VII

Els primers mesos de la vida dels Karín a París van ser tranquils. A la tardor, quan el petit Andrei va tornar de Bretanya, va caldre pensar a establir-se, i els diners van començar a escassejar. Ja feia temps que s’havien esfumat les últimes joies. Quedava un petit capital, que podia durar dos, tres anys… I després? Alguns russos havien obert restaurants, locals de nit o petites botigues. Els Karín, com els altres, amb els últims diners, van comprar i arreglar una botiga, al fons d’un pati, i allà van començar venent alguns coberts antics que s’havien pogut emportar, les puntes i les icones. De primer, ningú no va comprar res. A l’octubre, va caldre pagar el lloguer. Després, van haver d’enviar Andrei a Niça. L’aire de París li provocava crisis d’ofec. Van pensar a canviar de casa. Els oferien, prop de la Porta de Versalles, un pis menys car i més clar, però només tenia dues habitacions i una cuina tan estreta com un armari. On havien d’allotjar la vella Tatiana? No la podien fer pujar fins a la sisena planta, amb les cames malaltes com tenia. Mentrestant, cada final de mes era més difícil que l’anterior. Les minyones se n’anaven l’una rere l’altra, perquè no podien acostumar-se a aquells estrangers que dormien de dia, i, a la nit, menjaven i bevien i deixaven escampada damunt els mobles de la sala la vaixella bruta, fins a l’endemà.

Tatiana Ivanovna va intentar fer algunes petites feines, bugades, però s’estava afeblint i les mans velles ja no tenien força per aixecar els pesants matalassos francesos i els llençols mullats.

Els nois, que ara estaven perpètuament fatigats i irritats, la maltractaven, la feien fora: «Deixa-ho. Vés-te’n. Ho enredes tot. Ho trenques tot». Ella se n’anava sense dir res. D’altra banda, sembla que ni tan sols els sentia. S’estava hores senceres immòbil, amb les mans creuades sobre els genolls, mirant l’espai de fit a fit. Estava encorbada, gairebé doblegada en dos, la pell, blanca, morta, amb venes blaves, inflades, a la comissura de les parpelles. Sovint, quan la cridaven, no responia. S’acontentava a prémer encara més la seva petita boca enclotada. No estava sorda, però. Cada vegada que un nom del seu país, ni que fos pronunciat en veu baixa, a penes sospirat, s’escapava d’algú de la família, s’estremia, i deia de cop i volta amb la veu feble i tranquil·la:

—Sí… el dia de Pasqua, quan el campanar de Temnaia es va cremar, me’n recordo…

O:

—El pavelló… ja, quan us en vau anar, el vent va fer petar els vidres… em pregunto com deu estar tot plegat…

Tornava a callar i mirava la finestra, les parets blanques i el cel per damunt de les teulades.

—Quan arribarà, l’hivern? —deia—. Ai, Déu meu, quant de temps fa que no hem vist ni el fred ni el glaç… Ja és ben llarga, la tardor, aquí… A Karinovka, segurament que tot ja està ben blanc, i el riu, glaçat… Us recordeu, Nikolai Alexandrovitx, quan teníeu tres o quatre anys, jo llavors era jove, la vostra difunta mare deia: «Tatiana, es veu ben bé que ets del nord, filla meva… Amb la primera neu, et tornes una insensata…». Us en recordeu?…

—No —murmurava Nikolai Alexandrovitx amb aspecte cansat.

—Jo sí que me’n recordo, i ben aviat —remugava— jo seré l’única que me’n farà recordar…

Els Karín no responien. Tots en tenien prou amb els seus propis records, amb les seves aprehensions i les seves tristeses. Un dia, Nikolai Alexandrovitx va dir:

—Els hiverns d’aquí no s’assemblen als nostres.

Tatiana es va estremir.

—Com pot ser, això, Nikolai Alexandrovitx?

—Ja ho veuràs tu mateixa ben aviat —va murmurar ell.

La dona el va mirar fixament i va callar. L’expressió estranya, desconfiada i esverada dels seus ulls el va sorprendre per primera vegada.

—Què tens, iaiona? —va preguntar suaument.

Ella no va respondre res. De què hauria servit?

Cada dia, Tatiana mirava el calendari, que marcava el començament d’octubre, escrutava una bona estona el cantell de les teulades, però la neu encara no queia. Només veia teules fosques, pluja, les fulles de tardor tremoloses i seques.

Ara passava sola tot el dia. Nikolai Alexandrovitx recorria tota la ciutat a la recerca d’objectes antics i de joies per a la seva petita botiga; van aconseguir vendre algunes antigalles i comprar-ne d’altres.

Temps enrere, Nikolai Alexandrovitx havia posseït col·leccions de porcellanes precioses i safates cisellades. Ara, quan tornava a casa pels Camps-Elysées, al capvespre, amb un paquet sota el braç, de vegades oblidava que no havia treballat per a casa seva, per a ell mateix. Caminava de pressa, respirava l’olor de París, mirant en el crepuscle les llums que brillaven, gairebé feliç i amb el cor ple d’una pau trista.

Lulú havia obtingut una feina de maniquí en una casa de costura. Insensiblement, la vida s’organitzava. Tornaven a casa tard, cansats, i portaven del carrer, de la seva feina, una mena d’excitació que durant una estona es prodigava encara en riures, en paraules, però l’habitatge fosc i la dona anciana muda els glaçava de mica en mica. Sopaven a corre-cuita, es ficaven al llit i dormien, sense somnis, esgotats per la dura jornada.