4

Dels problemes que tenien la Carla i l’Arturo no en vaig saber res fins més endavant i encara de manera incompleta. En realitat potser ni la Julia n’estava al cas ja que ella es relacionava poc amb la colla de Bocaccio que empenyia la Carla pel pendent. Vist des d’ara tot és clar, però aleshores els fets es confonien i no els acabaves d’entendre. Tanmateix, tal com diu el cínic personatge de Chandler, «sempre he desconfiat de la gent de diners». De vegades fins i tot poden semblar amables i bones persones, però al capdavall acaben decidint en benefici propi, cosa que, d’altra banda, cal admetre que també fem els que no tenim ni cinc.

Però aleshores a mi ja m’era exactament igual si el poder d’aquella gent els venia de la dictadura o si sorgia dels nous grups que sense fer gaire soroll, ni gaire esforç, començaven a oposar-s’hi. Si fóra el cas, podria explicar situacions en què era evident que la sòrdida dictadura i els protagonistes de la democràcia posterior anaven de bracet en aquells ambients de festes nocturnes. Per exemple: a tots els agradava que a les terrasses dels seus pisos fastuosos, o als jardins dels seus xalets, hi hagués artistes, pintors, músics, actrius, poetes, escriptors, escultors i gent una mica estrafolària. Era la moda, i tots feien córrer les merdes que aleshores més es consumien, l’alcohol, les amfetamines, la marihuana, les pastilles, la coca i el maleït cavall… Cap d’ells no creia en res que no es pogués comprar, els diners eren més poderosos que mai, i totes les dones semblaven fàcils i accessibles.

Però l’Arturo era diferent. Pertanyia a una família dedicada als negocis tèxtils, vivia en un pis de la part alta, un pis nou i perfectament ben posat, immens, i col·leccionava fotografies artístiques manipulades i gairebé abstractes, algunes en blanc i negre i d’altres en color, fetes per fotògrafs de renom. Quan t’ensenyava aquestes obres, part de les quals les tenia penjades a les parets i la resta eren desades en uns mobles fets exprés amb una multitud de calaixos de mides diferents, l’Arturo només feia comentaris breus, com si s’avergonyís del que tenia. Ja passava dels cinquanta anys, duia bigoti, vivia sol, li agradava la nit i efectivament tenia força contactes en aquells ambients. Bàsicament es movia per Mr. Dollar i pel Club 3/49, on a més d’escoltar boleros, cúmbies, bambucos i altres músiques sud-americanes, hi havia aquelles noietes tendres. Però també sovintejava el Copacabana i el Barcelona de Noche, tot i que no li agradava gaire relacionar-se amb travestís i homosexuals.

El comportament de l’Arturo mai no delatava les seves opinions. No parlava de política, no li agradaven els esports i mai no es referia directament a la feina de ningú ni criticava res. Jo sabia que el seu pare havia estat algú en l’exèrcit de Franco i que sempre va ser un enxufat, una d’aquelles famílies catalanes que parlava en castellà i que estaven disposades a trair-ho tot pels calés. El fill era menys evident, més discret i moderat que no pas el pare. Només et mirava, com si les idees no calgués en absolut explicitar-les, però la veritat era que, en el tema que ens ocupa, jo no hauria pogut dir si l’Arturo s’havia penjat de la Carla o si ella només formava part de la seva col·lecció. D’altra banda no era un home que llancés els diners, ni feia ostentacions de res. Això sí: quan anàvem a sopar sempre pagava ell, cosa que a mi em situava com un professional que a estones estava relativament a prop de la Carla, però a qui s’assenyalaven clarament unes distàncies que no podia ultrapassar. I potser per això mateix jo parlava d’ella com d’una creadora les possibilitats de la qual ningú no veia, més que no pas com d’una noia que es volia fer notar als restaurants: fumava, mirava al voltant, anava escotada i ensenyava la mica de pits que tenia, tastava el plat, proposava de marxar a un altre lloc… O deia que estava cansada i de seguida apagava el cigarret que acabava d’encendre. Després es treia les sabates i s’acariciava els peus. Però algun cop la Carla semblava conscient del que li estava succeint, tot i que no ho pogués controlar.

Després, passada la Setmana Santa, aquell hivern tan dur va quedar definitivament enrere. I va ser aleshores, i a través de la Julia, quan vaig saber que la Carla s’havia embolicat amb un tècnic del teatre. Era un xicot jove, es deia Berto, i algunes nits, encara que de primer la Carla sopés amb nosaltres i més tard fes una copa a soles amb l’Arturo, acabava amb ell. A l’hora que fos, aquest Berto i ella es trobaven a la Rambla o en un pis del Raval.

«Este chico se mueve con el grupo de un pintor que se llama Ocaña», em va explicar la Julia.

Es referia a l’andalús que es passejava pel centre de Barcelona disfressat de folklòrica i que malvivia del que li donaven els amics i de pintar de colors llampants les parets d’alguns pisos de l’Eixample. L’Ocaña també feia teles kitsch, amb verges abarrocades i envoltades de flors, i parlava de manera directa i intel·ligent, cosa que més endavant es va constatar a la pel·lícula de Ventura Pons i que el diferenciava de molts altres personatges de la nit.

«Los burgueses catalanes me dan de comer y sólo por eso se creen con derecho a follarme cuando les apetece», li havia sentit dir. I tot i que no era veritat afegia: «Pero yo sólo trago cuando quiero».

El Berto havia entrat feia poc a El Molino i es dedicava força a les noies del local. La senyora Fernanda n’estava al cas, però com que mai no havia ocasionat cap problema, el deixava fer. De tota manera, a mi em sembla que la relació del Berto amb la Carla no era tal com deia la Julia. En realitat passava que, quan la funció li havia anat malament de debò, la Carla estava nerviosa i no volia saber res de nosaltres. Aleshores buscava refugi en aquell noi de la seva edat i desapareixien plegats. Amb això la Carla ens demostrava que era lliure i que no l’aturava ningú.

De fet, cada dia estava més neguitosa i era evident que no resistiria gaire fent de model en un espectacle que no li interessava. En aquest sentit, les relacions amb el Berto eren perilloses perquè l’allunyaven de nosaltres i la introduïen en un ambient que ens era desconegut. I jo la veia atrapada en una feina que l’ofegava, fent gairebé de noia del cor, allunyant-se del que havia estat el seu objectiu artístic… Una prova d’això que dic era que els fotògrafs que l’empaitaven quan actuava a la Bodega Apolo s’havien esvaït. Trobaven, amb raó, que a El Molino no destacava, que no hi havia cap motiu per parlar-ne. I com que ella se n’adonava, va agafar mania a la Julia i així que podia deia que eren amigues però que no li queia bé, que tampoc no li agradava el pis de l’Arturo perquè estava tan ben posat i sempre era tan buit que l’angoixava… En una ocasió em va explicar que aquell pis estava pensat per viure-hi més persones.

«Pero no es un piso de muertos, de esos en los que notas que alguien lo ha dejado para siempre…», em deia. «Eso no. No es de esos. Es como una nevera. La vida está fría, congelada, yo qué sé… Las casas son muy importantes, ¿sabes? Se nota en seguida cómo es la gente por las casas que tiene…».

«Pues si vienes a la mía estoy definitivamente perdido», li vaig respondre jo de broma, i ella va somriure i em va acaronar fent-me un petó amistós als llavis.

«Eres mi vida…», va dir.

A la Carla, aquell xicot del teatre no li plantejava cap complicació, li oferia el món en el seu aspecte més simple. Li agradava abraçar-la tot xerrant amb un grup mentre prenien cerveses, fumaven o s’emboiraven amb l’herba, però no es demanava si ella feia bé la seva feina. I jo em temia que la Carla s’allunyés del que podia arribar a ser. M’era indiferent que el Berto la tingués al llit, sabia que li duraria poc temps, i en un altre sentit també em preocupava mantenir la distància justa amb la Julia. A casa només venia de tant en tant. Jo estava acostumat a viure sol, amb el meu desordre, no tenia ganes de nous embolics, m’incomodava sentir-la quan era al bany, veure-la passar en direcció a la sala o trobar la seva roba barrejada amb la meva. Però la Julia era intel·ligent, tampoc no volia problemes, i quan se n’anava sempre es feia un petó als dits, me’ls posava al front i em deia:

«Ya te dejo solito…».

Van ser uns moments difícils: la Julia agraïa a la Carla que l’hagués fet tornar a Barcelona, però com que estava convençuda que la seva amiga tenia menys condicions artístiques del que jo deia, així que podia comentava amb aparent indiferència que ella no volia canviar res, que només volia treballar i prou. I en canvi la Carla era com si hagués decidit que nosaltres mereixíem un càstig per haver-la dut a El Molino. De manera que quan ens vèiem estava absent, ens defugia, es dedicava als gin-tònics i a fumar en silenci, o senzillament marxava sense dir res, i mai no dormia al pis que teòricament encara compartia amb la Julia. Una nit va dir que no podria actuar perquè tenia molta febre… I al cap d’una setmana, mentre estaven fent la funció, jo vaig entrar al despatx de la senyora Fernanda per parlar-li de la Carla. Em va escoltar amb atenció.

«Yo también lo veo», em va respondre, amb les mans al damunt de la taula, mirant-me als ulls i assentint lleument amb el cap. «Esta chica se está apagando».

I llavors va fer els canvis que calia. Va posar una suplent en el lloc de la Carla i a ella li va oferir un número tota sola. Era una decisió absolutament excepcional, insòlita, i quan la va cridar al despatx per parlar-ne la va advertir clarament que havia d’aprofitar aquella oportunitat.

«Tienes tres semanas para descansar y prepararlo», li va dir. «Y quiero algo bueno».

Aquesta oferta tan generosa de la Fernanda ho va alterar tot. D’una banda, la Carla es va il·lusionar una altra vegada i durant dies i dies no parlava de res més, però, de l’altra, se sentia perduda i els nervis no la deixaven treballar. S’esforçava a escoltar música, comprava discos de jazz, li havien deixat composicions de Nino Rota i algunes peces cantades per la MacLaine… Anava a l’aula d’una escola de ballet, que també li va proporcionar la senyora Fernanda, i passava les hores intentant moure el cos. Però no se’n sortia de tan nerviosa que estava. Sé que en algun moment la va ajudar l’Ángel Pavlovsky, que li donava idees, la Maña li suggeria intel·ligentment que no es compliqués la vida perquè a l’escenari el més senzill sempre era el millor. La Carla també va anar a veure l’Escamillo, però no es van entendre perquè, en broma, ell li suggeria que es posés una capa i pantalons daurats… I també em consta que passava sovint pel teatre per parlar amb la Fernanda.

«Tú haz lo que quieras», li contestava ella. «El número será tuyo. Luego ya veremos…».

De tant en tant jo l’anava a buscar a l’hora de dinar.

«No sé lo que hago», em va confessar la Carla un dia. «Noto que algo se mueve dentro de mí. Tiene aspecto de serpiente, quiero decir que es de la tierra, ¿sabes? Pero me falta mucho, porque lo esencial es sorprender, y luego no traicionar. Eso lo tengo claro».

També l’acompanyava a voltar per les botigues del carrer Conde del Asalto, on comprava a cegues material per a un número que encara no sabia com havia de ser: una boa vermella, unes sandàlies també vermelles i de taló alt… En el fons jo veia que se sentia paralitzada i que començava a viure aquella oportunitat com una obsessió. Un dia em va demanar directament què n’opinava i malgrat la seva tossuda insistència a crear una peça nova, li vaig fer entendre que no tenia prou temps. Em va mirar amb els ulls plorosos i va semblar que s’enfonsava. Érem asseguts en una terrassa i va clavar una puntada de peu a la cadira del davant. Llavors li vaig suggerir que aprofités el número de la Bodega Apolo. Jo creia que si aconseguia donar-li més amplitud i canviava el vestuari, a l’escenari d’El Molino semblaria diferent. Les idees noves vindrien més endavant. Però ella m’ho va negar amb vehemència, va afirmar que no volia fer trampes, i alhora admetia que en el nou projecte buscava que els aplaudiments esclatessin en aparèixer a l’escenari, i que aquesta primera impressió visual havia de ser el sentit del que feia… Finalment, una tarda va confessar que estava cansada i que no es veia tota la vida dedicada a aquella feina:

«Yo no quiero actuar siempre… Esto es muy duro. Y tampoco quiero ser uno de esos artistas patéticos que se repiten. Ni acabar en la Bodega Bohemia haciendo reír a la gente porque babeas. Quizá soy demasiado exigente conmigo, o no tengo suficiente formación a pesar de tener ideas. No lo sé». I va insistir: «Cuando llegue la hora quiero parar, decir basta, acabar con todo y desaparecer».

No es referia a res concret, únicament feia una consideració general que vaig anotar als meus quaderns, però ara aquestes frases semblen una premonició, com si la Carla sabés que els malfats mai no deixen de complir-se. I també és veritat que en un altre sentit aquella conversa difícil va ser útil ja que l’endemà, molt d’hora, em va telefonar a casa meva.

«Ven enseguida», em va dir. «Creo que tienes razón».

I aquell mateix matí va començar a treballar a partir del número de la Bodega Apolo. Però hi volia afegir una idea que a mi em va semblar rotundament genial: en iniciar-se el número l’escena estaria a les fosques, es començaria a sentir la música i després un canó de llum vermella cauria al damunt del seu cos. Estaria d’esquena i pràcticament despullada, només duria el tanga, i quan es girés es veuria que duia mugroneres, però de moment, d’esquena, tenyida de vermell, semblaria nua. Amb sandàlies vermelles de taló alt, movent-se sinuosament, alentiria l’inici de l’actuació. Es tractava de no girar-se, de deixar temps suficient per tal que els espectadors s’imaginessin el seu cos sencer, de no tallar les fantasies de ningú, de dur-les tan lluny com fos possible…

És a dir: la Carla m’explicava un número nou que el dia abans no semblava possible i que va donar peu a un dels seus èxits i a la fotografia vermellosa que ara, mentre escric, tinc davant meu, a les prestatgeries, i a través de la qual m’he assabentat de la seva mort després de tants anys de no tenir-ne pràcticament cap notícia… Si la miro amb deteniment m’adono de coses que d’entrada m’han passat per alt: hi ha una lleugera flexió de les cames que més aviat fa que la Carla quedi una mica còmica, té els braços prims i la posició dels dits resulta inaudita, sembla jugar amb l’ombra que es dibuixa al fons, duu els cabells massa llargs i jo hauria jurat que quan assajàvem aquell número els duia curts… Però sempre passa que si examines un record massa vegades l’acabes deformant, i ara no són els detalls el que compta.

En tot cas la fotografia em remet a les actuacions que la Carla va fer poc després a El Molino i al fet que aleshores ningú no havia començat un número de music-hall així. Potser encara no estava en condicions de concretar els canvis que proposava, potser li faltava temps i no estava prou preparada, però aquella idea la va estimular. No oblidem que havia començat a les discoteques, que només havia treballat a Valladolid, a Sevilla i segurament també a Saragossa, que després va passar pel Barcelona de Noche, i més endavant per la Bodega Apolo, i les tristes actuacions com a model a El Molino. Aleshores estava a punt de fer un pas endavant amb un número que la començaria a convertir en el mite de les nits de Barcelona i en la musa dels poetes, els artistes i els cineastes més innovadors.

Haig d’admetre que la preparació d’aquell número nou va empènyer la Carla una mica més cap a la droga i a enemistar-se amb la Julia. No eren situacions que jo hagués previst, i una nit que la Carla havia quedat amb el Berto i jo vaig passar a buscar la Julia al teatre, aquesta em va fer saber que havia decidit dues coses: se n’anava a viure sola i preferia que no ens tornéssim a veure íntimament. Estava cansada de sentir-me parlar de la Carla, trobava exagerat el temps que li dedicava, i si la seva amiga era tan extraordinària no calia que jo perdés el temps amb altres persones.

«Háztelo con ella», em va dir molt fredament al Marsella, a peu dret, envoltats de gent.

«No lo entiendes…», li vaig respondre. I ella va tallar la conversa amb una frase que em va fer mal:

«Estás enfermo», em va dir. I parlava amb seguretat, mirant-me als ulls, com si em volgués provocar.

La Julia i jo mai no ens havíem fet il·lusions sobre la nostra relació, però era incòmode acabar d’aquella manera, i encara ho era més si les causes que duien a una decisió així costaven d’explicar. Era evident que la Julia no entenia la meva relació amb la Carla ni veia fins a quin punt elles dues eren diferents. Havien començat juntes, inicialment van fer un recorregut semblant, però l’una treballava amb una certa disciplina els estereotips del music-hall convencional, i en canvi l’altra, anant a les palpentes, perdent-se, podia arribar a ser la creadora d’una manera nova de veure el món de l’espectacle, el petit món de l’espectacle, si es vol dir així.

Perquè la Carla, efectivament, tenia dubtes, es mostrava insegura, entrava i sortia, li costava de fixar un horari, i a més de nit sempre desapareixia. A mi em feia un petó i em mormolava que volia estar sola. Encara anava amb el Berto i era evident que no tenia cap obligació d’informar-me dels seus moviments, però també era veritat que durant les setmanes que vam preparar el número, durant els dies que la vaig ajudar sense limitacions, ens començàvem a entendre. Una tarda, per exemple, ella estava ballant a l’aula, tot semblava normal, i de sobte es va parar com si ja no tingués forces, va seure en un banc dels que eren a tocar de la paret i em va mirar desvalguda, suant i recolzant-se als genolls. Va dir que tenia fred i la vaig embolcallar amb una manta mentre li preguntava si estava bé. I ella em feia que sí amb el cap, forçant un somriure, tot i que li petaven les dents i estava lívida. Recordo que va repetir:

«Tengo frío», i que després va concloure amb tristesa: «Se me ha metido la noche dentro». I es va quedar així, tremolant i angoixada, fins que va poder anar al bany i en va sortir al cap d’una estona amb els cabells molls i completament refeta.

«¿Por qué lo haces, Carla?», li vaig retreure jo, i ella se’m va quedar mirant i, amb un somriure trist, em va respondre:

«Hay que trabajar, amor. Es lo que tú dices siempre…».

Però altres vegades no reaccionava, semblava del tot vençuda, i finalment marxava sense dir-me res. Era terrible i desesperant veure-la perdre’s pels carrers sense saber si continuaria bevent o si compraria més droga. Per altres persones jo acabava sabent que de matinada se la veia a la barra del Drugstore del passeig de Gràcia, sola i amb ulleres de sol. Després deambulava per la rambla de Catalunya fins que no podia més i s’ajeia en un banc i hi dormia. I jo me la imaginava cansada, beguda, desorientada, donant voltes a l’única idea per a la qual estava dotada: decidir com es podia mostrar radicalment nua a l’escenari encara que portés el tanga i aquells botonets ridículs als pits. Perquè la Carla només desitjava actuar com si aquell acte senzill fos important, tot i sospitar que no n’era. De vegades m’havia confessat que si tancava els ulls tot es movia al seu entorn, que sentia un gran cansament, que no sabia si el mareig era a causa de les cerveses o de la merda que es fotia… Potser s’havia emporrat massa, o necessitava esnifar coca i prendre’s un gintònic, o senzillament tenia por i no sabia què fer. En el seu interior veia un pou obscur i desconegut que cada dia era una mica més profund i angoixant. I llavors tenia fred i tremolava, s’arraulia abraçada a les seves cames i em mirava desvalguda.

Més endavant ella i jo vam parlar força d’aquestes pors, del que sentia en els moments així, del que volia fer, de com somiava la seva vida… Quan es quedava a dormir al carrer de vegades havia d’ensenyar la documentació a la policia i els explicava que s’havia trobat malament, però que tenia un pis i una feina. Si anava beguda no deia res i l’obligaven a marxar. Altres vegades passava hores sola en aquells bancs, aferrada a la roba que duia, plorosa, sentint-se desvalguda. I, en un moment o l’altre, tot s’aquietava i es deia que qui duia aquella vida era una altra persona, que ella no bevia tants gin-tònics, que no necessitava riure constantment, que només tenia ganes de dormir a la sorra, prop de la mar, tancar els ulls, sentir la remor de les onades, fumar una mica d’herba i, de bon matí, notar la carícia del sol. Perquè en el fons la Carla era una noia senzilla que no tenia res especial, i la que actuava als escenaris era una altra persona…

Malgrat això, jo estava convençut que si se li oferia l’oportunitat capgiraria el món del music-hall. I també ho van creure la senyora Fernanda, la Maña, i abans que nosaltres aquell cambrer de la Bodega Apolo, i potser altres persones que jo aleshores encara no coneixia, com per exemple el Joan Estrada, que més endavant va demostrar de sobres què pensava d’ella oferint-li l’oportunitat d’actuar a la Cúpula Venus. En canvi l’Arturo, la Julia i la mare de la Carla —que aleshores vivia lluny del que ella feia i que més aviat procurava distanciar-se de la seva filla— no es van adonar de res. Tampoc no ho van entendre els homes, els nois i les noies amb qui la Carla se n’anava al llit impulsivament, ni els companys de borratxera, ni la majoria dels fotògrafs que poc temps després la feien riure com una boja i la volien convertir en una icona associada a la moda avantguardista i perfumada que triomfava al voltant de Bocaccio, del carrer Tuset, de determinats estudis de publicitat i d’una actitud liberal i aparentment oberta, entregada als diners i l’esport, que naixia just quan s’acabava el franquisme. A mi em feien tant de fàstic els uns com els altres. O potser ni això: m’eren indiferents.

Ara bé, tenint en compte els canvis que experimentava la societat, jo em demanava sovint si allò que la Carla podia arribar a fer tenia cap importància. La resposta semblava clara: aparèixer gairebé sense roba en un escenari no significava gran cosa. Fins i tot es podia dir que era irrellevant, o a tot estirar un signe de la societat nova que maldava per aparèixer a plena llum. Però jo ho veia diferent. Per a mi aquella noia era una de les forces que furgaven per canviar la nostra vida. Creia que a partir d’un moment determinat tot milloraria, però no perquè es tingués dret a votar els partits polítics d’esquerres o de dretes, sinó perquè una dona menuda i jove havia decidit que l’espectacle de la nit s’havia de replantejar de cap i de nou. Calia desallotjar de l’escena els coturns daurats i substituir les robes llampants per unes altres de més habituals al carrer, calia prescindir de les grans capes empolsegades i de la verticalitat de les vedets quan anaven cofades de plomatges vells. I per admetre això calia una profunda transformació interior, calia modificar un determinat sistema de relacions, calia renunciar a fer una mena de bromes i preferir uns colors en comptes d’uns altres. L’antiga idea de bellesa ja no valia, tampoc no valien les jerarquies en què se sustentava l’espectacle tal com s’havia entès fins aleshores: el cor, les models, les vedets, les supervedets, els actors còmics, els cantants melòdics, els números folklòrics, les cançonetistes, els malabaristes, els faquirs, els mags, l’atracció exòtica… I, lògicament, la música també havia de ser nova, el disseny dels vestits, la coreografia, les escenografies, els moviments i les posicions de les mans…

Fent un petit canvi, apareixent en escena gairebé nua, sola, d’esquena al públic durant uns minuts, tenyida de vermell per un canó de llum que s’obria pas en la sala a les fosques, fent un esforç perquè els espectadors la miressin no des de la cobejança sexual, sinó des del trasbals de la bellesa, jugant amb les pólvores daurades amb què poc abans s’havia empolsinat, la Carla aconseguia enderrocar el vell edifici del music-hall anterior. I també esfondrava una moral, una idea concreta del que eren el bon gust i un entramat de relacions. Estic segur que la senyora Fernanda ho sabia. Potser no s’ho deia així, tal com ara ho estic explicant, però sabia que la Carla era l’últim episodi d’una època o el primer episodi d’un temps incert que encara no tenia nom. Fent-la vedet, deixant-li espai per expressar-se, oferint-li l’escenari d’El Molino per fer el seu experiment, la senyora Fernanda obria les portes al futur.

Naturalment que aquella dona tenia altres cartes amagades: en els seus espectacles no volia prescindir de la nostàlgia, i treia a escena el devastat Johnson, ni volia deixar de fer riure els clients amb les bromes picants de Pipper, no s’oblidava de cap manera del sexe i per això jugava amb algunes noies exuberants, o bé accentuava la proximitat de l’humor infalible de la Maña. La Fernanda sabia mantenir la coherència del conjunt: els decorats de papers on hi havia pintades les portes i els mobles, les melodies alegres i lleugeres, les noies del ballet creuant l’escenari sense gràcia i l’efeminament dels nois, els esquetxs humorístics que sempre giraven a l’entorn del mateix tema… I el fum de la sala. El fum dens, blavós i aromàtic, la remor dels cambrers servint les begudes mentre els artistes treballaven, els riures distesos que arribaven del bar, les taules rodones del foyer i les sobtades detonacions de les ampolles de xampany en plena funció… Durant un assaig que es va fer al teatre i que només va funcionar a mitges, la senyora Fernanda em va dir:

«Usted no se preocupe». Però jo tenia por. I ella també en tenia.

En canvi, poc abans del debut l’Arturo va cometre la inconveniència de reivindicar el seu paper i es deixava veure més de l’habitual alhora que reclamava a la Carla una mica d’atenció. El Berto callava, i les relacions entre la Carla i la Julia es van deteriorar una mica més. Ja he dit que la Julia era intel·ligent i que intuïa certs canvis, però no perdonava a la Carla el pas endavant que estava a punt de fer. I també era veritat que els últims dies la Carla estava nerviosa i que li costava concentrar-se. Després d’hores de feina queia rendida, i inevitablement anava al lavabo a buscar la salvació de la coca. Quan tornava a la sala d’assaig somreia, em mirava i, més a la vora del que l’havia tinguda mai, em deia:

«A ver si ahora sale…».

I jo notava la tebior dels seus ulls i el cansament dels seus llavis. M’asseia en una cadira i feia l’esforç d’imaginar-me l’escenari d’El Molino a les fosques, el remoreig de fons i finalment el silenci relatiu de la platea. Sentia la música enregistrada en una casset, veia la Carla assajant amb el tanga negre i una samarreta blanca, d’esquena, quieta, movent lleument els malucs i flexionant les cames a la claror blanca dels fluorescents. Aquells dies només em va tenir a mi. Mai no vam parlar de tot això, però sense el meu suport potser la fotografia vermella que ara miro no existiria i l’èxit a El Molino no s’hauria produït. Perquè realment va tenir un èxit esclatant i, dos mesos després que la Carla hagués esdevingut vedet, el teatre s’omplia diàriament fins a l’últim pis.

En qualsevol cas, els canvis introduïts per la senyora Fernanda van ser un encert i tothom va admetre que l’espectacle havia millorat amb els retocs. Potser no era com aquell show romàntic dedicat a les flors que a ella tant li agradava, però tenia força i discorria amb humor i picardia durant dues hores llargues. La Maña estava magnífica, en el punt just de provocació i manejant la platea amb gràcia i seguretat. Interpel·lava el senyor calb de la quarta fila sobre la freqüència de la seva vida sexual, després preguntava a una senyora del fons de la sala si ella també era tan afortunada, i els joves que de les llotges laterals s’hi abocaven posant-se els dits a la boca i xiulant enardits i amb entusiasme mentre els companys els subjectaven.

Naturalment hi treballava el chançonnier Johnson, sempre amb l’esmòquing llustrós, i la Merche Mar, que l’acompanyava amb l’acordió i el somriure. Al costat de les noies del ballet i de les vedets, Pipper, l’actor còmic, semblava més prim i esquifit del que era en realitat. En un dels números feia de metge i figurava que rebia a la consulta diverses dones exuberants que es queixaven de la poca atenció que els dedicaven els seus marits. Però així que sortia de l’escenari, Pipper es transformava en un home seriós, una mica sorrut i tot, que es dirigia de seguida al camerino, un veritable cau impossible de descriure: curull de roba, de diaris i de revistes, amb la seva dona que li oferia aigua amb llimona i l’ajudava a desvestir-se, un petit televisor de banyes que gairebé sempre estava engegat sense veu, una post de planxar, sabates per terra, la palangana… Mentre Pipper es refeia de l’actuació, a l’escenari hi havia l’Ondina, una altra de les vedets d’aleshores, molt convencional però elegant i meticulosa. O potser era la Conchita Lorente, que apareixia vestida de globus de colors mentre el públic de la primera fila els anava rebentant un a un…

Com que l’espectacle estava bé i ja començava a fer bon temps, la gent anava d’hora a El Molino i esperava al carrer fins que obrien les vidrieres vermelles i podien entrar. Es notava la impaciència dels grans esdeveniments i els nervis per agafar un bon lloc. La senyora Fernanda deia sovint a la Carla que no es deixés impressionar, que no era únicament per ella que la gent anava al teatre, que si els primers dies d’incorporar-se a la casa la sala estava buida i tothom sabia que era a causa del fred i les pluges, ara el bon temps animava a sortir de nit.

I, efectivament, al vespre els carrers i les terrasses de Barcelona eren plens i costava trobar taula als restaurants, però també era veritat que funcionava el boca-orella segons el qual a El Molino t’ho passaves bé, reies, i a més hi podies anar amb la dona i els matrimonis amics. Les respostes de Johnson a la platea sempre eren les mateixes, i precisament per això feien gràcia, perquè tothom les sabia.

Al hall de l’entrada hi van posar una gran fotografia de la Carla: era en color, setinada, i recordo que ella hi duia un barret d’home i una boa vermella li tapava els pits. Estava molt atractiva. A mi, aquella fotografia tan ampliada em va fer impressió i vaig entendre que a la Julia li sabés greu el reconeixement que començava a viure la Carla, el nom de la qual també va saltar de seguida a la façana del teatre amb un lluminós. No sé si la Julia va arribar a acceptar mai la diferència que hi havia entre elles dues.

L’Arturo, quan venia, no feia cap comentari del que s’estava produint, i el Berto un dia ja no es va presentar a la feina i va ser substituït per un altre tècnic. Segons deien els cambrers, a aquell xicot li havien fet una oferta per anar de cap dels tècnics a un teatre del País Basc i havia volat sense ni acomiadar-se. Era quan la Carla encara tenia la mobilet vermella i així que es llevava, passat migdia, anava a la platja, als banys de Sant Sebastià, i si tenia actuació de tarda es presentava al teatre amb el temps just. Feia bon color i s’estranyava que la gent pagués per veure-la amb poca roba si a la platja la podien veure exactament igual, i de franc.

«Pero aquí tiene más morbo, ¿verdad?», em comentava de vegades al camerino mentre es feia la ratlla als ulls.

Jo mai no li parlava dels meus esforços per ajudar-la. En aquell període vaig publicar un reportatge llarg amb pseudònim, vaig fer uns articles signats al diari i vaig propiciar que sortissin altres entrevistes amb ella. La Carla hi deia coses interessants, parlava del music-hall com un art i no pas com una distracció, precisava que no era una intel·lectual, però que tampoc no treballava per ensenyar més o menys centímetres de pell, i admetia que no tenia bona veu ni un físic especialment dotat. I, com sempre, després de l’actuació de la nit també desapareixia. Entrava en un cotxe que era davant del teatre, exactament igual com ho feia en els primers moments de conèixer-la, quan sortia de la Bodega Apolo i se n’anava amb l’Arturo. Mai no faltava algú nou que se l’enduia, i jo en aquell període l’havia vist besant un home abans d’enfilar-se al darrere d’una moto de gran cilindrada que es perdia Paral·lel enllà. Llavors em deia a mi mateix que la Carla ja no recordava les setmanes en què ella i jo havíem estat tan a prop l’un de l’altra. I depenent de l’humor o del cansament, algunes nits passava per Bocaccio i, si no la veia, anava a la discoteca Lord Black. Algun cop tornava a baixar fins al Panam’s, i si tampoc la hi trobava volia dir que era en algun pis particular, en alguna festa o als jardins d’un xalet de la part alta de la ciutat. Una tarda que jo entrava al seu camerino ella reia amb una noia del cor i li vaig sentir dir:

«Te juro que no me acuerdo de nada…». I el més curiós és que en veure’m em va allargar amistosament la mà i, encara somrient, mentre jugàvem amb el tou dels dits, va afegir: «¿Ha salido algo nuevo, mi vida?», com si jo fos el seu agent de premsa.

Ara bé, la Carla no feia res per malícia. Era que estava vivint un moment excepcional, que celebrava no haver d’actuar amb plomes tot servint una coreografia aliena. I jo n’havia d’estar satisfet. Però em costava admetre que ella tenia una estranyíssima capacitat d’obviar segons quins fets, que la desaparició del Berto no li ocasionava cap problema, que l’Arturo no era ningú tot i haver-li proporcionat la primera feina i ajudar-la amb diners durant mesos… La Carla actuava com si mai hagués de manifestar cap agraïment. No dic que no ho fes a la seva manera. Dic que era com si els qui ens movíem al seu entorn tinguéssim l’obligació d’adaptar-nos als seus ritmes i a l’evolució de la seva vida. Jo havia d’escriure articles sobre ella encara que calgués mentir. M’havia de jugar el poquíssim prestigi professional que em quedava forçant que es parlés d’una noia que fins aleshores era pràcticament desconeguda. I, per la mateixa raó, el Berto havia d’estar sempre a punt de fer-la feliç i de descobrir-li ambients de la ciutat que ella desconeixia. Sé que amb ell es va relacionar amb uns anarquistes, la majoria dels quals, per cert, després van acabar de manera decebedora. Tampoc no sé si la Carla creia que ja ens pagava aquests serveis d’una manera o l’altra. En fi, més val deixar-ho estar. Ja he dit que no escric per parlar de mi, tot i que sóc conscient que ho faig més del que caldria.

Però del que he dit més amunt se’n desprèn una pregunta que en un moment o l’altre hauré de respondre: per què m’ocupava tant de la Carla, tal com em retreia la Julia? De fet, aleshores jo no tenia cap resposta convincent, i després hi he pensat sovint i amb tota mena de dubtes. I la resposta sempre ha estat la mateixa: no ho sé. No ho sé, ja que per contestar-la potser m’hauria d’haver plantejat qüestions més personals, cosa que mai no he fet. Suposo que ha estat per mandra, per desconfiança i també per por. O potser he callat perquè era una manera de venjar-me del que a mi em semblava la seva indiferència. En aquell període, per exemple, si li telefonava a casa seva mai no la trobava. I quan ens vèiem al teatre em confirmava que no era mai a casa, que quedéssim en persona…

Em somreia, i era evident que no m’estava bandejant i que no era cap excusa. Només era que vivia cavalcant una onada i que ho feia feliç. Mai no la vaig tornar a veure tan eufòrica, tan sana, amb tantes ganes d’actuar i amb tanta energia com aleshores. Tant era si es prenia un gintònic a la barra d’una bar o si fumava porrets als sofàs d’alguna discoteca tot explicant que el moment més intens de la seva feina eren els segons previs a entrar en escena, quan esperava entre caixes que s’acabés el número anterior… Les ballarines que actuaven abans que ella eren al final de la coreografia. Les havia vistes moltes vegades movent-se amb els braços separats i oferint els amplis escots a la platea. Coneixia perfectament els compassos de la música, i, com que la reacció del públic era gairebé sempre la mateixa, sabia quan esclatarien els aplaudiments. Aleshores tancava els ulls. S’estremia un moment pel neguit d’estar a punt de mostrar el seu treball, de poder realitzar allò que havia assajat, de moure’s en llibertat i passant ordenadament pels passos que havia previst. Després, encara amb els ulls tancats, notava que es feia fosc a l’escenari.

«Ya está», pensava, «ahora saldrán las chicas del coro…».

I, efectivament, les noies passaven pel seu costat com una exhalació, com unes ombres fugaces amb la coneguda barreja d’olors velles i perfums dolços. Però encara quedava una espera breu, un instant de silenci i de tensió que es feia etern. Llavors, quan s’iniciava la música del seu número, comprovava amb un moviment lleu del cos i de les cames si duia les sandàlies de taló ben calçades. Redreçava l’esquena i era conscient que podia succeir qualsevol cosa: es podia esfondrar la teulada del teatre, es podia donar el cas que just en el moment de començar a actuar hi hagués un accident a la platea, que una noia del foyer xisclés inesperadament… Però mai passava res estrany i, en obrir els ulls, veia enllà de la foscor de l’escena els pilots de llum vermella de l’altra banda i la silueta del Julio, el regidor, que li feia un senyal amb la mà. Sabia que el teló de fons setinat i de color bordeus ja era a lloc. No podia pensar, i tanmateix tenia el cap ple d’intuïcions. Se sentia tensa, i aquest moment sempre era com viure per primera vegada cada segon, cada moviment i cada por. Llavors tornava a tancar els ulls, mirava de relaxar-se respirant profundament i avançava una passa, entrava en escena i de sobte notava l’esclat de la llum damunt del seu cos.

«Sí, noto la luz como una caricia, es una felicidad que me estremece…», deia.

Sempre hi havia un conat de tímids aplaudiments i un parell de xiulets estridents després dels quals s’imposava una altra vegada el silenci. Ja estava, de seguida podria ballar, el temps i l’espai ja eren seus i durant uns minuts no hi hauria res més important que el seu cos. Les diferències entre el que fes aleshores, el que havia fet el dia anterior o el que faria una setmana després no serien errors. I no improvisava, més aviat s’alliberava, i els moviments se li imposaven sense haver-los pensat. Perquè sempre tenia el cap en altres coses, en una nit fent l’amor completament borratxa, sentint-se com si la usessin sense consentiment i tanmateix, negant-se a reaccionar, abandonada, com si visqués la sensació de submergir-se profundament en el mar… Recordava quan reia nerviosa i quan, malgrat estar retuda de cansament, parlava sense parar. I estirava el braç, flexionava una cama, giravoltava sobre si mateixa mentre es deia: «No sé per què alço el braç, no sé per què m’ajupo i separo les cuixes d’una manera tan ostentosa de cara al públic i portant només el tanga negre». Però ho feia, i tot anava meravellosament bé. Perquè la Carla havia après a reconèixer el respecte dels silencis, tan difícils en aquell teatre, i percebia la respiració de la platea, l’alè càlid de les primeres files, els riures nerviosos dels xicots joves, els perfums allimonats que li arribaven de les llotges, i distingia perfectament les detonacions de les ampolles de xampany de què he parlat, s’adonava dels focus que la podien enlluernar, sabia que disposava de prou segons per mirar els daurats de l’embocadura escrostonada i bruta des de feia anys. I tant era que hi hagués pols a l’empostissat de l’escenari si l’últim pis del teatre estava unit a la fossa dels músics per una energia positiva i que s’expandia per la sala…