I

Ella va brandar el cap i va dir, com temps enrere:

—Bé, doncs, adéu, Iurotxka… Cuida’t, tresor meu.

Com passava el temps… De nen, quan ell marxava cap a l’escola de Moscou, a la tardor, anava a dir-li adéu així, en aquella mateixa habitació. D’això feia deu o dotze anys…

Li va mirar l’uniforme d’oficial amb una mena d’estranyesa, d’orgull trist.

—Ai, Iurotxka, el meu nen, em sembla que va ser ahir…

Va callar i va fer un gest cansat amb la mà. Feia cinquanta-un anys que era a la família dels Karín. Havia estat la dida de Nikolai Alexandrovitx, el pare de Iuri, després havia criat els seus germans i germanes, i els seus fills… Encara es recordava d’Alexandre Kirilovitx, mort a la guerra de Turquia el 1877, feia trenta-nou anys… I ara, els tocava als petits, Ciril i Iuri, de marxar també a la guerra…

Va sospirar i va traçar sobre el front de Iuri el senyal de la creu.

—Vés, Déu et protegirà, tresor meu.

—És clar que sí, iaiona…

Iuri va somriure amb una expressió burleta i resignada. Tenia la cara rodona, grossa i fresca. No s’assemblava gens als altres Karín. Va agafar entre les seves les petites mans de l’anciana, dures com l’escorça, gairebé negres, i va fer el gest de portar-se-les als llavis.

La dona es va posar vermella i les va retirar precipitadament.

—Que ets boig? Que em vols fer creure que sóc una noia jove i maca? I ara vés, Iurotxka, baixa… Encara estan ballant, a baix.

—Adéu, Nianiuxka, Tatiana Ivanovna —va dir ell amb la seva veu esllanguida, d’inflexions iròniques i una mica adormides—, adéu, et portaré de Berlín un mocador de seda, si hi entro, cosa que em sorprendria, i, mentrestant, t’enviaré des de Moscou una peça de roba per a l’any nou.

Tatiana es va esforçar a somriure, pessigant més els llavis, que encara dibuixaven una línia prima, però premuts i cap endins, com si les velles mandíbules els xuclessin. Era una dona de setanta anys, d’aspecte fràgil, poca estatura, amb el rostre viu i somrient; de mirada penetrant de vegades, cansada i tranquil·la d’altres. Va moure el cap.

—Tu promets moltes coses, i el teu germà fa com tu. Però, un cop allà, ens oblidareu. En fi, que Déu vulgui només que tot plegat acabi aviat, i que tots dos torneu. Acabarà aviat, aquesta maledicció?

—Segur. Aviat i malament.

—No s’ha de fer aquesta mena de bromes —va dir ella enèrgica—. Tot és a les mans de Déu.

La dona es va allunyar de Iuri i es va agenollar davant del bagul obert.

—Ja pots dir a Platoixa i a Piotre que pugin a buscar les teves coses quan vulguin. Tot està a punt. Els abrics de pell i les mantes de viatge són a baix. Quan us n’aneu? Ja és mitjanit.

—Si arribem a Moscou a la matinada, ja n’hi ha prou. El tren surt demà a les onze del matí.

La dona va sospirar i va moure el cap amb un gest que li era habitual.

—Ah, Senyor Jesús, quin Nadal tan trist…

A baix, algú tocava al piano un vals ràpid i lleuger; se sentien els passos dels ballarins sobre el vell terra de fusta i el soroll dels esperons.

Iuri va fer un senyal amb la mà.

—Adéu, vaig cap baix, Nianiuxka.

—Vés, fill del meu cor.

Es va quedar sola. Doblegava la roba tot remugant:

—Les botes… el vell necesser amb tot a dins… encara poden servir en campanya… no m’he deixat res? Les pellisses són a baix…

Així mateix, havia empaquetat els uniformes trenta-nou anys abans, quan Alexandre Kirilovitx se’n va anar, se’n recordava perfectament, Déu meu… Agafia, la vella cambrera, encara era d’aquest món… I ella era jove, llavors… Va tancar els ulls, va exhalar un profund sospir, es va tornar a posar dreta amb gestos feixucs.

—M’agradaria saber on són aquests brètols, Platoixka i Petka —va remugar—. Que Déu em perdoni. Avui tothom està borratxo.

Va agafar el mocador que li havia caigut a terra, es va cobrir els cabells i la boca i va baixar. Les habitacions dels nens estaven construïdes a la part antiga de la casa. Era un edifici bonic, d’arquitectura noble, amb un gran frontó grec i ornat amb columnes; el parc s’estenia fins al poble del costat, Sukharevo. Des de feia cinquanta-un anys, Tatiana Ivanovna no havia sortit mai de la casa. Només ella en coneixia tots els armaris, els soterranis i les habitacions fosques abandonades de la planta baixa, que, antigament, havien estat habitacions de cerimònia, per on havien passat generacions senceres…

Va travessar ràpidament la sala. Ciril la va veure i li va cridar tot rient:

—Què, Tatiana Ivanovna? Se’n van, els teus tresorets, oi?

Ella va arrufar les celles i va somriure al mateix temps.

—Va, va, no et farà mal, a tu, passar-les una mica magres, Kiriluixka…

Aquest i la seva germana Lulú tenien la bellesa, els ulls brillants i l’aspecte cruel i feliç dels Karín d’altres temps. Lulú ballava el vals del braç del seu cosí petit, Txernixef, un escolar de quinze anys. Ella n’havia fet setze el dia abans. Estava encisadora, amb les galtes vermelles, inflamades per la dansa, i les trenes negres, gruixudes, enroscades al voltat del cap petit, com una corona fosca.

—El temps, el temps —pensava Tatiana Ivanovna—, ai, Déu meu, no t’adones com s’escola, i un bon dia, veus els nens que et passen un pam… Ara Lulitxka també s’ha fet una noia gran… Déu meu, i era ahir quan li deia al seu pare: «No ploris, Kolinka, tot passa, fill del meu cor!». I ara, ja és un home gran…

Estava dret davant seu, al costat d’Helena Vassilievna. La va veure, es va estremir, i va murmurar:

—Ja? Tatianuixka? Ja estan a punt els cavalls?

—Sí, ja és hora, Nikolai Alexandrovitx. Vaig a fer pujar les maletes al trineu.

Ell va abaixar el cap, es va mossegar lleugerament els llargs llavis pàl·lids.

«Ja, Déu meu? Doncs bé… què volies? Va. Va…».

Es va girar cap a la seva dona, va somriure feblement, i va dir amb la seva veu tan cansada i tranquil·la com sempre:

—Children will grow, and old people will fret… Oi que sí, Nelly? Anem, estimada, em sembla que ha arribat el moment.

Tots dos es van mirar sense dir res. Helena es va ajustar nerviosament el mocador de punta negra al voltant del coll llarg i flexible, l’única bellesa que quedava intacta de la seva joventut, juntament amb els ulls verds, guspirejants com l’aigua.

—Vinc amb tu, Tatiana.

—I per què? —va fer l’anciana arronsant les espatlles—, només servirà perquè agafeu fred.

—No hi fa res —va murmurar ella amb impaciència.

Tatiana Ivanovna la va seguir en silenci. Van creuar la petita galeria deserta. Temps enrere, quan Helena Vassilievna es deia comtessa Eletzkaia, quan a les nits d’estiu s’anava a reunir amb Nikolai Karín al pavelló del fons del parc, entraven a la casa adormida per aquella porta petita… allà trobava de vegades, a la matinada, la vella Tatiana… encara la veia com desapareixia al seu pas tot persignant-se. Tot plegat semblava antic i llunyà, com un somni estrany. Quan Eletzki va morir, es va casar amb Karín… Al començament, l’hostilitat de Tatiana Ivanovna li va causar indignació i pena, sovint… Era jove. Ara, era diferent. De vegades, espiava, amb una mena de plaer irònic i trist, les mirades de l’anciana, els seus moviments de retrocés i de pudor, com si ella fos encara la pecadora adúltera que corria a la cita, davant els ulls dels til·lers… Com a mínim, això li quedava de la joventut.

Va preguntar en veu alta:

—No has oblidat res?

—És clar que no, Helena Vassilievna.

—Estar nevant amb molta força. Fes posar més flassades al trineu.

—Estigueu tranquil·la.

Van empènyer la porta de la terrassa, que es va obrir amb penes i treballs grinyolant entre el gruix de neu. La nit gelada estava carregada d’una olor d’avets glaçats, de fum llunyà. Tatiana Ivanovna es va lligar el mocador sota la barbeta i va córrer fins al trineu. Encara era àgil, i anava ben dreta, com en l’època en què buscava pel parc, al capvespre, Ciril i Iuri de petits. Helena Vassilievna va tancar els ulls un instant i va tornar a veure els dos fills grans, els seus rostres, els seus ulls… Ciril, el seu preferit. Era tan bonic, tan… feliç… Tremolava per ell més que per Iuri. Els estimava tots amb passió… Però Ciril… Ai, pensar en allò era un pecat… «Déu meu, protegeix-los, salva’ls, concedeix-nos que puguem envellir envoltats de tots els nostres fills. Senyor, escolta’m! Tot era a les mans de Déu», deia Tatiana Ivanovna.

Tatiana Ivanovna pujava els graons de la terrassa espolsant-se els flocs de neu que se li enganxaven a la malla del mocador.

Van tornar a la sala. El piano havia callat. Els joves parlaven entre ells, a mitja veu, dempeus al mig de l’estança.

—Ha arribat l’hora, fills meus —va dir Helena Vassilievna.

Ciril va fer un senyal amb la mà.

—Entesos, mamà, de seguida… Una última copa, senyors.

Van beure a la salut de l’emperador, de la família imperial, dels aliats, per la destrucció d’alemanya. Després de cada brindis, llançaven les copes a terra, i els lacais en recollien els bocins. Els altres criats esperaven a la galeria.

Quan els oficials van passar davant seu, van repetir tots alhora, com una lliçó lúgubre apresa de memòria:

—Bé… adéu, Ciril Nikolaevitx… Adéu, Iuri Nikolaevitx…

Només un, el vell cuiner Antip, sempre borratxo i trist, va acotar el cap gros i gris cap a l’espatlla i va afegir maquinalment amb una veu gruixuda i enrogallada:

—Que Déu us conservi en bona salut.

—Els temps han canviat —va remugar Tatiana Ivanovna. En una altra època, la partida dels Barins… els temps han canviat, i els homes també.

Va seguir Ciril i Iuri fins a la terrassa. La neu queia de pressa. Els lacais van alçar els fanals encesos il·luminant les estàtues de l’entrada del caminal, dues Belones brillants de glaç i gebre i el vell parc gelat, immòbil. Tatiana Ivanovna va fer el senyal de la creu per última vegada cap al trineu i cap al camí, els nois la van cridar i, tot rient, li van parar les galtes que cremaven, fuetejades pel vent de la nit.

—Vinga, adéu, estigues boneta, iaiona, tornarem, no tinguis por…

El cotxer va agafar les regnes, va deixar anar una mena de crit, de xiulet agut i estrany, i els cavalls es van posar en marxa. Un dels lacais va deixar el fanal a terra i va badallar.

—Et quedes aquí, àvia?

La dona no va respondre. Els lacais se’n van anar. La dona va veure com s’apagaven, l’un rere l’altre, els llums de la terrassa i del vestíbul. Dins la casa, Nikolai Alexandrovitx i els seus convidats havien tornat a seure al voltant de la taula per fer el ressopó. D’esma, Nikolai Alexandrovitx va agafar una ampolla de xampany de les mans dels lacais.

—Per què no beveu? —va murmurar amb esforç—. S’ha de beure.

Va omplir les copes que li allargaven, amb precaució, els dits li tremolaven lleugerament. Un home gras, amb el bigoti pintat, el general Siedof, se li va acostar i li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—No us turmenteu, estimat amic. Ja he parlat amb S’Altesa. Vetllarà per ells, estigueu tranquil.

Nikolai Alexandrovitx va arronsar les espatlles a poc a poc. Ell també havia anat a Sant Petersburg… havia aconseguit cartes i audiències. Havia parlat amb el Gran Duc. Com si aquest pogués impedir les bales, la disenteria… «Quan els fills ja han crescut, només pots encreuar els braços i deixar que la vida faci la seva… Però encara pateixes, encara corres, t’imagines coses, de debò… M’estic fent vell —va pensar de sobte—, vell i covard. La guerra?… Déu meu, a vint anys hauria somiat una sort més favorable?».

Va dir en veu alta:

—Gràcies, Mikhail Mikailovitx… Què s’hi pot fer? Faran el mateix que els altres. Només demano que Déu ens doni la victòria.

El vell general va repetir amb fervor:

—Que Déu ho vulgui!

Els altres, els joves, que havien estat al front, callaven. Un d’ells va obrir d’esma el piano i va picar unes quantes tecles.

—Balleu, fills meus —va dir Nikolai Alexandrovitx.

Es va tornar a asseure a la taula de bridge i va fer un senyal a la seva dona.

—Hauries d’anar a descansar, Nelly. Mira que pàl·lida que estàs.

—Tu també —va dir ella a mitja veu.

Es van estrènyer la mà en silenci. Helena Vassilievna va sortir, i el vell Karín va agafar les cartes i va començar a jugar, palpejant de tant en tant, amb un posat absent, el platet del candeler.