IV

Jo

Ara ja sé què vol dir la profunda, intensa, absorbent i protectora amistat de la Fanny. Perquè se m’ha afillat. Sóc l’hereu d’en Jonàs i de vegades sento ganes de posar-me a cridar, malgrat que en Wilfred em bufetegi. Malgrat que em tanquin en un manicomi. Malgrat que em fotin fora d’aquest país.

Diu la Fanny, un cop i un altre, Àlex, has de tornar a treballar. Necessites el contracte. El necessites. I em vesteix, em banya, m’afaita, m’acompanya fins a la porta de l’acadèmia. Només han passat tres setmanes i encara tinc la mirada regirada cap endins, el dolor bategant-me en tots els racons del cap, la fotuda depressió escanyant-me. Sóc un zombi, un mort viu, una desferra.

Però hi ha la Fanny. I ara sóc cosa d’ella.

No sé com, però he fet les classes.

I he aportat un certificat mèdic. Me’l va aconseguir la Fanny, en un hospital de debò, on em va portar a rossegons i on em van firmar la baixa per depressió i em van receptar unes pastilles que no m’he pres. I el director m’ha dit, ara hauràs de fer una hora més: els alumnes van endarrerits i en un no res faran la prova per a la Facultat de Llengües Clàssiques. Vull que passin tots, ho has entès, eh que sí?

La Fanny és una dona bonica, i està feta a la prostitució. No vull deixar-me la vida en una fàbrica ni fent de cambrera en un bar, com la meva mare. Vull ser lliure. A més, a mi no em controla ningú, vaig per lliure i vull que em deixin en pau, perquè de vegades aporto negoci a les noies que estan esclafades per algun mariconàs de merda que les explota. I no et fa fàstic? Fer-t’ho amb desconeguts? Això rai, guapo, això rai. A mi l’única cosa que em fot és quan m’insulten. Saps que hi ha homes que vénen amb nosaltres no per fer sexe sinó per poder insultar una dona? Has de fer com si no ho sentissis, però de vegades sents un cruixit, com si haguessis trepitjat un got de plàstic. Aleshores els faig escórrer: només els has de prémer una mica els ous, i no poden evitar-ho. Sense plaer i sense dret a rèplica. Un home, quan s’escorre, ha d’agafar forces i ha d’hidratar-se. Sou tous, fets de merenga. Qualsevol dona us pot. Però el mal aquell, com un cruixit, sí que burxa. La resta, psè, mira, tio, pitjor és fregar terres. Però tu no sents res? Que baixes del niu tu o què, ocellet? No em diguis ocellet, no em diguis ocellet, no em diguis ocellet!!!

Quan acabo de treballar m’espera la Fanny. Per dinar sempre, sovint per sopar. Algun cop la trobo a casa. Ha posat ordre a l’apartament. Les coses d’en Jonàs. La seva roba. Els seus papers, que en té^[24] sempre pertot arreu. Les fotos. El fedora. El seu fedora ha perdut les ganes de viure. I la Fanny s’hi esforça i jo m’hi esforço. Tinc les mans grogues i faig ulls de borratxo. Amb prou feines menjo i estic prim i camino encorbat.

—Tu, que ets lliure, i que l’estimaves tant i…

—Que sóc lliure? Ai, Àlex, ho he pagat. Els deutes es paguen.

—Com va ser?

—Un dia em vaig morir. Millor: em van matar d’una pallissa.

M’avorriria aquesta història, de tan vista, si no fos la Fanny. I si no fos que jo sí que estic mort. Camino i menjo, però estic mort. La memòria biològica actua per mi. I la meva crossa és aquesta noia que em conta una història tan previsible que fins i tot me la crec. Una noia trapella, amb el pare escàpol i la mare cridaire. Bonica. No vol estudiar i no vol treballar. I un dia un paio li ofereix 20 dòlars per una mamada. I ella, que no sap fer-ho, sí que sap què fer amb els 20 dòlars. Per sort no s’enganxa a res, només al tabac i poc, i una mica a la cervesa. Diu que li fa ois: quina sort tenir un organisme que sap expulsar tot sol els verins que prenem voluntàriament! Rere la primera mamada, l’estrena: 50 dòlars. I després un paio barbut, amb una gavardina que arrossega fins als peus, li diu que si n’hi dóna una part, ja té on viure i on fugir de la mare cridaire. Que bé. Dos anys en un piset, amb altres quatre noies, una de panxuda, l’altra anorèxica i dues de mamelludes. Ella, la princesa. I la volen tots. I un dia s’amaga 100 dòlars als sostenidors. Un altre, 300. És com robar a Hisenda: quan comences ja no saps parar. En Jimmy merdós, cràpula pollós, l’enxampa. La pallissa és greu, però provoca el contrari del penediment: provoca ràbia. La Fanny se sent forta. És bonica. I tendra com un gotim. I ara té totes les habilitats que calen, algunes d’inventades que fan bavejar els clients.^[25] Fa dones també, tot i que no li agrada (però és que li agraden, els tios?). En Jimmy la torna a enxampar i aleshores, a la porta del bar New Star, on era amb un possible client, la insulta, li pega. Ningú no s’hi atansa. Al contrari: un silenci de cementiri l’envolta a ella i el seu dolor físic i el seu patiment per si li deixa marques. I aleshores, fora de si, en Jimmy li clava un ganivet al pit i arrenca a córrer. Ara em moriré. No hi ha dret. Tinc vint anys. Mare. Mare, ajuda’m. Ni mare ni policies. Tanca els ulls i s’hi resigna. Morir és fàcil, prodigiosament fàcil: és una riba on no hi ha dolor. Perquè el dolor és espantós. Tot de sobte la cara d’un home que s’inclina, que pregunta coses, i mig morta sent que l’aixequen. Es desperta en un hospital. Als peus del llit hi ha un paio de cabell llarg i ulls blaus que la mira. He dit que ets cosina meva. I que t’ha agredit un borratxo. Per sort portaves la teva targeta d’identificació. Ho he pagat jo, no t’amoïnis. Pots parlar. Ella fa que no. Es troba bé. Aclaparada, atordida, però bé.

En Jonàs la va rescatar. Li va donar diners —a canvi de res, Àlex, a canvi de res, t’ho pots creure?— (i aquí la Fanny moqueja i empastifa de rímel els seus bonics ulls castanys), li va trobar un piset. No la va sermonejar ni la va instar a canviar de vida. La teva vida és teva, ocelleta. Des d’aquell dia, en Jonàs és el seu germà i el seu pare, el seu amic i, si en té ganes, el seu amant.

—I ara ja no hi és.

Resulta que qui està plorant sóc jo. La Fanny m’acaricia els cabells i mussita tu ets la seva herència. No ho superaré mai, Fanny. Jo faig homes perquè no sé fer altra cosa ni tinc ganes d’aprendre’n cap. I ell no em jutjava. Tu em jutjaràs? Em voldràs «redimir», com si fossis un capellà catòlic?

I ens posem a plorar abraçats, indignes i febles, acovardits i atrapats, ratetes esporuguides en un cau del menjador d’una casa on els posen verí a l’abast i bastonades cada cop que treuen el musell del forat. Hi ha qui pega i qui és pegat. Ve de naixença, això.

I jo, què sóc?

Ah, la pregunteta. L’eterna pregunteta. La pregunteta dels il·luminats i dels pansits. Dels pensadors i dels qui es miren obsessivament el melic. Tanmateix un melic és només una cicatriu marcada per unes tisores clements o per una mossegada inclement. (Te’n recordes, quan Brassens fa allò de «le nombril de la femme d’un agent de police», i tota la tendresa que sentíem quan érem a mig camí de la pubertat?). Depèn de l’espècie a què pertanyis o de l’estat de butxaca de la mare que et va parir.

Doncs jo sóc el teu professor, Fanny.

No vull un Robin Hood que em rescati. No sóc rescatable, jo.

No, no et vull rescatar, ni et vull ensinistrar.

Per què?

Però sé fer-ho. I també sé aprendre a fer fotos.

Farem un tracte: jo t’ensenyo, o t’ajudo en això de les fotos, i tu fes el que vulguis amb mi. Tinc tot el cervell disponible.

M’agradaria ensenyar-te coses. Llegir, per exemple. Em sentiria millor. Tu no has dit que els deutes es paguen?

Doncs seré la teva alumna. Per on començo?

Anem a la biblioteca i llegiràs primer una obra de teatre: Un enemic del poble. Jo t’explicaré qui és Ibsen i xerrarem sobre què hi has vist i què hi veig jo: en igualtat de condicions.

Tu treballes.

Tu també.

La vida és curta, Fanny, però el dia és tan llarg!

Per primera vegada en mesos, esclato a riure. La Fanny m’hi acompanya. Semblem borratxos contant-se acudits verds.

Tanmateix jo sé, dedins dedins, la veritat: no és la gratitud envers en Jonàs. No, no ho és. Ni l’admiració. Ni tampoc estem parlant d’un àngel, sinó d’un home atractiu. La Fanny l’estima, la Fanny l’estima. A la seva manera. A la seva estranya manera. Però en Jonàs és la seva obsessiva resposta quan acluca els ulls i la seva obsessiva imatge quan els obre. En Jonàs és com mirar el mar, quan té la pell fina i hi dringuen minúscules onades lluents i aleshores t’agafa un desig imperiós d’embarcar-te. I en Jonàs és un foc fet amb fustes flairoses, del bosc, però ben seques, que no fumegin, i alguna pinya que esclata i fa olor de molsa i de terra neta i tens ganes d’escalfar-te les mans i les aixeques com quan vols frenar algú que et barra el pas, i sents el plaer de l’escalfor uterina. I en Jonàs és com l’aigua calenta d’una dutxa clement quan estàs brut i cansat i hi aixeques la cara i somrius, sol, al bany, sota el doll guaridor i en tens ganes de més. I en Jonàs és el tacte imaginari d’un vellut espès i profund, de color verd maragda, i tens ganes irrefrenables d’enfonsar els dits en la seva superfície agradable i dolça, com la polpa d’una fruita madura. I en Jonàs és el sabor somiat en una cuina plena d’estrelles que fa olor de qualitat i de precisió i et fa venir fam i les dents s’afilen per mossegar el tros cruixent que olores i que deu ser intens i càlid com un petó d’amor.

Això és el que se sent quan coneixes en Jonàs. Això és el que sent una puta de Nova York, que ell va rescatar. Per què ho va fer? Per bondat? Per compassió? Perquè potser era la foto perfecta? Pel que fa a mi, jo hauria accelerat el pas i me n’hauria allunyat, xiulant desaprensiu i aferrant-me als testicles per no sentir la covardia créixer a la punta del gland.

No, jo no hauria salvat la Fanny. Jo m’he passat la vida rebolcant-me en els meus dolors imaginaris, en les ferides sense cicatritzar que estripo a les nits quan dormo per poder tenir compassió de mi mateix cada dia. Sempre entotsolat, atònit davant els altres, que passen com si fossin eterns estranys a qui cal témer. Donant la culpa als altres, a la mare, al pare, a la meva feblesa genètica, tot i haver-me-la fabricada jo mateix. Com tot bon neuròtic, aferrant-me als altres i apartant-me’n quan em necessiten. Ser neuròtic significa que els altres tenen el deure d’ajudar-te i tu no tens cap deure envers ells. Perquè tu ets el centre neuràlgic del dolor —dolor esquifit, infantil, agegantat entre saliva espessa i mocs grocs— i els altres són la cadira on tu tens dret a seure.

Com els personatges de L’encarregat, de Harold Pinter: bojos o astuts, covards i temorencs, bons però no com el bon salvatge, sinó com els bons civilitzats, que agafen una cullereta per remenar el cafè i somriuen al mirall per esbrinar si es nota que tens la dentadura irregular. Contradictoris en una estranya barreja d’estupor, d’egoisme i de patètica solitud.

Per això jo no sóc en Jonàs.

Per això vull ser en Jonàs.

A la Fanny li ha agradat l’enemic del poble, i barrina què vol dir això i què vol dir allò, com quasi tots els espectadors que han tingut la sort de veure la funció ben interpretada i ben dirigida. Ha acabat retuda i m’insulta com un costum nostre, que vol dir que no ens ofenem:

—Bacó de merda, per què em fas llegir això tan enrevessat? Que t’he fet algun mal, jo a tu? Portes la llavor del professor a dintre i has de clavar queixalada en totes les ignoràncies. És despotisme, això teu. Ets un maltractador de dones, ho sents?

Només per alleugerir-la, li faig llegir Com ser bo, de Nick Hornby, una de les novel·les més divertides que he llegit mai. I la tia es descollona i me’n llegeix fragments amb la boca oberta i a crits, al bar de casa, i hi ha gent que diu, que no calla mai aquesta meuca?, i ella fa babarotes i diu, que et folli ta mare!, segur que la fas petita, pinxo merdós!, i tot el seu reguitzell.

I ella m’ensenya a mi.

A ser fotògraf.

El curs s’acaba. Els meus alumnes —en Phil, en William, la Li Hang, en Jack, en Harry, la Samantha, en Joseph— han fet un excel·lent paper en la prova d’admissió de la Universitat; bé, tots no, perquè en Jack Lynch s’ha retirat i ha dit el llatí és un forat de cul i ha preferit l’esbroncada familiar que continuar fent una cosa que detesta. És un tipus insuportable, que té uns parents que són no sé quina cosa i que ell creu que és important de nissaga. Quin infeliç. Així, com un regal: neixes i ja està tot fet: els teus tèrbols avantpassats t’han deixat la feina feta. Per ell farà. El senyor Montague s’ho ha pres malament i fins i tot m’ha reptat: la meva deixadesa les darreres setmanes ha deslluït un resultat que havia de ser lluent com el sol a migdia. Però el pitjor és que m’ha citat Marcial —ell a mi!—: «Els dies que desaprofitem, també ens els compten». I jo m’he acomiadat amb un cop de porta que espero que hagi fet tremolar els ridículs quadres que tenen penjats a la paret, d’una vulgaritat supina, cromos amb una mà de pols que els ha venut algun antiquari espavilat.

Ara tinc temps lliure.

I ara torno a ser un sense papers i qualsevol dia immigració em fotrà dalt d’un avió amb el passaport ficat al cul.

Enmig de Manhattan, a Lexington amb el carrer Cinquanta, hi ha el soroll persistent d’una excavadora, esmorteïda per la distància, i un solet agradable. Sóc al melic del món i en un lloc deliciós i tanmateix estic en perill. Em vénen al cap, com sempre, versos del més gran de tots:

Hi ha una vall de tortuosos recolzes molt adient per a la sorpresa i els paranys d’una guerra, que els flancs d’un bosc, obac per l’espessor del fullatge, serren per tots dos costats, on condueix un gran caminoi obert entre goles angostes i accessos traïdors…

Si ho sabia, Virgili, que estava parlant de Manhattan, avant la lettre!

La Fanny m’ha dit que ha tingut una idea, una de molt bona. I que té a veure amb mi i amb la meva miserable il·legalitat, que, creu-me, xato, és la cosa més refotuda del món. En aquest país sempre acaben enxampant-te, malgrat les pel·lícules de lladres victoriosos; bé, excepte els de dalt de tot, els Lehman Brothers i els que tenen més armes a casa que un caçador de búfals. Aquests són intocables. Aquí i a tot arreu. Però si t’arrossegues entre els perdedors, ai, ocellet, i perdona, estàs fotut de debò!

La idea de la Fanny és convertir-me en en Jonàs. Tenim els seus papers, la seva roba, el seu iPad. Fins i tot sabem fer la seva signatura. I ell té^[26] passaport. I un ofici.

Ara faig fotos bastant bones, però no prou perquè ningú me les compri. I menys al país més competitiu del món. I amb els millors professionals. I els putos amos de les tendències. Farem una cosa, diu la Fanny, dóna’m alguna cosa per llegir de debò bonica i jo et diré què has de fotografiar perquè hi bavegin els de les agències.

Tracte fet.

Rumio. I trobo una traducció perfecta (això diu a la introducció) d’aquest mag de les paraules que és Jacques Prévert. No li dic que és francès, perquè no li agraden els estrangers. Ho diu perquè les pel·lícules de fora, amb retolets a sota, li semblen una llauna. És contradictòria, la Fanny, la meva Fanny.

PER FER EL RETRAT D’UN OCELL

L’èxit del poema ha estat fulminant. De fet, havia pensat en Baudelaire, però temo que no l’entengui. I tinc en cartera Musil i Pessoa. I T. S. Eliot. Tot, tot Eliot.

Una tarda preciosa que faria pena restar a casa —on és la meva pena, miserable amnèsic?— estic abraçat al fedora d’en Jonàs, estirat al llit. Sento al fons una cançó de Bob Dylan i tinc els ulls secs. Doncs entra la Fanny i diu, prepara la càmera que veuràs una cosa. I després faràs la millor foto del món. Es despulla sencera. Té un cos bonic i la meva meitat masculina batega i ella em diu renta’t la cara i no em miris com un home sinó com un fotògraf.

—Però Fanny, dona! Fotos de dones despullades n’hi ha més que estrelletes hi ha al cel o que granets de sorra té la platja…!

—Calla, burro. Encén el mòbil de manera que la llum quedi rere de mi i vés girant-me i girant-te fins que trobis el punt perfecte. Com ho feia ell.

La Fanny m’ensenya el seu cony, amb pelets mal afaitats, com una corol·la. Miro com un fotògraf. Encenc el mòbil i començo a giravoltar. Hi ha un punt, sí, hi és. No l’esplendorosa transparència de Corbet, sinó l’enigmàtica ombra d’una vulva jove, amb els llavis tancats i petits pèls que tremolen a davant de la llum. El punt hi és. Sé que hi és.

Ella no es cansa i això que, en acabat, és de nit. El punt exacte hi és, a davant dels meus ulls de fotògraf, i l’he trobat: és la ratlla lluminosa i trèmula de la vulva i el bonyet rosat de l’anus fent de contrapunt. Jo no ho he vist fotografiat. Sé que és màgia. Que és una imatge pura i perfecta com el vol d’un albatros.^[27] Em sento tan bé que m’esclata el pit, com si hagués recuperat una decència que mai no havia tingut. Com si de debò fos en Jonàs.

La mirem llargs i silenciosos minuts a la pantalla de l’iPad i ens fem petons i carícies. L’endemà la tenim en paper, 40 × 60, i la seva màgia travessa l’aparell i la cartolina. És una foto bonica. I jo he après alguna cosa que no estava morta ni s’abaltia en fileres de llibres en una biblioteca particular o pública.

A partir d’aquesta foto, que és més que un trofeu, més que un talismà, més que un conjur, comença la meva transformació.

La Fanny em porta a una perruqueria on un xicot de color escolta greument les seves explicacions i m’interroga mudament, ara i adés. Deu preguntar-se quina mena de relació és aquesta en què ella parla sobre els meus cabells i jo callo. Conclou, pel que sembla, que jo pateixo alguna discapacitat perquè tot el temps m’anomena Forrest, preciós, fes això o posa’t així.

El cas és que m’ha crescut molt el cabell. El meu cabell rinxolat i castany em fa cara de salvatge, tan llarg i descurat. Però en Petrus, que és el nom del perruquer, vés a saber per què, m’hi aplica una i mil coses. Deu ser caríssim però la Fanny diu un cop i un altre per la pasta no t’amoïnis. D’això, me n’encarrego jo. A més, en Petrus em deu mil favors. Si té més clients meus que no d’ell!

El resultat és espectacular: ara tinc els cabells llisos, lleugerament ondulats i rossos, però no un ros uniforme com el de les nines de plàstic, sinó una cabellera igual igualeta que la d’en Jonàs.

La Fanny em mira críticament i a la fi diu:

—Deixa’t una mica la barba. Només perquè punxi. I aplica’t això.

Em dóna una ampolleta mentre en Petrus fa que sí. És tint, és clar, a joc amb els cabells.

—No t’amoïnis per la pell, xato —diu en Petrus—: això que et dono, de franc, eh?, perquè és un obsequi de la casa, eh que m’entens?, doncs això és mà d’àngel, saps, Forrest, guapo?

Al carrer diu la Fanny que té pressa, que està perdent feina per culpa meva i que un altre dia ens ocuparem dels ulls.

Dels ulls? Ai, mare!

Estem ressuscitant-lo. Ella i jo i pas a pas. Enduts per la nostàlgia o per l’estranya buidor que ens ha deixat. Criatures desolades obrint-se pas amb les mans nues i la pell llatzerada. Jo sóc el maniquí on la Fanny va penjant els fragments d’en Jonàs, però alhora en sóc còmplice, com si cometéssim un atemptat terrorista. De moment sóc un delinqüent que ha usurpat la personalitat d’un altre.

He vist en un vell videoclub que ara es dedica a jocs d’ordinador —arcade, aventura, de rol…—, i mig amagada en un prestatge, una vella pel·lícula absolutament adorable: La gran seducció.^[28] La puc llogar tot i que em miren estranyats. Està en VHS i no sé què fer-ne. Però, al bar, en Wilfred em diu que la vella té un antic reproductor i unes quantes pel·lícules antigues. Si vols, pregunta-li a la Janet si el podeu usar.

El dormitori de la senyora Grilli és cursi i atrotinat i en el fons és com un recer, com allò que els britànics anomenen snug. La Fanny i jo seiem als peus de l’ample i endomassat llit i comprovem astorats que l’aparell funciona. És un viatge a la inversa, cap enfora, o cap endins. És com veure un colom que, aletejant, va retrocedint suspès a l’aire. La pel·lícula és divertida i la Fanny riu i em fa algun petó a la galta. Jo la sostinc per la cintura i sento l’estranya i profunda harmonia que la uneix a en Jonàs. Quan la pel·lícula acaba la hi regalem, a la Janet, que diu ja sabeu, quan vulgueu.

Al televisor del bar veiem en Jimmy Fallon. Crec que tot Nova York l’està mirant. En Fallon és, quaranta anys després, el Tonigth Show, a la planta 30 del Rockefeller Center. Ella i jo ens aturem un moment a mirar-ho, i sentim l’adhesió dels clients aferrats a la seva cervesa i balancejant-se sobre les potes de darrere de les cadires. Ja veus, una escena típicament americana, segons els cànons. Estic segur que en Jonàs n’hauria tret partit. Però no m’atreveixo a dir-ho, perquè la Fanny està massa obsessionada. De fet, La gran seducció era un intent de treure-la d’aquesta follia, de la qual, ai, las!, jo també formo part.

Els ulls no eren res: només un òptic que em posa lentilles de color blau verd. Me n’emprova unes quantes fins que la Fanny diu aquestes. He aprofitat per graduar-me la vista i m’adono amb horror que els meus estalvis tornen a estar a zero. I què? Tinc una foto magnífica i les adreces correctes i les portes on picar. El mirall de la cambra de bany em sobresalta: ja sóc en Jonàs, de fet.

Demà mateix he d’intentar vendre la foto dels genitals de la Fanny. De moment, soparé al bar, on, si no vull, no pago. Avantatges de ser client antic.

Entro i vaig cap a la meva taula. Quan en Ben s’acosta em diu:

—Et porto la carn de la Maria? Avui està estupenda. I ei, tu, Jonàs, per què no ens partim un brownie quan acabis?

I és que ja sóc en Jonàs.

Els infants i els bojos sempre diuen la veritat.

I sempre s’equivoquen.

Em presento a Amazing Press, l’agència per a qui solia treballar en Jonàs. Ningú no detecta la meva superxeria, si és que ho és, perquè ja no sé on començo jo i acaba ell. La noia de recepció es diu Helen —hi ha un retolet que ho indica— i em saluda arrufant la boca. Continua mirant la pantalla del seu ordinador i jo em repenjo al taulell rere el qual seu ella i un paio que està d’esquena, que porta pantalons de xandall i té un cul enorme, i tanmateix per darrere sembla jove. La Helen també és jove. Rossa i previsible, com la majoria de noies. Al cap d’una estona aixeca els ulls i em mira, un pèl perplexa, però no gaire: no sóc tan interessant.

—Què et passa?

—Porto una foto.

—Creus que a mi m’interessa, la teva foto?

—No ho sé. Vols veure-la?

—Jonàs, guapo: les fotos són antiquades. Ja no en fa ningú. Selfies sí, però només per divertir-se, i els pocs fotògrafs de guerra que queden al món. La resta les fan els bandarres del National Geographic, que són els putos amos.

—Per què treballes en una agència de fotos, si no hi creus?

Fa un riure d’aquells aspirats que denoten incredulitat i menyspreu, tot a la vegada. Sé que estic fora de lloc. I aquesta Helen no ho sap.

—Escolta, tio, per què no fots el camp?

Així doncs, em giro i vaig cap a la porta de vidre i ella de seguida fa:

—Un moment, tio, no te’n vagis que encara em fotrien bronca. Vés al refotut despatx d’en Norton, a veure si ell vol veure la teva maleïda foto.

Afortunadament, assenyala amb el braç un passadís. En aquell moment el paio del xandall es gira a veure què passa a recepció. Quantes feines avorrides que hi ha al món! Ja veus, la meva pregunteta a la Helen! Que per què hi treballa si no hi creu. Creu el paleta en els maons? Bé, segur que sí, perquè els pot tocar. Creu el professor de secundària en el futur dels seus alumnes? Creu la secretària que el seu cap la respecta i que la seva feina és determinant? Creu la minyona que netejar la brutícia dels altres la fa més bona persona?

Segueixo el passadís, amb el fedora ficat al cap —em va una mica balder, sort dels cabells llargs. Tanmateix penso posar-li un cel·lo o alguna cosa que estrenyi, quan fa vent és incòmode, el meu barret. Hi ha portes i hi ha gent que va aquí i allà, un que surt d’un despatx saluda efusivament un xicot que porta una carpeta a les mans^[29] i tot seguit xiuxiuegen secrets. No ho saben, aquests, que els secrets s’han acabat? Que per fi ha arribat el Gran Germà i que ho sent i ho veu tot? Pel nostre propi bé, ja se sap, perquè som criatures que no saben regir-se i necessitem que ens agafin de la maneta.

Guaita, aquí diu Norton Chandler. Hi pico i em diuen que passi.

El suposadament anomenat Norton porta una samarreta del Capità Amèrica i va amb mitjons. Porta la bragueta oberta —suposo que per un descuit— i em diu:

—Bandarra. Cony de Jonàs. Què fots tant de temps sense venir a veure’m? Encara vius en aquell pis merdós del carrer Trenta-quatre? A veure què m’has portat.

Jo balbucejo, no, no, que és el Vint-i-quatre, però ell ja no m’escolta. Sec a la cadira sense braços que hi ha en un cantó de la taula, plena de papers i de pantalles.

—Porto això.

La hi dono en paper. Em consta que fa molt més efecte.

En Norton la contempla, s’arrepapa bé al seu seient i gairebé li veig el penis, perquè seu amb les cames molt separades i els replecs dels pantalons obren més la seva bragueta. Estic temptat de dir-li-ho, però em fa mandra. De sobte em fa mandra estar aquí. Em fa mandra sentir els ruflets de dubte del tal Norton. Em sento humiliat. Els professors tenim el defecte que parlem des d’una tarima, que, per modesta que sigui, sempre és una peanya on has de ser escoltat.

Me la torna i fa un gest amb les espatlles i el coll.

—Tio, mira, la foto està bé, però els conys ja no interessen. Se n’han vist massa. I el contrallum és massa forçat. Es veu que el que fa la foto no se l’ha treta del barret com els mags, sinó que l’ha suada. No m’interessa. Tens res més per a mi?

Jo m’aixeco, saludo amb una mà i enfilo el passadís cap a la sortida.

—Adéu, Helen.

—Adéu —diu d’esma, i tot seguit—: Què et passa a la veu, tio?

Però jo ja sóc fora.

M’aturo en un cafè confiteria i hi demano un te amb llimona i una cupcake. No serveixo ni per a falsificador. Em reca l’esforç que ha fet la Fanny. És una noia estupenda i jo un aprenent cregut que va directament del parvulari dels fotògrafs a la línia de sortida dels professionals. La cupcake és massa dolça i el te massa calent. Potser contrasta amb l’amargor dels meus pensaments. I aleshores penso. Molta estona, mirant el líquid ja fred del te, esclarissat per la llimona. La foto no ha sortit de mi. Ha estat adobada per la Fanny. Ella n’és la cuinera i jo només he premut el disparador.

De mi ha de sortir una foto. He de creure-hi. La llum. Que digui coses. Que et capgiri el cervell. Que et capti la mirada. No s’hi val, disparar a les puces amb canons. Un cony? Sí, té raó el tal Norton: ja no es porten. No són tendència. Les criatures també estan passades de moda. Penso i penso.

Quan m’aixeco recordo que necessito diners i vaig a la següent adreça. És la de Redline, una revista que m’avergonyiria de llegir. Em reben bé; un afroamericà em fot un petó als llavis i em diu però què bo que estàs, rei, Jonàs, i un home gras em diu a veure i fa, ho veieu com aquest cap de suro sap el que es fa? El taló que em dóna és espectacular. El cony de la meva Fanny té un preu. I l’he cobrat jo. Sóc un merdós xuloputes. Tinc polls corrent-me per la meva imitació de cara de Jonàs i la saliva espessa com una lleterada.

Arribo a casa arrossegant els peus. Tinc ganes de plorar i de dormir, per aquest ordre. Però em passa a l’inrevés: m’adormo i l’endemà el meu coixí encara és moll. Potser és saliva. O vòmit. O vés a saber què transpira el meu cos derrotat.

Conta’m una cosa lluminosa, això, Àlex. Una de lluminosa.

Vols llum? Jo tinc llum, Jonàs. I sé com encendre-la i desfer el mar de tenebres en què s’ha transformat la meva vida desarrelada, que s’ha desprès del vaixell i sura en el mar com una deixalla infecta.

Tard, trobo la Fanny i li dic n’he tret això. No vol acceptar-ne la meitat, però em faig el dur i a la fi s’hi avé; tanmateix em nego a dir-li quina mena de revista l’ha comprada.

—Farem una cosa, bonica: llegiràs un poema. Només un. I l’aprendràs de memòria. I me’l recitaràs. Anirem a Central Park, seurem en un banquet d’aquells romàntics, i tu, sense mirar el llibre, me’l recitaràs. Serà la nostra cosa lluminosa d’aquest dia.

—Tinc gana, daixò, Àlex.

—Jonàs, ocelleta, em dic Jonàs.

I tanmateix, quan estic sol, i he acabat la neteja i he doblegat la roba que he rentat i he llegit el diari, m’assalta com un llamp un record antic. D’abans de ser jo. D’abans de perdre la identitat. És tan bell que caic agenollat i sec sobre els talons, trasbalsat.

No volies un poema de memòria? Doncs vet aquí el més bonic que mai no s’ha escrit. I jo me’l sé molt bé. L’havia recitat milers de vegades. Sol o acompanyat. Quan jo era jo. Un jo que encara viu en alguna banda que no sé identificar. Però existeix. I dic:

Després, sadollat i estranyament feliç, com un bebè quan ha mamat a gust i fa el rotet, m’hi aplico, sobre el poema, i intento traduir-lo a l’anglès. Ni tan sols miro d’esbrinar si ja hi ha alguna traducció,^[31] perquè la que val és la meva. Miro de rescabalar el ritme, fullejo amb ànsia el diccionari, acluco els ulls, sento la música, l’estranya, roent, rasposa música que desprèn el poema, com carn nutrient que giravolta sobre el foc, i trobo una paraula i una altra. Com diríeu en anglès «collinflat»? Em torturo i m’hi estic un temps enorme, la gana adormida pel fervor, la set ha fugit com un ratolí espantat i la bufeta aguanta amb educada obstinació. És de matinada quan acabo. El llegeixo i sento el crit a la gola. Me n’he sortit. Tot sol. Ara sóc jo a més de ser en Jonàs. Demà seré en Jonàs només.

Freturo per trobar la Fanny, per llegir-l’hi. Com és que quan fem alguna cosa de què estem satisfets necessitem que algú ho admiri? Com és que la pena és solitària i privada i la satisfacció ha de ser per força pública, o almenys compartida? Com és que no hi ha pudor per cridar això ho he fet jo i sí per dir la pena m’esgarrapa l’ànima com un gat estripa la funda del coixí?

Un diumenge de primavera a Nova York és un regal sobtat. Quant temps fa que hi sóc? No me’n recordo. La cita amb la Fanny, que s’ha fet escàpola tot ahir i tot abans-d’ahir, roman incòlume. És aplicada, té el minúscul llibre a les mans^[32] i el llegeix movent els llavis. Però la meva impaciència s’abraona sobre la seva aplicació i li dic escolta, escolta, escolta.

Li recito el poema, que ara, a la llum cristal·lina i alegre del dia a Central Park, amb gossos educats que passen i senyores grasses corrent amb xandall de color de rosa, no és tan perfecte com la nit aquella en què m’hi vaig submergir i vaig arribar a tocar les molles incertes del seu mecanisme fàustic. Tot i els grinyols de la meva traducció, és un gran poema, amb l’únic inconvenient de la meva malaptesa.

Ella em mira, esbatanats els ulls: un homenatge, crec. Però està astorada, no admirada.

—Reiet, però si s’assembla tant! Que ho has escrit tu? Potser sense voler ho has imitat.

—De què collons parles, tòtila?

—Si m’insultes sense gràcia, jo…

—Tu, què? Tu em dius coses feridores a cada moment.

—Què et passa, guapo? T’has trastocat del tot?

Quedem muts, tots dos. Ella em mira i jo abaixo la vista. Tinc les mans premudes sobre el paper on anava escrita la meva meravellosa traducció, que no ha resultat lluminosa. Aleshores diposita la seva mà petita i morena sobre les meves mans nerviüdes i m’acaricia.

—Àlex, perdona’m. T’insulto de broma, i mai de forma feridora, i el teu «tòtila» ha estat una escopinada. Sé que hi has posat esforç, a fer això, però de debò que…

Hi ha un silenci.

—Perdona tu, Fanny. Què anaves a dir?

—Mira, escolta això.

Sense mirar el llibre, recita:

La faig callar. Sí: hi ha paral·lelisme, però no és tan fàcil. Els conceptes són uns altres.

—Ho sento, bonic, rei, nin: el teu poema també és molt bonic. I no és tan enrevessat com aquest que m’has fet aprendre de memòria.

Aleshores tombo el cap sobre la seva falda, perquè aquí tot està permès i ella m’acaricia el cabell i el front i sento que sí que són lluminosos, al capdavall, una traducció torta i un dimecres de cendra ple de remordiments.

La meva Fanny.

I tanmateix, ara que les coses rutllen, i que tinc qui em faci companyia i qui s’endinsi en el meu cap trastocat i el meu cor devorat pels cucs del dolor, i com que sóc tenaç i em transformo no sols canviant de pell com les serps sinó girant les rodetes que fan que tu siguis tu… No crec en la tabula rasa, és clar, però sí que crec que hi ha tantes combinacions genètiques i tants aprenentatges similars però diferents… És a dir que hi ha, doncs, individus. O és la societat que és concreta i l’individu, una abstracció? No era Durkheim qui ho deia, això? Aquell clarivident jueu, agnòstic i tímid, que creia en la ciència i que va morir de dolor per la mort del seu fill? Fa tant de temps, molt més que les dècades que me’n separen —abismes i abismes d’experiències, de ponts travessats en la foscor, de pèrdues irremissibles i de xipollejar en el viscós llim de la merda pròpia i aliena—, en fa tant, de temps, que el llegia, que procuro oblidar tot allò una mica cada dia. Eliot i la Fanny, seriosa, recitant-lo. Jo entotsolat en un poema bellíssim i demostrant que sóc un infeliç amb l’urc de la saviesa estúpida dels llibres. Una tarda a Central Park, repenjat a la falda d’una noia bonica, fet un infant que té dret a la tendresa que mai més mai més mai més et donarà ningú. Potser et desitjaran, potser t’admiraran, potser et faran riure en una borratxera d’acudits verds, però la tendresa, biològica i atàvica, és a les mamelles de les mares —llevat de la meva i d’uns quants milions de mares eixorques— i als ulls protectors de les femelles que tenen el son tranquil.

La foto que em dec. Que li dec a ell. És a dir: a mi.

I passo pel carrer i miro, entrelluco cares, alguna cosa insòlita, que a hores d’ara, amb milers, milions de telèfons disparant fotos han perdut la seva gràcia de ser una troballa. Sé que és aquí fora. Els meus ulls tenen un color fals, però la mirada és atenta. La llum és perfecta al capvespre. Disparo aquí i allà. Passejo amb la Fanny. N’hi parlo, ella em recita més Eliot (segur que no ho entén, pel to de veu que hi posa),^[33] i jo li dic, nena, serviries per a actriu i ella em dóna un baticul ple d’afecte i de complicitat.

I tanmateix no ens desitgem.

Som germans.

Compartim una aventura estranya. Som Matrix.

O senzillament, retem homenatge a un mort.

La foto.

On és?

Calypso ne pouvait se consoler du départ d’Ulysse. El fràgil Telèmac va a cercar son pare. Perquè és la seva arrel o perquè els pretendents s’estan menjant la hisenda?

Un altre record que em travessa, submergit en l’aigua amniòtica del meu renaixement en el cervell d’un altre, però que és meu. O d’aquell altre. Jo ja no existeixo. Potser no he existit mai. I un altre flaix: la «música callada»,^[34] quina bella troballa! I encara les «unpainted pictures» que va fer Nolde d’amagat, quan va esdevenir un artista degenerat als ulls dels grans degenerats de la història, i pintava a les golfes, a cegues. Pintures no pintades. Els processos de la memòria són imprevisibles i erràtics.

Sóc a Lexington, badant entre la gent i entomant un aire càlid com un petó, i aleshores el veig. La veig. És això el que buscava. Només havia d’obrir els ulls i mirar com un fotògraf.

És un noi, més o menys de la meva edat. Porta una samarreta de ratlles i texans, tot i que va amb sabates de cuir. Duu al cap un mocador de coloraines, lligant-li el perímetre del front. Té una barba curteta i els cabells semblen també ben curts, malgrat el mocador que el tapa. I tanmateix, el vent aixeca la breu aleta del mocador i veig que li manca una orella. Hi té una cicatriu irregular i antiga. El veig per darrere i veig la foto. Li tusto l’espatlla:

—Em deixes que et faci una foto?

—Per què?

—Perquè sí.

—No —i fa un gest amb l’espatlla com per espolsar-se’m, dibuixant una circumferència amb el colze.

Camina de pressa i jo quasi corro, a darrere.

—Ei, tu, que et pagaré!

S’atura i es gira a mirar-me. Em calibra a poc a poc. Massa gran per ser estudiant i massa net per ser un captaire.

—Quant?

—Què?

—Que quanta pasta em donaràs per la foto!

—Deu dòlars.

—Vint.

—Quinze.

—Fet.

Li explico que la foto ha de ser per darrere i que m’interessa que giri una mica el cap, com quan li he tustat l’espatlla. Fa que sí i allarga la mà. Li amollo quinze dòlars, tement que arrenqui a córrer.

La càmera m’ho ensenya, com si tingués ànima i cervell propis, jo només miro per l’objectiu i em fueteja la cara l’enorme melangia, l’obscena injustícia d’aquella cicatriu cargolada i neta.

—Ja està?

—Sí.

—Escolta, tio, si em parles de Van Gogh et trenco la cara, ho has entès?

—No se m’havia acudit. T’ho diuen sovint?

—Com que ningú no sap res de res, la gent més primària té notícia de Van Gogh per les pel·lis i per l’orella. Imbècils. O el paio del crit. Samarretes i samarretes i la gent fent veure que saben de què parlen. El món és ple de cretins.

—Saps que Beethoven és més famós per la seva sordesa que per les seves simfonies?

—I aquell tipus, l’Snowden, més famós per robar secrets que pel seu talent informàtic?

—Que el bombin, l’Snowden. I l’Assange.

—Vols que prenguem un cafè i xerrem?

—Pagues tu?

—Sí.

S’ho pensa i fa que no amb el cap i comença a caminar. Al cap d’uns metres i quan ja giro cua, em crida:

—Eh, tio: què en faràs, de la meva foto?

—No pateixis, que no se’t reconeix.

—D’acord.

I tot de sobte es posa a ploure, amb aquella intensitat elèctrica i urgent de la pluja de Nova York.

A casa la miro per tots els costats. La calibro. Sento que em batega furiós el cor, com quan tens un examen o com quan el metge et diu que t’ha de practicar la fimosi.

Aquesta és meva. No és de la Fanny, tot i que em sento roí de pensar això (jo no sé res de la vida d’ella, oi?). La imprimeixo en paper, la toco, l’oloro. És una foto viva. És íntima i dolorosa, és la pèrdua del teu berenar perquè te l’ha pispat el xuleta del col·le. I alhora és aquella carícia que excita i desapareix. Txas, txas. S’obre i es tanca. És la bellesa golafre de l’abella a dins la corol·la de la flor i la vella cridant al cel en un bombardeig, i l’assassinat de monsenyor Romero a El Salvador, i també un somriure amistós en una estació de tren i el perfil daurat d’en Jonàs, i la mà arrugada per l’aigua d’un infant espantat.

Aleshores escorcollo les adreces de l’iPad d’en Jonàs. Aquí, a casa, sempre o quasi sempre tenim Wi-Fi. Tot i que ell anava sovint al cibercafè, perquè hi tenen uns aparells magnífics, que ja s’han fet vells. El temps en informàtica no té res a veure amb l’espai i el temps de Newton. Hi ha una adreça electrònica i un mòbil, però només hi ha dues inicials: HP, com els cavalls de vapor que estudiava en els rovellats llibres de física de la meva infància (si en fa, de temps, pobre Àlex-Jonàs!).

Hi truco, una mica inquiet. M’havia contat massa poques coses, en Jonàs. I ara que sóc ell, tinc llacunes de memòria, com els malalts d’Alzheimer.

—Hola?

—Sóc jo, en Jonàs.

—Ah. M’agafes a punt de sortir. Faig tard.

—Tinc una cosa.

—Una foto com la darrera, la de la sabata de dona?

—Millor.

—Ja saps que jo pago poc.

—Ho sé.

—A veure: la pots portar…, avui és dimarts, dimecres no, dijous? A les cinc?

—On?

Silenci.

—Ets en Jonàs, oi?

—Qui, si no?

—Al meu despatx de la Columbia, com sempre.

Fa un llarg sospir i penja.

La universitat de Columbia em resulta un laberint i trobo tot de persones que em barren el pas. Jo només tinc unes inicials, però ho he buscat i suposo que es tracta de Henry Penrose, seguit d’unes inicials que volen dir doctor en alguna cosa. Una alumna tímida i amable és a la fi qui m’informa. El doctor Penrose és professor de literatura nord-americana i té el despatx a l’ala D, cinquena planta, rere la biblioteca.

Tot i la vaguetat de la descripció, no em costa de trobar. A Internet no hi havia cap foto i no he gosat preguntar a l’estudiant tímida quin aspecte té el professor de literatura nord-americana.

Hi ha una porta amb el seu nom i quan hi tusto, oh meravella, sento que em diuen que entri. Hi ha un home jove, calb, en mànigues de camisa i amb els peus, descalços, sobre una pila de llibres. Hi ha una finestra enorme per on entra una claror excessiva, però el professor que llegeix uns papers només somriu. Quan aixeca la vista diu:

—Ah, ets tu?

Sembla desil·lusionat.

No hi ha cap cadira on seure, així doncs em mig assec a l’escriptori, motiu pel qual una tasseta de cafè amagada vibra i m’amenaça amb un vessament lamentable. Seria patètic. Sóc patètic, com diuen els nois joves.

Em torna a mirar.

—De debò no vas quedar escarmentat de la darrera vegada?

—A què et refereixes?

—Al preu. Vas fer uns crits que quasi vénen els de seguretat, i pots pujar-hi de peus que, aquests, no gasten compliments.

—No m’importa el preu.

—Ara ets ric?

—No. Vols veure la foto?

Hi ha un silenci llarg i aleshores m’adono que estic pressuposant massa coses. Potser aquest paio no té res a veure amb les fotos. Potser trafica amb drogues. O amb persones. Però en Jonàs no estaria embolicat en res lleig. Ell estava fet per ser estimat.^[35]

Tant és, no? Així doncs, trec la foto. La tinc en paper brillant i és estupenda. La hi poso a davant del paper que llegeix.

Hi ha un silenci més llarg encara.

—Ets bo, grandíssim fill de puta. A Zone 0 es tornaran bojos. És…, deixa’m trobar les paraules. Ja saps la meva teoria, no? Si una foto no es pot descriure no és una bona foto. Als meus estudiants els provoca calor a les galtes i ganes de bufetejar-me. I tanmateix és la pura realitat. La paraula. La paraula. Aquesta és la clau. El Verb. L’origen de tot. Com era, allò? Ah, sí! Un concepte que no pot ser dit en paraules no és un bon concepte. —Més silenci. Ja no estic incòmode—. Diria que és commovedora, però l’adjectiu és pobra. És una imatge de la felicitat estroncada. És un cop de puny a l’estómac. Recordes allò, com anava? Una cosa com que els blancs bons cerquen negres pobres. És dir, mira, hi ha hospitals i hi ha avenços de cine. Però hi ha un paio jove que es passeja per Nova York sense orella. Fills de la prosperitat: sou els grans fills de puta del món. Llenceu menjar i doneu almoines. Teniu la millor policia del món per mantenir l’ordre i la justícia més lenta que depèn del preu de l’advocat. Teniu els millors pintors i els millors escriptors, però tots pinten o escriuen sobre el dolor o sobre l’humor, que són dues cares de la mateixa moneda, perquè… T’avorreixo, Jonàs?

Faig que no.

A la nit sopo amb la Fanny i li ho conto tot. M’increpa i diu que vol veure la foto de seguida, cabró de merda, i jo la hi ensenyo. Es posa les mans a la boca i diu:

—Ai, fillet, no saps com t’estimo! Sabia que ho aconseguiries. És això el que buscaves, oi? Té, preciós.

I com si fos un nen, en comptes d’un petó em premia amb un caramel de menta. Després té pressa i em deixa sol i jo busco el recer de la Janet, però avui està ocupadíssima (fuig, fuig, que cremo!).

Quan estic estirat al llit, en la penombra, feliç com un col·legial que ha tret un excel·lent, pica la Janet a la porta i quan obre —ella tota sola, sense esperar la meva resposta— fa:

—Quant de temps fa que no tens sexe?

—Reina, el teu home és a baix.

—I què? Repassa factures. Tu has estudiat mai un home repassant factures? Crec que les factures tenen el poder de xuclar els homes. Són hipnòtiques. Senzillament desapareix. —No estic segur de voler sexe—. La darrera vegada no et va agradar. Però sé trucs. Sospiraràs de plaer, deixa’m fer.

—Primer et vull ensenyar una foto.

La mira i diu:

—Qui és el paio sense orella? Van Gogh?

Jo salvo el meu sexe afamat de la seva envestida. Avui, Janet, no m’agrades. Ho dic mentalment, això. Se’n va sense enfadar-se. I murmura que té un aparell que li ho fa millor que cap home. Feliç ella. A mi la masturbació em deixa només abaltit.

La selecta revista universitària Zone 0 publica en portada la meva foto. I tot seguit un parell de revistes em telefonen untuoses i tenen unes sobtades ganes de conèixer-me.

Sóc un tio collonut, eh que sí?