IV

Un mes després de la mort de Iuri, un cosí dels Karín, un home gran mig mort de gana i de cansament, que anava d’Odessa a Moscou buscant la seva dona, desapareguda durant el bombardeig d’abril, es va aturar, una nit, a casa de Tatiana Ivanovna. Li va portar notícies de Nikolai Alexandrovitx i dels seus, i la seva adreça. Tenien bona salut, però vivien en la misèria.

—Si poguessis trobar un home segur… —va dubtar—, per portar-los el que van deixar…

La dona va marxar cap a Odessa emportant-se les joies dins la vora de la faldilla. Durant tres mesos, va caminar pels camins, com quan era jove, quan anava en peregrinació a Kíev, de vegades pujant als trens dels afamats, que començaven a davallar cap al sud. Un vespre de setembre va entrar a casa dels Karín, que mai oblidarien l’instant en què ella va trucar a la porta, en què la van veure aparèixer, amb el seu aspecte esquerp i tranquil, amb el farcell de parracs a l’esquena, amb els diamants picant-li les cames cansades, ni la seva cara pàl·lida, d’on semblava haver fugit tota la sang, ni la seva veu quan els va anunciar la mort de Iuri.

Vivien en una habitació llòbrega al barri del port; els sacs de patates estaven penjats a les finestres per esmorteir el xoc de les bales. Helena Vassilievna estava ajaguda en un vell matalàs tirat per terra, i Lulú i Andrei jugaven a cartes a la llum d’un petit fogonet, on tres trossos de carbó acabaven de consumir-se. Ja feia fred, i el vent passava per les finestres de vidres trencats. Ciril dormia en un racó, i Nikolai Alexandrovitx començava en aquella cambra la que més endavant havia de ser la principal ocupació de tota la seva vida, caminar d’una paret a l’altra, amb les mans creuades rere l’esquena, pensant en allò que mai no tornaria.

—Per què el van matar? —va preguntar Lulú—, senyor, per què? Les llàgrimes li queien per la cara canviada, envellida.

—Els feia por que hagués vingut per recuperar les terres. Però deien que sempre havia estat un bon Barín, i que calia estalviar-li la misèria d’un judici i una execució, i que valia més matar-lo d’aquella manera…

—Quins covards, quins gossos —va cridar Ciril de sobte—, disparar-li una bala per l’esquena! Maleïts pagesos! Massa pocs assots vau rebre a la nostra època!…

I va mostrar el puny a l’anciana amb una mena d’odi:

—Ho sents? Ho sents?

—Ho sento —va dir ella—, però de què serveix lamentar que hagi mort d’aquesta manera o de l’altra? Déu l’ha rebut sense sagraments, ho vaig veure en el seu rostre serè. Que Déu ens concedeixi a tots una fi tan plàcida… No va veure res, no va patir.

—Ai, no ho entens.

—Tot ha anat millor així —va repetir ella.

Va ser l’última vegada que va pronunciar el nom de Iuri en veu alta; semblava que havia tancat els seus vells llavis sobre ell, per sempre. Quan els altres en parlaven, ella no responia, es quedava muda i freda, mirant al buit amb una mena de desesper glaçat.

L’hivern va ser extremament dur. Els faltava el pa, vestits. Només les joies que havia portat Tatiana Ivanovna els procuraven una mica de diners de tant en tant. La ciutat cremava, la neu queia suaument, recobrint les bigues calcinades de les cases destruïdes, els cadàvers dels homes i els dels cavalls esquarterats. En altres moments, la ciutat canviava, arribaven provisions de carn, fruita o caviar, només Déu sap com… Els canons deixaven de disparar, la vida recomençava, precària i embriagadora… Embriagadora… això només ho sentien Ciril i Lulú… Més endavant, el record d’algunes nits, de passeigs amb barca, amb altres nois joves, del gust dels petons, del vent que bufava sobre les onades embravides de la mar Negra a punta de dia no s’esborrarien mai de la seva memòria.

El llarg hivern va passar, i un altre estiu i l’hivern següent, en què la fam va ser tan gran, que els nens morts eren enterrats directament a terra, en piles, dins de sacs vells. Els Karín van sobreviure. Al mes de maig, van poder embarcar a l’últim vaixell francès que se n’anava d’Odessa, van arribar a Constantinobla i després a Marsella.

Van desembarcar al port de Marsella el 28 de maig del 1920. A Constantinobla havien venut les joies que els quedaven i posseïen alguns diners, cosits als cinturons segons un vell costum… Anaven vestits amb parracs, tenien unes cares estranyes i esfereïdores, miserables i dures. Els nens, malgrat tot, semblaven alegres; reien amb una mena de lleugeresa confusa que als grans els feia sentir encara més el seu cansament.

L’aire límpid de maig estava carregat d’una olor de flors i pebre; la gentada avançava lentament, aturant-se als aparadors, rient i parlant en veu alta; les llums, la música als cafès, tot semblava tan estrany com un somni.

Mentre Nikolai Alexandrovitx demanava unes habitacions en un hotel, els nens i Tatiana Ivanovna es van quedar un moment a fora. Lulú, amb la seva cara pàl·lida allargada endavant, tancava els ulls i aspirava l’aire perfumat del capvespre. Els grossos globus elèctrics il·luminaven el carrer amb una claror difusa i blava; en petits grups, uns arbres prims agitaven les branques. Van passar uns mariners que, tot rient, van mirar la noia, bonica i immòbil. Un d’ells li va llançar suaument un bri de mimosa. Lulú va començar a riure.

—Quin país tan bonic, tan encisador —va dir—, quin somni. Nianiuxka, mira…

Però la dona estava asseguda en un banc mig adormida, amb el mocador tapant-li el cap blanc i les mans creuades damunt dels genolls. Lulú va veure que els ulls li havien quedat oberts i miraven fixament cap endavant. Li va tocar una espatlla i va cridar:

—Nianiuxka? Què tens?

Tatiana Ivanovna es va sobresaltar bruscament i es va posar dreta. En el mateix instant, Nikolai Alexandrovitx els va fer un senyal.

Van entrar a l’hotel, van travessar lentament el vestíbul, sentint a l’esquena les mirades encuriosides. Les catifes gruixudes, de les quals havien perdut el costum, semblaven enganxar-se a les soles com pega. Al restaurant tocava l’orquestra. Es van aturar, van escoltar aquella música de jazz que sentien per primera vegada, van notar una mena d’espant incert, d’encís forassenyat. Era un altre món…

Van entrar a les habitacions, es van quedar una bona estona a les finestres, mirant els cotxes que passaven pel carrer. Els nens repetien:

—Sortim, sortim, anem a un cafè, a un teatre…

Es van banyar, es van raspallar els vestits, es van precipitar cap a la porta. Nikolai Alexandrovitx i la seva dona els seguien més lentament, més penosament, però devorats també per una set d’aire i de llibertat.

En arribar a la porta, Nikolai Alexandrovitx es va girar. Lulú havia apagat l’electricitat. S’havien oblidat Tatiana Ivanovna asseguda davant la finestra. La llum d’un bec de gas situat davant el petit balcó li il·luminava el cap abaixat. Estava immòbil i semblava esperar. Nikolai Alexandrovitx li va preguntar:

—Véns amb nosaltres, Nianiuxka?

La dona no va respondre.

—No tens gana?

Va fer que no amb el cap, i després, de cop i volta, es va posar dreta, recargolant nerviosament el serrell del seu mocador.

—He de desfer les maletes dels nens? Quan ens n’anem?

—Però si ja hem arribat —va dir Nikolai Alexandrovitx—. Per què vols tornar a marxar?

—No ho sé —va murmurar amb una expressió absent i fatigada—, pensava…

Va sospirar, va separar els braços i va dir en veu baixa:

—Entesos.

—Vols venir amb nosaltres?

—No, gràcies, Helena Vassilievna —va articular amb esforç—, de debò que no…

Se sentia com corrien els nens pel passadís. Els grans es van mirar silenciosament tot sospirant, després Helena Vassilievna va fer un gest cansat amb la mà, va sortir, i rere seu se’n va anar Nikolai Alexandrovitx, tancant la porta a poc a poc.