I

Jonàs

Quan vaig conèixer en Jonàs encara no sabia que jo era homosexual. Em repenjava a la barana del ferri de Nova York, el que va a l’estàtua de la dama de cap foradat per on transiten l’assot del món, que són (som) els turistes. Feia uns minuts que mirava l’aigua marró amb pinzellades d’oli i que intentava esbrinar el nom d’una melodia que se m’havia ficat al cap —una fotesa, potser un jingle, o un desagradable tema d’algun desagradable musical—, quan en Jonàs es va posar a poc més d’un metre d’on era jo. Jo sóc un tipus normal, que vol dir d’aquells que no criden l’atenció, que no són ni alts ni musculats, ni amb una forma de cap clàssica ni amb unes mans boniques. Jo sóc una persona grisa, malgrat que em mortifica dir-m’ho en silenci a mi mateix, quan les teranyines del son enterboleixen les defenses. Aquell paio era tota una altra cosa. Per començar, duia barret, un d’aquells anomenats fedora, i tenia els cabells llargs, fins al lòbul de l’orella, uns cabells daurats foscos i aquella barba per afaitar que fa l’efecte que ha de ser punxeguda com l’esquena d’un eriçó; els ulls, encara no ho sabia, eren d’un blau profund. Portava botes i una jaqueta d’ant, envellida, d’aquella manera que tenen les jaquetes de dir que han trescat per la vida abans de rendir-se i anar a raure als cubells de roba per a pobres.

Sóc prou idiota per adonar-me, massa tard, que l’estava mirant atònit, amb la cara de plaer inconscient que provoquen les postes de sol o les cavalettes de les òperes. Va girar lleugerament el cap i em va fitar. Devia calibrar-me, els segons en què la sang em pujava a la cara i intentava desesperadament apartar-ne els ulls.

—Em dic Jonàs.

I aleshores va somriure. Tenia un dels incisius d’or, com si fos un vell. Aquella dent devia tenir una història.

Un avió va esgarrapar el cel lletós i el ferri es va bressolar un instant, per recordar-nos que surem, que pesem i que la vida és un miracle fràgil. La dama de la llibertat s’acostava a nosaltres i les amples faldilles eren llargues i commovedores. Hi havia llumetes, flotant, arreplegant un raget de sol més enllà de l’illa. Jonàs era un bon nom i la meva engavanyadora timidesa se’n va anar amb les llumetes que atrapava l’aigua bruta i cansada.

—Sóc l’Àlex.

Vam xocar les mans com dos adolescents vells. Em mirava divertit com si fóssim còmplices tàcits de fets imprevisibles. Era tan bell que ofenia la vista, com si estiguessis aprofitant-te d’un privilegi excessiu —un banquer que cobra comissions secretes, un jerarca que manté concubines legals, un sàtrapa que té armes i les fa servir, un assetjador de dones, un polític que parla i parla de responsabilitat, un lladregot que ensopega un botí digne d’un pirata— i era molt difícil desenganxar-se de la seva mirada càlida. Estic hipnotitzat. I és molt agradable.

—Què no t’encaixa? Que em digui Jonàs, que sigui català o la meva dent d’or?

—No sé si posar-te un deu en perspicàcia o posar-me a mi la llufa de la vulgaritat.

—No et mortifiquis, Àlex. És Àlex, no? No et mortifiquis mai. És com masturbar-se sense desig.

—Diu Umberto Eco que la majoria dels visitants li diuen que quina cosa més ressonant és dir-se «eco», i comenta que si algú es pot imaginar que qui porta el nom no hi ha pensat un nombre immens de vegades sense ajuda de l’infeliç que vol passar per llest.

—A què et dediques?

—Ara mateix sóc en un congrés. Amb set companys, tots al ferri, allà dins bevent cervesa i fent-se passar per cosmopolites i intentant pronunciar les erres com si fossin vocals obscures. Dues són noies.

—Et dic com va això de les erres americanes: només has d’encongir la llengua cap endins. Prova-ho: digues care, o thirty…

Em feia vergonya ensenyar obertament la llengua, encongida i tot, i vaig murmurar oh, sí, funciona.

—I el congrés és…?

—Llatí.

—A Manhattan? Llatí a Manhattan?

—I tu, Jonàs, a qui mai parlaré de balenes, què fas?

—Fotografia.

—A Manhattan? Un altre fotògraf a Manhattan?

—Ningú no diu que les fotografies siguin de Manhattan.

—D’Àfrica?

Però ell va callar. Va deixar de mirar-me i va treure de la butxaca de la jaqueta d’ant gastadíssima una petaca metàl·lica i en va extreure una cigarreta llarga i prima. No va demanar permís. La va encendre. Posava un dels peus en un sortint de la barana del buc i així tenia tot l’aire d’una estrella de cinema del passat.

Ja teníem la dama a sobre quan ell va dir:

—Àlex, al carrer Vint-i-quatre amb la Primera hi ha un bar que es diu Blessy. T’hi espero avui. A les nou et va bé?

I va tirar la cigarreta a l’aigua i va entrar al vaixell, disposat a baixar-ne. Aleshores vaig veure el bony que li feia, sota la camisa, una càmera amb un objectiu prominent: dur, negre, llarg i ofensiu.

Com el meu desig. Tèrbol i incòmode.

La visita a l’illa va ser avorrida, i els comentaris estúpids. O jo estava impacient per tornar. De fet, frisava perquè fossin les nou. I estava inquiet perquè Jonàs no era enlloc, en l’illa més visitada del món. Potser t’he inventat. I he inventat el meu desig. Potser el meu desig és de gel trinxat que no fa gust de res si no hi aboques un còctel.

L’endemà, a les deu en punt, havíem de tornar a les sessions de l’American Society of Classical Languages, i els companys planificaven la nit. Hi havia tres propostes. Però jo, vaig dir, estava cansat.

—Aquest vol caçar sol, com els falcons.^[1]

Van riure amb les rialles exagerades i agressives dels qui se saben a dins de la broma i me’n vaig anar, sense esperar el col·lectiu viatge en metro que em feia sentir un escolar fent campana.

A les nou era al Blessy, un bar brut, fatigat, amb flaire de suor antiga. Jonàs no hi era. Vaig seure en una taula i en un no res un milhomes, cobert de tatuatges fins i tot a la calba rasurada, em netejava inútilment la taula amb un drap brut i hi dipositava un got d’aigua amb gel. Vaig demanar una cervesa i vaig concretar que volia també un got. Detesto beure la cervesa a morro, com tothom, perquè ho fan a les pel·lícules i nosaltres ens hem assignat el paper d’imitadors passius (que, per cert, és l’única forma d’imitadors que existeix).

En Jonàs no va arribar fins a les nou i vint. Duia la mateixa roba, la mateixa càmera i un bolic, de paper de diari, a les mans.

—Arribes tard.

—No sempre les cites amb desconeguts tenen resposta.

—Vols cervesa?

—No. No bec alcohol. Prescripció facultativa.

I em va picar l’ullet.

—Et puc fer una pregunta incòmoda?

—Això és una carallada, nen! Si preguntes això, no dónes altra sortida que dir que sí. Ni que sigui per curiositat. És sobre la dent d’or?

Somreia i per sota la taula em va agafar la mà.

La meva pregunta va fugir espantada rere el meu espant i tot d’un cop el desig em va botar foc a les orelles i em va encongir la panxa, i el sexe em va esclatar a dins dels pantalons. Salivava i alhora tenia el coll ressec. La seva mà era una ferida furiosa que m’abocava a la mort dels sentits.

—La pregunta?

I tanmateix em va sortir una veu prou natural:

—Volia saber si ets homosexual.

—Imagino que tu no, Àlex. És Àlex, no? És la teva primera vegada?

—En aquest moment sóc un bebè que acaba de néixer i que busca desesperadament un mugró del qual ja no es desenganxarà mai.

—Acaba’t la cervesa. Anirem a ma casa. És aquí dalt mateix. —Va somriure i va afegir—: M’agrada ser, per una vegada, el que inicia un altre. Em fa sentir Gran Mestre d’Orient o alcalde d’una ciutat o catedràtic emèrit carregat de medalles.

I tanmateix, quan arribàrem al seu pis, en una onzena planta d’un edifici que semblava a punt de caure, retut, entre polseguera i esgarips de rates fugitives, i va obrir la porta, vam veure que hi havia una dona, vella, dormint en el llit que ocupava bona part de l’estança.

—Merda! —va exclamar, i va tancar ràpid la porta.

Vam baixar a peu les escales, precipitadament, com si fugíssim. M’esclatava el cor i el penis m’havia desaparegut, aterrit, en algun lloc remot on potser ja no el tornaria a trobar mai.

Ja al carrer, vam seure als esglaons del portal i va treure un cigarret de la petaca.

—Qui era? La teva mare o una cosa semblant?

—I ara!

—Però és el teu llit? Casa teva?

—És la senyora Grilli. Italiana. Té demència senil. És la mare de la propietària del bar. Com que la propietària em neteja la casa, o això diu, té la meva clau. I la mare de vegades s’escapa i dorm al meu llit.

Hi va haver un silenci submarí on només se sentia el zumzeig dels pensaments. Almenys els meus. En Jonàs estava avergonyit de ser bona persona. La vergonya dels altres alleugereix la teva.

—De vegades em conviden a dinar i em regalen una ampolla de whisky del bar —va dir, en un murmuri, justificant-se.

—I la prescripció facultativa?

—No: ells ja saben que la regalo.

—I què fas quan és al teu llit?

—Passejo. Vaig a algun parc. Faig fotos. Les parets de Manhattan són com quadres de Tàpies.

—I no et fa fàstic…?

—Ai, Àlex! Si en fa de temps que no sé què vol dir «fàstic»! He menjat escarabats rostits i melmelada de mosca. Es fa amb sucre…

—No m’ho expliquis!

Em va mirar. Feia una nit humida i calenta com si et tiressin l’alè a la cara. I al cos. El meu desig ara m’esgarrapava l’estómac. Tenia els turmells de goma i les mans eren blanes i lliscoses com peixos.

No volia que s’acabés. No volia que s’acabés mai. Volia estar assegut al mig del carrer amb un tipus estrany que podia ser un esbudellador o el fantasma dels meus fastigosos i humiliants sofriments: sentir vergonya d’un mateix.

De sobte:

—Conta’m alguna cosa que t’avergonyeixi. —Vaig denegar—. Doncs que et mortifiqui. Inèdita, sisplau.

—Un dia el meu pare va comprar un coco. Encara era exòtic, quan jo era petit. Vull dir que no era una cosa que menjaves cada dia. Vam fer la cerimònia, perquè a casa érem molt cerimonials…

—El teu pare…

—Era metge. Però no m’interrompis. —Sentia que plorava mentre parlava i tanmateix no sabia trobar-me la pena ni el neguit—. Deia que vam fer la cerimònia: primer es fan tres forats, allà on hi ha les marques. I se n’extreu el suc, que és dolç i brut. I el pare va fer la seva martellada precisa. N’estava molt orgullós, de les seves habilitats manuals, que eren escasses. Després la mare va fer-hi fissures, com grills, i els anava separant de la dura closca i els repartia: un per al meu cosí, l’Eduard, un altre per a la Maia, la meva germana, un de tercer per a en Carles, el germà petit, i encara un altre per a la Manolita, la minyona. Els pares no en menjaven, però somreien mirant-nos a nosaltres.

»Jo vaig anar a la meva cambra, a dormir, encara amb el dolç coco a la boca, i en un no res em vaig ficar al llit, a veure si em donaven temps, abans de la imminent ordre de tancar el llum, de llegir el tebeo que tenia amagat, perquè sempre en tenia un d’amagat. Llegir tebeos era lleig, era vulgar, i al pare no li agradaven. El tenia a sota del coixí, i oh meravella, hi vaig trobar una bala, però no de vidre, sinó de plom, que li havia pispat a l’Eduard. Sentia soroll i me la vaig ficar a la boca, per amagar-la. Entraven els pares a dir bona nit i en aquell moment la bola de plom es va ficar per la laringe. Has sentit mai la mort? No hi ha túnels ni llums: és apegalosa, repugnant, és una ventosa que t’esclafa la cara. Estava ofegant-me i em moria i aleshores la mare em va fer un cop poderós a l’esquena. Va ser una hòstia bàrbara, i la bala va sortir disparada i va rebotar una vegada i una altra. També va saltar el tros de coco que estava menjant. Vaig ser conscient que tornava a la vida, que panteixava violentament, que plorava i moquejava com una font. Aleshores el meu pare es va ajupir i va agafar el trosset de coco que m’havia saltat de la boca. Es va aixecar i el va enlairar com la dama d’avui enarbora la torxa, i va dir: “Mira què n’ha fet, del meu coco”. Jo tenia set anys.

En Jonàs va acariciar-me els cabells, en un gest molestíssim de compassió.

—Deixa! Estigues quiet! Que no ho saps, que l’única cosa que no podem perdonar és quan algú ha estat testimoni de la nostra feblesa?

—Bestieses! Quan tinguem un llit t’acariciaré de debò. I t’agradarà. T’agradarà com si li fessis botifarra a ton pare.

—Ara et toca a tu.

—A mi?

—Sí: una cosa vergonyosa, o desagradable.

—Tota la infància és vergonyosa. Érem febles i estúpids, i els grans abusaven d’una manera o altra de tots nosaltres. La infància és un martiri. No sols per a tu, daixò, Àlex?

—Sí: em dic Àlex. Que tens Alzheimer o què?

Va riure i va apagar la cigarreta amb el peu, sota la sola.

—El meu pare era comptable. D’una empresa que es deia Cotoneres Cairó, SL, que distribuïa teixits. Hi havia dos camions atrotinats, uns treballadors bruts i espellifats, l’amo, que era el senyor Cairó, i el seu fill Juanico, perquè la mare era aragonesa i li havia quedat el nom que li deia quan era petit. Veus? Un altre que no es va poder defensar dels abusos dels grans. La meva mare havia mort i jo era fill únic. Feia campana a l’escola, posava petards a la porta de l’entrada quan hi havia enrenou de veïns, transportava, amb les mans nues, cagarades de gos al peu de l’escala i s’armaven uns embolics fenomenals. No en feia ni una de recta. El pare em pegava sovint, i a cada pallissa em feia més dolent. Els càstigs mai no han servit de res, ni les presons no han inserit mai ningú. Ho sap tothom, però són rituals antics. Coneixes la teoria del mem? El cas és que un dia em vaig desmaiar, i a l’escola van alarmar-se, perquè tenia la pressió arterial per terra, i van fer les passes perquè em visités un metge del cor.

»M’hi va acompanyar el pare. A ell li semblava un misteri perillós i profund visitar un metge del cor. Estava empegueït i es va embarbussar parlant amb la infermera. A la fi vam entrar. El metge era fosc: roba fosca, ulls foscos, pell citrina i parlava poc. El pare va restar a la part on hi havia la taula del metge i a mi em va fer entrar rere un paravent blanc, clínic. Em va fer treure la samarreta i es va posar a practicar un electrocardiograma. Jo estava espantat. I, aleshores, va posar la mà sobre el meu sexe i el va pessigar suaument. Vaig sentir fàstic i ganes de fugir, però li tenia por a aquell home fosc que estudiava cors. Em va magrejar i després em va deixar anar. Sense ni tan sols mirar-me.

»Va prescriure una altra visita per a la setmana següent. Quan va arribar el dia m’hi vaig rebel·lar, i li vaig dir al pare què havia passat. I saps què va dir? “No diguis bestieses! Si és un metge molt distingit”. I vaig tornar a passar per la mateixa humiliació, amb la complicitat del pare. El vaig odiar. Fins que l’odi es va fondre i va esdevenir compassió. Anys després. D’adult.

—Les persones autoritàries tenen un respecte reverencial per les que troben per sobre d’ells. Tots els autoritaris són brossa, són fem, són deixalles, són sucs fermentats de sang d’escarabat, són…

—Va bé, tio! No t’embalis. Sembles un d’aquells manifestants que criden i aguanten pancartes per tenir un món millor…

—Vols dir que fan (fem) mal fet?

—Vull dir que no cal ser tan ingenus. Que el mal és al món i que…

—Però hi ha hagut avenços, gràcies a persones que han agafat pancartes i han cridat pel carrer!

—De debò creus això? Hi ha hagut revoltes. I en totes, els revoltosos han pagat un preu massa alt. Escolta, prou de romanços. Ja hem, com es diu?, trencat el gel. Tens llit?

—Sí, al Cinquanta-quatre amb Madison. És un hotelet que està bastant bé. Però comparteixo habitació amb en Xavi Belmonte, un company.

—No ens en podem desfer?

—Caldria un ganivet esmolat, una serra elèctrica i un bagul hermètic.

—No deu haver sortit?

—Sí, però és imprevisible quan tornarà. I té clau.

—Un hotel, doncs. Com estàs de pasta?

I aleshores em vaig adonar que aquell era un desconegut, que es deia fotògraf i que el que volia era un llit. Qui es pot empassar la història d’una veïna boja que dorm al teu llit? I un rave! Sóc ingenu i poca-solta, però no sóc un babau.

—No tens pasta eh? —li vaig dir. Fins i tot jo em vaig adonar de la mena de veu, bel·licosa i despectiva, que m’havia sortit.

Va torçar el cap envers mi. Vaig veure que, literalment, els seus ulls blaus esdevenien grocs i després marrons, com el diable a les pel·lícules de por per a adolescents necrofílics. Va escopir a terra, entre les seves sabates, tot i que era una escopinada que em dedicava a mi. I aleshores va dir:

—Ets mesquí, tu, daixò, Àlex.

Es va aixecar i se’n va anar a poc a poc.

Jo vaig parar un taxi i vaig donar l’adreça del meu hotel, el Ramada, i em sentia exaltat, amb les orelles bullents, dubtant entre bufetejar-me o felicitar-me. Cap de les dues coses em semblava justa.

Només els imbècils busquen justícia. Estar viu és una injustícia. Els vius fem pudor i sofrim. Els morts també, però els enterrem ben tapats perquè no molestin.

L’habitació estava lliure i segurament en Xavi vindria a les tantes. Se’m va ocórrer cridar: «Hom es cansa aviat de les llàgrimes fredes!»^[2]. Que és el que li hauria d’haver dit a ell, i, com sempre, la rèplica m’arribava massa tard.

Em vaig masturbar furiosament i em vaig adormir enrotllat com un cuc.

L’endemà a les deu jo era el primer ponent. La meva comunicació era sobre els cants arvals, com a precedents dels carmina convivalia i els elogis fúnebres, neniae, de la literatura primitiva romana. Malgrat l’opinió general, jo ho trobava apassionant. Em passava a l’inrevés que a Foix: a mi m’exalta el vell i m’enamora el nou. De fet, l’exaltació pel llatí s’assembla a tots els meus enamoraments, que neden com peixos en una peixera, fent voltes sense parar i sense arribar enlloc.

No em va escoltar ningú, com sol passar, i jo vaig seure a no escoltar els altres ponents. Quan algú acabava, fèiem cops amb els artells de la mà a la taula, que és la mena d’aplaudiment que hom observa en àmbits acadèmics. El meu grup va fer rogle per dinar. Hi havia en Xavier Belmonte i l’Artur Puig, que sempre tenien gana, i la Mireia i la Blanca, que no s’agradaven però estaven unides per ser les úniques noies (i haver de compartir habitació: obsequium amicos, veritas odium parit)^[3], i també en Kazia, que era de l’Afganistan, i finalment en Carles Ubach, que era fill de notari i anava sempre amb corbata i americana. Jo no en suportava cap i crec que cap d’ells em suportava a mi. A mi no em suporta ningú, perquè sóc reconsagrat. Mesquí, havia dit en Jonàs. Mesquí. És una paraula com la llengua bífida d’una serp.

Tot i així vam dinar junts, i vam quedar que escoltaríem una mica els altres, per cortesia —l’aula era petita, com la nostra ànima—, i vam enyorar Nova York quan encara faltaven tres dies per marxar-ne. Pagava la Facultat. Amb una gasiveria de monja i un control humiliant. Tant se valia: que no ens escoltés ningú, que tot fos esquifit, que odiéssim els altres amb la mateixa intensitat amb què ens odiàvem a nosaltres mateixos. La qüestió era el currículum. Aquesta era la qüestió. Érem com funcionaris de l’antigor, amb maneguins lligats als colzes i unes ulleres reforçades amb esparadrap. Érem obedients i estúpids, i pesàvem les petiteses acadèmiques com si peséssim gotes lluentes d’or. Petits i delmats, miserables rates rosegallibres, domesticats, plorosos i febles. Ancorats a una llengua morta i fent olor permanent de fulles mullades de pluja.

I en Jonàs havia marxat, havia marxat, havia marxat.

Vaig tancar-me a l’habitació incapaç d’acompanyar els companys a una estúpida expedició per Manhattan, i aleshores vaig recordar que en Jonàs havia dit que les parets de Manhattan semblen quadres de Tàpies. Vaig anar cap avall, en direcció contrària a Central Park, i m’allunyava de les portes amb veles escortades per porters imponents. Anava cap al sud, cap a la punta del final de l’illa, i a mesura que baixava anava veient Tàpies i més Tàpies, com si fos a dins d’un museu contemplant una immensa exposició seva molt especial. I sense pagar entrada, pensament tan mesquí com ho era tot jo. Ho havia dit en Jonàs.

Cap al vespre estava retut, i havia copiat més de dues dotzenes de grafitis en una llibreta de les antigues, un bloc de molles, no gens virtual. I de sobte vaig recordar el Vint-i-quatre amb la Primera i el bar Blessy. Va començar a ploure una plugeta estèril i molesta que em mullava les ulleres i em colpejava suaument l’anorac, com quan el blat esporga palla, a sota del qual havia posat el meu bloc de grafitis. Un tresor escolar contra el cor. Sentia olor de menjar i la gana m’alçava. En un deli servien bocates i vaig voler menjar-ne un caminant. Feia gust de molsa, mullat de plugim com anava, i, al final, tot i la gana, vaig llençar les restes en una paperera. Quan vaig ser a davant del Blessy només pensava en la meva aparença i en les ganes d’orinar que sentia. N’havia vist bastants, de paios encarats a la paret pixant, però jo tenia una vergonyant estima pel meu penis, ensinistrat a amagar-lo (una societat fàl·lica vigila el seu déu i el fa objecte d’orgull i esca de pecat).

Al lavabo del Blessy, tan pudent que marejava, un raig furiós d’orina groga contra una tassa trencada i que va resultar que no tenia aigua. Hi havia un rètol a la paret que deia: «Fuck my mother, guy!». No era un mal consell, si ho mires bé. A la barra no hi havia lloc, però, de puntetes, vaig demanar una cervesa. Em va servir una dona baixeta, de cabells blancs, vestida de negre. Potser era la que dormia al llit d’en Jonàs. Aquella dona, vella i groga, havia tingut més ració de Jonàs que no jo en la meva esplendorosa i candorosa joventut, mira quina punyeta. Em va venir al cap el Liber Maiolichinus i el seu llatí medieval ple de girs vulgars. Jo n’havia llegit les restes que quedaven del rebuf del temps.

I aleshores, en una taula, bevent un Red Bull, hi havia en Jonàs. Va aixecar la llauna fins a l’ala del fedora, com una salutació cowboy, i vaig sentir que em liquava, que les mans se m’esmicolaven en pols com si fossin fetes de farina i que la llengua estava cosida al paladar, i tanmateix vaig anar on era ell. Tenia el bolic que portava la nit abans, que de fet era un diari ronyós que embolicava alguna cosa prima, que podia ser un llibre prim, i duia la mateixa vestimenta. Jo semblava un estudiant aplicat, que s’ha posat calçotets nets i camisa planxada i que era capaç de recordar el Liber Maiolichinus. I que era un merdós covard i un estúpid indestructible, és a dir, d’aquells a qui els llibres se’ls acumulen com a davant d’una muralla i no penetren els teixits de l’ànima.^[4] I ain’t got nobody, and nobody cares for me (com n’és de reconfortant, el blues!).

—Vull… Voldria… Espero… Això d’anit.

—Calla, alumne de col·legi de jesuïtes, i seu. Quan et comportis com un pollós, jo marxaré. Et dius Àlex, oi?

El somriure còmplice volia dir que tot estava bé. I que tornàvem al punt de partida.

—No beus mai? Has estat alcohòlic?

—No, no, no: un alcohòlic ho és per sempre. És que no vas al cine ni llegeixes novel·les? Em vaig passar de rosca. Amb les amfetes també. Però ara estic bé. Ah, i per a la teva informació, acabo de guanyar un bon munt de pasta.

—Ho sento, tio, no saps com ho sento. Són tantes prevencions, que et fan des que neixes…

—A mi potser no me’n feien tantes, però aquell metge del cor va fer la seva feina davant els nassos de mon pare. A ell li semblava bé. Te’n recordes, no? No conto aquestes intimitats a tothom.

—Escolta: aquella dona de la barra és la teva bella dorment?

—Es diu Maria Grilli. Havia estat una bellesa. Això m’han dit. No parla ni un borrall d’anglès i ha perdut la xaveta. Demència senil.

—Et fa compassió? Això és tot?

—Àlex, fill, mira que ets dur de closca: qui trauria del seu llit una pobra boja que no t’ha fet cap mal?

—Sóc un imbècil?

—Ets un ocellet amargat, recelós i complicat, que no sap un borrall de res. Excepte de coses mortes. Vius en un cementiri.

—Però t’agrado?

—Parles com una doneta: estaria ara parlant amb tu si no fos així? Ho has de verbalitzar tot? Les angoixes, les pors? Els mals moments, els…?

—Ep, ep: que vas ser tu qui em va demanar que contés alguna cosa humiliant o mortificant o no sé què en vas dir.

—En justa compensació, ara digues-me alguna cosa lluminosa.

Feia olor de peix fregit i de curri, i també de peus i de pets. Feia olor de persones fatigades i brutes. Als meus peus hi havia un escarabat mort de deu centímetres de llarg. Una cosa lluminosa enmig de la foscor, la brutícia i la ciutat farcida de quadres de Tàpies pertot arreu.

—Només se m’acut el Liber Maiolichinus.

—Segur que ara mateix m’ho expliques.

—Si te n’has de burlar…

—No, no: em fa gràcia veure un alumne aplicat, vestit com tu i amb les pestanyes llargues i la pell rosada. Va: deixa-ho anar.

—Els pisans, de Pisa vull dir, fan una croada contra els sarraïns de Mallorca. En el segle XII.

—Els sarraïns eren un obstacle al comerç pisà, suposo.

—Una cosa així, devia ser. Rere les guerres sempre hi ha interessos comercials.

—No te’m facis cínic, ocellet. No t’escau.

—No em diguis ocellet. Ni ocellot, d’acord?

—Uccellacci e uccellini!, de Pasolini, això sí que és gran de debò!

—Però els pisans no devien ser bons mariners, perquè passen de llarg les illes i desembarquen a Blanes. Desembarquen i comencen a matar gent, i aleshores, diu el poema, un va dir: «Som catalans, així ens diuen». És a dir, nosaltres no som sarraïns, som catalans. Saps? És la primera vegada que apareix la paraula «català» en un escrit. Segle XII. Sembla que encara estem dient-ho: Eh, que som catalans! No ens confongueu. Bé, en resum: el nom sencer del llibre és Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, que vol dir «llibre mallorquí de les gestes il·lustres dels pisans». És una epopeia. Aquesta croada va ser a principis del segle XII, el 1113 o 1114. A Catalunya manava el comte Ramon Berenguer III. Està en hexàmetres…

—Aprovat: sí que és lluminós.

—Què és Uccellacci e uccellini?

—Més lluminós que el teu llibre mallorquí. No pots viure sense haver vist aquesta preciositat de Pasolini.

—Vols llum? «Et exsultavit spiritus meus…».

—Mira: cantes bé. Això és Bach, rei, ho sap tothom. Més llum:^[5]

—Què és?

—És una de les més belles cançons del millor de tots, del més gran, del que esgarrapa amb ungles afilades la teva columna vertebral: Miles Davis.

—És difícil fer-se’n una idea sense la música.

—Espera.

En Jonàs va desembolicar el paper ronyós de diari i hi va aparèixer un iPad lluent i nou, net i polit, com el d’un xicot de casa bona. El va manipular un parell de minuts i me’l va allargar.

—No tinc auriculars. Acosta-te’l a l’orella per no fer massa soroll.

La cançó era tan trista com un clam en el desert, com un patiment bíblic, com un dels cercles de l’infern, com una criatura fugint de les bales de soldats furiosos a qui els han extirpat els sentiments. T’hi submergies i senties el fred alè de la mort al clatell.

Quan es va haver acabat, vaig notar un silenci sideral: tothom ens mirava i tothom estava quiet i fugint cap endins. Miles Davis ens havia travessat, tot i que it never entered my mind.

—Tens un iPad fantàstic —vaig mussitar, i la gent va tornar a les seves coses, com una consigna.

—L’he portat per a tu. Volia ensenyar-te les fotos que he venut, al New Press Magazine.

—Ets freelance?

—Més o menys. Només són tres.

—D’Àfrica?

—No diguis collonades. D’aquí. De la poma. La poma més apetitosa del món, encara que tingui uns quants cucs al seu dedins.

Va buscar-les i em va passar l’iPad. Era, la primera, la foto d’una mà de noia, alçada, a contrallum, i amb els dits oberts. Entre els dits hi havia membranes translúcides, d’un parell de centímetres. Devia ser d’una noia molt jove, i era evident que no hi havia truc ni les membranes eren falses. Hi brillava, a través d’elles, un raig de llum. El fons era borrós, però semblava que hi havia una caixa d’embalatge i una cortina vermellosa pengim-penjam. Era una foto hipnòtica.

Vaig passar pantalla i vaig mirar la següent: un cable de la llum mig tort, que travessava un carrer, en plena nit. Hi havia penjada una sabata de dona, de taló molt alt. Era vermella, i feia l’efecte que es bressolava per un vent silent. Al cel brillava un estel i un fanal apagat quasi tocava la punta del taló.

La tercera era una xarranca, pintada a terra, no sols amb guix blanc, sinó amb coloraines. Estava molt ben feta. S’hi veia l’asfalt ple de pegats típic dels carrers de qualsevol ciutat, no només de Nova York.^[7] En el quadrat central, amb el dibuix d’un castell i una princesa entre dos merlets, hi havia un condó erecte, ple de suc. Se’t regira l’estómac, veient aquestes coses.

Eren fotos molt bones.

—Ets bo. Molt bo.

—Gràcies. Una part és paciència. I una altra, que aquesta sap comportar-se.

I va treure de sota la gastada jaqueta una Nikon D800, digital. Ja no portava el teleobjectiu, i se la veia inofensiva, com un gatet afectuós just abans de cruspir-se un ratolí.

Ens vam quedar callats i a mi em bullien les orelles i tornava a tenir una erecció engavanyadora, amb aquella franquesa que té la natura, que no s’està de subtileses.

—Vols que intenti aportar més coses lluminoses?

—Per avui ja n’hem tingut prou, no? I avui tinc llit.

—Segur?

—Sí, la Janet s’ha disculpat un cop més per sa mare i de segur que ara estarà uns dies controlada. Té moments bons. Veus? Fins fa uns minuts ajudava al bar i tot.

No em va semblar ni brut ni deixat. Tot al contrari. Feia bona olor, com si haguessin fregat (en homenatge a mi?), i vaig poder sentir la fragància floral i fresca dels llençols. Em commovia aquest home que podia tenir a qui volgués i que ara (ara: quant dura un «ara»? Si ho sabíem, faria terror viure) m’havia triat a mi. Jo estava ansiós i espantat. Ja no trempava, perquè estava encongit i esporuguit.

Va començar a acariciar-me el coll, em va fer un petó al clatell i un de ben suau als llavis.

Despullats, al llit, se’m barrejava l’intens desig amb la por al dolor. I em trobava estúpid, perquè no sabia com acariciar-lo a ell. Però ell va tenir paciència amb mi. Va ser delicat com si fos una flor ingràvida caient del cel. La por al dolor es barrejava també amb la por al desconegut. Els aventurers l’adoren, mister unknown, i jo sóc un ridícul poruc que s’amaga sota unes imaginàries faldilles de mare (la meva mare no va tenir mai unes faldilles disposades a amagar-me). Primer em va penetrar amb els dits, salivats, suposo. Era tan excitant, tan dolç i tan apetitós que em corria saliva per la barbeta i m’anava a escórrer quan ell parava i provava de nou. Em va girar de panxa enlaire i em va llepar els testicles mentre passava, com les potetes d’un insecte diminut, la punta d’un dit sobre el meu gland. El plaer va ser tan intens que vaig cridar, i ell em va tapar la boca amb una mà, que feia olor de sal i de tabac. Em va tornar a giravoltar i aleshores em va penetrar, a poc a poc, jo amb la boca oberta clamant contra el llençol, sentint que mai, mai, mai tornaria a ser tan brutalment feliç, que mai mai mai tornaria a ficar el cap a sota d’un doll de plaer tan esponerós. Quan va estar, el remordiment se’m va cargolar a la gola, com si fos el llençol rebregat que havia aguantat el meu èxtasi.

—I tu? Jo no t’he fet res. Ai, Jonàs, jo…!

—Xssst! Era la teva primera vegada, no, ocellet? I perdona.

—No, no: digues-me ocellet, i ocellot, i microbi, i merdós. Tot és mel ara, si ve de tu.

—T’ha agradat, eh? Et perdono la cursileria, nen.

I va riure.

Després teníem gana. I vam baixar al seven-eleven a comprar bocates, patates fregides i potser aletes de pollastre que podíem escalfar en el microones rovellat de Jonàs.

Al carrer, però, ell em va fer aturar i em va agafar per les espatlles, i, tot i que era tard i fosc, a mi em va fer vergonya, miserable doneta pudibunda. Però no era per fer-me un petó: em va aixecar la barbeta i va assenyalar un edifici immens, d’aquells que no s’acaben mai, amb el seu impressionant teló de vidre. Allà dalt hi havia una bastida que contenia dos paios; netejaven vidres i la bastida era una barqueta perduda entre onades lluents. Era bonic. En Jonàs va treure la càmera, i de la butxaca va sortir, d’un altre amagatall, el teleobjectiu, i va fer unes quantes proves. Era un miracle, una coreografia que cap avantguardista de l’escena podria imaginar. Màgia pura. I en Jonàs i jo mirant-ho.

En tornar va dir que no li quedaven cigarretes i va sortir de nou. Jo em vaig dedicar a preparar les menges. Si no torna… Hi ha gent que desapareix quan va a comprar cigarretes. Però aquella era sa casa, no?

Mentre va ser fora, vaig examinar el regne del meu amant. Era una sola peça, amb dues finestres que s’obrien en vertical, al voltant d’un eix. Sense persianes. Els vidres estaven escandalosament bruts. Hi havia el llit i una tauleta on s’apilaven llibres, diaris, revistes, capses de mocadors, un obrellaunes i una tira, per encetar, de condons. N’havia gastat amb mi? Seria imbècil, si no ho havia fet. M’acabava de conèixer. Però aquella tira semblava intacta. Hi vaig comptar deu condons. Crec que no en faltava cap. A terra hi havia una vella estoreta de palla, amb les puntes aixecades. A sota de la tauleta hi havia una mica de roba bruta; hi vaig endevinar uns calçotets i uns draps que podrien ser mocadors de tela. A sota de les dues finestres hi havia un sofà absolutament difunt; a sobre, més piles de llibres, un d’obert, immens, i diaris. A sota del sofà hi havia un esprai d’aquell de fer bona olor i un netejavidres que no s’entenia per què era allà. A la paret hi havia un sol quadre penjat, emmarcat, d’una làmina que reproduïa un oli. Representava, molt realísticament, les ruïnes d’una casa, i a darrere, una altra que només tenia dues parets paral·leles, que eren així més commovedores perquè eren fràgils i tremoloses. Era de nit, i al cel hi havia una tempesta o un bombardeig. La lluna, crec que era la lluna, havia caigut a terra. Hi vaig llegir: «Franz Radziwill. In the land of the Germans».

La cuina era un raconet diminut, amb un fogó d’aquells d’alcohol i, a la paret, el microones vell. Una minúscula pica i un prestatge que contenia gots, dos plats sencers i un de trencat i uns quants coberts, i, en tres ganxos, tres tasses d’ansa. I tanmateix, la nevera hi ocupava un espai enorme. Era bastant nova i a dins hi havia aigua, una gerra amb un licor fosc que semblava cafè, un tàper amb restes de pollastre, un calaix ple de fruita i un pastís mig menjat de nata i de plàtan. A la porta, ous, mantega i un grapadet d’alguna cosa indesxifrable (panses?) embolicat en paper d’alumini. A l’altra banda hi havia una porta corredora, i rere aquesta, un vàter i una dutxa de plat, sense cortina; al fons del plat hi havia un flascó quasi acabat de gel de bany; un lavabo petit amb una lleixa de vidre, molt bruta, on hi havia una màquina d’afaitar, una pastilla de sabó de color marró quasi negre i un tallaungles. A la paret, una farmaciola, plena a rebentar de flascons, tubs, esparadrap, gases, pastilles, tot en un desordre inextricable. Als peus del llit hi havia una cadira, de la qual penjava el capell d’en Jonàs, que em va colpir, allà oblidat. I just al costat, un armari. Una pila de roba, directament a terra, i una lleixa amb tot d’estris fotogràfics, ben ordenats i amb bona aparença. Finalment, un llum de peu que no tenia bombeta. I just a sota de les finestres, un aparell d’aire condicionat. O era un calefactor. O totes dues coses.

Era, doncs, un apartament franciscà, diminut i estranyament acollidor. No m’estranya que la vella vingui a dormir aquí; jo, si fos ella, també ho faria.

Quan en Jonàs va tornar el vaig rebre amb un càndid petó a la galta, que ell es va netejar amb el dors de la mà. Vam menjar amb fúria, com si carreguéssim les nostres bateries exhaustes, i ara ens miràvem, ara somrèiem. Si alguna vegada algú em pregunta què és la felicitat, en comptes de fotre-li una hòstia li diré jo la vaig tastar una vegada. Fa gust de maduixa i té el tacte d’un llom de gat ben llustrat. Fa olor de malvasia i té forma de dits rosats que esclaten al cel i produeixen el dia. La felicitat és sòlida i fresca, però n’has de fer via, perquè, com el gel, se’t desfà de mica en mica i et deixa cansat i borratxo.

—Saps què m’agradaria?

—Què?

—Netejar aquest pis…

—Escolta, tu, Àlex: primer, avui, bé ahir, el vaig netejar, i la Janet m’hi va ajudar. Sí, sí, carallot: en honor a tu…

—Ara llegeixes els pensaments?

—I segon: tu no ets una dona. Ni tampoc em deus res.

—Sí que sóc una dona. Ara sí.

—Error: ser homosexual i ser una dona són dues coses molt diferents.

—Jo crec…

—Tu no creus res, amic. Això que dic és una cosa seriosa i no carallades de llibres antics. Quan la gent insulta un homosexual i li diu dona, ho fa perquè que et penetrin és considerat un acte d’humiliació i no pot ser que un home es deixi follar. Ha de ser una dona. I, de tant dir-ho, alguns homosexuals empren positures i conductes de dona. Els diuen marietes? Doncs es fan marietes. Però un homosexual és tan viril o tan home com un hetero. No costa tant d’entendre.

—Tot i així, voldria netejar aquest pis. És diminut i jo en tinc ganes. Sense buscar teories. Em vas dir mesquí…

—Perdona, senyor ressentiment!

—No, no. Potser ho sóc. Però també sóc pulcre. Vull dir que sempre tinc les ungles netes i els calçotets impol·luts.

Va arronsar les espatlles i va dir una cosa així com que si em venia de gust, per ell, i es va estirar al llit amb l’iPad a les mans i es va posar a llegir. Però al cap d’uns instants hi posava música. Era de Britten, però no sé exactament el què. Va sospirar i ho va apagar, i aleshores va dir:

—Una cosa és la música que es pot traduir en emocions i una altra l’emoció que pretén passar per música.^[8]

—Això es pot dir de moltes coses. De les accions polítiques, per exemple.

—Sempre ets tan escolàstic, nen?

—Intento netejar!

—I vols que marxi?

—És que em fas nosa. Vés al bar. En una hora o dues estaré llest.

—Saps a qui em recordes? A Michael York.

—Qui és?

—Un actor, nen. El que fa de Bryan Roberts a la pel·lícula Cabaret…

—Uf!

—M’agraden les pel·lícules antigues!

—Si jo no he dit res…

—Més antic és això que estudies tu. I per cert, no hauries d’estar amb els teus companys parlant de Ciceró i de Juli Cèsar?

—Vés, vés al bar.

Se’n va anar fent una portada, però somrient. Havia agafat el fedora i em vaig sentir més sol sense aquell barret.

Les finestres, però, no es podien obrir del tot. Ho fan per evitar suïcidis. No és divertit que l’Estat es posi protector com si fos la mà aspra i immensa del pare quan vas a pujar als cavallets? No és infantil que ens prohibeixin fumar o que obliguin pacífics ciutadans sense sostre a anar a hostils albergs on només entrar perds la dignitat? No havíem quedat que aquí érem individualistes, com els pardals que s’aboquen a les molles de pa i el primer que ho agafa s’ho queda, a condició que, en fugir, s’ha de volar en estol? No eren ells, els enemics, els malvats, els qui predicaven un cel protector i ens prometien un paradís que vindria després, a la següent etapa? Era impossible netejar aquelles maleïdes, endimoniades finestres. Per on van saltar els executius que queien verticals en aquell tenebrós 11 de setembre?

Vaig haver d’anar al súper, perquè imaginava que al bar tindrien escombres i galledes, però jo no volia demanar-ho. Després, si fa nosa, ho llançaré al contenidor. La brutícia era fugaç, com si fossin rèptils amagant-se a sota de la raquítica catifa. Vaig trobar bosses d’escombraries i, sense pietat, hi vaig entaforar tots els diaris antics, esparsos, que de segur que no feien cap funció. Ni tan sols hi havia el dominical del New York Times, que té sentit que el guardi un fotògraf o un llatinista o una mestressa de casa que vol estar al dia. Però no aquells diaris vells i grocs, encartonats i inútils. El paper desapareixerà. I quan ho faci, el trobarem desesperadament a faltar.

Xiulava netejant. I no ho faig mai.

Quan vaig mirar el rellotge em vaig quedar sorprès que haguessin passat dues hores ben bones. L’apartament estava millor, però res d’especial. Vaig arraconar els estris de neteja. Tornava a tenir gana. Vaig baixar al bar, però en Jonàs no hi era.

Al taulell hi havia una noia moreneta, amb una cintura minúscula, que bevia un ginger ale, tenia els llavis molsuts i unes pestanyes massa llargues per ser naturals. Vaig seure al seu costat. Es va acostar, no el perdonavides tatuat ni la senyora Grilli, sinó un paio apersonat que feia mitja por, i del qual no sabia el nom.

—Una cervesa. En vols una, tu?

La noia em va mirar i va fer que no, però va somriure.

—Porti’m també unes patates. Vostè sap on és en Jonàs?

—Sóc jo una central d’informació? Eh? Ho sóc?

—Perdoni.

—Deu ser al centre —va fer la noia.

—Quin centre?

—Que no ets amic seu?

Vaig calibrar la resposta: era jo amic d’en Jonàs? Si no en sabia res! I tanmateix, es pot dir que érem íntims. Em va venir al cap això que havia dit de l’emoció que es vol fer passar per música. El sexe que es fa passar per amor. O per amistat.

—Quin centre? —vaig insistir.

—El cibercafè, a dos carrers. Sempre és allà ficat.

—El coneixes?

—Xato: si hi ha algú al món que conegui en Jonàs, aquesta sóc jo.

Va entrar una parella de iaios que van anunciar que tornava a ploure i que quan plou la gent honrada pren cafè negre sota un sostre ferm.

L’home del taulell, tan malcarat amb mi, va dir que la gent honrada ja havia marxat a casa seva, i que si volien ell els passaria l’encàrrec. I un dels iaios va fer que disparava amb el dit i l’homenàs del taulell va fer que l’havien encertat. Alhora servia un cafè que onejava a dins del recipient i que treia fum, un fum honrat sota un sostre sòlid.

En aquell moment va sonar el meu mòbil. Em va sobresaltar, perquè no creia que ningú em telefonés tan lluny i es gastés (i em fes gastar) una pasta. Però era en Carles Ubach, que em va preguntar on m’havia ficat, si me n’havia passat alguna i que en Xavier els havia contat que no havia anat a dormir a l’hotel. Tres preguntes seguides. Vaig dir que, primer, estava bé, que, segon, m’havia trobat una coneguda i ja se sap què passa. I que perdonessin no haver-los avisat (jo tenia l’obligació d’avisar-los? Eren els meus bíblics germans o què?), i ell va dir, bé, tio, bé, però estàvem preocupats. Quan vindràs? No ho sé, ara estic embolicat, no sé si m’explico. Un silenci. Ets un golfo. Es diu pòtol. Pòtol? Tu vols que parlem com si fóssim un diccionari? Disbauxat? No fotis, tio! Perdulari? Que em fots la llufa o què? Brètol? Brètol, sí. Doncs quedem d’acord: sóc un brètol. Però només va riure ell.

Em vaig tornar a mirar aquella mossa que tenia al costat. Era sud-americana, això segur, però gastava un anglès amb aquell slang inimitable. Era molt bonica, i tot i no ser alta, podria ser una model: els pits perfectes, els malucs ben posats, una barbeta rodona i agressiva i uns ullassos massa maquillats però que emanaven llum. Feia olor de colònia de bebè, veges si té una criatura. O una dotzena. Duia un vestit, cenyit per un cinturó, que era tot blau, un blau d’aquell intens, l’indi, que enlluerna i alhora t’embolica endins i t’hi sents claustrofòbic. Com aquella capella de Sant Antoni de Pàdua, a Pàdua, prop de Venècia, on hi ha restes incorruptes i tot, que és d’aquest blau tan intens i un punt grotesc.

—De què coneixes en Jonàs?

—Vols que et conti la meva vida?

—Només si tu vols.

—Ha, ha, ha! Aquesta sí que és bona! No saps que això va a l’inrevés?

—M’he perdut.

—Sóc puta, saps? I el client, si li ve de gust, em conta la seva vida. La meitat ho fan.

—No sóc client teu.

—Vols ser-ho, guapo?

—Mai no he estat amb una…, això que has dit.

—Puta?

—Bé, sí.

—Bufa! Un cagat.

—Anem a una taula a prendre alguna cosa més sòlida?

—L’altra meitat de clients volen que els la conti jo, la meva vida. No la de debò, sinó una de llagrimosa, amb infàncies difícils, pares violents i la misèria empenyent-nos, amb mans de garfi, al carrer, on ens exploten xulos despietats. Però accepto seure en una taula a prendre alguna cosa sòlida. Pagues tu, no? I gratis, oi?

Vaig fer que sí i seguérem. Ella va demanar xili i vi blanc i jo la vaig imitar. Estrany esmorzar. Però és que ja era hora de dinar. O quasi. Tot de sobte va dir:

—Has llegit Gore Vidal? M’encanta el seu cinisme, la seva manera de ser d’esquerres sense fer-se el santet, la seva brusquedat, la manera d’insultar. Saps quina és la meva preferida? Sexe, mort i diners.

—Has llegit aquella sobre l’11-S?

—No. No he llegit res sobre això. Sóc una newyorker de cap a peus i…

—De debò?

—Pensa el que vulguis. I no puc llegir res d’aquell dia. No ho resistiria. Ens van extirpar el cor i van fer un floc amb els nostres budells. Es van pixar sobre les poques coses decents que queden al món i sobre els inofensius, lluents, vibrants desitjos humans, com una gavina que obre les immenses ales i ens diu adéu però abans es caga sobre el nostre cap.

Anava a dir-li que parlava molt bé. Que no semblava puta ni molt menys una newyorker, i que com és que era una dona del carrer i tanmateix llegia bons llibres, en comptes d’abocar-se a no sé quines ombres de no sé quina tia morbosa. Però de sobte vaig sentir una mà a l’espatlla dreta. Semblava el braç poderós de la llei fingint que no sap que ets innocent, innocent de naixença i de convicció. Al capdamunt del braç hi havia la cara poc amable del bàrman, que em va fer el gest amb el cap que vol dir segueix-me, semblant al que fan els coloms quan t’acostes massa de pressa a ells i fugen de tu, esperant però que marxis, perquè el territori és seu: ells volen i tu no, imbècil.

Em va portar rere una porta, la que donava als lavabos, amb la pudor de metà i de pixum corresponent.

—Tu, escolta, noi: jo no et vull cap mal, però no m’agrada que parlis amb la Fanny.

—Per què? Només dinem.

—Aquesta noia no és per a tu, ho entens?

—Escolti, jo no vull problemes, però ella mateixa m’ha dit que és prostituta, i tot i així jo no…

—A mi les teves carallades d’hispà descolorit me la bufen. A ella, ni tocar-la. Si vols, acaba el dinar i prou.

—Però què passa? És la seva filla o alguna cosa de semblant?

—No, idiota, s’ha de ser passerell. Veniu aquí i us en sentiu amos, perquè el paisatge us és familiar, de tantes pel·lícules que heu vist. Però això no és casa teva. I la Fanny no és per a tu.

—Però per què?

—Perquè és la xicota d’en Jonàs, ho has entès, merdós?

Vaig sentir que plovia dins de casa i que jo era un nen, i el meu amic, el meu gos, m’arrancava els llavis d’una cruel mossegada. Vaig sentir olor de lepra, que provenia dels meus budells. I que hom bombardejava un poble desolat i que un edifici alçava contra el cel dues parets paral·leles, tremolant d’indignació.