II

Fanny

La vella aixeca un peu, només uns centímetres, just per passar-lo sobre el forat de la faldilla, que jeu a terra, amb l’obertura a sobre; la trepitja, però d’una estrebada l’allibera, i després comença amb l’altre peu, el malalt. A continuació s’ajup molt a poc a poc per collir la faldilla i aixecar-la per sobre dels malucs. El joc de cada dia. Se sent música al carrer, aquests ja deuen haver començat amb la festa del barri, tan d’hora que és! I és que van torrats, tot el dia. De sobte una noia xiscla, però el seu és un xiscle barrejat amb riure. Agut agut agut. La senyora Leonor, quan ja té la faldilla cordada al seu lloc, només aleshores, s’asseu a posar-se les sabates. Les incòmodes, les de sortir al carrer. Té mig cos paralitzat d’una hemiplegia i viu sola, si és que no comptem l’Encarnita, la boliviana que ve cada dia a fer-li la casa, el dinar i les fregues. Costa molt cordar-se la sabata dreta, perquè és la banda esquerra la que està paralitzada. En acabat, es gira al mirall del tocador del dormitori; és ovalat, presidint un tocador antic. Fins i tot ella nota l’olor de florit que té la cambra. Olor de vellúria, de son amb roncs, d’orins colgats a sota el llit, d’una suor rància que mata el desodorant però que és a sota, fent babarotes al seu nas tort de vella estrafeta. A sota mateix del balconet —és un primer— un xicot diu a crits vés a buscar-les tu, collons, que jo ja hi he anat tres vegades, i tots hem de contribuir, que em preneu per idiota o què? I a continuació algú connecta música d’aquella que fa to-tom-to-tom com un cor extret del pit i bategant al mig del carrer. Andreu —sent que crida una dona—, a veure si t’afanyes, que vol ploure! Els barris de Barcelona són com un poblet. Si fos tafanera, la senyora Leonor, vídua de metge i amb uns sòlids estalvis que la fan sentir segura davant la gent i insegura davant probables lladres, que sempre guaiten, com els ulls del caçador, doncs si fos tafanera hauria conegut els autors de totes les veus. Ara ja, qui cridi o qui clami o qui es mori —que vagin passant, pensa en secret, amb malícia—, tant li fa. Un cotxe aparca molt a prop i algú pica al capó i crida, que no es pot aparcar, home, ni que sigui metge, que estem enramant el carrer, que no ho veu? Jo és que ja no puc més. La gent és idiota.

Es ruixa les aixelles amb l’esprai que fa olor de llimona i es posa la brusa. És de tela lleugera, marró amb llunes blanques. Totes les bruses que té es corden de dalt a baix, per passar millor el braç mort. El mirall, rovellat en les vores, li ensenya sense pietat una cara mústiga, una pell flàccida, unes faccions tortes, uns llavis primíssims, una grogor decadent. I tanmateix, està orgullosa de viure sola, de defensar-se sola. I no hi ha dia que no s’alegri que en Pau s’hagi mort. Pau l’egoista. Pau com la boca d’un peix que menja i menja carnada fins que algú va estirar l’ham cap amunt i apa, ja ho has vist prou, això d’aquí. Pau que donava ordres, que se n’anava de putes, que gastava en ell i estalviava en els fills i la dona, que era un metge antiquat i un carca d’aquells que coven sospites perquè tothom és a l’aguait per fer-li la llufa. Pau donant ordres, Pau dirigint què es menjava i què no, Pau que allunyava els fills de casa. Pau gasiu, pollós, miserable. Mesquí. Ara cria malves i vine’m a darrere amb una orquestra sencera sonant.

Se sent la veu alegre de l’Encarnita, señora Leonor que soy yo. I es posa a cantar. Quantes vegades li ho ha de dir, que no canti tot el sant dia, que això fa vulgar. Es pentina a poc a poc, els escassos cabells que reclamen una bona ració de perruqueria. De sobte, alguna cosa grossa que es trenca i tot de renecs. El carrer és ple de gent indignada que s’acusen els uns als altres. Aquest pallasso de moro de merda, mira que veniu a robar-nos la feina i a sobre us hem d’aguantar la pudor que feu i les manasses que teniu, que no serviu per a res. Però si és en Jaume, que se li ha tirat a sobre. I què, és que jo puc veure-ho tot, amb l’embalum de les caixes? I ara què fem. Doncs caixa comuna i en comprem una altra. Nano, jo estic escurat, i encara que en tingués, qui la fa, la paga. I a aquest desgraciat li demanaràs diners, si no té ni per menjar? Mira que et passes!

—Encarnita, que hem de sortir!

El carrer és ple d’andròmines i la minyona ha de posar molt de senderi perquè la vella no prengui mal. Ella enarbora un bastó de caoba, amb el puny d’ivori. La gent la deixa passar. Quan arriben al banc, ordena a la noia que s’esperi a la porta i ella entra tota sola. En Joaquim, l’empleat, s’aixeca a avisar el director de la sucursal, perquè la dona mai no ha tocat els diners i forma part de l’exèrcit dels fons sòlids de la Caixa: els fonaments.

—Senyor Carmona, vostè farà els papers, oi que sí? Gràcies, eh? Jo, ja veu…

El somriure d’un banquer és semblant al del tauró quan va a empassar-se un peix menut, absolutament desemparat.

—Vull enviar mil euros a Nova York, sap? Però ha d’anar a aquest nom i a aquest compte.

La vella extreu de la bossa de mà —de pell de cocodril, negra— una postal on posa:

—Vostè ho llegirà millor que jo, que m’he de canviar les ulleres i mai no trobo el moment.

El director copia el nom i el número i llegeix el contingut de la postal i sent un pessic de compassió per la vella i pren nota mental de la pila de consells que ha de donar al seu Jaume, quan sàpiga parlar i escoltar.

Feta l’operació, la vella es repenja en el seu bastó de caoba i vori i torna majestuosament a casa, enmig dels embalums del carrer, amb l’Encarnita a darrere. Que és el lloc de les minyones, de tota la vida.

La cruel mare dels Desigs i el fill de Sèmele, la tebana, i també l’esbojarrada Llicència m’ordenen que torni a adelitar-me en amors ja extingits. M’abrasa la bellesa de Glícera, que resplendeix més clara que el marbre de Paros; m’abrasa la seva delitosa procacitat i el seu rostre massa perillós de contemplar.^[9]

L’Àlex ho llegeix, en un llibret rebregat que ha salvat del naufragi, en veu alta. Són tots dos nus, en Jonàs estirat al llit, que fa flaire de semen i de carícies, de pell suada i de la fragància de l’amor, i, una mica en diagonal, repenjant-s’hi a sobre, l’Àlex, amb el llibret a la mà. Sadollats. En Jonàs, és clar, fuma un dels seus cigarrets prims i escolta. La bellesa de l’un i el solemne candor de l’altre en fan una gloriosa estampa que, secretament, a en Jonàs li hauria agradat fotografiar.

Queda’tqueda’tqueda’t. Queda’t amb mi. No te’n vagis mai.

L’Àlex sent que té una sargantana a dins dels calçotets i desigdesigdesig als capcirons dels dits, als pelets del bescoll, suara acariciats per l’amic. L’exaltació. L’exaltació encega, l’exaltació és tenir dues dimensions i que una mà gegantina t’aixequi en l’aire. Exaltació és posar l’enteniment en stand by i lliurar-se a la respiració immensa de la natura, al joc geomètric dels astres, a la biologia salvatge d’un salvatge (no li diguis mai salvatge a un salvatge; no li diguis mai home a un salvatge; no li diguis mai salvatge a un home).

—Però si me’n vaig demà, Jonàs! No tinc permís de residència!

—I què? A Nova York el vint-i-cinc per cent dels habitants són clandestins. Clandestí: sona eròtic, oi? O ser membre de la resistència. Un heroi, amagat i discret, que destil·la ètica kantiana: l’imperatiu categòric i totes aquestes collonades que t’agraden tant.

—Deixa’t de romanços. Per què no véns tu amb mi, eh?

—Perquè tu no sabries què fer amb mi a Barcelona i jo sí que sé què fer amb tu a Nova York.

—Què?, què faràs amb mi?

—Primer buscar-te una feina de supervivència…

—Netejar vàters?

—O repartir pizzes.

—Però si no conec Nova York!

—Cambrer.

—Uf!

—I tot seguit buscar-te algú que et faci un contracte. Quan tens contracte, pots sol·licitar permís de residència i de treball. Una empresa americana, encara que sigui petita, dirigeix les closques calbes del sistema funcionarial i fins i tot les dels gegantins policies. Els has vistos? Fa mal la bufetada que no t’han donat només de mirar-los.

—No tinc diners, Jonàs!

—De moment, ens repartim els meus. Tens a qui demanar-ne?

—Sí, però com me’ls envien?

—Fes servir el meu compte.

Queda’tqueda’tqueda’t. Queda’t amb mi. Menja’m, beu-me, penetra’m, furga sota la meva pell, escolta reclinat sobre mi el meu cor i xucla’m els dits dels peus. Agafa entre totes dues mans la meva verga erecta i llepa-la i deixa que arribi a la teva gola. Queda’tqueda’tqueda’t. Amb mi.

Estic construint un prestatge. Les fustes les he trobades al soterrani on hi ha dues velles rentadores, que necessiten ser elles les rentades. Estan força bé. I la Janet m’ha deixat un martell. He comprat claus i pega, d’aquella tan forta. I ara sóc fuster. Potser tindré un fill, per intervenció divina, i el crucificaran. Podrits matadéus de merda. A sota del sofà rebentat d’en Jonàs he trobat una bona ració de llibres. Alguns fan venir ganes de llegir-los; d’altres, de mirar-los. M’agrada treballar amb les mans. M’agrada que en Jonàs, en arribar, digui tio, jo flipo, o se m’empina només de mirar el teu prestatge o alguna marranada ben dolça.

M’ha explicat amb paciència qui és en Ben, el milhomes del bar, i el paper que juga en la seva vida la Fanny. I ara sóc un munt de merda emocionada. He rebut els diners de la mare i ara visc al pis d’en Jonàs, i estic buscant feina. En Jonàs és fora, fent fotos, i jo clavo martellades. M’agrada aquesta fusta: no és un conglomerat, sinó fusta de debò. A casa teníem llar de foc, tot i que l’enceníem poques vegades, perquè tenia no sé quina cosa al tiratge. Quan venien visites. Era una delícia. Una vegada el meu pare em va mirar desaprovadorament perquè sense manar-ho ell jo m’havia aixecat i estava alimentant el foc amb un tronc gros. Va dir: «Caram, Àlex, que la fusta no creix als arbres!». Semblava un acudit, és clar. I em va fer riure. Aleshores es va alçar, em va engrapar la camisa i em va bufetejar. No feia mal, el pare, quan pegava (era massa ben educat per a això), però sabia pegar de manera que et sentissis humiliat. Penso que no era conscient que havia fet un acudit, sense voler-ho. I que per a ell pegar era una mostra de poder de la qual no se’n sabia desfer. Penso que era un grandíssim fill de puta, malparit i malnascut. Ja ho pensava aleshores, però ell no podia bufetejar-me els pensaments.

El prestatge m’ha sortit recte i ferm i jo n’estic satisfet. Ara col·loco els llibres, per ordre d’alçada. Piquen a la porta.

És en Ben i jo faig un pas enrere. Però el pobre orat no se’n deu recordar, de les seves amenaces, perquè fa:

—Diu la Janet si vols el trepant.

—Gràcies, Ben, però ja l’he fet servir i l’he retornat al cistell de les eines del cobert.

Comença a ploure i els dos ens quedem mirant la finestra, esquitxada d’una pluja fina i violenta. Fa soroll de sorra, de grapats de sorra que algú llancés contra els vidres. I tanmateix la llum ha augmentat i la temperatura ha pujat un xic. És una pluja nutritiva i calenta que ve a aixoplugar-nos.

—Vols un cafè, Ben?

M’adono un segon massa tard de la niciesa de la pregunta: en Ben tragina cafès tot el dia. Però no riem. Els acudits involuntaris ja no són graciosos, d’ençà que el pare em va pegar. Els va esborrar del mapa del riure.

—Què fas? —pregunta en Ben mirant el prestatge acabat. No és tan beneit per no saber-ho. Vol conversa? Jo tinc conversa. En tinc a gavadals. Sé fer converses buides, en la comèdia de les trobades socials; sé fer sentències, quan vull impressionar; sé parlar de coses de què no tinc ni idea i assentir cerimoniosament quan el meu interlocutor hi afegeix alguna cosa. Puc parlar, per exemple, del motor d’un cotxe i repetir alguna frase llegida i deixar que la niciesa no faci forat enlloc, perquè la niciesa és àcid sulfúric, que crema la pell, els ossos i les vísceres si hi arriba. I que és a tot arreu. Com era allò? Ah sí: «Val més restar callat i que sospitin la teva niciesa que no parlar i treure’ls del dubte»^[10]. Això em porta a una altra sentència, aquesta en veu alta (per què carall vols impressionar aquest pobre xicot?):

—Saps, Ben? Diuen que les tres coses més difícils d’aquesta vida són: guardar un secret, perdonar un greuge i aprofitar el temps.^[11]

Quan en Ben se’n va, acabo d’arrenglerar els llibres i en separo un, de fotos, que espero que en Jonàs em comenti. A mi m’agraden les citacions i a ell les fotos. Tots dos plegats som un llibre il·lustrat, dels que la gent compra com a regal. O comprava, quan els llibres triomfaven a les llibreries i les biblioteques públiques eren silencioses i respectables.

El cas és que en Jonàs estava emmerdat. No tant de la droga com de l’alcohol, i en canvi tenia, en els moments de lucidesa, un rar sentit per fer la foto justa, la que no és sensiblera però et pessiga l’ànima. Vivia en silenci i menjava al bar, fins que la Janet el va recollir de terra, a l’escala, cobert de vòmit i de vergonya, i se’l va afillar. La Janet és filla d’hebreus, uns hebreus hongaresos; el pare havia mort de misèria abans de tastar les fresques i delitoses fruites del país de la prosperitat, tot just arribats, i la mare es va tornar senil i després boja. En Wilfred era expolicia i fort i la volia com un foll vol la seva follia. S’hi va casar i la va ensinistrar en el bar, en la cuina, en l’anglès, en els secrets de l’amor, que molt pocs dominen. La Janet cuidava sa mare, cuidava el germà retardat d’en Wilfred. I ara s’havia afillat el llogater de dalt, que era bell com els actors de cinema. Era un borratxo. I ella el va portar al metge, el va fer entrar en una de les societats d’antialcohòlics, el rentava. El va dutxar moltes vegades, admirant el tors i el sexe d’aquell déu caigut.

Quan ja caminava sol i feia fotos glorioses, va recaure. I aleshores se’l va quedar la Fanny, una puteta molt maca que sempre sopava al bar, quan no tenia cèntims, sobretot perquè li fiaven. La Janet l’adorava, en Jonàs, una adoració exempta de pensaments libidinosos i que en Wilfred mirava amb tendresa, perquè li era evident que la seva dona, estèril, havia trobat un fill; un fill que no podia ser en Ben, que era adust i malcarat. Sí, l’adorava, però la Fanny l’estimava, libidinosament, i, alhora, com una dona maltractada que es reconcilia amb els homes. En Jonàs estava mancat de desig, era el Crist jacent sobre els genolls de la Mare de Déu, Aquil·les amb una llança a la mà, James Dean esmicolat sota les rodes d’un cotxe, i el melancòlic Byron i el coratjós Tirant. Fanny el servia, l’escoltava, li va aguantar dotzenes de vegades el cap mentre vomitava, vigilava la seva dieta, li eixugava llàgrimes. L’estimava així. A les novel·les victorianes sempre hi ha una puta bona, de bon cor, i una senyoreta de bona família dolenta i de cor roí. La Fanny li va fer d’infermera i de metgessa, el va banyar, el va obligar a prendre’s les pastilles —les horribles, humiliants pastilles que, si beus, et fan sentir com un moc trepitjat—, el va fer jurar que mai més mai més mai més, el jurament que sempre fan els borratxos, per transgredir-lo i sentir-se una rata rosegant formatge florit cobert de merda. I un dia, sobtadament, en Jonàs va deixar de beure. De debò. Encara prenia alguna amfeta, però no prou perquè li fessin veure serps al sostre de la cambra i destrals assassines al capçal del llit. I es va posar a fumar. Diguin el que diguin les doctes sentències dels qui controlen la nostra por amb una calavera a les mans i un llibre de medicina a l’altra, fumar no fa els estralls de l’alcohol.

La Fanny va ser la seva germana i la seva còmplice. La Janet se’ls estimava tots dos, i deixava que la Fanny sopés de franc i que en Jonàs vomités a l’escala, tot i que costa molt netejar els vòmits dels altres, perquè fan una olor estranya, àcida i denigrant, són un estigma i el senyal d’un fracàs; costen quasi tant de netejar com els vòmits propis, que aquests són un cop d’ull a l’infern, amb el cap submergit a la tassa del vàter.

I en Ben. En Ben adorava la Fanny i adorava en Jonàs i com que sentia parlar d’«aquells dos», com si follessin als racons bruts del bar, sempre va creure que eren parella. Un homenàs com ell i era una criatura indefensa. Ell podia matar amb una sola mà i una paraula sòrdida dita sense cura podia matar-lo a ell.

En Jonàs podia sobreviure si sabia que elles dues, i l’ombra fúnebre d’en Ben al darrere, i la benèvola indiferència d’en Wilfred encara més endarrere, eren a l’abast. En Jonàs tenia aquestes crosses i sabia que no podia caminar sense.

—Uau! Quin prestatge! I que bonic està l’apartament. Sembla que m’he casat amb una doneta coqueta que només em vol per les meves qualitats i no pels meus diners.

—I ara! Si estic amb tu és pels diners, que no ho veus?

Un petó, superficial, de matrimoni ben avingut. L’oloreta que surt de la bossa que porta en Jonàs, directament comprada al Chicken House, fa flaire de família, de llaços sensorials, de promeses tàcites i de somriures amagats.

Havent dinat en Jonàs porta una notícia i l’Àlex té un llibre que vol que li expliquin, com el nen que no pot anar a dormir sense que el pare li llegeixi un conte. La notícia primer:

—És una botiga de queviures. D’uns mexicans. És al carrer 131, a Queens. L’home l’ha deixada i ella i la germana petita tiren endavant el negoci. Però necessiten un mascle —i aquí somriu i li fa una breu carícia al nas, i, oh, no, l’Àlex s’enrojola com una adolescent que encara no domina les hormones— que tragini les caixes, els bidons d’aigua, les verdures, que mati ratolins i escarabats. Bé, els escarabats ja ho fan elles, però els ratolins els fan por. A totes dues.

—A mi també.

—Doncs t’aguantes. Si algú pregunta, ets un cosí que està de visita i que els dóna un cop de mà. Paguen una misèria, però són amables. No parlen anglès, però tu sí que parles espanyol.

—Quan començo?

—Demà.

—Demà?

—Sí, demà. No cal que vagis a la barberia ni al sastre. Encara estàs massa bé per al que elles volen. Ah, i no et deixis seduir. Les mexicanes són de sang calenta.

—Les sueques i les noruegues, també: ho diu en qualsevol llibre de zoologia.

—I ara el llibre. I per cert, m’ha dit en Ben que t’ho fas amb la Fanny.

—No.

—Però t’agrada?

—Com vols que…? Estàs ben sonat.

—Una mica, doncs. El llibre. Són fotos de reportatges històrics. Aquelles en què es pot posar al peu «El fotògraf hi era», i que imprimeixen als llibres d’història. Mira aquesta: és magnífica.

L’Àlex mira un nen a la cua d’algun lloc populós amb un platet ple de menjar a la mà. Al peu posa que és de Werner Bischof, i que allò és un camp de refugiats de Corea del Sud.

—Em pensava que no t’agradaven les fotos en què surten criatures.

—La majoria, no, perquè veig la intenció del fotògraf de despertar la sensibleria de l’espectador. Els nens estan bé en els anuncis, que no amaguen el que volen vendre, però en reportatges és un recurs fàcil. La crueltat humana, que és infinita, si mossega una criatura ens desperta un atàvic sentit de protecció. I és fer trampa. Com a fotògraf, vull dir.

—I aquesta?

—Aquesta és magnífica: és Catherine Deneuve amb Luis Buñuel en el rodatge de Belle de jour. Són uns podrits: com que és una foto d’agència, no consta el nom del fotògraf.

—I aquest no és Aldo Moro? Va morir així, al mig del carrer?

—No, no: és un guardaespatlles d’Aldo Moro.

—I aquesta?

—Aquesta és una obra mestra: és de Martin Chambi. Són pagesos peruans, amb els seus ponxos i cara d’estupor, davant de la justícia a Cuzco. Fa ganes de sortir al carrer cridant i maleint els déus.

—Just al costat d’una xapa de Hoover presentant-se a la presidència dels Estats Units.

—Eecs!

—I aquests?

—Aquesta és d’una dona magistral: Margaret Bourke-White. Són ciutadans de Weimar a qui es va demanar que veiessin l’evidència de l’atrocitat al camp de concentració de Buchenwald, acabada la guerra. Guaita les cares. Hi ha una certa altivesa però també alguna cosa commovedora, l’ombra de l’ala de la culpabilitat col·lectiva. La compassió, que és universal. La culpabilitat és negra i la compassió és blava.

—Vols dir?

—Tu, Àlex, sabies que aquí ser blau o sentir-se blau vol dir que estàs trist?

Rosario no tenia més de vint anys i la seva germana, Maria, uns dotze. Eren baixes, rodanxones, de cabells lluents i de pòmuls alts. Eren coratjoses i a fe que sí que necessitaven ajuda. La seva botigueta era de tota mena de queviures. Hi havia escarabats a dojo i les insensates ruixaven amb insecticida verinós patates i enciams. I tanmateix, la botiga estava neta. Les inspeccions a Nova York són dures. Rosario deia que preferia que a les patates, que en definitiva s’han de pelar, afegia, hi hagués una mica de ruixim tòxic que no que un inspector veiés aquests desagradables animalets corrent per la botiga. La Maria n’escombrava cada matí una bona ració. Algunes encara espeternegaven, potes enlaire. Les dues dones només parlaven espanyol, però deien que entenien l’anglès. Vaig intentar explicar-los els avantatges que tindrien si aprenien l’anglès.

—¡Mira el españolito este, que habla como un predicador!

Havia de ser-hi ben d’hora, però marxava a les cinc de la tarda. Primer dinava amb elles, però aviat em vaig afeccionar als burger del voltant, que eren barats (oliosos, pudents, amb el terra ple de deixalles, però barats) —i jo volia estirar al màxim els diners de la mare—, perquè el menjar que elles preparaven em feia venir cagarrines. Les espècies, suposo, perquè eren estranyament netes, totes dues. Jo no sols ajudava sinó que de mica en mica vaig començar a atendre clients —sobretot angloparlants— i també a fer números i a redactar les comandes, a mà. Els vaig fer comprar un ordinador de segona mà i els el vaig posar a to. Però me’l van carregar al meu compte.

—¡Mira si eres machito! ¿Que no lo compraste tú, para tu regalo, el computer?

Paciència.

Un dia va entrar un paio i em va dir que què hi feia, treballant allà. Ostres, un inspector. La Rosario es va materialitzar al meu costat i va dir que era un nebot. Era irrisori: les dissemblances físiques eren enormes.

Jo vaig aclarir, en anglès:

—Sóc amic d’Óscar, el nebot de la senyora Márquez, la propietària. Estic passant uns dies a Nova York i he vingut a visitar-les. No em fa res ajudar-les.

—I què et paguen per la teva generositat?

A mi encara em costava entendre l’anglès de debò, el del carrer, quan masteguen trossos sencers de paraula, però tenia massa por que s’hi fiqués la Rosario i la cagués.

—Pagar? Però si no tenen ni un centau!

—És la teva bona obra del dia? Què ets, un sant o un boy scout?

—Sóc un penjat que passava per aquí. Home, no costa tant ser amable.

—Prefereixo no tornar-te a veure. Gasta la teva caritat al teu cony de país. Y tú, Rosarito, ¿no me das un refresco, chalana?

El carrer 131 de Queens és un carrer bonic. Hi ha un pati enreixat amb tela metàl·lica amb uns atrotinats cistells de bàsquet i el terra trepitjat massa vegades fins a fer-ne una massa entre el color salmó i el color de la merda. No hi vaig veure jugar mai ningú. Els xavals del barri devien anar-hi a la nit, a bescanviar porros i algunes gotes. Eren sens dubte adolescents irats, detritus d’una societat opulenta que escup cendra inútil per la xemeneia de les fàbriques, com els nazis escopien cadàvers gasejats. Un adolescent irat és sempre perillós. I més quan la ira no té remei. Els programes d’inserció laboral són irrisoris i la gent riu i fa trampes. Els pares es queden les ajudes per als fills i els fills roben queviures i rellotges platejats.

A les papereres sovint hi veig xeringues, pells de síndria, preservatius, diaris, plats de plàstic amb restes de menjar. A boqueta de nit, el terra fumeja com si tota la ciutat s’aguantés en un núvol calent i uterí. A la vora, hi ha Jamaica Avenue, que és un carrer tumultuós i força agradable. Hi ha camells arreu, però no es fiquen amb tu si no molestes. El pitjor de la meva feina no és el salari, sinó la distància. Trigo ben bé dues hores d’anada i dues més de tornada. La tornada, però, és emocionant. Hi ha, sencer, el mapa del meu desig, esperant-me, en aquell petit apartament que conté el meu Jonàs, i que jo havia fet acollidor.

Els desitjos són brillants com gemmes, i també vulgars i petits, com un xiulet de plàstic que compres per al menut de la casa i quan l’hi dónes el tira a sota del radiador com si fos un peix mort. El meu desig petit és comprar un sofà i llençar aquell tan espellifat d’en Jonàs. Em sento com si fos la seva dona, fent-li agradable la vida, i alhora em sento el mascle que surt al carrer a guanyar-se la vida carrejant caixes i clavant-se estelles punxegudes que fan mal tot el dia.

Ha arribat el moment que tinc uns diners, negres, però meus; il·legals, però honrats. Que bo que sóc. He ullat un sofà de segona mà que no em volen portar a casa ni amb propina. Quina llàstima: era perfecte: de color verd, amb les molles perfectament tibades i reposabraços tovíssims; no massa llarg ni massa curt i a un preu increïble. Li ho comento a la Maria, un dia que l’ajudo a preparar amanides —que venem en recipients botits de porexpan i que tenen molta requesta. I ella diu «mamacita» —mamacita és la seva germana, ves— i dialoguen amb els caps junts. A l’hora de marxar entra un pinxo que em mira com si fos un insecte molest.

—¿Es este, el tipo?

Té una furgoneta i m’hi fa pujar. La cabina fa una olor insuportable de fum vell de porros i de curri podrit. Ell és tan antipàtic que te l’imagines, en somnis terrorífics, com a company de cel·la en un país asiàtic. Però em porta a la botiga de mobles de segona mà, on un tal Harry ens ajuda a carregar-lo. I després anem a Manhattan, fins al nostre apartament. El deixa a la vorera i no vol tocar els meus diners, que, segons diu, me’ls havia de ficar al cul perquè «apestan», i se’n va.

En Ben m’ajuda a pujar-lo. I després m’ajuda a portar el vell (que tornava a estar carregat de llibres i diaris, com si en Jonàs segregués paper) a darrere, al carreró. Quan baixem a sopar, el sofà ja no hi és. I en Jonàs es burla de mi i em diu doneta i tanmateix fa aquell sospir inevitable, el que fa una ostra quan s’obre, quan s’hi escarxofa.

—Ara només hi calen un parell de coixins.

—Com és que no l’has comprat que sigui llit, també?

—Ja no t’agrada dormir amb mi?

—Deixa’t de carallades, Àlex. Demà tenim una missió.

—Jo treballo.

—És diumenge, nen, que vius als núvols o què?

—Nova York em mareja. Escolta: com puc trobar feina legal? Perquè a ningú li deu interessar aprendre llatí, aquí…

—Que ets boig? La llei diu que si algun natiu sap fer una feina no es pot contractar un estranger. De professors de llatí n’hi ha pocs. Ets la teva millor basa, ocellet.

—I la missió de demà?

—Anem al Guggenheim. Em ve de gust veure amb tu una exposició de Danny Lyon. Et cagaràs a sobre, nen.

—Abans de tenir feina vaig veure quasi tots els mu…

—Que estic parlant d’una visita turística? Estic parlant d’art, guapo!

Havent sopat trec les escombraries a fora. I aixeco el cap. I és allà. Una lluna rodona, amb pinzellades grogues i reflexos platejats. Perfecta, universal, potent. Una lluna que pot xuclar-te o escopir-te, que està per sobre de tu i la teva estúpida ànima i la de tota la ciutat. Una lluna d’una bellesa insòlita, harmònica. Una deessa. Entro a buscar companyia i ensopego la Janet. L’agafo de les espatlles i la porto a fora i, suaument, li aixeco el mentó. El meu dit assenyala el prodigi, un miserable Colom descobridor d’enormes continents coberts d’argent. La Janet va a parlar però queda muda, fascinada també. Ens estem així uns quants minuts. A la fi m’agafa la mà, sense deixar de mirar, i me la prem. Un pacte d’amistat eterna, com quan de petit et punxes un dit i bescanvies sang amb un amic. Tot i la sida i els advertiments públics, perquè l’amistat eterna és una arma perillosa i és de color vermell.

Quan tornem a dins som una mica més feliços i en aquell precís moment jo entro a formar part de la complexa família de desheretats que compartiria amb en Jonàs. Nàufrags que arriben a la riba i que es reparteixen l’únic coco de l’únic cocoter.^[12] Fumeja la ciutat i nosaltres tenim un secret. I en Jonàs és bell i vol que gaudim junts d’una bellesa ordenada o penjada o projectada o erigida en un museu en forma d’espiral. Hi ha una orquídia que, en llatí, es diu Spiranthes spiralis, i demà en Jonàs i jo veurem, en un museu fabulós, les fabuloses obres d’aquell autor fabulós el nom del qual m’ha fugit del cap.^[13]

Diumenge al matí Nova York és una ciutat bellíssima, quan surt el sol i deixa de bufar el vent. Els carrers tenen aire de festa i la gent bull eixelebrada, com en un petit poble de la costa catalana. Els policies somriuen amb les galtes envermellides i els llavis molsuts, colpejant-se la cuixa amb la seva porra intimidadora.

L’exposició: són homes tancats a la presó. Aquí es dutxen, aquí miren a través de reixes impenetrables, aquí transporten safates de menjar. Són fotos en blanc i negre i regalimen duresa i compassió, estan teixides de metàfores i són hipnòtiques. Ni en Jonàs ni jo no diem ni una paraula, davant de cada quadre. Des del darrer pis, el vestíbul del Guggenheim és espectacular, amb ginys mòbils penjats del sostre i una serp gegantina reptant per la barana.

Al carrer, en Jonàs sembla feliç i em diu, incongruent:

—Has sentit mai parlar de Gary Buttery?

—No. Qui és? Un altre fotògraf?

—No, animal! És músic. Fa concerts de tuba.

—De tuba? Com a solista?

—Sí. Oi que és sorprenent? Si vols te’n poso un, a Internet.

—Jo he sentit a parlar d’un petòman molt cèlebre que feia concerts de pets i que podia tocar la Marsellesa per a la gent benestant de París.

—Mira que ets vulgar, quan t’ho proposes, Àlex!

Anem caminant fins al Museu d’Història Natural. Primer travessem Central Park. El paisatge avui és esplèndid, i les catifes verdes, sumptuoses, com si fos el palau d’un Gran Califa que ens rebés de bon humor. Hi ha aigua, arbres, ocells i esquirols. Un vent que ja és fred però estimulant i el cel. El cel és sobre nosaltres, fent-nos companyia. Seiem en un banc al costat d’un home vell, afroamericà, que du barret i guants i que repenja els colzes als genolls. Ens mira, amb aquella mirada estil Morgan Freeman que et fa la sensació que has fet alguna cosa mal feta i que ja no té remei. En Jonàs li diu com va això i ell diu mira, aquí, comptant el temps, i en Jonàs diu aquest meu amic és molt intel·ligent, i ell diu vols que posi el barret a terra a veure si li tiren uns centaus?, i en Jonàs diu pregunta-li alguna cosa, home, que és de franc.

Jo em moro de vergonya, però quan en Jonàs diu: digues alguna cosa lluminosa, per a aquest senyor que compta el temps, se m’encén una llumeta i dic:

—Sabeu què és la realitat? Ningú no ho sap. Cadascú atrapa el que pot i ho passa pel sedàs del que espera trobar-hi. Hi ha gent que només hi veu maldat i cobejança, i hi ha qui només hi veu carn per fornicar; hi ha qui hi veu equacions, i qui hi veu enigmes i qui hi veu representacions teatrals… —L’afroamericà m’interromp i em pregunta, fill, però tu d’on ets, i en quina llengua parles? Quan li dic que parlo català (tot i que estava parlant un anglès molt acceptable) replica, condescendent, fas ben fet: a cadascú, allò seu. I després d’un silenci diu, més fluix: anaves a explicar-nos què és la realitat—. Per al surrealisme, la realitat no és més que un element del conservadorisme de la societat, que es fonamenta en la covardia individual, i al fons té una cosa tan vomitiva com l’amnèsia voluntària sobre la qual l’home es repenja per donar, als altres i a si mateix, gat per llebre. Els surrealistes pretenen fer sortir l’home d’«aquesta caverna de mentides». Sap qui és Dalí? També era català i va inventar el mètode paranoicocrític, que conjuga el pensament dialèctic i la psicoanàlisi…^[14]

—Prou, Àlex.

—No, deixa’l. No sóc tan ignorant com us penseu. Els blancs sou tots iguals: us sentiu superiors, mentalment superiors a la resta de la humanitat.

—I els d’esquerres se senten moralment superiors a la trepa del Tea Party, i els músics d’arreu del món i de totes les tendències se senten superiors perquè parlen un llenguatge místic que només ells entenen i que els altres ens limitem a escoltar, que ens frega la pell però que no entenem.

—Sí que ets llest! I si et llanço una pilota me la tornaràs a canvi d’una galeta?

En Jonàs riu i li diu si li pot fer una foto. I l’home diu que sí i es meravella que, en comptes del mòbil, en Jonàs tregui la seva maquinota i faci positures mig agenollat o posant-se de puntetes a darrere d’ell.

Però jo no en tinc prou: prems un botó i l’amant s’excita; en prems un altre, i l’alumne indaga; en prems un de tercer, i un soldat està disposat a morir per la pàtria. La qüestió és saber prémer els botons, i saber on rauen, on s’amaguen, i descobrir el mapa personal dels desitjos.

—A l’Odissea, quan Ulisses és amb Circe…

—He llegit l’Odissea.

L’home ho confessa amb naturalitat. No té nom, ni en sabem res. Vesteix com qualsevol i seu en un parc a prendre el sol i tanmateix diu que ha llegit l’Odissea. Jo recordo vagament una antiga traducció, a l’anglès, d’Alexander Pope, considerada durant anys i panys canònica, però no em ve al cap ni un dels traductors moderns.

—Vol dir que n’ha vist la pel·lícula.

L’home em mira. Té venetes roges al blanc dels ulls i una enorme berruga a l’aleta del nas; el front, corrugat perquè continua amb els colzes als genolls i ha d’aixecar el cap per mirar-nos. Li balla un mig somriure als llavis, molsuts i foscos.

—No, no vull dir això. Sabeu què hi vaig veure? En el llibre. En l’Odissea dels collons. Gana. Aquest Homer devia tenir molta gana, perquè no hi ha cap fragment, o això que en diuen cant, en què no mengin i beguin. I a fe que mengen i beuen fins a quedar farts. I només carn! Diuen que la mar és estèril, perquè els peixos no els agraden. He sentit a dir que això els passa, o els passava, a tots els mediterranis, vosaltres sabreu. Fa la impressió que el menjar ocupava aquesta fosca realitat oculta del teu Dalí i que, cec o no, escrivia per sadollar-se amb la imaginació.

—Això que diu, perdoni, però és molt superficial.

—Saps què en penso, xaval? Que ets d’aquelles persones que tracten l’art com si fos de vidre i es pogués trencar.

Jo goso dir-li, pretenent una desimboltura que contrasta amb el glop espès de saliva, de la consistència d’una ostra encara viva al bell mig del coll:

—A què es dedica?

—A anar fent. A escoltar brètols com vosaltres. Brètols inofensius, és clar, si no ja no seria aquí veient aquest pallasso ballant ballet al meu voltant i escoltant les ruqueries antigues d’un savi massa jove per estar tan cobert de pols.

—Ets pedant, Àlex —em diu, quan marxem, sense estar ofès, en Jonàs. Sembla desil·lusionat. Jo no sabia que volia presumir de mi.

Després caminem, fins que comença a plovisquejar i ens hem de ficar al metro. La roba de la gent fa olor de molsa i d’armari resclosit i els ulls dels negres són grossos i els dels blancs incolors, com si estiguessin a mig bullir. En Jonàs riu mirant el resultat de les fotos al vell afroamericà del parc del Museu d’Història Natural. En sortir, a una desena de carrers de casa, diu, vine que jugarem a una cosa.

Em porta a un carrer on hi ha uns grafitis molt singulars: són negres, com siluetes de coses. En un hi ha un nen amb una destral a la mà i just a l’extrem de la destral hi ha una vermella boca de reg, aquesta de debò. Em mana que posi el cap sobre la boca de reg i s’aparta a fer la foto.

—És Banksy. Un geni dels grafitis. I aquest és el seu territori.

Després trobem, també en silueta, un gos que pixa, alçant la poteta, i un fotògraf que té cloves d’ou en el lloc dels ulls, que té alguna cosa de Magritte. És, tot plegat, suggerent.

—Em recorda els dibuixos del meu llibre infantil Contes d’Andersen.^[15]

—Ai, Àlex, portes encara la infància carregada a les espatlles!

—Vols que, per variar, anem a sopar a un lloc nou?

—Com, de nou?

—Ho paguem a mitges, fa?

—Com, de nou? —repeteix.

—Això ho deixo a les teves mans, que ets el newyorker. Jo sóc un fotut estranger que està aquí il·legalment i a qui un dia engarjolaran i sodomitzaran i tu no em vindràs a visitar, excepte que pensis que pots fer bones fotos a la garjola.

—Anem al Valentine. És una pizzeria d’aquelles refinades i ho fan bé. No és barat, però ho podrem suportar.

Tornem a entrar al cau del metro, on tot de gent canta, toca instruments i pica tambors de cartró. El comboi sembla cansat i la seva ànima de ferro sua, però la gent fa cara de diumenge, és a dir que tenen ganes de somriure perquè estan avesats a no fer-ho. Costa més empassar-se rialles que no empassar-se llàgrimes.

Quan ens entaulem, em deixa anar la bomba:

—Ah, me n’oblidava: t’he trobat una feina. Una feina de debò. Vull dir, amb contracte i tot plegat.

Jonàs: sóc un fastigós nen que no creix i un repugnant cregut a qui li agrada épater fent coses rares. Sóc un projecte sense acabar, sóc l’esquelet d’una casa que es va interrompre quan va esclatar la bombolla, l’estafa més grossa de la història contemporània, i aixeco les meves inútils bigues al cel, que em retorna pluja i jo em rovello. Jonàs, vull ser com tu. Vull deixar de mirar cap endins i aprendre a mirar cap enfora. Vull que el meu melic sigui un insecte mort i que la realitat torni a existir, malgrat Breton. Vull que les teves carícies m’arribin allà on tinc el defecte de fàbrica i que, quan em penetris, el meu plaer sigui la porta d’un univers ordenat, on Ulisses menja fins a afartar-se i Horaci no es baralla amb l’emperador. Vull ser tu i alhora vull que tu m’obris les costelles amb les mans, com si les costelles fossin les portes d’un armari que em resisteixo a abandonar i que fiquis totes dues mans en la sang ardent que el cor bomba sense parar, de dia i de nit, quan plores i quan rius, quan llegeixes i quan bades, quan estimes i quan odies. Vull que el teu petó em canviï per sempre el gust amarg que destil·la la saliva que m’ha tocat tenir.

Sóc al bar sopant amb la Fanny, i li estic explicant la meva (possible) futura feina i el meu ingrés en la retuda milícia dels ciutadans decents. En Jonàs va marxar, després del sopar al Valentine, i ha passat tot un dia i encara no ha tornat. No goso molestar-lo al mòbil. No sóc una doneta plorosa que s’enyora del mascle cada cinc minuts. A més, he estat molt ocupat.

—És, de fet, una acadèmia. De luxe. És a Lexington amb el Cinquanta. Necessiten un professor de llatí. El meu títol aquí no val, així doncs, he de passar un examen. El senyor Karl Montague, l’amo, li ha donat, a en Jonàs, un esquema del meu examen, i estic estudiant de valent. Els honoraris són magnífics. De fet, sóc ric. Saps, Fanny, quina sensació tan bona és saber que hi ha pasta a l’aguait?

—Poques coses sé tan bé com aquesta! Has vist la sopa, com és de bona? Doncs l’ha feta ella, la vella. Està tocada del bolet però encara té coses endins. I què? Quan t’examines?

—Això no ho sé. Tinc un número de telèfon. Fix. I res de mails. Crec que són gent antiga.

—Tio, per voler un professor de llatí…

—Però el millor de tot és que amb el contracte he de regularitzar la meva estada aquí. He de fingir que acabo d’arribar.

—Això si passes l’examen.

—Això si passo l’examen.

Després de la sopa, en Ben ens porta pollastre arrebossat. Regalima greix. L’aixafo amb la forquilla i l’eixugo amb el tovalló de paper. La Fanny em mira fer i fa un gest de paciència, com qui conviu amb un nen malcriat.

—Àlex, com van les coses amb en Jonàs?

—Puc ser sincer?

—Com vols que et contesti que no a una pregunta com aquesta?

Fanny, de prop, i si prescindeixes del maquillatge, és una noia bonica. El cos, tan arrapat per un vestit que li marca les formes i que deu ser qualsevol cosa excepte un abrigall, és espectacular. Gran, genial, fantàstic. Tot això. Però el que té d’encantador és la forma de la barbeta, una mica carnosa i que fa pensar en una nena que encara no ha fet la darrera estirada. Avui és rossa i arrissada i té una mirada fosca i intensa, com una noia del sud, tot i que ha nascut a Brooklyn. Té una edat incerta. I el vici de tocar-se el coll, en una eterna manyaga o com si estigués posant-s’hi crema. La meva mare feia un gest semblant, abans de l’embòlia. Les mans de la Fanny són primes i llargues, fràgils com delicades potes d’insecte, i tanmateix els artells són enrogits perquè sens dubte ha de fregar, no és cap senyorassa. Fa l’efecte que es guanya bé la vida, tot i que estigui tan sovint en aquest bar de mala mort.

—Saps, Fanny? Em fa l’efecte que estic vivint a La casa de la pradera…^[16]

—Què cony és això?

—Bé, és una sèrie antiga. És sinònim de cosa edulcorada, de gent bondadosa, de…

—Ah! Little House on the Prairie. Si la passen sempre, per la tele! A mi m’agraden les sèries antigues. Però més les pel·lis.

—Doncs jo em sento…

—Tio, ets dels que ho analitzen tot. —Silenci—. Va, no t’enfadis. Vols una altra cervesa? —Silenci—. Vinga: explica’m per què ets a la casa de la prada.

—Veuràs: en Jonàs és bo, la Janet és bona, tu ets bona, la senyora Grilli fa bona sopa i d’ençà que jo sóc aquí no ha tornat a fer servir el llit d’en Jonàs…

—Ha, ha, ha!

—I tu per què ets…, això?

—Puta?

—Sí, per què?

—Quina versió vols: la de la pobra noia d’una família desestructurada, la del xulo que m’hi va obligar, la de la companya que m’hi va portar, o vols versions més fortes? Vols masturbar-te a la meva salut?

—Tan cínica ets?

—I tu tan babau… Mira: el malparit d’en Wilfred pega a la Janet, i el…

—Però si se l’estima molt!

—Saps el conte aquell de la mare foca? És un hivern molt dur i no hi ha manera de trobar peix. La mare foca acaba de parir i té quatre foquetes mamant tot el sant dia. I la gana estreny. Un dia, es menja el més petit. I dos dies després, un altre. En una setmana se’ls ha cruspit tots. I se’ls estimava molt. Si les foques tinguessin la capacitat de plorar, aquesta foca hauria plorat tot menjant la carn tendra dels fillets.

—És repugnant!

—Doncs en Wilfred li fot unes pallisses que la deixa baldada. Ella és bona tia, però li agraden els homes, hi coqueteja, algun petonet, res de seriós. La vella s’ho fa tot a sobre i fa pudor. I el desgraciat d’en Ben podria partir-te el cap només per una aposta. I jo? Jo sóc una puta que ni tan sols ha trobat la manera d’engalipar algun tio enrotllat i amb pasta. Ves, tu, la teva casa de la prada, de quina pasta és.

—Però en Jonàs…

—En Jonàs és tota una altra cosa, tio. A en Jonàs ni tocar-lo. Ja t’ha contat per què porta una dent d’or?

—No: és el nostre secret.

—Ha, ha, ha! Que n’ets, de divertit, mamonàs! Un secret que sap un dels dos i l’altre no no és el «nostre» secret…

—M’ho contarà quan ell vulgui.

Silenci.

—Escolta, ja que guanyaràs molta pasta, per què no pagues tu el sopar dels dos?

—Fet. Veus?: la casa de la prada.

Aleshores la Fanny abaixa la veu, i s’inclina cap a mi com si em volgués fer un petó. Acosta els seus llavis mal pintats —dissolts en el greix del pollastre arrebossat— a la meva orella i diu:

—Saps que una vegada en Jonàs va matar un home?

Demà m’examino i estic preparat. És un examen de gramàtica, fàcil, però estic especialitzat en literatura llatina, i he hagut de fer memòria. Records antics. Lletanies apreses en llargues tardes d’estudi. Però estic sol, en pijama, i tinc fred. En Jonàs fa cinc dies que és fora. Ja no em queden diners, i no m’atreveixo a demanar-ne més a la mare. El meu mòbil, a part de ser caríssim (compta com si estigués a Catalunya), ja no funciona. A més, el compte corrent d’en Jonàs tampoc no és segur: i si no torna? M’agafa fred i sento que algú m’ha prohibit l’aigua i ja no puc beure. I que l’aire pesa i costa que navegui pels pulmons. He de deixar de sentir compassió de mi mateix, però, i si no sé sobreviure en aquesta ciutat bella i hostil? Si no torna en Jonàs, si no torna, si no torna. Miro el seu fedora penjant d’un clau de la porta. Se l’ha deixat, estigui allà on estigui. Deu ser cosa de la feina, no? Miro obsessivament el Radziwill de la paret i sento com m’enfonso a poc a poquet dins d’un fangar brut i gelat. Ahir vaig sentir una batussa entre en Wilfred i la Janet que em confirmava que la violència és allà on hi hagi éssers humans. I que, si estigués desemparat, aquesta no és la meva família ni en voldrien saber res, de mi. Estic espantat. Si demà aprovo, i si m’accepten, passarà un mes abans no cobri. Si hi hagués en Jonàs no hi hauria problema, perquè m’ajudaria, com sempre. He proposat a la botiga que em donin més hores o més salari, però s’han burlat de mi i han dit carajo, ¿qué crees, que somos dos chingás? Em vénen llàgrimes als ulls que em resisteixo a deixar anar en la meva solitària dignitat.

I aleshores s’obre la porta i entra en Jonàs. Té la meitat de la cabellera tallada, la barbeta inflada i amb pústules i crostes de sang i un enorme estrip a la camisa. Està pixat, amb l’ominosa taca de pixum a davant dels pantalons. I la mirada tèrbola. No diu res i s’estira al llit fent un enorme soroll de vaca moribunda. Ronca.

Està borratxo.