EL MICO DE SHINAGAWA

UN DIA ES VA ADONAR que a vegades li costava recordar-se de com es deia. Normalment li passava quan algú li preguntava el nom sense que s’ho esperés. Per exemple quan es comprava un vestit en una botiga i li havien d’arreglar les mànigues, i el dependent li preguntava: «¿A quin nom ho poso?». O quan a la feina atenia algun assumpte per telèfon i al final el seu interlocutor li demanava: «¿Amb qui he parlat, sisplau?». En aquells moments es quedava en blanc, sense saber qui era. L’única manera que tenia de saber-ho era agafant la cartera i mirant-ho al carnet de conduir, la qual cosa feia que la gent amb qui parlava fes cara de no entendre res o que la persona que hi havia a l’altre cap del fil no sabés què pensar en els segons que passaven abans que respongués.

En canvi, quan era ella qui havia de dir el seu nom no li costava mai recordar-lo. Si ja sabia el que venia no tenia problemes de memòria. Però quan anava de pressa o l’agafaven desprevinguda, el cap se li quedava en blanc, com si l’hagués escombrat una gran onada, i li era impossible recordar com es deia. I com més s’hi esforçava, més s’enfonsava en aquella massa blanca i borrosa.

Només tenia problemes per recordar el seu nom, mai el dels altres. D’altra banda, recordava perfectament la seva adreça, el seu número de telèfon, la seva data de naixement i el seu número de passaport. Era capaç de dir de memòria el telèfon dels seus amics i dels clients més importants de l’empresa. Sempre havia tingut bona memòria. L’únic que no recordava era el seu nom. Aquells oblits havien començat feia un any, sense que mai abans no li hagués passat res semblant.

El seu nom de soltera era Mizuki Ozawa, i el de casada Mizuki Ando. Ni l’un ni l’altre no eren gaire originals ni gaire impactants, si bé això sol no explicava que de sobte li marxessin del cap d’aquella manera.

Havia passat a dir-se Mizuki Ando la primavera de feia tres anys, quan s’havia casat amb un home que es deia Takashi Ando. Al principi li havia costat acostumar-se al nou nom. Ni els caràcters amb què s’escrivia ni la manera com es pronunciava no li acabaven de fer el pes. Però a còpia de dir-lo i d’escriure’l va començar a pensar que no estava tan malament. Comparat amb altres possibilitats que s’haurien pogut donar, com ara Mizuki Mizuki o Mizuki Miki (de fet, havia sortit una temporada amb un noi que es deia Miki de cognom), Mizuki Ando estava prou bé. Així, doncs, tot i que li va costar una mica, al final es va acostumar a aquell nou nom.

Feia cosa d’un any, però, aquell nom li havia començat a marxar del cap. Al principi només li passava una vegada al mes, però després li va anar passant cada cop més sovint. Ara ja li passava com a mínim una vegada per setmana. Quan «Mizuki Ando» li marxava del cap es convertia en una dona anònima, que no era ningú. Si tenia la cartera a mà no hi havia cap problema, ja que només li calia treure el carnet de conduir per recordar qui era, però si no la hi tenia es quedava sense saber la seva identitat. Evidentment, encara que es quedés momentàniament sense nom continuava sent ella, i com que recordava la seva adreça i el seu número de telèfon, era impossible que la seva existència quedés reduïda a zero. El seu cas era diferent dels casos d’amnèsia total que apareixen a les pel·lícules. Amb tot, el fet de no recordar el seu nom era incòmode i inquietant. Trobava que una vida sense nom era com un somni del qual no et podies despertar.

Un dia va anar a una joieria, es va comprar un braçalet d’or prim i senzill i s’hi va fer gravar el nom: MIZUKI (OZAWA) ANDO. Ni l’adreça ni el número de telèfon. Només el nom. Semblo un gat o un gos, va pensar desanimada. Va decidir que a partir d’aquell dia no sortiria mai de casa sense el braçalet, de manera que si no es recordava del nom només hauria de mirar-se el canell. Així s’estalviaria haver de treure la cartera i aguantar les mirades receloses de la gent.

Des del principi va evitar dir res d’aquell problema al seu marit. Segur que si l’hi explicava ell s’ho prendria com una prova que no li agradava la vida de casada. S’ho prenia tot amb massa lògica. No ho feia amb mala intenció, però li encantava teoritzar sobre el que fos. A ella, en canvi, no li agradava prendre’s les coses tan al peu de la lletra. A més a més, al seu marit li agradava discutir i no donava fàcilment el braç a tòrcer. Per tot això va decidir no dir-li res del seu problema.

Amb tot, pensava que el que el seu marit diria (o hauria dit si ho hagués sabut) no era veritat. Ella no tenia cap queixa de la seva vida de casada. Deixant de banda el fet que a vegades era massa enraonat, no tenia cap queixa d’ell ni cap sentiment negatiu envers els seus sogres. El seu sogre tenia una clínica a Sakata, a la prefectura de Yamagata, i ni ell ni la seva dona no eren mala gent. Eren una mica fets a l’antiga, però el seu marit era el petit de la família i no l’atabalaven gaire. Ella havia nascut i s’havia criat a Nagoya, de manera que no estava acostumada al fred ni al vent de l’hivern a Sakata, però tot i així trobava que no era un mal lloc per anar-hi de visita un o dos cops l’any. Dos anys després de casar-se, el seu marit i ella van demanar una hipoteca per comprar un pis nou a Shinagawa. El seu marit, que tenia trenta anys, treballava al laboratori d’una companyia farmacèutica. La Mizuki, que en tenia vint-i-sis, treballava en un concessionari Honda a Oda-ku, on s’encarregava d’agafar el telèfon, d’acompanyar els clients a la sala d’espera i servir-los te o cafè, de fer fotocòpies, d’arxivar documents i de mantenir actualitzada la llista de clients a l’ordinador.

La feina, l’hi havia buscat el seu oncle, que era executiu a Honda, després que acabés la diplomatura en una universitat femenina de prop de Tòquio. No es pot dir que fos una feina gaire emocionant, però la Mizuki tenia algunes responsabilitats i hi trobava alguns aspectes positius. En principi no s’encarregava de les vendes, però si els venedors eren fora ella els substituïa i responia prou bé les preguntes dels clients. A còpia de veure els seus companys, s’havia après la informació tècnica necessària i havia desenvolupat una habilitat especial per tractar amb els clients. Sabia el consum de tots els models, i podia convèncer qualsevol que l’Odyssey tenia un comportament en carretera més semblant al d’un turisme que al d’un monovolum. Amb la seva facilitat de paraula i el seu somriure encantador, era capaç de vèncer qualsevol reticència. També sabia veure amb quina mena de gent tractava i adaptar-se a cada situació. De fet, portava moltes vendes gairebé fins al final, si bé a última hora les havia de passar als seus companys. Ella no podia ni oferir descomptes, ni negociar preus, ni afegir extres. D’aquesta manera, encara que fos ella qui hagués fet gairebé tota la negociació, al final sempre apareixia un venedor i s’enduia la comissió. L’únic que en treia era que de tant en tant algun venedor la convidava a sopar quan cobrava les bonificacions.

A vegades pensava que si la deixessin estar sempre de cara al públic faria augmentar les vendes i millorar els resultats del concessionari. Si s’ho proposava podia vendre el doble de cotxes que aquells venedors joves acabats de sortir de la universitat. Però ningú no li va dir que era molt bona venent i que era una llàstima que hagués de fer tasques d’oficina. Les empreses eren així. El departament de vendes era una cosa i les oficines n’eren una altra. Un cop entraves en un dels dos llocs, era gairebé impossible sortir-ne. A més a més, ella no era prou ambiciosa per augmentar les seves responsabilitats i fer carrera dins l’empresa. S’estimava més treballar de nou a cinc, aprofitar els dies de festa i gaudir de la vida privada.

A la feina continuava fent servir el nom de soltera. El motiu principal era que li feia mandra haver d’avisar tots els clients i proveïdors que li diguessin d’una altra manera. A les targetes de visita, a la placa que duia al pit i a la targeta per fitxar ja hi posava MIZUKI OZAWA, i tothom li deia Ozawa-san, Ozawa-kun, Mizuki-san o fins i tot Mizuki-chan. Quan es posava al telèfon també deia que era l’Ozawa del concessionari Honda Primo. No és que volgués amagar el seu nom de casada, sinó que li feia tanta mandra haver d’explicar a tothom que havia canviat que es va estimar més continuar fent servir el nom de soltera.

El seu marit n’estava al corrent (de fet, a vegades li trucava a la feina), però no li semblava malament. Per ell, el nom que triés la seva dona a la feina no era més que una qüestió de comoditat. Com que hi trobava una certa lògica, no deia res. Ben mirat, no era tan pesat.

La Mizuki es va començar a preocupar que el fet d’oblidar-se del nom fos el símptoma d’alguna malaltia greu, potser d’Alzheimer. Al món hi havia una pila de malalties inesperades i letals. Feia poc s’havia assabentat de l’existència de malalties com la miastènia o la malaltia de Huntington, i n’hi devia haver moltes altres que no coneixia. En la majoria de casos els primers símptomes eren més aviat lleus. Eren símptomes estranys però lleus… com ara oblidar-te de com et deies. I un cop va pensar això, la por que una malaltia misteriosa s’estengués en silenci per algun lloc del seu cos ja no la va deixar viure tranquil·la.

La Mizuki va anar a un hospital i va explicar els símptomes que tenia, però el metge jove que la va visitar (tan pàl·lid i tan demacrat que, més que un metge, semblava un pacient) no se la va prendre gaire seriosament.

—¿Oblida res més, a part de com es diu? —li va preguntar el metge.

—No —va respondre la Mizuki—. De moment només m’oblido del nom.

—Mmm… Em sembla que és més aviat cosa del psiquiatre —va dir el metge amb un to mancat d’interès i de simpatia—. Si es comença a oblidar d’altres coses, torni a venir i li farem unes proves.

El que havia volgut dir era que ja tenien prou feina amb casos molt més greus que el seu, i que oblidar-se del nom de tant en tant no era res de l’altre món.

Un dia, mentre fullejava la revista del districte, va veure un article que anunciava que el govern municipal obria un «Centre d’orientació». Era un article minúscul que normalment no hauria vist. El centre estaria obert un cop per setmana i el portaria una especialista que atendria consultes individuals per un preu simbòlic. L’anunci també deia que el servei estava obert a qualsevol persona més gran de divuit anys i resident al districte de Shinagawa, i que tota la informació es tractaria amb la més estricta confidencialitat. La Mizuki dubtava que un centre d’orientació finançat amb diners públics pogués servir de gaire cosa, però tot i així va decidir provar-ho. Ben mirat, no perdia res d’anar-hi, va pensar. Com que al concessionari on treballava hi havia més feina els caps de setmana, ho tenia força bé per agafar un dia de festa qualsevol dia entre setmana, de manera que es va poder adaptar a l’horari del centre (que d’altra banda era ben poc realista per a la gent que treballava en horaris normals). Hi va trucar per demanar hora. Una sessió de mitja hora costava dos mil iens, un preu que podia pagar sense que la seva butxaca ho notés. Va quedar que hi aniria el dimecres següent a la una.

Quan va arribar al centre, situat al segon pis de les oficines municipals, es va trobar que era l’única clienta.

—Aquest programa l’han implantat fa molt poc i, com aquell qui diu, d’un dia per l’altre —li va dir la noia de recepció—. Per això encara no és gaire conegut. Però quan ho sigui em sembla que tindrem molta gent. Està de sort que estiguem tan lliures.

L’orientadora, que es deia Tetsuko Sakaki, era una dona agradable, menuda i rodanxona, que devia tenir entre quaranta i cinquanta anys. Portava els cabells curts i tenyits d’un castany clar, i tenia una cara ampla adornada amb somriure amable. Anava amb un vestit d’estiu de color clar, una brusa de seda brillant, un collaret de perles artificials i unes sabates planes. Més que una orientadora professional semblava una mestressa de casa del barri simpàtica i disposada a ajudar.

—El meu marit és el cap del Departament d’Obres Públiques del districte —va dir-li en presentar-se—, i gràcies a això hem pogut aconseguir fons per obrir aquest centre. De fet, vostè és la primera clienta que tenim. I n’estem molt contents. Com que avui no tenim més visites, podrem parlar amb calma —va afegir parlant a poc a poc, gairebé amb parsimònia.

La Mizuki li va donar les gràcies, si bé dintre seu es preguntava si realment aquella dona podria ajudar-la.

—No pateixi, que tinc el títol d’orientadora i una llarga experiència —va afegir la senyora Sakaki somrient, com si hagués sentit la veu interna de la Mizuki—. Confiï en mi.

La senyora Sakaki es va asseure darrere una taula metàl·lica, mentre que la Mizuki es va instal·lar en un sofà de dues places vell i atrotinat, que semblava tret dels encants. Les molles estaven molt donades i feia una olor de pols que li va fer picar el nas.

—M’agradaria tenir un divan que sembli més professional —va dir la senyora Sakaki—, però de moment només hem pogut trobar això. Pensi que és un servei públic, o sigui que per qualsevol cosa s’han de fer molts tràmits i tot tarda molt. És una llauna. Espero que el pròxim dia que vingui ho puguem tenir una mica millor.

Aclofada en aquell sofà de nyigui-nyogui, la Mizuki va començar a explicar que feia cosa d’un any s’havia començat a oblidar de com es deia. La senyora Sakaki anava assentint amb el cap tota l’estona, sense fer cap pregunta ni mostrar cap expressió de sorpresa. Amb prou feines si feia cap soroll per fer-li saber que seguia el fil de l’explicació. Només parava l’orella a les paraules de la Mizuki i, tret de quan arrufava una mica el front per pensar alguna cosa, el seu rostre somrient, lleu com la lluna en un vespre de primavera, era inalterable.

—Això de fer-se gravar el nom en un braçalet és molt bona idea —va dir la senyora Sakaki quan la Mizuki va haver acabat—. Trobo que ha reaccionat molt bé. És important començar per eliminar les molèsties en la mesura que es pugui. Val més abordar el problema de manera realista que sentir-se culpable, frustrar-se o quedar-se capficat. Veig que se sap espavilar. I el braçalet és preciós. Li queda molt bé.

—¿Creu que això d’oblidar-me de com em dic pot estar relacionat amb alguna malaltia greu? —va preguntar la Mizuki—. ¿Hi ha algun cas així?

—Diria que no hi ha cap malaltia que tingui aquest primer símptoma tan definit —li va respondre la senyora Sakaki—. El que em preocupa una mica, però, és que al llarg d’aquest any li hagi anat passant cada cop més sovint. Pot ser que en el futur apareguin altres símptomes o que la pèrdua de memòria s’estengui a altres àmbits. Per tant, val més que comencem pel començament i que mirem de trobar d’on li ve aquest problema. Suposo que com que treballa fora de casa, sovint li deu portar problemes no recordar com es diu.

La senyora Sakaki va començar a fer-li unes quantes preguntes bàsiques sobre la seva vida actual: els anys que feia que era casada, la mena de feina que feia i qüestions de salut. Després va passar a preguntar-li per quan era petita: quants eren a casa, com li anava a l’escola, què li agradava i què no li agradava, o què sabia fer i què no sabia fer tant. La Mizuki va intentar contestar totes les preguntes de la manera més sincera, més ràpida i més precisa possible.

Va créixer en una família normal, amb els seus pares i una germana gran. El seu pare treballava en una gran companyia d’assegurances. No eren gaire rics, però tampoc recordava que mai haguessin hagut de patir pels diners. El seu pare era una persona seriosa, mentre que la seva mare era més aviat feble i pesada. La seva germana era sempre la millor de la classe, tot i que (segons la Mizuki) era una mica superficial i aprofitada. Tot i així, la Mizuki no havia tingut mai problemes amb la seva família i hi havia mantingut sempre una bona relació. No s’havien barallat mai. Ella havia estat una nena més aviat discreta. Sempre havia estat sana, si bé això no volia dir que fos especialment atlètica. No tenia cap complex sobre el seu aspecte, per bé que ningú no li havia dit mai que fos bonica. Ella es considerava espavilada, però no hi havia res concret en què destaqués. Treia unes notes normals, més aviat de la meitat de la classe en avall. A escola havia tingut unes quantes bones amigues, però després de casar-se totes se n’havien anat a viure lluny i ara gairebé no es veien.

Tampoc no tenia cap queixa sobre la vida de casada. Al principi tant ella com el seu marit havien passat un període d’adpatació, però ben aviat s’havien muntat una nova vida que els satisfeia a tots dos. Evidentment, el seu marit no era perfecte (per exemple, s’ho prenia tot al peu de la lletra i no tenia gust en el vestir), però també tenia moltes virtuts (era simpàtic, responsable, endreçat, menjava de tot i no es queixava de res). A la feina tampoc no tenia problemes. Es portava bé amb els seus companys i amb els seus superiors, i no tenia estrès. A vegades, és clar, passava alguna cosa una mica desagradable, però ben mirat era una conseqüència inevitable de treballar en un lloc petit i de veure cada dia la mateixa gent.

Mentre responia aquestes preguntes sobre la seva vida passada i present, la mateixa Mizuki es va adonar que havia tingut una existència d’allò més anodina. Mai no li havia passat res gaire emocionant. Si la seva vida fos una pel·lícula, va pensar, seria un d’aquells vídeos d’ambient fets amb poc pressupost per fer adormir la gent, amb interminables paisatges de colors pàl·lids. No hi hauria cap canvi d’escena ni cap primer pla. Tampoc no hi hauria cap canvi de ritme, ni res que atragués l’atenció. No es veuria res esgarrifós, però tampoc res suggerent. Només de tant en tant, com si es recordés que havia de fer alguna cosa, la càmera variaria lleugerament l’angle. La Mizuki sabia que la senyora Sakaki era allà per feina, però tot i així li va començar a saber greu atabalar-la amb aquella història sense suc ni bruc. Si jo hagués de sentir coses així cada dia, es va dir, em moriria d’avorriment.

La senyora Sakaki, però, escoltava atentament l’explicació de la Mizuki i anava prenent notes. De tant en tant li feia una pregunta ràpida, però en general estava en silenci, concentrada a escoltar les seves paraules. Les poques vegades que parlava, el seu to amable indicava que estava profundament interessada pel que sentia. En la seva veu no hi havia ni rastre d’avorriment. I sentint la seva tranquil·la cantarella, la Mizuki es va calmar. Es va adonar que fins llavors ningú no l’havia escoltat mai tan pacientment. Quan al cap de poc més d’una hora van acabar la sessió, es va sentir com si s’hagués tret un pes de sobre.

—Així, senyora Ando, ¿li va bé venir dimecres que ve a la mateixa hora? —li va preguntar la senyora Sakaki somrient.

—Sí que em va bé —va respondre la Mizuki—. ¿Puc tornar?

—I tant —va dir la senyora Sakaki—. Sempre que vostè vulgui, és clar. En aquestes coses és impossible avançar si no es parla uns quants cops. Això no és com aquells programes de ràdio en què et diuen el que els sembla i després t’acomiaden amb bones paraules. Potser tardarem una mica, però intentaré ajudar-la com a bones veïnes que som.

—¿Recorda que li hagi passat mai res relacionat amb un nom? —li va preguntar la senyora Sakaki a la segona visita—. Amb el seu, amb el d’algú altre, amb el d’un animal, amb el d’un lloc, amb un sobrenom… Si té algun record que tingui a veure amb un nom, m’agradaria que me l’expliqués.

—¿Algun record relacionat amb un nom?

—Sí. Amb un nom, amb una signatura, amb passar llista… Encara que sigui una fotesa. Intenti recordar-ho.

La Mizuki es va estar una bona estona pensant.

—Em sembla que no recordo res relacionat amb cap nom —va dir finalment—. Si més no, així de sobte no se m’acut. L’únic que recordo… sí, exacte… és una cosa que té a veure amb una placa.

—Ja m’està bé, una placa.

—Però no era meva —va afegir la Mizuki—. Era d’una altra persona.

—No passa res —va dir la senyora Sakaki—. Expliqui-m’ho.

—Tal com li vaig dir la setmana passada, vaig fer la secundària i el batxillerat en una escola privada, només de noies —va començar la Mizuki—. Jo vivia a Nagoya i l’escola era a Yokohama, de manera que entre setmana estava internada a la residència de l’escola. Els divendres al vespre agafava el shinkansen per anar a casa, i els diumenges al vespre el tornava a agafar per tornar a la residència. De Nagoya a Yokohama només hi havia dues hores, o sigui que no em sentia especialment sola.

La senyora Sakaki va assentir amb el cap.

—Però a Nagoya també hi ha bones escoles privades, ¿no? ¿Com és que la van enviar tan lluny de casa?

—És que la meva mare també havia estudiat en aquella escola, i com que li havia agradat molt, va voler que les seves filles també hi anéssim. En part, a mi ja m’agradava la idea de viure lluny dels pares. Tot i ser una escola religiosa era força liberal i hi vaig fer bones amigues. Igual que jo, totes eren de fora i les seves mares també havien sortit d’allà. Diria que hi vaig passar sis anys prou divertits. L’únic que em costava una mica era el menjar.

La senyora Sakaki va somriure.

—Em va dir que tenia una germana més gran, ¿oi?

—Sí. Dos anys més gran que jo.

—¿I ella no hi anava, a aquesta escola?

—No, ella es va quedar a Nagoya. Era molt casolana i des de petita sempre havia estat una mica delicada… Per això la mare m’hi va enviar a mi, a aquella escola. Jo sempre havia estat sana i era més independent que la meva germana. Quan vaig acabar la primària i em van preguntar si volia anar a Yokohama, vaig dir que ja m’anava bé. En aquell moment la idea de tornar a casa cada cap de setmana amb el shinkansen també la trobava divertida.

—Perdoni que l’hagi interromput —va dir la senyora Sakaki amb un somriure—. Continuï amb el que m’explicava.

—A la residència havies de compartir habitació amb una altra noia menys quan arribaves a l’últim curs de batxillerat, és a dir, a tercer. I això que li vull explicar va passar l’any que tenia una habitació per a mi sola. Com que era de les més grans, em van fer delegada de la residència. A l’entrada hi havia un tauler on hi havia penjades unes plaques amb els noms de totes les noies. En cada placa hi havia el nom escrit en negre en una cara i en vermell a l’altra, i quan entraves o sorties l’havies de girar. Si el que es veia era la cara amb el nom negre volia dir que aquella noia era a la residència, i si el que es veia era la cara amb el nom vermell volia dir que no hi era. Si no et quedaves a dormir a la residència o havies de ser fora uns quants dies, havies de treure la placa del tauler. Totes fèiem torns per estar a recepció, i si hi havia alguna trucada per a algú només calia mirar el tauler per veure si la noia en qüestió hi era o no. Era un sistema molt pràctic.

La senyora Sakaki va fer un soroll per fer-li saber que l’escoltava.

—Érem a l’octubre. Un vespre, mentre estava fent deures a l’habitació abans de sopar, em va venir a veure una noia de segon que es deia Yuko Matsunaka. Totes li dèiem Yukko i era, de lluny, la noia més guapa de la residència. Tenia la pell clara, els cabells llargs i una fesomia delicada com una nina. Em sembla que els seus pares tenien un hostal molt conegut a Kanazawa. Eren rics. Com que feia un curs menys que jo no la coneixia gaire, però havia sentit a dir que treia molt bones notes. Dit d’altra manera, era una noia que destacava en tot. Hi havia moltes noies més joves que l’admiraven. Tot i així, la Yukko no era ni creguda ni tibada, sinó més aviat tímida i reservada. Era agradable, però a vegades no sabies què pensava. Tot i tenir tantes admiradores, però, em sembla que no tenia cap amiga de debò.

Aquell vespre, mentre estava asseguda a l’escriptori escoltant la ràdio, la Mizuki va sentir un lleu truc a la porta de la seva habitació. En obrir es va trobar amb la Yuko Matsunaka plantada al passadís. Anava amb un jersei de coll alt més aviat prim i uns texans. Voldria parlar un moment amb tu, li va dir. ¿Et va bé ara? La Mizuki es va quedar sorpresa, però li va dir que endavant, que en aquell moment no feia res especial. Mai no havia parlat a soles amb la Yuko Matsunaka, i no se sabia avenir que anés a la seva habitació per demanar-li consell sobre res personal. La Mizuki li va dir que segués en una cadira i va fer una mica de te amb l’aigua que tenia al termos.

—Mizuki, ¿has tingut mai gelosia de ningú? —li va preguntar la Yuko Matsunaka anant directament al gra.

La Mizuki es va quedar parada per aquella pregunta tan sobtada, però hi va pensar seriosament.

—Diria que no —va respondre.

—¿Ni una vegada?

La Mizuki va fer que no amb el cap.

—Almenys ara no se me n’acut cap. A veure… gelosia… ¿Quina mena de gelosia vols dir?

—Doncs que a tu t’agradi una persona però a ella li agradi algú altre. O que tu vulguis una cosa i un altre te la prengui. O que a tu et costi fer una cosa i un altre la faci sense esforç… Coses així.

—Em sembla que no m’ha passat mai —va dir la Mizuki—. ¿I a tu?

—Moltes vegades.

La Mizuki es va quedar sense saber què dir. Però, ¿què més pot voler?, va pensar. Era guapa, a casa seva tenien diners, treia bones notes i tothom l’admirava. Els seus pares la mimaven. La Mizuki havia sentit rumors que els caps de setmana sortia amb un noi molt guapo que ja anava a la universitat. ¿Què més podia demanar?

—¿Com ara quan? —li va preguntar la Mizuki.

—Si pot ser, m’estimo més no parlar de res en concret —va respondre la Yuko triant les paraules amb molt de compte—. Em sembla que no serveix de res que t’expliqui tots els detalls. Només és que fa temps que et volia preguntar si havies estat mai gelosa.

—¿Fa temps que m’ho volies preguntar?

—Sí.

La Mizuki no entenia res, però va decidir contestar-li sincerament.

—Ja t’he dit que em sembla que no ho estat mai —va dir—. No sé per què, i reconec que potser és una mica estrany. Ben mirat, no és que em sobri la confiança ni que pugui aconseguir tot el que vull. Més aviat hi ha un munt de coses que no em satisfan, però, pel que sigui, no he envejat mai ningú. ¿Com deu ser?

La Yuko Matsunaka va fer un lleu somriure.

—La gelosia no té res a veure amb les circumstàncies reals i objectives. No és que si algú és afortunat no pugui tenir gelosia i que si algú no ho és n’hagi de tenir. És més aviat com un tumor que et surt en algun lloc del cos i s’escampa sense atendre a cap raó. Encara que sàpigues que hi és, no pots fer res per aturar-lo. No és que la gent que és feliç no pugui tenir tumors i que la gent que no ho és n’hagi de tenir, ¿oi? Doncs és el mateix.

La Mizuki se l’escoltava en silenci. Era molt estrany que la Yuko Matsunaka digués tantes coses seguides.

—Costa molt d’explicar què és la gelosia a algú que no n’ha tingut mai. L’únic que sé és que no és fàcil de conviure-hi dia a dia. De fet, és com viure en un petit infern. Hauries d’estar agraïda de no haver-ne tingut mai.

Quan va haver dit això, la Yuko es va quedar en silenci, mirant la Mizuki amb una mena de somriure als llavis. És preciosa, va tornar a pensar la Mizuki. Anava ben vestida i tenia uns pits molt macos. No es podia ni imaginar què se sentia sent tan guapa. ¿Era un orgull o més aviat una nosa?

Malgrat aquests pensaments, la Mizuki no havia estat mai gelosa de la Yuko.

—Me’n torno a casa —li va dir la Yuko mirant-se les mans, posades a la falda—. S’ha mort un parent i he d’anar a l’enterrament. La directora ja m’ha donat permís. Tornaré dilluns al matí, però m’agradaria que em guardessis la placa mentre no hi sigui.

Llavors es va treure la placa amb el nom de la butxaca i la va allargar a la Mizuki, que continuava sense entendre res.

—No em fa res guardar-te-la —va dir la Mizuki—, però, ¿per què vols que ho faci? ¿No t’és més fàcil deixar-la al calaix de l’escriptori?

La Yuko va mirar més profundament als ulls de la Mizuki, que es va posar nerviosa.

—Només et demano que me la guardis aquest cop —va dir la Yuko secament—. Hi ha una cosa que m’amoïna i no vull deixar la placa a l’habitació.

—Entesos —va dir la Mizuki.

—Vigila que quan no hi siguis no entri un mico i te la prengui —va dir la Yuko.

—No crec que n’hi hagi cap, de mico, per aquí —va respondre la Mizuki alegrement.

La Yuko no era gaire de fer bromes. Llavors va marxar de l’habitació deixant-hi la placa, la tassa de te intacta i un buit estrany.

—El dilluns la Yuko encara no havia tornat a la residència —va dir la Mizuki a la senyora Sakaki—. La seva tutora va trucar a casa seva amoïnada, però li van dir que aquell cap de setmana no hi havia anat. No s’havia mort cap parent ni hi havia hagut cap enterrament. Havia dit una mentida i havia desaparegut. No van trobar el seu cadàver fins al cap d’una setmana, la següent. Jo ho vaig saber diumenge al vespre, en tornar a la residència. S’havia suïcidat. S’havia tallat les venes al fons d’un bosc, i ja l’havien trobat morta, tota plena de sang. Ningú no sabia per què ho havia fet. No havia deixat cap nota ni cap motiu clar. La seva companya d’habitació va dir que els últims dies s’havia comportat com sempre, que no semblava que res l’amoïnés. La Yuko es va matar sense haver dit res a ningú.

—Però com a mínim a vostè li va voler dir alguna cosa, ¿oi? —va observar la senyora Sakaki—. Per això va venir a la seva habitació i li va deixar la placa. I li va parlar d’estar gelosa.

—Té raó —va admetre la Mizuki—. Em va parlar d’estar gelosa. En aquell moment no en vaig fer gaire cas, però quan va passar allò em vaig adonar que potser n’havia volgut parlar a algú abans de morir-se.

—¿Ho va explicar a algú, que la Yuko havia anat a la seva habitació?

—No, a ningú.

—¿Per què?

La Mizuki va inclinar una mica el cap.

—Em va semblar que si ho explicava només embolicaria més la troca. Que no ho entendria ningú i que no serviria de res.

—¿Vol dir que no haurien entès que s’hagués suïcidat perquè estava gelosa d’algú?

—Exacte. Vaig pensar que si deia això la gent pensaria malament de mi. ¿De qui podia estar gelosa, una noia com la Yuko? Tots estàvem prou confusos i commoguts, de manera que em va semblar més prudent no dir res. Ja sap l’ambient que hi ha en una residència de noies, ¿oi? Si ho hagués explicat hauria estat com encendre un misto en una habitació plena de gas.

—¿I què en va fer, de la placa?

—Encara la tinc. En una capsa, al fons de l’armari. Junt amb la meva.

—¿I com és que l’ha guardat?

—A l’escola hi havia tant enrenou que no vaig trobar el moment de tornar-la. I com més temps passava, més em costava tornar-la. Tampoc no em va sortir de llençar-la en qualsevol lloc. Vaig començar a pensar que la Yuko havia volgut que l’hi guardés, i que per això havia vingut a la meva habitació a demanar-m’ho. Ara, no sé per què em va triar a mi.

—Sí que és estrany —va dir la senyora Sakaki—. Ha dit que vostè i ella no es coneixien gaire, ¿oi?

—Com que vivíem a la residència ens coneixíem de vista, ens saludàvem i havíem xerrat alguna vegada, però anàvem a cursos diferents i no havíem parlat mai de res personal. Potser em va venir a veure perquè jo era la delegada de la residència —va dir la Mizuki—. No se m’acut cap altra raó.

—Potser és que tenia algun interès en vostè. Potser l’atreia. O potser veia en vostè alguna cosa que ella no tenia.

—No ho sé —va fer la Mizuki.

La senyora Sakaki no va dir res i es va quedar mirant la Mizuki com si volgués assegurar-se d’alguna cosa.

—A part d’això —va dir finalment—, ¿és veritat que no ha estat mai gelosa de ningú? ¿Mai de la vida?

La Mizuki va tardar una mica a contestar.

—Diria que no. Mai de la vida.

—O sigui que no sap què és tenir gelosia.

—Més o menys sí que ho sé… si més no, m’imagino què la pot provocar. El que no sé és què se sent quan se’n té. No sé si pot ser molt forta, si pot durar molt, si fa patir gaire…

—Té raó —va dir la senyora Sakaki—. Igual que qualsevol emoció humana, la gelosia pot tenir diversos graus. Quan no és gaire forta, s’anomena desig o enveja. El desig o l’enveja també poden tenir diversos graus, però qui més qui menys tothom en té. Com ara quan a un company de feina l’augmenten abans que a tu, o quan un company de classe és la nineta dels ulls del mestre, o quan a algú del barri li toca la loteria… Això és només enveja. T’enfades una mica perquè no ho trobes just. És una reacció natural. ¿Vol dir que vostè no n’ha tingut mai? ¿No ha envejat mai ningú?

La Mizuki hi va pensar un moment.

—Diria que no. Evidentment, hi ha molta més gent que té més sort que jo, però no per això els envejo. Penso que cadascú té les seves circumstàncies…

—¿Vol dir que cadascú és diferent i per tant és difícil comparar-s’hi?

—Sí, suposo que sí.

—Mmm, que interessant —va dir la senyora Sakaki ajuntant les mans sobre la taula i amb un to relaxat, d’interès genuí—. Sigui com sigui, això només són casos lleus de gelosia, és a dir, només enveja. Però en els casos més greus, els de gelosia de debò, les coses no són pas tan fàcils. És com si un paràsit se’t fiqués al cor i, com va dir la seva amiga, es convertís en una mena de càncer que et rosega l’ànima. A vegades fins i tot pot provocar la mort. És un sentiment incontrolable, i qui el té pateix moltíssim.

En tornar a casa la Mizuki va agafar una capsa tancada amb cel·lo que tenia al fons de l’armari. Allà dins, en un sobre, hi havia d’haver la placa de la Yuko Matsunaka i la seva, juntament amb tota mena de records: cartes, diaris personals, àlbums de fotos, cartilles de notes… Sempre pensava que ho havia d’endreçar, però sempre havia estat tan enfeinada que cada cop que havia canviat de casa havia acabat enduent-se la capsa tal com estava. En obrir-la, però, es va adonar que el sobre amb les plaques havia desaparegut. La va buidar i va buscar bé, però el sobre no hi era. Es va quedar de pedra. Quan havia anat a viure a aquell pis havia mirat la capsa i recordava haver-hi vist el sobre. Vaja, encara tinc això, havia pensat. Llavors ho havia tancat bé tot i no ho havia tornat a tocar, de manera que el sobre encara havia de ser dins la capsa. ¿On es podia haver ficat?

Des que havia començat a anar a la consulta de la senyora Sakaki un cop per setmana, ja no es preocupava tant pel fet d’oblidar el seu nom. Li continuava passant amb la mateixa freqüència, però semblava que els símptomes estaven estabilitzats i que no s’oblidava de res que no fos el nom. I, gràcies al braçalet, evitava trobar-se en situacions compromeses. De tant en tant fins i tot pensava que oblidar-se del nom era una part normal de la vida.

La Mizuki va decidir que no diria res d’aquelles visites al seu marit. No era que les hi volgués amagar, però explicar-les-hi li feia més mandra que altra cosa. Segur que ell voldria saber-ne tots els detalls. A més a més, el fet que ella s’oblidés del nom de tant en tant i que anés a un centre d’orientació municipal un cop per setmana, a ell no li comportava cap molèstia, sobretot tenint en compte que el preu era simbòlic. També va decidir que no diria res a la senyora Sakaki sobre el fet que no havia pogut trobar de cap manera les plaques amb el seu nom i el de la Yuko Matsunaka. Li semblava que no tenia cap importància per a les sessions.

D’aquesta manera van passar dos mesos. Cada dimecres la Mizuki s’arribava al segon pis de les oficines municipals per trobar-se amb la senyora Sakaki. El nombre de clients havia augmentat una mica i les sessions s’havien reduït d’una hora a la mitja hora fixada per a tothom, però com que ja es coneixien i s’entenien bé aprofitaven el temps al màxim. A vegades a la Mizuki li hauria agradat poder tenir una mica més d’estona, però quan pensava en el que pagava no es podia queixar de res.

—Aquesta és la novena sessió —li va dir un dia la senyora Sakaki quan faltaven cinc minuts per acabar—. Els oblits no s’han reduït, però tampoc no han augmentat.

—No, no han augmentat —va respondre la Mizuki—. Em sembla que els símptomes s’han estabilitzat.

—Molt bé, molt bé —va dir la senyora Sakaki. Llavors es va posar el bolígraf negre a la butxaca de l’americana, va ajuntar les mans sobre la taula i va fer una pausa—. Hi ha alguna possibilitat que, quan vingui la setmana que ve, vegem un gran avenç en tot això que hem parlat últimament. Ara, insisteixo que només és una possibilitat…

—¿Vol dir respecte a això d’oblidar el meu nom?

—Exacte. Si tot va bé, n’haurem determinat la causa concreta i l’hi podrem ensenyar.

—¿Vol dir la causa que fa que m’oblidi del nom?

—Això mateix.

La Mizuki no va acabar d’entendre el que li deia la senyora Sakaki.

—Quan diu la causa concreta… ¿vol dir que és una cosa que es pot veure?

—I tant que es pot veure —va respondre la senyora Sakaki mentre es fregava les mans tota satisfeta—. L’hi posaré en una safata i l’hi ensenyaré. Malauradament, fins la setmana que ve no n’hi podré explicar els detalls. En aquest moment encara no sé si sortirà bé. Espero que sí. I si hi surt, no pateixi que l’hi explicaré tot.

La Mizuki va assentir amb el cap.

—Sigui com sigui —va dir la senyora Sakaki—, el que li vull dir és que ens ha fet ballar el cap, però que al final sembla que ens acostem a la solució. Diuen que la vida consisteix a fer tres passes endavant i dues enrere, ¿oi? Doncs no pateixi i faci’m confiança. Apa, fins a la setmana que ve. I no s’oblidi de demanar hora a recepció —va afegir la senyora Sakaki picant-li l’ullet.

El dimecres següent a la una, quan la Mizuki va anar al centre d’orientació, la senyora Sakaki l’esperava darrere la taula amb un somriure més ample que de costum.

—Em sembla que he descobert la causa per la qual s’oblidava del nom —li va anunciar tota cofoia—. I diria que hi he trobat la solució.

—¿Vol dir que ja no m’oblidaré més de com em dic? —li va preguntar la Mizuki.

—Exacte. Ja no s’oblidarà més de com es diu. He trobat la causa i l’he tractat com cal.

—¿I quina era la causa? —va preguntar la Mizuki mig incrèdula.

La senyora Sakaki va treure alguna cosa d’una bossa negra lacada que tenia al costat i ho va deixar sobre la taula.

—Em sembla que això és seu.

La Mizuki es va aixecar del sofà i es va acostar a la taula. Sobre la taula hi havia dues plaques. En una hi deia MIZUKI OZAWA i a l’altra, YUKO MATSUNAKA. La Mizuki es va quedar blanca com un full de paper. Va tornar al sofà i s’hi va quedar aclofada. Es va estar una estona en silenci, prement-se els llavis amb les mans com per evitar que en sortís cap paraula.

—Entenc que estigui sorpresa —va dir la senyora Sakaki—. Però no pateixi, que l’hi explicaré tot ben a poc a poc. No ha de tenir por de res.

—Però, ¿com…? —va fer la Mizuki.

—¿Com és que tinc aquestes plaques de la residència?

—Sí. Jo no…

—¿No ho entén?

La Mizuki va assentir amb el cap.

—Les he recuperat per a vostè —va dir la senyora Sakaki—. Algú li va robar aquestes plaques i per això s’oblidava de com es deia. I per tornar-li el nom les hem hagut de recuperar.

—Però, ¿qui…?

—¿Qui va entrar a casa seva per robar-li les plaques? ¿I per què? —va fer la senyora Sakaki—. Em sembla que val més que, en lloc d’explicar-l’hi jo, ho pregunti directament al culpable.

—¿El culpable és aquí? —va preguntar la Mizuki espantada.

—És clar. L’hem enxampat i li hem pres les plaques. No l’he atrapat jo, no es pensi. Han estat el meu marit i uns treballadors del seu departament. Ja li vaig dir que el meu marit és el cap del Departament d’Obres Públiques del districte, ¿oi?

Tot i no entendre res, la Mizuki va fer que sí amb el cap.

—Som-hi, doncs. Anem a veure el culpable. Així podrà dir-li el que vulgui cara a cara.

La Mizuki va seguir la senyora Sakaki. Van sortir del despatx, van avançar pel passadís i van agafar l’ascensor per baixar fins al soterrani. Llavors van sortir a un passadís desert, van caminar fins a la porta que hi havia al final i la senyora Sakaki hi va trucar.

—Endavant —va dir una veu d’home, i la senyora Sakaki va obrir la porta.

A dins hi havia un home alt i prim, d’uns cinquanta anys, i un noi més cepat, d’uns vint-i-cinc. Tots dos anaven amb roba de feina de color cafè clar. El més gran portava una placa al pit on hi deia SAKAKI, i el més jove una on hi deia SAKURADA. En Sakurada tenia una porra negra a les mans.

—La senyora Mizuki Ando, ¿oi? —va dir el senyor Sakaki—. Jo sóc en Yoshio Sakaki, el marit de la Tetsuko. Sóc el cap del Departament d’Obres Públiques del districte. I aquest és en Sakurada, que treballa amb mi.

—Molt de gust —va dir la Mizuki.

—¿Què? ¿Es porta bé? —va preguntar la senyora Sakaki.

—Sí, em sembla que ja ha entès on és —va respondre el seu marit—. En Sakurada l’ha vigilat tot el matí, i es veu que no ha donat cap problema.

—Sí, s’ha portat molt bé —va confirmar en Sakurada una mica decebut—. Si s’hagués esverat li hauria donat una bona lliçó, però no ha calgut.

—En Sakurada era el capità de l’equip de karate de la Universitat de Meiji, i és un dels nostres empleats més prometedors —va explicar el senyor Sakaki.

—Així, ¿qui és que va entrar a casa i em va prendre les plaques? —va preguntar la Mizuki—. ¿I per què?

—Va, li presentarem el culpable —va dir la senyora Sakaki.

Al fons de la sala hi havia una altra porta. En Sakurada la va obrir i va encendre el llum. Va donar un cop d’ull a l’interior de l’habitació i es va girar assentint amb el cap.

—Tot en ordre —va dir—. Endavant.

Primer va entrar el senyor Sakaki, després la senyora Sakaki i finalment la Mizuki. Era una habitació petita, com un rebost. No hi havia cap moble, només una cadira petita amb un mico assegut. Per ser un mico era força gros, més petit que un home adult però més gros que un nen de sis o set anys. Tenia el pèl més llarg que els micos japonesos, amb alguna clapa grisosa. Era difícil saber-ne l’edat, però era clar que no era jove. Tenia les quatre potes ben lligades amb un cordill a la cadira de fusta, i la cua, llarga i moixa, li arribava a terra. Quan la Mizuki va entrar a l’habitació, el mico se la va mirar un moment i va tornar a abaixar la vista.

—¿Un mico? —va fer la Mizuki.

—Exacte —va respondre la senyora Sakaki—. Aquest mico és qui li va robar les plaques de casa.

«Vigila que quan no hi siguis no entri un mico i te la prengui», li havia dit la Yuko Matsunaka. Així… no era broma, va pensar la Mizuki. La Yuko ja ho sabia. La Mizuki es va quedar glaçada.

—Però, ¿com ha pogut…?

—¿Com he pogut saber-ho? —va fer la senyora Sakaki—. Sóc professional, jo. Ja l’hi vaig dir, ¿no? Tinc el títol d’orientadora i una llarga experiència. No ha de jutjar ningú per les aparences. Ni pensar que una orientadora que treballa en un lloc públic per un preu ridícul és pitjor que una orientadora que tingui un gran despatx.

—No, és clar. Només és que m’he quedat tan parada que…

—No pateixi, dona, que ho deia de broma —la va interrompre la senyora Sakaki amb una rialla—. Si vol que li digui la veritat, sóc una mica rara en aquest món. Per això no m’entenc amb les organitzacions ni amb les universitats. M’estimo més treballar en un lloc així i poder fer la meva. Ja ha vist que els meus mètodes són una mica especials.

—Així, ¿aquest mico va robar les plaques? —va dir la Mizuki.

—Exacte. Va entrar al seu pis i les va pispar de la capsa de l’armari. Fa cosa d’un any. És just quan vostè va començar a oblidar com es deia, ¿oi?

—Sí.

—Em sap greu —va dir el mico parlant per primera vegada. Tenia una veu fluixa però animada, amb una certa musicalitat.

—Però si sap parlar! —va exclamar la Mizuki.

—Sí, sé parlar —va dir el mico pràcticament sense canviar d’expressió—. I m’he de disculpar d’una altra cosa. Quan vaig entrar al seu pis per robar les plaques em vaig menjar dos plàtans. Només volia robar les plaques, però tenia tanta gana que no me’n vaig poder estar i vaig agafar dos plàtans que hi havia damunt la taula. Feien molt bona pinta.

—Quina barra! —va saltar en Sakurada picant-se al palmell amb la porra—. Pot ser que robés alguna altra cosa. Burxem-lo una mica.

—Tranquil, home —el va calmar el senyor Sakaki—. Això dels plàtans ho ha confessat voluntàriament, i no em sembla que sigui gaire perillós. Val més que no moguem soroll fins que no sapiguem més coses. Si se sap que hem maltractat un animal aquí a les oficines, ens caurà el pèl.

—¿Per què em va robar les plaques? —va preguntar la Mizuki.

—Em dedico a això —va respondre el mico—. Sóc un mico que roba noms. És una malaltia. Quan veig un nom, no em puc estar de robar-lo. Evidentment, no els robo pas tots. Hi ha noms que m’atreuen més que altres, sobretot els de persona. Quan en veig un que em fa el pes, no puc evitar prendre’l. Entro a les cases d’amagat i robo els noms que m’agraden. Ja sé que no està bé, però no em puc controlar.

—¿I ja era vostè qui volia robar el nom de la Yuko Matsunaka de la residència?

—Justa la fusta. N’estava profundament enamorat, de la senyoreta Matsunaka. No he estat mai tan penjat de ningú. Però no la podia fer meva. Ben mirat era impossible, perquè no sóc més que un mico. Per això em vaig proposar tenir almenys el seu nom. Vaig pensar que si l’aconseguia, ja em podia donar per satisfet. ¿Què més pot demanar un mico? Però ella es va morir abans que pogués complir el meu propòsit.

—¿Va tenir alguna cosa a veure amb el suïcidi de la Yuko?

—No —va respondre el mico movent el cap a banda i banda—. No vaig tenir res a veure amb el seu suïcidi. Estava immersa en una foscor impossible de trencar. Ningú no la podia ajudar.

—¿I com va saber, després de tants anys, que la seva placa era a casa meva?

—Vaig tardar molt a descobrir-ho. Just després que la senyoreta Matsunaka es morís, ja vaig intentar aconseguir la placa. L’agafaré abans que se l’endugui ningú, vaig pensar. Però ja no la vaig trobar. Ningú no sabia on era. La vaig buscar pertot arreu, vaig fer mans i mànigues per trobar-la, però no me’n vaig sortir. En aquell moment no se’m va acudir que la senyoreta Matsunaka li podia haver donat la placa a vostè. De fet, no eren gaire amigues, ¿oi?

—Té raó —va dir la Mizuki.

—Però un dia vaig tenir una mena d’il·luminació i em vaig començar a preguntar si la senyoreta Matsunaka no li havia deixat la placa a vostè. Això va ser la primavera de l’any passat. També em va costar força saber que vostè s’havia casat, que ara es deia Mizuki Ando i que vivia a Shinagawa. El fet de ser mico no ajuda a investigar aquesta mena de coses. Però, sigui com sigui, així és com vaig entrar a casa seva i li vaig prendre la placa.

—Però, ¿per què es va endur també la meva placa, i no només la de la Yuko? M’ha fet patir molt, això d’oblidar-me de com em dic.

—Em sap molt greu —va dir el mico abaixant el cap avergonyit—. Quan veig un nom que em fa el pes, l’he de robar. Em fa vergonya reconèixer-ho, però la seva placa també va commoure el meu pobre cor. Com ja li he dit abans, és una mena de malaltia. No puc controlar els meus impulsos. Ja sé que no està bé, però acabo allargant la mà. Li demano perdó per totes les molèsties que li he causat.

—Aquest mico s’amagava a les clavegueres de Shinagawa —va dir la senyora Sakaki—. Per això li vaig demanar al meu home que els seus treballadors més joves l’enxampessin. S’ha escaigut bé, ja que és el cap del Departament d’Obres Públiques i les clavegueres són competència seva.

—En Sakurada ha tingut molt a veure amb la captura —va dir el senyor Sakaki.

—El Departament d’Obres Públiques no pot fer els ulls grossos quan té un individu com aquest vivint a les clavegueres —va explicar en Sakurada tot cofoi—. Aquest mico s’havia muntat una base d’operacions a l’alçada de Takanawa des d’on operava per tota la zona metropolitana.

—És que no tenim lloc per viure a la ciutat —es va defensar el mico—. Hi ha pocs arbres i poques ombres. I si sortim a la superfície, la gent s’apinya al voltant nostre i intenta agafar-nos. La canalla ens dispara perdigons o boles de pachinko i els gossos ens persegueixen. Si volem descansar enfilats dalt d’un arbre, vénen les càmeres de la televisió i ens il·luminen amb els focus. No podem reposar enlloc. Per això ens hem d’amagar sota terra. Els demano perdó.

—Però, ¿com ho va saber que aquest mico s’amagava a les clavegueres? —va preguntar la Mizuki a la senyora Sakaki.

—A mesura que vostè i jo parlàvem aquests dos últims mesos, vaig començar a veure algunes coses clares, com si s’aixequés la boira —va dir la senyora Sakaki—. Vaig veure que havia d’haver-hi alguna cosa que robés els noms i que potser s’amagava sota terra. I si penses en què hi ha sota terra a les ciutats, les possibilitats són limitades: només poden ser el metro i les clavegueres. I llavors vaig dir al meu marit que em semblava que havia d’haver-hi algun animal vivint a les clavegueres i li vaig demanar que el busqués. I vet aquí que vam trobar aquest mico.

La Mizuki es va quedar una estona sense saber què dir.

—Però… ¿com va poder saber tot això només parlant amb mi? —va dir finalment.

—Potser no em correspon a mi de dir-ho —va dir el senyor Sakaki—, però la meva dona té uns poders especials. En els vint-i-dos anys que fa que som casats, he presenciat diversos fets difícils d’explicar. Per això he fet tot el possible perquè pogués obrir el centre d’orientació aquí al districte. Estava convençut que si tenia un lloc per posar en pràctica els seus poders, podria ajudar els habitants de Shinagawa. I estic molt content que hagi resolt aquest cas dels noms robats. Per mi també és un descans.

—Per cert, ¿què pensen fer amb el mico? —va preguntar la Mizuki.

—No el podem deixar viure —va dir en Sakurada tan tranquil—. Quan tenen un vici com aquest és impossible que el perdin. Per molt que digui, segur que hi torna. L’hem d’esclafar. És el millor que podem fer. Li fumem una injecció de desinfectant i adéu mico.

—Un moment, home —li va dir el senyor Sakaki—. Per moltes raons que tinguem per fer-ho, si se sap que hem matat un animal ens buscaran les pessigolles. ¿Ja no te’n recordes, de l’enrenou que hi va haver quan vam matar aquells corbs? No vull que torni a passar.

—Sisplau, no em matin —els va demanar el mico acotant el cap—. No faig només coses mal fetes. Ja sé que el que he fet no està bé i que he molestat moltes persones, però en el que faig també hi ha una part positiva. I no ho dic només per portar-los la contrària.

—¿Vols dir que en el fet de robar noms a la gent hi ha una part positiva? —va fer el senyor Sakaki secament—. Explica’t.

—És cert que robo noms de persones. Però en fer-ho també m’enduc els elements negatius que porten lligats aquests noms. Pot semblar pretensiós, però si en aquell moment hagués aconseguit robar el nom de la senyoreta Matsunaka, potser no s’hauria tret la vida com ho va fer.

—¿Per què ho diu? —va preguntar la Mizuki.

—Perquè si hagués aconseguit robar-li el nom, també li hauria pres una part de la foscor que tenia a dins —va explicar el mico—. M’hauria endut el seu nom i la seva foscor al món de sota terra.

—Només ho diu per quedar bé —va fer en Sakurada—. Però a mi no m’aixecarà la camisa. És capaç de dir el que sigui per salvar la vida.

—O potser no. En el que diu aquest mico hi ha una part de lògica —va dir la senyora Sakaki després de pensar una estona amb els braços creuats. Tot seguit es va dirigir al mico—. Quan robes els noms, ¿prens les coses bones i les dolentes?

—Sí senyora —va respondre el mico—. De fet, no puc triar. Si en el nom hi ha coses dolentes, els micos les hem d’acceptar. Ens ho enduem tot. Sisplau, no em matin. Sóc un pobre mico amb un vici terrible, però també faig un cert servei.

—¿I en el meu nom també hi havia coses dolentes? —va voler saber la Mizuki.

—M’estimo més no parlar-ne davant de vostè —va respondre el mico.

—Digues-m’ho, sisplau —va insistir la Mizuki—. Si m’ho dius, et perdonaré. I també demanaré als altres que et perdonin.

—¿De debò?

—Si aquest mico em diu la veritat, ¿el perdonaran? —va demanar la Mizuki al senyor Sakaki—. No és dolent i ja ha patit prou. Escoltem-lo i, quan ens ho hagi explicat tot, aviem-lo al mont Takao o en algun lloc així i segur que no farà cap més malesa. ¿Què li sembla?

—Si a vostè ja li està bé, jo no hi tinc cap objecció —va respondre el senyor Sakaki. Llavors es va girar cap al mico i li va dir—: Ei, tu, ¿ens promets que si et deixem a la muntanya no tornaràs a posar els peus a Tòquio?

—Sí, senyor Sakaki, prometo que no tornaré i que no molestaré més a ningú —va dir el mico amb un posat dòcil—. I no tornaré a entrar a les clavegueres. De fet, ja no sóc jove i suposo que és una bona oportunitat per canviar de vida.

—Per assegurar-nos-en, ¿per què no li fem una marca al cul? —va proposar en Sakurada—. Em sembla que tenim una planxa amb el segell del districte de Shinagawa.

—Sisplau, no ho facin —els va implorar el mico amb llàgrimes als ulls—. Si em fan una marca al cul els altres micos no m’acceptaran. Els diré tot el que vulguin saber, però no em marquin.

—Va, perdonem-l’hi —va dir el senyor Sakaki—. Si fem servir el segell del districte, després encara ens demanaran responsabilitats.

—Si vostè ho diu… —va fer en Sakurada una mica decebut.

—A veure, ¿quines coses dolentes hi havia lligades al meu nom? —va preguntar la Mizuki mirant als ullets vermellosos del mico.

—Si l’hi dic potser s’ofendrà.

—M’és igual. Digues.

El mico es va quedar pensarós, com si no sabés què fer, i li van aparèixer unes quantes arrugues fondes al front.

—Em sembla que val més que no ho sàpiga.

—Tant me fa. Vull saber la veritat.

—D’acord, l’hi explicaré —va dir el mico—. La seva mare no l’estima. No l’ha estimat mai. No sé per què, però és així. I la seva germana tampoc. A la seva germana no li cau bé. La seva mare la va enviar a aquella escola de Yokohama per treure-se-la del davant. Tant la seva mare com la seva germana la volien tenir tan lluny com fos possible. El seu pare no és mala persona, però és més aviat feble i no la va poder defensar mai. Per això ja des de petita no l’ha estimat mai ningú. Em sembla que vostè sempre ho ha intuït, però s’ha estimat més no saber-ho. Sempre ha preferit desviar la vista d’aquest fet, amagar-lo en un lloc petit i fosc dins el seu cor i deixar-lo ben tapat per no pensar en res dolent, per no veure res lleig. Ha viscut sempre suprimint qualsevol sentiment negatiu. I aquesta actitud defensiva s’ha convertit en una part de vostè. ¿Oi que sí? I per això no ha estat mai capaç d’estimar ningú profundament, sense condicions.

La Mizuki es va quedar en silenci.

—Actualment sembla que dugui una vida feliç, sense problemes. I potser és veritat. Però no estima profundament el seu marit. ¿Oi que no? I, a aquest pas, si tinguessin un fill tornaria a passar el mateix.

La Mizuki no va dir res. Es va ajupir i va tancar els ulls. Va notar com si tot el cos se li desfés. La pell, els budells, els ossos… tot semblava que li hagués de caure allà mateix. L’únic que sentia era el soroll de la seva respiració.

—¿Qui s’ha cregut que és, aquest mico? —va dir en Sakurada fent que no amb el cap—. Senyor Sakaki, ja no m’aguanto. Estovem-lo!

—Un moment —va intervenir la Mizuki—. De fet té raó. Aquest mico diu la veritat. Jo ja fa temps que ho sé, però he fet per maneres de no veure-ho. Sempre he tancat els ulls i m’he tapat les orelles. El mico diu les coses tal com són. Perdonin-lo i vagin a aviar-lo a la muntanya.

La senyora Sakaki va posar la mà a l’espatlla de la Mizuki.

—¿Segur que li està bé?

—Sí, no em fa res. Només vull recuperar el nom i continuar vivint amb tot el que comporta. És el meu nom i és la meva vida.

La senyora Sakaki es va girar cap al seu marit.

—Aquest cap de setmana agafem el cotxe, ens arribem al mont Takao i aviem el mico on ens sembli, ¿d’acord?

—Cap problema —va dir el senyor Sakaki—. Acabem de canviar el cotxe i ja m’agradarà fer-hi una excursioneta.

—Moltes gràcies —va dir el mico—. No sé com expressar el meu agraïment.

—No et mareges amb el cotxe, ¿oi? —li va preguntar la senyora Sakaki.

—No, no em marejo —va respondre el mico—. No pateixin, que no vomitaré ni em pixaré als seients nous. Em portaré bé i no els seré cap molèstia.

En acomiadar-se, la Mizuki va donar al mico la placa amb el nom de la Yuko Matsunaka.

—Val més que te la quedis tu —li va dir—. Estaves enamorat de la Yuko, ¿oi?

—Sí, m’agradava molt, aquella noia.

—Cuida bé aquest nom. I no en robis més.

—Sí que el cuidaré —va dir el mico posant-se seriós—. I li prometo que ja no robaré més.

—Però, ¿com és que la Yuko em va donar la seva placa abans de morir-se? ¿Per què em va triar a mi?

—No ho sé —va respondre el mico—. Però, sigui com sigui, gràcies a això ens hem conegut i hem pogut parlar. Suposo que són coses del destí.

—Potser sí —va dir la Mizuki.

—¿L’ha ofès, el que li he dit?

—Sí —va admetre la Mizuki—. Diria que molt.

—Em sap greu. Jo no volia dir-ho.

—No passa res. En el fons, ja ho sabia. Un dia o altre ho havia d’afrontar.

—Sentint això em quedo més tranquil —va fer el mico.

—Adéu —li va dir la Mizuki—. Suposo que no ens tornarem a veure.

—Cuidi’s —li va respondre el mico—. I gràcies per salvar-me la vida.

—No tornis a acostar-te a Shinagawa, ¿sents? —el va avisar en Sakurada picant-se al palmell amb la porra—. Avui et salves perquè ho diu el senyor Sakaki, però t’asseguro que a la pròxima no en sortiràs viu.

El mico ja sabia que no era una amenaça vana.

—Així, ¿què fem la setmana que ve? —va preguntar la senyora Sakaki a la Mizuki en tornar al despatx—. ¿Encara té coses per consultar-me?

La Mizuki va fer que no amb el cap.

—No. Gràcies a vostè, em sembla que els meus problemes ja s’han solucionat. Li estic molt agraïda per tot el que ha fet.

—¿No necessita parlar de les coses que li ha dit el mico?

—No. Em sembla que me’n podré sortir tota sola. Si més no, primer hi he de pensar pel meu compte.

La senyora Sakaki va fer que sí amb el cap.

—Té raó. Vostè ja se sap espavilar. Si s’ho planteja com cal, segur que en surt més forta.

—Ara, si no puc, ¿podré tornar a veure-la? —va preguntar la Mizuki.

—És clar —va contestar la senyora Sakaki. El seu rostre flexible es va eixamplar i va dibuixar un gran somriure—. A veure si entre les dues enxampem alguna altra cosa.

Es van acomiadar amb una encaixada.

En tornar a casa, la Mizuki va agafar la placa on hi deia MIZUKI OZAWA i el braçalet on hi havia fet gravar MIZUKI (OZAWA) ANDO, els va ficar en un sobre d’oficina de color marró i va desar el sobre a la capsa de cartró que tenia a l’armari. Finalment havia recuperat el nom. Ja podia reprendre la vida normal. Les coses podien anar bé o podien no anar-hi. Però, fos com fos, almenys tenia un nom que era d’ella i de ningú més.