VIII

Va passar l’octubre i les pluges de novembre van començar. Des del matí fins al vespre se sentien els xàfecs que rebotien amb estrèpit damunt el paviment del pati. Als pisos, l’aire era calent i carregat. A la nit, quan les estufes s’apagaven, la humitat de fora entrava a través de les ranures del terra. El vent aspre bufava sota les cortines de ferro de les llars de foc apagades.

Durant hores senceres, asseguda davant de la finestra, al pis buit, Tatiana Ivanovna mirava com queia la pluja i les gruixudes gotes que lliscaven pels vidres com una marea de llàgrimes. D’una cuina a l’altra, per damunt de les jardineres que semblaven un rebost i el cordill tibant entre dos claus, on s’eixugaven els draps, les minyones intercanviaven bromes i queixes en aquella llengua ràpida que ella no entenia. Cap a les quatre, els nens tornaven d’escola. Se sentia el soroll dels pianos que tocaven tots alhora, i, sobre totes les taules, als menjadors, s’encenien uns llums semblants. Tothom tirava les cortines davant de les finestres i llavors ella només sentia el so de la pluja i el grunyit sord dels carrers.

Com podia viure tota aquella gent tancada en cases negres? Quan arribaria la neu?

El novembre va passar, i les primeres setmanes de desembre a penes eren una mica més fredes. Les boires, les fumarades, les últimes fulles seques, aixafades, arrossegades rierol avall… Més endavant, Nadal. El 24 de desembre, després d’un sopar lleuger, menjat a corre-cuita, en un racó de la taula, els Karín se’n van anar a fer el ressopó a casa d’uns amics. Tatiana Ivanovna els va ajudar a vestir-se. Quan es van acomiadar d’ella abans de sortir, va fer un moviment d’alegria en veure’ls vestits, com abans, Nikolai Alexandrovitx en frac. Va mirar Lulú tot somrient, el vestit blanc, les trenes llargues enroscades al clatell.

—Ja ho veuràs, Lulitxka, aquesta nit trobaràs un promès, amb l’ajuda de Déu.

Lulú va arronsar les espatlles en silenci, es va deixar fer un petó sense dir res i se’n van anar. Andrei passava les vacances de Nadal a París. Portava la túnica, els pantalons blaus, la gorra de l’escola de Niça, on estudiava; semblava més alt i més fort; tenia una manera ràpida i viva de deixar anar les paraules, l’accent, els gestos, l’argot d’un noi nascut i criat a França. Aquell dia sortia a la nit per primera vegada, amb els seus pares. Reia, cantussejava. Tatiana Ivanovna es va abocar a la finestra, el va seguir amb la mirada mentre caminava endavant, saltant per damunt dels bassals. La porta cotxera va caure amb un xoc sord. Tatiana Ivanovna estava sola, una altra vegada. Va sospirar. El vent, suau malgrat l’estació i carregat de gotes fines de pluja, li bufava a la cara. Va alçar el cap i va mirar el cel d’esma. Entre les teulades a penes es veia un espai fosc, d’un color vermell especial, com inflamat per un foc interior. Dins de la casa, uns gramòfons tocaven en pisos diferents músiques discordants.

Tatiana Ivanovna va murmurar: «A casa nostra…», i va callar. De què servia? Ja feia temps que tot havia acabat, mort…

Va tancar la finestra i va tornar a dins. Alçava el cap, aspirava l’aire amb una mena d’esforç, amb una expressió inquieta i irritada. Aquells sostres baixos l’ofegaven. Karinovka… La casa gran, les finestres immenses, on l’aire i la llum entraven a gavadals, les terrasses, les sales, les galeries, on els dies de festa hi cabien còmodament cinquanta músics. Recordava la nit de Nadal quan Ciril i Iuri van marxar… Encara li semblava sentir el vals que van tocar aquella nit… Havien passat quatre anys… Li semblava veure les columnes guspirejant de glaç, al clar de lluna. «Si no fos tan vella —va pensar— faria el viatge… Però ja no seria el mateix…». La neu… Quan la veiés caure, s’hauria acabat… Ho oblidaria tot. Es ficaria al llit i tancaria els ulls per sempre. «Viuré fins llavors?», va murmurar.

Maquinalment, va agafar els vestits escampats per les cadires i els va plegar. D’un temps ençà, li semblava veure pertot arreu una pols fina, uniforme, que queia del sostre i recobria els objectes. Aquest neguit li va sobrevenir a la tardor, quan va començar a fer-se fosc més aviat i van retardar l’hora d’encendre els llums per no cremar massa electricitat. Treia la pols i espolsava les tapisseries sense parar; la pols es desprenia, però per tornar a caure immediatament més lluny, com una cendra lleugera.

Va recollir els objectes, els va raspallar, remugant amb una expressió de beneiteria i de patiment:

—Què és? Però, què és?

De sobte, es va aturar i va mirar al seu voltant. De vegades, no entenia per què era allà, vagarejant per aquelles habitacions estretes. Es va portar les mans al pit, va sospirar. Feia calor i l’ambient era carregat; les estufes, encara enceses excepcionalment, aquella nit de festa, escampaven una olor de pintura fresca. Va voler tancar-les, però mai no havia entès la manera de fer-les funcionar. Va girar la maneta en va una estona, després la va deixar. Una altra vegada va obrir la finestra. El pis de l’altra banda del pati estava il·luminat i projectava a l’habitació un rectangle de llum intensa.

—A casa nostra —pensava Tatiana—, a casa nostra, ara…

El bosc estava glaçat. Va tancar els ulls, va veure amb una precisió extraordinària la neu profunda, espurnejant i dura com el ferro, les fogueres del poble que guspirejaven al lluny i el riu que limitava el parc.

Es va quedar immòbil, repenjada a la paret, estirant el mocador amb un gest que li era habitual sobre els flocs desfets dels cabells. Queia una pluja fina, escassa i tèbia; les gotes brillants, arrossegades per brusques ràfegues de vent, li mullaven la cara. Es va estremir, es va cenyir el vell mocador negre. Les orelles li brunzien, de vegades semblava que les travessés un soroll violent, com el d’un batall agitat de campana. El cap, tot el cos, li feien mal.

Va sortir de la sala, va entrar a la seva petita habitació, al fons del passadís, i es va estirar.

Abans de ficar-se al llit, es va agenollar i va recitar les seves pregàries. Es persignava, tocava el terra inclinant el front, com cada vespre. Però aquella nit, les paraules se li embarbussaven als llavis; s’aturava, mirava de fit a fit, amb una mena d’estupor, la petita flama brillant, al peu de la icona.

Es va ficar al llit i va tancar els ulls. No aconseguia adormir-se, escoltava, sense voler, els cruixits dels mobles, el soroll del pèndol al menjador, com un sospir humà que precedia el toc de l’hora batent el silenci, i, per damunt i per sota seu, els gramòfons, a tota marxa, aquella nit de revetlla. Per l’escala pujava gent, la baixava, travessava el pati, sortia. A cada moment se sentia cridar: «Obri, si us plau!», i l’eco esmorteït de la porta cotxera en obrir-se i tancar-se i de passos que s’allunyaven pel carrer buit. Els taxis passaven ràpidament. Al pati, una veu enrogallada cridava el porter.

Tot sospirant, Tatiana Ivanovna va girar el cap feixuc sobre el coixí. Va sentir tocar les onze, després les dotze. Es va adormir unes quantes vegades, es va despertar. En el moment en què perdia la consciència, cada vegada veia en somnis la casa, a Karinovka, però la imatge s’esborrava, i ella s’afanyava a tornar a tancar els ulls per recuperar-la. Cada vegada hi faltava un detall. Ara el delicat color groc de la pedra s’havia convertit en un to vermell de sang seca, o la casa era cega, tapiada, les finestres havien desaparegut. Tanmateix, sentia la feble remor de les branques d’avet glaçades, agitades pel vent, amb el seu lleuger so de cristall.

De cop i volta, el somni va canviar. Es va veure quieta davant de la casa buida, oberta. Era un dia de tardor, a l’hora en què els criats anaven a encendre les estufes. Ella era a baix, dreta, sola. En el seu somni veia la casa deserta, les habitacions nues, tal com ella les havia deixades, amb les catifes enrotllades i repenjades a les parets. Pujava i totes les portes picaven empeses pel corrent d’aire, amb un soroll gemegós i estrany. Avançava, corria, com si li fes por arribar tard. Veia l’enfilall d’estances immenses, totes obertes, buides, amb trossos de paper d’embalar i diaris vells escampats per terra i que el vent aixecava.

Per fi va entrar a l’habitació dels nens. Estava buida com les altres, fins havia desaparegut el llit de baranes d’Andrei, i, en el seu somni, va experimentar una mena d’estupor: recordava haver-lo desat ella mateixa en un racó de l’estança i haver enrotllat els matalassos. Davant de la finestra, assegut a terra, Iuri, pàl·lid, més prim, en uniforme de soldat, com l’últim dia, jugava amb unes tabes antigues, com feia quan era un nen. Ella sabia que era mort, i tanmateix, en veure’l, va sentir una alegria extraordinària, tan gran, que el seu vell cor esgotat va començar a bategar amb una violència gairebé dolorosa; els cops sords i profunds li colpejaven les parets del pit. Encara va tenir temps de veure’s córrer rere de Iuri, travessar el terra polsegós, que grinyolava a cada pas, com abans, i en el moment en què estava a punt de tocar-lo, es va despertar.

Era tard. Es feia de dia.