El dia que Dai Vernon va fer callar Houdini

El dia que la Júlia telefona a l’Anna Paula per donar-li la notícia de l’embaràs, la seva mare insisteix que la vol anar a veure però que haurà de ser d’aquí a tres dies perquè surt de viatge l’endemà a primera hora. Al migdia li aniria molt bé i li pregunta tres vegades si es troba bé i li diu que tenir un fill és el millor que hi ha. Li sap greu perquè ha de fer la maleta però se l’estima molt i la vol veure sens falta per fer-li molts petons.

Quan truca al pare, li sembla que l’ha posat nerviós, com si l’enganxés en un mal moment. El Narcís la felicita, la convida a anar-hi sempre que l’avisi abans i li pregunta si ja ha parlat amb la mare i que què li ha dit.

Després, quan el Genís s’interessa per saber com han reaccionat en saber que seran avis, la Júlia li diu la veritat: ni tan sols han fet servir aquesta paraula i ella no s’ha atrevit a pronunciar-la.

Al Narcís la telefonada, en efecte, l’ha interromput. Podria ser que la Júlia hagués adquirit una estranya capacitat per ser inoportuna o també podria ser que ell hagués estès l’espai d’intimitat impertorbable fins a tal punt que gairebé tot i a tothora podia ser desavinent.

Ja li va passar quan es va presentar sense dir res perquè conegués el Genís. Si ella l’hagués avisat, ell li hauria dit que el comissari Martí li havia telefonat i que l’esperava. Però havia preferit la sorpresa i no van tenir gaire temps.

L’amic de la Júlia li va fer un joc de mans, d’això se’n recorda. Havia dit que era una il·lusió molt coneguda però el Narcís no l’havia vist mai. Com si a la baralla hi hagués un ascensor, els quatre asos van travessar tot el paquet, de sota a sobre i després al revés. La Cèlia s’havia presentat a la sala amb una safata i tasses de te per a tothom, com si fos una cambrera, com si a la casa hi hagués servei. Ho havia decidit ella, no l’hi havia ordenat res. Va ser després d’aquest joc de mans que el Genís havia explicat la història de «la carta que puja».

Havia preguntat si sabia qui era Houdini. Ja sabia que diria que sí. Gairebé a tothom li sona aquest nom. Potser no sabien que havia nascut a Hongria ni que en realitat es deia Erik Weisz.

—Houdini es vantava que cap altre mag no el podia enganyar, fins que algú ho va aconseguir.

—Això és el que passa —l’havia tallat el Narcís, instructiu davant la filla— quan algú s’ho creu massa.

—Va ser Dai Vernon —el Genís continuava com si no l’hagués sentit—. Vernon va ser un dels grans, potser el més gran. Era canadenc però hauria passat per britànic, un autèntic cavaller. No parlava malament de ningú. Mai.

—Això no és possible —l’havia interromput altre cop.

—Tens raó —concedia—, sempre hi ha una excepció. L’excepció de Vernon era el vanitós Houdini. I més que això: va ser l’home que va fer a miques la seva arrogància. Li va fer un joc molt bo, es diu «la carta que puja». La carta escollida es fica a sota d’unes quantes cartes i amb un senzill moviment de la mà que sosté la baralla, tatxan!, la carta escollida és la primera, la de dalt de tot. Dai Vernon ho va fer a Houdini, a la seva cara. Li va fer vuit vegades seguides i l’altre no li va pescar el truc.

Gairebé no en recorda res més, del Genís ni d’aquella visita. L’aparició inesperada de la Cèlia, el joc dels asos i aquesta declaració d’una victòria contra l’arrogància. Li va semblar que el Genís era una bona persona, però ja sap que això no vol dir res.

Si ara han volgut tenir un fill vol dir que encara s’estimen. Confia que els vagi millor que a ell i a l’Anna Paula, però no està segur de què seria millor.

Li sap greu si no semblava gaire atent quan la Júlia li ha telefonat. Una operació delicada requeria tota la concentració. Quan ha sonat l’aparell, rasurava amb cura el sexe a la Cèlia, muda i pacient, estirada, amb un coixí a les natges i una palangana d’aigua tèbia entre les cuixes.

La gent no hauria de telefonar sense demanar permís. Ells dos necessiten que no se’ls destorbi, han d’estar sols per aprendre a estar junts. No ha sigut fàcil entendre com es pot viure amb algú que vol ser el teu esclau, mesurant, sense abusar però amb l’obligació de provar fins a on s’arriba, sense pressa però tastant tots els sabors de la dominació, sense cap altre mestre que l’instint, la curiositat i el desig de saber més d’un mateix. Cada dia aprenien a donar sentit, a força de concrecions, a un acord genèric sobre l’obediència.

Ha passat mig any i no pot dir que ho hagi après tot però almenys ha observat algunes rutines, ha descartat camins sense sortida. I tolera aquestes interrupcions tan bé com pot. Avui fa mig any.

—Em sembla que l’última vegada a la vida que em vaig prendre una cervesa va ser aquí amb tu —es va convidar el policia quan la Júlia i el Genís ja se n’havien anat.

Van seure als tamborets de la cuina, com l’altre cop, amb les ampolles a la mà.

—Va ser l’anell. Sempre hi ha algun detall, oi? Una confitura de carbassa, la pressió d’una mossegada —va al·ludir a casos resolts per Amanieu, com ja havia fet a l’altra visita.

El rumor que potser li havia arribat, però que el Narcís, aïllat, desconeixia, ja era una certesa. Havien detingut l’home d’en Palomar. El Mut feia menys de tres hores que contestava preguntes sobre una dona desapareguda tres anys enrere, amb un home que l’acompanyava. Tots dos havien mort d’un cop al clatell. Martí Martí, quan ja havia descartat que Narcís Roca fos el seu home, s’havia concentrat en el detall de l’anell. I s’havia deixat ajudar.

—L’amant abandonat, gens original. Tan fàcil que fa angúnia. Però l’anell era l’únic indici. És molt fàcil, és clar, més per a algú com tu.

—Home, jo no sóc el meu personatge —va provar de defensar-se abans de fer un glop.

Bevia de l’ampolla i el policia també.

—És clar, però ara ho entendràs. Veus un anell i tothom declara que no n’hi ha cap. És evident que algú d’aquest tothom l’ha fet desaparèixer. Algú el podia haver robat. Pels diners. La cobdícia… Però hi ha una altra possibilitat. Algú reconeix l’anell. I sap que una peça com aquesta la impregnen desenes de pistes. Només hi havia tres persones. Vam fer les nostres indagacions, tot això no t’ho puc explicar, però diguem que un d’ells era un dels noms que havia sortit a la llista de persones relacionades d’un cas de desaparició. La informàtica, ho he de reconèixer, té això. Només un nom en una llista de persones de segon ordre, noms que no desperten cap sospita però que són allà. Tots nosaltres som a les llistes de segon ordre de molta gent, hi has pensat mai en això? Segur que sí. Quanta gent té el meu nom a la seva agenda de telèfons o al mòbil? A quanta gent hem vist un dia i hi hem parlat molta estona perquè feia deu anys que no ens vèiem? I si a aquesta persona li passa alguna cosa al cap de pocs dies? Potser ha dit que ens va veure. Si algú recorda el teu nom a qualsevol investigació s’incorpora a la llista de segon ordre. Hi ha tots els noms dels que no són sospitosos d’entrada però que són allà. Doncs això, que el nom era en un cas, el cas quedava resolt si en comptes de començar un procés llarguíssim per identificar el cadàver s’anava, com a primera aposta, a comprovar si el cos femení corresponia al de la dona desapareguda que s’havia deixat de buscar. I sí. No va caldre perdre gaire temps. La identificació va ser ràpida. L’altre havia de ser un dels noms de primer ordre d’aquell cas i ho era. Pel que se’n sabia, una parella assassinada per un gelós. Ja ho veus, no ha canviat res des de l’època del trobador Amanieu. Al segle XIV i al XXI ens matem pel mateix.

—XIII, és el segle XIII —es va penedir de seguida d’aquest comentari pedant però li havia sortit espontani, com una reacció davant l’error d’algú que coneixia la seva obra.

La resta va caure tota sola. El Mut era el nom i havia tingut l’oportunitat. El van seguir, el van assetjar per pressionar-lo i es va espantar. Això també era freqüent. Que un criminal gosi matar no significa que sigui valent, tot sovint és al contrari, i quan la policia els empaita s’escagarrinen. Només els que estan molt sonats, havia concretat el Martí Doble, tenen tanta sang freda que provoquen la policia i hi juguen sense por. La majoria no són així i els nervis els fan gairebé sempre una mala passada. Pel Mut, la mala passada va ser que havia amagat l’anell a casa i va decidir desfer-se’n abans que una ordre judicial permetés un escorcoll. Quan va llançar una bola de paper de diari a una pila de fems que hi havia en un marge dels afores del poble, com qui no vol la cosa, des de la camioneta atrotinada on duia les eines per a qualsevol cosa, no sabia que el filmaven ni que aquell motorista que feia estona que duia al darrere era un policia. No podia imaginar que mig minut després dos agents amb guants ficarien les mans al munt de merda ni que quan arribés a casa l’estarien esperant per endur-se’l a comissaria.

—No res, ara ja està. Però l’anell va ser providencial. De tota manera, no pateixis, encara no sap com ho hem sabut ni caldrà que l’hi recordem. Tenim l’anell, el tenia ell, vam veure com se’n desprenia, en fi, ja està. Em sap greu per l’alcalde, diu que el vol ajudar però no hi ha res a fer. Que li busqui un bon advocat, això és l’únic que pot fer.

—El Palomar és un bon alcalde. O almenys, al poble tothom s’ho pensa, i això ja és molt, oi?

—Sí, és clar. De vegades ho és tot. Però per això mateix, no és res. Aquesta és la nostra feina. Nosaltres no ens preguntem per què. Què m’importa a mi si el que fa por és l’home del sac o un paio amb turbant que fa explotar un vagó de tren? Nosaltres els empaitem. I sempre que podem els enxampem. La majoria de les vegades els enxampem. De vegades triguem massa, però si no hi fóssim seria molt pitjor.

Li va tornar a passar. El comissari Martí li havia transmès una altra vegada la sensació que era un home abatut, que necessitava que se l’escoltessin o que aprofitava la coincidència d’haver topat amb el creador d’Amanieu de Palol per llançar proclames solemnes.

—Tu no mataries ningú? N’estàs segur? Si poguessis decidir que Hitler morís abans del 1933, què faries? No pitjaries un botó? I si en comptes d’un botó fos la palanca d’una cadira elèctrica o d’una guillotina o d’una forca? No series tu mateix el botxí si poguessis alliberar milions de persones d’un destí terrible? I si s’hagués pogut matar Stalin? Si ho mires així, la pena de mort no és tan terrible. Els policies només som els que empaiten criminals però la gent ens ha de convertir en herois perquè és el que necessitem. Tots necessitem un heroi. Quin és el teu? Qui és l’heroi d’algú que ha creat un heroi?

El Narcís va esquivar la pregunta amb l’oferta d’una altra cervesa. Però davant la insistència, mentre obria les ampolles va assegurar que no tenia cap heroi, que no hi creia, que ja tenia prou feina a sobreviure sense necessitat d’afegir-hi èpica.

—Doncs així podries ser un bon policia. Els que es pensen que hi ha èpica acaben sent malvats. Jo no crec en l’èpica, és clar, no seria bon policia. Però tinc herois. Un capità que em va ensenyar la feina, quan encara era de la Policia Nacional, abans d’entrar als Mossos, una nena que em va ajudar a salvar sis vides en un atracament i el meu avi. Era pilot. Ser pilot als anys vint no era el mateix que ara.

—Ja m’ho imagino —va mentir.

—A mi no m’agradaria ser pilot, però de nen em creia que sí. Suposo que era una manera de tenir a prop l’avi, l’únic heroi a l’abast. I ara ja ho veus, no seria mai pilot però encara conservo els àlbums amb els cromos que col·leccionava de nano… Quina bestiesa. Una cosa en porta una altra. Durant uns anys em regalaven maquetes, llibres. Si ara vinguessis a casa no et creuries que tot això ja ha passat, que són records d’infància, res més —ho va dir amb to categòric, per si de cas no era prou evident, fins i tot per a ell mateix, sobretot per a ell mateix, que els records d’aquells anys no poden ser res de valor—, diries que sóc un poli aficionat als avions.

—I amb una dona que escolta cançó italiana —va provar de ser amable.

—Italiana? —es va estranyar, enrojolat—. Em devia confondre. No, no, però de tant en tant anem al teatre. La meva dona és florista. Sempre li dic que em sembla fantàstic perquè així mentre jo em passo el dia entre la merda de la misèria ella recull l’olor i les formes acolorides de tots els rams que ven i quan arriba a casa hi ha un cert equilibri que ens ha permès fer créixer les nenes i preparar-nos per a la jubilació. Quan plegui, ajudaré la Cinta a treure espines de les roses, a tallar les tiges i a buidar les galledes. M’agradarà passar el dia entre margarides i clavells.

Li va semblar que l’entenia perquè li parlava d’algunes idees que Amanieu havia exposat al darrer capítol de la penúltima novel·la. La noció que viure amb gent que et faci feliç és la forma de venjar-te dels malvats, com si amb la teva felicitat, com si amb cada petita victòria de la felicitat d’algú, s’apagués una mica la incandescència del mal que il·lumina el món amb tons de sang i foc. Amb les flors i les filles, el comissari es demostrava les seves victòries, les últimes d’algú raonablement espantat a força de conèixer de quina manera l’home suporta el seu tret distintiu, la capacitat de comprendre i distingir entre el bé i el mal i com, gràcies a aquest detall, s’entrega amb entusiasme a sobreviure en un racó de l’univers.

Quan el policia va marxar, amb flors al pensament, el Narcís es va quedar una altra vegada a la casa, sol, diria, si no fos que sol volia dir sols, ell i la Cèlia, la seva esclava penitent. Només aleshores li va saber greu que la Júlia i el Genís se n’haguessin anat tan aviat.

Quedar-se sol amb la Cèlia tenia molts al·licients però també exigia dedicació absoluta i una disposició de duresa diamantina per mantenir l’equilibri entre l’obligació d’arriscar-se i la prudència de no tenir pressa. No era tan fàcil aprendre a assenyalar fronteres i atrevir-se a modificar-les, però en això consistia la seva ocupació principal.

Va acompanyar el policia fins al cotxe i quan va entrar a la casa ella ja era al seu davant, amb un vestit esquinçat, amb la vestimenta de ventafocs, una de les quatre que fins aleshores havien descobert.

Era una manera simple d’indicar què farien. Ell li deixava la roba a sobre de la cadira, el moble senzill on ella sabia que hi trobaria sempre les seves coses, a l’entrada de les golfes, que era on s’havia instal·lat, amb un jaç humil i un món desendreçat al seu voltant.

Un altre vestit era el de «la companya», fet de texans i jersei ample, amb roba d’ell, o sigui que havia de ser una recompensa molt especial, només ho deixava a la cadira si sortien tots dos a caminar pel bosc o si esperava que ella li llegís en veu alta o si necessitava parlar-hi amb la màxima normalitat possible en aquella situació.

La vestimenta del retorn al passat consistia en un vestit de flors taronges, pels records.

Per vestir-se de gossa es posava un collar i res més. Sense corretja, perquè no calia.

La Cèlia Ventafocs li va preparar el sopar i l’hi va servir, es va agenollar al seu costat mentre ell menjava. Esperava que, quan ell volgués, li fiqués el menjar del seu plat a la boca, amb dos dits. Un obsequi que ella acceptava agraïda. Li llepava els dits i tot seguit els eixugava amb un tovalló.

Va recollir els plats i va servir te. Va netejar la cuina mentre ell bevia la infusió. Quan ella es va tornar a presentar al seu davant, sense demanar res però amb l’actitud de qui espera instruccions, el Narcís la va mirar amb afecte.

—Aquesta nit escriuré. Pots dormir al llit.