Gota d’aigua que el sol ha llepat

Fa una mica més d’una hora que ha arribat i al Narcís li sembla que ja ha passat un dia sencer. Fins ara se l’ha escoltada sense dir gairebé res. Se suposa que hauria de contestar o, com a mínim, pronunciar alguna frase que deixi entendre que es fa càrrec de la situació. Però no pot, no és tan fàcil. És clar que ha pensat que s’havia tornat boja i no està segur que hagi servit de gaire que ella li hagi demanat que no se la miri d’aquesta manera. Però ja sap que fins i tot si ho enfoqués així no serviria de res. És tossuda, potser s’ha mostrat disposada a la submissió però això no evita que sigui obstinada. Esperarà una resposta sòlida, seriosa, digna de la proposició. No pot contestar al cap de mig minut. Hi ha de pensar o almenys ho ha de semblar.

Una vegada més, es tracta de guanyar temps. Fins ara li ha anat bé. Però fóra tan inútil com allargar una agonia o posposar una execució. Aquí la té, la Cèlia de Niça i també la dels quinze anys, totes les Cèlies convertides en una dona perduda que no vol ser ningú sinó l’esclava d’algú.

Se l’ha de treure de sobre i només ho aconseguirà si li fa creure que hi ha pensat de veritat però que al final s’ha vist obligat a rebutjar la seva proposta després d’haver-la pres en consideració. Això és el que ha de fer. I aquesta acció demana temps. No gaire, però una mica.

El vespre és humit i ha refrescat. Haurà de deixar que passi la nit. Dotze hores és un temps adequat. La qüestió és com passa aquestes dotze hores. I el més immediat és aclarir on passarà la nit.

—S’ha fet tard —insinua que aquest és el problema principal, ara mateix.

Però no hi ha cap discussió, tot resulta molt més fàcil. La Cèlia s’allotja a l’hostal de Burjau. Només n’hi ha un i només tenen cinc habitacions. No les tenen totes ocupades excepte a l’agost. Fa temps que hi ha pensat, ha estudiat la situació, sabia que hi hauria un lloc on passar la nit, no pensava quedar-se amb ell. Encara no ha anat a l’hostal però hi té reservada una cambra al segon pis, va demanar que tingués bona vista.

El gual ha canviat els plans. El fang encara impedirà que en tregui el cotxe. Ho poden provar, és clar. Però abans haurien de menjar alguna cosa. En tot cas, ella té la roba humida en una cadira i va amb mitjons com si fossin sabatilles. Hi podria anar ell. Si pot treure el cotxe el durà fins aquí. Si no, li agafarà la bossa de viatge.

—És una maleta petita.

O sigui que al cap d’una estona el Narcís esquiva els bassals amb les botes de sola gruixuda que es va comprar per a les caminades al bosc i amb les claus del cotxe de la Cèlia a la butxaca mentre el dia s’enfosqueix.

És un cotxe petit de color negre. S’hi fica i l’engega. Prova unes quantes vegades de sortir del gual però els pneumàtics patinen. Pel rierol ja baixa molt poca aigua però encara hi ha prou fang. Ho deixa córrer.

La maleta no és tan petita i pesa més que no sospitava. Si l’estira i la fa rodar com si fos en un aeroport embrutarà les rodetes. L’agafa per la nansa i es disposa a tornar a casa.

A la seva casa dins el bosc, on l’espera la Cèlia, perquè ell encara no sap com li ha de dir que si no s’ha tornat boja ho sembla ben bé, i que per descomptat que no pot acceptar una salvatjada com la que li ha exposat, amb una tranquil·litat que demostra la seva demència, amb la naturalitat amb què li hauria proposat d’anar uns dies a París.

El pendent del gual és relliscós i s’esforça per no caure. No li queda més remei que fer servir la maleta de crossa, la clava amb força al marge i així s’enfila amb un salt. Quan és dalt, estira la nansa, però oposa resistència, enganxada al fang. D’una estrebada la recupera. Ha quedat l’empremta buida del seu gest, la marca del cop de maleta al marge argilós, desgastat per altres pluges i el pas dels anys.

Li fa l’efecte que aquesta ferida supura guspires de llum, com si un punt concret volgués brillar però no pogués, potser l’indici d’un tresor amagat que la terra cobreix i encara oculta. Tanca els ulls i els obre dues vegades, però no aconsegueix esbrinar si hi ha res que titil·li i dedueix que devia ser una gota d’aigua que el sol ha llepat abans d’anar-se’n.

Arrossega la maleta com si fos en un aeroport; si s’embruten les rodetes ja les netejaran. Que ho faci ella, no vol ser una minyona? Li fa gràcia haver-ho pensat i tot seguit se’n penedeix.

No han passat vint minuts però ella n’ha tingut prou per obrir la nevera i fer dues truites a la francesa, que ha servit en un plat amb dues llesques de pa amb tomàquet. A taula també hi ha dos vasos i l’ampolla de vi que tenia oberta, al costat de la pica. Vint anys després, sopen junts.

El Narcís no pot evitar la sensació que si parlen tornaran al passat o, encara pitjor, a la seva oferta. Però el silenci es fa insuportable. Sobretot quan s’han acabat la torrada i només queda el recurs de l’últim glop de vi.

—M’has dit que et vas casar —prova de tenir-hi una conversa normal, la mena de conversa que tens amb algú que no has vist fa molt de temps.

—Sí, fa deu anys. Es va allargar quatre anys. Però només va ser això, un dia que es va allargar. Li vaig fer creure que era culpa seva, però vaig ser jo. No em va fer llàstima i fa tres anys es va tornar a casar. Em va convidar. Vaig estar a punt d’anar-hi. No ho sé, tenia curiositat per saber què sentiria. Però a última hora me’n vaig descuidar, t’ho prometo, ni me’n vaig recordar. M’havia avisat dos mesos abans i quan va arribar el dia no hi vaig caure, ni tan sols li vaig contestar la telefonada per dir-li què faria. Segur que li va bé. Tu no t’has casat més.

—No, després d’allò em vaig casar amb la bona sort. També va ser culpa meva i també li vaig fer creure que havia sigut ella. Però no ho hagués dit mai d’aquesta manera si tu no ho haguessis dit ara. És estrany. Ara que hi penso, l’Anna Paula no s’ho devia empassar mai, que fos culpa seva. De primer et sents fora de lloc, tant de temps amb algú t’acaba fent veure el món amb menys independència.

—Sí, per això em vas deixar. Acabaves de tastar aquest sentiment d’home sol, de poder, i t’havies d’escapar.

—No va anar ben bé així —prova de mentir, penedit d’haver preguntat res, d’haver intentat una conversa normal, hauria hagut de veure que el risc de tornar al passat era elevat, que el preu d’aquesta simulació de normalitat consistiria en un seguit de retrets i records amargs.

—És igual. Després tot et va anar de cara. El llibre següent es va vendre molt bé i amb els altres ja va ser més fàcil, t’havies convertit en un escriptor conegut, podies deixar de fer de negre i escriure de tot per quatre rals, no és per això que rondinaves? Has viscut l’èxit que tant desitjaves. I ara vius en una casa que ja està bé però que no és cap mansió, aquí, en un bosc amb una riera de fang i el poble a tres quilòmetres. No s’acaba d’entendre.

És evident que ella li ha seguit la pista tots aquests anys. Ell ja l’havia oblidada, o gairebé, i ella li resseguia la vida. Torna a tenir motius per témer la Cèlia.

—Diguem que m’he retirat.

—A escriure.

—De moment sí, però ja veurem fins quan.

La Cèlia s’aixeca i despara taula. Li demana si vol postres però no té gana. No, tampoc no pren cafè si no ha de treballar i aquesta nit no ho farà. Li arreglarà el llit i ell dormirà al sofà. La Cèlia renta els dos plats mentre s’hi nega. Ella dormirà al sofà, de cap manera pensa dormir al seu llit en aquesta situació. Hauria de ser a l’hostal, passa la nit aquí perquè no hi ha més remei. Dormirà al sofà o al terra. Aquesta última insinuació enerva el Narcís, que se li acosta i li ordena que deixi estar els plats, massa tard perquè ja són nets i esbandits.

—Mira, fem un pacte, d’acord? —li fa molta ràbia haver-ne de parlar, ha fet l’impossible per esquivar-ho però ho ha deixar clar ara mateix i s’ho pren com una derrota, per això s’irrita—. Mentre no decidim què passa deixa d’actuar així.

—No hem de decidir res, només ets tu qui s’ho ha de pensar. I no sé què vols dir. Com és que no vols que actuï?

—Això de dormir al terra, fer-me el sopar, rentar els plats.

—Escolta —se’l mira serena però molt segura, gens esclava—, t’he fet la truita perquè tu m’has anat a buscar la maleta, perquè és el més normal que dues persones s’ajudin si estan juntes ni que sigui per una nit i ni que sigui perquè el gual aquest de la merda s’ha quedat el meu cotxe. I no em costa gens rentar dos plats miserables. Dormir al terra m’agrada i més encara a prop de les brases. Però si t’has d’emprenyar dormiré al sofà. Si em deixes una manta ja en tindré prou. No te’m prens seriosament, encara no. Però ja ho faràs.

Ha sonat com una amenaça. Ha de pensar una solució aquesta nit. No ho pot allargar més. Si la Cèlia hi insisteix no sabrà com fer-la fora. Li haurà de seguir el corrent unes quantes hores més.

—Molt bé, si prefereixes dormir aquí baix en aquell calaix hi ha dues mantes i coixins. Me’n vaig a dalt. Bona nit.

—Bona nit, Narcís. Fins demà.

Això també sona com una amenaça.

Al llit, després de fer-se moltes preguntes que no sap contestar, després de repassar les frases que més l’han sorprès, no pot esquivar l’arribada dels records més agradables, la Cèlia riallera al telefèric, la Cèlia extravertida, la Cèlia que el muntava i onejava llençols, fins que és impossible que tantes Cèlies no obrin pas, com els llancers d’un monarca, a la Cèlia dels quinze anys que se’l mirava encisadora en una festa d’adults i se li acostava amb una proposta atrevida: «M’acompanyes a la terrassa? M’has d’ajudar».

Va resultar que volia beure un gin-tònic sense que el seu pare la descobrís i necessitava un còmplice que anés a buscar-lo a la taula on els cambrers del servei de càtering servien les copes. Se l’havia jugada, ell li hauria pogut recordar que l’alcohol estava reservat als majors d’edat, però si l’havien portada a la festa era que la tractaven d’adulta. O no se l’havia jugada tant perquè després de mirar-lo als ulls tenia clar que no l’hi negaria. Li va dur la beguda darrere una fila de testos grans amb magnòlies petites. Van compartir el got llarg, que es passaven després de fer un glop curt mentre ella li explicava qui era i a què es volia dedicar i ell confessava sense acabar-s’ho de creure que la seva dona oferia cursos de comandament i que havia escrit dos llibres amb ella, que no s’havien venut gaire però que li havien permès un cert reconeixement a l’entorn suficient per tenir més feina i que, de tant en tant, quan anava a aquesta mena de festes, li deia d’apuntar-s’hi. La Cèlia acompanyava el seu pare, que estava orgullós de presentar-la als amics i clients, però ella se n’havia cansat aviat i al cap d’una hora s’havia perdut entre desenes de desconeguts en un espai lluminós però ple de racons nous. A glops curts i entre tots dos es van acabar el gin-tònic i ell en va anar a buscar un altre. Al cap de poc tornaven a seure darrere els grans testos i es repartien la copa mentre ella insistia que li agradaria ser ginecòloga i ell aclaria que havia ajudat la seva dona a escriure el segon llibre i que això li havia permès descobrir una altra manera de treballar i que s’havia atrevit a escriure per altres, i que el que volia fer era per fi llançar-se a escriure de veritat, com havia fet de jove. Ja s’havia començat a documentar sobre l’edat mitjana.

No va ser fins que s’acabaven aquesta segona copa compartida que ell es va adonar que era de veritat que parlava amagat darrere una fila de magnòlies amb la filla de l’amfitrió, un dels clients de l’Anna Paula, en comptes de parlar amb tota naturalitat entre els altres convidats. De cop i volta es va espantar i es va posar dret. Però la situació ja havia tingut un efecte: ella n’havia tingut prou amb aquella dosi d’alcohol per adoptar una rialla massa atrevida i ell buscava excuses per esfumar-se. Al final es va decidir per un recurs fàcil. Se n’havia d’anar però potser es trobarien un altre dia.

—Ja ho saps, el teu pare i la meva dona tenen coses entre mans.

Ho havia dit en to de broma per fer-se el graciós però amb la finalitat clara de recordar-li que havia anat acompanyat, que ella era una encaranena i que el seu pare es devia entretenir en alguna rotllana de conversadors, no gaire lluny. Això l’hauria hagut de prevenir, però l’adolescent va reaccionar sense cap mena de prudència. Se li va llançar al coll, li va fer un petó a la galta.

—Vés a saber —va contestar amb una resposta al seu acudit—, ja aniria bé —i abans de petonejar l’altra galta va clavar els llavis als seus i li va regalar un petó prohibit mentre li ficava la mà a la butxaca de l’americana.

Quan va ser a l’aparcament, el Narcís va comprovar que, com havia sospitat, ella hi havia deixat un paper amb un número de telèfon, que va provar de memoritzar de seguida, només com un joc. Estava boja si es pensava que li telefonaria. El va desar abans que el veiés l’Anna Paula, que no havia begut res perquè s’havia marejat, estava segura que per culpa dels canapès d’anxova, com si l’anxova hagués de marejar més que la gamba o el formatge de cabra. L’havia buscat feia estona perquè se’n volia anar i no entenia on s’havia ficat, si no coneixia ningú. No li podia contestar que havia conegut la Cèlia, de manera que va improvisar alguna història sobre les voltes que havia calgut fer per aconseguir un gin-tònic decent i va conduir mentre repetia per dins, per divertir-se, el número de telèfon que es volia aprendre de memòria. Estava sonada si es pensava que li trucaria.

No podia telefonar, un home no demana per una noia de quinze anys. Menys encara un home casat. Però ho va fer. Al cap d’una setmana. Si no s’hi posava ella, penjaria. Va penjar. L’endemà hi va tornar però a una altra hora. Va penjar un altre cop. No podria tornar-ho a provar. Acabarien trobant que era una trucada sospitosa. Va esperar tres dies i aquesta vegada s’hi va posar ella. El va reconèixer de seguida que li va dir hola i va acceptar de pressa quan va proposar-li de veure’s per compartir un altre gin-tònic.

Encara no estava segur amb quina intenció s’hi havia citat. L’estona amb ella havia sigut especial, això estava clar, tots dos ho sabien. I el petó era un anunci prou comprensible. Però havien de saber que no tenia sentit, que et pots creure atret per algú que has conegut de casualitat però que després tens temps de pensar-hi i prens una decisió raonable. Veure’s no tenia res de raonable. Si volia seduir-la, que no era el que desitjava, hi havia massa motius per no deixar-se temptar.

L’Anna Paula era un d’aquests motius. Se l’estimava, no l’havia enganyat mai ni pensava que ho volgués fer. El pare de la Cèlia era un altre motiu. L’edat i la possibilitat d’una denúncia era un factor decisiu. Però ja li havia telefonat, ja havien quedat per al cap de tres dies i no deixava de recordar-se de l’olor de vainilla que desprenia, dels cabells juganers que segons com es movia li tapaven els ulls, aquelles perles de lava fosca.

Cada hora d’aquells tres dies, fins i tot quan dormia, la va tenir present i aquest domini de l’escena l’espantava al mateix temps que li produïa una excitació desconeguda i estranya, descobria la fascinació de trobar-se pervers. No podia sospitar que després de tantes hores d’espera, l’Anna Paula l’aturaria, sense saber que ho feia, amb una alegria afirmativa impossible d’ignorar.