III

Després de tancar les portes de la casa buida, Tatiana Ivanovna va pujar al petit mirador instal·lat a la teulada. Era una nit silenciosa de maig, ja càlida i suau. Sukharevo cremava; es veia clarament com espurnejaven les flames, i se sentien crits llunyans transportats pel vent.

Els Karín havien fugit el gener del 1918, quatre mesos abans, i d’ençà de llavors, cada dia, Tatiana Ivanovna havia vist pobles que cremaven a l’horitzó, que s’apagaven, que després es tornaven a encendre, a mesura que passaven dels Roigs als Blancs i tornaven als Roigs. Però l’incendi mai no havia estat tan a prop com aquella nit; el reflex de les flames il·luminava tan nítidament el parc abandonat que fins es veien els matolls de lilàs de l’avinguda principal, que s’havien desclòs el dia abans. Els ocells, enganyats per la claror, volaven com en ple dia… Els gossos cridaven. Després es va tornar a girar vent, que es va emportar el soroll del foc i la seva olor. El vell parc abandonat va tornar a estar fosc i en calma, i el perfum dels lilàs va omplir l’aire.

Tatiana Ivanovna va esperar una estona, després va sospirar i va baixar. A la casa, havien tret les catifes i els tapissos. Les finestres estaven tancades amb planxes de fusta clavades i protegides amb barres de ferro. Les peces de plata estaven desades al fons d’uns baguls, al soterrani; Tatiana havia fet enterrar la porcellana a la part antiga de l’hort, que estava abandonada. L’havien ajudat uns quants pagesos. S’imaginaven que, més endavant, totes aquelles riqueses anirien a parar a les seves mans… En aquells moments, els homes només es preocupaven del bé del pròxim per apoderar-se’n… De manera que no van dir res als comissaris de Moscou, i més endavant, ja veurien… Sense ells, d’altra banda, Tatiana no hauria pogut fer res… Estava sola, feia molt de temps que els criats havien marxat. L’últim, el cuiner Antip, es va quedar amb ella fins al mes de març, quan va morir. Tenia la clau del celler, i no demanava res més.

—Fas malament de no prendre vi, Tatiana —li deia—, això consola de totes les desgràcies. Mira, estem sols, abandonats com si fóssim gossos, i jo escupo damunt de tot, tant se me’n dóna tot mentre tingui vi…

Però a ella no li havia agradat mai beure. Una nit, era durant les últimes tempestes de març, estaven tots dos asseguts a la cuina, ell va començar a divagar, a recordar-se de l’època en què havia estat soldat. «No són pas tan ximples, els joves, amb la seva revolució… A cadascú li toca el seu torn… Ja ens han xuclat prou la sang, els porcs fastigosos, els Barins maleïts…». Ella no responia res. De què serviria? Ell havia amenaçat a cremar la casa i vendre les joies i les icones amagades… Va estar una estona delirant així i, de cop i volta, va proferir una mena de crit planyívol i va cridar: «Alexandre Kirilovitx, per què ens vas abandonar, Barín?». Un doll de vòmits, sang negra i alcohol li va sortir dels llavis; va agonitzar fins a la matinada i va morir.

Tatiana Ivanovna va lligar les cadenes de ferro a les portes de la sala i va sortir a la terrassa per la petita entrada amagada de la galeria. Les estàtues encara estaven submergides dins les caixes de planxa; les hi havien tancat el setembre del 1916, i així s’havien quedat. Tatiana va mirar la casa; la neu ennegria, en fondre’s, el delicat color groc de la pedra; sota les fulles d’acant, l’estuc s’escrostonava deixant al descobert unes marques blanquinoses com d’empremtes de bala. El vent havia trencat alguns vidres de l’hivernacle dels tarongers. «Si Nikolai Alexandrovitx veiés tot això…».

Va fer uns passos per l’avinguda i es va aturar tot portant-se les mans al cor. Davant seu hi havia dreta una figura d’home. Va mirar un instant, sense reconèixer-la, la cara pàl·lida, esgotada, sota la gorra de soldat, i després va dir amb veu tremolosa:

—Ets tu? Ets tu, Iurotxka…

—És clar que sí —va fer ell amb una expressió estranya, indecisa i freda—; que em voldries amagar aquesta nit?

—Estigues tranquil —va dir ella com temps enrere.

Van entrar a la casa, a la cuina deserta; Tatiana va encendre una candela i va il·luminar el rostre de Iuri.

—Com has canviat, Senyor!… Estàs malalt?

—Vaig tenir el tifus —va dir el noi amb una veu lenta, enrogallada i ronca— i vaig estar malalt com un gos, i molt a prop d’aquí, a Temnaia… Però em feia por fer-t’ho saber. Estic sota amenaça d’arrest per delicte, i punible amb pena de mort —va afegir amb la mateixa inflexió monòtona i freda—. M’agradaria beure…

La dona li va posar al davant una mica d’aigua i es va agenollar per deslligar els parracs bruts i sangonosos que li embolicaven els peus descalços.

—He caminat molta estona —va dir.

La dona va alçar el cap i va preguntar:

—Per què has vingut? Per aquests rodals els pagesos són uns forassenyats.

—Bé, pertot arreu passa el mateix. Quan vaig sortir de la presó, els pares ja se n’havien anat a Odessa. On podia anar? La gent va i ve, els uns cap al nord, els altres cap al sud…

Va arronsar les espatlles i va afegir amb indiferència:

—Pertot arreu passa el mateix…

—Has estat a la presó? —va murmurar la dona ajuntant les mans.

—Sis mesos.

—I per què?

—Només ho sap el diable…

Va callar, es va quedar immòbil, i va afegir amb esforç:

—Me’n vaig anar de Moscou… Un dia, vaig pujar en un tren ambulància i els infermers em van amagar… Encara tenia diners… Vaig viatjar amb ells deu dies… després vaig caminar… Però havia agafat el tifus. Vaig caure enmig d’un camp, prop de Temnaia. Unes persones em van recollir. Em vaig quedar a casa seva un temps i després, com que els Rojos s’acostaven, els va agafar por i jo me’n vaig anar.

—I Ciril, on és?

—El van empresonar amb mi. Però va poder escapar, i es va reunir amb els pares a Odessa, em van fer arribar una carta quan jo encara estava a la presó… Quan en vaig sortir, feia tres setmanes que els pares se n’havien anat. Mai no he tingut sort, Nianiuxka meva —va dir somrient amb el seu posat burleta i resignat—. Fins i tot a la presó, Ciril estava a la cel·la d’una noia jove i bonica, una actriu francesa, i jo, amb un jueu vell.

Va riure, i es va aturar, com sorprès ell mateix del to sord i trencat de la seva veu. Va repenjar la galta a la mà i va sospirar:

—Sóc tan feliç de ser a casa, Nianiuxka —i de sobte, es va adormir.

Va dormir unes quantes hores, sense que ella es mogués, asseguda enfront seu, mirant-lo; les llàgrimes li lliscaven silenciosament per la cara vella i pàl·lida. Una mica més tard, el va despertar, el va fer pujar a l’habitació dels nens i el va ficar al llit. Tenia un lleuger deliri. Parlava en veu alta, a estones, tocava l’indret entre els barrots del llit d’Andrei on havia estat penjada la icona, i el calendari de la paret, adornat encara amb un retrat a color del tsar, com en el temps de la seva infantesa. Assenyalava amb el dit el fullet que portava la data del 18 de maig de 1918, i repetia: «No ho entenc, no ho entenc…».

Després, tot somrient, va mirar la cortina que es balancejava a poc a poc, el parc, els arbres il·luminats per la lluna, i l’indret, a prop de la finestra, en què el terra formava una lleugera depressió; la llum feble de la lluna l’omplia i es bellugava, oscil·lava com un bassal de llet. Quantes vegades, mentre el seu germà dormia, s’havia llevat i s’havia quedat assegut per terra, escoltant l’acordió del cotxer, els riures ofegats de les minyones… Els lilàs feien una olor intensa, com aquesta nit… Parava l’orella, buscava involuntàriament en el silenci el soroll gemegós de l’acordió. Però només travessava l’aire, de tant en tant, un grunyit baix i suau. Es va redreçar, va tocar l’espatlla de Tatiana Ivanovna, asseguda al seu costat, a les fosques.

—Què és, això?

—No ho sé. Se sent des d’ahir. És la tronada, potser la tronada de maig.

—Vols dir? —va dir. I va riure bruscament, mirant-la de fit a fit amb els ulls dilatats, que la febre empal·lidia i cremava amb una mena de llum endurida:

—Són els canons, iaiona!… Ja m’ho semblava. Era massa bonic…

Va pronunciar unes frases confuses, barrejades amb riures, i després va afegir clarament:

—Morir tranquil en aquest llit, estic cansat…

Al matí la febre li havia baixat; va voler llevar-se, sortir al parc, respirar l’aire de la primavera, tebi i pur, com abans… Era l’única cosa que no havia canviat… el parc abandonat, ple d’herbes salvatges, tenia un aspecte lamentable i trist. Va entrar al petit pavelló, es va estirar per terra, va jugar d’esma amb els bocins de vidre pintats, mirant la casa a través dels trossos. Una nit, a la presó, mentre esperava ser executat si no avui demà, va tornar a veure, en somnis, la casa, tal com se li apareixia ara, des de les finestres del petit pavelló, però oberta i amb les terrasses plenes de flors. Tot dormint havia sentit fins les trepitjades dels tudons sobre la teulada. Es va despertar sobresaltat i va pensar: «Demà m’arribarà la mort, segur. Només abans de morir pots recordar d’aquesta manera…».

La mort. No la temia. Però anar-se’n enmig d’aquell desgavell de revolució, oblidat de tothom, abandonat… Tot plegat era una ximpleria… En fi, encara no havia mort… Qui sap? Potser se’n sortiria. Aquella casa… Havia ben cregut que no la tornaria a veure, i la tenia al davant, i els trossos de vidre pintat que el vent continuava trencant i amb els quals havia jugat, de nen, imaginant vinyes d’Itàlia… segurament a causa del color violaci de sang i de vi negrós… Tatiana Ivanovna entrava i deia: «La teva mare et crida, fillet meu…».

Tatiana Ivanovna va entrar amb un plat de patates i pa.

—Com t’espaviles per menjar? —va preguntar.

—A la meva edat, no necessites gran cosa. Sempre he tingut patates i, al poble, de vegades, hi ha pa… No m’ha faltat mai res.

La dona es va agenollar al costat seu, i li va donar de menjar i de beure, com si el noi estigués massa feble per portar-se els aliments als llavis.

—Iuri… i si te n’anessis ara?

Iuri va arrufar les celles i la va mirar sense respondre. La dona li va dir:

—Podries anar caminant fins a la casa del meu nebot, no et faria gens de mal: si tens diners, el meu nebot t’ajudaria a trobar uns cavalls i podries anar a Odessa. Que és gaire lluny?

—Tres o quatre dies amb tren, en condicions normals… Ara… Vés a saber…

—Que es pot fer, si no? Déu t’ajudaria. Podries reunir-te amb els teus pares i donar-los això. Mai no he volgut confiar-ho a ningú —va dir ensenyant la vora del vestit—; són els diamants del collaret gran de la teva mare. Abans de marxar, em va dir que els amagués. No es van poder emportar res, se’n van anar la nit en què els Rojos van prendre Temnaia, i els feia por que els arrestessin… Com deuen viure, ara?

—Malament, és clar —va dir arronsant les espatlles amb fatiga—; bé, demà ja en parlarem. Però, vaja, no et facis il·lusions, pertot arreu és igual, aquí, com a mínim, els pagesos em coneixen, jo no els he fet mai res de mal…

—Qui pot saber què porten dins l’ànima, aquests gossos? —va remugar ella.

—Demà, demà —va repetir tancant els ulls—, demà ja en parlarem. Aquí s’està tan bé, Déu meu…

Així va anar passant el dia. Al capvespre, va tornar a casa. Era un crepuscle límpid i tranquil, tan bonic com el del dia abans. Va fer una marrada, va vorejar l’estany; a la tardor, els matolls que l’envoltaven es desfullaven, i l’estany encara estava recobert d’una capa gruixuda de fulles seques que s’havien quedat sota el glaç. Les flors de lilà queien com una pluja lleugera; a penes es veia l’aigua negra, en alguns indrets, que brillava feblement.

Iuri va tornar a casa i va pujar a l’habitació dels nens. Tatiana Ivanovna havia parat taula davant de la finestra oberta; Iuri va reconèixer una de les tovalles de tela fina reservades especialment als nens, quan menjaven a la seva habitació, durant les malalties curtes, i la forquilla i el ganivet de plata sobredaurada i el bell gobelet descolorit.

—Menja, beu, tresor meu. He agafat una ampolla de vi del celler per a tu, i abans t’agradaven les patates cuites sota la cendra.

—Ara ja no, me’n va passar l’afició —va dir rient—; gràcies de tota manera, iaiona.

Es feia fosc. Iuri va fer encendre una espelma i la va posar en una cantonada de la taula. La flama cremava, dreta i transparent, en la nit tranquil·la. Quin silenci… Va preguntar:

—Nianiuxka, per què no vas seguir els meus pares?

—Bé que s’havia de quedar algú per vigilar la casa.

—Vols dir? —va fer ell amb una mena d’ironia melangiosa—, i per a qui, Déu meu!

Tots dos van callar. Ell encara va preguntar:

—No t’agradaria anar a reunir-te amb ells?

—Hi aniré si em fan cridar. Ja trobaria la manera d’anar-hi; mai no he estat parada, ni burra, gràcies a Déu… Però, què se’n faria, de la casa?…

Es va interrompre de sobte, i després va dir en veu baixa:

—Escolta!…

A baix, algú trucava. Tots dos es van posar drets precipitadament.

—Amaga’t, amaga’t, per l’amor de Déu, Iuri!…

Iuri es va acostar a la finestra i va mirar a fora amb precaució. La lluna havia sortit. Va reconèixer el noi, dret al mig del caminal; havia reculat unes passes i cridava:

—Iuri Nikolaevitx! Sóc jo, Ignat!…

Era un jove cotxer que s’havia criat a casa dels Karín. Iuri havia jugat amb ell de petit… Ell era qui cantava, acompanyant-se amb l’acordió, les nits d’estiu, al parc… «Si aquest em vol mal, va pensar de sobte Iuri, que tot se’n vagi a l’infern, amb mi inclòs!…». Es va abocar a la finestra i va cridar:

—Puja, amic…

—No puc, la porta està barrada.

—Baixa a obrir, Niania, està sol.

Ella va xiuxiuejar:

—Què has fet, insensat?

Ell va fer un gest cansat amb la mà.

—Passarà el que hagi de passar… D’altra banda, ja m’havia vist… Vinga, vés a obrir-lo, iaiona…

La dona continuava dreta, sense bellugar-se, tremolosa i callada. Iuri va caminar cap a la porta. Ella el va aturar, la sang li havia tornat de sobte a les galtes.

—Què fas? No ets tu qui ha de baixar a obrir un cotxer. Espera’m.

Ell va arronsar una mica les espatlles i es va tornar a asseure. Quan la dona va tornar, seguida d’Ignat, es va posar dret i se li va acostar.

—Hola, estic content de veure’t.

—Jo també, Iuri Nikolaevitx —va dir el noi somrient. Tenia la cara ben rodona, rosada i plena.

—Has pogut menjar tant com volies?

—Déu m’ha ajudat, Barín.

—Encara toques l’acordió, com abans?

—De tant en tant…

—Encara et podré sentir… Em quedaré aquí uns quants dies…

Ignat no responia; continuava somrient, ensenyant les dents amples i brillants.

—Vols beure? Porta un got, Tatiana.

La vella va obeir de mala gana. El noi va beure.

—A la vostra salut, Iuri Nikolaevitx.

Van callar. Tatiana Ivanovna va dir:

—Ja n’hi ha prou. Ara, vés-te’n. El jove Barín està cansat.

—Doncs de tota manera, haureu de venir amb mi al poble, Iuri Nikolaevitx…

—Ah! Per què? —va murmurar Iuri amb una involuntària inflexió de veu—, per què, amic meu?

—Ha de ser així.

Tatiana Ivanovna va fer per saltar endavant bruscament, i, de sobte, va veure passar pel rostre tranquil i pàl·lid de Iuri una expressió tan salvatge, tan estranya, que es va estremir, i va dir amb una mena de desesper:

—Deixa-ho estar. Calla, t’ho suplico. Deixa, no hi fa res…

Ella cridava sense escoltar-lo, amb les mans primes garratibades com urpes:

—Ah, diable maleït, fill de mala mare! Et penses que no et llegeixo els pensaments als ulls? I qui ets tu per donar ordres al teu amo?

El noi va girar cap a ella un rostre transformat, amb els ulls espurnejants, després va semblar que es calmava, i va dir amb indiferència:

—Calla, àvia… Hi ha gent al poble que volen veure Iuri Nikolaevitx, això és tot…

—Que saps per què em volen veure, com a mínim? —va preguntar Iuri. Se sentia cansat, de cop i volta, amb un únic i sincer desig al cor: estirar-se al llit i dormir molta estona.

—Parlar amb vós sobre el repartiment del vi. Hem rebut ordres de Moscou.

—Ah!, es tracta d’això? El meu vi t’ha agradat, ja ho veig. Però podries haver esperat a demà, ja ho saps.

Va caminar cap a la porta, i Ignat rere seu. Al llindar, es va aturar. Per un segon, va semblar que Ignat dubtava, i, de cop i volta, amb el mateix moviment amb què abans agafava el fuet, es va portar la mà al cinturó, en va treure el màuser i va disparar dos trets. L’un va ferir Iuri entre les espatlles; Iuri va deixar anar una mena de crit de sorpresa, va gemegar. La segona bala li va entrar pel clatell i el va matar en sec.