V

N. Y.

Plou sobre Manhattan.

Blanament i persistent.

Penso com en Jonàs. Sento com ell. Sóc quasi idèntic (tot i la tortura d’anar periòdicament al perruquer), faig la seva olor, habito en la seva casa, tinc els seus amics, treballo com ell, vesteixo la seva roba (tot i que començo a renovar-la, sense trencar l’inexistent estil). Respiro com ell. Menjo com ell.

No bec, però. La Fanny em vigila com el matemàtic mira la seva pissarra plena d’algoritmes. Sóc en Jonàs sense beure. Sense la mort rondant-me pel cervell i la passió irrefrenable pel verí.

No arribo, però, a la seva altura com a fotògraf.

—Passes un mal moment, no et torturis, Jonàs —em dic en veu alta.

M’han rebutjat algunes fotos, fins i tot les revistetes amb què es guanyava la vida el meu dissortat amic. Jo. Una era una nena plorant, perquè havia caigut de la bicicleta. Què t’has pensat, tros d’imbècil? Que no saps que no es poden fer fotos a les criatures? És que baixes de l’hort o què? I m’han rebutjat una mà repenjada en un arbre que a mi em fascina, però que diuen que és massa tòpica. Massa poètica, m’entens, Jonàs? Són coses de donetes lànguides i bledes. I encara m’han rebutjat un contorsionista que es doblegava cap endarrere fins que el cap li penjava a tocar del cul. Era en ple carrer, i era ell qui s’exhibia. Però ets un ximple de collons: que tens l’autorització del pallasso aquest? I un grafiti immens que deia: «Hi ha vida abans de la mort». Però tu no llegeixes els diaris? Ara fa més d’un any, més d’un any!, que tothom anava ple d’aquesta collonada, vius a la lluna, cony de borratxo.

I en canvi algunes me les han comprades: una era un anell caigut en una bassa bruta de neu fosa. Podia ser un muntatge, no? Però els va agradar. A mi, no gaire. I venc força bé un petó de dos homes uniformats (uniformes d’algun país aliè, això sí), que em van firmar un paper de conformitat. L’article que acompanyava la foto era vomitiu, però jo només sóc el fotògraf. I m’han admès un captaire remenant en una pila de runa; hi surt disparat un animaló que, un cop ampliat, era un ratolí. L’home està d’esquena: cap problema legal.^[36] L’única pega és que no hi ha cap senyal que això sigui Nova York. La propera vegada, dic, plantaré la bandera americana al cul del captaire. També publico, mal pagada però ben situada, una foto de cinc prostitutes, amb màscara (les va fer la Janet i en Ben hi va contribuir amb els seus llapis de cera, amb què encara juga), posades com al famós quadre de Picasso. L’efecte era irresistible: hi surava una carnalitat, un homenatge, una alegria que al geni li hauria agradat, n’estic segur.

I així passen els dies.

Només que la memòria és persistent i m’assalta, de vegades amb escenes tan nítides com uns ulls de criatura després de plorar. Són com aquella capsa on s’amaga un pallasso i que surt disparat si hi toques una melodia, amb la maneta giratòria: Jack in the box, es diu. De vegades són situacions. S’entortolliguen, s’estiren els uns als altres, empenyen la capsa soldada on els tenia desats i rebenten la tapa i apareixen burletes. De vegades, com podia imaginar-m’ho, són records lluminosos, com els que li agradaven a en Jonàs.

Hi ha un gelat, i unes mans apegaloses que aguanten àvides el con i una llengua que llepa, i de sobte, la catàstrofe: la semiesfera de maduixa cau sobre el meu jersei de llana i quan sóc a punt d’arreplegar-la, perquè no s’escoli a terra, s’estavella i sento les llàgrimes de la decepció arran de coll. Potser tenia quatre anys. I ve la mare i no em renya, sinó que em consola i em compra un altre gelat. Això m’ha passat a mi. Potser de petit, quan ets fràgil com una alada figureta de vidre, els adults senten la necessitat de protegir-te. És biologia. No era a mi a qui compraven un nou gelat i eixugaven llàgrimes que no arribaren a rodolar: era a l’infant. El petit.^[37]

O potser l’eixutesa de la mare va començar quan jo vaig deixar de ser una joguina tendra i càlida i vaig mirar i vaig parlar i vaig perfilar allò que en diuen personalitat. Tanmateix, la meva germana Maia opinava el mateix. Li posava motius com ara paldescombra o burra-seca i li feia descarats llengots quan es girava. Jo no: li tenia por. I més encara a la Maia, que em menyspreava, em feia posar els seus vestits de nena, m’escarnia amb les amigues i em delatava si m’havia fet pipí o si m’havia saltat la raspallada de dents obligatòria. He plorat més per la germana que per la mare. El pare em pegava però no em feia plorar.

La infància és una matèria apegalosa i lacerant, com el pus, perquè ets feble i els febles costen poc de trepitjar. Ho saben totes les botes del món, siguin militars o civils. Després ens la inventem, la infància, quan els pares són febles i inofensius i sentim tendresa per nosaltres mateixos i els nostres terrors nocturns i la fugida cap endintre on no caben ni els amics.

Vam pensar que, en néixer en Carles, les coses canviarien, però en Carles tampoc no els va agradar. Era clar que no volien la paternitat ni la maternitat i que el seu ritual antic els hi obligava. Ni tan sols puc arribar a imaginar que fóssim fruit de la passió, i que no sabien o no podien evitar reproduir-se. Ells no s’estimaven. Ara sé que dues persones poden desitjar-se i no estimar-se, però aleshores ho trobava inconcebible.

Arran d’adolescència va aterrar el meu cosí Eduard a casa. Tenia un any més que jo i un menys que la Maia, però era decidit, alegre i no s’encongia. Els va robar el cor de seguida. Era fill de l’única germana del meu pare, la meva tieta Encarna, que vivia a València. La tieta era vídua i segons sembla era rica. Mai no vam saber per què va enviar el seu fill Eduard amb nosaltres. De segur que els pares ho sabien, però ni ell ens ho va explicar mai ni nosaltres ho vam preguntar.

La seva arribada va portar alegria a la casa. Era espavilat, es mofava de nosaltres, i dialogava amb deixadesa amb el pare i li contava acudits picardiosos a la mare. I ells s’hi complaïen. Per què ell sí, i els seus propis fills no?

Durant uns anys vaig mantenir la teoria que, com que s’odiaven, es castigaven mútuament fent mal als fills. Error: ni això mortificava la mare ni molt menys el pare. Però l’Eduard va aportar moltes novetats. Els reis eren compartits. I les festes esdevenien festes de debò, amb serpentines enganxades al sostre i cadenetes de paper pertot arreu. I fèiem costellades i venia gent que no coneixíem. Va ser una època d’enrenou.

Jo secretament admirava i temia l’Eduard. A soles em mortificava com tots els altres, perquè en Carles va resultar un petit tirà (i què vols, imitava els grans, com fan tots els nens del món). Els càstigs que m’infligia el pare eren públics, i la humiliació era seguida de les mofes secretes.

Jo era bo? No: no és el mateix ser la víctima que ser bona persona. Alguns, enduts per la compassió, ho confonen.

Sóc al ferri, com aleshores. Una pell de plàtan navega breument sobre l’aigua, però m’he d’arrecerar perquè la pluja persisteix. On sóc jo? On és l’Àlex, si és que sóc en Jonàs? He vingut a fer el turista només per a això, per retrobar-lo a ell o per retrobar-me a mi?

I, sí, hi és: és un xicot morè, acompanyat d’una mossa que es pinta els llavis en un mirallet minúscul; té una enorme pitrera que ella mateixa ressalta, tal com els agraden les dones als camioners, als paletes i als agents de policia. Ell llegeix un llibre que m’és familiar. Crec que és de Julià de Jòdar.^[38] Quina llàstima que vagi acompanyat d’una persona tan vulgar; semblava que aquest era el meu Àlex. Però hi ha sort: la rossa s’aixeca i se’n va, amb els seus pits i els seus llavis excessius, i jo m’hi atanso i sec al seu costat.

—Hi ha mil llocs millors a Nova York per a un turista.

—Sí, segur. Només fa dos dies que hi sóc. Però, home, això d’ara s’ha de fer. És de manual. I no em diguis que tu hi vas per feina.

Aleshores colpejo alegrement la meva càmera i ell somriu. Té una boca atractiva, saborosa. I no té cap dent d’or. Tot al contrari; té unes dents blanques i arrenglerades que de segur que saben mossegar: deliciosament higièniques.

—Vols que et digui què penso? —fa—. Que de l’estàtua se n’han fet massa fotos i que no crec que hi vagis per feina.

En aquell moment ens adonem que, sense pensar-hi, ens hem parlat en català, donant per fet que l’altre ens entendria. Les rialles són sonores i un matrimoni vell acompanyat per una noia bonica i tímida es giren discretament a mirar-nos.

—Què hi fas, aquí?

—He guanyat una pasta i he vingut a gastar-me-la.

—És la primera vegada?

Somriu i em mira amb picardia:

—De venir a Nova York, sí.

—Jo sóc fotògraf; ah, i em dic Jonàs. I tu?

—No, jo no.

Noves rialles. Es veu que això de lligar segons com és fàcil, sobretot si portes la pell d’en Jonàs a sobre i tu t’amagues rere la disfressa.

—Saps què sóc? Com tothom: informàtic. I he venut una coseta que si tens paciència te l’explicaré. És com tocar-te la loteria.

—Bé, vendre una foto també és una ruleta.

—Però qui fa fotos avui? Tothom armat de mòbils, què pots veure tu que els altres no hagin vist també?

Això em recorda una foto que em van acceptar molt bé, a l’agència (ja quasi no vaig a les revistes: ho fa l’agència i m’estalvio humiliacions i confusions): era un cap d’estàtua, segurament el David, que surava sobre el Hudson, una mica esbiaixat; segur que era de cartró o de porexpan i vés a saber d’on procedia. Em va sortir rodona. I me la van acceptar encantats. Però l’endemà la xarxa n’anava plena i la foto, pagada i tot, no es va publicar mai. Em sento com una hurí de l’harem que es treu el vel de la cara i resulta més o menys com totes les altres noies amb qui conviu: el misteri és sempre una tapadora. O un refugi.

—Vols que sopem junts? Convido jo.

—Convides perquè tens pasta?

—És clar! Per què, si no? Però hem d’anar a The Four Seasons…

—Bufa!

—Què? Massa turístic?

—No, no, és car i elegant i t’encantarà. Però jo et podria recomanar almenys deu llocs millors.

—Deixa-ho anar: digue’n un.

—Un? Per què no ho provem a Sunrise Mart? De fet és un supermercat, oriental…

—Eecs…

—Tot és deliciós.

—Vull una cosa decadent i cara.

—Doncs ho tinc: el Jungsik. Té unes garotes que diu el New York Times que són les millors del món, amb permís de Palafrugell. Quedaràs impactat de per vida. Ah, i pot ser que ensopeguem alguna celebritat.

—Quantes vegades hi has anat?

—Cap ni una! Per qui em prens? Per un ricatxo com tu? Només és que tinc les antenes posades.

—Ets extraterrestre o ets un friqui?

—Sóc un impostor.

El sopar va ser un èxit i el restaurant era tan luxós i refinat com m’havien dit. En Marc —perquè es diu Marc, no sé si ja ho havia dit— està meravellat. I m’ha fregat el genoll contra la cuixa un parell de cops. Quan vegi ma casa es desmaiarà. O potser em portarà al seu hotel. És evident que, com que ha pagat el sopar, ara té uns drets sobre mi. Mai abans havia sigut dona. I de moment, m’agrada.

Ara som en un bar, decorat de blau fosc —fins i tot els llums són blaus—, i sona una musiqueta prescindible. Ell pren whisky (amb gel!) i jo un suc de móra, massa dolç, que és l’especialitat de l’establiment. El bàrman, com és inevitable, neteja vasos i està embolcallat en un davantal verd.

—Quan era petit, sis o set anys, vaig fer, per al col·le, una cria de cucs de seda. Saps què vull dir, no? Has d’anar a darrere de la mare perquè t’aconsegueixi fulles de morera. Al pati del col·le n’hi havia una, i ben frondosa, de morera, i per por que fos espoliada per l’avidesa dels marrecs estava prohibit tocar-la. Els meus cucs eren petits, i vivien en una capsa de sabates amb foradets fets amb la punta de les tisores, per respirar. Menjaven amb avidesa, fent forats circulars a la morera, i cagaven de valent. Jo, cada dia, en tornar del col·le, agafava la capsa —que estava desada a dalt de la nevera i em tocava enfilar-me en una cadira—, i els mirava una estona. Estava content quan els portava morera fresca, perquè els veia animats, fent les seves mossegades rodones i geomètriques. Un dia vaig obrir la capsa i una munió de formigues s’estaven menjant els meus cucs. Encara bellugaven, alguns partits per la meitat. La lletjor militar de les formigues me les va fer avorridores per sempre més. Vaig llançar tot el contingut de la capsa al vàter i vaig estirar la cadena. No vaig plorar, però em vaig capficar en les aventures de Superman, obsessivament, i l’imitava davant del mirall.

En Marc és tan diferent de mi! Malgrat la seva història de patiments infantils. Però fins i tot aquests són a causa d’un fet real, físic. No és que no sigui culte. Llegeix coses i li agrada el cinema; la música pop i les pomes ensucrades. I el que més li agrada de tot —diu— és follar.

—I una altra cosa: que guanyi el Barça!

—Però tu ets d’aquests que s’emocionen amb un partit de futbol?

—Sí!!

—I que diuen «hem guanyat» des del sofà de casa?

—I tant que «hem guanyat», quan guanyen! No sé on veus la contradicció…

—I ara em parlaràs de l’èpica del futbol i de les lluites representatives, i el camp d’herba com un camp de batalla incruent —o quasi— on es dirimeixen les passions humanes, acompanyades sempre, és clar, de diners?

—No, no: jo et parlaré de l’immens plaer de tenir raó, de sentir-te superior als imbècils que no són del Barça, de saber que hi ha un equip que es barallarà per tu…

—A preu d’or…

—I què? Mira els cotxes que passen, mira els hotelassos de la ciutat, mira les joies, i després a veure si tens pebrots de parlar-me de la fam a l’Àfrica.

—Però, Àlex, ocellet, es pot lluitar contra les injustícies!

—Em petaré de riure. Vols que ho posem en una pancarta i que desfilem per la Cinquena Avinguda amb cara de ser bones persones? Pren nota: primer: em dic Marc, no Àlex; segon, si t’agraden les aus, em dius ocellot, no ocellet (detesto les mariconades: jo sóc homosexual, no maricó, entens?), i tercer, qui és ara el babau, l’innocent ciutadà que s’exalta quan els seus guanyen o el càndid voltairià que creu que les injustícies tenen remei?

—Així doncs, apa, tots submergits en el caos.

—No, guapo, no: un ordre civilitzat, unes lleis coercitives, i així no ens matarem els uns als altres i fins i tot tindrem temps per inventar un ball nou, la combustió sense energia o un petó excitant que t’extermini l’ànima.

—Ets un reaccionari.

—No, no. Vull el progrés. Vull que em curin el fetge amb una impressora en tres dimensions i que hi hagi de debò una vacuna contra la sida, vull menjar verdures sanes i carn saborosa i salubre. Vull hospitals on, només posar-hi els peus, tota la ciència s’aboqui a mi i les meves malures, siguin reals o imaginàries. I vull telèfons que em facin petons, i cotxes sense rodes. Sí.

—I vols la teva ració de benestar. I això val pasta.

—Una vergonya, sí, senyor fotògraf. Una vergonya que tu i jo estiguem amb el cul assegut al cim del món mentre allà baix uns immigrants remenen escombraries i més enllà uns ciutadans que han nascut al costat equivocat de les fronteres se la juguen per arribar a Espanya. A Espanya, tio!

—Però…

—Calla ja, mira que ets pedant. No t’ofenguis, però fas com els lloros, repetint consignes. A mi unes formigues no em devoraran. No, senyor.

En Marc prem les dents i mira lluny. S’ha exaltat amb el seu discurs. Si ell ho sabia. Si ell ho sabia, què faria jo per tenir el seu cinisme i la seva determinació.

—A casa meva?

—Tens casa?

—He llogat un apartament. Al carrer Cinquanta amb la Vuitena.

—Bufa!

—És petit, i la decoració, una mica vulgar. Però no hi ha escarabats. I tinc un televisor més gran que una pantalla de cinema de barri.

En Marc és suau i apassionat. Follar amb ell és com emprendre una aventura on no saps què t’espera. No és en Jonàs. Ningú no és en Jonàs. Ni tan sols jo, que hi poso tant d’afany, sóc en Jonàs. Però té la pell llustrosa i el múscul fort. Jo corro, llargues curses al costat del Hudson, per prescripció de la Fanny, i estic força més prim que abans, però no tinc aquest múscul tibat i flexible que només fan els gimnasos. En Marc no hi falta mai, al seu. I és cínic de debò. Escoltar-lo és una medecina. És refrescant. Sé que s’ha enganxat a mi perquè li venia bé, però no hi posa secrecions sentimentals, que sempre entorpeixen el sexe, tan noble, lliure i espontani com hauria de ser abans que les religions, totes les del món, se’n possessionessin i el fessin miques. La reproducció els té fascinats, i el sexe els té estupefactes. I, tanmateix, hi ha res més innocent que dues persones adultes donant-se plaer?

Coses com aquesta, en les meves neuròtiques giragonses mentals i el meu esnobisme atàvic, em vénen d’en Marc. M’allibera de la culpa. La culpa! Quan algú te la clava al plexe solar vas tota la vida coix i sues greix salat i plores aigua salada i pixes àcid úric salat i escups gargalls salats. En Marc és dolç i la culpa és salada.

El seu cinisme és profund i vital i sa, molt sa. Gaudeix de la vida i no fa escarafalls estúpids. De vegades abusa de la beguda, com tothom —excepte jo, que encara estic consternat i colpit—: és tan encantador quan va gat! Tanmateix, l’apassiona l’esport, fins i tot s’ha interessat per la Super Bowl i l’he vist discutir amb desconeguts als bars que freqüenta. Que freqüentem.

Li he presentat la Fanny i ha estat cortès i distant i després m’ha preguntat si és la meva nòvia.

—Nòvia?

—Sí, home. Jo també sóc bisexual.

—No: és una germana.

—Mira que ets entortolligat! Aquesta hispana no és família teva.

—No és hispana!

—És puta, oi?

—Sí, senyor liberal: passa alguna cosa?

—Veus? Jo ho trobo degradant.

—Però si tu no tens consciència.

—A veure si ho entens, Jonàs: jo no crec en les ideologies, però sé que hi ha coses ben fetes i mal fetes…

—Kant.

—Què?

—Res, res.

—No sóc partidari de ningú, però hi ha gent que em cau bé. Detesto la política. La democràcia és un romanço, i ja sé que em diràs que millor això que una dictadura africana.

—O europea. Hi tenim la mà trencada.

—Mira, tio: jo sóc bona persona. Aproximadament. No vull ser famós, ni pretenc tenir la raó, i no vull passar per culte i refinat. La bona taula m’encanta, però per assaborir-la, no per pregonar-la, comprens?

Un dia m’acompanya a fer fotos. En fem un munt, encara que l’enganyo i li dic quina bona idea i sé que això no val res. I en un moment determinat veig una sabata de dona penjada d’un fil de la llum i m’ensorro, arrenco a córrer i el deixo amb un pam de nas. M’allito i ploro, ploro i vomito i tinc febre i el cel gira i sento la desventura a dins del pit i al bell mig del ventre. L’endemà ell no em pregunta res. Sí: en Marc és un company perfecte. Refrescant i divertit. Frívol també.

—Ets un hipster?

—No! Massa sofisticat. Sóc guapot però vulgar; llest, però no intel·ligent; hedonista, en diries tu. Dormir bé. Menjar bé. Cagar bé. Cardar bé. Estar sa. Tenir temps. Poder córrer sense sufocar-te. Poder parlar sense ser un pedant o un lloro vulgar que repeteix consignes, com això que diuen: «Hi ha crisi de valors». Veges tu: des d’Adam i Eva que hi ha crisi de valors! O els joves no tenen vocabulari.

—En tenen?

—I és clar que sí: el que necessiten. Tothom té el vocabulari que necessita. No cal ser lingüista per saber una cosa tan evident com aquesta.

—Escolta: tu, exactament, a què et dediques?

—Diuen que no ho sé explicar però ho intentaré. Saps què són els ELOG?

—No.

—Bé: hi ha evidències electròniques que es troben emmagatzemades… Bé, són dades digitals. Em dedico a recol·lectar-ne. I he descobert un suport on se les detecta. M’explico?

—Gens ni mica.

I aleshores riu amb el seu riure gutural i em fa un petó al mig del carrer.

M’encanta estar amb ell.

A en Marc li agrada la televisió. Els anuncis i tot. Li plauen sobretot els concursos i els explica amb la seva frescor de mascle jove i musculós. De vegades em fa riure tant que muntem un bon espectacle als carrers de Manhattan. Jo li ensenyo la ciutat i la descobreixo jo mateix. El porto a la Cinquena Avinguda amb el carrer Cinquanta-tres, on hi ha un brollador i unes tauletes on prendre cafè, i el caminoi on corren joves i no tan joves a totes les hores, amb les orelles taponades per la música rítmica, des del carrer Setanta-dos fins a Battery Park, i un raconet que m’encanta a Central Park a l’altura del carrer Cent deu Est. Li agraden els cafès, els bars de moda, les botigues de luxe —tot i que no hi compra mai res: el vestuari que usa és convencional però li escau—, els clubs de jazz —més per l’ambient que per la música.

Un dia em diu anem a sopar amb la teva Fanny, i jo, agraït, li telefono i em diu, rei, cor del meu cor, les nits són feina, no podria ser per dinar?, però insisteixo i anem al Pylos, un restaurant grec amb una decoració tan grega que faria plorar si no ens poséssim a riure. La Fanny està meravellada de la meva alegria, de les bromes i, com que és llesta, tot i les reticències d’en Marc, se’l fica a la butxaca en un moment. La Fanny li explica que aquell mateix dia ha vist uns turistes, o pitjor, uns nacionals d’allà Connecticut o encara pitjor, que menjaven una hamburguesa amb forquilla.

—Que no ho saben, que una hamburguesa només es pot menjar a dins del panet? Que no tenen escoles, allà a l’oest?

En Marc li pregunta de sobte que per què es puta, així amb la paraula exacta, com qui escup, però amb una rialleta de conill, com les criatures quan diuen la gran paraulota, i ella li pregunta si hi té cap objecció. Acaben amics i fins i tot es fan petons a la boca. En Marc alegra la vida també de la Fanny.

—Tens ganes de marxar, de tornar a casa teva?

—Nooo! Però quan sigui l’hora, me n’aniré i llestos. Jo detesto els lligams. És que som plantes, sempre pendents d’arrels i de bestieses d’aquestes?

—I quan serà l’hora? Consultes l’horòscop?

És aleshores quan ell li fa un petó rialler a la boca i ella sembla complaguda. Mai havia estat tan bonica, la Fanny. Tot i que sento un xic de gelosia. Volia compartir el meu caramel perquè em diguessin quin caramel més bo que tens, però el que fan és prendre’m el caramel.

—Quan se m’acabin els diners, és clar. Aleshores tornaré. A fer-ne més.

En Marc explica que el seu pare, que és electricista, però d’aquells que tenen negoci propi i envia els operaris a fer la feina, tot i que no és ric, no us penseu això mai… I la meva mare és mestra de parvulari. Li encanten les criatures. Crec que sempre m’ha retret, amb el pensament, que quedés massa baldada pel meu embaràs i no pogués tenir més criatures. Bé, doncs jo de petit volia un gos. El volia més que tenir avis i que tenir amics. El volia més que el meu amic invisible i les calcetes blaves de la Sandra, una companya molt puteta, i no t’ofenguis, reina, fins i tot el volia més que la meva Play, que era meva-meva-meva i no me’n separava ni per dormir. I un dia un empleat del pare, en Rafa, que estava a punt de jubilar-se i tot era llepades de gos cap al pare, per no sé quins papers que aquest havia de firmar per tenir una jubilació gloriosa (això era quan jo era petit, abans de la crisi, no sé si ho recordeu, però hi havia confort i ens inventàvem neures, perquè la felicitat no ens escau), va portar un gatet. Sabia que el pare no posaria objeccions a un gatet, ja que les molèsties del gos, el gat no les té, i jo, xiquet com era, també me n’enamoraria. Era negret i tenia una pota blanca. Era preciós. Li vaig posar Ali Kan, el nom del suposat pare d’El guerrero del antifaz, que era la meva lectura secreta més cobejada, senyor, i quines coses que fem quan som petits i càndids… De grans en fem encara més, perquè ens ha crescut la candidesa, i s’ha fet desconfiada, ho veieu?, i perdona, noia, que ja m’assemblo a aquest, sempre traient punta filosòfica a tot. Quina mandra. Doncs el gatet estava una mica esporuguit, i un dia, el meu pare llegia el diari i la brillantor de les ulleres o el que sigui va fer que li saltés a la cara. El pare ens va cridar a la mare i a mi i va dir el que havia passat, i tot seguit va obrir la porta i va fer fora el gat. Jo no era un ploramiques, però recordo que fins i tot em vaig agenollar a davant del pare, perquè el pobre gatet morirà al carrer, però va ser inflexible. Era un bon home, però va tenir l’excusa, que sempre he pensat que era inventada, per desfer-se d’una bestiola que no li agradava. Vaig ser tan desgraciat que vaig començar a masturbar-me amb autèntica fúria; tant, que em vaig fer mal al gland, amb sang i tot, i a casa va haver-hi un gran rebombori. Puff! Tot és apegalós, quan ets petit.

Aquesta frase, no l’havia dita ja?

Un altre dia, tot de sobte, em diu, Jonàs, per què no em fas una foto a mi? Una d’escandalosa, que venguis bé. Vull que em convidis al teatre, o a l’òpera. No ho saps, que m’encanta l’òpera?

—Com, d’escandalosa?

—No sóc un adonis, però si em despullo del tot, guanyo. I els teus compradors fliparan.

El cas és que en Marc no havia pujat mai a ma casa. A mi em feia vergonya. Però ell volia fer la foto de seguida i jo tenia la càmera a casa. No tenia excuses per evitar-ho.

I tanmateix, va ser estupend. Estupend i colpidor, perquè al meu llit hi havia la senyora Grilli, dormint i roncant, i ell va fer la cara d’estupefacció que devia haver fet jo quan vaig pujar a aquella casa com a Àlex. Vaig entrar-hi de puntetes, deixant en Marc a la porta, tot estranyat, vaig agafar la càmera, que era sobre la taula, i vaig tancar la porta amb cura.

L’explicació va ser llarga i, com m’havia passat a mi, no s’ho va creure. De mica en mica li vaig anar contant la meva estranya relació amb aquella estranya família.

Quan per fi ho va metabolitzar, em va dir, deixa aquesta merda, tio. Aquesta família no és teva.

—Però m’han donat suport quan els he necessitat.

—No et cobren un lloguer? I això que una vella es fiqui al teu llit! No sé com no et mors de fàstic!

—Però, tio, quan passa, canvio els llençols. Ja saps que jo sóc molt d’això, de la higiene.

—De moment et quedes aquí amb mi, al meu apartament, i mirarem si trobem alguna cosa que et puguis pagar, i no aquell cau de rates amb aquella gent que no m’agrada gens.

—Però si no els coneixes!

—I la imaginació? És que no hi creus, en la imaginació? Mira quin fotògraf estàs fet tu!

A casa seva el seu striptease va ser espectacular. Jo no l’havia mirat mai amb tanta llum i tan objectivament. L’havia tocat i llepat, penetrat i xuclat, però no l’havia «vist». Tenia un cos preciós, i sabia posar, sense fer mariconades, sinó molt molt sexi.

Li vaig fer no una foto, sinó un munt. I l’endemà les vaig revelar en paper per estudiar-les totes juntes, en mida gran. N’hi havia tres que eren especials de debò. Hi havia picardia i també innocència; hi havia ombres oportunes, i lluentors magnífiques. Em recordava una mica el son que va filmar David Beckham i que va assolir categoria d’obra d’art. El rastre de l’animalitat, que surt del cau i es deixa veure, i la corpulència i la fragilitat mesclades, tal com un cérvol retallat contra el cel, amb les banyes fortes i el musell feble.

No sols les vaig vendre sinó que les vaig vendre molt bé. En Marc va haver de venir amb mi a firmar uns papers, i ell somreia i deia aquí també?, i signava. No t’hauries d’assessorar? I ara! Que volen fer publicitat? Per mi… Si m’ho paguen, és clar. Que volen incloure’m en una pel·li porno? Doncs mira, un plaer. Però, home… Deixa’t de romanços, Jonàs! El meu cos és meu i m’encanta exhibir-lo. I a sobre paguen. No sóc un adult? I el cos no és meu? Bé, ara, tècnicament, és d’ells. Psè.

El tracte era anar a l’òpera. Com li havia promès. Vam anar al Metropolitan i vaig pagar dues magnífiques localitats de platea, a un preu escandalós. Després vam anar a un Starbucks a meditar com podríem celebrar-ho: volíem un sopar d’upa.

L’obra que representaven era Salomé. Em va sorprendre que en Marc conegués perfectament la diferència entre Johann Strauss i Richard Strauss.^[39] Allà assegut, bufant els nostres cafès massa calents, en Marc em va dir:

—Hem tingut molta sort, perquè aquesta òpera em fascina.

—No sé què dir, la veritat. No és una òpera massa popular.

—No et tallis, carallot: un tio com jo no pot tenir bon gust? Et sorprèn que jo també tingui racons refinats? Et consideres superior a mi, Jonàs?

—No, no. És que em pensava que passaves de tot.

—De l’òpera no, tros d’ase! I aquesta és sinistra. Molt sinistra. I inquietant. Em fascina per això. Saps què va explicar Roger Alier a Catalunya Música?

—Com vols que ho sàpiga? Això és aquí, no allà…

—Doncs va explicar que Salomé, quan visita el presoner Joan, el que serà sant Joan Baptista, saps?, doncs allà empresonat, el desitja. I ell s’hi nega. Ella només vol un petó. Està obsessionada pels llavis del presoner, però no pot aconseguir-lo. Llavors balla allò dels set vels perquè Herodes, el rei, i l’amant de la seva mare, no pugui negar-li res, i quan això s’esdevé, ella a l’acte demana el cap de Joan…

—Com a revenja?

—No! Això és precisament el que em fascina: vol el petó, i com que no el pot obtenir de l’home viu, vol besar els llavis morts del cap de Joan.

—De debò?

—T’imagines? Per mi és el cim de la perversió sexual. Fer-s’ho amb animals o amb objectes, fins i tot amb cadàvers, encara. Però voler el cap pel petó… Aquella cosa encara calenta regalimant sang… És malaltís.

Vam romandre en silenci.

—Saps què m’ha vingut al cap quan has dit «regalimant sang»?

—Tens un dedins complicat. Passo d’endevinalles.

—Mira que ets esquerp, quan vols!

—Hem fet quartos amb el meu cos: ara puc ser com em doni la gana.

—Quins fums!

—Si vols, digues-li fums. Vinga, va, tio, què t’ha vingut al cap?

—Uns versos celebèrrims de Lorca. Segurament del seu poema més conegut, traduït i recitat en dotzenes de llengües,^[40] i tanmateix…

—Què passa? No t’agrada Lorca?

—M’agrada Poeta en Nueva York i alguna peça de teatre, però no tot allò del Romancero de què s’ha fet tant de soroll. Bé, doncs hi ha un moment que dos homes pugen una muntanya, no te’n recordes?: «Ya suben los dos compadres hacia las altas barandas…». Bé, doncs, va i el poeta fa: «dejando un rastro de sangre, dejando un rastro de lágrimas».

—Sí, ho he sentit, crec que ho sé de memòria i tot.

—Tothom ho sap de memòria! El món sencer! A Espanya hi havia una guerra civil i el món plorava, sense intervenir-hi, eh? I la mala consciència i la mort tràgica del poeta en van fer un símbol intocable.

—I?

—Doncs que no pot ser: que la sang sí que deixa rastre, si raja prou, però com pot haver-hi un rastre de llàgrimes? No existeix aquesta imatge!

—Devien ser kleenexs.

—Doncs devia ser un rastre de mocs.

—Mira que de vegades ets vulgar, bonic, tan estupend que et veus a tu mateix!

Em va deixar tan atuït, això que jo em veig estupend a mi mateix, que vaig callar. Després va venir la tria del restaurant. Rere acalorades discussions, ens vam decantar pel Buvette, a Grove Street. Jo només en sabia que el púding de poma era cèlebre arreu. Cuina francesa. I molt bona. Hi havia gent bohèmia i de moda, hipsters, és clar, però ni ell ni jo vam reconèixer ningú.

—Tu creus, Jonàs, que quan difonguin la meva foto em pararan pel carrer i em demanaran autògrafs?

—Espero que sí. I espero fervorosament que això passi quan jo no hi sigui present.

—Què passa? Ets tímid?

—Sóc el fotògraf, no el model: jo m’amago rere la càmera.

—Tota una filosofia, collons. Sí: tu ets el que s’amaga. La pregunta és: per què s’amaga el que s’amaga?

Vam anar, doncs, a veure Salomé, que jo amb prou feines coneixia, excepte la dansa dels vels. La vaig trobar tètrica, a prop de Wagner i de Mozart, encara que sembli una contradicció; la veu de la cantant era excessiva (encara recordo el CD amb la versió de Montserrat Caballé, molt més amorosida). De mica en mica, però, el que era repulsió esdevé quelcom atractiu, com aquell nen que, fascinat, observa els seus propis excrements i no pot evitar d’exhibir-los, amb orgull, als grans: la seva primera obra. Em sento reflectit d’una manera morbosa: jo desitjaria els llavis d’en Jonàs mort i tot. En silenci, ploro en la foscor del teatre^[41] i em mortifico, una activitat que m’és tan familiar.

L’obra és escarida, fosca, violenta. I, sobretot, en l’auster muntatge, hi sura una cosa blava i tremolosa, freda i angoixant: el rastre èpic de la desesperació.

El pis que ha llogat en Marc, i on ara quasi visc del tot, és al carrer Cinquanta a l’altura de la Vuitena Avinguda. És pràctic i còmode; a l’entrada de l’edifici hi regna un afroamericà amb una jaqueta vermella amb galons. Hi ha una cambra de bany gran i lluminosa i un dormitori que està prou bé. A les parets només hi ha estampes japoneses, amb la seva vulgaritat còsmica. Sé que tenen magnífics pintors, i que la cultura està molt ben protegida, però la imatge tòpica del Japó roman incòlume. Es repeteix a si mateix com si volguessin que el tòpic fos la memòria col·lectiva.

Sens dubte hi vivia una noia. En una calaixera llarga, que ocupa tota una paret del dormitori, la propietària (o llogatera o el que sigui) hi havia posat una mena de cable elèctric lligat amb forrellats, perquè no n’hi obrissin cap. A sobre del moble hi ha un parell de nines i una capsa buida que fa olor de tabac. La cuina és estupenda i hi fem la majoria dels àpats. I, encara, té una sala, força gran. El lloguer que paga en Marc (el relloguer, s’hauria de dir) és alt però no escandalós, i, de moment, és per a tres mesos, que sona com un termini a punt d’expirar. Ell creu que l’hi renovaran, el lloguer, però em penso que aquesta mena de tractes són il·legals aquí a Nova York, i que potser ella és fora i aprofita per fer-se uns diners i tenir qui li cuidi la casa.

En Marc està ben instal·lat i s’hi sent a gust. Fins i tot ve una noia a netejar la casa cada dissabte. Ni se n’ha de preocupar: en George, l’afroamericà corpulent que fa de porter i d’uixer, puja i li obre la porta. La cuina té tots els estris, totes les coses per funcionar bé. A mi m’agrada guisar per als dos, però ell prefereix ficar el nas en llocs com més cars millor. Em pregunto com s’ho farà quan se li acabin els diners, perquè un s’hi acostuma; és fàcil tirar de butxaca. I de sobte, et trobes que has de comptar bitllets i fer càlculs… Té molta confiança en la seva feina i està segur que mai no li mancarà de res. Si ell sabia la quantitat de vida que m’ha aportat! No tenim sentiments profunds, d’aquells engavanyadors, però ens ho passem bé junts, i jo he tornat a riure i a mirar aquí i allà cercant fotos. Ni tan sols penso en els clàssics.^[42] Aquesta és una pàgina que m’he esforçat a girar. Sóc un gos que vivia a la gossera municipal i ara ha entrat a formar part d’una família on potser els infants són una mica massa apegalosos però en la qual comença a sentir-se a gust. No ho resistiria, si em feia fora. Sóc un gos.

I tanmateix, aquesta nova pell, aquesta indiferència, aquestes eventuals rialles, es veu que no em pertocaven. Les tinc en préstec, però les he de tornar.

Estic amb la Fanny. Callats i sorruts. M’ha dit de tot i encara té les venes del coll inflades, i li tremolen les mans amb què aguanta la forquilla amb què menja els seus espaguetis. M’ha preguntat per en Marc, i tot de sobte m’ha tirat al damunt la meva absoluta insensibilitat.

—On ets, Àlex? Què t’han fet? Què t’has fet? Ara ets un tio superficial, que riu i tot? Creus que de debò has canviat de personalitat? No em facis riure! Ets a quilòmetres d’en Jonàs! Ell era únic i tu has esdevingut vulgar. I aquest Marc, que sí, és simpàtic, però que no veus, estúpid, que no és res de res? Un passatemps.

—No sé per què estàs tan furiosa. El meu fracàs t’hauria d’entristir, no enfurismar.

—El teu fracàs? Tant de bo fossis un fracassat. Què passa amb mi, eh, tros de merda? M’estaves educant. Llegíem junts. Estàvem units i jo et donava força. I ara coneixes un estúpid que no val un ral, això sí, està bo i té quartos, i et comportes com una prostituta. Tu ets la puta, no jo.

—Fanny, em sap greu si…

—No t’atreveixis a engalipar-me. Quan tu hi vas jo ja en torno. Ho entens, imbècil?

El cel és gris avui i l’aire fa una olor enxubada. Imagino animals de dibuixos animats, tan simpàtics i humans, corrent per aquests carrers i parant-se davant d’aparadors i olorant les parades de fruita. No em dóna la gana d’analitzar-me. No vull tornar a estar enroscat com un cuc sobre una vànova xopa de llàgrimes (encara que no deixin rastre, quan camines) ni mirar al fons de mi mateix, mort de vergonya i de fracàs. No vull patir. La Fanny em vol com era abans. Abans d’en Marc. Però és això el que vol o és que té gelosia? Que ja no li pertanyo com abans? Quan va començar, aquesta dependència? I per què continuo essent en Jonàs?

—Saps, Fanny, no t’ho prenguis malament perquè no va per tu, sinó en general. He canviat en moltes coses, tu ho saps millor que ningú, i la més important és que ja no m’importa què pensen els altres de mi; ara el que m’importa és el que penso jo dels altres.

La Fanny em mira seriosa i em posa l’índex sobre el front, com aquell que acusa i assenyala (el meu Colom, el de l’Àlex, assenyala amb el dit el Mediterrani, és a dir, Ítaca), i diu:

—Les teves contradiccions… Sí, sí, no protestis, continues essent un gat escaldat. De vegades em fas pena, d’altres tendresa, però ara et tinc ràbia. I si això no t’importa, pitjor per a tu.

—Fem una cosa: que la família, tota la família, prepari un bon àpat i jo porto en Marc. I després em dieu si no és la persona més refrescant, encantadora i…

—Ho muntaré. I pagues tu, és clar. Però el resultat serà dolorós per a tu, ja ho veuràs.

En Marc s’agafa amb recel el convit. No li agraden les reunions familiars en general, i no li agrada la «meva» família en particular, tot i que amb prou feines els coneix. El bar el troba sinistre i pobre, ells, tots ells, mancats del més mínim interès, i la meva dependència per ells, malaltissa.

Però a la fi s’hi avé. En Marc és de les persones que prefereix no tenir complicacions, i això vol dir que ha de cedir algunes vegades. Tot i que penso que, si hi insisteixo massa, em deixarà plantat. I ara per ara això no estic segur de poder-ho resistir.

És Acció de Gràcies, una excusa perfecta per fer un àpat plegats, i la Janet ha confeccionat un gall dindi molt especial, diu entre rialles. En Wilfred està fred i distant, si fa no fa com sempre, com si no pertanyés al grup sinó sols a la Janet, i en Ben està com una criatura afegint idees impracticables per fer la taula més bonica. Diu que no recorda haver tingut tanta il·lusió en cap altre any anterior.

—Excepte una vegada, fa molt de temps. Jo era petit, i Santa Claus m’havia de portar la Play Station. Saps, Jonàs? Va ser l’únic paquet que hi havia, sota un arbre petit que havia comprat la iaia, de plàstic, i ningú tenia cap regal, però jo sí: tenia la Play i em vaig sentir especial. De vegades passen coses, saps? De vegades el gust que fa la boca buida canvia i sents la saliva i sents olor de pomes madures, d’aquelles ben grogues, com m’agraden a mi.

La veritat és que tot estava funcionant bé. Fins i tot la senyora Grilli es va adreçar en un anglès molt primari a en Marc, que somreia a tothom. És encantador. Es fica la gent a la butxaca. Crec que tot prové del contrari de ser afectuós, que equival a esperar afecte. Com que notes que no li importes una puta merda, les paraules i els gestos són més fàcils. No t’has d’esforçar per agradar-li. Ell ho fa per tu.

En Wilfred està contant ara una de les seves històries de brutalitat que tant li agraden, i el menjador familiar fa una aroma deliciosa de menjar bo i de persones sanes. Som una estampa de Donetes o de Que bonic que és viure! Tot i això, i l’evident cursileria del concepte de família, del concepte d’Acció de Gràcies, i del concepte de germandat, m’hi trobo tan bé! I això que tinc prohibit beure, i miro amb ànsia el vi que se serveixen els uns als altres, generosament.

Fa bona temperatura i la cambra està neta i la taula ben parada. La conversa no decau ni tan sols quan en Wilfred parla de pipes i de cops de puny, que a sobre deuen respondre a la realitat. Som una família qualsevol, modesta però ben avinguda. Tenim aquella pàtina de vulgaritat que ens fa ser senzills i propers.

I de sobte.

De sobte la Janet assenyala amb el ganivet en Marc i diu:

—I tu, guapo, de debò et penses que aquest es diu Jonàs? —En Marc somriu com si estigués escoltant una broma, però jo veig la cara de la Janet, com una mostela enrevenxinada i furient—. És un impostor! És diu Àlex i és professor de llatí. Però un bon dia va conèixer en Jonàs, l’autèntic, i es va enamorar com un babau. I quan en Jonàs es va tirar per la finestra…

M’aixeco perquè sento que em moro. No per la vergonya de ser tan abruptament desemmascarat davant d’en Marc, sinó pel dolorós record que dormia i es desperta rere la veu cridanera i aguda de la Janet. Obro la finestra, sento que vaig a tirar-me, tot i que aquí és un segon pis, i sento el vòmit amarg al fons de la boca, i sento la venjança de la Janet esclatar per sobre de la taula, reglotar contra les parets, enfilar-se al sostre i torpedinar tot el que em sustentava i em mantenia dempeus.

Sóc un impostor o sóc una persona que s’agafa al salvavides manllevat d’un nàufrag?

El relat és curt i intens i el silenci em colpeja l’esquena. Arrenca a córrer, imbècil, marxa d’aquí.

Però no em giro. Faig veure que estic mort. Com els infants quan tenen por. De sobte, m’arrosseguen per la jaqueta, em giravolten i sento un cop de puny contundent i dolorós, i la veu d’en Marc que crida:

—Malparit! Impostor! Ets un malalt!

Això de malalt ho diu ja amb la porta oberta i fugint de mi.

Tot i el dolor físic li pego a darrere i aconsegueixo abastar-lo.

—Espera, escolta’m, Marc! No em deixis així!

—Que t’escolti? —I sí, s’ha girat i em mira. Panteixa—. Et poses la roba d’un mort, fas les fotos d’un mort, tens els papers d’un mort, et burles de la justícia i de la gent, amagues una identitat i vols que seguem a xerrar una estona?

—Si tu ho sabessis, Marc.

Som al bell mig del carrer. Hi ha un sense sostre assegut a la vorera, davant d’un deli tancat, que ens mira. No estic segur en quina llengua parlem, però aquell home ens contempla com un espectador que jeu davant d’una vibrant obra de teatre.

—Fora, fora de la meva vida! Si te m’acostes et denunciaré a immigració, ho saps, gàngster?

—No sóc un gàngster!

Aleshores s’atura de nou i em mira i diu sense cridar:

—No, no ets un gàngster. Ets un impostor. Pitjor que això: ets mesquí.

I aleshores arrenca a córrer i el veig desaparèixer.

Mesquí.

M’ho havia dit en Jonàs.

Ve de l’àrab, no del llatí.

De mica en mica, a poc a poc, camino i camino, lluny de tot allò. Em fico a la biblioteca, que sempre és oberta, i agafo un llibre qualsevol i faig que llegeixo.

Després a casa, intentant no pensar, agafo l’iPad i em connecto al correu. Hi ha una carta del meu cosí Eduard. Fa dies que hi és, però jo no l’havia obert. Hi diu:

Home, Àlex, contesta els correus! Estic tip de tapar-te les vergonyes. No pots desaparèixer. Ara no. T’ho repeteixo per cinquena vegada: torna d’immediat. La teva mare està morint-se i ha demanat per tu.

No: res no és mesquí.

Ni jo, no sóc mesquí.

Tot i que per tornar a néixer necessito morir.