4 La mort del meu pare

El doctor se n’ha anat i la veritat és que jo no sé si la biografia del meu pare és necessària. En cas de descriure massa minuciosament el meu pare podria resultar que, per guarir-me, fos necessari analitzar-lo, i de segur que acabaria renunciant-hi. M’hi enfronto amb coratge perquè sé que si el meu pare hagués tingut necessitat de la mateixa cura, hauria estat per una malaltia ben diferent de la meva. De totes maneres, per tal de no perdre temps, diré d’ell tot allò que pugui contribuir a fer reviure el record de mi mateix.

«15.4.1890 hora 2/4 de 5. Mor el meu pare. U. S.»^[1] Per qui no ho sàpiga, les dues últimes lletres no signifiquen United States sinó última cigarreta. És l’anotació que trobo en un volum de filosofia positiva d’Ostwald amb el qual, i ple d’esperança, vaig passar moltes hores per bé que no el vaig arribar a entendre mai.

Ningú no ho creuria, però malgrat la seva forma, aquella anotació enregistra l’esdeveniment més important de la meva vida.

La meva mare havia mort quan encara no tenia quinze anys. Vaig fer poesies per honorar-la, la qual cosa mai no equival a plorar i, en el dolor, m’acompanyà sempre la sensació que, d’aquell moment ençà, havia de començar per a mi una vida seriosa i de profit.

El mateix dolor em predisposava a una vida més intensa. Després, un sentiment religiós encara viu atenuà i endolcí la desgràcia. La meva mare continuava vivint encara que lluny de mi i àdhuc podia complaure’s dels successos pels quals jo m’estava preparant. Quina comoditat! Recordo exactament el seu estat de llavors. Per la mort de la meva mare i per la sanitosa emoció que m’havia fet sentir, tot en mi havia de millorar.

La mort del meu pare, ben al contrari, fou una veritable catàstrofe. El paradís ja no existia i, a més, als trenta anys jo ja era un home acabat. Sí, també jo! Recordo per primera vegada que la part més important i decisiva de la meva vida quedava enrera, irremeiablement! El meu dolor no era només egoista, encara que aquestes paraules ho poguessin fer semblar. Ben altrament! Jo el plorava i em planyia, només pel fet que ell havia mort. Fins llavors jo havia passat de cigarreta en cigarreta i d’una facultat universitària a l’altra, amb una confiança indestructible en la meva capacitat. Però crec que aquesta confiança que feia esdevenir dolça la vida, hauria continuat fins avui si el meu pare no hagués mort. Un cop mort, no hi havia un demà on col·locar el propòsit.

Moltes vegades, quan hi penso, m’estranya el fet que aquesta desconfiança en mi i en el meu esdevenidor s’hagi produït després de la mort del meu pare i no abans.

En general, són coses recents i, per recordar el meu enorme dolor i tots els detalls del meu infortuni, no tinc cap necessitat de somiar, com volen els senyors analistes. Ho recordo tot però no entenc res. Fins a la seva mort no vaig viure mai pel meu pare. No vaig fer cap esforç per acostar-m’hi i, quan podia fer-ho sense ofendre’l l’evitava. A la universitat tothom el coneixia amb el malnom que li vaig posar de vell Silva envia-diners. Calgué la malaltia per unir-me a ell; aquesta, però, el portà tot seguit a la mort perquè fou brevíssima i perquè el metge el donà tot d’una per sentenciat. Quan era a Trieste ens vèiem de tant en tant una hora al dia, com a màxim. Mai no havíem estat tan a prop i per tant de temps, com en el meu plany. Tant de bo n’hagués tingut més cura i l’hagués plorat menys! Hauria estat menys malalt. Ens era difícil estar junts perquè entre ell i jo, intel·lectualment, no hi havia res que ens unís. Quan ens miràvem, ambdós teníem el mateix somriure de compassió, que en ell esdevenia més agre a causa d’una típica preocupació paterna pel meu esdevenidor; en mi, al contrari, tot indulgència, segur com estava que la seva debilitat ja no tenia més conseqüències; fins al punt que ho atribuïa, en part, a l’edat. Ell fou el primer en desconfiar de la meva energia i —em sembla— massa aviat. Però sospito que fins i tot sense el suport d’una convicció científica hauria desconfiat de mi també pel fet que m’havia engendrat, la qual cosa servia —i aquí amb fe científica segura— per augmentar la meva desconfiança cap a ell.

Ell gaudia d’una fama de comerciant hàbil, però jo sabia que els seus afers, des de feia anys, eren dirigits per Olivi. En aquesta incapacitat per al comerç hi havia, entre nosaltres, una semblança, però cap altra; entre nosaltres dos, jo representava la força i ell la feblesa. Tot allò que he escrit en aquests quaderns ja prova que, en mi, sempre ha existit —potser la meva màxima desventura— un impetuós desig de millorar-me. Tots els meus somnis d’equilibri i de força no es poden definir altrament. El meu pare no en sabia res, de tot això. Vivia perfectament d’acord amb la manera com l’havien fet i dedueixo que no féu mai cap esforç per millorar-se. Fumava tot el sant dia, després de morta la mare, fins i tot de nit, si no dormia. Bevia força; com un gentleman, a la nit, a l’hora de sopar, fins que estava segur d’adormir-se tan bon punt aclofés el cap al coixí. Però, segons ell, el fum i l’alcohol eren bones medecines.

Pel que fa a les dones, vaig saber pels parents que la meva mare havia tingut algun motiu de gelosia. És més, sembla que la bona dona havia hagut d’intervenir, algunes vegades violentament, per frenar-lo. Ell es deixava portar per ella, a qui estimava i respectava, però em sembla que ella mai no va aconseguir d’ell la confessió d’alguna traïció; i així fou com morí amb la certesa d’haver-se equivocat. De tota manera els meus parents expliquen que va trobar el marit in fraganti a casa de la modista. Ell s’excusà fent-se el distret i amb tanta constància que, a la fi, tots el van creure. L’única conseqüència fou que la meva mare no tornà a casa d’aquella modista ni tampoc el meu pare. Jo crec que en el seu lloc hauria acabat confessant, però que després no hauria sabut deixar la modista, donat que faig arrels allà on m’aturo.

El meu pare sabia defensar la seva tranquil·litat com un veritable pater familias. Aquesta tranquil·litat la tenia a casa seva i en el seu esperit. No llegia altra cosa que llibres insípids i morals. No pas per hipocresia sinó per convicció: crec que sentia d’una manera molt viva la veritat d’aquestes prèdiques morals i que la seva consciència es tranquil·litzava amb aquesta adhesió sincera a la virtut. Ara que em faig vell i que m’estic tomant un patriarca, també jo sento que una immoralitat predicada és més punible que una acció immoral. A l’assassinat, s’hi arriba per amor o per odi; a la propaganda de l’assassinat, només per maldat.

Teníem tan poc en comú que un dia em confessà que una de les persones que més l’inquietaven en aquest món era jo. El meu desig de salut m’havia empès a estudiar el cos humà. Ell, al contrari, havia sabut eliminar del seu record tota idea d’aquella espantosa màquina. Per a ell el cor no bategava i no hi havia cap necessitat de pensar en vàlvules, venes i recanvis per explicar com vivia el seu organisme. No hi havia moviment perquè l’experiència deia que tot allò que es movia acabava aturant-se. Fins i tot la terra, per a ell, era immòbil i ben collada amb perns. Naturalment no ho digué mai, però sofria si li deies alguna cosa que no s’avingués a aquesta concepció. M’interrompé disgustat un dia que li vaig parlar de les antípodes. Només de pensar en aquella gent cap per avall se li removia l’estómac.

Em retreia dues coses més: la meva distracció i la meva tendència a riure’m de les coses més serioses. En matèria de distraccions diferíem a causa d’una certa llibreta en la qual ell anotava tot allò que volia recordar, i ho remirava moltes vegades al dia. D’aquesta manera creia haver vençut la seva malaltia i no patia més. M’imposà la seva llibreta, però no hi vaig anotar altra cosa que alguna última cigarreta.

Pel que fa al meu menyspreu per les coses serioses, crec que ell tenia el defecte de considerar com a serioses massa coses d’aquest món. Heus-ne aquí un exemple: quan, després de passar dels estudis de lleis als de química, vaig retornar amb el seu permís als primers, em digué bonament: «És evident que estàs boig».

Jo no em vaig ofendre gens i vaig estar tan agraït de la seva condescendència que el vaig voler premiar fent-lo riure. Vaig anar a veure el doctor Canestrini per fer-me una revisió i obtenir-ne un certificat. La cosa no fou fàcil perquè vaig haver de sotmetre’m a proves llargues i minucioses. Un cop obtingut, vaig portar-lo triomfalment al meu pare, però ell no va saber pas riure. Amb to descoratjat i llàgrimes als ulls, exclamà: «Ah! Ets ben boig!».

I aquest fou el premi a la meva comedieta fatigosa i inofensiva. No me la va perdonar mai i és per això que mai no li va fer gràcia. Fer-se visitar per broma? Fer-se fer un certificat amb pòlisses per broma? Coses de boigs!

En una paraula: jo, al seu costat, representava la força i tal vegada penso que la desaparició d’aquella debilitat que m’elevava, me la vaig sentir com una disminució.

Recordo com la seva debilitat quedà provada quan aquell canalla de l’Olivi l’induí a fer testament. Aquell testament interessava molt l’Olivi perquè posava tots els meus afers sota la seva tutela, i sembla que s’havia treballat llargament el vell per induir-lo a aquell fet tan llastimós. Finalment, el meu pare es decidí, però la seva cara ampla i serena s’enfosquí. Pensava constantment en la mort com si amb aquella acció hi hagués tingut un contacte.

Un vespre em preguntà:

—Tu creus que un cop mors tot s’ha acabat?

En el misteri de la mort, hi penso cada dia, però llavors no estava encara preparat per donar-li les informacions que em demanava. A fi d’acontentar-lo vaig inventar la manera més feliç de confiar en el futur.

—Jo crec que el plaer sobreviu perquè el dolor ja no és necessari. La descomposició podria recordar el plaer sexual. Però acompanyada de la felicitat i del repòs ja que la recomposició és molt fatigosa. La descomposició hauria d’ésser el premi a la vida!

Vaig ben fracassar. Estàvem en plena sobretaula havent sopat. Ell, sense respondre, s’aixecà de la cadira, buidà el seu got i digué:

—Aquesta no és hora de filosofar i menys amb tu!

I sortí. El vaig seguir contrariat i vaig pensar de quedar-me amb ell per distreure’l dels seus pensaments tristos. M’allunyà tot reprovant-me que li recordés la mort i els seus plaers.

No pogué oblidar el testament fins que em va fer saber que l’havia fet. Se’n recordava cada vegada que em veia. Un vespre explotà:

—Cal que sàpigues que he fet testament.

Jo, per distreure’l de les seves cabòries, vaig vèncer de seguida la sorpresa que em produí la notícia, i li vaig dir:

—Jo no tindré mai aquest problema perquè espero que tots els meus hereus morin abans que jo!

Li indignà el fet que jo em rigués de coses tan serioses i tornà a tenir ganes de renyar-me. D’aquesta manera li fou fàcil explicar-me la mala passada que m’havia fet posant-me sota la tutela d’Olivi.

Cal que ho digui: em vaig portar com un bon noi; vaig renunciar a fer una objecció qualsevol per tal de desviar-li aquells pensaments que el feien sofrir. Vaig dir que qualsevol que hagués estat la seva última voluntat jo l’hauria acatada.

—Potser —vaig afegir— sabré comportar-me de tal manera que et veuràs obligat a canviar la teva última voluntat.

Això també li va plaure perquè veia que jo li atribuïa una vida llarga, és més: llarguíssima. De tota manera va voler que li jurés una cosa: que si ell no ho disposava altrament, jo no intentaria mai minvar les facultats d’Olivi. Li ho vaig jurar un cop vist que no en tenia prou amb la meva paraula d’honor. Vaig ser tan dòcil, llavors, que quan em tortura el remordiment de no haver-lo estimat prou abans de morir-se, evoco novament aquella escena. Si he d’ésser sincer diré que la resignació a les seves disposicions em va resultar fàcil perquè, en aquella època, la idea d’estar obligat a no treballar m’era molt simpàtica.

Prop d’un any abans de la seva mort, una vegada vaig intervenir força enèrgicament en favor de la seva salut. M’havia confessat que es trobava malament i jo el vaig obligar a anar a veure un metge i fins i tot vaig acompanyar-lo. Li receptà algun medicament i ens digué que hi tornéssim al cap d’unes setmanes. El meu pare, però, s’hi va negar tot dient que odiava tant els metges com els enterramorts, i tampoc no es prengué la medecina receptada al·legant que també aquesta li recordava els metges i els enterramorts. S’abstingué de fumar un parell d’hores i de beure vi durant un àpat. Se sentí molt millor quan es pogué desfer de la cura, i jo, en veure’l més content, no hi vaig pensar més.

Després el vaig veure altres vegades trist. Tanmateix, m’hauria sorprès molt veure’l content, vell i sol com estava.

* * *

Un vespre de finals de març vaig arribar a casa una mica més tard que de costum. Res dolent: havia caigut en mans d’un amic docte que havia volgut confiar-me algunes idees seves sobre els orígens del Cristianisme. Era la primera vegada que em demanaven que pensés en aquells orígens, i si em vaig resignar a rebre la llarga dissertació fou per complaure l’amic. Plovisquejava i feia fred. Tot era desagradable i fosc, àdhuc els grecs i els hebreus dels quals parlava el meu amic, però tot i això em vaig amotllar a aquell sofriment ben bé dues hores. La meva debilitat habitual! Em jugo qualsevol cosa que avui encara sóc tan incapaç de resistència com llavors i que, si algú s’ho proposés, podria induir-me a estudiar astronomia durant algun temps.

Vaig entrar pel jardí que envolta casa meva. S’hi arribava per un curt camí de carro. Maria, la nostra minyona, m’esperava a la finestra i quan em sentí arribar va cridar en la foscor:

—És vostè, senyor Zeno?

Maria era una d’aquelles minyones de les quals ja no se’n troben. Era amb nosaltres des de feia una quinzena d’anys. Cada mes posava una part del seu sou a la Caixa d’Estalvis tot pensant en la vellesa. Aquests estalvis no li serviren de res perquè morí a casa poc després del meu matrimoni, i sempre treballant.

Ella m’explicà que el meu pare era a casa des de feia alguna hora i que havia volgut esperar-me per sopar. Quan ella havia insistit perquè mentrestant mengés, el meu pare l’havia engegada. Després li havia preguntat diverses vegades per mi, amb ànsia.

La Maria em donà a entendre que creia que el meu pare no es trobava bé. Li atribuïa una dificultat de paraula i el respir trencat. He de dir que pel fet d’estar sempre sola amb ell se li havia posat al cap que el meu pare estava malalt. Pobra dona, tenia ben poques coses per observar en aquella casa solitària i —després de l’experiència de la meva mare— temia que tots moriríem abans que ella.

Vaig córrer cap al menjador amb una certa curiositat però sense encaparrar-m’hi. El meu pare s’aixecà d’una revolada del sofà on seia i m’acollí amb una gran joia que no em va arribar a commoure perquè hi vaig descobrir de seguida l’expressió d’un retret. Però de moment n’hi hagué prou per tranquil·litzar-me perquè la joia em semblà un signe de salut. No li vaig veure ni rastre d’aquell balbuceig ni d’aquell respir trencat dels quals m’havia parlat Maria. Però, en lloc de renyar-me, s’excusà d’haver estat tossut.

—Què vols fer-hi? —em digué bonament—. Estem sols en aquest món i volia veure’t abans d’anar-me’n a dormir.

Tant de bo m’hagués comportat amb senzillesa i hagués pres entre els meus braços el meu estimat pare a qui la malaltia, havia tomat dòcil i afectuós! En canvi vaig dedicar-me a fer un diagnòstic fredament: Com era possible que s’hagués tornat tan dòcil el vell Silva?. És que estava malalt? El vaig mirar amb suspicàcia i no vaig trobar res millor que fer-li un retret:

—Però, per què has esperat fins ara per menjar? Podies menjar i després esperar-me!

Ell rigué com un noi:

—Es menja millor acompanyat.

Aquesta felicitat podia ser també el signe de la gana: em vaig tranquil·litzar i em vaig posar a menjar. Amb les sabatilles i el pas insegur, s’acostà a la taula i ocupà el seu lloc habitual. Després, m’estigué mirant com menjava, mentre ell, després d’un parell de cullerades escasses, no prengué res més i apartà el plat que li feia fàstic. Però el somriure era encara present en el seu rostre vell. Només recordo, com si hagués passat ahir, que un parell de vegades que el vaig mirar als ulls, ell m’esquivà la mirada. Diuen que és un signe de falsedat, però ara jo sé que és un signe de malaltia. L’animal malalt no deixa mirar pel forat on es podria descobrir la malaltia, la debilitat.

Ell comptava que li diria en què havia esmerçat les hores que ell m’havia estat esperant. I veient que li importava tant, vaig deixar per un moment de menjar i li vaig dir secament que jo, fins a aquella hora, havia estat discutint els orígens del Cristianisme.

Em mirà dubitatiu i perplex:

—També tu, ara, penses en la religió?

Era evident que li hauria donat una gran satisfacció si hagués acceptat de pensar-hi amb ell. Jo, en canvi, que mentre el meu pare visqué em vaig sentir molt combatiu (i després ja mai més), vaig respondre amb una d’aquelles frases solemnes que se senten cada dia als cafès de la Universitat:

—Per a mi la religió no és altra cosa que un fenomen qualsevol que cal estudiar.

—Fenomen? —féu desconcertat. Cercà una resposta ràpida i obrí la boca per donar-la. Després vacil·là i mirà el segon plat, que just llavors Maria li oferia i que no tocà. Aleshores, per tapar-se millor la boca s’hi ficà un trosset de cigar que encengué i que deixà apagar de seguida. S’havia concedit una pausa per reflexionar tranquil·lament. Em mirà un moment, resolut:

—No et voldràs riure de la religió?

Jo, com el perfecte estudiant gandul que sempre he estat, vaig respondre amb la boca plena:

—Res de riure! Jo estudio!

Callà i mirà llargament el trosset de cigar que havia deixat en un plat. Ara entenc perquè em digué això. Ara entenc tot el que passà per aquell cap ja tèrbol, i em sorprèn que llavors no arribés a entendre res. Crec que llavors em mancava l’afecte que fa entendre tantes coses. Després m’ha estat molt fàcil! Ell evitava afrontar el meu escepticisme: una lluita massa difícil per a ell, en aquell moment; però pensava poder atacar-lo suaument, de costat, tal i com convé a un malalt. Recordo que quan parlà, el seu respir tallava i retardava les seves paraules. És molt cansat preparar-se per a un combat. Però pensava que no s’hauria resignat a anar-se’n a dormir sense dir-me allò que m’havia de dir, i em vaig preparar per discussions que no arribaren.

—Jo —digué, sempre mirant el seu tros de cigar ara ja definitivament apagat—, sento com la meva experiència i la ciència de la meva vida són grans. No es viuen inútilment tants anys. Jo sé moltes coses i malauradament no sé ensenyar-te-les totes com voldria. I tant que m’agradaria! Veig les coses per dins, i també allò que és just i veritable i allò que no ho és.

No hi havia res a discutir. Vaig remugar amb poc convenciment i sense deixar de menjar:

—Sí, pare!

No volia ofendre’l.

—Llàstima que hagis arribat tan tard. Fa una estona estava menys cansat i hauria sabut dir-te moltes coses.

Pensava que encara volia renyar-me perquè havia arribat tard i li vaig proposar de deixar aquella discussió per a l’endemà.

—No es tracta d’una discussió —respongué una mica absent— sinó de tota altra cosa. Una cosa que no es pot discutir i que entendràs tan bon punt te l’hauré dita. Però el difícil és dir-la!

Aquí vaig dubtar:

—Que no et trobes bé?

—No puc dir que estigui malament, però em sento cansat i me’n vaig a dormir de seguida.

Tocà la campaneta i cridà Maria. Quan aquesta arribà, li demanà si la seva cambra era a punt. Se n’hi anà de seguida arrossegant les sabatilles. Un cop al meu costat, inclinà el cap i m’oferí la galta per al petó de cada nit.

Veient-lo que es movia amb tanta inseguretat, em vingué de nou el dubte de si estava malalt i li ho vaig tornar a preguntar. Repetírem tots dos diverses vegades les mateixes paraules i em confirmà que estava cansat però no malalt. Després afegí:

—Ara pensaré en les paraules que t’he de dir demà. Ja veuràs com et convenceran.

—Pare —vaig dir-li commogut— t’escoltaré de gust.

Veient-me tan disposat a sotmetre’m a la seva experiència, dubtà de deixar-me: necessitava aprofitar un moment tan favorable. Es passà la mà pel front i s’assegué a la cadira sobre la qual es repenjava per oferir-me la galta. Panteixava lleugerament.

—És curiós! —digué—. No sé dir-te res, res de res.

Mirà al seu entorn com si cerqués a fora allò que dintre seu no arribava a trobar.

—Així i tot sé moltes coses, més ben dit, ho sé tot. Deu ser a causa de la meva gran experiència.

No el preocupava gaire el fet de no saber expressar-se perquè somrigué davant la seva pròpia força, davant la seva pròpia grandesa.

No sé per què no vaig cridar el metge de seguida. En canvi, he de confessar amb dolor i remordiment que vaig considerar les paraules del meu pare com dictades per una presumpció que ja creia haver constatat altres vegades en ell. De tota manera, però, no podia escapar-se’m l’evidència de la seva debilitat i per això no vaig discutir. M’agradava veure’l feliç en la seva il·lusió d’ésser tan fort quan, de fet, era molt dèbil. A més, m’afalagava l’afecte que em demostrava en manifestar el seu desig de lliurar-me la ciència de la qual es creia posseïdor, per bé que estigués convençut que no podria aprendre res d’ell. I, per afalagar-lo i donar-li pau, li vaig explicar que no havia d’esforçar-se per trobar tot d’una les paraules que li mancaven perquè, en moments com aquests, els millors científics posen les coses massa complicades en qualsevol banda del cervell per tal que se simplifiquin soles.

Ell respongué:

—Allò que cerco no és gens complicat. Es tracta, ben al contrari, de trobar una paraula, una de sola i la trobaré! Però no aquesta nit, perquè dormiré d’una tirada, sense pensar gens.

Encara no s’aixecà de la cadira. Incert i escrutant per un moment la meva cara, em digué:

—Tinc por de no saber dir-te allò que penso, només pel fet que tu tens el costum de riure’t de tot.

Em somrigué com si hagués volgut demanar-me que no em ressentís de les seves paraules, s’alçà de la cadira i m’oferí la galta per segona vegada. Vaig renunciar a discutir i a convèncer-lo que, en aquest món, hi havia moltes coses de les quals es podia i s’havia de riure i vaig voler tranquil·litzar-lo amb una forta abraçada. El meu gest fou potser massa fort, perquè es deixà anar de mi amb el respir més dificultós que al començament, però el cert és que entengué el meu afecte perquè em saludà amigablement amb la mà.

—Anem a dormir! —digué amb joia, i sortí juntament amb Maria.

I un cop sol (que estrany, també, això!) no vaig pensar més en la salut del meu pare, però, commòs i —puc dir-ho— amb tot el respecte filial, deplorava que una ment com aquella, que aspirava a grans coses, no hagués trobat la possibilitat d’una cultura millor. Ara que escric, i que tinc l’edat que tenia llavors el meu pare, sé amb certesa que un home pot estar convençut de tenir una gran intel·ligència que no dóna altre signe extern que aquesta forta sensació. Llavors, es respira profundament i s’accepta i s’admira la natura tal com és i tal com d’immutable ens és oferta: amb això es demostra la mateixa intel·ligència que volgué la Creació entera. Pel que fa al meu pare és cert que, en el darrer instant de lucidesa de la seva vida, la seva sensació d’intel·ligència li vingué originada per una sobtada inspiració religiosa. Tant és així que me’n parlà pel fet que jo li havia explicat que m’interessaven els orígens del cristianisme. Ara sé, però, que aquell sentiment era el primer símptoma de l’edema cerebral.

Maria vingué a desparar la taula i a dir-me que li semblava que el meu pare s’havia adormit de seguida. Me’n vaig anar a dormir també jo, asserenat del tot. A fora el vent bufava i xiulava. Del llit estant el sentia com una cançó de bressol que s’anava allunyant de mi, perquè em vaig submergir en el son.

No sé quanta estona havia dormit quan la Maria em despertà. Sembla que havia vingut diverses vegades a la meva cambra per cridar-me i se n’havia anat. En el meu son profund, de primer em vaig desconcertar, després vaig entreveure la vella que saltava per l’habitació i a la fi vaig entendre-ho. Em volia despertar, però quan ho aconseguí, ja no era a la meva cambra. El vent continuava cantant el meu son i jo, si he d’ésser sincer, cal que confessi que vaig anar cap a la cambra del meu pare tenint la sensació que m’havien trencat el son. Recordava que Maria el veia sempre en perill. Pobra d’ella si aquesta vegada no hagués estat malalt de veritat!

La cambra no era molt gran i estava excessivament moblada. Quan morí la meva mare, per tal d’oblidar, s’havia canviat a una habitació més petita on havia portat tots els seus mobles. La peça, poc il·luminada per un llum de gas que hi havia sobre la tauleta de nit, molt baixa, era tota en la penombra. Maria tenia agafat el meu pare, que estava estirat de panxa enlaire però amb una part del cos sortint del llit. La cara del meu pare, coberta de suor, era tota vermellosa pel reflex de la llum propera. La seva testa es recolzava sobre el pit fidel de Maria. Rugia de dolor i la boca estava tan inerta que li queia la saliva fins a la barbeta. Mirava del tot immòbil la paret del davant i quan vaig entrar, no es girà.

Maria m’explicà que l’havia sentit queixar-se i que havia arribat just per impedir que caigués del llit. De primer —assegurava— estava molt nerviós, mentre que ara li semblava relativament tranquil encara que no s’arriscaria a deixar-lo sol. Potser el que volia era excusar-se d’haver-me cridat quan jo ja havia vist que havia fet molt bé. En parlar-me, plorava; però jo no vaig plorar amb ella, ans al contrari, la vaig fer callar per tal que no augmentés l’espant d’aquells moments. Encara no ho havia entès tot. Pobreta, s’esforçava d’allò més per calmar els seus sanglots.

Me li vaig apropar a l’orella i vaig dir-li en veu alta:

—Per què et queixes, pare? Que et trobes malament?

Crec que hi sentia perquè el seu gemec es féu més feble i desvià la mirada de la paret del davant com si intentés mirar-me; però no arribà a aconseguir-ho.

Li vaig repetir diverses vegades a cau d’orella la mateixa pregunta, però sempre amb el mateix resultat. El meu comportament d’home se n’anà ben aviat. El meu pare, en aquells moments, era més a prop de la mort que de mi, perquè el meu crit ja no li arribava. Em vaig espantar molt i vaig recordar totes les paraules que havíem bescanviat abans. Poques hores després ell s’havia mogut per anar a veure qui de nosaltres tenia raó. És curiós i El meu dolor anava acompanyat del remordiment. Vaig amagar el cap en el coixí del meu pare i plorava amb desesper mentre feia els sanglots que pocs moments abans havia retret a Maria.

Ara li va tocar a ella de calmar-me, però ho féu d’una manera estranya. M’instava a la calma parlant-me d’ell, quan encara gemegava amb els ulls ben oberts com els d’un difunt.

—Pobret! —deia—. Morir d’aquesta manera! Amb aquesta cabellera tan bonica. —L’acariciava. Era cert, tenia una cabellera blanca i rinxolada mentre que jo, als meus trenta, tenia ben pocs cabells.

No recordava que, en aquest món, hi havia els metges que se suposava que algunes vegades guarien. Jo ja havia vist la mort en aquella cara desfeta pel dolor i no esperava res més. Fou Maria qui primer pensà en el metge i anà, tot seguit, a despertar el masover per enviar-lo a la ciutat.

Em vaig quedar sol amb ell aguantant-lo uns deu minuts que em semblaren una eternitat. Recordo que cercava de posar en les meves mans, que tocaven aquell cos torturat, tota la dolcesa que havia envaït el meu cor. Les paraules no les podia sentir. Com ho havia de fer doncs per fer-li saber que me l’estimava tant?

Quan el masover arribà, vaig anar a la meva cambra per escriure una nota i em fou difícil posar juntes aquell parell de paraules que havien de donar al doctor una idea del cas per tal que pogués portar les medecines adients. Contínuament veia davant meu la mort segura i imminent del meu pare i em preguntava: «Què hi faré, ara, en aquest món?».

Després vingueren les llargues hores d’espera. En tinc un record força exacte. Passada la primera hora ja no fou necessari aguantar-lo perquè jeia sense sentits. El seu gemec s’havia aturat, la seva insensibilitat era total. Respirava tan ràpidament que jo, gairebé sense adonar-me’n, l’imitava. No podia seguir amb aquell ritme i, de tant en tant, em concedia una pausa amb la intenció d’obligar-lo a reposar. Però ell continuava incansable. Intentàvem en va de fer-li prendre una cullerada de te. La seva inconsciència disminuïa quan es tractava de defensar-se d’alguna de les nostres intervencions. Resolut, serrava les dents. Fins en la inconsciència l’acompanyava aquella seva indomable obstinació. Molt abans de l’alba la seva respiració canvià de ritme. S’agrupà en períodes que s’iniciaven amb algunes respiracions lentes, semblants a les d’un home sa, a les quals en seguien altres de ràpides que s’aturaven en una pausa llarga, espantosa, que a Maria i a mi ens semblava l’anunci de la mort. Però el període es reprenia sempre de la mateixa manera, un període musical d’una tristesa infinita, sense color. Aquella respiració, sempre igualment sorollosa però diferent, esdevingué com una part d’aquella cambra. Des d’aleshores hi fou present durant molt, molt de temps!

Vaig passar algunes hores estirat en un sofà, mentre la Maria estava asseguda al costat del llit. Va ser en aquell sofà que vaig vessar les llàgrimes més amargues, El plor ofusca les pròpies culpes i permet acusar el destí, sense objeccions. Plorava perquè perdia el pare pel qual havia viscut sempre. Tant era que li hagués fet poca companyia. Els meus esforços per millorar no havien estat realitzats per donar-li una satisfacció? L’èxit que desitjava havia d’ésser la meva vanaglòria envers ell, que sempre havia dubtat de mi, però també el seu consol. I ara, en canvi, no podia esperar-me i se n’anava convençut de la meva debilitat incurable. Les meves llàgrimes eren amarguíssimes.

Tot escrivint, és a dir, gravant en paper aquests dolorosos records, descobreixo que la imatge que m’obsessionà quan per primer cop vaig abocar-me al meu passat, aquella locomotora que tragina una sèrie de vagons per una pujada, la vaig tenir per primera vegada tot sentint des d’aquell sofà la respiració del meu pare. És així que van les locomotores que traginen pesos enormes: fan esbufecs regulars que després s’aceleren i acaben en una pausa; una pausa amenaçadora perquè qui escolta pot témer de veure acabar la màquina i el comboi cap al precipici de la vall. Certament! El meu primer esforç per recordar m’havia dut a aquella nit, a les hores més importants de la meva vida.

El doctor Coprosich arribà abans de l’alba, acompanyat d’un infermer que portava una caixa de medicaments. Va haver de venir a peu perquè, a causa del violent huracà, no havia trobat cap cotxe.

El vaig rebre plorant i em tractà amb gran dolcesa tot encoratjant-me a esperar. De tota manera he de dir que, després d’aquesta nostra trobada, en aquest món hi ha pocs homes que m’inspirin una tan viva antipatia com el doctor Coprosich. Ell, avui, encara viu, decrèpit i envoltat de l’estima de tota la ciutat. Quan el veig caminar pels carrers, tan afeblit i incert cercant una mica d’activitat i d’aire, en mi, encara avui, es renova l’aversió.

Llavors el doctor devia tenir uns quaranta anys. S’havia dedicat molt a la medicina forense i, per bé que era considerat un bon italià, les autoritats imperials li feien els encàrrecs pericials més importants. Era un home prim i nerviós, amb una cara insignificant, però ressaltada per una calbesa que li feia tenir un front altíssim. Una altra debilitat seva li donava importància: quan es treia les ulleres (i ho feia sempre que volia pensar) els seus ulls encegats miraven de costat o per damunt del seu interlocutor i tenien el curiós aspecte dels ulls sense color d’una estàtua, amenaçadors o, potser, irònics. Eren uns ulls desagradables, aleshores. Si havia de dir una sola paraula, es tornava a posar les ulleres sobre el nas i heus aquí que els seus ulls tornaven a ser els d’un bon burgès qualsevol que examina acuradament les coses de què parla.

S’assegué a l’antesala i reposà alguns minuts. Em demanà que li expliqués exactament tot allò que havia succeït des del primer símptoma fins a la seva arribada. Es tragué les ulleres i, amb els ulls sorpresos, mirà fixament la paret del meu darrera. Vaig intentar ésser exacte, la qual cosa no va ser fàcil donat l’estat en què em trobava. Recordava, a més, que el doctor Coprosich no tolerava que les persones que no sabien de medecina usessin terminologia mèdica com volent adoptar el posat de saber alguna cosa d’aquella matèria. I quan vaig arribar a parlar d’allò que m’havia semblat una «respiració cerebral», es posà les ulleres per dir-me: «Compte amb les definicions. Després veurem de què es tracta». Havia parlat també del comportament estrany del meu pare, de la seva ànsia per veure’m, de la seva pressa per anar-se’n a dormir. No vaig fer cap referència als seus discursos estranys: potser perquè tenia por de veure’m obligat a dir quelcom de les respostes que li havia donat. Tanmateix, vaig explicar que el meu pare no arribava a expressar-se amb exactitud i que semblava que pensés intensament en alguna altra cosa que li voltava pel cap però que no podia arribar a formular. El doctor, amb tanta ullera sobre el nas, exclamà triomfalment:

—Jo sé què és el que li voltava pel cap!

També ho sabia jo, però no ho vaig dir per no fer enrabiar el doctor Coprosich: eren els edemes.

Anàrem cap al llit del malalt. Amb l’ajut de l’infermer va girar i regirar aquell pobre cos inert per espai d’un temps que em semblà llarguíssim. L’auscultà i l’explorà. Intentà de fer-se ajudar pel pacient mateix, però fou debades.

—Prou! —digué a un cert punt. Se m’apropà amb les ulleres a la mà mirant el terra i, amb un sospir, em digué:

—Tingueu coratge! És un cas gravíssim.

Anàrem a la meva cambra i el doctor es rentà la cara.

Per això no duia ulleres i quan alçà el cap per eixugar-lo, val a dir que semblava el caparró d’un amulet fet per mans inexpertes. Recordà haver-nos vist alguns mesos abans i li estranyà el fet que no hi haguéssim tornat més. És més, havia cregut que l’havíem deixat per un altre metge; ja llavors ell havia pronosticat ben clarament que el meu pare necessitava tractament. Quan renyava, així, sense ulleres, era terrible. Havia alçat la veu i volia explicacions. Els seus ulls les cercaven pertot.

És cert que tenia raó i que jo mereixia els retrets. Cal que digui, però, que estic segur que no és per aquelles paraules que odio el doctor Coprosich. Em vaig excusar explicant-li les aversions del meu pare cap als metges i les medecines; parlava plorant i el doctor, amb bondat generosa, cercà de tranquil·litzar-me tot dient-me que baldament hi haguéssim anat abans, la seva ciència no hauria pogut fer altra cosa que retardar la catàstrofe a la qual estàvem assistint ara, però mai impedir-la.

En continuar esbrinant els precedents de la malaltia, tingué nous arguments per renyar-me. Volia saber si el meu pare, en els darrers mesos, s’havia queixat de les seves condicions de salut, de la seva gana i del seu son. No vaig saber contestar-li amb precisió; ni tampoc dir-li si havia menjat molt o poc en aquella taula on cada dia sèiem junts. L’evidència de la meva culpabilitat m’aterrà; però el doctor no va insistir més en les preguntes. Va saber, per mi, que la Maria sempre el veia moribund i que per això jo me’n reia.

Es gratava les orelles, tot mirant a dalt.

—Segurament, d’aquí a un parell d’hores recuperarà els sentits, com a mínim parcialment —digué.

—Hi ha esperança, doncs? —vaig preguntar.

—Cap ni una! —respongué secament—. Les sangoneres no s’equivoquen mai en aquest cas. De segur que recuperarà una mica els sentits, però potser per tornar-se boig.

Arronsà les espatlles i tornà la tovallola al seu lloc. Aquell arronsament d’espatlles significava efectivament un menyspreu per la pròpia obra i m’encoratjà a parlar. Estava aclaparat per la idea que el meu pare pogués refer-se del seu ensopiment i es veiés morir, però sense aquell arronsament d’espatlles mai no hauria tingut el coratge de dir-li-ho.

—Doctor! —vaig suplicar—. No li sembla que és una mala acció fer-lo tornar en si?

Vaig posar-me a plorar. Les ganes de plorar les tenia sempre, en els meus nervis crispats, però m’hi abandonava sense resistència per fer veure les meves llàgrimes i fer-me perdonar pel judici que havia gosat fer de la seva obra.

Amb gran bondat em digué:

—Calmeu-vos, si us plau. La consciència del malalt no serà mai tan clara com per fer-li entendre el seu estat. No és un metge. N’hi haurà prou amb no dir-li que s’està morint perquè no ho sàpiga mai. Però ens pot passar una cosa pitjor: que es torni boig. De tota manera he portat la camisa de força i l’infermer es quedarà aquí.

Més espantat que mai, li vaig suplicar que no li posés les sangoneres. Ell, amb calma, va explicar-me que l’infermer segurament ja les hi hauria posades perquè ell mateix li ho havia ordenat abans de deixar la cambra del meu pare. Llavors em vaig enrabiar. ¿Hi podia haver un acte més malvat que el de fer tornar en si un malalt sense tenir la més mínima esperança de sanar-lo i només per induir-lo a la desesperació, o al risc d’haver de suportar —amb aquell ofec!— la camisa de força? D’una manera violenta, però sempre acompanyant les meves paraules d’aquell plor que demanava indulgència, vaig declarar que em semblava una crueltat inaudita no deixar morir en pau a qui estava definitivament condemnat.

Odio aquell home perquè llavors s’enfadà amb mi. És això el que no vaig saber perdonar-li mai. S’enfurismà tant que oblidà de posar-se les ulleres i, amb tot i això, descobrí exactament el punt on era el meu cap per mirar-lo fixament amb aquells ulls terribles. Em digué que li semblava que volgués tallar aquell filet d’esperança que encara hi havia. M’ho digué així mateix, cruament.

Estàvem a punt de barallar-nos. Plorant i cridant vaig objectar que pocs moments abans ell mateix havia exclòs qualsevol possibilitat de salvació per al malalt. Tant casa meva com els qui hi vivíem no havíem de servir per fer experiments pels quals hi havia, en aquest món, altres llocs!

Amb una gran severitat i una calma quasi amenaçadores, va respondre’m:

—Us he explicat quin és l’estat de la ciència en aquests moments. Però, qui pot assegurar allò que pot passar dins de mitja hora o demà? Mantenint el seu pare en vida he deixat oberta la via a totes les possibilitats.

Llavors es posà les ulleres i, amb el seu aspecte d’empleat pedant, va afegir explicacions que no s’acabaven mai, sobre la importància que podia tenir la intervenció del metge en el destí econòmic d’una família. Mitja hora més de respiració podia decidir el destí d’un patrimoni.

Ara també plorava perquè em compadia a mi mateix per haver de sentir aquestes coses en moments semblants. Estava exhaust i vaig deixar de discutir. D’altra banda li havien aplicat les sangoneres!

El metge és com un déu quan és davant d’un malalt i jo el vaig tractar amb tot respecte. Deu ser per això que no vaig gosar proposar un consell mèdic, cosa que m’he retret molts anys. Ara, aquest remordiment també ha mort junt amb els altres sentiments dels quals parlo aquí amb la fredor amb què ho explicaria un estrany. En el meu cor d’aquells dies no hi ha altre residu que l’antipatia per aquell metge que encara s’obstina a viure.

Després, encara vam anar una altra vegada al llit del meu pare. El trobàrem dormint sobre el costat dret. Li havien posat una gasa al pols per tal de cobrir les ferides produïdes per les sangoneres. El doctor volgué provar, de seguida, si la seva consciència havia augmentat i li cridà a l’orella. El malalt no reaccionà de cap manera.

—Millor així! —vaig dir jo amb coratge, però sempre plorant.

—L’efecte esperat no pot trigar! —respongué el doctor—. No veu que la respiració ja ha canviat?

En efecte, ràpida i fatigosa, la respiració no tenia aquell ritme que tant m’havia espantat.

L’infermer digué alguna cosa al metge, el qual assentí. Es tractava d’emprovar-li la camisa de força. Tragueren aquell artefacte de la maleta i aixecaren el meu pare tot obligant-lo a seure en el llit. Llavors el malalt obrí els ulls: eren foscos, no oberts encara a la llum. Vaig sanglotar tement que hi veiessin i s’adonessin de tot. Però, quan el cap del malalt tornà al coixí, aquells ulls es tornaren a tancar, com els d’una nina.

El doctor exclamà triomfant:

—És tota una altra cosa.

Sí, era tota una altra cosa! Per a mi no era res més que una greu amenaça. Vaig besar el meu pare al front amb fervor i mentalment vaig desitjar-li:

—Oh, dorm! Dorm fins a arribar al son etern!

I és així com vaig voler-li la mort, però el doctor no se n’adonà perquè em digué bonament:

—També li agrada, a vostè, ara, veure’l tornar en si!

Quan el doctor se n’anà tot just clarejava. Una alba fosca, indecisa. El vent, que encara bufava a ràfegues, em semblà menys violent, per bé que continuava aixecant la neu glaçada.

Vaig acompanyar-lo fins al jardí. Exagerava la meva cortesia perquè no endevinés el meu odi. La meva cara aparentava només consideració i respecte. Em vaig permetre una ganyota de disgust que m’alleujà l’esforç només quan el vaig veure allunyar-se pel caminet que conduïa a la sortida. Petit i negre enmig de la neu, tentinejava i s’aturava a cada ventada per poder resistir millor. No en vaig tenir prou amb aquella ganyota i vaig sentir la necessitat d’altres actes violents, després de tant d’esforç. Vaig passejar alguns minuts pel caminet, amb el fred, i amb el cap descobert, mentre trepitjava irós la neu alta, tanmateix no sé si tanta ira pueril anava dirigida al doctor o a mi mateix. Primer de tot, a mi mateix, a mi que havia volgut la mort del meu pare i que havia gosat dir-ho. El meu silenci convertia aquell meu desig, inspirat pel més pur afecte filial, en un veritable delicte que em pesava horriblement.

El malalt continuava dormint. Només digué dues paraules que no vaig entendre, però en un to ben calmós i molt estrany perquè interrompé el seu respir, tan freqüent i lluny de tota calma. S’apropava a la consciència o a la desesperació?

Maria ara s’havia assegut al costat del llit, amb l’infermer. Ell m’inspirà confiança, només em desplagué una certa escrupolositat exagerada. S’oposà a la proposta de Maria de fer-li prendre una culleradeta de brou que ella considerava una bona medecina. El metge no havia parlat de brou i l’infermer volgué que esperéssim el seu retorn per decidir un acte tan important. Parlà imperativament, més del que la cosa volia. La pobra Maria no insistí, ni tampoc jo. Vaig fer, però, una altra ganyota de disgust.

Em convenceren perquè em fiqués al llit ja que hauria de passar la nit amb l’infermer i assistir el malalt prop del qual calia que fóssim dos; un de nosaltres podia reposar al sofà. Em vaig ficar al llit i em vaig adormir de seguida amb una agradable i completa pèrdua dels sentits i —n’estic segur—, no interrompuda per cap somni.

En canvi, aquesta nit passada, després d’haver passat una part del dia reunint aquests records meus, he tingut un somni que m’ha traslladat, fent un salt enorme a través del temps, a aquells dies. Em tornava a veure amb el doctor a la mateixa cambra on havíem discutit de sangoneres i de camises de força, en aquella cambra que ara té tot un altre aspecte perquè és el dormitori de la meva dona i meu. Jo ensenyava al doctor la manera de tenir cura i guarir el meu pare, mentre ell (no vell i caduc com és ara, sinó vigorós i geniüt com aleshores) amb ira, les ulleres a la mà i els ulls desorientats, cridava que no valia la pena fer tantes coses. Deia exactament: «Les sangoneres el retornaran a la vida i al dolor i no hi ha cap necessitat d’aplicar-les-hi!». Jo, en canvi, donava un cop de puny sobre un llibre de medicina i cridava: «Les sangoneres! Vull les sangoneres! I també la camisa de força».

Sembla que mentre somiava he cridat perquè la meva muller m’ha interromput i m’ha despertat. Ombres llunyanes! Crec que per albirar-les cal un ajut òptic i és precisament això el que les capgira.

El meu somni tranquil és el darrer record d’aquella jornada. Després vingueren alguns dies llargs, les hores dels quals s’assemblaven totes. El temps havia millorat; deien que havia millorat també l’estat del meu pare. Es movia lliurement per la cambra i havia començat la seva cursa a la recerca d’aire, del llit a la butaca. A vegades, a través de les finestres tancades, mirava el jardí cobert de neu que amb el sol enlluernava. Cada vegada que entrava en aquella cambra estava disposat a discutir i a ennuvolar aquella consciència que Coprosich esperava. Però tot i que el meu pare demostrava sentir i entendre cada dia millor, aquella consciència era sempre llunyana.

Malauradament he de confessar que en el seu llit de mort vaig sentir un gran ressentiment que, d’una manera estranya, s’aferrà al meu dolor i el falsificà. Aquest rancor anava dedicat, primer de tot, al doctor Coprosich i l’augmentaven els esforços per ocultar-l’hi. En tenia també amb mi mateix perquè no sabia reprendre la discussió amb el doctor i dir-li clarament que no donava ni cinc cèntims per la seva ciència i que desitjava la mort del meu pare per tal d’estalviar-li el dolor.

També vaig acabar tenint-ne al malalt. Qui sàpiga què és estar-se dies i setmanes al costat d’un malalt inquiet, sense poder fer d’infermer, i per això mateix espectador de tot allò que fan els altres, em comprendrà. A més, jo tenia necessitat d’un gran repòs per aclarir el meu esperit i també per regular i potser assaborir el dolor que sentia pel meu pare i per mi. En canvi, o bé havia de lluitar per fer-li engolir la medecina i bé per impedir-li que sortís de la cambra. La lluita sempre produeix rancor.

Un vespre, Cario, l’infermer, em cridà per fer-me adonar d’un nou progrés del meu pare. Hi vaig córrer amb el cor petit per la idea que el vell pogués adonar-se de la seva malaltia i retreure-me-la.

El meu pare era al bell mig de la cambra, dret, vestit només amb roba interior i amb una gorreta de seda vermella al cap. Per bé que continuava panteixant, de tant en tant deia alguna paraula assenyada. Quan vaig entrar, cridà a Carlo:

—Obri!

Volia que s’obrís la finestra. Carlo li digué que no podia fer-ho perquè feia molt de fred. I, per un moment, oblidà la seva petició. Anà a asseure’s a una butaca prop de la finestra i s’hi estigué cercant alleujament. Quan em veié, somrigué i em preguntà:

—Has dormit?

No crec que captés la meva resposta. No era aquella la consciència que jo havia temut tant. Quan hom s’està morint té altres coses a fer que pensar en la mort. Tot el seu organisme estava dedicat a la respiració. I, en comptes d’escoltar-me, cridà novament a Carlo:

—Obri!

No trobava repòs. Deixava la butaca per posar-se dempeus. Després, amb grans esforços i amb l’ajut de l’infermer, es posava al llit, de primer, i per un moment, sobre el costat esquerre i després, de seguida, sobre el dret, posició en què podia resistir alguns minuts. Demanava de nou l’ajut de l’infermer per tornar a posar-se dempeus i acabava tornant a la butaca que era on potser s’estava més temps.

Aquell dia, tot anant del llit a la butaca, s’aturà un moment davant el mirall i, mentre s’hi mirava, mormolà:

—Semblo un mexicà!

Jo penso que fou per sortir de l’horrorosa monotonia d’aquella cursa del llit a la butaca que aquell dia intentà fumar. Arribà a omplir-se la boca d’una sola glopada de fum que, de seguida, tragué amb ofec.

Carlo m’havia cridat per fer-me assistir a un instant de clara consciència del malalt:

—Estic doncs greument malalt? —havia preguntat angoixat. Tanta consciència no va tornar més. En canvi, poc després, tingué un moment de deliri. S’aixecà del llit i es creia que s’havia despertat després d’haver dormit una nit en un hotel de Viena. Degué somiar Viena pel desig de frescor a la boca ardent, tot recordant l’aigua bona i gelada que hi ha en aquella ciutat. Parlà tot seguit de l’aigua bona que l’esperava a la font propera.

Pel que fa a la resta era un malalt neguitós, però dòcil. Jo el temia perquè el veia esdevenir esquerp tan bon punt comprengués la seva situació i per això la seva docilitat no era suficient per atenuar el meu gran temor, encara que acceptés obedient qualsevol proposta que se li fes perquè n’esperava poder salvar-se de l’ofec. L’infermer s’oferí per anar-li a cercar un got de llet i ell acceptà amb autèntica alegria. Amb la mateixa ànsia amb què esperà aquella llet, volgué després que la hi traguessin del davant, un cop n’hagué engolit un sol glop, i com que no el complagueren de seguida, deixà caure el got a terra.

El doctor no es mostrava mai desanimat per l’estat en què es trobava el malalt. Cada dia en constatava la millora, però veia imminent la catàstrofe. Un dia vingué en cotxe i amb molta pressa per anar-se’n. Em recomanà d’induir el malalt a estar-se al llit quant més temps millor perquè la posició horitzontal era la més recomanable per a la circulació. Li ho recomanà també al meu pare el qual no ho entengué i, amb un aire intel·ligentíssim, ho prometé mentre restava però dempeus al bell mig de la cambra i tornava de seguida a la seva distracció o, millor dit, a allò que jo anomenava la meditació sobre el seu ofec.

Durant la nit següent vaig tenir, per darrera vegada, el terror de veure ressorgir aquella consciència que tant temia. S’havia assegut a la butaca prop de la finestra i mirava pels vidres, en la nit clara, el cel tot estelat. La seva respiració continuava essent fatigosa, però no semblava que en patís, absort com estava mirant amunt. Potser era a causa de la respiració que semblava que el seu cap anés fent que sí.

Vaig pensar espantat: «Heus aquí que ara es dedica als problemes que sempre evità». Vaig cercar de descobrir el punt exacte del cel on ell es fixava. Mirava, sempre amb el cos dret i amb l’esforç de qui espia per una escletxa massa alta. Em semblà que mirava les Plèiades. Potser en tota la seva vida no havia mirat tant de temps tan lluny. De cop es girà cap a mi, sempre amb el cos dret.

—Mira! Mira! —em digué amb aire sever d’amonestament. Tornà de seguida a fixar-se en el cel i, després, es tornà a girar cap a mi—: Has vist? Has vist?

Intentà de tornar amb els estels, però no pogué: s’abandonà exhaust sobre el respatller de la butaca i quan li vaig preguntar què havia volgut ensenyar-me, ni m’entengué ni recordà haver vist o volgut que jo veiés quelcom. La paraula que tant havia cercat de dir-me li havia fugit per sempre.

La nit fou llarga, però, no especialment pesada ni per a mi ni per a l’infermer. Deixava fer al malalt tot allò que volia, i ell caminava per la cambra amb la seva vestimenta, ignorant del tot que esperava la mort. Una vegada intentà sortir al passadís on feia molt de fred. Li ho vaig impedir i m’obeí de seguida. Una altra vegada, en canvi, l’infermer, que havia sentit la recomanació del metge, volgué impedir-li que s’aixequés del llit i se li rebel·là. Sortí del seu anorreament, s’aixecà plorant i blasfemant i vaig aconseguir que li donés llibertat per moure’s com volgués. Es tranquil·litzà de seguida i tornà a la seva vida silenciosa i a la seva cursa en cerca d’alleujament.

Quan tornà el metge, es deixà visitar mentre intentava, fins i tot, de respirar profundament tal i com li recomanava. Després es girà cap a mi:

—Què diu?

M’abandonà un instant, però tornà de seguida cap a mi:

—Quan podré sortir?

El doctor, encoratjat per tanta docilitat, m’aconsellà de dir-li que s’esforcés a estar al llit tot el temps que pogués. El meu pare només escoltava les veus a les quals estava avesat: la meva, la de Maria i la de l’infermer. No creia en l’eficàcia d’aquelles recomanacions, però les hi vaig fer amb veu d’amenaça.

—Sí —prometé el meu pare i, en aquell mateix instant, s’aixecà i se n’anà a la butaca.

El metge el mirà i, resignat, mormolà:

—Es veu que un canvi de posició l’alleuja.

Poc després era al llit, però no vaig poder dormir. Mirava en l’esdevenidor tot cercant de trobar per què i per a qui podria continuar els meus esforços de millorament. Vaig plorar molt, però més per a mi mateix que per al malaurat que corria sense pau per la cambra.

Quan em vaig llevar, Maria es posà al llit i jo vaig quedar-me prop del meu pare, amb l’infermer. Estava abatut i cansat; i ell més inquiet que mai.

Fou aleshores quan succeí la terrible escena que mai no oblidaré i que llençà molt lluny la seva ombra, ofuscant tot el meu coratge, tota la meva alegria. Per oblidar el dolor, fou necessari que els meus sentiments s’afeblissin amb els anys.

L’infermer em digué:

—Que bé que aniria si aconseguíem de fer-lo estar al llit. El doctor hi dóna tanta importància!

Fins aquell moment havia estat estirat al sofà. Em vaig aixecar i vaig anar cap al llit, on el malalt s’havia posat en aquell moment panteixant més que mai. Estava decidit: l’obligaria a estar-se, com a mínim mitja hora, en el repòs absolut receptat pel metge. No era aquest el meu deure?

De seguida, el meu pare es girà cap a una banda del llit per sostreure’s de la meva pressió i llevar-se. Amb la mà vigorosa recolzada sobre l’espatlla, li ho vaig impedir mentre, amb veu alta i imperiosa li recomanava que no es mogués. Per un moment, aterrit, m’obeí. Després, exclamà:

—Em moro!

I es dreçà. Jo, a la vegada, espantat pel seu crit, vaig afluixar la pressió de la mà. És per això que pogué seure a la banda del llit just davant meu. Penso que llavors la seva ira augmentà pel fet de trobar-se —encara que només per un moment— impedit de moure’s i li semblà que li prenia fins i tot l’aire que tant necessitava, com li prenia la llum estant com estava dret, davant d’ell assegut. Amb un esforç grandiós aconseguí de posar-se dempeus, alçà la mà ben amunt, com si sabés que no podia comunicar-li altra força que la del seu pes, i la deixà caure sobre la meva galta. Després relliscà sobre el llit i d’allí caigué a terra. Mort!

No el creia mort, però se’m contragué el cor pel dolor del càstig que ell, moribund, havia volgut imposar-me. Amb l’ajut de Carlo el vaig aixecar i estirar al llit. Plorant, com un nen a qui han renyat, li vaig dir a l’orella:

—No és culpa meva! És culpa del maleït doctor que volia obligar-te a estar estirat!

Era una mentida. Després, encara com un nen, vaig afegir-hi la promesa de no fer-ho més:

—Et deixaré moure tant com voldràs.

L’infermer digué:

—És mort.

Hagueren d’allunyar-me d’aquella cambra a la força. Ell era mort i jo no podia provar-li la meva innocència!

Un cop sol vaig intentar de refer-me. Raonava: no podia ser que el meu pare, sempre fora de si, hagués pogut decidir-se a renyar-me i dirigir la seva mà tan exactament com per colpejar la meva galta.

Com podia tenir la certesa que el meu raonament era just? Vaig pensar fins i tot de dirigir-me a Coprosich. Ell, com a metge, hauria pogut dir-me quelcom sobre la capacitat de resoldre i d’actuar d’un moribund. També podia haver estat víctima d’un acte provocat per un intent de facilitar-se la respiració! Però amb el doctor Coprosich no hi vaig parlar. Era impossible anar-li a explicar com el meu pare s’havia acomiadat de mi. A ell, que ja m’havia acusat de no haver-lo estimat prou!

Un altre cop fort per a mi fou quan vaig sentir que Carlo, l’infermer, a la cuina, de nit, explicava a Maria:

—El pare alçà la mà ben amunt i com a darrer acte pegà son fill. —Si ell ho sabia, també ho sabria Coprosich.

Quan vaig anar a la cambra mortuòria vaig trobar el cadàver vestit. L’infermer devia haver-li arreglat fins i tot la seva bonica cabellera blanca. La mort havia tornat rígid aquell cos superb i amenaçador. Les seves mans grans, potents, ben fetes, eren morades, però les tenia posades amb tanta naturalitat que semblaven estar a punt d’agafar i renyar. No vaig voler, no vaig poder veure’l més.

Després, al funeral, vaig aconseguir de recordar-lo dèbil i bo, tal i com l’havia conegut sempre des de la meva infància i em vaig convèncer que aquella bufetada que m’havia donat, mentre es moria, no havia estat voluntària. Vaig tornar-me bo, molt bo, i el record del meu pare no em deixà i s’anà tornant cada vegada més dolç. Fou com un somni deliciós; anàvem perfectament d’acord, jo havia esdevingut el més feble i ell el més fort.

Vaig tornar, i per molt de temps, a la religió de la meva infància. Imaginava que el meu pare em sentia i que podia dir-li que la culpa no havia estat meva, sinó del doctor. La mentida no tenia importància perquè ell ara ja ho sabia tot i jo també. I, durant molt de temps, els col·loquis amb el meu pare continuaren dolços i amagats com un amor il·lícit, perquè jo davant tothom continuava rient-me de qualsevol pràctica religiosa, mentre la veritat és —i ho vull confessar aquí— que jo, cada dia, encomanava l’ànima del meu pare a algú amb fervor. La religió veritable és just aquella que no cal professar amb veu alta per tenir-ne el confort del qual algunes vegades —rarament— no es pot prescindir.