III

Jonàs

La senyora Leonor diposita la tassa de te sobre el platet i s’eixuga els llavis ressecs amb tovalló de tela, orlat de randes. És a la tauleta de la sala i el diari, en desar-lo al sofà, s’ha escampat per terra. La senyora Leonor rellegeix la postal:

La data és de fa deu dies. La senyora Leonor sap del cert que darrere d’aquesta en vindran d’altres, de postals. Contempla la seva desemparada solitud i agafa aire amb orgull. Intenta acariciar-se el coll, amb la mà bona, però troba penjallons i hi renuncia. El seu fill Àlex no ha estat mai el seu suport, com li pertocava ser-ho, i ara ha fugit dels seus deures i encara em demana cèntims. Ni els altres dos. Més fill m’és l’Eduard, el nebot, que aquells tres desagraïts. La Maia mal casada, o, pitjor, ajuntada amb un desgraciat que té dos fills insuportables, que no pot portar a veure l’àvia (i una mè, «àvia»!) sense que trenquin alguna peça de l’antiga vaixella, i en Carles ficat en política, o vés a saber en què, murri com sempre, fent el galifardeu: un esquenadreta. Tant mal geni, tants renys, tants càstigs, i de què han servit?

S’aixeca. Es repenja en el bastó d’anar per casa, no el bo, el de sortir al carrer. És molt més còmode, encara que faci tan i tan pagès.

—Encarnita! Reculli el diari i s’emporti la tetera i la tassa. Sóc al despatx. He de telefonar.

La minyona obeeix. La mestressa porta una faldilla grisa i una brusa blava, amb les mànigues acampanades. Un fermall de pedretes petites en l’escot, que Déu n’hi do el que costa cordar-se’l sense demanar ajuda. Sabatilles negres i discretes, però inequívocament d’anar per casa. Sort que no vénen mai visites. Ja no.

La senyora va cap al despatx del doctor, afortunadament traspassat. Descorre la porta corredissa i seu a la butaca —el setial sagrat del mascle alfa— sense poder evitar fer un somriure tort (i per tant sinistre), car aquell despatx era prohibit, i no sols per als fills sinó fins i tot per a ella. Sempre l’ha ofesa. Sempre l’ha burxada. Ara cria malves, estúpid cregut, no fastiguejaràs més ningú, Pau insuportable. Despenja el telèfon —d’aquells antics, amb una rodona on has de ficar el dit i girar— i recorda a temps que no ha de dir senyoreta posi’m una conferència, sisplau. No, no, ara es marca directament. Sap el número de memòria, però, per si de cas, obre l’agenda de taula, que té netíssima i endreçada —sis mesos de feina— i quin gust saber que ara els comptes els porta ella, les adreces les té ella, els telèfons són al seu abast, mai més mai més ha de dir Pau mira és que vull, Pau és que he gastat això, Pau és que vull parlar amb. Mai més. Cria malves, senyor doctor.

El rellotget de polsera marca la una. No serà a casa. Però sí que hi és. Contesta ell mateix.

—Eduard, sóc jo, la tieta Leonor.

Li demana que enviï una carta d’aquelles per ordinador que es reben de seguida, encara que siguis a l’altra punta del món. Que si ell té el número, i que que bé. Que ara no li puc enviar diners, que tinc unes despeses. El lavabo, que s’ha hagut de reparar. I que els altres els té en un compte fix i no es poden tocar. Que tot el que pot fer, si vol, és enviar-li un bitllet d’avió perquè vingui. I que s’allotjaria amb ella. I que per què no torna d’una vegada, és que n’estic ben tipa, Eduard, d’aquest noi, que sempre fa la seva. Que allà no tenen els nostres costums i que —això remarca-ho, Eduard, fill— ella necessita tenir-lo a la vora. Que és el fill gran i compta amb ell. Que a veure si posa seny i ordre a la seva vida. Però, Eduard, no firmis tu, que és capaç d’ofendre’s, bona excusa tindria, firmo jo, d’acord?

Sóc en una terrasseta del Presbyterian Hospital, al carrer 68. Tinc a davant la bromosa superfície de l’East River i l’embalum allargat de Roosevelt Island. No m’han deixat entrar a veure en Jonàs i estic espantat. No sóc bo per a les crisis, perquè sóc jo el qui gaudeix d’una eterna crisi, en què els pares, les circumstàncies, un amic malvat o una decepció són el meu suport. Com els elefants de la cançó infantil, em balancejo pesadament sobre sofriments inventats que han generat sofriments reals. O a l’inrevés. Fa cara de pluja i el meu amic està essent sotmès a la tortura de la rehabilitació.

A la meva classe només hi ha set alumnes: Phil Sheridan, un noi pèl-roig, pigat, galtainflat i insuportablement intel·ligent; William Deluc, un tímid noiet morè que sempre està distret; l’estupenda Li Hang, una japonesa que cohesiona el grup, sense dir res; Jack Lynch, un xicot d’una arrogància semblant a la seva supina ignorància^[17] però que no té mig calbot; Harry Trevor, un nebot del director que odia el llatí amb la mateixa intensitat amb què m’odia a mi; Samantha Medhurst, guapíssima i estranyament aplicada; i finalment Joseph Cooper, un noi que sempre porta la roba rebregada i els genolls pelats i que riu de tot i en tot moment. Crec que és un fumeta. L’aula és ampla i lluminosa amb dos balconets com els que tenim a casa, i dotats de persianes venecianes i de butaquetes adossades, d’una època incerta. Crec que en diuen «imperi». Els pupitres són nous i la netedat, impecable. No hi ha tarima però sí pissarra, una de blanca on guixo amb llapis de colors i esborro amb la mà. A la paret de la meva dreta (i de l’esquerra dels meus alumnes) hi ha una lleixa amb diccionaris, una bona col·lecció de clàssics llatins i dos llibres de sinònims anglès/anglès, que no sé què hi fan. La classe és diària, a les deu. Dura dues hores i en acabat he d’estar disponible fins a les tres per a eventuals consultes dels meus alumnes. No hi ha sala de professors, però sí una màquina de cafè al petit vestíbul de l’entrada. De fet és un pis particular adaptat com a acadèmia.

El cel és lleganyós i fa olor d’ozó. Sento que ve, crec, del mateix hospital, una música que provo d’identificar. Tot de sobte la reconec: és la suite per a piano de Schönberg. Li deien l’Einstein de la música, per allò dels dotze tons tractats sense l’harmonia clàssica, sinó tots ells amb el mateix valor. L’odiaven. Encara l’odien. Imagino una sala de concerts de l’època (quan? Abans de la Primera Guerra Mundial potser?) amb gent enfurismada insultant-lo. Quanta passió. Els melòmans són gent estranya: sempre volen escoltar les mateixes coses. Per això adoren l’òpera: perquè saben com acabarà. Els melòmans detesten les sorpreses, són conservadors i tenaços ocellots que s’aguanten a la partitura amb cara d’amenaça. Ara se sent millor. Sí, segur que ve de dins. Quin malalt posa Schönberg entre sofriments i humiliacions? Potser és un metge, que ni té la precaució d’abaixar el volum en el preceptiu silenci hospitalari? O potser és que aquí en aquesta terrasseta no surt mai ningú. Podria tirar-me daltabaix. Podria estavellar-me cinc pisos més avall i així en Jonàs sabria com pateixo per ell.

Oh, companys, no és pas d’avui que coneixem les dissorts: bé n’hem sofert de més greus, però la divinitat també els posarà terme. Vosaltres heu vist de prop l’enfuriment d’Escil·la i els seus esculls pregonament udoladors; heu experimentat encara els penyalars dels Ciclops: cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por. Potser un dia us agradarà de recordar fins i tot aquests destrets.^[18]

He vingut amb la Fanny. Ella s’ha tret el maquillatge i s’ha posat un vestidet de faldilles no gens arrapat i fa una cara de bona noia que no la hi discutiria ni sant Pere a l’entrada al Paradís. Està preciosa. A mi no m’han deixat passar però ella ha dit que és la seva dona, bé, la seva parella, i han dit passi, però no li agradarà el que veurà. En sortir jo estic mirant un ocell negre que giravolta al cel, un presagi sinistre.

Les escenes que miro de contenir dins del cap són totes horribles. La tremolor d’en Jonàs i la seva síncope. L’ambulància. En Ben ajudant, regalimant-li llàgrimes per les seves galtes d’idiota. La Janet eficient. En Wilfred corrent a avisar la Fanny, car només ell sap en quin cau és a totes hores. L’hospital. A urgències hi ha desori i crits. Estic malalt. Em desmaiaré. No goso mirar en Jonàs, perquè no ho podré suportar. Vull que algú m’estintoli a mi, però ara no existeixo. La llarga nit en blanc. La Janet al meu costat. La Fanny m’ha deixat sol sense disculpar-se: es tracta d’en Jonàs, eh que ho entens, capsigrany? De sobte tinc gana i m’avergonyeixo com si cometés els pecats lletjos d’adolescent espantat.

La Janet. Som a casa, al bar. La Janet i jo sols, a les cinc de la matinada. I m’abraça. M’agafa de la mà i em porta al seu dormitori. Si torna el marit? Ah, una pregunta antiga! Em despulla i m’amanyaga amb tendresa. Tu no ets homosexual, pobret meu. En Jonàs estima així, saps? Ell i jo també ho hem fet. Responc, malgrat jo mateix, que voldria un pit de mare on plorar i ser bressolat. Un luxe que no he tingut, car l’eixut pit de ma mare no em va acollir mai. Sento un plaer fugaç i m’adono que la Janet és massa ampla, i que el meu membre llisca sense resistència. El final és vulgar i trist, i els sucs, previsibles i incòmodes. El llit de la Janet i el seu home és ample i tou i els llençols són força nets, com si els haguessin canviat aquell dia. Potser estava tot preparat. Perquè a mi m’han violat. Sense resistència, sense crits, sense angoixa, però la meva carnalitat no ha estat fruit del meu desig ni decisió de la meva voluntat. Ara bé, quan puc plorar, aferrat a ella, i ella em consola i em murmura coses dolces a dins l’orella, em sento rescabalat. Janet Janet Janet això nostre no pot ser. A ell l’estimo. Només volia consolar-te, maco, no facis tants escarafalls. No veus que n’hem fet, tots plegats, una muntanya d’una cosa tan simple com és estimar-se, com és fer l’amor? Rondalles de l’antigor. Però tu i jo. No hi ha tu i jo, no pateixis. En Jonàs se’n sortirà. I si ho sabia faria un somriure i diria i et va agradar, Àlex, i tu com un cavaller mentiràs per mi i diràs oi tant. Eh que sí? Ets tan encantador, tan fràgil, tan. Desperto els teus instints maternals, això és tot. No en gasto, jo, d’això. Fa tants anys que els vaig ofegar sota una capa dura de llàgrimes. Lleganyes.

A en Jonàs el traslladen dos dies després al centre de rehabilitació. Tot ho ha pagat la Fanny, que diu que no patim, que li consta que en Jonàs té diners sobrers. I no sé per què em dóna el seu iPad, com si jo pogués obrir el seu compte corrent! I en Jonàs queda amagat de mi i del meu coral romput:

Les despeses que genera en Jonàs, però, comencen a ser aclaparadores, i la Fanny li ha fet dir el número de compte i em facilita tots els tràmits perquè obtingui diners. Digues-li, a l’Àlex, que no se’n vagi, que gasti el que vulgui. I que ho sento tant. I jo ploro en sentir l’encàrrec, però trec diners i pago factures. També l’habitació i el compte del menjar, i altres despeses només meves, com el transport o el cafè de la màquina de l’acadèmia. Ara ja tant se val: miro la seva correspondència, classifico les seves fotos, i fins i tot he reproduït, en paper, una foto seva i l’he penjada, amb xinxetes, al costat del quadre. El miro sovint.

Hi ha moments en què tot és provisional. Estic vivint a l’espera, com si fos en una d’aquelles antipàtiques sales d’hospitals on mates el temps fent mots encreuats tot intentant beure un cafè espantós d’una màquina espantosa, o, encara pitjor, les llaminadures massa dolces, que fan mal de panxa. Perquè el temps té diverses mesures i els rellotges no són més que una convenció. Els qui viatgen sovint prou que ho saben.

De vegades somnio que estic en una cua interminable i que, quan em toca el torn, m’he equivocat de cua i he de tornar a començar, o que dic paraules que sonen malament al meu interlocutor, com això de dir «coger» a l’Argentina, i em ruboritzo en el somni i demano disculpes i aleshores dic més paraules tabú, sense poder evitar-ho. Perquè els tabús també són una convenció. No tenim altra cosa a fer al món que aferrar-nos a convencions i assegurar que són sagrades i indestructibles.

La mort em bufa una flamarada freda al bescoll.

Faig les meves classes, fico el nas en l’iPad d’en Jonàs com una rata furga amb el seu morret un tros saborós de formatge, aplaco la meva paüra, l’angoixa que batega a la gola i a les profunditats del pit, parlo amb la Fanny, intento defugir la Janet, que em produeix una sensació de vergonya: no de traïció, sinó d’un record de coit malaguanyat i desendreçat, com quan ets escolar i t’han sortit tortes les ratlles de la redacció. I a la nit, quan em colgo buscant inútilment l’olor d’en Jonàs en els llençols, penso, com el Suetoni: Amici, diem perdidi!^[20]

I de sobte, sento la flaire antiga de la mort, que em sotja. Em vull morir? O estic confós només?

I aleshores camino de pressa cap amunt i cap avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra, i arribo a casa retut i bec. Potser acabaré com en Jonàs, potser també ens unirà això. Potser és el que ell reclama en silenci.

Un bon dia, en Jonàs torna a casa.

Està pàl·lid i prim; s’ha tallat (li han tallat?) els cabells quasi al zero i somriu fugaç com una monja llegint una novel·la romàntica. Diu que està cansat cansat cansat. Jeu. No té gana. Fuma i mira el sostre. Torna a somriure i em diu que m’estima. Pensant en tu ho he suportat, això, Àlex. La veu rogallosa. La mirada apagada, com la polpa d’un gra de raïm. L’acaricio posant-hi una potinera tendresa, i ell es deixa fer.

—He d’anar a AA cada dia. Un mes. Tres setmanes sense beure equivalen a tres mesos sense beure.

—Això té alguna lògica o és un mantra consolador?

—No, no: és de debò: si aguantes tres setmanes pots aguantar tres mesos.

—I després?

Calla. Es mira les mans, que ara són mans de vell, blanques i balbes com un cos de cargol. Després. No hi ha després. Per a nosaltres només compta l’ara. I els maleïts tres mesos. I l’atònita desesperació de la persona que fica el cap en una tassa de vàter plena de merda i vòmit.

Sento compassió, però la compassió no ajuda el compadit. Mai funciona. Per això la caritat no funciona. La caritat és apegalosa i amaga la rude satisfacció de sentir-se bo.

—Què has fet mentrestant?

—He ficat el nas a les teves coses, en l’iPad. —Assenteix—. He fet classes. He caminat. He pensat en la mort.

—En la teva o en la meva?

—La teva és inconcebible. En la meva.

—T’has ficat al llit amb algú?

—Sí: amb la Janet.

Esbufega amb un riure mat i depriment.

Al cap d’una bona estona pregunta:

—T’ha agradat?

—La Janet? No. Hi has estat, tu, amb ella? O amb la Fanny? T’adoren totes dues.

—La Fanny és una germana. És bona de debò. La Janet va calenta; tot i l’homenàs que té per marit, aquesta passa gana. M’alegro que no t’hagi agradat. Encara potser ets una cosa així com bisexual.

—Jo seria hetero si tu fossis dona. I sóc homosexual perquè ets home. I si fossis un animal seria zoosexual o com es digui, i…

—O sigui que m’has traït amb una dona —diu rient, a la seva manera apagada.

—Quid mirare, meam, si versat femina vitam / et trahit addictum sub sua iura virum, / criminaque ignavi capitis mihi turpia fingis, / quod nequeam fracto rumpere vincla iugo?

—I ara m’ho traduiràs, ocellet?

—Per què t’estranya que una dona trasbalsi la meva vida i m’arrossegui, home com sóc, i m’hagi fet esclau de les seves lleis? És una elegia de Properci. M’ho sé de memòria perquè ho hem traduït a classe, a la pissarra, i hem repetit els mots d’un en un. I m’ha quedat. Però, a mi, ningú no m’ha trasbalsat.

—Qui era aquest Properci?

—Un magistrat de l’Úmbria. Allà al segle V.

—Saps moltes coses.

—Alguna em pot servir per ajudar-te?

Denega, però em prem la mà, amb més força que la que creia que tenia. Estic tan commogut que de nou ploro. Ploro sovint. Ploro per ell. I ploro per mi. I ploro perquè voldria ser alcohòlic per acompanyar-lo en aquest camí trist i llarg. Voldria ser Orfeu arrossegant Jonàs per la mà, traient-lo de l’infern mentre les fúries bramen improperis, i sóc només un mestretites enamorat i estúpid.

De mica en mica el temps gravita sobre nosaltres dos, perduts i abandonats al bell mig de la ciutat més poderosa del món. Ell, tan malalt, no es repenja en mi i en canvi jo en ell sí. La seva recuperació és més valuosa que l’aigua i que l’oxigen. I tanmateix, ell mai no em toca. De fet, m’ha fotut fora del seu llit. Diu que el meu cos l’engavanya, i jo he suportat vendre el sofà nou i comprar-ne un que es transformi en llit, amb tantes feines i treballs i despesa d’energies que acabo retut. I el mal és que, desplegat, el meu nou llit d’exiliat no cap a la cambra d’en Jonàs. Però tant se val. Amb prou feines dormo. No vol que l’acompanyi a AA ni vol parlar-ne amb mi, però ell en canvi manté llargues converses amb companys d’allà, que s’estintolen els uns en els altres, com els fatídics fanals que aguanten borratxos sota la seva llum groga.

Li pregunto si vol que me’n vagi, si li faig nosa, i se’m trenca el cor de pensar que em rebutja o que fingeix que m’admet només per no ser responsable de la meva mort. Diu que no que no que no. Diu que som els de sempre, però que ara ha trencat el llarg pacte amb el tap de les ampolles i un cop trencat el setè segell les calamitats s’abaten sobre els desventurats, i que ara ha de tornar a tancar el tap. Que a dins hi ha verí i podridura. Fa fred. Fa fred a dins de mi i en les meves galtes i en el cel gèlid de Nova York. I tanmateix avui, diumenge, el cel és tan clar, tan impol·lut que sembla un cristall sòlid; fins i tot et fa l’efecte que si hi piquessis amb els artells de la mà, l’aire faria toc-toc. Les classes em salven de l’agonia de viure, i la gelosia que sento pels companys d’en Jonàs que l’ajuden de debò és tan intensa que he pensat a ser borratxo per poder allistar-me a les fileres dels desnonats de la raó i l’equilibri. Però el meu estómac és més savi que jo i vomito tothora.

La Janet m’ha fet un bon sermó. No ajudes gens així, desgraciat. I després, vols que repetim? I torno a vomitar.

També tinc sort de la Fanny, que ha esdevingut una germana dolça. De vegades ve a casa, durant les sessions d’AA, i jo sec en el meu incòmode sofà llit i ella seu al meu costat i acaba repenjant el cap a la meva falda. De vegades plorem plegats.

—L’estimes?

—A qui? A en Jonàs? En Jonàs, saps?, és alguna cosa més que un gran amor. En Jonàs és l’única cosa decent que he trobat a la vida.

—Un dia m’ho contaràs.

—Sí. Quan en Jonàs et conti això de la seva dent d’or.

Plorar no serveix de res. Fa maldecap i migranya, fa que et moquis i que et trobis pitjor. I tanmateix diu la Fanny que en Jonàs està millor, que les sessions l’ajuden.

—No és la primera vegada que passa per això.

—I serà així tota la vida?

—De vegades, no. De vegades se’n surten de debò. Continuen essent alcohòlics, però se’n surten. I aleshores són com un animal que ha estat engabiat massa temps en un zoo i que no saps si ara és salvatge o un miserable esparracat que demana caritat sense paraules.

Un dia diu Jonàs, això, Àlex, conta’m alguna cosa lluminosa. I jo afuo l’esperit perquè a dins només tinc la foscor de la nit i la por dels condemnats a mort.

—Si vols —diu en resposta al meu angoixat silenci—, demà anem a un lloc que t’agradarà.

—Treballo, jo.

—En sortir. T’esperaré al bar. No, no, no, no passis ànsia. Al bar em vigila tothom.

Quantes persones hi ha al món com en Jonàs, que té ulls i rostres que vetllin per ell? Per mi no ha vetllat mai ningú. Potser quan era un bebè. Però mai més. Vaig exhaurir la capacitat amatòria de la mare en començar a caminar. La meva ració d’amor s’havia acabat per sempre. Fins a trobar en Jonàs.

En Jonàs està pàl·lid i té crostes als llavis. Porta el cap pelat i ha abandonat el fedora. Fins i tot la càmera, s’oblida algun dia. Té la mirada vidriosa, i els seus ulls blaus han esdevingut grocs, com si tingués hepatitis. El seu sofriment es transparenta a sota de la pell. Sembla un animal salvatge patint i desitjant la mort, ferotge i trencadís. Ell no es queixa i així el seu sofriment esdevé més cristal·lí i el meu estat d’ànim més i més ensorrat. Crec que pateixo tant com ell, si bé és una mena de patiment diferent. Ell passa un martiri i jo ho contemplo incapaç de posar-hi remei i sentint-me inútil fins i tot per alleugerir-lo.

Em diu que on anem és aquí mateix i caminem. Fa humitat però la gent al carrer riu i es diuen els uns als altres, desconeguts i tot, que l’alcalde és un patata, que on s’és vist, que vés a saber d’on és perquè de newyorker, res de res.^[21] En Jonàs no somriu. Camina amb el cos una mica encongit i el nas avançat, com fan les aus caminadores. Va de pressa i jo el segueixo desolat. Em porta al 59 de Grove Street amb la Setena. És la casa museu de Thomas Paine, el famós autor del pamflet Common Sense, que explica als immigrats què és la llibertat i la democràcia i que va impactar de manera tan contundent en l’opinió pública. Em sorprèn que en Jonàs conegui tan bé aquest autor anglès. Però només em diu que si ara ha mort el Sentit Comú, bé que li hauríem de retre un homenatge a qui el va inventar —o almenys unes absoltes, i aquí somriu, de biaix—, al segle XVIII. Jo, sempre tan pedant, li recordo que el concepte ve d’Aristòtil, del seu llibre De anima. Em mira de cua d’ull i fa un lleu somriure, més sorneguer. Si la meva estúpida arrogància el diverteix i el treu de les seves sinistres cabòries, benvinguda sigui.

—Va, ocellet: conta’m una cosa lluminosa.

—Primer una cosa trista?

Ho pensa.

—Bé, com que em parlaràs dels teus sofriments de la infància, perquè mai no els has superat ni els superaràs, no crec que em puguin fer mal. El meu pare era un animal: el teu era un insectívor.

—Insectívor?

—Sí: s’alimentava del dolor dels més indefensos animals del món.

—Saps que mor més gent per culpa dels insectes que per cap altra causa?

—Deixa-ho, nen! Insectívor és un insult magnífic.

—Per què creus que no superaré mai la infància, Jonàs?

—És el teu alcohol. Hi estàs enganxat. T’hi rebolques i et claves les ungles en la tendra matèria del teu cervell. Ets un dependent. Però no hi ha Neuròtics Anònims, i, si existís, seria un lloc del qual convindria fugir de pressa.

—Per què?

—Perquè la neurosi s’encomana. L’alcoholisme és més individualista.

—Així, doncs, tu hauries de fugir de mi?

—Jo no podria estar sense tu, siguis fet com siguis.

Continc les llàgrimes i aspiro l’aire fred de Manhattan com qui ha estat massa temps submergit a l’aigua. Parlo de pressa, perquè també vull reprimir l’eufòria.

—Doncs una vegada vaig fer un amic. Es deia Sergi i venia a la meva classe. Tot i les reticències de casa meva, venia sovint i jo anava a la seva. Tenia catorze anys, jo, i en Sergi també. Un dia, quan érem íntims, li vaig contar un secret. Un secret vergonyós que…

—Ha passat prou temps perquè me’l contis a mi, el teu secret?

Ho rumio i em sento trist i buit. Potser sí que sóc un insecte i el meu pare se’m menjava per esmorzar, cada dia.

—El cas és que no tenia ni un sol pèl enlloc del cos, i això em mortificava.

—Quina necessitat tenies de contar-ho, si et mortificava? Que no us dutxàveu junts, a gimnàstica?

—No. Molts ens dutxàvem a casa. Jo explicava que em feien por els fongs. Bé, suposo que era una manera de demostrar com érem d’amics. Que veiés que jo per ell era transparent com l’aire. El cas és que ell ho va esbombar, i tota la classe em deia «la cantant calba», un motiu que estava de moda, no sé si per la funció de Ionesco o per què.

—Quin cabró!

—Bé, el vaig enviar a la merda. Però ell es va presentar a casa meva i va dir de parlar amb el meu pare. Jo era a la meva cambra, però la mare, sempre tan amable, frisava per contar-m’ho. El teu amic i ton pare són al despatx, secretejant. No sé què li va contar —no calia massa esforç, perquè el pare, si una cosa anava en contra meva, l’agafava, la llepava golafre i se l’empassava—, però va entrar a la meva cambra sense trucar, em va agafar pel braç i em va dir amb aquell to de veu seu que no admetia rèplica que anés a demanar perdó al meu amic i a fer les paus amb ell.

—Hòstia! Sí que és fort.

—Li vaig haver de demanar perdó i fins i tot va venir algun dia a berenar. Era molt ben rebut. I em mirava satisfet, dient amb els ulls que podia més que jo. Però la meva amistat sabia que no la tenia. Ni el pare et pot obligar a estimar. És com això de la pàtria: qui es pot atrevir a dir-te quina és la teva pàtria i que per força has d’estimar-la?

—Mira, un Starbucks: fem-hi un cafè.

A dins fa una boira calenta i uterina i soroll de converses. Algun riure agut, de dona, i un murmuri de veus d’home. La tassa de paper crema i els dos ens mirem alhora, ambdós bufant el líquid.

—Ocellet, la teva infància és encara més merdosa que la meva. Però només hem posposat que em contis alguna cosa lluminosa.

La hi conto. Li parlo de Spinoza, i del panteisme i de totes les menes de monisme. Li dic com va ser, Baruch de Spinoza, d’incòmode en la seva època, i ell, ingenu, s’exclama:

—És l’època d’Ausiàs March?

—No, tio, no! Què dius? El nostre Ausiàs és del segle XV i Spinoza és del XVII! Dos segles després.

Li explico la immanència i la transcendència, i ell pregunta i pregunta —m’emociona tenir-lo interessat. Per què sóc mestre, jo? I ho intento. El seu entusiasme és una manyaga a l’ànima i fins i tot li ha pujat color a les galtes. Voldria recordar coses i coses, que li interessessin. Lluminoses, com diu ell: ingràvides estrelles que xiuxiuegen música en la seva freda solitud. Voldria ser la clau del món i ell un presoner que es mereix la llibertat.

—Mira: la teva pena és immanent; la meva pena és transcendent.

Ho rumia i fa que sí amb el cap, tot i que jo no estic segur d’haver-ho encertat. I murmuro: Deus sive natura.

—Que vol dir…?

—Déu és la natura.

—Explica’m allò de la llibertat.

—Diu Spinoza que una cosa es diu lliure si existeix per la sola necessitat de la seva naturalesa i actua per si sola; en canvi és necessària, que vol dir forçada, aquella cosa que és determinada per una altra a existir i a obrar d’una determinada manera.

Aleshores esclata a riure i diu, bufa, però si estàs parlant de Catalunya i d’Espanya! És intel·ligent, el meu amic.

No hi ha dubte que, dia a dia, en Jonàs està millor, tot i que de tant en tant em fot fora i telefona i plora, de vegades més d’una hora, i jo assegut a terra, amb l’orella enganxada a la porta d’on m’han expulsat: galdós àngel caigut, el sento com plora i com suplica. El consol dels altres, dels seus iguals, i el meu dolorós, inútil i engelosit intent d’ajudar. Fins i tot la Fanny fa més per ell que no jo. Ella, algun cop, el dutxa; ella va amb bragues i sostenidor i el renta a poc a poc i ell es deixa fer. I l’eixuga i li posa el seu dòcil cap sobre la seva espatlla de dona, maternal per definició.

Però està millor, i l’aire de Nova York s’espesseeix i ens arriben rajos de sol que piquen a la punta del nas i floreixen floretes pertot arreu. Nosaltres caminem, després de la meva feina, caminem i caminem. I fem turisme intel·lectual, que en diu en Jonàs amb sorna.

La casa de Mark Twain, que resulta ser excitant, i la Pierpont Morgan Library, i la famosa Pete’s Tavern, que crec que és el local públic més antic de tot Nova York, i l’apartament on va viure, i potser on va córrer, en la imaginació, per la seva famosa carretera, Jack Kerouac, i un deliciós racó, el Grove Court, que et fa sentir romàntic i lànguid només posar-hi els peus, com si fossis Manon Lescaut o la figureta estilitzada d’una de les germanes Brontë.

Tot això fem. Una nit, en tornar a casa, i en Jonàs somrient —li ha crescut una mica el cabell i ha agafat el vici d’acariciar-se el cap, potser li pica la suavitat sedosa del seu llom de gat—, ens trobem la senyora Grilli al nostre llit. Esbufeguem al passadís, ofegant els riures. Quin moment deliciós. I decidim obrir amb compte el meu llit plegable i dormir-hi junts.

Sota la manta, ens abracem, els cossos nus, tot i sentir els ruflets de la vella al nostre costat, com si fóssim escolars pecadors que es toquen sota el pupitre davant de la mirada sagaç de la senyoreta Rottenmeier. Em sento tan trasbalsat! I tanmateix no passem de les carícies; ell es burla de la meva trempera i assenyala el seu membre flàccid. Estàs malalt, amic, xiuxiuejo; ja tornarà la teva vigor. Ai, això, Àlex, he vist els ulls del caçador. I jo era la presa. I ara sé que em segueix el rastre. No hi ha res més que aquest bosc sinistre on el caçador afua el seu olfacte i allarga la seva vista. A la fi em trobarà i aleshores dispararà. Al bell mig del cor. Ah, Jonàs, jo em posaré a davant teu i seré el teu escut. No saps el que dius. Per què no et fas una palla? No podràs dormir així. Primer mort que alçar-me d’aquest llit que trontolla i grinyola perquè no cap a la cambra, però que és ara el més semblant al Paradís. Tinc calor, Àlex. Dorm, estimat, dorm.

Quan ell s’adorm sé que la felicitat no és un concepte abstracte, sinó que és tangible. I que la mística és una estafa. Equival a col·locar-se sense esnifar. «Què faré jo de lo vostre cor sense lo cos?», diu la reina, al Tirant. No hi ha res més que allò que els sentits marquen. Som criatures carnals, no conceptes. Les religions, totes, són una criaturada per refer-nos de les ferides que fa la vida. Això és tot.

Ara en Jonàs vol que aprengui a fotografiar i es posa a fer-me classes, serioses i intenses. Cada dia. I jo escolto, aplicat, i prenc apunts i tot. Està millor i ja no truca tantes vegades als companys d’AA ni necessita la Fanny per dutxar-se. Menja poc, però menja amb gana, i torna a orinar sense sentir la bafarada infecta de l’alcohol que destil·len els seus ronyons. Està tornant a la vida, i està portant-se molt bé, amb molt de valor. No sé si jo podria.

Avui s’han presentat a l’apartament, sense avisar, i en plena classe de fotografia, dos alumnes meus: Joseph Cooper i la japoneseta, tan intel·ligent i discreta, Li Hang. El cas és que li he posat mala nota a en Cooper i ell venia a defensar-se amb l’ajut de la companya. S’entenen, aquests? Però de seguida veig la mirada goluda que en Cooper vessa sobre en Jonàs i m’adono que les coses són més complicades. En Jonàs fa bona cara. Qui podria no desitjar-lo?

Miro d’explicar, sense ferir-lo, els seus múltiples errors, i ell m’assegura com i quant s’ha esforçat. Un adolescent sempre creu que l’esforç s’ha de premiar. Forma part de la cultura americana. I potser mundial. Un caramel per cada goteta insípida de suor. La veu dolça i dura de Li Hang intervé per dir que no són tants errors per a una nota tan baixa, que potser jo el considero, a en Cooper, un cas perdut, però que és molt millor del que jo crec.

—Vols dir que li tinc mania? Què sou? Bebès?

La meva situació és empegueïdora: no m’agrada fer de mestre dur —insubornable, inabastable, implacable— a davant d’en Jonàs, que està atònit, amb els ulls badats com llunes plenes, mirant-nos alternativament.

La situació, però, en el fons em diverteix. I decideixo fer-hi una jugada mestra. Un joc de complicitats. Em sobra la Li Hang. Però sobre ella també tinc una idea. Sóc la pera:

—Per què no fem una cosa? Jo et poso ara un breu exercici de traducció i et dono mitja hora. Li Hang, el meu amic Jonàs i jo baixem al bar a fer una Coca-cola i després pugem i tu ens llegeixes en veu alta la traducció.

—Per què hem de ser-hi, nosaltres? —salta la Li Hang, que es veu que ja donava per feta la seva bona acció del dia.

—Com a testimonis que no actuo mogut per tèrboles manies. Seria joc net. I voldria el vostre concurs. Si supera aquesta prova, li apujaré la nota.

—A mi em sembla just —i en Jonàs ho diu amb una extremada seriositat, que els déus el beneeixin.

La Li Hang arrufa les celles. És una noia bonica, molt intel·ligent, i no hi ha dubte que li agrada en Cooper. Ella, però, no ha endevinat la mirada golafre que ha llançat sobre en Jonàs. O és que en Jonàs enamora tothom, sigui de l’edat que sigui i del sexe que sigui? Però, si fos així, per què no ha desvetllat aquesta mirada en la japoneseta?

Posats doncs d’acord, amb la meva taula, el meu portàtil i els meus diccionaris a l’abast, li poso un breu poema de Catul, òbviament homosexual i estranyament bell i sensible. Que gran que ets, Catul!

Al bar en Jonàs està encantador amb la Li Hang i ella ens explica enrevessades històries familiars, que a mi no m’interessen gens —potser perquè hi ha un estrany pudor pel que fa a la vida privada dels alumnes, i en Jonàs no ha estat mai professor. Bevem cafè, ell i jo, i un suc de fruites la noia. Tot de sobte es crea una estranya familiaritat entre els tres, més encara entre ella i en Jonàs. Ella li parla amb desimboltura i amb un bri de coqueteria.

—Ara et toca a tu. Conta’m coses de tu.

—Una vegada vaig matar un home.

—Bufa! No m’ho crec. Ho dius per impressionar-me. I sóc impressionable.

—Doncs és cert. He viatjat una mica, jo, saps? He estat almenys una dotzena de cops a l’Àfrica, per feina. Fins i tot m’hi va enviar, agafa’t fort, el National Geographic. Ara fa…, no ho sé, potser cinc anys, jo era a Johannesburg. Vaig anar a un barri que es diu Sandton, on viuen els ricatxos blancs. No t’ho creguis, guapa, quan et parlin de la fi dels conflictes racials a Sud-àfrica. Quina bestiesa! Per començar, hi ha hagut un enorme èxode de blancs, atemorits per les noves lleis post-apartheid, i hi ha hagut moltes revenges dels negres. És el país del món on hi ha més delinqüència, saps? Riu-te’n, de Juárez o dels estralls dels narcos colombians.

—Però Mandela…

—Mandela no va poder mai evitar l’odi. El que passa és que econòmicament l’apartheid era insostenible i el boicot internacional, molt nociu. Bé. Jo no sóc analista polític, però veig el que veig. La sida, per exemple, és endèmica. I l’enorme, consentida, intricada delinqüència. Doncs jo hi era, en un hotelet molt agradable, i feia fotos. I vaig veure com un blanc sortia al carrer, i allà, al mig de la calçada, fuetejava un negre. «Lladre, lladre», cridava. I la gent ho mirava amb satisfacció, o potser era avorriment. Devia ser un espectacle monòton, repetitiu. Jo feia fotos, fins que un guàrdia em va arrabassar la càmera. El blanc enfurismat pegava i pegava i, a la fi, el va matar, el va escanyar, amb el guàrdia mirant-ho, amb la meva càmera als dits. Aleshores jo li vaig dir al guàrdia, torna’m la càmera, i ell va dir no, i jo li vaig agafar la pistola del cinturó, em vaig acostar al blanc enfurismat i li vaig disparar.

—De debò? —Estic estupefacte, malgrat que la Fanny me n’havia parlat.

—Sí. Em van detenir. Em van fotre una pallissa i em van trencar la dent aquesta de davant, i després va venir un home negre i em va xiuxiuejar que si marxava del país no passava res, que ell m’ajudaria. Jo sagnava i primer vam fer una parada a un dentista negre que va cobrar una fortuna (pagava el meu benefactor) per aquesta dent d’or. I em va acompanyar, amb el seu Rolls-Royce, a l’aeroport. Em va lliurar la càmera (amb les fotos esborrades), un feix de bitllets i el passaport i em va dir: «Jove: d’això no n’ha de parlar amb ningú. Enterrarem el blanc i el negre i explicarem que es van matar mútuament i tots els testimonis ho corroboraran. El país no suportaria ara un escàndol internacional. Muts i a la gàbia, d’acord?».

—T’ho estàs inventant!

—Tu creus això, Àlex, que m’ho invento?

—No, no, de cap manera. Tot encaixa. L’única pregunta: si vas prometre callar-ho, per què ens ho contes? I primer a la Fanny.

—Qui és la Fanny? —fa la Li Hang, ensenyant les ungletes possessives que gasten totes les dones del món, de totes les edats.

—Perquè ha passat prou temps.

—Però m’estàs dient que tot és una farsa? Mandela i la pau i la concòrdia entre blancs i negres, i la copa del món de rugbi i… —la Li Hang queda sobtadament muda, com si la llista fos massa llarga i ella no tingués prou alè.

—A Sud-àfrica i a la resta del món, bonica. Viu, viu en aquest Manhattan lleig i pròsper on la gent pixa contra la paret i on s’escriuen les millors novel·les del món. Viu com un peix en una peixera. I no preguntis què hi ha a fora.

—Ets un cínic.

—Sóc un home que ha mirat què hi ha a fora.

Sense soroll, li brollen llàgrimes a la noieta, que regalimen per les seves llises galtes asiàtiques, com una marededéu torturada per la presència del mal al món. En Jonàs em mira per sobre el seu got de cafè. Crec que m’està demanant perdó, per desvirgar la innocència d’una alumna meva. O perquè busca la meva complicitat. O perquè li agrada mirar-me. De les tres, aquesta darrera és la meva explicació preferida.

Fa estona que ha passat la mitja hora i pugem a dalt. En Cooper tecleja en el seu mòbil, tan compulsivament com tots els joves, que s’hi aferren a esbargir les pors i la solitud.

—I la traducció?

Indolent, es limita a allargar-me un paper. Té una lletra horrible, perquè ells ja no escriuen a mà mai. Però la traducció és francament bona. La llegeixo en veu alta, perquè la senti en Jonàs, que somriu i fa que sí amb el cap.

Abans de marxar, la Li Hang es posa de puntetes i fa un petó a la galta a en Jonàs i a mi em dedica una sòbria salutació amb la mà. En Cooper li diu, va, vinga, no facis disbarats. I marxen.

—Nen, estàs boig o què?

—Jo? Què he fet, jo?

—Xaval, et falta una rosca, a tu: et penses de debò que l’ha feta ell, la traducció? A Internet hi ha de tot. El teu fotut Catul també.

Sóc un babau. I un estúpid. I un ingenu, i en Jonàs m’acaricia el cap i es burla suaument de mi. Brillen les estrelles, a dins del meu cap famolenc, i el cor interpreta «Il mio caro amico» i el sexe tiba i la llengua és flonja i dolça. En Jonàs m’estima, eh que sí? Sísísísísí.

—Ara he de sortir, Àlex. M’esperes? Li he promès a la Janet que li portaria la roba de la tintoreria. Té la grip, saps? Espera’m aquí. No et moguis. O millor, fica’t al llit. Despullat, fa?

Com que sé que a la tintoreria sempre hi ha cues i el senyor Palmer és gansoner, aprofito per estudiar. En Jonàs és un bon mestre. Aprendre els mecanismes, els obvis i els subtils, de la seva càmera, ha estat un joc de nens. La resta és una altra cosa. El que més t’ha de preocupar, diu, és la llum. La llum. I saber mirar. Jo aplico l’ull a l’objectiu i al principi no veig res més que les coses que hi ha. De mica en mica, en Jonàs m’ha ensinistrat a veure coses que només veuen els fotògrafs. Com els gats, que veuen coses que ningú més veu. Un dit, una ungla, l’ombra d’una ungla pot ser la fotografia perfecta. Una fotografia ha de suggerir, ha de cercar la seva pròpia dimensió, digues-li la cinquena dimensió o com més t’abelleixi, però ha de saber contar la seva pròpia història. Envolta amb el teu objectiu el que vols captar, embolica-ho, atrapa-ho, forma’n part. Regira’t, ajup-te, fes un picat o un contrapicat, mira-ho de reüll, obre la imatge, pica un clic el zoom, o tanca’l. Aprèn a mirar.

Tinc una llibreta plena d’apunts, i algunes mostres, en paper d’impressora, de les meves provatures. La majoria són d’una vulgaritat afrosa. Una ofensa a l’essència del que m’ensenya, però n’hi ha un parell en què es veu que he començat a captar el que m’explica. Un dia faré una foto especial: un retrat d’en Jonàs, i serà una obra mestra.

A la memòria de la càmera hi ha una sortida que vam fer pels carrers del voltant. I en Jonàs va dir que qualsevol revista les acceptaria, tot i que encara són molt planes. I molt òbvies.

—La profunditat, això, Àlex, la profunditat. Tu no hi has de veure dues dimensions, sinó tres.

—Que no n’eren cinc?

—Nen, tens un bon mestre i una engruna d’habilitat. Jo, si fos tu, ho aprofitaria.

—Carpe diem?

—Pots ficar-te la teva pedanteria al teu refotut forat del cul? O, millor, no ho facis, que t’agradaria: tens la pedanteria grossa i rebotida.

—Abans tenies sentit de l’humor, tu.

—Abans era un tio normal. Alcohòlic però normal. Ara sóc un malalt profund, i tinc el dedins farcit de plagues i tinc cucs als budells i un vesper a dins de les orelles. Tu i els teus maldecaps de nen patidor i no saps què és patir de debò.^[23]

Em costa que em perdoni. Perquè li ha canviat l’humor, com aquelles bestioles que canvien de pell i la sacsegen i la deixen tirada enmig de la pols o del sotabosc o d’on sigui que viuen. I continuen com si res amb una pell nova, que també es farà vella i se’n desprendran sense nostàlgia, per imperatiu de la natura. És una metàfora?

I continuem fent fotos. N’hi ha una que és d’unes nenes de color saltant a corda i ell fa un petit xiulet i diu que no està malament, gens malament, això, Àlex, si no fos una imatge tan tòpica. Com un anunci de xocolata o un fullet turístic de Nova Orleans, comprens, nen? O pitjor, dic deseixit, la caràtula de la sèrie Becker.

Em passa el temps volant, estudiant i repassant. Demà podríem fer una altra sortida. Podríem anar a Central Park i retratar fulletes i herbetes i contrallums mullats. I de sobte s’obre la porta i entra en Jonàs. Completament groc, tentinejant i amb una ampolla aferrada pel coll. Salto del llit, despullat i tot, i li trec la roba, l’estiro sobre els llençols, corro a posar aigua en una tovallola i li prego a crits que em digui el número del company a qui sempre truca, en les crisis. L’ànima bessona que sap què se sent quan t’has empassat verí i sents fàstic i vergonya i dolor. Només ells ho saben. I jo estic fora, jugo en una altra lliga. Tot i que aquest és en Jonàs, i és la meitat de la meva ànima.

Ara està pàl·lid i me’l diu, el número, en veu tan baixa que em costa d’entendre. Truco i no em contesten, no em contesten, no em contesten. Fins que algú, amb veu rogallosa, com si s’acabés de despertar, fa digui i jo a crits dic és en Jonàs, és en Jonàs, necessito ajuda. Necessito desesperadament ajuda, no em falli, vingui, vingui de seguida.

L’home s’escura la gola i diu, a l’acte, ara vinc, i penja i jo em vesteixo, em controlo, abrigo en Jonàs, estic temptat d’anar a cercar la Fanny, però recordo a temps que la Janet té la grip, i tindrà tot l’equip amb ella, com una reina. Tot i això baixo i m’acaro a en Wilfred i li dic, ajuda’m, ajuda’m, i ell diu, buscaré la Fanny, vés amb ell.

Quan pujo en Jonàs està despert i diu coses incomprensibles. Rogalloses, com si no tingués dents o li faltés una part de la llengua.

—Què puc fer, què puc fer jo per ajudar-te? Ai, Jonàs, digues-m’ho, que em tornaré boig!

Aleshores s’asserena i em toca el braç. Sembla el tacte d’un llimac, tou, sense esquelet, però és una aproximació conscient, i jo aplico l’orella als seus llavis. Fa pudor de tequila i d’alguna mena de podridura.

—Obre la finestra, necessito aire.

La nostra finestra gira sobre un eix i només s’obre uns centímetres i ell fa no m’arriba l’aire. Corro ascensor avall a cercar el cistellet de les eines i pujo tan de pressa que em falla l’alè. Ell em mira i diu gràcies, ets un bon xaval, ocellet.

Costa molt desenroscar l’eix, i gairebé estic disposat a arrencar-lo amb alicates quan veig el truc i aconsegueixo desmuntar l’invent. Una ràfega d’aire em colpeja la cara i somric: en Jonàs també somriu.

I aleshores. I aleshores. I aleshores.

Es destapa s’aixeca i corre. I aleshores.

Es llança al buit. Onze pisos i jo cridant com un foll. Crido i m’hi aboco, el cos nu d’en Jonàs ha caigut sobre un cotxe aparcat just a sota i una estúpida antena de ràdio li ha travessat l’ull i se la veu, de tan amunt i tot, doblegada en el seu clatell que regalima sang. Com una daga. Com una maleïda daga afilada. Es veu que és l’ull, que és l’ull, l’ull d’en Jonàs i tot el cervell que hi ha darrere. I tanmateix l’antena no serà la causa de la mort d’un home romput, com un conill espellifat penjant a la barra d’una carnisseria. Blanc i indefens. I mort.

Crido crido crido.

De sobte en Wilfred és a davant meu i em bufeteja. Són exactament la mena de bufetades de mon pare: no fan mal: només humilien. Només t’enfonsen en l’interior brut de tu mateix, en les tenebres obscures que són els teixits de les ànimes malaltes.