El curs del riu

Al segle XIII la vida encara valia menys que avui dia. Per això no tenia gaire sentit que algú s’interessés a descobrir l’origen de cap crim si no es creaven raons poderoses. Narcís Roca n’era conscient i per això dedicava les pàgines necessàries a crear aquestes raons. La més simple consistia a escollir de víctima algú poderós. Així ho havia fet amb el cas del senyor de Vistalegre, emmetzinat amb la falsa confitura de carbassa. La mort inesperada i sospitosa d’un senyor justificaria que algú volgués aclarir els fets i requerís l’ajuda del seu protagonista detectivesc. Un altre recurs a mà era ampliar el nombre de víctimes. Si no són nobles, que en siguin moltes. Per això cap lector no podria discutir que una contrada sencera supliqués a Amanieu l’aplicació de la seva ciència estranya per alliberar-se del llop salvatge que ja havia matat més de trenta desgraciats.

La coloquinta té l’aspecte de la carbassa però no és comestible. És un purgant eficaç en quantitats mínimes i un verí mortal administrat en dosis elevades. El seu gust és tan amarg que és quasi impossible prendre’n per error. Excepte que s’elabori en forma de confitura molt endolcida o que la persona que la tasti tingui el gust atrofiat. Si es donen les dues circumstàncies, és possible construir una trama medieval amb l’hort del castell, el còmplice a la cuina i de culpable l’única persona que coneixia el defecte en els sentits del senyor de Vistalegre. Així s’havia resolt a Amb el cant de l’alosa.

A La bèstia formidable, el trobador de seguida s’adonava que el llop terrible que assotava aquella comarca era prou gros per atacar i una mica vell, perquè la força de la mossegada no es corresponia amb la d’un mascle afamat, però de pèl jove. Es va arribar a pensar en un llop ensinistrat per algun amo pervers que l’obligava a matar i, és clar, se’n van acusar algunes dones. En realitat, l’eix que sostenia el llibre era la disputa entre el racionalisme d’Amanieu i les conviccions dels monjos més influents a la zona, entossudits a considerar que els vilatans eren els culpables que expiaven els pecats per tractar amb el mateix Llucifer infernal.

Al final, el llop terrible només era una disfressa que la nit, la por i la sorpresa havien convertit en una arma de matar. El desvariat es cobria el cos amb mantes fosques que havia untat amb una pasta enganxosa i pèl de llop. Amb aquesta finalitat, havia aconseguit robar tres llobatons d’un cau i els havia escorxat. Portava a les mans unes fustes que havia clavat en dues potes de llop, per marcar amb les urpes ferides de llop a la cara dels que havia matat. El més acurat era la màscara, un aparell ideat i construït per ell mateix, a partir del crani d’un llop, reconstruït per obtenir una aparença prou real si era fosc. S’encasquetava aquest artefacte de fustes i cordes i gràcies al giny pervers que hi havia introduït, com el fre que es posa als cavalls, quan obria i tancava la boca, el cap de llop es tancava i s’obria amb prou potència per clavar els ullals al coll d’algú, sense gaire força, per això havia semblat un llop envellit, però si la víctima queia, espantada, podia mossegar i ferir de moltes maneres, fins a la mort i encara després de la mort.

L’èxit d’Amanieu de Palol l’havia arribat a indignar. Al principi no ho entenia, ell n’era l’autor, n’havia d’estar agraït. L’hauria d’adorar. Però havia acabat per descobrir que el menyspreava, l’envejava, l’odiava.

Al Narcís, l’èxit li havia caigut bé fins que havia començat a creure que no estava justificat. Abans de saber que estava indignat es va pensar que s’havia quedat buit, que patia una crisi d’inspiració, que necessitava descansar i reduir el ritme, però ja sabia que s’enganyava. Va ser llavors quan va començar a fer llistes. Primer va ser la llista dels llibres que hauria volgut escriure i sabia que ja no escriuria mai. Després va ser la llista de les coses que més li agradaven de la vida que duia. I al final va arribar la llista dels luxes. Aquella llista que havia acabat per fer-lo anar a viure a Burjau. De manera que desfer-se dels luxes prescindibles havia tingut una causa primigènia en l’odi que volia propulsar contra el seu Amanieu. Li va costar molt arribar a entendre que havia anat així, però a la fi se li havien obert els ulls. Abans d’acceptar-ho, havia hagut de viure a la casa del bosc i, per fi, prendre la decisió de matar el seu protagonista.

Tot estava ordenat. Hi havia un recorregut. Havia seguit un camí comprensible. I quan ja estava a punt d’enllestir-ho, quan estava més a prop que mai del gir que havia trigat tant a trobar, un gir tan potent que li permetria abandonar Amanieu de Palol per sempre, va arribar la Cèlia amb la seva oferta desmesurada i un núvol de records surant al seu voltant.

El camí comprensible s’ha convertit en un bosc espès on només és possible avançar fent giragonses i quasi a les palpentes. Com al principi de tot. Abans d’Amanieu i abans del llibre sobre les victòries, quan només escrivia perquè aquesta habilitat senzilla que és a l’abast de tothom l’havia distingit dels mandrosos o dels tímids. De la mateixa manera que les vendes i els premis li havien fet oblidar aquest començament, quan escrivia el que fos, des d’etiquetes d’ampolles de vi fins a catàlegs d’aixetes, gasetilles i notícies, discursos i receptes de cuina, cartes i conferències, la renúncia i el bosc li havien fet oblidar l’èxit.

La mena de vida que feia amb la Cèlia li havia fet oblidar gairebé tot. Com si més enllà de la casa el món s’hagués apagat.

Al principi havia provat d’escriure. Com que ella s’ocupava de tot, tenia més temps que mai. No cuinava ni rentava ni tan sols repintava els porticons ni reparava els endolls. Però no servia de res. Després d’hores i més hores només quedaven deu ratlles que també eren esborrades.

En comptes d’empipar-se amb ell mateix, decebut, reaccionava davant l’esterilitat de les seves pàgines amb una placidesa més pròpia del drogoaddicte que per fi disposa de la dosi ansiada. Sense aquesta calma estranya potser no hauria resistit la situació. Estar sempre alerta resulta esgotador.

Fins i tot les formigues han desaparegut, com si l’arribada de la Cèlia les hagués foragitat per sempre. No n’ha vist des de fa molt de temps. No sap on hi ha desats els brunzidors, no s’ha preocupat mai més dels verins.

Això li ha permès concentrar-se en l’experiència inèdita de posseir un esclau. Ha dedicat més i més temps a la Cèlia.

Primer va sofisticar els jocs i va procurar que al món de tots dos hi hagués un ordre comprensible. Això era el més important, que tot plegat tornés a ser comprensible.

Per això anava bé tenir uns papers establerts i un vestuari que ho indiqués amb claredat. Serien disfresses absurdes si no formessin part d’un codi, perquè han hagut d’aprendre a entendre’s i donar forma als matisos de l’esclavatge, les concrecions són les que al final donen forma a l’abstracció com també les accions donen forma a les idees.

Després, va entendre que el domini d’un esclau no es pot acomplir a temps parcial, exigeix una dedicació esclavitzadora.

Fa més de mig any que viu amb la Cèlia. Ha escrit quatre vegades cent pàgines que ha esborrat. Però n’hi queden una vintena que serviran per reconstruir-ne l’estructura. A partir d’aquestes pàgines, i amb alguna repesca de material, perquè sempre hi ha moments i personatges que li acaben fent gràcia i els perdona la vida a cada segada, mira de recomençar.

No és tan complicat, el riu flueix sense que s’hi hagi de concentrar més del compte. Es deixa portar per la mateixa narració i si en una pàgina hi ha un sol que escalfa els ànims, a la pàgina següent els ànims escalfats inviten algú a prendre una decisió i aquesta decisió força un altre personatge a canviar d’actitud i així fins que arribi al final.

Hi ha autors que passen hores barallant-se amb l’estructura perquè al final tot quadri i n’hi ha que escriuen i que, tal com escriuen, deixen que siguin les coses les que vagin quadrant o no al seu gust i es conformen a no enterbolir més del compte aquest procés natural, no fos cas que amb la seva imperícia desmuntessin un món que està naixent.

Narcís Roca hauria sigut d’aquests escriptors que es deixen endur pel curs de l’aigua si no fos que l’editor que havia descobert les possibilitats comercials del trobador criminòleg l’havia ensinistrat perquè produís obres d’estructura clara i línies fàcils de seguir basades en l’enjòlit. Ja que era incapaç de fabricar artefactes precisos, aquestes màquines de rellotgeria dels autèntics mestres, que tant de reconeixement troben també al teatre i al cinema, si més no, que se l’entengués.

Però això que escriu ara, molts anys després dels tempteigs i de l’èxit, és del tot diferent. O s’ho creu. D’entrada, no hi surt l’Amanieu. La decisió de matar-lo queda posposada fins que sàpiga a on va a parar la seva vida.

Escriu amb una sinceritat que li sembla nova i vol pensar que no té res a veure amb l’exposició de la privacitat ni amb el gest absurd d’amagar-se darrere d’algú. No li importa el domini de la tècnica que cal per a aquesta ocultació de l’autor ni l’amoïna quedar-se massa a prop de la intranscendència minúscula d’un escriptor que esdevé esquifit a força de mirar-se el melic. Ja sap que sense una història forta, sense la combustió que demanen els motors de la novel·la, el més probable és que no sàpiga avançar o que s’encalli en el fang del gual que cal travessar per anar més lluny d’un mateix. Però li és ben igual.

Escriu sense ràbia, sense cap odi, però amb el fatalisme de qui s’ha promès que no mentirà, que donarà a les frases la forma que més li agradi sense preocupar-se pels gustos dels lectors ni pels judicis de la crítica. Després de tot, les frases són seves i són tot el que té, ara mateix, a més de tenir una casa al bosc i tenir-hi una dona que fa tot el que ell vol.

És d’això que escriu.

Ser sincer no vol dir parlar d’ell mateix, significa que està disposat a entrar al cor dels personatges, que els farà tremolar pels seus paràgrafs, que accepta que els farà patir i que patirà amb ells, que aprendrà a estimar-se’ls, fins i tot, com si fossin persones. Però no està segur d’haver estimat prou bé cap persona i això, li sembla, en comptes de convertir-lo en l’autor perfecte, en l’amo de la fredor necessària per transcendir-se, ha fet d’ell un pobre home trist i abatut que és incapaç de falsejar una altra història ridícula amb l’imbècil de l’Amanieu i amb qualsevol altre.

Només superarà aquesta altra dificultat si per fi es mostra com és i escriu sense mesura, encara que sigui sense fortuna, i parla d’un home sol que no sap estimar i a qui ja se li fa tard per aprendre’n.

Ha d’aprendre a ser l’amo d’ell mateix i per començar haurà d’aprendre a ser amo.

L’amo de les seves frases, l’amo de la seva vida, l’amo de la Cèlia.

Aquesta obra, que avança lenta, més lenta que cap altra, és ara com ara la història d’un home que, contra els seus principis i contra tot el que ha après, intenta aprendre de nou i per començar aprèn a ser l’amo no pas d’ell mateix sinó d’una altra persona.

Cada ratlla que escriu l’ajuda a entendre la seva relació amb la Cèlia, cada gest d’ella, cada mirada esquiva, l’ajuda a escriure millor sobre la mena d’home que li sembla que és, ben diferent, encara no sap com, de l’home que els altres veuen en ell.

Per alguns és un pixapins misteriós, per altres un autor arrogant, per molts, un fabricant de novel·la històrica. Amb això volen dir que podria fabricar cargols.

Avui ha escrit tres pàgines, que han acabat reduïdes a mitja pàgina, a partir d’aquesta idea: «qui ets segons els altres».

Va ser el fastiguejant mal marit egoista i indecís per a l’Anna Paula, el fill triomfant per als pares, el pesat per a l’agent, l’autor rendible per a l’editor, encara que li hagués d’insistir que prescindís d’excursos innecessaris, perquè a l’audiència no li agraden les reflexions, necessita que passin coses, en un ordre raonable, en un sentit clar i per motivacions versemblants.

Quan ha arribat a la Júlia s’ha encallat. No s’ha atrevit a escriure el retrat que de veritat pensa que ella n’hauria de fer. Ho ha provat, però no hi havia manera.

A la fi, ha esborrat les últimes frases, ha tancat l’ordinador i li ha telefonat. Comunicava. Ha esperat. Té ganes que es vegin. Si vol, poden dinar tots tres. Pensa a quin restaurant els podria portar. Demà seria un bon dia. Els ho deu. A la Júlia i al Genís.

Abans que torni a marcar el seu número sona el telèfon. Però no és la Júlia sinó l’Anna Paula, que li pregunta com està i comença per interrogar-lo sobre la Júlia i el Genís i que què li sembla.

Mira per la finestra i veu com la Cèlia escombra a fora. Gairebé no sent l’exdona quan li explica que per fi ho ha aconseguit, que se’n va als Estats Units, a Filadèlfia. Distret, li pregunta on és i ella, com si tingués un mapa al davant, ho situa al sud de Nova York, a l’extrem oriental de l’estat de Pennsilvània. S’hauria d’abrigar, a l’hivern hi fa fred. Això no ho entén. Per què parla de l’hivern? Quan hi ha d’anar?

—Que no m’escoltes? Me n’hi vaig a viure, un any o dos, encara no ho sé.

—A Filadèlfia? A viure? Per què?

Ell mateix es fa càrrec que les tres preguntes són igual d’estúpides. A Filadèlfia perquè és on ha trobat la feina, a viure-hi perquè no hi anirà a morir i perquè sí, perquè li ve de gust, perquè és una oportunitat i encara se sent amb prou energia per seguir endavant, perquè li agrada la feina que fa, perquè aprendrà més coses i guanyarà més diners. Perquè sí.

No ho diu però pel to s’endevina que hi podria afegir que per la mateixa raó que ell es va inventar el seu Amanieu de Palol, però en comptes d’entrar en aquest atac fulminant adopta una actitud professoral i li aclareix que on viurà és en una ciutat que es diu Bethlehem, al sud de Nazareth.

Quan ha penjat el telèfon encara no sap si s’ho ha de creure. Segur que al món hi ha llocs més estranys per anar-hi a viure un o dos anys però el que havia triat no estava gens malament. Li ha preguntat si ja ho sabia la Júlia i s’ha trobat amb la resposta que ja hauria d’haver previst: és clar que sí. Com pot imaginar que hi hagi res que sigui per a ell abans que per a la Júlia?