A. Nota de l’autor

Si no m’equivoco, les dues versions de Genets a la platja es consideren l’obra final de Paul Gauguin, la darrera pintura que va crear abans de morir. Aquesta informació, amb tota la documentació sobre l’art de plegar paper, l’il·lusionisme o la història de l’aviació prové de fonts diverses, consultades aquí i allà, que no caldrà referir. Però hi ha uns aclariments que són necessaris.

El joc de mans que fa Genís Massana al capítol dotzè és una variant simplificada del famós Triumph, de Dai Vernon. El joc que el Genís esmenta a propòsit d’aquest il·lusionista i que presento com «la carta que puja» també és conegut com «la carta ambiciosa», The Ambitious Card, un clàssic de la cartomàgia que, en efecte, Vernon va fer a Houdini. Em pertocava ara justificar aquestes llibertats i, per tant, em quedo més tranquil.

Toshikazu Kawasaki (nascut el 1955) és un dels teòrics actuals més destacats de l’art de plegar paper. Si no hi ha errors allà on ho he consultat, fa de professor de matemàtiques. La seva rosa és una de les creacions més famoses, però és autor d’altres peces interessants.

En canvi, no conec cap unicorn de 296 peces. El que més s’hi assembla, i en el qual em vaig inspirar, és un cavall de 208 unitats, de Kunihiko Kasahara. Ho adverteixo per si algun fanàtic encetés una recerca inútil.

Com aquest animal fantàstic, Burjau tampoc no existeix. Però la majoria dels hotels, restaurants, botigues, museus i altres localitzacions amb nom propi són reals, encara que no he cregut necessari demanar permís per citar-los. Confio que li sembli bé a tothom.

L’obra de teatre Carnaval, que va impressionar el comissari Martí i la Cinta, és de Jordi Galceran. Allà on s’esmenta m’ha semblat que no calia afegir-hi més informació, però és raonable que ho recordi aquí, i em ve molt de gust fer-ho.

La imatge de la Ventafocs que escombra, després que ha marxat l’ambulància que s’ha endut la malaurada Gina, recorda amb força precisió una cançó de Bob Dylan: