8 Psicoanàlisi

3 de maig de 1915

He acabat amb la psicoanàlisi! Després d’haver-la practicada assíduament durant sis mesos sencers, estic pitjor que abans. Encara no he acomiadat el doctor, però la meva resolució és irrevocable. Ahir, per començar, li vaig fer dir que no hi podia anar, i deixaré que m’esperi alguns dies. Si estigués ben segur de saber riure’m d’ell sense enfadar-me, seria capaç de tornar-lo a veure. Però tinc por que no arribéssim a les mans.

En aquesta ciutat, després de l’esclat de la guerra, hom s’avorreix més que abans i, per reemplaçar la psicoanàlisi, retorno als meus fulls estimats. Feia un any que no havia escrit ni una paraula, en això com amb tota la resta, obeint les prescripcions del doctor, el qual assegurava que mentre durava la cura havia de concentrar-me només amb ell, perquè una concentració no vigilada per ell reforçaria els frens que impedien la meva sinceritat, el meu abandó. Però ara estic més desequilibrat i malalt que mai i, escrivint, crec que em netejaré amb més facilitat del mal que m’ha fet la cura. Com a mínim estic segur que aquest és l’únic sistema per donar importància a un passat que ja no fa mal i que fa avançar de pressa el present avorrit.

M’havia lliurat amb tanta fe al doctor que quan em va dir que estava guarit, me’l vaig creure del tot i en canvi no vaig fer cas dels meus dolors que tanmateix em torturaven. Els deia: «No sou vosaltres!». Però ara no hi ha dubte! Són ells! Els ossos de les meves cames s’han convertit en espines vibrants que fereixen la carn i els músculs.

Però això no m’importaria gaire i no és aquesta la raó per la qual deixo la cura. Si les hores de concentració prop del doctor haguessin continuat essent interessants portadores de sorpreses i d’emocions, no les hauria deixades o, per abandonar-les, hauria esperat l’acabament de la guerra que m’impedeix tota altra activitat. Però era que ho sabia tot, o sigui que no es tractava de res més que d’una il·lusió estúpida, d’una enganyifa per commoure alguna vella histèrica, com podia suportar la companyia d’aquell home ridícul, amb aquell ull que vol ser escrutador i amb aquella presumpció que li permet d’agrupar tots els fenòmens d’aquest món al voltant de la seva gran teoria? Dedicaré el temps lliure que em queda a escriure. Mentrestant, escriuré sincerament la història de la meva cura. Tota sinceritat entre el doctor i jo havia desaparegut, i ara respiro. Ara ja no m’imposa cap esforç. No he de sotmetre’m a una fe ni he de simular tenir-la. Just per amagar millor el meu veritable pensament, creia que devia demostrar-li una gran consideració i ell se n’aprofitava per inventar-ne cada dia de noves. La meva cura havia d’acabar perquè la meva malaltia havia estat descoberta. No era altra que la diagnosticada des de fa temps pel difunt Sòfocles sobre el pobre Èdip: havia estimat la meva mare i volgut matar el meu pare.

Ni jo no em vaig enfadar! L’escoltava embadocat. Era una malaltia que m’enlairava a la més alta noblesa. Il·lustre malaltia els avantpassats de la qual arriben fins a l’època mitològica! I no m’enfado ni ara que estic aquí sol amb la ploma a la mà. En ric de gust. La millor prova que jo no he tingut aquella malaltia és el fet que no me n’he guarit. Aquesta prova convenceria fins i tot el doctor. Estigui tranquil: les seves paraules no varen poder espatllar el record de la meva jovenesa. Tanco els ulls i veig de seguida pur, infantil, ingenu, el meu amor per la meva mare, i el meu respecte i gran afecte pel meu pare.

El doctor confia massa en aquelles maleïdes confessions que no vol tornar-me perquè no les torni a veure. Déu meu! Ell només va estudiar medicina i per això no sap què significa escriure en italià per a nosaltres que parlem i no sabem escriure el dialecte. Amb cada paraula toscana, mentim! Si sabia com expliquem amb predilecció totes les coses per a les quals tenim la frase a punt i com evitem aquelles que ens obligarien a recórrer al diccionari! És per això que escollim, de la nostra vida, els episodis que es poden ressaltar. S’entén que la nostra vida tindria tot un altre caire si fos dita amb el nostre dialecte.

El doctor em va confessar que, en tota la seva llarga experiència, mai no li havia succeït de presenciar una emoció tan forta com la meva en trobar-me davant les imatges que ell creia que havia sabut suggerir-me. Per això em declarà guarit tan aviat.

I jo no vaig dissimular aquella emoció. És més, va ser una de les més profundes que mai hagi tingut a la vida. Amarada de suor quan vaig crear la imatge, amarada de llàgrimes quan la vaig tenir. Jo m’havia fet pagues de poder reviure un dia d’innocència i d’ingenuïtat. Durant mesos i mesos, aquesta esperança em va sostenir i em va animar. És que, potser no es tractava d’obtenir, mitjançant el record, les roses de maig en ple hivern? El doctor mateix assegurava que el record seria brillant i complet, de tal manera que representaria un dia més de la meva vida. Les roses tindrien el seu flaire i potser també les seves espines.

És així com a força de córrer darrere aquelles imatges, les vaig encalçar. Ara sé que les havia inventades. Però inventar és una creació, no una mentida. Les meves eren invencions com les de la febre, que es passegen per la cambra perquè les pugueu veure des de tots costats i que després fins i tot us toquen. Tenien la solidesa, el color, la petulància de les coses vives. A força de desig, vaig projectar les imatges, que no estaven en altre lloc que en el meu cervell, en l’espai on mirava, un espai del qual sentia l’aire, la llum i també els angles contundents que no varen mancar en algun dels espais per on vaig passar.

Quan vaig arribar a la somnolència que havia de facilitar la il·lusió i que no em semblava altra cosa que l’associació d’un gran esforç amb una gran inèrcia, vaig creure que aquelles imatges eren veritables reproduccions de dies llunyans. Hauria pogut sospitar de seguida que no eren tals perquè, tot just desaparegudes, les recordava, però sense cap excitació ni commoció. Les recordava com es recorda el fet explicat per qui no l’ha vist. Si haguessin estat veritables reproduccions hauria continuat rient-ne i plorant-ne com quan les havia tingudes. I el doctor anotava. Deia: «Hem tingut això, hem tingut allò». En veritat, no teníem més que signes gràfics, esquelets d’imatges.

Vaig ser empès a creure que es tractava d’una evocació de la meva infància perquè la primera de les imatges em va portar a una època relativament reculada de la qual havia conservat, també abans, un record pàl·lid que ara va semblar que es confirmava. Hi ha hagut un any de la meva vida en el qual anava a escola i el meu germà encara no. I semblava que pertanyia a aquell any, l’hora que vaig evocar. Em vaig veure sortint de casa, un matí assolellat de primavera, passar pel nostre jardí per baixar cap a la ciutat, avall, avall, agafat de la mà d’una nostra vella minyona vella, Catina. El meu germà, en l’escena que vaig somiar, no apareixia, però n’era l’heroi. I el sentia a casa, lliure i feliç, mentre jo anava a escola. Hi anava amb un nus a la gola, el pas reclutant i, l’esperit, un intens rancor. Només en vaig veure una, d’aquelles anades a l’escola, però el meu rancor em deia que cada dia jo anava a escola i que cada dia el meu germà es quedava a casa. Fins a l’infinit, mentre que en realitat crec que, després de no massa temps, el meu germà, un any més petit que jo, també va anar a escola. Però llavors la veritat del somni ens va semblar indiscutible: jo estava condemnat a anar sempre a escola mentre que el meu germà tenia permís per quedar-se a casa. Mentre caminava al costat de Catina, calculava la durada de la tortura: fins a migdia! Mentre ell s’està a casa! I també recordava que uns dies abans devia haver estat molestat a escola amb amenaces i renys i que havia pensat també llavors: a ell no el poden tocar. Havia estat una visió d’una evidència enorme. Catina, a qui jo havia conegut de petita, m’havia semblat gran, certament perquè jo era tan petit. També llavors m’havia semblat vellíssima, però ja se sap que els nens sempre veuen velles les persones grans. I al carrer per on havíem de passar per anar a escola, vaig veure-hi les columnetes estranyes que en aquell temps vorejaven les voravies de la nostra ciutat. La veritat és que jo vaig néixer força aviat per veure encara de gran aquelles columnetes en els nostres carrers cèntrics. Però en el carrer que vaig recórrer aquell dia amb Catina, varen desaparèixer precisament quan vaig sortir de la infància.

La fe en l’autenticitat d’aquelles imatges va perdurar en mi també quan, aviat, estimulada per aquell somni, la meva freda memòria va descobrir altres detalls d’aquella època. La cosa principal: també el meu germà m’envejava perquè anava a escola. Estava segur que me n’havia adonat, però no de seguida, la qual cosa va ser suficient per invalidar la veritat del somni. Més tard li va treure tot aspecte de veritat: en realitat, la gelosia hi havia estat, però en el somni havia estat canviada de lloc.

La segona visió també em va portar a una època llunyana, encara que molt anterior a la primera: una cambra de casa meva, però no sé quina, perquè era més gran de les que hi havia realment. És estrany que em veiés tancat en aquella cambra i que de seguida en copsés un detall que no podia ser resultat de la senzilla visió: la cambra estava lluny del lloc on llavors es trobaven la meva mare i Catina. I un de segon: jo encara no havia estat a l’escola.

La cambra era tota blanca; és més, jo no vaig veure mai una cambra tan blanca ni tan completament il·luminada pel sol. És que el sol de llavors traspassava les parets? Era tard, però jo encara estava al llit amb una tassa a la mà de la qual havia begut tot el cafè amb llet i en la qual continuava treballant amb una cullereta per treure’n el sucre. En un moment donat la cullereta no va arribar a recollir-ne més i llavors vaig intentar d’arribar al fons de la tassa amb la llengua. Però no me’n vaig sortir. Per això vaig acabar aguantant la tassa amb una mà i la cullereta amb l’altra i em vaig estar mirant com el meu germà, estirat al llit del costat, lent, encara es bevia el seu cafè amb llet amb el nas dins la tassa. Quan a la fi va aixecar el cap, vaig veure com se li contreia tota la cara amb els raigs del sol que la varen colpir de ple mentre la meva (Déu sap per què) era a l’ombra. La seva cara estava pàl·lida i era una mica lletja a causa d’un lleu prognatisme. Em va dir:

—Em deixes la teva cullereta?

Llavors, tan bon punt em vaig adonar que Catina s’havia oblidat de portar-li la cullereta, de seguida i sense dubtar-ho li vaig contestar:

—Sí! Si em dónes una mica del teu sucre.

Vaig aixecar la cullereta per ressaltar-ne el valor. Però de seguida la veu de Catina va ressonar a la cambra:

—Quina vergonya! Usurer!

L’ensurt i la vergonya em varen fer tornar al present. Hauria volgut discutir amb Catina, però ella, el meu germà i jo, tal com era llavors, petit, innocent i gasiu, vàrem desaparèixer en el fons de l’abisme.

Em va saber molt greu haver sentit tan forta aquella vergonya com per destruir la imatge a la qual havia arribat amb tant d’esforç. Hauria fet tan santament oferint tranquil·lament i de franc la cullereta i no discutint aquella mala acció que probablement era la primera que havia comès. Potser Catina hauria demanat ajut a la meva mare perquè em castigués i jo, finalment, l’hauria vista.

La vaig veure, però, pocs dies després, o vaig creure que la veia. Hauria pogut adonar-me de seguida que era una il·lusió perquè la imatge de la meva mare, tal com l’havia evocada, s’assemblava massa al seu retrat que tinc damunt del meu llit. Però he de confessar que en l’aparició, la meva mare es va moure com una persona viva.

Molt, molt sol, tant que enlluernava! D’allò que jo creia la meva joventut m’arribava tant d’aquell sol, que es feia difícil dubtar que no ho fos. El nostre menjador a la tarda. El meu pare ja ha tornat a casa i seu en un sofà al costat de la mare que està dibuixant, amb una tinta inesborrable, inicials en roba blanca escampada sobre la taula on seu. Jo estic sota la taula, jugant amb balins. M’acosto cada vegada més a la mare. Segurament vull que ella jugui amb mi. En un moment donat, per posar-me dempeus entre ells, m’agafo a la roba que penja de la taula i llavors succeeix un desastre. L’ampolla de tinta em cau al cap, em mulla la cara i el vestit, la faldilla de la mare i també fa una taqueta als pantalons del pare. El meu pare aixeca una cama per donar-me una guitza…

Però jo havia tornat a temps del meu viatge llunyà i em trobava aquí, en un lloc segur, adult, vell. Cal que ho digui! Per un moment vaig patir el càstig que m’amenaçava i just després em va doldre no haver pogut presenciar l’acte de protecció que vindria, sens dubte, de la mare. Però qui pot aturar aquelles imatges quan comencen a fugir a través del temps que mai no s’assembla tant a l’espai? Això era el que pensava fins que no vaig creure en l’autenticitat d’aquelles imatges! Ara, malauradament (oh, quin greu que em sap!) ja no hi crec i sé que no eren les imatges les que s’escapaven, sinó els meus ulls desensonyats que miraven una altra vegada l’espai real on no hi ha lloc per a fantasmes.

Explicaré, encara, imatges d’un altre dia a les quals el doctor atribuí tanta importància com per donar-me per guarit.

En el mig son al qual em vaig abandonar, se’m va aparèixer una imatge que tenia la immobilitat d’un malson. Vaig somiar en mi mateix tornat altre cop nen, per veure com també aquell nen somiava. Jeia callat, pres d’una alegria que envaïa el seu diminut organisme. Li semblava que finalment havia aconseguit el seu antic desig. I això que jeia allà, sol i abandonat! Però veia i sentia amb aquella evidència amb què es poden veure i sentir en somnis també les coses llunyanes. El nen, estirat en una cambra de casa meva, veia (Déu sap de quina manera) que en el llit hi havia una gàbia posada sobre bases solidíssimes, sense portes ni finestres, però il·luminada per tota aquella llum que pot agradar i amb aire pur i perfumat. El nen sabia que només ell podria arribar a la gàbia i sense ni moure’s perquè potser seria la gàbia la que aniria cap a ell. En aquella gàbia no hi havia més que un sol moble, una butaca on seia una dona formosa, molt harmoniosa, vestida de negre, rossa, d’ulls grossos i blaus, les mans blanquíssimes i els peus petits amb unes sabatetes de xarol de les quals, de sota la faldilla, sortia una lleu brillantor. Cal que digui que aquella dona em semblava d’una sola peça, amb el vestit negre i les sabatetes de xarol. Tot era ella! I el nen somiava que posseïa aquella dona, però de la manera més estranya: estava segur de poder-ne menjar trossets des del seu vèrtex fins a la base.

Ara, quan hi penso, em sorprèn que el doctor que ha llegit, segons em diu, el meu manuscrit amb tanta atenció, no hagi recordat el somni que vaig tenir abans d’anar a trobar Carla. A mi, algun temps després, quan hi vaig tornar a pensar, em va semblar que aquest somni era l’altre una mica canviat, més infantil.

En canvi, el doctor ho va anotar tot acuradament i després, amb un to una mica ximple, em va preguntar:

—La seva mare fera rossa i formosa?

La pregunta em va sorprendre i vaig contestar que també la meva àvia n’havia estat. Però per a ell estava guarit, ben guarit. Vaig obrir la boca exageradament per alegrar-me’n amb ell i em vaig adaptar a tot el que havia de fer, no més indagacions, sinó una veritable i constant reeducació. A partir de llavors, aquelles sessions varen ser una veritable tortura i les vaig continuar només perquè sempre m’ha estat molt difícil aturar-me quan em moc i moure’m quan estic aturat. Alguna vegada, quan ell me’n deia de massa grosses, m’arriscava a fer alguna objecció. No era gens cert —com ell es pensava— que cada paraula meva, cada pensament meu fos de delinqüent. Ell, llavors, obria molt els ulls. Estava guarit i no volia adonar-me’n! Era una veritable ceguesa, això: havia après que havia desitjat prendre la dona —la meva mare!— al meu pare i no em sentia guarit? Inaudita obstinació la meva; però el doctor admetia que milloraria encara més quan s’acabés la meva reeducació amb la qual m’habituaria a considerar aquelles coses (el desig de matar el pare i de besar la pròpia mare) com coses innocentíssimes per les quals no s’havia de tenir remordiments, perquè tot sovint passen a les millors famílies. En el fons, què hi perdia? Ell, un dia em va dir que jo era com un convalescent que encara no s’ha acostumat a viure sense febre. Bé, doncs: esperaria a acostumar-m’hi.

Ell notava que encara no era ben seu i a més de la reeducació, de tant en tant, tornava també a la cura. Intentava fer-me somiar novament, però de somnis autèntics no en vàrem tenir cap més. Cansat de tanta espera, vaig acabar inventant-me’n un. No ho hauria fet si hagués pogut preveure la dificultat d’una simulació semblant. No és gens fàcil balbotejar com si et trobessis immers en un mig somni, amarar-se de suor o empal·lidir, no trair-se, tornar-se eventualment roig de l’esforç i no posar-se vermell: vaig parlar com si hagués retornat amb la dona de la gàbia i l’hagués empesa a allargar-me, per un forat fet de cop en la paret de la cambra, un seu peu per xuclar-lo i menjar-lo. «L’esquerre, l’esquerre!», vaig dir tot posant en la visió un detall curiós que pogués fer-la assemblar millor als somnis precedents. D’aquesta manera demostrava també haver entès perfectament la malaltia que el doctor m’exigia. L’Èdip infantil era així: xuclava el peu esquerre de la mare per deixar el dret al pare. Amb l’esforç d’imaginar realment (ben diferent d’una contradicció), em vaig enganyar a mi mateix sentint el gust d’aquell peu. De poc no vomito.

No sols el doctor sinó també jo hauria desitjat ser visitat per aquelles estimades imatges de la meva joventut, autèntiques o no, però que jo no havia tingut necessitat de reconstruir. Com que estant amb el doctor ja no venien, vaig intentar evocar-les quan estava lluny d’ell. Sol, estava exposat al perill d’oblidar-les, però ja no ho feia per la cura! Volia encara roses de maig al desembre. Les havia tingudes; per què no podia tornar-les a tenir?

També estant sol em vaig avorrir força, però després, en comptes d’imatges va venir una altra cosa que les va substituir una temporada. Vaig creure senzillament que havia fet una descoberta científica important. Em vaig considerar cridat a completar tota la teoria dels colors fisiològics. Els meus predecessors, Goethe i Schopenhauer, no s’havien imaginat mai fins on es podia arribar manipulant hàbilment els colors complementaris.

Cal que se sàpiga que passava el temps estirat al sofà de cara a la finestra del meu estudi des d’on veia un tros nítid, un color verd magnífic, pur i suau. En el cel també hi havia molt vermell escampat als contorns dels núvols, però era un vermell pàl·lid, encara; descolorit a causa dels raigs directes del sol. Enlluernat, després d’un cert interval de temps, vaig tancar els ulls i es veu que la meva atenció i el meu afecte s’havien fixat en el verd, perquè en la meva retina es va reproduir el seu color complementari, un vermell brillant que no tenia res a veure amb el vermell lluminós, però pàl·lid, del cel. Vaig mirar, vaig acaronar aquell color que havia fabricat. La gran sorpresa la vaig tenir quan un cop vaig obrir els ulls, vaig veure aquell roig flamejant que envaïa tot el cel i que també cobria el verd maragdí que no vaig tornar a trobar fins molt de temps després. Jo, doncs, havia descobert la manera de tenyir la natura! Naturalment, vaig repetir l’experiment més vegades. El millor de tot és que també hi havia moviment en aquella coloració. Quan tornava a obrir els ulls el cel no acceptava, de moment, el color de la meva retina. A més, hi havia un instant en el qual encara arribava a veure el verd maragdí que havia produït aquell vermell que el destruiria. Això sorgia del fons, inesperadament i es dilatava com un incendi espantós.

Quan vaig estar segur de l’exactesa de la meva observació, la vaig explicar al doctor amb l’esperança de revifar les nostres avorrides sessions. El doctor va començar dient-me que tenia la retina més sensible a causa de la nicotina. Quasi se’m va escapar que llavors també les imatges, que havíem atribuït a reproduccions d’esdeveniments de la meva joventut, podien, en canvi, ser una derivació del mateix efecte del verí. Però d’aquesta manera li hauria descobert que no estava guarit i ell hauria intentat de convèncer-me perquè recomencés la cura de cap i de nou.

De totes maneres aquell bestiota no sempre em va considerar tan enverinat. Això també ho demostra el fet de la reeducació que va intentar per guarir-me d’allò que ell anomenava la meva malaltia del fum. Vet aquí les seves paraules: el fum no em feia cap mal i quan em convencés que era innocu, seria realment així. I després continuava: ara que les relacions amb el meu pare ja havien estat aflorades i presentades pel meu judici d’adult, podia entendre que havia agafat aquell vici per competir amb el meu pare i havia atribuït un efecte verinós al tabac pel meu íntim sentiment moral que va voler castigar-me per la meva competició amb ell.

Aquell dia vaig deixar la casa del doctor fumant com un carreter. Es tractava de fer una prova i jo m’hi vaig prestar de gust. Durant tot el dia vaig fumar sense parar. Després va venir una nit d’insomni. La meva bronquitis crònica havia rebrotat i no en tenia cap dubte perquè era fàcil descobrir-ne les conseqüències en les expectoracions.

L’endemà vaig explicar al doctor que havia fumat molt i que ja no m’importava. El doctor em va mirar rient i vaig descobrir que el pit se li inflava d’orgull. Va reprendre la meva reeducació amb calma! Actuava amb la certesa de veure florir cada terròs on posés el peu.

D’aquella reeducació, en recordo molt poca cosa. La vaig aguantar i quan sortia d’aquella cambra m’espolsava com un gos quan surt de l’aigua i també jo em quedava humit, però no moll.

Recordo amb indignació, però, que el meu educador assegurava que el doctor Coprosich havia tingut raó dirigint-me les paraules que tant m’havien ressentit. Però, llavors, jo no hauria merescut també la bufetada que el meu pare va donar-me quan s’estava morint? No sé si va voler dir també això. En canvi, sé amb certesa que assegurava que també havia odiat el vell Malfenti al qual havia posat al lloc del meu pare. Tanta gent, en aquest món, es pensa que no pot viure sense un determinat afecte; jo, en canvi, segons ell, perdia l’equilibri si em faltava un determinat odi. Em vaig casar amb una o altra de les filles i era igual quina fos perquè es tractava de posar el seu pare a un lloc on el meu odi pogués aconseguir-lo. I després, vaig ultrajar tant com vaig poder la casa que havia fet meva. Vaig trair la meva muller i és evident que, si hagués pogut, hauria seduït també Ada i Alberta. Naturalment no penso negar-ho i a més em va fer riure quan, mentre m’ho deia, el doctor va fer el posat de Cristòfor Colom quan va descobrir Amèrica. Crec que és l’únic, en aquest món, que sentint que volia anar al llit amb dues dones precioses, es va preguntar: «Vejam perquè aquest vol anar al llit amb elles».

Em va resultar més difícil encara suportar allò que va creure que podia dir de les meves relacions amb Guido. De les meves mateixes explicacions, s’havia adonat de l’antipatia que hi havia hagut a l’inici de la nostra coneixença. Aquesta antipatia, segons ell, no va desaparèixer mai i Ada hauria tingut raó de veure’n la darrera manifestació en la meva absència al funeral de Guido. No va recordar que jo llavors estava capficat en la meva prova d’estimació per salvar el patrimoni d’Ada, ni jo no em vaig dignar a recordar-li-ho.

Sembla també que el doctor va fer alguns esbrinaments sobre Guido. Va assegurar que, escollit per Ada, no podia ser com jo el descrivia. Va descobrir que un magatzem molt gran de llenya, situat molt a prop d’on practicàvem la psicoanàlisi, havia pertangut a l’empresa Guido Speier & C. Per què no n’havia parlat?

Si n’hagués parlat hauria estat una nova dificultat en la meva exposició ja de per si difícil. Aquesta eliminació no és més que la prova que una confessió feta per mi en italià no podia ser ni completa ni sincera. En un magatzem de fusta hi ha varietats enormes de qualitats que nosaltres, a Trieste, anomenem amb termes bàrbars presos del dialecte, del croat, de l’alemany i alguna vegada fins i tot del francès (zapin p. ex. no equival pas a sapin). Qui m’hauria fornit el veritable vocabulari? Vell com sóc, hauria hagut de buscar feina a casa d’un comerciant de fusta toscà? D’altra banda, el magatzem de fusta de l’empresa Guido Speier & C. no va donar més que pèrdues. A més, no n’havia de parlar perquè va estar sempre inactiu, tret de quan hi varen intervenir els lladres i varen fer volar aquella fusta de noms bàrbars, com si hagués estat destinada per construir tauletes per a experiments esperitistes.

Vaig proposar al doctor que s’informés sobre Guido per la meva muller, per Carmen o bé per Luciano que és un gran comerciant conegut de tothom. Que jo sàpiga no es va adreçar a ningú i he de pensar que se’n va abstenir per por de veure caure, amb aquelles confirmacions, tot el seu edifici fet d’acusacions i de sospites. Qui sap per què va agafar tant d’odi per mi? Ell també deu ser un histèric que per haver desitjat en va la seva mare es venjava amb qui no hi tenia res a veure.

Vaig acabar sentint-me molt cansat d’aquella lluita que havia de sostenir amb el doctor que jo pagava. Crec també que aquells somnis no m’havien fet cap bé, i a més, la llibertat de fumar tot el que volgués va acabar ensorrant-me del tot. Vaig tenir una bona idea: vaig anar a veure el doctor Paoli.

No l’havia vist des de feia molts anys. Li havien sortit cabells blancs, però la seva figura de granader encara no s’havia ni arrodonit, ni doblegat. Mirava sempre les coses amb una mirada que semblava una carícia. Aquella vegada vaig descobrir per què m’ho semblava. Evidentment a ell li agrada mirar i remirar les coses boniques i les coses lletges amb la complaença amb què d’altres acaricien.

Havia pujat a casa seva amb la intenció de demanar-li si creia que havia de continuar amb la psicoanàlisi. Però quan em vaig trobar davant d’aquells ulls seus, freds, indagadors, no vaig tenir prou coratge. Potser em sentia ridícul explicant que a la meva edat m’havia deixat engalipar per una xerrameca. Em va saber greu haver de callar, perquè si Paoli m’hagués prohibit la psicoanàlisi, la meva posició s’hagués simplificat molt, però hauria estat molt desagradable veure’m acaronat molt de temps per aquells ullassos.

Li vaig explicar els meus insomnis, la meva bronquitis crònica, una erupció a les galtes que ara em turmentava, certs dolors flagel·ladors a les cames i, finalment, estranyes pèrdues de memòria.

Paoli em va analitzar l’orina davant meu. La mescla es va tenyir de negre i Paoli es va posar pensarós. Vet aquí finalment una veritable anàlisi i no una psicoanàlisi. Vaig recordar amb simpatia i commoció el meu passat llunyà de químic i d’anàlisis autèntiques: jo, un tub d’assaig i un reactiu! L’altre, allò analitzat, dorm fins que el reactiu no el desperta enèrgicament. En el tub d’assaig, la resistència o no hi és o cedeix amb la mínima elevació de temperatura i la simulació hi manca del tot. En aquell tub no succeïa res que pogués recordar el meu comportament quan, per a contentar el doctor S., inventava nous detalls de la meva infància que havien de confirmar el diagnòstic de Sòfocles. Aquí, en canvi, tot era cert. L’objecte d’anàlisi estava empresonat en la proveta i, sempre igual a si mateixa, esperava el reactiu. Quan això arribava, deia sempre la mateixa paraula. En la psicoanàlisi no es repeteixen mai les mateixes imatges ni les mateixes paraules. Caldria anomenar-la d’una altra manera. Anomenem-la aventura psíquica. Just així: quan s’inicia una anàlisi com aquesta es com si hom entrés en un bosc sense saber si es trobarà amb un bandoler o amb un amic. I no ho sap ni quan l’aventura ja ha passat. En això la psicoanàlisi recorda l’esperitisme.

Però el doctor Paoli no creia que es tractés de sucre. Volia tornar-me a veure l’endemà, després d’haver analitzat aquell líquid per polarització.

Jo, mentrestant, me’n vaig anar gloriós, carregat de diabetis. Vaig estar a punt d’anar a veure el doctor S. per preguntar-li com analitzaria ara, en el meu si, les causes d’aquesta malaltia per anul·lar-la. Però d’aquell individu ja en tenia prou i no volia tornar-lo a veure ni per riure-me’n.

He de confessar que la diabetis va ser per a mi un gran goig. Vaig parlar-ne amb Augusta, la qual, de seguida, va tenir les llàgrimes als ulls:

—Has parlat tant de malalties en tota la teva vida, que havies d’acabar tenint-ne una! —va dir; després va intentar consolar-me.

Jo estimava la meva malaltia. Vaig recordar amb simpatia el pobre Copler que preferia la malaltia real a la imaginària. Ara li donava la raó. La malaltia real era tan senzilla: n’hi havia prou de deixar-la fer. Efectivament, quan vaig llegir en un llibre de medicina la descripció de la meva dolça malaltia, hi vaig descobrir tot un programa de vida (no de mort!) en els seus diversos estadis. Adéu propòsits: finalment me n’havia deslliurat. Tot continuaria el seu curs sense cap intervenció.

Vaig descobrir també que la meva malaltia era sempre o quasi sempre molt dolça. El malalt menja i beu molt i no hi ha grans sofriments si es procura evitar els bubons. Després hom mor en un coma dolcíssim.

Poc després Paoli em va trucar per telèfon. Em va dir que no hi havia rastre de sucre. L’endemà vaig anar a casa seva i em va donar una dieta que només vaig fer uns quants dies i un beuratge que va anotar en una recepta inintel·ligible i que em va fer prendre tot un mes.

—Li ha fet molta por la diabetis? —em va preguntar somrient.

Vaig protestar però no li vaig dir que ara que la diabetis m’havia abandonat em trobava molt sol. No m’hauria cregut.

Per aquell temps em va caure a les mans la cèlebre obra del doctor Beard sobre la neurastènia. Vaig seguir el seu consell i vaig canviar de medecina cada vuit dies amb les seves receptes que vaig copiar amb lletra clara. Durant alguns mesos la cura em va semblar bona. Ni Copler no havia tingut en sa vida una consolació tan abundant de medecines com jo tenia llavors. Després va passar fins i tot aquella fe, però mentrestant havia ajornat de dia en dia el meu retorn a la psicoanàlisi.

Després vaig topar-me amb el doctor S. Em va preguntar si havia decidit de deixar la cura. Va ser molt amable, molt més que no quan em tenia a les seves mans. Evidentment volia tornar-me a tenir. Jo li vaig dir que tenia afers urgents, qüestions de família que m’ocupaven i que em preocupaven i que tan bon punt ho hagués resolt hi tornaria. Hauria volgut demanar-li que em tornés el meu manuscrit, però no vaig gosar; hauria equivalgut a confessar-li que no volia saber res més de la cura. Vaig deixar-ho per a més endavant, quan ell ja s’hagués adonat que no tenia intenció de continuar la cura i s’hi hagués resignat.

Abans de deixar-me em va dir algunes paraules destinades a tornar-me a atrapar:

—Si vostè examina el seu ànim, el trobarà canviat. Ja veurà com tornarà a mi de seguida quan s’adonarà que jo, en un temps relativament breu, vaig saber acostar-lo a la salut.

Però jo, en veritat, crec que amb el seu ajut, a força d’estudiar el meu ànim, hi vaig ficar noves malalties.

Estic intentant guarir-me de la seva cura. Evito els somnis i els records. Per culpa d’ells, el meu pobre cap s’ha transformat de tal manera que no sap estar segur sobre el coll. Tinc distraccions espantoses. Parlo amb la gent i mentre dic una cosa intento, involuntàriament, de recordar-ne una altra que poc abans he dit o he fet i que ja no recordo o també un pensament que em sembla de gran importància, d’aquella importància que el meu pare va atribuir a aquells pensaments que va tenir poc abans de morir i que ni ell va saber recordar.

Si no vull acabar al manicomi, fora amb aquestes joguines!

15 de maig de 1915

Hem passat dos dies de festa a Lucinico, a la nostra torre. El meu fill Alfio ha de restablir-se d’una grip i es quedarà a la torre amb la germana algunes setmanes. Nosaltres tornarem per Pasqua.

Finalment he aconseguit de tornar als meus dolços costums, i de deixar de fumar. Ja estic molt millor des que he sabut eliminar la llibertat que aquell estúpid doctor m’havia volgut concedir. Avui que estem a mig mes m’he quedat sorprès de la dificultat que presenta el nostre calendari de cara a una resolució regular i ordenada. Cap mes no és igual a l’altre. Per ressaltar millor la resolució pròpia, caldria deixar de fumar junt amb alguna altra cosa, el mes per exemple. Però tret de juliol i agost, i desembre i gener, no hi ha altres mesos que se succeeixin i tinguin el mateix nombre de dies. Un veritable desordre en el temps!

Per concentrar-me millor, vaig passar la tarda del segon dia sol a la riba de l’Isonzo. No hi ha millor manera de concentrar-se que estar-se mirant l’aigua corrent. Hom està quiet i l’aigua corrent et dóna la distracció que cal perquè no és mai igual, ni de color ni de forma.

Feia un dia estrany. A dalt bufava un vent molt fort perquè els núvols canviaven contínuament de forma, però a baix l’atmosfera no es movia. Succeïa que de tant en tant, a través dels núvols en moviment, el sol ja calent trobava el foradet per inundar, amb els seus raigs, aquest o aquell tros de turó o un cim de muntanya, fent ressaltar el dolç verd de maig, enmig de l’ombra que cobria tot el paisatge. La temperatura era dolça i també aquella fuga de núvols en el cel tenia quelcom de primaveral. No hi havia cap dubte: el temps s’estava restablint!

Va ser un veritable recolliment el meu, un d’aquests moments estranys que l’avariciosa vida concedeix, d’una veritable gran objectivitat en què hom deixa de creure’s i sentir-se víctima. Enmig d’aquell verd tan deliciosament ressaltat pels feixos de llum del sol, vaig saber somriure davant la meva vida i també davant la meva malaltia. La dona hi va tenir una importància enorme. Per bé que a trossos, els seus peus, la seva cintura, la seva boca, varen omplir els meus dies. I repassant la meva vida i també la meva malaltia les vaig estimar, les vaig entendre! Que bonica que havia estat la meva vida, més que no pas la dels que es diuen sans, aquells que pegaven i que haurien volgut pegar la seva dona cada dia llevat de certs moments. A mi, en canvi, m’havia acompanyat sempre l’amor. Quan no pensava en la meva dona, hi pensava també llavors per fer-me perdonar que pensava en altres dones. Els altres deixaven la dona desil·lusionats i desesperats de la vida. La meva vida no es va veure mai privada de desig i la il·lusió va renéixer de seguida després de cada naufragi, en el somni de membres, de veus, de posats més perfectes.

En aquell moment vaig recordar que entre les moltes mentides qui havia encolomat a aquell profund observador que era el doctor S., hi havia també aquella que jo no havia traït més la meva dona després de la partença d’Ada. També sobre aquesta mentida ell va fabricar les seves teories. Però allí, a la riba d’aquell riu, de cop, amb espant, vaig recordar que era cert que des de feia alguns dies, potser des que havia abandonat la cura, no havia tornat a buscar la companyia d’altres dones. És que estava guarit, tal com pretenia el doctor S.? Vell com sóc, des de fa temps les dones ja no em miren. Si deixo de mirar-les, es trenca tota relació entre nosaltres.

Si hagués tingut un dubte semblant a Trieste, l’hauria sabut resoldre de seguida. Aquí era força més difícil.

Pocs dies abans havia tingut a les mans el llibre de memòries de Da Ponte, l’aventurer contemporani de Casanova. També ell havia passat certament per Lucinico i jo vaig somiar de trobar-me amb alguna d’aquelles dones seves empolsinades i amb els membres amagats per la crinolina. Déu meu! Com s’ho feien aquelles dones per lliurar-se tan aviat i tan sovint, defensades com estaven per tots aquells parracs?

Em va semblar que el record de la crinolina, malgrat la cura, era força excitant. Però el meu era un desig força adulterat, i no va ser suficient com per estar-ne segur.

L’experiència que cercava la vaig tenir poc després i va ser suficient per tranquil·litzar-me, però no em va costar pas poc. Per tenir-la, vaig enterbolir i espatllar la relació més pura de la meva vida.

Em vaig topar amb Teresina, la filla gran del masover d’una finca situada al costat de la torre. El pare, feia dos anys que s’havia quedat vidu i la seva nombrosa fillada havia retrobat la mare en Teresina, una noia forta que es llevava de matí per treballar, i només deixava la feina per anar-se’n a dormir i recobrar forces per tornar a reprendre-la. Aquell dia ella menava l’ase, del qual normalment en tenia cura el germà petit, i caminava al costat del carro carregat d’herba fresca perquè, com que l’animal no era gaire gros, no hauria pogut portar a sobre, i de pujada, també el pes de la noia.

L’any abans Teresina m’havia semblat encara una nena i només havia tingut per a ella una simpatia somrient i paternal. Però també el dia abans en tornar-la a veure per primera vegada, tot i haver-la trobat crescuda, la cara bruna se li havia tornat més seriosa, les espatlles primes i allargades sobre el pit que anava arquejant-se en l’escàs desenvolupament del cosset fadigat, havia continuat veient-la una nena immadura de la qual només podia estimar l’extraordinària activitat i l’instint maternal de què gaudien els germans. Si no hagués estat per aquella maleïda cura i per la necessitat de verificar de seguida en quin estat em trobava de la meva malaltia, també aquella vegada hauria pogut deixar Lucínico sense haver torbar tanta innocència.

Ella no tenia la crinolina. I la carona rodona i somrient no coneixia la pols. Tenia els peus nus i se li veia també mitja cama nua. La carona, els peuets i la cama no varen poder encendre’m. La cara i les cames que Teresina deixava veure eren del mateix color; tots pertanyien a l’aire i no hi havia res de mal que s’abandonessin a l’aire. Potser per això no aconseguien d’encendre’m. Però en sentir-me tan fred em vaig espantar. Que després de la cura em calgués la crinolina!

Vaig començar acariciant l’ase al qual havia donat una mica de descans. Després vaig intentar de tornar a començar amb Teresina i li vaig posar a la mà ni més ni menys que deu corones. Era el primer atemptat! L’any abans, a ella i als seus germans, per tal d’expressar-los el meu afecte paternal, els havia posat a les manetes només deu cèntims. Però ja se sap que l’afecte paternal és una altra cosa. Teresina se sorprengué del ric donatiu. Amb molta cura va aixecar la seva faldilla per posar en no sé quina butxaca amagada el preciós tros de paper. Així vaig veure un altre tros de cama, però també bru i cast.

Vaig tornar a l’ase i li vaig fer un petó a la cara. La meva afectuositat va provocar la seva. Va allargar el morro i va fer un gran crit d’amor que vaig escoltar amb respecte. Com recorre les distàncies i com es fa significant amb aquell primer crit que invoca i que es repeteix, atenuant-se després i acabant amb un plor desesperat. Però sentit tant de prop, em va fer mal al timpà.

Teresina reia i el seu riure em va encoratjar. Vaig tornar cap a ella i de seguida la vaig agafar per l’avantbraç per on vaig anar pujant lentament amb la mà cap a l’espatlla, estudiant les meves sensacions. Gràcies a Déu encara no estava guarit! Havia deixat la cura a temps.

Però Teresina amb un cop de fuet va fer caminar l’ase per tal de seguir-lo i deixar-me.

Rient de cor perquè em quedava content encara que la pageseta no volgués saber res de mi, li vaig dir:

—Tens promès? Hauries de tenir-ne. És una llàstima que encara no en tinguis!

Sempre allunyant-se de mi, em va dir:

—Si en prenc un, serà certament més jove que vostè!

La meva alegria no es va ofuscar per això. Hauria volgut donar una lliçoneta a Teresina i vaig cercar de recordar com en Boccaccio «Mestre Albert de Bolonya honestament fa vergonyar una dona, la qual volia fer-lo vergonyar a ell perquè d’ella s’era enamorat». Però el raonament de Mestre Albert no va fer efecte perquè Madona Margarida del Soler li va dir: «La vostra amor m’és cara, així com d’home molt savi e valent deu ésser, e per ço, salva la mia honestat, a tot vostre plaer me sotsmet a vós segurament».

Vaig intentar de fer-ho el millor possible:

—Quan et dedicaràs als vells, Teresina? —vaig cridar perquè em sentís des de lluny, on era.

—Quan jo també sigui vella —va cridar rient de gust i sense aturar-se.

—Però llavors els vells no voldran saber res de tu. Escolta’m! Jo els conec!

Cridava, complaent-me del meu engany que venia directament del meu sexe.

En aquell moment, en algun punt del cel els núvols s’obrien i varen deixar passar uns raigs de sol que varen caure sobre Teresina que era ja uns quaranta metres lluny de mi i a uns deu més d’alçada. Era bruna, petita, però lluminosa!

El sol no m’il·luminà! Quan s’és vell es resta a l’ombra per més esperit que es tingui.

26 de juny de 1915

La guerra m’ha enxampat! Jo que escoltava les històries de guerra com si es tractés d’una guerra d’altres temps de la qual era divertit parlar-ne, però que hauria estat estúpid preocupar-se’n, vet aquí que m’hi vaig trobar al mig estupefacte i a la vegada sorprès de no haver-me adonat que tard o d’hora m’hi embolicaria. Havia viscut en plena calma en un edifici la planta baixa del qual cremava i no havia previst que, abans o després, tot l’edifici, i jo amb ell, s’ensorraria amb les flames.

La guerra m’ha pres, m’ha espolsat com un drap, m’ha privat de cop de tota la família i també del meu administrador. D’un dia per l’altre m’he convertit en un home nou, és més, per ser més exacte, cada una de les meves vint-i-quatre hores han canviat del tot. Des d’ahir que sóc un home més calmat perquè a la fi, després d’un mes d’espera, he tingut les primeres notícies de la meva família. Estan sans i estalvis a Torí quan jo ja havia perdut l’esperança de tornar-los a veure.

He de passar tot el dia a l’oficina. No hi tinc res a fer, però els Olivi, com a ciutadans italians, han hagut de marxar i tots els meus pocs empleats han anat a lluitar aquí o allà i és per això que he de quedar-me al meu lloc com a vigilant. Al vespre vaig a casa carregat amb les grosses claus del magatzem. Avui que em trobo més calmat, m’he emportat a l’oficina aquest manuscrit per tal que m’ajudés a passar el temps. Efectivament m’ha fet passar un quart meravellós en el qual he vist que, en aquest món, hi va haver una època de tanta tranquil·litat i de tant silenci que em va permetre joguines com aquesta.

Seria bonic que algú em proposés seriosament de caure en un tal estat de semiconsciència que pogués reviure encara que només fos una hora de la meva vida passada. Li riuria a la cara. Com es pot deixar un present com aquest per anar a la recerca de coses sense importància? Em sembla que només ara estic separat definitivament de la meva salut i de la meva malaltia. Camino pels carrers de la nostra miserable ciutat, sentint-me un privilegiat que no va a la guerra i que troba cada dia allò que li cal per menjar. Comparat amb els altres, en sento tan feliç —especialment des que he tingut notícies de casa— que em semblaria provocar la ira dels déus si a més estigués perfectament bé.

La guerra i jo ens hem trobat d’una manera violenta, però que ara em sembla una mica còmica.

Augusta i jo havíem tomat a Lucinico per passar-hi la Pasqua amb els nostres fills. El 23 de maig jo em vaig llevar d’hora. Havia de prendre la sal de Carlsbad i també fer una passejada abans del cafè. Va ser durant aquesta cura a Lucinico que em vaig adonar que el cor, quan s’està en dejú, atén més activament altres reparacions tot irradiant un gran benestar sobre tot l’organisme. La meva teoria havia de perfeccionar-se aquell dia mateix en què em van obligar a patir la fam que em va fer tan bé.

Augusta, per donar-me el bon dia, va aixecar el cap tot blanc del coixí i em va recordar que havia promès a la meva filla que li portaria roses. El nostre únic roser s’havia pansit i calia anar a comprar-ne. La meva filla s’ha fet una noia bonica i s’assembla a Ada. Sense adonar-me’n, amb ella havia oblidat el paper d’educador rondinaire i havia passat al paper de cavaller que respecta la feminitat també en la pròpia filla. Ella s’adonà de seguida del seu poder i amb gran divertiment per part meva i d’Augusta, en va abusar. Volia roses i calia aconseguir-les-hi.

Em vaig proposar de caminar unes dues horetes. Feia un bon sol i donat que el meu propòsit era de caminar sempre i de no aturar-me fins que no tornés a casa, no vaig agafar ni la jaqueta ni el barret. Per sort vaig recordar que hauria de pagar les roses i no vaig deixar-me la cartera a casa, junt amb la jaqueta.

Primer de tot vaig anar al camp del costat, al del pare de Teresina, per demanar-li que tallés les roses que vindria a recollir quan tornés cap a casa. Vaig entrar al pati tancat per una tàpia una mica malmesa i no hi vaig trobar ningú. Vaig cridar el nom de Teresina. Va sortir de la casa el més petit dels nens que llavors devia tenir uns sis anys. Vaig posar-li algun cèntim a la maneta i em va explicar que tota la seva família se n’havia anat, molt de matí, a l’altra banda de l’Isonzo, per treballar tot el dia en un camp de patates la terra del qual s’havia de remoure.

Això no em desplaïa. Coneixia aquell camp i sabia que per arribar-hi calia quasi una hora de temps. Donat que havia decidit de caminar dues hores, m’agradava el fet d’atribuir un objectiu a la meva passejada. Així no hi havia perill d’interrompre-la amb un sobtat atac de mandra. Me’n vaig anar a través del pla que està per sobre del camí i del qual, per això, només en veia els marges i alguna copa d’arbre florit. Estava realment alegre: així amb mànigues de camisa i sense barret em sentia molt lleuger. Respirava aquell aire tan pur i, com feia sovint d’algun temps ençà, mentre caminava feia la gimnàstica pulmonar de Niemeyer que m’havia ensenyat un amic alemany, una cosa utilíssima, per qui fa una vida molt sedentària.

Un cop al camp, vaig veure Teresina que treballava just a la banda del camí. M’hi vaig acostar i llavors em vaig adonar que més enllà treballaven amb el pare els dos germans de Teresina, d’una edat que no hauria sabut precisar, entre deu i catorze anys. En la fatiga, els vells se senten potser exhausts, però a causa de l’excitació que els acompanya, sempre més joves que en la inactivitat. Em vaig acostar a Teresina rient:

—Encara hi ets a temps, Teresina. No tardis.

Ella no em va entendre i jo no li vaig explicar res. No calia. Ja que no se’n recordava, podíem tornar a les nostres antigues relacions. Ja havia repetit l’experiment i n’havia obtingut, també aquesta vegada, un resultat favorable. Dirigint-li aquelles poques paraules l’havia acariciada més que no pas amb els ulls.

Amb el pare de Teresina m’hi vaig posar d’acord fàcilment, per les roses. Em permetia de tallar-ne tantes com en volgués i després no ens barallaríem pas pel preu. Ell volia reprendre de seguida la feina mentre jo me’n tornava, però després se’n va penedir i em vingué a l’encalç. Quan em va haver atrapat, en veu molt baixa, em va preguntar:

—Vostè no ha sentit res? Diuen que ha esclatat la guerra.

—Ja! Ho sabem tots! Des de fa prop d’un any —vaig respondre.

—No parlo d’aquella —va dir impacient—. Parlo de l’altra amb… —i va assenyalar l’altra banda de la frontera italiana—. Vostè no en sap res? —Em va mirar impacient per la resposta.

—Pot comprendre —li vaig dir amb tota seguretat—, que si jo no en sé res vol dir que no hi ha res. Vinc de Trieste i les últimes coses que he sentit allí venien a dir que la guerra ha estat definitivament evitada. A Roma han destituït el Ministeri que volia la guerra i hi han posat Giolitti.

—Per això aquestes patates que estem sembrant i que tant prometen seran nostres després! N’hi ha tants de xerrameques en aquest món! —Amb la màniga de la camisa es va eixugar la suor que li regalimava del front.

En veure’l tan content, vaig intentar de fer-lo més content encara. M’agraden tant les persones felices, a mi. Per això vaig dir coses que veritablement no m’agrada de recordar. Vaig dir que encara que la guerra hagués esclatat, no es combatria allí. Primer de tot hi havia el mar on ja era hora que es lluités, i a més ara a Europa ja no hi faltaven camps de batalla a qui en volia. Hi havia Flandes i diversos departaments de França. A més, havia sentit dir —no sabia a qui— que en aquest món hi havia una tal necessitat de patates que les recollien amb cura fins i tot en els camps de batalla. Vaig parlar molt, sempre mirant a Teresina que, petita, diminuta, s’havia ajupit a terra com per palpar-la abans de posar-hi l’aixada.

El pagès, perfectament tranquil·litzat, va tornar a la feina. Jo, en canvi, li havia donat una part de la meva tranquil·litat i me’n quedava ben poca. Era cert que a Lucinico érem massa a prop de la frontera. En parlaria a Augusta. Potser faríem bé de tornar a Trieste i potser que anéssim fins i tot més lluny o més a prop. Certament Giolitti havia tornat al poder, però no es podia saber si un cop allí dalt continuaria veient les coses amb la mateixa claredat amb què les veia quan allí dalt hi havia algun altre.

Em va posar encara més nerviós la trobada casual amb un escamot de soldats que marxava pel camí en direcció a Lucinico. Eren soldats no gaire joves i anaven mal vestits i equipats. Del costat els penjava allò que nosaltres, a Trieste, anomenem la Durlindana, aquella baioneta llarga que a Àustria, a l’estiu del 1915, havien hagut de treure dels vells dipòsits.

Vaig caminar una estona darrera d’ells, delerós per arribar aviat a casa. Després em va molestar certa pudor de carn de salvatgina que venia d’ells i vaig alentir el pas. La meva impaciència i la meva pressa eren estúpides. Era també estúpid impacientar-se perquè un pagès estava angoixat. Ara ja veia de lluny la meva torre i l’escamot ja no era al camí. Vaig accelerar el pas per arribar finalment al meu cafè amb llet.

Va ser aquí on va començar la meva aventura. En un revolt del camí, em va aturar un sentinella que cridà:

—Zurück! —tot posant-se, a més, en posició de disparar. Vaig voler parlar-li en alemany donat que havia cridat en alemany, però ell d’alemany només en sabia aquella paraula que va repetir cada vegada amb un to més amenaçador.

Calia anar zurück i jo mirant sempre endarrere per por que l’altre, per fer-se entendre millor, disparés, em vaig retirar amb una certa pressa que no em va deixar ni quan ja no es veia.

Però encara no havia renunciat a arribar de seguida a casa. Vaig pensar que un cop passat el turó que hi havia a mà dreta, hi arribaria per darrere del sentinella amenaçador.

La pujada no va ser difícil, especialment perquè l’herba alta havia estat trepitjada per la molta gent que havia passat per allí abans que jo. Certament hi devia haver estat obligada per la prohibició de passar pel camí. Mentre caminava vaig anar recuperant la meva seguretat i vaig pensar que quan arribés a Lucinico, de seguida me n’aniria a protestar al batlle pel tracte que havia hagut d’aguantar. Si permetia que els estiuejants fossin tractats d’aquesta manera, aviat, a Lucinico, no hi aniria ningú!

Però un cop a dalt del turó, vaig tenir la desagradable sorpresa de trobar-la ocupada per aquell escamot de soldats que feien pudor de carn de salvatgina. Molts dels soldats reposaven a l’ombra d’una caseta de pagesos que coneixia des de feia molt de temps i que en aquells moments estava totalment buida; tres d’ells semblava que feien guàrdia, però no cap al vessant d’on jo havia vingut, i alguns altres estaven formant mitja rotllana al davant d’un oficial que els donava instruccions que il·lustrava amb un mapa topogràfic que tenia a la mà.

Jo no portava ni un barret que pogués servir-me per saludar. Fent unes quantes reverències i amb el meu millor somriure, em vaig apropar a l’oficial el qual, quan em va veure, va deixar de parlar amb els seus soldats i es va posar a mirar-me. També els cinc mamelucs que el voltaven em regalaren tota la seva atenció. Sota aquelles mirades i sobre el terreny no gaire pla era dificilíssim moure’s.

L’oficial va cridar!

—Was will der dumme Kerl hier? (Què vol aquell enze?).

Sorprès que sense cap provocació se m’ofengués d’aquella manera, vaig voler mostrar-me ofès virilment, però això no obstant, amb la discreció del cas, vaig desviar-me de camí i vaig intentar arribar al vessant que em portaria a Lucinico. L’oficial es va posar a cridar que, si feia un sol pas més, em dispararia. De cop, vaig tornar-me molt educat i des d’aquell dia fins avui que escric, he continuat essent sempre educat. Era una barbaritat estar obligat a tractar amb un bestiota com aquell, però mentrestant tenia l’avantatge que parlava correctament l’alemany. Era un avantatge tal que, quan ho recordava, aconseguia amb més facilitat de parlar-li amb dolcesa. Ai de mi si, bèstia com era, ell no hagués ni tan sols entès l’alemany! Hauria estat perdut.

Llàstima que jo no parlava prou correctament aquella llengua perquè altrament m’hauria estat fàcil fer riure a aquell senyor arrugat de front. Li vaig explicar que a Lucinico m’esperava el meu cafè amb llet del qual només me’n separava el seu escamot.

Ell va riure, i a fe que va riure. Va riure sempre blasfemant i no va tenir paciència per deixar-me acabar. Va dir que el cafè amb llet de Lucinico se’l beurien altres i quan va sentir que a més del cafè hi havia també la meva muller que m’esperava, va cridar:

—Auch Ihre Frau wird von anderen gegessen werden. (També la vostra muller se la menjaran altres).

Ell estava ara de més bon humor que jo. Sembla, a més, que li va saber greu haver-me dit paraules que, reforçades per la riallada sorollosa dels cinc mamelucs, podien semblar ofensives: es va posar seriós i em va explicar que no esperés tomar a Lucinico i, a més, en confiança, m’aconsellava que no li preguntés res més perquè n’hi havia prou amb aquella pregunta per comprometre’m!

—Haben Sie verstanden? (Heu entès?).

Ho havia entès, però no era gens fàcil adaptar-se a renunciar al cafè amb llet del qual no distava ni mig quilòmetre. Només per això dubtava de si anar-me’n perquè era evident que quan hagués baixat del turó, a casa meva, aquell dia no hi arribaria. I, per guanyar temps, vaig demanar tranquil·lament a l’oficial:

—Però a qui he d’adreçar-me per poder tornar a Lucinico a agafar com a mínim la jaqueta i el capell?

Hauria hagut d’adonar-me que l’oficial volia que el deixessin sol amb el seu mapa i els seus homes, però no m’esperava provocar-li tanta ira.

Va cridar, de tal manera que em va eixordar, que ja m’havia dit que no havia de preguntar-li-ho. Després em va engegar a dida (wo der Teufel Sie tragen will). La idea que m’engegués no em desagradava gaire perquè estava molt cansat, però encara dubtava. Mentrestant, però, l’oficial, a força de cridar es va encendre cada vegada més i amb to d’amenaça va fer venir un dels cinc homes que el voltaven i anomenant-lo senyor caporal li va donar l’ordre de portar-me a baix del turó i de vigilar-me fins que no hagués desaparegut del camí que va a Gorizia, i de disparar-me si no obeïa.

Per això vaig baixar d’aquell cim amb molt de gust.

—Danke schön —va dir també sense cap intenció d’ironia.

El caporal era un eslau que parlava l’italià discretament. Li va semblar que havia de ser brutal en presència de l’oficial i, per fer que li anés al davant a la baixada, em va cridar!

—Marsch! —Però quan vàrem ser una mica més lluny es va tornar més dolç i familiar. Em va preguntar si tenia notícies de la guerra i si era veritat que la intervenció italiana era imminent. Em mirava amb afany mentre esperava la resposta.

Llavors, ni ells que la feien no sabien si hi havia guerra o no! Vaig voler fer-lo el més feliç possible i li vaig donar les notícies que també havia encolomat al pare de Teresina. Després em varen pesar a la consciència. Probablement totes les persones a qui vaig tranquil·litzar moriren en l’horrorosa tempesta que va esclatar. Qui sap quina sorpresa no hi haurà hagut en la seva cara cristal·litzada per la mort. Era un optimisme incoercible, el meu. És que potser no havia sentit la guerra en les paraules de l’oficial, o més ben dit en el seu so?

El caporal se’n va alegrar molt i, per compensar-me, també ell em va donar el consell que no intentés arribar a Lucinico. Donades les meves notícies, ell entenia que les disposicions que m’impedien de tornar a casa serien anul·lades l’endemà. Però mentrestant m’aconsellava d’anar a Trieste al Platzkommando on potser podria obtenir un permís especial.

—Fins a Trieste? —vaig preguntar espantat—. A Trieste, sense jaqueta, sense capell i sense cafè amb llet?

Pel que en sabia el caporal, mentre parlàvem, un espès cordó d’infanteria tallava el trànsit per Itàlia, creant una nova i insuperable frontera. Amb un somriure de persona superior em va dir que, segons ell, el camí més curt a Lucinico era el que passava per Trieste.

A força de sentir-m’ho dir, em vaig resignar i me’n vaig anar cap a Gorizia pensant d’agafar el tren del migdia per anar cap a Trieste. Estava nerviós, però cal que digui que em trobava molt bé. Havia fumat poc i no havia menjat res. Em trobava lleuger com no m’hi havia trobat des de feia molt de temps. No em desagradava gens haver de caminar encara. Em feien una mica de mal les cames, però em semblava que podria resistir fins a Gorizia, així de lliure i profunda era la meva respiració. Escalfades les cames amb un bon pas, caminar efectivament no em va pesar. Amb el benestar i marcant el pas, alegre perquè era insòlitament ràpid, vaig tornar al meu optimisme. Amenaçaven des d’aquí, amenaçaven des d’allà, però a la guerra no hi arribarien. I és així que, en arribar a Gorizia, vaig dubtar de si no hauria hagut de cercar un hotel on passar la nit i tornar l’endemà a Lucinico per presentar les meves queixes al batlle.

Mentrestant, vaig córrer cap a correus per telefonar a Augusta. Però a casa meva no em varen contestar.

L’empleat, un homenet de barbeta escassa que de tan petita i rígida semblava una cosa ridícula i obstinada —l’única cosa que recordo d’ell— en sentir-me blasfemar furibund al telèfon mut, se’m va acostar i em va dir:

—És ja la quarta vegada que Lucinico no contesta.

Quan em vaig girar cap a ell, en els seus ulls brillaren una gran i alegre malícia (m’equivocava!, també això recordo encara!) i aquells ulls brillants varen buscar els meus per veure si estava realment tan sorprès i enrabiat. Van haver de passar deu minuts per tal que ho entengués. Llavors no hi van haver dubtes, per a mi. Lucinico estava sobre la línia de foc o ho estaria d’aquí a pocs minuts. Vaig entendre perfectament aquella mirada eloqüent quan me n’anava cap al cafè per prendre, mentre esperava el dinar, la tassa de cafè que se’m devia des del matí. Em vaig desviar de seguida i vaig anar cap a l’estació. Volia estar més a prop dels meus i —seguint les indicacions del meu amic caporal— em dirigia cap a Trieste.

Va ser durant aquell breu viatge que va esclatar la guerra.

Pensant que arribaria ben aviat a Trieste, a l’estació de Gorizia i per bé que tenia temps, no vaig prendre la tassa de cafè que volia des de feia tanta estona. Vaig pujar al meu vagó i, un cop sol, vaig adreçar els meus pensaments cap a la meva família de qui havia estat separat d’una manera ben estranya. El tren va anar bé fins passat Monfalcone. Semblava que la guerra no hagués arribat fins allí. Jo vaig procurar tranquil·litzar-me pensant que probablement a Lucinico les coses haurien anat com en aquest costat de la frontera. En aquells moments Augusta i els meus fills serien de viatge cap a l’interior d’Itàlia. Aquesta tranquil·litat associada a aquella enorme i sorprenent fam meva, em va fer venir una passió de son.

Probablement va ser la mateixa fam la que em va despertar. El meu tren s’havia aturat al mig de l’anomenada Saxònia de Trieste. El mar no es veia per bé que devia ser molt a prop, perquè una lleugera boirina no deixava albirar-lo de lluny. La regió del Carro té una gran dolçor, el maig, però només la pot entendre qui no està viciat per les primaveres exuberants de colors i de vida d’altres camps. Aquí la pedra, que surt de pertot, està envoltada d’un verd pàl·lid que no és humil perquè aviat esdevé la nota predominant del paisatge.

En altres condicions jo m’hauria enfadat molt de no poder menjar tenint com tenia tanta fam. En canvi, aquell dia, la grandesa de l’esdeveniment històric al qual havia assistit, m’imposava i m’induïa a la resignació. El conductor, a qui vaig donar cigarretes, no va saber aconseguir-me ni un tros de pa. No vaig explicar a ningú les meves peripècies del matí. En parlaria a Trieste a algun amic íntim. De la frontera vers on parava l’orella, no en venia cap soroll de combat. Estàvem aturats a aquell lloc per deixar passar uns vuit o nou trens que baixaven com un remolí de vent cap a Itàlia. La llaga gangrenosa (com s’anomenà de seguida a Àustria el front italià) s’havia obert i calia material per alimentar la seva purulència. I els pobres homes hi anaven rient i cantant. De tots aquells trens en sortien els mateixos crits de joia o d’embriaguesa.

Quan vaig arribar a Triste la nit ja havia baixat a la ciutat.

La nit era il·luminada per la resplendor de molts incendis i un amic que em va veure anar cap a casa meva en mànigues de camisa em va cridar:

—Que has pres part en el saqueig?

Finalment vaig arribar a menjar alguna cosa i de seguida me’n vaig anar a dormir.

Un veritable i gran cansament m’empenyia cap al llit. Crec que era produït per les esperances i pels dubtes que voltaven dins el meu cap. Continuava estant molt bé i en el breu període que va precedir el son del qual amb la psicoanàlisi m’havia exercitat a retenir les imatges, recordo que vaig acabar la meva jornada amb una última i infantil idea optimista: a la frontera encara no havia mort ningú i per això la pau encara es podia refer.

Ara que sé que els meus estan sans i estalvis, la vida que faig no em desagrada. No tinc molta feina però no es pot dir que estigui parat. No hem de comprar ni hem de vendre. El comerç es posarà a to quan hi haurà pau. Olivi, des de Suïssa, em va fer arribar els seus consells. Si sabia com desentonen els seus consells en aquest ambient que ha canviat del tot! Jo, mentrestant, no faig res.

24 de març de 1916

Des del maig de l’any passat que no havia tocat aquesta llibreta. Vet aquí que, des de Suïssa, el doctor S. m’escriu per demanar-me que li enviï tot allò que he escrit darrerament. És una petició curiosa, però no estic gens en contra d’enviar-li també aquesta llibreta en la qual veurà clarament què és el que penso d’ell i de la seva cura. Donat que coneix totes les meves confessions, que tingui també aquestes poques pàgines i alguna altra que afegeixo de gust per a edificació seva. Tinc poc temps perquè el meu comerç m’ocupa tot el dia. Però vull dir al senyor S. tot allò que penso d’ell. Hi he pensat tant que ara tinc les idees molt clares.

Mentre ell pensa rebre altres confessions meves de malaltia i de debilitat, rebrà, en canvi, la descripció d’una salut sòlida, tan perfecta com pot permetre la meva edat avançada. Estic guarit! No només no vull fer la psicoanàlisi, sinó que ni tan sols en tinc necessitat. I la meva salut no ve només del fet que em sento un privilegiat enmig de tants màrtirs.

No és per la comparació que em sento sa. Estic sa, absolutament sa. Des de feia molt de temps sabia que la meva salut no podia venir d’altra cosa que de la meva convicció, i que era una bestiesa digna d’un somniador hipnagògic, voler-la curar en comptes de persuadir-la. I certament pateixo de certs dolors, però no tenen importància en la meva gran salut. Puc posar un emplastre aquí i allí, però la resta ha de moure’s i combatre i no dubtar mai en la impossibilitat com els gangrenats. A més, el dolor i l’amor, la vida, en resum, no pot ser considerada com una malaltia pel fet que fa mal.

Admeto que per estar segur de la salut el meu destí hauria de canviar i escalfar el meu organisme amb la lluita i, sobretot, amb el triomf. Va ser el meu comerç el que em va guarir i vull que el doctor S. ho sàpiga.

Atònit i immòbil, vaig estar mirant el món trastornat, fins a començaments d’agost de l’any passat. Llavors vaig començar a comprar. Subratllo aquest verb perquè té un significat més alt que abans de la guerra. En boca d’un comerciant, llavors, significava que estava disposat a comprar un determinat article. Però quan ho he dit, he volgut significar que jo era comprador de qualsevol mercaderia que se m’oferís. Com totes les persones fortes, jo vaig tenir al cap una única idea, i d’ella en vaig viure i va ser la meva fortuna. Olivi no era a Trieste, però és cert que no m’hauria permès un risc com aquell i l’hauria reservat als altres. En canvi per a mi no era un risc. Jo en sabia el resultat amb tota certesa. Al començament m’havia posat, segons l’antic costum en temps de guerra, a convertir tot el patrimoni en or, però hi havia una certa dificultat a comprar i vendre or. L’or líquid, per dir-ho d’alguna manera, perquè és més manejable, era la mercaderia i la vaig acaparar. De tant en tant en venc però sempre en una mesura inferior a la que he comprat. Perquè vaig començar les meves compres en el moment bo i les meves vendes van ser tan encertades que em donaven grans guanys dels quals necessitava per a les compres.

Recordo amb molt d’orgull que la meva primera compra va ser, a més i en aparença, una bestiesa, i únicament encaminada a realitzar de seguida la meva nova idea: una partida no molt gran d’encens. El venedor m’oferia la possibilitat d’emprar l’encens com a substitutiu de la resina que ja començava a escassejar, però jo com a químic sabia amb tota seguretat que l’encens ja mai no podria substituir la resina de la qual era diferent toto genere. Segons la meva idea el món arribaria a una misèria tal que hauria d’acceptar l’encens com a substitutiu de la resina. I la vaig comprar! Fa pocs dies en vaig vendre una petita part i n’he tret la quantitat que m’havia costat sencera. En el moment en què vaig cobrar aquells diners se’m va eixamplar el pit pel sentiment de la meva força i de la meva salut.

El doctor, quan hagi rebut aquesta última part del meu manuscrit, hauria de tornar-me’l sencer. El refaré perquè, com podia entendre la meva vida quan encara no en coneixia aquest darrer període? Potser he viscut tants anys només per preparar-me per a això.

Naturalment no sóc un ingenu i excuso el doctor de veure en la meva mateixa vida una manifestació de malaltia. La vida s’assembla una mica a la malaltia, perquè passa per crisis i lisis i té millores i empitjoraments diaris. A diferència de les altres malalties, la vida és sempre mortal. No suporta cures. Seria com voler tapar els forats que tenim en el cos pensant que són ferides. Morirem estrangulats quan tot just estarem guarits.

La vida actual està contaminada fins a les arrels. L’home s’ha posat al lloc dels arbres i de les bèsties i ha contaminat l’aire, ha impedit l’espai lliure. Pot succeir el pitjor. El trist i actiu animal podria descobrir i posar altres forces al seu servei. Hi ha en l’aire una amenaça d’aquesta mena. En pervindrà una gran riquesa… en nombre d’homes. Cada metre quadrat estarà ocupat per un home. Qui superarà la mancança d’aire i d’espai? Només de pensar-hi m’ofego!

Però no és això, no és això.

Qualsevol esforç per donar-nos salut és en va. La salut només pot pertànyer a la bèstia que coneix un sol progrés, el del propi organisme. Quan l’oronella va comprendre que per a ella no hi havia altra vida possible que la immigració, va desenvolupar el múscul que mou les seves ales fins a esdevenir la part més considerable del seu organisme. El talp es va enterrar i tot el seu cos es va transformar segons les seves necessitats. El cavall es va engrandir i va transformar el seu peu. D’alguns animals no en sabem el progrés, però hi haurà estat i no haurà perjudicat mai la seva salut.

Però l’home saberut, en canvi, inventa artefactes forans al seu cos i si hi ha hagut salut i noblesa en qui els va inventar, quasi mai no n’hi ha en qui els usa. Els artefactes es compren, es venen i es roben, i l’home cada vegada esdevé més llest i més feble. És més, s’entén que la seva llestesa creix en proporció directa a la seva debilitat. Els seus primers artefactes semblaven prolongacions del seu braç i només podien ser eficaços per la força d’ell mateix, però, ara ja, l’artefacte no té cap relació amb el braç. I és l’artefacte el que crea la malaltia, amb l’abandó de la llei que va ser la creadora en tota la terra. La llei del més fort va desaparèixer i vàrem perdre la selecció saludable. Caldria una cosa ben diferent de la psicoanàlisi: sota la llei del posseïdor del major nombre d’artefactes prosperaran malalties i malalts.

Potser tornarem a la salut a través d’una catàstrofe inaudita produïda pels artefactes. Quan els gasos verinosos no seran suficients, un home fet com tots els altres, secretament i en una estança d’aquest món, inventarà un explosiu incommensurable, que comparat amb ell, els altres explosius actuals seran considerats joguines inofensives. I un altre home fet ell també com tots els altres, però una mica més malalt que els altres, robarà aquest explosiu i s’enfilarà al centre de la terra per posar-lo en el punt precís on el seu efecte pugui ser el màxim. Hi haurà una explosió enorme que ningú no sentirà i la terra, retornada a la forma de nebulosa, errarà en els cels, lliure de paràsits i de malalties.