2 Preàmbul
Veure la meva infància? Més de deu lustres me’n separen i la meva vista cansada potser hi podria arribar si la llum que encara en reverbera no fos interceptada per obstacles de tota mena, veritables muntanyes altes: els meus anys i alguna hora del meu passat.
El doctor em recomanà que no m’obstinés a mirar tan lluny. També les coses recents són precioses per a ells i sobretot les fantasies i els somnis de la nit passada.
Però una mica d’ordre bé hi havia d’haver i, per poder començar ab ovo, tot just deixat el doctor, que aquests dies i per temps deixa Trieste, només que per facilitar-li el deure, vaig comprar i llegir un tractat de psicoanàlisi. No és difícil d’entendre però sí molt avorrit.
Havent dinat, estirat còmodament en una butaca Club, tinc el llapis i un tros de paper a la mà. El meu front és llis perquè he eliminat tot esforç de la meva ment. El meu pensament em sembla aïllat de mi. Ho veig. S’alça, s’abaixa…, però és la seva sola activitat. Per recordar-li que ell és el pensament i que el seu deure seria manifestar-se, subjecto el llapis. Heus aquí que el front s’arruga perquè tota paraula està composta de moltes lletres i el present imperiós ressorgeix i ofusca el passat.
Ahir vaig intentar el màxim abandonament. L’experiment acabà amb el son més pregon i no en vaig treure altre resultat que un gran confortament i la sensació curiosa d’haver vist, durant aquell son, quelcom important. Però estava oblidat, perdut per sempre.
Gràcies al llapis que tinc a la mà, resto despert, avui. Veig, entreveig imatges extravagants que no poden tenir cap relació amb el meu passat: una locomotora que esbufega en una pujada mentre arrossega innombrables vagons; qui sap d’on ve i on va i per què ha vingut a raure aquí!
Mentre dormisquejava recordava que el meu text afirma que amb aquest sistema es pot arribar a recordar la primera infància, la de bolquers. Tot d’una veig un nen de bolquers, però, per què hauria de ser jo aquell? No se m’assembla gens i crec que potser és aquell que li nasqué fa poques setmanes a la meva cunyada i que ens volgueren fer veure com si fos un miracle perquè tenia les mans molt petites i els ulls molt grossos. Pobre nadó! Tota altra cosa que recordar la meva infantesa! No trobo ni tan sols la via d’avisar-te, ara que vius la teva, de la importància de recordar-la per avantatge de la teva intel·ligència i de la teva salut. Quan arribaràs a saber que caldria que tinguessis present la teva vida fins i tot aquella gran part que et repugnarà? I mentrestant, inconscient, vas investigant el teu petit organisme, a la recerca del plaer i les teves descobertes delicioses t’encaminaran al dolor i a la malaltia a les quals seràs empès també per aquells que no ho voldrien. Què fer? És impossible tutelar el teu bressol. En el teu si —menut!— s’hi va fent una combinació misteriosa. Cada minut que passa t’hi llença un reactiu. Tens massa probabilitats de malaltia, perquè no tots els teus minuts poden ésser purs. I després —menut!— ets consanguini de persones que conec. Els minuts que passen ara poden també ésser purs però, certament, no foren així tots els segles que et prepararen.
I heus-me aquí, ben lluny de les imatges que anticipen el son. Ho tornaré a intentar demà.