EL CABUSSÓ

EN BAIXAR LES ESTRETES escales de formigó, vaig trobar un passadís llarguíssim. De fet, era tan llarg i amb el sostre tan alt que més que un passadís semblava una claveguera seca. No s’hi veia cap ornament de cap mena. L’únic que hi havia eren uns fluorescents col·locats a intervals irregulars i coberts de pols negra que emetien una llum feble i pobra, com si abans d’arribar hagués hagut de passar moltes penúries. Per acabar-ho d’adobar, de cada tres fluorescents, un estava fos. Amb prou feines em veia les mans. Tot estava en silenci. L’únic soroll que ressonava en aquell passadís tan llòbrec eren els grinyols curiosament somorts de les soles de les meves vambes fregant el terra de formigó.

Vaig caminar dos-cents metres, tres-cents, potser un quilòmetre. No pensava; només caminava. El temps i la distància no existien. Al cap d’una estona fins i tot vaig deixar de tenir la sensació d’avançar. Però bé devia avançar, ja que de cop i volta em vaig trobar en una cruïlla en forma de T.

¿Una cruïlla en forma de T?

Em vaig treure la postal arrugada de la butxaca de l’americana i vaig tornar a llegir-la a poc a poc: «Segueixi el passadís en línia recta. Al final hi trobarà una porta». Vaig mirar la paret que tenia al davant, però no hi vaig veure cap porta. De fet, no hi havia cap rastre que indiqués que n’hi havia hagut mai cap, ni cap senyal que fes pensar que en el futur podria haver-n’hi una. Era una paret de formigó normal i corrent, sense cap característica que no tinguessin totes les altres parets de formigó. No hi havia cap porta metafísica, ni simbòlica, ni metafòrica. Vaig resseguir la paret amb la mà, però no era més que una paret llisa.

Devia haver-hi un error.

Em vaig repenjar a la paret i vaig encendre una cigarreta. ¿I ara què faig?, vaig pensar. ¿Tiro endavant o reculo?

De fet, però, no vaig dubtar gaire. Si he de dir la veritat, no em quedava altre remei que continuar avançant. Estava fart de ser pobre. Estava fart de tot: dels pagaments mensuals, de la pensió que havia de passar a la meva exdona, del pis minúscul on vivia, dels escarabats a la banyera i dels trens en hora punta. Finalment havia trobat una feina amb cara i ulls: el contingut era fàcil, i el sou sorprenentment alt, amb catorze pagues l’any i unes bones vacances d’estiu. No estava disposat a rendir-me només per no trobar una porta. Si no la trobava allà, continuaria avançant fins a trobar-la.

Em vaig treure una moneda de deu iens de la butxaca, la vaig tirar enlaire i la vaig entomar. Cara. Vaig tirar cap a la dreta.

El passadís va girar dos cops cap a la dreta, un cap a l’esquerra, va arribar a un ram de deu escales que baixaven i va tornar a girar cap a la dreta. L’aire que m’envoltava em recordava la gelatina de cafè, freda i enganxosa. Vaig pensar en el sou i en una oficina amb aire condicionat. Tenir feina era fantàstic. Vaig accelerar per continuar avançant pel passadís.

Finalment vaig veure una porta davant meu. De lluny semblava un segell vell i gastat, però a mesura que m’hi vaig acostar va anar adquirint l’aspecte d’una porta, fins que finalment vaig veure clar que ho era.

Em vaig aclarir la veu, hi vaig trucar lleument i vaig fer un pas enrere per esperar la resposta. Van passar quinze segons, i res. Vaig tornar a trucar, aquest cop una mica més fort, i vaig tornar a tirar enrere per esperar. Res.

L’aire que m’envoltava es va començar a enrarir.

Quan, empès pel pànic, estava a punt d’avançar per trucar per tercera vegada, la porta es va obrir sense fer soroll, de manera natural. Era com si l’hagués obert un cop de vent, si bé és evident que no es va obrir pas sola. Primer vaig sentir el clic d’un interruptor i al cap d’un moment va aparèixer un home davant meu.

Tenia uns vint-i-cinc anys i era cinc dits més baix que jo. Portava els cabells molls, regalimant d’aigua, i un barnús de color marronós. Tenia unes cames increïblement blanques i uns peus minúsculs. La seva fesomia era inexpressiva com un full en blanc, però tot i així als llavis hi tenia un lleu somriure de disculpa. No semblava pas mala persona.

—Em sap greu —va dir—. M’estava banyant.

—¿Banyant? —vaig fer jo mirant-me el rellotge instintivament.

—És una norma. Ens hem de banyar després de dinar.

—Ja —vaig dir.

—¿Què volia?

Em vaig treure la postal de la butxaca i l’hi vaig allargar. Ell la va agafar amb la punta dels dits, per no mullar-la, i la va llegir unes quantes vegades.

—Arribo cinc minuts tard —vaig dir—. Em sap greu.

—Mmm —va fer ell mentre assentia i em tornava la postal—. O sigui que ha de començar a treballar aquí.

—Exacte —vaig dir.

—Jo no en sé res, però de totes maneres l’anunciaré al meu superior. La meva feina consisteix a obrir la porta i a anunciar-li les visites.

—Li agrairia que ho fes.

—Per cert, ¿la contrasenya?

—¿Quina contrasenya?

—¿No sap que hi ha una contrasenya?

Vaig fer que no amb el cap.

—No me n’ha dit res ningú.

—Doncs malament. En això el meu superior és molt estricte: no puc deixar passar ningú que no sàpiga la contrasenya.

Jo no en sabia res. Em vaig tornar a treure la postal de la butxaca, però efectivament no deia res de cap contrasenya.

—Es deuen haver oblidat de posar-ho —vaig dir—. L’explicació per arribar fins aquí tampoc no coincidia. Sigui com sigui, ¿podria anunciar-me al seu superior? Segur que ell sap de què va. M’han contractat per treballar aquí i començo avui. Pregunti-ho a ell i veurà com li diu el mateix.

—Per fer-ho necessito la contrasenya —va insistir ell mentre començava a buscar una cigarreta. El barnús, però, no tenia butxaques. Jo li vaig allargar una cigarreta i l’hi vaig encendre.

—Oh, gràcies —va dir—. A veure, ¿no recorda cap paraula que pugui ser una contrasenya?

Era una pregunta inútil. Jo no havia vist ni sentit res de cap contrasenya, de manera que no me’n podia recordar. Vaig fer que no amb el cap.

—A mi no m’agraden, aquestes bajanades, però el meu superior deu tenir els seus motius. Ja m’entén, ¿oi? Jo no sé quina mena de persona és. De fet, no l’he vist mai. Però ja sap com és aquesta gent que mana: no saps mai per on agafar-los. No s’ho prengui personalment, ¿eh?

—No pateixi.

—Es veu que el paio que treballava aquí abans que jo es va compadir d’un que s’havia oblidat la contrasenya, el va anunciar al superior i se’n va anar directe al carrer. El mateix dia. I ja sap el que costa trobar feina, ¿oi?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Així, ¿què fem? —vaig dir—. ¿No em pot donar cap pista? Encara que sigui petita.

Repenjat a la porta, va exhalar un núvol de fum.

—Està prohibit.

—Va, home. Una de petita.

—Ja. Però si algú se n’assabenta he begut oli.

—Jo no diré res. I vostè tampoc. No ho sabrà ningú —vaig dir. Per mi era una qüestió molt seriosa. No estava disposat a rendir-me tan fàcilment.

Després de dubtar un moment, l’home se’m va acostar per dir-me alguna cosa a l’orella.

—¿Preparat? És una paraula molt fàcil i té relació amb l’aigua. Cap al palmell de la mà, però no es pot menjar.

Era el meu torn de pensar.

—¿I amb quina lletra comença?

—Amb ce —va respondre.

—Corall —vaig aventurar.

—No —va dir ell—. N’hi queden dues.

—¿Dues?

—Si s’equivoca dues vegades més, ja està. Em sap greu, però jo m’arrisco, trencant les normes d’aquesta manera. No puc deixar que vagi provant fins que ho encerti.

—Li agraeixo molt que em doni aquesta oportunitat —li vaig dir—, però, ¿no em podria donar alguna altra pista? Per exemple, quantes lletres té.

Ell va fer mala cara.

—Ja. I després em demanarà que li digui la paraula directament.

—No, home, no —vaig dir per tranquil·litzar-lo—. Només cal que em digui quantes lletres té.

—Set —va fer amb un sospir—. Ja ho deia, el meu pare: a la gent els dónes un dit i et prenen tot el braç.

—Em sap greu —vaig dir.

—Sigui com sigui, té set lletres.

—A veure… Té relació amb l’aigua i cap al palmell de la mà, però no es pot menjar.

—Exacte.

—Comença amb ce i té set lletres.

—Això mateix.

Vaig pensar una estona.

—Cabussó.

—Els cabussons es poden menjar.

—¿Ah sí?

—Diria que sí. Encara que potser no són bons —va dir ell sense gaire convenciment—. I, a més a més, no caben a la mà.

—¿N’ha vist mai cap?

—No —va respondre—. Jo no n’entenc gens, d’ocells. Em vaig criar al mig de Tòquio. Si vol, puc dir-li per ordre totes les estacions de la línia Yamanote, però de cabussó, no n’he vist mai cap.

Jo tampoc no n’havia vist mai cap, però cabussó va ser l’única paraula de set lletres començada amb ce que se’m va acudir.

—Segur que és cabussó —vaig insistir—. El cabussó menut és tan dolent que ni un gos se’l menjaria.

—Ei, ei, un moment —va dir ell—. Ja pot dir el que vulgui, que «cabussó» no és la contrasenya. S’equivoca.

—Però un cabussó té relació amb l’aigua, cap a la mà i no es pot menjar. I, a més a més, té set lletres. Compleix totes les condicions.

—El seu raonament no és correcte.

—¿Per què?

—Perquè «cabussó» no és la contrasenya.

—¿Doncs quina és?

Es va haver de retenir.

—No l’hi puc dir.

—Perquè no existeix —vaig dir tan fredament com vaig poder—. No hi ha cap altra paraula de set lletres que sigui una cosa que té relació amb l’aigua, que càpiga a la mà i que no es pugui menjar.

—I tant que n’hi ha —va dir ell mig plorós.

—No n’hi ha.

—Sí que n’hi ha.

—No ho pot demostrar —li vaig dir—. I «cabussó» compleix totes les condicions.

—Sí, és clar… però pot ser que hi hagi algun gos a qui li agradin els cabussons menuts.

—Molt bé. Si és així, digui’m on és aquest gos. Vull proves concretes.

—Mmm —va fer ell.

—Jo n’entenc molt, de gossos, i no n’he vist mai cap que mengi cabussons menuts.

—¿Realment són tan dolents? —va preguntar amb veu tremolosa.

—Són horribles.

—¿N’ha menjat mai cap?

—No. ¿Per què m’hauria de menjar una cosa tan fastigosa?

—També té raó.

—Doncs vinga: faci el favor d’anunciar-me al seu superior —li vaig dir decidit—. Cabussó.

—Què hi farem —va dir ell eixugant-se de nou amb la tovallola—. Ho provaré, però segur que no serveix de res.

—Gràcies —vaig dir—. N’hi dec una.

—Per cert, ¿realment existeixen els cabussons menuts?

—Segur que sí —vaig dir sense saber per què se m’havia acudit aquella paraula—. Segur que n’hi ha en algun lloc.

El cabussó menut es va fregar les ulleres amb un drapet de vellut i va deixar anar un altre sospir. Li feia mal la dent molar de la dreta. Un altre cop al dentista, va pensar. Ja n’estic fart. El món és ple de punyetes: dentistes, devolucions d’impostos, lletres del cotxe, aires condicionats que s’espatllen… Va recolzar el cap a la butaca de pell, va tancar els ulls i va pensar en la mort. En una mort silenciosa com el fons del mar i dolça com una rosa de maig. Últimament el cabussó hi pensava molt, en la mort. Es va imaginar un paisatge on ell dormia el son etern.

«Aquí reposa el cabussó menut», deia la inscripció de la làpida.

En aquell moment va sonar l’intèrfon.

—Vaja —va exclamar el cabussó dirigint-se malhumorat a l’aparell.

—Hi ha un home que el vol veure —va dir la veu del porter—. Diu que avui comença a treballar aquí. I ha dit la contrasenya.

El cabussó menut va arrufar les celles i es va mirar el rellotge.

—Un quart tard.