V

Els Karín van arribar a París al començament de l’estiu, i van llogar un petit pis moblat al carrer de l’Arc-de-Triomphe. En aquella època, París estava envaït per la primera onada d’emigrants russos, que s’amuntegaven a Passy i als voltants de l’Étoile, els quals tendien per instint cap al proper Bois de Boulogne. Aquell any, la calor era sufocant.

El pis era petit, fosc, asfixiant; feia olor de pols, de teixits vells; els sostres baixos semblaven pesar sobre els caps, des de les finestres es veia el pati, estret i profund, amb les parets emblanquinades amb calç, que reverberaven cruelment el sol de juliol. De bon matí, tancaven les finestres i els porticons, i en aquelles quatre petites estances fosques, els Karín vivien fins al vespre, sense sortir, estranyats pels sorolls de París, respirant amb malestar les ferums de les piques, de les cuines, que pujaven del pati. Anaven i venien d’una paret a l’altra, silenciosament, com les mosques de tardor, quan la calor, la llum i l’estiu s’han acabat, i volen penosament, cansades i irritades, pels vidres, arrossegant les ales mortes.

Tatiana Ivanovna seia tot el dia a l’habitació de la planxa, al fons del pis, arreglant la roba. De vegades, la minyona, una noia normanda, vermellota i fresca, forta com un perxeró, entreobria la porta i cridava: «No s’avorreix?», imaginant-se que l’estrangera l’entendria millor si articulava exageradament les paraules, com per dirigir-se a un sord, i el ressò de la seva veu feia tremolar la pantalla de porcellana del llum.

Tatiana Ivanovna movia una mica el cap, i la minyona se’n tornava a remenar les cassoles.

Havien enviat Andrei a un internat a la vora del mar, a Bretanya. Una mica més tard, Ciril també se’n va anar. Havia retrobat la seva companya de cel·la, l’actriu francesa empresonada amb ell al presidi de Sant Petersburg, el 1918. Ara era una rica mantinguda. Era una noia bonica i generosa, una rossa amb un cos bonic i carnós, boja per Ciril… Això simplificava l’existència. Però quan tornava a casa seva, de vegades, a l’alba, mirava el pati sota les finestres, i li venia el desig d’estar estirat sobre el paviment rosa i de deixar de banda, per sempre més, l’amor, els diners i les seves complicacions.

Després, li passava. Comprava vestits bonics. Bevia. Al final de juny, se’n va anar a Deauville, amb la seva amant.

A París, quan la calor afluixava, al capvespre, els Karín sortien, anaven al Bois de Boulogne, al Pavelló Dauphine. Els pares s’hi quedaven, escoltant amb tristesa el soroll de les orquestres, recordant les Illes i els jardins de Moscou, mentre Lulú, i altres noies i nois, caminaven pels caminals foscos, recitant versos, jugant al joc dels enamorats.

Lulú tenia vint anys. No era tan bonica com abans, prima, amb moviments bruscos, com els d’un noi, una mica taciturna, rude, colrada pel vent de la llarga travessia, amb una expressió estranya, cansada i cruel. Li havia agradat la seva vida agitada, amenaçada, excitant. Ara, el que s’estimava més de tot eren les passejades durant els crepuscles de París, i les vetllades, llargues i silencioses, al bars, a les petites tavernes populoses, amb l’olor de guix, d’alcohol i el soroll del billar a la sala del fons… Cap a mitjanit, anaven a casa d’un o altre, i tornaven a beure, a acariciar-se en l’ombra. Els pares dormien; sentien vagament sonar el gramòfon fins que es feia de dia. No veien res, o no volien veure res.

Una nit, Tatiana Ivanovna va sortir de l’habitació per recollir la roba que s’eixugava a la sala de bany; el dia abans, se l’havia oblidada damunt de l’escalfador, i havia d’arreglar un parell de mitges per a Lulú. Treballava sovint a la nit. Necessitava poques hores de son, i a les quatre o a les cinc ja estava llevada i vagava silenciosament per les habitacions; no entrava mai a la sala.

Aquella nit, havia sentit passos i veus al rebedor; els nois feia molt de temps que havien marxat, segurament… Va veure llum sota la porta de la sala. «Una altra vegada s’han oblidat de tancar el llum», va pensar. Va obrir, i només llavors va sentir el gramòfon, que tocava, envoltat d’una muralla de coixins; semblava que la música baixa, panteixant, passés a través d’un gruix d’aigua. L’estança estava mig fosca. Només un llum, tapat amb una tela vermella, il·luminava el divan, on Lulú, estirada, semblava adormida, amb el vestit descordat al pit, estrenyent entre els braços un noi, amb la cara pàl·lida i delicada, tirada enrere. La dona va avançar. Realment dormien, amb els llavis encara junts, i els rostres enganxats l’un a l’altra. Una olor d’alcohol i un fum espès omplien la sala; per terra hi havia escampats gots, ampolles buides, discos, cendrers plens, coixins que encara conservaven la forma del cos.

Lulú es va despertar, va mirar fixament Tatiana Ivanovna, va somriure; els ulls dilatats, enfosquits pel vi i la febre, tenien una expressió d’indiferència burleta i de cansament extrem. Va murmurar fluixet:

—Què vols?

Els llargs cabells desfets li penjaven sobre la catifa; va fer un moviment per alçar el cap, va gemegar; la mà del noi estava crispada en els flocs escampats. Les va arrencar bruscament i es va asseure.

—Què passa? —va repetir amb impaciència.

Tatiana Ivanovna mirava el noi. El coneixia bé; l’havia vist sovint a casa dels Karín, de nen; es deia príncep Egor Andronikof, es recordava dels seus llargs rínxols daurats, dels seus colls de puntes.

—Fes fora això, de seguida, em sents? —va dir de cop i volta, serrant les dents, amb la cara vella tremolosa i esblaimada.

Lulú va arronsar les espatlles.

—Entesos, calla… se n’anirà de seguida…

—Lulitxka… —va murmurar la vella.

—Sí, sí, calla, per l’amor de Déu…

Lulú va aturar el gramòfon, va encendre una cigarreta, la va llençar gairebé tot seguit i va ordenar breument:

—Ajuda’m.

En silenci, totes dues van posar ordre a la sala, van recollir les burilles, els gots buits; Lulú va obrir la finestra i va aspirar amb avidesa l’alenada de frescor que pujava del soterrani.

—Quina calor, oi?

La vella no va respondre res, apartava la mirada amb una mena de pudor feréstec.

Lulú es va asseure a l’ampit de la finestra i va començar a balancejar-se a poc a poc tot cantussejant. Semblava desenganyada, malalta; a les galtes pàl·lides li apareixien unes plaques lívides, sota les pólvores que els petons havien esborrat; els ulls grossos i ullerosos miraven fixos endavant, profunds i vuits.

—Però què tens, Niania? Cada nit és el mateix —va dir per fi, amb la veu calmada, enrogallada pel vi i el fum—. I a Odessa, Déu meu?… I al vaixell?… No vas notar res?

—Quina vergonya —va murmurar la vella amb una expressió de fàstic i patiment—. Quina vergonya!… amb els teus pares dormint aquí al costat…

—I què? Ves, que estàs boja, Niania? No fem res de mal. Bevem una mica, ens abracem, quin mal hi ha? Et penses que els pares no feien el mateix quan eren joves?

—No, filla meva.

—Ah, i tu t’ho creus, això?

—Jo també he estat jove, Lulitxka. D’això fa molt de temps, però encara recordo la sang jove que em cremava les venes. Et penses que això s’oblida? I em recordo de les teves tietes, quan tenien vint anys, com tu ara. Era a Karinovka, i la primavera… Ah, quin temps que vam tenir aquells anys… Cada dia passejàvem pel bosc, i per l’estany… I al vespre, hi havia ball a casa dels veïns o a casa nostra… Cadascuna tenia el seu enamorat, i de vegades, tots se n’anaven, al clar de lluna, amb troica… La teva difunta àvia deia: «A la nostra època…». Però, vaja, sabien perfectament que hi havia coses permeses i d’altres de prohibides… Al matí, de vegades, venien a la meva habitació per explicar-me què havia dit l’un o l’altre… I així, un dia es van prometre, es van casar, van viure, amb la seva part de desgràcia i la seva part de felicitat, honradament, fins al dia en què Déu se les va emportar… Van morir joves, ja ho saps, l’una durant el part, l’altra, cinc anys més tard d’una mala febre… I tant, que me’n recordo… Teníem els cavalls més bonics de la regió, i se n’anaven en cavalcada, de vegades, el teu papà, que llavors era un noi jove, i els seus amics, i les teves tietes, amb altres noies, al bosc, amb els lacais que portaven les torxes davant seu…

—Sí —va dir Lulú amb amargor, assenyalant la petita sala fosca i el vodka de segona, al fons d’un got que feia girar maquinalment entre els dits—, és evident que la decoració ha canviat…

—No és l’única cosa que ha canviat… —va remugar la vella. I va mirar Lulú amb tristesa.

—Filla meva, perdona’m… no has de tenir vergonya, t’he vist néixer… No has comès cap pecat, com a mínim?… Encara ets verge?

—És clar, dona —va dir Lulú. Va recordar una nit de bombardeig, a Odessa, en què es va quedar a casa del baró Rosenkranz, l’antic governador de la ciutat; el baró estava a la presó, i el seu fill hi vivia sol. Les canonades van esclatar tan de sobte, que Lulú no va tenir temps de tornar a casa, i va passar la nit al palau desert, amb Serguei Rosenkranz. Què se’n devia haver fet? Segurament devia ser mort… El tifus, la fam, una bala perduda, la presó… n’hi havia per triar i remenar, realment… Quina nit… Els magatzems del port cremaven… Des del llit on s’acaronaven, veien les clapes de petroli incendiat que lliscaven pel port…

Es recordava d’una casa, a l’altra banda del carrer, amb la façana ensorrada i les finestres de tul que voleiaven al buit… Aquella nit… la mort era tan a prop…

Va repetir maquinalment:

—Sí, Nianiuxka…

Però Tatiana Ivanovna la coneixia bé: va moure el cap mossegant-se silenciosament els llavis vells. Egor Andronikof va gemegar, es va girar amb gestos feixucs, i després es va mig despertar.

—Estic completament borratxo —va dir a poc a poc.

Va anar trontollant fins a la butaca, va enfonsar la cara als coixins i es va quedar inert.

—Ara treballa tot el dia en un garatge, es mor de gana. Si no fos pel vi… i la resta, per què valdria la pena viure?

—Això és una ofensa a Déu, Lulú.

De sobte, la noia es va amagar la cara entre les mans i va rompre en sanglots desesperats.

—Nianiuxka… M’agradaria ser a casa nostra!… A casa nostra, a casa nostra! —va repetir retorçant els dits amb un gest nerviós i estrany que la vella no li coneixia—. Per què ens han castigat d’aquesta manera? No hem fet res de mal!…

Tatiana Ivanovna li va acariciar suaument els cabells desfets, amarats d’una olor tenaç de fum i de vi.

—És la santa voluntat de Déu.

—Ah, m’avorreixes, només saps dir això!…

Es va eixugar els ulls i va arronsar les espatlles amb violència.

—Vinga, deixa’m!… Vés-te’n… Estic nerviosa i cansada. No diguis res als pares… De què serviria? Els causaries una pena inútil, i no evitaries res, creu-me… Res. Ets massa vella, no ho pots entendre.