7 Història d’una associació comercial

Va ser Guido qui em va voler amb ell a la seva nova casa comercial. Em moria de ganes de formar-ne part, però estic segur que no li vaig donar a entendre mai les meves ganes. S’entén que amb la meva inèrcia la proposta d’aquella activitat en companyia d’un amic, m’agradés. Però hi havia més, encara. No havia abandonat l’esperança de poder esdevenir un bon negociant, i em semblava més fàcil progressar tot ensenyant Guido que no fent-me ensenyar per Olivi. Molta gent, en aquest món, aprèn només escoltant-se a si mateix o com a mínim no saben aprendre escoltant els altres.

Tenia també altres motius per desitjar aquella associació. Volia ser útil a Guido! Primer de tot perquè me l’estimava i encara que volia semblar fort i segur, a mi em semblava un desvalgut que necessitava una protecció que jo, amb molt de gust, volia proporcionar-li. Després, també perquè en la meva consciència i no sols als ulls d’Augusta, em semblava que com més m’acostava a Guido, més clara resultava la meva absoluta indiferència per Ada.

En resum, jo només esperava una paraula de Guido per posar-me a la seva disposició, i aquesta paraula no arribà abans només pel fet que no em creia tan disposat al comerç, donat que no havia volgut saber res dels afers que m’oferia la meva família.

Un dia em va dir:

—Jo he fet tota l’Escola Superior de Comerç, però de tota manera em preocupa haver d’organitzar totes aquelles coses que garanteixen el bon funcionament d’una casa comercial. Estem d’acord que el comerciant no necessita saber res, perquè, si necessita un balanç, crida un expert; si necessita saber de lleis, crida l’advocat; i per a la pròpia comptabilitat s’adreça a un comptable. Però és molt empipador haver de posar des del començament la pròpia comptabilitat a mans d’un estrany!

Va ser la primera al·lusió clara a la seva intenció de tenir-me amb ell. La veritat és que no havia fet altra pràctica de comptabilitat que la d’aquells pocs mesos que havia tingut el llibre major d’Olivi, però estava convençut de ser l’únic comptable que no seria un estrany per a Guido.

Vàrem parlar clarament i per primera vegada de la possibilitat de la nostra associació, quan va anar a escollir els mobles de la seva oficina. Encarregà sense més ni més dues taules per a la direcció. Li vaig preguntar envermellint:

—Per què dues?

Respongué:

—L’altra és per a tu.

Vaig sentir un tal agraïment cap a ell que l’hauria abraçat.

Quan vàrem sortir de la botiga, Guido, una mica cohibit, em va explicar que encara no era el moment d’oferir-me un lloc a casa seva. Deixava a la meva disposició aquell lloc al seu despatx, només per engrescar-me a anar a fer-li companyia quan volgués. No volia obligar-me a res i també ell en quedava lliure. Si el seu comerç anava bé m’oferiria un lloc a la direcció.

Parlant del seu negoci, aquella cara morena tan bonica de Guido es tornava molt seriosa. Semblava que ja hagués pensat en totes les operacions a què volia dedicar-se. Mirava lluny, per sobre meu, i jo em vaig refiar tant de la seriositat dels seus projectes que em vaig girar també jo a mirar allò que veia, o sigui, aquelles operacions que havien de dur-lo a la fortuna. Ell no volia anar ni per la via recorreguda amb tant d’èxit pel nostre sogre ni per la via de la modèstia i de la seguretat seguida per Olivi. Tots ells, per a ell, eren comerciants fets a l’antiga. Calia seguir una via diferent, i s’associava de gust amb mi perquè em considerava no espatllat encara pels vells.

Tot això em va semblar cert. Em regalava el meu primer èxit comercial i vaig envermellir de plaer per segona vegada. Va ser per això i per l’agraïment de l’estima que em demostrava, que vaig treballar amb ell i per a ell, unes vegades més intensament unes altres menys, ben bé dos anys, sense altra compensació que la glòria d’aquell lloc al despatx de direcció. Fins llavors va ser aquell, sens dubte, el període més llarg que havia dedicat a una mateixa ocupació. No puc vantar-me’n perquè la meva activitat no va donar cap fruit ni a mi ni a Guido i en el comerç —tothom ho sap— només compten els resultats.

Durant tres mesos, el temps necessari per fundar aquella empresa, vaig estar convençut d’haver emprès un gran negoci. Vaig saber que a mi em tocaria no sols de tenir cura de coses com la correspondència i la comptabilitat, sinó també dels negocis. De tota manera, Guido va conservar una gran influència sobre mi, tanta que hagués pogut arruïnar-me i només la meva bona sort li ho va impedir. N’hi havia prou que fes un senyal perquè jo hi acudís. Això em sorprèn encara ara que ho escric, després d’haver tingut temps de pensar-hi bona part de la meva vida.

I escric encara sobre aquests dos anys perquè la meva tirada cap a ell em sembla una demostració clara de la meva malaltia. Quin sentit tenia ajuntar-s’hi per aprendre el gran comerç i just després continuar al seu costat per ensenyar-li el petit? Quin sentit tenia sentir-se bé en aquella posició només perquè la meva gran amistat amb Guido em semblava una demostració d’indiferència cap a Ada? Qui m’exigia tot allò? Per provocar la nostra indiferència recíproca, no n’hi havia prou amb l’existència de tots aquells mocosos que sovint dúiem al món? Jo no volia cap mal a Guido, però no hauria estat certament l’amic que hauria escollit lliurement. En vaig veure sempre tan clarament els defectes que la seva manera de pensar sovint m’irritava, quan no em commovien alguns dels seus actes de feblesa. Durant molt de temps vaig sacrificar-li la meva llibertat i em vaig deixar portar per ell a les situacions més odioses, només per ajudar-lo! Una veritable manifestació de malaltia o de gran bondat, dues qualitats que es relacionen íntimament entre si.

Això va continuar essent així encara que amb el temps es desenvolupà, entre nosaltres, un gran afecte tal i com passa entre gent de bé que es veu cada dia. I va ser un gran afecte, el meu! Quan ell desaparegué, durant molt de temps el vaig trobar molt a faltar i és més, la vida sencera em va semblar buida donat que tanta bona part l’havien envaïda ell i els seus negocis.

Em vénen ganes de riure quan recordo que ens equivocàrem de bell antuvi, en el nostre primer negoci que va ser la compra dels mobles. Ens havíem carregat amb els mobles i encara no havíem triat el local. Per a la tria del local, entre Guido i jo hi havia una divergència d’opinió que la retardà. Pel que havia vist del meu sogre i d’Olivi, per tal que fos possible la vigilància del magatzem, l’oficina havia de ser al costat. Guido protestava amb una ganyota de disgust:

—Aquells despatxos triestins que fan pudor de bacallà o de pells! —Assegurava que podria vigilar també des de lluny, però tanmateix dubtava. Un bon dia el venedor de mobles li va donar pressa perquè anés a retirar-los ja que si no els trauria al carrer i llavors ell corregué a llogar una oficina, la darrera que li havien ofert, sense magatzem a prop, però ben bé al centre de la ciutat. És per això que no vàrem arribar a tenir mai magatzem.

L’oficina es componia de dues grans peces ben il·luminades i d’una altra de petita sense finestres. A la porta d’aquesta cambra petita i inhabitable hi vàrem posar un rètol amb la inscripció en lletres lapidàries: Comptabilitat; després, de les altres dues portes, una va tenir el rètol: Caixa i l’altra va quedar embellida amb la designació tan anglesa de Privat. També Guido havia estudiat el comerç a Anglaterra i n’havia tret nocions útils. La Caixa va ser fornida, com Déu mana, d’una magnífica caixa de cabals amb un cadenat tradicional. La nostra estança Privada esdevingué una cambra de luxe, entapissada esplèndidament amb un vellut de color fosc i proveïda de dues escrivanies, d’un sofà i de diverses i comodíssimes cadires de braços.

Després vingué la compra dels llibres i de diversos estris. Aquí el meu paper de director va ser indiscutible. Jo ordenava i les coses arribaven. En realitat hauria preferit no ser obeït tan ràpidament, però era el meu deure dir tot allò que calia en una oficina. Llavors vaig creure descobrir la gran diferència que hi havia entre Guido i jo. Tot el que jo sabia, em servia per parlar i a ell per actuar. Quan ell arribava a saber tot allò que sabia jo i no pas més, comprava. És cert que, a vegades, en el comerç, va estar ben decidit a no fer res, o sigui a no comprar ni vendre, però també aquesta em va semblar una resolució de persona que es creu saber molt. Jo hauria estat més dubtós també en la inèrcia.

En aquelles compres vaig ser molt prudent. Vaig anar a trobar l’Olivi per prendre les mides per al copiador de cartes i per als llibres de comptabilitat. Després, el jove Olivi em va ajudar a obrir els llibres i em va explicar una vegada més la comptabilitat per partida doble, tot coses no massa difícils, però que s’obliden molt fàcilment. Quan arribaríem al balanç, m’explicaria també això.

Encara no sabíem què faríem en aquella oficina (ara sé que tampoc Guido no ho sabia llavors) i discutíem tota la nostra organització. Recordo que durant dies es parlà d’on posaríem els altres empleats, si en teníem necessitat. Guido suggeria de posar tots els que hi poguéssim encabir, a la Caixa. Però el petit Luciano, el nostre únic empleat, de moment, deia que allà on hi havia la caixa, no hi podia haver ningú més que els encarregats de la mateixa caixa. Era ben dur haver d’acceptar lliçons del nostre grum! Vaig tenir una inspiració:

—Em sembla recordar que a Anglaterra tot es paga amb xecs.

Era una cosa que m’havien dit a Trieste.

—Molt bé! —va dir Guido—. També jo ho recordo, ara. És curiós com ho havia oblidat!

Es va posar a explicar fil per randa a Luciano que ja no es feia això de manejar tants diners. Els xecs circulaven d’una banda a l’altra per a qualsevol quantitat. Va ser una bona victòria la nostra, i Luciano callà.

Ell va treure un gran profit de tot el que va aprendre de Guido. El nostre grum és avui un comerciant de Trieste força respectat. Encara em saluda amb una certa humilitat atenuada amb un somriure. Guido dedicava sempre una part del dia a ensenyar a Luciano, després a mi i després a l’empleada. Recordo que durant força temps li havia agradat la idea de fer comerç a comissió per no arriscar ei propi capital. Em va explicar l’essència d’aquesta mena de comerç i, donat que evidentment l’entenia massa de pressa, es posà a explicar-ho a Luciano que se l’escoltà durant una bona estona amb molta atenció, els ulls ben lluents en aquella cara imberbe. No es pot dir que Guido hagi perdut el seu temps, perquè Luciano és l’únic entre nosaltres que ha reeixit en aquesta mena de comerç. Perquè després es digui que la ciència és la que venç!

Mentrestant arribaren els pesos de Buenos Aires. Va ser un afer seriós! A mi, de primer m’havia semblat una cosa fàcil, però en canvi el mercat de Trieste no estava preparat per a aquella moneda exòtica. Necessitàrem novament el jove Olivi el qual ens va ensenyar la manera de fer aquells xecs. Després, com que en un moment donat ens va deixar sols perquè li semblà que ens havia dut a bon port, Guido es va trobar diversos dies amb les butxaques plenes de corones, fins que no vàrem trobar el camí a un banc que ens lliurà de l’incòmode fardell i ens proporcionà un talonari de xecs del qual aviat aprenguérem a fer ús.

Guido sentí la necessitat de dir a Olivi que li facilitava la tasca:

—Li asseguro que no faré mai la competència a l’empresa del meu amic!

Però el jovenet, que tenia un altre concepte del comerç, respongué:

—Tant de bo fóssim més els que ens dediquem a aquests articles. Fóra molt millor!

Guido es quedà amb la boca oberta, comprengué a l’acte com de costum i s’aferrà a aquella teoria que féu conèixer a tothom qui la volgué.

Malgrat la seva Escola Superior, Guido tenia un concepte poc precís del deure i de l’haver. Observà amb sorpresa com jo creava el Compte de Capital i també com anotava les despeses. Després va ser tan expert en comptabilitat que quan li proposaven un negoci, l’analitzava abans que res des del punt de vista comptable. A més, li semblava que saber comptabilitat conferia un nou aspecte al món. Veia néixer deutors i creditors de pertot, també quan dos es barallaven o es besaven.

Es pot dir que entrà al món del comerç armat de la mateixa prudència. Rebutjà una gran quantitat de negocis i, durant sis mesos els rebutjà tots amb la tranquil·litat de qui en sap més:

—No —deia, i el monosíl·lab semblava el resultat d’un càlcul precís també quan es tractava d’un article que no havia vist mai. Però tota aquella reflexió havia estat malversada per veure com el negoci i després el seu eventual benefici o la seva pèrdua hauria de passar per una comptabilitat. Era l’última cosa que havia après i l’havia sobreposada a totes les seves nocions.

Em dol haver de dir tant mal del meu pobre amic, però he de ser sincer també per entendre’m millor a mi mateix. Recordo tota la intel·ligència que va esmerçar per entaforar la nostra petita oficina amb fantasies que ens impedien qualsevol activitat sensata. En un moment donat, per començar el comerç a comissió, enviàrem un miler de circulars. Guido va fer aquesta reflexió:

—Quants segells no estalviaríem si abans de lliurar aquestes circulars sabíem quines aniran a parar a les persones interessades!

La frase no hauria impedit res, però ell se’n complagué massa i començà a tirar enlaire les circulars tancades per enviar només les que queien de la banda de l’adreça. L’experiment em recordava alguna cosa semblant al que havia fet jo en el passat, però de tota manera a mi em semblava de no haver arribat mai en aquest punt. Naturalment ni vaig recollir ni vaig enviar les circulars que ell havia eliminat, perquè no podia estar segur que no hi hagués hagut realment una veritable inspiració que l’hagués dut a aquella eliminació i que per això no hagués d’estalviar els segells que tocava de pagar a ell.

La meva bona sort impedí que Guido m’arruïnés, però la mateixa bona sort m’impedí també de prendre una part molt activa en els seus negocis. Ho dic en veu alta perquè d’altres, a Trieste, pensen que no va ser així: durant el temps que vaig estar amb ell, no vaig tenir mai una intervenció semblant a aquella dels fruits secs. Mai no el vaig empènyer a un negoci i mai no n’hi vaig impedir cap. Em limitava a advertir-lo! L’empenyia a ser actiu i cautelós. Però no hauria gosat mai a posar els seus diners sobre la taula de joc.

Al seu costat em vaig tornar molt passiu. Vaig intentar de guiar-lo pel bon camí i potser no hi vaig reeixir per massa inèrcia. Pel que fa a la resta, quan dos estan junts, no toca a ells decidir qui dels dos ha de ser Don Quixot i qui Sancho Panza. Ell feia el negoci i jo, de bon Sancho, el seguia lentament en els meus llibres, després d’haver-lo examinat i criticat com devia.

El comerç a comissió fracassà completament, però sense arriscar-hi cap diner. L’únic que envià mercaderia va ser un paperer de Viena, i una part d’aquell material d’escriptori la va vendre Luciano que, a poc a poc, s’assabentà de la comissió que ens corresponia i aconseguí que Guido la hi donés quasi tota. Guido acabà concedint-la-hi perquè eren petiteses, i també perquè el seu primer negoci liquidat d’aquesta manera havia de portar sort. Aquest primer negoci ens va deixar amuntegats en la cambra dels mals endreços una quantitat de material d’escriptori que vam haver de quedar-nos i pagar. En teníem per a molts anys d’una casa comercial, i molt més activa que la nostra.

Durant un parell de mesos aquella petita oficina plena de clarors, al centre de la ciutat, va ser per a nosaltres un lloc de reunió agradable. S’hi treballava ben poc (crec que entre tot hi vàrem concloure dos negocis de caixes d’embalatge buides, per a les quals vàrem trobar al mateix dia la demanda i l’oferta i de les quals vàrem treure un petit benefici) i s’hi xerrava molt, com a bons nois, també aquell innocent de Luciano, el qual, quan es parlava de negocis, s’agitava com fan altres de la seva edat quan senten parlar de dones.

Llavors m’era fàcil divertir-me com un innocent amb els innocents perquè encara no havia perdut Carla. I d’aquella època en recordo amb complaença la jornada sencera. AI vespre, a casa, tenia moltes coses per explicar a Augusta i podia dir-li tot allò que feia referència a l’oficina, sense excepcions i sense haver d’afegir-hi res per falsejar-ho.

No em preocupava gens quan Augusta, pensarosa, exclamava:

—Però, quan començareu a guanyar diners?

Diners? Amb això no hi havíem ni pensat, encara. Sabíem que abans calia aturar-se a mirar, a estudiar la mercaderia, el país i també el nostre Hinterland. No es pot improvisar una casa comercial! I també Augusta es calmava amb les meves explicacions.

Després, a la nostra oficina hi va ser admès un hoste molt sorollós. Un gos de caça de pocs mesos, nerviós i possessiu. Guido se l’estimava molt i li havia organitzat un proveïment regular de llet i de carn. Quan no tenia res a fer ni a pensar, jo també el veia saltironejar amb ganes per l’oficina en aquells quatre o cinc posats propis d’un gos, que el fan tan digne d’estimació. Però no em semblava que aquell fos el seu lloc, essent tan sorollós i brut! Per a mi la presència d’aquell gos a la nostra oficina, va ser la primera prova que va donar Guido de no ser digne de dirigir una casa comercial. Això era símptoma d’una manca absoluta de seriositat. Vaig intentar d’explicar-li que el gos no podia facilitar els nostres negocis, però no vaig tenir el coratge d’insistir i ell em va fer callar amb una resposta qualsevol.

És per això que em va semblar que havia de dedicar-me a l’educació d’aquell meu col·lega i amb gran voluptuositat, li vaig donar algunes guitzes quan Guido no hi era. El gos udolava i, de primer, tornava cap a mi tot creient que li havia pegat per error. Però una segona guitza li explicava millor la primera i llavors ell s’arraulia i fins que Guido no arribava no hi havia pau. Més endavant em vaig penedir d’haver abusat d’un innocent, però era massa tard. Vaig curullar el gos de festetes, però això no va ser suficient perquè es fiés de mi i, en presència de Guido, em demostrà clarament la seva antipatia.

—És estrany! —digué Guido—. Sort que sé qui ets perquè si no desconfiaria de tu. Els gossos normalment no s’equivoquen amb la seva antipatia.

Per fer desaparèixer les sospites de Guido, vaig estar a punt d’explicar-li de quina manera havia sabut conquistar-me l’antipatia del gos.

Vaig tenir aviat una topada amb Guido sobre una qüestió que veritablement no hauria hagut d’importar-me tant. Ocupat tan apassionadament com estava per la comptabilitat, s’entestà a posar les seves despeses de família en el compte de les despeses generals. Després d’haver-ho consultat amb Olivi, m’hi vaig oposar i vaig defensar els interessos del vell Cada. Efectivament, no era possible posar en aquell compte tot allò que despenia Guido, Ada i després també allò que costaren els dos bessons quan nasqueren. Eren despeses que incumbien personalment Guido i no la casa. Després, com a compensació, vaig suggerir d’escriure a Buenos Aires per tal que s’assignés un sou per a Guido. El pare es negà a concedir-lo tot dient que Guido rebia ja el setanta-cinc per cent dels beneficis mentre que a ell no li tocava més que la resta. A mi, em semblà una resposta justa mentre que Guido es posà a escriure llargues cartes al pare per discutir la qüestió des d’un punt de vista superior, com deia ell. Buenos Aires estava molt lluny i d’aquesta manera la correspondència va durar mentre va durar la nostra casa. Però va guanyar el meu punt de vista! El compte de despeses generals va romandre pur i no es contaminà amb despeses particulars de Guido, i el capital quedà del tot compromès per la fallida de la casa, però ben sencer, sense deduccions.

La cinquena persona admesa a la nostra oficina (calculant-hi també Argo) fou Carmen. Jo vaig presenciar la seva contractació. Havia anat a l’oficina després d’haver estat amb Carla i estava molt serè, amb aquella serenitat de les vuit del matí del príncep de Talleyrand. Vaig veure una senyoreta en el fosc passadís i Luciano em digué que volia parlar personalment amb Guido. Jo tenia coses a fer i li vaig dir que s’esperés allà a fora. Guido va entrar poc després al nostre despatx, evidentment sense haver vist la senyoreta i Luciano va venir a donar-li la targeta de presentació que portava. Guido la va llegir i després:

—No! —va dir secament mentre es treia l’americana perquè feia calor. Però immediatament després dubtà:

—Caldrà que hi parli per respecte a qui la recomana.

La va fer entrar i la vaig mirar només quan vaig veure que Guido s’havia tirat a sobre l’americana per posar-se-la i s’havia girat cap a la noia amb la bonica cara morena envermellida i els ulls brillants.

Ara estic segur d’haver vist noies tan boniques com Carmen, però no amb una bellesa tan agressiva, és a dir tan evident a primer cop d’ull. Normalment les dones de primer es creen per al propi desig mentre que aquesta no tenia cap necessitat d’aquesta primera fase. Mentre la mirava vaig somriure i també vaig riure. Em feia el mateix efecte que aquells industrials que corren pel món anunciant l’excel·lència dels seus productes. Es presentava per aconseguir una feina, però jo hauria volgut intervenir en els tractes per preguntar-li: Quina feina? Per a una alcova?

Vaig veure que no portava la cara pintada, però els colors eren tan precisos, tan blau el candor i tan semblant la vermellor a la de la fruita madura, que l’artifici hi estava simulat a la perfecció. Els seus ullassos foscos reflectien una tal quantitat de llum que cada un dels seus moviments tenia molta importància.

Guido l’havia feta seure i ella mirava modestament la punta del seu paraigua o més probable encara els seus botins de xarol. Quan ell li parlà, ella aixecà ràpidament els ulls i els dirigí cap a la seva cara, tan lluminosos, que el seu pobre superior se n’abaltí. Anava vestida modestament, però això no li servia de res perquè sobre el seu cos tota modèstia quedava anul·lada. Només els botins eren de luxe i recordaven una mica el paper blanquíssim que posava Velázquez sota els peus dels seus models. També Velázquez, per fer ressaltar Carmen de l’ambient, l’hauria posada sobre un fons negre de laca.

Amb la meva serenitat, vaig estar escoltant encuriosit. Guido li va preguntar si sabia taquigrafia. Ella confessà que no en sabia gens, però afegí que tenia molta pràctica a escriure al dictat. És curiós! Aquella figura alta, esvelta i tan harmoniosa tenia una veu ronca. No vaig poder amagar la meva sorpresa:

—Està refredada? —li vaig preguntar.

—No! —em respongué—. Per què m’ho pregunta? —i se’n sorprengué tant que la mirada amb què m’embolcallà va ser encara més intensa. No sabia que tenia una veu tan desafinada i vaig haver de suposar que també les seves orelletes no eren tan perfectes com semblaven.

Guido li va preguntar si sabia anglès, francès o alemany. Ell la deixava triar perquè nosaltres encara no sabíem quina llengua necessitaríem. Carmen va respondre que sabia una mica d’alemany, però molt poc.

Guido no prenia mai cap decisió sense pensar:

—No necessitem l’alemany, perquè jo el sé molt bé.

La senyoreta esperava la paraula decisiva que a mi em semblava que ja estava dita i, per facilitar-la, explicà que en la nova feina cercava també la possibilitat de practicar i que per això s’acontentaria amb un sou molt modest.

Un dels primers efectes de la bellesa femenina sobre un home és el de treure-li l’avarícia. Guido s’arronsà d’espatlles com per dir que no s’ocupava de coses tan insignificants, li fixà un salari que ella acceptà agraïda i li recomanà seriosament que estudiés taquigrafia. Aquesta recomanació la hi va fer només per respecte a mi amb qui s’havia compromès tot dient-me que el primer empleat que contractaria seria un taquígraf perfecte.

Aquell mateix vespre vaig parlar del meu nou col·lega amb la meva muller. A ella no li va agradar gens. Sense que jo li ho digués, ella pensà de seguida que Guido havia posat al seu servei aquella noia per fer-se’n la seva amant. Jo vaig discutir amb ella i, tot i admetent que Guido es comportava una mica com un enamorat, vaig afirmar que ell podria restablir-se d’aquell enamorament sense més conseqüències. La noia, en conjunt, semblava una bona persona.

Pocs dies després —no sé si per casualitat— Ada vingué a visitar-nos a l’oficina. Guido encara no hi era i ella s’aturà amb mi un moment per preguntar-me a quina hora arribaria. Després, amb pas dubtós, anà a la cambra del costat on, en aquell moment, només hi havia Carmen i Luciano. Carmen estava practicant amb la màquina d’escriure, tota capficada buscant cada lletra. Alçà els seus ulls bonics per mirar Ada que l’esguardava fixament. Que diferents que eren les dues dones! S’assemblaven una mica, però Carmen semblava una caricatura d’Ada. Vaig pensar que una, baldament anés més ben vestida, estava feta per esdevenir una muller o una mare mentre que l’altra, malgrat que en aquell moment portés una bata per no embrutar-se el vestit amb la màquina, li tocava el paper d’amant. No sé si en aquest món hi ha savis capaços de dir per què els ulls preciosos d’Ada desprenien menys llum que els de Carmen i que fossin, per això, veritables òrgans per veure les coses i les persones i no per meravellar-les. D’aquesta manera Carmen suportà molt bé la mirada desdenyosa, però també curiosa; hi havia alhora una mica d’enveja, o la hi vaig atribuir jo?

Aquesta va ser la darrera vegada que encara vaig trobar Ada bonica, exactament com quan m’havia rebutjat. Després va venir el seu desastrós embaràs i els dos bessons varen necessitar el cirurgià per néixer. Poc després li va venir aquella malaltia que se li emportà tota la bellesa. Per això recordo tan bé aquella visita. Però la recordo també perquè en aquell moment tota la meva simpatia anà cap a ella, la d’una bellesa tranquil·la i modesta vençuda per aquella altra tan diferent. De fet jo no estimava Carmen i no en coneixia sinó els seus ulls magnífics, els seus colors esplèndids, després la seva veu ronca i, en resum, la manera —de la qual cosa ella era innocent— com havia estat admesa allí dins. En canvi, vaig estimar Ada en aquell moment, i és una cosa ben estranya estimar una dona que es desitjà ardentment, que no s’aconseguí i de qui ara ja no t’importa res. En definitiva s’arriba així a les mateixes condicions en què ens trobaríem si ella hagués satisfet els nostres desigs, i sorprèn poder constatar, una vegada més, com certes coses per les quals vivim tenen ben poca importància.

Vaig voler alleujar-li el dolor i la vaig fer passar a l’altra cambra. Guido, que entrà immediatament després, es posà molt vermell en veure la seva dona. Ada li va donar una raó plausibilíssima per haver vingut, però just després i fent per deixar-nos, li preguntà:

—Heu contractat una nova empleada?

—Sí! —digué Guido i, per amagar el seu atabalament, no va trobar res millor que preguntar si algú havia demanat per ell. Després, un cop obtinguda la meva resposta negativa, va fer una ganyota de disgust com si esperés una visita important, mentre que jo sabia que no esperàvem ningú i llavors digué a Ada, amb un posat d’indiferència que finalment aconseguí d’assumir:

—Necessitàvem un taquígraf!

Jo em vaig divertir moltíssim quan vaig sentir que equivocava també el sexe de la persona que necessitava.

L’arribada de Carmen omplí de vida la nostra oficina. No parlo de la vivesa dels seus ulls, ni de la seva figura gentil, ni dels colors de la seva cara; parlo només de negocis. La presència d’aquella noia va empènyer Guido a la feina. Primer de tot va voler demostrar-me a mi i a tots els altres que la nova empleada era necessària, i cada dia inventava noves feines en les quals participava també ell. Després, durant molt de temps, la seva activitat va ser un mitjà per festejar més eficaçment la noia. Va aconseguir una eficàcia inaudita. Havia d’ensenyar-li la forma de la carta que dictava i corregir-li l’ortografia de moltíssimes paraules. Ho feia sempre amb dolcesa. Qualsevol compensació per part de la noia no hauria estat excessiva.

Pocs dels negocis que va fer mentre estava enamorat li varen donar fruit. Una vegada treballà molt pel negoci d’una mercaderia que va resultar que era prohibida. En un determinat moment ens vàrem trobar davant d’un home amb la cara contreta de dolor, al qual havíem trepitjat sense saber-ho. Volia saber què teníem a veure nosaltres amb aquella mercaderia i suposava que érem mandataris d’una poderosa competència estrangera. La primera vegada estava trasbalsat i em temia el pitjor. Quan va veure la nostra ingenuïtat, se’n rigué a la cara i ens assegurà que no en trauríem res. Va acabar que tenia raó, però abans de disposar-nos a la condemna passà molt de temps i Carmen va escriure no poques cartes. Vàrem trobar que la mercaderia era inassolible perquè era envoltada de trinxeres. Jo no vaig dir res d’aquest negoci a Augusta, però ella me’n va parlar perquè Guido n’havia parlat amb Ada per demostrar-li la necessitat que teníem del nostre taquígraf. Però el negoci, que no s’arribà a fer, va ser molt important per a Guido. En va parlar cada dia. Estava convençut que en cap altre ciutat del món no hauria succeït una cosa semblant. El nostre ambient comercial era miserable i capaç d’ofegar cada comerciant emprenedor. Així li passava també a ell.

En la folla i desordenada sèrie de negocis que en aquells moments passà per les nostres mans, n’hi va haver un que fins i tot ens les va cremar. No ens el vàrem buscar nosaltres; va ser el negoci el que ens assaltà. Ens hi ficà un dàlmata, un tal Tacich, el pare del qual havia treballat a l’Argentina amb el pare de Guido. De primer va venir a trobar-nos només per obtenir informacions comercials que vam saber donar-li.

Tacich era un jove ben plantat, massa i tot. Alt, fort, tenia una cara olivària on es fonien, amb una entonació deliciosa, el blau fosc dels ulls, les llargues pestanyes i el curt i fornit bigoti bru amb reflexos auris. En resum, hi havia en ell una tal harmonia de colors que em va semblar l’home ideal per a Carmen. També a ell li ho va semblar i va venir a veure’ns cada dia. La conversa a l’oficina durava cada dia hores i hores, però no va ser mai avorrida. Tots dos homes lluitaven per conquistar la dona, i com tots els animals quan estan en zel, lluïen les seves millors qualitats. Guido estava una mica retret pel fet que el dàlmata anava a buscar-lo també a casa seva i, per aquest motiu, coneixia Ada, però res no podia fer-li mal ais ulls de Carmen; jo, que coneixia tan bé aquells ulls, ho vaig saber de seguida mentre que Tacich ho va saber molt més endavant i, per tal de tenir el pretext de veure-la més sovint, ens comprà a nosaltres, en comptes de fer-ho al fabricant, diversos vagons de sabó que va pagar un tant per cent més cars. Després, sempre per amor, ens va ficar en aquell negoci desastrós.

El seu pare havia observat que, constantment en certes estacions, el preu del sulfat de coure s’apujava i en d’altres s’abaixava. Per això va decidir de comprar-ne, a Anglaterra, per especular-hi en el moment més favorable, una seixantena de tones. Nosaltres vam parlar llargament d’aquell afer i fins el vam preparar posant-nos en relació amb la casa anglesa. Després, el pare telegrafià al fill que el bon moment li semblava arribat i va dir també el preu al qual estava disposat a concloure el negoci. Tacich, enamorat com estava, va córrer cap a nosaltres i ens lliurà l’afer tot rebent, per part de Carmen, una bonica, gran i acaronadora mirada. El pobre dàlmata encaixà la mirada agraït sense saber que era una manifestació d’amor cap a Guido.

Recordo la tranquil·litat i la seguretat amb què Guido es disposà al negoci que efectivament es presentava facilíssim perquè, a Anglaterra, es podia embarcar la mercaderia consignada al nostre port on la cediríem, sense tocar-la, al comprador. Ell va fixar exactament la quantitat que volia guanyar i amb el meu ajut establí el límit que s’havia d’establir al nostre amic anglès per a la compra. Amb l’ajut del diccionari vàrem fer junts el telegrama en anglès. Una vegada enviat, Guido es fregà les mans i es posà a calcular les corones que li plourien a casa com a premi d’aquell lleu i breu esforç. Per tenir els déus a favor, considerà just prometre’m una petita part a mi i després, amb certa malícia, també a Carmen que havia col·laborat en el negoci amb els seus ulls. Ambdós volíem rebutjar-la, però ell ens suplicà que almenys fingíssim acceptar. Temia, altrament, la n’ostra malastrugança i jo el vaig complaure de seguida per donar-li seguretat. Sabia amb certesa matemàtica que de part meva no podia venir-li res més que els millors desigs, però comprenia que pogués dubtar-ne. Aquí baix, quan no ens volem mal ens estimem tots, però els nostres vius desigs acompanyen només els negocis en els quals participem.

El negoci va ser examinat en tots els seus detalls i fins recordo que Guido calculà quants mesos, amb el benefici que en trauria, podria mantenir la seva família i l’oficina, és a dir les seves dues famílies, com deia ell algunes vegades, o les seves dues oficines, com deia algunes altres quan s’enrabiava molt a casa seva. Va ser massa analitzat, aquell negoci, i no reeixí potser per això. Va arribar de Londres un breu telegrama: Anotat i després la indicació del preu del sulfat aquell dia, molt més elevat de l’acceptat pel nostre comprador. Adéu negoci! Tacich en va ser informat i poc després abandonà Trieste.

En aquella època, i durant quasi un mes, vaig deixar d’anar a l’oficina, i per això no va passar per les meves mans una carta que va arribar al despatx, d’aspecte inofensiu, i que havia de portar greus conseqüències a Guido. Per mitjà d’aquesta carta, la casa anglesa ens confirmava el seu telegrama i acabava informant-nos que anotava la nostra ordre vàlida si no hi havia cap contraordre. Guido no va pensar a fer la contraordre i jo, quan vaig retornar a l’oficina, no em vaig recordar més d’aquell negoci. Així, uns quants mesos després, un vespre, Guido va venir a trobar-me a casa amb un telegrama que no entenia i que es pensava que ens havia estat adreçat per error malgrat que duia clarament la nostra adreça telegràfica, que havia enregistrat tan bon punt vàrem estar instal·lats a l’oficina. El telegrama contenia només tres paraules: 60 tons settled; i jo el vaig entendre de seguida, la qual cosa no era difícil perquè allò del sulfat de coure era l’únic negoci gros que havíem fet. Li ho vaig dir: es veia per aquell telegrama que el preu que nosaltres havíem fixat per a l’execució de la nostra ordre s’havia aconseguit i que per això érem feliços propietaris de seixanta tones de sulfat de coure.

Guido protestà:

—Com es poden pensar que jo acceptaré amb tant de retard l’execució de la meva ordre?

Vaig pensar de seguida que a la nostra oficina havia d’haver-hi la carta de confirmació del primer telegrama, mentre que Guido no recordava haver-la rebuda. Ell, inquiet, proposà d’anar corrents a l’oficina per veure sí hi era, la qual cosa li vaig agrair molt perquè em molestava aquella discussió davant d’Augusta, la qual ignorava que jo no m’hagués acostat per l’oficina durant un mes.

Vàrem córrer cap a l’oficina. Guido estava tan disgustat de veure’s obligat a aquell primer gran negoci que, per sortir-se’n, hauria corregut fins a Londres. Vàrem obrir l’oficina; després, a les palpentes, trobàrem el camí cap al nostre despatx i el llum de gas, que vam encendre. Llavors vàrem trobar la carta de seguida i era com jo l’havia suposada; ens informava que la nostra ordre, vàlida si no hi havia contraordre, havia estat executada.

Guido va mirar la carta amb el front arrufat no sé si pel disgust o per l’esforç de voler minimitzar amb la seva mirada tot allò que s’anunciava amb paraules tan senzilles.

—I pensar —observà— que n’hi hauria hagut prou d’escriure dues paraules per estalviar-se un perjudici semblant!

Certament, no era un retret cap a mi perquè jo havia estat absent de l’oficina, i encara que vaig saber trobar de seguida la carta, perquè em pensava on podia ser, abans d’aquell moment no l’havia vista mai. Però per salvar-me més radicalment de tot retret, l’hi vaig dirigir tot decidit:

—Durant la meva absència hauries pogut llegir acuradament totes les cartes!

El front de Guido s’allisà. Arronsà les espatlles i mormolà:

—Encara pot acabar essent una sort, aquest negoci.

Poc després em va deixar i vaig tornar cap a casa.

Però Tacich va tenir raó: en certes estacions el preu del sulfat de coure s’abaixava cada dia més i nosaltres, en l’execució de la nostra ordre i en la immediata possibilitat de cedir la mercaderia a aquell preu, teníem l’oportunitat d’estudiar tot el fenomen. La nostra pèrdua va augmentar. El primer dia Guido em va demanar consell. Hauria pogut vendre amb una petita pèrdua, comparada amb la que va haver de suportar després. Jo no vaig voler donar-li consells, però no vaig deixar de recordar-li el parer de Tacich segons el qual el descens de preu continuaria durant més de cinc mesos. Guido rigué:

—Ara, no caldria sinó que em deixés dirigir en els meus negocis per un provincià!

Recordo que fins vaig intentar de corregir-lo, dient-li que aquell provincià, des de feia anys, vivia en una petita ciutat dàlmata vigilant el sulfat de coure. Jo no puc tenir remordiments per la pèrdua que sofrí Guido en aquell afer. Si m’hagués escoltat se l’hauria pogut estalviar.

Més endavant discutírem l’afer del sulfat de coure amb un agent, un home petit, grassonet, viu i llest, que ens desaprovà haver fet aquella compra, però que no semblava compartir l’opinió de Tacich. Segons ell el sulfat de coure, per bé que tenia un mercat propi, acusava la fluctuació del preu del metall. D’aquella entrevista Guido en va treure una certa seguretat. Va demanar a l’agent que el tingués informat de cada moviment de preu; esperaria perquè volia vendre no solament sense pèrdua, sinó amb un petit benefici. L’agent va riure discretament i després, durant la conversa, digué unes paraules que vaig anotar perquè em varen semblar molt certes:

—És curiós com en aquest món hi ha poca gent que es resigni a pèrdues petites; són les grans les que menen immediatament a la gran resignació!

Guido no en va fer cas. De tota manera, vaig admirar-lo també a ell perquè no va explicar a l’agent com era que havíem arribat a la compra. Li ho vaig dir i ell es va estufar. Temia, em va dir, desacreditar la nostra mercaderia i nosaltres mateixos si explicava la història d’aquella compra.

Després, durant molt de temps, no vàrem parlar més del sulfat, fins que no va venir de Londres una carta en la qual se’ns convidava a pagar i a donar instruccions per al lliurament. Rebre, emmagatzemar seixanta tones! A Guido li va començar a rodar el cap. Fèiem els càlculs de quant gastaríem per conservar la mercaderia durant uns mesos. Una quantitat enorme! Jo no vaig dir res, però l’intermediari, que hauria vist de grat com la mercaderia arribava a Trieste, perquè llavors tard o d’hora hauria rebut l’encàrrec de vendre-la, va fer observar a Guido que aquella suma que a ell li semblava tan enorme no era gran cosa, si s’expressava en «tants per cent» sobre el valor de la mercaderia.

Guido esclafí a riure perquè l’observació li semblava estranya:

—Jo no tinc cent quilos de sulfat; per desgràcia, eh tinc seixanta tones!

Hauria acabat deixant-se convèncer pel càlcul de l’agent, evidentment just, donat que amb una petita alça de preu, les despeses es cobririen en excés, si en aquell moment no li ho hagués impedit una de les seves inspiracions. Quan li semblava tenir una idea comercial realment seva, se sentia al·lucinat i no hi havia lloc en la seva ment per a d’altres consideracions. Vet aquí la seva idea: la mercaderia li havia estat venuda franca fins a Trieste, per gent que havia de pagar-ne el transport des d’Anglaterra. Si ara cedia la mercaderia als seus mateixos venedors que, per aquest motiu, s’haurien estalviat les despeses del transport, ell hauria pogut gaudir d’un preu més avantatjós que el que se li oferia a Trieste. La cosa no era tan certa, però per fer-lo content ningú no la discutí. Un cop liquidada la qüestió, va fer un somriure un pèl amarg que llavors va semblar propi d’un pensador pessimista i va dir:

—No en parlem més. La lliçó ha estat força cara: cal saber treure’n profit.

En canvi se’n va continuar parlant. Ell no va tenir mai més aquella seva gran seguretat a rebutjar negocis i, quan a finals d’any li vaig fer veure quants diners havíem perdut, mormolà:

—Aquell maleït sulfat de coure va ser la meva desgràcia! Sentia contínuament la necessitat de refer-me d’aquella pèrdua!

La meva absència de l’oficina l’havia provocada l’abandó de Carla. No havia pogut ser present als amors de Carmen i Guido. Es miraven, se somreien, davant meu.

Me’n vaig anar desdenyosament amb una resolució que vaig prendre al vespre, en el moment de tancar l’oficina i sense dir-ne res a ningú. M’esperava que Guido em preguntaria la raó d’aquesta absència i em preparava per dir-n’hi quatre de fresques. Podia ser molt sever amb ell perquè no sabia res de les meves excursions al Giardino Pubblico.

Era una mena de gelosia, la meva, perquè Carmen em semblava com là Carla de Guido, una Carla molt més tranquil·la i sotmesa. També amb la segona dona ell havia estat més venturós que no pas jo, com amb la primera. Però potser —i això em donava motius per a un nou retret cap a ell— devia aquesta sort a aquelles seves qualitats que jo li envejava i que continuava considerant com a inferiors: paral·lelament a la seva seguretat amb el violí, corria la seva desimboltura en la vida. Jo ara ja sabia amb certesa que havia sacrificat Carla per Augusta. Quan amb el pensament retornava a aquells dos anys de felicitat que Carla m’havia donat, se’m feia difícil entendre com ella —essent de la manera que ara sabia que era— havia pogut suportar-me durant tant de temps. No seria que l’havia ofesa cada dia per amor a Augusta? De Guido, en canvi, sabia amb certesa que hauria pogut gaudir de Carmen sense ni recordar-se d’Ada. Amb la desimboltura que tenia, dues dones no eren massa. Si em comparava amb ell, em considerava fins i tot innocent. Jo m’havia casat amb Augusta sense estimar-la i tanmateix, no podia trair-la sense sofrir. Potser també ell s’havia casat amb Ada sense estimar-la, però —tot i que ara Ada no m’importava gens— recordava l’amor que ella m’havia inspirat i em semblava que, donat que l’havia estimada tant, al seu lloc m’hauria comportat amb més delicadesa que en el meu.

No va ser Guido qui va venir a buscar-me. Vaig ser jo que tot sol vaig tornar a aquella oficina a cercar la solució per a un gran avorriment. Ell es va comportar d’acord amb els pactes del nostre contracte segons els quals jo no tenia cap obligació a dur una activitat regular en els seus negocis i quan es topava amb mi a casa o a qualsevol altre lloc, em demostrava l’habitual gran amistat de la qual li estava sempre agraït i no semblava recordar que hagués deixat buit aquell lloc a la taula que havia comprat per a mi. Entre nosaltres dos només hi havia una sola torbació: la meva. Quan vaig tornar al meu lloc, m’acollí com si a l’oficina només hi hagués faltat un dia, m’expressà efusivament el seu plaer per haver reconquerit la meva companyia i, assabentat del meu propòsit de reprendre la feina, exclamà:

—Així doncs he fet bé de no permetre que ningú toques el teus llibres.

Efectivament, vaig trobar el llibre major i també el diari al mateix lloc on els havia deixats.

Luciano em va dir:

—Esperem que ara que vostè és aquí, ens tornarem a moure. Em penso que el senyor Guido està desencoratjat per un parell d’afers que va intentar i que no li varen sortir bé. No li digui que li ho he dit, però miri si pot encoratjar-lo.

Efectivament em vaig adonar que a l’oficina es treballava ben poc i fins la pèrdua soferta a causa del sulfat de coure no ens abaltí, s’hi va portar una vida certament idíl·lica. Jo vaig treure’n la conclusió que Guido ja no sentia tan urgent la necessitat de treballar per fer moure Carmen sota la seva direcció i, també, que el període del festeig s’havia acabat i que ara ja havia esdevingut la seva amant.

L’acolliment de Carmen em va sorprendre poc perquè ella de seguida va tenir la necessitat de recordar-me una cosa que jo havia oblidat completament. Sembla ser que abans de deixar aquella oficina, en aquells dies en què corria al darrera de tantes dones perquè no havia pogut aconseguir la meva, havia agredit també Carmen. Ella em va parlar amb molta serietat i amb un cert torbament: tenia ganes de veure’m perquè pensava que estimava Guido i que els meus consells podrien ser-li útils, volia tenir amb mi —si jo hi consentia— una amistat bonica i fraternal. Em va dir alguna cosa semblant mentre m’allargava la seva mà dreta.

Aquella cara tan bonica que sempre semblava dolça, va prendre una expressió de serietat per fer ressaltar la puresa fraternal de les relacions que se m’oferien.

Llavors vaig recordar i vaig envermellir. Potser si ho hagués recordat abans, no hauria tornat mai més a aquella oficina. Havia estat una cosa tan breu i posada enmig de tantes altres accions del mateix valor, que si ara no m’hagués estat recordada, s’hauria pogut pensar que no havia existit mai. Pocs dies després de l’abandó de Carla, m’havia posat a examinar els llibres amb Carmen i a poc a poquet per veure millor la mateixa pàgina, havia passat el meu braç al voltant de la seva cintura que després havia anat estrenyent cada vegada més. Carmen d’un salt s’havia desfet de mi i jo llavors havia deixat l’oficina.

Hauria pogut defensar-me amb un somriure tot fent-la somriure també a ella perquè les dones són tan propenses a somriure per aquests tipus de delicte! Hauria pogut dir-li:

—He intentat una cosa que no m’ha sortit bé i em dol, però no li tinc rancor i vull ser amic seu fins que vostè no ho vulgui d’una altra manera.

O hauria pogut respondre també com una persona seriosa, excusant-me amb ella i també amb Guido:

—Perdoni’m i no em jutgi abans de saber en quines condicions estava.

En canvi em varen faltar les paraules. La meva gola —crec— estava tancada pel rancor que s’ha havia solidificat i no podia parlar. Totes aquelles dones que em rebutjaven resoludament donaven una pinzellada tràgica a la meva vida. No havia tingut mai un període tan desgraciat. En comptes d’una resposta només em veia capaç de fer grinyolar les dents, cosa poc còmoda ja que havia d’ocultar-la. Potser em va faltar la paraula pel dolor de veure exclosa tan resoludament una esperança que de tota manera alimentava. No puc deixar de confessar-ho: millor que amb Carmen no hauria pogut reemplaçar l’amant que havia perdut, aquella noia tan poc comprometedora que no m’havia demanat res més que el permís de viure al meu costat fins que em va demanar allò de no veure’m mai més. Una amant entre dos és l’amant menys comprometedora. Certament llavors no havia aclarit tan bé les meves idees, però les intuïa i ara les sé. Esdevenint l’amant de Carmen, hauria fet bé a Ada i no hauria fet massa mal a Augusta. Ambdues haurien estat molt menys traïdes que no pas si jo i Guido haguéssim tingut una dona sencera per a cadascú.

La resposta a Carmen la hi vaig donar uns dies després, però encara avui em fa envermellir. L’estat d’excitació al qual m’havia llençat l’abandó de Carla havia de subsistir encara per fer-me arribar a un extrem com aquell. Em penedeixo d’aquella acció com de cap altra de la meva vida. Les paraules bestials que deixem escapar remordeixen la consciència amb més força que no pas els actes nefastos a què ens porta la nostra passió. Naturalment designo com a paraules tot allò que no són actes, perquè sé perfectament que les paraules de Iago, per exemple, són veritables actes. Però els actes, compreses les paraules de Iago, es fan per obtenir-ne un plaer o un benefici i llavors tot l’organisme, fins i tot aquella part que després haurà de jutjar, hi participa i esdevé, doncs, un jutge molt benèvol. Però l’estúpida llengua actua per si mateixa i a satisfacció d’alguna petita part de l’organisme que, sense ella, se sent vençuda i passa a la simulació d’una lluita quan la lluita està acabada i perduda. Vol ferir o vol acariciar. Es mou sempre enmig dels trasllats mastodòntics. I quan són roents, les paraules cremen a qui les ha dites.

Havia observat que ella ja no tenia els colors que l’havien fet admetre tan aviat a la nostra oficina. Em vaig pensar que s’havien perdut per algun sofriment que no vaig poder creure que fos físic i el vaig atribuir a l’amor per Guido. D’altra banda, nosaltres, els homes, estem molt predisposats a compadir les dones que s’abandonen als altres. No veiem mai quin avantatge se’n poden esperar. Podem fins i tot estimar l’home en qüestió —com era el meu cas— però no sabem oblidar ni llavors com acostumen a acabar aquí a baix les aventures amoroses. Vaig sentir una sincera compassió per Carmen com no l’havia sentida mai per Augusta o per Carla. Li vaig dir:

—I ja que ha tingut la gentilesa d’invitar-me a ser-li amic, em permetrà que li faci advertències?

No m’ho va permetre perquè, com totes les dones en aquests casos, també ella va creure que tota advertència era una agressió. Envermellí i tartamudejà:

—No l’entenc! Per què em diu això? —I just després de fer-me callar—: Si necessito consells recorreré certament a vostè, senyor Cosini.

Per això no vaig poder predicar-li la moral i va ser dolent per a mi. Si li hagués predicat la moral, tanmateix hauria arribat a un grau més alt de sinceritat, tot i intentant de prendre-la novament entre els meus braços. No em capficaria més volent assumir aquell aspecte de fals mentor.

Molts dies de cada setmana, Guido no es deixava ni veure per l’oficina perquè s’havia apassionat a la caça i a la pesca. Jo, en canvi, després del meu retorn, durant un quant temps hi vaig anar assíduament, ocupadíssim com estava a posar els llibres al dia. Sovint estava sol amb Carmen i Luciano els quals em consideraven com el seu cap d’oficina. No em semblava que Carmen patís molt per l’absència de Guido i em vaig afigurar que se l’estimava tant que gaudia sabent que ell es divertia. Fins devia estar al corrent dels dies en què ell faltaria, perquè no se li notava cap espera ansiosa. Sabia per Augusta que Ada, en canvi, no era així, perquè es planyia amargament de les freqüents absències del marit. D’altra banda no era aquest el seu únic plany. Com totes les dones no estimades, es planyia amb la mateixa passió de les ofenses grans que de les petites. Guido no sols la traïa sinó que quan era a casa sempre estava tocant el violí. Aquell violí que m’havia fet patir tant, era una mena de llança d’Aquil·les per la varietat dels seus usos. Vaig saber que havia passat per la nostra oficina on havia festejat Carmen amb precioses variacions sobre el «Barbiere». Després se n’havia anat perquè a l’oficina ja no hi tenia res a fer i havia tornat a casa on estalviava a Guido l’avorriment d’haver de parlar amb la seva muller.

Entre Carmen i jo no hi va haver mai més res. Ben aviat vaig sentir per ella una absoluta indiferència com si hagués canviat de sexe, cosa ben semblant a la que sentia per Ada. Una viva compassió per ambdues i res més. Just això.

Guido em curullava d’atencions. Crec que, durant aquell mes en què el vaig deixar sol, va aprendre a apreciar la meva companyia. Una doneta com Carmen pot ser agradable de tant en tant, però no es pot suportar dies sencers. Ell em va convidar a anar a caçar i a pescar. Avorreixo la caça i vaig rebutjar decididament d’acompanyar-lo. En canvi, un vespre, empès per l’avorriment, vaig acabar anant amb ell a pescar. Al peix li manca tot mitjà de comunicació amb nosaltres i no pot despertar la nostra compassió. Si panteixa fins i tot quan està sa i estalvi a l’aigua! Ni la mort no n’altera l’aspecte. El seu dolor, si existeix, és amagat perfectament sota les seves escates.

Quan un dia em va convidar a una pesca nocturna, em vaig reservar de veure si Augusta em donaria permís per sortir aquell vespre i restar fora fins tard. Li vaig dir que recordaria que la seva barqueta sortiria del moll Sartorio a les nou del vespre i que, si podia, ja hi aniria. Per això, vaig pensar que també ell devia saber que aquell vespre ja no em tornaria a veure i que, com havia fet tantes altres vegades, no acudiria a la cita.

En canvi, aquell vespre, em varen treure de casa els crits de la meva petita Antònia. Com més l’acaronava la mare, més cridava la nena. Llavors vaig intentar un meu sistema que consistia a cridar insolències a les orelles d’aquella moneta cridanera. L’única cosa que en vaig treure va ser fer canviar de ritme els seus crits, perquè es va posar a cridar d’espant. Després hauria volgut intentar un altre sistema una mica més enèrgic, però Augusta va recordar a temps la convidada de Guido i em va acompanyar fins a la porta tot prometent-me que se n’aniria a dormir sola si jo tornava molt tard. És més, per tal que me n’anés, s’hauria adaptat fins i tot a prendre sense mi el cafè de l’endemà, suposant que continués fora fins llavors. Entre Augusta i jo hi ha una petita discordança —l’única— sobre la manera de tractar els nens molestos; a mi em sembla que el dolor del nen és menys important que el nostre i que val la pena d’inflingir-li’n per tal d’estalviar un gran destorb a l’adult; a ella, en canvi, li sembla que nosaltres, que hem estat nens, també hem de sofrir-los.

Tenia tot el temps per arribar a la cita i vaig travessar lentament la ciutat mirant les dones i a la vegada inventant un artefacte especial que hauria impedit qualsevol discrepància entre Augusta i jo. Però per al meu artefacte la humanitat no estava prou evolucionada! Estava destinat al futur llunyà i només podia ajudar-me si em demostrava per quina petita raó es feien possibles les meves baralles amb Augusta: la manca d’un petit artefacte! Això hauria estat senzill, un tramvia casolà, una cadireta amb rodes i vies sobre les quals la meva nena passaria la jornada: després un botó elèctric que, en tocar-lo, posaria la cadireta amb la nena cridanera a córrer fins fer-la arribar al punt més llunyà de la casa on la seva veu afeblida per la llunyania ens hauria semblat fins i tot agradable. I Augusta i jo hauríem continuat junts, tranquils i afectuosos.

Era una nit estelada i sense lluna, una d’aquestes nits en què es veu fins a molt lluny i per això ens endolceix i ens tranquil·litza. Vaig mirar les estrelles que potser encara duien el senyal de la darrera ullada del meu pare moribund. Passaria el període horrorós en què els meus nens s’embrutaven i cridaven. Després serien semblants a mi, i jo els estimaria tal i com era el meu deure, però sense esforç. Aquella nit àmplia i bonica m’asserenà del tot i sense haver de fer propòsits.

A la punta de moll Sartorio, els llums provinents de la ciutat quedaven tallats per l’antiga caseta d’on surt la mateixa punta com un curt carrer venecià. La foscor era total i l’aigua alta, fosca i tranquil·la em semblava mandrosament inflada.

No vaig mirar més ni el cel ni el mar. A pocs passos de mi hi havia una dona que despertà la meva curiositat a causa d’uns botins de xarol que brillaren un moment en la foscor. En el petit espai i en la foscor, em va semblar que aquella dona alta i potser elegant, estava tancada en una cambra amb mi. Les aventures més agradables poden presentar-se quan menys s’hi pensa, i veient que aquella dona s’apropava de cop i deliberadament, vaig tenir, per un instant, una sensació agradabilíssima, que desaparegué de seguida quan vaig sentir la veu ronca de Carmen. Volia fingir que estava contenta de saber que jo també era de la colla. Però en la foscor i amb aquella mena de veu no es podia fingir.

Li vaig dir rudement:

—Guido m’ha convidat. Però, si voleu, cerco de fer una altra cosa i us deixo sols!

Ella protestà dient que ben al contrari, que estava contenta de veure’m per tercera vegada, aquell dia. Em va explicar que en aquella barqueta s’hi reuniria l’oficina en ple perquè també hi havia Luciano. Ai dels nostres negocis si se n’hagués anat a pic! M’havia dit que hi havia també Luciano per donar-me la prova de la innocència del retrobament. Després va xerrar encara contradient-se, de primer dient-me que era la primera vegada que anava amb Guido a pescar i després va confessar que era la segona. Se li havia escapat que no li desagradava d’estar asseguda «al pallet» d’una barqueta i a mi m’havia semblat estrany que conegués aquell terme. D’aquesta manera va haver de confessar-me que l’havia après la primera vegada que havia anat a pescar amb Guido.

—Aquell dia —afegí per donar relleu a la completa innocència d’aquella primera sortida— vàrem anar a pescar verats i no daurades. Al matí.

Llàstima que no tingués temps de fer-la xerrar més, perquè hauria pogut saber tot allò que volia, però va sortir la barqueta de Guido de la foscor de la Sacchetta i es va acostar ràpidament cap a nosaltres. Jo dubtava sempre: des del moment que hi havia Carmen, no hauria pogut allunyar-me? Potser Guido no tenia ni tan sols la intenció de convidar-nos a nosaltres dos perquè jo recordava d’haver quasi rebutjat la invitació. Mentrestant la barqueta atracà i, juvenilment segura fins i tot en la foscor, Carmen hi baixà procurant d’agafar-se a la mà que Luciano li oferia. Donat que jo dubtava, Guido cridà:

—No ens facis perdre temps!

Amb un salt vaig ser també jo a la barqueta. El meu salt era quasi involuntari: un producte del crit de Guido. Mirava la terra amb gran desig, però n’hi va haver prou amb un moment de vacil·lació per fer-me impossible el desembarc. Quan em vaig habituar a la foscor, vaig veure que a popa, de cara a mi, seia Guido i als seus peus, al pallet, Carmen. Luciano, que remava, ens separava. Jo no em sentia ni molt segur ni molt còmode en aquella barqueta, però aviat m’hi vaig habituar i vaig mirar les estrelles que em tranquil·litzaren de nou. Era cert que davant de Luciano —un serf devot de la família de les nostres mullers— Guido no s’hauria arriscat a trair Ada i per això no era inconvenient que jo fos amb ell. Desitjava vivament poder gaudir d’aquell cel, d’aquell mar i d’aquella immensa pau. Si hagués hagut de sentir-ne remordiment i per això sofrir-ne, hauria fet millor quedant-me a casa deixant-me torturar per la meva petita Antònia. L’aire fresc de la nit em va inflar els pulmons i vaig comprendre que podia divertir-me en companyia de Guido i de Carmen, els quals en el fons estimava.

Vàrem passar per davant del far i arribàrem a mar obert. Alguna milla més enllà brillaven els llums de nombrosos velers: allí es paraven trampes ben diferents als peixos. Des dels Banys Militars —una mole poderosa que sorgia negrenca sobre— els seus pilars—, començàrem a moure’ns amunt i avall de la costa de Sant’Andrea. Era el lloc preferit dels pescadors. Al nostre costat, silenciosament, moltes altres barquetes feien la nostra mateixa maniobra. Guido va preparar les tres llinyes i escà els hams tot clavant-hi la cua de les gambetes. Va donar una llinya a cadascú de nosaltres tot dient que la meva, a proa —l’única que tenia plom— seria la preferida pels peixos. En la foscor vaig veure la meva gambeta amb la cua enfilada i em va semblar que movia lentament la part superior del cos, aquella part que no havia esdevingut una beina. A causa d’aquest moviment em va semblar més de meditació que no pas de dolor. Potser allò que fa dolor als organismes grossos, als petits pot reduir-se fins a esdevenir una experiència nova, unes pessigolles al pensament. El vaig posar a l’aigua i el vaig enfonsar, tal i com em va dir Guido, a deu braces. Després de mi, Carmen i Guido varen enfonsar les seves llinyes. Guido ara tenia també a popa un rem amb el qual empenyia la barca tal com calia perquè les llinyes no s’emboliquessin. Sembla ser que Luciano encara no estava en condicions de dirigir la barqueta d’aquesta manera. Pel que fa a la resta, Luciano estava encarregat del salabret amb el qual trauria de l’aigua el peix que l’amo havia portat fins a la superfície. Guido xerrava molt. Qui sap si s’havia afeccionat a Carmen més per la seva passió a l’ensenyament que per amor. Hauria volgut no sentir-lo per continuar pensant amb l’animalet que tenia exposat a la voracitat dels peixos, suspès a l’aigua i que amb els moviments del cap —si és que els continuava fent també dins l’aigua— hauria atret millor els peixos. Però Guido em va cridar més d’una vegada i vaig haver d’escoltar la seva teoria sobre la pesca. El peix tocaria diverses vegades l’esquer i nosaltres el sentiríem, però havíem de guardar-nos bé d’estirar la llinya fins que no estigués tibant. Llavors havíem d’anar llestos a fer l’estrebada que segurament clavaria l’ham dins la boca del peix. Volia explicar-nos clarament allò que sentiríem a la mà quan el peix mossegués l’ham. I continuava les seves explicacions quan Carmen i jo coneixíem ja per experiència la quasi sonora repercussió sobre la mà de tot contacte que sofrís l’ham. Moltes vegades vàrem haver de recollir la llinya per renovar l’esca. L’animalet pensarós acabava sense ser venjat, a la gola de qualsevol peix llest que sabia evitar l’ham.

A bord hi havia cervesa i entrepants. Guido condimentava tot això amb la seva xerrameca inexhaurible. Ara parlava de les enormes riqueses que hi havia al mar. No es tractava, com es pensava Luciano, ni de peixos ni de riqueses immergides per l’home. A l’aigua del mar hi havia or dissolt. De cop va recordar que jo havia estudiat química i em va dir:

—També tu n’has de saber alguna cosa, d’aquest or.

Jo no en recordava gran cosa, però vaig assentir tot arriscant una observació, de la veracitat de la qual no podia estar segur. Vaig dir:

—L’or del mar és el més car de tots. Per tenir un d’aquests napoleons que jeuen aquí dissolts, caldria gastar-ne cinc.

Luciano, que s’havia girat ansiós cap a mi per sentir-me confirmar les riqueses sobre les quals nedàvem, es girà d’esquena desil·lusionat. A ell, d’aquell or no li importava res. Guido en canvi em va donar la raó suposant recordar que el preu d’aquell or era exactament de cinc vegades el seu valor, tal i com ho havia dit jo. Em glorificava a més, confirmant la meva asseveració, que jo sabia del tot estrambòtica. Es veia que em tenia per poc perillós i que en ell no hi havia cap ombra de gelosia per aquella dona ajaguda als seus peus. Vaig pensar per un moment de posar-lo en un mala situació tot dient que ara ho recordava millor i que per treure del mar un d’aquells napoleons n’hi hauria prou amb tres o que potser en caldrien deu.

Però en aquell moment em va cridar la meva llinya que de cop s’havia tornat tensa d’una estrebada molt forta. Vaig estrebar també jo i vaig cridar. D’un salt, Guido se’m posà al costat i em va prendre la llinya de les mans. La hi vaig abandonar de gust. Ell es va posar a tirar-la amunt, primer a estirades petites, després, el fet que havia disminuït la resistència, a estirades grandioses. I en l’aigua fosca es va veure brillar el cos argentat de l’animal. Corria ràpidament i sense resistència de dret al seu dolor. Per això vaig comprendre també el dolor d’animal mut, perquè era cridat per aquella pressa a córrer cap a la mort. Aviat el vaig tenir panteixant als meus peus. Luciano l’havia tret de l’aigua amb el salabret i, estirant-me’l sense respecte, li havia tret l’ham de la boca.

Va palpar el peixàs:

—Una daurada de tres quilos!

Admirat, digué el preu que n’haurien demanat en una peixateria. Després Guido va observar que l’aigua estava quieta en aquella hora i que seria difícil arreplegar un altre peix. Va explicar que els pescadors creien que quan l’aigua no pujava ni baixava, els peixos no menjaven i que per això no podien ser presos. Va filosofar sobre el perill que representava per a un animal la seva gana. Després, esclafint a riure, sense adonar-se que es comprometia, va dir:

—Ets l’únic que sap pescar, aquest vespre.

La meva presa es debatia encara a la barca, quan Carmen va fer un crit. Guido va preguntar sense moure’s i amb moltes ganes de riure en la veu:

—Una altra daurada?

Carmen confosa va respondre:

—M’ho semblava! Però ara ja ha deixat l’ham!

Estic segur que, portat pel seu desig, l’havia pessigada.

Jo ara ja no hi estava de gust, en aquella barca. No acompanyava amb el desig l’obra del meu amo, al contrari, movia la llinya de manera que els pobres animals no poguessin mossegar. Vaig dir que tenia son i vaig demanar a Guido que em desembarqués a Sant’Andrea. Després em vaig preocupar de treure-li la sospita que me n’anava perquè estava enfastiguejat pel crit de Carmen, i li vaig explicar l’escena que havia fet la meva petitona aquell vespre i les ganes que tenia d’assegurar-me aviat que no estava malament.

Complaent com sempre, Guido apropà la barca cap a la costa. Em va oferir la daurada que havia pescat però jo la vaig rebutjar. Vaig proposar-li de deixar-la lliure i de tirar-la al mar, la qual cosa va provocar un crit per part de Luciano mentre que Guido bonament va dir:

—Si sabia que podia tornar-li la vida i la salut ho faria. Però a aquesta hora la pobra bèstia no pot servir si no és en un plat!

Els vaig seguir amb la mirada i vaig poder assegurar-me que no aprofitaven l’espai que jo havia deixat lliure. Estaven ben junts i la barqueta continuava tirant una mica aixecada de proa per l’excessiu pes de la popa.

Em va semblar un càstig diví quan vaig saber que la meva nena havia tingut febre. No l’havia pas posat malalta jo, simulant amb Guido una preocupació que no tenia per la seva salut? Augusta encara no s’havia ficat al llit, però poc abans havia vingut el doctor Paoli que li havia assegurat que estava convençut que una febre sobtada com aquella no podia anunciar una malaltia greu. Ens vàrem quedar una bona estona mirant Antònia que jeia abandonada al seu llitet, la pell de la cara seca i molt vermellosa sota els rínxols bruns i desfets. No cridava, però es queixava de tant en tant amb una queixa breu que interrompia una feixugor imperiosa. Déu meu! Com m’acostava a ella, aquella malaltia! Hauria donat una part de la meva vida per facilitar-li el respir. ¿Com podia treure’m el remordiment d’haver pensat que no era capaç d’estimar-la, i després haver passat aquells temps en què patia, lluny d’ella amb aquella companyia?

—S’assembla a Ada! —va dir Augusta amb un sanglot. Era cert! Ens en vàrem adonar llavors per primera vegada i aquella semblança va esdevenir cada vegada més evident a mesura que Antonia creixia, tant que jo a ve-gades em sentia batre el cor pensant que li podia tocar el fat de la pobreta a qui s’assemblava.

Vàrem anar a dormir després d’haver posat el llit de la nena al costat del d’Augusta. Però jo no podia dormir: tenia un pes al cor, com aquelles nits en què apareixien, en imatges nocturnes de dolor i de remordiment, els meus fets de la jornada. La malaltia de la nena em pesava com si fos culpa meva. Em vaig rebel·lar! Era innocent i podia parlar, podia dir-ho tot. I ho vaig dit tot. Vaig explicar a Augusta la trobada amb Carmen, la posició que ocupava a la barca, i després el seu crit que vaig pensar que era provocat per una carícia brutal de Guido sense, però, poder estar-ne segur. Però Augusta n’estava segura. Per què altrament, tot just després, la veu de Guido s’havia alterat a causa de la hilaritat? Vaig intentar d’atenuar la seva convicció, però després encara vaig haver de continuar explicant. Vaig fer una confessió pel que feia a mi, descrivint l’avorriment que m’havia tret de casa i el meu remordiment de no estimar Antonia. Em vaig sentir millor de seguida i em vaig adormir profundament.

L’endemà al matí, Antonia estava millor: ja quasi no tenia febre. Dormia tranquil·la i sense ofec, però estava pàl·lida i cansada com si hagués hagut de fer un esforç desproporcionat per al seu petit organisme; evidentment havia sortit victoriosa de la breu batalla. En la tranquil·litat que això em va donar també a mi, vaig recordar amb dolor haver compromès horriblement Guido i vaig voler d’Augusta la promesa de no dir res a ningú de les meves sospites. Ella va protestar que no es tractava de sospites, sinó d’evidències, la qual cosa vaig negar sense aconseguir de convèncer-la. Després em va prometre tot allò que vaig voler i me’n vaig anar tranquil·lament a l’oficina.

Guido encara no havia arribat i Carmen em va explicar que havien tingut molta sort després que me n’havia anat. Havien pescat dues daurades més, més petites que la meva, però d’un pes considerable. No vaig voler creure-ho i vaig pensar que ella volia convèncer-me que després de la meva partença no havien abandonat l’ocupació a què s’havien dedicat mentre jo era allà. No s’havia calmat, l’aigua? Fins a quina hora hi havien estat?

Carmen, per convèncer-me, va fer confirmar també per Luciano la pesca de les dues daurades i jo, a partir de llavors, vaig pensar que Luciano, per guanyar-se Guido, hauria estat capaç de qualsevol cosa.

Sempre durant la calma idíl·lica que va precedir l’afer del sulfat de coure, va succeir en aquella oficina una cosa força estranya que no puc oblidar, tant pel fet que va posar en evidència la desmesurada presumpció de Guido, com perquè em va posar a mi en una posició en la qual m’és difícil reconèixer-me.

Un dia érem tots quatre a l’oficina i l’únic de nosaltres que parlava de negocis era, com sempre, Luciano. Alguna de les seves paraules sonà a les orelles de Guido com un retret que, en presència de Carmen, li resultava difícil de suportar. Però igualment difícil era defensar-se’n, perquè Luciano tenia les proves segons les quals un negoci, que ell li havia aconsellat uns mesos abans i que havia estat rebutjat per Guido, havia acabat portant un gran benefici a qui l’havia fet. Guido acabà dient que menyspreava el comerç i afirmà que si la sort no l’assistia en això, trobaria el mitjà per guanyar diners amb altres activitats molt més intel·ligents. Amb el violí, per exemple. Tots hi varen estar d’acord i també jo, però amb reserves:

—A força d’estudiar molt.

Les meves reserves li varen desplaure i de seguida va dir que si es tractava d’estudiar, llavors podria fer moltes altres coses, per exemple, literatura. També en això els altres hi varen estar d’acord, i jo també, però amb dubtes. No recordava bé la fisonomia dels nostres grans literats i els evocava per trobar-ne un que s’assemblés a Guido. Llavors ell cridà:

—Voleu bones faules? Us n’improviso una com les d’Isop!

Tots varen riure, tret d’ell. Es va fer portar la màquina d’escriure i, seguit seguit, com si hagués escrit al dictat, amb gestos més amplis dels que exigeix una tasca útil a màquina, va redactar la primera faula. Donava ja el full a Luciano, però es va repensar, el va tornar a agafar i el va posar a la màquina, va escriure una segona faula, però aquesta li va costar més que la primera, tant que es va oblidar de continuar simulant amb gestos la inspiració i va haver de corregir el seu escrit més vegades. Per això penso que la primera de les faules no era seva i que, en canvi, la segona havia sortit certament del seu cervell, del qual em semblà digna. La primera faula parlava d’un ocellet que s’adonà que la porteta de la seva gàbia havia quedat oberta. De primer va pensar d’aprofïtar-se’n per escapar, però després es repensà tement que si durant la seva absència la porteta es tancava, perdria la seva llibertat. La segona parlava d’un elefant i era veritablement elefantesca. Com que patia de debilitat a les cames, el gros animal anava a consultar un home, un metge cèlebre, el qual en veure aquells membres poderosos va cridar:

—No he vist mai unes cames tan fortes.

Luciano no es va deixar impressionar per aquelles faules, en part perquè no les entenia. Reia molt, però es veia que semblava còmic que una cosa semblant li fos presentada com a comerciable. Després va riure, també per complaença, quan li va explicar que l’ocellet tenia por de ser privat de la llibertat de tornar a la gàbia i que l’home admirava les cames, per bé que febles, de l’elefant. Però després, va preguntar:

—Quant se’n treu de dues faules com aquestes?

Guido va fer d’home superior:

—El plaer d’haver-les fetes i després, si se’n volen més, fins i tot molts diners.

Carmen, en canvi, estava emocionada. Va demanar permís per poder copiar aquelles dues faules i va agrair que Guido li regalés el full que havia escrit després d’haver-lo signat amb la ploma.

Què hi tenia a veure, jo? No havia pas de batre’m per l’admiració de Carmen de qui, com ja he dit, res no m’importava, però recordant la meva manera de fer, he de pensar que també una dona que no desitgem pot empènyer-nos a la lluita. Els herois medievals, de fet, no es batien també per dones que no havien vist mai? A mi, aquell dia em va passar que els dolors punyents del meu pobre organisme, de cop s’aguditzaren i em va semblar que no els podria atenuar si no era batent-me amb Guido tot fent de seguida faules també jo.

Em vaig fer portar la màquina d’escriure i vaig improvisar de veritat. El cert és que la primera de les faules que vaig fer, la tenia pensada des de feia molts dies. En vaig improvisar el títol «Himne a la vida». Llavors, després de pensar-hi una mica, vaig escriure a sota: «Diàleg». Em semblava més fàcil fer parlar les bèsties que no descriure-les. D’aquesta manera va néixer la faula, amb un diàleg brevíssim:

La gambeta consirosa: La vida és bonica però cal vigilar el lloc on hom s’asseu.

La daurada, corrent cap a cal dentista: La vida és bonica però caldria eliminar aquells animalots traïdors que amaguen el metall punxegut entre la carn saborosa.

Ara calia fer la segona faula però em faltaven les bèsties. Vaig mirar el gos que jeia al seu racó i també ell va mirar-me. Aquells ulls tímids em van recordar una cosa: pocs dies abans Guido havia tornat de caçar ple de puces i havia anat a rentar-se a la nostra cambra dels mals endreços. Llavors vaig tenir de seguida la segona faula i la vaig escriure d’una tirada: «Hi havia una vegada un príncep mossegat per moltes puces. Va invocar els déus perquè li infligissin una sola puça, grossa i famèlica, però una de sola, i destinessin les altres als homes. Però cap de les puces no va voler quedar-se sola amb aquella bèstia d’home, i va haver de suportar-les totes».

En aquell moment les meves faules em varen semblar esplèndides. Les coses que surten del nostre cervell tenen un aspecte, tot just nascudes. Val a dir que el meu diàleg encara m’agrada ara, després d’haver fet tanta pràctica d’escriptura. L’himne a la vida fet pel moribund és una cosa molt simpàtica per a aquells que el veuen morir i és cert també que molts moribunds gasten el seu darrer alè per dir allò que a ells els sembla la causa per la qual moren, entonant així un himne a la vida dels altres que sabran evitar aquell accident. Quant a la segona faula, no vull parlar-ne i el mateix Guido la va comentar agudament quan cridà tot rient:

—No és una faula sinó una manera de dir-me bèstia.

Riguérem plegats i els dolors que m’havien empès a escriure van atenuar-se de seguida. Luciano rigué quan li vaig explicar allò que havia volgut dir i va trobar que ningú no hauria pagat ni per les meves ni per les de Guido. Però a Carmen les meves faules no li varen agradar. Em va fer una ullada indagatòria que era certament nova en aquells ulls i que vaig entendre com si m’ho hagués dit amb paraules:

—Tu no estimes Guido!

És més, em va sorprendre perquè en aquell moment certament no s’equivocava. Vaig pensar que havia fet malament comportant-me com si no estimés Guido, jo que a més treballava desinteressadament per a ell. Havia de parar esment en la meva manera de captenir-me.

Vaig dir tranquil·lament a Guido:

—Reconec amb molt de gust que les teves faules són millors que les meves. Però cal recordar que són les primeres faules que he fet a la meva vida.

Ell no es va aturar:

—Que potser et creus que jo n’he fetes d’altres?

La mirada de Carmen s’havia suavitzat i, perquè encara fos més dolça, vaig dir a Guido:

—Tu, certament, tens un talent especial per a les faules.

Però el compliment va fer riure tots dos i immediatament després a mi, però tots de bona fe perquè es veia que havia parlat sense mala intenció.

L’afer del sulfat de coure va donar una major seriositat a la nostra oficina. Ja no hi havia temps per a les faules. Quasi tots els negocis que se’ns proposaven els acceptàvem. Alguns ens varen portar un benefici, però petit; d’altres, pèrdues, però grosses. Una estranya avarícia era el defecte de Guido, que fora dels negocis era tan generós. Quan un negoci semblava bo, s’apressava a liquidar-lo amb avidesa per embutxacar-se el petit benefici que li aportava. En canvi, quan es trobava embolicat en un negoci desfavorable, no es decidia mai a sortir-ne per tal de retardar el moment en què havia de gratar-se la butxaca. És per això que crec que les seves pèrdues varen ser sempre grans i els seus beneficis petits. Les qualitats d’un comerciant no són altres que les resultants de tot el seu organisme, des de la punta dels cabells fins a les ungles dels peus. A Guido li escauria allò que diuen els grecs: «astut imbècil». Certament astut, però també certament un beneit. Tenia molts acudits que no servien per a res més que per untar el pla inclinat sobre el qual relliscava cada vegada més avall.

Junt amb el negoci del sulfat de coure li varen venir a sobre els dos bessons. La seva primera impressió va ser d’una sorpresa no gens agradable, però immediatament després d’haver-me anunciat l’esdeveniment, se li acudí de dir-ne una que em va fer riure molt, per la qual cosa, donat que s’alegrava del succés, no va poder conservar la mala cara. Associant els dos nens a les seixanta tones de sulfat, va dir:

—Estic condemnat a treballar a l’engròs, jo!

Per consolar-lo li vaig recordar que Augusta tornava a estar de set mesos i que ben aviat, en qüestió de nens, hauria aconseguit el seu tonatge. Va respondre també amb agudesa:

—A mi, com a bon comptable, no em sembla la mateixa cosa.

Uns dies després, i durant un temps, va agafar un gran afecte pels dos mocosos. Augusta, que passava una gran part del dia a casa de la seva germana, em va explicar que ell els dedicava cada dia alguna hora. Els acariciava, els bressolava i Ada ho agraïa tant que semblava que, entre els dos cònjuges, rebrotés un nou afecte. Per aquells dies va pagar una bona quantitat a una companyia d’assegurances per tal que els seus fills es trobessin als vint anys amb un petit capital. Ho recordo perquè vaig enregistrar aquell import als seus deutes.

També jo vaig ser convidat a anar a veure els dos bessons; a més, Augusta m’havia dit que podria saludar també a Ada, la qual, en canvi, no va poder rebre’m perquè havia de fer llit malgrat que ja havien passat deu dies d’ençà del part.

Els dos nens jeien en dos bressols, en una cambra situada al costat de la dels seus pares. Ada, des del seu llit, em va cridar:

—Són bonics, Zeno?

El to d’aquella veu em va sorprendre. Em va semblar més dolça: era un veritable crit perquè s’hi notava un esforç, i amb tot continuava molt dolç. Sens dubte, la dolcesa d’aquella veu provenia de la maternitat, però a mi em va commoure perquè la hi descobria precisament quan anava dirigida a mi. Aquella dolcesa em va fer sentir com si Ada no m’hagués cridat només pel meu nom, sinó posant-hi al davant algun qualificatiu afectuós com «estimat» o «germà meu»! Li’n vaig estar molt agraït i vaig ser bo i afectuós. Vaig respondre amablement:

—Bonics, estimats, semblants, dues meravelles —en canvi, em varen semblar dos morts descolorits. Ploriquejavent tots dos, però a deshora.

Guido va tornar aviat a la vida d’abans. Després de l’afer del sulfat venia més sovint a l’oficina, però cada setmana, el dissabte, sortia a caçar i no tornava fins el dilluns al matí tard, just a temps per donar una ullada a l’oficina abans de dinar. A pescar hi anava al vespre i passava sovint la nit al mar. Augusta m’explicava els disgustos d’Ada, la qual patia una frenètica gelosia a part de trobar-se sola tantes hores del dia. Augusta intentava calmar-la recordant-li que a caçar i a pescar no hi anaven dones. Però —no se sabia per qui— Ada havia estat informada que Carmen algunes vegades havia acompanyat Guido a pescar. Guido, a més, li ho havia confessat tot afegint que no era res de mal ser amable amb una empleada que li era tan útil. I a més, no li havia estat sempre present Luciano? Ell va acabar prometent que no la convidaria més, ja que li sabia tant de greu. Afirmava que no volia renunciar ni a la seva caca que li costava tants diners, ni a la pesca. Deia que treballava molt (i, efectivament, en aquella època hi havia molta feia a l’oficina) i li semblava que una mica de distracció se la mereixia. Ada no era del mateix parer i li semblava que la millor distracció l’hauria tinguda a la família, i en això tenia l’aprovació incondicional d’Augusta, mentre que a mi allò em semblava una distracció massa sonora.

Augusta llavors exclamava:

—I tu, que no ets a casa cada dia i a les hores degudes?

Era cert i jo he de confessar que entre Guido i jo hi havia una gran diferència, però no sabia vantar-me’n. Deia a Augusta tot acaronant-la:

—El mèrit és teu perquè has fet servir mètodes d’educació molt dràstics.

D’altra banda, per al nostre Guido, les coses anaven empitjorant cada dia més: de primer havien estat dos nens, però una sola dida perquè s’esperava que Ada podria criar-ne un. En canvi no va poder i hagueren de fer-ne venir una altra. Quan Guido volia fer-me riure, caminava amunt i avall de l’oficina marcant el compàs amb les paraules:

—Una muller… dos nens… dues dides!

Hi havia una cosa que Ada odiava especialment: el violí de Guido. Suportava els plors dels nens, però patia d’allò més amb el so del violí.

Havia dit a Augusta:

—Bordaria com un gos per no sentir aquest soroll!

És estrany! Augusta, en canvi, estava contenta quan passava per davant del meu estudi i sentia els meus sons arrítmics!

—I, tanmateix, també el matrimoni d’Ada ha estat un matrimoni per amor —deia jo sorprès—. No és el violí la millor part de Guido?

Aquestes xerrameques van ser oblidades del tot quan vaig tornar a veure Ada. Vaig ser precisament jo el primer d’adonar-se de la seva malaltia. Un dels primers dies de novembre —un dia fred, sense sol, humit—, vaig deixar excepcionalment l’oficina a les tres de la tarda i vaig córrer cap a casa per reposar i somiar durant alguna hora en el meu estudi calent. Per anar-hi havia de passar el llarg passadís, i em vaig aturar davant la cambra de labors d’Augusta perquè vaig sentir la veu d’Ada. Era dolça i insegura (això equival al mateix, crec) com aquell dia que l’havia adreçada a mi. Vaig entrar-hi empès per l’estranya curiositat de veure com la serena, la calmada Ada, pogués abillar-se amb aquella veu que recordava una mica la d’alguna actriu quan vol fer plorar sense saber plorar ella mateixa. Efectivament, sense ni tan sols haver vist qui l’emetia, la percebia per segona vegada després de tants dies, sempre igualment commosa i commovedora. Vaig pensar que parlaven de Guido, car quin altre argument hauria pogut commoure Ada d’aquella manera?

En canvi les dues dones, prenent una tassa de cafè juntes, parlaven de coses de casa: roba, servei, etc. Però en vaig tenir prou de veure Ada per entendre que aquella veu no era falsa. També la seva cara, que jo abans que ningú descobria tan alterada, era commovedora, i aquella veu, si no concordava amb un sentiment, reflectia exactament tot un organisme, i per això era certa i sincera. Vaig notar-ho de seguida. No sóc metge i per això no vaig pensar en una malaltia, però vaig cercar d’explicar-me l’alteració en l’aspecte d’Ada com un efecte de la convalescència de després del part. Com s’entenia, però, que Guido no s’hagués adonat de tot aquest canvi en la seva dona? Mentrestant jo, que coneixia de memòria aquells ulls, aquells ulls que tant havia temut perquè de seguida m’havia adonat que examinaven fredament coses i persones per admetre-les o rebutjar-les, vaig poder constatar de seguida que havien canviat, que s’havien engrandit, com si per veure-hi millor haguessin forçat l’òrbita. Aquells ulls grossos desafinaven en aquella carona debilitada i descolorida.

Em va allargar la mà amb molt d’afecte.

—Ja ho sé —em va dir—, tu aprofites tots els moments per venir a veure la teva muller i la teva filla.

Tenia la mà suosa i jo sé que això és símptoma de debilitat. Amb més raó em vaig imaginar que, quan es recuperés, tornaria a tenir els colors d’abans i les línies segures de les galtes i de les òrbites dels ulls.

Vaig interpretar les paraules que m’havia adreçades com un retret cap a Guido, i bonament vaig respondre que Guido, com a propietari del negoci, tenia més responsabilitats que no pas jo.

Em va fer una mirada indagadora per assegurar-se que parlava seriosament.

—Però —digué— em sembla que podria trobar una mica de temps per a la seva muller i els seus fills —i la seva veu estava plena de llàgrimes. Es va refer amb un somriure que demanava indulgència i va afegir:

—A més dels negocis hi ha també la caça i la pesca! Això, això és el que li treu tant de temps.

Amb una volubilitat que em va sorprendre, va explicar les menges saboroses que arribaven a llur taula després de la caça o de la pesca de Guido.

—De tota manera hi renunciaria de gust —afegí amb un sospir i una llàgrima. Però, no es considerava infeliç, ans al contrari! Explicava que ara ja no sabia ni imaginar-se què seria d’ella si no li haguessin nascut els dos nens que ella adorava! Amb una mica de malícia afegia que ara que cada un tenia la seva dida, els estimava més. No dormia gaire, però com a mínim quan aconseguia d’agafar el son, res no la despertava. I quan li vaig preguntar si de veritat dormia tan poc, es posà seriosa i commosa per dir-me que era allò el que més l’afectava. Després, tranquil·la, afegí:

—Però ja va millor!

Poc després ens va deixar per dos motius: perquè abans del vespre havia d’anar a saludar la mare, i després perquè no podia suportar l’escalfor de les nostres cambres, proveïdes de grans estufes. Jo, que considerava aquella temperatura tot just agradable, vaig pensar que era un senyal de força trobar-la massa calenta:

—No sembla que estiguis dèbil —vaig dir somrient—, ja veuràs com ho trobaràs diferent quan tinguis la meva edat.

A ella li va agradar molt sentir-se considerada com a massa jove.

Augusta i jo la vàrem acompanyar fins al replà. Semblava que necessités molt la nostra amistat perquè per fer aquelles quatre passes va caminar enmig de nosaltres dos arrepenjada primer del braç d’Augusta i després del meu que de seguida vaig tornar rígid per por de cedir a un antic costum de prémer qualsevol braç femení que s’oferís al meu contacte. Al replà, va parlar encara molt i, recordant el seu pare, els ulls se li humitejaren una altra vegada, la tercera en un quart d’hora. Quan se’n va haver anat, vaig dir a Augusta que allò no era una dona sinó una font. Encara que havia vist la malaltia d’Ada, no hi vaig donar importància. Tenia els ulls sortits, i la cara prima; la seva veu i també el caràcter s’havien transformat en aquella afectuositat que no era seva, però que jo atribuïa a la doble maternitat i a la feblesa. De fet m’estava mostrant com un magnífic observador perquè ho vaig veure tot, però com un gran ignorant perquè no vaig dir la paraula justa: malaltia!

L’endemà el ginecòleg que tenia cura d’Ada va demanar l’assistència del doctor Paoli el qual de seguida va pronunciar la paraula que jo no havia sabut dir: Morbus Basedowii. Guido me’l va explicar i em va descriure amb gran saviesa la malaltia tot planyent Ada que patia molt. Sense malícia, penso que la seva compassió i la seva ciència no eren grans. Assumia un posat d’angoixa quan parlava de la seva muller, però quan dictava cartes a Carmen manifestava tota la joia de viure i d’ensenyar; creia, a més, que el qui havia donat el seu nom a la malaltia era Basedow, el qual havia estat amic de Goethe, mentre que quan vaig mirar aquella malaltia en una enciclopèdia, em vaig adonar de seguida que es tractava d’un altre.

Important malaltia la de Basedow! Per a mi va ser importantíssim conèixer-la. La vaig estudiar en diverses monografies i vaig pensar que precisament llavors descobria el secret essencial del nostre organisme. Crec que molta gent com ara jo tenim períodes en els quals certes idees ocupen i obstrueixen tot el cervell i el tanquen a qualsevol altra idea. Però també a la col·lectivitat li passa el mateix! Viu de Darwin després d’haver viscut de Robespierre i de Napoleó i després de Liebig o potser de Leopardi quan en tot el cosmos regna només Bismarck!

Però de Basedow només en vaig viure jo! Em va semblar que havia fet sortir a la llum les arrels de la vida que està feta d’aquesta manera: tots els organismes es distribueixen sobre una línia, en un extrem de la qual hi ha la malaltia de Basedow que implica el generosíssim, foll consum de força vital a un ritme precipitat, el batec d’un cor desenfrenat; i a l’altre, hi ha els organismes debilitats per avarícia orgànica, destinats a morir d’una malaltia que semblaria d’exhauriment i que en canvi és de mandra. L’equilibri entre les dues malalties està a mig camí, al centre, i es designa impròpiament com la salut que no és més que una pausa. I entre el centre i un extrem —el de Basedow— hi ha tots aquells que es desesperen i consumeixen la vida en grans desigs, ambicions, gaudis i també feina; de l’altre, els que no llencen sobre el plat de la vida més que engrunes i estalvien preparant-se per ser ancians menyspreables que signifiquen un pes per a la societat. Sembla que aquest pes també és necessari. La societat avança perquè els basedowians l’empenyen, i no es precipita perquè els altres la frenen. Estic convençut que si es vol construir una societat es pot fer d’una manera més senzilla, però està feta d’aquesta manera, amb el goll en un dels extrems i l’edema a l’altre, i no hi ha res a fer. Enmig hi ha tots aquells que tenen el goll o l’edema incipients i sobre tota la línia, en tota la humanitat, la salut absoluta no existeix.

Segons em deia Augusta, tampoc Ada no tenia el goll, però tenia tots els altres símptomes de la malaltia. Pobra Ada! M’havia semblat la imatge de la salut i de l’equilibri, tant que durant molt de temps havia pensat que ella havia triat el marit amb la mateixa fredor amb què el seu pare triava la mercaderia, i ara estava aferrada a una malaltia que la traginava a un règim ben diferent: les perversions psíquiques! Però jo vaig emmalaltir amb ella d’una malaltia lleu, però llarga. Per massa temps vaig pensar en Basedow. Crec que en qualsevol lloc de l’univers on s’estableixi, hom acaba corrompent-se. Cal moure’s. La vida té verins, pero té també altres verins que fan de contraverins. Només corrent hom pot desfer-se dels primers i gaudir dels altres.

La meva malaltia va ser un pensament dominant, un somni, i també un espant. Deu haver nascut d’un raonament: amb la designació de perversió es vol entendre una desviació de la salut, aquella mena de salut que ens acompanya un tros de la nostra vida. Ara sabia què havia estat la salut d’Ada. La seva perversió, no podia portar-la a estimar-me, donat que quan era sana m’havia rebutjat?

No sé com aquest terror (o aquesta esperança) va néixer en el meu cervell!

Potser perquè la veu dolça i trencada d’Ada em semblà d’amor, quan es va adreçar a mi? La pobra Ada s’havia tornat ben lletja i ja no podia desitjar-la. Però anava repassant les nostres relacions i em semblava que si hagués estat presa d’un amor sobtat cap a mi, m’hauria trobat en les males condicions que recordaven una mica les de Guido cap a l’amic anglès de les seixanta tones de sulfat de coure. Just el mateix cas! Pocs anys abans li havia declarat el meu amor i no havia fet cap acte de rèvoca fora del de casar-me amb la germana. En aquest contracte ella no estava protegida per la llei però sí per la cavallerositat. A mi em semblava estar tan compromès amb ella, que si se m’hagués presentat molts i molts anys després, perfeccionada per la malaltia de Basedow amb un bon goll, jo hauria hagut de fer honor a la meva signatura.

Recordo, però, que aquesta perspectiva va tomar el meu pensament per Ada més afectuós. Fins aleshores, quan m’havien informat dels disgustos que Guido donava a Ada, no n’havia gaudit certament, però potser pensava amb una certa satisfacció en casa meva on Ada havia rebutjat d’entrar i on no se sofria gens. Ara les coses havien canviat: aquella Ada que m’havia rebutjat amb desdeny ja no existia, llevat que els meus textos de medicina s’equivoquessin.

La malaltia d’Ada era greu. El doctor Paoli, pocs dies després, va aconsellar d’allunyar Ada de la família i portar-la a un sanatori de Bolonya. Ho vaig saber per Guido, però Augusta després em va explicar que a la pobra Ada, ni en aquells moments, no li estalviaven els disgustos. Guido havia tingut la barra de proposar-li de posar Carmen a la direcció de la família durant la seva absència. Ada no va tenir el coratge de dir-li obertament el que pensava d’una proposta com aquella, però va dir que no es mouria de casa si no se li permetia de donar la direcció a la tia Maria, i Guido s’hi va adaptar sense més. Ell, però, va continuar acaronant la idea de poder tenir Carmen a la seva disposició en el lloc que Ada havia deixat lliure. Un dia va dir a Carmen que si no estigués tan ocupada a l’oficina li hauria donat de gust la direcció de casa seva. Luciano i jo ens vàrem mirar, i tanmateix vàrem descobrir cadascun a la cara de l’altre una expressió maliciosa. Carmen es posà vermella i mormolà que no podria acceptar.

—Ja —digué Guido amb ira—, pel què diran no es pot fer allò que tant convindria!

Però ell també va callar de seguida i resultà sorprenent que abreugés una prèdica tan interessant.

Tota la família va acompanyar Ada a l’estació. Augusta m’havia demanat que portés flors per a la germana. Vaig arribar una mica tard amb un ram d’orquídies que vaig donar a Augusta. Ada ens vigilava i quan Augusta li va oferir les flors ens va dir:

—Us ho agraeixo de tot cor!

Volia deixar ben clar que havia rebut les flors també de mi, però jo vaig prendre-m’ho com una manifestació d’afecte fratern, dolça i un pèl freda. Basedow, tanmateix, no hi tenia res a veure.

Semblava una recent casada, la pobra Ada, amb aquells ulls sortits sense mesura a causa de la felicitat. La seva malaltia sabia dissimular totes les emocions.

Guido se n’anava amb ella per acompanyar-la i retornar al cap de pocs dies. Vàrem esperar la partença del tren asseguts en un banc. Ada va romandre abocada a la finestra del seu vagó i va continuar movent el mocador fins que va deixar de veure’ns.

Després vàrem acompanyar la senyora Malfenti olorosa a casa. En separar-nos, la meva sogra, després d’haver besat Augusta, em besà també a mi.

—Perdona! —digué rient entre les llàgrimes— ho he fet sense adonar-me’n, però si m’ho permets te’n faré encara un altre.

També la petita Anna, ara ja amb dotze anys, va voler besar-me. Alberta, que estava a punt d’abandonar el teatre nacional per prometre’s, i que normalment era una mica tibada amb mi, aquell dia em va allargar la mà calorosament. Totes m’estimaven perquè la meva muller estava ufanosa, i així demostraven antipatia per Guido, la muller del qual estava malalta.

Però precisament llavors vaig córrer el risc d’esdevenir un marit menys bo. Vaig donar un gran disgust a la meva muller, sense que fos culpa meva, a causa d’un somni al qual innocentment la vaig fer participar.

Vet aquí el somni: érem tres, Augusta, Ada i jo que estàvem abocats a una finestra i precisament a la més petita de les tres habitacions, o sigui la meva, la de la meva sogra i la d’Ada. Érem a la finestra de la cuina de casa la meva sogra que en veritat està sobre un pati petit mentre que en el somni estava just sobre el Corso. En l’ampit hi havia tan poc espai que Ada, que estava enmig de nosaltres aguantant-se del bracet nostre, es tirava cap a mi. La vaig mirar i vaig veure que els seus ulls s’havien tornat freds i precisos, i les línies de la seva cara, puríssimes fins al clatell que veia cobert pels seus rínxols desfets, aquells rínxols que havia vist tan sovint quan Ada se’m girava d’esquena. Malgrat tanta fredor (així em semblava la seva salut) ella romania enganxada a mi com havia cregut que ho estava aquell vespre del meu prometatge al voltant d’aquella taula que parlava. Jo, alegrement, vaig dir a Augusta (fent certament un esforç per estar també per ella): «Veus com s’ha posat bona! Però on és Basedow?». «No el veus?», preguntà Augusta que era l’única d’entre nosaltres que arribava a veure el carrer. Fent un esforç ens abocàrem també nosaltres i vàrem veure una gentada que s’avançava cridant amenaçadora. «Però on és Basedow?», vaig preguntar encara una altra vegada. Després el vaig veure. Era ell que s’avançava seguit de la gentada: un vell captaire cobert amb una capa estripada, però de brocat rígid, el cap gros i cobert per una cabellera blanca desordenada, voleiant amb el vent, els ulls sortits de les òrbites que miraven d’una manera que jo havia notat en les bèsties perseguides, de por i d’amenaça. I la gentada cridava: «Mateu l’empestat!».

Després hi va haver un interval de nit buida. Llavors, de seguida, Ada i jo ens vàrem trobar sols a l’escala més dreta de les que hi havia en les nostres tres cases, la que porta a les golfes de casa meva. Ada s’havia posat alguns esglaons més amunt que jo, però girada cap a mi que estava a punt de pujar, mentre ella semblava que volia baixar. Jo li abraçava les cames i ella es doblegava cap a mi no sé si per feblesa o per ser més a prop meu. Per un moment em va semblar desfigurada per la seva malaltia, però després, mirant-la amb afany, aconseguia de veure-la com se m’havia aparegut a la finestra, bonica i sana. Amb la seva veu seca, em deia: «Ves al davant meu, vinc de seguida!». Jo, disposat, em girava per precedir-la corrents, però no prou per no adonar-me que la porta de les meves golfes s’obria a poc a poquet i en sortia el cap blanquinós de Basedow amb aquella seva cara entre temorosa i amenaçadora. En vaig veure també les cames insegures i el miserable cos que la capa no arribava a amagar. Vaig aconseguir de córrer, però no sé si per precedir Ada o per defugir-la.

Ara semblava que a la nit m’havia despertat panteixant, i en l’ensopiment havia explicat tot o una part del somni a Augusta per tornar a reprendre el son més tranquil i més profund. Crec que en la semiconsciència vaig seguir cegament l’antic desig de confessar els meus fets.

Al matí, a la cara d’Augusta hi havia l’acostumada pal·lidesa de les grans ocasions. Recordava perfectament el somni, però no exactament allò que li havia dit. Amb una cara de resignació dolorosa, em va dir:

—Et sents desgraciat perquè està malalta i ha marxat i per això somies en ella.

Jo em vaig defensar rient i rient-me’n. El que era important per a mi no era Ada sinó Basedow, i li vaig explicar els meus estudis i els avenços que havia fet. Però no sé si vaig aconseguir de convèncer-la. Quan ets enxampat en un somni és difícil defensar-se. És ben diferent que arribar a la muller tot fresc d’haver-la traïda amb plena consciència. Pel que fa a la resta, per aquesta gelosia d’Augusta, jo no tenia res a perdre perquè ella estimava tant Ada que per aquella banda la seva gelosia no projectava cap ombra i, quant a mi, em tractava amb un respecte encara més afectuós i m’estava més agraïda en cada manifestació d’afecte per més lleu que fos.

Pocs dies després, Guido va tornar de Bolonya amb bones notícies. El director del sanatori garantia un restabliment definitiu sempre que Ada trobés després a casa una gran tranquil·litat. Guido em va explicar amb senzillesa i força inconsciència que, a la família Malfenti, aquell veredicte confirmava moltes sospites contra ell. Jo vaig dir a Augusta:

—Ja veig que estic amenaçat per altres petons de la teva mare. Sembla ser que Guido no estava massa bé a casa seva quan la portava la tia Maria. Algunes vegades caminava amunt i avall de l’oficina mormolant:

—Dos nens… tres dides… cap muller.

També cada vegada era més absent de l’oficina perquè desfogava el seu malhumor caçant i pescant. Però quan cap a finals d’any va arribar de Bolonya la notícia que Ada ja estava guarida i que es preparava per tornar, no em va semblar que ell n’estigués massa content. S’havia habituat a la tia Maria o bé és que la veia tan poc que li era fàcil i agradable suportar-la? Amb mi, naturalment, no va manifestar el seu malhumor sinó expressant el dubte que potser Ada es precipitava deixant el sanatori abans d’assegurar-se contra qualsevol recaiguda. En efecte, quan ella, al cap de poc temps i encara en el decurs d’aquell mateix hivern, va haver de retornar a Bolonya, em va dir triomfant:

—No ho havia dit, jo?

No crec, però, que en aquell triomf hi hagués altra alegria que la d’haver sabut preveure alguna cosa. Ell no volia cap mal a Ada, però l’hauria volguda tenir molt de temps a Bolonya.

Quan Ada va tornar, Augusta havia d’estar al llit pel naixement del petit Alfio i en aquella ocasió fou veritablement commovedora. Va voler que anés a l’estació amb flors i que digués a Ada que volia veure-la aquell mateix dia. I si Ada no podia anar-hi des de l’estació, em demanava que tomés a casa de seguida per descriure-li Ada i dir-li si la seva bellesa, de la qual en la família n’estaven tan orgullosos, li havia estat restituïda del tot.

A l’estació hi érem jo, Guido i Alberta, perquè la senyora Malfenti passava gran part del dia al costat d’Augusta. A l’andana, Guido cercava de convèncer-se de la seva gran alegria per l’arribada d’Ada, però Alberta se l’escoltava fingint estar distreta amb la intenció —com després em digué— de no haver de contestar-li. Quant a mi, el fingiment amb Guido em costava ara ja ben poc. M’havia acostumat a fingir que no m’adonava de les seves preferències per Carmen i no havia gosat mai al·ludir els seus torts envers la muller. Per això no m’era difícil tenir un posat d’atenció com si admirés la seva alegria pel retorn de la seva estimada muller.

Quan el tren, al punt del migdia, va entrar a l’estació, ell es va avançar per rebre la seva dona que en baixava. La va abraçar i la va besar afectuosament. Jo, que el veia d’esquena ajupit per besar la muller més baixa que no pas ell, vaig pensar: «Un bon actor!». Després va prendre Ada de la mà i la va portar cap a nosaltres:

—Heus-la aquí, reincorporada al nostre afecte!

Llavors es mostrà com era, fals i simulador, perquè si hagués mirat millor la cara de la pobra dona, s’hauria adonat que en comptes de lliurada al nostre afecte, era lliurada a la nostra indiferència. La cara d’Ada estava mal construïda perquè havia recuperat les seves galtes però fora de lloc, com si la carn, quan hi hagués tornat, s’hagués oblidat d’on era el seu lloc i s’hagués posat massa avall. Tenien més l’aspecte de la inflor que el de les galtes. I l’ull havia retornat a l’òrbita però no havia sabut esmenar els mals que havia fet sortint-ne. Havia desviat o destruït línies precises i importants. Quan ens vàrem acomiadar fora de l’estació sota el sol enlluernador d’hivern, vaig veure que tot l’acoloriment d’aquella cara ja no era el que tant havia estimat. Havia empal·lidit i en les parts més carnoses s’enrogia a causa de taquetes vermelles. Semblava que la salut ja no pertanyés a aquella cara i que haguessin aconseguit només de fingir-la.

Vaig explicar de seguida a Augusta que Ada estava esplèndida tal i com ho havia estat de petita i ella se’n va alegrar molt. Llavors, després d’haver-la vista, amb gran sorpresa per part meva, va confirmar moltes vegades les meves mentides com si fossin veritat. Deia:

—És bonica com quan era nena i com ho serà la meva filla!

Es veu que l’ull d’una germana no és molt agut.

No vaig tornar a veure Ada durant molt de temps. Tenia massa fills i nosaltres també. De tota manera Ada i Augusta feien per manera d’estar juntes diverses vegades a la setmana, però sempre a hores en què jo era forà de casa.

S’acostava l’època del balanç i tenia molta feina. És més, va ser aquella època de la meva vida en què vaig treballar més. Algun dia vaig estar davant d’aquella taula deu hores seguides. Guido m’havia ofert la possibilitat que m’ajudés un comptable, però jo no en vaig voler saber res. Havia assumit un encàrrec i havia d’acomplir-lo. Volia compensar Guido d’aquella meva funesta absència durant un mes, i també m’agradava demostrar a Carmen la meva diligència, que no la podia inspirar res més que el meu afecte per Guido.

Però a mesura que anava avançant en la revisió dels comptes, descobria la gran pèrdua que havíem sofert aquell primer any d’exercici. Capficat, en vaig parlar cara a cara amb Guido, però ell, que se n’anava cap a caçar, no va voler escoltar-me:

—Ja veuràs com no és tan greu com et sembla i, a més, l’any encara no s’ha acabat.

Efectivament faltaven encara vuit dies sencers per cap d’any.

Aleshores vaig confiar-me a Augusta. De primer només va veure en aquell afer el mal que podia fer-me a mi. Les dones són sempre així, però Augusta era extraordinària fins i tot quan es queixava del propi mal. No acabaria també jo —es preguntava ella— essent considerat una mica responsable de les pèrdues sofertes per Guido? Volia que es consultés de seguida un advocat. Calia mentrestant separar-se de Guido i deixar d’anar a l’oficina.

No em va ser fàcil convèncer-la que no podia ser tingut com a responsable de res perquè no era altra cosa que un empleat de Guido. Ella sostenia que qui no té un sou fix no pot ser considerat un empleat, sinó alguna cosa semblant a un amo. Quan va estar ben convençuda, naturalment va continuar amb el seu parer perquè va descobrir que no hauria perdut res si hagués deixat d’anar a l’oficina on segurament hauria acabat difamant-la comercialment. Dimonis: la meva fama comercial! També jo vaig estar d’acord que era important salvar-la i, tot i que ella s’havia equivocat en els arguments, s’arribà a la conclusió que havia de fer el que volia ella. Consentí que acabés el balanç donat que l’havia començat, però després hauria de trobar la manera de tornar al meu estudi on no es guanyaven diners però tampoc no se’n perdien.

Llavors, però, vaig fer una curiosa descoberta sobre mi mateix. No vaig ser capaç d’abandonar aquella activitat encara que ho hagués decidit. Em va sorprendre! Per entendre bé les coses cal treballar amb imatges. Vaig recordar llavors que una vegada a Anglaterra la condemna a treballs forçats consistia a penjar el condemnat a sobre d’una roda accionada per la força de l’aigua, obligant d’aquesta manera la víctima a moure les cames amb un cert ritme, ja que, si no, resultarien destrossades. Quan es treballa es té sempre la impressió d’estar constret d’aquesta manera. És cert que quan no es treballa la posició és la mateixa i considero just afirmar que Olivi i jo vàrem estar sempre penjats de la mateixa manera; només que jo ho estava d’una manera que no havia de moure les cames. La nostra posició donava tanmateix un resultat diferent, però ara sé del cert que això no legitimava ni un retret ni un elogi. En resum, depèn de la casualitat, de si s’està lligat a una roda mòbil o a una d’immòbil. Deslligar-se’n és sempre difícil.

Durant diversos dies, després de tancat el balanç, vaig continuar anant a l’oficina tot i haver decidit de no anar-hi per res. Sortia de casa indecís; indecís prenia una direcció que era quasi sempre la de l’oficina i, com més anava, més es precisava la direcció fins que em trobava assegut a la mateixa cadira davant per davant de Guido. Per sort, en un determinat moment se’m va demanar que no deixés el meu lloc i jo de seguida vaig accedir perquè durant tot aquest temps m’havia adonat que hi estava clavat.

El quinze de gener el meu balanç estava fet. Un veritable desastre! Tancàvem amb la pèrdua de la meitat del capital. Guido no volia ensenyar-lo al jove Olivi per por a alguna indiscreció, però jo vaig insistir-hi amb l’esperança que ell, amb la seva experiència, hi trobés algun error que fes canviar tota la situació. Podia haver-hi alguna quantitat treta del deure, on pertanyia, i ingressada a l’haver, i amb una rectificació s’hauria arribat a una diferència important. Somrient, Olivi prometé la màxima discreció i després va treballar amb mi durant un dia sencer. Malauradament no va trobar cap error. He de dir que jo, d’aquella revisió feta entre dos, en vaig aprendre molt i que ara ja sabria afrontar i cloure balanços més importants que aquell.

—I què fareu ara? —va preguntar el jove amb ulleres, abans d’anar-se’n. Ja sabia què suggeriria. El meu pare, que durant la meva infància sovint em parlava de comerç, ja m’ho havia ensenyat. Segons les lleis vigents, donada la pèrdua de la meitat del capital, hauríem d’haver liquidat l’empresa i, si volíem, restablir-la de seguida sobre bases noves. Vaig deixar que em repetís el consell. Va afegir:

—Es tracta d’una formalitat. —Després, somrient—: Pot costar car no atenir-s’hi!

Al vespre, també Guido es va posar a repassar el balanç al qual no podia avenir-se. Ho va fer sense cap mètode, verificant aquest o aquell import de qualsevol manera. Vaig voler interrompre aquella feina inútil, i li vaig fer saber el consell d’Olivi, de liquidar la gestió de pressa, però per pura formalitat.

Fins llavors Guido havia tingut la cara contreta per l’esforç de trobar en aquell comptes l’error alliberador: un rictus complicat com de qui té a la boca un gust desagradable. En sentir la meva comunicació va alçar el cap que en concentrar-se va perdre les arrugues. De primer no ho va entendre, però quan ho va entendre, va esclafir a riure de seguida. Jo vaig interpretar l’expressió de la seva cara d’aquesta manera: aspre, àcida, mentre es concentrava en aquelles xifres que no es podien alterar; tranquil·la i resoluda quan el dolorós problema va ser apartat per una proposta que li donava l’oportunitat de reconquerir la condició d’amo i d’àrbitre.

No ho entenia. Li semblava el consell d’un enemic. Li vaig explicar que el consell d’Olivi tenia el seu valor especialment pel perill, que atenyia l’empresa de manera evident, de perdre més diners i fer fallida. Una bancarrota eventual hauria estat fraudulenta si després d’aquest balanç, ara ja enregistrat als llibres, no s’haguessin pres les mesures aconsellades per Olivi. I vaig afegir:

—I la pena prevista per les nostres lleis en cas de fallida fraudulenta és la presó!

La cara de Guido s’enrojolà tant que vaig témer que no li agafés una congestió cerebral. Va cridar:

—En aquest cas Olivi no té perquè donar-me consells! Si mai arribava el cas, sabria resoldre-ho per mi mateix!

La seva decisió m’imposà i vaig tenir la impressió que estava davant d’una persona perfectament conscient de la pròpia responsabilitat. Vaig abaixar el to de la veu. Em vaig posar de part seva del tot i, oblidant que havia presentat el consell d’Olivi com a digne de ser pres en consideració, li vaig dir:

—És el que li vaig objectar jo també a Olivi. La responsabilitat és teva i nosaltres no ens hi hem de posar quan tu decideixes alguna cosa referent al destí de l’empresa que et pertany, a tu i al teu pare.

La veritat és que jo, això, ho havia dit a la meva dona i no a Olivi, però de fet era veritat que ho havia dit a algú. Ara, després d’haver sentit la viril declaració de Guido, m’hauria atrevit fins i tot a dir-ho a Olivi, perquè la decisió i el coratge sempre m’han admirat. Admirava ja molt la desimboltura que proporcionen aquestes qualitats, però també d’altres molt més inferiors!

Com que volia referir totes les seves paraules a Augusta, per tranquil·litzar-la, vaig insistir:

—Tu saps que de mi, i probablement amb raó, es diu que no serveixo per als negocis. Puc executar allò que tu m’ordenis, però no puc fer-me responsable d’allò que fas tu.

Ell assentí vivament. Es trobava tan bé en el paper que jo li atribuïa, que fins va oblidar el disgust que li proporcionava el balanç negatiu. Declarà:

—Sóc l’únic responsable. Tot porta el meu nom i no admetria ni tan sols que els qui estan al meu costat volguessin assumir responsabilitats.

Això anava molt bé pel fet que anava referit a Augusta, però molt més del que havia demanat. I calia veure el posat que prendria quan fes aquella declaració: en comptes d’un mig fracassat semblava un apòstol! S’havia deixat anar còmodament sobre el seu balanç passiu i des d’allí esdevenia el meu amo i senyor. Aquesta vegada, com tantes altres en el decurs de la nostra vida en comú, el meu cop d’afecte cap a ell va ser sufocat per les seves expressions reveladores de la desproporcionada estima que ell tenia de si mateix. Desafinava. Sí: calia dir precisament això; aquell gran músic desentonava! Li vaig preguntar bruscament:

—Vols que demà faci una còpia del balanç per al teu pare!

Per un moment havia estat a punt de fer-li una declaració força més grollera dient-li que just després, clos el balanç, m’abstindria de freqüentar la seva oficina. No ho vaig fer perquè no sabia com dedicar les moltes hores lliures que em quedarien. Però la meva pregunta substituïa quasi a la perfecció la declaració que m’havia empassat. Mentrestant li havia recordat que ell no era l’únic amo d’aquella oficina.

Es mostrà sorprès de les meves paraules perquè li semblaven en desacord amb les que havia dit fins llavors amb el seu evident consens i, amb el to d’abans, em va dir:

—Ja et diré com s’haurà de fer aquella còpia.

Vaig protestar cridant. En tota la meva vida no he cridat tant com amb Guido perquè algunes vegades semblava sord. Li vaig dir que, en la llei, existia també una responsabilitat del comptable i que jo no estava disposat a donar com a còpies exactes munts de xifres imaginàries.

Ell va empal·lidir i va reconèixer que tenia raó, però va afegir que ell era qui per ordenar que no es donessin còpies dels seus llibres. En això vaig reconèixer sense embuts que tenia raó i llavors, més animat, va dir que al seu pare li escriuria ell. Va semblar fins i tot que volia posar-se a escriure llavors mateix, però després va canviar de parer i em va proposar d’anar a prendre l’aire. Vaig voler complaure’l. Suposava que encara no havia digerit el balanç i que volia moure’s per fer-se’l baixar.

La passejada em va recordar la d’aquella nit després del meu prometatge. No hi havia lluna perquè al cel hi havia molta boira, però aquí a baix era igual, perquè hom podia caminar segur a través d’un aire net. També Guido recordà aquell vespre memorable:

—És la primera vegada que tornem a caminar junts de nit. Te’n recordes? Tu aleshores em vares explicar que també a la lluna es besa com aquí a baix. Ara en canvi, a la lluna continuen el petó etern; n’estic segur malgrat que aquesta nit no es vegi. Aquí a baix, en canvi…

Volia tornar a dir mal d’Ada? De la pobre malalta? El vaig interrompre, però tranquil·lament, quasi associant-me a ell (que potser no l’havia acompanyat per ajudar-lo a oblidar?):

—Ja! Aquí baix no es pot besar sempre! Allí dalt només hi ha la imatge del petó. El petó és sobretot moviment.

Intentava allunyar-me de totes les seves qüestions, o sigui del balanç i d’Ada; tant és així que vaig saber eliminar a temps una frase que havia estat a punt de dir, que allí dalt el petó no generava bessons. Però ell, per alliberar-se del balanç, no trobava res millor que lamentar-se de les altres desgràcies seves. Tal com havia pressentit, va dir mal d’Ada. Va començar queixant-se que aquell seu primer any de matrimoni havia estat per a ell molt desastrós. No parlava dels bessons que eren tan bonics i estimats, sinó de la malaltia d’Ada. Temia que la malaltia la tornés irritable, gelosa i al mateix temps poc afectuosa. Va acabar exclamant desconsolat:

—La vida és injusta i dura!

A mi em semblava que m’estava absolutament prohibit dir una sola paraula que impliqués un judici entre ell i Ada. Però em semblava que havia de dir alguna cosa. Havia acabat parlant de la vida i li havia encolomat dos predicats que no pecaven d’excessiva originalitat. Jo hi vaig veure més clar perquè m’havia posat a criticar el que acabava de dir. Moltes vegades es diuen coses seguint el so de les paraules com si aquestes s’associessin casualment. Després, es mira si allò que s’ha dit valia l’alè que s’ha consumit i de tant en tant es descobreix que l’associació casual ha valgut una idea. Vaig dir:

—La vida no és ni lletja ni bonica, però és original!

Quan hi vaig pensar, em va semblar haver dit una cosa important. Definida així, la vida em va semblar tan nova que me la vaig mirar com si la veiés per primera vegada amb els seus cossos gasosos, líquids i sòlids. Si ho hagués explicat a algú que no hi estigués habituat, i que per això no tingués el nostre sentit comú, s’hauria quedat sense alè davant d’aquella enorme construcció sense sentit. M’hauria preguntat: «Però com l’heu suportada?». I, informat de cada un dels petits detalls, d’aquells cossos celestes penjats allí dalt per tal que es vegin però no es toquin, fins al misteri que envolta la mort, hauria exclamat sens dubte: «Molt original!».

—Original, la vida! —va dir Guido rient—. On ho has llegit?

No em va importar assegurar-li que no ho havia llegit enlloc perquè, altrament les meves paraules haguessin tingut menys importància per a ell. Però, quan més hi pensava, més original trobava la vida. I no calia arribar de fora per veure-la tan extravagant. N’hi havia prou de recordar tot allò que nosaltres, els homes, esperem de la vida, per veure-la tan estranya com per arribar a la conclusió que potser l’home hi ha estat ficat per error i que no hi pertany.

Sense haver-nos posat d’acord sobre la direcció de la nostra passejada, havíem acabat, com l’altra vegada, a la pujada de la via Belvedere. Un cop davant la paret on s’havia estirat aquella nit, Guido hi va pujar i s’hi va estirar com l’altra vegada. Cantussejava, potser oprimit pels seus pensaments, i meditava sobre les inexorables xifres de la seva comptabilitat. Jo, en canvi, vaig recordar que allí l’havia volgut matar, i comparant els meus sentiments de llavors amb els d’ara, admirava una vegada més la incomparable originalitat de la vida. Però de cop vaig recordar que poc abans, per un rampell de persona ambiciosa, m’havia desfogat contra el pobre Guido i tot això en un dels dies pitjors de la seva vida. Vaig fer una indagació: assistia sense massa sofriment a la tortura que infligia a Guido el balanç que havia fet amb tanta cura i em vingué un dubte curiós i immediatament després un record curiosíssim. El dubte: jo, era bo o dolent?; el record que m’havia provocat de cop el dubte, no era nou: em veia de nen i vestit (n’estic segur) encara amb calça curta, que alçava el cap per demanar somrient a la mare: «Sóc bo o dolent, jo?». Llavors al nen, el dubte li devia haver vingut inspirat per tanta gent que l’havia titllat de bo i per tanta altra que, fent broma, li havia dit que era dolent. Efectivament no n’hi havia per sorprendre-se’n, que el vailet estigués preocupat per aquell dilema. Oh, incomparable originalitat de la vida! Era meravellós que el dubte que havien fet agafar al nen d’una manera tan pueril, no hagués estat resolt per l’adult quan havia ja superat la meitat de la seva vida.

En la nit fosca, precisament en aquell lloc on jo una vegada havia volgut matar, aquest dubte em va angoixar profundament. Certament, el nen, quan havia sentit vagar aquest dubte pel seu cap, lliurat de poc de la gorra de cop, no n’havia sofert molt perquè als nens se’ls diu que la dolenteria es guareix. Per alliberar-me de tanta angoixa vaig voler creure-m’ho i ho vaig aconseguir.

Si no ho hagués aconseguit hauria hagut de plorar per mi, per Guido i per la nostra tristíssima vida. El propòsit renova la il·lusió! El propòsit d’estar al costat de Guido i de col·laborar amb ell al desenvolupament del seu comerç del qual depenia la seva vida i la de la seva família, i això sense cap benefici per a mi. Vaig entrellucar la possibilitat de córrer, bregar i estudiar per a ell i vaig admetre la possibilitat d’esdevenir, per ajudar-lo, un gran, un emprenedor, un genial negociant. Vaig pensar precisament això en aquella fosca nit d’aquesta originalíssima vida!

Guido, mentrestant, va deixar de pensar en el balanç. Va abandonar el seu lloc i va semblar més asserenat. Com si hagués tret una conclusió d’un raonament del qual jo no en sabia res, em va dir que no en diria res al pare, perquè altrament el pobre vell emprendria aquell enorme viatge des del seu sol d’estiu fins a la nostra boira hivernal. Em va dir després que la pèrdua, a primera vista, semblava ingent, però que ben mirat no ho era tant si no havia de suportar-la tota ell sol. Demanaria a Ada que se’n fes càrrec de la meitat i com a compensació li donaria una part dels beneficis de l’any vinent. L’altra meitat de la pèrdua la suportaria ell.

Jo no vaig dir res. Vaig pensar que m’estava prohibit donar consells, perquè altrament acabaria fent allò que no volia fer de cap de les maneres: erigir-me en jutge entre els dos cònjuges. Pel que fa a la resta, en aquell moment, estava tan ple de bons propòsits que em semblava que Ada faria un bon negoci participant en una empresa dirigida per nosaltres.

Vaig acompanyar Guido fins a la porta de casa seva i li vaig estrènyer llargament la mà per renovar silenciosament el propòsit d’estimar-lo. Després vaig mirar de dir-li alguna cosa agradable i vaig acabar trobant aquesta frase:

—Que els teus bessons tinguin una bona nit i que et deixin dormir perquè certament necessites reposar.

Quan me n’anava em vaig mossegar els llavis per no haver sabut trobar res millor. Però si sabia que els bessons ara ja tenien cadascun d’ells la seva dida i dormien a mig quilòmetre d’ell i no podien destorbar-li el son! De totes maneres ell havia entès la intenció del meu desig perquè l’havia acceptat amb gratitud.

Un cop a casa, vaig trobar que Augusta s’havia retirat a la cambra de dormir amb els nens. Alfio estava de costat ensenyant el seu clatell ple de rínxols. Vaig haver d’explicar-li la raó del meu retard i per això li vaig dir també el mitjà que havia pensat Guido per alliberar-se de la seva passivitat. A Augusta, la proposta de Guido li va semblar indigna:

—Si fos d’Ada jo la rebutjaria —exclamà amb violència encara que en veu baixa per no despertar el petit.

Empès pels meus propòsits de bondat, vaig replicar:

—Llavors, si jo em trobés en les mateixes dificultats de Guido, tu no m’ajudaries?

Ella rigué:

—La cosa és molt diferent! Entre nosaltres dos miraríem què és millor per a ells! —i va assenyalar el nen que tenia als braços i Antonia. Llavors, després d’un moment de reflexió, va continuar—: I si nosaltres aconselléssim Ada de donar els seus diners per continuar l’afer del qual tu, dintre de poc, ja no en formaràs part; no ens veuríem obligats a indemnitzar-la si després hagués de perdre’ls?

Era una idea d’ignorant, però dins el meu nou altruisme vaig exclamar:

—I, per què no?

—Però no veus que en tenim dos, de fills, en qui hem de pensar?

Se li veia! La pregunta era una figura retòrica veritablement buida de sentit.

—I no en tenen també dos, ells, de nens? —vaig preguntar victoriosament.

Ella va esclafir sorollosament a riure i va fer espantar Alfio que va deixar de mamar per plorar. Ella va estar per ell, però sempre rient, i jo vaig prendre’m la seva rialla com si me l’hagués guanyada mentre que, en veritat, en el moment en què havia fet aquella pregunta, m’havia sentit moure en el pit un gran amor pels pares de tots els nens i pels nens de tots els pares. Un cop me’n vaig haver rigut, d’aquell afecte no en va quedar res.

Però també la preocupació de no saber-me essencialment bo s’alleujà. Em semblava haver resolt el problema angoixant. No érem ni bons ni dolents com no érem tantes altre coses. La bondat era la llum que a moments il·luminava l’obscur ànim humà. Calia la torxa per fer llum (en el meu ànim hi havia estat i abans o després retornaria, segurament) i l’ésser pensant, en aquella llum, podia escollir la direcció per moure’s, després, en la foscor. Per això podíem manifestar-nos bons, molt bons, sempre bons; i això era l’important. Quan la llum tornaria no sorprendria i no enlluernaria. Primer la bufaria per apagar-la, perquè ja no la necessitava. Perquè sabria conservar el propòsit, és a dir la direcció.

El propòsit de bondat és plàcid i pràctic i jo ara estava calmat i fred. És curiós! L’excés de bondat m’havia fet excedir en l’estima de mi mateix i del meu poder. Què podia fer jo per Guido? Era cert que en la seva oficina estava molt per sobre dels altres mentre que en el meu negoci l’Olivi pare estava per sobre meu. Però això no demostrava gran cosa. I per ser ben pràctic: què aconsellaria a Guido, l’endemà? Potser una inspiració meva? Però si ni tan sols a la taula de joc es fa cas de la inspiració quan es juga amb diners d’un altre! Per endegar una casa comercial cal treballar-hi cada dia i això es pot aconseguir treballant cada hora al voltant d’una organització. No era jo qui podia fer una cosa com aquella, ni em semblava just de sotmetre’m, a força de bondat, a la condemna de l’avorriment de per vida.

Tanmateix sentia la impressió del meu impuls de bondat com un compromís establert amb Guido, i no podia adormir-me. Vaig respirar profundament moltes vegades i una vegada fins i tot vaig gemegar, certament en el moment en què pensava que estava obligat a lligar-me al negoci de Guido com Olivi estava lligat al meu.

Endormiscada, Augusta mormolà:

—Què tens? T’has tornat a discutir amb Olivi? Heus aquí la idea que cercava! Aconsellaria Guido d’agafar el jove Olivi com a director! Aquell jovenet tan seriós i tan treballador i que jo veia tan a desgrat en els meus negocis perquè semblava que es disposés a succeir al meu pare en la direcció per tenir-me’n definitivament fora, s’adeia, evidentment i en avantatge de tots, per a l’oficina de Guido. Fent-li una posició a casa seva, Guido se salvaria i el jove Olivi seria més útil en aquell negoci que no pas en el meu.

La idea m’exaltà i vaig despertar Augusta per comunicar-la-hi. També ella s’hi va entusiasmar, tant que es va desvetllar del tot. Li semblava que d’aquesta manera podria desfer-me més fàcilment dels afers comprometedors de Guido. Em vaig adormir amb la consciència tranquil·la. Havia trobat la manera de salvar Guido sense condemnar-me; ben al contrari.

No hi ha res més desagradable que veure’s rebutjat un consell que ha estat estudiat sincerament amb un esforç que ha costat fins i tot hores de son. Per part meva hi havia hagut a més un altre esforç: el de renunciar a la il·lusió de poder tirar endavant, jo mateix, els afers de Guido. Un esforç immens. De primer havia arribat a una veritable bondat, després a una absoluta objectivitat i m’engegaven a fer punyetes!

Guido va rebutjar el meu consell fins i tot amb desdeny. No creia capaç el jove Olivi i a més no li agradava el seu aspecte de jove vell i, més encara, li desagradaven aquelles ulleres tan lluents en aquella cara esmorteïda. Els arguments eren triats certament per fer-me creure que de fonamentat n’hi havia un: el desig de fer-me un despit. Va acabar dient-me que acceptaria com a cap de la seva oficina, no el jove sinó el vell Olivi. Però jo no creia poder-li aconseguir aquesta col·laboració, i a més jo no em considerava preparat per assumir, d’un moment a l’altre, la direcció dels meus negocis. Vaig cometre l’error de discutir i li vaig dir que el vell Olivi valia poc. Li vaig explicar quants diners no m’havia costat la seva tossuderia de no haver volgut comprar a temps aquell fruit sec.

—Doncs bé! —va exclamar Guido—. Si el vell val tan poc, quin valor tindrà el jove que no és més que un deixeble seu?

Vet aquí finalment un bon argument, i tant més desagradable per a mi pel fet que l’hi havia proporcionat jo amb la meva imprudent xerrameca.

Pocs dies després, Augusta em va explicar que Guido havia proposat a Ada de fer-se càrrec de la meitat de les pèrdues del balanç amb els seus diners. Ada s’hi negava dient a Augusta:

—Em traeix i a més vol els meus diners!

Augusta no havia tingut el coratge d’aconsellar-li que els hi donés, però assegurava que havia fet tots els possibles per fer canviar el parer d’Ada sobre la fidelitat del seu home. Ella havia respost de tal manera que hom pogués entendre que, en aquesta qüestió, la sabia més llarga del que nosaltres ens poguéssim pensar. I Augusta, amb mi, raonava d’aquesta manera:

—Pel marit cal saber fer qualsevol sacrifici, però, aquest raonament, valia també per a Guido?

Durant els dies que seguiren, el comportament de Guido va ser veritablement extraordinari. Venia a l’oficina de tant en tant i no s’hi quedava mai més de mitja hora. Se n’anava com aquell que ha oblidat el mocador a casa. Vaig saber després que anava a portar nous arguments a Ada, els quals li semblaven decisius per induir-la a fer allò que ell volia. Tenia certament l’aspecte d’una persona que ha plorat o que ha cridat massa o bé que a més s’ha barallat, i ni tan sols davant nostre aconseguia de dominar l’emoció que li contreia la gola i li feia venir les llàgrimes als ulls. Li vaig preguntar què tenia. Em va respondre amb un somriure trist però amistós, per demostrar-me que jo no hi tenia res a veure. Després va fer un esforç per poder parlar-me sense esverar-se massa. A la fi va dir poques paraules: Ada el feia patir amb la seva gelosia.

Ell, doncs, m’explicava que discutien les seves coses íntimes mentre que jo sabia que entre ells dos hi havia a més aquella història del «compte de guanys i pèrdues». M’ho deia ell i ho deia també Ada a Augusta sense parlar-li d’altra cosa que de la seva gelosia. També la violència d’aquelles discussions, que deixaven empremtes tan profundes sobre la cara de Guido, feia creure que deia la veritat.

Després, en canvi, va resultar que entre els dos cònjuges no es va parlar d’altra cosa que de la qüestió d’aquells diners. Ada, per supèrbia i malgrat deixar-se portar pels seus sofriments passionals, no els havia esmentats mai, i Guido, potser pel seu complex de culpabilitat i per bé que veia que en Ada dominava la ira femenina, va continuar discutint els negocis com si no existís altra cosa. Ell es va afanyar cada vegada més a anar al darrere d’aquells diners, mentre ella, que els negocis no la preocupaven gens, protestava contra la proposta de Guido amb un sol argument: els diners s’han de deixar per als nens. I quan ell trobava altres arguments, la seva pau, l’avantatge que traurien els nens del seu esforç, la seguretat de trobar-se en regla amb les lleis, ella el liquidava amb un «No» sec. Això exasperava Guido i —com en els nens— augmentava també el seu desig. Però tots dos —quan en parlaven a d’altres— creien ser sincers quan asseguraven que patien per amor i gelosia.

Va ser una mena de malentès que em va impedir d’intervenir a temps per acabar amb la desagradable qüestió dels diners. Podia demostrar a Guido que efectivament això no tenia importància. Com a comptable sóc una mica lent i només entenc les coses quan les he distribuïdes en els llibres, negre sobre blanc, però em sembla que vaig veure aviat que la contribució que Guido exigia a Ada no canviaria gaire les coses. Per a què servia, de fet, una entrada de diners? La pèrdua amb això no disminuiria, tret que Ada acceptés de regalar els diners, la qual cosa no era allò que demanava Guido. La llei no es deixaria pas enganyar en trobar que, després d’haver perdut tant, volia arriscar encara una mica més amb nous capitalistes.

Un matí Guido no es va deixar veure per l’oficina, la qual cosa ens va sorprendre perquè sabíem que la nit abans no havia anat a caçar. A l’hora de dinar, Augusta, commosa i trasbalsada, em va explicar que Guido, la nit abans, havia atemptat contra la seva vida. Ara ja estava fora de perill. He de confessar que la notícia, que a Augusta li semblava tràgica, em va fer ràbia.

Havia recorregut a aquell mètode dràstic per esmicolar la resistència de la muller! Vaig saber també de seguida que ho havia fet amb tota precaució, perquè abans de prendre la morfina havia deixat veure l’ampolla que tenia destapada a la mà. D’aquesta manera, tan bon punt va estar en coma, Ada va cridar el metge i de seguida va estar fora de perill. Ada havia passat una nit horrorosa perquè el metge es va veure en l’obligació de creure amb reserves en l’èxit de l’enverinament, i després Guido mateix va allargar la seva preocupació, ja que quan va tornar en si, potser no encara en plena consciència, l’omplí de retrets dient-li que era la seva enemiga, la seva perseguidora, aquella que li impedia de fer bé la feina a la qual volia dedicar-se.

Ada li va concedir de seguida el préstec que ell li demanava, però després, finalment, amb la intenció de defensar-se, va parlar clar i li va fer tots els retrets que s’havia guardat tant de temps. D’aquesta manera varen arribar a entendre’s perquè ell va aconseguir —així ho creia Augusta— de dissipar en Ada tota sospita d’infidelitat. Va ser enèrgic i quan ella li parlà de Carmen, ell va cridar:

—N’estàs gelosa? Doncs bé, si vols la faig fora avui mateix.

Ada no havia contestat i d’aquesta manera va creure haver acceptat aquella proposta, la qual ell estava obligat a complir.

Em va meravellar que Guido hagués sabut comportar-se d’aquesta manera estant endormiscat i fins vaig arribar a pensar que no havia engolit ni tan sols la petita dosi de morfina que deia. Em semblava que un dels efectes de l’enterboliment cerebral a causa de la son, fos el de suavitzar l’ànim endurit, i induir-lo a les confessions més ingènues. No feia poc que havia passat jo mateix per una aventura semblant? Això va fer augmentar el meu desdeny i el meu menyspreu per Guido.

Augusta plorava, quan explicava en quin estat havia trobat Ada. No! Ada ja no era bonica amb aquells ulls que semblaven esbatanats de terror.

Entre la meva dona i jo hi va haver una llarga discussió sobre si havia de fer una visita a Guido i a Ada o si era millor fer veure que no en sabia res i esperar que tornés a l’oficina. A mi, aquella visita em semblava un enuig insuportable. Veient-lo, com m’ho faria per no dir-li el que en pensava? Deia:

—És un acte indigne d’un home! Jo no tinc cap intenció de matar-me, però no hi ha dubte que si decidís fer-ho me’n sortiria ràpidament!

Sentia precisament això i volia dir-ho a Augusta. Però semblava que feia massa honor a Guido si el comparava amb mi:

—No cal ser químic per saber destruir aquest nostre organisme que és fins i tot massa sensible. No hi ha, quasi cada setmana, la modisteta que engoleix la solució de fòsfor preparada secretament en la seva cambra humil, i causa d’aquell verí rudimentari, malgrat tota intervenció, es mor amb la carona encara contreta pel dolor físic i moral que eleva la seva animeta innocent?

Augusta no admetia que l’ànima de la modisteta suïcida fos tan innocent, però després d’una petita protesta, va tornar a intentar de convèncer-me perquè fes la visita. Em va explicar que no havia de tenir por de trobar-me en una situació incòmoda. Ella havia parlat també amb Guido el qual havia estat tan serè com si hagués comès l’acció més normal del món.

Vaig sortir de casa sense donar la satisfacció a Augusta d’estar convençut de les seves raons. Després d’un petit dubte em vaig disposar sense més a complaure la meva muller. Per bé que el camí era breu, el ritme del meu pas suavitzà el meu parer sobre el fet de Guido. Vaig recordar la direcció que m’havia assenyalat la llum que pocs dies abans il·luminà el meu esperit. Guido era un nen, un nen a qui havia promès la meva indulgència. Si no aconseguia de matar-se abans, també ell tard o d’hora arribaria a la maduresa.

La minyona em va fer passar a una estança que devia ser l’estudi d’Ada. El dia era fosc, i el petit espai amb l’única finestra tapada per una espessa cortina, era també fosc. A les parets hi havia els retrats dels pares d’Ada i de Guido. Hi vaig estar poc perquè la minyona va venir a buscar-me i em va portar on eren Guido i Ada, a la seva cambra. Era gran i clara també aquell dia, a causa de les dues grans finestres, de la tapisseria i dels mobles clars. Guido jeia al seu llit amb la cara embenada i Ada estava asseguda al seu costat.

Guido em va rebre sense estar cohibit, és més, amb molt agraïment. Semblava ensopit, però per saludar-me i donar-me les seves ordres, va saber recobrar-se i semblar despert del tot. Llavors es va deixar anar sobre el coixí i va tancar els ulls. És que potser recordava que havia de simular els grans efectes de la morfina? De totes maneres feia pena i no ràbia, i jo em vaig sentir molt bo.

No vaig mirar Ada de seguida: tenia por de la fisonomia de Basedow. Quan la vaig mirar, vaig tenir una sorpresa agradable perquè me l’esperava pitjor. Els seus ulls veritablement s’havien engrandit amb desmesura, però la inflor de la cara que li havia substituït les galtes havia desaparegut i a mi em va semblar més bonica. Portava un vestit ample de color vermell, tancat fins al coll, on el seu pobre cosset es perdia. Hi havia en ella un no sé què de molt cast i, per aquells ulls quelcom de molt sever. No vaig saber aclarir del tot els meus sentiments, però en veritat vaig pensar que tenia al costat una dona que s’assemblava a aquella Ada que jo havia estimat.

En un determinat moment Guido va esbatanar els ulls, va treure un taló de sota el coixí en el qual vaig veure de seguida la signatura d’Ada, me’l va donar, i em va demanar que el cobrés i que obrís un compte d’aquesta quantitat a nom d’Ada.

—A nom d’Ada Malfenti o a nom d’Ada Speier? —va preguntar a Ada en broma.

Ella s’arronsà d’espatlles i va dir:

—Vosaltres dos sabeu què és millor.

—Després et diré com has de fer els altres enregistraments —va afegir Guido amb una brevetat que em va ofendre.

Estava a punt d’interrompre-li la somnolència en què s’havia abandonat de seguida, i dir-li que si volia enregistraments se’ls fes ell.

Mentrestant varen portar una tassa de cafè que Ada li va allargar. Ell va treure els braços de sota les mantes i amb totes dues mans s’acostà la tassa a la boca. Ara, amb el nas dins la tassa, semblava ben bé un nen.

Quan em vaig acomiadar, em va assegurar que l’endemà vindria a l’oficina.

Ja havia saludat Ada i per això em va sorprendre una mica que m’atrapés quasi a la porta del carrer. Panteixava:

—T’ho prego, Zeno! Vine aquí un moment. He de dir-te una cosa.

La vaig seguir fins a la cambra on havia estat abans i des d’aquí se sentia el plor d’un dels bessons.

Ens vàrem quedar dempeus mirant-nos a la cara. Ella encara panteixava i per això, només per això, vaig pensar per un moment que m’havia fet entrar en aquella cambra fosca per demanar-me l’amor que li havia ofert.

En la foscor, els seus ullassos eren terribles. Em preguntava ple d’angoixa què havia de fer. No hauria estat el meu deure agafar-la entre els meus braços i estalviar-li així el fet d’haver de demanar-me alguna cosa? En un instant, quin munt de propòsits! És una de les grans dificultats de la vida haver d’endevinar allò que vol una dona. Escoltar-ne les paraules no serveix, perquè tota una conversa pot ser anul·lada per una mirada o ni tan sols això sabem fer quan estem al seu davant, per voluntat seva, en una estança còmoda i fosca.

Com que no sabia endevinar les seves intencions, intentava d’entendre’m a mi mateix. Què desitjava? Volia besar aquells ulls i aquell cos esquelètic? No podia donar una resposta precisa perquè poc abans l’havia vista en la severa castedat d’aquell vestit suau, desitjable com la noia que havia estimada.

A la seva ànsia s’hi havia associat, mentrestant, el plor; i d’aquesta manera es va allargar el temps en què no sabia què era el que ella volia i el que jo desitjava. Finalment, amb veu trencada, em va confessar una vegada més el seu amor per Guido, de tal manera que no vaig tenir amb ella ni més deures ni més drets. Balbejà:

—Augusta m’ha dit que voldries deixar Guido i no encarregar-te més dels seus negocis. He de pregar-te que continuïs ajudant-lo. Jo no crec que sigui capaç de fer-s’ho tot sol.

Em demanava que continués fent allò que ja feia. Era poca cosa, ben poca cosa i vaig intentar de concedir-li més:

—Ja que ho vols continuaré ajudant Guido; faré a més tot el que sé per ajudar-lo millor de com ho he fet fins ara.

Vet aquí una altra vegada l’exageració! Me’n vaig adonar en el mateix moment en què hi queia, però no vaig saber renunciar-hi. Volia dir a Ada (o potser enganyar-la) que ella era molt important per a mi. Ella no volia el meu amor, sinó el meu suport i jo li parlava de manera que pogués creure que estava disposat a concedir-li ambdues coses.

Ada em va agafar de seguida la mà. Vaig tenir una esgarrifança. Ofereix molt una dona quan allarga la mà! Ho he sentit sempre, això. Quan em concedeixen una mà em sembla agafar tota una dona. Vaig sentir la seva estatura i en l’evident comparació amb la meva, em va semblat que feia una acció semblant a una abraçada. Va ser certament un contacte íntim.

Ella va afegir:

—He de tornar a anar de seguida a Bolonya, al sanatori, i em tranquil·litzarà molt saber-te amb ell.

—Estaré amb ell! —vaig respondre amb resignació. Ada degué creure que aquella meva resignació significava el sacrifici que jo consentia fer-li. En canvi jo m’estava resignant a tornar a una vida molt més vulgar, donat que ella no pensava seguir-me en aquella vida excepcional que jo havia somiat.

Vaig fer un esforç per tocar de peus a terra, i vaig descobrir immediatament en el meu cap un problema de comptabilitat gens senzill. Havia de registrar l’import del taló que duia a la butxaca en el compte d’Ada. Això estava clar i en canvi no estava gens clar com aquest ingrés podia alterar el compte de guanys i pèrdues. No en vaig dir res davant el dubte que potser Ada no sabia que en aquest món hi havia un llibre major que contenia comptes de diversa naturalesa.

Però no vaig voler sortir d’aquella estança sense haver dit una altra cosa. Va ser així com, en comptes de parlar de comptabilitat, vaig dir una frase que en aquell moment vaig llançar allí amb negligència, només per dir alguna cosa, però que després vaig considerar molt important per a mi, per a Ada i per a Guido, però abans que res per a mi mateix perquè em vaig comprometre una vegada més. Tan important va ser aquella frase que durant molts anys vaig recordar com, amb un moviment descontrolat, havia mogut els llavis per dir-la en aquella estança fosca, davant els quatre retrats dels pares d’Ada i de Guido, casats també ells entre ells, sobre la paret. Vaig dir:

—Vas acabar casant-te amb un home encara més estrany que jo, Ada!

Com sap superar el temps, la paraula! Com es converteix en un esdeveniment que enllaça els esdeveniments! Aquella frase es convertia en un esdeveniment, en un tràgic esdeveniment, perquè anava dirigida a Ada. Jo no hauria sabut evocar mai amb tanta vivacitat l’hora en què Ada havia triat entre Guido i jo, en aquell carrer assolellat on, després de dies d’espera, havia sabut trobar-la per caminar al seu costat i fatigar-me per aconseguir el seu somriure que estúpidament entenia com una promesa! I vaig recordar també que llavors jo em sentia en inferioritat de condicions per la molèstia dels músculs de les meves cames mentre que Guido es movia amb més desimboltura que la mateixa Ada i no patia cap inferioritat llevat que es considerés com a tal aquell estrany bastó que portava.

Ella va dir en veu baixa:

—És veritat!

Després, somrient amb afecte:

—Però estic contenta per Augusta que tu hagis resultat ser millor del que et creia. —Després, amb un sospir—: Tant, que em compensa una mica el dolor que Guido no sigui allò que m’esperava.

Jo sempre callava, encara dubtós. Em semblava que m’havia dit que jo havia esdevingut allò que ella s’esperava que esdevingués Guido. Era, doncs, amor? I ella va dir encara:

—Ets el millor home de la nostra família, la nostra fe, la nostra esperança. —Em va tornar a agafar la mà i jo la hi vaig estrènyer potser massa. Ella me la va enretirar tan aviat, però, que es va dissipar qualsevol dubte. En aquella fosca estança vaig saber una vegada més com havia de comportar-me. Potser per atenuar el meu acte em va dir dolçament—: És perquè et considero així que em dol molt haver-te fet sofrir. És veritat que has sofert tant?

Jo vaig enfonsar de seguida la mirada en la foscor del meu passat per trobar aquell dolor i vaig mormolar:

—Sí!

A poc a poc vaig recordar el violí de Guido i després com m’haurien fet fora d’aquella sala si no m’hagués agafat a Augusta, i després encara la sala de can Malfenti, on al voltant de la tauleta Lluís XIV s’estimava de veritat mentre a l’altra tauleta només es mirava. De cop vaig recordar també Carla perquè també ella havia estat amb Ada. Llavors vaig sentir viva la veu de Carla que em deia que jo pertanyia a la meva muller, o sigui a Ada. Vaig tornar a dir, mentre les llàgrimes em pujaven als ulls:

—Molt! Sí! Molt!

Ada fins i tot sanglotava:

—Em sap tant greu, tant!

Es va sobreposar i va dir:

—Però ara tu estimes Augusta!

Un sanglot la va interrompre un moment i jo em vaig sobresaltar perquè no sabia si havia callat per escoltar o per afirmar o negar aquell amor. Per sort no vaig tenir temps de parlar perquè va continuar:

—Ara, entre nosaltres, ha d’haver-hi un veritable afecte fratern. Jo et necessito. Per aquell nen d’allà, jo ara ja he de ser una mare, he de protegir-lo. Vols ajudar-me en aquest deure tan difícil?

Amb la gran emoció que tenia quasi es recolzava en mi, com en el somni. Però jo em vaig atenir a les seves paraules. Em demanava un afecte fratern; la promesa d’amor que pensava que em lligava a ells es transformava d’aquesta manera en un altre dret seu, però li vaig prometre de seguida que ajudaria Guido, que l’ajudaria a ella a fer tot allò que volgués. Si hagués estat més serè hauria hagut de parlar de la meva incapacitat en la tasca que ella m’encomanava, però hauria destruït tota la inoblidable emoció d’aquell moment. Pel que fa a la resta, estava tan emocionat que no podia sentir la meva incapacitat. En aquell moment pensava que no existia incapacitat per a ningú. També la de Guido podia eliminar-se amb algunes paraules que li donessin l’entusiasme necessari.

Ada em va acompanyar fins al replà i es va quedar allí, repenjada a la barana, per veure’m baixar. Carla sempre ho feia, però era estrany que ho fes Ada que estimava Guido, i jo li ho vaig agrair tant que, abans d’arribar al segon tram de l’escala, vaig aixecar el cap per mirar-la i saludar-la. D’aquesta manera es fa en amor, però pel que es veu, també quan es tracta d’amor fraternal.

Me’n vaig anar content. M’havia acompanyat fins a aquell replà, i no més enllà. Ja no hi havia més dubtes. Quedàvem així: jo l’havia estimada i ara estimava Augusta, però el meu antic amor donava dret a la meva devoció. Ella, a més, continuava estimant aquell nen, però es reservava per a mi un gran afecte fraternal i no només perquè m’havia casat amb la seva germana, sinó per indemnitzar-me pels sofriments que m’havia fet passar i que constituïen un lligam secret entre nosaltres. Tot això era ben dolç, d’un gust rar, en aquesta vida. Tanta dolcesa, no podia donar-me una veritable salut? En efecte, aquell dia vaig caminar sense molèsties i sense dolor, em vaig sentir magnànim i fort i tenia en el cor un sentiment nou de seguretat. Vaig oblidar que havia traït la meva muller de la manera més bruta, o bé em vaig proposar de no tornar-hi, la qual cosa és el mateix, i em vaig veure com em veia Ada, el millor home de la família.

Quan tot aquest heroisme es va afeblir, hauria volgut revifar-lo, però mentrestant Ada se n’havia anat a Bolonya i qualsevol esforç que fes per sostreure un nou estímul del que ella m’havia dit, era en va. Sí! Faria el poc que podia per a Guido, però un propòsit semblant no augmentava ni l’aire en els meus pulmons ni la sang en les meves venes. Em restà en el cor una nova dolçor cap a Ada, renovada cada vegada que ella, en les seves cartes a Augusta, em recordava amb alguna paraula afectuosa.

Li tornava de tot cor el seu afecte i acompanyava el seu guariment amb els meus millors desigs. Tant de bo aconseguís de reconquistar tota la seva salut i tota la seva bellesa!

L’endemà, Guido va venir a l’oficina i es va posar a estudiar de seguida les anotacions que volia fer. Va proposar:

—Eixuguem la meitat del dèficit del compte de guanys i pèrdues amb l’aportació d’Ada.

Era precisament això el que volia i no servia per a res. Si jo hagués estat l’executor indiferent de la seva voluntat com ho havia estat fins feia pocs dies, amb tota senzillesa hauria fet aquells enregistraments i no hi hauria pensat més. En canvi vaig sentir el deure de dir-li tot el que pensava; em semblava que l’estimulava per a la feina si li feia saber que no era tan fàcil esborrar la pèrdua que havíem contret.

Li vaig explicar que pel que en sabia, Ada havia donat aquells diners perquè fossin posats a crèdit en un compte al seu nom, i això no es faria si el saldàvem en part, deduint la meitat de la pèrdua del balanç. Després, que la part de la pèrdua que ell volia traslladar al seu propi compte, li pertanyia tota, però això no significava la seva anul·lació sinó la seva constatació. Hi havia pensat tant que m’era fàcil explicar-li-ho tot, i vaig concloure:

—Suposant que ens trobéssim —Déu no ho vulgui!— en les circumstàncies previstes per Olivi, la pèrdua encara resultaria més evident en els nostres llibres, tan bon punt els veiés un entès en la matèria.

Ell em mirava atònit. Sabia prou comptabilitat com per entendre’m i, en canvi, no m’entenia perquè el desig li impedia d’acceptar l’evidència. Després vaig afegir, per fer-li veure tot clarament:

—Veus com no hi havia cap necessitat que Ada fes aquesta aportació?

Quan a la fi comprengué, empal·lidí molt i es posà a mossegar-se nerviosament les ungles. Es va quedar atordit, però va voler sobreposar-se i amb aquell seu posat còmic de comandant, va disposar malgrat tot que aquelles anotacions es fessin, i va afegir:

—Per eximir-te de tota responsabilitat, estic disposat a escriure-ho jo i fins i tot a signar-ho!

Vaig entendre! Volia continuar somiant on no hi havia lloc per als somnis: la partida doble!

Vaig recordar tot el que m’havia promès a mi mateix allí a la pujada de via Belvedere, i després a Ada, en l’estada fosca de casa seva i li vaig parlar generosament:

—Faré de seguida els enregistraments que vulguis: no tinc cap necessitat de ser defensat per la teva signatura. Estic aquí per ajudar-te, no per obstaculitzar-te!

Ell em va estrènyer afectuosament la mà:

—La vida és difícil —va dir— i és un gran consol per a mi tenir al costat un amic com tu.

Ens vàrem mirar als ulls amb emoció: Els seus lluïen i, per no caure en l’emoció que m’amenaçava, vaig dir rient:

—La vida no és difícil, sinó molt original.

També ell va riure de gust.

Després es va quedar al meu costat per veure com saldava el compte de guanys i pèrdues. Ho vaig fer en pocs minuts. Aquell compte va morir encara que va arrossegar al no-res el compte d’Ada al qual, però, vàrem anotar el crèdit en una llibreta per si de cas qualsevol altre testimoni, després d’algun cataclisme, desapareixia i per recordar que havíem de pagar-li els interessos. L’altra meitat del compte de guanys i pèrdues va augmentar el deure ja considerable del compte de Guido.

Per naturalesa, els comptables són una mena de bestiar molt predisposat a la ironia. Fent aquells enregistraments, pensava: «Un compte —titulat guanys i pèrdues— ha mort assassinat, l’altre —el d’Ada— havia mort de mort natural perquè no aconseguíem de fer-lo viure i, en canvi, no sabíem matar el de Guido que, pel fet de ser un deutor dubtós, era una autèntica tomba oberta en la nostra comptabilitat».

De comptabilitat se’n va continuar parlant molt de temps, a l’oficina. Guido es desfeia per trobar una altra manera de protegir-la millor de les eventuals insídies (com ell les anomenava) de la llei. Jo crec que ell va consultar també algun comptable perquè un dia va venir a l’oficina per proposar-me que destruís els llibres vells després d’haver-ne fet de nous sobre els quals faríem constar una venda falsa amb un nom qualsevol, que després figuraria que l’havia pagada amb la quantitat aportada per Ada. Era dolorós haver de desil·lusionar-lo perquè havia vingut corrents a l’oficina amb tanta esperança! Proposava una falsificació que em repugnava. Fins llavors no havíem fet altra cosa que desvirtuar la realitat amb l’amenaça de perjudicar a qui implícitament ens havia donat el seu consentiment. Ara, en canvi, ell volia inventar moviments de mercaderia. Veia, també jo, que així i només així, es podia esborrar tot senyal de pèrdua soferta, però, a quin preu! Calia inventar també el nom del comprador o tenir el consentiment de qui volíem fer figurar com a tal. No tenia res en contra de destruir els llibres que havia escrit amb tanta cura, però era empipador fer-ne de nous. Vaig fer objeccions que acabaren convencent Guido. Una factura no es falsifica fàcilment. Caldria saber falsificar també els comprovants de l’existència i de la propietat de la mercaderia.

Ell va renunciar al seu pla, però l’endemà va arribar a l’oficina amb un altre pla que també implicava la destrucció dels llibres vells. Cansat de veure obstaculitzada la feina a causa de discussions semblants, vaig protestar:

—Veient que hi penses tant, qualsevol diria que vols preparar-te per a la fallida! Altrament, quina importància pot tenir una minva tan insignificant en el teu capital? Fins ara ningú no té dret a inspeccionar els teus llibres. Ara cal treballar, treballar i deixar-se estar de bestieses.

Em va confessar que aquell pensament era com una obsessió. I com podia ser una altra cosa? Amb una mica de mala sort podia anar a parar de dret a aquella sanció penal i acabar a la presó!

Pels meus coneixements de dret, sabia que Olivi havia exposat molt exactament quins eren els deures d’un comerciant que ha fet un balanç, però per alliberar Guido i alliberar-me també jo d’aquesta obsessió, li vaig aconsellar que ho consultés amb algun advocat amic.

Em va respondre que ja ho havia fet, no que havia anat expressament amb un advocat perquè no volia confiar ni en un advocat amic seu, però sí que havia fet parlar un advocat amic que havia trobat anant a caçar. Sabia per ell que Olivi no s’havia equivocat ni havia exagerat… per desgràcia!

Veient la inutilitat va deixar de fer descobriments per falsificar la seva comptabilitat, però no per això va aconseguir la calma. Cada vegada que venia a l’oficina, s’enfadava veient els seus llibrots. Un dia em confessà que quan estava al nostre despatx, li semblava que estava a l’antesala de la presó i li venien ganes de fugir.

Un altre dia em va preguntar:

—Augusta està assabentada del nostre balanç?

Vaig posar-me vermell perquè en la pregunta em va semblar de veure-hi un retret. Però evidentment si Ada n’estava assabentada també en podia estar Augusta. En un primer moment no hi vaig pensar, però en canvi em va semblar merèixer el retret que em feia. Per això vaig dir:

—Ho haurà sabut per Ada, o potser per Alberta a qui Ada ho haurà dit!

Reveia tots els topants que podien conduir cap a Augusta i no em semblava haver de negar que ella ho sabés tot de primera mà, és a dir per mi, sinó assegurar que hauria estat inútil per a mi callar. Llàstima! Si hagués confessat de seguida que amb Augusta no tenia secrets, m’hauria sentit tan lleial i honest! Un fet tan insignificant com és simular un acte que hauria estat millor confessar i qualificar d’innocent és suficient per comprometre l’amistat més sincera.

Anoto aquí, encara que no ha tingut cap importància ni per a Guido ni per a la meva història, el fet que, alguns dies després, aquell xerrameca de l’intermediari amb qui havíem mantingut contacte per l’afer del sulfat de coure em va aturar pel carrer i, mirant-me de dalt a baix, tal i com es veia obligat a fer, donada la seva baixa estatura que ell sabia exagerar arronsant les cames, em va dir irònicament:

—Es comenta que heu fet altres bons negocis com aquell del sulfat!

Després, quan va veure que empal·lidia, em va estrènyer la mà i va afegir:

—Pel que fa a mi us desitjo els millors negocis. Espero que no en dubteu!

I em va deixar. Jo suposo que els nostres afers li havien estat comentats per la seva filla, la qual anava a la mateixa classe que la petita Anna. No vaig comentar amb Guido la petita indiscreció. El meu deure era estalviar-li disgustos inútils.

Em va sorprendre que Guido no prengués cap decisió sobre Carmen, perquè sabia que havia promès formalment a la seva muller que l’acomiadaria. Creia que Ada tornaria a casa després d’alguns mesos, com la primera vegada. Però ella, sense passar per Trieste, se n’anà a viure en una torreta prop del llac Maggiore on, poc després, Guido li va portar els nens.

Un cop tomat d’aquell viatge —i no sé si ell recordava la promesa o bé si Ada li havia refrescat la memòria— em va preguntar si seria possible emplear Carmen a la meva oficina, o sigui a la d’Olivi. Jo ja sabia que en aquella oficina tots els llocs estaven ja ocupats, però donat que Guido m’ho pregava vaig consentir d’anar a parlar-ne amb el meu administrador. Per sort, un empleat d’Olivi se n’anava un dia d’aquells, però tenia una paga inferior a la que s’havia assignat a Carmen durant els darrers mesos per una gran generositat de Guido el qual, segons la meva manera de veure, pagava així les seves dones, a càrrec del compte de despeses generals. El vell Olivi s’informà per mi de la capacitat de Carmen i per bé que li vaig donar els millors informes, es va oferir a pagar-la però amb les mateixes condicions que l’empleat acomiadat. Li ho vaig dir a Guido el qual afligit i molest es va gratar el cap.

—Com es pot oferir un salari inferior? —No es podria convèncer Olivi de concedir-li el mateix salari que ja té?

Sabia que no era possible i a més Olivi no es considerava casat amb els seus empleats, com fèiem nosaltres. Quan s’adonés que Carmen mereixia una corona de menys, la hi trauria sense misericòrdia. I va acabar així: Olivi no va tenir ni va demanar cap resposta decisiva i Carmen va continuar fent girar els seus bonics ulls en la nostra oficina.

Entre Ada i jo hi havia un secret i continuava essent important precisament perquè era un secret. Ella escrivia assíduament a Augusta, però mai no li va explicar que havíem tingut aquella conversa ni que m’havia encomanat Guido. Tampoc jo no en vaig parlar. Un dia Augusta em va ensenyar una carta d’Ada que m’atenyia. Ella primer preguntava per mi i acabava referint-se a la meva bondat perquè li digués com anaven els negocis de Guido. Quan vaig sentir que es dirigia a mi em vaig torbar, i em vaig asserenar quan vaig veure que, com de costum, es dirigia a mi per informar-se sobre Guido. Novament no havia de témer res.

D’acord amb Augusta i sense parlar-ne amb Guido, vaig escriure a Ada. Vaig seure a la taula amb la intenció d’escriure-li veritablement una carta de negocis i li vaig dir que estava molt content per la manera com Guido dirigia els negocis, amb assiduïtat i encert.

Era veritat o almenys estava content d’ell aquell dia després que havia aconseguit diners venent una mercaderia que tenia dipositada a la ciutat des de feia mesos.

També era veritat que ell semblava més assidu, però encara anava a caçar i a pescar cada setmana. Jo exagerava expressament la meva lloança perquè em semblava que d’aquesta manera contribuïa al guariment d’Ada.

Vaig rellegir la carta i no en vaig tenir prou. Hi mancava alguna cosa. Ada s’havia dirigit a mi i era cert que també volia notícies meves. Per això faltava a l’educació si no n’hi donava. I, a poc a poc —ho recordo com si fos ara— em vaig anar sentint malament en aquella taula com sí tornés a estar cara a cara amb Ada, en aquella estança fosca. Havia d’estrènyer gaire la maneta oferta?

Vaig escriure, però després vaig haver de refer la carta perquè m’havia deixat escapar paraules comprometedores: desitjava tornar-la a veure i esperava que aconseguís tota la seva salut i tota la seva bellesa. Això, a més, significava agafar per la cintura la dona que només m’havia ofert la mà. El meu deure era només estrènyer aquella maneta, estrènyer-la dolçament i llargament com volent dir que ho entenia tot, tot allò que no s’havia de dir mai.

No diré tota la fraseologia de la qual vaig passar revista per si hi trobava alguna cosa que pogués substituir aquella estreta de mans llarga, dolça i significativa, sinó només aquelles frases que vaig escriure després. Vaig parlar molt de la vellesa que m’afectava. No podia estar tranquil ni un moment sense envellir. A cada volta de la meva sang alguna cosa s’afegia als meus ossos i a les meves venes que significava vellesa. Cada matí, quan em despertava, el món apareixia més gris i jo no me n’adonava perquè tot continuava entonat; no hi havia en aquell dia ni una pinzellada del color del dia abans, altrament l’hauria vista i l’enyor m’hauria fet desesperar.

Recordo molt bé haver lliurat la carta amb plena satisfacció. No m’havia compromès gens amb aquelles paraules, però em semblava que també era cert que si el pensament d’Ada hagués estat el mateix que el meu, ella hauria comprès aquella estreta de mà amorosa. Calia poca llestesa per endevinar que aquella llarga disquisició sobre la vellesa no volia dir res més que la meva por que, corrent a través del temps, l’amor no em pogués encalçar. Semblava que cridés a l’amor: «Vine, vine!». En canvi no estic segur d’haver volgut aquell amor i, si hi ha un dubte prové únicament del fet que sé que vaig escriure si fa no fa això.

Vaig fer una còpia d’aquella carta per a Augusta i en vaig treure la disquisició sobre la vellesa. Ella no l’hauria entesa però la prudència no fa mai mal. Hauria pogut posar-me vermell sentint que ella em mirava mentre jo estrenyia la mà d’aquella germana! Sí! Jo encara sabia posar-me vermell. I m’hi vaig posar també quan vaig rebre una targeta d’agraïment d’Ada en la qual no esmentava per res les meves xerrameques sobre la vellesa. Em semblava que es comprometia molt més ella amb mi del que ho havia fet jo amb ella. No enretirava la seva maneta amb la meva pressió. La deixava inerta sobre la meva i, per a la dona, la inèrcia és una manera de consentir.

Pocs dies després d’haver escrit aquella carta, vaig descobrir que Guido s’havia posat a jugar a la Borsa. Ho vaig saber per una indiscreció de l’agent Nilini.

El coneixia des de feia anys perquè havíem estat condeixebles a l’institut que ell havia hagut de deixar per entrar a treballar de seguida a l’oficina del seu oncle. Després ens havíem vist algunes vegades i recordo que la diferència del nostre fat havia comportat en les nostres relacions una superioritat per part meva. Em saludava primer ell i alguna vegada intentava acostar-se’m. Això em semblava natural i en canvi em va semblar menys explicable quan en una temporada que no sé precisar, es va tornar molt altiu amb mi. Ja no em saludava i a penes responia a la meva salutació. Em va preocupar una mica perquè la meva pell és molt sensible i es marca amb facilitat. Però què podia fer-hi? Potser m’havia descobert a l’oficina de Guido on li va semblar que tenia un lloc de subaltern i per això em menyspreava o, amb la mateixa probabilitat, es podia suposar que un cop mort el seu oncle i havent-lo deixat agent independent de Borsa, s’hagués ensuperbit. En les ciutats petites, sovint hi ha relacions com aquesta. Sense que hagi passat res de mal, un bon dia, algú et mira amb aversió i menyspreu.

Per això em va sorprendre veure’l entrar a l’oficina, on estava tot sol, i demanar per Guido. S’havia tret el capell i m’havia allargat la mà. Després s’havia deixat anar en una de les nostres grans butaques. Jo me’l mirava amb curiositat. Feia anys que no l’havia vist tan a prop i ara, amb l’aversió que em manifestava, s’havia conquistat la meva més viva atenció.

Aleshores tenia prop de quaranta anys i era ben lleig a causa d’una calbesa quasi general interrompuda per un oasi de cabells negres i espessos al clatell i un altre a les temples, la cara esgrogueïda i amb massa pell malgrat la nàpia. Era baixet i prim i es dreçava com podia, tant que quan parlava amb ell em sentia un lleu dolor simpàtic al coll, l’única simpatia que sentia per ell. Aquell dia em va semblar que s’aguantava el riure i que la seva cara estava contreta per una ironia i per un menyspreu que no podia ferir-me, donat que m’havia saludat amb molta gentilesa. En canvi, després vaig descobrir que aquella ironia la hi havia estampada a la cara l’excèntrica mare natura. Les seves barres petites no s’ajustaven perfectament i entre elles, a una banda de la boca, hi havia quedat un forat on vivia, estereotipada, la seva ironia. Potser per conformar-se amb la màscara de qui no sabia lliurar-se’n si no era badallant, li agradava molt riure’s del proïsme. No era gens ruc i llançava sagetes enverinades, però preferentment als absents.

Xerrava molt i era fantasiós, especialment pels afers de la Borsa. Parlava de la Borsa com si es tractés d’una persona que descrivia trepidant per una amenaça o adormida per la inèrcia, i amb una cara que sabia riure i també plorar. La veia pujar les escales badallant i baixar-les amb perill de caure i després l’admirava com acaronava un valor, com n’escanyava un altre, o bé també com ensenyava a la gent la moderació i l’activitat. Perquè només qui tenia seny podia tractar-hi. N’hi havia molts, de diners escampats pel terra de la Borsa, però ajupir-se per recollir-los no era fàcil.

Vaig deixar que s’esperés després d’oferir-li una cigarreta i em vaig posar a mirar la correspondència. Al cap d’una mica es cansà i em va dir que no podia quedar-se més. D’altra banda, només havia vingut per dir a Guido que certes accions, de l’estrany nom de Rio Tinto i de les quals ell n’havia aconsellat a Guido la compra el dia abans —sí, just vint-i-quatre hores abans—, aquell dia havien pujat molt, prop del deu per cent. Es va posar a riure de gust.

—Mentre nosaltres estem aquí parlant, o més ben dit mentre m’estic esperant, la Borsa fa la resta. Si el senyor Speier ara volgués comprar aquelles accions, qui sap a quin preu hauria de pagar-les. Com he endevinat les intencions de la Borsa!

Es vantà del seu bon ull degut a la seva llarga intimitat amb la Borsa. Es va interrompre per preguntar-me:

—Què creu que instrueix més: la Universitat o la Borsa?

La seva mandíbula calà encara una mica i el forat de la ironia es va fer més gros.

—Evidentment la Borsa! —vaig dir amb convicció. Això em valgué per part seva una estreta de mà afectuosa quan em va deixar.

Així doncs, Guido jugava a la Borsa! Si hagués estat més atent ho hauria endevinat, perquè quan jo li havia presentat un compte exacte dels imports no gens insignificants que havíem guanyat amb els últims negocis, ell se l’havia mirat somrient, però amb un cert menyspreu. Trobava que havíem hagut de treballar massa per guanyar aquells diners. I pensar que amb alguna desena d’aquells negocis s’hauria pogut cobrir la pèrdua de l’any anterior! Què havia de fer ara, jo que pocs dies abans havia escrit les seves alabances?

Poc després va arribar Guido i jo fidelment li vaig dir les paraules de Nilini. Em va escoltar amb tanta impaciència que ni tan sols es va adonar que havia sabut que jugava, i se’n va anar.

Al vespre en vaig parlar amb Augusta, la qual va pensar que s’havia de deixar Ada en pau i en canvi avisar la senyora Malfenti dels perills a què s’exposava Guido. Em va demanar que fes tot el que pogués per impedir-li que fes disbarats.

Vaig preparar molt les paraules que havia de dir-li. Finalment duia a terme els meus propòsits de bondat activa i mantenia la promesa que havia fet a Ada. Sabia com m’havia d’agafar Guido per fer que m’obeís. Tothom comet una lleugeresa —li diria—, jugant a la Borsa, i més encara un comerciant que té un balanç semblant darrere seu.

L’endemà vaig començar molt bé:

—Tu, doncs, ara jugues a la Borsa! Vols acabar a la presó? —li vaig preguntar severament. Estava preparat per a una escena i em guardava per a mi de dir-li que, donat que ell actuava de manera que podia comprometre la casa, jo abandonaria sense més ni més l’oficina.

Guido va saber desarmar-me de seguida. Havia conservat el secret fins llavors però ara, amb un abandó de bon nen, em va explicar alguns detalls d’aquells afers. Treballava amb valors de minerals de no sé quin país que ja li havien donat beneficis, quasi els suficients per cobrir la pèrdua del nostre balanç. Ara ja no hi havia risc i podia explicar-m’ho tot. Quan tingués la mala sort de perdre tot allò que havia guanyat, deixaria de jugar sense més. Si, en canvi, la sort continuava de la seva banda, s’apressaria a posar en regla els meus enregistraments pels quals sempre se sentia amenaçat.

Vaig creure que no era el moment d’enfadar-se i que calia, en canvi, alegrar-se’n amb ell. Quant a les qüestions de combatibilitat, li vaig dir que ara ja podia estar tranquil perquè on hi havia diner disponible era molt fàcil regular la comptabilitat més empipadora. Un cop haguéssim reintegrat el compte d’Ada als nostres llibres i com a mínim haguéssim disminuït el que jo anomenava l’abisme de la nostra hisenda, és a dir, el compte de Guido, la nostra comptabilitat no tindria cap séc.

Després li vaig proposar de fer aquest arranjament en aquell moment i de posar les operacions de Borsa al compte de l’empresa. Per sort no ho va acceptar perquè si no jo hauria esdevingut el comptable del jugador i m’hauria carregat una major responsabilitat. D’aquesta manera, en canvi, les coses varen anar com si jo no existís. Ell va rebutjar la meva proposta amb raons que em varen semblar bones. Era de mal auguri pagar tan de pressa els seus deutes i és una superstició molt coneguda en totes les taules de joc que el diner d’altri porta sort. Jo no hi crec, però quan jugo no deixo de prendre totes les precaucions.

Durant un cert temps em vaig retreure d’haver acollit les declaracions de Guido sense protestar. Però quan vaig veure que la senyora Malfenti es comportava de la mateixa manera, quan em va explicar que el seu marit havia sabut guanyar bons diners a la Borsa, i després Ada, a qui vaig sentir considerar el joc com un tipus de comerç qualsevol, vaig comprendre que pel fet que a això fa referència, ningú no em podia retreure res. Per aturar Guido d’aquella davallada no n’hi hauria hagut prou amb la meva protesta, que no tindria cap eficàcia si no era abonada per tots els membres de la família.

Va ser d’aquesta manera que Guido va continuar jugant, i tota la seva família amb ell. Jo també era de la comitiva, tant és així que vaig entrar en una relació d’amistat força curiosa amb Nilini. És ben cert que no el podia sofrir perquè el veia ignorant i cregut, però sembla que per respecte a Guido, que n’esperava bons consells, vaig saber amagar tant els meus sentiments que va acabar creient que tenia en mi un amic fervent. No nego que potser la meva educació amb ell també es va deure al desig d’evitar aquell malestar que m’havia provocat la seva enemistat, tan forta a causa d’aquella ironia que reia sobre la seva cara lletja. Però no li vaig tenir altres delicadeses tret de la d’allargar-li la mà i saludar-lo quan arribava i quan se n’anava. Ell, en canvi, va ser molt amable i jo no vaig saber rebutjar les seves cortesies amb agraïment, la qual cosa és certament la màxima educació que es pot tenir en aquest món. M’aconseguia cigarretes de contraban i me les feia pagar just al preu que li costaven, molt poc. Si m’hagués estat més simpàtic m’hauria pogut empènyer a jugar amb ell com a intermediari; no ho vaig fer mai, només que per no veure’l més sovint.

Massa que el veia! Es passava hores i hores a la nostra oficina malgrat que —com era fàcil d’adonar-se— no estava enamorat de Carmen. Venia només per fer-me companyia a mi. Sembla ser que s’havia entestat a introduir-me en el món de la política on ell era un expert a causa de la Borsa. M’explicava com les grans potències un dia es donen la mà i l’endemà es peguen. No sé si va endevinar el futur perquè jo, per antipàtic, no me’l vaig escoltar mai. Li feia un somriure estúpid, estereotipat. El nostre malentès depenia d’una mala interpretació del meu somriure que ell interpretava com d’admiració. Jo no en tinc cap culpa.

Només recordo les coses que repetia cada dia. Vaig poder adonar-me que era un italià dubtós perquè creia que era millor que Trieste continués essent austríaca. Adorava Alemanya, especialment els trens alemanys que arribaven tan puntuals. Era socialista a la seva manera i hauria volgut que estigués prohibit que una sola persona tingués més de cent mil corones. No vaig riure un dia que, parlant amb Guido, va admetre que tenia just cent mil corones i ni un cèntim més. No vaig riure, i ni tan sols no li vaig preguntar si arribat el cas que un dia guanyés més no canviaria la seva teoria. La nostra, era veritablement una relació estranya. No podia riure ni amb ell ni d’ell.

Quan deixava anar alguna de les seves sentències, s’estirava tant sobre la butaca que els seus ulls miraven el sostre mentre que jo només veia el forat que anomenava mandibular. Però ell hi veia amb aquell forat! Algunes vegades vaig voler aprofitar aquella seva posició per pensar en una altra cosa, però ell reclamava la meva atenció i em preguntava de seguida:

—M’escoltes?

Després d’aquella simpàtica efusió seva, Guido, durant molt de temps, no em va parlar més dels seus afers. Nilini, de primer, me’n deia alguna cosa, però també ell s’anà tornant més reservat. Vaig saber per la mateixa Ada que continuava guanyant.

Quan ella va tornar, la vaig trobar una altra vegada molt desmillorada. Més que grassa, s’havia tornat fofa. Les seves galtes havien tomat a créixer i també aquesta vegada fora de lloc, de tal manera que li feien una cara quasi quadrada. Els ulls havien continuat deformant-se dins de la seva òrbita. La meva sorpresa va ser gran perquè havia sentit dir, a Guido i a d’altres que l’havien vista, que cada dia que passava es feia més forta i més sana. Però la salut de la dona és abans que res la seva bellesa.

Amb Ada vaig tenir també altres sorpreses. Em va saludar afectuosament, però no més de com hauria saludat Augusta. Entre nosaltres ja no hi havia cap secret i evidentment ella ja no recordava haver plorat recordant que m’havia fet patir tant. Molt millor! Oblidava a la fi els seus drets sobre mi! Era el seu bon cunyat i només m’estimava perquè retrobava inalterades les meves relacions amb la meva dona, les quals continuaven essent l’admiració de can Malfenti.

Un dia vaig fer un descobriment que em va sorprendre força. Ada es considerava bonica, encara! Lluny, al llac, l’havien festejada i era evident que li havia agradat. Probablement exagerava perquè em semblava un excés pretendre haver hagut de deixar aquelles vacances per escapar de les persecucions d’un enamorat. Admeto que hi hagués hagut alguna cosa del cert, perquè probablement podia semblar menys lletja a qui no l’havia coneguda abans. Però ni així, aquells ulls i aquell color i aquella forma de cara! A nosaltres ens semblava més lletja perquè, recordant com havia estat, trobàvem més acusades les destrosses causades per la malaltia.

Un vespre vàrem convidar Guido i Ada a casa nostra. Va ser un retrobament agradable, veritablement de família. Semblava la continuació d’aquell nostre prometatge entre quatre. Però la cabellera d’Ada no era gens brillant.

A l’hora d’acomiadar-nos, jo, per ajudar-la a posar-se la capa, vaig quedar-me un moment sol amb ella. De seguida vaig adonar-me que hi havia un canvi en les nostres relacions. Ens havien deixat sols i potser podíem dir-nos tot allò que davant dels altres no volíem dir-nos. Mentre l’ajudava, vaig pensar i vaig acabar trobant allò que havia de dir-li:

—Ho saps que ell ara juga! —li vaig dir amb veu seriosa. A vegades penso que amb aquestes paraules vaig voler tornar a evocar aquella nostra trobada que no volia admetre que hagués estat oblidada d’aquella manera.

—Sí —va dir ella somrient—, i ben fet que fa. N’ha après força, pel que m’han dit.

Vaig riure amb ella, sorollosament. Em sentia eximit de qualsevol responsabilitat. Mentre se n’anava, mormolà:

—Aquella Carmen encara continua a la vostra oficina?

No vaig arribar a contestar perquè se’n va anar. Entre nosaltres ja no existia el nostre passat. Existia, però, la seva gelosia. Continuava tan viva com la darrera vegada que ens havíem vist.

Ara, pensant-hi, trobo que hauria hagut d’adonar-me’n molt abans de ser-ne advertit expressament, que Guido havia començat a perdre en la Borsa. Va desaparèixer de la seva cara l’aire triomfal que l’havia il·luminada i manifestà novament aquella gran angoixa per aquell balanç tancat d’aquella manera.

—Per què te’n preocupes —li vaig preguntar amb la meva innocència— quan disposes d’allò que cal per convertir en reals del tot aquests enregistraments? Tenint tants diners no es va a la presó. —Llavors, tal com vaig saber després, tenia les butxaques buides.

Estava tan segur que tenia la sort de la seva banda que no vaig tenir en compte tants indicis que haurien pogut fer-me adonar del contrari.

Un vespre d’agost se’m va emportar una altra vegada a pescar amb ell. Amb la llum enlluernadora d’una lluna quasi plena hi havia ben poques possibilitats d’agafar res amb l’ham. Però ell va insistir dient que en alta mar trobaríem un cert alleujament per a la calor. Efectivament, no hi vàrem trobar altra cosa. Després d’un únic intent, no vàrem escar més els hams i vàrem deixar penjar les llinyes per la barqueta que Luciano va empènyer mar endins. Els raigs de la lluna arribaven fins al fons del mar afinant la vista dels peixos grossos, que d’aquesta manera s’adonaven de l’engany, i també la dels petits, capaços de rosegar l’esquer però no d’empassar-se l’ham. El nostre esquer no era altra cosa que un regal per als peixets.

Guido es va ajeure a popa i jo a proa. Poc després va mormolar:

—Quina tristesa tota aquesta llum!

Deia això perquè probablement la llum no el deixava dormir i jo vaig assentir per donar-li gust i també per no torbar, amb una discussió absurda, la solemne quietud en què ens movíem lentament. Però Luciano va protestar dient que a ell aquella llum li agradava molt. Vist que Guido no contestava, vaig voler fer-lo callar dient-li que la llum era certament una cosa trista perquè es veien les coses d’aquest món. I a més impedia de pescar. Luciano va riure i va callar.

Vàrem estar callats molta estona. Jo vaig badallar moltes vegades de cara a la lluna. Em penedia d’haver-me deixat pujar en aquella barqueta.

Guido, de cop, em va preguntar:

—Tu que ets químic, sabries dir-me que és més eficaç el veronal pur o el veronal de sodi?

Jo, per dir la veritat, no sabia ni que existís el veronal de sodi. No es pot pretendre que un químic se sàpiga el món de memòria. Jo, de química, sé el just per poder trobar de seguida, en els llibres, qualsevol informació i, a més, poder discutir —com es va veure en aquell cas— d’allò que ignoro.

De sodi? Però si era sabut de tothom que les combinacions de sodi eren les que més fàcilment s’assimilaven. És més, a propòsit del sodi vaig recordar —i ho vaig repetir més o menys exactament— un himne a aquell element, entonat per un professor meu durant l’única classe seva a la qual havia assistit. El sodi era un vehicle sobre el qual pujaven els elements per moure’s més de pressa. I el professor havia recordat com el clorur de sodi passava d’organisme en organisme i com anava acumulant-se, únicament pet la gravetat, en el forat més profund de la terra, el mar. No sé si vaig reproduir exactament el pensament del meu professor, però en aquell moment, davant d’aquella enorme extensió de clorur de sodi, vaig parlar amb un respecte infinit.

Després de dubtar, Guido preguntà encara:

—Així doncs, si algú volgués morir hauria de prendre el veronal de sodi?

—Sí, —vaig contestar.

Després, recordant que hi ha casos en què es pot voler simular un suïcidi i sense adonar-me de seguida que recordava a Guido un episodi de la seva vida, vaig afegir:

—I qui no vol morir ha de prendre el veronal pur.

Els estudis de Guido sobre el veronal haurien pogut fer-me pensar. En canvi, no vaig entendre res, preocupat com estava amb el sodi. Durant els dies següents vaig estar en condicions de dur a Guido noves proves sobre les qualitats que jo havia atribuït al sodi. També per accelerar les amalgames, que no són sinó abraçades fortes entre dos cossos, abraçades que substitueixen la combinació o l’assimilació; s’afegia sodi al mercuri. El sodi era el mitjancer entre l’or i el mercuri. Però a Guido el veronal ja no li importava, i jo ara penso que en aquell moment les seves coses havien millorat a la Borsa.

En el decurs d’una setmana, Ada va venir a l’oficina ben bé tres vegades. Només després de la segona, se’m va acudir que ella volia parlar-me.

La primera vegada em va trobar amb Nilini que s’havia posat una vegada més a educar-me. Ella es va esperar ben bé una hora que se n’anés, però va cometre l’error de posar-se a xerrar amb ell i ell va pensar-se per això, que havia de quedar-se. Un cop fetes les presentacions vaig respirar tranquil pel fet que el forat mandibular de Nilini no s’havia girat cap a mi. No vaig prendre part en la seva conversa.

Nilini va ser fins i tot graciós i va sorprendre Ada explicant-li que es feia tanta bugada al Tergesteo com a la sala d’una senyora. Només, segons ell, a la Borsa, com sempre, s’estava més informat que a qualsevol altre lloc. A Ada li va semblar que ell calumniava les dones. Va dir que no sabia què era criticar. En aquest punt vaig intervenir-hi jo per confirmar que, en tots els anys que la coneixia, no havia sortit mai de la seva boca cap paraula que s’assemblés a una crítica. Vaig somriure dient això perquè em va semblar que li feia un retret. Ella no criticava perquè no li importava allò que feien els altres. De primer, en plena salut, havia pensat en els seus propis afers i, quan li va venir la malaltia, no va quedar en ella més que un petit lloc lliure que va ocupar la seva gelosia. Era una veritable egoista, però ella va acollir la meva opinió amb agraïment.

Nilini va fingir no creure ni a ella ni a mi. Va dir que em coneixia des de feia molts anys i que em considerava d’una gran ingenuïtat. Això em va divertir i també va divertir Ada. Em vaig enfadar molt, en canvi, quan ell —per primera vegada davant de tercers— va proclamar que era un dels meus millors amics i que per això em coneixia a fons. No vaig gosar protestar, però per aquella declaració descarada em vaig sentir ofès en el meu pudor, com un noia que hagués estat acusada en públic d’haver fornicat.

Era tan ingenu, deia Nilini, que Ada, amb l’acostumada llestesa de les dones, hauria pogut criticar davant meu sense que jo me n’adonés. A mi em va semblar que Ada continuava divertint-se amb aquells compliments dubtosos mentre que després vaig saber que el deixava parlar esperant es cansés i que se n’anés. Però va haver d’esperar molt.

Quan Ada va tornar per segona vegada em va trobar amb Guido. Llavors vaig llegir en la seva cara una expressió d’impaciència i vaig endevinar que venia per mi. Fins que no va tornar, em vaig entretenir amb els meus habituals somnis. En el fons ella no em demanava amor, però massa freqüentment volia trobar-se a soles amb mi. Per als homes és difícil entendre allò que volen les dones, també perquè elles mateixes, algunes vegades, ho ignoren.

En canvi, les seves paraules no em varen portar cap sentiment nou. Ella, tan bon punt va poder parlar-me, va tenir la veu trencada de l’emoció, però no perquè ja m’hagués parlat. Volia saber per quin motiu encara no s’havia acomiadat Carmen. Li vaig explicar tot allò que en sabia, també aquell nostre intent de trobar-li un lloc a l’oficina d’Olivi. Ella es va calmar de seguida perquè allò que li deia responia exactament a allò que li havia dit Guido. Després vaig saber que els accessos de gelosia li continuaven venint de tant en tant. Li venien sense causa aparent i li marxaven amb una paraula que la convencés.

Em va fer encara dues preguntes: si era tan difícil trobar un lloc per a una empleada i si la família de Carmen estava tan necessitada com per haver de deprendre del sou de la noia.

Li vaig explicar que, efectivament, a Trieste, era difícil en aquells moments, trobar feina en una oficina per a una dona. Quant a la seva segona pregunta, no podia contestar-la-hi perquè de la família de Carmen no en sabia res.

—Guido, en canvi, els coneix tots, en aquella casa, —va mormolar Ada amb ira i les llàgrimes li enrojolaren una altra vegada les galtes.

Després em va estrènyer la mà per acomiadar-se i em va donar les gràcies. Somrient enmig de les llàgrimes, va dir que sabia que podia comptar amb mi. El somriure em va plaure perquè certament no anava adreçat al cunyat, sinó a qui estava lligat a ella per vincles secrets. Intentava demostrar-li que em mereixia aquell somriure i vaig dir:

—Allò que em fa patir de Guido no és Carmen, sinó el seu joc a la Borsa!

Ella s’arronsà d’espatlles:

—Això no té importància. En vaig parlar també amb la mare. També el pare jugava a la Borsa i hi va guanyar molts diners!

Em vaig quedar desconcertat per la resposta i vaig insistir:

—Aquell Nilini no m’agrada. No és gens cert que sigui amic seu!

Ella em va mirar sorpresa:

—A mi em sembla un bon home. També Guido se l’estima molt. A més, crec que Guido ara està molt pendent dels seus negocis.

Estava ben decidit a no dir-li mal de Guido i vaig callar. Quan vaig estar sol no vaig pensar en Guido, sinó en mi mateix. Potser era bo que finalment Ada se’m presentés com una germana i res més. No prometia ni amenaçava amor. Durant molts dies vaig recórrer la ciutat inquiet i desequilibrat. No arribava a entendre’m. Per què em sentia com si Carla m’hagués deixat en aquell moment? No m’havia passat res de nou. Sincerament crec que sempre he tingut necessitat d’aventures o d’alguna complicació que s’hi assemblés. Les meves relacions amb Ada ara ja no eren gens complicades.

Nilini, des de la seva butaca, un dia va predicar més que de costum: des de l’horitzó venia un núvol, res més que l’encariment del diner. La Borsa, de cop s’havia saturat i no podia absorbir res més.

—Tirem-hi sodi! —vaig proposar.

La interrupció no li va agradar gens, però per no haver d’enrabiar-se, no em va fer cas; de cop el diner d’aquest món escassejava i per això era més car. Se sorprenia que això passés ara mentre ell ho havia previst per a un mes més tard.

—Deuen haver enviat tot el diner a la lluna! —vaig dir.

—Són coses serioses de les quals no s’ha de riure —va afirmar Nilini mirant sempre el sostre—. Ara veurem qui té l’ànima del veritable lluitador i qui, en canvi, sucumbeix al primer cop.

Com que no vaig entendre per què el diner d’aquest món podia escassejar, tampoc no em vaig adonar que Nilini posava Guido entre els lluitadors dels quals calia provar-ne el valor. Estava tan acostumat a defensar-me de les seves prèdiques amb la distracció, que també aquesta, que vaig sentir, va passar de llarg sense tocar-me.

Però pocs dies després Nilini va entonar una música ben diferent. Havia passat alguna cosa nova. Havia descobert que Guido havia fet negocis amb un altre agent de canvi. Nilini va començar a protestar amb un to molt apressat que ell no havia faltat Guido en res, ni tan sols a la deguda discreció. D’això en volia el meu testimoni. No havia amagat els negocis de Guido fins i tot a mi a qui continuava considerant com el seu millor amic? Però ara ja s’havia desvinculat de tota reserva i podia cridar-me a l’oïda que Guido estava arruïnat fins a la punta dels cabells. Pels negocis que s’havien fet amb ell de mitjancer, assegurava que amb la més lleu millora podria resistir i esperar temps millors. Era gros, però, que a la primera adversitat Guido li hagués fet un tort.

Tot al contrari d’Ada! La gelosia de Nilini era indomable. Volia obtenir notícies d’ell i ell, en canvi, s’exasperava cada vegada més i continuava parlant del tort que se li havia fet. Per això, malgrat tots els seus propòsits, va continuar essent discret.

A la tarda vaig trobar Guido a l’oficina. Estava estirat al nostre sofà en un estat curiós entre la desesperació i la son. Li vaig preguntar:

—Estàs enfangat fins al coll?

No em va contestar de seguida. Va aixecar el braç amb què es tapava la cara desencaixada i va dir:

—Has vist mai un home més desgraciat que jo?

Va abaixar el braç i va canviar de posició tot posant-se de panxa enlaire. Va tancar els ulls i va semblar que havia oblidat la meva presència.

No vaig saber consolar-lo. La veritat és que m’ofenia que es considerés l’home més desgraciat del món. No era una exageració la seva; era una veritable mentida. Si hagués pogut l’hauria ajudat, però m’era impossible consolar-lo. Per a mi, ni aquell que és més innocent ni qui és més desgraciat que Guido mereix compassió, perquè altrament, en la nostra vida, només hi hauria lloc per a aquest sentiment, la qual cosa seria un gran avorriment. La llei natural no dóna dret a la felicitat, ans al contrari, prescriu la misèria i el dolor. Quan s’exposa alguna cosa comestible, els paràsits hi van des de tot arreu i, per si en faltaven, s’afanyen a néixer-ne de nous. Aviat la presa es fa insuficient perquè la natura no fa càlculs sinó experiències. Quan ja no n’hi ha prou, vet aquí que els consumidors han de minvar a força de morir, no sense dolor, i d’aquesta manera l’equilibri, per un moment, és restablert. Per què lamentar-se? Tanmateix tothom es lamenta. Aquells que no n’han obtingut res moren cridant la injustícia i aquells que n’han obtingut una part, troben que haurien hagut de tenir dret a una part més gran. Per què no moren i no viuen callant? En canvi, és simpàtica l’alegria de qui ha sabut treure’n una part exuberant i es manifesta al sol, enmig dels aplaudiments. L’únic crit admissible és el del triomfant.

I precisament Guido! No tenia cap aptitud ni per guanyar ni per conservar riquesa. Tornava de la taula de joc i plorava perquè havia perdut. Per tant, no es comportava com un home i a mi em feia fàstic. Per això i només per això, en el moment en què Guido va tenir necessitat del meu afecte no el va trobar. Ni tan sols els meus repetits propòsits varen poder acompanyar-me fins a aquell punt.

Mentrestant la respiració de Guido s’anava fent cada vegada més regular i sorollosa. S’adormia! Que poc viril que era en la seva desgràcia! Se li havien emportat el comestible i tancava els ulls potser per somiar que encara el posseïa, en comptes d’obrir-los bé per mirar d’arrencar-ne una miqueta.

Em va venir la curiositat de saber si Ada estava informada de la desgràcia que li havia tocat. Li ho vaig preguntar en veu alta. Ella es va sobtar i va haver de menester una pausa per habituar-se a la seva desgràcia que, de cop, va veure sencera.

—No! —va dir. Després va tancar els ulls.

Certament tots aquells que han estat maltractats durament tendeixen a la son. El son els dóna força. Vaig continuar mirant-lo dubtós. Però com podia ajudar-lo si dormia? No era el moment de dormir. El vaig agafar bruscament per una espatlla i el vaig sacsejar:

—Guido!

S’havia ben adormit. Em va mirar incert amb la vista encara ennuvolada pel son i em va preguntar:

—Què vols? —Immediatament després, enrabiat, va repetir la pregunta—: I doncs, què vols?

Volia ajudar-lo, sinó no hauria tingut dret a despertar-lo. Jo també em vaig enfadar i vaig cridar que aquell no era moment de dormir perquè calia afanyar-se per veure com es podia arreglar tot plegat. Calia calcular-ho i discutir-ho entre tots els membres de la nostra família i els de la seva de Buenos Aires.

Guido es va asseure. Encara estava una mica confós perquè l’havia despertat d’aquella manera. Em va dir amb amarguesa:

—Hauries fet més ben fet deixant-me dormir. Qui vols que m’ajudi, ara? No recordes a quin extrem vaig haver d’arribar l’altra vegada per tenir una mica d’allò que necessitava per salvar-me? Ara es tracta de quantitats considerables! On vols que vagi a topar?

Sense cap afecte, ans al contrari, amb la ira d’haver de donar i d’haver-me’n de privar jo i els meus, vaig dir:

—Que no hi sóc jo, aquí? —Després la gasiveria em suggerí d’atenuar d’entrada el meu sacrifici:

—Que no hi ha Ada? Que no hi ha la nostra sogra? Que no poden unir-nos per salvar-te?

Ell es va aixecar i se’m va acostar amb la intenció evident d’abraçar-me. Però era precisament això el que no volia. Oferint-li el meu ajut, tenia ara el dret d’esbroncar-lo i ho vaig fer a bastament. Li vaig retreure la seva debilitat actual i també la seva presumpció que havia durat fins a aquell moment i que tant l’havia dut a la ruïna. Havia actuat per compte propi sense consultar ningú. Moltes vegades havia intentat que m’expliqués les coses per frenar-lo i salvar-lo, però ell m’havia rebutjat bo i donant tota la seva confiança a Nilini.

Aquí Guido va somriure, sí, tal com sona, el molt desgraciat! Em va dir que feia quinze dies que ja no treballava amb Nilini i s’havia ficat al cap que el morro de Nilini li portava mala sort.

Aquella son i aquell somriure eren característics d’ell: espatllava tot allò que tenia al voltant i somreia. Em vaig fer el jutge sever perquè per salvar Guido calia educar-lo. Vaig voler saber quant havia perdut i em vaig enrabiar quan em va dir que no ho sabia del cert. Em vaig enrabiar encara més quan em va dir una xifra relativament baixa que després va resultar que era la quantitat necessària per pagar la liquidació del dia 15 del mes quan només faltaven dos dies. Però Guido afirmava que fins a la fi del mes hi havia temps i que les coses podien canviar. L’escassesa de diner al mercat no duraria eternament.

Vaig cridar:

—Si en aquest món falta diner, esperes rebre’n de la lluna? —vaig afegir que no s’havia de jugar ni un dia més. No es podia arriscar a veure augmentada la pèrdua ja prou grossa. Vaig dir també que la pèrdua es dividia en quatre parts que suportaríem entre jo, ell (o sigui el seu pare), la senyora Malfenti i Ada, que calia tornar al nostre comerç sense riscs i que no volia veure mai més Nilini ni cap altre agent de canvi, a la nostra oficina.

Ell, tranquil, em va demanar que no cridés tant perquè podien sentir-nos els veïns.

Vaig fer un gran esforç per calmar-me i ho vaig aconseguir encara que vaig continuar dient-li en veu baixa altres insolències. La seva pèrdua era, a més, la conseqüència d’un crim. Calia ser una bestiota per posar-se en situacions com aquella. Em semblava necessari que suportés la lliçó sencera.

Aquí Guido va protestar tranquil·lament. Qui era que no havia jugat a la Borsa? El nostre sogre, que havia estat un comerciant tan sòlid, no havia passat ni un dia de la seva vida sense algun compromís. A més —Guido ho sabia— jo també havia jugat.

Vaig protestar al·legant que entre joc i joc hi havia una diferència. Ell s’havia jugat a la Borsa tot el seu patrimoni, jo les rendes d’un mes.

Em va fer un efecte ben trist que Guido intentés deslliurar-se puerilment de la seva responsabilitat. Va afirmar que Nilini l’havia empès a jugar més del que volia, tot fent-li creure que el portava cap a una gran fortuna.

Vaig riure i em vaig burlar d’ell. Nilini no es podia criticar perquè feia allò que li interessava. I, pel que fa a la resta, després d’haver deixat Nilini, no s’havia ell precipitat a augmentar les apostes mitjançant un altre agent? Hauria pogut vantar-se de la nova relació, si amb ell s’hagués posat a jugar a la baixa, d’amagat de Nilini. Per esmenar-ho, certament no podia ser suficient canviar de representant i continuar per l’idèntic camí perseguit pel mateix infortuni. Ell volia induir-me finalment que el deixés en pau, i, amb un nus a la gola, va reconèixer que s’havia equivocat.

Vaig deixar de renyar-lo. Ara em feia veritable pena i fins l’hauria abraçat, si ell hagués volgut. Li vaig dir que de seguida m’encarregaria d’aportar els diners que havia de proporcionar i que també m’encarregaria de parlar amb la nostra sogra. Ell, en canvi, s’encarregaria d’Ada.

La meva compassió va augmentar quan em va confessar que parlaria de gust amb la nostra sogra en comptes de fer-ho jo, però que l’angoixava haver de parlar amb Ada.

—Tu ja ho saps, com són les dones! Els afers, o no els entenen o només els entenen quan acaben bé! —Ell no parlaria i pregaria a la senyora Malfenti que la informés de tot.

Aquesta decisió l’alleugerí molt i vàrem sortir junts. El veia caminar al meu costat amb el cap cot i em penedia d’haver-lo tractat amb tanta duresa. Però, com podia actuar d’altra manera si me l’estimava? Havia de canviar si no volia anar de dret a la ruïna! Com devia ser la seva relació amb la dona si tenia tanta por de parlar-li! Però mentrestant va descobrir la manera de fer-me enrabiar una altra vegada. Mentre caminàvem havia anat perfeccionant el seu pla que tant li havia agradat. No sols no hauria de parlar amb la seva dona, sinó que faria per manera de no veure-la aquell vespre, perquè sortiria a caçar de seguida. Després d’aquell propòsit, s’alliberà de tot emboirament. Semblava que n’hi havia hagut prou amb la perspectiva de poder anar a l’aire lliure, lluny de qualsevol maldecap, per tenir l’aspecte de trobar-s’hi i gaudir-ne plenament. Això em va indignar! Amb el mateix aspecte, certament, hauria pogut tornar a la Borsa per reprendre-hi el joc en el qual arriscava la fortuna de la seva família i també de la meva.

Em va dir:

—Vull concedir-me aquesta última diversió i et convido a venir amb mi sempre que et comprometis a no recordar-me ni una paraula dels esdeveniments d’avui.

Fins aquí havia parlat tot somrient. Davant la meva cara seriosa, es va posar més seriós també ell. Va afegir:

—Tu també trobes que necessito un descans després d’un cop com aquest. Després em serà més fàcil reprendre el meu lloc en la lluita.

La seva veu s’havia trencat per una emoció, de la sinceritat de la qual no vaig poder dubtar. Per això em fou possible contenir el meu enuig o manifestar-lo només rebutjant la seva invitació, tot dient-li que jo havia de quedar-me a la ciutat per aconseguir el diner necessari. Quin retret! Jo, innocent, em quedava al meu lloc, mentre ell, el culpable, podia anar a divertir-se.

Havíem arribat davant la porta de ca la senyora Malfenti. Ell no havia tornat a recobrar l’aspecte de joia per la diversió d’algunes hores que l’esperava i, mentre va estar amb mi, va conservar estereotipada sobre la cara, l’expressió de dolor que jo li havia reclamat. Però abans de deixar-me, va trobar un desfogament en una sortida d’independència i —tal com em va semblar— de rancor. Em va dir que estava molt sorprès de descobrir en mi un amic semblant. Dubtava de si acceptar el sacrifici que li volia fer i volia (precisament volia) que jo sabés que no em retenia de cap de les maneres i que, per tant, era lliure de donar o no donar.

Estic seguir d’haver-me posat vermell. Per sortir del mal moment, li vaig dir:

—Per què vols que em faci enrera si fa un moment, sense que m’haguessis demanat res, m’he ofert a ajudar-te?

Ell em va mirar una mica incert, després va riure:

—Ja que ho vols així, accepto sense més i t’ho agraeixo. Però farem un contracte de societat nou del tot, perquè cadascú tingui allò que és seu. És més, si hi ha feina i vols continuar ocupant-te’n, hauràs de tenir el teu sou. Aixecarem la societat sobre una base ben diferent. Així no haurem de témer altres danys per haver ocultat la pèrdua del nostre primer any d’exercici.

Vaig contestar:

—Aquesta pèrdua no té cap importància i no hi has de pensar més. Ara intenta posar la nostra sogra de part teva. Això és el que interessa, i res més.

Ens vàrem deixar d’aquesta manera. Crec que vaig somriure de la ingenuïtat amb què Guido manifestava els seus sentiments més íntims. Ell m’havia fet aquell discurs tan llarg només per poder acceptar el meu ajut sense haver de donar-me’n les gràcies. Però jo no pretenia res. En tenia prou de saber que aquest reconeixement me’l devia.

Pel que fa a la resta, un cop separat de Guido, jo també em vaig sentir millor com si precisament llavors acabés de sortir a l’aire lliure. Sentia veritablement la llibertat que m’havia estat presa pel propòsit d’educar-lo i de tornar-lo al bon camí. En el fons, el pedagog està més encadenat que l’alumne. Estava ben decidit a aconseguir-li aquells diners. Naturalment no sabia si ho feia per afecte a ell o a Ada, o potser per alliberar-me d’aquella petita part de responsabilitat que podia tenir pel fet d’haver treballat en la seva oficina. En resum, havia decidit sacrificar una part del meu patrimoni i, encara avui, és amb gran satisfacció que veig aquell dia de la meva vida. Aquell diner salvava Guido i a mi em garantia una gran tranquil·litat de consciència.

Vaig caminar fins al vespre amb la tranquil·litat més gran i d’aquesta manera vaig perdre el temps útil per anar a trobar Olivi a la Borsa, a qui havia de dirigir-me per tal que em donés una suma tan forta com aquella. Després vaig pensar que la cosa no era tan urgent. Jo tenia molts diners a la meva disposició i n’hi havia prou per satisfer el pagament del dia quinze. Per a finals de mes ja proveiria més endavant.

En tot aquell vespre no vaig pensar més en Guido. Més tard, o sigui quan els nens varen ser a dormir, vaig intentar diverses vegades d’explicar a Augusta el desastre financer de Guido i el dany que em reportava a mi, però després no vaig voler disgustar-me amb discussions i vaig pensar que seria millor abstenir-me de convèncer Augusta fins al moment en què l’arranjament d’aquells afers hagués estat decidit per tots. A més, hauria estat bo que jo m’hagués disgustat mentre ell s’estava divertint.

Vaig dormir molt bé i, l’endemà al matí, amb la butxaca no gaire plena de diners (hi portava l’antic sobre què Carla m’havia tornat i que fins llavors havia conservat religiosament per a ella mateixa o per a algun hereu seu i alguna mica d’altres diners que havia pogut treure d’un banc) me’n vaig anar a l’oficina. Vaig passar el matí llegint el diari, entre Carmen que cosia i Luciano que s’ensinistrava en multiplicacions i sumes.

Quan vaig tornar a casa a l’hora de dinar, vaig trobar Augusta perplexa i abatuda. La seva cara estava coberta per aquella pal·lidesa que només la produïen els disgustos que li donava jo. Tranquil·lament, em va dir:

—He sabut que has decidit de sacrificar una part del teu patrimoni per salvar Guido! Sé que no tenia dret a ser-ne informada…

Tenia tan poc clar el seu dret que va dubtar. Després va tornar a retreure’m el meu silenci.

—Però és veritat que jo no sóc Ada, perquè mai no m’he oposat a la teva voluntat.

Va caldre temps per saber allò que havia succeït. Augusta havia anat a casa d’Ada quan estava discutint la qüestió de Guido amb la mare. Veient-la, Ada s’havia posat a plorar i li havia explicat la meva generositat que no estava disposada a acceptar de cap de les maneres. És més, havia demanat a Augusta que em convencés de desistir del meu oferiment.

Em vaig adonar de seguida que Augusta patia la seva antiga malaltia, la gelosia per la germana, però no hi vaig donar cap importància. Em sorprenia l’actitud que havia pres Ada.

—Et sembla que està ressentida? —vaig preguntar obrint els ulls de sorpresa.

—No! No! Ofesa no —va cridar la sincera Augusta—, m’ha besat i m’ha abraçat… potser perquè t’abraci a tu.

Semblava una manera d’expressar-se un pèl còmica. Em mirava, m’estudiava desconfiada.

Vaig protestar:

—Penses que Ada està enamorada de mi? Què t’ha passat pel cap?

No vaig aconseguir de calmar Augusta, la gelosia de la qual em disgustava horriblement. D’acord que Guido en aquell moment ja no estava divertint-se sinó que passava certament un mal quart d’hora entre la seva sogra i la seva dona, però jo també estava molt enfadat i em semblava massa sofriment essent com era innocent del tot.

Vaig intentar de calmar Augusta fent-li carícies. Ella va apartar la cara de la meva per veure’m millor i, amb dolcesa, em va fer un retret que em va commoure molt.

—Ja ho sé que a mi també m’estimes —em va dir.

Evidentment l’estat d’ànim d’Ada no tenia importància per a ella, sinó el meu i se’m va acudir una idea per provar la meva innocència:

—Ada està enamorada de mi, doncs? —vaig fer rient.

Després, separant-me d’Augusta per deixar-me veure millor, vaig inflar una mica les galtes i vaig obrir els ulls de manera poc natural, per tal d’assemblar-me a Ada malalta. Augusta em va mirar sorpresa, però va endevinar aviat la meva intenció. Li va agafar un atac de riure del qual es va avergonyir.

—No! —em va dir—, et prego que no te’n riguis.

Després va confessar, sempre rient, que havia aconseguit d’imitar molt bé aquelles protuberàncies que donaven a la cara d’Ada un aspecte tan sorprenent. I ho sabia perquè mentre la imitava m’havia semblat abraçar-la. Quan vaig estar sol, vaig repetir aquell esforç amb desig i amb disgust.

A la tarda vaig anar a l’oficina esperant de trobar-hi Guido. L’hi vaig esperar una estona i després vaig decidir d’anar cap a casa seva. A més, havia de saber si calia demanar aquells diners a Olivi. Havia de complir el meu deure encara que em molestés tornar a veure Ada alterada una vegada més per l’agraïment. Qui sap les sorpreses que em podien venir d’aquella dona!

A les escales de la casa de Guido em vaig trobar amb la senyora Malfenti que les pujava amb dificultat. Em va explicar fil per randa tot allò que s’havia decidit fins llavors sobre l’afer de Guido. La nit abans s’havien posat més o menys d’acord amb la convicció que calia salvar aquell home que tenia tanta mala sort. Fins al matí Ada no havia sabut que jo havia de col·laborar a cobrir les pèrdues de Guido i s’havia negat en rodó a acceptar. La senyora Malfenti l’excusava:

—Què hi vols fer? No vol carregar-se amb el remordiment d’haver empobrit la seva germana predilecta.

Al replà, la senyora Malfenti es va aturar per respirar i també per parlar, i em va dir rient que la cosa acabaria sense cap mal per a ningú. Abans de dinar, ella, Ada i Guido havien anat a aconsellar-se amb un advocat, antic amic de la família i ara també tutor de la petita Anna. L’advocat havia dit que no calia pagar perquè la llei no l’obligava. Guido s’hi havia oposat vivament parlant d’honor i de deure, però sens dubte, una vegada que tots, també Ada, decidissin de no pagar, ell també hauria de resignar-s’hi.

—Però la seva empresa, en la Borsa, serà declarada en fallida? —vaig preguntar perplex.

—Probablement! —va dir la senyora Malfenti amb un sospir abans de reprendre la pujada de l’últim tram de l’escala.

Guido, després de dinar, acostumava a fer migdiada i per això ens va rebre només Ada, en aquell salonet que jo coneixia tan bé. En veure’m va estar un moment confosa, només un moment, que jo, però, vaig agafar i retenir, clar, evident, com si la seva confusió m’hagués estat dita. Després es va sobreposar i em va allargar la mà amb un moviment decidit, viril, que havia d’esborrar la inseguretat femenina que l’havia precedida.

Em va dir:

—Augusta ja t’haurà dit com te n’estic, d’agraïda. Ara no sabria dir-te el que sento perquè estic torbada. Fins i tot estic malalta. Sí, molt malalta! Necessitaria anar una altra vegada al sanatori de Bolonya!

La va interrompre un sanglot:

—Ara et demano un favor. Et prego que diguis a Guido que tu tampoc no estàs en disposició de donar-li aquells diners. D’aquesta manera serà més fàcil induir-lo a fer el que ha de fer.

Abans havia tingut un sanglot recordant la mateixa malaltia; després, va sanglotar una altra vegada, abans de continuar parlant del marit:

—És un nen, i cal tractar-lo com a tal. Si sap que tu consenteixes a donar-li aquells diners, encara s’obstinarà més en la seva idea de sacrificar la resta inútilment. Inútilment perquè ara ja sabem amb absoluta certesa que la fallida a la Borsa està permesa. Ho ha dit l’advocat.

Em feia saber el parer d’una alta autoritat sense demanar-me el meu. Com a vell freqüentador de la Borsa, el meu parer, també al costat del de l’advocat, hauria pogut tenir el seu pes, però ni tan sols vaig recordar el meu parer, si és que en tenia un. Vaig recordar, en canvi, que em posaven en una posició comprometedora. No podia fer-me enrera del compromís que havia contret amb Guido: era com a compensació d’aquell compromís, que m’havia cregut autoritzat a cridar-li a les orelles tantes insolències, tot embutxacant-me d’aquesta manera una mena d’interessos sobre el capital que ara ja no podia negar-li.

—Ada! —vaig dir indecís—. No crec que pugui desdir-me així d’un dia per l’altre. No seria millor que convencessis Guido de fer les coses com tu les vols?

La senyora Malfenti, amb la gran simpatia que sempre em demostrava, va dir que entenia molt bé la meva delicada posició i que, pel que fa a la resta, quan Guido veiés que només disposava d’una quarta part del que necessitava, s’hauria d’adaptar per força al seu voler.

Però Ada no havia exhaurit les seves llàgrimes. Plorant i amb la cara tapada pel mocador, va dir:

—Has fet mal fet, molt mal fet amb aquesta oferta veritablement extraordinària! Ara es veu tot el mal que has fet!

Em semblava que dubtava entre un gran agraïment i un gran rancor. Després va afegir que no volia que es parlés mai més d’aquell meu oferiment i em demanava que no donés aquells diners, perquè m’impediria de donar-los i impediria Guido d’acceptar-los.

Estava tan pertorbat, que vaig acabar dient una mentida. Li vaig dir que aquells diners ja els tenia i vaig assenyalar la meva butxaca de dalt on tenia aquell sobre de pes ben lleuger. Ada em va mirar, aquesta vegada amb una expressió de veritable admiració de la qual potser me n’hauria alegrat si no hagués sabut que no la mereixia. De tota manera, va ser precisament aquesta meva mentida, de la qual no sé donar una altra explicació que una meva estranya tendència a mostrar-me davant d’Ada més important del que sóc, que em va impedir d’esperar Guido i que em va treure d’aquella casa. També hauria pogut succeir que en un moment donat, contràriament al que semblava, m’haguessin demanat que donés els diners que deia que portava a sobre i llavors, quina fila hauria fet? Vaig dir que tenia coses urgents per fer a l’oficina i me’n vaig anar.

Ada em va acompanyar fins a la porta i em va assegurar que convenceria Guido perquè vingués a casa meva i m’agraís la meva bondat i la rebutgés. Ho va dir amb tanta resolució que em va sobtar. Em semblà que aquell ferm propòsit anava a colpir-me també a mi. No! En aquell moment ella no m’estimava. El meu acte de bondat era massa gran. Aixafava la gent sobre la qual queia i no era gens estrany que els beneficiats protestessin. Mentre anava cap a l’oficina vaig intentar de treure’m el malestar que m’havia produït el comportament d’Ada, tot recordant que jo, aquell sacrifici, el feia per Guido i per ningú més. Què hi tenia a veure Ada? Em vaig prometre que ho faria saber a Ada a la primera ocasió que se’m presentés.

Vaig anar a l’oficina ben bé per no tenir el remordiment d’haver mentit una vegada més. No hi tenia res a fer. Des del matí que feia un xim-xim que havia refrescat considerablement la temperatura d’aquella primavera titubejant. Amb dues passes hauria arribat a casa, mentre que per anar a l’oficina havia de recórrer un camí més llarg, la qual Cosa era força molest.

Però em semblava que havia de tenir paraula.

Poc després hi vingué Guido. Va allunyar Luciano de l’oficina per quedar-se només amb mi. Tenia aquell seu aspecte trasbalsat que l’ajudava en les baralles amb la muller i que jo coneixia tan bé. Devia haver plorat i cridat.

Em va preguntar què em semblaven els projectes de la seva muller i de la seva sogra que ell ja sabia que m’havien estat comunicats. Em vaig mostrar indecís. No volia dir el meu parer que no podia comparar-se amb el de les dues dones i sabia que si hagués adoptat el d’elles, hauria provocat noves escenes per part de Guido. A més m’hauria sabut massa greu fer semblar incert el meu ajut i a la fi, havíem quedat d’acord amb Ada que la decisió l’havia de prendre Guido i no jo. Li vaig dir que calia calcular, veure, sentir altres persones. Jo no era un home de negocis com per poder donar un consell a una cosa tan important. I, per guanyar temps, li vaig preguntar si volia que consultés Olivi.

Amb això n’hi va haver prou per fer-lo cridar:

—Aquell imbècil! —va cridar—. T’ho prego: deixa’l estar!

No estava gens disposat a acalorar-me en la defensa d’Olivi, però no n’hi va haver prou amb la meva calma per asserenar Guido. Estàvem al mateix punt que el dia abans, però ara era ell qui cridava i a mi em tocava de callar. És una qüestió de disposicions. Estava lligat de peus i mans.

Però ell va voler tant si com no que digués el meu parer. Per una inspiració que considero divina vaig parlar molt bé, tant que si les meves paraules haguessin tingut algun efecte, la catàstrofe que va venir s’hauria pogut evitar. Li vaig dir que jo, de moment, dividiria les dues qüestions, la de la liquidació del dia quinze i la de finals de mes. De fet, el dia quinze no s’havia de pagar pas un import massa important i calia, mentrestant, convèncer les dones a suportar aquella pèrdua relativament lleugera. Després, tindríem el temps necessari per actuar amb seny en l’altra liquidació.

Guido em va interrompre per preguntar-me:

—Ada m’ha dit que tu ja tens a punt els diners, a la butxaca. Els tens aquí?

Vaig posar-me vermell. Però de seguida vaig trobar una altra mentida que em va salvar:

—Donat que a casa teva no m’han acceptat els diners, fa poc que els he portats al banc. Però en podem disposar quan vulguem, demà al matí mateix.

Llavors ell em va retreure que havia canviat de parer. I això que jo, el dia abans, havia dit que no volia esperar l’altra liquidació per posar-ho tot en ordre! I aquí va tenir un atac de ràbia que va acabar tirant-lo al sofà sense forces! Expulsaria de l’oficina Nilini i tots aquells altres agents que l’havien arrossegat al joc. Oh! Jugant havia entrevist la possibilitat de la ruïna, però mai la subjecció a les dones que no entenien res de res.

Vaig anar per estrènyer-li la mà i, si m’ho hagués permès, l’hagués abraçat. No volia altra cosa que veure’l arribar a aquella decisió. Prou de joc, res més que la tasca diària!

Aquest seria el nostre futur i la seva independència. Ara es tractava de passar aquell mal moment, però després tot seria fàcil i senzill.

Abatut, però més calmat, em va deixar al cap de poc. També ell, enmig de la seva debilitat, estava tot envaït per una forta decisió.

—Me’n torno amb Ada! —va dir i va fer un somriure amarg, però segur.

El vaig acompanyar fins a la porta i l’hauria acompanyat fins a casa seva si no hagués tingut el cotxe que l’esperava a la porta.

La Nèmesi perseguia Guido. Mitja hora després d’haver-me deixat, vaig pensar que hauria estat prudent per part meva anar a casa seva a ajudar-lo. No perquè sospités que corria cap perill, però ara ja estava de part seva del tot i hauria pogut contribuir a convèncer Ada i la senyora Malfenti perquè l’ajudessin. La fallida a la Borsa no m’agradava i en resum, la pèrdua repartida entre nosaltres quatre no era insignificant, però no representava la ruïna per a cap de nosaltres.

Després vaig recordar que el meu deure ja no era assitir Guido, sinó tenir-li a punt, l’endemà, la quantitat que li havia promès. Vaig anar de seguida a buscar Olivi i em vaig preparar per a una nova lluita. Havia maquinat un sistema per retornar els diners al meu negoci en diversos anys, aportant-hi, al cap de pocs mesos, tot allò que encara quedava de l’herència de la meva mare. Esperava que Olivi no hi posés dificultats, perquè fins llavors no li havia demanat mai més del que em pertocava per interessos i fins podia prometre que no el molestaria ja mai més amb peticions semblants. Era evident que podia esperar que Guido me’n tornés com a mínim una part.

Aquell vespre no vaig poder trobar Olivi. Acabava de sortir de l’oficina quan jo hi vaig arribar. Suposaven que se n’havia anat a la Borsa. Tampoc no li vaig trobar i llavors me’n vaig anar cap a casa seva on em varen dir que estava en una reunió d’una associació econòmica en la qual ocupava un lloc honorífic. Hauria pogut anar-lo a trobar allí, però ara ja s’havia fet de nit, i queia sense parar una pluja abundant que convertia els carrers en recs.

Va ser un diluvi que va durar tota la nit i del qual fins molts anys després no se’n va perdre el record. La pluja queia tranquil·la, i a més perpendicularment, sempre amb la mateixa abundància. De les muntanyes que envolten la ciutat, en va baixar el fang que, junt a les escòries de la nostra vida de ciutat, va obstruir les nostres poques canals. Quan em vaig decidir a tornar a casa després d’haver esperat inútilment en un ràfec que la pluja parés, i quan vaig estar convençut que continuaria plovent i que era inútil esperar que canviés, l’aigua cobria fins i tot les voreres. Vaig córrer cap a casa renegant i xop fins al moll dels ossos. Renegava també perquè havia perdut un temps tan preciós per buscar Olivi. És possible que el meu temps no sigui tan preciós, però és ben segur que pateixo horrorosament quan puc constatar que he treballat en va. I mentre corria, pensava: «Deixem-ho tot per a demà que el temps serà bo, serè i sec. Demà aniré a trobar Olivi i aniré també a casa de Guido. Si cal em llevaré d’hora, però farà bon temps i no plourà». Estava tan convençut de l’encert de la meva decisió que vaig dir a Augusta que tots havíem decidit de deixar qualsevol decisió per a demà. Em vaig treure la roba molla, em vaig eixugar i amb les sabatilles calentes i còmodes als peus torturats, primer vaig sopar i després me’n vaig anar a dormir profundament fins a l’endemà al matí, mentre als vidres de les meves finestres les gotes picaven com pedres.

Per això vaig trigar a saber els esdeveniments de la nit. De primer vàrem saber que la pluja havia provocat inundacions en diverses parts de la ciutat, i després que Guido era mort.

Molt més tard vaig saber com va poder succeir una cosa semblant. Cap allà a les dotze de la nit, quan la senyora Malfenti se’n va anar, Guido va dir a la dona que s’havia pres una gran quantitat de veronal. Va voler convèncer-la que estava condemnat. La va abraçar, la va besar, li va demanar perdó per haver-la fet sofrir. Després, abans que les seves paraules es convertissin en un balbuceig, li va assegurar que ella havia estat l’únic amor de la seva vida. Ella, llavors, no va creure ni aquestes afirmacions ni que s’hagués pres tant de verí com per poder morir. No va creure ni tan sols que ell hagués perdut els sentits, sinó que es va pensar que feia comèdia per treure-li diners una altra vegada. Després, al cap d’una hora, veient que ell continuava dormint profundament, li va venir una certa por i va escriure una nota a un metge que vivia a prop. En aquella nota hi va escriure que el seu marit necessitava ràpidament assistència perquè s’havia pres una gran quantitat de veronal.

Fins llavors, en aquella casa, no hi havia hagut cap trasbals que fes adonar la minyona, una vella que era en aquella casa des de feia poc, de la gravetat de la seva missió.

La pluja va fer la resta. La minyona es va trobar amb l’aigua fins a mitja cama i va perdre la nota. Se’n va adonar només quan va estar davant del doctor. De tota manera va saber dir-li que era urgent i el va convèncer perquè anés amb ella.

El doctor Mali era un home d’uns cinquanta anys, no cap geni, però un metge pràctic que havia fet sempre allò que havia de fer tan bé com havia sabut. No tenia una gran clientela, però en canvi tenia molta feina en una societat nombrosa, que el pagava poc. No feia massa que havia tornat a casa i havia aconseguit d’escalfar-se i eixugar-se a la vora del foc. És fàcil imaginar-se amb quines ganes va deixar llavors el seu raconet. Quan em vaig posar a esbrinar les causes de la mort del meu pobre amic, em vaig preocupar de conèixer el doctor Mali. Per ell no vaig saber res més que això: quan va sortir a fora i es va sentir mullat per la pluja que queia del paraigua, es va penedir d’haver estudiat medecina en comptes d’agricultura, recordant que el pagès, quan plou, es queda a casa.

Un cop al llit del malalt, va trobar Ada calmada del tot. Ara que tenia el doctor a prop, recordava millor com Guido la hi havia jugada pocs mesos abans simulant un suïcidi. Ja no li corresponia a ella assumir una responsabilitat, sinó al doctor el qual havia de ser informat de tot, també de les raons que havien de fer creure en un simulacre de suïcidi. I aquestes raons el doctor les va tenir totes mentre, a la vegada, escoltava el soroll de l’aigua que netejava el carrer. Com que no havia estat avisat, quan se l’havia anat a buscar, que es tractava d’un cas d’enverinament, no portava tot allò que precisava per a la cura. Ho va deplorar tartamudejant alguna paraula que Ada no va entendre. El pitjor era que, per poder fer un rentat d’estómac, no podia enviar a buscar les coses necessàries, sinó que havia d’anar-hi ell mateix fent dues vegades el camí. Va prendre el pols a Guido i el va trobar magnífic. Va demanar a Ada si Guido havia tingut sempre un son tan profund. Ada va respondre que sí, però no fins a aquell punt. El doctor va explorar els ulls de Guido: reaccionaren aviat amb la llum! Se’n va anar tot recomanant que li donessin, de tant en tant, culleradetes de cafè ben carregat.

Vaig saber també que, un cop al carrer, va mormolar amb ràbia:

—No hauria d’estar permès simular un suïcidi amb aquest temps!

Jo, quan el vaig conèixer, no vaig gosar fer-li cap retret per la seva negligència, però ell ho va endevinar i es va defensar: em va dir que es va quedar astorat quan l’endemà al matí va saber que Guido era mort, tant que va sospitar que potser havia tornat en si i s’havia pres més veronal. Després va afegir que els profans en l’art de la medecina no podien imaginar-se com en el decurs de la seva pràctica el doctor estava acostumat a defensar la seva vida contra els clients que hi atemptaven pensant només en la pròpia.

Poc després d’una hora, Ada es va cansar de ficar la culleradeta entre les dents de Guido i, veient que ell en xuclava cada vegada menys i que la resta es vessava per les galtes, es va espantar una altra vegada i va demanar a la minyona que anés a buscar el doctor Paoli. Aquesta vegada la minyona va conservar la nota. Però va estar més d’una hora per trobar la casa del metge. És natural que quan plou tant hom s’hagi d’aturar de tant en tant sota algun porxo. Una pluja com aquella no solament cala, sinó que també fueteja.

El doctor Paoli no era a casa. L’havien cridat feia poca estona a casa d’un client i se n’havia anat dient que esperava tornar aviat. Però després sembla ser que va preferir esperar a casa del client que parés de ploure. La seva majordoma, una excel·lent persona ja vella, va fer seure la minyona d’Ada a la vora del foc i es preocupà de reanimar-la. El doctor no havia deixat l’adreça del seu client, així és que les dues dones varen passar juntes unes hores a la vora del foc. El doctor va tornar quan la pluja ja havia parat. Quan després va arribar a casa d’Ada amb tots els estris que ja havia fet servir una altra vegada amb Guido, clarejava. En aquell llit només va tenir una missió: amagar a Ada que Guido ja era mort i fer venir la senyora Malfenti abans que Ada no se n’adonés, perquè l’assistís en els primers moments.

És per això que la notícia ens va arribar tard i imprecisa.

Un cop llevat vaig tenir per darrera vegada un sentiment d’ira contra el pobre Guido: complicava qualsevol dissort amb les seves comèdies! Vaig sortir de casa sense Augusta que no podia deixar el nen així de cop. A fora, em va venir un dubte! No podria esperar que obrissin els bancs i que Olivi estigués a la seva oficina per aparèixer davant de Guido proveït amb els diners que havia promès? Que poc que creia en la noticia de la gravetat de Guido que m’acabaven de donar!

La veritat la vaig saber pel doctor Paoli amb qui em vaig topar a les escales. Em vaig trasbalsar tant que de poc no caic. Guido, des que vivia al meu costat, havia esdevingut per a mi un personatge molt important. Mentre va ser viu el veia sota una llum determinada que era la llum de molts del meus dies. Morint, aquella llum es modificava de tal manera com si de cop hagués estat passada per un prisma. Era precisament això el que m’enlluernava. Ell s’havia equivocat, però jo vaig veure de seguida que un cop mort, dels seus errors no en quedava res. Per a mi era un imbècil, aquell bufó que en un cementiri ple d’epitafis elogiosos va preguntar on s’enterraven, en aquell poble, els pecadors. Els morts no han estat mai pecadors. Guido, ara, ja era un home pur! La mort l’havia purificat.

El doctor estava commòs per haver presenciat el dolor d’Ada. Em va dir alguna cosa de l’horrorosa nit que ella havia passat. Ara ja havia aconseguit de fer-li creure que la quantitat de verí que Guido havia pres era tal que no hauria pogut salvar-lo cap socors. Ai si s’hagués pensat una altra cosa!

—En canvi —va afegir amb desconsol— si hagués arribat alguna hora abans, l’hauria salvat. He trobat les ampolletes de verí buides.

El vaig explorar. Una dosi forta, però no gaire més forta que la de l’altra vegada. Em va ensenyar una ampolleta en la qual vaig poder llegir imprès: Veronal. Per tant no era veronal de sodi. Com cap altre, jo, ara, podia estar segur que Guido no havia volgut morir. Mai no ho vaig dir, però, a ningú.

Paoli em va deixar després d’haver-me dit que de moment no intentés veure Ada. Li havia donat calmants forts i no dubtava que aviat farien el seu efecte.

Al passadís vaig sentir sortir d’aquella cambra, on Ada m’havia rebut tantes vegades, el seu plor tranquil. Eren paraules soltes que no entenia, però plenes d’angoixa. La paraula ell la repetia moltes vegades i em vaig imaginar què deia. Estava reconstruint la seva relació amb el pobre mort. No devia tenir res a veure amb la que havia tingut amb el viu. Per a mi era evident que ella, amb el marit viu, s’havia equivocat. Ell moria per un delicte que havien comès tots junts perquè ell havia jugat a la Borsa amb el consens de tots ells. I ell s’havia afanyat a pagar. L’únic parent que havia sentit la necessitat d’ajudar-lo era jo, que no hi tenia res a veure.

A la cambra de matrimoni, el pobre Guido jeia abandonat, cobert per un llençol. La rigidesa ja era avançada i expressava no una força però sí la seva gran estupefacció d’estar mort sense voler-ho. Sobre la seva cara bruna i bonica hi havia, estampat, un retret. Certament, no pas dirigit a mi.

Vaig anar a veure Augusta per dir-li que vingués a assistir la germana. Estava molt commòs i Augusta em va abraçar plorant:

—Has estat un germà per a ell —va mormolar—. Ara és quan estic d’acord amb tu a sacrificar una part del nostre patrimoni per purificar la seva memòria.

Em vaig preocupar de retre tots els honors al meu pobre amic. Mentrestant, vaig enganxar a la porta de l’oficina, un cartell que n’anunciava la clausura per la mort del propietari. Jo mateix vaig escriure l’avís mortuori. Però fins l’endemà, d’acord amb Ada, no varen ser preses les disposicions per al funeral. Vaig saber llavors que Ada havia decidit d’acompanyar el fèretre fins al cementiri. Volia donar-li totes les proves d’afecte que podia. Pobreta! Jo sabia molt bé com era aquell remordiment sobre una tomba. N’havia patit tant a la mort del meu pare!

Vaig passar la tarda tancat a l’oficina amb Nilini. D’aquesta manera vàrem arribar a fer un petit balanç de la situació de Guido. Espantosa! No sols no existia el capital de l’empresa, sinó que Guido quedava com a deutor d’una quantitat semblant, si hagués hagut de respondre de tot.

Jo hagués hagut de treballar, treballar per al meu pobre amic difunt, però no podia fer res més que somiar. La meva primera idea va ser la de sacrificar tota la meva vida en aquella oficina i treballar per a Ada i els seus fills. Però, podia estar segur de saber-ho fer bé?

Nilini, com de costum, xerrava mentre jo mirava lluny. També ell sentia la necessitat de canviar radicalment les seves relacions amb Guido. Ara ho entenia tot! El pobre Guido, quan li havia fet el tort, ja estava pres per la malaltia que havia de dur-lo al suïcidi. Per això ara ja estava tot oblidat. I va dir que ell estava fet d’aquella manera. No podia tenir rancor a ningú. Ell s’havia estimat sempre Guido i encara se l’estimava.

A la fi, els somnis de Nilini s’ajuntaren amb els meus i s’hi sobreposaren. No era amb el comerç lent que es podia remeiar una situació com aquella sinó amb la mateixa Borsa. I Nilini em va explicar d’un amic seu que, al darrer moment, havia pogut salvar-se doblant l’aposta.

Vàrem estar parlant moltes hores, però la proposta de Nilini de continuar amb el joc començat per Guido, va arribar al final, poc abans del migdia i la vaig acceptar de seguida.

La vaig acceptar amb la mateixa alegria que si hagués aconseguit de fer reviure el meu amic. Vaig acabar comprant, a nom del pobre Guido, un nombre considerable d’accions de noms estrambòtics: Río Tinto, South French, etcètera.

D’aquesta manera Varen començar per a mi les cinquanta hores de més feina de tota la meva vida. Fins al vespre em vaig dedicar a mesurar l’oficina a grans passos tot esperant de saber si les meves ordres havien estat acomplertes. Tenia por que a la Borsa se sabés el suïcidi de Guido i que el seu nom no fos tingut per bo en compromisos ulteriors. En canvi, durant molts dies, aquella mort no es va atribuir mai a suïcidi.

Després, quan Nilini finalment va poder avisar-me que totes les meves ordres havien estat acomplertes, va començar per a mi un veritable neguit, augmentat pel fet que en el moment de rebre els comprovants, vaig saber que amb tot allò perdia ja una quantitat força important. Recordo aquell neguit com una veritable feina. En el record tinc la curiosa sensació que ininterrompudament, durant cinquanta hores, em vaig quedar assegut a la taula de joc fent càbales. No conec ningú que hagi pogut resistir un cansament semblant durant tantes hores. Vaig anotar, vigilar, cada moviment de preu (per què no dir-ho?) ara endavant, ara endarrera, tal com a mi, o sigui al meu pobre amic, convenia. També les nits varen ser d’insomni.

Com que temia que algú de la família pogués intervenir per impedir-me que acomplís l’obra de salvament que m’havia proposat, no vaig parlar a ningú del pagament del dia quinze, quan va vèncer. Ho vaig pagar tot jo, perquè ningú més no es va recordar d’aquell compromís, donat que tots estaven al voltant del cadàver que esperava sepultura. D’altra banda, pel que fa a aquell pagament, havia de pagar menys que el que s’havia establert en el seu moment, perquè ben aviat la sort m’havia secundat. Era tan gran el dolor per la mort de Guido, que em semblava d’atenuar-lo si em comprometia totalment, tant amb la meva signatura com amb el meu diner. Fins aquí m’acompanyava el desig de bondat que havia tingut molt de temps abans, al seu costat. Vaig patir tant amb aquell neguit, que no vaig jugar més a la Borsa pel meu compte.

Però a força de fer càbales (era la meva ocupació preferida) vaig acabar no anant al funeral de Guido. La cosa va anar d’aquesta manera. Precisament aquell dia els valors amb què especulàvem, varen pujar de cop. Nilini i jo vàrem passar el nostre temps calculant quant havíem recuperat. El patrimoni del vell Speier figurava ara només reduït a la meitat! Un resultat magnífic que m’omplia d’orgull. Succeïa precisament allò que Nilini havia previst amb reserves, però que ara, naturalment, quan repetia les paraules dites, desapareixien i es presentava com un profeta segur. Per a mi, que ell havia previst això i també el contrari. No hauria fallat mai, però no li ho vaig dir perquè em convenia que continués en el negoci amb la seva ambició. També el seu entusiasme podia influir en els preus.

Vàrem sortir de l’oficina a la tres i ens posàrem a córrer en recordar que el funeral es feia a tres quarts de tres.

A l’alçada de les voltes de Chiozza, vaig veure el seguici de lluny i fins em va semblar que hi veia la carrossa que un amic havia enviat per a Ada. Vaig pujar amb Nilini a un cotxe de lloguer i vaig donar l’ordre al cotxer de seguir el funeral. En aquell cotxe Nilini i jo vàrem continuar fent càbales. Érem tan lluny de pensament del pobre difunt que ens queixàvem de la lentitud del cotxe. Qui sap què succeïa a la Borsa mentre nosaltres no la vigilàvem? Nilini, en un moment donat, em va mirar precisament als ulls i em va preguntar per què no jugava a la Borsa pel meu compte.

—De moment —vaig fer jo, i no sé per què em vaig posar vermell—, jo només treballo per compte del meu pobre amic.

Llavors, després d’un lleu titubeig, vaig afegir:

—Després pensaré en mi mateix. Volia deixar-li l’esperança de poder arrossegar-me al joc, sempre amb l’esforç de conservar-me’l amic. Entre mi vaig dir-me just les paraules que no gosava dir-li: «No em posaré mai a les teves mans!». Ell es va posar a predicar.

—Qui sap si podrem arreplegar una altra ocasió com aquesta! —Oblidava que m’havia ensenyat que a la Borsa hi havia ocasions a cada hora.

Quan vàrem arribar al lloc on acostumen a aturar-se els cotxes, Nilini va treure el cap per la finestra i va fer un crit de sorpresa. El cotxe continuava darrere el funeral que es dirigia cap al cementiri grec.

—El senyor Guido era grec? —va preguntar sorprès.

Efectivament el funeral passava de llarg el cementiri catòlic i es dirigia a algun altre cementiri, jueu, grec, protestant o serbi.

—Potser era protestant! —vaig dir jo primer, però de seguida vaig recordar que havia anat al seu casament a l’església catòlica.

—Deu ser un error! —vaig dir pensant que volien enterrar-lo fora de lloc.

Nilini, de cop, esclafí a riure amb una rialla imparable que el va deixar sense forces al fons del cotxe amb la seva bocassa oberta de bat a bat en aquella cara petita.

—Ens hem equivocat! —va exclamar. Quan va poder frenar la seva riallada, em va omplir de retrets. Jo hauria d’haver controlat on anàvem perquè era qui sabia l’hora i les persones que hi anaven. Era el funeral d’un altre!

Irritat, no havia rigut amb ell i ara se’m feia difícil suportar els seus retrets. Per què no havia vigilat més, també ell? Vaig frenar el meu malhumor només perquè m’interessava més la Borsa que el funeral. Vàrem baixar del cotxe per orientar-nos millor i vàrem anar cap a l’entrada del cementiri catòlic. El cotxe ens va seguir. Em vaig adonar que els supervivents de l’altre difunt ens miraven sorpresos sense poder explicar-se per què, després d’haver honorat el pobre mort fins llavors, l’abandonàvem en el millor moment.

Nilini, frisós, m’anava al davant. Després d’una lleu vacil·lació, va demanar al porter:

—El funeral del senyor Guido Speier, ha arribat ja?

El porter no va semblar sorprendre’s de la pregunta que a mi em va semblar còmica. Va respondre que no ho sabia. Només sabia que en el recinte, durant l’última mitja hora, hi havien entrat dos funerals. Ens vàrem consultar astorats. Evidentment no es podia saber si el funeral era ja a dins o encara a fora. Llavors vaig decidir pel meu compte. No m’estava permès d’intervenir a la funció potser ja començada i pertorbar-la. Així doncs, no entraria al cementeri. Però, d’altra banda, no podia arriscar-me a trobar el funeral de cara, quan tornava. Renunciava doncs a assistir a l’enterrament i tornaria a la ciutat fent marrada per Servola. Vaig deixar el cotxe a Nilini que no volia renunciar a fer-hi acte de presència per respecte a Ada.

Amb pas ràpid, per fugir de qualsevol topada, vaig pujar el caminet que duia al poble. Ara ja tant se me’n donava haver-me equivocat de funeral i no haver retut els darrers honors al pobre Guido. No podia entretenir-me en aquella pràctica religiosa. Tenia altres obligacions: havia de salvar l’honor del meu amic i defensar-ne el patrimoni en benefici de la vídua i dels seus fills. Quan informaria Ada que havia aconseguit de recuperar tres quartes parts de la pèrdua (i tornava a repassar mentalment els comptes que ja havia fets tantes vegades: Guido havia perdut el doble del patrimoni del pare i, després de la meva intervenció, la pèrdua es reduïa a la meitat d’aquell patrimoni. Era exactament això: jo havia recuperat tres quartes parts de la pèrdua), ella evidentment em perdonaria que no hagués anat al funeral.

Aquell dia feia molt bon temps. Brillava un magnífic sol primaveral i, en el camp encara moll, l’aire era net i sa. Els meus pulmons, després de tants dies de no permetre-m’ho, es dilataven. Era tot salut i força. La salut només es posa de manifest mitjançant una comparació. Em comparava amb el pobre Guido i pujava, pujava amunt amb la meva victòria, en la mateixa lluita en què ell havia caigut. Tot era salut i força, al meu voltant. També al camp amb l’herba novella. La mateixa i abundant neteja, la catàstrofe de l’altre dia, ara només donava bons efectes i el sol lluminós era la tebior desitjada per la terra encara gelada. Era cert que com més temps passaria des de la catàstrofe, més desagradable seria aquell cel blau si no s’enfosquia a temps. Però aquesta era la previsió de l’experiència i jo no la vaig recordar; em ve només ara que escric. En aquell moment, en el seu ànim, només hi havia un himne a la meva salut i a tota la natura; salut perenne.

El meu pas es va fer més ràpid. M’agradava trobar-lo tan lleuger. Baixant el turonet de Servola es va anar fent més ràpid fins quasi arribar a córrer. Un cop al passeig de Sant’Andrea, al pla, es va alentir novament, però continuava tenint la sensació d’una gran facilitat. L’aire em portava.

Havia oblidat totalment que venia del funeral del meu amic més íntim. Tenia el pas i el respir del victoriós. Però la meva joia per la victòria era un homenatge al meu pobre amic en interès del qual havia sortit a la lliça.

Vaig anar cap a l’oficina per veure els resultats a l’hora de tancar. Eren una mica més baixos, però no va ser això el que em va fer perdre l’esperança. Continuaria fent càbales i no dubtava que arribaria a l’objectiu.

Al final vaig haver d’anar cap a casa d’Ada. Em va venir a obrir Augusta. De seguida em va preguntar:

—Com has pogut faltar al funeral, tu, l’únic home de la nostra família?

Vaig deixar el paraigua i el capell, i una mica perplex li vaig dir que volia parlar de seguida amb Ada per no haver de repetir-me. Mentrestant podia assegurar-li que havia tingut les meves bones raons per faltar al funeral. Ja no estava tan segur i, de cop, el meu costat m’havia començat a fer mal potser del cansament. Devia ser aquella observació d’Augusta la que em feia dubtar de la possibilitat d’excusar la meva absència que devia haver provocat escàndol; veia davant meu tots els assistents a la trista funció que es distreien del seu dolor per preguntar-se on podia ser jo.

Ada no va venir. Després vaig saber que ni tan sols l’havien avisada, que jo l’esperava. Em va rebre la senyora Malfenti que va començar a parlar-me amb una expressió severa que no li havia vista mai. Vaig començar a excusar-me, però era ben lluny de la seguretat amb què havia volat del cementiri a la ciutat. M’embarbussava. Li vaig dir alguna cosa menys certa com a apèndix de la veritat, que era la meva coratjosa iniciativa en la Borsa a favor de Guido, és a dir que poc abans de començar el funeral havia hagut de lliurar un telegrama a París per donar una ordre i que no havia pogut allunyar-me de l’oficina abans de rebre la resposta. Era veritat que Nilini i jo havíem hagut de telegrafiar a París, però feia dos dies, i feia també dos dies que havíem rebut la resposta. En resum, comprenia que no n’hi havia prou amb la veritat per excusar-me, potser també perquè no podia dir-la tota i explicar les operacions tan importants que feia dies que esperava: arreglar, amb el meu desig, els canvis del món. Però la senyora Malfenti em va excusar quan va sentir la xifra a què es remuntava la pèrdua de Guido. M’ho va agrair amb les llàgrimes als ulls. Era una altra vegada, no sols l’únic home de la família, sinó també el millor.

Em va demanar que tornés al vespre amb Augusta per saludar Ada a qui, mentrestant, li ho explicaria tot. De moment, Ada no estava per veure ningú. I jo, de gust, me’n vaig anar amb la meva dona. Ni tan sols Augusta, abans d’anar-nos-en, va trobar que no calia acomiadar-se d’Ada, la qual passava de plors desesperats a abaltiments que li impedien fins i tot d’adonar-se de la presència de qui li parlava.

Vaig tenir una esperança:

—Llavors, no és Ada qui s’ha adonat de la meva absència?

Augusta em va confessar que hauria volgut callar, de tant expressiva com li havia semblat la manifestació de ressentiment d’Ada a causa de la meva absència. Ada li va exigir explicacions i quan Augusta va haver de dir-li que no en sabia res, perquè no m’havia vist, ella s’abandonà novament a la seva desesperació cridant que Guido havia hagut d’acabar així, essent odiat per tota la família.

A mi, em va semblar que Augusta hauria hagut de defensar-me i recordar a Ada que jo havia estat l’únic disposat a ajudar Guido tal com calia. Si m’haguessin escoltat, Guido no hauria tingut cap motiu per intentar o simular un suïcidi.

Augusta, en canvi, havia callat. Estava tan commosa per la desesperació d’Ada que havia temut ultratjar-la si es posava a discutir. D’altra banda confiava que les explicacions de la senyora Malfenti convencerien Ada de la injustícia que havia comès amb mi. Cal que digui que jo també tenia aquella confiança i que des d’aquell moment vaig tenir la certesa d’assistir a la sorpresa d’Ada i a les seves manifestacions d’agraïment. Ja en ella, degut a Basedow, tot era exagerat.

Vaig tornar a l’oficina on vaig saber que a la Borsa hi tornava a haver un petit ascens, molt petit, però el suficient per esperar que l’endemà, a l’hora d’obrir, els resultats continuarien essent favorables.

Després de sopar vaig haver d’anar a casa d’Ada sol, perquè Augusta no va poder venir a causa d’un empiocament de la nena. Em va rebre la senyora Malfenti la qual em va dir que tenia feina a la cuina i que hauria de deixar-me, per això, sol amb Ada. Després em va confessar que Ada li havia demanat que la deixés tota sola amb mi per què volia dir-me alguna cosa que no podia sentir ningú més. Abans de deixar-me en aquell salonet on ja havia estat dues vegades amb Ada, la senyora Malfenti em va dir somrient:

—Saps, encara no està disposada a perdonar-te la teva absència al funeral de Guido, però… quasi!

En aquella cambra petita, sempre em batia el cor. Aquesta vegada no per por a sentir-me estimat per qui no estimava. Des de feia uns moments i només per les paraules de la senyora Malfenti, reconeixia haver comès una falta greu cap a la memòria del pobre Guido. La mateixa Ada, ara que sabia que com a excusa de la tal falta li oferia un patrimoni, no podia perdonar-me de seguida. M’havia assegut i mirava els retrats dels pares de Guido. El vell Cada tenia un aire de satisfacció que em semblava deguda a la meva operació de Borsa, mentre que la mare de Guido, una dona prima vestida amb un vestit de mànigues amples i un barret que se li aguantava sobre una muntanya de cabells, tenia una expressió molt severa. És clar! Tothom, davant la màquina de retratar, pren un altre aspecte i jo vaig mirar cap a un altre lloc enfadat amb mi mateix perquè estava estudiant aquelles cares. La mare, tanmateix, no podia haver previst que jo no assistiria a l’enterrament del fill!

Però la manera com em va parlar Ada va ser una dolorosa sorpresa. Devia haver rumiat llargament allò que volia dir-me i, a més, no va tenir en compte les meves explicacions, les meves protestes ni les meves rectificacions que ella no podia haver previst i per a les quals, per tant, no podia estar preparada. Va anar fins al final, corrent com un cavall espantat.

Va entrar vestida senzillament amb una bata negra, la cabellera desordenada a causa dels cabells esbullats i potser també arrencats per una mà que es rabeja a fer alguna cosa, quan no troba pau d’altra manera. Va venir fins a la taula on jo estava i s’hi repenjà amb les mans per veure’m més bé. La seva carona s’havia aprimat una altra vegada i s’havia deslliurat d’aquella estranya salut que li creixia fora de lloc. No era bonica com quan Guido l’havia conquistada, però, mirant-la, ningú no hauria recordat la malaltia. No hi era! Hi havia, en canvi, un dolor tan fort que la ressaltava tota. El vaig entendre tan bé, aquell immens dolor, que no vaig poder parlar. Mentre la mirava, pensava: «Què podria dir-li que em permetés de prendre-la fraternalment entre els meus braços per confortar-la i fer-la plorar perquè es desfogués?». Després, quan em vaig sentir agredit, vaig voler reaccionar, però massa dèbilment i ella no em va sentir.

Ella parlà, parlà, i jo no sabria repetir totes les seves paraules. Si no m’equivoco, va començar agraint-me seriosament, però sense sentiment, haver-los fet tant de bé, a ella i als nens. Després, de cop, em va renyar:

—Has actuat de manera que ell ha mort just per una cosa que no valia la pena!

Després va abaixar la veu com si hagués volgut tenir en secret allò que em deia i en la seva veu hi va haver més sentiment, un sentiment que provenia del seu afecte per Guido i (o a mi m’ho va semblar) també per mi:

—Jo et perdono que no hagis vingut al funeral. No podies venir-hi i t’ho perdono. També ell t’excusaria, si encara fos viu. Què hi haguessis fet tu, al seu funeral? Tu que no l’estimaves! Bo com ets, haguessis pogut plorar per mi, per les meves llàgrimes, però no per ell a qui tu… odiaves! Pobre Zeno! Germà meu! —Era molt gros que em digués una cosa com aquella, alterant de tal manera la veritat. Vaig protestar, però ella no em va sentir. Crec que vaig cridar o com a mínim em vaig sentir l’esforç a la gola—. Però ni jo no vaig saber estimar-lo. No el vaig trair ni de pensament, però sentia de manera que no vaig tenir la força per protegir-lo. Veia les teves relacions amb la teva muller i les envejava. Em semblaven millor que les que ell m’oferia. T’estic agraïda que no hagis vingut al funeral perquè, altrament, avui no hauria entès res. D’aquesta manera, en canvi, ho veig i ho entenc tot. També que jo no el vaig estimar: altrament, com hauria pogut odiar fins i tot el seu violí, l’expressió més completa del seu gran temperament?

Va ser llavors quan jo vaig tapar-me la cara amb el braç. Les acusacions que ella em feia eren tan injustes que no es podien discutir i, a més, la seva absurditat estava tan mitigada pel seu to afectuós que la reacció no podia ser aspra com hauria d’haver estat per resultar victoriosa. D’altra banda, Augusta ja m’havia donat un exemple de silenci respectuós per no ultrajar ni exasperar tant de dolor. Però, quan els meus ulls s’entreobriren, vaig veure en la foscor que les seves paraules havien creat un món nou, com totes les paraules falses. Em va semblar entendre que jo també havia odiat sempre Guido i que havia estat al seu costat, assíduament, tot esperant poder colpir-lo. Ella, a més, havia posat Guido al costat del seu violí. Si no hagués sabut que ella tentinejava en el seu dolor i en el seu remordiment, hauria pogut creure que aquell violí havia estat desenfundat com a part de Guido per convèncer-me de les acusacions d’odi. Després, en la foscor, vaig tornar a veure el cadàver de Guido i en la seva cara hi havia sempre l’estupor d’estar allí, privat de vida. Espantat, vaig aixecar el cap. Era preferible afrontar l’acusació d’Ada que jo tenia per injusta, que mirar en la foscor.

Però ella continuava parlant de mi i de Guido!

—I tu, pobre Zeno, sense saber-ho, continuaves vivint al seu costat odiant-lo. L’ajudaves per amor a mi. No era possible! Havia d’acabar així! També jo vaig creure alguna vegada que podia aprofitar l’amor que sabia que em tenies per augmentar, al seu voltant, la protecció que podia necessitar. Només podia ser protegit per qui se l’estimava i, entre nosaltres, no se’l va estimar ningú.

—Què més hauria pogut fer per ell? —vaig preguntar plorant a llàgrima viva per fer-li sentir, a ella i a mi mateix, la meva innocència. A vegades, les llàgrimes substitueixen un crit. Jo no volia cridar i dubtava fins i tot de si calia parlar. Però havia de remuntar-me de les seves afirmacions i vaig plorar.

—Salvar-lo, estimat germà! Tu o jo hauríem hagut de salvar-lo. Jo, en canvi, vaig estar al seu costat i no vaig saber fer-ho per falta d’afecte autèntic, i tu et vares quedar lluny, absent, sempre absent fins que no va estar sepultat. Després vares aparèixer segur, armat de tot el teu afecte. Però, abans, no et vares preocupat d’ell. I això que va estar amb tu fins al vespre. T’hauries pogut imaginar, si t’haguessis preocupat d’ell, que estava a punt de succeir-li alguna cosa greu.

Les llàgrimes em varen impedir de parlar, però vaig llaviejar alguna cosa que devia establir el fet que, la nit abans, ell l’havia passada divertint-se a la caça, per la qual cosa ningú d’aquest món no hauria pogut preveure quin ús faria de la nit següent.

—Ell necessitava la caça, la necessitava! —em va tirar en cara, en veu alta. I després, com si l’esforç d’aquell crit hagués estat exagerat, ella, de cop, es desmaia i va caure a terra sense sentits.

Recordo que en un primer moment vaig dubtar de si cridar la senyora Malfenti. Em semblava que aquell desmai revelava alguna cosa de les que havia dites.

Acudiren la senyora Malfenti i Alberta. La senyora Malfenti, mentre aguantava Ada, em va preguntar:

—Heu parlat d’aquelles maleïdes operacions de Borsa? —Després—: És el segon desmai, avui!

Em va pregar que me n’anés un moment i jo vaig anar-me’n al passadís on vaig esperar-me per saber si havia de tornar a entrar o anar-me’n. Em preparava per a ulteriors explicacions amb Ada. Ella oblidava que si hagués actuat com jo havia proposat, segurament la desgràcia s’hauria pogut evitar. N’hi havia prou de dir-li això per convèncer-la del tort que em feia.

Poc després, la senyora Malfenti va venir cap a on era i em va dir que Ada havia tornat en si i que volia saludar-me. Reposava en el sofà on fins feia poc havia estat assegut. Quan em va veure, es va posar a plorar i varen ser les primeres llàgrimes que li vaig veure sortir. Em va allargar la mà amarada de suor:

—Adéu, estimat Zeno! T’ho prego, recorda-ho! Recorda-ho sempre! No te n’oblidis!

Va intervenir la senyora Malfenti per preguntar què era allò que havia de recordar i jo li vaig contestar que Ada volia que es liquidés de seguida el deute de Guido a la Borsa. Vaig posar-me vermell de la mentida i fins vaig témer un desmentiment per part d’Ada. En lloc de desmentir-me, ella es va posar a cridar:

—Sí! Sí! Tot ha de ser liquidat! D’aquella horrorosa Borsa, no en vull sentir parlar més!

Va empal·lidir una altra vegada i la senyora Malfenti, per tranquil·litzar-la, li va assegurar que de seguida es faria tal com ella ho volia.

Després, la senyora Malfenti em va acompanyar fins a la porta i em va demanar que no precipités les coses: que fes el que cregués millor per als interessos de Guido. Però jo vaig contestar que havia perdut la confiança. El risc era enorme i no podia arriscar d’aquella manera els interessos dels altres. Ja no creia en el joc de la Borsa o, si més no, em faltava creure que les meves càbales poguessin arreglar-ho tot. Just per això, havia de liquidar de seguida, ben content que les coses haguessin anat d’aquesta manera.

No vaig repetir a Augusta les paraules d’Ada. Per què hauria hagut d’afligir-la? Però aquelles paraules, també perquè no les vaig explicar a ningú, varen continuar martellejant-me les orelles i em varen acompanyar durant molt de temps. Encara ressonen en la meva ànima. Encara avui les analitzo moltes vegades. No puc dir que vaig estimar Guido, però això només pel fet que havia estat un home estrany. Vaig estar al seu costat d’una manera fraternal i el vaig ajudar tant com vaig saber. El retret d’Ada, no me’l mereixo.

Amb ella, no hi vaig estar mai més sol. Ella no va tenir necessitat de dir-me res més ni jo no vaig gosar exigir una explicació, potser per no renovar-li el dolor.

A la Borsa la cosa va acabar com havia previst i el pare de Guido, després que amb el primer telegrama havia estat assabentat de la pèrdua de tot el seu patrimoni, va tenir certament una alegria en trobar-ne la meitat intacta. Obra meva de la qual no vaig saber gaudir com havia esperat.

Ada em va tractar afectuosament fins a la seva partença cap a Buenos Aires on, amb els seus nens, va anar a estar-se amb la família del marit. Li agradava trobar-se amb mi i Augusta. Jo, alguna vegada, vaig voler figurar-me que tot aquell seu discurs hagués estat degut a un excés de dolor fins i tot foll, i que ella ni tan sols se’n recordava. Però després, una vegada que es va tornar a parlar de Guido davant nostre, ella va repetir i va confirmar amb dues paraules tot allò que m’havia dit aquell dia:

—No se’l va estimar ningú, pobret!

Al moment d’embarcar-se amb un dels seus nens, una mica empiocat, als braços, em va fer un petó. Després, en un moment en què no teníem ningú a prop, em va dir:

—Adéu, Zeno, germà meu. Recordaré sempre que no vaig saber estimar-lo prou. Cal que ho sàpigues! Jo deixo contenta el meu país. Em sembla que m’allunyo dels meus remordiments!

La vaig renyar perquè es turmentava d’aquesta manera. Vaig dir que havia estat una bona muller i que jo ho sabia i que podia testimoniar-ho. No sé si vaig aconseguir de convèncer-la. Ella no va dir res més, vençuda pels sanglots. Després, molt temps després, vaig pensar que acomiadant-se de mi, ella, amb aquelles paraules, havia volgut renovar els retrets que m’havia fet. Però sí que em va judicar malament. És veritat que jo no tinc per què retreure’m de no haver estimat Guido.

El dia era tèrbol i fosc. Semblava que un sol núvol escampat i no gens amenaçador enfosquís el cel. A força de remar, intentava sortir del port, un gran bergantí, les veles del qual penjaven inertes dels pals. Només remaven dos homes i, amb moltes remades, a penes si arribaven a moure el gros vaixell de càrrega. Mar endins, potser trobarien una brisa favorable.

Ada, de la coberta del vapor estant, saludava tot movent el seu mocador. Després es va girar d’esquena. Segurament mirava cap a Sant’Anna on descansava Guido. La seva silueta elegant es feia més perfecta quan més s’allunyava. Els ulls se’m negaren de llàgrimes. Vet aquí que ella ens deixava i que mai més no podria demostrar-li la meva innocència.