LA CUCA DE LLUM

JA FA MOLT TEMPS, de fet fa catorze o quinze anys, vaig veure en una residència d’estudiants. Tenia divuit anys i acabava d’entrar a la universitat. Com que no sabia res de Tòquio i no havia viscut mai sol, els meus pares es van preocupar de buscar-me aquella residència. Evidentment, també hi havia la qüestió dels diners. Viure en una residència era força més barat que viure sol en un pis. Jo m’hauria estimat més llogar un pis i viure al meu aire, però com que els pares ja em pagaven la matrícula i les altres despeses, no vaig poder dir res.

La residència al barri de Bunkyo, al capdamunt d’un turó des d’on hi havia una vista esplèndida. Estava situada en un terreny molt gran i envoltada d’una paret de formigó molt alta. En entrar per la porta principal hi havia una zelkova immensa que, segons deien, tenia més de cent cinquanta anys. Tenia un fullatge tan espès que si et posaves al peu i aixecaves la vista no veies el cel.

El camí asfaltat que venia de la porta principal girava al peu de la zelkova i continuava recte, travessant el pati, a banda i banda del qual s’alçaven dos enormes edificis de tres plantes. Per les finestres obertes de bat a bat se sentia el soroll de les ràdios. A totes les finestres hi havia les mateixes cortines de color crema, que és el que menys es descoloreix amb el sol.

El camí continuava recte fins a l’edifici principal, que era de dues plantes. A la planta baixa hi havia el menjador i una gran sala de banys, mentre que al primer pis hi havia l’auditori, unes quantes sales de reunions i fins i tot unes quantes habitacions de convidats. Al costat de l’edifici principal s’alçava el tercer edifici d’habitacions, que, igual que els altres dos, també era de tres plantes. El pati era gran, amb uns parterres de gespa molt verda on els aspersors giraven reflectint la llum del sol. Al darrere de l’edifici principal hi havia un camp per jugar a beisbol i a futbol, i sis pistes de tennis. No hi faltava res.

L’únic problema de la residència (tot i que això depenia del punt de vista amb què t’ho miressis) és que estava dirigida per una mena de fundació que girava entorn d’un paio d’extrema dreta. De fet, ja te’n podies fer una idea només llegint les normes de convivència o el fullet que donaven als nous estudiants. Deien que l’esperit fundacional de la residència era «dur a terme la funció bàsica de l’educació i formar homes de profit que siguin útils a la nació». I un grup d’homes de negocis que estaven d’acord amb aquell esperit s’encarregaven de donar-li suport econòmic… Si més no, això és el que deien de portes enfora. El que passava de portes endins era molt més vague. Ningú no en sabia res del cert. Alguns deien que la residència era una tapadora per estalviar-se impostos; altres que només era per fer-se publicitat, i encara uns altres asseguraven que la construcció de la residència havia estat una excusa per aconseguir aquell terreny. Sigui com vulgui, el cas és que vaig viure en aquell lloc des de la primavera del 1967 fins a la tardor del 1968. I pel que feia a la vida diària, tant era que fos de dretes o d’esquerres, que fos transparent o que amagués alguna cosa.

A la residència el dia començava amb la solemne cerimònia d’hissar la bandera. Evidentment, també sonava l’himne nacional. De la mateixa manera que no hi havia transmissions esportives sense la sintonia habitual, no hi havia cerimònia d’hissar la bandera sense l’himne nacional. L’asta era ben bé al mig del pati perquè la bandera es veiés des de totes les finestres de la residència.

L’encarregat del ritual era el cap de l’edifici est (el meu). Era un home d’uns cinquanta anys, alt i amb una mirada penetrant. Tenia els cabells blanquinosos, gruixuts com cerres, i una llarga ferida al col colrat pel sol. Deien que havia estudiat a l’escola militar de Nakano. Al seu costat sempre hi anava un estudiant que l’ajudava durant la cerimònia i al qual no coneixia ningú. Anava amb el cap rapat i sempre portava un uniforme. Ningú no sabia com es deia ni en quina habitació s’estava. No es veia mai al menjador ni a la sala de banys, i ni tan sols és segur que fos estudiant. Tothom es pensava que ho era perquè sempre anava amb l’uniforme. A diferència del senyor Nakano, aquell noi era baixet, rodanxó i blanc de pell. Aquesta estranya parella era la que cada dia a les sis del matí hissava el sol ixent al bell mig del pati de la residència.

Els primers dies de ser-hi, sovint me’ls mirava des de la finestra. Apareixien al pati gairebé al mateix moment en què sonaven els senyals de les sis. L’Uniforme duia una caixa de fusta de paulònia, mentre que en Nakano traginava un radiocasset Sony que deixava al peu de l’asta. L’Uniforme obria la caixa, en treia la bandera, sempre ben plegada, i l’allargava a en Nakano, que la lligava a la corda. Llavors l’Uniforme engegava el radiocasset.

L’himne nacional.

I la bandera anava pujant per l’asta.

Quan se sentia «Fins que les pedres…» la bandera ja era a mitja asta, i just quan deien «… es cobreixin de molsa» arribava al capdamunt. Llavors tots dos es posaven ben drets i la miraven. Si estava ras i bufava una mica vent, era una imatge preciosa.

Al vespre, la cerimònia d’abaixar-la tenia lloc si fa no fa de la mateixa manera, però amb l’ordre invers. La bandera anava baixant per l’asta i la desaven a la caixa de paulònia. De nit no onejava.

Jo no entenia per què a la nit l’havien d’amagar. Durant la nit la nació continuava existint i hi havia molta gent que treballava. Trobava injust que aquella gent no pogués treballar sota la protecció de la bandera nacional. Ben mirat, però, potser no tenia cap importància i ningú no parava atenció a un fet com aquell. Potser només em preocupava a mi. I no és que em preocupés gaire, sinó que només era una idea que em passava pel cap de tant en tant.

Per regla general, els estudiants de primer i segon curs havien de compartir habitació, mentre que els de tercer i quart tenien una habitació per a ells sols.

Les habitacions de dos eren rectangulars i feien una mica més de quatre metres de llarg per tres d’ample. A la paret del fons hi havia una finestra amb el marc d’alumini. Tots els mobles eren senzills i resistents. Hi havia dos escriptoris i dues cadires, una llitera, dos armariets i unes quantes lleixes encastades. A les lleixes de la majoria d’habitacions hi havia un transistor, un assecador de cabells, una tetera elèctrica, cafè instantani, sucre i algun cassó senzill per fer-hi fideus de sobre i uns quants coberts. A les parets de guix hi havia pòsters de les noies que sortien al Playboy, mentre que a les lleixes de sobre els escriptoris hi havia llibres de text i novel·les de moda.

Com que només hi vivien nois, les habitacions estaven fetes un fàstic. Al fons de les papereres s’hi acumulaven les pells de mandarina florides, mentre que a les llaunes buides que servien de cendrer s’hi apilava mig pam ben bo de puntes de cigarreta. A les tasses hi havia restes de cafè. Al terra hi havia una escampada d’embolcalls de fideus instantanis i de llaunes de cervesa buides, i quan bufava una mica d’aire s’aixecaven núvols de pols. I, per acabar-ho d’adobar, les habitacions pudien com una mala cosa, ja que tothom apilava la roba bruta sota el llit. Ningú no es preocupava d’airejar regularment els futons, de manera que feien una olor de suor insuportable.

La meva habitació, en canvi, estava sempre neta i polida. A terra no hi havia ni un bri de pols, el cendrer estava sempre net, airejàvem els futons un cop per setmana i tots els llapis estaven ben posats al pot. A la paret, en lloc de noies despullades hi teníem el pòster d’un canal d’Amsterdam. I tot perquè el meu company d’habitació era un maniàtic de la neteja. Ell ho feia tot. Fins i tot em feia la bugada. Jo no havia de moure ni un dit. Si deixava una llauna de cervesa buida a l’escriptori, al cap d’un moment ja era a la paperera.

El meu company d’habitació estudiava geografia.

—Jo estudio ma… ma… mapes —em va dir quan ens vam conèixer.

—Així, ¿t’agraden els mapes? —li vaig preguntar jo.

—Sí. Quan acabi la carrera entraré a l’Institut Geogràfic Nacional i faré ma… mapes.

Cadascú per on l’enfila, vaig pensar jo. Fins llavors no m’havia plantejat mai quina mena de gent era la que feia mapes, ni per què. El que era estrany, però, era que algú que volia entrar a l’Institut Geogràfic Nacional quequegés cada vegada que deia la paraula mapa. El meu company només quequejava de tant en tant, però quan havia de dir mapa no fallava mai.

—¿I tu què estudies? —em va demanar.

—Teatre —li vaig contestar.

—¿Vols ser actor?

—No, no és això. Es tracta de llegir obres i estudiar-les. Racine, Ionesco, Shakespeare, coses així.

Em va dir que dels que havia anomenat només havia sentit a parlar de Shakespeare. De fet, jo tampoc no els coneixia. Només n’havia llegit els noms als programes de les assignatures.

—Sigui com sigui, t’agrada el teatre, ¿oi? —va fer.

—No especialment —vaig respondre.

Ell es va quedar confús, i quan estava confús encara quequejava més. Em va saber greu haver-li dit allò.

—Hauria pogut fer qualsevol cosa —li vaig explicar—. Filosofia índia, història de l’Àsia, el que fos. Només és que vaig acabar escollint teatre.

—No ho entenc —va dir ell—. Jo he tri… triat geografia perquè m’agraden els ma… ma… mapes. Per això he vingut a Tòquio i els meus pares m’envien els diners que necessito. Però tu no ho fas per això…

Com que el que deia ell tenia més lògica que el que deia jo, vaig desistir d’explicar-l’hi. Llavors ens vam jugar els llits a sorts. A ell li va tocar el de dalt.

Aquell noi sempre anava vestit igual: camisa blanca i pantalons negres. Era alt, portava el cap al zero i tenia els pòmuls sortints. Quan anava a classe es posava l’uniforme de la universitat. Les sabates i la bossa també eren negres. Com que feia tota la pinta d’un estudiant de dretes la gent es pensava que ho era, però en realitat la política no li deia res. Si portava l’uniforme era perquè li feia mandra haver de decidir què es posava. L’únic que li interessava eren coses com els canvis de la línia de la costa o l’acabament de les obres d’un nou túnel. Si ens posàvem a parlar d’aquests temes, començava a quequejar i es podia passar una hora o dues parlant sense parar, fins que jo feia un crit o m’adormia.

Cada dia es llevava a les sis, amb les notes de l’himne nacional, de manera que no es pot dir que aquella cerimònia no servís de res. Tot seguit es vestia i anava al lavabo a rentar-se la cara, operació que el mantenia ocupat una bona estona. A vegades jo em preguntava si no es treia les dents i se les rentava una per una. En tornar a l’habitació plegava bé la tovallola, la deixava al penjador i tornava el raspall de dents i el sabó a la lleixa. Llavors engegava la ràdio per seguir el programa de gimnàstica.

Com que jo retirava tard i era més aviat dormilega, quan començava el programa de gimnàstica continuava dormint com si res. Tot i així, quan arribava la part dels exercicis en què es posava a saltar em despertava en sec. I és que cada cop que saltava —i a fe que saltava ben amunt— el cap se m’aixecava cinc dits ben bons del coixí. Era impossible dormir d’aquella manera.

—Escolta —li vaig dir el quart dia—, ¿això de la gimnàstica no ho podries fer al terrat o en algun altre lloc? És que em despertes.

—No puc —va respondre ell—. Si vaig al terrat, els del segon pis es queixaran. Aquí a sota hi ha la planta baixa i no molesto ningú.

—Doncs vés al pati.

—Tampoc no puc. Si no tinc el transistor no puc sentir la música. I si no sento la música, no puc fer els exercicis.

Tenia raó: la seva ràdio s’havia d’endollar en algun lloc, i la meva, que podia anar amb piles, només agafava l’FM.

—Doncs fes-ho aquí però posa la música més fluixa i no facis el tros de saltar, que tremola tot.

—¿El tro… tros de saltar? —va fer ell sorprès—. ¿Què vols dir?

—Doncs el tros de saltar. Aquests bots que fas.

—Però si no salto…

Em començava a fer mal el cap i tenia ganes de deixar-ho córrer, però vaig pensar que, ja que havia començat, valia més aclarir-ho, de manera que vaig sortir del llit i em vaig posar a saltar mentre cantava la primera cançó del programa de gimnàstica de l’NHK.

—Això, és el que vull dir. ¿Això no són salts?

—Sí, sí que ho són. No hi havia caigut.

—Doncs ara ja ho saps —vaig dir—. El que et demano és que no facis aquest tros. Per a la resta ja prendré paciència.

—No puc —va dir ell decidit—. No em puc deixar res. Fa deu anys que ho faig, i quan començo em surt in… inconscientment. Si me’n deixés un tros, no po… podria continuar.

—Doncs no ho facis i ja està.

—¿Qui t’has cregut que ets, donant ordres d’aquesta manera?

—No te n’he donat cap, d’ordre. Només vull dormir fins a les vuit. I si m’he de despertar més aviat, només vull despertar-me d’una manera més normal. No tinc ganes de despertar-me com si estigués enmig d’un concurs de menjar pastissos. Només és això. ¿Ho entens?

—Sí que ho entenc —va dir ell.

—¿I què proposes que fem?

—¿Per què no et lleves i fas la gimnàstica amb mi?

Jo me’n vaig tornar al llit. Ell va continuar fent els exercicis cada dia del món.

Quan li vaig explicar la història del meu company d’habitació i la gimnàstica, ella va ofegar una rialla. Jo no tenia la intenció de fer gràcia, però també vaig acabar rient. Només va durar un instant, però feia molt temps que no la veia riure.

Havíem baixat del tren a l’estació de Yostuya i caminàvem pel terraplè que va paral·lel a la via fins a Ichigaya. Era una tarda de diumenge del mes de maig. La pluja que havia caigut de bon matí havia parat abans del migdia, i el vent del sud havia escampat els núvols grisos i baixos. Les fulles brillants dels cirerers es movien amb el vent i reflectien els raigs de sol. Feia una llum de principi d’estiu. La gent amb qui ens creuàvem portava les jaquetes o els jerseis a l’espatlla. A les pistes de tennis, els nois jugaven només amb pantalons curts. Els marcs metàl·lics de les raquetes brillaven amb la llum del sol.

Només dues monges que seien en un banc continuaven portant els mateixos hàbits foscos que a l’hivern, però tot i així xerraven animades. En veure-les em vaig adonar que l’estiu encara tardaria una mica a arribar.

Quan feia un quart que caminàvem ja tenia l’esquena xopa de suor, de manera que em vaig treure la camisa de cotó i em vaig quedar en samarreta. Ella es va arromangar les mànigues del jersei, de color gris clar i descolorit de tantes rentades. Em semblava que l’hi havia vist portar feia molt temps, però potser era només una impressió. En aquell moment em costava recordar les coses amb claredat. Era com si tot hagués succeït en un passat terriblement llunyà.

—¿És divertit viure amb altra gent? —em va preguntar ella.

—No ho sé. No fa gaire que hi visc.

Ella es va aturar davant una font, va fer un glop d’aigua i es va eixugar els llavis amb un mocador blanc que es va treure de la butxaca dels pantalons. Llavors es va tornar a lligar les vambes.

—¿Trobes que jo també hi podria viure?

—¿Amb altra gent?

—Sí —va dir ella.

—No ho sé. De fet, has d’aguantar més coses de les que et puguis imaginar. Moltes normes, la gimnàstica de la ràdio…

—Ja —va fer ella, i es va quedar una estona pensarosa. Llavors em va mirar a la cara i em vaig adonar que tenia uns ulls esgarrifosament clars i profunds. Fins llavors no me n’havia adonat. Em van provocar una sensació estranya i transparent, com si mirés al cel.

—Però a vegades em sembla que és el que hauria de fer —va dir sense deixar de mirar-me als ulls—. Vull dir que… —Es va aturar, es va mossegar el llavi i va abaixar la vista—. Jo què sé. Deixa-ho córrer.

Aquí es va acabar la conversa. Es va posar a caminar de nou.

Feia mig any que no ens vèiem, i en aquell mig any s’havia aprimat tant que gairebé semblava una altra. Havia perdut la rodonesa de les galtes, i el coll se li havia tornat molt fi, però tot i així no es pot dir que estigués escanyolida. Estava més maca que mai. Vaig pensar que l’hi diria, però no vaig trobar la manera d’expressar-ho i me’n vaig estar.

No havíem pas anat a Yotsuya amb cap objectiu concret, sinó que ens havíem trobat de casualitat en un vagó de tren de la línia Chuo. Ni ella ni jo no teníem plans. Ella va proposar que baixéssim i així ho vam fer. I va resultar que érem a Yotsuya. Quan ens vam quedar sols, em vaig adonar que no teníem res per dir-nos. No sabia per què havia dit que baixéssim. No havíem tingut mai cap gran cosa per dir-nos.

En sortir de l’estació ella va començar a caminar sense dir res i jo la vaig seguir, caminant a un metre darrere seu. Jo avançava mirant la seva esquena. De tant en tant ella es girava i em deia alguna cosa. Tan aviat era un comentari que li podia contestar com cal, com alguna cosa que no tenia ni idea de com respondre. Alguna vegada no sentia el que em deia, però a ella tant li feia. Quan havia dit el que volia dir, es girava cap endavant i continuava caminant.

En arribar a Iidabashi vam girar a la dreta, vam pujar a la vora del canal, després vam travessar el carrer a la cruïlla de Jimbocho i vam enfilar la costa d’Ochanomizu fins a sortir a Hongo. Llavors vam continuar fins a Komagome seguint les vies del tramvia. Era una bona tirada. Quan vam arribar a Komagome el sol ja es ponia.

—¿On som? —em va preguntar.

—A Komagome —li vaig dir—. Hem fet una bona caminada.

—¿I per què hi hem vingut?

—Hi has vingut tu. Jo només t’he seguit.

Vam entrar en un restaurant de prop de l’estació i vam demanar un bol de fideus. Des que vam fer la comanda fins que vam acabar de sopar no vam dir res. Jo estava cansat de tant caminar i ella es va quedar pensarosa.

—Estàs molt en forma —li vaig dir en acabar-me els fideus.

—¿T’he sorprès?

—Sí.

—Quan anava a l’escola feia curses de fons. A més a més, el meu pare és aficionat a l’escalada i cada diumenge anàvem a la muntanya. Per això encara tinc bones cames.

—Doncs ningú no ho diria.

Ella va riure.

—T’acompanyo a casa —li vaig dir.

—No cal —va respondre ella—. Ja sé tornar sola. No t’hi amoïnis.

—A mi no em fa res.

—No cal, de debò. Ja hi estic acostumada.

Si he de dir la veritat, em vaig alegrar que em digués allò. Fins al seu pis hi havia més d’una hora amb tren, i em feia mandra haver d’estar tota l’estona asseguts sense dir-nos res. Així és que al final va tornar sola. A canvi, jo vaig pagar el sopar.

—Daixò… si et va bé… bé, si no et fa res… ¿ens podem tornar a veure? Ja sé que no tinc dret a demanar-t’ho, però… —em va dir ella abans d’acomiadar-nos.

—No cal que hi tinguis cap dret —vaig dir jo sorprès.

Ella es va posar una mica vermella. Devia haver notat la meva sorpresa.

—No sé com dir-ho —va dir excusant-se. Es va apujar les mànigues del jersei fins al colze i se les va tornar a abaixar. La llum del restaurant li va tenyir el borrissol dels braços d’un bonic color daurat—. No volia dir que no hi tinc cap dret. Ho volia dir d’una altra manera.

Va posar els colzes sobre la taula, va tancar els ulls i va buscar la paraula adequada. Però no la va trobar.

—No t’hi amoïnis —li vaig dir.

—No sé parlar bé —va dir ella—. Últimament sempre em passa. No me’n surto. Sempre que vull dir alguna cosa, em vénen al cap les paraula que no són. A vegades fins i tot dic coses que volen dir el contrari del que vull dir. I si provo de corregir-me, l’únic que faig és embolicar-ho més i acabo sense saber què volia dir al principi. És com si estigués dividida en dues parts i m’anés empaitant a mi mateixa. Com si al mig hi hagués una columna molt ampla i una part de mi anés fent voltes empaitant l’altra part, que és la que té les paraules que vull dir. I m’és impossible atrapar-la. —Va posar les mans sobre la taula i em va mirar als ulls—. ¿Entens què vull dir?

—Diria que, qui més qui menys, tothom se sent així —li vaig respondre—. Tots intentem expressar el que pensem realment, però és frustrant veure que no ens en sortim.

En sentir la meva resposta, ella va quedar una mica decebuda.

—Això és diferent —va dir, però no va afegir res més.

—Podem quedar quan vulguis —li vaig dir—. No faig mai res, i m’anirà millor caminar que no pas no fer res en tot el dia.

Ens vam acomiadar a l’estació. Jo li vaig dir adéu i ella també.

L’havia conegut la primavera de l’any que feia segon de batxillerat. Ella tenia la mateixa edat i estudiava en un institut cristià per a noies de casa bona. Me la va presentar un bon amic meu que era el seu xicot. Es coneixien des que eren petits i vivien a menys de dos-cents metres l’un de l’altre.

Com passa amb la majoria de parelles que es coneixen des de ben petits, no tenien gaire necessitat d’estar sols. Sovint anaven a casa de l’altre i s’hi quedaven a dinar o a sopar. Més d’una vegada havia quedat amb ells i amb una altra noia, però jo no m’entenia gaire amb les noies que venien, de manera que vam acabar sortint tots tres sols. Al capdavall, era l’opció més còmoda per a tots, i cadascú tenia un paper ben definit. De fet, era com un programa d’entrevistes en què jo feia de convidat, el meu amic de presentador i ella d’hostessa.

Ell en sabia molt. A vegades podia semblar arrogant, però en realitat era simpàtic i tractava bé tothom. A ella i a mi ens parlava igual i ens feia les mateixes bromes. Si veia que un dels dos estàvem callats, ens deia alguna cosa i ens feia participar en la conversa. Tenia un do especial per veure què passava i reaccionar com calia a cada moment. A més a més, tenia la rara capacitat de saber trobar el cantó interessant del que li deien, encara que no ho fos, de manera que quan parlaves amb ell et feia l’efecte que eres una persona divertida i que feies una vida apassionant.

Amb tot, sempre que ell se n’anava un moment la conversa entre ella i jo no funcionava. No sabíem de què parlar. De fet, no teníem cap tema en comú, i per això normalment ens entreteníem joguinejant amb el cendrer o bevent aigua mentre esperàvem que ell tornés. I quan tornava, la conversa tornava a fluir.

Tres mesos després de l’enterrament del meu amic, ella i jo ens vam veure una sola vegada. Vam quedar en una cafeteria per aclarir algun assumpte sense importància i, quan ho vam enllestir, no vam saber què més dir-nos. Jo vaig intentar treure algun tema, però la conversa no va arrencar en cap moment. A més a més, en la seva manera de parlar hi havia un cert ressentiment. Era com si estigués enfadada amb mi per alguna cosa, però no vaig saber per què. I ens vam dir adéu sense més.

Pot ser que estigués enfadada amb mi perquè jo, i no pas ella, havia estat l’últim de parlar amb ell. Potser aquesta no és la millor manera d’expressar-ho, però em sembla que entenc com se sentia. Si hagués pogut m’hauria canviat per ella, però al capdavall el que havia passat ja era irreparable.

Aquella tarda de maig, després de l’institut (més ben dit, després de saltar-nos les classes de l’institut), ell i jo vam anar a una sala de billars i vam jugar quatre partides. Jo vaig guanyar la primera, i ell les tres següents. Tal com havíem quedat, em va tocar pagar.

Va morir aquell vespre al garatge de casa seva. Va connectar una mànega de plàstic al tub d’escapament de l’Honda N-360, va entrar al cotxe, va segellar l’obertura que quedava a la finestreta i va engegar el motor. No sé quant devia tardar a morir. Els seus pares havien anat a visitar un parent malalt, i quan van tornar a casa el van trobar mort. La ràdio del cotxe estava engegada i a l’eixugaparabrises hi havia la factura d’una gasolinera.

No va deixar cap nota i no tenia cap motiu aparent per suïcidar-se. Com que jo vaig ser l’última persona amb qui va estar, vaig haver d’anar a declarar a la policia. Vaig dir que no havia notat res estrany, que s’havia comportat com sempre. La policia no devia tenir gaire bona impressió ni d’ell ni de mi. Era com si no els estranyés que algú que a la tarda se saltava les classes de l’institut per anar a jugar a billar se suïcidés el mateix vespre. Els diaris van publicar un breu article i no se’n va parlar més. Els pares d’ell es van desempallegar de l’N-360 vermell. Durant un quant temps, a la seva taula de l’institut hi va haver una flor blanca.

Quan vaig acabar el batxillerat i me’n vaig anar a Tòquio, només havia de fer una cosa: no prendre’m les coses massa seriosament. Havia d’oblidar les taules de billar amb tapissos verds, els N-360 vermells, les flors blanques damunt les taules. I també el fum que sortia per l’alta xemeneia d’un crematori o els pesants petjapapers de les sales d’interrogatoris de la policia. Al principi va semblar que me’n sortia, però dins meu continuava havent-hi una mena de massa d’aire espès. Amb el temps, aquesta massa va anar adoptant una forma cada cop més simple i més clara que fins i tot puc traduir en paraules:

LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.

Expressat d’aquesta manera no podria ser més banal, no és res més que sentit comú. Però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules sinó com una massa d’aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les quatre boles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.

Fins llavors m’havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins al dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l’altra.

Però a partir de la nit en què va morir el meu amic ja no vaig poder pensar en la mort d’una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que ja formava part de mi, i no me’n podia oblidar. Quan la mort es va endur el meu amic aquell vespre de maig, també se’m va endur a mi.

N’era perfectament conscient, però tot i així no volia pensar-hi gaire, la qual cosa era ben difícil: als divuit anys encara ets massa jove per trobar el terme mig de les coses.

A partir d’aquella trobada casual al tren, vam començar a sortir un o dos cops al mes. Suposo que puc dir que vam sortir. No se m’acut cap altra paraula.

Ella estudiava en una universitat de noies en un barri dels afores de Tòquio. Era una universitat petita però que tenia bona fama. El pis on vivia era a encara no un quart a peu de la universitat. Pel costat dels carrers que hi duien hi passava un canal de reg amb una aigua molt neta i de tant en tant hi anàvem a passejar. No semblava que tingués cap amic i parlava tan poc com sempre. Com que tampoc no tenia res concret per dir, jo tampoc no parlava gaire. Quan ens vèiem, sempre caminàvem.

Tot i així, no és que la nostra relació no avancés gens. Després de les vacances d’estiu ella va començar a caminar al meu costat com si fos la cosa més normal del món. Caminàvem l’un al costat de l’altre, pujant i baixant costes, creuant ponts i travessant carrers. No teníem cap destinació ni cap objectiu concret. Caminàvem una estona, entràvem a prendre un cafè en una cafeteria i, quan acabàvem, continuàvem caminant. Les estacions passaven com si fossin diapositives que anaven canviant. Va arribar la tardor i el pati de la residència es va cobrir de fulles de zelkova. En posar-me el jersei, vaig sentir l’olor de la nova estació. Em vaig comprar unes sabates noves, de pell d’ant.

Quan la tardor es va acabar i el vent fred va començar a bufar pels carrers, ella se’m va començar a agafar al braç. A vegades notava la seva respiració a través de la roba gruixuda de la seva trenca. Però això era tot. Per ella aquests gestos no tenien cap altre significat. Jo caminava com sempre, amb les mans a les butxaques de l’abric. Tant ella com jo portàvem sabates amb sola de goma, de manera que gairebé no sentíem les nostres passes. Només sentíem soroll quan trepitjàvem les fulles seques dels plàtans que cobrien els carrers. Però el que ella volia no era el meu braç, sinó el braç d’algú. El que volia no era el meu escalf, sinó l’escalf d’algú. Si més no, així és com jo ho sentia.

Els seus ulls eren cada cop més clars. Era una claredat que no tenia enlloc on anar. A vegades, sense que hi hagués cap raó aparent, se’m quedava mirant als ulls com si hi busqués alguna cosa. Cada cop que ho feia, jo m’entristia.

Sempre que ella em trucava o que em veien sortir els diumenges al matí, els de la residència es reien de mi. És lògic que es pensessin que tenia xicota. A més a més, com que no sabia com explicar-ho, i no en tenia cap necessitat, vaig deixar que pensessin el que volguessin. Quan tornava de veure-la, sempre trobava algú que em preguntava com ens ho havíem fet. Jo els contestava el que em semblava.

Així és com van passar els meu divuit anys. El sol sortia i es ponia; la bandera s’hissava i s’arriava. I quan arribava el diumenge, sortia amb la xicota del meu amic mort. No tenia ni idea del que feia en aquell moment ni del que volia fer més endavant. Per a les classes de la universitat llegia Claudel, Racine i Eisenstein. Els seus textos m’agradaven, però només això. A classe no vaig fer cap amic, i la gent de la residència no passaven de ser coneguts. Com que sempre em veien sol llegint algun llibre, es pensaven que volia ser escriptor, però no tenia pas aquesta ambició. No volia ser res en concret.

Vaig intentar parlar d’aquest sentiment amb ella unes quantes vegades. Em semblava que almenys ella podria entendre el que pensava, però no vaig saber com explicar-l’hi. Tal com ella mateixa m’havia dit, quan buscava les paraules adients per explicar-ho era com si haguessin caigut al fons d’una foscor tan fonda que eren impossibles d’abastar.

Els dissabtes al vespre m’asseia en una cadira del vestíbul de la residència, ben a prop del telèfon, esperant que em truqués. Tant es podia estar tres setmanes sense trucar com trucar dues setmanes seguides, de manera que cada dissabte al vespre m’estava al vestíbul per si trucava. Com que tothom havia sortit, la residència estava molt tranquil·la. Mentre mirava les partícules de llum que suraven en aquell espai silenciós, m’esforçava per aclarir els meus sentiments. Tothom buscava alguna cosa en els altres. Això ho entenia. Però no tenia ni idea de què hi havia més enllà. Sempre que allargava la mà, ni que fos una mica, només trobava una paret d’aire emboirat.

A l’hivern vaig trobar feina en una petita botiga de discos de Shinjuku. Per Nadal li vaig regalar un disc de Henri Mancini on sortia «Dear Heart», que era una de les seves cançons preferides. El vaig embolicar jo mateix, amb un paper d’arbres de Nadal, i hi vaig posar un llaç de color rosa. Ella em va fer uns guants de llana. Els dits li van quedar una mica curts, però escalfaven tant com uns de bons.

Com que per les vacances d’hivern no va tornar a casa, per Cap d’Any em va convidar a dinar i a sopar al seu pis.

Aquell hivern van passar moltes coses.

A final de gener el meu company d’habitació es va posar gairebé a quaranta de febre i va haver de fer llit un parell de dies. Per culpa seva vaig haver d’anul·lar una cita amb ella. Estava tan fumut que semblava que s’hagués de morir en qualsevol moment, i no em vaig veure amb cor de deixar-lo sol. Tampoc no vaig trobar ningú que pogués cuidar-lo en lloc meu. Així, doncs, vaig anar a comprar gel i el vaig posar en unes quantes bosses de plàstic, li vaig eixugar la suor amb tovalloles fredes i li vaig mirar la temperatura cada hora. La febre no li va baixar en tot el dia. L’endemà al matí, però, es va aixecar com si no hagués tingut res. Estava a trenta-sis dos.

—Que estrany —va dir—. No n’havia tingut mai, de febre.

—Però ahir prou que en vas tenir —li vaig dir ensenyant-li les dues entrades que no havíem pogut aprofitar.

—Encara sort que eren invitacions —va fer.

Al febrer va nevar unes quantes vegades.

A final de febrer em vaig barallar per una ximpleria amb un noi més gran que vivia a la mateixa planta de la residència. Li vaig clavar un cop de puny i va picar de cap contra una paret de ciment. Per sort no es va fer gaire mal. El director em va cridar al seu despatx i em va fer una advertència. Després d’aquell incident, cada cop em vaig sentir menys a gust a la residència.

Finalment vaig fer dinou anys i vaig començar segon. Em van quedar uns quants crèdits i vaig treure unes notes poc galdoses: gairebé tot C i D, i només alguna B. Ella va passar a segon sense que li quedés res. Les estacions ja havien complert un altre cicle.

Al juny ella va fer vint anys. El fet que arribés als vint era una mica estrany. Em semblava més lògic que tant ella com jo no ens moguéssim d’entre els divuit i els dinou. Després dels divuit vindrien els dinou i, després dels dinou, altre cop els divuit. Però ella en va fer vint, i jo els faria a l’hivern. Només els morts es quedaven per sempre als disset.

El dia del seu aniversari va ploure. Vaig comprar un pastís a Shinjuku i vaig anar amb tren fins al seu pis. El tren anava ple com un ou i es balancejava molt, de manera que quan vaig arribar al seu pis el pastís semblava les ruïnes del Coliseu romà. Tot i així, hi vaig plantar vint espelmes i les vaig encendre. Llavors vaig passar les cortines i vaig apagar el llum per crear l’ambient d’un aniversari com cal. Ella va obrir una ampolla de vi. Vam fer un sopar senzill i vam menjar una mica de pastís.

—Em sento una mica beneita, fent vint anys —va dir ella.

Després de sopar i d’endreçar, vam seure a terra i ens vam acabar el vi que quedava. En l’estona que jo en vaig beure un got, ella en va beure dos.

Aquell dia estava molt xerraire. Va parlar de quan era petita, de l’escola, de casa seva. Cada tema durava una bona estona i era extraordinàriament detallat. De cop i volta, el tema A es convertia en B, que sortia d’algun aspecte contingut en el tema A, i després el tema B donava pas al tema C, i així successivament. La cosa no s’acabava. Al principi jo anava fent algun comentari, però al cap d’una estona vaig desistir i em vaig limitar a posar discos. Quan un s’acabava, aixecava l’agulla i en posava un altre. Quan els vaig haver posat tots, vaig tornar a posar el primer. A fora continuava plovent. El temps passava a poc a poc, i ella anava xerrant sola.

Quan es van fer les onze em vaig començar a amoïnar. Ja feia més de quatre hores que parlava sense parar. S’acostava l’hora que sortia l’últim tren per tornar. No sabia què fer. Em semblava que havia de deixar-la parlar tant com volgués, però alhora també em semblava que havia d’aprofitar un moment oportú per interrompre-la. Després de pensar-hi una bona estona, vaig decidir aturar-la. Ja havia parlat massa.

—Hauré de fer un pensament —vaig dir finalment—. Em sap greu haver-me estat fins tan tard. A veure si ens veiem aviat.

Va ser com si no sentís les meves paraules. Va callar un instant, però de seguida va continuar xerrant. Resignat, vaig encendre una cigarreta. Em va semblar que valia més que la deixés parlar tant com volgués. Després ja veuria què feia.

Però no va parlar gaire més. Quan me’n vaig adonar, ja havia parat. L’última paraula que havia dit surava en l’aire com si l’haguessin arrencat d’algun lloc. De fet, no havia parat de parlar: les seves paraules s’havien estroncat en sec. Era com si volgués continuar però no pogués. Alguna cosa s’havia espatllat. Es va quedar amb els llavis entreoberts i mirant-me als ulls distretament. Era una mirada entelada per una mena de membrana opaca. A mi em va saber molt greu.

—No et volia interrompre —vaig dir a poc a poc, com si mesurés les paraules—. Però és que comença a ser tard i…

En menys d’un segon, una llàgrima molt grossa li va relliscar per la galta i va caure sorollosament sobre la funda d’un disc. Un cop va caure la primera, no hi va haver manera d’aturar les altres. Es va inclinar cap endavant, posant les mans a terra, i va rompre a plorar amb tanta força que semblava que vomités. Vaig allargar la mà i li vaig tocar l’espatlla, que li tremolava lleument. Llavors, de manera gairebé inconscient, la vaig abraçar, però va continuar tremolant i plorant en silenci. La samarreta em va quedar xopa amb les seves llàgrimes i amb l’escalf del seu alè. Els seus deu dits es van començar a moure per la meva esquena com si hi busqués alguna cosa. Jo l’aguantava amb el braç esquerre, mentre que amb la mà dreta li amoixava els cabells. Vaig estar així una bona estona, esperant que parés de plorar. El seu plor, però, no es va aturar.

Aquella nit em vaig ficar al llit amb ella. No sé si vaig fer bé o no. Però en aquell moment era l’únic que podia fer.

Feia molt temps que no me n’anava al llit amb cap noia. Per ella era la primera vegada. Li vaig demanar per què no ho havia fet amb el meu amic, però de seguida em vaig adonar que no l’hi hauria hagut de preguntar. Ella no em va respondre. Es va separar de mi, es va girar d’esquena i es va posar a mirar la pluja que queia a l’altra banda de la finestra. Jo em vaig quedar mirant el sostre i fumant una altra cigarreta.

Al matí ja no plovia. Ella dormia d’esquena a mi. O potser feia estona que estava desperta. Fos com fos, per mi era el mateix. Estava immersa en el mateix silenci de feia un any. Vaig estar molta estona mirant-li l’esquena blanca, però al final em vaig rendir i vaig decidir llevar-me.

A terra hi havia les fundes dels discos escampades, tal com les havíem deixat a la nit. Damunt la taula hi quedava la meitat del pastís enfonsat. Era com si el temps s’hagués aturat en sec. Sobre l’escriptori hi havia un diccionari i una taula de les conjugacions dels verbs en francès. A la paret del davant hi havia un calendari sense fotografies ni dibuixos, només amb els dies del mes. Estava en blanc. No hi havia cap nota ni cap dia marcat.

Vaig arreplegar la roba de terra i em vaig vestir. La part del davant de la samarreta encara estava humida i freda. En acostar-me-la a la cara vaig sentir la seva olor.

Vaig agafar el bloc que hi havia sobre l’escriptori i li vaig escriure que em truqués aviat. Llavors vaig sortir del pis i vaig tancar la porta sense fer soroll.

A la setmana següent no em va trucar. Com que no em contestava al telèfon, li vaig escriure una carta molt llarga. Li vaig escriure sincerament el que sentia. Li deia que encara hi havia moltes coses que no entenia i que, per molt que m’hi esforcés, tardaria força a entendre-les. M’era impossible saber on em trobaria quan les entengués. L’únic que sabia era que no volia prendre’m les coses massa seriosament, que el món era un lloc massa precari per fer-ho. També li explicava que si pensava massa començaria a imposar coses als altres, i que justament això és el que volia evitar de totes totes. Després li deia que tenia moltes ganes de veure-la però que no sabia si estava bé o no…

La seva resposta va arribar a primers de juliol. Era una carta molt curta.

Vaig llegir aquesta carta centenars de vegades, i cada vegada que ho feia m’envaïa la mateixa tristor insuportable que sentia quan ella es quedava mirant-me als ulls. Era un sentiment que no podia amagar ni endur-me enlloc. Era com el vent: no pesava gens, no tenia forma i ni tan sols servia per embolicar-m’hi el cos. El paisatge desfilava a poc a poc davant els meus ulls, però no sentia el que deia.

Continuava passant els dissabtes a la nit assegut al vestíbul de la residència. No esperava cap trucada, però tampoc tenia res per fer. Posava el partit de beisbol que feien a la televisió i feia veure que el mirava. Llavors observava l’espai difús que hi havia entre la televisió i jo, i l’anava dividint en dos, una vegada i una altra, fins que em quedava un espai prou petit perquè m’hi cabés la mà.

A les deu apagava la televisió, pujava a l’habitació i me n’anava a dormir.

A final d’aquell mes, el meu company d’habitació em va donar una cuca de llum en un pot de cafè instantani, amb una mica d’aigua i herba a dins. A la tapa hi havia fet uns quants foradets perquè pogués respirar. Com que encara no era fosc semblava un insecte qualsevol que hagués trobat en un estany, però quan m’hi vaig fixar bé vaig veure que, efectivament, era una cuca de llum. Aquell animaló provava d’enfilar-se per la paret de vidre, però cada cop relliscava i queia al fons del pot. Feia molt temps que no en veia cap de tan a prop.

—L’he trobat al pati. A l’hotel d’aquí al costat n’avien al jardí per atreure els clients i se’ls deu haver escapat —em va explicar mentre encabia roba i llibretes a la bossa. Ja feia unes quantes setmanes que havien començat les vacances d’estiu, i ell i jo érem dels pocs estudiants que quedàvem a la residència. Jo no tenia ganes de tornar a casa, i ell s’havia quedat per fer unes pràctiques. En acabar-les, però, també se’n tornava a casa.

—Li pots regalar a alguna noia —va fer—. Segur que li agrada.

—Gràcies —li vaig dir.

Quan es va fer fosc, la residència es va quedar en silenci. Havien arriat la bandera i es veien els llums encesos a les finestres del menjador. Quan hi havia pocs estudiants només n’encenien la meitat: il·luminaven la banda esquerra i deixaven la dreta a les fosques. Així i tot, em va arribar l’olor del sopar: alguna mena d’estofat.

Vaig agafar el pot de cafè amb la cuca de llum i vaig pujar al terrat, on no hi havia ni una ànima. Penjada al fil d’estendre, una samarreta blanca que algú s’havia oblidat voleiava amb el vent del capvespre com una despulla. Vaig pujar per una escala de ferro rovellada que hi havia en un racó del terrat i em vaig enfilar al dipòsit d’aigua, que retenia bona part de l’escalfor que havia absorbit durant tot el dia. Vaig seure en l’espai reduït que hi havia damunt el dipòsit i em vaig recolzar a la barana. Tenia la lluna, blanca i gairebé plena, just al meu davant. A la dreta es veien els llums de Shinjuku, i a l’esquerra els d’Ikebukuro. Els fars dels cotxes formaven un riu de llum que unia tots dos barris. Els carrers estaven coberts per un núvol de remors diverses.

La cuca brillava lleument al fons del pot amb una llum feble i pàl·lida. Feia molts anys que no en veia, però el record que en tenia era que emetien una llum molt clara que contrastava en la foscor de les nits d’estiu, i aquella imatge viva i brillant era la que havia tingut durant tot aquell temps.

Vaig pensar que aquella potser estava a punt de morir-se. Vaig sacsejar el pot unes quantes vegades. En picar contra el vidre va provar de volar, però continuava fent una llum molt fluixa.

Potser el problema no era la llum en si sinó el record que jo en tenia. Potser les cuques de llum no feien una llum tan forta com em pensava. O potser era que quan n’havia vist de petit, la foscor que m’envoltava era més intensa. No me’n recordava. Ni tan sols recordava l’última vegada que n’havia vist una.

El que sí que recordava era el soroll de l’aigua en la foscor. Hi havia una resclosa com les d’abans, feta d’obra, amb una comporta que s’obria i es tancava amb una manovella. No era un riu gaire ample, i les herbes de les vores gairebé tapaven l’aigua. Era una nit fosca com una gola de llop, i sobre la resclosa hi volaven centenars de cuques de llum que es reflectien a la superfície de l’aigua com espurnes incandescents.

¿On era allò? ¿I quan?

No ho sabia dir.

Tot era confús, se’m barrejava.

Vaig tancar els ulls i vaig inspirar uns quants cops profundament per calmar-me. Encara amb els ulls tancats, vaig notar com em submergia en la foscor d’aquella nit d’estiu. Era la primera vegada que pujava de nit al dipòsit de l’aigua. El vent se sentia amb més claredat que de costum. No era gaire fort, però bufava al meu voltant deixant uns rastres estranyament nítids. A poc a poc, la nit s’anava emparant de la superfície de la terra. Els llums dels carrers brillaven amb força, però tot i així la nit s’anava imposant.

Vaig destapar el pot i vaig posar la cuca de llum a la vora del dipòsit d’aigua, que no feia més dos dits d’ample. Estava una mica perduda. Vacil·lant, va fer una volta a un cargol de ferro tot trepitjant unes crostes de pintura cargolades. Va anar avançant fins a la dreta fins que es va trobar amb el pas barrat, i llavors va tornar cap a l’esquerra. Finalment es va enfilar a la cabota del cargol i s’hi va aclofar. Es va quedar immòbil, com si s’hagués mort.

Encara recolzat a la barana, vaig poder observar la cuca de més a prop. Tant ella com jo ens vam quedar quiets una bona estona. Només el vent continuava passant com un riu al nostre voltant, fent cruixir en la foscor les incomptables fulles de la zelkova.

Em vaig esperar una eternitat.

La cuca no es va envolar fins al cap de molta estona. Com si de sobte s’hagués recordat d’alguna cosa, va desplegar les ales i, en un tres i no res, va passar per damunt la barana i es va quedar flotant en la pàl·lida foscor. Llavors, com si hagués de recuperar el temps perdut, va descriure un arc molt ràpid al voltant del dipòsit i, després de quedar-se un moment suspesa en l’aire per veure com el vent esborrava la línia de llum que acabava de deixar al seu darrere, se’n va anar volant cap a l’est.

Quan la cuca va desaparèixer, el seu rastre de llum es va quedar una bona estona dins meu. Vaig tancar els ulls i vaig veure com la seva llum feble i apagada errava per aquella densa foscor com una ànima que ha perdut el nord.

Vaig allargar la mà cap a aquella foscor diverses vegades, però els meus dits no van tocar res. Aquella llum lívida era sempre una mica més enllà.