VII

Amb ungles brutes

Camino. Camino. Camino. Els peus fan flag-flag-flag, com si fos l’onejar d’una bandera. La bandera esquinçada dels perdedors, dels rodamons, dels que fugen covardament i assenyada del perill. Flag-flag-flag. Porto, penjant de l’espatlla, la meva vella càmera i una moderna Handycam PJ810, que fa uns vídeos tan bons que pots dir que ets director de cinema i demostrar-ho. Me l’han proporcionat aquells xavals empresaris, autèntics hipsters menjamons: en Marc, en Tessi, en Brotons, en Juanca, en Nique. I és clar, en Carles.

Camino erràtic. Barcelona és gran i no tinc pressa. Si tinc gana, menjo, si tinc set, bec. Si estic cansat, reposo (de vegades a les baranes on aparquen les bicicletes). Ho ullo tot. Comprovo que els barcelonins han descobert el sol i seuen a terrasses enceses perquè ho han vist fer als forasters, i fan servir la bicicleta perquè han viatjat i ho han vist a llocs que els semblen lluminosos, com una novel·la de Ruyra.

Em sento bé. Els sentiments antics fan tuf de naftalina i, com que l’harmonia entre persones és una conquesta inútil, miro a la cara la gent i escolto el que em diuen i deixo de sentir. No tinc rancors, potser una mica de compassió. No és que jo em senti superior: és que he deixat de sentir. Les meves ferides ja no ragen i s’han tancat. A qui li importa, si deixen cicatrius? O és que això és un puto concurs de la tele?

Faig fotos absurdes, filmo escenes grotesques. Em compro un mòbil però sóc incapaç de passar les hores teclejant i el deixo mut i inútil a l’infern de la jaqueta. Barcelona em mira i jo li dic: on tens les fotos? Fes memòria, hòstia, Àlex! Aquesta ciutat t’havia agradat. Tot i que incòmoda i de vegades insuportable, amb un punt d’insolència i una onada de provincianisme. On és aquella Barcelona? On passejaves sol i ploraves d’amagat, pobre infeliç?

I aleshores vaig als «meus llocs»: el Laberint d’Horta, grandiós, la sàvia estructura de Sant Pau del Camp, el Centre Cívic del Guinardó o la bellesa tangible, obscura i humida, com el sexe, del barri gòtic, la mandrosa i excitant cervesa que prens al Zurich, el carrer de la Canuda i les seves gairebé londinenques botigues, i el jardinet de l’Ateneu: nostàlgia visible, física i real; les façanes de l’Eixample, l’impossible accés a la Sagrada Família, ocupat, com per hordes militars, pels turistes, la fragància nova i antiga del Museu Picasso, la casa Batlló, la casa Figueres (encara privada) al carrer de Bellesguard, les insòlites columnes de Puig i Cadafalch, recuperades, al fons de la font de Montjuïc;^[55] les «golondrines» passades de moda i alhora plàcides, els dibuixos que ací i allà encatifen Barcelona, el deteriorat parc Cervantes, les feres del zoològic, que encara tenen urpes (i plomes), el parc de la Ciutadella, sorprenentment nou i amorós; el Born, convertit en el museu ideal per als ulls i per a l’experiència; els bars agradables, quasi íntims (el meu preferit: el Cafè Versalles, al carrer Gran de Sant Andreu, modernisme pur), que conserva la ciutat sense rebuig visible; i alhora els carteristes, l’excés de turistes, la brutícia, olors que pugen de les clavegueres i se’t fiquen al cervell, el mar recuperat i el Tibidabo entranyable.

I jo faig fotos, o vídeos, que em costa més, però la feina és la feina, pertot arreu. Els jovencells que ara són els meus amos, amb una ignorància supina i alhora una astúcia comercial i informàtica per sobre de qualsevol lloança, m’ho compren tot. De fet ho «agafen» tot, i de tant en tant em donen un sobre (que es foti Hisenda, i que es fotin els estats i els seus impostos), més generós del que esperava. I anar fent. Tararí, tararí, tararí.

—Veus, tio? Aquesta sí que és bona!

I els desgraciats m’assenyalen un vídeo que havia fet de les arruguetes de l’aigua quan passa la golondrina.

—En canvi, aquesta, tio, és una cagada d’aquelles que pengen als museus.

I m’assenyalen la deessa de Clarà, a la plaça de Catalunya, amb una nítida ombra d’una dona prenyada: perfecta.

De fet, em passo molt de temps fent fotos i gravacions «útils», és a dir que puguin ser incorporades a un estúpid joc d’ordinador o quelcom de semblant. Per exemple, això de la golondrina va servir per filmar les onades cansades i primes del mar, o la foto d’un colom que arrenca el vol, o una criatura caiguda a terra (sense que se li veiés la cara, és clar) plorant de mal i d’aviciament, o les terboleses de les fulles, sovint pacífiques, dels plataners de l’Eixample. Tot això és utilitzable i em paguen, els meus empresaris adolescents i d’una ignorància aclaparadora i loquaç, com si se’n sentissin orgullosos. I jo, que visc modestament, ho entomo i somric i barbotejo alguna llatinada que els deixa absolutament indiferents. La paraula cultura, què vol dir exactament? Perquè ells són uns empresaris en potència i jo sóc un desgraciat que sap llatí i que ha après a fer servir una càmera. Les fotos sofisticades —algunes, ho he de dir, d’una bellesa esclatant i fèrtil— van al botó de «suprimir» tan aviat com les veuen. La bellesa els fereix els ulls, com una daga, i la utilitat els els fa brillar. I és evident que ells tenen raó, com tots els joves del món, i jo estic passat de moda i cansat d’escoltar-me i molt més d’explicar-me.

Un dia, de sobte, descobreixo alguna cosa que va més enllà, que em congela a mi i les meves frenètiques excursions urbanes i alhora em crema l’alè: la descoberta de Barcelona, tan senyora i tan degradada, tan esplèndida i tan gasiva, tan lluent i tan plena de parracs. Barcelona.

Perquè hi ha una altra Barcelona, sota el sòl urbà, un fenomen que no sé si passa a totes les ciutats, sota el fregadís dels peus, el xipolleig de la pluja, els cables tortuosos, les clavegueres, la fibra òptica, les pedres antigues —algunes, exposades al Born o als racons romans d’aquesta vella i bella ciutat—, els cadàvers dels vençuts. Allà a sota, hi ha les arrels. No com les dels arbres o les plantes, sinó de la gent que hi neix o que s’hi queda, la que forma el batec quotidià de la ciutat. Vaig descobrint-ho mentre recupero racons nous per a mi, mig vistos, quan m’havia limitat a vagarejar sense pensar, com havia estat vivint sense adonar-me realment de res.

Veig L’estel ferit, l’escultura de Rebecca Horn; el pont modernista de la plaça de Mons; el mirador de Torre Baró; l’ascensor del carrer d’Alcàntara; prenc un cafè fragant i únic als 4 Gats, commogut com si fos un vell o un ressuscitat; i veig Rovira i Trias assegut en un banc, l’arquitecte que havia guanyat el concurs de l’Eixample, però Madrid va preferir Cerdà, oi que és curiós?; l’esplanada del parc del Fòrum; la lletja i inquietant estàtua dels mistos; el palau de les Heures; la bateria antiaèria del turó de la Rovira (on faig fotos magnífiques i inevitables); el carrer de la Barra de Ferro, deliciós; la sempre solemne i esplèndida Biblioteca de Catalunya; la terrassa de l’Hotel Barceló Raval; el Bosc de les Fades, a l’entrada del Museu de Cera; la gloriosa església de Santa Anna; vaig a veure les oques de la catedral i miro aquell Crist sofrent que ja no commou perquè les icones només es representen a si mateixes; la Casa Fuster; la Nau Ivanow, que havia estat fàbrica de pintures; Can Carasses, que procedeix del 1611; la Casa Orlandai…

Vull enterrar les mans en el sòl aspre de Barcelona, tocar endins endins, palpar el punt exacte d’on emana l’energia d’aquesta ciutat, embrutar-me les ungles de terra… Ah, el gran Estellés!^[56]

Vull oblidar que vaig ser un nen infeliç, perquè els pares, la tan escatainada família, no són més que els portadors directes del teixit. El teixit on tu ets, amb tots els altres, lladres i cavallers, meuques i dames, covards i ardits, tots els colors de la pell, totes les sexualitats, i la dosi de candidesa i de curiositat que ens fa ser persones, i els desnodrits i els farts, i els opulents i els desnonats, i les dones maques i les dones lletges, i els homes guerxos i els homes atractius, i la dona vulgar que crida al metro i la professora de matemàtiques que et fa bullir el cap, posant-lo en efervescència, i el traçut amb els pinzells i el maldestre, i el que diu les paraules justes i el que les malgasta, i el fotògraf que fa fotos per a jocs infantils disfressats de jocs d’adults i el fotògraf que mira el món quan el món el mira a ell, i els creatius i els qui només gasten estereotips, i els aduladors i els generosos, i els fanàtics i els escèptics, tots, tots plegats, en un sol teixit: sí: sóc una fibra menuda d’un teixit immens, com tothom, i ens reconeixem i ens parlem la mateixa llengua perquè formem part del mateix formiguer, de la mateixa colònia o constel·lació o cenacle o plèiade.

Allò antic està cobert de pols i de mica en mica va desintegrant-se. I Virgili és etern, perquè hi ha el que és necessari i el que és contingent. Fora, fora de sobre meu tota la basarda inútil! Vull ficar les mans sota la pell de Barcelona i palpar les meves entranyes, que són una entranya comuna. Qui forma les opinions? El raciocini o les emocions?

Ara camino amb el vídeo i la càmera i em sento ple de mi mateix i dels altres. Perquè començo en els altres i acabo en els altres, i sóc una neurona enllaçada per dendrites invisibles a les altres neurones. I així pensem i sentim i riem de riures propis. I tanmateix, ens contemplem en les altres constel·lacions i sabem el secret les unes de les altres.

Em sento descarregat de culpa i de rancors, em sento indiferent als ardors: la fredor irresponsable d’uns pares sumada a la meva susceptibilitat neuròtica. I veig i escolto polítics, alguns carregats de bona fe i d’altres astuts.^[57] Observo que hi ha una democràcia ornamental i uns parlaments ornamentals, perquè les diferències entre rics i pobres no minva en un sistema més just de govern.

I jo sóc aquí mirant les coses, entomant l’aire fresc o la pluja menuda i fent preguntes que no tenen resposta i que són valuoses també sense resposta.

Jo sóc jo. I sóc els altres. Barcelona sóc jo i jo sóc Barcelona.

Al llit, m’abraço els genolls com feia quan era infant i noto la meva llengua humida i el meu sexe que batega, perquè té fam. Tot es redueix a contemplar la crueltat i la infàmia fàtua i l’estupidesa, tot i saber que estic obligat a compensar-les. Perquè sí. Perquè tinc ganes de compensar.

Sóc un vas buit, com tothom, potser l’anomenen ADN, i el formiguer hi fa la resta, l’antiga polèmica dels pares de tot, que són els grecs antics. Sóc una formiga i segueixo el traç que van marcant les altres. Tot és comú. Excepte una cosa (a part de la intel·ligència): l’amor, que només pot ser individual, malgrat les religions, que advoquen per l’amor (impossible) universal. Sí, sí, l’amor. Meu i només meu.

A fora, lluny, en lloc recòndit, hi rau ell.

El meu Jonàs.

FI