VI

Barcelona

Marxo sense dir adéu. Deixo la roba d’en Jonàs i el seu iPad (la càmera no, perquè ara la considero meva). Rescato el meu passaport, amagat a dins de l’armari (costa tant tirar un passaport!). Deixo a sobre la taula les meves lentilles. Vaig a un perruquer nou, un de modest que fuma cigarretes de vent que fan olor de nicotina i que usa una barbeta d’aquelles que ressegueixen el perfil de la mandíbula (una cosa simiesca, molt desagradable) que em mira perplex quan li dic que el meu color és castany, i que em tregui el ros. I que em talli els cabells, i li explico com els portava abans. Les seves mans, però, són molt professionals, aletegen sobre el meu cap com una fulla morta d’arbre giravoltant en el desguàs. La mirada que em faig, des del mirall, és estranya: em reconec i no em reconec. Com quan mires fotos teves antigues i dius així era jo. Però sóc jo de debò aquest que em mira des del passat?

Després vaig al GAP i em compro roba, d’aquella avorrida i estandarditzada que vestia abans. Després, sabates.

De nou al pis, rescato els pocs llibres que han sobreviscut, deixo les claus, hi poso uns diners que he calculat que hi dec i surto sigil·losament de l’ascensor, quan he de passar per davant del bar. Miro a terra.

A l’aeroport, veig que hi ha un vol, via Amsterdam, per només una hora després, i compro el bitllet. No tinc por de la duana: la incongruència entre la data d’entrada i de sortida no em causarà problemes, perquè els americans, si te’n vas, se senten alleujats. Els pobles que provenen de diversos al·luvions humans i de diverses procedències són molt gelosos de la seva inventada idiosincràsia. Tot i això em fan unes quantes preguntes i jo invento una acadèmia que m’ha tingut anys treballant-hi i per sort no em demanen comprovant ni contacten amb immigració, tal com havia previst que farien.

El viatge és llarg. He trobat una novel·la bonica a la llibreria del JF, que es diu La cadernera i que ha escrit Donna Tratt; la compro perquè diu que li han donat el Pulitzer i perquè és prou llarga per al llarg vol.

Intento ordenar les idees. Intento no pensar en el nou dolor, agut i tallant com una espasa, que m’ha causat en Marc. Analitzo els meus sentiments (sóc morbós?), miro endins i només hi veig confusió. Després, en cada pausa de la lectura i dels àpats incòmodes, penso en la mare i se’m fa estrany que mori. Potser mor perquè jo ho he desitjat?

Sí: em confesso en el secret dels pensaments el desig amagat de la seva mort, com havia fet amb el pare. I tanmateix, no la culpabilitat, però sí alguna espurna de lligam em sacseja. No em dóna la gana sentir-me culpable, que es veu que és el meu estat natural, però sí que fa pensar saber que ella em va parir, que, de ben segur, en la infància em donava de mamar i em passejava arrapat al seu coll quan tenia febre, que devia tenir cura d’aquell homuncle que resulta que tenia ànima i veu pròpia i que un dia tindria història, i que patia, patia i patia.

Hi ha gent com jo: patim. Necessitem amor i no l’obtenim. I si n’obtenim una engruna, esdevé una necessitat.

Som els neuròtics.

Al meu costat —sóc en un lateral de l’avió, amb dos únics seients—, a la finestra, hi ha una noia rossa, gairebé albina, tota pigada, que d’ençà que ho han autoritzat no s’ha tret l’iPod de les orelles. Es nota que és tímida. Té els ulls tancats i, a la tauleta plegable, les revistes envellides de l’avió. Tot i l’evident timidesa, em pica el colze i em demana, amb una veueta ofegada, que si la deixo passar, que ha d’anar al lavabo. Parla un anglès middle west, amb aquelles erres tan ofegades. Quan desapareix, observo que s’ha deixat l’iPod al seient i que no ha tingut la precaució d’apagar-lo. Per pura curiositat, frego amb el tou del dit els petits auriculars i em poso a escoltar. Quina meravella! Però no acabo d’identificar-ho. Quin violí més esplèndid. De vegades oblido com m’agrada la música i el poder hipnòtic que té sobre les malures que em roseguen l’ànima. Em travessa el cervell una idea maligna: he estat injust amb la Fanny. No li he dit adéu i ella ha estat estupenda amb mi. I torno a la música: les volutes que hi circulen, amb la cadència precisa, són d’una bellesa impactant. Hi estic tan absort que no m’adono que la noia ha tornat i em mira perplexa.

—Oh, ho sento. Disculpa. M’ha vençut la curiositat.

I em trec els auriculars, netejant-los ostensiblement amb el meu jersei.

Es diu Elisabeth Woodmaker, és biòloga i va a Barcelona a participar en un congrés. Està morta de ganes de conèixer Barcelona i s’alegra molt quan sap que en sóc fill. Xerrem educadament i obre els ulls quan li dic que sóc professor de llatí, bé, llicenciat en llengües clàssiques, perquè ara, dic, ja no sóc professor. Que he passat un parell d’anys a Nova York i que ha estat una experiència molt… No trobo la paraula i ella somriu.

—Tranquil, sóc de Wisconsin. Digues el que vulguis.

—No, no, adoro Nova York. Però ha estat molt…, impactant per a mi.

—Quina especialitat tens?

—La literatura llatina primitiva. Però darrerament he fet una mica de tot. Ja saps…

—Sí: una ciutat gran pot ser molt absorbent. I Nova York és realment fascinant. Contradictòria, neurotitzada, culta i vulgar alhora. Refinada i basta…

—Ostres, Beth, sembla que parlis de Barcelona.

Aleshores em desvela el misteri de la música que escoltava:^[44] és el Rondo capriccioso de Saint-Saëns.

A partir d’aquest moment ens bescanviem perles musicals, que són rebudes, alternativament, amb senyals de joia. Però ella hi entén molt més que no jo, i a la fi és tan evident que jo em limito a preguntar i ella a contestar.

—Vols escoltar la cançó més bonica del món?

—La més bonica? Dona, hauràs d’acceptar que això és completament subjectiu.

—No, no, no: al costat d’aquesta totes les cançons, de tots els estils i de tots els ritmes, són pàl·lides i esgrogueïdes. Imagina’t un musical d’aquells de moda: quan apareix la protagonista i la resta formen cercles al seu voltant i els focus l’aïllen i ella es veu esplendorosa…

—La teoria de la figura i el fons, no?

—Bé, no ho sé.

—I quina és aquesta cançó fabulosa?

—Espera.

La busca, i quan la té, m’allarga els auriculars. Hi connecto i per uns moments quedo en suspens, com l’avió que ens transporta es repenja en l’aire. La conec, sé que és de Purcell; comença amb un quartet de violins, i m’adono a l’acte que la bellesa és una paraula escarida per aplicar-la-hi. Fa així:

Estic tan agraït, tan alliberat, tan renascut, tan introduït en aquest paradís terrenal de Purcell que no tinc altra manera de donar les gràcies a la Beth: obro el portàtil i de dins trec un full de paper.

—Té, per a tu.

Ella el desdoblega encuriosida: és el Franz Radziwill que tenia Jonàs penjat a la paret. L’única cosa que m’he emportat d’ell. Representa una casa destruïda per la guerra, tremolosa i feble, aixecant els seus braços de maó al cel. Recordo aleshores el fedora, que ha quedat penjat d’un clau, just al costat, i el marc que he trencat i he deixat sobre la taula (i la foto d’ell que jo vaig penjar i que en un moment de feblesa vaig fer miques, i les vaig llançar, per l’esquifida finestra, al cel de Manhattan). Recordo la cambra, la cuina, el vàter, la nevera. El fedora. El meu Jonàs. Beth em mira espantada perquè em cauen llagrimots dels ulls i no tinc ni la decència d’amagar-ho, i el dolor, el dolor, el dolor. Sento una opressió a les orelles, deguda al vol, i alhora sóc en la cambra i Jonàs em somriu, i ella, la noia biòloga, se sent maternal i m’acaricia el rostre sense malícia, i em dóna en silenci un mocador de paper i després em diu coses tranquil·litzadores. Intenta tornar a doblegar el Radziwill, i crido:

—No, no l’amaguis! Tu m’has ofert la cançó més bonica del món i jo t’ofereixo aquesta làmina del quadre més bonic del món, o, almenys, el més commovedor. Queda-te-la, si us plau.

Però no la puc convèncer i a la fi me la posa ella mateixa a dins del portàtil i em conta coses intranscendents de quan era nena, com si fos una mare que conta una rondalla al nen que plora per una pilota o per un tros de pega dolça.

Penso en en Gonçal, un amic de la carrera que la va deixar perquè això del llatí, tio, no aprofita per a res, i veig el rellotge de la paret al despatx del pare, i la cadernera que tenia la senyora Milagros, la portera, que es va morir i ella, amb les seves manotes i la seva panxota i el seu bigoti, plorava amb l’ocellet a la mà, i sento la veu aflautada d’en Gregori Ballester, al col·le, quan representàvem Els pastorets, i hi ha també les hores i hores d’estudi, que era com un forat gris i calent on em submergia de gust, i veig el berenar servit sobre tovalles brodades —unes estovalles posades en punta, deixant les cantoneres a l’aire—, i recordo el quadre de l’home fosc que hi havia al passadís i que de vegades dèiem que l’hauríem de fer taxar, per si era bo. I el dia de l’examen d’Història de Grècia, a segon, que se’m va travessar i vaig notar un buit insalvable al bell mig del cervell, i aleshores en Pitu, que era un poca-solta, em va dir fluixet, tranqui, que et passo la xuleta. I jo vaig delinquir, perquè s’havia evaporat tota la història de Grècia, que només unes hores abans em sabia tan bé. I ni tan sols era la meva pròpia història, sinó un relat vivíssim que ens ha anat congriant a tots els qui en som descendents.

Bressolat per un avió, al costat d’una desconeguda descolorida, vaig entrant en un territori que mai no havia vist, i que sempre havia estat a l’abast: la meva innocència. La meva brillant, viril, triomfadora innocència; no aquella angelical dels infants i els orats, sinó un capbussar-se en quelcom de net, al costat oposat de la culpabilitat, que em rosega fa anys i anys, tancat en un terror absurd que em proporciona el meu sistema nerviós més que els renys o les bufetades del pare i més que la fredor de la mare o que les burles dels germans. Era jo qui tancava les portes, jo qui furgava endins endins, i allà fora, als acords del paradís de Purcell, hi havia la meva innocència, com la del reu que pot demostrar que no hi era quan van matar la víctima.

Un viatge estrany, i l’Elizabeth i jo empegueïts, a la recollida de maletes, al Prat, sense esma de dir-li jo t’ensenyaré Barcelona, com era previsible que fes, o almenys gràcies. Just quan em diu adéu, amb una maleta i una bossa entaforats al taxi, jo corro i trec el Radziwill i li dic si us plau, si us plau, si us plau, vull que sigui teu.

—Però per a tu significa molt, no?

—Ja no.

Estic cansat i m’arrossego cap a casa. Tinc les claus? Algú o altre hi haurà.

Em convé dormir abans d’anar a veure la mare, a l’Hospital Mare de Déu de Montserrat, on sé que mor. Sense soroll, sense escalfor. Sola per dins.

A casa truco al timbre i m’obre la meva germana Maia. Està molt canviada. Sobretot perquè porta als braços un bebè. Com són les coses, em fa una abraçada i sento l’escalfor tendra i humida de la criatura adormida. La casa fa olor de passat i de desconcert: la casa dels pares és una màquina del temps que no saps fer anar. La Maia em diu, ai Àlex, com t’hem trobat a faltar! Que m’ho digui aquesta dona que em va martiritzar tant i per la qual mai no he sentit el menor afecte m’omple curiosament d’orgull. És la cançó de Purcell. És una mica de pau i un braçat de curiositat. I de seguida passem a la sala. Està revellida, com era d’esperar, i hi ha tot de plats de plàstic i restes de menjar pertot arreu. Típic. Ella em parla amb una dolçor estranya.

—Saps que aquesta nena és la cosa més important del món, Àlex? Estaries orgullós de mi. Perquè té la síndrome de Down i encara l’estimo més que si fos com les altres criatures. No té pare. Bé, en té un d’aquells que ni ho saben, que la gometa va fallar (no em facis fàstic, Maia, no ara). No em jutgis, eh? Em sento tova: totes les meves hormones dansen per dins del cos i ara ploro ara ric. Estic enganxada a aquesta criatura com si fos crac. I sento felicitat, t’ho pots creure? Tota la vida ressentida, envejosa de tu…

—De mi?

—Ja ho saps, això. En Carles continua essent un cabrit, però sé que tu no ets com ell. Estic tan contenta de veure’t!

Parla i parla, atropelladament. Fins que sento compassió. Ja no estic en guàrdia, ja no em robarà més el xiclet directament de la boca ni m’acusarà a mi de les seves malifetes; ja no em dirà ploramiques ni nena, ni m’apartarà la cadira, sobtadament, quan vagi a seure; ja no ploraré a les nits, abraçat als genolls, arraulit sota els llençols perquè m’ha humiliat, i ho sap fer molt bé, la molt cabrona.

—Disculpa la brutícia. Hi havia una minyona, però la vam fer fora. Bé, va ser l’Eduard, que ja saps que és el que mana, mira si som febles els tres. Com a màxim, ens tracta amb condescendència. Estava furiosa contra tu, per desaparèixer així, però ara penso que jo ho hauria d’haver fet també. Ho he pensat molt, saps? Eh que és adorable? Ara mamaràs, bonica.

La meva germana es treu un pit blanc, gros i solcat de venetes blaves i d’estries i la nena xarrupa dolçament. Quina imatge tan plàcida i tan reconfortant. Intento explicar-li què feia tant de temps, i murmuro que Nova York em va xuclar, per la planta dels peus fins al cervell, i que hi vaig ser molt feliç i també molt desgraciat. (No t’hi confiïs, Àlex! Ho farà servir per befar-se de tu, quan li passi el núvol de maternitat que l’embolcalla ara!).

—Com aproximadament ho són totes les persones del món, no?

—La mare està en coma, però has arribat a temps. L’Eduard ens ha dit, a en Carles i a mi, que quan «es produeixi el decés» (ja el coneixes, com parla) hem d’anar a cal notari per escoltar el testament. No crec que tingui res de res, la vella, però saps què em passa? Que ja no l’odio, l’havia odiat molt, tu deus saber-ho, eh, Àlex? Doncs ja no.

Em meravella que hagi dit exactament el mateix que estava pensant jo: m’alegro de veure-la amb vida, la mare. Se me’n fot, el testament, i em sento bé amb la meva germana que tant m’havia martiritzat, tota la infància. M’he fet adult de sobte. O he entrat en la innocència, on no hi ha culpables ni víctimes. Seria bo que fos així.

Per un moment estic sol en una habitació de clínica, la mare connectada a un respirador i el braç foradat i tubs que pengen. Està tan vella! Tan groga i arrugada! El rictus de la boca és tan amarg! I aleshores, per primera vegada, penso en ella, no en la meva mare, sinó en aquesta dona que jeu a la vora de la mort. I sento compassió de nou. Una dona amargada, sense cap altra escalfor que la d’un nebot imaginari. Perquè l’Eduard és ben real, però l’Eduard que estimaven els dos, pare i mare, era inventat, era la suplantació d’uns fills decebedors. La meva germana no era maca ni graciosa, jo no era intel·ligent ni entremaliat, i en Carles era un maldecap continu, sempre embolicat en mentides, faltes a classe, petits robatoris, pallisses amb els amics, disgustos. I ells, que tenien un aversió tan profunda ella per ell i ell per ella, es van enamorar del nebot perquè no era nosaltres ni era ells, no perquè fos millor. I ara, per primera vegada, penso en ella, la persona que suportava amb dignitat tot l’atavisme de ser esposa i mare i no trobar sortida enlloc. Sé que detestava mon pare, tot i que no discutien mai davant de nosaltres.

Al cap de poc temps de ser-hi, al llit de mort de la mare, mirant-la i capbussant-me en el passat, que ara sembla tan proper, tan tangible, tan inamovible, tan real, tot i que era llunyà i esborradís allà a Nova York, apareix l’Eduard. Està quasi calb, és més baix de com el recordava, però igual d’expeditiu; té la veu profunda i condescendent de sempre.

Ens abracem i jo intento endebades plorar, o, almenys, emocionar-me. L’Eduard és corredor de finques, perquè va penjar la carrera de medicina al poc de morir el pare. Tenia un amic, amb qui era inseparable, que es deia una cosa estrambòtica, com Rigobert o Adalbert, ja no me’n recordo, i va continuar cuidant la mare i sent el seu confident, però deslliurat de ser la nineta dels ulls del pare. Amb el seu amic van obrir un negoci en un moment que el totxo era la millor inversió i van fer quartos. Crec que després en van perdre molts, però em sona que sempre es rescabalava. Potser la mare l’ajudava. Però no sé si ella tenia tants diners. El pare era estalviador i s’havia guanyat bé la vida, però no tant. Recordo unes joies, fabuloses, com ho són totes les joies de família, fins que un taxador desinfla els somnis familiars i les tradicions orals.

—Digues foll: has diners? Respòs: —He amat. —Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats? Respòs: —He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.^[46]

És bonic, però ja sento la veu de la mare dient que ja en pots tirar un tros a l’olla, dels llanguiments i els desigs…

No, no ho sé, com ha viscut, no m’ha interessat ni m’interessa ara. Però hi ha un fet antiquíssim, que ja funcionava quan trescàvem pels arbres: quan hi ha un mort, els hereus es reuneixen i fan comptes, i, en acabat, es barallen. Quina mandra. El director d’orquestra sens dubte serà l’Eduard, que és l’amo, el puto amo. Només veure’l, l’aversió de sempre em regurgita a la boca, com un vòmit. Quants anys deu tenir? Crec que és més gran que nosaltres (o no?)^[47], i crec que s’havia casat. Sí, sí: tenia un fill, horrible com tots els abusananos del món. On he viscut tot aquest temps? De quina boira he estat envoltat? En quin pou he estat ficat? Amb quina monstruosa indiferència m’he comportat?

I tanmateix, tanmateix, oh, sí!, sento ganes de viure. I sento ganes de ser útil. I sobretot, sobretot, sento ganes de sortir de mi mateix, al voltant del qual he estat entortolligat tota la vida com s’embolcalla un nen en la tovallola quan surt de la piscina, o com el ble d’una espelma que es crema retorçuda amb flama dèbil i que pots apagar amb un bufet d’aire.

L’Eduard. Els pares. Una joventut desventurada, enterrat en llibres i sentint totes les burles dels companys, a classe. De petit, quants berenars m’han furtat? Quants cromos bons m’han arrabassat? Quantes coses sobre el sexe de la mare i la germana he escoltat, com escopinades verdes i amargues? I ara, perquè he escoltat una cançó preciosa que una noia descolorida m’oferia de grat en un avió, em sento, per primer cop, bé. La pau de la vida feliç de Purcell.

—Coi d’Àlex! Coi d’Àlex!

L’Eduard em contempla un cop i un altre. Està vell. Està vulgar. M’entendreix que em causés terror tant de temps i que la seva opinió fos tan vital per a mi. Aquest pobre home és més llest del que jo no seré mai, i molt més astut. Però jo he après coses antigues com la bellesa i la veritat: la càbala eterna.

—Conta-m’ho tot, diantre!

Hi ha algú que digui coi i que digui diantre?

—Primer la mare.

—Doncs mira, per què no dir-ho? A mi no em fan por les paraules: està en coma i morirà d’un moment a l’altre. És una llàstima que no t’hagi pogut abraçar i besar perquè això ara ja no és possible.

Em fa riure —i quasi se’m nota— pensar en ma mare abraçant-me i besant-me.

—I en Carles?

—En Carles? Doncs mira, la veritat, amb tot això de la mare s’ha comportat. Treballa amb un dentista, a la recepció. És simpàtic i cau bé a la gent. Guanya una misèria, però sempre té quartos. No sé si juga o fa alguna cosa il·legal. Té un piset aquí, a Sants, petit com un puny de dona. Tenia o té una companya… Escolta, Àlex, tot aquest silenci, tot aquest misteri… Sé que vas demanar diners a la mare un parell de cops…

—Només me’n va enviar una vegada. Estava en un destret.

—Aquest silenci! Fa mal, ho saps? Ta mare estava sempre trista, tot i que evitava parlar de tu. Ha patit molt. Perquè el pare era difícil, i ella havia aguantat moltes coses, no en tens ni idea, tu… Tu i els teus germans heu viscut sempre en una mena d’inconsciència. En Maur diu que sou com fantasmes que leviten, que no toquen de peus a terra. La Maia ha canviat, d’ençà que és mare, i en Carles, mira, es comporta. No sé si és que ha madurat o què…

—Qui és en Maur?

—Que qui és en Maur? Que fas broma o què? En Maur, home, el meu fill! Que vas de marcià o t’han xuclat l’enteniment allà, a Amèrica, on ningú no sap què hi feies?

I aleshores, com una glopada, com una capbussada, ho recordo tot. Un nen malcriat, consentit i pretensiós. Era el meu anvers i em feia ràbia (una ràbia impotent, amagada i rosegaire). Jo encongit i poruc, ell, als seus deu o onze anys, prepotent, amb insolències que els pares li reien, peixat d’afalacs, vulgar. I recordo la Conxa, la dona de l’Eduard, una dona grassona, amable, baixeta i amb una mirada maliciosa. «Ella tampoc no té pares, saps? Per això ens estimem tant la teva mare, per això l’hem cuidada tant».

Tres mals fills i un nebot encantador.

La institució més perversa que hem ideat és la família. La família és el nom que agafen les bandes mafioses, i la família és el nom mel·liflu que l’empresari dóna a l’empresa i als salaris miserables que paga. La família és la justificació de tota la barbàrie dretana, és la seva pedra filosofal, el seu passaport per cometre qualsevol infàmia, des de lapidar dones fins a penjar homosexuals a la forca. És la coartada de les religions, envoltades totes de màgia i de superstició. La família és la font de totes les neurosis, la negació de la individualitat, el camí més còmode per socialitzar els ciutadans manllevant-los la facultat de pensar per ells mateixos.

I l’Eduard era l’alabarder de la meva família (però no el corneta Rilke, que pregunta: Senyor, per què aneu a la guerra?, i el senyor li contesta: Pel plaer de tornar). Jo, i els meus germans, les puces del gos; ell, l’insecticida expeditiu. Amb el seu nen cregut i estúpid i la seva dona, que sens dubte plora veient pel·lícules d’amor, amb la Sandra Bullock o la Jennifer Aniston. Ara el tinc a davant, quasi calb, baix, i m’adono, amb ironia, que amb la mort de la mare el seu imperi s’ha acabat, i que ell encara no ho sap. Recordo una bella novel·la de Forster^[48] que defineix l’imperialista com un home de bona salut i que vol heretar la terra, i que en el fons és un destructor, i diu que la terra que heretarà és eixorca. Més o menys. L’Eduard era un d’aquests. I ara, morta la mare, quan ens hagi arrabassat la casa, els cèntims, les joies i tot plegat, caurà en una depressió i el seu Maur fugirà de casa, com hem fet tots, i la Conxa llegirà novel·les de noies o «best-sellers de qualitat».

I ara per fi la veig de debò, amb ulls nous. A l’hospital, en aquells llits incrustats de dispositius terapèutics, amb la cara grisa i la boca oberta, sense dents, el nas afilat i la respiració assistida mig caiguda. La mare. De segur que de petit em va estimar. I que va tenir cura de mi, per imperi biològic. No sé res d’aquesta dona, si és que hi ha cap fill que sàpiga res de la seva mare. Tots els records bromosos, fatigats, apegalosos i humiliants s’esfumen davant de la cara d’una dona que agonitza encara que no senti, com Addie Bundren, que els seus fills claven els claus del seu taüt.^[49]

En Carles m’ha abraçat i he vist que estava trist, però és una tristesa anterior i interior (ai de nosaltres! On ha anat aquell noi entremaliat, sense escrúpols i una mica cràpula? Ara és un home trist. Només han passat dos anys?). I hi ha la Maia, que ens explica que ha deixat la nena amb una veïna, molt bona persona, i ens abracem. L’Eduard ens mira paternalment però hi ha guspires de menyspreu, com aquella mirada ofesa de Floquet de Neu que em fascinava de petit. Sentir-se menyspreat per un goril·la és quelcom que un nen no hauria d’aguantar mai.

Estic instal·lat a ca la mare, amb la Maia i la seva nena, que és preciosa i que fa bondat. L’ajudo a cuidar-la. Semblem un matrimoni ben avingut que comparteix els treballs de la criança i que afegeix un plus d’amor biològic a una nena amb una discapacitat. En Carles viu a prop, però ja no treballa per a un dentista: s’ha fet monitor de piscines escolars. Recordo que en sabia molt, de nedar, i que, si no hagués sigut tan gandul i dispers potser hauria arribat a esportista. Ho deia l’Eduard, al pare, a la mare i a qualsevol, com si volgués justificar un fracàs educatiu tan rotund del qual, no se sap per què, se sentia responsable. M’ocupo de tenir la nevera plena i de netejar la casa, mirant de no tocar res de la mare, com si ella hagués de tornar en qualsevol moment. El despatx del pare encara m’impressiona. A estones poso el vell tocadiscos del pare i escolto Bach, la seva esplèndida col·lecció de cantates sacres. I em reconforto i em sento menys desorientat.

—Per què heu despatxat la dona que la cuidava?

—Jo què sé. L’Eduard, ja saps…

A mi no em molesta endreçar. Tot i que em fatiga la brutícia de la meva germana. La nena, en canvi, la té sempre neta i ben alimentada. L’ha trasbalsada molt. Tenim ressorts secrets que, si els toques, esdevens lluent com una fada i et donen una vareta màgica. El mal és que, els ressorts, no tenim ni punyetera idea d’on paren. Alguns creuen que jeuen entre els dècims d’una administració de loteria i d’altres creuen de debò que rauen en el treball, a aixecar-se molt d’hora molt d’hora. Però no ho sabem. La nostra ignorància sobre nosaltres mateixos és còsmica (o còmica?).

La rutina és descansada i plàcida. Qualsevol rutina. La gent es pensa que els qui fan vaga són uns ganduls, però no hi ha res més difícil que trencar el «desmuntar el temps de cada dia» i fer coses diferents i inacostumades. El món és ple de misoneisme.

Doncs fem la nostra rutina: al matí jo netejo i cuido la nena i faig el dinar; a la tarda estic fins a la nit a l’hospital. En Carles ve cada dia, però no sempre a la mateixa hora. He portat el meu e-book, ben carregat de llibres, i puc restar hores al costat de la mare; em fan sortir de vegades, per netejar-la o per curar-la. I després la miro una bona estona. Em creix endins endins l’afecte, i sobretot la compassió. Les relacions entre tots nosaltres s’han assuaujat, com si la presència de la mare, agonitzant i inconscient, fos un parèntesi per a la rancúnia, per al desdeny, per a qualsevol passió negativa (sempre m’ha intrigat l’èmfasi que posem a la paraula «passió», que, en definitiva, vol dir passivitat).

Passen els dies. Compto els diners que em queden. Puc sobreviure, sobretot tenint l’allotjament solucionat. Sento remordiments per la Fanny però no vull escriure, no vull fer un pas enrere, no vull retrocedir, perquè em fa por tornar a fer-me mal, tornar a sentir el dolor immens per la pèrdua d’en Jonàs. Em recreo, això sí, en la meva riallera aventura amb en Marc, i penso que va estar bé, que em va guarir, però que no valia la pena: era incapaç d’entendre’m. Ni ho pretenia tampoc, ni ho intentava. És d’aquelles persones afortunades que són egoisme pur, en el sentit intel·lectual que li donen els empiristes anglesos.

L’Eduard continua planant sobre nosaltres, però és menys inquisitiu. Sé que pensa obsessivament en els béns de la mare i la seva secreta voluntat (o ell sap què volia?). Sé, però, que té dubtes. La sang és més espessa que l’aigua, xato. O no?

Em presenta el seu Maur, i dic que em presenta aquell marrec insuportable, perquè ara és quasi un adolescent, i a sobre, simpàtic.

Una tarda ve ell sol a l’hospital i parlem i parlem, en veu baixa, tal com hom es comporta davant d’un moribund. Resulta que és llest, que és ambiciós i que és simpàtic.

—He muntat el negoci jo sol. No vull estudiar, és un pal. M’avorreixo i sé que cap carrera, curta o llarga, no m’agradarà, i no sols aconseguir-la, sinó la feina que se’n desprèn. Això, tenint sort. Sóc bo en ordinadors, però hi ha tanta competència. De moment faig això de les samarretes.

—Això de les samarretes?

—No t’ho ha dit el pare? N’està molt pagat. Ell sempre està pagat de tot el que jo faig, i la mare, com sempre, és el seu eco. Em pregunto per què les dones són tan passives, tan manipulables…

—No totes.

—Les velles, sí.

—Nen: te’n citaria a grapats que són velles i volen transformar el món.

—Doncs les samarretes… Si sabies quanta gent en fa. Jo estic preocupat pel disseny: és molt difícil fer dissenys originals, originals de debò.

Em quedo rumiant i a la fi dic, però com si no fos jo qui ho digués, sinó com un tiet atent i simpàtic:

—Escolta, jo sé fer fotos.

—Puaff!

—No, no: fotos de debò. Si vols te’n faig alguna a veure si…

—Però una foto?

—Que baixes de l’hort o què? La posarem en mode dibuix i l’ampliarem.

Queda callat i els seus ulls van de dreta a esquerra, pensant. Quan pensem fem això, amb els ulls. Quan recordem, els ulls van de dalt a baix. Ho vaig llegir en algun lloc.

En Maur és un pèl baix per a la seva edat. El seu pare també és baix i la Conxa, encara més baixa. Tanmateix és prim, amb els llavis grossos (el de baix li penja una mica) i els ulls inquiets. Sol portar una samarreta de màniga llarga i a sobre una de màniga curta. Té un minúscul pírcing en una aleta del nas i una P tatuada a sobre del colze. No sé què vol dir ni m’interessa. Ja és prou gros que estigui fent amistat amb aquest marrec. Ara per ara, la vida transcorre com si estigués submergit a l’aigua, o envoltat de boira. No és una sensació desagradable. Barcelona també sembla diferent de com la vaig deixar. La manca de familiaritat amb persones i indrets, tan pròpia dels drogates, és en mi una mena de despertar, o una mena d’endormiscar-me. La casa no em resulta repel·lent, com temia, i la presència de la Maia i la seva adorable nena, que fa molta bondat, és reconfortant. Com ser a l’úter no, perquè això és el nostre enterrament en vida. Miro les coses i les persones amb un distanciament tranquil·litzador. I visitar la mare a l’hospital m’omple de tendresa. Potser és el primer acostament real que tenim ella i jo, d’ençà que vaig créixer i vaig començar a ser persona, un experiment aterridor que no tothom suporta; he sentit dones estupendes lamentar-se que els seus fills hagin de créixer, perquè «deixen de ser teus», una expressió que revela que de menuts sovint som una joguina que té la facultat d’estar viva; pel que fa als homes, els he sentit lamentar-se que la criatura s’ha possessionat de la mare. Bestieses.

A Barcelona el temps és plàcid. Està tan ple de restaurants com sempre, però hi ha més gent al carrer, que miren furtivament, com els animalets del bosc, i se’ls veu desconfiats. Entomo un aire humit i fràgil, com l’ala d’una papallona, i em meravella el xivarri que fan els petits. Per què parlen a crits, amb companys que tenen just al costat? Era així abans?

Aquest ensonyament, com si fos un gat gandul sota una estufa, em produeix, però, un gran plaer. En el fons m’estic rient de mi mateix i les meves dèries exagerades i neuròtiques. Tinc, però, la memòria empresonada en un punt: quan el record frega el nom o la cara d’en Jonàs, em tanco, premo la mandíbula, xiulo, em poso a llegir, a cantar en veu alta o camino de pressa.

És obvi que estic en una situació provisional. Aviat hauré de pensar a guanyar-me la vida. Però, com els altres, estic en suspens mentre la mort ronda la mare. Desitgem que s’acabi, i alhora el fràgil lligam que hem deixat que circuli al nostre voltant —fràgil però perillós com els transparents tentacles d’una medusa— va creixent i enfortint-se. Li fem una companyia inútil i penso que en el fons estem complaent el personal de l’hospital. Les interaccions socials són totes comèdia; els bebès ploren en públic quan tenen gana i nosaltres callem; els animalets es regiren quan volen sexe, i nosaltres escorcollem la pantalla de l’ordinador i mirem porno, trivial i bast.

Amb en Maur hem sortit a fer «les teves fabuloses fotos» per a les seves samarretes —la capacitat de burla que tenen els més joves és infinita: ens menyspreen amb compulsió i nosaltres ens limitem a ser llagoters i a dialogar amb ells.^[50] Hi ha una garsa, blanca i negra, estesa a l’asfalt, a tocar d’una fruiteria —Barcelona n’és plena—; és viva. I jo, cruel.

—Maur: agafa l’animal i prem-li el cos fins que es queixi. Vull exactament el seu bec obert i…

—Sí, home, i què més!

—No et pot fer res, ximple, si l’agafes pel coll.

Remugant, fa el que li dic i jo tinc la càmera a punt. L’animal no reacciona i tot de sobte obre un bec immens i emet un grall raspós i desafinat. Els ulls esbatanats: perfecte. La foto és exactament la que buscava. Després, com dos tendres ciutadans, dels que no trepitgen la gespa ni arrenquen escorça dels plataners, li comprem una ampolleta d’aigua i una magdalena. La deixem en lloc segur, amb el tap de l’ampolla ple d’aigua i la magdalena esmicolada en molles petites. I marxem. Li fem adéu amb la mà i fingim que plorem, tot rient. Ens hem de burlar de nosaltres mateixos per no semblar cursis. Més comèdia.

A casa, cremo la foto i em queda un perfil agressiu, que fa mal als ulls. Li encantarà, a en Maur.

Quan la veu ja no es burla de mi i diu, va, fes-ne més, ja et diré si aquesta té sortida. Guaita l’empresari aquest que encara riu si dius «caca»… La segona foto que faig és a casa. He matat un escarabat a la cuina de la mare i, amb una mica de paper de vàter —no suporto aquests coleòpters— li arrenco una pota. Aconsegueixo ampliar-ho, i en mode dibuix el veig encara més desagradable que el bec de la garsa. En Maur diu està bé, tio, però… I és clar; no acaba la frase. Acabar les frases és antic.

Ho provo per tercera vegada. Aquest cop li demano a la noia del quiosc de diaris, que és molt amable, si em deixaria fer-li una foto a la mà.

—Per a què?

—És per a una samarreta. Ningú no sabrà que ets tu, és clar. I si vols, et dono vint euros.

—No, no cal.

—És que tens unes mans precioses.

Més comèdia. Interactuar amb les persones no és el mateix que amb l’iPad o l’ordinador. De fet, la noia té unes mans fines i delicades, com la princesa Blancaneu.

Amb el Photoshop li «arrenco» la carn de les falangetes i hi poso els ossos. Una mà delicada, amb un anellet de nena, i aquest horror. Ho trobo boníssim i em trobo a mi mateix anhelant l’opinió d’en Maur: una criatura que m’era odiosa i filla del meu torturador de la infància. No sabria per què, però no hi veig cap mena d’entusiasme. De fet, es repenja en el meu muscle i em diu, mira, tio, la gent ja no és tan gore. Els vampirs sí, però aquestes coses no tenen gràcia. I és que, tio, no tens sentit de l’humor, tu.

Sóc un imbècil. I prenc un determini que hauria d’haver pres en arribar: truco a en Carles Ubach, el fill del notari, que va venir amb mi al congrés de Nova York. Ell de ben segur que sap si una persona com jo té alguna mena de sortida a Barcelona.

Al telèfon es mostra estranyat i poc receptiu. Quan li explico que he tornat perquè la mare està morint, m’omple de paraules de condol, com una pluja de plomes negres, i quedem per dinar l’endemà.

—Saps el carrer de la Cera?

—Sí, home: Can Lluís, eh que sí?

—Doncs demà a les dues. A veure quins plans tens, tot i que jo no sé què podria aconsellar-te.

M’està dient, para el carro, que no som tan amics. De fet, companys circumstancials i prou.

L’endemà a la una li truco furtivament, des de l’hospital, per desfer la cita. La mare acaba de morir. I la cerimònia tribal al voltant de la mort comença, malgrat jo i malgrat, potser, tothom. Diria que l’Eduard, tan conservador, s’hi troba a gust, però a mi i als meus germans ens incomoda això del taüt, la cerimònia falsament religiosa, les paraules asèptiques d’un capellà desconegut, les flors. El ritual centenari. I tanmateix, al bell mig del cementiri es produeix un fet que ens deixa a tots sense respiració: en portar el taüt cap al nínxol familiar, els empleats, enfilats en una escala, arrenquen la làpida —tan cursi com totes— i vet aquí que extrauen un cos llarg, embolicat en una bossa blanca, com acabada d’estrenar. Jesús: és el cos del meu pare! Pel que sigui, ha quedat momificat, cosa que passa alguns cops. I, ai horror, dipositen el cos a terra i amb dos martells de mànec llarg els operaris del cementiri comencen a colpejar amb fúria: volen fer lloc per al mort següent. Potser quan jo mori esmicolaran el cos de la mare per donar cabuda al meu cos. Estic atònit. De sobte, el refilet d’un ocell i una mena de processó obscura que fa camí al seu nínxol; miro els altres. Tenen els ulls clavats a terra, i les mans agafades per davant del cos. Només noto que la respiració d’en Maur és més ràpida, com el pit cansat del corredor de fons. La trencadissa acaba en pocs minuts, i aleshores tornen a pujar a l’escala i dipositen el sac blanc^[51] a la part més fonda del nínxol per encabir ràpidament el taüt de la mare.

Em pregunto per què estava el pare sense taüt: un cop enterrat els agafen per tornar-los a vendre? I per què era tan blanc, com acabat d’estrenar, el sac que contenia les despulles del pare? Ho hauríem pogut resistir si hagués estat un esquelet d’ulls esbatanats ensenyant les dents?

La cerimònia acaba i gent que no conec em dóna un condol que no necessito. El cementiri és depriment, tot i que ara i adés tornen els refilets d’ocells, que alegren els cors contrits de nosaltres, els pecadors (per definició: per dret de naixença).

Aquella mateixa tarda, tot just havent esmicolat l’esquelet del meu pare i havent entaforat el cos de la mare, l’Eduard diu, ei, vosaltres, a les set a cal notari. Casp 90. No us retardeu.

Què vol, testimonis? Perquè és evident que tot ho heretarà ell, el fill bo, sense ser-ne, de fill. El suport en les fatigues i l’orella consoladora davant el fracàs dels fills. La Maia és una perdulària; l’Àlex, un tarat, i en Carles, un pòtol. El comprensiu Eduard és el Richelieu d’uns que no són mosqueters, el Iago de la gelosia imaginària d’Otel·lo, el llop de la Caputxeta, amb les seves paraules untuoses i la seva voracitat de bèstia, el Gru que diu: «Ser bo està molt sobrevalorat», o el Joker d’El cavaller obscur.

La notaria és extremadament moderna i activa. No s’assembla a res tradicional. Per a la meva sorpresa, el notari es diu Amadeu Ubach. Verge Santa. Avui hauria d’haver dinat amb el seu fill. O és una mera casualitat? Problema: intenta que una goteta d’aigua toqui el centre d’una taula situada vint pisos més avall, i tanmateix, si es posa a ploure moltes gotetes tocaran el melic de la taula.

La Maia ha vingut sense la nena, aquí i al cementiri. No sé qui la hi cuida, però ella està tranquil·la. S’ha fet transparent, de pell lluminosa i ulls enfonsats en ella mateixa. La maternitat transforma les dones, per imperatius biològics. O culturals. Mai no ho sabrem. Potser no en tenim, de biologia: som, només, cultura. En Carles està seriós i l’Eduard és sens dubte el capità manaia, encara que no porti un plomall blanc. ¿O sí que el porta i és invisible als ulls dels acollonits mortals, que davant d’una notaria esdevenen pàries, fins i tot els revolucionaris (i això que un notari és el guardià de l’ordre establert, el zelador de la propietat privada, el testimoni inviolable, la paraula del qual val més que la realitat)?

La lectura del testament és avorrida, però més breu del que jo creia. I no hi ha manera de no entendre el que hi diu: la Maia hereta les joies, jo hereto el pis amb tot el que conté (excepte les joies, és clar), en Carles es queda amb unes accions que, malgrat la crisi, no han parat de pujar, d’una empresa d’informàtica. I l’Eduard, que pel seu posat coneixia del tot el contingut del testament, rep els diners en efectiu que la mare guardava al banc. No en diu la quantitat, però sospito que és una xifra imponent, a jutjar per les perletes de suor que se li han posat a l’Eduard sobre els llavis i una rialla muda que és solament als ulls, sense tacar la boca.

Quan marxem, estem tan atabalats que quasi sortim en tropell. Però jo freno, em giro al notari i li dic:

—Perdoni, és vostè parent d’en Carles Ubach, llicenciat en llengües clàssiques?

—És el meu nebot.

—Però ell és fill de notari.

—Sí, tots dos germans ho som. Ho devem portar a la massa de la sang.

Això crec que intenta ser un acudit.

—Sap que precisament avui havia de dinar amb ell?

—I vostè sap que ja no és llicenciat, sinó doctor, i que té plaça a Humanitats, de la UB?

—M’alegra saber-ho.

Els altres ja són fora. I aleshores el notari em mira als ulls i diu, en veu baixa:

—Està decebut de la voluntat de sa mare?

—Tot al contrari! M’he quedat atònit que hagués pensat en mi.

—Això que diu és una mica dur.

—Perdoni, però és que crec que no em mereixia res, jo.

I aleshores sospira i se’n va i em quedo sol, en aquell despatx modern i elegant. M’estava dient que m’han usurpat l’herència? Que ell n’és conscient? Perquè per a mi és una trivialitat, un fait accompli.

Ara miro ca la mare amb uns ulls diferents. Ara és casa meva. I penso cremar tot el que em fa mal i conservar tot el que em fa bé. El despatx del pare. Mirant-lo, com a propietari, em sento enfadat amb mi mateix. Total, el pare era un metge mediocre, amb unes ínfules que descarregava en la família, perquè no tenia enlloc més on descarregar-les. El seu calaix secret, que estava prohibit tocar-lo, ara és meu. I, en obrir-lo, sento un dolor brut, com el gargall d’un ancià. A dins hi ha unes fotos color sèpia, d’ell amb la mare o potser una altra dona, de fa molts anys. I una carta de sir James Colahool, que sembla un metge de Londres, que elogia un article seu. Mare de Déu! Tot plegat és tan antic! Hi ha una capsa antiquada de condons, i una pomada, completament resseca, d’alguna cosa que devia fer olor de mentol. Hi ha una ploma estilogràfica, rovellada: un petit univers que era el seu reialme secret. I una radiografia d’un genoll, ignoro de qui. No pot ser meva, perquè és massa antiga. I, oh Déu, un calendari Ogino! També hi ha una carta, que diu:

La resta del despatx és purament professional. Un metge antic. Un pare amargat. Un espòs despitat. Un home que aboca les neures sobre la seva indefensa família. Un cas com tants. El món n’és ple. Maleïts els qui fan patir les seves criatures per les seves deficiències!

Tinc el cap ple de plans.^[52] Vendré els mobles, els llums, la roba antiga, les coses de valor, i, oh sí senyor, aniré a l’Ikea a fer un pis lluminós i informal. El terra, el taparé amb parquet (potser puc vendre les rajoles, amb dibuixos com els de les catifes), i les cambres de bany les faré fer modernes i alegres, si és que trec una quantitat respectable de tot el que hi ha.

I els objectes personals, la qüestió més espinosa quan mor un parent? Doncs, com sempre, a les escombraries. O és que pensaven emportar-s’ho a la tomba, fantasmes aterrits, de narius dilatats i l’iris aigualit, inexpressiu, com els dels peixos?

I, tanmateix, sec a la cadira del pare a l’intocable despatx, a la cambra del misteri, a la porta prohibida on de ben segur no pengen esposes degollades ni corre la sang per terra, però sí cadàvers metafòrics, fruit de la sobergueria dels mediocres. M’assalten paraules llegides, o escoltades, disperses, com ara: «Ressentiment», «Només volia dir-t’ho», «Nous ne somme pas au monde», «Timeo danaos et dona ferentes», «Camino de cualquier parte», «—Com se surt d’aquí? —Això depèn d’allà on vulguis anar», «The proper basis for marriage is mutual misunderstanding», «El foc té senyor i l’aigua, no», i, rebotant enmig de totes, com una pilota de bàsquet en ple partit, unes paraules que em deixen sense alè: «Barcelona és una metàfora».

El balcó del despatx és obert i entra a glopades l’aire salat i càlid de la primavera. Sento ganes de viure.

Dos dies després, dino a Can Lluís, amb en Carles Ubach. El trobo més jove del que esperava, i més amistós també. Que hagi mort la mare es veu que li reblaneix el cor. Em conta que treballa de lector a la Facultat, i l’enorme despesa d’energia que hem gastat en una carrera inútil, fora del món. Somriu, amb aquella pàl·lida superioritat que dóna saber que tu ets dels bons, de la resistència, del costat còmode dels perdedors, perquè són entranyables a priori. Tot de sobte em diu, completament de memòria (però em penso que ho ha assajat):

M’estranya que faci befa de l’homosexualitat, i més en boca del gran Catul, sempre enginyós; tenia clara consciència, però, que ell ho ignorava tot sobre la meva sexualitat. Així doncs, per què havia après de memòria precisament aquest poema? Ell mateix em treu de dubtes:

—Te’n recordes, Àlex? Ho vam aprendre i fèiem com que el recitàvem per a nosaltres, però era perquè ho sentís don Faustino, aquell profe odiós que era homosexual, i ens venjàvem de les seves notes i del seu mal humor.

—Ah, sí! En canvi, la bonassa de la Carme Cuerda, te’n recordes?, amb la seva blanor amable ens va ensenyar molt més que el don Faustino dels collons.

Mentre parlem, les teranyines del record van esclarissant-se. Em sento a mi mateix, cantant amb la colla collonades homofòbiques com allò de:

I encara, la poca-soltada aquella que feia:

Les carallades d’adolescents universitaris, la primera puta compartida, l’acne, l’alegria que m’omplia tot lluny de la meva tètrica família, arrossegant els peus, en acabat, per tornar al cau i sopar entre mirades esquives i llavis doblegats cap avall, com les granotes.

L’Ubach i jo no érem amics. En tenia de més propers, però no sé on paren. I, de fet, no m’importa. Rafael canta allò de «Yo soy aquel», però jo tinc la clara i precisa consciència que no sóc gens en absolut aquell que ha emmagatzemat, a ratxes, els records.

És un dinar alegre, i el que mengem, jo, que sóc tan poc refinat, ho trobo boníssim, i a un preu més que acceptable. Brindem. Jo bec vi, i em puja de seguida al cap, perquè fa mil·lennis que no he tastat l’alcohol, fora d’alguna cervesa escadussera. Quan ja hem acabat i arriba l’hora de parlar, de parlar de debò, agraeixo el suau mareig del vi:

—Carles, tio, m’has d’ajudar. Com podré trobar feina?

—No sé res, de cap feina. Si vols puc donar veus, i, això… Espera’t un moment. —I s’aboca sobre el seu iPhone i hi tecleja unes coses—. Mira —fa al capdavall—, no et prometo res, però podria trobar-te una feina mal pagada però prestigiosa. Com estàs de quartos?

—Malament. Bé, he heretat un pis, així que, la vivenda, la tinc. Hi ha mobles i llums i objectes que crec que són de valor…

—Ui! T’estafaran, pots pujar-hi de peus. Te’n recordes de l’Artur Puig?

—Sí, és clar. També va venir amb nosaltres a Nova York.

—Escolta’m un consell, xato, sense acritud, eh? No esmentis tan sovint Nova York. Fas que la gent d’aquí cregui que et sents superior. Ja sé que no, però l’imaginari col·lectiu està fet de capes i capes de prejudicis, o, si vols, d’elaborades emocions.

—Entesos. Vull dir que puc anar tirant una temporada, però res més. Em defenso com a fotògraf, saps?, i…

—A Barcelona hi ha els millors fotògrafs, treu-t’ho del cap.

—Home…

—Veuràs: l’Institut d’Estudis Catalans fa una classe o un cicle de llatí per a estrangers, crec. Si vols hi truco i me n’assabento bé. Si ho faig des de la Facultat, tinc més opcions perquè m’escoltin.

—I l’Artur Puig? Per què l’esmentaves?

—Ah, ja! El seu pare dirigeix una casa de subhastes. Per què no li dius si poden fer-te un taxació? I que agafin les peces que es poden subhastar? La resta, ell mateix et donarà el contacte amb un buidapisos de confiança.

—Per què creus que l’Artur Puig m’hauria d’ajudar? A mi?

—Pel mateix motiu que t’ajudo jo.

(La mare, és clar).

Ens donem les mans com uns cavallers i repeteix que en un parell de dies m’envia un whatsapp.

La casa. Onades de records ràpidament ofegats. Escorcolls que em resulten humiliants. La Maia ve a visitar-me amb la petita i dinem plegats. Crec que està lluny de la terra, com un globus infantil que una maneta maldestra ha deixat anar i puja i puja, fent una taqueta vermella en el blau serè del cel. I tanmateix, no li pregunto res. Ni tan sols de què viu. Ni què n’ha tret, de les joies. No sé ni el nom de la petita.

He pensat a vendre el pis, però m’han dit que el mercat immobiliari està fatal, i penso en la primera idea. El cas és que ara, a la meva edat, els pares em fan compassió, i els germans, una suau indiferència. L’Eduard continua travessat a la gola, però és que és tan pretensiós, tan milhomes! En canvi el seu fill, en Maur, és un xaval espavilat. I simpàtic.

He venut bastant bé els mobles, tot i que l’Eduard, que s’hi ha posat pel mig, s’afanya a dir que m’han estafat, petant la llengua i fent que no amb el cap. És d’aquelles persones que si et compres una moto diuen animal que no ho veus que hi ha tants i tants accidents? Hauries fet millor comprant-te un cotxe. I si et compres un cotxe et diuen mal fet, el trànsit a Barcelona és insuportable, hauries fet millor comprant-te un moto. Ell en sap més que tu. De tot i en tot. I més que les altres persones.

Doncs un cop venuts, n’he tret una pasta i he comprat mobles d’Ikea, còmodes, barats i alegres, i llums de paper japonès i un televisor mitjà per a les llargues nit d’insomni i un matalàs més tou que tots els que he tastat a la vida. La cuina no l’he reformada perquè, un cop neta, és còmoda i agradable. De vegades, com una doneta, compro flors i les poso dins un pitxer en l’ampit de la finestra. Acabaré comprant-me un gat? Sóc una vella solterona que ha destriat només els bons records i ha deixat que morin els dolents? El clima de Barcelona, ja no me’n recordava, invita a una grata mandra, al tranquil assossec de saber-te viu sense escarafalls. La vida no és magnífica, però té els seus moments.

La feina a l’Institut d’Estudis Catalans és reconfortant: les velles pissarres, les antigues oracions, aquell Ciceró tan eloqüent que posa el verb al final de tota la pàgina i et deixa en suspens a través del llarg paràgraf inquisitori, l’amable Juli Cèsar que transforma la guerra en un art, les picardies de Marcial. Els meus alumnes són seriosos i complidors; ni una sola vegada algú ha preguntat: «I això per a què serveix?», aquella vella insolència mandrosa a la qual només pots contestar: «Per a què serveix la història? I la música? I la física? I la matemàtica? Si vols utilitat vés a una bona ferreteria i compra’t cargols, piles, alicates i martells, i no perdis el temps fent servir els misteriosos circuits de la intel·ligència». Només hi vaig dos dies a la setmana i el salari, per tant, és baix. De moment, vaig fent, però aviat m’hauré d’espavilar.

I vet aquí que una tarda de dissabte, quan acabo de passar l’aspiradora, truca en Carles, el meu germà trapella. Quasi no l’he vist d’ençà que he tornat i hi he parlat en brevíssimes ocasions. No sé per què, m’alegra veure’l.

—No trobes que hauríem de parlar? —fa abans de saludar.

—Per què? I, sobretot, per a què?

—Perquè no hem parlat mai, de debò, tu i jo. Bé, aquella vegada que vam anar a patinar i em vas comprar un gelat sense que jo t’ho demanés. I el dia que li vam comprar al pare aquella cosa d’escriptori, te’n recordes? Per posar-hi sobres, o targetes.

—La va tirar a la paperera. Potser perquè tu i jo veiéssim què feia amb el nostre regal. Sé que vam fer estalvis, perquè era de pell, i de molt bon gust, com deia la Roseta, sí, sí, la de la botiga de davant de casa, no?

—Jo crec que ja n’hi ha prou de tant de ressentiment!

En Carles sospira, com si estigués més que tip de tot plegat i de tots plegats. Un camió o un autocar fa sonar insistentment el clàxon. És un soroll insuportable, que fa que vulguis fugir: abandonar la terra, embarcar-te en un transatlàntic, fer les vint mil llegües de viatge submarí, amagar-te a Itàlia, al barri vell de Nàpols, o millor a la plaça de la Constitució, on hi ha el Gambrinus, o deixar-te créixer les ales i acoblar-te a la V de les cigonyes que porten criatures penjades del bec. I això que aquest barri, Sants, és generalment acollidor. Estic davant del meu germà menor i ell em diu —ell a mi— que prou de ressentiment.

—De fet, mai no he estat ressentit amb tu. Feies unes bretolades que em feien esgarrifar. En el fons et tenia por. Jo mai hauria pogut. Mai.

—Però si era jo qui et tenia por a tu! Tan bones notes, tan competent en tot, els teus amics fets de ceràmica…

—Ceràmica?

—Vull dir rígids, i alhora tan fràgils. Oh sí, que sensibles que éreu tots!

—Va, passa. Vols un cafè?

—No tens cervesa?

—És clar.

En Carles no diu res dels canvis espectaculars al pis. Jo n’estic orgullós. En Carles sempre ha viscut en un món paral·lel al meu. Allà lluny.

—Has tret molta pasta dels mobles i de tot plegat?

—M’hauria anat millor si m’hagués venut el pis i fos en un pis més petit, de lloguer, i amb la butxaca plena.

—Està fotut, això de vendre.

—Això m’han dit.

—Escolta, què hi feies tant de temps, a Nova York?

—Bé, no és tant de temps: dos anys. Potser una mica més.

—Una mica més? Que em prens el pèl o estàs borratxo? Has estat més de cinc anys fora! La mare es moria de despit, sobretot perquè no escrivies ni telefonaves. Ni a nosaltres tampoc.

—Que he estat cinc anys a Nova York?

—Tio, desperta. Vius en un altre planeta o què?

El meu estupor encara s’alimentarà més de les descobertes sensacionals que em facilita en Carles, el germà amb qui amb prou feines havia parlat mai. M’explica com ha anat tot això de la Maia. Tenia uns nens, no? No, no, sí que estàs fotut, que t’han esborrat la memòria, a la Gran Poma? Sortia amb un tio de més de cinquanta tacos que tenia dos fillets, nen i nena, i ella se’n cuidava com una mare. Un dia la va deixar i ella va tenir una depressió tan gran que la vam tancar. Fa poc que ha sortit i sembla una altra: més dolça, més bona persona, fins i tot sentia compassió de la mare, i això que li covava un odi ferotge. Això sí que ho saps, no? A mi tant se me’n fotia, però vosaltres dos teniu ferides antigues, regal del pare i de la mare. Ja veus, uns infeliços que eren uns reprimits. I tot de sobte em va telefonar del Clínic, la Maia, vull dir, dient vine Carles que he tingut una nena. Ni una paraula sobre qui era el pare. Però està boja d’amor per la nena. Travessada de cap a peus per una passió que la societat aprova i aplaudeix. Ho saps, que té la síndrome de Down? Pobreta! També havia avisat l’Eduard però a tu no va gosar, perquè tu sí que havies tallat les arrels i ja no eres dels nostres.

Els nostres els nostres els nostres.

Quan la mare va tenir un altre atac de feridura, l’Eduard va dir que ja veuràs si l’aviso a aquell, l’americà, ves què s’ha pensat. No acabo d’entendre com la Conxa el suporta. Perquè ella és ben diferent. Deu ser bo al llit. Jo què sé. Ni m’importa. Que vinguessis era el que menys esperàvem. Diu l’Eduard que era per l’herència, però jo, que no et conec gens, sé que no és això, eh que no?

Que no que no que no.

—Saps que he xerrat bastant amb en Maur i que em cau bé?

—Ah, sí? Jo no l’he tractat gens. Com menys relació tingui amb l’Eduard més em durarà l’equilibri mental. Faig ioga, jo. I no te’n riguis, eh? I de què parleu, amb en Maur?

—Es dedica a fer samarretes i jo sóc fotògraf…

—Ah sí?

—I bastant bo. Però a la tercera foto va dir que era massa macabre, ja veus. Però és un bon paio. No com son pare.

—Fas fotos?

—Sí. Bastant bones.

—Això ja ho has dit.

De sobte esclata un tro que retruny a prop i la casa tremola esporuguida. Ens quedem parats, amb l’orella atenta. Sento la pluja i sembla que sóc capaç d’olorar-la i tot. La pluja de Barcelona és tan tangible! Aixeques el cap i l’entomes i sents que et renta les coïssors dels laberints que dus endins. Tinc un germà xerrant amb mi i no sento cap mena de malícia. En el fons, fins i tot l’Eduard em sembla solemne i, per tant, còmic.

—Vols quedar-te a sopar?

—També saps cuinar?

—El que millor faig és no contestar a una pregunta amb una altra pregunta.

—Bé. Tens patates braves?

—No.

—I hamburgueses?

—Això sí.

—Ho podré suportar.

En Carles m’ajuda a parar taula i fins i tot fa les hamburgueses mentre jo preparo una amanida verda. Diem banalitats i hi ha una cordialitat que no sé si ve de mi, d’ell, o de la meva casa agradable i íntima.

Ja sopats, en Carles em diu dues coses brutals, la primera sense reflexionar el mal que pot fer; la segona és com flairar un ram de roses fragants i acariciar el llom d’un gat ben educat.

—Saps, tio? La mare va patir molt per tu i el teu silenci. El metge va dir que, prenent-se les pastilles puntualment com ho feia, la segona feridura era per algun disgust molt fort.

—Mira que ets imbècil! M’estàs dient que la culpa és meva? Que jo la vaig matar? Ets repugnant.

—Coi, no t’enfilis! Tens ungles com urpes, i les treus com fan les donetes.

Silenci.

—Saps una altra cosa? La nena de la Maia. El seu nom.

—Quin nom?

—Ah, ni tan sols saps com es diu. Ets un marcià, tio. Es diu Alexandra: el teu nom. No saps com t’envejàvem tots dos; bé, ella et tenia enveja i jo por. Diria que les nostres vides giraven al voltant de tu, amb tots dos, pare i mare, capficats en les pròpies negrors. Però era perquè estàvem enlluernats per la teva superioritat. Per ser tan diferent de tots els mediocres que ens envoltaven.

I aleshores em vaig posar a plorar.

Una setmana després em truca en Carles i em diu, saps on treballo? Crec que sí, que algú m’ho ha dit però m’ha fugit del cap.^[54] Doncs ara treballo en una empresa de jocs d’ordinador. Es diu Amazing, i estic content. Saps també que les accions que vaig heretar eren força sucoses? Un dia has de venir a casa. Visc amb una preciosa noia que es diu Astrid. Bé per tu. No, no, no et telefono per presumir de res, Àlex. Et telefono perquè vas dir que feies unes poques classes i que t’estaves polint el que has tret per les coses del pis. Lamento haver-te atabalat amb els meus problemes. Que no, tio, mira que ets dur de closca quan vols! Et truco perquè a la meva empresa en Màrius, que és una mena d’encarregat (és una multinacional, nano), està buscant un fotògraf, que faci fotos i filmacions. L’equip el proporcionem nosaltres. I crec que paguen bé; vols provar-ho?