3 El fum

El doctor al qual en vaig parlar em proposà d’iniciar la meva tasca amb una anàlisi històrica de la meva propensió al fum:

—Escrigui! Escrigui! Veurà com arribarà a veure’s completament.

Crec que del fum en puc escriure aquí, a la meva taula, sense haver d’anar a somniar en aquella butaca. No sé com començar i invoco l’assistència de les cigarretes, totes elles tan semblants a aquesta que tinc a la mà.

Avui descobreixo coses que ja no recordava. Les primeres cigarretes que vaig fumar ja no es venen. Pels volts del 1870, a Àustria, n’hi havia d’aquelles que es venien en capsetes de cartó amb el segell de l’àguila bicèfala. Ah, sí: veig com al voltant d’una d’aquelles capses de sobte s’agrupen diverses persones amb algunes de les seves característiques, les justes per suggerir-me’n el nom però no les suficients per commoure’m degut a la inesperada trobada. Cerco d’obtenir més i vaig a la butaca: les persones s’esllangueixen i en el seu lloc s’hi posen bufons que es riuen de mi. Retorno desanimat a la taula.

Una de les figures amb una veu una mica ronca, era Giuseppe, un jovenell de la meva edat, i l’altre, el meu germà un any més petit que jo i mort des de fa molts anys.

Sembla ser que Giuseppe rebia molts diners del seu pare i ens regalava cigarretes d’aquelles. Però estic segur que n’oferia més al meu germà que a mi. D’aquí la necessitat en què em vaig trobar de procurar-me’n d’altres. Fou així que vaig robar. A l’estiu el meu pare deixava, sobre una cadira del menjador, la seva armilla en la butxaqueta de la qual sempre tenia xavalla: agafava els deu cèntims necessaris per comprar la preciosa capseta i fumava, una rera l’altra, totes les deu cigarretes que contenia per no conservar, massa temps, el fruit comprometedor del furt.

Tot això jeia a la meva consciència tocant a mà. Surt ara perquè abans no sabia que pogués tenir importància. Heus aquí que he registrat l’origen del mal costum i (qui sap?) potser n’estic ja guarit. Per això, per tal de provar-ho, encenc una última cigarreta i potser la llençaré de seguida, disgustat.

Després, recordo que un dia el meu pare em sorprengué amb la seva armilla a la mà. Jo, amb un atreviment que ara no tindria i que encara ara em disgusta (qui sap si aquest disgust tindrà una gran importància en la meva cura) li vaig dir que m’havia vingut la curiositat de comptar-ne els botons. El meu pare es rigué de la meva inclinació a les matemàtiques o a la sastreria i no s’adonà que tenia els dits a la butxaqueta de la seva armilla. A fe meva puc dir que n’hi va haver prou amb aquell riure adreçat a la meva innocència inexistent, per impedir-me de robar per sempre més. És a dir… vaig robar encara però sense saber-ho. El meu pare deixava per casa cigars Virgínia, fumats fins a la meitat, a la vorera de les taules i dels armaris. Jo creia que era la seva manera de desfer-se’n, i creia saber també que la nostra vella mainadera, Catina, els llençava. Anava a fumar-los d’amagat. Ja en el moment d’apoderar-me’n em venien esgarrifances només de pensar en el malestar que em produirien. Després els fumava fins que el meu front es cobria de suor freda i el meu estómac es retorçava. Ningú no podrà dir que en la meva infància em mancava energia!

Sé perfectament com el meu pare em guarí fins i tot d’aquest costum. Un dia d’estiu havia tornat a casa d’una excursió de l’escola, cansat i amarat de suor. La meva mare m’havia ajudat a despullar-me i, amb un barnús, m’havia posat a dormir en un sofà en el qual s’assegué també ella, mentre cosia. Estava a punt d’adormir-me però tenia els ulls encara plens de sol i trigava a perdre els sentits. La dolçor que en aquella edat acompanya el repòs, després d’un gran cansament, m’és evident com una imatge a part, tan evident com si estigués allí al costat d’aquell cos estimat que ja no existeix.

Recordo la cambra fresca i gran on nosaltres, de nens, jugàvem, i que ara, en aquests temps avars d’espai, està dividida en dues parts. En aquella escena el meu germà no hi surt, la qual cosa em sorprèn perquè penso que ell també prengué part en aquella excursió i que hauria hagut de participar després en el repòs. També hi va dormir, ell, a l’altre extrem del sofà? Jo miro aquell lloc, però em sembla buit. Només em veig jo, la dolçor del repòs, la meva mare, i després el meu pare de qui sento ressonar les paraules. Havia entrat i de primer no m’havia vist perquè cridà:

—Maria!

La mare, amb un gest acompanyat d’un lleu so amb els llavis, em va assenyalar creient-me capbussat en el son sobre el qual jo nedava en plena consciència. M’agradava tant que el pare hagués de contenir-se per mi, que no em vaig moure.

El meu pare es lamentà en veu baixa:

—Crec que em tornaré boig. Estic quasi segur d’haver deixat fa mitja hora, sobre aquell armari, mig cigar, i ara no el trobo. Estic pitjor que mai. Les coses em fugen.

La meva mare, també en veu baixa, però aguantant-se les ganes de riure per no despertar-me, respongué:

—De tota manera, després de dinar, no hi ha estat ningú, en aquella cambra.

El pare mormolà:

—És per això que em sembla que m’estic tornant boig!

Es girà i sortí.

Jo vaig entreobrir els ulls i vaig mirar la mare. Havia retornat a la seva tasca però continuava somrient. Certament no creia que el meu pare s’estigués tornant boig, car si no, no hagués rigut així de la seva por. Aquell somriure em va quedar tan gravat que el vaig recordar quan el vaig retrobar sobre els llavis de la meva dona.

Després, no fou la mancança de diners allò que em féu difícil satisfer el meu vici, però sí les prohibicions que contribuïren a augmentar-lo.

Recordo haver fumat molt, amagat en tots els llocs possibles. A causa d’un fort malestar físic recordo una estada de més de mitja hora en un soterrani fosc junt amb dos altres nois dels quals no em ve altra cosa a la memòria que la puerilitat dels seus vestits: dos parells de pantalons curts que estan drets perquè a dins hi ha estat un cos que el temps eliminà. Teníem moltes cigarretes i volíem veure qui en sabria cremar més en més poc temps. Jo vaig guanyar, i ben heroicament vaig haver d’amagar el malestar que em produí l’estrany exercici. Després sortirem al sol i a l’aire. Havia de tancar els ulls per no caure. Em vaig refer i em vantava de la victòria. Un dels dos homenets em digué llavors:

—A mi tant se me’n dóna haver perdut, perquè només fumo quan vull.

Recordo la frase ingènua i no pas la carona, també ingènua, que en aquell moment em devia estar mirant.

Però llavors jo no sabia si m’agradava o em repugnava la cigarreta, i el seu gust, i l’estat en què em deixava la nicotina. Quan vaig saber odiar tot això fou pitjor. I ho vaig saber quan tenia prop dels vint anys. Llavors, durant algunes setmanes vaig tenir un fort mal de coll acompanyat de febre. El doctor em va receptar llit i abstenir-me absolutament de fumar. Recordo aquesta paraula, absolutament! Em va ferir i la febre l’acolorí: un gran buit i res més per resistir l’enorme pressió que es produeix de seguida al voltant d’un buit.

Quan el doctor se n’anà, el pare (la mare feia anys que era morta) amb un gran cigar, es quedà una estona a fer-me companyia. Se n’anà després d’haver passat amb dolcesa la seva mà sobre el meu front calent i em digué:

—No fumis, eh!

Em vingué un gran neguit. Vaig pensar: «Donat que em fa mal no fumaré més, però primer vull fer-ho per darrera vegada». Vaig encendre una cigarreta i, de sobte, em vaig sentir alliberat del neguit per bé que la febre augmentés i que a cada pipada sentís cremor a les amígdales com si me les toquessin amb un tió ardent. Em vaig acabar tota la cigarreta amb la mateixa cura amb què s’acompleix un vot. I, sempre sofrint horriblement, en vaig fumar moltes altres durant la malaltia. El pare anava i venia amb el seu cigar a la boca tot dient-me:

—Molt bé! Pocs dies més sense fumar i estaràs guarit!

N’hi havia prou amb aquesta frase per fer-me desitjar que se n’anés tot d’una, per poder córrer a la meva cigarreta. També fingia dormir perquè se n’anés abans.

Aquella malaltia em portà el segon dels meus destorbs: l’esforç d’alliberar-me del primer. Els meus dies acabaren essent plens de cigarretes i de propòsits de no tornar a fumar i, per dir-ho tot de cop, a vegades encara són així. El ball de les últimes cigarretes, que es formà als vint anys, encara es mou. El propòsit és menys violent i la meva debilitat troba, en el meu vell ànim, una major indulgència. De vell et rius de la vida i de tot el seu contingut. Puc dir, a més, que des de fa temps fumo moltes cigarretes… que no són pas les últimes.

A la portada d’un diccionari trobo aquesta meva anotació feta amb bona lletra i amb alguns ornaments:

«Avui, 2 de febrer de 1886, passo dels estudis de lleis als de química. Última cigarreta!!».

Era una última cigarreta molt important. Recordo totes les esperances que l’acompanyaren. M’havia enrabiat amb el dret canònic que em semblava molt allunyat de la vida i corria cap a la ciència que és la vida mateixa si bé reduïda a un matràs. Aquella última cigarreta significava justament el desig d’activitat (també manual) i de pensament serè, sobri i dur.

Per fugir de la cadena de les combinacions del carboni, en la qual no creia, vaig tornar a les lleis. Per desgràcia! Fou un error i això també va ser enregistrat amb una última cigarreta de la qual trobo aquí anotada la data sobre un llibre. Aquesta també va ser important i em resignava a retornar a aquelles complicacions meves, teves i seves amb els millors propòsits tot desfent, finalment, les cadenes del carboni. No servia per a la química, també per manca d’habilitat manual. Com hauria pogut tenir-la si continuava fumant com un carreter?

Ara que sóc aquí, analitzant-me, tinc un dubte: he estimat tant la cigarreta com per poder-li abocar la culpa de la meva incapacitat? Qui sap si deixant de fumar hauria arribat a ser l’home ideal i fort que m’esperava? Potser fou aquest dubte el que em lligà al meu vici, perquè és una manera còmoda de viure creure’s gran d’una grandesa latent. Avanço aquesta hipòtesi per explicar la meva debilitat juvenil, però sense estar-ne massa convençut. Ara que sóc vell i que ningú no exigeix una determinada cosa de mi, passo encara de cigarreta a propòsit, i de propòsit a cigarreta. Què signifiquen avui aquells propòsits? Com aquell vell higienista, descrit per Goldoni, és que voldria morir sa després d’haver viscut malalt tota la vida?

Una vegada, que vaig canviar d’allotjament quan encara era estudiant, vaig haver de fer empaperar les parets de la cambra perquè les havia cobertes de dates. Probablement vaig deixar aquella cambra perquè havia esdevingut el cementiri del meus bons propòsits i ja no creia possible fer-ne d’altres, allí.

Penso que la cigarreta té un gust més intens quan és l’última. També les altres tenen el seu propi gust, però menys fort. L’última adquireix el seu gust pel sentiment de victòria sobre un mateix i per l’esperança d’un futur proper, de força i de salut. Les altres tenen la seva importància perquè quan les encens es proclama la pròpia llibertat i el futur de força i de salut resta, per bé que es desplaça una mica més enllà.

Les dates de la paret de la meva cambra estaven escrites amb els colors més assortits i també a l’oli. El propòsit, renovat amb la fe més ingènua, trobava la seva expressió adient en la força del color que havia de fer empal·lidir el del propòsit anterior. Certes dates les preferia per la concordança de les xifres. Recordo una data del segle passat que em semblà que hauria de segellar per sempre el taüt on volia posar el meu vici: «Novè dia del novè mes de 1899». Significativa, oi? El nou segle em portà dates molt més musicals: «Primer dia del primer mes de 1901». Encara em sembla que si aquella data es pogués repetir, jo sabria començar una nova vida.

Però en el meu calendari no hi manquen les dates i amb una mica d’imaginació totes podrien adaptar-se a un bon propòsit. Recordo, perquè em sembla que contenia un imperatiu d’allò més categòric, la següent: «Tercer dia del sisè mes de 1912 hora 24». Sona com si cada xifra doblés l’aposta.

L’any 1912 em donà un moment desconcertant. Faltava el tretzè mes per fer-lo concordar amb l’any. Però que ningú no cregui que hi ha d’haver tants acords en una data per donar relleu a una última cigarreta. Moltes dates que trobo anotades sobre els llibres o sobre els quadres preferits, ressalten per la seva deformació. Per exemple el tercer dia del segon mes del 1905 hora sis! Té el seu ritme, si s’hi pensa, perquè cada xifra nega l’anterior. Molts esdeveniments, més ben dit tots, des de la mort de Pius IX al naixement del meu fill, em semblaren dignes d’ésser celebrats amb l’habitual ferm propòsit. A la família, tots se sorprenen de la meva memòria pels aniversaris, tant dels feliços com dels tristos, i em consideren tan bo!

Per disminuir l’estúpida aparença vaig cercar de donar un contingut filosòfic a la malaltia de l’última cigarreta. Es diu amb bon capteniment: «mai més!». Però on va el capteniment si es té la promesa? El capteniment només es pot tenir quan s’ha de renovar el propòsit. I a més el temps, per a mi, no és aquella cosa impensable que no s’atura mai. A mi, només a mi, retorna.

* * *

La malaltia és una convicció i jo vaig néixer amb aquesta convicció. De la dels meus vint anys no en recordaria gran cosa si no l’hagués explicat a un metge. Sembla estrany com es recorden millor les paraules dites que els sentiments que no arribaren a moure l’aire.

Vaig anar a veure aquell metge perquè m’havien dit que guaria les malalties nervioses amb l’electricitat. Jo pensava que, de l’electricitat, en podria treure la força necessària per deixar el fum.

El doctor tenia una gran panxa i la seva respiració asmàtica acompanyava el soroll de la màquina elèctrica ja encesa a la primera visita. En vaig sortir desil·lusionat perquè m’esperava que el doctor, tot explorant-me, descobriria el verí que contaminava la meva sang. En canvi ell em trobà sa, i com que m’havia queixat de digerir i de dormir malament, suposà que al meu estómac li faltaven àcids i que els meus moviments peristàltics (va dir aquesta paraula tantes vegades que no l’oblidaré mai) eren esmorteïts. Em receptà un cert àcid que em destrossà perquè, des d’aleshores, tinc excés d’acidesa.

Quan vaig comprendre que per si sol no arribaria mai a descobrir la nicotina de la meva sang, vaig voler-lo ajudar i li vaig insinuar que la meva indisposició podria ser atribuïble a la nicotina. Cansat, s’arronsà d’espatlles:

—Moviments peristàltics… àcids… la nicotina no hi té res a veure!

Les aplicacions elèctriques foren setanta i encara continuarien si jo no hagués cregut que ja en tenia prou. Més que esperar-me miracles, corria a aquelles sessions amb l’esperança de convèncer el metge que em prohibís el fum. Qui sap com haurien anat les coses si aquesta prohibició hagués enfortit els meus propòsits!

I heus aquí la descripció de la meva malaltia tal i com la vaig fer al metge: «No puc estudiar i les poques vegades que vaig a dormir d’hora, resto despert fins als primers repics de les campanes. I és per això que vacil·lo entre les lleis i la química perquè ambdues exigeixen una feina que comença a una hora fixa mentre que jo no sé mai a quina hora podré llevar-me».

—L’electricitat guareix qualsevol insomni —sentencià Esculapi, amb els ulls sempre dirigits al rellotge i no al pacient.

Vaig arribar a parlar amb ell com si hagués pogut entendre la psicoanàlisi que jo, tímidament, anticipava. Li vaig explicar el meu infortuni amb les dones. Amb una no en tenia prou i tampoc amb moltes. Les desitjava totes! Pel carrer el meu neguit era enorme: a mesura que passaven, eren meves.

Les repassava amb insolència per la necessitat de sentir-me brutal. Les despullava amb el pensament i els deixava els botins, les abraçava i les deixava només quan estava ben segur de conèixer-les totes.

Sinceritat i alè malaguanyat! El doctor panteixava:

—Espero que les aplicacions elèctriques no el guareixin d’aquesta malaltia. No caldria sinó! Jo no tocaria més un Rumkorff si havia de témer-ne un efecte semblant.

M’explicà una anècdota que trobava boníssima. Un malalt que patia del mateix havia anat a veure un metge cèlebre perquè el guarís i el metge, que ho va aconseguir, hagué d’emigrar perquè si no, l’altre l’hauria pelat.

—La meva excitació no és la bona —cridava jo—. Ve del verí que encén les meves venes!

El doctor mormolava amb aflicció:

—No hi ha mai ningú content de la seva sort.

I fou per convèncer-lo que vaig fer allò que ell no volgué fer i vaig estudiar la meva malaltia tot recollint-ne els símptomes: La meva distracció! També ella m’impedeix d’estudiar. M’estava preparant a Graz per al primer examen d’estat i havia anotat acuradament tots els textos que necessitaria fins al darrer examen. Acabà que pocs dies abans de l’examen em vaig adonar que havia estudiat coses que no necessitaria fins uns quants anys més tard. És per això que vaig haver d’ajornar l’examen. El cert és que havia estudiat poc, també les altres coses, a causa d’una joveneta del veïnat que, d’altra banda, sols em concedia una coqueteria forca descarada. Quan ella era a la finestra jo ja no veia el llibre. No és un imbècil aquell que es dedica a una activitat semblant? Recordo la cara petita i blanca de la nena a la finestra: rodona, envoltada de rínxols color de panotxa. La mirava tot somniant que premia aquella blancor i aquell groc vermellós sobre el meu coixí.

Esculapi mormolà:

—El coqueteig és sempre un bon senyal. A la meva edat ja no coquetejarà.

Avui sé amb certesa que ell no sabia res sobre el coqueteig. Tinc cinquanta-set anys i estic segur que si no deixo de fumar o si la psicoanàlisi no em guareix, la meva darrera ullada des del meu llit de mort serà l’expressió de desig per la meva infermera, suposant que no sigui la meva muller i que ella hagi permès que sigui bonica!

Vaig ser sincer com si em confessés: la dona, a mi, no m’agradava sencera sinó… a trossos! De totes n’estimava els peus si eren ben calçats, de moltes el coll llarg o bé vigorós i els pits encara que fossin petits. I continuava en l’enumeració de parts anatòmiques femenines, però el doctor m’interrompé:

—Aquestes parts fan la dona sencera.

Digué llavors una paraula important:

—L’amor sa és aquell que abraça una dona sola i sencera, compresos el seu caràcter i la seva intel·ligència.

Fins aleshores no havia conegut un amor així i, quan em succeí, això tampoc no em donà la salut, però per a mi és important recordar que vaig detectar la malaltia allí on un entès veia la salut, i que després el meu diagnòstic s’ha confirmat.

En la persona d’un amic no metge vaig trobar qui millor em va entendre, a mi i a la meva malaltia. No en vaig treure molt profit, però en la meva vida ha estat una nota que recordo tot sovint.

El meu amic era un home ric que embellia el seu lleure amb estudis i treballs literaris. Parlava molt millor que no escrivia i per això el món mai no va conèixer les seves aptituds literàries. Era gros i ben plantat i quan el vaig conèixer estava fent, amb molta voluntat, una cura per aprimar-se. En pocs dies havia aconseguit grans resultats de tal manera que tothom, pel carrer, se li acostava per poder sentir-se més sa al costat d’un malalt.

L’envejava perquè sabia fer allò que volia i em vaig enganxar a ell tot el temps que durà la cura. Em deixava que li toqués la panxa que cada dia disminuïa, i jo, rosegat per l’enveja, tot volent afeblir el seu propòsit, li deia:

—Però, què en farà de tota aquesta pell un cop acabada la cura?

Amb gran bonhomia, que feia esdevenir crònica la seva cara demacrada, va respondre’m:

—D’aquí a dos dies començaran els massatges.

La seva cura era ja disposada en tots els detalls i era ben segur que hi aniria puntual cada vegada.

Li vaig agafar molta confiança i li vaig explicar la meva malaltia. Fins i tot aquesta descripció recordo. Li explicava que em semblava més fàcil no menjar tres vegades al dia que no pas no fumar les nombroses cigarretes, per la qual cosa hauria estat necessari prendre la mateixa resolució feixuga a cada instant. Si es té en ment una resolució semblant no hi ha temps per fer res més perquè només Juli Cèsar sabia fer moltes coses a la vegada. Estic d’acord que ningú no em demani que treballi mentre viu el meu administrador Olivi, però, com s’entén que una persona com jo no sàpiga fer res més en aquest món que somiar o gratar el violí si no hi tinc cap afecció?

L’homenàs aprimat no respongué pas de seguida. Era un home metòdic i primer hi pensà llargament. Després, amb un aire docte que li esqueia donada la seva gran superioritat en l’argument, m’explicà que la meva veritable malaltia era el propòsit, no la cigarreta. Havia d’intentar deixar el vici sense fer-ne el propòsit. Segons ell, en el decurs dels anys s’havien format en mi dues persones de les quals una manava i l’altra no era sinó un esclau que, tan bon punt la vigilància disminuïa, contradeia la voluntat de l’amo per amor a la llibertat. Per això calia donar-li la llibertat absoluta i al mateix temps havia d’acarar-me al meu vici com si fos nou i no l’hagués vist mai. No calia combatre’l però sí deixar-lo de banda i, d’alguna manera, obligar d’abandonar-s’hi tot girant-li l’esquena amb descurança com si fos una companyia indigna. Senzill, oi?

En efecte la cosa em semblà senzilla. I és cert que havent reeixit, no pas sense esforç, a eliminar cada propòsit, després vaig aconseguir de no fumar durant hores; però quan la boca estigué neta, vaig sentir un gust innocent com deu sentir-lo el nadó i em vingué el desig d’una cigarreta. Quan la vaig fumar vaig tenir un remordiment que em féu renovar el propòsit que havia volgut abolir. Era un camí més llarg, però s’arribava a la mateixa meta.

Aquell canalla de l’Olivi un dia em donà una idea: enfortir el meu propòsit amb una juguesca.

Crec que Olivi ha tingut sempre el mateix aspecte que li veig ara. L’he vist sempre així, una mica encorbat però fort, i sempre m’ha semblat tan vell com avui que té vuitanta anys. Ha treballat i treballa per a mi però ja no l’aprecio perquè penso que m’ha impedit de fer la feina que ell fa.

Apostàrem! El primer que fumés hauria de pagar i, després, tots dos hauríem de recuperar la pròpia llibertat. D’aquesta manera l’administrador, imposat per tal que no malbaratés l’herència del meu pare, intentava disminuir la de la meva mare, que administrava jo, lliurement!

La juguesca fou desastrosa. Ja no vaig ser mai més amo sinó només esclau, i d’aquell Olivi que no apreciava! Vaig fumar de seguida. Després vaig pensar d’estafar-lo tot fumant d’amagat. Però llavors, quin sentit tenia haver fet aquella juguesca? Vaig córrer després a cercar una data que tingués relació directa amb la de la juguesca per poder fumar una última cigarreta. Data que, en certa manera, com hauria pogut imaginar-me, tindria anotada també Olivi. De tota manera la rebel·lió continuava i a força de fumar arribava a l’ofec. Per deslliurar-me d’aquell pes vaig anar a veure Olivi i me li vaig confessar.

El vell, tot fument-se’n, s’embutxacà els diners, i de seguida es tragué de la butxaca un gran cigar que encengué i fumà amb voluptuositat.

No vaig sospitar mai que ell pogués fer trampa. Està clar que els altres són ben diferents de mi.

Feia poc que el meu fill havia fet tres anys quan la meva muller va tenir una bona pensada. M’aconsellà, per treure’m el vici, que em reclogués una temporada en una casa de salut. Vaig acceptar tot d’una, en primer lloc perquè volia que quan el meu fill tingués edat de poder-me jutjar em trobés equilibrat i serè, i després, per una altra raó més urgent que era que Olivi estava malalt i m’amenaçava d’abandonar-me; la qual cosa m’hauria obligat a agafar el seu lloc d’un moment a l’altre i em considerava poc apte per a una gran activitat amb tota aquesta nicotina al cos.

En un primer moment havíem pensat anar a Suïssa, el país clàssic de les cases de salut, però després vam saber que a Trieste hi havia un tal doctor Muli que havia obert un sanatori. Vaig encarregar a la meva muller que hi anés i ell li oferí de posar un apartament tancat a la meva disposició on seria vigilat per una infermera ajudada d’altres persones. Ella, mentre me’n parlava, tan aviat somreia com esclafia a riure. Li divertia la idea de fer-me tancar i jo me’n reia amb ella. Era la primera vegada que s’associava amb mi en les meves temptatives de curació. Fins aleshores no s’havia pres mai la meva malaltia seriosament i deia que el fum no era altra cosa que una manera una mica estranya i no molt avorrida de viure. Crec que la meva muller s’havia anat sorprenent agradablement, després del casament, de no sentir-me lamentar mai de la meva llibertat perduda, enfeinat com estava lamentant-me d’altres coses.

Anàrem al sanatori el dia en què Olivi em digué que, en cap cas, no podria continuar amb mi més d’un mes. A casa, preparàrem una mica de roba en un bagul i tan bon punt es féu de nit vam anar a veure el doctor Muli.

Ell mateix ens obrí la porta. En aquells temps el doctor Muli era un jove agraciat. Era ple estiu, i ell, tan petit i nerviós, amb la cara bronzejada pel sol, una cara on brillaven encara més els seus ulls vius i negres, era la viva imatge de l’elegància, vestit com anava de blanc des del coll fins a les sabates. Em causà admiració, però evidentment jo també n’hi vaig causar.

Una mica incòmode i comprenent la raó de la seva admiració, li vaig dir:

—Ja: vostè no creu ni en la necessitat de la cura ni en la seriositat amb què jo m’hi avinc.

Amb un somriure lleu que em ferí, respongué:

—Per què? Potser sigui veritat que el tabac és més nociu per a vostè que no admetem els metges. El que no entenc és per què vostè, en lloc de deixar de fumar ex abrupto no s’ha decidit a disminuir el nombre de cigarretes que fuma. Es pot fumar, però no cal exagerar.

La veritat és que a força de voler deixar de fumar no havia pensat en la possibilitat de fumar menys. Arribat aquell consell, però, no podia fer altra cosa que afeblir el meu propòsit. Vaig dir llavors d’una manera resoluda:

—Ja que estic decidit, deixi que intenti aquesta cura.

—Intentar? —i el doctor rigué amb aires de superioritat.

—Un cop començada, la cura ha d’anar endavant. Si no és que pensa servir-se de la força muscular amb la pobra Giovanna, no podrà sortir d’aquí. L’esforç per deslliurar-se’n durarà tant que mentrestant s’haurà oblidat del seu vici.

Ens trobàvem a l’apartament que m’havien destinat i hi havíem arribat tornant a la planta baixa després d’haver pujat fins al segon pis.

—Veu? Aquella porta barrada impedeix la comunicació amb l’altra part de la planta on hi ha la sortida. Ni tan sols Giovanna en té les claus. Ella mateixa per sortir ha de pujar fins al segon pis i només ella té la clau d’aquella porta oberta per a nosaltres, en aquell replà. D’altra banda, en el segon pis, sempre hi ha vigilància. No està malament per ser un sanatori destinat a nens i a parteres, oi?

I es posà a riure, potser pel fet d’haver-me reclòs entre nens.

Cridà Giovanna i me la presentà. Era una doneta d’edat indefinida que podia oscil·lar entre els quaranta i els seixanta anys. Tenia els ulls petits, d’una gran vivor, sota els cabells grisencs. El doctor li digué:

—Heus aquí el senyor amb el qual haurà d’estar disposada a anar a cops de puny.

Ella em mirà de dalt a baix, es tornà molt vermella i cridà amb veu estrident:

—Jo compliré el meu deure però no puc lluitar amb vostè. Sí m’amenaça, cridaré l’infermer que és un home fort i, si no ve de seguida, el deixaré anar on vulgui perquè no vull jugar-me-la!

Vaig saber que el doctor li havia fet aquell encàrrec amb la promesa d’una compensació força alta i que això havia contribuït a espantar-la. Llavors les seves paraules m’irritaren. En bon lloc m’havia anat a tancar voluntàriament!

—Però què s’empatolla! —vaig cridar—. Qui li tocarà la pell? —Em vaig dirigir al doctor—: Voldria que advertís a aquesta dona que no m’emprenyi. He portat alguns llibres i desitjo que em deixin tranquil.

El doctor intervingué amb alguna paraula d’amonestament a Giovanna. Per excusar-se, ella continuà atacant-me:

—Jo tinc dues filles, dues i petites, i necessito viure.

—Jo no m’atreviria a matar-la —vaig respondre amb un to que de fet no podia tranquil·litzar-la, pobreta.

El doctor la féu allunyar sota pretext d’anar a buscar no sé quina cosa al pis de dalt i, per calmar-me, em suggerí de posar una altra persona al seu lloc mentre afegia:

—No és mala dona i quan li hagi recomanat que sigui més discreta, ja veurà com no tindrà motius de queixa.

Per tal de demostrar que no donava cap importància a la persona encarregada de vigilar-me, em vaig mostrar del tot d’acord a suportar-la. Sentia la necessitat de tranquil·litzar-me; vaig treure la penúltima cigarreta de la butxaca i me la vaig fumar amb avidesa. Al doctor vaig dir-li que només n’havia portades dues i que volia deixar de fumar a mitjanit.

La meva muller s’acomiadà de mi junt amb el doctor. Em digué mentre somreia:

—Ja que ho has decidit, sigues fort.

El seu somriure, que jo tant estimava, em semblà mofeta i fou efectivament en aquell instant que espuntà en mi un nou sentiment que faria que una temptativa empresa amb tanta seriositat fracassés miserablement. De cop no em vaig trobar bé, però només vaig saber què era el que em feia patir quan em va deixar sol. Una gelosia folla i amarga pel jove doctor. Ell, tan atractiu i tan lliure! L’anomenaven la Venus dels Medici. Per què la meva muller no hauria hagut d’estimar-lo? Tot seguint-la, quan se n’havien anat, ell li havia mirat els peus, calçats amb elegància. Era la primera vegada que em sentia gelós des que m’havia casat. Quina tristesa! Tot això acompanyat del meu menyspreable estat de presoner! Vaig lluitar! El somriure de la meva muller era el de sempre i no una mofa per haver-me tret de casa. És cert que havia estat ella qui m’havia fet recloure tot i no donar importància al meu vici; però també és cert que ho havia fet per complaure’m. I després, havia oblidat que enamorar-se de la meva dona no era tan fàcil com semblava? Si el doctor li havia mirat els peus, certament ho havia fet per veure quines botes hauria de comprar per a la seva amant. Vaig fumar de seguida l’última cigarreta; i no era mitjanit sinó les onze, una hora impossible per a una última cigarreta.

Vaig obrir un llibre. Llegia sense entendre res i a més tenia visions. En la pàgina on tenia fixats els ulls hi havia una fotografia del doctor Muli en tota la seva glòria de bellesa i elegància. No ho podia suportar! Vaig cridar Giovanna. Potser parlant em tranquil·litzaria.

Ella vingué i em mirà de seguida amb els ulls plens de desconfiança. Cridà amb veu estrident:

—No cregui que em desviarà del meu deure.

Mentrestant, per tranquil·litzar-la, vaig mentir i li vaig confessar que ni tan sols hi pensava, que no tenia ganes de llegir més i que preferia tenir quatre mots amb ella. La vaig fer seure davant meu. La veritat és que em repugnava amb aquell aspecte de vella i amb els ulls joves i vius com els de tots els animals dèbils. Em compadia a mi mateix per haver de suportar una companyia semblant! Ja és ben cert que ni en llibertat sé escollir les companyies que més em convenen, perquè tot sovint són elles les que m’escolleixen, com ho feu la meva muller.

Vaig pregar Giovanna que em distragués però com que em digué que no se li ocorria res que em pogués interessar, li vaig demanar que m’expliqués coses de la seva família tot afegint que gairebé tothom, en aquest món, com a mínim en té una.

Llavors va obeir i començà a contar-me que havia hagut de portar les seves dues filles a l’Hospici.

Jo començava a escoltar de gust la seva explicació perquè realment, aquells divuit mesos d’embaràs ventilats així, em feien molta gràcia. Però ella tenia un caràcter massa polèmic i jo no vaig saber escoltar-la quan, de primer, volgué provar-me que no havia pogut actuar altrament, donada l’exigüitat del seu salari i l’equívoc del doctor quan, pocs dies abans, li havia dit que dues corones al dia eren suficients ja que l’Hospici mantenia tota la seva família. Cridava:

—I la resta? És que quan estan proveïdes de menjar i de vestits, ja tenen tot el que necessiten?

I tot un enfilall de coses que havia de procurar a les seves filles i que jo ja no recordo perquè, per protegir la meva oïda de la seva veu estrident, pensava expressament en altres coses. Però malgrat tot m’havia impressionat i em semblava de tenir dret a una compensació:

—No podria donar-me una cigarreta, només una? Li pagaré deu corones, però demà, perquè ara no tinc ni un cèntim.

Giovanna s’espantà de la meva proposta. Es posà a cridar i volia avisar de seguida l’infermer i s’aixecà del lloc per sortir.

Per fer-la callar vaig desistir del meu propòsit i, perquè sí, per dir alguna cosa, vaig preguntar:

—Però en aquesta presó hi haurà si més no alguna cosa per beure?

Giovanna respongué amb llestesa i, en un autèntic to de conversa que em va sorprendre, va dir sense cridar:

—I tant! El doctor, abans de sortir, m’ha lliurat aquesta ampolla de conyac. Heus aquí l’ampolla per obrir, encara. Miri, està precintada.

Em trobava en una tal situació que no veia altra sortida que l’embriaguesa. Fins aquí m’havia dut la fe en la meva dona!

En aquell moment em semblava que el vici del fum no valia l’esforç al qual m’havia deixat induir. Ara ja no fumava des de feia mitja hora i ja no hi pensava, ocupat com estava pensant en la meva muller i el doctor Muli. M’havia, doncs, guarit del tot, però no deixava de ser ridícul.

Vaig obrir l’ampolla i em vaig omplir una copeta d’aquell líquid groc. Giovanna em mirava bocabadada, però jo dubtava de si oferir-n’hi una mica.

—En podré tenir una altra quan hauré buidat aquesta?

Giovanna, sempre amb un to agradable, m’assegurà:

—Tantes com en voldrà! Per tal de satisfer el seu desig, la senyora que té cura del rebost haurà de llevar-se encara que sigui a mitjanit!

Jo no he estat mai gasiu i Giovanna tingué de seguida el seu gotet ple fins dalt. No havia acabat de donar les gràcies que ja l’havia buidat i immediatament dirigí els ulls vius cap a l’ampolla. Fou tanmateix ella qui em donà la idea d’embriagar-la. Però no fou gens fàcil!

No sabria repetir exactament allò que em digué després d’haver engolit diversos gotets, en el seu pur dialecte triestí, però em feu tot l’efecte de trobar-me al costat d’una persona que, si no hagués estat abstret amb les meves preocupacions, hauria pogut escoltar de gust.

En primer lloc em confessà que era així que li agradava treballar. Tothom, en aquest món, hauria de tenir dret a passar un parell d’hores en una butaca còmoda, davant una ampolla de bon licor, d’aquell que no fa mal.

També vaig intentar de conversar, jo. Li vaig preguntar si, quan vivia el seu home, la feina per a ella hauria d’haver estat organitzada d’aquella manera.

Es posà a riure. En vida, el seu home l’havia pegada més que no besada i, en comparació amb el que havia hagut de treballar per a ell, ara tot li semblava repòs, fins i tot abans que jo arribés a aquella casa per fer-hi la cura.

Després es tornà pensarosa i em preguntà si creia que els morts veien allò que feien els vius. Vaig assentir breument. Però ella volgué saber si els morts, quan arribaven al més enllà, sabien tot allò que aquí baix havia succeït quan encara vivien.

Per un moment la pregunta em distragué. L’havia feta amb una veu molt suau per tal que els morts no la sentissin.

—Vostè, llavors —li vaig dir—, traí el seu marit.

Ella em pregà que no cridés i després confessà d’haver-lo traït, però només en els primers mesos del matrimoni. Després, un cop acostumada als cops, havia estimat el seu home.

Per mantenir viva la conversa vaig preguntar:

—Llavors, la primera de les vostres filles deu la vida a aquell altre?

Sempre en veu baixa admeté creure-ho, i també pel fet de la semblança. Li dolia molt haver traït el seu home. Ho deia, però, rient, perquè són coses de les quals hom sempre es riu encara que dolguin. Però només des que era mort, perquè de primer, com que no en sabia res, la cosa no podia tenir importància.

Empès per una certa simpatia fraternal vaig intentar d’alleugerir el seu dolor i li vaig dir que creia que els morts ho sabien tot, però que de certes coses tant se’ls en donava.

—Només els vius en pateixen! —vaig exclamar donant un cop de puny sobre la taula.

Em vaig donar un bon cop a la mà, però no hi ha res millor que un dolor físic per despertar idees noves. Vaig entreveure la possibilitat que, mentre em turmentava la idea que la meva muller aprofités la meva reclusió per trair-me, potser el doctor encara estava al sanatori en el qual cas jo hauria pogut recobrar la meva tranquil·litat. Vaig pregar Giovanna d’anar-ho a veure tot dient-li que sentia la necessitat de dir alguna cosa al doctor i li vaig prometre, com a premi, l’ampolla sencera. Ella protestà que no li agradava beure tant, però em complagué de seguida i vaig sentir-la enfilar l’escala de fusta fent tentines fins al segon pis, per sortir de la nostra clausura. Després baixà, però relliscà fent un gran soroll i cridant.

—Que se t’emporti el diable! —vaig mormolar fervorosament. Si s’hagués trencat coll i barres, la meva posició s’hauria simplificat molt.

En canvi vingué cap a mi somrient perquè es trobava en aquell estat en què, del dolor, no te’n sents massa. M’explicà que havia parlat amb l’infermer que tot i que se n’anava cap a dormir, restava a la seva disposició des del llit per si jo em portava malament. Aixecà la mà i amb l’índex estirat acompanyà aquelles paraules amb un acte d’amenaça, atenuat per un somriure. Després, més suaument, afegí que el doctor no havia tornat des que havia sortit amb la meva muller. Just des de llavors! És més, durant unes hores l’infermer havia esperat que tornés perquè un malalt el necessitava. Ara ja no l’esperava.

Jo la mirava tot indagant si el somriure que contreia la seva cara era estereotipat o bé nou del tot i provocat pel fet que el doctor era amb la meva muller en comptes d’estar amb mi, que era el seu pacient. Em vaig enravenxinar tant que fins em rodava el cap. He de confessar que, com sempre, dins meu lluitaven dues persones: l’una, la més assenyada, em deia: «Imbècil! Per què penses que la teva muller et traeix? Ella no té cap necessitat de tancar-te per tenir-ne l’oportunitat». L’altra, i era certament aquella que volia fumar, em deia, també, imbècil, volent dir: «No recordes la comoditat que comporta l’absència del marit? I amb el doctor, que ara el pagues tu!».

Giovanna, que continuava bevent, digué:

—He oblidat de tancar la porta del segon pis. Però no vull pujar més aquelles escales. Allí dalt sempre hi ha gent i faria un bon paper si intentava escapar-se.

—Ja! —Vaig fer jo amb aquell mínim d’hipocresia necessària per enganyar-la, pobreta. Després, també jo vaig engolir més conyac i li vaig dir que, com que tenia tant d’aquell licor a la meva disposició, ja no m’importaven gens les cigarretes. Em cregué de seguida i després vaig explicar-li que en realitat no era jo qui volia desavesar-se del fum. Era la meva muller qui ho volia. Cal que se sàpiga, però, que després de fumar una desena de cigarretes, em tornava terrible. Qualsevol dona que tingués a l’abast, perillava.

Giovanna esclafí a riure sorollosament mentre es deixava caure a la cadira.

—I és la vostra dona qui us impedeix de fumar les deu cigarretes que us calen?

—Això mateix! Almenys a mi m’ho impedia ella.

No era gens beneita Giovanna quan tenia tant de conyac al cos. Li vingué un atac de riure que quasi la féu caure de la cadira, però quan l’alè li ho permeté, amb paraules trencades, pintà un magnífic quadret suggerit per la meva malaltia:

—Deu cigarretes… mitja hora… es posa el despertador… i després…

La vaig corregir:

—Per deu cigarretes jo necessito prop d’una hora. Després, per esperar-ne l’efecte em cal una altra hora, deu minuts més, deu minuts menys…

De cop Giovanna es posà seriosa i s’aixecà sense dificultat de la cadira. Em digué que aniria a posar-se al llit perquè li feia una mica de mal el cap. Li vaig dir que prengués l’ampolla perquè jo ja en tenia prou d’aquell licor. Amb hipocresia li vaig dir que l’endemà volia que m’aconseguís un bon vi.

Però, en el vi, ella no hi pensava. Abans de sortir amb l’ampolla sota el braç em llançà una llambregada que m’espantà.

Havia deixat la porta oberta i un moment després caigué, al bell mig de la cambra, un paquet que vaig recollir de seguida: contenia onze cigarretes. Per estar-ne segura, la pobra Giovanna havia volgut nedar en l’abundància. Cigarretes ordinàries, hongareses. La primeta que vaig encendre la vaig assaborir molt. Em vaig sentir molt reconfortat. Primer vaig pensar que m’agradava haver-la fumada en aquella casa que estava molt bé per a recloure-hi nens, però no a mi. Després vaig descobrir que l’havia fumada també per la meva muller i em semblava d’haver-li-ho pagat amb la mateixa moneda. Per què, si no hagués estat això, la meva gelosia s’hauria convertit en una curiositat tan suportable? Em vaig quedar quiet en aquell lloc fumant aquelles cigarretes nauseabundes.

Passada prop de mitja hora vaig recordar que necessitava fugir d’aquella casa on Giovanna esperava la seva recompensa. Em vaig treure les sabates i vaig sortir al corredor. La porta de la cambra de Giovanna era entreoberta i, a jutjar per la seva respiració sorollosa i irregular, em semblà que dormia. Vaig pujar amb compte fins al segon pis i, darrera d’aquella porta —orgull del doctor Muli—, em vaig calçar. Vaig sortir a un replà i vaig baixar les escales lentament per no llevar sospites.

Havia arribat al replà del primer pis quan una senyoreta vestida d’infermera, amb certa elegància, em seguí per preguntar-me cortesament:

—Cerca algú?

Era bonica i no m’hauria desplagut acabar amb ella les deu cigarretes. Li vaig somriure amb una mica d’agressivitat.

—És a casa el doctor Muli?

Ella esbatanà els ulls:

—A aquestes hores no hi és mai.

—Sabria dir-me on podria trobar-lo, ara? Tinc a casa un malalt que el necessita.

Molt cortesament em donà l’adreça del doctor i jo la vaig repetir moltes vegades per fer-li creure que volia recordar-la. No m’hauria apressat tant a anar-me’n si ella, enfadada, no se m’hagués girat d’esquena. És més, em treia de la meva presó.

A baix, una dona m’obrí de seguida la porta. No tenia ni un cèntim i vaig mormolar:

—La propina la hi daré una altra vegada.

No es pot conèixer mai l’esdevenidor. En el meu cas les coses es repeteixen i no es podia excloure la possibilitat que tornés allí.

La nit era clara i calorosa. Em vaig treure el barret per sentir millor l’oreig de la llibertat. Vaig mirar els estels amb admiració com si els acabés de descobrir. L’endemà, lluny del sanatori, deixaria de fumar. Mentrestant, en un cafè que encara era obert, em vaig procurar bones cigarretes perquè no hauria estat possible cloure la meva carrera de fumador amb una d’aquelles cigarretes de la pobra Giovanna. El cambrer que me les donà em coneixia i me les fià.

Arribat a casa vaig pitjar el timbre amb fúria. En primer lloc s’abocà la minyona per la finestra i, al cap d’una estona, la meva muller. Jo la vaig esperar pensant amb fredor: «sembla que hi hagi el doctor Muli»; però, la meva muller, un cop m’hagué reconegut, féu esclafir, pel carrer desert, una rialla tan sincera que hauria estat suficient per negar tot dubte.

A casa em vaig dedicar a fer d’inquisidor. La meva muller, a la qual vaig prometre d’explicar l’endemà les meves aventures que ja creia conèixer, em demanà:

—Però, per què no te’n vas a dormir?

Per excusar-me li vaig dir:

—Em sembla que has aprofitat la meva absència per canviar aquell armari de lloc.

Es cert que crec que les coses, a casa meva, sempre es canvien de lloc i també és cert que la meva muller, molt sovint, les canvia; però en aquell moment jo mirava tots els indrets per veure si hi havia amagat el petit i elegant doctor Muli.

Vaig saber, per la meva muller, una bona notícia. Quan tornava del sanatori havia trobat el fill d’Olivi el qual li havia explicat que el vell estava molt millor després d’haver pres una medecina que li havia receptat un metge nou.

Mentre m’adormia pensava que havia fet bé de deixar el sanatori ja que tenia tot el temps per guarir-me lentament. A més, el meu fill, que dormia a la cambra del costat, no tema encara l’edat de jutjar-me o d’imitar-me. No hi havia cap pressa, per tant.