Fins que m’estimis

Els dies següents, el Narcís abandona les representacions del món amb desdeny, res d’animals i plantes. Incapaç d’escriure i amb l’única opció de plegar paper, amb la convicció que cada plec és una paraula i cada figura és una frase, la seva narració s’aboca a la geometria.

Amb resultats irregulars prova els volums difícils com l’octaedre, l’hexaedre i el dodecaedre. Amb més encert, s’enamora dels cubs. Se’n surt amb el cub de Fujimoto, perquè és una obligació enfrontar-se a un dels pioners de l’origami geomètric i perquè li sembla una peça magistral, d’una simplicitat sublim. Es deixa fascinar per l’assemblatge precís i senzill de les dues peces del cub de Hosoya sense adonar-se que cada dia s’ocupa menys de la Cèlia.

D’un esclau també te n’has d’ocupar. De fet, te n’has d’ocupar tant que no tens gaire temps.

Avui tampoc no ha deixat res a la cadira de les golfes.

Els puristes del paper plegat sostenen que l’autèntic origami s’afronta sense tallar mai i només amb un sol full. Però els puristes no li agraden, li semblen la mena de gent que no hi veu més enllà, com algú que no hi veiés més enllà de les canyes de les mongeteres del seu hort. I ell no és així. És un creador. S’ha demostrat prou vegades la seva força per aixecar un poble sencer allà on hi ha un full en blanc, d’inventar una vida sencera que no ha existit mai. Ell és l’autor de totes les aventures d’Amanieu de Palol. Què s’han pensat els puristes?

Superb i ple d’entusiasme, sucumbeix al plaer extraordinari de trobar una peça que és una figura composta i a la vegada prové de la geometria. Consisteix en una suma de formes iguals que encaixen per crear un animal gegantí. L’esforç per construir un unicorn de dues-centes noranta-sis peces resultarà més titànic del que haurà cregut, però, lluny d’atemorir-lo, aquesta dificultat l’estimula.

Abans de posar-s’hi, ja imagina que quan l’hagi acabat, es llançarà al món celestial de les esferes multimodulars, com el trapezista que mentre vola decideix d’improvís que en lloc del doble mortal anunciat es farà aplaudir amb el triple mortal, poc assajat.

L’esfera multimodular és per als que pleguen paper com el paradís dels creients. Consisteix a saltar a l’abisme. Això és el que el tempta. Assajarà les maneres de combinar piràmides fins a tenir esferes de tres-centes peces. I després es voldrà superar amb l’esfera multimodular de nou-centes peces.

Imagina que ja ha acabat l’unicorn, quan encara ha d’enllestir la primera de les dues-centes noranta-sis peces, i ja s’afigura que ha creat esferes perfectes de nou-centes peces. Es veu com l’artista de l’origami, el mestre que ensenya als alumnes el teorema de Haga, per obtenir divisions a terços, cinquenes parts i novenes parts sense fer servir un regle.

Es veu, en un somni absurd que se l’emporta massa lluny d’aquesta primera peça que prova de plegar, com un geni del paper plegat, invencible, l’home que aconsegueix qualsevol forma que es proposi.

Triga tants dies a tenir setze peces que el projecte de l’unicorn trontolla sense remei. Això vol dir que potser no s’atrevirà mai amb les esferes multimodulars ni serà tampoc un artista de l’origami. Potser és que no cal, potser és que no és imprescindible enfrontar-se a un unicorn de dues-centes noranta-sis peces. Per què ho hauria de fer?

Va renunciar a la ciutat i vol renunciar a la facilitat que li regala l’Amanieu, per què li hauria de costar més renunciar a una figura composta que, a sobre, els puristes consideren una falsedat artificiosa?

La casa és plena d’assajos i provatures, hi ha tantes figures inacabades com de resoltes.

A l’habitació hi té cubs i altres políedres.

A la cuina hi viuen els animals. Són la seva gent. Si els ho mana, els lleons es menjaran la inquietud, les aus espantaran la por i els peixos ofegaran l’angoixa.

Aquest matí s’ha dutxat i vestit abans de les nou. Ha anat a Barcelona amb cotxe i ha arribat a l’hora convinguda al bar on va quedar amb la Júlia.

Li va fer prometre que per una vegada li faria cas i ho va acceptar.

—Sense preguntes, sense discutir-ho. Digues que sí. Si us plau. És important.

Li agradaria entendre tot el que la Júlia li diu sense dir-ho però ni tan sols l’entén quan parla de veritat. Les últimes converses telefòniques han sigut tan breus com esquives. Massa sobreentesos fets amb silencis, massa frases escapçades.

Potser per això admira els reptes que els llibres d’origami li proposen, com si les respostes autèntiques només es poguessin trobar, qui sap, als diagrames de les figures compostes.

La Júlia també ha sigut puntual. No hi ha gaire gent en aquesta granja del passeig de Sant Joan. Han demanat cafè amb llet i ensaïmades.

Com les altres vegades que han parlat, el Narcís ha començat preguntant-li què fa la seva amiga. Encara no sap com es diu tot i que ella l’hi ha dit molts cops.

—D’això vull que parlem. De la Gina.

—Hi ha novetats?

Ha donat a la paraula «novetats» el to adequat per al·ludir a la informació mèdica, com si fos possible que en tan poc temps s’hagués observat una millora. Per això la Júlia ha deixat clar que no i ha fet un gest amb les mans que havia de servir per escampar els metges de la taula, per treure’n aquesta mena d’interès precís que es pot demostrar pels malalts: com va la febre, si els punts han cicatritzat o com ha funcionat la quimioteràpia.

—Era la meva millor amiga. És la meva amiga —corregeix el temps verbal—. Encara que ja no pugui. Però fins i tot els amics es reserven la seva intimitat. Sempre hi ha secrets que no sabem. I ara, tota la seva intimitat està exposada. Ho sé tot i m’hauria de sentir com una intrusa, hauria de ser terrible. Però és tot al contrari. Sort d’això.

Li explica que és una de les poques persones que sabien que ella tenia un amant. N’hi parlava alguna vegada, com totes les parelles d’amants tenien moments de tot, però no l’havia identificat mai. «Ni el nom ni la feina», deia sempre. El nom tenia sentit, però, la feina? Ara ja ho ha entès. Hi ha professions que les recordes més que altres. Per això li havia semblat que seria un metge, del mateix hospital. Però no.

La Gina no tenia a ningú més. L’amant que ja no s’amagava i la millor amiga passaven moltes hores al costat del llit on la Gina es recuperava, sobrevivia. Per força havien d’intercanviar frases que giraven al voltant d’ella. Parlant d’ella tots dos s’ajudaven. L’home s’hi estava tot el dia, sol·lícit, afectuós. Fins que al cap d’uns quants dies es van adonar que ja s’havien vist abans.

—A casa teva. El dia que vaig venir amb el Genís.

—El Genís —repeteix—. Què en saps? —com si demanés què fa un parent llunyà.

—No en sé res, no en sabré res mai més —ho diu amb la seguretat que la relectura de la carta li ha conferit, amb la certesa que ha adquirit de tant dir-s’ho—. Però et deus recordar de l’única vegada que el vas veure.

—Sí, és clar, no us hi vau estar gaire. Tenies pressa?

—No, quasi ens fas fora. Esperaves algú.

—Sí, la policia.

—No, així no. No era «la policia» sinó «un policia», ja el coneixies.

—Sí, és clar, ja te’n vaig parlar. Una mica pesat. Em sembla que primer sospitava de mi però de seguida es va adonar que no hi podia tenir res a veure i, no ho sé, tot va anar molt de pressa.

—Ell deia el mateix quan em va parlar de l’accident. Suposo que és la vida la que va de pressa. És curiós, no ens vam reconèixer fins al cap d’uns dies. Suposo que estàvem tan concentrats en la Gina que no ens podíem mirar de cap altra manera.

—I per què m’ho expliques, tot això? No sé si t’he entès bé. Aquell home, espera, tenia dos noms, Martí, oi? Sí, Martí Martí. Us heu conegut perquè era l’amant de la teva amiga? I què hi tenia a veure amb l’accident?

—Ell hi era. Va veure com es llançava al buit. Havia anat a dir-li que ja no hi tornaria i ella li va dir que si la deixava es mataria. No hauria pensat mai que estigués tan desesperada, però si això és tot el que tens i de cop i volta et diuen que s’ha acabat… És com si la Gina que jo he conegut no sigui la mateixa Gina d’ell, però ara ens hem trobat i entre tots dos potser en tindrem una visió més autèntica. Però ja sabia que si només t’ho explicava no m’entendries. Per això havíem de quedar.

S’aixeca, paga l’esmorzar i surt al carrer sense mirar si la segueix. Caminen menys de cinc minuts per un carrer paral·lel al mar i s’aturen davant d’una porta ampla i alta de ferro i vidre. L’ascensor és dels antics, amb les portes de fusta i vidre i una reixa que s’ha de barrar. Al tercer pis hi ha dues portes però només una està oberta. Quan passen, els dóna la benvinguda un ós moix que potser havia caminat com si ballés però que ara es mou com un pop atrapat al roquissar i li ofereix una encaixada molt cordial amb tots els tentacles.

—Qui ho hauria dit, oi? Passa —li ofereix la dreta, a l’esquerra hi té una esponja que goteja—. T’hauràs d’esperar —ho diu a la Júlia, amb familiaritat—. És a la banyera —i desapareix.

—No passa res, només hi ha dos dits d’aigua. És més fàcil rentar-la.

—Rentar-la?

La Júlia l’hi explica per fi, massa de pressa perquè ho pugui entendre i massa a poc a poc per acabar abans que l’expolicia torni a la sala on els ha deixat.

La Gina no té a ningú. La tindria a ella, però està embarassada i aviat tindrà una ocupació absorbent. Per això la Cinta va insistir que no s’hi oposés. La Cinta és florista i és la dona del Martí Martí.

—Van fer un pacte. No sé ben bé com va anar però és així. La Gina s’estarà amb ells i quan ja no puguin, el meu fill ja serà més gran i aleshores me’n podré ocupar jo. La Gina no estarà mai sola.

—Però no em vas dir que eren amants? —ho pregunta en veu baixa, tal com ella li parla.

—Per això. La Cinta està convençuda que si va anar amb ella durant vint anys, això és el mínim que pot fer per ella. Ell en té cura, no fa res més, serà tot el que faci mentre visqui. I ella es queda amb ell perquè ja són grans i perquè se l’estima i no el vol abandonar. Però la Gina és cosa d’ell, és ell qui se’n fa càrrec, i és estrany, perquè no és que ho hagi acceptat, és que s’hi dedica amb devoció. La renta, la vesteix, la treu de passeig, la porta a les sessions de recuperació, li ensenya la ciutat. Els he ajudat amb els tràmits de l’acolliment i puc venir sempre que vulgui, encara que no els vull complicar la vida i només vinc dos dies per setmana.

—Ja som aquí —el Martí es materialitza a la sala amb la Gina, que se li arrapa al braç.

Camina amb dificultat, inclina el cap a l’esquerra i la boca li tremola o potser és que intenta un somriure. Atent, l’home que perseguia el mal l’ajuda a seure en una butaca que ja es veu que és la seva. Se la mira amb un afecte que al Narcís li sembla incomprensible. Però entén que té aquesta sensació perquè ha de ser un afecte d’una complexitat enorme.

L’home se’n torna al bany mentre la Júlia seu al braç de la butaca i amanyaga l’amiga, que riu i li fa petons, com els faria una criatura. Arriba amb l’assecador i endolla el cable.

—Ja ho faig jo.

La Júlia la pentina mentre li asseca els cabells i a la Gina se li escapen rialles quan l’aire càlid li fa pessigolles al clatell.

El Martí s’emporta el Narcís cap a una habitació petita. Per l’escriptori dedueix que és el seu despatx. No és gaire més gran que ell però li sembla d’una generació anterior, d’una generació d’homes amb despatx al pis i amb companyes capaces de quedar-se l’amant a casa si així alliçonaven per sempre l’únic home que estimaven.

—Ja ho veus, oi? Quan ella m’ho va dir, en fi, quan ens vam conèixer, no sé com dir-ho. La teva filla és molt valenta. Quan va saber que ens havíem interessat per acollir la Gina va voler que en parléssim. Un dia em va dir que era filla teva, no és que m’ho digués, va sortir a la conversa.

—Ja m’estranyava.

—Per què ho dius? Després, quan li vaig dir que t’havia conegut, que m’havies ajudat i que havia llegit alguns llibres teus es va interessar per la meva impressió. Li importes molt.

—Sí, és clar, deixa-ho córrer. Però gràcies per l’intent.

—Em va dir que vindries. Que volia que ens veiessis. A nosaltres. Ella sempre ve quan estic sol. La meva dona ven flors.

—Ja me’n recordo.

—Quan torna, la Gina ja ha sopat i de vegades ja dorm i tot. He preparat el sopar i seiem a taula sense parlar gaire. La meva vida ha canviat tant que em sento incapaç d’explicar-ho. I saps quan em sento feliç de veritat? Saps quan no em fa tanta por que ens estigui passant tot això? Quan hi és ella. Quan ve la Júlia en aquesta casa hi ha un altre aire. La Cinta també ho diu. És com un àngel que ens deixa la seva fragància alada quan se’n va. És una de les millors persones que conec, la teva filla. Però he conegut tantes males persones que no sé si això t’impressiona. Almenys hauries de creure la Cinta. La Júlia em va dir que volia que vinguessis perquè et senties sol i necessites entendre que no ho estàs. Però jo crec que el que vol de veritat és que sàpigues millor com és ella.

La remor de l’assecador arriba amb la melodia de la cançó italiana que sona pels altaveus i que la Júlia taral·leja per ajudar la Gina a recordar-se’n. El Martí s’afegeix en veu baixa al cantusseig mentre el Narcís mira els avions d’un prestatge i es fixa en un que sembla antic, amb una ala doble i un bimotor d’hèlices.

—El vaig comprar per internet, el van enviar des de França. És clavat al de veritat.

El Narcís no se l’escolta, però el Martí s’ha adonat que es mira els altres aparells i troba necessari continuar l’explicació.

—Aquest és el Goliath, va fer el primer vol de passatgers, de París a Londres, el 1918. De vegades penso que m’hauria agradat néixer uns quants anys abans i viure aquella època gloriosa de l’aviació, viure el principi d’alguna cosa així ha de ser imponent. Però també penso que sempre veus el començament d’un gran canvi o altre. Hauria preferit l’aviació però m’ha tocat viure l’explosió de la tele i l’arribada d’internet. No està tan malament. Aquest d’aquí només és un DC-3. Des de quan t’interessa l’aviació?

—No ho sé, des de mai —agafa la maqueta del DC-3 i fa el gest infantil de la mà que llança un avió perquè s’envoli, però sense deixar-lo anar—. I ella, no hi ha cap possibilitat que, vull dir, sempre estarà com ara?

—La Gina? —a ell no li costa pronunciar el seu nom—. No, és clar que sempre hi pot haver algun canvi, però el mal que està fet ja està fet. És per sempre —li agafa l’aparell i el torna al prestatge—. Ella no era gens així, tenia tanta energia…, és una desgràcia, no m’ho perdonaré mai —es posa una mà a la cara—. I la Cinta ha sigut tan bona amb mi —esclata a plorar i de seguida s’atura, com si no li estigués permès—. Ho sento, perdona’m, no ho tinc per costum, només que de tant en tant, hi ha moments que em sembla que no podré, que no podrem. Això és el que vull que sàpigues, que som molt afortunats de tenir aquí la teva filla.

Quan tornen a la sala, la Gina ja està pentinada i la Júlia proposa que juguin una estona. Jugar vol dir que treuen la capsa amb les fotos i repeteixen a la Gina els noms de les persones. I aquesta? La doctora Andrade, molt bé. Molt bé perquè ho ha repetit quan per fi l’hi han recordat. I aquesta altra?

Jugar és un dels exercicis potser inútils que de tota manera ajuden la Gina a veure que algú està per ella, que algú li ensenya coses, que algú li riu les gràcies.

Després parlen del que ha passat els últims dies, com si a la Gina li hagués d’interessar. Però l’ajuden a intentar repetir que ahir va anar de passeig i que un dia, quan estigui millor, anirà a l’avió del Tibidabo.

—N’estic fent una maqueta. Ella m’hi ajuda.

—Segur que quedarà molt bé —l’anima la Júlia.

Quan la conversa impossible s’acaba perquè la Gina s’ha cansat de repetir frases, escolten música. El Narcís no sap què és però tanca els ulls com els altres. Els obre un instant i mira la Júlia, com passa la mà pels cabells de la seva amiga desapareguda sota la carcassa que és ara, com si amb la caiguda s’hagués reclòs dins d’un capoll i n’hagués eixit amb una forma nova.

—En aquesta orquestra hi toca el marit d’una filla —li xiuxiueja el Martí.

Abans d’anar-se’n, la Júlia ajuda el Martí a parar taula per a tres i gira la butaca perquè la Gina es distregui una estona amb la tele.

Quan ja són al carrer, el pare recrimina a la filla que no l’advertís.

—Per què no em deies a on em portaves?

—De què hauria servit? Volia que veiessis la meva millor amiga, volia que la coneguessis i entenguessis què em passa. Volia que veiessis que hi ha persones més desgraciades i que no sé què tens però jo no tinc temps d’estar per tu si no és que passa alguna cosa greu i em necessites de veritat. Si no és així, has de triar. A la nostra planta sempre diem que hi ha dues menes de familiars. Els que s’estimen els que se’ls estan morint i els que no en saben o no volen. I no em sembla una exclusiva dels malalts. Al món hi ha dues menes de persones. Les que s’ocupen d’algú i les que no. Les que estimen i les que no. I tu has de saber qui vols ser, però jo no sóc la persona que et pot ajudar. Ara no. I tu no em vols a casa teva per ajudar-me sinó perquè t’ajudi. Ho sento si no t’ha agradat que t’ho digués, però ara em sembla tot molt més fàcil.

—Pobre home, quina vida.

—Pobre home? Ella es llança per la finestra per culpa seva i la deixa d’aquesta manera i et sembla un pobre home?

—L’he vist destrossat, és un desgraciat, se li ha acabat la vida.

—Jo no ho veig igual. Ara em fas dubtar, potser no hauries d’haver vingut. En tinc una visió tan diferent que és increïble que parlem del mateix. A tu et sembla que és un càstig, oi? Que paga una penitència.

—Més o menys, tu m’has dit que era un pacte amb la seva dona.

—Al revés, és una oportunitat. Allà on tu hi veus la condemna jo hi veig la redempció. Allà on tu hi veus el càstig, jo hi veig la recompensa. Se la podrà estimar com no ho ha fet mai. A canvi de res. Amb l’amor més pur que hi pugui haver. Tants anys després de fer-la infeliç, ara la pot omplir d’amor pel que li queda de vida.

Quan torna a casa i creua el gual, encara té al cap aquestes paraules de la seva filla. Una filla desconeguda a qui li sembla que avui ha vist per primera vegada com una persona independent. Com si en comptes de ser la seva filla per fi avui s’hagués convertit en la Júlia. Algú amb personalitat, amb les seves idees, amb tants reptes pel davant que només de fer-ne una llista ell ja se’n cansaria.

Al vespre, mentre la Cèlia escalfa aigua per servir te, prova per enèsima vegada de barallar-se amb la forma capriciosa del tsurifune, que intenta copiar d’un llibre des de fa dies. És una grua. Amb la peculiaritat que en neixen, tot al voltant, una altra vintena de grues petites. No se’n surt. Arruga el paper, renuncia al te i li demana a la Cèlia que pugi amb ell a l’habitació i, com gairebé cada nit de les últimes nits, s’abraça a la seva esquena.

Abans d’adormir-se li anuncia a cau d’orella que l’endemà aniran de compres.

—Necessites un altre vestit. Un d’especial. I també ens farà falta un anell. Dos. Un per a tu i un per a mi.