ALLÀ ON HO PUGUI TROBAR

—EL MEU SOGRE VA MORIR fa tres anys, atropellat per un tramvia —em va dir la dona just abans de fer una pausa.

Jo no vaig dir res. Només la vaig mirar als ulls i vaig assentir lleument un parell de cops. Mentre va durar la pausa, vaig mirar la punxa de la mitja dotzena de llapis que tenia a la safata. Llavors, com un golfista que tria un pal calculant la distància que ha de cobrir, en vaig escollir un amb molta cura. Em vaig decantar per un que no estava ni massa esmolat ni massa gastat.

—És un cas una mica incòmode —va dir la dona.

Jo tampoc no vaig dir res. Vaig agafar el bloc de notes i, per provar el llapis, vaig escriure la data i el nom de la dona dalt de tot del primer full.

—Avui dia ja gairebé no en queden, de tramvies —va continuar ella—. Els han canviat tots per autobusos. Però hi ha algun lloc que els han deixat com si fossin una mena de record del passat. I el meu sogre va morir atropellat per una d’aquestes relíquies —va dir amb un sospir silenciós—. La nit del primer d’octubre de fa tres anys. Plovia a bots i barrals.

Jo vaig anotar la informació bàsica. Sogre, fa tres anys, tramvia, plovia molt, 1 d’octubre, nit. Com que només sé escriure fent bona lletra, vaig tardar una estona a apuntar-ho tot.

—El meu sogre havia begut molt. Si no, no crec que s’hagués quedat adormit a les vies del tramvia sota aquell aiguat.

Es va tornar a quedar en silenci, amb els llavis tancats i mirant-me a mi. Devia voler el meu acord.

—És clar —vaig dir—. Devia haver begut molt.

—Va beure tant que va perdre la consciència.

—¿Ho feia sovint?

—¿Vol dir si sovint bevia fins a perdre el coneixement?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Sí, de tant en tant —va reconèixer—. Però no sempre, i mai fins al punt de quedar-se adormit a les vies del tramvia.

¿Quant havies de beure per quedar-te adormit a les vies del tramvia?, em vaig demanar. ¿Era una qüestió de quantitat, de qualitat o de la tendència de la persona que bevia?

—O sigui que bevia sovint però mai tant com aquella nit —li vaig demanar.

—Així és com ho veig jo —va respondre ella.

—No vull ser indiscret, però, ¿quants anys té?

—¿Vol saber l’edat que tinc?

—Sí —li vaig confirmar—. És clar que si no m’ho vol dir, no cal que em contesti.

Ella es va fregar el pont del nas amb el dit índex. Tenia un nas bonic, molt recte. Potser no feia gaire que se l’havia operat. Jo vaig sortir una temporada amb una noia que tenia el mateix tic. S’havia fet operar el nas i cada cop que pensava es fregava el pont amb el dit índex, com si volgués comprovar que encara tenia el nas nou. Per això, quan vaig veure que feia aquell gest vaig tenir una lleugera sensació de déjà vu. I també se’m van despertar certes imatges de sexe oral.

—No tinc cap necessitat d’amagar-l’hi —va dir ella—. En tinc trenta-cinc.

—¿I quina edat tenia el seu sogre quan va morir?

—Seixanta-vuit.

—¿Què feia el seu sogre? De què treballava, vull dir.

—Era sacerdot.

—¿Vol dir sacerdot budista?

—Exacte, sacerdot budista. De la secta Jodo. Era el cap d’un temple del barri de Toshima.

—Devia ser un cop molt fort, ¿oi? —li vaig demanar.

—¿Vol dir que l’atropellés un tramvia?

—Sí.

—És clar que ho va ser —va dir ella—. Sobretot per al meu marit.

Jo vaig escriure al bloc: «68 anys, sacerdot budista, secta Jodo».

Ella estava asseguda en un extrem del sofà de dues places, i jo era a la cadira giratòria, darrere l’escriptori. No ens separaven ni dos mestres. Ella portava un vestit jaqueta de color verd i de formes anguloses. Tenia unes cames molt maques, amb unes mitges que feien joc amb les sabates de taló, de color negre. Els talons d’agulla semblaven una arma mortal.

—Així… —vaig dir jo—, ¿el que em vol demanar té a veure amb el seu sogre?

—No, amb ell no —va respondre ella movent el cap a banda i banda per emfasitzar la negació—. Té a veure amb el meu marit.

—¿També és sacerdot?

—No. Treballa a Merrill Lynch.

—¿Al banc d’inversions?

—Això mateix —va respondre ella una mica irritada. ¿Quin altre Merrill Lynch vols que sigui?, hauria volgut dir—. És agent de borsa.

Jo vaig comprovar la punta del llapis i, sense dir res, vaig esperar que continués.

—El meu marit és fill únic, però com que l’atreia més la borsa que el budisme va decidir no continuar la professió del seu pare.

Llavors em va mirar com volent dir que era normal, però com que jo no tenia cap interès ni pel budisme ni per la borsa no vaig dir res. Em vaig limitar a fer una expressió neutra per indicar-li que l’escoltava amb atenció.

—Quan el meu sogre es va morir, la meva sogra va venir a viure a un pis del mateix bloc on vivim nosaltres, al barri de Shinagawa. Nosaltres vivim a la planta vint-i-sis, i ella a la vint-i-quatre, tota sola. Fins llavors havia viscut al temple amb el meu sogre, però quan va arribar un nou sacerdot va haver de marxar-ne. Té seixanta-tres anys. I, ja que surt el tema, el meu marit en té quaranta. Si no li passa res, el mes que ve en farà quaranta-un.

Vaig tornar a apuntar al bloc. Sogra, planta vint-i-quatre, seixanta-tres anys. Marit, quaranta anys, Merrill Lynch, planta vint-i-sis. Shinagawa. Ella va esperar pacientment que acabés d’escriure.

—Des que es va morir el meu sogre, la meva sogra ha tingut atacs d’ansietat. Sobretot quan plou. Deu ser perquè el seu marit es va morir una nit de pluja. Suposo que passa sovint.

Jo vaig assentir lleument amb el cap.

—I quan li agafa un d’aquests atacs perd el món de vista. Llavors ens truca i el meu marit baixa a cuidar-la. Intenta calmar-la, fer-li entendre que no passa res. Si el meu marit és a casa baixa ell, i si no hi és baixo jo.

Va fer una pausa esperant la meva reacció. Jo no vaig dir res.

—La meva sogra no és una mala persona. Jo no tinc cap sentiment negatiu envers ella. L’únic és que és molt nerviosa i durant molts anys ha depès dels altres. Suposo que es fa càrrec de la situació, ¿oi?

—Em sembla que sí —vaig dir.

Ella va encreuar les cames ràpidament, esperant que jo apuntés alguna cosa al bloc. Aquest cop, però, no vaig apuntar res.

—Ens va trucar un diumenge a les deu del matí. Queia un bon xàfec. Això va ser fa dos diumenges. Si avui és dimecres… doncs fa deu dies.

Jo vaig mirar el calendari que tenia sobre l’escriptori.

—¿El dia 3 de setembre?

—Exacte, el dia 3. Ens va trucar a les deu del matí —va repetir. Llavors va tancar els ulls, com si intentés recordar alguna cosa. Si hagués estat una pel·lícula d’Alfred Hitchcock, en aquell moment la pantalla s’hauria desfet en una espiral i hauria començat un flashback. Però no érem en cap pel·lícula, de manera que va obrir els ulls sense que hi hagués cap flashback i va continuar parlant—. S’hi va posar el meu marit. Aquell dia havia d’anar a jugar a golf, però com que des de primera hora que plovia ho va haver d’anul·lar. Si aquell dia hagués fet bo, ara potser no ens trobaríem com ens trobem. És clar que tampoc no ho podem saber del cert.

Vaig tornar a apuntar: 3 de setembre, golf, pluja, anul·lar, sogra telèfon.

—La meva sogra li va dir que li costava respirar, que estava marejada i que no es podia ni aixecar de la cadira. Llavors el meu marit es va canviar i, sense ni tan sols afaitar-se, va baixar a veure la seva mare. Com que normalment no tardava gaire estona, em va dir que li anés fent l’esmorzar.

—¿Què portava? —li vaig preguntar.

Ella es va tornar a fregar el nas.

—Un polo de màniga curta i uns pantalons de cotó. El polo era gris fosc, i els pantalons de color crema. Tant una cosa com l’altra eren J. Crew, comprades per catàleg. Com que té miopia, sempre va amb ulleres. Ara té unes Armani de muntura metàl·lica. Als peus hi portava unes New Balance grises, sense mitjons.

Ho vaig apuntar tot.

—¿Vol saber el pes i l’alçada?

—M’aniria bé —vaig respondre.

—Metre setanta-tres, i uns setanta-dos quilos. Abans de casar-nos pesava seixanta-dos, però amb deu anys s’ha engreixat una mica.

També ho vaig apuntar. Llavors vaig mirar la punta del llapis i el vaig canviar per un altre. El vaig sospesar una mica per acostumar-m’hi.

—¿Li fa res que continuï? —em va demanar ella.

—Endavant —li vaig dir.

Ella va desencreuar les cames i les va tornar a encreuar.

—Quan va sonar el telèfon jo estava a punt de fer creps. En faig cada diumenge. Els diumenges que no va a jugar a golf se’n menja moltes. Li agraden molt. Sobretot amb una mica de bacó ben ros i ben cruixent.

No m’estranya que s’hagi engreixat deu quilos, vaig pensar, però evidentment m’ho vaig guardar per a mi.

—Em va trucar al cap de vint-i-cinc minuts per dir-me que la seva mare ja estava més tranquil·la i que ja pujava. Tingues l’esmorzar a punt, em va dir, que em moro de gana. Llavors vaig escalfar la paella i vaig començar a fer les creps i a fregir el bacó. També vaig escalfar el xarop d’erable. Les creps no costen de fer, però s’ha de tenir en compte el temps i l’ordre de preparació. El vaig esperar molta estona, però no va tornar. Les creps es van quedar fredes i dures al plat. Llavors vaig trucar a la meva sogra per veure si el meu marit encara hi era, però em va dir que ja feia estona que havia marxat.

Em va mirar a la cara. Jo no vaig dir res, només esperava que continués parlant. Ella es va treure una brossa imaginària de la faldilla, just damunt el genoll.

—El meu marit va desaparèixer. Com el fum. I des de llavors que no n’he sabut res més. Va desaparèixer entre la planta vint-i-quatre i la vint-i-sis, sense deixar rastre.

—Va avisar la policia, ¿oi?

—És clar —va dir ella torcent lleugerament els llavis—. Quan es va fer la una i vaig veure que no tornava, vaig trucar a la comissaria. Però, si li he de dir la veritat, no el van buscar gaire. Va venir un agent de la policia del barri, però quan va comprovar que no hi havia senyals de cap crim violent no es va molestar a buscar més. Si d’aquí a dos dies encara no ha tornat, em va dir, vingui a la comissaria i denunciï’n la desaparició. La policia es pensa que el meu marit se’n va anar impulsivament, com si estigués fart de la vida que feia i hagués volgut desaparèixer. Però és una suposició sense cap ni peus. Va baixar a casa de la seva mare sense res. No duia ni la cartera, ni el carnet de conduir, ni la targeta de crèdit, ni el rellotge. Ni tan sols s’havia afaitat. I va trucar per dir-me que li tingués les creps a punt, que ja pujava. Algú que vulgui marxar de casa no la fa, aquesta trucada, ¿no troba?

—Té raó —li vaig dir—. Per cert, quan baixa a la planta vint-i-quatre, ¿el seu marit sempre va per les escales?

—El meu marit no fa servir mai l’ascensor. No li agraden, els ascensors. Diu que no suporta estar tancat en un lloc tan petit.

—Tot i així, ¿han triat de viure en un edifici tan alt?

—Sí. Però ell sempre puja i baixa per les escales. Pel que sembla, no li fa res. De fet, diu que li serveix per controlar el pes i per mantenir-se en forma. Ara, s’ha de dir que tarda una estona.

Després d’apuntar més informació al bloc (creps, deu quilos, escales, ascensor), vaig intentar imaginar-me les creps i l’estampa d’un home pujant i baixant per unes escales.

—Això és tot el que li puc explicar —va dir ella—. ¿Accepta el cas?

No m’ho vaig haver de pensar gens. De fet, era la mena de cas que estava esperant. Amb tot, vaig fer com si mirés l’agenda i hi canviés alguna cosa. Si acceptava de seguida, es podia pensar que tenia segones intencions.

—Per sort, avui estic lliure fins a la tarda —vaig dir abans de mirar-me el rellotge. Eren dos quarts i cinc de dotze—. ¿Li fa res ensenyar-me l’edifici on viuen? M’agradaria veure l’últim lloc on va ser el seu marit.

—Cap problema —va dir ella. I llavors, arrufant una mica les celles, va afegir—: ¿Això vol dir que accepta el cas?

—L’accepto —li vaig dir.

—Però encara no hem parlat dels honoraris.

—No li cobraré.

—¿Què diu? —va fer ella mirant-me a la cara.

—Que ho faré de franc —li vaig dir amb un somriure.

—Però, això és la seva feina, ¿no?

—No, no és la meva feina. Ho faig perquè vull. I per això no cobro.

—¿Perquè vol?

—Exacte.

—Tot i així, haurà de cobrir les despeses…

—No he de cobrir res. Només ho faig perquè vull i no puc acceptar cap mena de pagament.

Ella encara semblava no creure-s’ho.

—Per sort tinc una altra font d’ingressos que em permet viure tranquil·lament —li vaig explicar—. Això no ho faig per guanyar diners. L’únic és que m’interessa buscar persones desaparegudes. —Per ser més precís, li hauria hagut de dir que m’interessava buscar persones desaparegudes d’una manera determinada, però només hauria embolicat la troca—. Ho faig força bé.

—¿No hi deu pas haver algun assumpte religiós o new age, darrere d’això? —va voler saber ella.

—No —li vaig respondre—. No tinc cap relació amb assumptes religiosos o new age.

Ella va abaixar la vista un instant i es va mirar les sabates de taló. Si no ho veia clar, era capaç de fer-les servir contra mi.

—El meu marit sempre m’avisa que no em refiï de res que sigui de franc —va dir—. Ja sé que pot semblar de mala educació, però diu que sempre hi ha una trampa o altra.

—En la majoria de casos diria que el seu marit té raó —vaig replicar—. En aquest món tardocapitalista és difícil refiar-se de res que sigui de franc. És veritat. Però, tot i així, espero que a mi em cregui. Si ens hem d’entendre, val més que accepti les condicions.

Ella va agafar la cartera Louis Vuitton que tenia al costat, va obrir la cremallera amb un soroll elegant i en va treure un sobre gruixut i segellat. No sé quants diners devia haver-hi, però havien de ser molts.

—Ho he portat per a les despeses.

Jo vaig fer que no amb el cap.

—No puc acceptar ni diners, ni regals, ni pagaments de cap mena. És una norma. Si accepto res, les accions que faré d’ara en endavant no tindran sentit. Si li sobren els diners i li sap greu no pagar-me, doni’ls a alguna organització benèfica. Als Amics dels Animals, al Fons d’Orfes per Accidents de Trànsit o a qui li sembli. Així potser se sentirà millor.

Ella va arrufar el front, va sospirar profundament i, sense dir res, va tornar a desar el sobre. Tot seguit va deixar la cartera Louis Vuitton, altre cop plena i satisfeta, al seu costat. Llavors es va tornar a tocar el nas i em va mirar com qui mira un gos que no vol anar a buscar cap bastó que li llencis.

—Les accions que farà d’ara en endavant —va fer ella amb un to sec.

Jo vaig assentir amb el cap i vaig tornar el llapis a la safata. Ja tenia la punta gastada.

La dona amb els talons d’agulla em va ensenyar les escales que connectaven les diferents plantes del seu edifici. Em va assenyalar el seu pis (el número 2609) i el de la seva sogra (el número 2417). Entre les dues plantes hi havia unes escales amples i espaioses, i per anar de l’una a l’altra era impossible tardar més de cinc minuts.

—El que va fer decidir el meu marit a comprar aquest pis va ser que les escales eren amples i clares. A la majoria d’edificis alts no se’n troben, d’escales així. Unes escales amples prenen molt lloc i, a més a més, la majoria de gent que hi viu puja i baixa amb ascensor. Per això els constructors s’estimen més gastar-se els diners en les coses que tothom veu, com ara els panells de fusta o de marbre als vestíbuls. Però pel meu marit el més important són les escales. Diu que les escales són la columna vertebral de l’edifici.

Efectivament, eren unes escales imponents. Al replà que connectava la planta vint-i-cinc i la vint-i-sis hi havia un sofà de tres places, un gran mirall a la paret, un cendrer de peu i una planta. Pel finestral, que no es podia obrir, es veia el cel amb uns quants núvols.

—¿En cada planta hi ha un espai així? —li vaig preguntar.

—No. Només hi és cada cinc pisos —em va respondre ella—. ¿Vol veure el nostre pis i el de la meva sogra?

—No, de moment no em caldrà.

—Des que el meu marit va desaparèixer, la meva sogra es troba pitjor —va dir movent la mà en l’aire—. No cal dir que per ella ha estat un cop molt fort.

—És clar —vaig dir—. Em sembla que no l’hauré de molestar.

—L’hi agrairé —va dir ella—. I sisplau, no en digui res als veïns. Ningú no sap que el meu marit ha desaparegut.

—Entesos —vaig fer—. Per cert, ¿vostè també les fa servir, aquestes escales?

—No gaire —va respondre ella aixecant lleugerament les celles, com si l’hagués criticat per alguna cosa—. Normalment vaig amb ascensor. Quan sortim amb el meu marit, ell surt primer i ens trobem al vestíbul. I quan tornem, jo pujo amb l’ascensor i arribo primer que ell. Pujar i baixar escales amb talons és perillós.

—Ja ho crec.

Com que volia fer unes comprovacions pel meu compte, li vaig demanar que parlés amb el porter i li expliqués que l’home que voltava entre les plantes vint-i-quatre i vint-i-sis estava mirant unes coses per a una assegurança. Si algú em prenia per un lladre i avisava la policia, em trobaria en un mal pas, ja que no tenia cap motiu per estar tafanejant en aquell lloc. Ara l’hi dic, va dir ella, i se’n va anar fent picar els talons a terra. Quan ella va desaparèixer, aquell repic dels talons va sonar com si algú clavés uns claus per penjar algun anunci malastruc. Quan per fi va deixar de sentir-se aquell repic, es va fer el silenci i em vaig quedar sol.

Vaig fer tres vegades el trajecte entre la planta vint-i-quatre i la vint-i-sis. La primera vegada a pas normal, i les altres dues més a poc a poc, parant atenció al meu voltant i concentrant-me perquè no em passés res per alt, gairebé sense parpellejar. Qualsevol esdeveniment deixa algun rastre, i la bona part de la meva feina consisteix a trobar aquests rastres. Aquelles escales, però, estaven escombrades a consciència i no s’hi veia ni un bri de pols. No hi havia ni taques ni ratllades. Al cendrer tampoc ni hi havia cap burilla.

Quan em vaig cansar de pujar i baixar tan concentrat, em vaig asseure al sofà del replà. Era un sofà d’escai, no gaire bo, però el sol fet que fos allà (on pel que es veia no el feia servir ningú) ja deia molt del gust de qui havia projectat l’edifici. Davant per davant del sofà hi havia un mirall net com una patena que reflectia la llum que entrava per la finestra. Jo m’hi vaig mirar una estona. Potser aquell diumenge al matí l’agent de borsa desaparegut també s’hi havia mirat i hi havia vist el seu rostre sense afaitar.

Jo sí que m’havia afaitat, però començava a portar els cabells una mica massa llargs. Darrere les orelles se m’aixecaven com els d’un gos de caça just després de travessar un riu. Aviat hauria d’anar al barber. També em vaig adonar que els mitjons que portava no lligaven amb els pantalons. De fet, no n’havia trobat cap parell que hi fessin joc. M’havia d’espavilar a fer alguna rentadora. Llevat d’això, la imatge que reflectia el mirall era la de sempre. La d’un home solter de quaranta-cinc anys gens interessat per la borsa ni pel budisme.

Per cert, vaig pensar, Paul Gauguin també era corredor de borsa. Però com que volia pintar, un dia va deixar dona i fills i se’n va anar a Tahití. Potser… vaig pensar. Però Gauguin no devia pas marxar sense cartera, i si en aquella època hagués existit l’American Express tampoc no se l’hauria deixat. Ben mirat, se’n va anar a Tahití. I tampoc no hauria dit a la dona que li comencés a fer les creps just abans de desaparèixer. Si vols desaparèixer, ho has de planejar.

Em vaig aixecar del sofà i vaig pujar les escales pensant en una pila de creps acabades de fer. Em vaig concentrar tant com vaig poder i em vaig intentar imaginar la situació. Era diumenge al matí, a fora queia un bon xàfec i jo era un agent de borsa de quaranta anys que tornava a casa, on m’esperaven unes bones creps. Com més pensava en les creps, més ganes tenia de menjar-ne. En tot el dia només havia menjat una poma petita.

Vaig pensar a arribar-me a un Denny’s i cruspir-me’n unes quantes. Venint amb el cotxe havia vist un rètol del Denny’s no gaire lluny d’allà. Fins i tot potser m’hi podia arribar a peu. No és que les creps del Denny’s fossin gaire bones (ni la mantega ni el xarop no tenien el nivell acceptable), però tot i així no em podia aguantar. De fet, les creps m’encanten i em va venir salivera. Però vaig moure el cap a banda i banda per fer marxar qualsevol pensament relacionat amb les creps. Vaig obrir la finestra i vaig espolsar els núvols imaginaris: Ja en menjaràs després, de creps, em vaig dir. Abans tens coses per fer.

—Li hauria d’haver preguntat si el seu marit té cap afició —vaig dir amb veu alta—. Potser li agrada pintar.

Però de seguida em vaig adonar que tornava a anar equivocat: un home capaç d’abandonar la família per la pintura no hauria anat a jugar a golf cada diumenge. ¿Us podeu imaginar Gauguin, Van Gogh o Picasso amb sabates de golf i acotats al desè green intentant encertar el putt? Jo no. Aquell home havia desaparegut i prou. S’havia extraviat entre la planta vint-i-quatre i la planta vint-i-sis a causa d’algun esdeveniment que no entrava en els seus plans (que consistien a tornar a casa i menjar-se unes creps). Aquesta era la base a partir de la qual havia de treballar.

Em vaig tornar a asseure al sofà i em vaig mirar el rellotge. La una i trenta-dos minuts. Vaig tancar els ulls i em vaig concentrar en un punt concret dins el meu cap. Llavors, sense pensar res, em vaig lliurar al temps i vaig deixar que em portés on volgués. Al cap d’una estona vaig obrir els ulls i vaig tornar a mirar el rellotge. Les busques marcaven la una i cinquanta-set. Havien passat vint-i-cinc minuts. No està malament, vaig pensar. Era una manera ben inútil de passar el temps. No està gens malament.

Em vaig tornar a mirar al mirall i hi vaig tornar a veure la meva imatge habitual. Vaig aixecar la mà dreta i la imatge va aixecar l’esquerra. Vaig aixecar la mà esquerra i la imatge va aixecar la dreta. Vaig fer com si volgués abaixar la mà dreta i vaig abaixar l’esquerra de seguida, i la imatge va fer com si volgués abaixar l’esquerra i va abaixar la dreta de seguida. Cap problema. Em vaig aixecar del sofà i vaig baixar a peu les vint-i-cinc plantes que hi havia fins al vestíbul.

Vaig començar a anar a l’escala cada dia cap a les onze del matí. Em vaig fer amic del porter (a qui vaig portar unes pastes) i vaig poder entrar i sortir lliurement de l’edifici. En total devia fer unes dues-centes vegades el trajecte d’anada i tornada entre la planta vint-i-quatre i la vint-i-sis. Quan em cansava m’asseia al sofà, mirava el tros de cel que es veia per la finestra i observava la meva imatge reflectida al mirall. Vaig anar al barber a tallar-me els cabells i em vaig posar al dia amb la bugada, de manera que ja podia portar mitjons que fessin joc amb els pantalons. Així vaig reduir una mica les probabilitats que algú em busqués les pessigolles.

Malgrat les meves atentes perquisicions no vaig trobar cap pista, però tot i així no em vaig desanimar. Descobrir una pista important és com domar un animal rabiüt. És impossible fer-ho d’un dia per l’altre, i cal posar-hi paciència, atenció i, el que és més important, intuïció.

Amb els dies em vaig adonar que hi havia més gent que feia servir aquelles escales. No és que fossin molts, però sí que n’hi havia uns quants que passaven cada dia pel replà. Ho vaig saber quan vaig trobar un paper de caramel als peus del sofà, una burilla de Marlboro al cendrer i un diari vell a terra.

El diumenge a la tarda em vaig creuar amb un home que pujava les escales corrent. Era un home menut, d’uns trenta-cinc anys. Feia una cara tensa i portava roba de córrer de color verd, unes vambes Asics i un gran rellotge Casio al canell.

—Hola —li vaig dir—. ¿Que té un moment?

—Sí, és clar —va respondre ell mentre premia un botó del rellotge. Llavors va inspirar profundament un parell de vegades. Tenia la samarreta Nike sense mànigues xopa de suor a l’alçada del pit.

—¿Sempre puja i baixa aquestes escales corrent? —li vaig preguntar.

—Només les pujo. Fins a la planta trenta-dos. Però per baixar agafo l’ascensor. Baixar escales corrent és perillós.

—¿I ho fa cada dia?

—No, i ara. Treballo i no tinc pas tant temps com voldria. Només les pujo uns quants cops els caps de setmana. I entre setmana només si plego aviat.

—¿Viu en aquest bloc?

—Sí —va dir el corredor—. A la planta disset.

—¿No deu pas conèixer el senyor Kurumizawa, de la planta vint-i-sis?

—¿El senyor Kurumizawa?

—Un senyor que sempre puja i baixa per les escales. Em sembla que és agent de borsa. Té uns quaranta anys, porta unes ulleres Armani i fa poc més d’un metre setanta.

Després de pensar una estona, el corredor se’n va recordar.

—Ah, sí —va fer—. Ja sé qui vol dir. Només hem parlat una vegada. Quan corro, de tant en tant me’l trobo. A vegades està assegut al sofà. Va per les escales perquè no li agraden els ascensors, ¿oi?

—Exacte —li vaig dir—. Per cert, a part del senyor Kurumizawa, ¿hi ha gaire gent que sempre faci servir les escales?

—Sí, i tant —va respondre—. No molts, però n’hi ha uns quants que hi van sempre. Alguns que diuen que no els agraden els ascensors, i un parell que corren com jo. Com que a prop d’aquí no hi ha cap bon lloc per córrer, correm per les escales. I també hi ha algú que les puja caminant per fer exercici. Em sembla que la gent hi passa perquè són més amples, més clares i més netes que en la majoria d’edificis.

—¿Sap el nom d’aquestes persones?

—No —va respondre el corredor—. Ens coneixem de vista i ens saludem, però no sé ni com es diuen ni on viuen. És un edifici molt gran i, tant si ens agrada com si no, som a la capital.

—Ja —vaig fer—. Moltes gràcies. Em sap greu haver-lo aturat. Que vagi bé.

L’home va tornar a prémer el botó del rellotge i va continuar corrent escales amunt.

El dimarts següent, mentre estava assegut al sofà del replà, va baixar un home gran, d’uns setanta-cinc anys, alt i ben plantat. Tenia els cabells blancs, portava ulleres i anava amb una camisa de màniga llarga, uns pantalons grisos i unes sandàlies. Anava net i ben planxat, i em va semblar un director d’escola acabat de jubilar.

—Hola —em va dir.

—Hola —li vaig contestar.

—¿Li fa res si fumo aquí?

—Faci, faci.

Es va asseure al meu costat i es va treure un paquet de Seven Stars de la butxaca dels pantalons. Llavors va encendre una cigarreta amb un misto, que tot seguit va apagar i va llençar al cendrer.

—Visc a la planta vint-i-sis —em va dir després de treure el fum a poc a poc—. Amb el meu fill i la meva jove. Però com que diuen que si fumo al pis s’empudega tot, quan vull fumar he de baixar aquí. ¿Vostè fuma?

Li vaig dir que ho havia deixat feia dotze anys.

—Jo també hauria de deixar-ho —va dir el vell—. Només en fumo quatre o cinc al dia, de manera que si m’ho plantegés no em costaria gaire. Però el fet de sortir per anar a comprar tabac o per venir a fumar aquí m’ajuda a passar els dies. Em manté actiu i m’evita pensar més del compte.

—O sigui que vostè fuma pensant en la seva salut —vaig dir.

—Exacte —va dir ell tot seriós.

—Ha dit que viu a la planta vint-i-sis, ¿oi?

—Sí.

—¿Coneix el senyor Kurumizawa, del pis 2609?

—Sí que el conec. Un senyor amb ulleres, ¿oi? Em sembla que treballa a Salomon Brothers.

—A Merrill Lynch —el vaig corregir.

—Això, a Merrill Lynch —va dir ell—. Algun cop hem parlat aquí mateix. De tant en tant també baixa a seure en aquest sofà.

—¿I què fa quan és aquí?

—No ho sé. S’asseu i es queda fixat. Em sembla que no fuma.

—¿Vol dir que pensa alguna cosa?

—No sabria dir quina diferència hi ha entre pensar alguna cosa i quedar-se fixat. Els homes pensem sempre, ¿oi? No és que visquem per pensar, però tampoc és que pensem per viure. Al contrari del que deia Pascal, em sembla que a vegades pensem per no viure. I, encara que no es faci de manera intencionada, quedar-se fixat en alguna cosa també pot tenir l’efecte contrari. Sigui com sigui, és una qüestió difícil.

El vell va fer una bona pipada a la cigarreta.

—¿El senyor Kurumizawa no li ha comentat mai que tingui problemes a casa o a la feina? —li vaig preguntar.

Ell va fer que no amb el cap i va apagar la cigarreta al cendrer.

—Com sap, l’aigua sempre baixa pel camí més curt que troba. Però a vegades és la mateixa aigua la que ha d’obrir aquest camí més curt. Doncs amb el pensament de les persones passa si fa no fa el mateix. Si més no, així és com ho he vist jo sempre. Però hauria de respondre la seva pregunta, ¿oi? El senyor Kurumizawa i jo no hem parlat mai de coses tan profundes. Només xerrem del temps que fa, de les normes de l’edifici i de coses així.

—És clar —vaig dir—. Gràcies pel seu temps.

—A vegades no necessitem les paraules —va dir ell, com si no m’hagués sentit—. En canvi, les paraules sempre ens necessiten a nosaltres. Si nosaltres desapareguéssim, les paraules ja no tindrien cap motiu per existir. ¿No troba? Acabarien sent paraules que no es pronuncien, i les paraules que no es pronuncien ja no són paraules.

—Té raó —vaig dir.

—És un principi que val la pena repetir-se una vegada i una altra.

—Com si fos un koan zen.

—Exacte —va dir ell assentint amb el cap.

Havent acabat de fumar, es va aixecar del sofà i se’n va tornar al seu pis.

—Adéu-siau —em va dir.

—Adéu-siau.

Divendres a quarts de tres de la tarda, en arribar al replà que unia la planta vint-i-cinc i la vint-i-sis hi vaig trobar una nena asseguda al sofà, mirant-se al mirall i cantant una cançó. Tot just devia fer primer curs de primària. Portava una samarreta de color rosa, uns pantalons curts de texà i una motxilla de color verd a l’esquena, i tenia un barret a la falda.

—Hola —li vaig dir.

—Hola —va dir ella deixant de cantar.

Jo m’hauria volgut asseure al seu costat, però com que tenia por que si passava algú malpensaria, em vaig repenjar a la paret de la finestra, mantenint la distància.

—¿Ja has sortit d’escola? —li vaig preguntar.

—No en vull parlar, d’escola —em va contestar ella amb un to decidit.

—Molt bé, doncs no en parlem —li vaig dir—. ¿Vius en aquest edifici?

—Sí —va respondre ella—. A la planta vint-i-set.

—¿I puges i baixes per les escales?

—És que l’ascensor fa pudor —va dir ella.

—¿Puges a peu fins a la planta vint-i-set perquè l’ascensor fa pudor?

Ella es va mirar al mirall i va fer que sí amb el cap.

—No sempre, però a vegades sí.

—¿I no et canses?

La nena no em va respondre.

—¿Sap què? Aquest és el mirall que es veu millor de tots els de l’escala. Ni el de casa no es veu tan bé com aquest.

—¿I com és això?

—Miri-ho vostè mateix —em va dir ella.

Jo vaig fer un pas endavant, em vaig plantar davant el mirall i m’hi vaig mirar. I, efectivament, em va fer l’efecte que m’hi veia diferent que en els altres. En aquell mirall la meva imatge semblava més plena i de més bon humor (com si m’hagués acabat de cruspir unes quantes creps).

—¿Que té gos? —em va preguntar la nena.

—No, no en tinc. Però sí que tinc peixos tropicals.

—Mmm —va fer ella. No semblava tenir cap interès pels peixos tropicals.

—¿T’agraden els gossos? —li vaig preguntar.

En lloc de contestar-me, em va fer una altra pregunta.

—¿Que té fills?

—No, no en tinc —li vaig contestar.

Ella em va mirar amb un cert recel.

—La mare sempre diu que no parli amb homes que no tenen fills —va fer ella—. Diu que són una mica estranys.

—No necessàriament —li vaig dir jo—, però és veritat que has d’anar amb compte quan parles amb homes que no coneixes. En això la teva mare té raó.

—Però em sembla que vostè no ho és, estrany —va dir ella.

—Jo també diria que no ho sóc.

—No m’ensenyarà la tita així en sec, ¿oi?

—No, i ara.

—I no col·lecciona calcetes de nenes, ¿oi?

—No, és clar.

—¿Què col·lecciona, doncs?

Jo vaig pensar un moment. Col·lecciono primeres edicions de poesia moderna, però em va semblar que valia més no dir-l’hi.

—No col·lecciono res. ¿I tu?

Ella va pensar un moment i va fer que no amb el cap unes quantes vegades.

—Jo tampoc no col·lecciono res.

Llavors ens vam estar una estona en silenci.

—Per cert, ¿quin dònut li agrada més del Mister Donut?

—L’Old-fashioned —li vaig respondre de seguida.

—No sé quin és —va dir ella—. Quin nom més estrany. A mi m’agraden els Full Moon i els Conillet Whip.

—Aquests no em sonen.

—A dins porten melmelada o pasta de mongeta. Són boníssims. Però la mare diu que si en menges massa se t’encongeix el cervell, i per això no me’n compra gaires.

—Sí que deuen ser bons.

—Per cert, ¿què hi fa aquí? Ahir també hi era, ¿oi? El vaig veure de lluny.

—Busco una cosa.

—¿Quina cosa?

—No ho sé —li vaig dir sense dissimular—. Una porta, potser.

—¿Una porta? —va fer ella—. ¿I quina mena de porta? N’hi ha de moltes formes i de molts colors.

Vaig pensar en el que m’acabava de dir. ¿Quina forma i quin color devia tenir? De fet, ni tan sols m’ho havia plantejat.

—No ho sé. ¿Quina forma i quin color deu tenir? Potser no és ni una porta.

—¿Pot ser que sigui un paraigua?

—¿Un paraigua? —vaig fer—. Mmm… Ben mirat, no hi ha cap raó perquè no ho sigui.

—Però un paraigua i una porta no s’assemblen en res —va replicar ella—. Tenen una forma, una mida i una funció diferents.

—Tens raó. Però quan ho vegi ho sabré. Ah, això és el que busco!, diré. Tant si és una porta, com si és un paraigua, com si és un dònut.

—Mmm —va fer ella—. ¿I fa molt temps que ho busca?

—Sí, força. Des d’abans que nasquessis.

—¿Ah sí? —va dir, i es va quedar mirant-se els palmells—. ¿Vol que l’ajudi a buscar-ho?

—T’ho agrairia molt.

—O sigui que he de buscar alguna cosa que no sabem què és però que pot ser una porta, un paraigua, un dònut o un elefant, ¿oi?

—Això mateix —vaig dir—. Però quan ho vegis, de seguida sabràs que és allò.

—Que divertit —va fer ella—. Però ara he de marxar. He d’anar a ballet.

—Fins una altra —li vaig dir—. Gràcies per parlar amb mi.

—¿Em pot tornar a dir com es diu el dònut que li agrada?

—Old-fashioned.

Ella va arrufar el front i va repetir «old-fashioned» unes quantes vegades amb veu baixa.

—Adéu —va dir finalment.

—Adéu —li vaig dir.

Llavors es va aixecar i se’n va anar escales amunt tot cantant una cançó. Jo vaig tancar els ulls i em vaig tornar a lliurar al pas del temps, deixant que passés inútilment.

El dissabte vaig rebre una trucada de la meva clienta.

—Han trobat el meu marit —em va anunciar saltant-se la salutació.

—¿L’han trobat? —vaig repetir.

—Sí. Ahir al migdia em va trucar la policia. El van trobar dormint en un banc de l’estació de Sendai. No portava diners ni documents, però al cap d’una estona es va recordar del seu nom, de l’adreça i del número de telèfon. Jo me’n vaig anar de seguida a Sendai. No hi ha dubte que és ell.

—Però, ¿què hi feia a Sendai? —li vaig preguntar.

—No ho sap ni ell. No es va adonar que dormia en aquell banc fins que un empleat de l’estació el va despertar. No recorda gairebé res: ni com ha fet cap a Sendai sense diners, ni com ha passat aquests vint dies, ni on ni com ha menjat…

—¿I amb quina roba anava?

—Amb la mateixa que quan va sortir de casa. Portava una barba de vint dies i ha perdut més de deu quilos. També ha perdut les ulleres. De fet li truco des de l’hospital de Sendai. Se l’estan mirant. Li han fet un TAC, radiografies i proves neurològiques. De moment, però, sembla que el cap li va bé i que no té cap problema físic. Només és que ha perdut la memòria. Sap que va marxar del pis de la seva mare i que va començar a pujar les escales, però després ja no recorda res. Sigui com sigui, em sembla que demà podrem tornar a Tòquio.

—Me n’alegro.

—Només volia agrair-li de tot cor l’esforç que ha fet per buscar-lo. Ara que ja l’hem trobat, no caldrà que continuï.

—Suposo que no —vaig dir.

—Tot plegat ha estat tan confús i tan absurd… Però per sort ja l’hem trobat, i això és el que compta.

—És clar —vaig dir—. Això és el més important.

—Per cert, ¿segur que no vol res pels seus serveis?

—Ja li vaig dir el primer dia que no puc acceptar cap mena de pagament. O sigui que no s’amoïni per això. La intenció és el que compta.

Ella es va quedar en silenci. Era un silenci fresc amb el qual volia dir-me que havia fet el que tocava. Jo l’hi vaig respectar i vaig assaborir-ne la frescor.

—Que vagi molt bé, doncs —va dir ella finalment, i va penjar amb un lleu toc de simpatia.

Jo també vaig penjar l’auricular i vaig començar a fer-me rodolar un llapis nou pel palmell, ben a poc a poc, amb la vista clavada en el full blanc del bloc. El full en blanc em va fer pensar en un llençol net acabat d’arribar de la bugaderia. El llençol net em va fer pensar en un dòcil gat amb clapes fent una bona migdiada. I la imatge del gat fent la migdiada sobre el llençol em va ajudar a calmar-me una mica. Llavors vaig buscar entre els records i vaig apuntar al full en blanc, una per una i amb bona lletra, totes les coses que m’havia dit: estació de Sendai, divendres al migdia, telèfon, deu quilos menys, la mateixa roba, ulleres perdudes, els records de vint dies oblidats.

Els records de vint dies oblidats.

Vaig deixar el llapis sobre l’escriptori, em vaig tirar enrere amb la cadira i vaig mirar al sostre. A les planxes hi havia unes quantes taques escampades de manera irregular, i si te les miraves aclucant una mica els ulls semblaven un mapa de la volta celeste. Mentre mirava aquells estels imaginaris, vaig pensar si no havia de tornar a fumar pensant en la meva salut. Dins el cap encara m’hi ressonava el repic d’aquells talons d’agulla pujant i baixant les escales.

—Senyor Kurumizawa —vaig dir amb veu alta i dirigint-me a un racó del sostre—. Benvingut de nou al món real. Benvingut de nou al seu món perfectament triangular: la seva mare i els seus atacs d’ansietat, la seva dona i els seus talons com punxons de gel, i els companys de Merrill Lynch.

Suposo que jo hauré de continuar buscant en algun altre lloc, a veure si trobo alguna cosa en forma de porta, de paraigua, de dònut o d’elefant. Sigui on sigui, allà on ho pugui trobar.