BIRTHDAY GIRL

EL DIA QUE FEIA VINT anys va fer de cambrera, com cada dia. Els divendres sempre treballava, però si tot hagués anat com estava previst aquell divendres se n’hauria lliurat. L’altra noia s’havia avingut a canviar-li el torn. Era lògic. Portar plats de nyoquis de carbassa o de peix fregit mentre sents els crits del xef no és una manera gaire agradable de passar l’aniversari. Però la noia que l’havia de substituir va agafar un refredat i es va haver de quedar al llit. Estava a vora quaranta de febre i tenia una diarrea molt forta, de manera que no estava en condicions de treballar. Per això ella va acabar anant al restaurant sense gairebé temps de preparar-se.

—No pateixis —va dir al telèfon, intentant consolar l’altra noia—. Encara que avui faci vint anys, no tenia res previst.

De fet, no s’ho va pas prendre malament. Una de les raons era la greu baralla que havia mantingut feia uns quants dies amb el seu xicot, amb qui en principi hauria hagut de passar aquell vespre. Sortien junts des de l’institut. El motiu de la baralla havia estat una fotesa, però de cop i volta la conversa s’havia enverinat i havien acabat per treure tots els drapets al sol, de tal manera que li semblava que tots els lligams que els havien unit havien quedat tallats irreparablement. Dintre seu s’hi havia format una cosa dura que s’havia acabat morint. Després de la baralla, ell no li havia trucat i ella no tenia ganes de trucar-li.

El lloc on treballava era un dels restaurants italians més coneguts del barri de Roppongi. Funcionava des dels anys seixanta i, si bé els plats no eren gaire trencadors, el menjar era de qualitat i no cansava. L’ambient era tranquil, relaxat i gens pretensiós. En lloc de joves, el restaurant atreia una clientela més madura entre la qual es comptaven alguns actors i escriptors famosos.

Els dos cambrers fixos treballaven sis dies a la setmana. Ella i l’altra noia eren estudiants i hi treballaven a temps parcial, tres dies cadascuna. A més a més, hi havia un encarregat de sala i una dona prima, de mitjana edat, asseguda a la caixa. Segons deien, aquella dona hi havia estat des que havien obert el restaurant. Igual que aquella tètrica iaia de La petita Dorrit, de Dickens, gairebé mai no s’aixecava d’aquella cadira. Es limitava a cobrar i a agafar el telèfon. No feia res més. No obria la boca si no era estrictament necessari i sempre portava un vestit de color negre. Desprenia una aura freda i dura. Si l’haguessis deixat flotant al mar en plena nit, hauria estat capaç d’enfonsar qualsevol vaixell que hi topés.

L’encarregat de la sala devia rondar la cinquantena. Era alt i ample d’espatlles. De jove devia haver tingut una constitució d’esportista, però ara començava a tenir panxa i papada. Els cabells, curts i rígids, li començaven a clarejar a la coroneta, i desprenia l’olor típica dels solters que comencen a ser granadets. Una olor com la que faria un diari després d’estar una temporada en un calaix junt amb unes pastilles per a la tos. De fet, ella tenia un oncle solter que feia exactament aquella mateixa olor.

L’encarregat de la sala anava sempre amb vestit negre, camisa blanca i corbatí (i no pas dels de gafet, sinó dels de debò). S’enorgullia de saber fer-se el llaç sense mirar-se al mirall. La seva feina consistia a controlar les entrades i sortides dels clients, a estar al cas de les reserves, a saber el nom dels clients habituals, a rebre’ls amb una rialla, a escoltar-los respectuosament en cas que es queixessin, a donar consells sobre el vi i a vigilar la feina dels cambrers i les cambreres. Val a dir que complia aquestes tasques amb gran eficiència, dia rere dia. I també s’encarregava de portar el sopar al pis de l’amo del restaurant.

—L’amo tenia un apartament al sisè pis de l’edifici —va dir ella—. Ara, no sé si hi vivia o si només el feia servir d’oficina.

No sé per què, havíem començat a parlar de com havíem passat el dia que havíem fet vint anys. La majoria de gent se’n recorda, del seu vintè aniversari. Del d’ella ja feia més de deu anys.

—Però, vés a saber per què —va continuar—, no baixava mai al restaurant. L’únic que el veia era l’encarregat, que era l’únic que podia portar-li el sopar. Per això, la resta dels treballadors no l’havíem vist mai.

—O sigui que, cada vespre, l’amo es feia portar el sopar del seu propi restaurant.

—Exacte —va confirmar ella—. Cada vespre, a les vuit, l’encarregat li portava el sopar. Al restaurant era l’hora que hi havia més feina, i el fet que l’encarregat marxés ens feia anar malament, però sempre ho havien fet així i no hi havia manera de canviar-ho. Posàvem el sopar en un carretó com els que es fan servir per al servei d’habitacions dels hotels, l’encarregat l’empenyia solemnement fins a l’ascensor i, al cap d’un quart, baixava amb les mans buides. Al cap d’una hora, tornava a pujar al pis i baixava el carretó amb els plats i els gots buits. Cada vespre, com un rellotge. Al principi jo ho trobava molt estrany. Com si fos un ritual religiós, ¿saps? Després m’hi vaig anar acostumant fins que vaig deixar de pensar-hi.

L’amo sempre menjava pollastre. La manera de fer-lo i les verdures que l’acompanyaven variaven una mica segons el dia, però el plat principal era sempre pollastre. Segons el que li havia explicat un xef jove, li va posar el mateix pollastre rostit tota una setmana per veure què passava, però no va rebre cap queixa. Evidentment, però, els cuiners sempre volen provar coses noves, de manera que cada nou xef que passava per la cuina intentava fer les receptes més variades i més originals que se li acudien. Feien salses refinades, compraven el pollastre en diferents llocs… però cap d’aquells esforços no tenia recompensa: era ben bé com llençar pedres en un forat buit. No hi havia cap mena de reacció. Al final, els xefs se’n cansaven i es limitaven a fer qualsevol plat d’allò més normal. De fet, l’únic que se’ls demanava era que fos pollastre.

El dia del seu vintè aniversari, que era el 17 de novembre, la feina va arrencar com sempre. Al migdia havia començat a plovisquejar, i a mitja tarda ja plovia a bots i barrals. A les cinc, l’encarregat va reunir els cambrers per explicar-los els plats especials del menú. Se’ls havien d’aprendre de memòria, sense apuntar-los. Vedella a la milanesa, pasta amb sardines i col llombarda, mousse de castanya. A vegades l’encarregat feia com si fos un client i els feia preguntes que ells havien de contestar. Tot seguit van sopar. Era part del tracte. Sobretot, calia evitar que als cambrers els fes soroll la panxa mentre explicaven el menú als comensals.

El restaurant obria a les sis, però aquell dia els clients van tardar a arribar per culpa del xàfec que queia. Fins i tot es van cancel·lar algunes reserves. Les dones no volien que la pluja els fes malbé el vestit. L’encarregat no deia res, mentre que els cambrers passaven l’estona brunyint els salers i parlant de cuina amb el xef. Ella observava l’única parella que hi havia a la sala mentre escoltava la música de clavicèmbal que sonava discretament pels altaveus del sostre. Al restaurant hi surava la intensa olor de la pluja de final de tardor.

L’encarregat es va començar a trobar malament cap a dos quarts de set. Es va deixar anar en una cadira i s’hi va quedar aclofat, aguantant-se la panxa amb les mans. Semblava ben bé que li haguessin disparat. Tenia el front cobert d’una suor greixosa. «Valdrà més que vagi a l’hospital», va anunciar amb veu greu. No es posava mai malalt. En els més de deu anys que feia que treballava al restaurant, no havia faltat ni un sol dia. També s’enorgullia d’aquest fet, però la ganyota de dolor que feia en aquell moment demostrava que no es trobava gens bé.

Ella va sortir al carrer amb un paraigua i va aturar un taxi. Un cambrer va acompanyar l’encarregat fins al cotxe i van anar a l’hospital més proper. Just abans de pujar al taxi, l’encarregat li va dir amb veu rogallosa:

—A les vuit porta el sopar al pis 604. Truca al timbre, digues que és el sopar i deixa’l allà mateix.

—El pis 604, ¿oi?

—A les vuit en punt —va insistir l’encarregat fent una altra ganyota. Les portes es van tancar i el taxi se’l va endur.

Després que marxés l’encarregat, la pluja no va afluixar i els clients van anar arribant amb comptagotes. En cap moment no hi havia més d’una o dues taules ocupades, de manera que encara que faltessin l’encarregat i la cambrera no tindrien problemes per servir-les. En part era una sort que hagués passat aquell vespre, ja que sovint tenien tanta gent que malgrat ser-hi tots tenien problemes per donar l’abast.

A les vuit, quan el sopar de l’amo va estar a punt, ella va empènyer el carretó fins a l’ascensor i va pujar al sisè pis. Portava el mateix de sempre: una ampolleta de vi negre amb el tap a mig treure, un termos de cafè, un plat de pollastre amb verdura al vapor i un panet amb mantega. La densa olor de la carn va inundar el petit espai de l’ascensor i es va barrejar amb la flaire de la pluja. Algú devia haver-hi pujat amb un paraigua mullat, ja que al terra hi havia unes quantes gotes d’aigua.

Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta.

No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava amb vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs profunds en una fotografia aèria.

—Li porto el sopar —va dir amb la veu trencada. Llavors es va tornar a escurar una mica la gola. Sempre que es posava nerviosa, la veu li feia una mala passada.

—¿El sopar?

—Sí —va confirmar ella—. L’encarregat s’ha posat malalt de cop i volta i l’he hagut de substituir.

—Vaja —va fer el vellet com si parlés sol i sense moure la mà del pom de la porta—. Així que s’ha posat malalt.

—Exacte. En sec li ha agafat mal de panxa i ha hagut d’anar a l’hospital. Ell mateix ha dit que potser era una apendicitis.

—Mal assumpte —va dir el vellet passant-se un dit per les arrugues del front—. Molt mal assumpte.

Ella es va tornar a aclarir la veu.

—¿Vol que li entri el sopar?

—Sí, és clar —va respondre el vellet—. És clar. Si vostè ho desitja. A mi no em fa res.

¿Si jo ho desitjo?, va pensar ella. Era una resposta ben estranya. ¿Què era el que havia de desitjar?

El vellet va obrir la porta de bat a bat i ella va empènyer el carretó cap a dins el pis. A terra hi havia una moqueta de color gris, de manera que s’hi podia entrar sense necessitat de treure’s les sabates. Més que un pis per viure-hi semblava un lloc per treballar-hi. Al fons hi havia una sala molt àmplia que devia ser el despatx. Per la finestra es veia la Torre de Tòquio il·luminada, gairebé a tocar. Davant la finestra hi havia un bon escriptori i, al costat de l’escriptori, un sofà i una butaca no gaire grossos. El vellet va assenyalar la tauleta de fòrmica, estreta i allargada, que hi havia davant el sofà. Ella va anar disposant l’àpat sobre la tauleta: el tovalló blanc i els coberts, el termos i la tassa de cafè, el vi i el got, el pa i la mantega i, finalment, el plat amb el pollastre i les verdures al vapor.

—Vindré a recollir-ho d’aquí a una hora —va dir ella—. Si vol deixar-ho al passadís com sempre…

El vellet es va quedar mirant el sopar amb cara de satisfacció, i llavors, com si es recordés d’alguna cosa, li va respondre:

—Ah, sí, és clar. Ho deixaré al passadís. Al carretó. D’aquí a una hora. Si vostè ho desitja.

Exacte, de moment això és el que desitjo, va pensar ella.

—¿Vol alguna altra cosa?

—No, em sembla que això és tot —va respondre el vellet després de pensar-s’ho un moment. Portava unes sabates de pell negres molt ben enllustrades, petites i elegants. Té molt bon gust, va pensar ella. I per l’edat que té, és molt ben plantat.

—D’acord. Amb el seu permís…

—Un moment —la va aturar el vellet.

—¿Què hi ha?

—Senyoreta, ¿li puc prendre cinc minuts? —li va demanar—. M’agradaria parlar amb vostè.

¿Senyoreta? Ella no va poder evitar posar-se vermella.

—Sí, i tant… Vull dir que no hi ha cap problema. Comptant que siguin només cinc minuts, és clar —va respondre ella. Al capdavall, era el seu cap i li pagava per hores. No era qüestió, doncs, de prendre temps ni de donar-ne. A més a més, aquell homenet no semblava pas capaç de fer-li res dolent.

—Per cert, ¿quants anys té? —li va preguntar el vellet, dret al costat de l’escriptori, amb els braços creuats i mirant-la a la cara.

—Ara vint —va respondre ella.

—Ara vint —va repetir el vellet, aclucant els ulls com si mirés per una escletxa—. ¿Què vols dir, ara?

—Doncs… que n’acabo de fer vint —va dir ella. I, després de dubtar un moment, va afegir—: De fet, avui és el meu aniversari.

—Vet aquí —va dir el vellet, fregant-se la barbeta amb aire d’estar convençut—. Ara ho entenc. O sigui que avui fas vint anys.

Ella va assentir en silenci.

—Avui fa vint anys que vas arribar a aquest món.

—Això mateix.

—Vaja, vaja… —va dir el vellet—. Això està molt bé. Felicitats.

—Moltes gràcies —va respondre ella. Ben mirat, era la primera persona que la felicitava. És clar que els seus pares devien haver-li trucat des d’Oita, i en tornar al pis deuria trobar el missatge al contestador.

—Això s’ha de celebrar —va dir el vellet—. És meravellós. ¿Què li sembla, senyoreta, si brindem amb una mica de vi?

—Gràcies, però estic treballant.

—Per un glop no passarà res. Si jo li dic que està bé, ningú no li dirà res. Només una mica per celebrar-ho.

El vellet va acabar de destapar l’ampolla de vi negre i n’hi va posar una mica al got. Llavors va treure un altre got senzill d’una vitrina i es va servir.

—Per molts anys, senyoreta —va dir—. Que tingui una vida rica i profitosa. I que res que no hi faci ombra.

Van fer dringar els gots.

Que res que no hi faci ombra, es va repetir ella. ¿Per què parlava d’aquella manera tan estranya?

—Vint anys només es fan un cop a la vida, senyoreta. I és una cosa única, irreemplaçable.

—Sí, és clar —va respondre ella just abans de tastar el vi amb molta cura.

—I en un dia tan especial, ha tingut el detall de portar-me el sopar, com una fada bona.

—Només he fet el que m’han dit.

—Tot i així… —va dir el vellet fent que no amb el cap—. Tot i així és meravellosa, senyoreta.

El vellet es va asseure a la cadira de pell que hi havia davant l’escriptori i li va fer un gest perquè s’acomodés al sofà. Encara amb el got a la mà, ella s’hi va asseure tímidament a la vora. Va ajuntar els genolls, es va estirar la vora de la faldilla i es va tornar a aclarir la veu. Les gotes de pluja queien formant línies al vidre de la finestra. Al despatx hi regnava un silenci estrany.

—O sigui que avui fa vint anys i, a sobre, ha tingut el detall de portar-me aquest sopar tan fantàstic i tan calentó —va repetir el vellet, com si volgués confirmar la situació. Tot seguit va deixar el got sobre l’escriptori amb un soroll somort—. Segur que és una mena de feliç premonició, ¿no troba?

Ella va fer que sí amb el cap, no gaire convençuda.

—Doncs això mateix —va prosseguir el vell posant-se la mà al nus de la corbata, de color de fulla seca—. Sincerament, senyoreta, penso que he de fer-li algun regal d’aniversari. Un dia especial com aquest es mereix un regal especial que el commemori.

Ella es va afanyar a fer que no amb el cap.

—Sisplau, no hi pateixi —va dir—. Jo només li he portat el sopar perquè m’ho ha demanat l’encarregat.

El vellet va aixecar les mans amb els palmells cap endavant.

—No, dona, qui no hi ha de patir és vostè. El regal que vull fer-li no és res que es pugui tocar ni que tingui preu. En definitiva —va dir posant les mans sobre l’escriptori i inspirant profundament un sol cop—, el que vull fer per una senyoreta com vostè, tan maca que sembla una fada, és fer realitat el que vostè vulgui. Faré que es compleixi el desig que em demani. Sigui el que sigui. Qualsevol cosa que desitgi. Amb el benentès que desitgi alguna cosa, és clar.

—¿Un desig? —va fer ella amb la veu seca.

—Alguna cosa que voldria que passés. Una cosa que desitgi, senyoreta. Si vostè té un desig, jo l’hi faig realitat. Aquest és el regal que li puc fer. Ara, com que només és un desig, val més que s’ho pensi bé. —El vellet va aixecar un dit en l’aire—. Només un. Un cop l’hagi demanat, ja no podrà canviar d’idea.

Ella es va quedar sense saber què dir. ¿Un desig? Empeses pel vent, les gotes de pluja picaven a ratxes contra el vidre de la finestra. Durant l’estona que ella va estar en silenci, el vellet no va deixar de mirar-la, sense dir res. El temps li marcava el seu pas irregular a les orelles.

—Així, ¿si jo desitjo una cosa vostè farà que es compleixi?

El vellet no va respondre. Sense moure les mans de sobre l’escriptori, li va adreçar un somriure d’allò més natural i agradable.

—Senyoreta, ¿té un desig o no? —li va preguntar finalment amb veu serena.

—Em va passar de veritat —em va dir mirant-me a la cara—. No m’ho invento.

—És clar que no —vaig dir jo. No era la típica persona que s’inventa aquesta mena d’històries—. ¿I què vas fer? ¿Li vas demanar alguna cosa?

Es va quedar una estona mirant-me i, finalment, va deixar anar un lleu sospir.

—No m’acabava de creure el que em deia. Als vint anys ja no vius en un món de fades. Si era una broma, però, havia d’esmolar l’enginy per estar a l’alçada. Era un avi eixerit, de manera que vaig decidir seguir-li la veta. Al capdavall, era el meu aniversari, i vaig pensar que ja estava bé fer alguna cosa una mica fora del normal. No era qüestió de creure-hi o no creure-hi.

Jo vaig assentir en silenci.

—M’entens, ¿oi? M’havia passat l’aniversari servint tortellini amb salsa d’anxoves, sense que ningú em felicités i sense fer res especial.

Jo vaig tornar a assentir.

—És clar que t’entenc —li vaig dir.

—Per tant —va explicar ella—, li vaig fer cas i vaig demanar un desig.

El vellet es va quedar una estona mirant-la, sense dir res, amb les mans sobre l’escriptori. Escampats sobre l’escriptori també hi havia uns quants quaderns gruixuts que devien ser llibres de comptabilitat, així com uns quants llapis i bolígrafs, un calendari i un llum amb una pantalla de color verd. Enmig d’aquells objectes, les seves mans menudes també semblaven un parell d’estris d’oficina. La pluja continuava picant al vidre, mentre que la llum de la Torre de Tòquio es filtrava borrosa a través de les gotes.

Les arrugues del front se li van fer una mica més profundes.

—Així, ¿aquest és el seu desig?

—Sí. Exacte.

—És un desig una mica inusual per una noia de la seva edat —va dir el vellet—. Si li he de dir la veritat, m’esperava una altra cosa.

—Si no està bé, ja en faré un altre —va dir ella. Es va tornar a aclarir la veu—. No em fa res. Ja pensaré una altra cosa.

—No, no —va dir ell aixecant les mans i brandant-les com un parell de banderes—. No és que no estigui bé. Només és que m’ha sorprès, senyoreta. O sigui que no desitja res més, ¿oi? Com ara ser més maca, més llesta, més rica… Tant li fa no demanar alguna cosa per l’estil, ¿oi? Alguna cosa que demanaria qualsevol noieta.

Ella es va estar una estona buscant les paraules adients. El vellet es va esperar en silenci, amb les mans posades de nou sobre l’escriptori.

—És clar que m’agradaria ser més maca, més llesta i més rica. L’únic és que no em puc imaginar què em passaria si això es fes realitat. Podria ser més del que puc assumir. Encara no sé gaire de què va la vida. De debò. No sé com funciona.

—Vaja —va dir el vellet ajuntant els dits i tornant-los a separar—. Vaja.

—¿No li fa res que hagi demanat aquest desig?

—És clar que no —va respondre el vellet—. És clar que no. Per mi no hi ha cap problema.

De cop i volta, el vellet va fixar la mirada en un punt en l’aire. Les arrugues del front se li van fer més profundes: semblaven els plecs d’un cervell concentrat en els seus pensaments. Tenia els ulls clavats en alguna cosa —potser en alguna brossa invisible— que surava en l’aire. Llavors va obrir els braços, es va aixecar una mica de la cadira i va picar de mans. Tot seguit es va tornar a asseure, es va passar els dits per les arrugues del front ben a poc a poc, com si se les volgués suavitzar, i li va adreçar un somriure serè.

—Ja està. Amb això el seu desig s’ha fet realitat.

—¿Ja?

—Sí, el seu desig ja s’ha complert. Ha estat bufar i fer ampolles —va confirmar el vellet—. Per molts anys, senyoreta. No pateixi, que deixaré el carretó a fora. Ja se’n pot tornar a treballar.

Ella va agafar l’ascensor i va baixar al restaurant. Potser perquè anava amb les mans buides, se sentia inquietantment lleugera, com si caminés sobre un lloc estranyament flonjo.

—¿Que et passa res? Fas cara de zombi —li va dir el cambrer més jove.

—¿Ah sí? No, no em passa res —va dir amb un somriure vague i fent que no amb el cap.

—¿Com és l’amo?

—No ho sé —va respondre ella secament—. No l’he mirat gaire.

Al cap d’una hora i mitja, va anar a recollir els plats. El carretó era al passadís, amb cada cosa al seu lloc. En aixecar la tapa va comprovar que el pollastre i la verdura havien desaparegut, i que l’ampolla de vi i el termos eren buits. La porta del pis 604 s’alçava davant seu, tancada i inexpressiva. Ella es va quedar una estona mirant-la en silenci, com si s’hagués d’obrir en qualsevol moment. Però no es va obrir. Va baixar el carretó amb l’ascensor i el va portar al rentaplats. El xef es va mirar els plats, buits com sempre, i va assentir inexpressivament.

—No el vaig veure mai més —va dir ella—. L’encarregat només havia tingut un mal de panxa, i l’endemà ja li va portar el sopar ell. Jo vaig deixar la feina a primers d’any i des de llavors que no he tornat a posar els peus al restaurant. No sé per què, però em feia l’efecte que valia més no acostar-m’hi. Era com una mena de pressentiment.

Mentre pensava alguna cosa, es va posar a joguinejar amb el sotagot de paper.

—A vegades és com si tot el que va passar aquell vespre no fos més que una il·lusió, com un muntatge que em fes pensar que va passar el que de fet no va passar. Però estic convençuda que va passar de debò. Encara recordo perfectament tots i cadascun dels mobles i dels objectes que hi havia en aquell pis 604. Allò va passar de veritat i potser va ser molt important.

Ens vam quedar en silenci, bevent i pensant cadascú pel seu compte.

—¿Et puc fer una pregunta? —li vaig dir—. Bé, de fet en són dues.

—Endavant —va dir ella—. Suposo que el que vols saber en primer lloc és què vaig demanar.

—I, pel que sembla, tu no tens ganes de parlar-ne.

—¿Això és el que sembla?

Vaig assentir.

Ella va deixar el sotagot a la taula i va aclucar els ulls, com si mirés alguna cosa molt llunyana.

—Els desitjos no es poden dir.

—No t’hi obligaré pas —vaig respondre—. El que m’agradaria saber és si es va complir o no. I després, independentment del que demanessis, si te’n vas penedir. És a dir, si mai has pensat que t’hauria agradat demanar una altra cosa.

—La resposta a la primera pregunta és sí i no. Suposo que encara em queden molts anys per viure i encara no he vist com aniran les coses fins al final.

—Així, ¿és un desig que tarda molt a complir-se?

—Sí —va dir ella—. El temps hi té un paper molt important.

—¿Com en segons quins plats?

Va fer que sí amb el cap.

Jo em vaig quedar pensant una estona, però l’únic que em va venir al cap va ser la imatge d’una empanada gegant coent-se a foc lent en un forn.

—¿I la segona pregunta? —li vaig demanar.

—¿Quina era?

—Si mai t’has penedit del que vas demanar.

Es va fer un moment de silenci. Em va adreçar una mirada sense gens de profunditat, i a la comissura dels llavis li va aparèixer l’ombra d’un somriure escarransit. Em va semblar una expressió de secreta resignació.

—Estic casada amb un censor de comptes que és tres anys més gran que jo i tinc dos fills —em va explicar—. Un nen i una nena. Tenim un setter irlandès. Vaig amb un Audi i, dos cops per setmana, jugo a tennis amb les amigues. Aquesta és la vida que faig ara.

—No està gens malament —li vaig dir.

—¿Encara que l’Audi porti dos bonys al para-xocs?

—Els para-xocs estan fets per abonyegar-los.

—Aquesta frase quedaria bé en un adhesiu —va dir ella—. «Els para-xocs estan fets per abonyegar-los».

Jo li vaig mirar la boca.

—El que vull dir… —va prosseguir ella, més serena i gratant-se el lòbul de l’orella, molt ben format—… el que vull dir és que, per moltes coses que desitgis, per molt lluny que vagis, mai no deixes de ser tu mateix. Només això.

—Aquest adhesiu tampoc estaria malament —vaig dir—. «Per molt lluny que vagis, mai no deixes de ser tu mateix».

Ella va esclafir a riure, divertida. L’ombra eixuta que fins llavors havia tingut als llavis va desaparèixer.

Es va recolzar a la barra i em va mirar.

—Si t’haguessis trobat en el meu lloc, ¿què hauries demanat?

—¿Vols dir la nit que feia vint anys?

—Exacte —va dir ella.

Em vaig estar una bona estona pensant-hi, però no se’m va acudir cap desig.

—No se m’acut res —li vaig confessar—. Ja han passat massa anys.

—¿De debò no se t’acut res?

Vaig fer que no amb el cap.

—¿Res de res?

—Res de res —vaig dir.

Ella em va tornar a mirar als ulls, amb una mirada directa.

—Això és perquè ja has demanat el teu desig.

—Com que només és un desig, val més que s’ho pensi bé, senyoreta fada. —Enmig de la foscor, un vellet amb una corbata de color de fulla seca va aixecar un dit en l’aire—. Només un. Un cop l’hagi demanat, ja no podrà canviar d’idea.