Senglars de tardor
El llampec cau tan a prop de la casa que encén amb la seva resplendor totes les finestres al mateix instant que el tro retruny dins l’edifici, isolat enmig d’un bosc, a tres quilòmetres del poble i a vint-i-set de l’autopista, a menys d’una hora de la ciutat si no hi ha un embús abans de creuar el Besòs.
Amb l’ensurt, Narcís Roca ha sacsejat la tassa mig plena que sostenia. Li ha caigut te al canell, però per sort ja no cremava. Toca l’ase i deixa la tassa a la taula, plena de llibres, entre els recipients dels bolígrafs i llapis que no fa servir quasi mai, les piles de papers i el test amb el cactus que li van regalar, perquè va bé tenir-ne un a prop de l’ordinador, no va entendre per quina raó. S’eixuga el canell i el revers de la mà amb els llavis i tot seguit hi passa la màniga del jersei, que porta a sobre d’una samarreta grisa.
Ja fa una hora que trona però no s’ha adonat que la tempesta era tan a prop fins que la llum blavosa ha inundat la sala gran, on treballa i de fet passa la major part del dia. S’acosta a la finestra i comprova que cauen gotes grosses, no gaires, com passa a vegades amb aquestes pluges inesperades.
La descàrrega ha d’haver caigut al parallamps que hi ha al terrat del darrere, a l’edifici annex que havia sigut una cort de porcs i que ja fa dues dècades que està unit a la casa pairal. Creix un pis més i des de fora es podria confondre amb un intent de simular el campanar esquifit d’una ermita estranya. Al capdamunt hi ha unes golfes que no ha acabat d’endreçar mai. La casa l’han reformada cinc o sis cops però ell no hi ha fet encara cap obra, s’ha limitat al manteniment indispensable.
Entre els murs de l’edificació i els arbres més pròxims hi ha ben bé quinze metres. Al davant, l’esplanada és més àmplia, perquè hi havia hagut l’era i tothom que ha viscut a la casa ha preferit fer servir aquell espai d’aparcament. Narcís Roca també hi sol deixar el cotxe.
No es pot dir que s’hagi acostumat a les tempestes, perquè una bona tronada en una casa a dins del bosc sempre fa impressió.
La primera vegada el va sorprendre fins a quin punt et pots sentir vulnerable. Feia poques setmanes que era a la casa i la tardor s’havia mostrat seca i ventosa. Aquella tarda s’havia presentat una nuvolada tan negra que semblava que s’hagués fet de nit. S’havia assegut al porxo, a contemplar l’espectacle de la naturalesa, però cinc minuts després va comprendre, xop com un ànec, que s’havia de ficar a dins i que no hi havia cap espectacle per contemplar, si de cas en formava part, la casa era al mig de l’escenari i els d’efectes especials treballaven de valent.
Es va estar a la finestra, sense fer res més, concentrat en la tempesta, com si l’hagués anat a veure perquè l’observés i n’admirés la potència fulgurant. Provava d’endevinar on queien els llamps, comptava els segons fins que sentia el tro per deduir a quina distància havien tocat terra, escoltava l’aigua com picava contra els vidres, la regadora de zenc, els testos del pati i el tendal, que no havia recollit amb la manovella.
Però hi havia una nosa estranya que li impedia gaudir del tot d’aquella festa meteorològica. L’angoixa va desaparèixer quan la tamborinada es va extingir però va ser pitjor perquè va comprendre que hi hauria situacions com aquella, va entendre que encara que estigués del tot decidit a fer la vida que havia triat, hi hauria moments en què se sentiria tan sol que una maltempsada el podria espantar i, molt pitjor encara, que això el faria sentir-se ridícul i l’angoixaria. Ja ho sabia, que era una reacció atàvica, el rastre de quan els primers humans aixecaven la consciència d’una espècie perduda en un món ignorat, diminuta davant l’esclat de la natura i la seva manifestació de poder atzarós, però saber-ho no evitava que l’enutgés percebre la seva feblesa.
Avui ha sigut diferent. Té altres raons que justificarien un atac d’ansietat però ja no el sangglacen els llamps i trons, només li recorden totes les altres pors associades a la soledat, encara que sigui volguda. Per força ha après a conviure amb ell mateix, ja fa tres anys i mig que és aquí.
No és cap eremita, manté el contacte necessari amb les persones que cal. Però potser no havia estat mai tan sol. Un o dos cops per setmana agafa el cotxe i va fins a Burjau. Alguna vegada s’hi ha arribat caminant. És un passeig tranquil fins i tot quan bufa la marinada, que és com en diuen aquí de l’aire humit i més fred que arriba del sud i de llevant. El Narcís estava convençut que d’aquests punts cardinals n’haurien de venir brises càlides, però a Burjau, quan bufa la marinada, t’has d’aixecar el coll de la jaqueta i ficar les mans a les butxaques.
De tant en tant, cada vegada menys, es pren la molèstia d’anar a Barcelona. Però és com si la ciutat s’hagués allunyat un quilòmetre per setmana. Ja no li importa la distància autèntica. És com si per fi visqués en un altre món.
La casa és quasi perfecta per al que volia. Gran, vella, mal reconstruïda, remodelada en direccions oposades, amb una planta baixa més aviat moderna, on hi ha una sala àmplia i una cuina enorme, amb bigues noves metàl·liques a la vista, mentre que al pis de dalt es conserva molt més, per estrany que sembli, l’aire d’antiga masia. En l’última reforma aquest espai va quedar dividit en dues habitacions i prou. A l’una hi dorm i a l’altra hi escriu, se suposa, la pròxima novel·la històrica d’una sèrie que l’ha convertit en una persona solvent i reconeguda.
Abans de deixar la ciutat, és a dir, abans de les renúncies, aquestes dues paraules resumien el que havia somiat i al mateix temps el que havia aconseguit. Era solvent i reconegut. Cadascú pot escriure el seu somni amb tantes paraules com vulgui, però si ho pots simplificar tens més opcions d’aconseguir-ho. No n’hi ha cap garantia, és clar, però hi ha més possibilitats.
Quan pensa d’aquesta manera s’adona, tants anys després, que encara li queden les llepades de la vida amb l’Anna Paula. «No n’hi ha cap garantia però tens més possibilitats», vet aquí la mena de discurs que faria la seva exdona. Si la vida a Barcelona ja ha quedat enrere, el matrimoni amb l’Anna Paula és antediluvià. No se’n recordaria si no fos per la Júlia, que els dóna el pretext per telefonar-se de tant en tant.
Si pogués traçar fronteres que separessin les seves vides anteriors, com si n’hagués tingut més d’una, posaria una ratlla després de l’Anna Paula. N’hi hauria una altra pel dia que va venir a viure aquí. I en algun punt molt proper a la primera línia hi hauria un país molt petit, una vida molt curta, set mesos que gairebé havia oblidat, un espai limitat entre dues fronteres rotundes, un nom esborrat per la calitja que un simple correu electrònic ha repintat al seu mapa.
La seva vida d’ara, molt lluny de totes les vides anteriors i de quasi tots els noms que li suggereixen, transcorre al pis de dalt d’aquesta casa, solitària com ell, on escriu i esborra de dia i dorm quan es fa fosc. A baix és on menja i la sala gran, apareguda quan algú va fer obres per unir l’antic menjador, un dormitori i l’entrada, no li serveix de res quan està sol però és el lloc preferit quan ve algú, que no és gaire sovint. A les golfes només hi ha andròmines abandonades pels habitants anteriors. Un balancí, un bagul buit, dues piles de revistes mèdiques que s’ha promès que un dia llençarà.
Ha après a estar bé en aquest illot perdut en un mar de pins i alzines, dins d’un bosc sense l’encant espès ni l’exuberància maragda de l’alta muntanya però amb la senzillesa amistosa dels turons del prelitoral, amb les cigales d’agost, els senglars tardorencs i, a l’hivern, l’aire refrescat als cims no gaire nevats del Montseny.
Plou amb intensitat més d’una hora i quan sembla que s’acaba torna a començar. Se’n podria anar a dormir sense sopar. Quan plou així no pots comptar amb l’ordinador, Burjau és d’aquests pobles on, quan arriba una tempesta, encara hi ha el risc que se’n vagi l’electricitat o que la treguin per evitar problemes, no se sap mai. Té espelmes repartides per la casa i una ràdio amb piles, tal com va sentir que recomanaven els serveis d’emergències. A Barcelona no s’hauria preocupat mai d’aquests detalls, però després de la primera tronada havia fet comprovar l’estat del parallamps, havia comprat el transistor i s’havia proveït d’espelmes de colors diferents i mistos de fusta dels grossos. Aquestes són les úniques precaucions que pren a dins de casa, a més de tenir el telèfon mòbil amb la bateria sempre carregada i ocupar-se quan cal de les formigues.
La batalla contra les formigues havia començat el primer estiu de ser aquí. Els insectes havien descobert l’armari de la cuina que li feia de rebost i no van tenir cap mena de consideració. El Narcís estava disposat a acceptar que vivia al bosc i que a fora hi hauria bèsties petites i d’altres de més grosses. Sabia que la mida màxima esperada entre les salvatgines dels contorns era la d’un porc fer ben gras. També donava per fet que amb la calor podria trobar escurçons, que a sota les pedres hi hauria escorpins i que pertot arreu animalons minúsculs dominarien el terreny. Però li semblava un pacte just que a dins de casa se li respectés l’ensenyoriment del territori, com si fos possible establir acords amb la naturalesa, com si els termes morals dels humans valguessin per res davant la força del món.
Les formigues no sabien res de convenis i es van transformar en una taca fosca i movedissa que circulava des de tres escletxes de la paret cap a l’armari. Primer de tot va sortir de la cuina. Abans de tornar a entrar comptaria fins a deu. L’escombra es va mostrar insuficient i va caldre anar a Burjau a comprar un esprai d’insecticida per liquidar-les.
Va resoldre el conflicte en primera instància, però un formiguer no es rendeix amb tanta facilitat. En va tenir unes quantes proves amb aparicions esporàdiques. Va recórrer a metzines diverses i a trucs casolans i va comprar tres brunzidors que emetien uns sons que les foragitaven, però que ell no podia percebre, de forma que era impossible saber si era una enganyifa. T’ho havies de creure, s’hi havia de creure. Les baixes temperatures de l’hivern les van assossegar als seus caus però l’any següent van reaparèixer.
Va ser aleshores quan s’hi va encuriosir. Va arribar a comprar alguns llibres i es va fer una idea de qui se li enfrontava. Les formigues no es poden observar com a individus si no és que en vulguis fer una anàlisi morfològica o obtenir-ne fotografies sorprenents. L’autèntic organisme és el formiguer. Al seu davant no hi havia bestioletes estúpides que podia esclafar amb un dit sinó una massa enorme, descomunal, oculta en nius recòndits, potser als murs de casa seva, potser sota terra, potser a un lloc i a l’altre, tan invencible com una inundació. La idea d’una marabunta domèstica el podia aterrir, de manera que va preferir prendre-s’ho com una situació incòmoda i prou. Hauria d’aclarir al formiguer els termes de l’acord. Si els brunzidors i els verins no eren suficients, les empaitaria d’una en una, els faria la vida impossible, i evitaria que tinguessin motius per acostar-se a les seves pertinences. Va comprar capses de llauna i pots hermètics per salvaguardar els productes que més cobejaven, com ara el sucre i les galetes.
Ara ja no hi té cap obsessió. Però quan arriba la temporada de les formigues renova l’arsenal i es prepara per reprendre el combat. Té la impressió que cada any són més dèbils, que han d’haver trobat altres fonts d’aliment i que el formiguer, el seu formiguer, comença a entendre que a dins de casa no és el seu lloc. Si més no, viure amb aquesta esperança és reconfortant.
Fora de la casa, l’única precaució a tenir en compte és que si plou no es pot creuar el gual amb cotxe, encara que pel rierol hi baixi poca aigua. Les rodes relliscarien i costaria massa tornar a pujar.
Quan plou no s’hi ha de passar. És el que li van dir i no ha desobeït mai aquesta ordre. S’ha d’agafar un altre camí i passar pel pont, ridícul damunt d’una riera seca quasi tot l’any. És una marrada d’un quilòmetre però no hi ha més remei.
Els últims cinc-cents metres fins a la casa no estan asfaltats però això ja li agrada, com ha agradat a tothom que hi ha viscut, i ningú no s’ha gastat diners per convertir aquest tram de camí en una pista apta per a qualsevol cotxe. A més de l’esquena d’ase, a l’estiu infestada de males herbes, hi ha petits sots que si plou es converteixen en bassals fangosos. Però al Narcís, com a tots els altres que han viscut a la casa, li sembla innecessari modificar un accés que contribueix a explicar l’aïllament de la casa i que, en certa manera, parla als que vinguin de la mena de persones que han triat de viure-hi.
S’hauria de ficar al llit encara que només siguin les set. Avui ja no escriurà més i ella no vindrà. Ella, el país petit, el nom esborrat, una vida de només set mesos, li ha recordat que és viva, que encara hi és. La Cèlia l’ha amenaçat que el vindrà a veure. Què li vol, tants anys després? No hi ha de fer res, aquí.
Fa dues setmanes que hi pensa, des que va llegir el correu electrònic. No té ni idea de com va aconseguir la seva adreça però li és igual, el cas és que li va escriure per anunciar-li que l’aniria a veure, així, de cop i volta, i que si li semblava bé. Com l’hi podia demanar si ja li anunciava que hi aniria? Com s’atrevia a posar ella la data?
No li volia dir que no amb un correu, però tampoc no la volia enganyar amb una resposta entusiasta. Va rumiar què li havia de dir i com ho havia d’escriure i va tenir al cap tres o quatre esborranys inacabats. Però a mesura que passaven els dies entenia que el silenci era la resposta més oportuna. Per això estava segur que no hi aniria. Si escrius a algú i li preguntes si li va bé que el vagis a veure i no et diu res, el més normal és que no hi vagis, per si de cas. Podria ser que ell no hagués rebut el correu. Aquesta idea el tranquil·litzava fins que la va posar en dubte. La Cèlia sempre ha sigut tossuda. L’ha creguda molt capaç de presentar-se encara que no estigués segura de trobar-hi ningú.
Aquesta possibilitat l’ha fet patir l’última setmana i cada dia que passava era pitjor. No es podia concentrar, les frases se li encallaven i les paraules se li repetien sense cap gràcia. La solució era més senzilla: li havia de contestar. Ella s’havia pres la molèstia d’afegir el telèfon després del nom, al final del missatge, però si li trucava hi hauria de parlar, que era el que volia evitar. Aquest matí s’ha llevat amb una sola idea al cap: i si al final apareixia?
Podria anar a Barcelona o al poble, caminar pel bosc fins a la posta de sol, amagar-se a les golfes. Però no serviria de res. Si no sabés del cert què hauria passat, l’esperaria sense voler-ho cada dia de la seva vida. De totes les vides que encara li quedin. En canvi, si feia el mateix de sempre, menjar una mica, escriure, passejar pel bosc, tornar a menjar, tornar a escriure i ocupar-se de la casa, un dia un tauló per clavar, un altre uns testos per buidar, podria fingir sorpresa quan la veiés, com si no se’n recordés o, encara millor, com si no hagués rebut el correu. I si a la fi no hi anava, sabria del cert que tot hauria quedat en un anunci fallit i se’n podria oblidar.
Però no ha menjat de gust, ha escrit molt poc i ho ha acabat esborrant i en comptes de passejar pel bosc s’ha quedat a repintar cadires sota el porxo. Quan ha provat de seure davant de l’ordinador una altra vegada ha buscat excuses per esquivar la feina. Primer ha anat al vàter, després ha decidit que s’havia d’afaitar i al final ha considerat urgent reprendre la guerra contra les formigues, però no ha perseverat gaire.
Ha seguit una ratlla fosca que es movia per un prestatge i ha descobert una escletxa a la paret. Les ha matades totes i ha obturat la sortida amb el material de sempre encara que ja sap que no serà definitiu. Com a mínim ja només es baralla amb grups reduïts d’exploradors, fa molt de temps que no s’ha trobat amb una d’aquelles enormes esteses negres que sembla que se t’hagin d’emportar.
Vençut, s’ha regalat una tassa de te abans d’asseure’s a escriure una altra vegada. La tempesta s’ha acabat. I ara ja hauria d’anar a dormir, encara que sigui tan aviat, però continua caminant per l’estudi sense saber què fer.
Els primers crits que sent li semblen un record, com si somiés despert, però la insistència li fa entendre que hi ha algú que repeteix el seu nom i pregunta si hi ha algú a la casa mentre s’hi acosta no gaire de pressa.
Corre cap a la finestra per mirar què passa encara que ja ho sap. Quan la veu, se sorprèn que hagi arribat a peu. Però no l’hauria d’estranyar. Si ha dit que hi aniria estava clar que ho faria i, en fi, ara ja no n’hi ha cap dubte, la Cèlia camina pels bassals i aixeca els braços mentre el crida.