EL GANIVET DE CAÇA

MAR ENDINS SURAVEN dues plataformes, l’una a prop de l’altra. Des de la sorra fins a la primera hi havia unes cinquanta braçades de crol, i des de la primera fins a la segona unes trenta. Era una distància perfecta per nedar. Les plataformes, quadrades i amb uns costats d’uns quatre metres de llarg, s’alçaven com dues illes bessones. Al costat de cadascuna hi havia una escala metàl·lica i la superfície estava coberta d’una mena de gespa artificial.

L’aigua que les envoltava era tan transparent que, mirant-la des de dalt, es veien les cadenes i els blocs de formigó que les subjectaven. Devia haver-hi uns tretze o catorze metres de fondària. La zona estava envoltada d’una paret de corall i, com que pràcticament no hi havia onades, les plataformes estaven immòbils, clavades en aquell punt, xuclant resignades els forts raigs de sol.

Si t’enfilaves a una de les dues plataformes i miraves cap a la costa, veies la llarga platja blanca, la torre de vigilància pintada de vermell i la verda filera de palmeres. Era un paisatge molt maco, però potser s’assemblava massa a una postal. Seguint cap a la dreta, allà on s’acabava la platja i començaven a aparèixer les roques fosques, hi havia els xalets de l’hotel on ens estàvem. Eren uns xalets de dues plantes, amb les parets blanques i el sostre d’un verd una mica més fort que el de les palmeres. Érem a final de juny i, com que encara no havia començat la temporada alta, ni la platja ni l’hotel estaven gaire plens.

Els helicòpters que tornaven a la base nord-americana que hi havia a prop de l’hotel passaven sempre per sobre les plataformes. S’acostaven des de l’horitzó, passaven just per entre les dues plataformes i desapareixien terra endins deixant enrere les palmeres. Volaven tan baix que gairebé es podia veure l’expressió de la cara dels pilots. De la punta del nas, pintada de color verd, els sortien dues antenes ben rectes, com si fossin les potes d’un escarabat. Tret de les anades i vingudes dels helicòpters, era una platja tranquil·la i reposada, que fins i tot convidava a adormir-s’hi. Un lloc ideal per passar-hi unes vacances relaxades, sense que ningú no et molestés.

El nostre apartament era a la planta baixa i les finestres donaven al mar. Just sota les finestres s’alçava un frangipà de flors blanques i, una mica més enllà, s’estenia un jardí de gespa ben cuidada. Als matins i als vespres, uns quants aspersors la regaven abundantment, fent un soroll sord i ensopit. A l’altra banda del jardí hi havia una piscina i una renglera de palmeres molt altes, les grosses fulles de les quals es gronxaven amb els vents alisis.

En cada xalet hi havia quatre apartaments, dos a la planta baixa i dos al primer pis. Al costat del nostre s’hi estaven dos americans, mare i fill, que semblava que fes molt temps que hi eren. La mare devia rondar els seixanta anys, mentre que el fill en devia tenir vint-i-vuit o vint-i-nou, com nosaltres. Tots dos tenien la cara prima i el front ample, i sempre anaven amb els llavis ben tancats. Jo no havia vist mai cap fill que s’assemblés tant a la seva mare. Per l’edat que tenia, la mare era sorprenentment alta, anava ben dreta i es movia amb agilitat.

El fill també devia ser alt, però no sabria dir quant, ja que sempre el vaig veure assegut en una cadira de rodes. La mare anava sempre al seu darrere, empenyent la cadira.

Tots dos eren molt tranquils. El seu apartament sempre estava silenciós com un museu, i mai no s’hi sentia ni la tele. Només dues vegades vam sentir-hi música: la primera el quintet per a clarinet de Mozart, i la segona una peça orquestral que no vaig reconèixer. Potser Richard Strauss. Llevat d’això, no feien cap soroll. Sempre tenien l’aire condicionat apagat i la porta oberta perquè entrés la brisa, però tot i així no els vam sentir parlar mai. Les seves converses (si és que existien) devien ser una mena de xiuxiuejos. Per això, quan la meva dona i jo érem a l’apartament també parlàvem amb veu baixa.

Ens els trobàvem sovint, ja fos al restaurant, al vestíbul o passejant pels caminets del jardí. Com que l’hotel no era gaire gran, et creuaves encara que no ho volguessis. Quan ens vèiem, tant ells com nosaltres ens saludàvem assentint amb el cap. Ells tenien maneres diferents de fer-ho: la mare feia un gest decidit, mentre que el fill amb prou feines movia els ulls i la barbeta. Tot i així, la impressió que es desprenia de les seves salutacions era semblant. Eren salutacions que començaven i acabaven sense més. No donaven peu a anar més enllà.

La meva dona i jo no hi vam parlar mai. Ja teníem prou coses per parlar entre nosaltres: del trasllat, de la feina, de si volíem tenir fills o no… Era l’últim estiu abans d’entrar a la trentena.

Després d’esmorzar, mare i fill s’asseien al vestíbul de l’hotel i llegien la premsa. Cadascú agafava un diari i es posava a llegir a poc a poc i detingudament, com si fessin una competició per veure qui era capaç d’estar-s’hi més estona. Quan no era el diari, es passaven el matí llegint llibres gruixuts, de tapa dura. Més que mare i fill, semblaven una parella de vellets que ja fa temps que han perdut l’interès l’un per l’altre.

Cada matí, cap a les deu, la meva dona i jo baixàvem a la platja amb una nevereta, ens untàvem bé de crema i ens estiràvem en una estora a prendre el sol. Jo escoltava alguna cinta dels Rolling Stones o de Marvin Gaye, mentre que la meva dona rellegia Allò que el vent s’endugué. Deia que amb aquella novel·la havia après moltes coses de la vida, però com que jo no l’havia llegit no sabia a què es referia. El sol apareixia cada dia de terra endins, feia el mateix camí que els helicòpters però en sentit contrari i s’enfonsava a l’horitzó.

Cada dia a les dues, mare i fill baixaven a la platja. La mare anava sempre amb un vestit senzill, d’un to clar, i amb un barret de palla, de color blanc i d’ales amples. El fill no portava mai barret, però sí unes ulleres de sol. Sempre duia una camisa hawaiana i uns pantalons de cotó. S’instal·laven a l’ombra de les palmeres, de cara a la brisa, i es quedaven mirant el mar, sense fer res en concret. La mare s’asseia en una cadira plegable de lona, mentre que el fill no es movia mai de la cadira de rodes. De tant en tant canviaven de lloc per no quedar-se al sol. La mare portava un termos platejat i quan li semblava posava la beguda que contingués en un parell de gots de paper. A vegades també menjaven alguna galeta. Quan eren a la platja no llegien. Només miraven el mar en silenci.

Hi havia dies que se n’anaven al cap de mitja hora, i n’hi havia que s’hi estaven tres hores. Quan nedava, a vegades notava la seva mirada. Com que les plataformes eren força lluny de les palmeres, potser només era una imaginació meva. Tot i així, sempre que m’enfilava en una de les plataformes i em girava cap a terra, els veia mirant cap a on era jo. De tant en tant, el termos que portaven brillava amb el sol com si fos la fulla d’un ganivet.

Els dies anaven passant a poc a poc, sense res que els distingís. Si els haguessis canviat d’ordre no hauria passat res. Segurament que ningú no se n’hauria adonat. El sol sortia per l’est i es ponia per l’oest; els helicòpters de color verd volaven molt baixos, i jo bevia cervesa i nedava tant com volia.

El dia abans que marxéssim de l’hotel, a la tarda, vaig anar a nedar per última vegada. Com que la meva dona feia la migdiada, vaig baixar sol a la platja. Sent dissabte hi havia més gent que de costum, però no es pot pas dir que estigués plena. Hi havia un grup de soldats amb els cabells rapats jugant a vòlei. Tots estaven molt morenos i portaven els braços tatuats. A la vora de l’aigua hi havia canalla fent castells de sorra. Quan de tant en tant arribava una onada, deixaven anar xiscles i rialles. Hi havia moltes famílies, però poca gent que es banyés. A les plataformes no s’hi veia ningú. El sol era ben amunt, la sorra estava calenta i al cel no hi havia ni un núvol. Ja eren més de les dues, però la mare i el fill encara no hi eren.

Jo em vaig ficar a l’aigua, vaig caminar fins que em va cobrir fins al pit i llavors em vaig posar a nedar crol cap a la plataforma de l’esquerra. Avançava a poc a poc, com si comprovés el pes de l’aigua amb les mans, i comptant les braçades. L’aigua freda em produïa una sensació agradable a la pell colrada del sol. Mentre nedava en aquella aigua tan clara, vaig veure la meva ombra reflectida al fons del mar, com si fos un ocell volant pel cel. Després de comptar quaranta braçades, vaig aixecar el cap i vaig veure la plataforma ben a prop. Després de deu braçades més, la vaig tocar amb la mà esquerra. Tot com sempre. Em vaig quedar una estona surant per recuperar l’alè, i llavors em vaig agafar a l’escala i em vaig enfilar a la plataforma.

Em vaig quedar parat de trobar-hi una dona rossa, molt grassa, que devia ser americana. Quan havia mirat des de la platja no m’havia semblat veure-hi ningú, però potser hi havia arribat mentre jo m’hi havia acostat. Estava estirada de panxa avall i portava un biquini minúscul, de color vermell, com aquelles banderes que posen als camps per avisar que estan acabats de sulfatar. Era tan grassa que el biquini es veia més petit del que realment era. Estava molt blanca, la qual cosa feia pensar que acabava d’arribar.

En sentir-me pujar a la plataforma va obrir una mica els ulls, em va mirar un moment i els va tornar a tancar. Jo em vaig asseure a l’altre costat d’on era ella, amb els peus a l’aigua i mirant cap a la platja.

La mare i el fill encara no eren sota les palmeres. No eren enlloc. Era impossible que no els veiés, ja que la cadira de rodes brillava sota els raigs del sol. Sense la seva presència em vaig sentir una mica abandonat, com si em faltés alguna cosa. A les dues sempre apareixien a la platja com per decret. Vaig pensar que potser ja havien marxat de l’hotel i havien tornat al lloc d’on havien vingut (fos on fos). Tot i així, quan els havia vist al restaurant de l’hotel, a l’hora de dinar, no m’havia pas semblat que estiguessin a punt de marxar. Com sempre feien, s’havien menjat el menú del dia sense pressa i després s’havien pres el cafè tranquil·lament.

Em vaig estirar de panxa avall com la dona grassa i em vaig estar deu minuts prenent el sol i sentint com les onades picaven al costat de la plataforma. Vaig notar com les gotes d’aigua que tenia a les orelles s’escalfaven amb els raigs de sol.

—Quina calor, ¿oi? —va dir la dona des de l’altra banda de la plataforma. Tenia una veu aguda i ensucrada.

—Ja ho pot ben dir —li vaig respondre.

—¿Que té hora?

—No porto rellotge, però deuen ser entre dos i tres quarts de tres.

—Ja —va fer ella desganada. Llavors va deixar anar un sospir, com si no li agradés l’hora que li havia dit. O potser és que tant li feia.

Ella tenia el cos cobert de gotetes de suor, com un eixam d’insectes posats sobre una presa. Els grumolls de greix li començaven just sota l’orella, li baixaven fins a les espatlles formant un suau pendent i s’ajuntaven amb els penjolls dels braços. Fins i tot els canells i els turmells quedaven amagats entre aquells tous de carn. Mentre l’observava, no em vaig poder estar de pensar en la mascota dels pneumàtics Michelin. El seu sobrepès, però, no semblava pas malsà. Tenia una fesomia prou agradable. Només és que tenia massa carn al cos. Devia tenir trenta-cinc o quaranta anys.

—¿Cada dia fa aquesta calor?

—Sí, més o menys. Només plou molt de tant en tant.

—Deu fer dies que hi és, vostè. Està molt moreno.

—Avui és el novè.

—Doncs sí que està moreno —va repetir ella, admirada—. És impressionant.

En lloc de respondre, vaig estossegar una mica. Amb la tos, l’aigua que tenia a les orelles va fer un sorollet.

—Jo m’estic a l’hotel dels militars —va dir ella.

Jo ja sabia on era. Terra endins.

—El meu germà és militar i m’ha convidat a venir. La marina no està gens malament, ¿sap? Paguen bé, tenen bones instal·lacions i, a sobre, luxes com aquest. Quan jo estudiava hi havia la guerra del Vietnam i tenir un militar a la família era mal vist, però des de llavors el món ha canviat molt.

Jo vaig assentir vagament.

—De fet, el meu exmarit també era a la marina. Pilotava avions. Va estar dos anys al Vietnam i després es va fer pilot de United Airlines. En aquella època jo era hostessa de vol i així ens vam conèixer. Ens vam casar… potser l’any setanta… No ho sé. Fa sis anys. Passa molt, això.

—¿Què vol dir?

—Doncs que la gent que treballa en una companyia aèria s’ajunti. Els horaris són tan desastrosos que no et queda altre remei. Tens una vida i uns costums que no tenen res a veure amb els de la gent normal. Quan ens vam casar jo vaig deixar la feina, però ell va trobar una altra hostessa i s’hi va casar. També passa molt.

Jo vaig canviar de tema.

—¿On viu ara?

—A Los Angeles —va dir ella—. ¿Hi ha estat mai?

—No —vaig respondre.

—Jo hi vaig néixer. I després, per qüestions de feina del meu pare, ens en vam anar a Salt Lake City. ¿Hi ha estat mai?

—No —vaig dir.

—No m’estranya —va fer ella movent el cap a banda i banda—. No hi ha res. —Llavors es va passar la mà per la cara per eixugar-se la suor.

En sentir que havia estat hostessa de vol no vaig poder evitar sentir una certa estranyesa. De fet, no n’havia vist mai cap de tan grassa. N’havia vist alguna de forta com un lluitador, alguna amb uns bons braços i alguna amb una mica de bigoti, però cap de tan grassa com aquella dona. Potser era que a United Airlines tant els feia el pes de les seves hostesses, vaig pensar. O potser que quan treballava no estava tan grassa com llavors.

—¿On s’està vostè? —em va preguntar.

Jo vaig assenyalar l’hotel.

—¿Tot sol?

Li vaig explicar que la meva dona i jo passàvem uns quants dies tranquils.

—¿De lluna de mel?

No, li vaig dir. Feia sis anys que érem casats.

—Renoi —va fer ella admirada—. No sembla pas tan gran.

Jo vaig tornar a mirar cap a la platja. La mare i el fill amb la cadira de rodes no es veien per enlloc. Els soldats continuaven jugant a vòlei. El socorrista era al capdamunt de la torre de vigilància, mirant alguna cosa amb uns binocles enormes. Al cap d’un moment van aparèixer dos helicòpters a l’horitzó i, com si fossin els missatgers malastrucs d’una tragèdia grega, van passar feixugament sobre els nostres caps fent un gran estrèpit abans de desaparèixer terra endins. Nosaltres vam estar callats tota l’estona, observant aquelles baluernes de color verd oliva.

—Vistos des de dalt, deu semblar que ens ho passem molt bé i que som feliços —va dir ella—. Prenent el sol en aquesta plataforma, com si no tinguéssim maldecaps ni preocupacions.

—Segurament —vaig dir.

—Quan es mira des de dalt, tot es veu més bonic —va dir ella. Llavors es va tornar a estirar de panxa avall i va tancar els ulls, com si li fes molta mandra.

Va seguir una bona estona de silenci. Pensant que era el millor moment per marxar, em vaig aixecar i li vaig dir que me’n tornava. Llavors em vaig llençar a l’aigua i em vaig posar a nedar cap a la platja. A mig camí em vaig aturar i, movent braços i cames per no enfonsar-me, em vaig girar cap a la plataforma. Vaig veure que ella em mirava i em saludava amb la mà. Jo li vaig tornar la salutació. De lluny semblava un dofí. Amb un parell d’aletes hauria pogut tornar a l’aigua.

En tornar a l’apartament vaig fer una capcinada, i quan el sol es va pondre vam anar a sopar al restaurant, com fèiem cada dia. La mare i el fill tampoc no hi eren. A diferència dels altres dies, en tornar del restaurant vam veure que la porta del seu apartament estava tancada i barrada. Pel petit vidre glaçat de la porta es veia un llum encès, però no vam saber si encara hi eren.

—¿Diries que ja han marxat? —vaig preguntar a la meva dona—. No els he vist ni a la platja ni al restaurant.

—Tard o d’hora tothom se’n va —va dir ella—. És impossible viure així tota la vida.

—Tens raó —vaig convenir.

Tot i així, no n’estava tan segur com ella, ja que no me’ls podia imaginar en cap lloc que no fos aquell.

Un cop a l’apartament, vam fer les maletes i les vam deixar al peu del llit, a punt per marxar l’endemà. L’apartament es va tornar fred i estrany. Les nostres vacances s’havien acabat.

Quan em vaig despertar, el rellotge que tenia al costat del llit marcava la una i vint. Estava nerviós. El cor em bategava molt de pressa. Vaig sortir del llit, em vaig agenollar a la catifa i vaig inspirar profundament uns quants cops. Tot seguit vaig contenir la respiració, vaig relaxar les espatlles, em vaig posar ben recte i em vaig concentrar. Vaig tornar a inspirar unes quantes vegades. Al cap d’una estona, els batecs del cor se’m van començar a calmar. Vaig pensar que potser havia nedat massa. O que havia pres massa el sol. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant. Al peu del llit hi havia les dues maletes, arrupides com dos animalons. És clar, vaig pensar, demà ja no hi serem.

La meva dona dormia sota la blanca llum de la lluna que es filtrava per la finestra. No se sentia respirar, i era ben bé com si estigués morta. A vegades dorm així. De primer que érem casats, més d’un cop em vaig espantar creient-me que realment s’havia mort. Però només dormia profundament. Em vaig treure el pijama, amarat de suor, i em vaig posar una camisa i uns shorts nets. Llavors vaig agafar una ampolleta de Wild Turkey que hi havia sobre la taula, me la vaig ficar a la butxaca i, sense fer gens de soroll per no despertar la meva dona, vaig obrir la porta i vaig sortir. L’aire era gelat i portava l’olor humida de les plantes del jardí. La lluna plena ho tenyia tot d’un color estrany, diferent dels tons que es veien a la llum del dia. Era com mirar a través d’un filtre que feia ressaltar el color d’algunes coses i que apagava el d’unes altres, fent-les semblar un tros d’un cadàver.

No tenia gens de son. Tenia el cap tan clar i tan centrat que era com si la son no hagués existit mai. Al meu voltant tot estava en silenci. No feia vent. No cantava cap insecte ni cap ocell. L’únic soroll que m’arribava era l’embat de les onades, però m’havia d’esforçar molt per sentir-lo.

Després d’encerclar el xalet a poc a poc, vaig travessar la gespa. Sota la llum de la lluna, aquell jardí circular semblava un estany gelat. Vaig avançar lentament, amb molt de compte, mirant de no trencar el gel. A l’altra banda de la gespa arrencaven unes escales estretes que duien a un bar a l’aire lliure i decorat amb motius tropicals. Jo hi havia anat cada dia per prendre’m una vodka amb tònica abans de sopar, però en aquella hora ja estava tancat. La barra, amb les persianes de fusta abaixades, estava envoltada d’una dotzena de taules amb els para-sols ben plegats, talment com pterodàctils adormits.

Vaig veure-hi el noi de la cadira de rodes, recolzat en una taula i mirant el mar. La cadira de rodes absorbia la llum de la lluna i brillava amb uns reflexos freds. Vista des de lluny, semblava una màquina de precisió feta expressament per a les hores més profundes de la nit.

Era el primer cop que el veia sol en algun lloc. Com que sempre l’havia vist amb la seva mare al darrere, empenyent la cadira, em va estranyar trobar-me’l allà sense ella. Fins i tot em va semblar que era una visió prohibida. Portava una camisa hawaiana de color taronja que ja li havia vist algun dia i uns pantalons de cotó de color blanc. I estava immòbil, mirant el mar.

Jo em vaig quedar allà plantat, dubtant de si dir-li res. Mentre no em decidia, ell devia notar la meva presència i es va girar. En veure’m, va fer el lleu gest que feia sempre amb el cap.

—Hola —li vaig dir.

—Hola —em va respondre ben fluix. Era el primer cop que li sentia la veu. Tenia un to una mica ensonyat, però tret d’això era una veu ben normal. Ni aguda ni greu.

—¿Ha sortit a passejar? —em va preguntar.

—Sí. No podia dormir —li vaig respondre.

Em va mirar de dalt a baix i va fer un lleu somriure.

—Jo tampoc —va dir—. ¿Vol seure?

Vaig dubtar un moment, però de seguida vaig fer que sí amb el cap i em vaig acostar a la seva taula. Vaig agafar una d’aquelles cadires de jardí i em vaig asseure davant seu. Llavors ell va tornar a mirar cap a on havia mirat fins llavors. Al final de la platja hi havia unes roques punxegudes, ben bé com un panet obert pel mig, on les onades trencaven a intervals regulars. Eren unes onades petites i ben fetes, com si estiguessin dibuixades amb regle. Llevat d’això, no hi havia res més per mirar.

—Avui no ens hem vist a la platja, ¿oi? —vaig dir des de l’altra banda de la taula.

—He estat tot el dia descansant a l’apartament —va respondre ell—. La meva mare no es trobava gaire bé.

—Em sap greu —vaig dir.

—No és res físic. És més aviat un problema nerviós, emocional.

Després de dir això, es va fregar la galta amb el dit del mig de la mà dreta. Tot i ser més de mitjanit, a les galtes no hi tenia ni rastre de pèl. Eren fines com la porcellana.

—Però ja està —va continuar—. Ara dorm com un soc. No és com les meves cames. Només que dormi bé tota la nit, ja es recupera. No del tot, és clar, però almenys torna a ser ella. Al matí ja es troba bé.

Es va estar callat mig minut, o potser un. Jo vaig desencreuar les cames sota la taula i em vaig plantejar si era el millor moment per marxar. Era com si tota la meva vida depengués d’aquella decisió. Però vaig badar una mica. Just quan anava a dir que marxava, ell va continuar.

—De malalties nervioses, n’hi ha de tota mena. Encara que tinguin la mateixa causa, les manifestacions són infinites. És com els terratrèmols. Encara que tinguin la mateixa força, segons on passa els efectes són diferents. A vegades desapareix una illa, i a vegades n’apareix una de nova.

Llavors va fer un badall llarg i educat, gairebé elegant, i en acabat em va demanar perdó. Estava molt cansat. Feia uns ulls que semblava que s’hagués d’adormir en qualsevol moment. Em vaig mirar el rellotge per saber l’hora, però em vaig adonar que no el portava. Al canell esquerre només hi tenia una franja de pell blanca.

—No pateixi —va dir ell—. Pot semblar que tingui son, però no en tinc. Amb quatre hores de dormir en tinc prou, i normalment m’hi poso just abans de l’alba. Per això, a aquesta hora vinc aquí i passo l’estona, sense fer res. O sigui que no cal que pateixi per mi.

Va agafar el cendrer de Cinzano que hi havia sobre la taula, se’l va mirar una estona com si no n’hagués vist mai cap i el va tornar a deixar on era.

—Quan li agafa un atac, a la mare se li queda la part esquerra de la cara paralitzada. No pot moure la boca ni l’ull. Si li mires el costat esquerre, sembla un gerro esquerdat. És estrany, però no és res greu. Dormint una nit li passa.

Com que no sabia què respondre, només vaig a assentir vagament. ¿Un gerro esquerdat?

—No digui a la mare que l’hi he explicat, ¿d’acord? No li agrada gens que parli de la seva salut.

—És clar —vaig dir—. A més a més, nosaltres marxem demà al matí. No crec que tinguem ocasió de parlar.

—És una llàstima —va fer ell, com si li sabés greu de debò.

—Sí que ho és, però hem de tornar —vaig dir—. La feina ens espera.

—¿D’on són?

—De Tòquio.

—De Tòquio —va repetir ell. Llavors va aclucar una mica els ulls i va tornar a mirar cap al mar, com si afuant la vista pogués veure Tòquio més enllà de l’horitzó.

—¿Vostès s’hi estaran gaire més, aquí?

—No ho sé —va dir ell mentre amb el dit resseguia l’empunyadura de la cadira de rodes—. Potser un mes o dos. Depèn de com vagin les coses. El meu cunyat té moltes accions d’aquest hotel i ens hi podem estar per molt pocs diners. El meu pare té una gran empresa de rajoles a Cleveland, i ara el meu cunyat n’ha agafat el timó. Si li he de dir la veritat, no em cau gaire bé, però ja sap que la família no es pot triar, ¿oi? A més a més, potser no és tan dolent com el pinto. Els invàlids com jo tendim a ser una mica estrets de mires.

Es va treure un mocador de la butxaca i es va mocar educadament, amb molta parsimònia. Després se’l va tornar a ficar a la butxaca i va continuar.

—Sigui com sigui, es passa la vida fent rajoles. I té molts terrenys i moltes accions en empreses. En poques paraules, és un home ambiciós. Com el meu pare. O sigui que nosaltres (vull dir la meva família) estem dividits en dos tipus de persones: els qui estan sans i els qui no ho estem, els qui són eficients i els qui no ho som. És una distinció molt clara. Per això a ningú no li agraden els termes mitjos. Però, bé, això és igual… Sigui com sigui, ens aguantem els uns als altres. Els qui estan sans es dediquen a fer rajoles, a augmentar el capital, a empescar-se-les per no pagar impostos (que no surti d’aquí, ¿eh?) i a mantenir els qui no estem sans. És un sistema que es basa en la divisió del treball.

Es va aturar i va inspirar profundament. Llavors es va posar a picar amb les ungles sobre la taula. Jo no vaig dir res, esperant que continués.

—Ho decideixen tot ells. Ara estigueu-vos un mes aquí, ara estigueu-vos un mes allà. Sóc com la pluja. Un dia toca ploure aquí i l’endemà toca ploure allà. Bé, no sóc, som. La meva mare i jo.

Les onades trencaven a les roques deixant-hi una escuma blanca, i quan l’escuma desapareixia arribaven noves onades. Jo observava distretament aquell moviment interminable. Al cel no s’hi veia ni un núvol, i la llum de la lluna formava ombres irregulars entre les roques.

—Abans he dit que ens basàvem en la divisió del treball, ¿oi? —va continuar ell—. Doncs, pel que sembla, la mare i jo també hi tenim un paper. No és una relació unidireccional. ¿Com ho explicaria? És com si, no fent res, nosaltres complementéssim els seus excessos. Com si equilibréssim la balança. Aquesta és la nostra raó de ser. ¿Entén què vull dir?

—Diria que sí —vaig respondre—, però no n’estic del tot segur.

Ell va riure silenciosament.

—La família és una cosa molt curiosa —va dir—. Ha de ser una premissa per ella mateixa. Si no, és un sistema que no funciona bé. En aquest sentit, les meves cames són com una bandera que branda la meva família. Les meves cames són el centre al voltant del qual es mouen la majoria de coses.

Va tornar a picar a la taula amb les ungles, però no semblava pas irritat. Només movia els dits dins la seva franja horària, per acompanyar tranquil·lament els seus pensaments.

—Una de les característiques principals d’aquest sistema és que la manca d’una cosa condueix cap a una manca més gran, i que l’excés d’una cosa condueix cap a un excés més gran. Quan Debussy estava encallat component una òpera, va dir el següent: «Em passo el temps perseguint el res (rien) que ella crea». Doncs la meva feina consisteix a crear aquest rien.

Dit això, va tornar a caure en un silenci d’insomne. La seva consciència transitava per un lloc que jo no coneixia (potser pel seu rien). Al cap d’una estona va tornar a aquest món, però el lloc on va arribar estava una mica allunyat del punt de partida. Jo em vaig fregar la galta. Els pèls que m’hi creixien em van confirmar que, efectivament, el temps passava.

Em vaig treure l’ampolleta de whisky de la butxaca i la vaig deixar sobre la taula.

—¿En vol una mica? —li vaig oferir—. Llàstima que no tinguem gots.

Ell va fer que no amb el cap.

—Gràcies, però no bec. Si begués, no sé com acabaria, de manera que m’estimo més no començar. Però no em molesta veure com beuen els altres. O sigui que endavant.

Jo vaig decantar l’ampolleta, vaig fer un glop i vaig deixar que el whisky em baixés lentament per la gola. En notar l’escalfor a l’estómac, vaig tancar els ulls i vaig assaborir aquella sensació. Ell em mirava des de l’altra banda de la taula.

—Ja sé que li pot semblar una pregunta estranya —va dir de sobte—, però, ¿vostè n’entén, de ganivets?

—¿De ganivets?

—Sí, de ganivets de tallar. De ganivets de caça.

Li vaig dir que en feia servir quan anava de càmping, però que no en sabia gran cosa.

En sentir les meves paraules, va semblar una mica decebut. No obstant això, es va animar de seguida.

—No pateixi —va dir—. Només és que tinc un ganivet que voldria ensenyar-li. Me’l vaig comprar el mes passat per catàleg, però no en sé res, de ganivets. Ni tan sols sabria dir-li si és bo o si no val res. Per això voldria saber l’opinió d’algú altre. Si no li fa res, és clar.

Li vaig dir que no em feia res.

Amb molta cura, es va treure un objecte d’uns deu centímetres i esplèndidament corbat de la butxaca i el va deixar sobre la taula. Es va sentir un soroll fort i consistent. Era el seu ganivet de caça.

—No pensi malament —va dir—. No tinc cap intenció de fer-lo servir per fer mal a ningú, ni per fer-me’n a mi. Només és que un dia em van venir ganes de tenir un ganivet ben esmolat. Potser em va passar alguna cosa que va fer que el volgués, però no me’n recordo. Només sé que tenia moltes ganes de tenir-ne un. I ja està. Llavors vaig mirar uns quants catàlegs i vaig demanar aquest. Ningú no sap que el porto sempre a sobre. Ni tan sols la meva mare. És el meu secret. De fet, només ho sap vostè.

—Però demà me’n torno a Tòquio.

—Exacte —va dir ell amb un somriure.

Va agafar el ganivet, se’l va posar al palmell i el va sospesar, com si el pes fos molt important. Llavors me’l va allargar per sobre la taula. El ganivet tenia un pes estrany, com si fos un ésser viu amb voluntat pròpia. Al mànec hi havia fusta incrustada i, tot i haver estat molta estona a la butxaca, la part metàl·lica era ben freda.

—Obri la fulla —em va dir.

Vaig prémer un forat que hi havia a la part de dalt del mànec i, amb un soroll sec, va aparèixer una fulla gruixuda, d’uns vuit centímetres. En tenir el ganivet obert a la mà, em va fer l’efecte que encara pesava més. I no era només el pes. Vaig notar una força que feia que el ganivet em quedés perfectament encaixat a la mà. Vaig moure’l amunt i avall i cap als costats, però gràcies a aquell pes no se’m va escapar gens. La fulla metàl·lica, amb el canal de sang ben perfilat, va dibuixar una línia en l’aire seguint els moviments de la meva mà.

—Segur que és un bon ganivet —vaig dir—. Ja li he dit que no n’entenc gaire, però té un tacte i un equilibri increïbles.

—Me n’alegro —va fer ell—. Però, ¿no el troba una mica petit per ser una ganivet de caça?

—No ho sé —vaig respondre—. Suposo que depèn de per què el faci servir.

—Té raó —va dir ell fent que sí amb el cap, com si se’n volgués convèncer—. Té raó. Depèn de per què el faci servir.

Jo vaig plegar la fulla i l’hi vaig tornar. En tenir-lo, ell el va obrir de nou i se’l va fer rodolar pel palmell. Llavors, com si apuntés amb una arma de foc, va tancar un ull i va encarar el ganivet cap a la lluna plena. La llum de la lluna es va reflectir a la fulla i, només un instant, li va il·luminar el perfil.

—¿Puc demanar-li un favor? —va dir ell—. ¿Li fa res tallar-hi alguna cosa?

—¿Com ara què?

—El que sigui. Qualsevol cosa que hi hagi per aquí. Provi’l. Jo no em puc moure de la cadira de rodes i no puc tallar gaires coses. Per això voldria que vostè tallés alguna cosa per mi.

Com que no tenia cap motiu per negar-m’hi, vaig agafar al ganivet i vaig clavar-lo un parell de cops a la soca d’una palmera que hi havia allà a prop, fins que vaig esquinçar l’escorça en diagonal. Tot seguit vaig agafar una planxa de suro que hi havia a la vora de la piscina i la vaig partir en dos. El ganivet tallava molt millor del que em pensava.

—És un ganivet fantàstic —vaig dir.

—És fet a mà —em va explicar ell—. De fet, és força car.

Vaig apuntar el ganivet cap a la lluna com havia fet ell i me’l vaig mirar amb deteniment. A la llum de la lluna semblava el brot d’una planta salvatge que acabava de rompre el sòl. Potser era el que unia el res i l’excés.

—Talli més coses —va insistir ell.

Jo vaig tallar tot el que se’m va posar al davant: cocos que havien caigut a terra, grans fulles de plantes tropicals, el menú que hi havia penjat a l’entrada del bar i un parell de fustes que el mar havia arrossegat fins allà. I quan se’m van acabar les coses per tallar, vaig començar a moure’m lentament, com si fes tai-txi, i en silenci vaig tallar l’aire nocturn. No hi havia res que pogués aturar-me. La nit era profunda, i el temps flexible i sucós. La llum de la lluna no feia sinó augmentar la profunditat de la nit i la flexibilitat del temps.

Mentre fendia l’aire, de sobte em vaig recordar de la dona grassa que havia conegut al migdia. L’exhostessa de United Airlines. Vaig veure la seva carn blanca i fofa surant informe en una mena de boira que ho contenia tot: les plataformes, el mar, el cel, els helicòpters i els pilots. Vaig provar de clavar-los el ganivet, però no vaig calcular bé la distància i no els vaig tocar. No sabia si eren una il·lusió o si la il·lusió era jo. Tant és, vaig pensar. Sigui com vulgui, demà ja no hi seré.

—A vegades tinc un somni —va dir el noi de la cadira de rodes. La seva veu va ressonar estranyament, com si sortís del fons d’un forat molt fondo—. Somio que tinc un ganivet clavat dins el cap, a la part de carn tova on guardem els records. El tinc clavat molt endins, però no em fa mal. Tampoc no em pesa. L’hi tinc clavat i prou. Jo m’ho miro des d’un altre lloc, com si li passés a un altre. I penso que tant de bo algú me’l desclavés. Però no hi ha ningú que sàpiga que el tinc clavat. Penso que me l’hauria de treure jo mateix, però no em puc ficar la mà dins el cap. És molt estrany. Si me’l vaig poder clavar, ¿com és que no me’l puc desclavar? Al cap d’una estona, tot comença a desaparèixer. Jo també m’esvaeixo. I al final només queda el ganivet. No marxa mai. Es queda allà, com si fos l’os d’un animal prehistòric clavat a la platja… Això és el que somio.