Uns impressors a la vall de l’Ohio

El Genís Massana ensenya la targeta d’embarcament i camina pel finger fins que una auxiliar de vol amb uniforme blau clar li dóna la benvinguda a bord. Al cap d’una estona, després de l’explicació teatralitzada sobre les normes de seguretat, l’avió s’envola i el comandant anuncia que a Mallorca hi fa bon temps.

Li ha tocat seure al costat d’un home més o menys de la seva edat però amb menys cabells i més panxa. Quan es cordaven el cinturó s’han somrigut per cortesia, ara tots dos fan veure que dormen i no obren els ulls fins que l’aparell estabilitza la posició. Tornen a somriure i el calb agafa una revista de la butxaca del respatller. El Genís fa aparèixer un estoig de cartes i el buida. Remena les cartes sense mirar-les.

La mescla d’arrossegament s’ha convertit en una manipulació tan simple que és capaç de maniobrar mentre pensa en una altra cosa, com ara per què va a l’illa. La mà esquerra sosté la baralla estirada, l’índex frena un extrem del costat curt, el dit gros prem suau el dors de la carta superior i els altres dits guien l’anvers de la carta inferior. Sembla complicat, però ho sap fer mentre recorda la mentida que ha dit a la Júlia: «És un congrés inútil i ple d’estúpids però hi he d’anar». Hauria valgut per a qualsevol dels encontres als quals es veu obligat a acudir però no serveix aquesta vegada. No li hauria calgut cap engany, ja ho sap, però no tenia ganes de donar explicacions i, la veritat, n’hauria demanat unes quantes.

La mà dreta aixeca la meitat de les cartes i baixa per davant de l’altra meitat fins que el tou del dit gros pesca la primera carta. S’enfila altre cop i repeteix el moviment fins que es queda sense cartes. El dit gros pot atrapar una carta cada vegada, o dues o tres o quatre o cinc, les que vulgui, ho ha de saber pel tacte, sense aturar-se, sense comptar amb els llavis. No és que sigui difícil, però demana pràctica. Quan ja no hi ha cartes, la mà dreta torna a agafar la meitat inferior i recomença la mescla. La tècnica de l’arrossegament és molt senzilla si es compara amb la mescla hindú o amb la mescla americana, però controlar les posicions mentre es pensa en una altra cosa n’exigeix un bon domini.

No s’ha posat mai a prova amb una actuació de veritat, s’ha conformat a distreure amics i atabalar coneguts amb uns quants jocs de mans quan n’hi ha hagut l’ocasió. Però ha arribat a tenir una rutina més o menys estable i aquestes sessions privades gairebé sempre comencen de la mateixa manera: amb la mescla d’arrossegament. És el primer contacte amb les cartes. Les fa anar amunt i avall amb l’ascensor de la mà dreta mentre interroga l’espectador: «De veritat que no has sentit a parlar mai del Gran Raiximanu?». Ho ha de preguntar mentre clava els ulls als ulls d’algú, que no hi hagi cap dubte que se’l mira. El nom misteriós l’ha de pronunciar a poc a poc, sense afectació però amb claredat, perquè l’altre es mori de ganes de saber qui és i què fa el Gran Raiximanu.

Sempre que diu aquesta frase li ressona amb una altra veu, encara més greu que la seva. Li arriben paraules velles que grinyolen damunt d’uns rails vells, un tren rovellat de paraules màgiques: «No has sentit parlar mai del Gran Raiximanu, Genís?». És clar que n’havia sentit parlar, el Genís. Moltes vegades, tantes que hauria jurat que el coneixia, el Gran Raiximanu. S’imaginava que tenia la cara lluent, amb la pell llisa i els ulls rectes, amb el nas prim i una barbeta punxeguda, orelles fines i cabells negres coberts pel turbant, potser del color de les maragdes, amb una agulla clavada al frontal que duria incrustada una pedra blanca, una pedra de lluna.

Hauria pogut triar qualsevol altra frase per començar una tanda de jocs de mans, no hi havia cap necessitat de fer servir la mateixa que havia sentit tantes vegades. Però no era tan fàcil trobar un substitut millor.

Quan es va atrevir per primer cop a presentar una sèrie de jocs ja tenia setze anys. No havia assajat les primeres paraules. Només sabia que havia de treure les cartes de l’estoig, sense mirar-les, amb els ulls clavats als ulls d’algú. Quan va obrir la boca, sense pensar-hi va dir l’únic que de veritat podia dir, va repetir la pregunta que havia sentit tants i tants cops. Quan hi va tornar per segona vegada no hi va haver de rumiar gens. Ja tenia la primera frase. No ho ha dubtat mai més. Sempre comença amb l’al·lusió al Gran Raiximanu i no falla mai, quan senten aquest nom se l’escolten expectants.

A la mare no li havia agradat mai que s’hi dediqués, pels mals records que li duia, però quan va ser a la planta de l’hospital on l’atenien la Júlia i els altres, li havia demanat que li fes jocs de mans. Havia sigut una sorpresa però no s’hi podia negar. Per això va crear il·lusions al seu costat fins i tot quan ella ja no el seguia i amb prou feines sabia que ell ara allí. La va obsequiar fins al darrer dia. Però mai, cap vegada, no li va esmentar aquest nom. Hi estava tan acostumat que s’hi havia d’esforçar, però se’n va sortir. Als jocs de mans que va regalar a la mare mentre es moria, el Raiximanu no hi va ser mai. No calia. Tots dos ho sabien.

Té la sensació que l’observen i comprova què passa al seu voltant. A la dreta, al passadís, una hostessa ha començat pel davant la distribució de caramels, un detall de la companyia aèria que ha triat el blau clar de color corporatiu. Els caramels els han embolicat amb paper del mateix to. A l’esquerra, l’home del costat ha deixat la revista a la falda i li mira les mans.

—No és tan complicat —l’invita a acceptar conversa.

—Segur que sí, jo amb les mans no sé fer res. Almenys això és el que em diuen a casa —prova de riure, com si aquest fos l’únic final possible d’una frase de capitulació.

—Tots tenim algun do amb les cartes. Vostè també. Vol que l’hi ensenyi? És molt fàcil, l’únic que hem de fer —li parla més baixet, com si fos un secret— és seguir les instruccions del Gran Raiximanu.

—Com diu? —l’home agafa la revista amb les dues mans, com si cregués que el més prudent fóra no escoltar-se un desconegut que pronuncia noms estranys, però no se l’arriba a posar davant dels ulls.

—El Gran Raiximanu és l’home que em va ensenyar aquesta demostració. Vol que ho provem? És un joc —el tranquil·litza mentre abaixa la tauleta abatible que es fa servir per menjar.

Li demana que esculli una carta i li torni. Sense clissar-la, l’entafora al mig de la baralla. Li pregunta si està segur de recordar-la i n’hi ensenya una del capdamunt de la baralla: «No és aquesta, oi?». Fa que no. Gira la mà i n’hi ensenya una altra, també de cara, a l’altre extrem de la baralla: «Ni aquesta, oi que no?». Repeteix el gest negatiu, sense impacientar-se. Llavors, capgira mitja baralla perquè quedin totes del mateix costat i les mescla mentre parla. Li explica que les remenarà perquè la carta escollida es perdi. Anuncia que no deixarà de moure les mans fins que l’hi demani. Diu que fins ara les ha remenades de manera normal, però que el Gran Raiximanu li va ensenyar un procediment increïble que aconsegueix que la carta escollida es perdi fins al límit. Li parla del caos i l’ordre, li diu que a l’Índia no s’oposen l’un a l’altre amb la intensitat que ho fan al nostre Occident i sona com un xarlatà que malparla d’aquí i mitifica l’Orient però, a les restes de la vida de nen que aquest home va dur, abans de pensar que no sabia fer res amb les mans perquè l’hi deien a casa, encara hi ha la curiositat suficient per voler veure què més passa.

El Genís li assegura que el Gran Raiximanu va descobrir millor que ningú com el caos precedeix l’ordre perfecte i que el va sorprendre amb aquesta barreja que li proposa. Amb el dit gros passa unes quantes cartes de la mà esquerra, on les tenia planes, cap a la mà dreta, que les recull. Quan té el paquet, gira la mà i a sobre d’aquestes cartes de l’inrevés hi passa un altre grup de quatre o cinc cartes. És una mescla estranya, perquè queden cartes d’un costat i cartes de l’altre. Ho explica sense mirar les cartes, girant la mà dreta a cada recollida. Quan la mà esquerra ja ha quedat buida, demostra l’existència del caos que ha creat fent-li veure cartes de diferents posicions.

Quan s’arriba a aquest punt el caos es converteix en intriga. El Genís ho sap i ha comptat en secret fins a cinc abans de continuar. Ara també se’l miren una senyora de l’altra banda del passadís i la repartidora de caramels. El Genís encara no mou les mans mentre explica que el desordre pot ser més gran encara, l’inquieta amb l’amenaça que aquesta possibilitat no té fi. Posa un exemple. Ara mateix, aquestes cartes desordenades, caòtiques, poden veure complicada la seva situació. Comença una mescla americana, mitja baralla a cada mà, cada paquet estirat a la tauleta desplegable, amb els dits grossos les fa passar de pressa mentre les acosta. Quan ho ha enllestit recompon la forma de la baralla i ajusta les que no han quedat ben posades. Li recorda que el caos no té límit i li proposa que talli mentre somriu a l’hostessa, que sosté la safata dels caramels en una posició una mica forçada.

L’home que no confia gaire en ell mateix n’agafa un paquet, prop d’un terç, i el deixa al costat de la pila. Hi ha dos paquets. Un amb el dors a dalt i un altre amb una carta a la vista. Això confirma l’estat de caos. El Genís agafa un dels paquets i d’una revolada el posa a sobre l’altre. Amb un gest segur planta la baralla sencera a la taula. Ja hi ha arribat. Només queda una explicació, l’última. Falta molt poc, s’ho sap de memòria. Ara el fascinarà i quan ho aconsegueixi sentirà un plaer estrany, solitari, una felicitat que no té res a veure amb l’engany ni la trampa. Recorda en veu alta tot el que ha passat: ha triat una carta, l’ha ficada on ha volgut de la baralla, i ell ha barrejat les cartes d’una manera normal, tanta estona com l’home ha volgut, i després les ha barrejades com va aprendre del Gran Raiximanu, unes del dret i unes del revés, i tot seguit han multiplicat el caos amb una barreja americana i al final ell ha tallat les cartes per on li ha semblat i s’ha completat el tall. Ara hi ha una pila de cartes que és una pila caòtica, un caos sense final.

—Sense final? No és veritat, n’hi ha un, però només un, perquè el caos del caos només acaba, si acaba, quan troba la perfecció de l’ordre.

Estira a poc a poc la pila, de manera que es vegin parcialment totes les cartes, mentre li assegura que en aquest cas l’ordre equival a tenir totes les cartes pel mateix costat.

L’home admira la catifa estesa de naips. Totes les cartes estan del mateix costat, totes amb el dors amunt. El Genís atura la maniobra i pregunta si recorda quina carta ha escollit. L’home dubitatiu no dubta i diu que la seva carta és el dos de cors.

—Doncs vet aquí —finalitza, feliç— que l’ordre perfecte vol dir que totes les cartes apareguin pel mateix costat, justament pel dors, anònimes, totes anònimes menys una, que és la carta que s’havia perdut i que ara retrobem gràcies a les ensenyances del Gran Raiximanu.

Acaba l’últim tram de l’estesa molt de pressa perquè es comprovi sense cap dubte que la tira és en efecte una tira de cartes cara avall amb una sola carta cara amunt, més o menys pel mig de la formació, una carta que és el dos de cors.

—Boníssim —xiscla la senyora de la dreta, encara que no l’ha vist sencer—. El pot tornar a fer?

—No, ho sento, les cartes es gasten —es fa el graciós per seguir la norma que recomana no repetir el mateix joc de mans.

L’home del seient del costat aplaudeix mentre el Genís torna les cartes a l’estoig. Al frontal del paquet hi ha escrita la marca: Bicycle.

Sempre ha tingut cartes Bicycle, sobretot de les vermelles, encara que també n’ha tingudes de les blaves. Les fabriquen a Cincinnati i fa més de cent anys que les anuncien com les cartes més venudes a tot el món.

De la primera vegada que va tenir unes Bicycle a les mans no se’n recorda perquè no pot, de tan aviat que devia passar. No és impossible que just després de néixer una mà gran deixés a la seva panxeta, prop del cordó escapçat, una carta de la bona sort.

—Que és un professional d’això? Ja m’entén, un prestidaixonses, com se diu?

—No, no sóc prestidigitador, només un aficionat.

—Aficionat —repeteix com un eco admiratiu—, doncs li queda molt bé.

—Gràcies. Només és una afició. Va molt bé per impressionar a les reunions de feina —li torna a parlar més baixet.

—S’hi hauria de dedicar —l’anima—, jo no ho podria fer mai, sóc un maldestre —s’excusa.

—No s’ho cregui. És qüestió de temps. Em distreu. Vaig a un congrés molt avorrit —repeteix la mentida com si així es refermés la història ridícula que s’ha inventat.

—Jo també. No serà el mateix? —pregunta mentre ensenya un prospecte de colors vius.

—No, no —menteix de forma rocambolesca, perquè encara que no hi assistirà sí que és aquest el congrés on es va inscriure i on la Júlia creu que ha anat, perquè no va tenir el coratge necessari per explicar-li que s’ha llançat a una altra recerca, anys després d’haver-se promès que no el tornaria a buscar mai més.

L’aterratge no és gaire brusc, el contacte de les rodes amb la pista provoca una lleu sotragada però tothom dissimula, com si fossin viatgers experimentats que agafen l’avió dos o tres cops per setmana.

Surten a poc a poc i al passadís s’acomiada amb un cop de cap de la dona que l’ha felicitat i de l’home que ha segut al seu costat. Havia pensat de llogar un cotxe però ja ha decidit que prefereix els taxis. Té el que queda de dia i tot demà per a les visites que ha previst.

Potser no el trobarà, no l’ha trobat les altres vegades que ha perseguit la seva ombra, però potser sí, potser hi podrà parlar i li dirà que és un fill de puta i que la mare l’ha odiat sempre, d’una manera que a ell sempre li ha semblat una manera de confessar que no l’ha deixat d’estimar.

És la mena d’expectació imprescindible perquè es produeixi l’efecte d’una il·lusió. En la màgia no s’hi ha de creure, t’ha d’agradar i prou. Ho has d’esperar tot i no n’has d’esperar res. Igual que ara: potser serà el final d’aquesta recerca que ha oblidat i recomençat unes quantes vegades o potser no, és impossible saber-ho i per això aquesta situació l’emociona.

Creure és una altra cosa. El seu calendari de credulitats i incredulitats es pot resumir en tres etapes.

Fins als sis anys, creia en la màgia. I ja està. Hi creia. La màgia era el millor perquè la màgia era gairebé l’únic de què li parlava el seu mag preferit, per força el millor mag del món.

Els deu anys següents van ser de gran confusió i plens de canvis, des d’un inici de records vius que va anar esborrant a mesura que el desengany l’inundava fins al desig d’un oblit total que era impossible d’aconseguir. Aquest fracàs li va ensenyar un sentiment desconegut fins aleshores, un odi covat en la batalla contra la memòria que s’adreçava alhora contra la màgia, per mentidera, contra els mags, per falsos, i contra el fill de puta del Gran Raiximanu, perquè algú n’havia de tenir la culpa.

Ara ja no creu en la màgia, però sí en els mags, perquè no espera que diguin la veritat, sinó que menteixin bé. I el Gran Raiximanu ja no és res més que un personatge de ficció heretat sense testament, una peça del joc que no té cap més valor que la seva funció. És clar que cada vegada que esmenta l’inexistent Raiximanu el fibla un record d’infantesa, cada vegada sense excepció. Però ja no el molesta la fiblada, coneix la sensació i hi passa pel damunt.

El taxi el deixa en un hotel d’una estrella, en una plaça rectangular del centre de Campos. És un lloc senzill però còmode i agradable. Menja allà mateix.

No té gaires pistes, o sigui que pot començar per on vulgui, tant li fa. Tot el que sap és que el Gran Manila va enviar una postal des de Campos. Les altres vegades no sabia gaire més i bé que ho havia intentat. No espera trobar-lo assegut a taula, en un bar del poble, amb un plat de pa amb oli al davant, és clar que no. N’hi ha prou si algú n’hi sap dir alguna cosa. Algú o altre deu recordar el Gran Manila, el pretès deixeble de l’imaginari Gran Raiximanu.

Sense gaires més pistes, havia començat la primera recerca, quan tenia setze anys, quan ja no sabia què fer-ne, de l’odi covat fins aleshores i estava disposat a perdonar-lo, potser perquè havia viscut només amb la seva mare durant deu anys i a aquella edat això li semblava un motiu suficient per entendre qualsevol que se’n volgués escapar.

Així va estrenar el tercer full del seu calendari de creences, quan per fi va entendre que el record era ineludible, que hi podria jugar, el podria maleir, si volia, al gran fill de puta mentider, però no calia que provés més d’oblidar-se’n. Als setze anys va començar la primera recerca seriosa d’aquest home quasi desconegut que pronunciava amb èmfasi i alhora com un xiuxiueig el nom del Raiximanu. I al mateix temps es va aficionar a la màgia.

«Aquestes cartes són les millors. N’hi ha d’altres, és clar, i potser de més bones, però aquestes continuen sent les millors perquè ho són per a mi, ho entens això, Genís?». El Genís no deia res però amb el cap feia que sí, impacient, perquè volia escoltar la resta de la història. Encara que ja se la sabia, li agradava escoltar-la. Quan ja no hi va ser, necessitava recordar-se’n i creure’s que encara li parlava, amb la veu greu que li havia llegat alhora que li traspassava els ulls verds, la pell morena i una nou del coll molt visible, entre altres trets genètics.

La història que escoltava quan ja se la sabia i que després recordava per no oblidar-se’n passava a Cincinnati, a finals del segle XIX. Uns impressors que des del 1867 vivien dels cartells de teatre i de circ, de les postals i les etiquetes, van apostar per les cartes de joc. No es van conformar amb unes cartes qualssevol, van triar de posar a la venda les millors que s’havien fet fins llavors i el 1885 les van distribuir amb un èxit rotund. El nom de Bicycle l’havia proposat un dels empleats, Gus Berens, un home madur i brut de tinta, expert i servicial. En aquell temps les bicicletes s’havien convertit en una moda canviant, tot sovint n’apareixien models nous, millors que els anteriors o menys pràctics però més estrambòtics. Cada experimentació estranya augmentava una mica la passió que la gent sentia pel ciclisme, admirat com una evidència més de la modernitat que se’ls llançava al damunt. Vet aquí l’origen de la marca Bicycle, d’unes cartes impreses a la vall del riu Ohio.

Després d’aquesta història solien caure dos o tres jocs nous i amb sort algun de conegut com a bis. Cada vegada, invariablement, almenys en un joc, el mag que es proclamava deixeble del Gran Raiximanu somreia feliç quan exhibia el quatre de trèvols, la seva carta preferida. La majoria de mags tenen una carta preferida, o dues o tres, potser més si fa molts anys que treballen, però sempre n’hi ha una que va ser la primera, no és ben bé la carta de la sort ni res que s’hi assembli, més aviat un secret, una relació que s’estableix amb un pal i un número sense cap altra raó que el poder d’elegir. Gairebé mai no es tracta d’una figura ni d’un as, però també hi ha qui opta per l’excepció. El quatre de trèvols era la carta del mag que va ser el millor mag del món pel Genís quan era un nen, el mateix mag que un dia va desaparèixer per sempre, poc després que el Genís hagués bufat sis espelmes clavades en un pastís de xocolata.

Ara el Genís no juga mai amb el quatre de trèvols. Al pare fugitiu ja no l’odia ni el vol oblidar, és veritat, però l’odi no s’ha esfumat, només s’ha restringit, s’ha concentrat tot en un sol punt, és una massa d’odi d’una densitat gairebé insuportable. I aquesta massa és el quatre de trèvols.

Als setze anys, el Genís va creure que entenia la fuga del pare. Això no vol dir que l’hagués perdonat, si de cas li semblava que el podia arribar a entendre. Però no li perdonava que un fill no hagués sigut prou per retenir-lo. Almenys s’hauria pogut separar, com els altres pares. S’haurien conegut de veritat, hauria tingut un pare encara que fos cada dos caps de setmana. Però no, s’havia esfumat. Que no li hagués importat gens ni mica abandonar-lo el feria d’una manera que feia impossible un perdó complet. Era com si li volgués dir: «Mira, que fessis aquesta putada a la mare ho puc arribar a entendre, però a mi, al teu fill, això no, fill de puta». No era un perdó complet sinó l’eclosió d’un odi adolescent, però havia sigut prou per animar-lo a provar de buscar el pare.

No havia de ser tan difícil. Era un prestidigitador, vivia d’això, la gent de l’espectacle deixa rastre. Va començar per les botigues de màgia més importants. A Mágicus, al carrer Diputació, va descobrir que els aparells i els trucs es compraven, que te’ls podien ensenyar si pagaves, però que no ho farien gens de gust si abans no estaves disposat a entendre què se suposava que volia dir la màgia. Servien als mags més coneguts des de l’any 1942 i la filla del fundador no dissimulava el desdeny pels simples compradors de trucs. El Genís hi va anar moltes vegades, va escoltar els consells de la propietària i va estar d’acord que la pràctica de la màgia no té res a veure amb una successió estúpida de trucs, va entendre que es tracta d’entretenir el públic amb la creació d’il·lusions que presentin misteris d’aparença irresoluble. Per això no n’hi ha prou amb la destresa, calen altres dots, s’ha d’actuar, s’ha de tenir un bon guió, s’ha de reconèixer cada situació per adaptar-s’hi.

Va comprar la primera baralla Bicycle. Es va passar tota la tarda practicant la mescla d’arrossegament. Li agradava reconèixer la textura tramada d’una Bicycle Rider Back. La il·lustració del dors en confirmava la procedència.

Hi anava moltes vegades. Quan ja el coneixien prou, es va atrevir a preguntar pel Gran Manila. Sí que sabien qui era. No hi anava gaire, per la seva botiga. Amb el seu pare s’havien discutit més d’un cop, per diners. Havia desaparegut del mapa.

—Fa uns anys que no se’n sap res. Actuava a restaurants, pubs, en fi, tot això menut.

Vet aquí que el Gran Manila no era tan gran, s’entretenia amb «tot això menut». Els setze anys és l’edat que els nois desitgen que el seu Gran Manila no sigui tan gran, però no sempre tenen l’oportunitat de comprovar-ho amb tanta sinceritat. A El Rey de la Magia, al carrer Princesa, en sabien més coses però no desmentien aquesta afirmació.

Sí que els comprava, el Gran Manila. Havia sigut bastant bo, però gairebé es limitava a les cartes i això dóna per poc si no ets el millor, el número u. Si hi tenia molt d’interès podrien mirar de saber-ne més detalls, col·leccionaven cartells antics però també dels més recents, potser n’apareixia el nom en algun festival local i sabrien per on es movia. Però no van trobar res.

El fracàs de la recerca no l’afectava perquè la immersió en aquell món de cortines fosques i grans caixes decorades amb estrelles de plata era més poderosa que la decepció. Durant mesos es va submergir en una afició nova que li feia gastar més diners dels que tenia. Va adquirir els primers volums de la seva biblioteca de prestidigitació, va aprendre de Wenceslao Ciuró, un capellà que havia entretingut la seva parròquia amb jocs de mans i que havia escrit tants llibrets que se’l tenia per un clàssic, va comprar baralles de tota mena i alguns ginys senzills.

Acudia als espectacles de màgia, als infantils, que eren la majoria, i als nocturns que oferien als escassos locals de la ciutat que atenien aquesta art escènica. El fascinaven el joc de l’aigua de l’Índia, que vessava d’una gerra per omplir vasos i vasos sense que s’acabés mai, i la pàgina de diari que s’estripa i s’estripa i al final torna a estar sencera. Havia aplaudit feliç l’home que s’empassa fulles d’afaitar i un fil i en acabat se’l treu de la boca a poc a poc i hi ha passades les fulles d’afaitar, d’una en una, com un collaret.

Es va interessar per la història de la prestidigitació, pels precedents de dos mil sis-cents anys enrere a l’Egipte dels faraons, per les persecucions inquisitorials i per les primeres compilacions de jocs. No va deixar de practicar, amb cordes, capsetes i mocadors, sempre amb artefactes de butxaca. I amb cartes. De seguida les va preferir, com el pare. Assajava les mescles, s’estava estones llargues amb les mans en posicions diferents per recordar cada manera d’agafar la baralla. Com es pot fer un «escamoteig biddle» sense dominar la posició «a la biddle»? No es pot.

Es va adonar que aquella afició el convertia en algú diferent. Als amics d’aleshores els encantava que els fes uns quants jocs de mans, era fàcil deixar-los amb la boca oberta si practicava «el tall de Charlier», una maniobra que permet tallar la baralla amb una sola mà. De tant en tant n’hi havia que l’acompanyaven a veure espectacles de prestidigitació, però tard o d’hora se’n cansaven. Que el Genís no tingués gairebé cap altre tema de conversa el feia més avorrit. Com que la conseqüència d’això era que s’acostumava a ser més solitari tenia més temps per a la màgia i, de tant en tant, per continuar la recerca. Preguntava pel Gran Manila quan coneixia algú que s’hi dedicava, però buscar-lo ja no era tan important com l’afició a què s’havia llançat. A més, els resultats no el convidaven a insistir-hi gaire. L’home no s’havia limitat a abandonar-los, s’havia esfumat per a tothom, al circuit de la màgia se’n recordaven poc i ja no sabien on parava.

Va aprofitar l’habilitat adquirida per fer quatre duros, amb juguesques que sempre guanyava, i va arribar a creure que s’hi dedicaria. Per això va començar estudis teatrals. No volia ser actor, només aprendre alguns recursos pràctics. Era el paio diferent, l’únic de la classe que no somiava els aplaudiments d’una estrena memorable com a primer actor de la seva companyia, l’únic diferent en una escola on els aspirants a aquesta gesta ja s’apunyalaven a petons per robar-se papers menuts en espectacles d’aficionats.

O sigui que l’intent de buscar el pare l’havia portat a la màgia, la màgia l’havia dut a una escola de teatre i a l’escola li van descobrir la veu que al final va plantar-lo a la ràdio. De la ràdio havia passat al departament de promocions perquè el seu programa havia deixat d’interessar els oients. Els últims cinc anys havien sigut una bassa d’oli: formava part de l’equip de màrqueting d’una emissora de ràdio exitosa i tothom s’havia acostumat a les seves habilitats amb les cartes.

També li havien servit per cridar l’atenció de les dones i suportar la vida monàstica que havia triat per acompanyar la seva mare fins al final. Sempre havia considerat que no podia ser una casualitat que hagués conegut la Júlia en aquelles circumstàncies, com si fos una indicació del relleu necessari.

Sense la mare, l’instint de protecció que havia tingut, perquè havien viscut sempre junts i sols, necessitava una altra persona. Les converses que tenia a l’hospital amb la Júlia, i les mirades que es dedicaven mentre la mare vivia, només podien anticipar les cites posteriors i la decisió, mesos després, de viure junts i tenir fills.

L’últim any ha practicat molt poc amb les cartes, com si la vida de parella hagués fet innecessària aquesta distracció. Com si s’haguessin d’oposar sense remei, com si la presència fantasmagòrica del Gran Raiximanu fos impossible a partir del moment que la Júlia i ell s’havien decidit a ser pares. No podia témer el Gran Raiximanu ni cap altre record després que ho havia celebrat amb la Júlia, després que l’havia consolada perquè ni el Narcís ni l’Anna Paula no li havien fet cas quan els anunciava que serien avis.

És per això que ha anat a Campos. Per tancar-ho per sempre. Ja ho sap, que ho dirà a la Júlia. Però no es veia amb cor de fer-ho abans. Ho farà quan torni, quan ho hagi resolt, quan se n’hagi desempallegat per sempre. És l’última pista i serà l’últim intent. Després tornarà amb la Júlia i seran feliços per sempre més. És tan fàcil que li fa por.