L’ANY DELS ESPAGUETIS

EL 1971 VA SER l’Any dels Espaguetis.

El 1971 vaig fer espaguetis per viure i vaig viure per fer espaguetis. El fum que sortia de l’olla d’alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança.

Primer vaig anar a una botiga especialitzada en estris de cuina i hi vaig comprar un rellotge de cuina i una olla d’alumini on s’hi pogués banyar un pastor alemany; tot seguit vaig fer la ronda dels supermercats per als estrangers per proveir-me d’espècies que tenien noms curiosos; després vaig passar per una llibreria per buscar un llibre de receptes d’espaguetis, i finalment vaig comprar una dotzena de tomàquets. Vaig començar a comprar tots els tipus de pasta que trobava i a fer totes les salses possibles. L’all, la ceba i l’oli d’oliva van formar un núvol de fines partícules oloroses que van impregnar el minúscul estudi on vivia. L’olor es va enganxar al terra, al sostre, a les parets, a la roba, als llibres, a les caràtules dels discos, a la raqueta de tennis i als feixos de cartes velles. Era una aroma semblant a un aqüeducte de l’antiga Roma.

Aquests fets van passar el 1971 dC, l’Any dels Espaguetis.

Normalment feia els espaguetis sol i me’ls menjava sol. De tant en tant m’acompanyava algú, però m’agradava molt més menjar-me’ls a soles. En aquella època estava convençut que els espaguetis eren un plat que s’havia de menjar sense ningú més. No sé pas d’on ho vaig treure.

Sempre els acompanyava amb una tassa de te i amb una amanida. Normalment era una amanida senzilla, només amb enciam i cogombre, però en grans quantitats. Ho posava tot sobre la taula i m’ho menjava a poc a poc, llegint el diari de reüll. De dilluns a diumenge, cada dia era el Dia dels Espaguetis. I quan arribava un nou dilluns, començava una nova Setmana dels Espaguetis.

Sempre que m’asseia davant un plat d’espaguetis, em feia l’efecte que en qualsevol moment algú trucaria a la porta i m’entraria a casa. Sobretot els vespres de pluja.

La gent que volia entrar no era mai la mateixa. A vegades eren desconeguts, i a vegades gent que coneixia. Una vegada va ser una noia de cames primes amb qui havia sortit només un cop a l’institut; una altra vegada vaig ser jo mateix amb uns quants anys menys, i encara una altra va ser en William Holden que duia la Jennifer Jones de bracet.

¿En William Holden?

Cap, però, no va entrar al meu estudi. Eren com bocins de records que es quedaven voltant davant la porta i marxaven sense ni tan sols trucar.

A fora plovia.

Em vaig passar la primavera, l’estiu i la tardor fent espaguetis, com una mena de revenja. Els anava tirant a l’olla com si fos una noia a qui el xicot ha abandonat i que va tirant les seves cartes al foc.

Agafava les masegades ombres del temps, les pastava en un bol per donar-los forma de pastor alemany, les ficava a l’aigua bullint i hi tirava sal. Llavors em plantava davant de l’olla amb uns bastonets ben llargs i no me’n separava fins que el rellotge no m’avisava amb el seu clic planyívol.

Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l’olla i perdre’s en la foscor de la nit. De la mateixa manera que la jungla tropical està a l’aguait per xuclar cap a l’eternitat del temps les papallones de colorins, la nit també estava a l’aguait per atacar els espaguetis.

Espaguetis alla parmigiana.

Espaguetis alla napoletana.

Espaguetis alla prematura.

Espaguetis al cartoccio.

Espaguetis all’aglio e olio.

Espaguetis alla carbonara.

Espaguetis della pina.

I finalment els pobres espaguetis sobrers, sense nom i entaforats de qualsevol manera a la nevera.

Nascuts en plena calor, els espaguetis van anar baixant pel corrent del riu de l’any 1971 i van desaparèixer.

I jo els vaig plorar.

Tots els espaguetis de l’any 1971.

Quan el telèfon va sonar a les tres i vint, em va trobar estirat al tatami, amb els ulls clavats al sostre. El sol de l’hivern formava un cercle de llum just al lloc on estava ajagut. Feia hores que estava immers en aquella llum del desembre de l’any 1971, absent com una mosca morta.

Al principi no em vaig adonar que era el telèfon. Em va semblar més aviat un tros de record desconegut que havia aconseguit filtrar-se sense gaire convenciment entre les diferents capes d’aire. A còpia de repetir-se, però, va començar a agafar cos com a trucada de telèfon fins que al final es va convertir en una trucada cent per cent real que travessava un aire cent per cent real. Sense aixecar-me, vaig allargar la mà i vaig despenjar l’auricular.

A l’altra banda del fil hi havia una noia tan indistinta que semblava que a dos quarts de cinc s’hagués d’esvair sense deixar ni rastre. Era l’ex-xicota d’un amic meu. Havien començat a sortir per alguna cosa, i per alguna cosa ho havien deixat córrer. Tot i que una mica a contracor, jo havia tingut alguna cosa a veure en l’inici de la seva relació.

—Em sap greu molestar-te —va dir ella—, però, ¿em pots dir on és?

Jo em vaig quedar mirant el telèfon i vaig seguir el fil amb els ulls. Efectivament, estava connectat a l’auricular. Li vaig respondre tan vagament com vaig poder. Ella parlava amb un to una mica desagradable i jo no tenia ganes que m’emboliquessin en els seus problemes.

—Ningú no m’ho vol dir —va fer ella fredament—. Tothom fa veure que no ho sap. Però és important. Va, digues-m’ho, sisplau. I no et molestaré més. ¿On és ara?

—De debò que no ho sé —li vaig dir—. Fa molts dies que no el veig.

No semblava la meva veu. Era veritat que feia molt temps que no el veia, però tenia la seva adreça i el seu telèfon. Sempre que dic una mentida, em canvia la veu.

Ella es va quedar en silenci.

El telèfon es va convertir en una columna de gel.

Llavors tots els objectes que hi havia al meu voltant es van anar convertint en columnes de gel, com en una d’aquelles escenes de ciència-ficció creades per J. G. Ballard.

—De debò que no ho sé —vaig repetir—. Va desaparèixer fa dies sense dir res.

Ella va riure a l’altre cap del fil.

—I què més —va fer—. No és tan llest. De fet, ja el conec: no pot fer res sense que se n’assabenti mitja humanitat.

Tenia raó. No era gaire espavilat.

Tot i així, no estava disposat a donar-li la seva adreça. Si sabia que havia estat jo, també em trucaria. I no volia trobar-me al mig de cap palestra. Ja havia cavat un forat al jardí i hi havia enterrat tot el que hi havia d’enterrar. I ningú no podia desenterrar-ho.

—Em sap greu —li vaig dir.

—El que passa és que no et caic bé, ¿oi? —va dir ella de sobte.

Em vaig quedar sense saber què contestar. No és que em caigués malament. De fet, no m’havia causat cap impressió. I és impossible que algú que no t’ha causat cap impressió et caigui malament.

—Em sap greu —vaig repetir—. Però és que ara estic fent espaguetis.

—¿Què?

—Que estic fent espaguetis —vaig repetir. No sé per què li vaig dir aquella mentida, però em va sortir del cor. En aquella època era com si no fos una mentida.

Em vaig imaginar que omplia l’olla d’aigua i que encenia el foc amb un misto.

—¿I? —va fer ella.

Em vaig imaginar que tirava sal a l’aigua, que hi ficava un manat d’espaguetis i que programava el rellotge perquè sonés al cap de vint minuts.

—Doncs que no els puc deixar. Se’m passaran.

Ella no va dir res.

—Em sap greu, però això de fer espaguetis és molt delicat.

Ella va continuar en silenci. L’auricular va començar a baixar de temperatura altre cop, acostant-se al zero.

—¿Et fa res trucar-me d’aquí a una estona? —vaig afegir precipitadament.

—¿Perquè ara estàs fent espaguetis? —va dir ella.

—Exacte.

—¿Els fas per a algú o bé te’ls menjaràs sol?

—Me’ls menjaré sol —li vaig rspondre.

Ella va mantenir la respiració una bona estona i va inspirar a poc a poc.

—No ho deus saber, però estic en un mal pas. No sé què fer.

—Em sap greu, però no et puc ajudar —li vaig dir.

—Hi ha diners pel mig.

—Ja.

—Vull que me’ls torni —va dir—. Els hi vaig deixar. Ja sé que no ho hauria hagut de fer, però no li vaig poder dir que no.

Em vaig quedar callat, pensant en els espaguetis.

—Em sap greu —vaig dir.

—Quan acabis de fer els espaguetis, ¿doncs?

—Sí.

Ella va fer una rialla pansida.

—Adéu —va dir—. I saluda els espaguetis de part meva. Espero que et quedin ben bons.

—Adéu —li vaig dir.

Quan vaig penjar el telèfon, el cercle de llum era uns quants centímetres més enllà. Jo m’hi vaig tornar a ficar i em vaig quedar estirat, amb els ulls clavats al sostre.

És molt trist pensar en un manat d’espaguetis que bullen per sempre i no queden mai cuits.

Ara em penedeixo una mica de no haver-li dit res. Aquell paio era un poca-pena. Anava d’artista però era buit. Tenia molta vèrbola, però ningú no se’l creia. I ella potser necessitava els diners. A més a més, passi el que passi, els diners s’han de tornar.

De tant en tant em pregunto què se’n devia fer, d’aquella noia. Normalment m’ho pregunto mentre em menjo un bon plat d’espaguetis. Pot ser que després de penjar desaparegués per sempre més, xuclada per les ombres de dos quarts de cinc de la tarda. I si va ser així, ¿jo hi tinc cap part de responsabilitat? Ara, també vull que m’entengueu: en aquella època no em volia ficar en cap embolic. Per això em passava els dies tot sol fent espaguetis en aquella olla on hi cabia un pastor alemany.

Sèmola de blat.

Sèmola del blat cultivat als camps d’Itàlia.

Els italians s’haurien quedat parats si haguessin sabut que el que exportaven l’any 1971 era soledat.