Per què has vingut?

L’any que en va fer cinquanta-cinc va comprar la casa i al cap de pocs mesos ja hi vivia. Tothom se’n va estranyar. «Tothom» volia dir aleshores un agent satisfet, pocs amics que gairebé no veia i la família: la Júlia, l’Anna Paula i els pares.

La filla li telefonava més que no pas ell i de tant en tant l’anava a veure, tot i que ell preferia que dinessin en un restaurant de Barcelona. L’exdona trucava poc però com que parlava molt feia l’efecte que conversaven més sovint. I els pares seguien vius, que era aleshores tot el resum que n’hauria sabut fer.

La casa feia uns quants anys que estava deshabitada i calia posar-hi ordre. És clar que es podia permetre un habitatge d’obra nova amb totes les comoditats, però no volia una mansió estupenda sinó aquell casalot enmig del bosc.

No els va sorprendre que fos impacient, perquè ja el coneixien, però no entenien que no pagués el que fos per accelerar les reparacions. No s’havia esperat fins que totes les finestres tinguessin porticons. Els primers dies no tenia aigua calenta.

La seva idea era que no podia arribar a Burjau amb la prepotència de ciutat i que això implicava que tot el que s’hagués de fer ho faria algú del poble i al ritme que ho solgués fer. Res de portar-hi brigades de manobres i lampistes d’encàrrec que l’enemistarien per sempre amb la gent que de veritat tindria a prop quan els necessités. Aquesta manera de pensar formava part del pla, esperava que tothom ho entengués. No es traslladava. Abandonava la ciutat i els seus costums.

Al capdavall, no va trigar tant a tenir una caldera nova i quinze dies amb aigua freda t’estiren la pell.

Quan vivia al pis a la plaça del Camp, a prop de Mitre i Mandri, la llista de les comoditats imprescindibles era molt llarga. Se’n va fer el càrrec gràcies a l’objectiu d’apuntar què seria de veritat imprescindible, el més essencial. Menjar, aigua, gas, llum, telèfon, un llit per dormir…, camises planxades, cervesa a la nevera. Cap al final, hi havia inclòs altres necessitats que li havien semblat tant o més prioritàries que les anteriors: bona salut, un hospital a una distància prudent, diners per a capricis com ara un bon sopar o una americana nova per acudir a la presentació del llibre, un ordinador potent i un agent entusiasta que atengués demandes absurdes a última hora.

Havia tancat la llista del que necessitava per adonar-se que era l’inventari del que ja tenia, a més del seu pis i el de la filla, que pagava un lloguer simbòlic per sentir-se millor.

Havia posat la llista sota d’un imant, a la porta de la nevera, sense fer-ne gaire cas. Sabia que hi era, sabia que tenia un bon motiu, intuïa que tard o d’hora s’hi aproximaria sense indulgència. Algú que escriu una llista així no ho ha fet perquè sí. No ho esquivava, ni tan sols ho posposava, però no tenia pressa. Abans d’emprendre una acció de conseqüències imprevisibles és prudent deixar que l’instint reposi i que la raó exerciti la musculatura per garantir un mínim de determinació. Reaccionar sense tenir-ho previst és gairebé impossible, per això als soldats els entrenen com poden abans d’enviar-los a l’escorxador. S’han de tenir respostes per donar-ne.

La primera reacció amb la Cèlia és fàcil. L’ha pensada fa dies. Li somriu, li fa dos petons, la fa passar, guanya temps. S’haurà de disculpar perquè no li ha contestat el correu i haurà d’esperar pacient que ella desveli el motiu d’aquesta visita.

—Estàs xopa —s’exclama.

Això no ho hauria pogut pensar amb anticipació, ni se li havia acudit que arribaria gairebé al vespre, després d’una tempesta.

—Entra, com ho has trobat? No em diguis que has vingut a peu, el poble és a…

—No, però he hagut de deixar el cotxe, merda, se m’ha quedat ficat al riu aquest que tens de barrera, he hagut de baixar, mira com tinc les cames.

Això sí que és guanyar temps. Ni disculpes ni explicacions.

La Cèlia s’ha ficat al rierol i l’ha passat amb l’aigua als turmells, després s’ha mullat a tants bassals com ha pogut i la pluja lleugera que acomiada la tempesta li ha acabat d’humitejar la roba i els cabells, d’un castany que se’n va cap al vermell. S’ha tenyit, és clar, no els té així.

I té el cotxe al gual.

O sigui que és veritat: quan plou no s’hi pot passar encara que baixi poca aigua. Els del poble tenen raó.

—Quan plou s’ha d’anar a buscar un pont, es fa volta però és el que diu la gent d’aquí.

—I com ho havia de saber?

Es fan dos petons i aquest és l’únic gest d’afecte. Ella està trasbalsada i de mal humor, segur que no havia previst un encontre com aquest. Sigui el que sigui el que l’ha feta venir a casa seva no té cap dubte que no era d’aquesta manera com ho havia imaginat. Ni ell tampoc.

Aquestes situacions sempre te les imagines abans. De vegades l’encertes i de vegades el que has pensat abans et condiciona. Però cap dels dos no podia sospitar que ara mateix, un minut després de veure’s, al cap de vint anys, ja no es podrien dir res més perquè ella necessitaria una dutxa amb urgència.

De cop i volta, tants anys després, la Cèlia té un motiu per ficar-se al seu bany i despullar-s’hi. Ell l’hi acompanya i li ofereix una tovallola neta, assenyala el sabó i li fa saber que l’aigua calenta tot sovint és tèbia.

—Et buscaré roba. Uns pantalons de xandall, t’aniran bé, i un jersei.

—Gràcies —es tomba abans de tancar la porta—. Quina bestiesa, oi? El cotxe al gual, com el trauré?

—Ja hi pensarem —fa servir el plural i se’n sorprèn—, treu-te tot això o et constiparàs —l’abandona.

La llista de les coses que ha de fer ara també és simple: busca la roba que li ha promès, hi afegeix un parell de mitjons gruixuts, i ho deixa en una cadira que arrossega fins a la porta.

Baixa i escalfa aigua per preparar més te. Dubta si ha d’encendre la llar de foc i decideix que sí.

D’aquesta llista no en pot suprimir res perquè és així de curta. No hi ha res més. El foc l’entretindrà una bona estona i quan ella baixi tornaran a començar, se somriuran i ella esperarà que ell es disculpi i ell haurà d’esperar que ella s’expliqui. La variant sobre el que havien previst és que ella durà roba d’ell i que hi haurà flames embolicant troncs d’alzina.

Fa gairebé quatre anys, quan per fi s’havia llançat damunt la llista que tenia a la nevera, ja sabia per on començaria. Els capricis van caure de seguida, els luxes els van seguir. Al cap d’uns dies, la distància amb l’hospital podia ser més arriscada.

Considerava imprescindibles la connexió elèctrica i la connexió telefònica, però acceptava tantes deficiències com la vida rural exigís.

L’ordinador també era a la llista.

Uns quants llibres.

El menjar de cada dia el tenia assegurat i la resta del que de veritat es podia considerar imprescindible en un país d’Europa occidental no preveia que li faltés ni a llarg termini. Aquesta era la gràcia d’haver-se convertit en una persona solvent. A la vegada, li permetia exigir-se més disciplina en aquest trànsit cap a una pretesa austeritat.

No se n’aniria de Barcelona perquè odiés la ciutat ni perquè ja no es veiés amb cor de suportar-ne les molèsties derivades de la multitud. L’abandonaria perquè decidia viure amb menys i aquest «menys» es referia a tots els luxes. La ciutat no era un infern d’on escapar-se sinó un paradís al qual renunciava.

Aquesta era l’actitud quan va començar a desprendre’s de l’entorn davant la sorpresa dels coneguts. Va trigar sis mesos a trobar el lloc on es volia traslladar però no va canviar la predisposició i fins a un cert punt l’ha mantinguda aquests tres anys i mig.

Quan la Cèlia baixa sense pressa, amb les vores dels camals doblegades unes quantes vegades, tapada amb un jersei ample i amb els mitjons que li fan de sabatilles, mentre es passa les mans pels cabells mullats, està a punt de trobar-se amb un home que s’acosta als seixanta anys i que en fa prop de quatre que considera l’estat de renúncia com una forma saludable de la felicitat possible.

—No em diguis que no tens un assecador? De veritat?

—Vine, acosta’t a la llar de foc. Vols te? Se t’eixugaran de seguida.

Tots dos s’adonen que és absurd que intentin dissimular. Fa vint anys que no es veuen i sembla que vulguin actuar com si s’haguessin vist ahir. La dutxa era una urgència, quina altra incidència hi haurà per continuar apartant-se de l’únic que els interessa a tots dos?

—I el cotxe? No es pot quedar allà. I si algú vol passar?

—No passarà ningú. Només s’hi passa per venir aquí i no espero ningú.

—Hem d’avisar la grua.

—Potser no cal. Ja ens ho mirarem. Hi vols llet? Jo el prenc sol.

—No, sol, com tu —amb els dits s’estira els cabells.

No es diuen res perquè acostar els llavis a la tassa alta, trobar el líquid massa calent i tornar-ho a provar és una bona excusa per alçar entre tots dos un silenci de xarrups curts i mirades esquives.

A totes les anticipacions que ha imaginat d’aquest encontre, ell s’esperava pacient i no demanava un motiu de la seva aparició inesperada fins que ella no li’n donava permís amb alguna insinuació, que és una manera de demanar a l’altre que t’ajudi a explicar el que vols. És així com ho ha pensat i mentre fa un glop més llarg, que li crema la llengua, es reafirma en aquesta voluntat: ell no serà qui comenci. Tindrà paciència.

Un segon després, prem fort la nansa i se la mira als ulls: «Per què has vingut?».