IX

Tatiana es va despertar gemegant i es va quedar immòbil, estesa de cara enlaire, mirant de fit a fit amb inquietud les finestres clares. Una boira opaca i blanca omplia el pati, i als seus ulls cansats, semblava neu, com la que cau, per primera vegada, a la tardor, espessa i encegadora, escampant una llum lúgubre, d’un dur esclat blanc.

Va ajuntar les mans i va murmurar.

—La primera neu…

La va mirar una bona estona amb una expressió de fascinació, alhora infantil i una mica esfereïdora, forassenyada. El pis estava silenciós. Segurament, encara no havia tornat ningú. Es va llevar, es va vestir. No apartava la vista de la finestra, imaginant la neu que queia, la neu que ratllava l’aire amb una rapidesa fugissera, com plomes d’ocell. Per un moment, li va semblar sentir el soroll d’una porta que es tancava. Potser els Karín ja havien tornat i ara dormien… Però no pensava en ells. Li semblava sentir com se li esclafaven a la cara els flocs de neu, amb el seu gust de glaç i de foc. Va agafar l’abric, es va embolicar el cap amb el mocador a corre-cuita, el va subjectar al voltant del coll amb una agulla, va buscar d’esma sobre la taula, amb la mà estesa, com si fos cega, el manat de claus que s’emportava, a Karinovka, quan sortia. No va trobar res, va palpar febrilment, oblidant el que volia, va tirar a terra amb impaciència la funda de les ulleres, el jersei de mitja començat, el retrat de Iuri, de nen…

Li va semblar que l’esperaven. Una febre estranya li cremava la sang.

Va obrir un armari, el va deixar amb la porta picant i el calaix obert. Un penja-robes va caure. Va dubtar un instant, va arronsar les espatlles, com si no tingués temps per perdre, i va sortir bruscament. Va travessar el pis, va baixar l’escala amb els seus passos curts, ràpids i silenciosos.

Un cop a fora, es va aturar. La boira glaçada omplia el pati d’una massa blanca, densa, que s’elevava lentament de terra com una fumarada. Les gotes fines li punxaven a la cara, com la punta de les agulles de neu quan cauen mig foses i barrejades encara amb la pluja de setembre.

Rere seu, dos homes en frac van sortir i la van mirar amb curiositat. Tatiana els va seguir, es va esmunyir per la porta entreoberta, que va caure rere seu, amb un gemec sord.

Era al carrer, un carrer negre i desert; un fanal encès brillava a través de la pluja. La boira es dissipava. Començava a caure un plugim agut i fred; els empedrats i les parets brillaven feblement. Va passar un home arrossegant les soles mullades que exhalaven aigua; un gos va creuar el carrer, amb una mena de pressa, es va acostar a l’anciana, la va ensumar, se li va enganxar al darrere, amb un lleuger grunyit, gemegós i inquiet. La va seguir una estona i després es va allunyar.

Tatiana va continuar avançant, va veure una plaça, més carrers. Un taxi li va passar tan arran que el fang li va esquitxar la cara. Semblava que no veiés res. Caminava endavant, trontollant per l’empedrat mullat. De tant en tant, sentia un cansament tan intens, que li semblava que les cames se li doblegaven sota el pes del cos i que queia a terra. Alçava el cap, mirava el dia que s’acostava per la banda del Sena, un pa de cel blanc al capdavall del carrer. Als seus ulls, allò es transformava en una plana de neu com la de Sukharevo. Avançava més de pressa, enlluernada per una mena de pluja de foc que li tallava les parpelles. A les orelles li ressonava un soroll de campanes.

Per un instant, un llampec de seny la va envair, va veure clarament la boira i la fumarada que es dissipaven, després va caure de nou en el somieig; va tornar a caminar, neguitosa i cansada, vinclada cap a terra. Per fi va arribar als molls.

El Sena corria cabalós i cobria les ribes, el sol sortia, i l’horitzó era blanc amb un esclat pur i lluminós. L’anciana es va acostar al parapet, va mirar fixament la franja de cel guspirejant. Sota els seus peus, hi havia una petita escala cavada a la roca; va agafar la barana, la va estrènyer amb força amb la mà freda i tremolosa, va baixar. Pels últims graons corria l’aigua. Ella no ho veia. «El riu està glaçat —pensava—, deu està glaçat en aquesta època…».

Li va semblar que només l’havia de travessar i que, a l’altra banda, estava Karinovka. Veia centellejar les llums de les terrasses a través de la neu.

Però quan va arribar a baix, l’olor de l’aigua la va colpir. Va fer un moviment brusc d’estupor i de còlera, es va aturar un segon, després va continuar baixant, malgrat l’aigua que li traspassava les sabates i li pesava a la faldilla. I, només quan va haver entrat al Sena fins a mig cos, li va tornar el seny completament. Se sentia glaçada, va voler cridar, però només va tenir temps de fer el senyal de la creu i el braç aixecat va tornar a caure: estava morta.

El petit cadàver va flotar un instant, com un fardell de roba, abans de desaparèixer, enxarpat pel fosc Sena.