6

La vaig tornar a veure en un lloc i en una situació insòlits: l’Institut del Teatre convocava un seguit de persones a unes sessions anomenades Ixart, que tenia com a objectiu aplegar informació de primera mà al voltant de les arts de l’espectacle. N’havien fet diverses i tant es considerava espectacle el teatre estricte com el futbol, els happenings o el music-hall. S’hi convidaven directors d’escena, estudiosos, autors dramàtics, escenògrafs, entrenadors d’equips de futbol, músics… En aquella ocasió els protagonistes eren la senyora Fernanda, la Carla, la Maña i el Negrito Poly. A partir d’un guió previ, la finalitat del qual era no negligir cap aspecte d’interès, les persones convidades se sotmetien a les preguntes d’una desena d’especialistes on tant hi havia professors universitaris com crítics de teatre. Les sessions es feien al Palau Güell, al carrer que aleshores es deia Conde del Asalto, i jo vaig tenir notícia d’aquella convocatòria gràcies al Joan Estrada, que em va telefonar per dir-me que calia anar-hi inexcusablement.

«Ho enregistren tot en cinta magnetofònica», em va informar l’Estrada, «i a més fan fotos».

De manera que un matí, a les onze, vaig pujar per primer cop les escalinates d’aquell palau fantasmagòric, fosc i una mica sinistre, que era prop de la Rambla i davant les reixes del qual havia passat mil vegades. En aquell edifici de Gaudí hi havia la biblioteca d’arts escèniques de l’Institut del Teatre i s’hi feien activitats culturals. La reunió, que estava a punt de començar, la dirigia el crític de teatre Xavier Fàbregas, un home afable de cabells clars i ulls blaus. La Carla i la Maña eren amb la senyora Fernanda, i en veure’m van estar contentes i em van omplir de petons. Suposo que estaven nervioses i agraïen que hi hagués persones conegudes.

«Esto parece muy serio», va fer la Maña.

Després va arribar el Negrito Poly amb l’Estrada i de mica en mica la sala de columnes de marbre gris on érem es va anar omplint de crítics de teatre i d’altres persones que jo no coneixia. Poca estona després ens van servir cafè i refrescos, vam seure al voltant de la taula, i Fàbregas va explicar amb senzillesa i claredat el propòsit de la reunió. Segons ell, el món de l’espectacle era essencialment efímer, cap sistema de reproducció no li feia justícia, i al capdavall la història d’aquestes arts es confegia a partir d’impressions com les que es podien recollir en aquella sessió. I van començar les preguntes i les respostes.

Es parlava pausadament, ningú no pretenia discutir el que deia l’altre, i es propiciava que els convidats s’expliquessin. La senyora Fernanda es va referir una altra vegada al canvi que havia experimentat el seu teatre, va explicar com s’escrivien els llibrets de la revista, molts dels quals eren d’Ernesto Santandreu, conegut com Damasco, i també va parlar del mestre Prada, que feia la música, i dels figurins de Juan Fernando Albadà, que de vegades anava a Londres i a París per veure models i imitar-los. El cubà Negrito Poly acabava d’arribar a El Molino, venia de Miami i era cantant i coreògraf. Estava sorprès de la relació amb el públic que es produïa en aquell teatre perquè tot semblava molt lliure, però en realitat hi havia força control, tret d’algunes vedets que anaven al seu aire.

La Lita Claver, coneguda com la Maña, va explicar que havia començat als vuit anys a la companyia de Fernando Esteso, que després va fer una llarga temporada al tablao La Cancela, de Saragossa, que més endavant va passar a l’Oasis, on no podia treballar amb poca roba perquè era gitana, que s’havia casat amb Rafael García, un cantant de Saragossa, que al teatre Victòria havia après molt de Pipper, que l’humor era essencial a El Molino, que el seu gran mèrit era la naturalitat, que estava contenta d’haver trobat aquell estil de vedet còmica, que era amb la Fernanda des de l’any 1967…

La Carla va parlar poc: deia que ella no volia canviar res, però que se sentia incòmoda amb les fórmules tradicionals, que havia estat ben rebuda a El Molino, que a l’escenari feia bàsicament el que sentia i que no li agradava parlar, que els seus números eren moments d’una vida… A mi la Carla em va semblar una noieta insegura que es veia obligada a comentar aspectes de la seva feina que desconeixia. Segons com deia alguna frase brillant, però en general es mostrava dubitativa i mirava la senyora Fernanda i especialment la Maña, que es veia més experimentada i que tenia el recurs del sentit de l’humor.

L’Estrada va voler ajudar la Carla i s’hi va referir amb massa passió mentre ella somreia. Va dir que era la viva imatge dels temps que venien, uns temps de canvis profunds en els valors dominants de la societat. Un senyor ja gran que jo no coneixia va preguntar a la Carla si se sentia influïda per la Bella Dorita. Aleshores ella em va mirar buscant ajuda, una mirada que li vaig agrair infinitament, que mai no he oblidat, i li vaig enviar un somriure lleu, tot indicant-li que estava perfectament preparada per respondre ella sola.

«Creo que no», va fer. «Admiro muchísimo a María, pero no tengo nada que ver con ella».

L’ambient era de concentració i estudi, i tothom prenia notes mentre un fotògraf amb ulleres de pasta i bigoti feia fotografies discretament. A mi m’alegrava constatar que la majoria de participants coneixien la Carla, que ja no era la debutant de la Bodega Apolo o la que actuava amb els travestís del Barcelona de Noche. Sabien que el seu mèrit era la renovació, que si res la caracteritzava era precisament les novetats que introduïa, però no em semblava que valoressin adequadament què significaven aquestes aportacions. I, alhora, constatava la meva escassa capacitat de relació ja que ignorava qui eren la majoria de persones que seien al voltant d’aquella taula. Potser tenien raó els del diari quan comentaven que jo era poc sociable per a la feina que feia. «Si han de despatxar algú», em deia a mi mateix, «tinc tots els números per ser el primer…». Però, estranyament, aquestes reflexions no em preocupaven.

En acabar la reunió del Palau Güell, la Carla, l’Estrada i jo vam anar a dinar plegats. Va ser una proposta de l’Estrada, amb qui jo començava a sentir-me segur perquè el veia sincer i espontani, fins i tot malgrat ser evident que en duia alguna de cap. I, efectivament, ens va comentar la necessitat que a Barcelona hi hagués un local on es poguessin veure espectacles moderns i valents, on no fos tabú referir-se a l’homosexualitat, on la modernitat no estigués renyida amb la política i on trencar les convencions estètiques també suposés apostar pel futur. Deia que aquest local no havia de ser gaire gran, i es va referir una altra vegada al seu grup de teatre, Roba Estesa, on treballaven amb gent que, segons ell, era fantàstica com per exemple la Núria Masot, el Ricard Arilla, la Glòria Lacal, el Pep Zamora, el Manuel Ibáñez, la Rosa Raich, el Joan Domènech… Admetia que en part tot allò era mariconeo, però que calia fer-ho per canviar les coses, que no es podia continuar vivint en un món masclista on les dones estaven reprimides…

«Yo no estoy reprimida», va fer la Carla.

«Tú no, Carla», va respondre l’Estrada, «ni las guapas que van a Bocaccio, pero la mayoría de tías trabajadoras no se atreven ni a tocarse».

«¿Estás seguro…?», va fer la Carla. I després va afegir: «Yo eso no me lo creo. Hay mucho rollo en esas cosas».

Més tard la Carla ens va fer riure imitant els qui li havien fet preguntes durant aquella reunió a l’Institut del Teatre.

«¿Y a usted por qué no le gustan las plumas?», feia, burleta, i responia amb posat d’ingènua: «Sí que me gustan, pero sólo cuando me las pasan por el chichi…».

«Esto es un chiste de El Molino…», va comentar l’Estrada.

Va ser un dinar divertit, entranyable, d’amics. El peix que menjàvem era bo, la cervesa deliciosa, tot just començava a fresquejar i durant un moment semblava no haver-hi problemes.

Al començament de l’hivern següent la senyora Fernanda em va telefonar per dir-me que la Carla estrenava un número nou a El Molino. Casualment aquell dia va fer tant de fred com el dia que la vaig descobrir a la Bodega Apolo, tot i que em sembla recordar que aleshores plovia…

Jo em dedicava a la nit per inèrcia, perquè les coses havien anat així, però en realitat veia la gent de l’espectacle com uns marginats que malvivien sense cap consideració de ningú. Tret d’alguns casos excepcionals, la majoria de travestís acabaven passant per la prostitució, els efeminats que cantaven o ballaven tampoc no ho tenien gens fàcil amb les famílies ni al carrer. I no únicament veia així els que en podríem anomenar els protagonistes de la nit, els artistes. També hi havia un entorn de músics, tècnics, intermediaris, fotògrafs, guionistes, escenògrafs, figurinistes i cambrers que hi estàvem igualment enfangats.

Sabia que aquesta manera de veure les coses no era justa i em deia que als bufets d’advocats, als hospitals i a les escoles també hi havia fracassos i que els interessos professionals, el sexe i els diners s’hi barrejaven en la mateixa mesura. Però era evident que aleshores la nit patia una condemna moral i, sense adonar-te’n, t’acabaves creient el que nosaltres mateixos dèiem als diaris i revistes com El Caso, que havia publicat mil històries morboses relacionades amb els ambients de la nit i l’espectacle. D’altra banda, com que jo poques vegades anava més enllà d’un primer nivell de relació, com que tenia tendència a tancar-me i a no manifestar obertament què sentia, solia aplicar-hi els estereotips més vulgars, tal com deia l’Estrada. I és evident que les persones les has de conèixer, que no n’hi ha prou de saludar-les, que has de saber què les fa felices i per què pateixen, què els fa mal i què les acontenta. De lluny, tot és si fa no fa igual: hi ha els qui són més afortunats, els qui no ho són tant i els qui van fent tota la vida, però això no ens aporta gaire informació sobre els altres. La Julia no havia estat la primera a fer-me retrets en aquest sentit, però sens dubte va ser una de les més clares. I no perquè un dia concret em digués el que pensava. No. Més aviat era la manera que tenia de mirar-me quan s’adonava que veure-la voltar per casa em resultava incòmode. Una nit, ajaguda al llit de casa seva i fumant, mirant-me mentre jo em vestia, em va dir:

«Tú estás mejor solo. No te líes con nadie».

Jo em podia haver inventat una excusa, però vaig preferir respondre-li el que sentia:

«Ya lo sé», li vaig contestar.

De fet, estava segur que l’amistat amb la Carla no superava un cert estadi de relació bàsicament per culpa meva, per la meva actitud escèptica i freda. O potser no era això. Potser només trobava que no reconeixia prou el que jo havia fet per ella en els moments més difícils, quan només començava… Naturalment sabia que algú l’havia contractada abans que jo la veiés a la Bodega Apolo, però aquella gent podien no haver entès què feia i qui era realment la Carla… Hi havia l’Estrada, la seva teoria social que havia d’allunyar la Carla de la gent de Bocaccio, i el periodista força més gran que jo segons el qual aquella noia meravellosa era una papallona amb polsim daurat a les ales, i per això mateix estava condemnada a morir cremada per l’escalfor dels focus… Tots dos tenien raó, però dient coses com ara aquestes no es referien ben bé a la personalitat pertorbadora de la Carla ni mostraven el trasbals i els canvis que ella introduïa en el món de la nit. Cal tenir en compte que aleshores el music-hall era convencional fins a l’avorriment, i que per striptease s’entenia únicament despullar-se a poc a poc i fins on estava permès. Es podia fer millor o pitjor, però els números d’aquesta mena mai no passaven d’entretenir-se sensualment durant uns segons amb les mitges o de mostrar fugaçment una part del cos que de seguida s’amagava… En canvi, a mi em semblava que aquell hivern del setanta-quatre la Carla estava a punt de capgirar-ho tot.

El que havia fet fins aleshores estava bé. Era nou, no s’assemblava a res conegut i tenia l’encant dels moviments naïfs. Però de sobte, tal com jo havia pressentit, la Carla es va transformar en una altra cosa, i ens va oferir una meravella profunda i estranya. Ja no era ball, ni coreografia, no era striptease ni res que s’assemblés a les diverses possibilitats del món de l’espectacle. El que va fer era tan net i profund que feia mal. A més, la senyora Fernanda va saber posar el número nou en el lloc més adequat, i potser també va córrer la veu que es presentava una cosa innovadora.

Jo vaig anar al teatre d’hora. A l’entrada hi havia el mateix retrat de la Carla i el seu nom continuava sent el més petit de la façana. En aquest sentit, doncs, res no havia canviat i es respirava l’ambient alegre i guspirejant que era habitual. Mentre continuava entrant públic, els qui ja eren asseguts als bancs demanaven les consumicions, bàsicament cubates, gintònics, coca-coles, cerveses i de tant en tant una ampolla de xampany per a quatre persones. Les dones i els joves semblaven una mica sobreexcitats i parlaven més del compte. I jo, com sempre, vaig baixar un moment al bar. La senyora Fernanda tenia la porta del despatx oberta però no la vaig molestar perquè em van dir que tenia una visita.

«¿Quieres tomar algo?», em va demanar la Carme del bar. Però no tenia set i vaig pujar al foyer, on també hi havia ambient i gairebé totes les tauletes rodones que eren en el primer rengle estaven compromeses. Un dels cambrers em va fer un gest de salutació amb el cap. Les llotges del segon pis també es començaven a omplir i pujaven autèntics núvols de fum de la platea. Vaig saludar un moment el Julio, el regidor, que anava de pressa cap a l’escenari.

«Ya empezamos», em va dir. «Voy a dar los cinco minutos».

I al cap de poca estona va sonar la primera, després la segona, i finalment el tercer avís. I més o menys a l’hora prevista va començar l’espectacle. A mi, quan la sala es quedava momentàniament a les fosques m’envaïa una impressió de neguit. Aleshores s’imposava un cert silenci —tot i que aquest concepte a El Molino era relatiu—, s’obria el teló, s’il·luminava l’escena, el fum que flotava a la sala es feia evident i mòbil, els músics començaven a tocar i després anunciaven per la megafonia i de manera rutinària el nom d’una artista. Aquella nit la primera noia a actuar va ser la Julia. Estava nerviosa, debutava en el nou paper de vedet, per primera vegada actuava sola a El Molino, i va fer el número convencional que m’havia explicat. Només aparèixer hi va haver xiulets d’aprovació física, cosa que no era estranya ja que la Julia sabia fer lluir tant les cames com els pits. Duia plomes al cap i a l’esquena i es va moure amb desimboltura mentre cantava amb el micròfon de fil, que tenia un so massa metal·litzat i segons com s’acoblava una mica. Després van seguir les altres noies i nois de les varietats, que solien durar una mitja hora. Aquell dia hi van actuar una cantant folklòrica, un noi prim i jove que feia contorsions, un cantant de cançó melòdica i un parell de vedets, una de les quals era alta, exuberant i de color. Els tècnics procuraven oferir una certa diversitat cromàtica i, durant les actuacions, es passava de la llum blava a la vermellosa i del verd al groc. Es tractava d’animar el públic, malgrat que fins a la mitja part no començava pròpiament l’espectacle.

En fer-se el descans els músics van sortir de la fossa i hi va haver el tràfec d’homes i dones que anàvem als lavabos i la cridòria de sempre. A la sala van obrir unes finestres del foyer per facilitar la ventilació. Després la Julia va pujar un moment a veure’m. Encara anava maquillada i li vaig dir que havia estat bé, que era difícil trencar el foc, i llavors ella em va comentar que tothom estava amoïnat perquè la Carla no era al teatre.

«Aún no ha llegado», va fer, mirant-me. Em va sorprendre, però li vaig aconsellar que no s’hi involucrés, i li vaig dir que segurament arribaria amb el temps just, com sempre. «Ya…», va fer ella, i va afegir: «pero así no se trabaja. Y menos cuando estrenas un número nuevo». I tenia raó.

Al cap d’un quart ja hi havia gent que picava de mans reclamant que comencés el show. Els músics van tornar al seu lloc amb parsimònia i, a teló tancat, es va fer la presentació musical, que era una melodia fàcil que s’anava repetint al llarg de la nit. Vaig baixar a la platea. Ja he dit que m’agradava veure les actuacions des del fons de la sala.

El primer número, recuperat d’un espectacle anterior, era entre un esclau àrab i efeminat i una esclava amb robes transparents. Es referien a l’arribada imminent de la princesa de Calputània i de fet servia per presentar el cor mixt de nois i noies, i la vedet que feia de princesa, que cantava i ballava amb sensualitat i explicava que de Calputània estant ja desitjava el príncep i se sentia disposada a tot… Acabat aquest número, que sempre tenia un gran èxit, apareixia el Negrito Poly, que era prim i feia claqué amb una certa gràcia mentre cantussejava i reia mostrant de manera exagerada les grans dents blanques. Tot seguit entrava el cor de nois i presentaven la primera vedet, que aleshores ja era la Maña. Anava vestida de negre, amb una faldilla quasi inexistent i un gran escot, i deia que era una vídua desconsolada. També parlava amb el públic, es referia a la potència sexual del seu difunt marit, a com el trobava a faltar, a la necessitat que tenia d’afecte. La Maña sempre aconseguia crear un gran corrent de simpatia entre la sala i l’escenari. Després entrava Pipper, que era rebut amb aplaudiments, i es presentava com un amic del marit difunt, i iniciava un diàleg rebuscat i ple d’insinuacions amb la Maña. Tot anava pujant de to i finalment entrava el cor de noies, també vestides de negre, i cantaven la cançó de la vídua desconsolada.

I així anava la nit: un número en català dedicat a les floristes de la Rambla, el Rafa cantant cançons melòdiques, la Julia que feia un striptease i concitava crits entusiastes cada vegada que es treia una peça de roba, especialment quan li va caure una de les mugroneres just abans que s’apagués el llum… També hi havia un esquetx sobre Catalina de Rússia, un de l’Oest nord-americà, el cor de nois que figuraven l’estudiantina, un altre número còmic a càrrec de Pipper amb dues vedets i la Maña, en què ell era un aragonès que arribava a Barcelona i es perdia a la ciutat… De sobte, després dels aplaudiments, es va fer un fosc gairebé complet i el remoreig de veus es va anar apagant a la sala. Es va il·luminar tènuement l’escenari.

«És la Carla», em vaig dir a mi mateix. I, de fet, els cambrers també semblaven impacients. Alguns fotògrafs es van acostar a l’escenari pels laterals, i llavors vaig veure la Fernanda, la Bella Dorita i l’Estrada que entraven en una de les llotges del primer pis i s’asseien discretament en un segon pla. Em va sorprendre que l’Estrada fos amb elles, però com que la Fernanda havia preparat curosament aquella nit… La premsa havia publicat una fotografia de la Carla aquell mateix dia i jo havia escrit una nota que signava la redacció. Tampoc no podia oblidar la telefonada de la Fernanda, cosa que ella no feia mai i que segurament havien rebut més persones…

I es va fer el fosc complet, es va imposar un silenci respectuós, i al cap d’un moment un reflector de llum blanca ens va mostrar la Carla gairebé nua, dreta, d’esquena al públic. Estava immòbil, tenia la cara girada cap al teló gris del fons i només duia unes calces blanques que semblaven de cotó i uns mitjons també blancs. Tenia la cama esquerra lleugerament tirada enrere, en diagonal, i jo vaig notar una esgarrifança. Calia ser genial per fer una cosa així en un local com El Molino. Ja no es tractava de ser millor que la resta de noies. Ja no tenia importància si usava plomes o no, ni el que deia l’Estrada de la política per allunyar-se dels ambients esnobs. Era evident que estàvem a punt de veure una actuació que capgiraria el que enteníem per espectacle. I aleshores va començar a sonar una música enregistrada que era completament insòlita en el món del music-hall. Era una melodia lenta, suau, una profunda i dolça cançó de bressol que transmetia serenitat i pau. Segurament al teatre ningú no es va adonar que allò era Schubert —jo ho vaig saber després—, però en canvi tothom es va sentir gronxat per aquella composició que induïa al repòs.

I llavors la Carla es va començar a girar lentament. No duia res als pits i mirava els espectadors un a un, sense presses, oferint la seva nuesa com un sacrifici. La vergonya, el gran tema de la vergonya, s’havia fet carn viva, i la Carla es bressolava íntimament amb la cançó. No mostrava el cos. Mostrava una indefensió evident, una solitud inexplicable, la condició mateixa de ser dona. I, en silenci, sota la llum blanca, la Carla va iniciar el que sens dubte era el millor número de striptease que jo havia vist mai. No era erotisme el que ens oferia, era, tal com he dit, el dolor de donar-se, haver de mostrar el més íntim perquè una mirada absurda i estranya se li imposava. Era dir-nos fins a quin punt el gest banal de despullar-se en públic esdevenia un ultratge. I, lentament, amb dubtes, esperant potser que algú li ho impedís, la Carla feia el gest d’abaixar-se una mica més aquella única peça de roba íntima. Els mitjons blancs no feien més que accentuar això que dic, i ningú no gosava moure’s ni gairebé respirar. I no eren imaginacions meves. Vaig observar el públic. Moltes persones les veia d’esquena, però tant en aquestes com en les cares que endevinava a l’entreclaror de les llotges, eren evidents la immobilitat i la concentració que en teatre només s’assoleixen quan a l’escenari algú està fent una actuació extraordinària.

I la Carla, efectivament, es va girar. Es movia com si ballés el silenci. Gronxava lleument el cap i els malucs, separava les mans del cos, tornava a passar-se els dits entre el cos i les calces per abaixar-se-les una mica més, mostrava gairebé del tot les natges… Veient-la d’esquena, aleshores ja sense cap acompanyament musical, aquella peça de roba blanca va anar lliscant a poc a poc cuixes avall i el focus blanc que la il·luminava va començar a perdre intensitat fins a fer-se tènue, quasi imperceptible.

I ja estava tot.

A El Molino mai no s’havia vist aquella mena de reacció. El públic es va posar dret i cridava bravos sense deixar d’aplaudir. El vell teatret s’esfondrava, i l’èxit va ser complet. La Carla es resistia a sortir a saludar. Finalment ho va fer amb un batí negre setinat, somrient i amb els braços oberts. I després el show va continuar fins al final.

En acabar-se, jo vaig pujar al foyer per saludar la senyora Fernanda i la Bella Dorita. Totes dues havien anat a la perruqueria, s’havien maquillat i estaven encantades amb la Carla, però després la Fernanda em va preguntar què m’havia semblat; ella ho trobava estrany, però si agradava… També em va explicar que dues hores abans de la funció havia enviat l’Estrada a recollir la Carla, que no es refiava d’ella i que així la va tenir controlada com a mínim aquell dia. La Bella Dorita em va recriminar que no l’anés a veure i jo vaig admetre que tenia raó, i em vaig justificar amb excuses.

Després vaig saludar més gent coneguda tant del teatre com del món de la premsa. Recordo haver vist de lluny l’Arturo que parlava amb el Rafa, i jo vaig estar una estona amb la Julia. La Carla ja no hi era. Havia marxat en acabar el seu número, com sempre, però aquell dia l’acompanyava l’Estrada. En saber-ho, em va caure l’ànima als peus. Ho trobava injust, i em deia que no hi havia cap raó per la qual a mi se’m relegués a un pla tan secundari. Però justament aleshores se m’apropà la Fernanda per presentar-me la Bárbara, la mare de la Carla. Era una dona de cinquanta anys, guapa, tenyida de ros, d’ulls clars, interessant, i en estrènyer-me la mà va dir que havia llegit alguns dels meus articles. I jo vaig fer la broma de sempre:

«Ah, ¿ha sido usted?», però ella no va ni somriure i, en canvi, mirant-me als ulls em va preguntar si d’allò que feia la seva filla se’n podia dir striptease. Jo li vaig respondre que no. I ella va afegir: «Pues sería mejor no jugar con los nombres, ¿no le parece?». I amb una certa sequedat es va referir al que la Carla havia fet aquella nit. «Yo no entiendo de esas cosas», va dir, «pero a mí Carla me asusta. ¿Dónde la puede llevar este tipo de trabajos? Los que ahora la apoyan, como por ejemplo usted, no estarán a su lado cuando se caiga».

«No soy yo quien ahora mismo está a su lado», li vaig aclarir.

«Bueno, esos detalles yo los desconozco», va fer ella, «pero no hay duda de que usted ha contribuido a hacerla como es».

«Ojalá yo estuviera tan seguro como usted de lo que dice», vaig concloure. I ens vam acomiadar perquè la Fernanda l’estirava d’un braç amb la intenció de presentar-li altres persones.

Crec que aquella nit va ser determinant en molts aspectes. Em sabia greu que en una ocasió tan significativa l’Estrada fos més proper a la Carla que jo. No entenia que la senyora Fernanda hagués comptat amb ell per dur-la al teatre, i que després també fos ell qui en acabar el seu número l’acompanyés a casa o on fos. I potser era pueril, però em semblava igualment que la Carla hauria d’haver reclamat la meva presència abans de marxar. Que era desconsiderada i egoista, ja ho havia acceptat feia temps, i la decisió de la senyora Fernanda era fàcilment explicable, però aquella nit em va doldre. I tanmateix, no tenia cap dret a reclamar, mai no havia fet res per aconseguir un paper més rellevant, i m’adonava que la meva dèria per la Carla era, en el fons, ridícula. Però tampoc no tenia cap ànim de compadir-me, i em deia que coneixia la Carla des de feia poc temps, que m’hi havia relacionat superficialment, i que el meu únic mèrit era haver entès de seguida la seva importància artística en el music-hall, un món que en si mateix ja era petit, tancat i marginal. Jo només era un periodista, un informador aleshores amb poques il·lusions i que per a desgràcia meva no em podia ni defensar amb el cinisme dels personatges de Chandler…

En ser al carrer i mentre caminava cap a casa, se’m barrejaven algunes qüestions que, tanmateix, era evident que calia destriar. El que la Carla havia fet aquella nit era extraordinari. Si busquéssim equivalències de la seva feina en qualsevol altra art l’hauríem de qualificar efectivament de genial en la mesura que obria uns horitzons completament nous. Les coses anteriors podien ser suggeridores, interessants, ben fetes, però no tenien res a veure amb la bellesa essencial en què ens havia fet participar. Defugint el sentimentalisme, els efectismes fàcils i les emocions superficials, i sabent alhora que feia un espectacle, durant dotze minuts ens havia mostrat la solitud radical en què ens movem els humans, la indefensió que ens determina, la fragilitat de les nostres certeses, la inutilitat de resistir-nos a segons quines sol·licituds… Aquell cos jove, les peces de roba blanques i quasi infantils, la tria agosarada i precisa de la cançó de bressol cantada en alemany, l’austeritat dels moviments…

Què més podia dir? Segurament força coses més. Però quan rumiava això que ara intento reconstruir amb més o menys exactitud, no tenia cap intenció d’analitzar el que havia vist. Només es tractava d’establir que, reconeguts els mèrits de la Carla, admetent que em rendia davant la seva força, algun aspecte mesquí de la meva personalitat furgava a la recerca de defectes: potser havia abusat del quietisme inicial, potser la durada del silenci havia estat excessiva, potser la tria de la música —tot i ser un encert conceptual— decantava l’opinió cap a un cultisme que li acabaria fent nosa, potser havia anat massa lluny i després d’aquella desolació no era possible res més i per tant tenia raó la Bárbara…

Caminar m’anava bé, em relaxava, posava les coses a lloc, m’aclaria les idees, relativitzava els meus sentiments. Però alhora m’enfondia la certesa que no tot era explicable i que el sentit de determinades situacions era precisament que no en tenien. No té una explicació plausible la ciutat abandonada on entra Papini, la ciutat sense nom de carrerons i places habitats només pel vent. «Em vaig sentir espantosament sol», escriu, «infinitament estranger, irrevocablement llunyà en una ciutat espectral, abandonada pels homes, gairebé fora del temps i de la vida. Em va sacsejar un calfred, potser de cansament i de gana, potser d’espant». I la mena de vida que jo feia, la col·laboració sense ànima a la premsa de la dictadura, la rutina que em corcava, la contundència amb què em negava a mirar enrere, tenien sentit? Explicació potser sí, però el sentit estava en el fet que eren l’encarnació d’un temps en què tot es desplaçava amb lentitud implacable pel territori de l’absurd. Era com el llarg viatge que duu Papini a la ciutat abandonada, era l’esforç tossut de creuar una estepa immensa, cavalcant en silenci, sense trobar ningú. I jo, alternativament, em sentia feliç per haver contribuït a fer créixer la Carla i després feliç per la possibilitat, únicament per la possibilitat, de trobar-li un defecte. En tot cas vaig decidir que me n’allunyaria, que m’esforçaria a fer-la irreal, que la veuria únicament com un miratge, com aquella papallona amb polsim daurat a les ales a què es referia el col·lega periodista… Després, ja més serè, em vaig adonar que havia estat injust amb la Julia. La Julia no tenia la grandesa de la Carla, però era una bona professional. I ningú no semblava sentir res per ella; la senyora Fernanda no li tenia cap consideració, a mi només m’interessava físicament i de seguida em cansava…

Durant dies tot va ser un remolí: tenia ganes de parlar amb l’Estrada però no li telefonava, em deia que si tornava a El Molino potser la Carla faria un gest d’acostament cap a mi, la feina mateixa s’havia convertit en un desori i tan aviat havia de fer una cosa com el contrari, escrivia sobre qualsevol tema, sortia del diari retut de cansament i només veia la Julia de tant en tant, i encara perquè ella em telefonava per dir-me que en acabar la funció passés a buscar-la. De la Carla en parlàvem poc. Cada dia agradava més, la gent feia cua al teatre des de les vuit de la tarda, no parava de riure, reia per qualsevol cosa, alguna nit arribava al teatre com esbojarrada, sortia amb un dels músics, el que tocava la bateria, i durant la funció ell li feia uns suports musicals exagerats, hi havia noies que estaven cansades d’aquell excés, i en realitat al teatre ningú no entenia que allò que ella feia fos tan bo, més aviat ho trobaven una mica pesat, però com que s’havia posat de moda… La moda era certament un factor important i en aquest punt també tenia raó la seva mare: jo havia contribuït de manera essencial que els mitjans de comunicació es fixessin en el que ella feia.

Una nit, encara ple de contradiccions, en sortir del diari vaig anar a fer una tapa de mandonguilles amb sípia al bar del davant. Estaven saladíssimes, i mentre em prenia una cervesa vaig decidir que necessitava veure la Carla. De fet no tenia ganes de seguir l’espectacle sencer ni d’entrar al local del Paral·lel, tot i que l’ambient de remors, perfums i música m’agradava. I anava fent temps pel carrer Sant Pau, cansat i nerviós. La gent també semblava deambular sense saber ben bé si tenien ganes de fer el que feien. A la cantonada del carrer Robador hi havia putes, el carrer Sant Ramon era ple de dones devastades, i recordo que jo no volia pensar en què diria a la Carla, però les cames em duien en direcció al Paral·lel. En entrar a El Molino em va semblar que m’envaïa una felicitat sobtada i vaig reconèixer amb joia les olors, els sorolls, els moviments de la gent, els costums de cadascú, les mirades i les salutacions de complicitat dels cambrers…

«Cuántos días sin verte…», em van dir, i jo somreia i efectivament m’estranyava no haver gaudit durant setmanes d’aquella barreja de música, colors i aromes. Després algú em va posar una mà a l’esquena. Era el Rafael, el marit de la Maña, el cantant melòdic que sempre sabia estar en el punt just i que anava elegantíssim. Em vaig alegrar de veure’l i el vaig abraçar amb una punta d’exageració. Després vam comentar com anava tot. Segons ell, l’espectacle agradava, la Lita (que és el nom de la Maña) cada dia era més hàbil amb el públic, i la Carla estava bé, també l’aplaudien, continuava fent patir tothom perquè arribava massa justa de temps…

«Julia está dentro», em va dir.

«Ya», vaig fer jo.

En escena, la mulata alta, de cuixes amples i grans pits es movia al ritme dels tambors; era insinuant, cadenciosa, però a mesura que s’acostava al públic accelerava la bellugor del cos. Del foyer va arribar un xiscle extemporani, de plaer, i poc després es va sentir nítidament el crit d’un home que deia: «Sigue, sigue, que yo ya acabo…». Llavors entrà la nota aguda d’una trompeta, de seguida s’hi va afegir una escala del piano i la gent va començar a aplaudir poc abans que es fes el fosc.

«Voy a ver a Carla», vaig dir al Rafael abans no comencés el número còmic.

«Vale», va fer ell, com si allò fos la cosa més normal del món.

I vaig pujar al foyer per entrar discretament als camerinos des de dalt. «Encara hi ha temps», em deia, «si la Carla és al camerino hi podré parlar uns minuts abans que la reclamin a escena…». I, efectivament, la porta era oberta i la vaig veure d’esquena. Només duia el tanga, anava descalça, s’estava despentinant amb els dits tal com feia sovint. M’hauria quedat hores mirant-la sense dir res. Em va semblar que estava una mica més plena que en altres moments, però segurament enfilada a les sandàlies de taló altíssim s’estilitzaria. I llavors es va girar. Va fer un xiscle i uns saltirons d’alegria, se’m va llançar als braços i em va fer un llarg petó d’amistat als llavis. Era menuda, en realitat era força menuda.

«¿Dónde coño estabas?», em va preguntar tenint-me les mans agafades. «Me tienes abandonada». Jo em vaig excusar amb la feina, però li vaig recordar que el dia de l’estrena del número nou era al teatre, que m’havia agradat molt, que tenia força… «Déjate de rollos», va fer la Carla, «me tienes que ver a mí y no las mierdas que hago». Llavors es va posar les calces blanques de cotó que duia per fer el seu número i em va dir: «A los tíos os gusta eso de las braguitas de niña, ¿verdad…?», però no em reclamava cap resposta i es va emmirallar amb els mitjons blancs a les mans. «¿Cómo estoy?».

«Perfecta», vaig fer jo. I ella em va respondre:

«Lo dices porque me quieres».

Aquella nit després de la funció ella i jo vam anar a sopar. Tenia, efectivament, els ulls cansats, com si no dormís prou, i fumava nerviosa. Mentre menjava un bistec prim i massa fet es prenia gintònics i m’explicava desordenadament projectes que costaven d’encaixar: havia deixat l’apartament petit que durant molt de temps pagava l’Arturo, ara vivia en un pis de l’Eixample, un pis enorme que encara estava buit i que volia que anés a veure. Li havien ofert intervenir en una obra de teatre, una mena de musical, però si acceptava no podia continuar a El Molino i no sabia com dir-ho a la Fernanda, a qui estava agraïda per haver-la tret de la Bodega Apolo… També volien que fes un vídeo.

«Como una película», em va dir, «pero diferente». Això de banda, uns artistes de París li proposaven que actués en una casa particular, en un happening: ella estaria en una habitació, sola, ballant o fent el que volgués. «Me pagan mucha pasta», em va concretar. «Y les he dicho que estaré en la cama desnuda, durmiendo y que me moveré como si soñara, ya sabes, estirar un brazo, encoger las piernas… Me pagan por dormir, y también me invitan a fiestas, cada día hay un rollo u otro…». I al cap de poc va afegir: «Todo esto es de locos».

Jo la mirava. Al marge que se la veia cansada, al marge de la sobreexcitació que li era habitual, al marge que no duia gens de maquillatge i que bevia i fumava més del compte, també era evident que tenia la cara una mica inflada, cosa que no l’afavoria. Però la constatació d’aquells defectes no em molestava. M’agradava la manera que tenia de mirar-me i com forçava el somriure, com jugava amb els cigarrets abans d’encendre’ls, la manera de referir-se a algunes companyes, com ara «la chochona del culo gordo que sólo mueve las tetas…», el silenci llarg en què queia i els ulls de tristesa profunda, com si es perdés en un món que només ella coneixia… Després, més o menys dissimuladament, es va preparar un porro i se’l va començar a fumar. En veure que jo m’inquietava va fer:

«Aquí me conocen», i jo li vaig respondre que no es tractava d’això. «Nadie se muere por un poco de mierda», va fer ella, «y a veces me ayuda a dormir». Llavors vaig saber que s’havia habituat a les pastilles per dormir, que si no se’n prenia dues al cap de no res ja estava desperta, «y las noches son larguísimas, eternas, y por la mañana tengo halitosis y en el espejo me veo con cara de borracha, y eso jode mucho». I, amb el porro a la mà, els ulls brillants i somrients, prenent-se un altre gintònic, va comentar que els seus admiradors l’haurien de veure quan es despertava. I va afegir: «Pero, si duermo, todo es mejor».

Després la vaig acompanyar a casa seva, al pis nou. Anava agafada al meu braç i ensopegava contínuament i reia. Era com si no li quedessin energies i com si la beguda li hagués pujat al cap. No era la Carla segura d’altres vegades. Més aviat semblava una noia sense senderi que t’enduies al llit perquè sí. En ser a l’ascensor, una caixa antiga, de fusta, que pujava lentament, la Carla va dir que allò era el subidón, i es va posar a riure tapant-se la boca amb les mans. Li vaig regirar la bossa per buscar-hi les claus, i en obrir la porta em vaig trobar un pis típic de l’Eixample, enorme, de sostres alts i grans vidrieres, pràcticament buit.

«Me lo ha comprado mi madre», em va dir, «bueno, ha hecho que lo compre».

A l’habitació hi havia un matalàs a terra amb uns llençols de color granat completament arrugats i ella s’hi va ajeure vestida, amb les mans al cap, tapant-se els ulls. Em va demanar que apagués el llum i li vaig treure les sabates i els texans. Després em vaig estirar al seu costat i al cap de poc la Carla em va començar a besar la boca. Jo em vaig despullar, ella es va treure el jersei i el tanga. Jo estava nerviós, tenia mala consciència, la Carla estava borratxa, jo no sabia si ella era prou conscient del que feia, però la desitjava com mai no havia desitjat ningú i ens vam lliurar a fer l’amor molt lentament. M’agradava la suor del seu cos, el gust fort de la boca, el tremolor de les parpelles, l’olor dels cabells, els comentaris que feia… En un moment determinat em va preguntar:

«Tú y yo habíamos follado antes, ¿verdad?». I jo la vaig enganyar dient-li que sí, vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar.