EL MIRALL

HAVENT SENTIT LES HISTÒRIES que heu explicat aquesta nit, em sembla que les podríem classificar en dues categories. La primera categoria seria la de les històries en què hi ha el món dels vius en una banda i el món dels morts a l’altra, i una mena de força que permet que tots dos mons es creuin. Serien les històries de fantasmes i coses per l’estil. La segona categoria seria la de les històries que presenten fenòmens o capacitats paranormals, que transcendeixen les tres dimensions d’aquest món. Serien les històries de premonicions o de prediccions. Diria que, a grans trets, totes les històries que hem sentit fins ara es podrien incloure en una d’aquestes dues categories.

De fet, totes les vostres experiències es concentren només en un d’aquests dos camps. És a dir, que els qui veuen fantasmes no tenen mai premonicions, i que els qui tenen premonicions no veuen mai fantasmes. No sé per què, però pel que sembla hi ha aquesta tendència. Si més no, aquest és l’efecte que em fa.

I després, evidentment, hi ha qui no acaba d’encaixar en cap de les dues categories. Aquest seria el meu cas. Ja tinc més de trenta anys, però no he vist mai cap fantasma. Tampoc no he fet mai cap predicció ni he tingut mai cap somni premonitori. Una vegada, mentre anava en un ascensor amb dos amics, ells van dir que veien un fantasma, però jo no vaig notar res. Tots dos em van assegurar que al meu costat hi havia una dona dreta amb un vestit gris, però jo no vaig veure ningú. Érem tots tres sols, però no era cap broma. Als meus amics no els agradava aixecar la camisa a ningú. Va ser una experiència molt curiosa, però el fet és que vaig continuar sense haver vist mai cap fantasma.

En definitiva, doncs, es podria dir que he tingut una existència molt prosaica, ja que no he vist mai cap fantasma i no tinc cap capacitat sobrenatural.

Però sí que una vegada —i només una— vaig viure una experiència que em va glaçar la sang. Va passar fa més de deu anys, però fins ara la por m’ha impedit d’explicar-ho a ningú. Em feia l’efecte que si ho explicava tornaria a passar, i per això no n’he dit mai res. Però aquesta nit tots heu explicat les vostres experiències i em sembla que, com a amfitrió, no puc donar la vetllada per acabada si no comparteixo alguna cosa amb vosaltres. O sigui que us ho explicaré.

No, no cal que m’aplaudiu. No n’hi ha per a tant.

Tal com he dit, no hi surten fantasmes ni capacitats sobrenaturals, i potser no us espanta tant com a mi. Però, sigui com sigui, us l’explico. Som-hi.

Vaig acabar l’institut a finals dels anys seixanta, en plena època de les revoltes estudiantils. Jo em vaig deixar endur per aquell ambient i, en lloc d’anar a la universitat, em vaig passar uns quants anys voltant pel Japó fent diverses feines. Estava convençut que aquella era la millor manera de viure. Ves, era jove i inexpert. Mirant enrere, però, penso que m’ho vaig passar prou bé. Tant si era la millor manera de viure com si no, em sembla que si tornés a viure tornaria a fer el mateix.

La tardor del segon any que voltava pel món, vaig agafar una feina de vigilant nocturn en una escola, en un poblet de la prefectura de Niigata. Com que m’havia passat l’estiu treballant de valent, tenia ganes de relaxar-me una mica, i em semblava que amb la feina de vigilant no em trencaria cap os. Al matí podia dormir a la consergeria, i a la nit només havia de fer dues rondes per l’escola per comprovar que tot estigués en ordre. Les altres estones me les passava escoltant discos a l’aula de música, llegint a la biblioteca o jugant a bàsquet tot sol al gimnàs. Passar la nit sol en una escola no està gens malament. No, no tenia gens de por. Als divuit o dinou anys no saps què és, la por.

Com que ningú de vosaltres no deu haver fet mai de vigilant nocturn en una escola, us explicaré en què consistia la feina. Havia de fer una ronda a les nou del vespre i una altra a les tres de la matinada. Estava establert així. L’escola era un edifici de formigó força nou, de dues plantes i amb divuit o vint aules. No era pas gaire gran. A més de les aules normals, hi havia una aula de música, una de costura, una de plàstica, la sala de professors i el despatx del director. I, separats de l’edifici principal, el menjador, la piscina, el gimnàs i l’auditori. Jo només havia de comprovar que tot estigués bé.

Mentre feia la ronda havia de comprovar vint llocs concrets i marcar-los a la llista amb un OK. Sala de professors, OK; laboratori, OK, i així anar fent. No cal dir que m’hauria pogut quedar tota la nit a la consergeria i posar OK a tot arreu, però no era tan dropo. No tardava gaire a fer la ronda i, a més a més, si entrava algun lladre i m’agafava dormint, jo hauria tingut les de perdre.

O sigui que ja em teniu fent la ronda dos cops cada nit, amb una lot molt grossa a la mà dreta i un sabre de fusta, dels de kendo, a l’esquerra. Com que a l’institut havia fet kendo, tenia confiança en les meves possibilitats. Si l’altre hagués estat un aficionat i hagués portat una espasa, no hauria tingut pas por d’enfrontar-m’hi. En aquella època, s’entén. Si fos ara, fugiria cames ajudeu-me.

Bé, el que us vull explicar va passar una nit de primers d’octubre. Bufava un vent molt fort, però no feia pas fred. Era una nit més aviat xafogosa, amb molts mosquits. Recordo que, tot i que ja era ben entrada la tardor, vaig haver de cremar dues espirals per fer-los fora. El vent anava xiulant, i la porta de la piscina, que estava espatllada, no parava d’espetegar. Vaig pensar que podia arreglar-la, però a fora estava tot tan fosc que me’n vaig desdir.

Quan vaig fer la ronda a les nou no va passar res. Els vint llocs que havia de comprovar estaven bé. Les portes estaven tancades amb clau i tot era al seu lloc. No hi havia res estrany. Vaig tornar a la consergeria, em vaig posar el despertador a les tres i em vaig adormir.

Quan el despertador va tocar a les tres, vaig tenir una sensació molt estranya. No sé com explicar-ho, però em sentia com si no fos jo. No tenia ganes de llevar-me, com si alguna cosa em reprimís la voluntat de sortir del llit. Em va estranyar, ja que mai no em costa llevar-me. Sigui com sigui, em vaig aixecar i em vaig preparar per fer la ronda. La porta de la piscina continuava espetegant, però amb un soroll diferent del d’abans. Hi havia alguna cosa que no quadrava. No tenia ganes de fer la ronda, però em vaig armar de coratge i em vaig obligar a fer-la. Sabia que si me la saltava una vegada, m’acostumaria malament i acabaria per no fer-la mai, de manera que al final vaig sortir de la consergeria com sempre, amb la lot a la mà dreta i el sabre de fusta a l’esquerra.

Era una nit molt desagradable. El vent bufava més fort que abans, i cada cop feia més xafogor. Em picava tot i no em podia concentrar. Primer vaig treure el nas al gimnàs, a l’auditori i a la piscina. Tot estava OK. La porta de la piscina s’obria i es tancava com si fos algú fent que sí i que no amb el cap com un boig. Sense ordre ni concert. Sí, sí, no, sí, no, no, no… Ja sé que és una comparació una mica estranya, però és el que em va semblar en aquell moment.

A l’edifici principal tot estava com sempre. Vaig donar un cop d’ull a tots els llocs que havia de mirar i vaig posar l’OK a la llista. Al capdavall, no havia passat res fora del normal. Alleujat, vaig començar a tornar a la consergeria. L’últim lloc que havia de mirar era la sala de les calderes, que era al costat del menjador. De fet, era a l’extrem est de l’escola, al punt més allunyat de la consergeria. Això volia dir que per tornar a la consergeria havia de fer tot el passadís de la planta baixa. No cal dir que tot estava a les fosques. Les nits que hi havia lluna entrava una mica de claror, però les nits que no n’hi havia no s’hi veia gens. Havia d’anar amb la lot encesa per veure on posava els peus. Aquella nit, com que s’acostava un tifó, no hi havia ni rastre de la lluna. De tant en tant els núvols s’esquinçaven, però de seguida es tornaven a tancar.

Jo caminava pel passadís més de pressa que de costum, i les soles de goma de les meves vambes grinyolaven sobre el terra de linòleum. Era un terra d’un verd borrós, com de molsa. Encara me’n recordo perfectament.

Cap a mig passadís hi havia l’entrada de l’escola i, just quan l’havia deixat enrere, em vaig aturar en sec. Em va semblar que havia vist alguna cosa enmig de la foscor. Vaig començar a suar. Vaig empunyar bé el sabre de fusta, em vaig girar cap a on m’havia semblat veure-ho i vaig enfocar la lot cap endavant, cap a la paret que hi havia al costat de les taquilles per a les sabates.

I llavors em vaig veure a mi: vaig veure la meva imatge reflectida en un mirall. Em vaig quedar glaçat. Llavors vaig recordar que la nit abans no hi havia hagut res i vaig pensar que l’hi devien haver posat aquell mateix dia. Era un mirall de cos sencer. Em va alleujar veure que només era la meva imatge en un mirall, però alhora em vaig sentir estúpid d’haver-me espantat tant. Vaja, si només és això, vaig pensar. Llavors, sense moure’m de davant el mirall, vaig enfocar la lot cap a terra, em vaig treure una cigarreta de la butxaca i la vaig encendre. Mentre hi feia la primera pipada, em vaig tornar a mirar al mirall. Per la finestra es filtrava la feble llum d’un fanal que també es reflectia a la superfície del mirall. Darrere meu, la porta de la piscina no parava d’espetegar.

Després de fer dues o tres pipades, però, em vaig adonar d’una cosa molt estranya: la imatge del mirall no era jo. El que vull dir és que era igual que jo, però que hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. L’instint em deia que no era jo. O, més ben dit, que sí que era jo, però que era un altre jo. Un jo que no hauria hagut d’existir.

No sé com explicar-ho. És molt difícil expressar el que vaig sentir només amb paraules.

L’única cosa de què estava segur en aquell moment era que aquell altre jo m’odiava profundament, amb un odi semblant a un iceberg surant en una mar fosca, impossible de suavitzar. Això és l’únic que entenia.

Em vaig quedar una estona allà plantat, atònit. La cigarreta em va lliscar dels dits i va caure a terra. La cigarreta del mirall també hi va caure. Ens miràvem l’un a l’altre. Jo no em podia moure, com si estigués encadenat.

Finalment ell va començar a moure la mà, es va tocar la barbeta a poc a poc, amb la punta dels dits de la mà dreta, i després, com si fossin un insecte, se’ls va passar per la cara. Quan me’n vaig adonar, jo feia el mateix, com si jo fos el reflex del mirall i ell intentés controlar-me.

En aquell moment vaig arreplegar les poques forces que em quedaven i vaig cridar com un desesperat. Uooo! Uaaa! Les cadenes que em lligaven es van afluixar una mica. Llavors vaig alçar el sabre i el vaig llençar contra el mirall. Es va sentir soroll de trencadissa. Sense girar-me, vaig arrencar a córrer fins a la consergeria, m’hi vaig tancar amb clau i em vaig colgar al futon. M’amoïnava la cigarreta que m’havia caigut a l’entrada, però no em veia amb cor de tornar-hi. El vent no parava de bufar, i la porta de la piscina va continuar espetegant fins a punta de dia. Sí, sí, no, sí, no, no, no…

Segur que ja heu endevinat com s’acaba aquesta història. Per començar, no hi havia cap mirall.

Quan va sortir el sol, el tifó ja havia passat. El vent havia parat i el sol escalfava de valent. Em vaig dirigir a l’entrada. A terra hi havia el sabre i la cigarreta que m’havia caigut dels dits, però ni rastre del mirall. No hi havia estat mai. En aquella paret mai no hi havia hagut cap mirall.

O sigui que no vaig veure cap fantasma. El que vaig veure no va ser altra cosa que jo mateix. Tot i així, m’és impossible oblidar la por que vaig sentir aquella nit. I sempre que me’n recordo, penso que la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos. ¿No trobeu?

Per cert, ¿us heu adonat que en aquesta casa no hi ha ni un sol mirall? Aprendre a afaitar-se sense veure’s la cara no és gens fàcil. Em podeu ben creure.