LA VISIÓ DEL PARADÍS

1

Tornaven a ser en òrbita. Havien travessat el buit, havien salvat tots els abismes del temps i de la imaginació, havien franquejat l’infranquejable i havien planat damunt els set cercles de l’infern. La seva raó semblava intacta, tot i haver-se sentit a frec de la follia. Sabien encara somriure, però havien conegut els avencs del dolor i de l’angoixa i havien abraçat la temptació del suïcidi. Eren vius malgrat haver flirtat amb la mort, malgrat haver-se acarat a totes les menes de possibles morts violentes agotzonades en l’espai infinit.

Havien suportat una por i un terror indescriptibles, però ara podien parlar-ne plegats i fins i tot riure-se’n sense histèria. Eren set, tres dones i quatre homes, i havien viscut cinc anys inacabables tancats a bord d’aquell vaixell còsmic. Ja ni ho sabien, els anys-llum que els separaven del planeta Terra; havien aconseguit que la seva nau travessés les corbes estranyes de l’espai i havien desbaratat tots els seus paranys; havien desmentit i deformat els càlculs matemàtics i geomètrics coneguts per l’home i es trobaven ara a l’altra riba de l’espai, on les estrelles s’apiloten com els raïms a les vinyes en arribar la tardor. Havien acomplert la seva tasca, realitzant el que mai fins ara cap altre habitant de la Terra no havia aconseguit. I en aquell moment orbitaven suaument i silenciosament al voltant d’un planeta tan blau, tan verd i tan esplendorós com el que ells mateixos havien deixat a la Terra.

Era un triomf del qual, tanmateix, podien vanar-se. Això els donava, comprensiblement, un alt concepte d’ells mateixos. Ara, reunits a la sala de comandament de la nau, tots set es miraven amb un esguard d’intel·ligència tàcita. Se n’havien sortit!

No calien paraules. En cinc anys totes les paraules havien estat dites, totes les reaccions havien estat experimentades, totes les llàgrimes havien estat vessades. L’únic fet, ara, era aquell planeta que tenien al dessota: lluent de sol, pentinat per l’aire, clapejat de rius i llacs i llacunes. Era la prova de l’existència de l’Univers; una prova per la qual havien estat disposats a pagar un preu molt alt: el preu de la seva vida i de la seva raó. I ara la tenien davant: la vida, tal com sempre havien defensat, no era de cap manera un fenomen limitat al planeta Terra i al sistema solar, sinó que s’integrava en la lògica mateixa de l’Univers.

Es tractava d’un planeta una mica més gran que la Terra, tot i que la seva densitat semblava menor; la seva atmosfera, perfectament respirable, estava composta d’oxigen i nitrogen; hi havia aigua en gran abundància i presentava una vegetació exuberant. El planeta emprava trenta-dues hores a donar una volta sencera sobre el seu propi eix: i el seu any tenia una durada, almenys pel que els cosmonautes havien pogut calcular, de quatre-cents quinze dies. El seu sol era del mateix tipus que el nostre i feia gairebé un milió i mig de quilòmetres de diàmetre; en aquell moment era a 179.000.921 quilòmetres de distància del planeta. El sistema comprenia onze planetes més. Però en aquell moment tots els altres podien esperar.

La nau feia el seu propi recorregut orbital en cinc hores i quinze minuts, i havia acomplert ja aquest itinerari vuit vegades des que van iniciar-lo. Era la darrera assemblea a bord. Després, indubtablement baixarien.

2

Briggs, el pilot de la nau, era alhora el capità de l’expedició (en la mesura, és clar, que fos encertat de dir que el grup tenia un capità). Va mirar un per un els seus companys i va concloure:

—Em penso que no queden gaires coses a dir. A no ser que algú pogués aportar alguna raó decisiva per no baixar a la Terra.

—Oh! —va fer la doctora Francisc Rhodes—. Hi ha tota mena de raons: microbis, gèrmens, virus, radiacions… Però cap d’elles no té prou pes. —La doctora va somriure i el seu somrís l’embellia, fent-li l’esguard més brillant. Tan brillant com el de tots els altres, car en el ulls dels set companys s’hi reflectia la lluentor de la gran gesta acomplerta—. Baixaríem encara que aquest planeta no fos més que una immensa llebroseria, de segur.

Haurien baixat, ben cert, encara que el sol del planeta hagués estat compost de lava en fusió, perquè havien suportat un enclaustrament massa llarg, perquè havien ressentit tota la nuesa del buit i de l’espai i la raó havia arribat als seus límits.

—No són pas els microbis el que m’inquieta —va dir Carrington, l’agrònom—. Ni les radiacions, sinó altres coses.

Gene Ling era la segona pilot. A la Terra havia aconseguit el Premi Nobel. Era una xinesa de San Francisco —mestissa si hem de ser exactes—: una dona tanmateix bonica, dolça, atraient.

—Sí, altres coses —va fer, movent el cap afirmativament—. No hi ha oceans, per exemple.

—Ni deserts —va afegir Carrington.

—Tampoc no hi ha llums a les ciutats, a la nit —va dir Gluckman, l’enginyer.

—Si és que hi ha ciutats —va precisar McCaffery.

—Les nits són molt clares, plenes d’estrelles —va dir Briggs en to reflexiu—. I potser dormen, a la nit. No hi ha dubte que la seva manera de viure deu ser molt diferent de la nostra. Per què oblidem tan sovint que això no té res a veure amb la Terra?

—Malgrat tot, bé ens deuen veure, ells —va fer Laura Shawn, la biòleg—. Per què no ens diuen res? Podrien fer-nos algun senyal, fins i tot podrien venir a trobar-nos.

—Qui són, «ells»?

—Vist amb el telescopi, sembla un país de fades —va dir Phillips, el segon enginyer, amb afectació—. No m’agrada gens.

—Què n’heu fet dels vostres somnis d’infant, Phillips?

—No m’agrada gens.

—Caldrà que prenguem les armes, doncs? —va demanar Gluckman.

—Suposo que sí —va dir Briggs, inquiet—. Armes individuals, però. Penso que és el més assenyat.

—Armes en un país de fades? —va fer amb un somriure Laura Shawn.

Però el clímax s’havia anat enrarint i la conversa no era ja gens fàcil. Si les coses seguien així, pensà Briggs, acabaria en un atac d’histèria col·lectiu. S’aferrissaven a uns esquemes de realitat que aquí no tenien vigència i la reunió esdevenia del tot inútil, fora de lloc, pesada i insuportablement irraonable.

—Baixarem —va decidir Briggs—. Ocupeu els vostres llocs.

Tothom va sentir-se alleugerit. Un per un van anar deixant la sala de comandament sense fer cap comentari. Ocuparen els seus llocs i la nau descendí per la seva trajectòria electromagnètica fins que els tensors antigravitatoris van aturar-la a trenta centímetres sobre la superfície del planeta. La tripulació va obrir les rescloses d’aire, i van baixar a terra.

3

L’aire era dolç com la mel. Al sol hi feia calor, però una calor molt agradable, i a l’ombra hi havia setanta graus Fahrenheit. Havien aterrat en un prat amplíssim, d’uns cinc-cents acres, completament cobert per una gespa verdíssima i perfectament retallada a dos centímetres i mig d’alçada. En examinar, però, alguns brins d’herba, van descobrir que la gespa no havia estat retallada, sinó que ella mateixa controlava el seu creixement. Un rierol transparent serpentejava gandulejant al llarg de tot el prat, i a les ribes hi creixien milions de flors grogues, vermelles, blaves i de tots colors. Innombrables eixams d’abelles festonejaven les flors escampant per l’atmosfera una fonda sentor de perfums.

Disseminats per tot el prat, arbres estranys i inconeguts mostraven els seus fruits blaus i daurats. A un quilòmetre, aigua avall, un pont filigranat trencava l’horitzó damunt el rierol.

Portaven cinc anys tancats dins l’estreta càpsula de l’espai. Durant una bona estona van restar allà drets, palplantats, mirant al seu voltant i respirant profundament l’aire vivificador. Alguns, després, van asseure’s damunt l’herba. Tothom va plorar una mica, calia esperar-ho. Si s’haguessin trobat davant algun perill, davant l’horrible o l’impensable, la seva reacció hauria estat ben diferent, no cal dir-ho. Però la increïble bellesa d’aquell lloc i aquella pau inefable els resultaven gairebé insuportables: i els feien plorar. Després d’aquelles llàgrimes tothom va trobar-se una mica més bé.

Van donar alguns passos pels voltants, però la major part del temps romangueren ajaguts damunt la gespa, xopant-se de sol i deixant-se acaronar per la brisa suau i gairebé corpòria. Ningú no parlava, perquè ningú no en tenia cap ganes. Al cap de mitja hora Briggs va trencar el silenci.

—Bé, nois. No podem pas quedar-nos aquí tota la vida.

—I per què no? —va fer Laura Shawn.

Tots pensaven, fins i tot Briggs, que tot allò no podia ser res més que un somni o una il·lusió… o que potser eren morts! Tenien la impressió de viure dins una gran bombolla d’aigua de sabó que esclataria d’un moment a l’altre. I Briggs, de cop, va ordenar:

—Gluckman i Phillips! Pugeu a la nau i seguiu-nos.

I els altres cinc van iniciar la caminada, a peu, seguits pel vaixell espacial que lliscava al seu darrera damunt el seu camp magnètic. S’aproparen al pont filigranat, talment de cristall, i van creuar el rierol. Un petit viarany de colors canviants i llums difoses menava al peu d’un pujol. A l’altre costat s’estenia un jardí immens, bonic, increïble, al bell mig del qual es dreçava una mena d’edifici que podia haver estat el castell d’un país de fades, un somni o la forma corpòria d’un somriure d’infant —suposant, és clar, que el somrís infantil pugui tenir forma.

I si l’edifici semblava el somriure d’un infant, el jardí no podia haver estat res més que tots els somnis junts de tots el infants de les ciutats quan somien jardins. Tenia, potser, dos quilòmetres quadrats, i Briggs menava els seus companys al llarg d’un corriol que duia a l’entrada del castell; a cada pas el jardí els oferia noves meravelles i noves imatges de somni. Tot ell era ple de fonts. De l’una brollava aigua daurada, de l’altra aigua de color de rosa, d’una tercera aigua verda… i una quarta llançava enlaire un gran galet amb tots els colors de l’arc de Sant Martí. Hi eren a centenars, totes elles ornamentades amb estàtues que reproduïen infants feliços i somrients esculpits en pedra del mateix color que les aigües. Hi havia racons misteriosos que prometien, en veure’ls, delícies secretes o inimaginables. Hi havia tot de bancs arreu, autèntics prodigis de bellesa i de confort. Hi havia un camp ple de bardisses verdes, grogues i blaves. Hi havia parterres immensos, ocells esplèndids i entremaliats, complicats sortidors i rajolins d’aigua per beure.

Gene Ling s’acostà per beure-hi. Tots l’observaren, però ningú no va fer res per deturar-la.

—És aigua —va dir—. Aigua pura i fresquíssima!

Van beure tots l’un darrera l’altre. Ja res no els feia por. Tots els mecanismes de defensa —els mecanismes que havien provocat la tensió interna pocs moments abans— s’havien trencat.

Gluckman va parar el giny davant la porta del castell i van entrar-hi tots set alhora. Tot just havien franquejat el llindar de l’entrada quan va envair-los els sentits una música dolça, profunda, encisadora. Van aturar-se nerviosos, inquiets, corpresos.

—És automàtica —va mormolar McCaffery—. Probablement algun tipus de cèl·lula fotoelèctrica.

La seva por i el seu nerviosisme no van durar gaire. Aviat la música —aquella veu de sons vibrants que els donava clarament la benvinguda i els omplia de seguretat— va arrossegar-los a un món de puresa, d’innocència, de felicitat… La música va acompanyar-los sempre, mentre durà la visita al castell. Van trobar una sala d’actes prou gran per donar cabuda a un miler de persones, però era buida. Hi havia també diverses sales plenes de divans, i allà la música era més dolça i els invitava a dormir prometent-los un descans sense malsons. Van descobrir encara moltes altres peces mentre passejaven pels llargs passadissos il·luminats per pintures de nens riallers i enjogassats: hi havia menjadors, sales de joc, aules… Totes eren diferents, però alhora perfectament identificables. Semblava que cada cosa era exactament com calia que fos, que cada cosa ocupava justament el lloc que havia d’ocupar, i els records terrestres que evocaven com a element de comparació els semblaven grollers, estúpids i lletjos. Però com a contrast tot era buit.

Sortiren de l’edifici per tornar a la nau de l’espai.

4

Tots els portells oberts, el giny planava damunt el planeta inconegut, recorrent-lo a uns trenta metres del sòl. Van veure jardins tan bonics, fins i tot més bonics que el que havien visitat. Van veure boscos d’arbres vells i generosos, serpentejats per caminois de colors. Van veure amfiteatres, alguns dels quals podien donar cabuda a cent mil espectadors. Van veure edificis bastits amb vidre i alabastre, amb pedres de color de rosa i morat, amb peces de cristall de color verd. Van veure conjunts arquitectònics que els haurien recordat l’Acròpolis de l’antiga Atenes, suposant que els atenencs haguessin pogut seguir treballant un parell de mil·lennis més fins a assolir la bellesa absoluta. Van veure llacs plens de vaixells amarrats als ribatges i a punt de navegar: eren naus petites, per excursions d’esbargiment. Van veure piscines —o el que suposaren que ho eren—, camps d’esport, parcs, glorietes… i totes aquelles coses de les quals els homes ens voltem quan volem gaudir de la bellesa, el repòs i la pau d’esperit. Van veure milers de coses que mai no haurien pogut imaginar que existissin.

No van veure, però, enlloc, cap home, cap dona, cap infant vivents.

5

Arribà la nit. Després de sopar retornaren a la sala de comandament de la nau per canviar impressions. Tothom hi va dir la seva, però la conversa no portava enlloc: tot eren supòsits, pors mal expressades, hipòtesis, dubtes, especulacions. Havien anat a parar massa lluny; l’espai els havia engolits i, tot i que ara es trobaven a tres-cents metres del sòl d’un planeta gran com la Terra, tenien la impressió d’haver franquejat la frontera del no-res.

—I si fos —digué Carrington— simplement que tots els nostres somnis, tot el que hem imaginat al llarg de la nostra vida, hagués esdevingut real?

Francisc Rhodes apuntà en el mateix sentit.

—Sí —va dir—. Tots els somnis i tots els desigs de la nostra infantesa…

—Han esdevingut reals —repetí Carrington—. Qui sap de què és fet l’espai, com actua sobre nosaltres?

—De segur que la seva acció pot ser insòlita —va afegir, fent-li costat Gene Ling.

—Què és el pensament? —va insistir Carrington—. Ho sap algú? Un planeta com aquest és el país de les fades, és el país dels somnis: hem materialitzat tots els somnis que ens vam endur de la Terra, tots els nostres desigs i totes les nostres aspiracions. Tot ha estat recreat pel nostre pensament.

—Qui va dir «farem de la Terra un immens jardí»?

—No m’ho crec —va interrompre Briggs amb excessiva vehemència, com sentint-se arrossegat, sense voler, per aquella follia—. No puc acceptar ni mitja paraula de res del que dieu! No veieu que aquesta mena de tripijoc metafísic en el qual esteu caient és inacceptable? La imaginació no crea planetes!

—Com ho saps? —preguntà Laura Shawn, somniadora.

—Ho sé, ve-t’ho aquí! Conec molt bé què són els somnis i quina és la seva substància, i conec perfectament, també, què és la matèria i quina és la seva estructura. I són dos mons diferents!

—I si ens haguéssim equivocat en agafar la corba de l’espai? I si haguéssim passat del demà a l’ahir? Creus que això seria real?

—Aquest planeta és real! —s’entossudí Briggs.

—Sense habitants?

—Sense ciutats?

—Sense indústria? Ningú no construeix palaus del no-res, oi, Briggs? I, on és aquesta indústria?

—I qui conrea totes aquestes terres? —Carrington era agrònom i aquest problema el feia anar de corcoll—. Qui té cura d’aquests milions de parterres? I de flors? Qui planta, qui abona, qui sembra? Qui retalla la gespa i les bardisses o qui els ha donat els seus mitjans d’autocontrol?

—I qui pinta aquests frescos amb pintures d’infants terrestres? Qui esculpeix aquestes estàtues reproduint infants terrestres?

—Per què redimonis han de ser terrestres? —va entestar-se novament Briggs—. I per què diantre penseu que l’home és només una mena d’accident de la Terra, el fet isolat i fortuït d’un únic planeta, quan hi ha milions i milions d’altres planetes? Creieu que el Sol és un accident?

—Podria jurar per tot el que més us estimeu —va dir Carrington— que aquestes bardisses van ser podades ahir i que les flors han estat regades fa menys de vint-i-quatre hores. On és avui, la gent que ho ha fet?

—Si és que avui existeix…

—Ja n’hi ha prou! —va tallar Briggs enfurismat—. Al cap i a la fi, no hem vist més que un petit racó d’aquest món. Demà al matí en veurem un tros més. Vuit horetes de dormir no faran mal a ningú, i potser us netejaran l’esperit de les vostres boires metafísiques.

L’endemà la nau de l’espai va reprendre el seu creuer del planeta, a tres-cents metres d’altura i a una velocitat de mil quilòmetres per hora. La tripulació no va moure’s dels portells, i van omplir-se els esguards de jardins, de llacs, de rius daurats i serpentejants, de palaus i de totes les coses meravelloses que els homes havien imaginat alguna vegada o que potser mai no havien ni somiat. Van mirar fins que els ulls els van fer mal, fins que aquella abundància de meravelles va esdevenir per a ells insuportable. El sol va pondre’s darrera l’horitzó.

I no havien vist encara cap ésser vivent. Era, tanmateix, un món buit: sense homes.

Aquella nit van encetar una nova conversa que, derivant devers l’impossible, va menar-los altre cop a frec de la follia. Fins que Briggs va fer-los callar i va ordenar que tothom se n’anés a dormir. Ell mateix sabia que l’estava engolint la follia.

6

El tercer dia, el giny espacial va aturar-se prop d’un gran llac voltat d’edificis d’esbargiment i d’esplai. Eren, senzillament, «indrets de somni»: no van trobar cap més paraula capaç de descriure-ho. Phillips i Gluckman restaren a la nau. Briggs conduí els altres cap a una mena d’embarcador que semblava bastit d’alabastre, i tots cinc van pujar dalt d’una petita barca amarrada en el moll de joguina. Mentre s’hi asseien, el vaixell va semblar que es desvetllava a la vida. Suaument van començar a sentir-se envaïts per la música dolça i encisadora del planeta que, com una benedicció, els submergia en el món dels benaurats, lliures de qualsevol temor i de tota mena de neguit. Briggs observà com tots els seus companys somreien amb una pau fins aleshores desconeguda.

—Podríem quedar-nos aquí —va fer Laura Shawn amb una veu fonda, com emmandrida.

Briggs va comprendre tot seguit el que sentia. Cinc anys de vida comuna dins la nau de l’espai havien aconseguit de posar a flor de pell tots els seus secrets, tot els seus records i pensaments. Laura Shawn havia sofert l’empremta de la pobresa, de la dissort i, finalment, d’un divorci. Els seus èxits científics havien estat bastits damunt de la desfeta sentimental. Mai, fins aleshores, no havia conegut la felicitat, i Briggs es preguntava si no era precisament això el mateix que els passava a tots. Però en aquell moment tots ho eren, de feliços. Fins i tot ell, malgrat els seus esforços per mantenir dins seu aquella mena de duresa pastada d’escepticisme agressiu. Però, en aquell lloc de somni, el dubte era una heretgia.

A la barca hi havia un volant i una palanca. La palanca la posava en moviment i el volant permetia de governar-la. No hi havia ni rastre d’hèlix: la barca lliscava damunt l’aigua, hauríeu dit que moguda per una força interior invisible. Però els cosmonautes no n’estaven pas sorpresos, d’això. La seva pròpia nau de l’espai era moguda per forces magnètiques que sorgien del si mateix de l’Univers. Sempre havia estat així, pensà Briggs, pel que fa a tots els misteris que l’home havia hagut d’enfrontar-se des que existia sobre la Terra. De primer, en aquests misteris, l’home hi veia miracles; després, un bon dia, quan en descobria l’entrellat, els fets esdevenien tan simples i evidents que ell mateix es reia de les seves pors anteriors i de les seves antigues supersticions. De debò calia considerar aquell planeta més misteriós o més enigmàtic que el gran canemàs de forces que sostenien i ordenaven l’Univers sencer? Quan trobarien l’explicació, si la trobaven un dia, tot esdevindria clar i senzill i evident.

Entretant, Briggs menava la barca cap a l’altra riba. Va vorejar el llac molt a poc a poc, i les innombrables cases que van creuar a peu d’aigua els acollien amb la seva música i els invitaven a fruir dels mil plaers diferents que cadascuna els oferia. Un canal vorejat d’arbres i flors va menar-los devers un altre llac, l’aigua del qual era tan clara que els permetia de veure les roques del fons, vermelles i porpres, i els peixos d’or i argent que els creuaven pel dessota tot sovint com sagetes minúscules. Després van anar seguint els meandres d’un rierol d’aigües tranquil·les i bucòliques ribes. I haurien recorregut un parell de quilòmetres entre els dos margenals d’aquell rieró quan, tot de cop, van veure l’home.

Era dret en un desembarcador fet de pedres d’un color de rosa translúcid, i els feia senyals amb la mà que s’acostessin, amb la desimboltura del que està avesat a rebre sovint visites com aquella.

—L’haurem creat també amb la nostra imaginació? —va preguntar càusticament Briggs, tot acostant la barca a l’andana.

L’home va ajudar-los a sortir de la barca i a pujar els tres o quatre graons que menaven al desembarcador. Era alt, fornit, d’aspecte agradable, i els seus cabells recordaven els d’un patge de la Terra d’altres èpoques. Els somreia. La seva edat hauria estat difícil d’endevinar; en qualsevol cas es veia que ja no era un jove. Portava una túnica blava d’un teixit estrany, lleuger, amb un cincell a la cintura.

—Seguiu-me, per favor, i poseu-vos còmodes —va dir; tenia una veu afectuosa i sonora i el seu anglès era impecable—. Em sap molt de greu que hàgiu hagut de passar aquests dies sols i plens de perplexitat, però tenia una feina que no podia deixar. Seieu, si us plau i si voleu discutirem sobre alguns dels problemes que tenim en comú.

Els cinc cosmonautes havien perdut l’ús de la paraula. Per fi, Briggs, fent un gran esforç, va poder exclamar:

—Però, què redimonis és, això?

7

—Podeu anomenar-me Smith —va dir l’home—. No és que tingui un nom, en el sentit que vosaltres doneu al mot, però el de Smith facilitarà les coses. No, no: no somieu pas. Jo sóc real. Vosaltres sou reals. Aquest indret i aquest món són reals. No hi ha cap motiu per tenir por, creieu-me. I seieu, us ho prego.

Van asseure’s en els bancs translúcids. I Smith va respondre a la pregunta que tots cinc tenien en el pensament:

—No, no sóc un home de la Terra. Sóc, senzillament, un home.

—Llegiu el pensament, aleshores —va meravellar-se Francisc Rhodes, però sense dir una paraula.

—Sí, llegeixo els vostres pensaments. Llegeixo el pensament. Aquesta és una de les raons, entre d’altres que n’hi ha, que fa que parli la vostra llengua amb tanta facilitat.

—I les altres raons? —va pensar McCaffery.

—Fa molts anys, moltíssims, que escoltem les vostres senyals de ràdio. Jo estudio anglès.

—I aquest planeta… —va dir Briggs amb un fil de veu—, hi viviu vós sol, aquí?

—Ningú no hi viu, aquí —va somriure Smith—. Excepte els de la guarda. I així que vam saber que volíeu aterrar-hi, els vam pregar d’abandonar el planeta per uns dies.

—En nom de Déu! —va escridassar-se Carrington—. Quin lloc és, aquest?

—Aquest planeta és, senzillament, el que sembla. Res més que el que sembla. —Smith va somriure, movent el cap—. Creieu-me: no hi ha cap misteri! Què diríeu que és, aquest planeta? Què us sembla que és?

—Un jardí —respongué lentament Laura Shawn—. El jardí de tots els meus somnis.

—Aleshores no hi ha dubte que els vostres somnis són correctes, senyoreta Shawn —aprovà Smith—. En el vostre planeta també n’hi ha, de llocs com aquests: parcs, camps d’esports, espais verds… Això no és ni més ni menys que un parc, un lloc d’esplai per als infants. Per això no hi viu ningú, aquí. És un indret reservat per als infants, un lloc on poden jugar i aprendre unes quantes coses sobre la vida i sobre la bellesa. Perquè, en la nostra cultura, la vida i la bellesa són inseparables.

—Però, de quins infants parleu?

—Dels infants de la Galàxia —va dir Smith, resseguint amb un gest de la mà la volta del cel—. N’hi ha molts, d’infants. I de parcs i de camps d’esports com aquest. Avui, aquí, no hi ha ningú. Demà hi haurà cinc milions d’infants. Vénen i se’n van com en els vostres parcs de la Terra.

—Els nostres parcs —va pensar Briggs amargament.

—No, no me’n burlo pas, senyor Briggs. Només intento de respondre les vostres preguntes i el vostres pensaments, provant de relacionar les coses d’aquest món amb aquelles que vosaltres coneixeu i compreneu.

—Voleu dir, doncs, que la Galàxia està habitada… per homes?

—I per què us sembla tan estrany? Creieu de debò que l’home és un simple accident, la peculiaritat d’un únic planeta entre milions d’altres planetes? Arreu on hi ha vida l’home hi apareix un dia o altre. Actualment habita en més de mig milió de planetes, només en aquesta Galàxia. I crea indrets com aquests per als seus infants.

—I vos? —va demanar Carrington—. Qui sou, vos? I què hi feu, aquí, tot sol?

—Què dec ser, jo, per a vosaltres? —va preguntar-se, com dubtant, a ell mateix—. Nosaltres no tenim govern, almenys en el sentit com ho enteneu vosaltres. No tenim nacions. Potser podria donar-me el nom d’administrador. En tenim força, d’administradors. I he estat enviat aquí per rebre-us i per parlar amb vosaltres. Fa temps que us observem, que us seguim la pista. No només a vosaltres; al planeta Terra, vull dir.

—A parlar amb nosaltres… —va dir Francisc Rhodes dolçament.

—Sí.

—Sobre què? —preguntà Briggs.

—Sobre la vostra malaltia —respongué Smith amb un deix pensarós i trist a la veu.

8

Havia passat més d’una hora. Restaven silenciosos, fitant Smith fixament. Smith els mirava també, tantost l’un, tantost l’altre. Finalment, Briggs va aconseguir de parlar.

—Per l’amor de Déu, guardeu-vos la vostra pietat! No us hem demanat pas que ens compadiu, ni a vós ni a la vostra raça de superhomes.

—No es tracta pas de compassió. No la coneixem, nosaltres, la pietat. El fenomen rau en vosaltres, no pas en nosaltres. Podríem sentir, potser, dolor.

—Eviteu-nos això també —va dir Gene Ling.

Carrington no volia deixar-se arrossegar per la còlera o per la impaciència, per tal que l’apassionament no trenqués el fil dels seus raonaments. Volia demostrar a Smith que era capaç de raonar objectivament; amb molta calma, però alhora amb fermesa, va dir:

—Mireu, Smith; em sembla que ens demaneu massa. No és fàcil de confessar que som, senzillament, una raça de boigs. Compreneu-ho. Estic d’acord amb vós quan dieu que és egoista i poc científic de pretendre, com ho preteníem, que el fenomen humà fos un fet limitat a un trist planeta, gairebé perdut en el suburbi de la Galàxia. Però penso que tan poc científic com això és pretendre, com ho preteneu vós, que, de totes les races humanes que habiten tots els planetes, els únics homes mentalment malalts, psicològicament i sentimentalment inestables, siguem nosaltres, els homes de la Terra. Que de totes les races només la nostra sigui una raça de folls, com vós heu tingut l’amabilitat d’estalviar-vos de dir.

—Carrington, perds el temps —va dir Briggs amb acritud—. Smith llegeix el pensament.

—La qual cosa no canvia en absolut res dels meus arguments —va remarcar Carrington a Smith—. Heu parlat de les nostres guerres, dels nostres assassinats en massa, del nostre ús de la bomba atòmica… De la nostra història feta de massacres i de destrucció. Però això no són més que detalls, errors en la nostra línia evolutiva.

—No ho són, de detalls: tot això és la part essencial de la vostra peculiar línia evolutiva —va dir Smith a contracor—. Em resulta penós d’haver de repetir que cap altra raça d’homes, en tot l’Univers, no ha fet de l’assassinat la seva primordial ocupació ni ha utilitzat la mort com a motor de l’evolució. Però és inevitable que ho torni a dir. Enlloc més no ha passat: només a la Terra.

—Però no ho som pas tots, d’assassins —protestà Francisc Rhodes—. Jo practico la medicina. Si coneixeu tan bé la Terra de segur que coneixereu la història de la medicina i de tot el que hem aconseguit…

Smith va arronsar les espatlles.

—Practiqueu la medicina i porteu un arma al damunt.

—Només per protegir-me!

—Protegir-vos? Contra qui, senyoreta Rhodes?

—Nosaltres no sabíem que…

—Perdoneu-me —va dir Smith—. Perdoneu-me.

—Ja us he dit que no serviria de res —esclatà Briggs—. Llegeix els nostres pensaments. Ho sap. Que Déu ens protegeixi, però ho sap!

—Sí. Ho sé.

Carrington no volia donar-se per vençut.

—Aleshores també sabreu, de seguir, que almenys la gent com nosaltres no som assassins —va dir amb veu tranquil·la, amb to serè—. Nosaltres som homes de ciència. Som gent civilitzada. Segons vós, tots som supersticiosos, mentiders i tramposos, afeccionats només a tot de tendències monstruoses, a tot el que és morbós i obscè. Ens heu parlat dels cinc-cents milions d’éssers terrestres que es proclamen cristians sense haver practicat mai la doctrina que professen. Heu parlat dels milions d’homes que hem massacrat en nom de la llibertat i de la fraternitat, en nom de Déu. Heu parlat de la nostra cobdícia, de la nostra mesquinesa, de com hem pervertit l’amor, el sexe i la bellesa… I no heu comprès, en canvi, que nosaltres també ho sabem, tot això, i que els millors i els més purs entre nosaltres fa molts segles que lluitem per deslliurar la humanitat de tots aquests desgavells?

—Ho comprenc molt bé —va dir Smith afirmant amb el cap.

Briggs repetia obstinadament:

—Llegeix els nostres pensaments!

—Nosaltres som científics —repetí Carrington—. Hem construït la nau estel·lar que ens ha conduït fins al vostre món. Ens hem reclòs al llarg de cinc anys inacabables dins de la nau per voler conquerir les fronteres de l’espai. I ara, ara que hem descobert un Univers poblat per homes —per homes meravellosos, la intel·ligència dels quals ultrapassa tot el que podíem imaginar—, ara ens dieu que aquest Univers ens està interdit per sempre més, que no és per a nosaltres, que hem de viure i de morir en la nostra pròpia engruna de món…

Smith va moure el cap, lentament, amunt i avall.

—Sí. Em temo que haurà de ser així.

—Tot, menys compadir-nos —digué Laura Shawn.

Smith s’alçà, va obrir la seva túnica i la va deixar caure a terra. Va quedar dret, davant d’ells, completament nu. Instintivament, les dones van girar el cap. En la mirada dels homes s’hi reflectí una escandalitzada incredulitat. Smith agafà la túnica de terra i, amb molta calma, tornà a vestir-se.

—Ja ho veieu —va dir.

Tots cinc van mirar-se’l llargament, comprenent potser per primera vegada.

—En tot l’Univers —va dir Smith—, només hi ha una raça d’homes que s’avergonyeixi del seu cos i el depreciï. Tots els altres van nus, sense avergonyir-se. I fins es vanen de la seva nuesa. Només la Terra ha llançat aquest estrany anatema sobre la pròpia imatge de l’home. Què més puc dir-vos?

—Teniu la intenció de destruir-nos? —preguntà Briggs amb la veu rogallosa.

Smith va adreçar-li una mirada on lluïa la tristesa.

—Nosaltres no destruïm ningú, Briggs; no en sabem, de matar.

—Què penseu fer, doncs?

—Els homes de la Terra teniu una cosa que els altres no posseïm —digué Smith dolçament, amablement—. Nosaltres no la necessitem, però a vosaltres us ha calgut inventar-la: sense ella us hauria engolit la vostra malaltia. Ja sabeu el que vull dir.

—La consciència —mormolejà Gene Ling.

—Sí. La consciència. Ella us ajudarà. Pugeu a la vostra nau de l’espai i retorneu a la Terra. I preneu l’única decisió verament assenyada: preneu la decisió d’oblidar. Un cop l’hàgiu presa, nosaltres també us hi ajudarem.

—Si la prenem —digué Briggs.

—Sí. Si la preneu —confirmà Smith.

—Però… Deixeu-nos alguna escletxa d’esperança —va suplicar Laura Shawn—. No ens avieu així. Hem vingut de molt lluny. Hem estat els primers a…

—No ho heu estat pas, els primers —digué Smith; i la tristesa de la seva veu esdevenia quelcom insuportable per als homes de la Terra—. N’han vingut d’altres, del vostre planeta; però cada vegada, una i altra vegada, han acabat destruint-se els uns als altres, destruint alhora el que havien après. Ningú d’ells no ha sobreviscut per a poder anunciar la bona nova. No. No heu estat els primers, i de segur que no sereu els darrers.

—Podem, almenys, esperar? —preguntà, gairebé suplicant, Laura Shawn.

—Tots els homes esperen —va fer Smith—. Però més que l’esperança… ja no ho sé.

9

La nau de l’espai va fer el seu darrer vol orbital al voltant del meravellós planeta. Els set terrestres eren reunits a la sala de comandament. Gluckman i Phillips havien estat informats pels altres del seu encontre amb Smith. Després, n’havien parlat. I n’havien parlat tant, ja, hi havien donat tantes voltes, que en aquest moment ningú no semblava que tingués esma per dir res més. Se sentien terriblement cansats. Només Briggs havia restat mut tota l’estona; i va ser precisament ell el qui va trencar aquell silenci espès i feixuc:

—Per què redimonis no podem tenir present que ell llegia els nostres pensaments? Smith llegeix el pensament! Ho sabia! Tot!

—Però jo sóc egoista —va dir Laura Shawn amb un fil de veu que semblava obrir-se pas treballosament entre les seves llàgrimes—. M’estimo més negar a la humanitat aquest futur millor que podem aportar-li amb les nostres descobertes que no pas renunciar als meus records i sacrificar-los.

—Els records de tres dies d’infància? —va remugar Briggs amb acrimònia—. Doncs, bé, prou! Al diable la nostra infantesa! Al diable aquesta maleïda utopia! Al diable les estrelles! Proveirem Mart d’una atmosfera i drenarem els gasos tòxics de la de Venus! Al diable Smith i els seus jardins! Tenim massa feina a fer! Calcula’m el teu maleït rumb de retorn a la Terra, McCaffery. I els altres, al llit! Demà serà un altre dia.

Briggs era tot un caràcter. I ell sabia, molt més que qualsevol dels altres, que Smith tenia tota la raó; per això va mullar copiosament de llàgrimes el seu coixí, tancat a la seva cel·la, abans d’aconseguir d’agafar el son. L’endemà al matí es va trobar molt més bé. En aquell moment el vaixell còsmic havia recorregut més de cent milions de quilòmetres en direcció a la Terra. A Briggs va reconfortar-lo aquest fet.

Com tots els altres, només es recordava d’un immens desert de sols com fogueres inextingibles i, de tota la Galàxia, només tenia presents els planetes del sistema solar. Com tots els altres sabia que navegava cap a un indret singular i meravellós (meravellós precisament per la seva singularitat): la Terra, únic estatge de l’home.