5 La història del meu matrimoni

En la mentalitat d’un jove de família burgesa el concepte de vida humana s’associa al de carrera i, en la primera joventut, la carrera és la de Napoleó I. Sense que per això somiï d’esdevenir emperador perquè hom pot assemblar-se a Napoleó tot i quedant-se molt més avall. El so més rudimentari, el de les ones del mar, aquell que, d’ençà que es forma canvia a cada instant fins morir, sintetitza la vida més intensa.

També jo esperava formar-me i desfer-me com Napoleó i com l’onada.

La meva vida només sabia donar-me una sola nota, sense cap variació, força alta i que alguns m’envejaven, però terriblement avorrida. Els meus amics em conservaren la mateixa estima durant tota la vida i crec que jo, des que tinc ús de raó, tampoc no he canviat molt el concepte de mi mateix.

És possible que la idea de casar-me em vingués del cansament d’emetre i sentir aquella única nota. Qui encara no l’ha experimentat considera el matrimoni més important del que és. La companya que s’escull renovarà, empitjorant o millorant, la pròpia raça en els fills, però la mare natura que vol això i que per via directa no sabria dirigir-nos, perquè aleshores no pensem en els fills, ens fa creure que gràcies a la muller ens pervindrà una renovació nostra, la qual cosa és una il·lusió no autoritzada per cap text. De fet, després es viu un al costat de l’altre, immutables, llevat que ens canviï una nova antipatia per qui és tan diferent de nosaltres o una enveja per qui és superior.

El curiós del cas és que la meva aventura matrimonial s’inicià amb la coneixença del meu futur sogre i amb l’amistat i l’admiració que li vaig dedicar abans de saber que era el pare de noies casadores. Per això és evident que no fou una decisió allò que em féu anar cap a la meta que ignorava. Vaig deixar una noia que durant un temps havia cregut que feia per a mi i em vaig enganxar al meu futur sogre. M’agradaria creure en el destí.

El desig de novetat que tenia me’l satisfeia Giovanni Malfenti, tan diferent de mi i de totes les persones en les quals havia cercat, fins llavors, la companyia i l’amistat. Jo era força culte tant pel fet que havia passat per dues facultats universitàries com per la meva llarga inèrcia, que considero molt instructiva. Ell, ben al contrari, era un gran negociant, ignorant i actiu. Però la seva ignorància li donava força i serenitat i jo m’aturava a mirar-lo, i l’envejava.

El Malfenti tenia llavors prop de cinquanta anys, una salut de ferro, un cos enormement alt i gros, de més d’un quintar de pes. Les poques idees que li ballaven pel cap, les explicava tan clarament; les puntualitzava amb tanta assiduïtat i les aplicava als tants nous afers de cada dia, que acabaven essent part d’ell, dels seus membres, del seu caràcter. D’idees com aquestes jo n’era ben mancat i és per això que vaig enganxar-me a ell, per enriquir-me.

Havia anat al Tergesteo aconsellat per Olivi, que em digué que el fet de freqüentar la Borsa seria un bon començament per a la meva activitat comercial i que des d’allí li podria procurar notícies útils. Em vaig asseure en aquella taula que entronitzava el meu futur sogre i ja no me’n vaig moure més, perquè em semblava que havia arribat a una veritable càtedra comercial, que era el que jo cercava des de feia tant de temps.

Ell s’adonà de seguida de la meva admiració i hi correspongué amb una gran amistat que des del començament em semblà paternal. És que ho sabia com acabaria tot allò? Quan entusiasmat per l’exemple de la seva gran activitat, un vespre li vaig dir que volia alliberar-me d’Olivi i dirigir jo mateix els meus propis afers, m’ho desaconsellà i fins i tot em va semblar que les meves intencions l’alarmaven. Podia dedicar-me al comerç, però havia de continuar sempre lligat a l’Olivi, que ell coneixia.

Estava ben disposat a instruir-me i, és més, fins i tot va anotar, a la meva llibreta, tres consells que li semblaven indispensables per fer prosperar qualsevol empresa: 1. No cal saber treballar, però qui no sap fer treballar els altres mor. 2. Només existeix un remordiment, el de no haver sabut mirar per un mateix. 3. En els negocis la teoria és utilíssima, però operativa només quan els afers ja s’han liquidat.

Em sé tots aquests i altres teoremes de memòria, però a mi no em serviren de res.

Quan admiro algú, intento immediatament d’assemblar-m’hi. Vaig copiar també el Malfenti. Vaig voler ésser i em vaig sentir molt astut. Una vegada fins i tot vaig somiar que era més llest que ell. Em semblava haver descobert un error en la seva organització comercial: vaig voler dir-li-ho de seguida per tal d’aconseguir la seva estima. Un dia, a la taula del Tergesteo, el vaig aturar quan, tot discutint un negoci, estava dient bèstia a un seu interlocutor. El vaig advertir que feia malament de proclamar davant tothom la seva astúcia. El veritable astut en el comerç, segons el meu parer, ha de fer per manera de semblar totxo.

Ell se me’n rigué. La fama de llest era utilíssima perquè molts anaven a aconsellar-se amb ell i li portaven notícies fresques, mentre ell els donava consells utilíssims confirmats per una experiència recollida des de l’Edat Mitjana. Algunes vegades tenia l’oportunitat d’obtenir, junt amb les notícies, la possibilitat de vendre la mercaderia. A la fi —i aquí es posà a cridar perquè li semblà haver trobat l’argument que havia de convèncer-me— per vendre o per comprar amb avantatge, tothom es dirigia al més llest. Del totxo ningú no n’esperava altra cosa que induir-lo a sacrificar el seu benefici, però la seva mercaderia era sempre més cara que la del llest perquè ja havia estat estafat en el moment de la compra.

Jo, en aquesta taula, era la persona més important, per a ell. Em confià els seus secrets comercials, els quals no vaig trair mai. La seva confiança estava assegurada, tant és així que pogué enganyar-me dues vegades, quan era ja el seu gendre. La primera vegada, la seva perspicàcia em costà fins i tot diners, però fou Olivi l’enganyat i per això no em va doldre massa. Olivi m’hi havia fet anar per tenir-ne notícies i les tingué. Les tingué de tal manera que no m’ho va perdonar mai i quan obria la boca per donar-li alguna informació, em preguntava: «De qui l’has treta? Del teu sogre?». Per defensar-me vaig haver de defensar Giovanni i vaig acabar sentint-me més embolicaire que l’embolicat. Un sentiment agradabilíssim.

Però una altra vegada vaig ser precisament jo qui va fer el paper d’imbècil, però ni llavors no vaig saber tenir ressentiment pel meu sogre. Ell provocava ara la meva enveja, ara la meva hilaritat. Veia, en la meva desgràcia l’aplicació exacta dels seus principis que ell mai no m’havia explicat tan bé. Trobà fins i tot la manera de riure-se’n amb mi, però confessant haver-me enganyat i afirmant que calia riure del vessant còmic de la meva dissort. Una sola vegada confessà haver-me fet aquella mala passada i m’ho digué al casament de la seva filla Ada (no amb mi) després d’haver begut el xampany que torbà aquell gran cos avesat a l’aigua.

Llavors explicà el fet, mentre cridava per vèncer l’alegria que li impedia de parlar:

—I sortí llavors aquell decret! Abatut, estic fent el càlcul de quant em costà. En aquell moment entra el meu gendre. Em diu que vol dedicar-se al comerç. «Vet aquí un bon moment», li dic. Ell es precipita sobre el document perquè l’Olivi pugui arribar a temps per impedir-li-ho i el negoci ja està fet. —Després em feia grans elogis—: Coneix els clàssics de memòria. Sap qui ha dit això i qui ha dit allò. Però no sap llegir un diari!

Era cert! Si hagués vist aquell document en un lloc visible dels cinc diaris que llegeixo cada dia, no hauria caigut en la trampa. Hauria hagut d’entendre tot d’una aquell decret i veure’n les conseqüències, la qual cosa no era tan fàcil perquè amb això es reduïa la taxa d’un impost i la mercaderia tractada s’abaixava.

L’endemà el meu sogre negà la seva confessió. Per boca d’ell, l’afer tornava a tenir la fisonomia que tenia abans d’aquell sopar. «El vi inventa», deia amb serenor i quedava clar que el decret en qüestió havia estat publicat dos dies després de la signatura del document. Mai no suposà que si hagués vist aquell decret hagués pogut entendre’l malament. M’afalagà, però no per cortesia, sinó perquè pensava que tothom, quan llegeix el diari, procura pels seus interessos. Jo, en canvi, quan llegeixo un diari em sento convertit en opinió pública i si veig la reducció d’un impost recordo Cobden i el lliurecanvisme. És un pensament tan important que no em deixa lloc per recordar la meva mercaderia.

Una vegada, però, se m’acudí de conquistar la seva admiració per la manera com sóc, amb tots els meus defectes. Posseíem, des de feia temps, accions d’una fàbrica de sucre de la qual s’esperaven prodigis. En canvi, les accions s’abaixaven, a poc a poc, però cada dia, i Giovanni que no tenia cap intenció de nedar contracorrent, es desféu de les seves i em convencé perquè vengués també les meves. Perfectament d’acord, em vaig disposar a donar aquella ordre de venda al meu agent i, mentrestant, en vaig prendre nota en una llibreta que en aquell temps m’havia instituït de nou. Però ja se sap que la butxaca no es mira durant el dia i així durant unes quantes nits vaig tenir la sorpresa de retrobar, dins la meva butxaca, aquella anotació just al moment d’anar al llit, massa tard perquè em servís. Una vegada vaig cridar de la ràbia que em feia i, per tal de no haver de donar massa explicacions a la meva dona, li vaig dir que m’havia mossegat la llengua. Una altra vegada, sorprès de tanta distracció, em vaig mossegar les mans. «Compte amb els peus, ara!» digué la meva muller, rient. Després no succeïren més desgràcies perquè m’hi havia acostumat. Mirava sorprès aquella maleïda llibreta, massa subtil per fer-se notar durant el dia amb la seva pressió, i ja no hi pensava fins l’endemà al vespre.

Un dia, un xàfec sobtat m’obligà a aixoplugar-me al Tergesteo. Allí vaig trobar per casualitat el meu agent, el qual m’explicà que en els darrers vuit dies el preu d’aquelles accions s’havia quasi duplicat.

—Ara venc! —vaig exclamar triomfalment.

Vaig córrer a trobar el meu sogre, el qual ja estava assabentat de l’augment d’aquelles accions i es dolia d’haver venut les seves i una mica menys d’haver-me fet vendre les meves.

—Tingues paciència! —digué rient—. És la primera vegada que perds per haver seguit un consell meu.

L’altre negoci no era el resultat d’un consell seu però sí d’una proposta seva, la qual cosa, segons ell, era molt diferent.

Jo vaig esclafir a riure, de gust.

—Però no he seguit per res aquell consell! —No en tenia prou amb la fortuna i vaig intentar de fer-me un mèrit. Li vaig explicar que les accions serien venudes demà i, prenent un aire d’importància, vaig voler fer-li creure que jo ja havia sabut aquelles notícies que eren les que m’havien dut a no tenir en compte el seu consell, i que m’havia oblidat de donar-les-hi.

Sulfurat i ofès em parlà sense mirar-me a la cara.

—Qui té una ment com la teva no pot fer negocis. I quan es fa una tal malvestat, no es confessa. Encara has d’aprendre moltes coses, tu.

Em sabé greu irritar-lo. Era molt més divertit quan em feia mal a mi. Li vaig explicar sincerament com havien anat les coses.

—Com veuràs cal una ment com la meva per dedicar-se als negocis.

De sobte, calmat, rigué amb mi:

—No és un benefici allò que treus de tals negocis; és una indemnització. Aquest teu cap t’ha costat ja tant que és just que et retorni part del que has perdut!

No sé per què m’aturo tant a explicar les diferències que vaig tenir-hi i que foren tan poques. Jo el vaig estimar veritablement, tant és així que vaig cercar la seva companyia tot i que tenia el costum de cridar per poder pensar més clarament. El meu timpà sabia suportar els seus crits. Si hagués cridat menys, aquelles seves teories immorals haurien estat més ofensives i, si hagués estat educat millor, la seva força hauria semblat menys important. I encara que jo fos tan diferent d’ell, crec que va correspondre al meu amb un afecte semblant. Ho sabria amb més certesa si no hagués mort tan aviat. Continuà donant-me lliçons amb assiduïtat després del meu matrimoni i les amaní sovint amb crits i insolències que jo acceptava convençut de merèixer-les.

Vaig casar-me amb la seva filla. La misteriosa mare natura em dirigí, i ja es veurà amb quina violència imperativa. Ara, de tant en tant, escruto la cara dels meus fills i cerco si al costat de la meva subtil barbeta, signe de feblesa, i al costat dels meus ulls somiadors, que jo els he traspassats, hi ha, com a mínim, algun tret de la força brutal de l’avi que els vaig escollir.

A la tomba del meu sogre vaig plorar tot i que el darrer adéu que em donà no fou massa afectuós. Des del seu llit de mort em digué que admirava la meva descarada sort que em permetia de moure’m lliurement, mentre ell estava crucificat en aquell llit. Jo, sorprès, li vaig preguntar què havia fet per fer-li desitjar veure’m malalt. I ell em respongué justament això:

—Si donant-te la meva malaltia pogués deslliurar-me’n, te la donaria de seguida fins i tot duplicada! Jo no tinc cap de les teves vel·leïtats humanitàries!

No hi havia res d’ofensiu: ell hauria volgut repetir aquell altre negoci amb el qual havia aconseguit carregar-me una mercaderia devaluada. Després, fins i tot aquí hi havia hagut quelcom de bonic perquè a mi no em desagradava veure explicada la meva feblesa amb les vel·leïtats humanes que m’atribuïa.

A la seva tomba, com a totes aquelles sobre les quals he plorat, em dolgué també aquella part de mi mateix que hi era sepultada. Quina desgràcia per a mi la pèrdua d’aquell meu segon pare, ordinari, ignorant, lluitador ferotge que donava relleu a la meva feblesa, a la meva cultura, a la meva timidesa. Aquesta és la veritat: jo sóc un tímid! No ho hagués sabut mai si no hagués estudiat Giovanni, aquí. Qui sap com m’hauria arribat a conèixer si hagués continuat essent al meu costat!

Aviat em vaig adonar que a la taula del Tergesteo, on li agradava mostrar-se tal com era i fins una mica pitjor, Giovanni s’imposava una reserva: no parlava mai de casa seva o només quan s’hi veia obligat, amb capteniment i amb la veu una mica més dolça que de costum. Respectava molt casa seva i potser no tots aquells que sèiem al voltant d’aquella taula li semblàvem dignes de saber-ne quelcom. Allí només vaig aprendre que les seves quatre filles tenien totes un nom que començava per a, una cosa practiquíssima segons ell, perquè les coses en les quals hi havia la inicial, podien passar de l’una a l’altra sense haver de canviar-se. Es deien (de seguida vaig saber aquells noms de memòria): Ada, Augusta, Alberta i Anna. En aquella taula es digué també que totes quatre eren boniques. Aquella inicial em colpí molt més del que em pensava. Somiava amb aquelles quatre noies tan ben lligades pel nom. Semblaven fetes per ser lliurades, com un ram. La inicial deia alguna cosa més. Jo em dic Zeno i per això tenia el convenciment que havia de prendre muller lluny del meu poble.

Fou potser per casualitat que, abans de presentar-me a can Malfenti, em vaig alliberar d’un lligam força antic amb una dona que potser hauria merescut un tractament millor. Però una casualitat que fa pensar. La decisió de tal allunyament la vaig prendre amb raonaments superficials. A ella, pobreta, fer-me sentir gelós li semblava un bon sistema per lligar-me. En canvi, la sospita fou suficient per fer-me-la abandonar definitivament. Ella no podia saber que jo llavors estava capficat amb la idea del matrimoni i que no creia poder-lo contreure amb ella, només pel fet que amb ella la novetat no m’hauria semblat prou gran. La sospita, que havia fet néixer artificiosament en mi, era una demostració de la superioritat del matrimoni en el qual no hi ha d’haver sospites com aquestes. Quan aquella sospita, de la qual vaig veure ben aviat la inconsistència, desaparegué, vaig recordar també que era una malgastadora. Avui, després de vint-i-quatre anys de matrimoni honest, ja no sóc d’aquell parer.

Per ella fou una veritable sort perquè, pocs mesos després, es casà amb una persona molt solvent i obtingué el desitjat canvi abans que jo. Just acabat de casar, me la vaig trobar a casa perquè el seu home era amic del meu sogre. Ens vèiem sovint i, durant molts anys, mentre vam ser joves, entre nosaltres hi hagué el màxim respecte i mai no es féu cap al·lusió al passat. L’altre dia em preguntà a boca de canó, amb la seva cara emmarcada de cabells grisos i jovenívolament envermellida:

—Per què em vas abandonar?

Vaig ser sincer perquè no vaig tenir el temps necessari per inventar una mentida:

—No ho sé, però ignoro també moltes altres coses de la meva vida.

—A mi em sap greu —digué ella i m’inclinava al compliment que veia venir—. A la vellesa em sembles un home molt divertit. —Em vaig alçar amb un esforç. No era el moment de donar-li’n les gràcies.

Un dia vaig saber que la família Malfenti havia tornat a la ciutat d’un viatge força llarg, després d’haver passat les vacances d’estiu al camp. No vaig arribar a fer cap pas per introduir-me en aquella casa perquè Giovanni se m’avançà.

M’ensenyà la carta d’un seu amic íntim que preguntava per mi: havia estat company meu d’estudis i l’havia estimat molt mentre el creia destinat a esdevenir un gran químic. Ara, en canvi, no m’importava res d’ell perquè s’havia tornat un gran comerciant d’adobs i jo, com a tal, no el coneixia. Giovanni em convidà a casa seva precisament perquè era l’amic d’aquell seu amic i —s’entén— jo no hi tenia res a dir.

Aquella primera visita la recordo com si hagués estat ahir. Era una tarda fosca i freda de tardor; recordo fins i tot l’alleujament que vaig tenir en alliberar-me de l’abric en la tebior d’aquella casa. Estava arribant a port. Encara ara em meravella tanta ceguesa que llavors em semblà clarividència. Corria de dret a la salut, a la legitimitat. Era cert que en aquella inicial a hi havia recloses quatre noies, però tres d’elles serien eliminades de seguida i, quant a la quarta, també aquesta passaria de seguida per un examen sever. Seria un jutge severíssim. Però llavors no hauria sabut dir les qualitats que li exigiria i les que detestaria.

A la sala elegant i àmplia, atapeïda de mobles de dos estils diferents, un dels quals era Lluís XIV i l’altre venecià, ple d’or fins sobre el cuir, dividida pels mobles en dues parts, com es feia llavors, vaig trobar-hi Augusta, sola, que llegia al costat d’una finestra. Em donà la mà, sabia el meu nom i arribà a dir-me que m’estaven esperant perquè el seu pare havia anunciat la meva visita. Després, corregué a cridar la seva mare.

Heus aquí que de les quatre noies de la mateixa inicial, pel que feia a mi, una quedava eliminada. Com podien dir que era bonica? La primera cosa que se li notava era un estrabisme tan fort que, quan tornava a pensar en ella després de no haver-la vista algun temps, la personificava tota. A més tenia pocs cabells, rossos, però d’un color fosc i apagat i la silueta no era lletja però potser una mica grossa per a la seva edat. Durant els pocs moments que vaig quedar-me sol, vaig pensar: «Si les altres se li assemblen!…».

Poc després el grup de noies es reduí a dues. Una d’elles, que entrà amb la mare, no tenia més de vuit anys. Era ben bufona aquella nena de cabells rinxolats, brillants, llargs i deixats anar sobre les espatlles! Amb aquella cara plenota i dolça semblava un angelet pensarós (mentre callava), tal com se l’havia imaginat Raffaello Sanzio.

La meva sogra… Sí! Fins i tot jo em sento retingut a parlar-ne amb massa llibertat. Fa molts anys que me l’estimo perquè és la meva mare, però estic explicant una vella història en la qual no figurà com a amiga meva i crec que no li dirigiré, ni en aquest fascicle que ella no veurà mai, paraules poc respetuoses. Pel que fa a la resta, la seva intervenció fou tan breu que hauria pogut oblidar-la: un copet en el moment just, no més fort del necessari per fer-me perdre el meu equilibri poc estable. Potser també l’hauria perdut sense la seva intervenció i, a més, qui sap si ella volgué precisament allò que succeí? És tan educada que no pot fer com el marit que bevia més del compte per revelar-me els meus negocis. De fet mai no li succeí res semblant i per això estic explicant una història que no conec prou; no sé si fou degut a la seva llestesa o a la meva estupidesa que em casés concretament amb aquella de les seves filles que no volia.

Mentrestant puc dir que a l’època de la meva primera visita, la meva sogra era encara una dona que feia molt goig. També era elegant per la seva manera de vestir, d’un luxe poc vistós. En ella tot era dòcil i entonat.

Tenia en els meus sogres un exemple d’equilibri entre marit i muller tal i com el somiava. Havien estat molt feliços junts, ell sempre cridant i ella sempre somrient amb un somriure que alhora volia dir condescendència i compassió. Ella estimava el seu homenàs i ell devia haver-la conquistada i conservada a força de bons negocis. No l’interès, sinó una veritable admiració la lligava a ell, una admiració en la qual jo participava i per això l’entenia fàcilment. Tanta vitalitat posada per part d’ell en un àmbit tan restringit: una gàbia en la qual no hi havia res més que una mercaderia i dos enemics (els dos contraents), on naixien i es descobrien sempre noves combinacions i relacions, animava meravellosament la vida. Ell li explicava tots els seus negocis i ella era tan ben educada que no li donava mai consells per por de desviar-lo del camí. Ell tenia necessitat d’aquesta assistència mútua i de vegades corria a casa per a monologar amb la convicció que anava a demanar consell a la seva dona.

No em sorprengué de saber que ell la traïa, que ella ho sabia i que no n’hi tenia rancor. Feia un any que m’havia casat quan, un dia, Giovanni m’explicà torbadíssim que havia perdut una carta que li importava molt i volgué mirar entre les cartes que m’havia donat tot esperant de trobar-la. Pocs dies després, tot content, m’explicà que l’havia trobada precisament a la carpeta. «Era d’una dona?», li vaig preguntar, i ell assentí amb el cap, mentre es vantava de la seva sort. Després, jo, per defensar-me, un dia que m’acusaven d’haver perdut cartes, vaig dir a la meva muller i a la meva sogra que no podia tenir la sort del pare a qui les cartes li tornaven soles a la carpeta. La meva sogra es posà a riure tan de gust que no vaig dubtar que aquella carta havia estat retornada a lloc per ella mateixa.

Evidentment, en la seva relació això no tenia cap importància. Cadascú estima com sap i el seu amor, segons el meu parer, no era el més estúpid.

La senyora m’acollí amb una gran gentilesa. S’excusà d’haver de tenir amb ella la petita Anna aquell quart d’hora durant el qual no es podia deixar amb ningú més. La nena em mirava i m’estudiava amb ulls seriosos. Quan Augusta va tornar i s’assegué en un petit sofà situat al davant d’aquell on érem asseguts la senyora Malfenti i jo, la nena anà a posar-se a la falda de la germana des d’on m’observà tota l’estona amb una perseverància que em divertí fins que no vaig saber quins pensaments es movien dins aquell caparró.

Al principi la conversa no va ser molt divertida. La senyora, com totes les persones ben educades, era força avorrida durant les primeres trobades. Em preguntava massa vegades per l’amic que ells fingien que m’havia introduït en aquella casa i de qui ja no recordava ni el nom de pila.

Finalment entraren Ada i Alberta. Vaig respirar: eren boniques totes dues i van aportar a aquella sala la llum que fins llavors hi havia mancat. Ambdues eren morenes, altes i esveltes, però molt diferents l’una de l’altra. No era una tria difícil la que havia de fer. Alberta tenia llavors poc més de disset anys. Com la mare, tenia —tot i ser morena— la pell rosadenca i transparent, la qual cosa augmentava el seu aspecte infantívol. Ada, en canvi, era ja una dona amb els ulls seriosos i una cara que de tan nívia blavejava una mica, i la seva cabellera era abundant, tota rinxolada, però arreglada amb gràcia i severitat.

És difícil descobrir els lleus orígens d’un sentiment esdevingut després tan violent, però estic segur que, per part meva, faltà allò que s’anomena un coup de foudre per Ada. Aquell enamorament a primera vista, però, fou substituït per la convicció que vaig tenir immediatament que aquella dona era la que necessitava i la que havia d’aportar-me la salut moral i física per a la santa monogàmia. Quan hi penso em sorprèn l’absència d’un enamorament sobtat i que, en canvi, hi hagués aquella convicció. És sabut que nosaltres els homes no cerquem en la muller les qualitats que adorem i menystenim en l’amant. Sembla, doncs, que jo no vaig veure, en un primer moment, la gràcia i tota la bellesa d’Ada i que, en canvi, em vaig encantar admirant altres qualitats que li vaig atribuir relacionades amb la seriositat i l’energia. En resum, una mica mitigades, les qualitats que valorava en el seu pare. Vist que després vaig creure (com ho crec encara) que no m’havia equivocat i que, tals qualitats, Ada de petita les havia tingudes, puc considerar-me un bon observador, però un bon observador força cec. Aquella primera vegada vaig mirar Ada amb un sol desig: el d’enamorar-me’n perquè per tal de poder casar-m’hi necessitava passar per això. M’hi vaig posar amb aquella energia que sempre esmerço en les meves pràctiques higièniques. No sabria pas dir quan vaig reeixir-hi; potser ja durant el temps relativament curt d’aquella primera visita.

Giovanni devia haver parlat molt de mi a les seves filles. Sabien, entre altres coses, que havia passat, en els meus estudis, de la facultat de lleis a la de química per tornar —malauradament!— a la primera. Vaig intentar explicar-me: era cert que quan et tancaves en una facultat, la major part dels teus coneixements quedava coberta per la ignorància. I deia:

—Si ara sobre meu no s’imposés la serietat de la vida —i no vaig dir que aquesta serietat la notava des de feia poc temps, des que havia decidit casar-me— hauria passat encara de facultat en facultat.

Després, per fer riure, vaig dir que era curiós que jo abandonés una facultat just en el moment de fer els exàmens.

—Era una casualitat —deia amb el somriure de qui vol fer creure que està dient una mentida. I en canvi era cert que havia canviat d’estudis en les més diverses estacions.

Vaig llançar-me així a la conquesta d’Ada i vaig continuar sempre amb l’esforç de fer-la riure de mi i a costa meva, mentre oblidava que l’havia escollida per la seva seriositat. Sóc una mica extravagant, però a ella deuria semblar-li ben desequilibrat. No tota la culpa és meva i es veu pel fet que Augusta i Alberta, que no havia escollit, em judicaren ben altrament. Però Ada, que precisament llavors era tan seriosa com per anar cercant amb els seus ulls preciosos l’home que hauria admès en el seu niu, era incapaç d’estimar la persona que la feia riure. Reia, reia llargament, massa llargament i la seva rialla feia tornar ridícula la persona que l’havia provocada. La seva era una veritable inferioritat i havia d’acabar per perjudicar-la, però em perjudicà primer a mi. Si hagués sabut callar a temps potser les coses haurien anat d’una altra manera. Mentrestant li hauria donat temps perquè parlés, perquè se’m revelés i d’aquesta manera poder protegir-me’n.

Totes quatre noies eren assegudes amb prou feines al petit sofà, per bé que Anna seia a la falda d’Augusta. Eren tan boniques juntes! Ho vaig constatar amb una íntima satisfacció perquè veia que estava ben predisposat a l’admiració i a l’amor. Certament boniques! El color esllanguit d’Augusta servia per a donar relleu al color bru de les cabelleres de les altres.

Havia parlat de la Universitat, i Alberta, que estava fent el penúltim curs de batxillerat, parlà dels seus estudis. Es lamentà que el llatí li resultava molt difícil. Vaig dir que no m’estranyava perquè era una llengua que no feia per a les dones, tant era així que pensava que ja des del temps dels romans les dones parlaven italià. En canvi per a mi —vaig afirmar— el llatí havia estat l’assignatura predilecta. Poc després, però, vaig cometre la lleugeresa de fer una cita llatina que Alberta hagué de corregir-me. Un veritable infortuni! Jo no hi vaig donar importància i vaig advertir Alberta que quan tingués darrera seu una desena de semestres d’Universitat, també ella hauria d’estar-se de fer cites llatines.

Ada, que feia poc que havia passat uns quants mesos a Anglaterra amb el pare, contà com en aquell país moltes noies sabien llatí. Després, sempre amb la seva veu seriosa, aliena a tota musicalitat, una mica més baixa que no s’hauria esperat de la seva gentil personeta, explicà que les dones, a Anglaterra, eren ben diferents de les d’aquí. S’associaven amb fins benèfics, religiosos o també econòmics. Ada era empesa a parlar per les germanes que volien tornar a sentir aquelles coses que en aquella època semblaven meravelloses a les noies de la nostra ciutat. I, per complaure-les, Ada parlà d’aquelles dones presidents, periodistes, secretàries i propagandistes polítiques que pujaven a la trona per parlar a centenars de persones sense sufocar-se i sense torbar-se quan eren interrompudes o veien rebatuts els seus arguments. Parlava senzillament, amb poc èmfasi, sense cap intenció de sorprendre o de fer riure.

M’agradaven les seves paraules senzilles, a mi que quan obria la boca desfigurava coses o persones perquè altrament m’hauria semblat inútil parlar. Sense ser orador, tenia la malaltia de la paraula. Per a mi, la paraula havia de ser un esdeveniment per si sola, i no podia ser empresonada per cap altre esdeveniment.

Però jo tenia un odi especial per la pèrfida Albió i ho vaig manifestar sense por d’ofendre Ada que, d’altra banda, no havia manifestat ni odi ni estima per Anglaterra. Jo hi havia passat alguns mesos però no hi havia conegut cap anglès de bona societat perquè havia perdut, en el viatge, algunes cartes de presentació que m’havien donat certs companys de negocis del meu pare. Per això, a Londres, només hi havia conegut algunes famílies franceses i italianes i havia acabat pensant que tota la gent de bé d’aquella ciutat provenia del continent. Els meus coneixements d’anglès eren molt limitats. De tota manera, amb l’ajut d’amics vaig poder conèixer alguna cosa de la vida d’aquells illencs i sobretot vaig ésser informat de la seva antipatia per tots aquells que no eren anglesos.

Vaig descriure a les noies el sentiment poc agradable que tenia de l’estada entre els enemics. De tota manera, hauria resistit i suportat Anglaterra, els sís mesos que el meu pare i Olivi volien imposar-me per tal que hi estudiés el comerç anglès (amb el qual no vaig topar mai perquè sembla que es feia en llocs amagats), si no m’hagués succeït una aventura desagradable. Havia anat a una llibreria a buscar un diccionari. En aquella botiga, sobre el taulell, reposava estirat un magnífic gat d’angora que feia venir ganes d’acariciar-li aquell pèl suau. Doncs bé! Només perquè el vaig acariciar amb dolcesa, m’assaltà traïdorament i m’esgarrapà les mans. A partir d’aquell moment no vaig poder suportar més Anglaterra i l’endemà era a París.

Augusta, Alberta i també la senyora Malfenti van riure de gust. Ada, en canvi, es quedà parada i es pensava que no ho havia entès. Havia estat el mateix llibreter qui m’havia ofès i esgarrapat? Vaig haver de repetir-ho, la qual cosa és pesada perquè sempre es repeteix malament.

Alberta, la docta, volgué ajudar-me:

—Fins i tot els antics es deixaven portar pels moviments dels animals.

No vaig acceptar l’ajut. El gat anglès no feia d’oracle, feia de destí!

Ada, amb els ullassos oberts de bat a bat, volgué més explicacions:

—I el gat representà per a vostè el poble anglès sencer?

Que desgraciat que era! Baldament certa, aquella aventura m’havia semblat tan instructiva i interessant com si hagués estat pensada per a un objectiu concret. Per entendre-la, no n’hi havia prou de recordar que a Itàlia, on conec i estimo tanta gent, l’acció d’aquell gat no hauria pogut arribar a tenir mai tanta importància? Però no vaig dir això i en canvi vaig dir:

—La veritat és que cap gat italià no hauria estat capaç d’una acció semblant.

Ada va riure moltíssim. El meu èxit em semblà fins i tot exagerat perquè m’humilià i humilià la meva aventura amb ulteriors explicacions:

—El mateix llibreter s’estranyà del comportament del gat que amb tots els altres es comportava bé. L’aventura em tocà a mi perquè era jo o, potser, perquè era italià. It was really disgusting i vaig haver de fugir.

Aquí succeí una cosa que potser hauria hagut d’avisar-me i de salvar-me. La petita Anna que fins llavors havia estat quieta observant-me, començà a expressar el sentiment d’Ada en veu alta. Cridà:

—Oi que és boig, boig del tot?

La senyora Malfenti l’amenaçà:

—Vols callar? No et fa vergonya posar-te en les converses dels grans?

L’amenaça fou pitjor. Anna cridà:

—És boig! Parla amb els gats! Caldria que tinguéssim cordes per lligar-lo!

Augusta, vermella del disgust, s’alçà i se l’emportà renyant-la i demanant-me, al mateix temps, excuses. Però encara a la porta, el petit escurçó va tenir temps de mirar-me fixament, fer-me una ganyota i cridar:

—Ja veuràs com et lligaran!

Havia estat assaltat tan de sobte que en un primer moment no vaig saber trobar la manera de defensar-me. Em vaig sentir millor quan em vaig adonar que també a Ada li sabia greu expressar el seu propi sentiment d’aquella manera. La impertinència de la petita ens acostava.

Vaig explicar rient de cor que a casa tenia un certificat oficial que atestava la meva salut mental. És així com conegueren la broma que vaig fer al meu pare. Vaig proposar d’ensenyar aquell certificat a la petita Anna.

Quan vaig dir d’anar-me’n, no m’ho permeteren. Volien que abans oblidés les esgarrapades d’aquell altre gat. Em van retenir tot oferint-me una tassa de te.

La veritat és que jo, vagament, vaig intuir de seguida que per agredir Ada hauria d’haver estat diferent de com era; pensava que m’hauria estat fàcil tornar-me com ella volia. Es continuà parlant de la mort del meu pare i em semblà que, demostrant el gran dolor que encara sentia, la seriosa Ada hauria pogut compartir-lo amb mi. Però de sobte, fent esforços per assemblar-me-li, vaig perdre la meva naturalitat i és per això que —tal i com es veurà de seguida— me’n vaig allunyar. Vaig dir que si jo tenia fills cercaria de fer per manera que m’estimessin menys per estalviar-los, més endavant, el sofriment per la meva pèrdua. Em vaig sentir una mica incòmode quan em preguntaren com m’ho faria per assolir aquest objectiu. Maltractar-los i pegar-los? Alberta, rient, digué:

—La manera més segura seria matar-los.

Veia que Ada desitjava no desplaure’m. És per això que dubtava; però tots els seus esforços no podien conduir-la més enllà del dubte. Després digué que veia que era per bondat que pensava organitzar així la vida dels meus fills, però que no li semblava just viure per preparar-se per a la mort. Em vaig obstinar i vaig afirmar que la mort era la veritable organitzadora de la vida. Jo hi pensava sempre, en la mort; i per això no tenia més que un dolor: la certesa d’haver de morir. Totes les altres coses esdevenien tan poc importants per a mi que no els concedia més que un alegre somriure o una rialla igualment alegre. M’havia deixat portar dient coses que no eren tan certes, especialment estant amb ella, una part de la meva vida ja tan important. Crec certament que li vaig parlar així pel desig de fer-li saber que era un home molt alegre. Sovint l’alegria m’havia ajudat amb les dones.

Pensarosa i vacil·lant em confessà que un estat d’ànim semblant no li agradava. Disminuint-ne el valor, la vida es feia més perillosa del que la naturalesa havia volgut. Certament m’havia dit que no feia per a ella, però de tota manera havia aconseguit de fer-la tornar vacil·lant i pensarosa, i això em semblava tot un èxit.

Alberta cità un filòsof antic que se m’assemblava en la interpretació de la vida i Augusta digué que el riure era una gran cosa. Fins el seu pare n’era ric.

—Perquè li agraden els bons negocis —digué la senyora Malfenti, rient.

Vaig interrompre finalment aquella memorable visita.

En aquest món, no hi ha res més difícil que fer un matrimoni tal i com es vol. Es veu clar en el meu cas en què la decisió de casar-me havia estat presa molt abans d’escollir la promesa. Per què no vaig anar a veure moltes altres noies abans d’escollir-ne una? No! Semblava com si em desplagués veure’n moltes i no em volgués cansar. Un cop escollida la noia hauria pogut examinar-la una mica millor i assegurar-me, com a mínim, que estaria disposada a venir-me a trobar a mig camí com es fa en les novel·les d’amor, de final feliç. Jo, en canvi, vaig escollir una noia amb la veu molt greu i la cabellera una mica rebel, però pentinada amb severitat, i vaig pensar que, tan seriosa, no rebutjaria un home intel·ligent, gens lleig, ric i de bona família, com ho era jo. Ja en les primeres paraules que bescanviàrem vaig notar algun desacord, però el desacord és la via cap a l’uníson. És més, he de confessar que vaig pensar: «Ella ha de continuar tal com és, ja que és així com m’agrada, i en tot cas seré jo qui canviarà, si ella ho vol». Pot dir-se que era ben modest perquè, en veritat, és més fàcil canviar-se a si mateix que reeducar els altres.

Al cap de molt poc temps la família Malfenti es convertí en el centre de la meva vida. Cada vespre el passava amb Giovanni que, després d’haver-me introduït a casa seva, s’havia tornat, amb mi, més afable i íntim. Fou aquesta afabilitat la que em tornà invasor. De primer visitava la seva muller i les filles un cop a la setmana, després més vegades fins acabar per anar-hi cada dia i passar-hi diverses hores a la tarda. Per introduir-me en aquella casa no mancaren els pretextos i crec no equivocar-me si afirmo que fins i tot me’ls oferiren. A vegades, m’emportava el violí i tocava una mica amb Augusta, l’única d’aquella casa que tocava el piano. Era una llàstima que Ada no toqués, i també ho era que jo toqués tan malament el violí i, el que és pitjor, que Augusta no fos una gran intèrpret. A cada concert em veia obligat a eliminar algun tros per massa difícil, amb l’excusa que feia molt de temps que no havia tocat el violí. El pianista quasi sempre és superior al violinista afeccionat i Augusta tenia una tècnica discreta, però jo, que tocava encara pitjor, no sabia acontentar-me’n i pensava: «Que bé que tocaria si sabia tocar com ella». Mentre jo judicava Augusta, els altres em judicaven a mi i, tal com vaig saber més endavant, no gens favorablement.

Malauradament no estava pas sol amb Ada les hores que passava en aquella casa. Ben aviat estigué en mi el dia sencer. Era la dona que jo havia escollit, sols per això ja era meva i la vaig adornar amb tots els somnis per tal que el premi de la vida em semblés més bonic. La vaig adornar, li vaig donar totes aquelles qualitats de què en tenia necessitat i que a mi em faltaven, perquè ella havia d’esdevenir, a més de la meva companya, la meva segona mare que em conduiria cap a una vida entera, viril, de lluita i de victòria.

En els meus somnis també la vaig embellir físicament abans de lliurar-la als altres. En realitat, al llarg de la meva vida he anat al darrera de moltes dones i moltes d’elles s’han deixat aconseguir. En somnis les aconseguia totes. Naturalment no les embelleixo alterant-ne els trets sinó que faig com un amic meu, pintor exquisit, que quan retrata dones formoses pensa intensament en alguna altra cosa bonica, per exemple en una porcellana finíssima. Un somni perillós perquè pot conferir un nou poder a les dones amb qui s’ha somiat i que en tornar-les a veure a la llum real conserven alguna cosa de la fruita, de les flors i de la porcellana amb què foren revestides.

Se’m fa difícil explicar el meu galanteig amb Ada. Hi hagué després una llarga època de la meva vida en què em vaig esforçar per oblidar l’estúpida aventura que fins em feia avergonyir amb aquella vergonya que fa cridar i protestar: «No és possible que hagi estat tan imbècil!». Doncs qui, llavors? Però la protesta comporta també una mica d’alleujament i jo hi vaig insistir. Tant de bo hagués actuat d’aquesta manera deu anys abans, als vint! Però ser titllat d’imbècil només pel fet que havia decidit casar-me, em semblà injust. Jo, que ja havia passat per tot tipus d’aventures, aconduïdes sempre amb un esperit emprenedor que arribava a l’atreviment, havia esdevingut ara el nen tímid que intenta tocar la mà de l’estimada encara que ella no se n’adoni i que, després, adora aquella part del propi cos que ha tingut l’honor d’un contacte semblant. Aquesta que fou l’aventura més pura de la meva vida, encara avui, que sóc vell, la recordo com la més barroera. Era fora de lloc, fora de temps, com si un nen de deu anys s’aferrés al pit de la dida. Quin fàstic!

Com podria explicar després la meva llarga vacil·lació per parlar clar i dir a la noia: Decideix-te! Em vols o no em vols? Anava a aquella casa des dels meus somnis; comptava els esglaons que em duien a aquell primer pis mentre em deia que si eren senars m’estimava i eren sempre senars ja que n’hi havia quaranta-tres. Arribava a ella amb molta seguretat i acabava parlant d’una cosa ben diferent. Ada no havia trobat encara l’ocasió de mostrar-me el seu desdeny i jo callava! També jo en el lloc d’Ada hauria rebut aquell jovencell de trenta anys amb guitzes al cul!

Cal que digui que en certa manera jo no m’assemblava gens a un enamorat de vint anys que calla mentre espera que l’estimada se li llanci al coll. No m’esperava res semblant. Hauria parlat, però més endavant. Si no actuava, era deguts als dubtes que tenia sobre mi mateix. Esperava tornar-me més noble, més fort, més digne de la meva divina noia. Això podia venir d’un dia a l’altre. Per què no esperar?

M’avergonyeixo també de no haver-me adonat a temps que anava encaminat a un fracàs d’aquesta mena. Havia d’haver-me-les amb una noia de les més senzilles i fou ben a força de somiar que se m’aparegué com una coqueta consumada. Fou injust aquell meu gran rancor quan ella aconseguí de fer-me veure que no volia saber res de mi. Però jo havia barrejat tan íntimament la realitat amb el somni que no aconseguia convèncer-me que ella no m’havia besat mai.

És efectivament un indici de poca virilitat el fet de no saber entendre les dones. Abans no m’havia equivocat mai i això em fa pensar que m’havia enganyat sobre Ada, per tal com des del principi havia falsejat les meves relacions amb ella. M’havia acostat a ella no per conquistaria sinó per casar-m’hi, la qual cosa és un camí insòlit per a l’amor, un camí molt llarg, un camí molt còmode, que no condueix a la meta però sí ben a prop. A l’amor que s’hi arriba d’aquesta manera, li manca la característica principal: la submissió de la dona. Així el mascle es prepara per al seu paper amb una inèrcia que pot estendre’s a tots els seus sentits, també a la vista i a l’oïda.

Cada dia portava flors a les tres noies i a totes els regalava la meva extravagància i, sobretot, amb una lleugeresa increïble els explicava la meva autobiografia.

Tothom recorda el passat amb més fervor quan el present adquireix una major importància. Es diu fins i tot que els moribunds, a les acaballes, repassen tota la seva vida. Ara m’aferrava al meu passat amb tota la violència de l’últim adéu perquè estava convençut que me n’allunyava molt. I vaig parlar sempre a les tres noies d’aquest passat, encoratjat per la gran atenció d’Augusta i d’Alberta que, potser, amagava la desatenció d’Ada de la qual no estic segur. Augusta, amb la seva dolçor, es commovia fàcilment i Alberta escoltava les meves descripcions de bohèmia estudiantil amb les galtes roges del desig de poder passar, més endavant, per una aventura semblant.

Molt de temps després vaig saber per Augusta que cap de les tres noies havia cregut que les meves històries fossin certes. A Augusta li semblaren per això més precioses perquè, encara que eren inventades per mi, li semblaven més meves que si el destí me les hagués infligides. A Alberta li resultaren agradables tot i no creure-les, perquè li eren molt suggerents. L’única que s’indignà per les meves mentides fou la seriosa Ada. Amb els meus esforços em succeïa el mateix que a aquell tirador que havia aconseguit fer diana, però a la del costat.

De tota manera, aquelles històries eren certes en la seva major part. No sabria dir fins a quin punt, perquè com que les havia explicades a moltes dones abans que a les filles d’en Malfenti, sense voler-ho, s’alteraven per tornar-se expressives. Eren certes pel fet que no hauria sabut explicar-les d’altra manera. Avui ja no m’importa provar-ne la veritat. No voldria desenganyar Augusta a qui agrada creure que me les havia inventades. Pel que fa a Ada, crec que ja ha canviat de parer i les considera certes.

El meu fracàs total amb Ada es manifestà just en el moment en què creia que havia de parlar clar. Vaig acollir l’evidència amb sorpresa i, de primer, amb incredulitat. Ella no havia dit una sola paraula que manifestés la seva aversió cap a mi i jo, mentrestant, vaig tancar els ulls per no veure aquells petits actes que no em demostraven massa simpatia. I després, jo mateix no havia dit la paraula necessària i podia afigurar-me, fins i tot, que Ada no sabia que jo era allí disposat a casar-m’hi i podia creure que jo —l’estudiant extravagant i poc virtuós— volia una cosa ben diferent.

EI malentès sempre es perllongava a causa de les meves intencions massa decididament matrimonials. La veritat és que ara desitjava Ada tota sencera, a qui havia continuat llimant-li les galtes, empetitint-li les mans i els peus i afinant-li la figura. La desitjava com a muller i com a amant. Però la manera com t’acostes a una dona per primera vegada és decisiva.

Succeí que, per tres vegades consecutives, vaig ser rebut en aquella casa per les altres dues noies. L’absència d’Ada, la primera vegada l’excusaren amb una visita de compliment, la segona amb un malestar i la tercera no se’m donà cap excusa fins que jo, alarmat, no la vaig demanar. Llavors Augusta, a qui m’havia adreçat per casualitat, no em respongué. Respongué per ella Alberta, a qui Augusta havia mirat com per invocar-ne l’assistència: Ada havia anat a casa d’una tia seva.

Em faltà l’alè. Era evident que Ada m’evitava. El dia abans encara havia suportat la seva absència i, és més, havia perllongat la meva visita tot esperant que potser a la fi apareixeria. Aquell dia, en canvi, vaig ser incapaç, per alguns moments, d’obrir la boca, i després amb l’excusa d’un mal de cap sobtat em vaig aixecar per anar-me’n. És curiós que aquella primera vegada el sentiment més fort que vaig sentir en topar la resistència d’Ada, fos de còlera i desdeny! Vaig pensar també de recórrer a Giovanni perquè posés a to la seva filla. Un home que vol casar-se és capaç fins i tot d’accions semblants, repeticions de les dels seus avantpassats.

La tercera absència d’Ada havia d’esdevenir la més significativa. La casualitat féu que descobrís que era a casa, però reclosa a la seva cambra.

Primer de tot he de dir que en aquella casa hi havia una altra persona que no havia aconseguit de conquistar: la petita Anna. Davant els altres no m’agredia perquè l’havien renyada de valent. Fins i tot alguna vegada acompanyava les germanes i escoltava les meves històries. Però, quan me n’anava, m’atrapava a la porta i gentilment em pregava que m’inclinés cap a ella; es posava de puntetes i quan la boca li arribava a l’alçada de la meva orella, em deia, amb veu baixa de manera que només jo la pogués sentir:

—Estàs ben tocat del bolet!

El millor del cas és que davant els altres la molt múrria em tractava de vostè. Si hi era present la senyora Malfenti es refugiava de seguida en els seus braços i la mare l’acariciava dient:

—Que educada que s’ha tornat la meva petita Anna! Oi?

No protestava i la bona Anna em titllà encara molt sovint de boig. Jo acollia la seva declaració amb un somriure vil que hauria pogut semblar d’agraïment. Esperava que la nena no tingués l’atreviment d’explicar les seves agressions als grans i em molestava la idea de fer saber a Ada el concepte que de mi tenia la seva germaneta. Aquella nena acabà per fer-me sentir incòmode. Si quan parlava amb els altres, la meva mirada coincidia amb la seva, havia de trobar de seguida la manera de mirar a un altre lloc i era difícil fer-ho amb naturalitat. Tanmateix em posava vermell. Em semblava que aquella innocent, amb el seu judici, podia fer-me mal. Li vaig portar regals, però no serviren per amansir-la. Es degué adonar del seu poder i de la meva debilitat i, davant dels altres, em mirava indagadora, insolent. Crec que en la nostra consciència, com en el nostre cos, tots tenim punts delicats i amagats en els quals no es pensa de grat. No sabem què són, però sabem que hi són. Jo desviava la meva mirada d’aquella mirada infantil que volia escorcollar-me.

Però un dia en què sortia d’aquella casa sol i abatut i que ella m’atrapà per fer-me ajupir i sentir el mateix compliment, em vaig inclinar amb una cara tan trasbalsada, i enfollida, i li vaig apropar les urpes amb tanta amenaça, que se n’anà corrents, plorant i cridant.

Per això vaig arribar a veure Ada, perquè fou ella la que acudí a aquells crits. La nena explicà somicant que l’havia amenaçada durament perquè m’havia tractat de boig.

—Perquè és un boig i li ho vull dir. Què hi ha de mal?

No vaig escoltar la nena, sorprès com estava de veure que Ada era a casa. Les seves germanes, per tant, havien mentit; més ben dit, Alberta a qui Augusta havia passat l’encàrrec per eximir-se’n! Per un moment ho vaig veure tot clar. Vaig dir a Ada:

—Estic molt complagut de veure-la. Em pensava que era, des de feia tres dies, a casa d’una seva tia.

No em respongué perquè de moment s’inclinà cap a la nena que plorava. Aquella tardança a obtenir les explicacions a les quals creia tenir dret em féu pujar la sang al cap. No trobava paraules. Vaig fer un altre pas per acostar-me a la porta de sortida i si Ada no hagués parlat, jo me n’hauria anat per no tornar mai més. Amb la ira em semblava molt fàcil aquella renúncia a un somni que havia durat tant de temps.

Mentrestant ella, tota vermella, es girà cap a mi i em digué que havia tornat feia poc perquè no havia trobat la tia a casa.

N’hi hagué prou per calmar-me. Que bonica que era, ajupida maternalment sobre la nena que continuava cridant. El seu cos era tan flexible que semblava que s’havia tornat més petit per acostar-se millor a la petita. Em vaig entretenir a admirar-la mentre la considerava meva una altra vegada.

Em vaig asserenar tant que vaig voler oblidar el ressentiment que pocs moments abans havia manifestat i vaig ser molt cordial amb Ada i també amb Anna. Vaig dir rient de cor:

—Em diu boig tan sovint que he volgut fer-li veure la veritable cara i el posat del boig. Vulgui excusar-me! També tu, pobreta Anna, no tinguis por perquè jo sóc un boig bo.

Ada fou molt, molt gentil. Va renyar la petita que continuava sanglotant i em demanà excuses per la nena. Si hagués tingut la sort que Anna enfadada se n’hagués anat, hauria parlat. Hauria dit una frase que potser és en alguna gramàtica de llengua estrangera, feta per facilitar la vida a qui no coneix la llengua del país on és: «Puc demanar-la al seu pare?». Era la primera vegada que volia casar-me i per aquesta raó em trobava en un país del tot desconegut. Fins llavors m’havia comportat ben diferentment amb les dones amb les quals em feia. Les havia assaltades posant-los, abans que res, les mans a sobre.

Però no vaig arribar a dir ni tan sols aquelles poques paraules. Potser havien de ser dites després d’un cert espai de temps! Havien d’anar acompanyades d’una expressió suplicant, difícil de formar-se just després de la meva lluita amb Anna i amb Ada, i també perquè des del fons del passadís venia la senyora Malfenti reclamada pels crits de la nena.

Vaig allargar la mà a Ada, que em donà cordialment la seva de seguida, i li vaig dir:

—Fins demà. Excusi’m amb la senyora.

Vaig dubtar de si deixar anar aquella mà que reposava confiada en la meva. Sentia que, en anar-me’n llavors, renunciava a una acció única amb aquella noia predisposada a complaure’m per compensar-me de la grolleria de la germana. Vaig seguir la inspiració del moment, em vaig inclinar cap a la seva mà i la hi vaig tocar amb els llavis. Tot seguit vaig obrir la porta i vaig sortir cames ajudeu-me després d’haver vist com Ada, que fins llavors m’havia donat la seva dreta mentre amb l’esquerra tenia Anna que se li agafava a les faldilles, es mirava sorpresa la maneta que havia sofert el contacte dels meus llavis, com si volgués veure si hi havia escrit alguna cosa. No crec que la senyora Malfenti s’adonés del meu acte.

Em vaig aturar un moment a les escales, jo mateix sorprès de la meva acció gens premeditada. ¿Hi havia encara la possibilitat de tornar a aquella porta que havia tancat darrera meu, tocar el timbre i gosar poder dir a Ada aquelles paraules que havia cercat en va sobre la seva mà? No m’ho va semblar! Hauria demostrat poca dignitat amb tanta impaciència. I després, havent-li dit que hi tornaria li havia ja donades les meves explicacions. Ara, tenir-les, no depenia sinó d’ella, només m’havia de donar l’oportunitat per donar-les-hi. Vet aquí com havia deixat d’explicar històries a tres noies i havia, en canvi, besat la mà d’una sola d’elles.

De tota manera la resta del dia fou força desagradable. Estava inquiet, ansiós. Anava dient-me que el meu nerviosisme venia només de la impaciència de veure aclarida aquella aventura. M’imaginava que si Ada m’hagués rebutjat, hauria pogut córrer, amb tota la calma, a cercar una altra dona. Tot el meu lligam amb ella venia d’una resolució lliure que ara hauria pogut anul·lar-se per una altra! Llavors no vaig comprendre que, de moment, en aquest món no hi havia per a mi altres dones i que necessitava precisament Ada.

La nit que seguí em semblà llarguíssima; la vaig passar quasi despert del tot. Després de la mort del pare, havia abandonat els meus costums de noctàmbul i ara, d’ençà que havia decidit casar-me, m’hauria estat difícil tornar-hi. És per això que me n’havia anat al llit d’hora amb la intenció que la son em fes passar el temps de pressa.

De dia havia acollit, amb la fe més cega, les explicacions d’Ada sobre aquelles tres absències a la sala d’estar a l’hora que jo hi era; una fe deguda a la meva ferma convicció que la dona seriosa que havia escollit no era capaç de mentir. Però a la nit aquesta fe disminuí. Dubtava de si no havia estat jo qui l’havia informada que Alberta —quan Augusta havia rebutjat de parlar-me— havia donat com a excusa aquella visita a la tia. No recordava bé les paraules que li havia dit encaparrat com estava, però creia que era cert que li havia esmentat aquella excusa. Llàstima! Si no ho hagués fet, potser ella, per excusar-se, hauria inventat alguna altra cosa i jo, havent-li atrapat la mentida, hauria tingut ja l’aclariment que volia.

Aquí hauria pogut adonar-me de la importància que Ada tenia ja per a mi, perquè per tranquil·litzar-me anava dient-me que si no em volia renunciaria per sempre al matrimoni. El seu rebuig, doncs, hauria canviat la meva vida. I continuava somiant mentre em confortava el pensament que potser aquell rebuig seria una sort per a mi. Recordava aquell filòsof grec que predeia el penediment tant per a aquell qui es casava com per a aquell que romania solter. És a dir que no havia perdut encara la capacitat de riure’m de la meva aventura; l’única capacitat que em mancava era la de dormir.

Em vaig adormir que ja clarejava. Quan em vaig despertar era tan tard que em faltaven poques hores perquè em fos permesa la visita a can Malfenti. És per això que no hi havia més necessitat de fantasiejar ni de recollir altres indicis que m’aclarissin les intencions d’Ada. Però és difícil aturar el pensament per tal que no s’ocupi d’un argument que ens interessa massa. L’home fóra un animal molt sortós si sabés fer-ho. Enmig de les cures a la meva persona, que aquell dia vaig exagerar, no vaig pensar en altra cosa: havia fet bé besant la mà d’Ada o havia fet mal de no besar-li els llavis?

Precisament aquell matí vaig tenir una idea que crec que em féu mal perquè em tragué aquella mica d’iniciativa viril que el meu curiós estat d’adolescència m’hauria concedit. Un dubte dolorós: i si Ada es casés amb mi induïda pels seus pares, sense estimar-me i, pitjor encara, tenint una veritable aversió per mi? Perquè certament tothom en aquella casa, és a dir: Giovanni, la senyora Malfanti, Augusta i Alberta m’estimaven; només podia dubtar d’Ada. En l’horitzó s’albirava el conegut conte de la joveneta obligada a un matrimoni odiós per culpa de la família. Jo no ho hauria permès. Heus aquí la raó per la qual havia de parlar amb Ada, però calia que estigués sola. No n’hi hauria prou de dir-li la frase que tenia preparada. Mirant-la als ulls li hauria preguntat: «M’estimes tu?». I si ella m’hagués dit que sí, jo l’hauria estreta entre els meus braços per sentir vibrar-ne la sinceritat.

D’aquesta manera em semblava que estava preparat per a tot. En canvi calia que m’adonés que havia arribat a aquella mena d’examen oblidant de repassar precisament aquella pàgina del text de la qual em caldria parlar.

Em rebé la senyora Malfenti sola, em féu seure a un angle de la sala i es posà a parlar de seguida tot impedint-me fins i tot de preguntar per les noies. Estava força distret i em repetia la lliçó per no oblidar-la en el moment precís. De cop vaig tornar en si com si hagués sentit sonar una trompeta. La senyora Malfenti estava fent un preàmbul. M’assegurava la seva amistat i la del seu marit i l’afecte de tota la seva família, compresa la petita Anna. Ens coneixíem des de feia tant de temps! Ens havíem vist cada dia des de feia quatre mesos.

—Cinc! —vaig córrer a dir jo que n’havia fet el càlcul aquella nit, mentre recordava que la meva primera visita havia estat a la tardor i ara érem en plena primavera.

—Sí, cinc! —digué la senyora pensant-hi com si hagués volgut repassar el meu càlcul. Després, amb aire de retret—: A mi em sembla que vostè compromet Augusta.

—Augusta? —vaig dir jo pensant que ho havia entès malament.

—Sí! —confirmà la senyora—. Vostè l’afalaga i la compromet.

Ingènuament vaig revelar el meu sentiment:

—Però jo no la veig mai, l’Augusta.

Va fer un gest de sorpresa i (o m’ho semblà?) de sorpresa dolorosa.

Mentrestant intentava pensar intensament per tal d’arribar aviat a explicar allò que em semblava un equívoc del qual de seguida vaig capir la importància. Em veia mentalment, visita per visita, durant aquells cinc mesos, capficat per espiar Ada. Havia tocat amb Augusta i, de fet, alguna vegada havia parlat més amb ella, que m’estava escoltant, que no pas amb Ada, però només perquè ella expliqués a Ada les meves històries acompanyades de la seva aprovació. Havia de parlar clarament a la senyora i explicar-li les meves intencions amb Ada? Però poc abans havia decidit parlar amb Ada tota sola per saber les seves intencions. Potser si hagués parlat clarament amb la senyora Malfenti, les coses haurien anat d’una altra manera i si no podia casar-me amb Ada no m’hauria casat tampoc amb Augusta. Deixant-me portar per la decisió que havia pres abans de veure la senyora Malfenti, i sentides les coses sorprenents que m’havia dit, vaig callar.

Pensava intensament, però amb una mica de confusió. Volia entendre, volia endevinar i de seguida. Les coses es veuen pitjor quan s’obren massa els ulls. Vaig entreveure la possibilitat que volguessin treure’m de casa seva. Em semblà poder excloure-la. Era innocent, un cop vist que no festejava l’Augusta que ells volien protegir. Però potser m’atribuïen les intencions cap a Augusta per no comprometre Ada. I, per què protegir Ada d’aquella manera quan ja no era una nena? Estava segur de no haver-la agafada pels cabells sinó en somnis. En realitat no havia fet altra cosa que fregar la seva mà amb els meus llavis. No volia que em prohibissin l’accés a aquella casa perquè abans d’abandonar-la volia parlar amb Ada. Per això amb veu tremolosa vaig dir:

—Em vol dir, senyora, què és el que he de fer per no desplaure ningú?

Dubtà. Hauria preferit haver-me-les amb Giovanni, que pensava cridant. Després, decidida, però fent un esforç per semblar cortesa que es feia evident en el to de la veu, digué:

—Durant una temporada, no hauria de venir tan sovint a casa nostra; és a dir, no cada dia sinó dues o tres vegades a la setmana.

La veritat és que si m’hagués dit barroerament que me n’anés i que no hi tornés més, jo, sempre de cara al meu propòsit, li hauria suplicat que em tolerés en aquella casa, com a mínim dos o tres dies encara, per tal d’aclarir la meva situació amb Ada. En canvi, les seves paraules, més dòcils del que m’esperava, em donaren el coratge per manifestar el meu ressentiment:

—Si vostè vol, en aquesta casa no hi tornaré a posar els peus!

Vingué allò que havia esperat. Ella protestà, tomà a parlar de l’estima de tots cap a mi i em suplicà que no m’enfadés amb ella. Jo em vaig mostrar magnànim, li vaig prometre tot allò que volgué, és a dir abstenir-me de tornar a aquella casa abans de quatre o cinc dies, de retornar-hi després amb una regularitat de dues o tres vegades a la setmana i, sobretot, de no tenir-li rancor.

Fetes aquestes promeses, vaig voler demostrar que les mantenia i em vaig aixecar per anar-me’n. La senyora protestà rient:

—Amb mi no hi ha cap tipus de compromís i pot quedar-se.

I donat que li pregava que em deixés marxar per fer un encàrrec que se m’havia acudit llavors, encara que era cert que no veia l’hora d’estar sol per reflexionar millor la meva extraordinària aventura, la senyora fins i tot em pregà que em quedés perquè així li donava la prova que no m’havia enfadat amb ella. Per això vaig quedar-me, sotmès contínuament a la tortura d’escoltar la xerrameca a què ara es lliurava la senyora, sobre la moda femenina que no volia seguir, sobre el teatre i fins i tot sobre el temps tan sec amb què s’anunciava la primavera.

Poc després em vaig alegrar d’haver-me quedat perquè em vaig adonar que necessitava un aclariment posterior. Sense cap respecte vaig interrompre la senyora, de la qual ja no escoltava cap paraula, per preguntar-li:

—I tota la família sabrà que vostè m’ha aconsellat de no venir tan sovint a aquesta casa?

De primer semblà que no es recordés del nostre pacte. Després protestà:

—No venir tan sovint? Només durant alguns dies, entenguem-nos. Jo no ho diré a ningú, ni tan sols al meu home i, és més, li agrairé que vulgui tenir la mateixa discreció.

També això vaig prometre, com també que, si em demanaven una explicació del perquè no em veien tan sovint, donaria diverses excuses. De moment vaig creure en les paraules de la senyora i em vaig figurar que Ada podia sorprendre’s i disgustar-se per la meva absència imprevista. Una imatge agradabilíssima!

Després encara em vaig quedar, sempre esperant que vingués una altra inspiració a dirigir-me novament, mentre la senyora parlava dels darrers preus dels queviures, esdevinguts caríssims.

En comptes d’altres inspiracions, arribà la tia Rosina, una germana de Giovanni, més gran que ell, però molt menys intel·ligent. Tenia, però, algun tret de la seva fisonomia moral que la caracteritzava com a germana seva. En primer lloc la mateixa consciència dels drets propis i dels deures dels altres un xic còmica, perquè priva de qualsevol arma per imposar-se; després també el vici d’alçar sovint la veu. Es pensava de tenir tants drets a casa del germà que —tal i com vaig aprendre després— per molt de temps tingué la senyora Malfenti com a una intrusa. Era soltera i vivia amb una sola minyona de la qual parlava sempre com de la seva més gran enemiga. Quan morí encomanà a la meva muller de vigilar la casa fins que la minyona que l’havia assistida no se n’hagués anat. Tots, a casa de Giovanni, la suportaven i temien la seva agressivitat.

Encara no me’n vaig anar. La tia Rosina preferia Ada d’entre totes les seves nebodes. Em vingueren ganes de conquistar-ne l’amistat i vaig cercar una frase amable per dir-li. Vaig recordar vagament que la darrera vegada que l’havia vista (més ben dit entrevista, perquè llavors no sentia la necessitat de mirar-la) les nebodes, just quan se n’havia acabat d’anar, havien comentat que no tenia gaire bon color de cara.

És més, una d’elles havia dit:

—S’haurà fet mala sang amb alguna enrabiada amb la minyona!

Vaig trobar allò que cercava. Mirant afectuosament l’arrugada carassa de la vella, li vaig dir:

—La trobo molt millorada, senyora.

Ni mai que hagués dit aquella frase. Em mirà sorpresa i protestà:

—Jo estic sempre igual. Des de quan he millorat?

Volia saber quan l’havia vista per darrera vegada. No recordava exactament la data i vaig haver de recordar-li que havíem passat una tarda sencera junts, asseguts en aquella mateixa sala amb les tres noies, però no a la banda on érem ara, sinó a l’altra. M’havia proposat demostrar-li interès, però les explicacions que m’exigia el feien durar massa. La meva falsedat em pesava i em produïa un veritable dolor.

La senyora Malfenti intervingué somrient.

—Però vostè no volia pas dir que la tia Rosina s’ha engreixat, oi?

Diable!, aquella era la raó del ressentiment de la tia Rosina que estava molt grassa com el germà i encara confiava d’aprimar-se.

—Engreixat? De cap de les maneres! Jo em referia només al bon color de la senyora.

Intentava conservar un aspecte afectuós i, en canvi, havia de contenir-me per no dir-li una insolència.

La tia Rosina no semblà satisfeta ni llavors. No havia estat malalta darrerament i no entenia per què m’havia d’haver semblat malalta. I la senyora Malfenti li donà la raó:

—Al contrari, és una característica seva no canviar de color —digué dirigint-se’m—. No li sembla?

A mi m’ho semblava. És més, era evident. Me’n vaig anar de seguida. Vaig allargar cordialment la mà a la tia Rosina amb el desig de calmar-la, però ella m’allargà la seva mirant cap a un altre lloc.

Encara no havia traspassat la porta d’aquella casa que el meu estat d’ànim canvià. Quin alliberament! No havia d’estudiar més les intencions de la senyora Malfenti ni esforçar-me per complaure la tia Rosina. La veritat és que crec que si no hagués estat per la grollera intervenció de la tia Rosina, aquella politicona de la senyora Malfenti hauria aconseguit perfectament el seu objectiu i jo m’hauria allunyat d’aquella casa content d’haver estat ben tractat. Vaig baixar les escales a saltirons. Là tia Rosina havia estat només un comentari de la senyora Malfenti. La senyora Malfenti m’havia proposat que em mantingués allunyat de casa seva durant alguns dies. Massa bona l’estimada senyora! L’hauria complaguda més del que s’esperava i no m’hauria vist mai més! M’havien torturat, ella, la tia i també Ada! Amb quin dret? Per què havia volgut casar-me? Ara ja no hi pensava! Que bonica que era la llibertat!

Durant un quart d’hora bo vaig córrer pels carrers acompanyat d’aquest sentiment. Després vaig sentir la necessitat d’una llibertat encara més gran. Havia de trobar la manera de subratllar, de manera definitiva, el meu desig de no tornar a posar els peus en aquella casa. Vaig deixar de banda la idea d’escriure una carta amb la qual m’hauria acomiadat. L’abandó esdevenia encara més desdenyós si no en comunicava la intenció. Simplement m’hauria oblidat de veure Giovanni i tota la seva família.

L’acte amb què havia de segellar la meva voluntat, vaig trobar-lo discret i gentil i per això un pèl irònic. Vaig córrer cap a una floristeria per tal d’escollir un magnífic ram de flors, que vaig fer adreçar a la senyora Malfenti amb la meva targeta de visita en la qual no hi vaig escriure sinó la data. No calia posar-hi res més. Era una data que no oblidaria mai com no l’oblidarien tampoc ni Ada ni la seva mare: 5 de maig, aniversari de la mort de Napoleó.

Vaig apressar-me a fer el lliurament. Era importantíssim que arribés aquell mateix dia.

Però, i després? Tot estava fet, tot, perquè no es podia fer res més! Ada estava separada de mi amb tota la seva família i jo havia de viure sense fer res, esperant que algú d’ells vingués a buscar-me i donar-me l’ocasió de fer o dir alguna cosa.

Vaig córrer cap al meu despatx per reflexionar i tancar-m’hi. Si hagués cedit davant la meva impaciència, hauria tornat corrents a aquella casa malgrat que hi arribés abans que el meu ram de flors. Els pretextos no faltaven. Podia haver-me deixat el paraigua o qualsevol altra cosa!

No vaig voler fer una cosa semblant. En enviar aquelles flors havia pres una bona decisió que calia conservar. Havia d’estar-me quiet, perquè el proper moviment els pertocava a ells.

El recolliment que vaig tenir en el meu despatx i del qual esperava un alleujament, aclarí només les raons de la meva desesperació fins a les llàgrimes. Jo estimava Ada! No sabia encara si aquell era el verb just i vaig continuar l’anàlisi. La volia no solament meva, sinó com a muller. Ella, amb aquella cara marmòria sobre el cos acerb, i després amb la seva serietat fins al punt de no entendre la meva gràcia, que no li tornaria a ensenyar sinó que hi renunciaria per sempre, ella que m’hauria ensenyat una vida d’intel·ligència i de feina. La volia tota i ho volia tot, d’ella. Vaig acabar concloent que el verb era just aquell: estimava Ada.

Em semblà haver pensat una cosa molt important que podia guiar-me. Fora vacil·lacions! Tant li feia saber si m’estimava. Necessitava intentar d’obtenir-la i no era el cas de parlar amb ella si Giovanni podia disposar-ne. Necessitava aclarir-ho tot aviat per arribar a la felicitat, o si no oblidar-me’n i guarir. Per què havia de patir tant mentre esperava? Quan sabria —i podia saber-ho només per Giovanni— que havia perdut definitivament Ada, com a mínim no hauria hagut de lluitar amb el temps que hauria continuat passant lentament sense que tingués necessitat d’empènyer-lo. Una cosa definitiva és sempre tranquil·la perquè està fora del temps.

Vaig córrer a la recerca de Giovanni. Foren dues corregudes. Una cap al despatx situat en aquell carrer que continuem anomenant de les Cases Noves, perquè ja l’anomenaven així els nostres pares. Cases altes i velles que ofusquen un carrer tan proper a la vora del mar, poc concorregut a aquella hora del capvespre, i on vaig arribar aviat. Mentre caminava no vaig pensar en altra cosa que a preparar ni que fos breument la possible frase que havia de dir-li. N’hi havia prou de dir-li el meu determini de casar-me amb la seva filla. No havia ni de conquerir-lo ni de convèncer-lo. Aquell home de negocis hauria tingut la resposta just quan hagués entès la meva pregunta. Em preocupava, però, la qüestió de si en una tal ocasió havia de parlar en llengua o en dialecte.

Però Giovanni ja havia deixat el despatx per anar-se’n al Tergesteo. M’hi vaig encaminar. A poc a poc perquè sabia que a la Borsa hauria d’esperar-me per poder parlar tots dos sols. Després, prop de via Cavana, vaig haver d’alentir el pas a causa de la gentada que obstruïa el carrer, ja de per si prou estret. I fou precisament mentre passava, a empentes i rodolons, per entre aquella gentada que vaig tenir finalment, com en una visió, la clarividència que havia estat cercant durant tantes hores. Els Malfenti volien que em casés amb Augusta i no amb Ada i això per la senzilla raó que Augusta estava enamorada de mi i Ada no. No ho estava perquè si no no haurien volgut separar-nos. M’havien dit que comprometia Augusta, però era ella en canvi la que es comprometia, estimant-me. Ho vaig comprendre tot en aquell moment, amb tanta claredat, com si algú de la família m’ho hagués dit. I fins i tot vaig endevinar que Ada estava d’acord que m’allunyés d’aquella casa. No m’estimava i no m’estimaria mentre la germana m’estimés.

Així doncs, en la concorreguda via Cavana, havia pensat amb més lucidesa que en el meu propi despatx.

Avui dia, quan recordo aquells memorables cinc dies que em dugueren al matrimoni, em sorprèn que no em tranquil·litzés el fet de saber que la pobra Augusta m’estimava. Ara, foragitat de can Malfenti, estimava Ada amb ràbia. Per què no em satisféu veure clar que la senyora Malfenti m’havia allunyat en va, donat que romania en aquella casa i molt a prop d’Ada, és a dir en el cor d’Augusta? És més, la invitació de la senyora Malfenti de no comprometre Augusta, és a dir de casar-m’hi, em semblava una nova ofensa. Tenia, cap a la lletja Augusta que m’estimava, tot el desdeny que no admetia que tingués cap a mi la seva bonica germana, a qui jo estimava.

Vaig accelerar el pas, em vaig desviar per dirigir-me a casa meva. No tenia cap necessitat de parlar amb Giovanni perquè sabia molt bé com comportar-me; ho sabia amb una evidència tan desesperant que potser finalment aconseguiria la pau tot separant-me d’aquell temps massa lent. Era fins i tot perillós parlar-ne amb aquell mal educat de Giovanni. La senyora Malfenti havia parlat de tal manera que només l’havia entesa allà a via Cavana. El marit era capaç de comportar-se d’altra manera. Potser, fins i tot m’hauria dit: «Per què vols casar-te amb Ada? Vejam! No faries millor casant-te amb Augusta?». Perquè ell tenia un axioma que recordava i que hauria pogut utilitzar en aquest cas: «Has d’explicar sempre i clarament l’afer al teu adversari perquè només llavors podràs estar segur d’entendre’l millor que ell!». I llavors? N’hauria tret una clara ruptura. Només llavors el temps hauria pogut caminar com volia, perquè ja no tindria cap necessitat de preocupar-me’n: hauria arribat a un punt mort!

Vaig recordar també un altre axioma de Giovanni i m’hi vaig aferrar perquè m’esperançava. Vaig saber romandre-hi aferrat durant cinc dies, durant aquells cinc dies que convertiren la meva passió en malaltia. Giovanni solia dir que no calia tenir pressa per liquidar un afer quan de la liquidació no se’n podia esperar un profit: cada afer arriba per si sol a la liquidació, tal i com ho prova el fet que la història del mes és molt llarga i que són pocs els afers que han quedat en suspens. Fins que no se n’ha fet la liquidació, cada afer pot tornar-se avantatjós.

No vaig recordar que hi havia altres axiomes de Giovanni que deien just el contrari i em vaig aferrar només a aquell. A alguna cosa havia d’aferrar-me! Vaig fer el ferm propòsit de no moure’m fins que no sabés que alguna cosa nova havia fet canviar de signe l’afer a favor meu. I en vaig sortir tan malparat que potser és per això que, després, cap dels meus propòsits no m’acompanyà durant tant de temps.

Tot just acabat de fer el propòsit, vaig rebre una targeta de la senyora Malfenti. Vaig reconèixer-ne la lletra del sobre i, abans d’obrir-lo, em vaig alegrar que n’hi hagués hagut prou amb aquell meu ferm propòsit perquè ella es penedís d’haver-me maltractat i em vingués al darrera. Quan vaig veure que no deia res més que les lletres m. a. que volien ser l’agraïment per les flors que li havia enviat, em vaig tirar sobre el llit i vaig mossegar el coixí per clavar-hi les dents i impedir-me de córrer a desfer el meu propòsit. Quina serenitat tan irònica que es desprenia d’aquelles inicials! Molta més de la que hi havia en la data que havia posat sobre la meva targeta i que significava ja de per si un propòsit i potser fins i tot un retret. Remember havia dit Carles I abans que li tallessin el coll i devia haver pensat la data d’aquell dia! També jo havia exhortat la meva adversària a recordar i a témer!

Foren cinc dies i cinc nits terribles i en vaig sotjar les albes i els capvespres que eren principi i fi i acostaven l’hora de la meva llibertat, la llibertat de lluitar novament pel meu amor.

Em preparava per a aquella lluita. Ara ja sabia com la meva noia volia que fos jo. M’és fàcil de recordar els propòsits que vaig fer llavors, en primer lloc perquè n’havia fet d’iguals feia poc, i després perquè els vaig anotar en un paper que encara guardo. Em proposava de tornar-me més seriós. Això volia dir no explicar aquells acudits que feien riure i que em difamaven, tot fent-me estimar per la lletja Augusta i fent-me menysprear per la meva Ada. Després hi havia el propòsit d’ésser, cada matí a les vuit, al meu despatx on no anava des de feia molt temps, no per discutir els meus drets amb Olivi sinó per treballar amb ell i poder assumir, en el moment precís, la direcció dels meus negocis. Això ho hauria d’haver fet en una època més tranquil·la que no pas aquella, com també calia que deixés de fumar més endavant, o sigui quan hagués retrobat la meva llibertat, perquè no havia d’empitjorar aquell horrible moment. A Ada l’esperava un marit perfecte. És per això que fins i tot tenia propòsits de dedicar-me a lectures serioses, després d’anar cada dia, una mitja horeta, al gimnàs i a muntar a cavall un parell de vegades a la setmana. Les vint-i-quatre hores del dia no eren pas tan llargues.

Durant aquells dies de separació, la gelosia més amarga fou la meva companya de totes les hores. Era un propòsit heroic voler corregir-se de tots els defectes per preparar-se a conquistar Ada passades algunes setmanes. Però, i mentrestant? Mentre jo em subjectava a la més dura de les restriccions, estarien quiets els altres mascles de la ciutat i no cercarien de prendre’m la dona? D’entre ells n’hi hauria tanmateix algun que no tindria necessitat de fer tantes coses per agradar. Sabia, em pensava saber, que quan Ada trobés qui feia al cas, hi consentiria sense esperar a enamorar-se. Quan, aquells dies, veia algun mascle ben vestit, sa i serè, l’odiava perquè em semblava que feia per a Ada. D’aquells dies la cosa que millor recordo és la gelosia que s’havia posat com la boira en la meva vida.

De la terrible por d’aquells dies de veure com em prenien Ada, no se’n pot riure, i menys ara que se sap que les coses acabaren malament. Quan penso en aquells dies de passió sento una gran admiració per la profètica ànima meva.

Diverses vegades, de nit, vaig passar sota les finestres d’aquella casa. Allí, aparentment, continuaven divertint-se com quan també hi era jo. A mitjanit o una mica abans, s’apagaven els llums de la sala. Me n’anava per por de ser vist per algun visitant que se n’anés llavors.

Però cadascuna de les hores d’aquells dies fou angoixant també per la impaciència. Per què ningú no demanava per mi? Per què Giovanni no es movia? No havia d’estranyar-se de no veure’m ni a casa seva ni al Tergesteo? Per tant ell també estava d’acord que jo hagués estat allunyat? Interrompia sovint les meves passejades de dia i de nit per córrer cap a casa i assegurar-me que no havia vingut ningú a preguntar per mi. No podia anar a dormir amb el dubte, i despertava la pobra Maria per interrogar-la. Em quedava diverses hores a casa per esperar en el lloc on era més fàcilment aconseguible. Però ningú no va demanar per mi i el cert és que si no m’hagués decidit a moure’m, encara seria solter.

Un vespre vaig anar al Club a jugar. Feia molts anys que no hi anava per respecte a una promesa que havia fet al meu pare. Em semblava que la promesa ja no valia perquè el meu pare no podia haver previst aquestes meves circumstàncies doloroses i la necessitat urgent que tenia de distreure’m. Al començament vaig guanyar amb una sort que em dolgué perquè em semblà una indemnització a la meva dissort en l’amor. Després vaig perdre i també em dolgué perquè em semblà que em dominava el joc com m’havia dominat també l’amor. De seguida el joc em desagradà: no era digne ni de mi ni d’Ada. Em tornava tan pur aquell amor!

D’aquells dies sé també que els somnis d’amor havien estat anul·lats per aquella realitat tan dura. Ara, els somnis eren diferents. Somiava en la victòria en comptes de somiar en l’amor. Una vegada el meu son fou embellit per una visita d’Ada. Anava vestida de núvia i venia amb mi a l’altar, però quan estiguérem sols no fèiem l’amor, ni tan sols llavors. Era el seu marit i havia adquirit el dret de demanar-li: «Com has pogut permetre que em tractessin així?». No m’urgia cap altre dret.

En un calaix trobo esborranys de cartes a Ada, a Giovanni i a la senyora Malfenti. Són d’aquells dies. A la senyora Malfenti li escrivia una carta senzilla amb la qual m’acomiadava abans d’emprendre un llarg viatge. De tota manera no recordo haver tingut aquesta intenció: no podia deixar la ciutat quan encara no estava segur que ningú no vindria a cercar-me. Quina desgràcia si haguessin vingut i no m’haguessin trobat! Cap d’aquelles cartes no havia estat enviada. És més, em penso que les havia escrites només per posar els meus pensaments sobre un paper.

Em considerava malalt des de feia molts anys, però malalt d’una malaltia que feia sofrir més als altres que a mi mateix. Fou aleshores quan vaig conèixer la malaltia «dolorosa», una quantitat de sensacions físiques desagradables que em feren tan desventurat.

Començaren així. Prop de la una de la matinada, com que no podia dormir, em vaig aixecar i vaig caminar en la bonança de la nit fins que vaig arribar a un cafè de suburbi on no havia estat mai i on, per això, no trobaria cap conegut, la qual cosa m’agradava perquè volia continuar una discussió amb la senyora Malfenti que havia començat al llit i en la qual no volia que ningú s’hi posés. La senyora Malfenti m’havia fet nous retrets. Deia fins i tot que havia intentat «fer peuets» amb les seves filles. Si havia intentat una cosa semblant, en tot cas només ho havia fet amb Ada. Em venia una suor freda només de pensar que a can Malfenti m’estaven fent uns tals retrets. L’absent no té sempre la culpa i podien haver aprofitat el meu allunyament per posar-se tots en contra meva. Amb la claror del cafè em defensava millor. És cert que potser alguna vegada hauria volgut tocar el peu d’Ada amb el meu i una vegada m’havia semblat haver-lo tocat, amb la seva complicitat. Però després, va resultar que havia tocat la pota de la taula i la pota no podia haver parlat.

Fingia interessar-me pel billar. Un senyor, repenjat a una crossa, se m’apropà i vingué a seure just al meu costat. Demanà un suc de llimona i com que el cambrer esperava que jo demanés, per distracció, li vaig demanar també un suc de llimona encara que no pugui sofrir el gust de la llimona. Mentrestant, la crossa que estava recolzada al sofà on sèiem relliscà i em vaig ajupir per collir-la amb un moviment quasi instintiu.

—Oh, Zeno! —féu el pobre coix mentre em reconeixia en el precís instant en què volia donar-me les gràcies.

—Tullio! —vaig exclamar sorprès i allargant-li la mà. Havíem estat companys d’escola i no ens havíem vist des de feia una pila d’anys. Sabia d’ell que, un cop acabat l’ensenyament mitjà, havia entrat a treballar en un banc on ocupava un bon lloc.

De tota manera, estava tan distret que li vaig preguntar bruscament com havia estat que tingués la cama dreta més curta fins al punt d’haver de necessitar la crossa.

M’explicà de molt bon humor que sis mesos abans havia patit reumatisme i que això li havia afectat la cama.

Vaig cuitar a suggerir-li molts remeis. És l’única manera de poder simular, sense massa esforç, un viu interès. Els havia provats tots. Llavors vaig suggerir encara:

—I per què encara no ets al llit, en aquestes hores? No crec que et pugui fer cap bé l’aire de la nit.

Ell bromejà amb bonhomia: creia que tampoc a mi no em podia beneficiar l’aire nocturn i pensava que si no patia de reumatisme, podia agafar-ne abans no em morís. El dret a pernoctar era admès fins i tot per la constitució austríaca. D’altra banda, contràriament al parer general, la calor i el fred no tenien res a veure amb el reumatisme. Ell havia estudiat la seva malaltia i, és més, no feia altra cosa en aquest món que estudiar-ne les causes i els remeis. Havia obtingut una baixa del banc, més que per guarir-se per poder aprofundir en aquell estudi. Després m’explicà que estava fent una cura estranya. Menjava cada dia una gran quantitat de llimones. Aquell dia n’havia engolides una trentena, però amb la pràctica esperava arribar a pair-ne fins i tot més. Em confessà que les llimones, segons ell, eren bones també per a moltes altres malalties. Des que les prenia li molestava menys el fet de fumar exageradament, fet al qual ell també estava condemnat.

Em vingueren esgarrifances de pensar en tant d’àcid, però immediatament després vaig tenir una visió una mica més feliç de la vida: les llimones no m’agradaven, però si m’haguessin donat la llibertat de fer allò que calia o volia sense fer-me mal i sense haver de patir cap altra constricció, també jo n’hauria engolides tantes. La llibertat completa és poder fer allò que hom vol a condició de fer alguna altra cosa que agrada menys. El veritable esclavatge és la condemna a l’abstenció: Tàntal i no Hèrcules.

Després Tullio fingí voler saber coses de mi. Jo estava ben decidit a no dir-li res del meu amor dissortat, però necessitava desfogar-me. Vaig parlar amb tanta exageració dels meus mals (així ho vaig anotar i estic segur que eren lleus) que vaig acabar amb llàgrimes als ulls, mentre Tullio s’anava sentint cada vegada millor perquè em considerava més malalt que no pas ell.

Em preguntà si treballava. Tothom a la ciutat deia que jo no feia res i temia que no m’envegés mentre jo, en aquell moment, tenia absoluta necessitat de compadiment. Vaig mentir! Li vaig explicar que treballava en el meu despatx, no molt, però cada dia i com a mínim sis hores i que després, els negocis molt embolicats que havia heretat del meu pare i de la meva mare, em donaven feina per sis hores més.

—Dotze hores! —comentà Tullio, i amb un somriure satisfet, em concedí allò que envejava, el seu compadiment—: No tens res per envejar, tu!

La conclusió era exacta i em va commoure tant que vaig haver de lluitar per no deixar caure les llàgrimes. Em vaig sentir més desgraciat que mai i, en aquell dolç estat de compassió de mi mateix, s’entén que m’exposés a lesions.

Tullio s’havia tornat a posar a parlar de la seva malaltia que era, a la vegada, la seva principal distracció. Havia estudiat l’anatomia de la cama i del peu. M’explicà tot rient que quan es camina a pas ràpid, el temps que es dedica a fer el pas no ultrapassa el mig segon i que, en aquest mig segon, es mouen nogensmenys que cinquanta-quatre músculs. Em vaig estremir tot i, de cop, vaig pensar en les meves cames per cercar-hi la màquina monstruosa. Crec que la vaig trobar. Naturalment no hi vaig trobar els cinquanta-quatre artefactes, però sí una complicació enorme que va perdre el seu ordre a partir del moment en què vaig començar a capficar-m’hi.

Vaig sortir d’aquell cafè coixejant i, durant alguns dies, vaig coixejar sempre. El fet de caminar havia esdevingut, per a mi, una feina feixuga i lleugerament dolorosa. En aquell embolicat engranatge semblava com si hi faltés oli i que, movent-se, s’espatllessin els uns als altres. Pocs dies després, em vingué un mal més greu del qual parlaré més endavant i que empetití el primer. Però encara avui —que escric— si algú em mira quan em moc, els cinquanta-quatre moviments es destorben i estic a punt de caure.

També aquesta lesió la dec a Ada. Molts animals esdevenen presa dels caçadors o d’altres animals quan estan en zel. Jo, aleshores, vaig ser presa de la malaltia i crec que si hagués sabut tot allò de la màquina monstruosa en qualsevol altre moment, no m’hauria fet cap mal.

Alguna anotació que conservo em recorda una altra aventura d’aquells dies. A més de l’anotació d’una última cigarreta acompanyada de les ganes de poder guarir-me de la malaltia dels cinquanta-quatre moviments, hi ha un intent de poesia… sobre una mosca. Si no els sabia meus, em pensaria que aquells versos provenien d’una senyoreta de casa bona que tracta de tu els insectes als quals canta, però vist que els vaig fer jo, he de creure que si jo he passat per aquí, a tothom li pot passar això i altres coses.

Heus aquí com varen néixer aquells versos. Havia tornat a casa molt tard de la nit i en comptes d’anar a dormir m’havia tancat al despatx on havia encès el llum de gas. Una mosca es posà sobre el llum per turmentar-me. Vaig aconseguir de donar-li un cop, lleu per no embrutar-me. La vaig oblidar, però després vaig tornar a veure com, lentament, es refeia al bell mig de la taula. Estava quieta, dreta i semblava més alta que abans perquè una de les potes se li havia anquilosat i, no podia moure-la. Amb les dues potes del darrera s’acaronava sovint les ales. Intentà moure’s però quedà panxa enlaire, s’aixecà i tornà obstinada a la seva feina de sempre.

Llavors vaig escriure uns versos, sorprès d’haver descobert que aquell petit organisme envaït de tant dolor, cometia, en el seu esforç, dos errors: en primer lloc, en acariciar-se les ales amb tanta obstinació i no tenir-les lesionades l’insecte donava a entendre que no sabia de quin òrgan li provenia el dolor; després, l’assiduïtat del seu esforç demostrava que en la petita ment hi havia l’absoluta fe fonamentada que la salut ens pertany a tots i que ha de tornar quan ens ha deixat. Eren errors que es podien excusar fàcilment en un insecte que no viu més que la vida d’una sola estació, i que no té temps de fer experiència.

Però arribà el diumenge. Feia cinc dies de la meva darrera visita a can Malfenti. Jo, que treballo tan poc, he tingut sempre un gran respecte pel dia de festa que divideix la vida en períodes breus que la fan més suportable. Aquell dia festiu tancava una meva setmana interminable i em tocava estar alegre. No vaig canviar per res els meus plans, però per aquell dia no valdrien i reveuria Ada. No comprometria aquells plans amb cap paraula, però havia de tornar-la a veure perquè hi havia també la possibilitat que la situació hagués canviat a favor meu i llavors hauria estat una bestiesa continuar patint sense sentit.

És per això que, al migdia, amb la rapidesa que les meves pobres cames em concedien, vaig anar per la ciutat i pel carrer on sabia que la senyora Malfenti i les seves filles passarien tornant de missa. Era una festa plena de sol i, mentre caminava, pensava que potser a la ciutat m’esperava la novetat que desitjava, l’amor d’Ada!

No va ser així, però per un moment en vaig tenir la il·lusió. La sort m’afavorí d’una manera increïble. Em vaig trobar Ada cara a cara, i sola. Em faltà l’alè. Què havia de fer? La meva intenció hauria estat fer-me a una banda i deixar-la passar amb una salutació mesurada. Però en el meu cap hi hagué una mica de confusió perquè de primer hi havien hagut altres intencions entre les quals en recordava una, i era que hauria hagut de parlar clar i saber, per ella, el meu fat. No em vaig enretirar i quan ella em saludà com si ens haguéssim deixat feia cinc minuts, jo em vaig posar al seu costat.

Ella m’havia dit:

—Bon dia, senyor Cosini! Tinc una mica de pressa.

I jo:

—Em permet que l’acompanyi un trosset?

Ella acceptà somrient. Però, hauria d’haver-li parlat llavors? Ella afegí que anava directament a casa seva, per això vaig comprendre que no tenia més de cinc minuts per parlar-li, d’aquell temps, en vaig perdre una part per calcular si en tenia prou per les coses importants que li havia de dir. Millor no dir-les que dir-les a trossos. També em trobava el fet que llavors, en la nostra ciutat, ja era comprometedor per a una noia deixar-se acompanyar pel carrer per un jove. Ella m’ho permetia. No podia acontentar-me’n? Mentrestant la mirava, intentant de sentir sencer i de nou, el meu amor emboirat per la ira i el dubte. Tornaria a tenir, si més no, els meus somnis? Ella em semblava petita i gran al mateix temps, en l’harmonia dels seus trets. Els somnis tornaven tots de cop al seu costat, reals, era la meva manera de desitjar i hi tornava amb gran joia. Se me n’anava algun sentiment d’ira o de rancor.

Però darrera nostre se sentí una invocació vacil·lant:

—Em permet, senyoreta?

Em vaig girar indignat. Qui gosava interrompre les explicacions que encara no havia començat a fer? Un jove barbamec, bru i pàl·lid, la mirava amb ulls delerosos. A la vegada vaig mirar Ada amb l’absurda esperança que em demanés ajut. N’hi hauria hagut prou amb un senyal perquè em tirés a sobre d’aquell individu per demanar-li explicacions del seu atreviment. I tant de bo hagués insistit! Els meus mals haurien desaparegut de seguida si m’haguessin concedit un acte de força brutal.

Però Ada no va fer aquell senyal. Amb un somriure espontani perquè canviava lleugerament el disseny de les galtes i de la boca i fins la llum dels ulls, li allargà la mà:

—El senyor Guido!

Aquell nom em va fer mal. Ella, poc abans, m’havia anomenat pel cognom.

Vaig mirar més bé el senyor Guido. Anava vestit amb una elegància rebuscada i aguantava, amb la mà dreta enguantada, un bastó amb el mànec de vori, llarguíssim, que jo no hauria portat ni que m’haguessin pagat per cada quilòmetre. No em vaig retreure haver pogut veure, en una persona així, una amenaça per a Ada. Hi ha figures sospitoses que vesteixen amb elegància i que porten fins i tot bastons.

El somriure d’Ada em sotmeté en les més comunes relacions humanes. Ada va fer la presentació. I fins i tot vaig somriure! El somriure d’Ada recordava una mica l’encrespament d’una aigua cristal·lina fregada per una lleu brisa. També el meu recordava un moviment semblant, però produït per una pedra que hagués estat llançada a l’aigua.

S’anomenava Guido Speier. El meu somriure es féu més espontani perquè de cop se’m presentava l’ocasió de dir-li alguna cosa desagradable:

—És alemany, vostè?

Molt cortesament em digué que reconeixia que pel nom tothom s’ho podia pensar. En canvi, els documents de la seva família provaven que era italiana des de feia segles. Parlava toscà amb gran naturalitat mentre Ada i jo estàvem condemnats al nostre dialectot.

El mirava per tal de sentir millor allò que deia. Era un jove bellíssim i els llavis, lleugerament entreoberts, deixaven veure una dentadura blanca i perfecta. Els seus ulls eren vius i expressius i, quan s’havia descobert el cap, havia pogut veure que els seus cabells, bruns i arrissats, cobrien tot l’espai que la natura li havia destinat, mentre gran part del meu cap havia estat envaït pel front.

L’hauria odiat encara que Ada no hagués estat present, però aquell odi em feia patir i vaig mirar d’atenuar-lo. Pensava: «És massa jove per a Ada». I pensava també que la confiança i l’amabilitat que Ada li tenia era deguda a una ordre del pare. Potser era un home important per als negocis d’en Malfenti i m’havia semblat que, en moments així, gairebé tota la família estava obligada a col·laborar. Li vaig preguntar:

—S’estableix a Trieste?

Em respongué que hi era des de feia un mes i que hi fundava una casa comercial. Vaig respirar! Podia haver-ho endevinat.

Caminava coix, però molt lleugerament perquè veia que ningú no se n’adonava. Mirava Ada i intentava oblidar tota la resta, fins i tot l’altre que ens acompanyava. En el fons, sóc l’home del present i no penso en el futur si no ofusca el present amb ombres evidents. Ada caminava entre nosaltres dos i tenia, a la cara, estereotipada, una expressió vaga de joia que quasi arribava al somrís. Aquella joia em semblava nova. Per a qui era aquell somrís? No per a mi, a qui no veia des de feia tant de temps!

Vaig escoltar allò que es deien. Parlaven d’esperitisme i vaig saber de seguida que Guido havia introduït a can Malfenti la taula que parla.

Em moria de ganes d’assegurar-me que el dolç somrís que vagava pels llavis d’Ada fos per a mi i vaig posar-me a la conversa, improvisant una història d’esperits. Cap poeta no hauria pogut improvisar, amb rimes establertes, millor que jo. Quan encara no sabia com acabaria, vaig començar dient que ara jo també creia en els esperits per causa d’una història que m’havia succeït el dia abans en aquell mateix carrer… més ben dit!… al carrer paral·lel a aquest per on passàvem. Després vaig dir que també Ada havia conegut el professor Bertini que havia mort feia poc a Florència on s’havia establert un cop jubilat. Vàrem assabentar-nos de la seva mort per una esquela en un diari local que havia oblidat; tant és així que, quan pensava en el professor Bertini, el veia passejar pel parc de les Cascine en el seu merescut repòs. Ara bé, el dia abans, sobre un punt que vaig precisar del carrer paral·lel a aquell per on passàvem, se m’acostà un senyor que em coneixia i que jo també pensava conèixer. Tenia un caminar curiós, com de doneta que es mou molt per facilitar-se el pas…

—Cert! Podia ser Bertini! —digué Ada rient.

La rialla era per a mi i, encoratjat, vaig continuar:

—Sabia que el coneixia, però no podia recordar de què. Parlàrem de política. Era Bertini perquè digué tantes bestieses i amb aquella seva veu de xai…

—També la veu! —Ada rigué encara mentre em mirava ansiosa per sentir el final.

—Sí! Hauria hagut de ser Bertini —vaig dir tot fingint una por d’aquell gran actor que en mi s’ha perdut.

—Em donà la mà per acomiadar-se i se n’anà fent tentines. El vaig seguir unes passes per reflexionar. Vaig descobrir que havia parlat amb Bertini precisament quan l’havia perdut de vista. Amb Bertini, que era mort des de feia un any!

Poc després ella s’aturà davant el portal de casa seva. Mentre li estrenyia la mà, digué a Guido que l’esperava aquella tarda. Després, mentre em saludava, em digué que si no tenia por d’avorrir-me també hi anés jo, a fer ballar el vetllador.

Ni vaig respondre ni li ho vaig agrair. Havia d’analitzar-ho abans d’acceptar. M’havia sonat com un acte de cortesia obligada. Ves per on, potser el dia de festa acabaria per a mi amb aquella trobada. Però vaig voler semblar educat per tal de deixar-me obertes totes les portes, també la d’acceptar aquella invitació. Vaig preguntar per Giovanni amb qui havia de parlar. Em respongué que el trobaria al seu despatx on havia anat per un negoci urgent.

Guido i jo ens aturàrem uns moments a mirar l’elegant figura que desapareixia en la foscor de l’entrada de la casa. No sé què pensava Guido, en aquell moment. Quant a mi, em sentia molt desgraciat; per què no m’havia convidat primer a mi i després a Guido?

Tornàrem enrera junts, quasi fins al lloc on ens havíem trobat amb Ada. Guido, educat i desimbolt (era precisament la desimboltura allò que jo més envejava dels altres) parlà d’aquella història que havia improvisat i que ell es prenia seriosament. De cert, en canvi, en aquella història no hi havia més que això: a Trieste, després de mort Bertini, hi havia una persona que deia bestieses, caminava com de puntetes i tenia fins i tot una veu estranya. L’havia conegut aquells dies i, per un moment, m’havia recordat Bertini. No em desagradava que Guido es trenqués el cap analitzant aquella mentida. Era ben clar que no havia d’odiar-lo perquè, per als Malfenti, ell no era més que un comerciant important; però m’era antipàtic per la seva elegància rebuscada i pel seu bastó. M’era tan antipàtic que no veia el moment de deslliurar-me’n. Vaig sentir que concloïa:

—És possible també que la persona amb qui vostè parlà fos més jove que Bertini, caminés com un granader i tingués la veu viril, i que la semblança amb Bertini es limités a dir bestieses. Això hauria estat suficient per fixar el seu pensament sobre Bertini. Però per admetre-ho, caldria creure que vostè és una persona molt distreta.

No vaig saber ajudar-lo en els seus esforços:

—Distret jo? Quina una! Sóc un home de negocis. On acabaria si fos distret?

Després vaig pensar que perdia el temps. Volia veure Giovanni. Si havia vist la filla, podria veure també el pare que era molt menys important. Havia d’anar de pressa si volia trobar-lo encara al despatx.

Guido continuava cavil·lant quanta part de miracle hi havia en la distracció de qui el fa o de qui el veu. Vaig voler acomiadar-me i semblar tan desimbolt com ell. M’urgia interrompre’l i deixar-lo de manera sobtada:

—Per a mi els miracles existeixen i no existeixen. No cal complicar-los amb més històries. Cal creure-hi o no creure-hi i en tots dos casos les coses són molt senzilles.

No volia demostrar-li antipatia, tant és així que parlant-li em semblava que li feia una concessió, donat que sóc un positivista convençut i que no crec en miracles. Però era una concessió feta amb malhumor.

Em vaig allunyar coixejant més que mai i esperava que Guido no tingués necessitat de quedar-se’m mirant.

Calia que parlés amb Giovanni. Mentrestant em diria com havia de comportar-me aquell vespre. Ada m’havia convidat i, segons com es mostrés Giovanni podia veure si havia d’acceptar aquella invitació i no recordar, en canvi, que contradeia la voluntat de la senyora Malfenti. En el tracte amb aquella gent calia que les coses fossin clares i si no en tenia prou amb el diumenge hi dedicaria també el dilluns. Continuava contradient els meus propòsits i no me n’adonava. És més, em semblava que executava una resolució presa després de cinc dies de meditació. És així com esmerçava la meva activitat d’aquells dies.

Giovanni m’acollí amb un gran crit de salutació, que em va agradar, i em féu seure en una butaca que hi havia a la paret del davant de la seva taula.

—Cinc minuts! De seguida estic per vostè? —I, immediatament després—: Però coixeja, oi?

Vaig envermellir! Tenia la vena de la improvisació. Li vaig dir que havia relliscat quan sortia d’un cafè, i fins vaig especificar-li el cafè on m’havia passat. Vaig témer que pogués atribuir la meva relliscada a l’entorpiment produït per l’alcohol i, tot rient, vaig afegir el detall que quan vaig caure estava amb una persona afectada de reumatisme que coixejava.

Un empleat i dos camàlics estaven dempeus al costat de la taula de Giovanni. Devia haver-hi hagut algun problema en una consigna de mercaderies i Giovanni feia una de les seves grolleres intervencions sobre el funcionament del seu magatzem del qual rarament s’ocupava perquè volia tenir el cap lliure per fer —com deia— només allò que ningú no podia fer per ell. Cridava més que de costum com si volgués ficar les seves disposicions dins l’oïda dels seus dependents. Crec que es tractava d’establir la manera com havien de dur-se les coses entre el despatx i el magatzem.

—Aquest paper —cridava Giovanni passant de la mà dreta a l’esquerra un paper que havia estripat d’un llibre—, el signaràs tu, i l’empleat a qui li donaràs te’n donarà un d’igual signat per ell.

Mirava fixament els seus interlocutors, de vegades a través de les ulleres, de vegades per damunt d’elles, i conclogué amb un altre crit:

—M’heu entès?

Volia reprendre les seves explicacions des del començament, però semblava que era perdre massa el temps. Tenia el pressentiment que donant-me pressa hauria pogut lluitar millor per Ada, mentre que després em vaig adonar amb sorpresa que ningú no m’esperava i que jo tampoc no esperava ningú, i que no hi havia res a fer. Vaig dirigir-me a Giovanni amb la mà estesa:

—Vinc a casa seva, aquest vespre.

Es girà de seguida cap a mi, mentre els altres es feien a un costat.

—Com és que no el vèiem des de fa tant de temps? —preguntà amb senzillesa.

Em sorprengué tant que em vaig confondre. Era precisament aquesta la pregunta que no m’havia fet Ada i a la qual tenia dret. Si no hi haguessin hagut aquells altres, hauria parlat sincerament amb Giovanni que m’havia fet aquella pregunta i que m’havia demostrat la seva innocència en allò que ara em semblava com una conjura contra els meus mals. Només ell era innocent i mereixia la meva confiança.

Potser llavors no vaig ser tan clarivident i ho demostra el fet que no vaig tenir paciència per esperar que l’empleat i els camàlics se n’anessin. I a més, volia esbrinar si no era que Ada no m’havia fet aquella pregunta a causa de l’arribada inesperada de Guido.

Però també Giovanni m’impedí de parlar, amb la seva pressa per tornar a la feina.

—Llavors, ens veiem aquest vespre. Sentirà un violinista que no ha sentit mai. Es presenta com un violinista afeccionat només pel fet que té tants diners que no gosa fer-ne la seva professió. Pensa dedicar-se al comerç. —Arronsà les espatlles amb menyspreu—. Jo, que estimo el comerç, al seu lloc no vendria altra cosa que notes. No sé si el coneix. És un tal Guido Speier.

—De veritat? —vaig dir simulant complaença, mentre brandava el cap i obria la boca, movent al capdavall tot allò que pogués fer-me semblar complagut. Aquell jovencell sabia fins i tot tocar el violí?—. De veritat? Tan bé? —Esperava que Giovanni hagués volgut dir que Guido no era més que un maltractador del violí. Però movia el cap amb una gran admiració.

Li vaig estrènyer la mà:

—A reveure!

Vaig anar coixejant cap a la porta. M’aturà un dubte. Potser faria millor no acceptant aquella invitació, en el qual cas havia de dir-ho a Giovanni. Em vaig girar cap a ell, però en aquell moment em vaig adonar que em mirava fixament tirat endavant per veure’m de més a prop. No ho vaig poder suportar i me’n vaig anar!

Un violinista! Si era cert que tocava tan bé, jo era, simplement, un home acabat. Tant de bo no hagués tocat mai aquell instrument o no m’hagués deixat endur fins a tocar-lo a can Malfenti! Havia portat el violí a aquella casa no pas per conquistar, amb la meva música, el cor de la gent, sinó com a pretext per allargar-hi les meves visites. Havia estat un imbècil! Hauria pogut emprar tants d’altres pretextos menys comprometedors!

Ningú no podrà dir que m’abandono a il·lusions pel meu compte. Sé que tinc un sentit musical, i no és per pretensió que cerco la música més complexa; però aquest mateix sentit musical m’adverteix i m’advertí ja fa anys que mai no arribaria a tocar de manera que pogués agradar a qui m’escolta. Si continuo tocant ho faig per la mateixa raó per la qual continuo curant-me. Podria tocar bé si no estigués malalt, i vaig darrera la salut fins i tot quan estudio l’equilibri sobre les quatre cordes. En el meu organisme hi ha una lleu paràlisi que, sobre el violí, es toma sencera i per això més fàcilment guarible. Fins l’ésser més insignificant quan sap què és el compàs de tres, de quatre, de sis, sap passar de l’un a l’altre amb precisió rítmica, de la mateixa manera que l’ull sap passar d’un color a l’altre. A mi, en canvi, quan he fet un d’aquests compassos, se m’enganxa i ja no me n’allibero, de tal manera que se m’entafora en el compàs següent i me’l deforma. Per posar les notes al lloc corresponent he de marcar els temps amb els peus i amb el cap i, adéu desimboltura, adéu serenitat, adéu música. La música provinent d’un organisme equilibrat és, ella mateixa, el temps que crea i que exhaureix. Quan toqui així voldrà dir que estic guarit.

Per primera vegada vaig pensar d’escampar la boira, deixar Trieste i anar a un altre lloc a la recerca de distracció. No hi havia res a fer. Ada estava perduda, per a mi. N’estava segur! No deu ser que creia que Ada es casaria amb un home només després d’haver-lo desgabellat i pesat com si es tractés de concedir-li una distinció acadèmica? Em semblava ridícul perquè veritablement el contrabaix, entre éssers humans, no hauria hagut de comptar a l’hora d’escollir marit, però això no em salvava. Sentia la importància d’aquell so. Era decisiu com per als ocells cantors.

Em vaig encauar en el meu despatx quan el dia de festa encara no havia acabat per als altres. Vaig treure el violí de la funda, sense saber si esdernegar-lo o tocar-lo. El vaig tocar una mica com si volgués donar-li el darrer adéu i a la fi em vaig posar a estudiar l’etern Kreutzer. Havia fet córrer tants quilòmetres al meu arc en aquella mateixa cambra que, d’una manera rutinària, vaig posar-me a fer-n’hi córrer més, desorientat com estava.

Tothom qui es dedica a aquelles maleïdes quatre cordes sap, mentre viu aïllat, de quina manera hom creu que cada petit esforç aporta el corresponent progrés. Si no fos així, qui voldria sotmetre’s a una feina forçada sense fi, com si hagués tingut la desgràcia de matar algú? Al cap d’una estona em semblà que la meva lluita amb Guido no estava perduda definitivament. Qui sap si no se m’havia concedit d’intervenir entre Guido i Ada amb un violí victoriós?

Això no era presumpció sinó el meu únic optimisme del qual no vaig saber alliberar-me mai. Tota amenaça de mala sort m’espanta al principi, però just després se m’oblida en la fe més fervent de saber evitar-la. Allí, a més, no hi havia altra solució que fer tornar més benèvol el meu concepte sobre la meva capacitat com a violinista. En les arts en general se sap que el criteri més segur és el resultant de la comparació, que aquí faltava. I després, el violí sona tan a prop de l’orella que arriba de seguida al cor. Quan, cansat, vaig deixar de tocar, em vaig dir:

—Molt bé, Zeno, t’has guanyat el pa.

Sense dubtar-ho més me’n vaig anar a can Malfenti. Havia acceptat la invitació i no podia faltar-hi. Em semblà bon senyal que la cambrera m’obrís amb un somriure i em preguntés si havia estat malalt pel fet que no hi havia anat durant tant de temps. Li vaig donar una propina. Per mitjà d’ella era tota la família, de la qual ella era la representant, qui em feia aquella pregunta.

Em va fer passar a la sala que era ben a les fosques. Arribant-hi després de la llum del rebedor, per un moment no vaig veure res i no gosava moure’m. Després vaig descobrir diverses figures situades al voltant d’una tauleta, al fons de la sala i força lluny de mi.

Em saludà la veu d’Ada que, amb la foscor que hi havia, em semblà sensual, somrient, tota una carícia:

—Vingui cap a aquest costat i no destorbi els esperits!

Si continuava així no els torbaria, certament.

De l’altra cap de la taula sonà una altra veu, la d’Alberta o potser la d’Augusta:

—Si vol prendre part en l’evocació, aquí encara hi ha un lloc.

Estava decidit a no deixar-me arraconar i vaig anar resolut cap al punt des d’on m’havia arribat la salutació d’Ada. Vaig topar amb el genoll contra el cantell d’aquella tauleta veneciana que era plena de cantells. Em vaig fer molt de mal, però no em vaig deixar vèncer pel dolor i vaig anar a raure en un seient que m’oferí no sé qui, entre dues noies de les quals una, la de la dreta, pensava que potser era Ada i l’altra Augusta. De seguida, per evitar el contacte amb aquesta, em vaig dirigir cap a l’altra. De tota manera vaig tenir el dubte de si m’equivocava i vaig preguntar a la veïna de la dreta; per tal de sentir-li la veu:

—Teniu ja algun contacte amb els esperits?

Guido, que em semblà que seia just davant meu, m’interrompé. Cridà imperativament:

—Silenci —i després, més tranquil·lament:

—Concentreu-vos i penseu intensament en el mort que voleu evocar.

Jo no tinc cap aversió a qualsevol temptativa d’espiar l’altre món. És més, em molestava no haver estat jo qui hagués introduït la tauleta en aquella casa, donat que tenia tant d’èxit. Però no tenia ganes d’obeir les ordres de Guido i és per això que no em vaig concentrar. I després, m’havia fet tants retrets per haver permès que les coses arribessin fins allí sense haver dit ni una sola paraula clara a Ada que, ja que tenia la noia al meu costat, amb aquella foscor tan oportuna, ho aclariria tot. Només em contenia la dolcesa de tenir-la tan a prop després de considerar-la perduda per sempre. Intuïa la finor de les robes tèbies que fregava els meus vestits i pensava també que, essent així a prop, el meu peu tocaria el seu que en aquells moments estaria calçat amb uns botins de xarol.

Era massa, inclús després d’un martiri tan i tan llarg.

Guido parlà novament:

—Us ho prego, concentreu-vos. Digueu a l’esperit que heu invocat que es manifesti movent la taula.

M’agradava que continués ocupant-se de la taula. Ara ja era evident que Ada es resignava a aguantar tot el meu pes! Si no m’estimés no l’aguantaria. Havia arribat el moment d’aclarir-ho. Vaig treure la meva dreta de la taula i poc a poquet li vaig passar el braç per la cintura:

—L’estimo, Ada! —vaig dir-li en veu baixa i apropant-me-li perquè em sentís millor. La noia no va contestar de seguida. Després, amb un fil de veu, però de la d’Augusta, em digué:

—Per què no ha vingut durant tant de temps?

La sorpresa i el desencís quasi em feren caure de la cadira. De cop vaig adonar-me que si havia d’eliminar aquella pesada del meu destí, calia que la tractés amb tot el respecte que un bon cavaller com jo ha de tributar a la dona que l’estima, encara que sigui la més lletja que mai no ha existit. Com m’estimava! Enmig del dolor vaig sentir el seu amor. No podia ser més que amor allò que l’havia induït a no dir-me que no era Ada i a fer-me la pregunta que en va havia esperat d’Ada i que ella, en canvi, s’havia preparat per tal de fer-me-la tan bon punt em veiés. Vaig seguir el meu instint i no vaig respondre-li, però després de dubtar un moment, li vaig dir:

—De tota manera em plau haver-me confiat a vostè, Augusta, a qui considero tan bona!

Vaig recobrar l’equilibri sobre el seient. No en podia treure l’aigua clara amb Ada, però mentrestant ho havia aclarit tot amb Augusta. Aquí no hi podien haver altres malentesos.

Guido amonestà novament:

—Si no voleu callar, no té sentit que passem el temps aquí, a les fosques!

Ell no ho sabia, però a mi encara em calia una mica de foscor que m’isolés i em permetés de concentrar-me. Havia descobert el meu error i l’únic equilibri que havia aconseguit era el del meu seient.

Parlaria amb Ada, però a la llum. Em semblà que a la meva esquerra no hi havia ella sinó Alberta. Com podia assegurar-me’n? El dubte quasi em féu caure cap a l’esquerra, i, per recobrar l’equilibri, em vaig agafar a la taula. Tothom es posà a cridar: «Es mou, es mou!». Aquest acte involuntari hauria pogut aclarir-me alguna cosa. D’on venia la veu d’Ada? Però Guido, tapant amb els seus crits totes les altres veus, imposà el silenci que jo, tant de gust, li hauria imposat. Després, amb la veu canviada, suplicant (imbècil!), parlà amb l’esperit que creia present:

—T’ho prego, digues el teu nom amb les lletres del nostre alfabet!

Ho preveia tot: tenia por que l’esperit recordés l’alfabet grec.

Vaig continuar la comèdia escorcollant la foscor a la recerca d’Ada. Després de dubtar un moment, vaig alçar la taula set vegades seguides de tal manera que assenyalés la lletra G. La idea em semblà bona pel fet que la U que seguia costava molts moviments, i vaig dictar lletra per lletra el nom de Guido. No dubto que, dictant el seu nom, pretenia relegar-lo als esperits.

Quan vaig acabar de marcar el nom de Guido, Ada, finalment parlà:

—Algun dels vostres avantpassats —suggerí. Seia just al seu costat. Hauria volgut moure la taula de manera que quedés entre ells dos i els separés.

—Pot ser! —digué Guido. Pensava que tenia avantpassats, però no em feia por. La seva veu estava alterada per una emoció real que em donà la satisfacció que tenen els qui fan esgrima, quan s’adonen que l’adversari és menys perillós del que es pensaven. Aquells experiments no els feia gens a sang freda. Era un veritable imbècil! Totes les debilitats trobaven fàcilment el meu compadiment, però no la seva.

Després es dirigí a l’esperit:

—Si et dius Speier fes un sol moviment. Si no, mou la taula dues vegades. —Donat que volia tenir avantpassats, el vaig complaure movent la taula una sola vegada.

—El meu avi! —mormolà Guido.

Després, la conversa amb l’esperit anà més de pressa. Li demanàrem si volia dir alguna cosa. Respongué que sí. De negocis o d’altres coses? De negocis! Aquesta resposta agradà més sols pel fet que per obtenir-la calia moure la taula una sola vegada. Guido preguntà després si es tractava de bones o males notícies. Les males haurien de ser marcades amb dos moviments i jo —aquesta vegada sense dubtar— vaig voler moure la taula dues vegades. Però el segon moviment em fou contrarestat i devia ser algú del grup que volia que les notícies fossin bones. Ada, potser? Per fer aquell segon moviment fins i tot em vaig llançar sobre la taula i vaig vèncer fàcilment! Les notícies eren dolentes!

A causa de la lluita, el segon moviment fou excessiu i va fer moure tothom de lloc.

—Estrany —mormolà Guido. Després, decidit, cridà:

—Prou! Prou! Aquí hi ha algú que es diverteix a costa de nosaltres.

L’ordre fou obeïda a la vegada per molts dels allí presents i de seguida s’encengueren llums des de diversos indrets del saló. Guido em semblà pàl·lid! Ada s’enganyava amb aquell individu i jo li podia fer obrir els ulls.

A la sala, a part de les tres noies, hi havia la senyora Malfenti i una altra senyora que només de veure-la em va fer sentir incòmode perquè em pensava que era la tia Rosina. Per raons diferents, les vaig saludar totes dues amb reserves.

El cas és que només ens havíem quedat a la taula Augusta i jo. Era un nou compromís, però no podia resignar-me a anar amb tots els altres, al voltant de Guido, el qual, explicava amb certa vehemència com s’havia adonat que la taula es movia a causa no d’un esperit sinó a causa d’un maliciós de carn i ossos. Ell mateix i no Ada havia intentat frenar la taula esdevinguda massa parladora. Deia:

—Jo aguantava la taula amb totes les meves forces per impedir que es mogués per segona vegada. Algú fins i tot devia llançar-s’hi per tal de vèncer la meva resistència.

No està malament aquest espiritisme: un esforç tan gran no podia venir d’un esperit!

Vaig mirar la pobra Augusta per veure quina cara feia després de la meva declaració d’amor cap a la seva germana. Estava molt vermella, però em mirava amb un somriure benèvol. Només llavors es decidí a confirmar-me que havia sentit aquella declaració:

—No ho diré a ningú! —em digué en veu baixa. Això m’agradà molt.

—Gràcies —vaig dir mentre li estrenyia la mà, gens petita però ben feta. Ara estava disposat a ser un bon amic d’Augusta, mentre que abans no m’hauria estat possible perquè no puc ser amic de les persones lletges. Però sentia una certa simpatia per la seva cintura que havia trobat més estreta del que em pensava. La seva cara també era discreta, i semblava deforme només a causa d’aquell ull que mirava contra el govern. Tanmateix havia exagerat aquella deformació que considerava estesa fins a la cuixa.

Havien fet portar una llimonada per a Guido. Em vaig acostar al grup que encara l’envoltava i em vaig encarar a la senyora Malfenti que se’n separava. Tot rient de gust, li vaig preguntar:

—Necessita un cordial? —Ella féu una ganyota de menyspreu amb els llavis:

—No sembla un home! —digué clarament.

Jo esperava que la meva victòria tingués una importància decisiva. Ara no podia pensar diferent de la mare. La victòria tingué l’efecte ràpid que no pot faltar en un home com jo. Em desaparegueren tots els rancors i no vaig voler que Guido sofrís més. La veritat és que el món seria menys aspre si la gent se m’assemblés.

Vaig seure al seu costat i, sense mirar els altres, li vaig dir:

—Cal que em perdoni, senyor Guido. M’he permès una broma pesada. He estat jo qui ha fet dir a la taula que la movia un esperit que duia el vostre nom. No ho hauria fet si hagués sabut que el vostre nom era també el del vostre avi.

El traí la cara, que se li empal·lidí, demostrant que el que li deia era, per a ell, molt important. Però no ho volgué admetre i em digué:

—Aquestes senyores són massa bones! No necessitava cap consol. La cosa no té importància. Us agraeixo la vostra sinceritat, però ja me n’havia adonat que algú s’havia posat la perruca del meu avi.

Va riure satisfet i em digué:

—Teniu molta força, vós! Hauria hagut d’endevinar que la taula només la podia moure l’altre home de la colla.

M’havia demostrat que era més fort que ell, efectivament, però de seguida vaig haver de sentir-me més dèbil. Ada em mirava amb mala cara i m’agredí, les galtones vermelles:

—Em sap greu per vostè que s’ha cregut autoritzat a una broma semblant.

Em faltà el respir i, tartamudejant, vaig dir:

—Volia riure! Em pensava que ningú no s’hauria pres seriosament la història de la taula.

Era una mica tard per atacar Guido i, és més, si hagués tingut bona vista, m’hauria adonat que, mai més, en una lluita amb ell, la victòria no podria ser meva. La ira que em demostrava Ada era ben significativa. Com és que no vaig entendre que ella era ja tota de Guido? Però m’obstinava a pensar que ell no se la mereixia perquè no era l’home que ella buscava amb aquella mirada seriosa. No ho pensava fins i tot la senyora Malfenti?

Tots protegiren i agreujaren la meva situació. La tia Rosina tenia, de fet, el seu cos gros vibrant de riure i deia amb admiració:

—Magnífica!

Em desplagué que Guido fos tan simpàtic amb mi. És clar: a ell no li importava res més que estar segur que les males notícies que li havia donat la taula no venien d’un esperit. Em digué:

—Em jugo el que vulgueu que de primer no heu mogut la taula expressament. La primera vegada l’heu moguda sense voler, i després heu decidit moure-la amb malícia. D’aquesta manera la cosa té una certa importància, però només fins al moment en què no heu decidit de sabotejar la vostra inspiració.

Ada es girà i em mirà amb curiositat. Estava a punt de demostrar, cap a Guido, una devoció excessiva i perdonar-me, a mi, perquè Guido m’havia concedit el seu perdó. Li ho vaig impedir:

—De cap manera! —vaig dir decidit—. Estava cansat d’esperar aquells esperits que no volien venir i els he substituïts per divertir-me.

Ada se’m girà d’esquena de tal manera que vaig sentir-me com si m’haguessin bufetejat. Em sembla que em menyspreaven fins els rínxols de la seva nuca.

Com sempre, en comptes de mirar i escoltar, estava abstret en els meus pensaments. M’oprimia el fet que Ada es comprometia de mala manera. Em dolia com si acabés de saber que la meva dona em traïa. Malgrat aquelles seves manifestacions d’afecte per Guido, encara podia ser meva, però em temia que no li perdonaria mai aquell comportament. ¿És que el meu pensament és massa lent per poder seguir els esdeveniments sense esperar que en el meu cervell s’hagin esborrat les impressions que hi han deixat els esdeveniments precedents? Jo, però, havia de moure’m sempre en el camí que m’havia proposat seguir. Una veritable i cega obstinació. Vaig voler, fins i tot, fer esdevenir més fort el meu propòsit enregistrant-lo una altra vegada. Vaig anar cap a Augusta, que em mirava amb ànsia i amb un somriure sincer i encoratjador a la cara, i li vaig dir seriós i trist:

—És potser l’última vegada que vinc a casa vostra perquè, aquest mateix vespre, declararé el meu amor a Ada.

—No ha de fer-ho, —em digué suplicant—. No s’adona del que succeeix aquí? Em sabria greu que en patís.

Continuava posant-se entre Ada i jo. Just per fer-li un despit, li vaig dir:

—Parlaré amb Ada perquè cal que ho faci. Després em serà indiferent allò que m’haurà dit.

Vaig anar coixejant una altra vegada cap a Guido. Concretament al seu costat, mentre em mirava en un mirall, vaig encendre una cigarreta. En el mirall em vaig veure pàl·lid, la qual cosa, per a mi, era un motiu per empal·lidir encara més. Vaig lluitar per sentir-me millor i semblar desimbolt. En aquest doble esforç, la meva mà distreta agafà el got de Guido. Un cop a la mà no vaig saber fer res millor que buidar-lo.

Guido esclafí a riure:

—D’aquesta manera sabreu tots els meus pensaments perquè fa un moment que hi he begut jo, en aquest got.

El gust de la llimona no m’ha agradat mai. Aquell em degué semblar verinós perquè, en primer lloc, i pel fet d’haver begut del seu got, em semblà tenir un contacte odiós amb Guido, i en segon lloc perquè m’afectà l’expressió d’impaciència irosa que prengué la cara d’Ada. Cridà de seguida la cambrera per demanar-li un altre got de Ilimonada i hi insistí malgrat que Guido digués que no tenia més set.

Llavors vaig sentir realment compassió. Ella es comprometia cada vegada més.

—Perdoni, Ada —li vaig dir en veu baixa i mirant-la com si m’esperés alguna explicació—. No volia desplaure-la.

Després vaig témer que els meus ulls s’omplissin de llàgrimes. Vaig voler salvar-me de fer el ridícul. Vaig dir:

—M’ha anat un esquitx de llimonada a l’ull.

Em vaig tapar els ulls amb un mocador, així no vaig haver de vigilar les meves llàgrimes i n’hi va haver prou amb tenir cura de no sanglotar.

No oblidaré mai la foscor darrera d’aquell mocador. M’amagava les llàgrimes, però també un moment de bogeria. Pensava que li hauria dit tot, que m’hauria entès i estimat i que jo no l’hauria poguda perdonar mai més.

Vaig treure’m el mocador de la cara, vaig deixar que tothom veiés les meves llàgrimes i vaig fer un esforç per riure i fer riure:

—Em jugo el que vulgueu que el senyor Giovanni envia a casa àcid cítric per fer llimonades.

En aquell moment arribà Giovanni el qual em saludà amb la mateixa gran cordialitat de sempre. Això em confortà una mica però per poca estona, perquè digué que havia vingut abans que de costum pel gust de sentir tocar Guido. S’interrompé per preguntar-me la causa de les llàgrimes que m’omplien els ulls. Li explicaren les meves sospites sobre la qualitat de les seves llimonades i en rigué.

Vaig ser molt covard ajuntant-me amb entusiasme als precs que Giovanni feia a Guido perquè toqués. Recordava: no havia vingut per sentir el violí de Guido? El més curiós és que esperava ablanir Ada amb els meus precs cap a Guido. La vaig mirar esperant estar d’acord amb ella per primera vegada aquell vespre. Que estrany! No havia de parlar-li, i no pas perdonar-la? En canvi, no vaig veure res més que les seves espatlles i els seus rínxols desdenyosos sobre el clatell. Havia corregut a treure el violí de la funda.

Guido demanà que el deixessin en pau durant un quart. Semblava insegur. Després, al llarg dels anys que el vaig tractar, vaig saber que sempre dubtava abans de fer les coses, també les més senzilles, quan li ho demanaven. No feia altra cosa que el que li agradava i, abans de consentir a un prec, indagava en les seves profunditats per veure allò que es desitjava allà baix.

Després, en aquella memorable vesprada, hi hagué el quart d’hora més feliç per a mi. La meva xerrameca capritxosa féu divertir tothom, fins i tot Ada. Era deguda evidentment a la meva excitació, però també al meu gran esforç per vèncer aquell violí amenaçador que s’apropava, s’apropava… I aquell petit espai de temps que els altres, gràcies a mi, trobaren tan divertit, el recordo com una lluita afanyosa.

Giovanni va explicar que en el tramvia en què havia vingut havia assistit a una escena terrible. Es veu que una dona, quan el vehicle encara es movia, va baixar amb tanta mala sort que va caure i es ferí. Giovanni descrivia amb una mica d’exageració la seva ànsia en adonar-se que aquella dona anava a saltar de tal manera que era evident que cauria i potser l’atropellaria el tramvia. Era ben dolorós preveure-ho i no ser a temps d’impedir-ho.

Se m’acudí un fet. Vaig explicar que a causa dels vertígens que havia patit, havia descobert un remei. Quan veia un gimnasta que feia els seus exercicis massa alts, o quan veia baixar del tramvia en marxa alguna persona vella o poc lleugera, m’alliberava de l’angoixa bo i desitjant-los una desgràcia. Arribava fins i tot a modular les paraules amb les quals els desitjava que es precipitessin i es destrossessin. Això em tranquil·litzava enormement, per la qual cosa podia assistir del tot impassible a l’amenaça de la desgràcia. Si els meus desigs després no s’acomplien, em sentia encara millor.

Guido s’entusiasmà amb la meva idea que li semblava tota una descoberta psicològica. L’analitzava com feia amb totes les foteses, no veia el moment de poder trobar-hi remei. Però amb una reserva: que els mals auguris no fessin augmentar les desgràcies. Ada participà de la seva rialla i em dedicà, a l’últim, una ullada d’admiració. Jo, beneit, vaig tenir-ne una gran satisfacció. Però vaig descobrir que no era cert, que no hauria pogut perdonaria mai: també això era un gran avantatge.

Riguérem molt junts, com a bons nois que s’estimen molt. En un moment donat m’havia quedat a una banda de la sala, sol amb la tia Rosina. Ella parlava encara de la taula. Força grassa, estava immòbil en una cadira sense mirar-me. Vaig trobar la manera de donar a entendre als altres que m’avorria i tots em miraven, sense que la tia els veiés, rient discretament.

Per tal d’augmentar la gatzara vaig pensar de dir-li sense pensar-m’ho:

—Però vostè, senyora, està molt millor, la trobo rejovenida.

Hauria estat divertit que ella s’hagués enrabiat. Però la senyora, en comptes d’enfadar-se em mostrà el seu agraïment i m’explicà que, efectivament, estava molt millor després d’una malaltia recent. Em sorprengué tant aquella resposta que la meva cara degué prendre un aspecte molt còmic, perquè la gatzara que havia esperat no faltà. Poc després m’explicaren l’enigma. Vaig saber que no era la tia Rosina sinó la tia Maria, una germana de la senyora Malfenti. D’aquesta manera havia eliminat d’aquella sala una font de malestar per a mi, encara que no la més grossa.

En un moment donat Guido demanà el violí. Aquell vespre prescindia de l’acompanyament de piano, per tocar la Chaconne. Ada li donà el violí amb un somriure d’agraïment. Ell no la mirà, però mirà el violí com si hagués volgut aïllar-se amb ell i amb la inspiració. Després es posà al mig de la sala tot donant l’esquena a bona part de la petita societat, tocà lleugerament les cordes amb l’arc per afinar-les i féu, fins i tot, algun arpegi. S’interrompé per dir amb un somriure:

—Bon coratge el meu, si penso que no he tocat el violí des de l’última vegada que vaig tocar-lo aquí!

Garlaire! Donava l’esquena fins i tot a Ada. Jo la vaig mirar amb anhel per veure si li sabia greu. No ho semblava. Havia posat el colze damunt d’una tauleta i la barbeta sobre la mà tot concentrant-se per escoltar.

Després, en contra meva, s’hi posà el gran Bach en persona. Mai, ni abans ni després, vaig arribar a sentir d’aquella manera la bellesa d’aquella música sortida d’aquelles quatre cordes com un àngel de Miquel Àngel en un bloc de marbre. Només el meu estat d’ànim era nou per a mi i va ser això el que em dugué a mirar cap amunt amb èxtasi, com si fos una cosa novíssima. I no obstant lluitava per allunyar aquella música de mi. Però vaig deixar de pensar: «Compte! El violí es una sirena i es pot fer plorar amb el violí sense tenir el cor d’un heroi!». Aquella música m’assaltà i em prengué. Em semblà que explicava la meva malaltia i els meus mals amb indulgència i que els endolcia amb somriures i carícies. Però era Guido qui parlava! I jo cercava de sostreure’m de la música tot dient-me: «Per saber fer això, n’hi ha prou de disposar d’un organisme rítmic, una mà segura i una capacitat d’imitació; tot de coses que no tinc, i no diré que és una inferioritat però sí una desgràcia».

Jo protestava, però Bach continuava tan segur com el destí. Cantava ben alt amb passió i baixava a cercar el baix obstinat que sorprenia encara que l’oïda i el cor ho haguessin anticipat: just al seu lloc! Un moment després, i el cant s’hauria esvanit i no podria aconseguir la ressonància; un moment abans, i s’hauria sobreposat al cant, tot escanyant-lo. A Guido, això no li passava: no li tremolava el braç ni quan s’enfrontava amb Bach, i això era una veritable inferioritat.

Avui que escric això en tinc totes les proves. No gaudeixo d’haver vist les coses tan exactament. Llavors estava ple d’odi i aquella música, que acceptava com si fos la meva pròpia ànima, no sabé endolcir-ho. Després vingué la vida vulgar de cada dia i l’anul·là sense que per la meva part hi hagués cap resistència. S’entén! La vida vulgar sap fer tantes coses com aquesta. Ai si els genis se n’adonessin!

Guido deixà de tocar intel·ligentment. Ningú no aplaudí tret de Giovanni, i durant alguns moments ningú no parlà. Després, per desgràcia, vaig sentir la necessitat de parlar. Com vaig gosar fer-ho davant de tanta gent que coneixia el meu violí? Semblava com si parlés el meu violí que anhelava en va la música, i blasmés l’altre en el qual —no es podia negar— la música havia esdevingut vida, llum i aire.

—Molt bé! —vaig dir, i tenia tot l’aspecte d’una concessió més que d’un aplaudiment—. De tota manera no entenc perquè, cap al final, heu volgut deslligar aquelles notes que Bach escrigué lligades.

Coneixia la Chaconne nota per nota. Durant una època havia cregut que, per progressar, havia d’afrontar empreses semblants i durant molts mesos vaig passar el temps tocant compàs per compàs algunes peces de Bach.

Vaig sentir que en tota la sala no hi havia per a mi sinó blasme i burles. I amb tot, vaig parlar lluitant encara contra aquella hostilitat.

—Bach —vaig afegir— és tan modest en els seus mitjans que no admet un arc mogut d’aquella manera.

Probablement tenia raó, però era també cert que no hauria sabut moure l’arc ni tan sols d’aquella manera.

Guido es mostrà exagerat com ho havia estat jo. Digué:

—Potser Bach no coneixia la possibilitat d’aquelles expressions. La hi regalo jo!

Es posava per sobre de Bach, però en aquell ambient ningú no va protestar mentre que s’havien burlat de mi només perquè havia intentat posar-me per sobre d’ell.

Llavors succeí una cosa de poca importància, però que per a mi fou decisiva. Des d’una cambra força allunyada ens arribaren els crits de la petita Anna. Sabérem després que havia caigut i que s’havia fet sang als llavis. Va ser per això que, durant uns minuts, vaig estar sol amb Ada perquè tothom sortí corrents de la sala. Guido, abans de seguir els altres, havia posat el seu preciós violí a les mans d’Ada.

—Voleu que l’aguanti jo, el violí? —vaig preguntar a Ada veient que dubtava de si seguir els altres. La veritat és que encara no m’havia adonat que l’ocasió tan esperada s’havia presentat a la fi.

Ella dubtà, però la vencé una estranya desconfiança. S’agafà més fort al violí:

—No —respongué—, no cal que vagi amb els altres. No crec que Anna s’hagi fet molt de mal. Crida per poca cosa.

Segué amb el violí i semblà que amb aquesta acció em convidava a parlar. D’altra banda, com hauria pogut anar-me’n d’aquella casa sense haver parlat amb ella? Què hauria fet després durant la llarga nit? Em veia al llit tombant-me de dreta a esquerra o pels carrers o casinos per cercar-hi distracció. No! No havia d’anar-me’n d’aquella casa sense haver obtingut la clarividència i la calma.

Vaig intentar ser senzill i breu. M’hi veia obligat també perquè em faltava l’alè. Li vaig dir:

—L’estimo, Ada. Per què no em permet de parlar-ne amb el seu pare?

Em mirà sorpresa i espantada. Vaig témer que es posés a cridar com la petita, allà a fora. Sabia que la seva mirada serena i la seva cara de trets tan precisos no coneixien l’amor, però tan lluny de l’amor com ara no l’havia vista mai. Començà a parlar i digué alguna cosa que devia ser com un exordi. Però jo volia les coses clares: un sí o un no! Potser ja m’ofenia allò que em semblava un dubte. Per fer-ne via i obligar-la a decidir-se, vaig discutir el seu dret de pensar-s’hi:

—Però com és que no se n’ha adonat? Vostè no podia pensar que festejava Augusta!

Vaig voler posar èmfasi en les meves paraules, però amb la pressa el vaig posar fora de lloc i vaig acabar dient aquell pobre nom d’Augusta amb un accent i un gest de menyspreu.

Fou així com vaig fer sortir Ada del seu atzucac. No demostrà altra cosa que l’ofensa feta a Augusta:

—Per què es creu superior a Augusta? No crec que Augusta acceptés de ser la seva dona!

Després ja no recordà que em devia una resposta:

—Quant a mi… em meravella que se li hagi acudit una cosa semblant.

La frase agra havia de venjar Augusta. Confós com estava vaig pensar que fins el sentit de les paraules no havia tingut cap altre objectiu; si m’hagués bufetejat em penso que m’hauria quedat pensarós intentant estudiar-ne la causa. És per això que encara vaig insistir:

—Penseu-hi, Ada. Jo no sóc un mal home. Sóc ric… Sóc una mica extravagant, però em serà fàcil esmenar-me.

També Ada fou més dolça, però parlà una altra vegada d’Augusta.

—Penseu-hi també vós, Zeno: Augusta és una bona noia i faria per a vostè. Jo no puc parlar per ella, però crec…

Era molt dolç sentir-me anomenar per Ada, per primera vegada, amb el meu nom. No era això una invitació a parlar encara més clarament? Potser per a mi ja estava perduda, com a mínim no hauria acceptat de casar-se amb mi de seguida, però mentrestant necessitava evitar que es comprometés més amb Guido sobre el qual li havia de fer veure clar. Vaig ser llest i, abans que res li vaig dir que apreciava i que respectava Augusta però que no tenia cap intenció de casar-m’hi. Ho vaig dir dues vegades per deixar-ho ben clar: «no volia casar-m’hi». D’aquesta manera esperava haver calmat Ada que abans s’havia pensat que volia ofendre Augusta.

—Una bona noia, estimada i amable, Augusta; però no fa per a mi.

Immediatament després vaig precipitar les coses, perquè se sentia soroll al corredor i podia haver de tallar la conversa d’un moment a l’altre.

—Ada! Aquest home no fa per a vostè. És un imbècil! No se n’ha adonat de com patia per les respostes de la taula? Ha vist el seu bastó? Toca bé el violí però també hi ha simis que saben tocar-lo. Cada paraula que diu traeix la bestiota…

Ella, després d’escoltar-me amb el posat de qui no pot admetre el significat de les paraules que li acaben de dir, m’interrompé. Es posà dempeus encara amb el violí i l’arc a les mans, i em llançà paraules ofensives. Jo vaig fer tot el que sabia per oblidar-les i ho vaig aconseguir. Recordo que va començar preguntant-me en veu alta com havia pogut parlar així d’ell i d’ella. Jo vaig esbatanar els ulls de sorpresa perquè em pensava haver parlat només d’ell. Vaig oblidar les paraules de menyspreu que em dirigí, però no la seva bellesa, amb una cara noble, sana i envermellida pel desdeny i pels trets ara esdevinguts més concrets, quasi marmoris per la indignació. Aquella cara no l’he oblidada mai i quan penso en el meu amor i en la seva joventut, veig aquella cara bonica, noble i sana d’Ada en el moment en què m’eliminà definitivament de la seva vida.

Tornaren tots en grup al voltant de la senyora Malfenti, la qual duia Anna, que encara plorava, a coll. Ningú no va fer cas ni de mi ni d’Ada, i jo, sense saludar ningú vaig sortir de la sala; un cop al passadís vaig agafar el meu capell. És curiós! Ningú no venia a dir-me que em quedés. Així doncs em vaig quedar pel meu compte perquè vaig comprendre que no tenia per què faltar a les normes de bona educació i que, per això, abans d’anar-me’n havia de saludar tothom. La veritat és que penso que no volia anar-me’n d’aquella casa perquè estava segur que massa aviat començaria per a mi una nit encara pitjor que les cinc anteriors. Ara que finalment hi veia clar, tenia una altra necessitat; la d’estar en pau, en pau amb tothom. Si hagués sabut treure aspror de les meves relacions amb Ada i amb els altres, m’hauria estat més fàcil dormir. Per què havia de substituir aquesta aspror? Ni tan sols podia enfadar-me amb Guido, el qual, si bé no tenia cap virtut no tenia tampoc cap culpa de ser el preferit d’Ada!

Només Ada s’havia adonat que me n’havia anat cap al passadís i, quan em veié tornar, em mirà amb ànsia. Es temia una escena? Vaig voler tranquil·litzar-la de seguida. Vaig passar pel seu costat i li vaig dir:

—Perdoní si l’he ofesa!

Ella m’agafà la mà i, asserenada, me l’estrenyé. Fou un gran conhort. Vaig tancar els ulls un moment, per aïllar-me amb la meva ànima i per veure quanta pau li havia aportat aquest fet.

El meu destí volgué que, mentre tothom s’ocupava encara de la nena, jo segués al costat d’Alberta. No l’havia vista i no em vaig adonar d’ella fins que em digué:

—No s’ha fet res. L’únic problema és la presència del pare que, si la veu plorar, li fa un bon regal.

Vaig deixar d’analitzar-me perquè em vaig veure tot! Per estar en pau amb mi mateix hauria de fer per manera que no em privessin l’estada en aquella sala mai més. Vaig mirar Alberta! S’assemblava a Ada! Era una mica més petita i en el seu organisme hi havia senyals evidents, encara no esborrats, de la infància. Alçava la veu amb facilitat i el somriure, sovint excessiu, li contreia la carona i la hi envermellia. És curiós! En aquell moment vaig recordar un consell del meu pare: «Escull una dona jove i et serà més fàcil educar-la a la teva manera». El record fou decisiu. Vaig tornar a mirar Alberta. La despullava mentalment i m’agradava creure-la tan dolça i tendra.

Li vaig dir:

—Escolti, Alberta! Tinc una idea: ha pensat que ja té edat de casar-se?

—Jo no penso casar-me! —digué rient i mirant-me tranquil·lament, sense torbament ni vermellor. En canvi, penso continuar els meus estudis. La mare també ho vol.

—És clar que podria continuar els estudis després de casada.

Se m’acudí una idea que em semblà genial i la hi vaig dir de seguida.

—Jo també penso començar-los després de casat.

Ella rigué a cor què vols, però jo em vaig adonar que perdia el temps perquè no era amb bestieses com aquestes que es podia conquistar una dona i la pau. Calia que fos seriós. A més, ara m’era fàcil perquè Alberta m’acollia ben diferentment d’Ada.

Vaig ser veritablement seriós. La meva futura muller havia de saber-ho tot. Amb veu commosa li vaig dir:

—Fa poc que he adreçat à Ada la mateixa proposta que li faig ara a vostè. M’ha rebutjat amb menyspreu. Pot figurar-se en quin estat em trobo.

Aquestes paraules acompanyades d’un posat trist no eren altra cosa que la meva última declaració d’amor cap a Ada. Havia esdevingut massa seriós i, somrient, vaig afegir:

—Però crec que si vostè acceptés de casar-se amb mi, jo seria molt feliç i oblidaria, per a vostè, tot i tothom.

Ella es posà molt seriosa i em digué:

—No ha d’ofendre’s, Zeno, perquè em sabria greu. L’aprecio molt. Sé que és una bona persona i que, sense adonar-se’n, sap moltes coses mentre que els meus professors saben exactament allò que saben. Jo no vull casar-me. Potser m’hi repensaré, però de moment només tinc una fita: ser escriptora. Fixi’s si li tinc confiança. No ho he dit mai a ningú i espero que no em trairà. Pel que fa a mi, li prometo que no explicaré la seva proposta a ningú.

—Ben al contrari, pot dir-ho a tothom! —la vaig interrompre amb ràbia. Sentia novament l’amenaça de ser expulsat d’aquella sala i vaig córrer a arreglar-ho. Hi havia una sola manera d’atenuar en Alberta l’orgull d’haver pogut rebutjar-me i la vaig adoptar tan bon punt la vaig descobrir.

Li vaig dir:

—Ara faré la mateixa proposta a Augusta i explicaré a tothom que m’hi caso perquè les dues seves germanes m’han rebutjat!

Reia amb un humor exagerat, que m’havia vingut de cop a causa del meu estrany capteniment. No era en les paraules on posava la gràcia de la qual n’estava tan orgullós, sinó en els actes.

Vaig mirar al meu voltant per trobar Augusta. Havia sortit al passadís amb una safata on no hi havia sinó un got mig buit amb un calmant per a Anna. La vaig seguir corrent i cridant-la pel nom i ella s’arrambà a la paret per esperar-me. Em vaig posar davant seu i li vaig dir tot d’una:

—Escolti, Augusta, vol que ens casem?

La proposta era veritablement grollera. Ens havíem de casar, i jo no li preguntava què en pensava, ni creia que em pertoqués donar-li explicacions. Al cap i a la fi no feia altra cosa que el que tothom volia!

Aixecà els ulls esbatanats de sorpresa. De tal manera que el borni encara era més diferent de l’altre que de costum.

La seva cara vellutada i blanca, de primer empal·lidí encara més, després es congestionà. Agafà amb la mà dreta el got que ballava sobre la safata. Amb un filet de veu, em digué:

—Vostè bromeja i això no està bé.

Vaig témer que es posés a plorar i em vingué la curiosa idea de consolar-la explicant-li la meva tristor.

—Jo no bromejo —vaig dir seriós i trist—. Primer he demanat la mà a Ada que me l’ha rebutjada amb ira, després he demanat a Alberta que es casés amb mi, i amb bones paraules també m’ha rebutjat. No guardo rancor ni a l’una ni a l’altra. Només és que em sento molt, però molt desgraciat.

Davant el meu dolor es reféu i es posà a mirar-me commosa, reflexionant intensament. La seva mirada semblava una carícia que no m’agradava.

—He de saber i també recordar que no m’estima? —preguntà.

Què significava aquella frase tan sibil·lina? Preludiava un assentiment? Volia recordar-ho! Recordar-ho tota la vida que havia de passar amb mi? Vaig tenir la mateixa sensació de qui per matar-se s’ha posat en una posició perillosa i després es veu obligat a esforçar-se per salvar-se. No hauria estat millor que també Augusta m’hagués rebutjat i que m’hagués estat permès de tornar sa i estalvi al meu despatx on ni tan sols aquell dia m’hi havia sentit massa malament?

Li vaig dir:

—Sí! Jo només estimo Ada i ara em casaria amb vostè… —Estava a punt de dir-li que no podia resignar-me a esdevenir un estrany per a Ada i que per això m’acontentava d’ésser-li cunyat. Hauria estat excessiu, i Augusta hauria pogut creure una altra vegada que volia maltractar-la. Per això només vaig dir:

—Ja no puc resignar-me a estar sol.

Ella encara estava repenjada a la paret, el suport de la qual potser li mancava; però semblava més tranquil·la i aguantava la safata amb una sola mà. Estava salvat i això volia dir que me n’havia d’anar d’aquella sala, o podia quedar-m’hi i casar-me? Vaig dir més paraules, només perquè estava cansat d’esperar les seves que no volien sortir:

—Sóc una bona persona i crec que amb mi es pot viure bé encara que no hi hagi un gran amor.

Aquesta era una frase que havia preparat durant els cinc dies anteriors per obligar Ada a donar-me el sí, baldament no estigués enamorada de mi.

Augusta panteixava lleument i encara no havia dit res. Aquell silenci podia significar també un rebuig, el rebuig més delicat que es pugui imaginar: una mica més i corro a buscar el meu capell, a temps per posar-lo sobre un cap salvat.

Augusta, en canvi, decidida i amb un moviment elegant que no he oblidat mai, es redreçà i deixà el suport de la paret. En el passadís, no gaire ample, se m’apropà encara més. Em digué:

—Vostè, Zeno, necessita una dona que vulgui viure per vostè i què en tingui cura. Jo vull ser aquesta dona.

M’allargà la mà grassoneta que vaig besar quasi instintivament. Evidentment no tenia altra possibilitat. He de confessar que en aquell moment em vingué una satisfacció que em conhortà. Ja no havia de resoldre res més perquè tot s’havia resolt. Aquesta era la veritat.

Fou així com em vaig prometre. De seguida se’ns festejà. El meu succés s’assemblava una mica al gran èxit del violí de Guido, de tants com foren els aplaudiments de tots. Giovanni em besà i de seguida em tractà de tu. Amb una excessiva expressió d’afecte em digué:

—Em sentia el teu pare des de feia molt de temps, des que vaig començar a donar-te consells sobre els teus negocis.

La meva futura sogra m’acostà la galta, també ella, i la hi vaig fregar amb els llavis. D’aquell petó no me n’hauria deslliurat ni que m’hagués casat amb Ada.

—Ho veu com jo ho havia endevinat tot?, —em digué amb una desimboltura increïble que no vaig replicar perquè no vaig saber ni voler protestar.

Després abraçà Augusta i la grandesa del seu afecte es veié en un sanglot que li fugi interrompent les seves manifestacions de joia. No podia sofrir la senyora Malfenti, però bé cal que digui que aquell sanglot, si més no durant tot aquell vespre, donà una resplendor important al meu prometatge.

Alberta, radiant, m’estrenyé la mà:

—Vull ser per a vostè una bona germana.

I Ada:

—Molt bé, Zeno! —Després, en veu baixa—: Sapigueu-ho: mai un home que cregui haver fet una cosa precipitadament, no se n’haurà sortit millor que vostè.

Guido em donà una gran sorpresa:

—Des d’aquest matí ja havia entès que volia una o altra de les germanes Malfenti, però no aconseguia endevinar quina.

Efectivament, no devien ser molt íntims si Ada no li havia parlat de la meva sort! Havia actuat amb precipitació?

Poc després, però, Ada em digué encara:

—Voldria que m’estimés com un germà. La resta oblidem-la; jo no en diré mai una paraula a Guido.

D’altra banda, em semblava bonic haver provocat tanta joia en una família. No podia gaudir-ne massa, només pel fet que estava molt cansat. Fins i tot tenia son. Això provava que havia actuat amb llestesa. Passaria una bona nit.

Durant el sopar, Augusta i jo emmudírem davant els afalacs que ens feien. Ella sentí la necessitat d’excusar la seva incapacitat de prendre part en la conversa general:

—No sé dir res. Cal que recordeu que, només mitja hora abans, no sabia què em passaria.

Deia sempre l’exacta veritat. Es trobava entre el riure i el plor, i em mirà. Vaig voler acariciar-la amb la mirada i no sé si me’n vaig sortir.

Aquell mateix vespre, a taula, vaig patir una altra lesió. Me la féu Guido.

Sembla que poc abans que jo arribés per prendre part a la sessió d’esperitisme, Guido havia explicat que al matí jo havia dit que no era una persona distreta. Li donaren tantes proves que jo havia mentit que, per venjar-se (o potser per fer veure que sabia dibuixar) em féu dues caricatures. En la primera representava com, amb el nas aixecat, em recolzava sobre un paraigua clavat a terra. En la segona, el paraigua s’havia trencat i el mànec m’havia traspassat l’esquena. Les dues caricatures aconseguien el propòsit i feien riure per la senzilla raó que l’individu que havia de representar-me —certament se m’assemblava, però caracteritzat amb la gran calbesa— era idèntic en el primer i en el segon esbós i podia semblar, per això, tan distret que no havia canviat d’aspecte després d’haver estat traspassat per un paraigua.

Tothom rigué a bastament, fins i tot massa. Em dolgué molt l’intent tan ben aconseguit de ridiculitzar-me. I fou llavors quan per primera vegada m’agafà el meu dolor lacerant. Aquell vespre em féu mal l’avantbraç dret i el costat. Una gran cremor, un formigueig en els nervis com si volguessin enrampar-se. Espantat vaig tocar-me el costat amb la mà dreta, i amb l’esquerra vaig agafar-me l’avantbraç adolorit. Augusta em preguntà:

—Què tens?

Vaig dir-li que em feia mal la contusió d’aquella caiguda al cafè de la qual havia parlat aquell mateix vespre.

De cop, vaig fer un intent enèrgic per alliberar-me d’aquell dolor. Em semblà que n’hauria guarit si hagués pogut venjar-me de la injúria que m’havia estat feta. Vaig demanar un tros de paper i un llapis i vaig intentar dibuixar un individu oprimit per una taula que li queia a sobre. Després vaig dibuixar al costat un bastó que li havia fugit de la mà després de la catàstrofe. Ningú no va reconèixer el bastó i per això l’ofensa no sortí tal i com pretenia. Després, per tal que reconegués qui era aquell individu i com havia arribat a aquella posició, vaig escriure a sota: «Guido Speier lluitant amb la taula». D’altra banda, d’aquell desgraciat posat sota la taula, no es veia res més que les cames, que haurien pogut assemblar-se a les de Guido si no les hagués reformades, i l’esperit de venjança no hagués intervingut per empitjorar el meu dibuix, ja de per si tan infantil.

El dolor que m’assetjava em va fer treballar amb presses. És cert que mai més el meu pobre organisme no estigué tan envaït pel desig de ferir i, si hagués tingut un sabre a la mà en comptes d’aquell llapis que no sabia moure, potser la cura hauria estat possible.

Guido rigué sincerament del meu dibuix, però després observà amb tranquil·litat:

—No em sembla que la taula m’hagi fet mal!

Certament no li havia fet mal i era aquesta la injustícia de la qual em queixava.

Ada prengué els dos dibuixos de Guido i digué que volia conservar-los. La vaig mirar per expressar-li el meu retret i ella hagué de desviar-me la mirada. Tenia dret a fer-li un retret perquè feia augmentar el meu dolor.

Vaig trobar una defensa en Augusta. Ella va voler que posés en el meu dibuix la data del nostre prometatge perquè volia conservar, també ella, aquell guixot. Una onada de sang calenta m’inundà les venes degut a un tal senyal d’afecte que, per primera vegada, vaig considerar molt important per a mi. El dolor, però, no minvava i vaig pensar que si aquell senyal d’afecte m’hagués vingut d’Ada, això hauria provocat una tal onada de sang en les meves venes que tots els detritus acumulats en els meus nervis haurien estat escombrats.

Aquell dolor ja no em deixà. Ara, a la vellesa, en pateixo menys perquè, quan em ve, el suporto amb indulgència: «Ah! Ets aquí, prova evident que he estat jove?». Però a la jovenesa va ser una altra cosa. Jo no dic que el dolor fos molt fort i que a vegades m’impedís de moure’m lliurement o que em fes estar despert nits senceres. Però ha ocupat bona part de la meva vida. Volia guarir-me! Per què havia de portar tota la vida l’estigma del vençut sobre meu? I esdevenir, a més, el monument ambulant de la victòria de Guido? Necessitava esborrar aquell dolor del meu cos.

Així començaren les cures. Però, immediatament després, vaig oblidar l’origen de la malaltia i fins i tot em fou difícil de retrobar-lo. No podia ser d’altra manera: tenia una gran confiança en els metges que em curaren i els creia sincerament quan atribuïren aquell dolor de vegades al metabolisme, de vegades a la mala circulació, després a la tuberculosi o a diverses infeccions, alguna d’elles vergonyant. He de confessar també que totes les cures m’alleujaren temporalment, per la qual cosa cada vegada la nova diagnosi eventual semblava confirmada. Abans o després resultava menys exacta, però no del tot errònia, perquè en mi cap funció no és idealment perfecta.

Una sola vegada hi hagué un veritable error: una mena de veterinari, en les mans del qual m’havien posat, s’obstinà durant molt de temps a atacar el meu nervi ciàtic amb els seus vesicants i acabà essent burlat pel meu dolor que, de cop, durant una visita, passà del costat al clatell, lluny pet tant de tota connexió amb el nervi ciàtic. El metge s’enrabià i m’engegà, jo me’n vaig anar —ho recordo bé— no gens ofès, admirat en canvi que el dolor del lloc nou no hagués canviat en absolut. Continuava fort i inassolible com quan m’havia torturat el costat. És estrany que cada part del nostre cos sàpiga fer mal de la mateixa manera.

Tots els altres diagnòstics viuen exactíssims en el meu cos i es barallen entre ells per ser el primer. Hi ha dies en què visc per la diàtesi única i altres en què la diàtesi està morta, això és: guarida per una inflamació de les venes. Tinc calaixos plens de medecines i són els únics calaixos que tinc ordenats. Estimo les meves medecines i sé que quan en deixo una, més aviat o més tard hi tornaré. D’altra banda no crec haver perdut el temps. Qui sap quant de temps faria que fóra mort, i de quina malaltia, si no hagués dissimulat a temps el meu dolor per tal de desfer-me’n abans no se m’aferrés.

Però fins i tot sense saber explicar-ne la veritable causa, sé prou bé quan es manifestà per primera vegada. Precisament per aquell dibuix tan millor que el meu. Una gota que féu vessar el got! Estic segur de no haver-lo tingut mai abans. Vaig voler explicar-ne l’origen a un metge, però no m’entengué. Qui sap? Potser la psicoanàlisi traurà en clar les alteracions que el meu organisme sofrí aquells dies i, especialment, aquelles poques hores que seguiren al meu prometatge.

No van ser poques, aquelles hores!

Quan, ja tard, la colla es dissolgué, Augusta em digué alegrement:

—Fins demà!

El convit em desplagué perquè provava que havia aconseguit la meva fita i que no havia acabat res, que tot continuaria l’endemà. Ella em mirà als ulls i me’ls trobà condescendents, per conhortar-la. Vaig baixar aquells esglaons, que no comptaria mai més, tot preguntant-me:

—Me l’estimo?

És un dubte que m’ha acompanyat tota la vida i avui, de fet, penso que l’amor acompanyat d’un dubte tan gran és l’amor veritable.

Però ni després d’haver abandonat aquella casa, no vaig poder anar al llit i recollir el fruit de la meva activitat d’aquell vespre en un somni llarg i confortador. Feia calor. Guido tingué ganes de menjar-se un gelat i va voler que l’acompanyés a un cafè. S’agafà amigablement al meu braç i jo, també amigablement, m’hi vaig repenjar. Era una persona molt important per a mi i no hauria pogut negar-li res. El gran cansament que hauria hagut de fer-me anar a dormir, em tornava més dòcil que de costum.

Entràrem just a la bodega on el pobre Tullio m’havia infectat amb la seva malaltia, i ens asseguérem en una taula apartada. Pel carrer, el meu dolor, que encara no sabia quina mena de company fidel em seria, m’havia fet patir molt i, per moments, em semblà que disminuïa quan vaig poder seure.

La companyia de Guido va ser, a més, terrible. Em preguntava amb curiositat per la història dels meus amors amb Augusta. Sospitava que l’enganyava? Li vaig dir descaradament que m’havia enamorat d’Augusta ràpidament, durant la primera visita a can Malfenti. El meu dolor em feia ser xerraire, com si hagués volgut cridar més que ell. Però vaig parlar massa i si Guido hagués estat més atent s’hauria adonat que no estava tan enamorat d’Augusta. Vaig parlar de la cosa més interessant del cos d’Augusta, aquell ull tort que de tant que ho era feia creure que també la resta estava fora de lloc. Després vaig voler explicar per què no m’havia decidit abans. Potser Guido s’havia estranyat de veure’m arribar a aquella casa just a l’últim moment per prometre’m. Vaig cridar:

—Per començar, les noies Malfenti estan acostumades al luxe i jo no podia saber si estava en condicions d’assumir una responsabilitat semblant.

Em va saber greu haver parlat així també d’Ada, però ja no hi havia remei; era tan difícil isolar Augusta d’Ada! Vaig continuar abaixant la veu per controlar-me millor:

—Vaig haver de fer números. Veia que els meus diners no eren suficients. Llavors vaig considerar la possibilitat d’ampliar els meus negocis…

Després li vaig dir que, per fer aquells comptes, havia hagut de menester molt de temps i que per això m’havia abstingut de visitar els Malfenti durant cinc dies. Per fi, la llengua abandonada a si mateixa havia arribat a ser una mica sincera.

Estava a punt de plorar i, mentre em premia el costat, vaig mormolar:

—Que llargs que es fan cinc dies!

Guido digué que s’alegrava de descobrir en mi una persona tan previsora.

El vaig observar secament:

—La persona previsora no és pas millor que l’arrauxada!

Guido digué:

—És curiós que el previsor hagi de defensar l’arrauxat!

Després, sense anar ni venir, m’explicà a seques que estava a punt de demanar la mà d’Ada. M’havia arrossegat fins al cafè per fer-me aquella confessió o bé s’havia cansat de sentir-me parlar de mi durant tanta estona i volia venjar-se?

Estic quasi segur d’haver aconseguit demostrar-li la mateixa sorpresa i la mateixa complaença. Però immediatament després vaig trobar la manera de mossegar-lo amb força:

—Ara entenc perquè a Ada li agradà tant Bach desfigurat d’aquella manera! L’havia tocat bé, però gli Otto proibiscono di lordare^[2] en certs llocs.

El cop era fort i Guido es posà vermell. La resposta va ser dòcil perquè ara li faltava el suport de tot el seu petit públic entusiasta.

—Déu meu! —començà dient per guanyar temps—. A vegades tocant se cedeix a un caprici. En aquella cambra molt pocs coneixien Bach i els el vaig presentar una mica modernitzat.

Semblà satisfet de la seva troballa, i a mi també em satisféu perquè em semblà una excusa i una submissió. Això va ser suficient per tranquil·litzar-me i, d’altra banda, per res del món no hagués volgut discutir-me amb el futur marit d’Ada.

Vaig proclamar que poques vegades havia sentit un afeccionat que toqués tan bé.

A ell no li bastà i observà que podia ser considerat com un afeccionat només perquè no volia presentar-se com un professional.

Oi que és el que volia? Li vaig donar la raó. Era evident que no podia ser considerat com un afeccionat.

D’aquesta manera tornàrem a ser bons amics.

Després, sense més ni més, es posà a dir mal de les dones. Vaig quedar-me bocabadat! Ara que el conec millor sé que es llança a parlar molt i en qualsevol direcció quan està segur d’agradar al seu interlocutor. Jo, poc abans, havia parlat del luxe de les noies Malfenti i ell tornà a parlar d’allò per acabar dient totes les altres qualitats dolentes de les dones. El meu cansament m’impedia d’interrompre’l i em limitava a continus senyals d’assentiment que m’eren ja molt fatigosos. Altrament, segur que hauria protestat. Sabia que tenia tota la raó quan criticava les dones representades, per a mi, en Ada, Augusta i la meva futura sogra; però ell no tenia raó d’agafar-se-les amb el sexe representat, per a ell, tan sols per Ada que l’estimava.

Era molt docte i, malgrat el meu cansament, vaig continuar escoltant-lo amb admiració. Molt de temps després vaig descobrir que havia fet seva la genial teoria del jove suïcida Weininger. En aquell moment sofria el pes d’un segon Bach. Fins i tot vaig dubtar de si volia guarir-me. Per què si no volia convèncer-me que la dona no pot ser ni genial ni bona? Em semblà que la cura no li va sortir bé perquè me la subministrava Guido. Però vaig conservar aquelles teories i les vaig perfeccionar amb la lectura de Weininger. No guareixen mai, però són una companyia còmoda quan es va darrera les dones.

Un cop acabat el gelat, Guido sentí la necessitat de respirar aire fresc i em digué d’acompanyar-lo a fer una passejada pels voltants de la ciutat.

Recordo: des de feia dies a la ciutat, hom desitjava una mica de pluja amb l’esperança que atenués la calor anticipada. Jo ni tan sols me n’havia adonat, de la calor. Aquella nit el cel havia començat a tapar-se amb núvols blancs i lleugers, però va sortir una lluna grossa, en el cel blau intens, on encara no hi havia núvols, una d’aquelles llunes de galtes inflades que la mateixa gent creu capaç de menjar-se els núvols. De fet, era evident que allí on ella anava dissolia i netejava.

Vaig voler interrompre la xerrameca de Guido que m’obligava a assentir contínuament, tota una tortura, i li vaig descriure el bes en la lluna descobert pel poeta Zamboni: que dolç que era aquell bes enmig de les nostres nits, comparat amb la injustícia que Guido cometia amb mi! Parlant per treure’m de sobre l’ensopiment en què havia caigut a força d’assentir, em va semblar que el meu dolor minvava. Era el premi a la meva rebel·lió i hi vaig insistir.

Per un moment Guido hagué de deixar en pau les dones i mirar amunt. Però per poca estona! Un cop descoberta gràcies a les meves indicacions, la pàl·lida imatge de dona en la lluna, tornà al seu tema amb una broma que va fer riure, però només a ell, pel carrer desert:

—Veu tantes coses aquella dona! Llàstima que essent dona no pot recordar-les.

Formava part de la seva teoria (o de la de Weininger) que la dona no pot ser genial perquè no pot recordar.

Arribàrem a la via Belvedere. Guido digué que una mica de pujada ens aniria bé. També aquesta vegada el vaig complaure. Allí baix, amb un d’aquells moviments que fan més per als nois, s’estirà sobre una paret baixa que separava el carrer de l’altre de sota.

Es pensava que feia una proesa exposant-se a una caiguda de deu metres. De primer, en veure’l exposat a tant de perill, vaig sentir esgarrifances, però després vaig recordar el sistema enginyat aquell mateix vespre, en un impuls d’improvisació, per alliberar-me d’aquell afany i em vaig posar a augurar-li ferventment la caiguda.

En aquella posició, continuava predicant contra les dones. Ara deia que necessitaven joguines com els nens, però cares. Recordava que Ada deia que li agradaven les joies. Era, doncs, precisament d’ella de qui estava parlant? Vaig tenir una idea espantosa! Per què no feia fer a Guido aquell salt de deu metres? No fóra just eliminar el qui em prenia Ada sense estimar-la? En aquell moment em va semblar que quan l’hagués mort, hauria pogut córrer a trobar Ada per obtenir-ne el premi. En aquella nit estranya i plena de claror, em semblà que ella sentia com Guido l’infamava.

He de confessar que llavors em vaig disposar a matar Guido! Era dret al costat d’ell que estava estirat sobre la paret baixa i vaig examinar fredament com podia agafar-lo per estar segur del que feia. Després vaig descobrir que no tenia necessitat d’agafar-lo. Jeia sobre els braços creuats darrera l’esquena, i n’hi hauria hagut prou amb una bona empenta sense que se n’adonés per fer-li perdre l’equilibri inevitablement.

Se m’acudí una altra idea que em semblà tan important com per poder-la comparar amb la lluna que avançava pel cel tot netejant-lo: havia acceptat de prometre’m amb Augusta per estar segur que aquella nit podria dormir bé. Com hauria pogut dormir si hagués matat Guido? Aquesta idea ens salvà a ell i a mi. De seguida vaig voler deixar aquella posició en la qual dominava Guido i que m’induïa a fer aquella acció. Em vaig ajupir abaixant tant el cap que gairebé em tocava a terra:

—Quin dolor, quin dolor! —vaig cridar.

Espantat, Guido es posà dret per demanar-me explicacions. Vaig continuar queixant-me més tranquil·lament, sense respondre. Sabia per què em planyia: perquè havia volgut matar i potser, també, perquè no havia sabut fer-ho. El dolor i la queixa ho excusaven tot. Em semblava que cridava que no havia volgut matar i també que no era culpa meva si no havia sabut fer-ho. Tot era culpa de la meva malaltia i del meu dolor. En canvi, recordo bé que just llavors el dolor desaparegué del tot i que la meva queixa era una pura comèdia a la qual, debades, vaig cercar de donar un contingut tot evocant el dolor i reconstruint-lo per sentir-lo i sofrir-lo. Però va ser un esforç inútil perquè no tornà sinó quan volgué.

Com sempre, Guido actuava per hipòtesis. Entre d’altres coses em preguntà si es tractava del mateix dolor que m’havia produït aquella caiguda en el cafè. La idea em semblà bona i vaig assentir.

M’agafà pel braç i, afectuosament, em va fer redreçar. Després, amb tot de miraments, repenjat a ell, em va fer baixar la pujadeta. Quan estiguérem al capdavall, vaig dir que em trobava millor i que pensava que, recolzat a ell, podria caminar més lleuger. A la fi anava a dormir! Era la primera veritable satisfacció que em concedia aquell dia. Ell treballava per a mi, ja que gairebé em portava. Per fi era jo qui li imposava la meva voluntat.

Vàrem trobar una farmàcia oberta i va tenir la idea d’enviar-me al llit amb un calmant. Llavors bastí tota una teoria sobre el dolor i sobre el sentiment exagerat que produïa. Amb aquella ampolleta s’inicià la meva col·lecció de medecines, i fou just que l’escollís Guido.

Per donar solidesa a la seva teoria, suposà que patia aquell dolor des de feia temps. Em sabé greu no poder complaure’l. Vaig dir que aquell vespre, a can Malfenti, no havia tingut cap dolor. En el moment en què m’era concedit el meu llarg somni, era evident que no havia pogut sofrir.

I a fi de ser sincer, vaig voler ser tal i com havia dit que era i vaig dir-me a mi mateix: «Estimo Augusta, i no Ada. Estimo Augusta i aquest vespre he arribat a la realització del meu somni».

Així continuàrem caminant en aquella nit de lluna. Suposo que Guido estava cansat d’aguantar-me, perquè a l’últim emmudí. Em va proposar d’acompanyar-me fins al llit. Vaig rebutjar-li l’oferiment i quan vaig poder tancar la porta darrera meu, vaig sospirar. Però és molt probable que Guido també sospirés.

Vaig pujar els esglaons de casa de quatre en quatre i en deu minuts vaig ser al llit. Em vaig adormir de seguida i en el poc temps que precedeix el son no vaig recordar ni Ada ni Augusta, només Guido, tan dolç, bo i pacient. Certament, no havia oblidat que poc abans havia volgut matar-lo, però això no tenia cap importància perquè les coses que no sap ningú i que no han deixat rastre, no existeixen.

L’endemà vaig anar a casa de la meva promesa titubejant una mica. No estava segur de si el compromís pres el vespre anterior tindria el valor que creia que havia de tenir. Vaig descobrir que en tenia per a tothom. També Augusta pensava estar promesa, fins i tot amb més seguretat que no pas jo.

Fou un prometatge laboriós. Tinc la impressió d’haver-lo anul·lat diverses vegades i haver-lo reconstruït amb grans esforços i estic sorprès que ningú no se n’hagi adonat. Mai no vaig tenir la certesa d’encaminar-me al matrimoni, però, amb tot, sembla que em vaig comportar com un promès força amorós. En efecte, besava i estrenyia contra el meu pit la germana d’Ada quan, a vegades, en tenia l’oportunitat. Augusta sofria les meves agressions tal i com pensava que ho ha de fer una esposa i jo em vaig comportar relativament bé perquè la senyora Malfenti només ens va deixar sols ben pocs moments. La meva promesa era molt menys lletja del que m’havia pensat, i la seva més gran bellesa la vaig descobrir besant-la: la seva vermellor! D’allí on la besava en sorgia una flama en honor meu i val a dir que la besava més amb la curiositat de l’experimentador que amb el desig de l’amant.

Però el desig no faltà i va fer una mica més lleugera aquella època greu. Ai si Augusta i la seva mare no haguessin impedit de cremar aquella flama d’una sola vegada tal i com jo sovint vaig desitjar. Com hauria pogut continuar vivint, llavors? D’aquesta manera, si més no, el meu desig continuà donant-me, en les escales d’aquella casa, la mateixa ànsia de quan les pujava per anar a conquistar Ada. Els esglaons senars em prometien que aquell dia podia fer veure a Augusta que era el personatge que ella havia volgut. Somiava amb un acte violent que m’hauria retornat el sentiment de la llibertat. No volia res més i és ben curiós que quan Augusta va entendre el que volia, ho interpretà com un signe de febre amorosa.

En el record, aquell període es divideix en dues fases. En la primera la senyora Malfenti ens feia vigilar sovint per Alberta, o bé ens engegava a la sala on era la petita Anna amb una mestra. Ada no va ser mai amb nosaltres i em deia entre mi que havia d’alegrar-me’n, mentre que en canvi recordo vagament haver pensat una vegada que hauria estat una bona satisfacció poder besar Augusta en presència d’Ada. Qui sap amb quina violència no ho hauria fet!

La segona fase s’inicià quan Guido es prometé oficialment amb Ada, i la senyora Malfenti, pràctica com era, ajuntà les dues parelles en la mateixa sala perquè es vigilessin mútuament.

D’aquella primera fase sé que Augusta estava perfectament satisfeta de mi. Quan no l’assaltava, tenia una loquacitat extraordinària. La loquacitat era una necessitat meva. Me’n vaig procurar l’oportunitat ficant-me al cap que donat que havia de casar-me amb Augusta, havia també d’educar-la. L’educava per a la dolcesa, per a l’afecte i sobretot per a la felicitat. No recordo exactament com eren les meves prèdiques de les quals alguna me l’ha recordada ella, que no les oblidà. M’escoltava atenta i submisa. Una vegada, jo, en la fogositat de la prèdica, vaig proclamar que si descobria una meva traïció, tindria el dret de pagar-me amb la mateixa moneda. Ella, indignada, protestà que ni amb el meu permís no sabria trair-me i que una meva traïció només li reportaria la llibertat de plorar.

Crec que tals prèdiques, fetes amb l’única intenció de dir alguna cosa, han tingut una bona influència en el meu matrimoni. De sincer hi havia l’efecte que li van produir a Augusta. La meva fidelitat no va ser mai posada a prova perquè de les meves traïcions no en va saber mai res, però el seu afecte i la seva dolçor restaren inalterables durant els molts anys que hem passat junts, just tal i com li havia fet prometre.

Quan Guido es va prometre, la segona fase del meu prometatge s’inicià amb un meu propòsit que fou expressat així: «Heus-me aquí ben guarit de l’amor per Ada!». Fins llavors creia que la vermellor d’Augusta havia estat suficient per guarir-me, però es veu que mai no s’està prou ben guarit! El record d’aquella vermellor em va fer pensar que això també es produiria entre Guido i Ada. Aquell, millor que no pas l’altre, havia d’abolir tots els meus desigs.

El desig de violar Augusta pertany a la primera fase. En la segona, l’excitació minvà considerablement. La senyora Malfenti, per tant, no s’havia equivocat, organitzant la nostra vigilància d’aquesta manera, amb tan poc enrenou.

Recordo que una vegada, tot fent broma, em vaig posar a besar Augusta. En comptes de fer broma amb mi, Guido també es posà a besar Ada. Em va semblar poc delicat de part seva, perquè no besava castament com ho havia fet jo per respecte a ella, sinó que besava Ada just a la boca que, a més, xuclava. Estic segur que en aquella època ja m’havia acostumat a veure Ada com una germana, però no encara a veure’n fer un ús com aquell. Crec que ni a un bon germà li agradaria veure manipular d’aquesta manera la germana.

És per això que, en presència de Guido, no vaig besar mai més Augusta. Guido, en canvi, intentà una altra vegada, davant meu, d’abraçar Ada, però ella se n’apartà i no ho va intentar més.

Recordo molt vagament els molts vespres que passàrem junts. L’escena, que es repetí fins a l’infinit, em va quedar gravada d’aquesta manera: tots quatre estàvem asseguts al voltant de la taula veneciana sobre la qual hi havia un gran llum de petroli cobert d’un pàmpol de roba verda que ho deixava tot en la penombra, tret de les labors que feien totes dues. Ada brodava un mocador de seda que aguantava amb la mà i Augusta un altre posat en un tambor. Veig Guido enraonant, i degué succeir sovint que només jo li donava la raó. Recordo encara aquell cap d’Ada, cobert de cabells negres i arrissats, ressaltats per un efecte estrany que produïa la llum groga i verda.

Es discutí sobre aquell llum i també sobre l’autèntic color d’aquells cabells. Guido, que també sabia pintar, ens explicà com s’havia d’analitzar un color. Ni aquesta lliçó no vaig oblidar mai i, encara avui, quan vull entendre millor el color d’un paisatge, tanco una mica els ulls fins que no apareixen moltes línies i no es veuen sinó les llums que s’esmorteixen en l’únic i veritable color. Però, quan em dedico a una anàlisi d’aquesta mena, en la meva retina, just després de les imatges reals, quasi com una reacció física meva, reapareix la llum groga i verda i els cabells sobre els quals, per primera vegada, vaig educar la meva vista.

No puc oblidar un vespre que es destacà entre els altres a causa d’una reacció de gelosia d’Augusta i, immediatament després, per una indiscreció meva del tot reprovable. Per fer-nos una broma, Guido i Ada havien anat a seure lluny de nosaltres, a l’altra banda de la sala, a la taula Lluís XIV. De manera que jo vaig sentir un dolor al coll perquè havia de torçar-lo per parlar-los. Augusta em digué:

—Deixa’ls! Allà s’actua veritablement amb amor.

I jo, amb inèrcia de pensament, li vaig dir en veu baixa que no ho cregués perquè Guido no estimava les dones. D’aquesta manera m’excusava pel fet d’haver-me posat entre les converses dels dos amants. Era, en canvi, una malvada indiscreció parlar a Augusta dels discursos de Guido sobre les dones que deixava anar quan era amb mi, però mai en presència de qualsevol altre membre de la família de les nostres promeses. El record d’aquelles paraules meves m’amargà molts dies, mentre que puc dir que el record d’haver volgut matar Guido no m’havia torbat ni una hora. Però matar, encara que sigui a traïció, és més viril que no perjudicar un amic dient una seva confidència.

Llavors Augusta no tenia motiu per estar gelosa d’Ada. No era per veure Ada que torçava el coll d’aquella manera. Guido, amb la seva loquacitat m’ajudava a passar aquelles llargues estones. Sentia un gran afecte per ell i el fet és que passàvem una gran part del dia junts. També m’unia a ell l’agraïment per la consideració que em tenia, de la qual cosa feia partíceps també els altres. Ara, fins i tot Ada m’escoltava atentament quan parlava.

Cada vespre esperava amb impaciència el so del gong que ens cridava a taula, i d’aquells sopars en recordo principalment la meva perenne indigestió. Menjava massa per la necessitat de mantenir-me actiu. A l’hora de sopar era un continu devessall de paraules afectuoses cap a Augusta; tot el que la boca plena em permetia, i els seus pares podien tenir només la mala impressió que el meu gran afecte disminuïa amb la meva golafreria. Se sorprengueren que en tornar del viatge de noces no tingués la mateixa gana. Desaparegué quan ja no vaig haver de demostrar una passió que no sentia. No està ben vist mostrar-se fred amb la promesa davant els seus pares, quan s’acosta el moment d’anar al llit amb ella! Augusta recorda especialment les paraules d’afecte que li deia en aquella taula. Entre mos i mos dec haver-ne inventades de magnífiques, sorprès com n’estic quan les recordo perquè no em semblen meves.

El meu sogre mateix, el llest Giovanni, es deixà enganyar i, mentre visqué, quan volia donar un exemple de gran passió amorosa, esmentava la meva per la seva filla, o sigui per Augusta. Se n’alegrava com a bon pare que era, però li comportava un menyspreu cap a mi perquè, segons ell, no era un veritable home aquell que abocava el seu destí a les mans d’una dona i que sobretot no s’adonava que, a més de la pròpia, en aquest món, hi ha també altres dones. Amb això es veu que no sempre vaig ser jutjat rectament.

La meva sogra, en canvi, no va creure en el meu amor ni quan la mateixa Augusta s’hi deixà anar plena de confiança.

Durant molts anys em mirà amb ulls desconfiats, i dubtosa de la sort de la seva filla predilecta. També per aquesta raó, estic convençut que em degué guiar els dies que em conduïren al prometatge. Era impossible enganyar-la també a ella que em degué conèixer millor que no pas jo mateix.

Arribà finalment el dia de la boda i precisament aquell dia vaig tenir una última indecisió. Hauria d’haver anat a casa de la núvia a les vuit del matí i, en canvi, a tres quarts de vuit encara era al llit fumant rabiosament i mirant per la finestra on brillava, irònic, el primer sol que apareixia aquell hivern. Pensava de si abandonar Augusta! Es feia evident l’absurditat del meu matrimoni ara que no m’importava res més que quedar lligat a Ada. No hauria estat un daltabaix, que no m’hagués presentat a la cita! I després: Augusta havia estat una promesa amable, però no es podia saber com es comportaria l’endemà de noces. I si just després m’hagués tractat de beneit perquè m’havia deixat caçar d’aquella manera?

Per sort vingué Guido, i jo, en lloc de resistir em vaig excusar del meu retard afirmant que creia que l’hora del casament era una altra. En comptes de renyar-me, Guido es posà a explicar coses d’ell i les moltes vegades que ell, per distracció, havia faltat a les cites. Fins en distraccions volia ser superior a mi i vaig haver de deixar d’escoltar-lo per arribar a sortir de casa. I va ser així com vaig anar al casament, corrent.

De tota manera vaig arribar molt tard. Ningú no em retragué res i tothom, tret de la núvia, quedà satisfet de certes explicacions que donà Guido per mi. Augusta estava tan pàl·lida que fins i tot els llavis tenia blancs. Si bé no podia dir-li que l’estimava, també és cert que no hauria volgut fer-li mal. Vaig intentar d’esmenar-ho i vaig cometre la bestiesa d’atribuir el meu retard a tres causes. Eren excessives i explicaven tan clarament allò que havia meditat en el meu llit, mirant el sol de l’hivern, que s’hagué de retardar la nostra sortida cap a l’església per donar temps a Augusta perquè es refés.

A l’altar vaig dir el sí distretament perquè, a causa de la compassió que tenia per Augusta, estava pensant una quarta excusa per al meu retard i em semblava que era la millor de totes.

En canvi, quan sortirem de l’església, em vaig adonar que Augusta havia recuperat el bon color. Em va fer ràbia perquè el meu sí no hauria hagut de ser suficient per fer-la estar segura del meu amor. I em preparava per tractar-la més rudement per si s’hagués refet tant que m’insultés perquè m’havia deixat caçar d’aquella manera. A casa seva, però, aprofità un moment que ens deixaren sols per dir-me, plorant:

—No oblidaré mai que, tot i no estimant-me, t’has casat amb mi.

Jo no vaig dir res perquè la cosa era tan evident que no s’hi podia fer res. Però, ple de compassió, la vaig abraçar.

Augusta i jo no vàrem parlar mai més de tot això perquè el matrimoni és una cosa molt més senzilla que el prometatge. Un cop casats no es discutí més d’amor i, quan se sent necessitat de parlar-ne, l’animalitat intervé de seguida per restablir el silenci. Ara aquesta animalitat pot haver-se tomat tan humana com per complicar-se i falsificar-se i s’esdevé que, quan hom s’inclina sobre una cabellera femenina, fa l’esforç d’evocar-hi una llum que no existeix.

Es tanquen els ulls i la dona esdevé una altra per tornar a ser ella quan l’abandonem. Li adrecem tota la gratitud i més encara si l’esforç ha estat reeixit. És per això que si hagués de néixer una altra vegada (la natura és capaç de tot!) acceptaria de casar-me amb Augusta, però mai de prometre-m’hi.

A l’estació Ada em donà la galta perquè li fes el petó fraternal. Només la vaig veure llavors, trastornat com estava de tanta gent que havia vingut a acompanyar-nos i, de seguida, vaig pensar: «Ets ben bé tu qui m’ha posat en aquest embolic!». Vaig acostar els llavis amb cura a la seva galta vellutada, per ni tocar-la. Va ser la primera satisfacció d’aquell dia, perquè per un moment vaig adonar-me de l’avantatge que em portava aquest matrimoni: m’havia venjat tot rebutjant d’aprofitar l’única oportunitat que se m’oferia de besar Ada! Després, mentre el tren corria, assegut al costat d’Augusta, vaig dubtar de si havia fet bé. Tenia por d’haver compromès la meva amistat amb Guido. Però sofria encara més si pensava que potser Ada ni tan sols s’havia adonat que no li havia besat la galta que m’havia ofert.

Se n’havia adonat, però només ho vaig saber quan, molts mesos després, ella marxà amb Guido d’aquella mateixa estació. Besà tothom. A mi només m’oferí, amb una gran cordialitat, la mà. Jo la hi vaig estrènyer fredament. La seva venjança arribava amb retard perquè les circumstàncies havien canviat del tot. De retorn del meu viatge de noces havíem tingut relacions fraternals i no tenia sentit que ara m’exclogués del petó.