ELS PRIMERS HOMES

Per correu aeri

Calcuta, Índia

4 de novembre de 1945

Senyora Jean Arbalaid

Washington, D. C.

Estimada germana meva:

L’he trobada. L’he vista amb els meus propis ulls, i ara ja sé que la meva vida té un objectiu: investigar a ultramar per satisfer els capricis antropològics de la meva germana. Al capdavall sempre és preferible això que la mandra i l’avorriment. No tinc cap ganes de tornar a casa i no penso pas donar explicacions a ningú. Sóc un neuròtic, un ésser inestable, un home sense nord. Com ja saps em llicenciaren a Karachi, estic molt content de ser un ex-GI i un turista, però n’he tingut prou amb unes quantes setmanes de fer aquesta vida per avorrir-me fins a l’angúnia. Per això vaig estar tan content quan vas encarregar-me aquesta missió. I la missió ha estat acomplerta.

No és pas que hagi estat massa excitant. Per resumir en poques paraules la situació, cal dir que l’article de l’Associated Press que vas enviar-me era completament exacte. El petit llogarret de Chunga és a Assam. Vaig anar-hi amb avió, amb carrilet i amb carreta de bous: un viatge força agradable en aquesta època de l’any, quan la calor ja ha ajupit el cap. I allà vaig trobar-hi la noia, que ara ha fet ja els catorze anys.

Coneixes prou bé l’Índia per saber que, en aquest racó de món, una mossa de catorze anys és ja una persona adulta: n’hi ha moltes que als deu ja són casades. No hi ha problema, doncs, pel que fa a l’edat. Vaig tenir una llarga conversa amb el pare i la mare, i tots dos van identificar la noia per un parell de marques de naixement inequívoques. Els parents i altres habitants del poblet recordaven també aquestes marques i van confirmar la identificació, la qual cosa no té res d’estrany i de notable en un poblet tan petit.

La nena va perdre’s quan tot just tenia vuit mesos; la història de sempre: els pares treballen al camp, deixen el menut sol i el menut desapareix. No sabria pas dir-te si la menuda, a aquella edat, caminava a rossegons o no; en qualsevol cas era una criatura sana, espavilada i curiosa: en això, al poblet, tothom hi està d’acord.

El que no sabrem mai és la manera com la nena va ser recollida pels llops. És molt probable que se l’emportés una lloba que havia perdut les cries. Sembla la hipòtesi més plausible, oi? Els llops d’aquí no són de la família europea dels lupus: són del tipus pallipes. Però no hi fa res: en qualsevol cas es tracta d’uns animals força respectables, tant per la seva mida com pel seu caràcter, i puc ben jurar-te que no fa cap gràcia de topar-te’ls a mitja nit en un racó de bosc. Fa divuit dies, quan van retrobar la noia, els vilatans van haver de matar cinc llops per endur-se-la, i ella mateixa lluitava com un dimoni sortit de l’infern. Havia viscut com una veritable lloba durant més de tretze anys.

Dubto que mai arribem a conèixer la seva vida entre els llops. Ho dubto de debò. El fet és que la noia ha esdevingut una lloba autèntica en tots els sentits. No hi ha manera que s’aguanti dreta, i sembla que la curvatura de la seva espinada és incurable. Corre de quatre potes i té unes enormes durícies a les mans. Per més que han provat d’ensenyar-li a agafar i sostenir les coses amb els dits, no hi ha hagut pas res a fer. Almenys fins ara. S’arrenca immediatament qualsevol vestit que li posin, i no copsa en absolut la significació del llenguatge: no entén ni una paraula del que li diuen i és encara molt més difícil d’intentar de fer-la parlar. Fa més d’una setmana que l’antropòleg indi Sumi Gojee s’ocupa d’ella, però no té pas cap mena d’esperança d’arribar a establir-hi mai el mínim de comunicació. Segons els nostres criteris i concepcions de les coses, la noia és un cas clar d’idiotisme total, un cas d’imbecil·litat infantil inguarible del qual és possible que no se’n surti mai més.

D’altra banda, tant el professor Gojee com el doctor Chalmers, un metge adscrit al Ministeri de Sanitat i enviat expressament pel Govern per examinar la noia, estan plenament d’acord que l’estat mental de la pacient no depèn en absolut de factors físics o hereditaris, ja que no hi ha cap malformació de la caixa craniana ni s’ha donat un sol cas de cretinisme entre els seus ascendents. Tots els habitants del poblet testimonien que la criatura era perfectament normal —i fins i tot una mica precoç i brillant— abans de la seva desaparició, i el mateix professor Gojee m’ha subratllat la gran agudesa mental i l’enorme capacitat d’adaptació que calen per poder sobreviure durant tretze anys entre llops. La noia respon perfectament als trets de reflexos als quals ha estat sotmesa i el seu estat neurològic sembla excel·lent. Se la veu forta —fins i tot més del que correspon a una noia de tretze anys—, resistent, ràpida de moviments, i té un olfacte i una oïda d’una agudesa que sorprèn.

El professor Gojee ha examinat els informes dels divuit casos semblants enregistrats a l’Índia en els darrers cent anys, i ha dit que en tots ells la criatura recuperada havia esdevingut un idiota des del punt de vista dels criteris humans, o bé un llop, considerat objectivament. El doctor defensa que no té sentit d’afirmar que aquesta noia pateix d’idiotisme o d’imbecil·litat, com no en tindria de dir que un llop és imbècil o idiota. La noia és una lloba. Potser una lloba molt superior, però una lloba al capdavall.

Et preparo un informe molt més detallat sobre l’afer. Entretant, aquesta carta resumeix els fets més importants i t’ajudarà a no morir-te d’impaciència. Per la qüestió dels diners no t’hi amoïnis, de debò: estic ben proveït i en tinc ben bé prou amb els cent mil dòlars que vaig guanyar als daus. Tingues cura de tu mateixa, tingués cura de l’eminència del teu marit i dels Serveis de Sanitat Pública.

Molts petons, Harry

Per cable

Calcuta, Índia

10 de novembre de 1945

Harry Felton

Hotel Empire

No es tracta pas d’un caprici, Harry, sinó d’una cosa molt seriosa. Te’n surts admirablement. Cas semblant a Pretòria. Hospital General, doctor Fèlix Vanott. Tot és a punt per al teu passatge d’avió.

Jean Arbalaid

Per correu aeri

Pretòria, Unió Sud-africana

15 de novembre de 1945

Senyora Jean Arbalaid

Washington, D. C.

Estimada germana meva:

Ja veig que tant tu com el teu marit deveu haver esdevingut un parell de patums, i m’agradaria de saber què s’hi cou en la vostra olla misteriosa. Suposo que un dia o altre et dignaràs informar-me, oi? En qualsevol cas, l’autoritària manera com disposes de l’aviació de transport m’inspira un enorme respecte. Aquesta gent han botat de l’avió tot un coronel per donar-me el seu lloc, i amb tota la rapidesa que podíem desitjar m’han facturat cap a Sud-àfrica. Sud-àfrica! Un país meravellós amb un clima adorable i, n’estic segur, amb un esdevenidor brillant.

He vist ja el xicot, que continua en observació a l’Hospital General de la ciutat, i he passat pràcticament tota la nit amb el doctor Vanott i una dona jove i raonablement atractiva que es diu Glòria Olland. És una antropòloga que treballa entre els bantu preparant la seva tesi doctoral. Penso, doncs, que estic en situació de facilitar-te força informació científica sobre l’afer, si aconsegueixo, naturalment, d’establir uns lligams més estrets amb la senyoreta Olland.

Així per sobre, el cas és molt semblant al d’Assam. A l’Índia es tractava d’una noieta de catorze anys; aquí d’un jove bantu d’onze. A ella van criar-la els llops; a ell l’han «educat» els mandrils, i ha estat rescatat per a la civilització per un caçador blanc anomenat Archway: un tipus dur, silenciós i feréstec, que sembla directament sorgit de qualsevol novel·la d’Hemingway. Malauradament el tal Archway té un caràcter detestable i sent una especial aversió pels infants; deu ser per això que quan, durant l’operació de salvament, el menut va mossegar-lo —la qual cosa no és gens estranya—, va donar-li tal quantitat de cops de fuet que el va deixar baldat. Va «domar-lo», segons la seva pròpia expressió.

Però ja a l’hospital el noi ha rebut tota mena d’atencions i fins i tot una bona dosi d’afecte (un afecte indubtablement sincer, encara que si tu vols amb un rerefons d’interès científic). El que no hi ha manera de trobar és una pista dels seus pares, sobretot si tens en compte que els mandrils de Basutolàndia són uns viatgers infatigables i vés a saber on devien recollir-lo. La seva edat ha estat establerta per pura hipòtesi mèdica, però jo diria que és una hipòtesi força raonable. Del que no hi ha dubte és del seu origen bantu. Té un cos gairebé perfecte, alt, ferm, potser un pèl massa fornit; i no hi ha ni rastre de lesió craniana. Però, igual que la noia d’Assam, des del nostre punt de vista és senzillament un imbècil i un idiota.

Altrament dit: és un mandril. Vocalitza igual que un mandril, i l’única diferència amb la petita noia índia, és que sap servir-se de les mans per agafar els objectes i examinar-los, i mostra una curiositat més activa; però és precisament això —m’assegura la senyoreta Olland— el que diferencia un llop d’un mandril.

També ell presenta una notable desviació de l’espinada. Camina a quatre grapes com els mandrils i té també els dits de les mans plens de durícies. La primera vegada que van posar-li un vestit se’l va arrencar, però en canvi la segona vegada ja va acceptar la prova. La qual cosa és també característica dels mandrils. La senyoreta Olland creu que podrà aprendre almenys els rudiments del llenguatge, però el doctor Vanott en dubta molt seriosament. Vull recordar-te, de passada, que dels divuit casos al·ludits pel professor Gojee no n’hi havia ni un de sol en què el subjecte hagués pogut aprendre el llenguatge humà, com no fos en els seus elements més primaris.

Vet aquí, doncs, recomposta de viu en viu, la història del gran heroi de la meva infantesa, Tarzan dels micos, i vet aquí el que aconseguim que aprenguin de fer les bèsties domesticades. Haig de confessar-te, però, que al darrera de tot això hi ha una idea que m’horroritza. Si un ésser humà pot assolir aquest grau de degradació, quina és, aleshores, l’essència de l’home? Què és, en realitat, l’home? La gent de per aquí que sap de què va han intentat d’explicar-me que l’home és la mesura de la seva intel·ligència, i que la seva intel·ligència ve determinada, en un grau considerable, pel seu entorn. I que tot el procés d’hominització, com ells en diuen, reposa sobre la base de la paraula. Sense la paraula, el pensament esdevé com una mena de successió d’imatges que, situada a nivell purament animal, exclou totalment els conceptes abstractes, fins i tot els més primitius. Altrament dit: l’home és incapaç d’esdevenir home per ell mateix, i no és més que el resultat dels altres homes, de la totalitat de l’experiència humana.

L’home que ha estat criat pels llops és un llop, i el que ha estat criat pels mandrils és un mandril. Una veritat inexorable, no et sembla? Tinc el cap ple de tota mena d’idees, i algunes d’elles gens agradables, puc ben jurar-t’ho. Germaneta meva, on voleu anar a parar tu i el teu marit? Vols dir que no és hora d’aixecar una mica el teló i d’explicar-li alguna coseta al pobre Harry? O és que ara penseu enviar-me al Tibet? Estic sempre a punt de fer el que sigui per complaure’t, però m’estimo més fer coses que tinguin una certa utilitat.

Ben vostre, Harry

Per correu aeri

Washington, D.C.

27 de novembre de 1945

Senyor Harry

Felton Pretòria, Unió Sud-africana

Estimat Harry:

Ets un germà magnífic, meravellós i, a més a més, molt llest. I t’estimo moltíssim. Mark i jo voldríem que ens fessis una feina que et permetria de recórrer la terra d’un cap a l’altre i, per si fos poc, cobrant. Per acabar de convèncer-te estic disposada a descobrir-te els obscurs misteris de la nostra tasca actual; és una decisió que hem pres en Mark i jo perquè et considerem un home de confiança i perquè creiem en la teva rectitud de consciència. Però el correu és menys digne de confiança que tu. I donat que treballem en col·laboració amb l’exèrcit, que té una tirada congènita al top secret i a d’altres bestieses semblants, la informació t’arribarà per «tramesa diplomàtica». Tan bon punt la rebis considera’t en plenes funcions. Se’t pagaran les despeses, dins els límits del que sigui raonable, i rebràs a més a més divuit mil dòlars anuals; no tant per la feina com per les ganes de fer-la.

Et prego, doncs, de no moure’t del teu hotel de Pretòria fins que rebis la nostra informació. No trigarà, ben segur, més de deu dies. Ja et farem arribar l’avís, no cal dir-ho.

Amb tota la meva cordialitat, amor i respecte,

Jean

Per tramesa diplomàtica

Washington, D. C.

5 de desembre de 1945

Senyor Harry

Felton Pretòria, Unió Sud-africana

Estimat Harry:

Aquesta carta és tant meva com d’en Mark i vull que la consideris així. Tots dos en compartim el risc i les conclusions. I desitjo que entenguis, també, que es tracta d’un document veritablement molt seriós.

Tu saps que, al llarg dels darrers vint anys, en Mark i jo ens hem interessat molt per la psicologia infantil i pel desenvolupament dels infants. No cal pas que et recordi la nostra carrera i la nostra experiència comuna en el si dels Serveis Públics de Sanitat. La nostra tasca durant la guerra, en el servei de recuperació dels infants separats dels seus pares i perduts com a conseqüència de la conflagració, va posar-nos sobre la pista d’una teoria que ens va semblar prou interessant per seguir després la investigació. La direcció del Servei va permetre’ns de dedicar tot el nostre temps al projecte, i no fa gaire l’exèrcit va atorgar-nos uns crèdits no gens menyspreables per tal de fer front a les notables despeses de la nostra recerca.

Comencem per la teoria, que reposa, com saps prou bé, sobre un bon nombre de casos experimentals. Al cap de vint anys d’experiències pràctiques, en Mark i jo hem arribat a la conclusió que, en el si de l’espècie humana, hi fermenta la llavor d’una nova raça. Pots anomenar-la, si vols, la raça dels superhomes, dels més-que-homes o com t’agradi més. No es tracta pas d’un fenomen recent: fa centenars, potser milers d’anys que existeixen. Però estan empresonats i emmotllats per l’entorn humà on viuen, tan fermament i tan inexorablement com la teva jove índia ho estava pels llops o el teu jove bantu ho estava pels mandrils.

Per cert que les teves dues experiències no són pas les úniques que coneixem. Tenim en el nostre poder informes fidedignes, que han estat autentificats per testimonis indubtables, de set casos més: un a Rússia, dos al Canadà, dos a l’Amèrica Llatina, un a l’Àfrica Occidental i, per no ser menys, fins i tot un als Estats Units. La història i les llegendes populars parlen de tres-cents onze casos semblants en catorze segles. El pare Huberco, un monjo que va viure a Alemanya el segle XIV, dóna compte, en les seves memòries manuscrites, de cinc casos que, segons diu, ell mateix va poder observar. I sempre, tant en els set casos haguts per persones que encara viuen com en dos-cents noranta-cinc dels tres-cents onze que ens conta la història o la llegenda, el resultat és, més o menys exactament, el mateix que tu has tingut ocasió de conèixer i d’explicar-nos: l’infant que ha estat criat pels llops és un llop.

El nostre treball ens ha portat a una conclusió paral·lela: l’infant criat pels homes és un home. Si el més-que-home existeix, està empresonat i engabiat en el seu entorn humà amb la mateixa inexorabilitat que l’infant humà criat per animals queda pres de l’entorn animal. I la nostra tesi és que el més-que-home existeix.

Què és el que ens ha portat a creure en l’existència d’aquest més-que-nen? Hi ha nombroses raons, però no disposo de temps ni d’espai per entrar en detalls. Malgrat tot, vet aquí un parell de raons que em semblen prou significatives. En primer lloc, tenim a les nostres mans els informes relatius a la vida de més d’un centenar d’homes i dones el coeficient intel·lectual dels quals era, de petits, de cent cinquanta o més alt encara. Malgrat aquest enorme potencial d’intel·ligència, menys del deu per cent de la mostra han aconseguit de reeixir en la carrera començada. Al voltant d’un altre deu per cent han hagut de ser internats per malaltia mental inguarible. Un catorze per cent s’han vist obligats a sotmetre’s —o caldria que ho haguessin fet— a tractament psicoanalític. El sis per cent s’han suïcidat i l’u per cent són a la presó. El vint-i-set per cent s’han divorciat una o diverses vegades, mentre que el dinou per cent han esdevingut fracassats crònics. La resta no ha aconseguit mai de fer gran cosa de bo. I els coeficients intel·lectuals de tots ells han anat disminuint en relació inversament proporcional a l’edat.

Atès que la nostra civilització mai no ha permès de realitzar aquest potencial, ignorem del tot la manera com hauria pogut desenvolupar-se. Tot amb tot, podem permetre’ns una hipòtesi, deduint de la pròpia experiència que el que ha fet la nostra civilització ha estat transformar aquesta intel·ligència en una mena d’idiotesa permanent: una idiotesa a la qual anomenem normalitat.

Hi ha encara una segona raó: tots sabem que l’home només utilitza una petita part de les seves possibilitats intel·lectuals. Què és el que el priva d’utilitzar la resta? Com és que la mare natura li ha fornit unes facultats de les quals no pot servir-se? No serà, potser, que la societat no li ha permès de trencar les barreres que limiten el desenvolupament de tot el seu potencial?

Vet aquí, breument resumides, les dues raons esmentades. Però, creu-me, Harry: n’hi ha moltes d’altres. N’hem trobades prou per arribar a convèncer uns quants funcionaris del govern, tossuts i desproveïts completament d’imaginació, que érem capaços de reeixir en el nostre intent de «fabricar» superhomes. No hi ha dubte que les maleïdes circumstàncies polítiques ens han ajudat, però… Sembla que ens estem ficant en una nova guerra, aquesta vegada contra Rússia (la guerra freda, com l’anomenen alguns). I, entre altres coses, es veu que això serà una guerra de cervells, mercaderia que més aviat escasseja, com tots sabem; fins i tot les grans eminències que ens governen ho han admès de bon grat. En els superhomes hi veuen una mena d’arma secreta, com una mena de follets o bruixots que, quan sigui l’hora, apareixeran amb el llamp de la mort o la superbomba atòmica a la mà per decidir la batalla. Què hi farem! Que s’ho plantegin com vulguin. Tampoc no podíem esperar que un projecte d’aquesta envergadura fos patrocinat per filantrops. L’important és que en Mark i jo tenim carta blanca, milions de dòlars a la nostra disposició i prioritat absoluta per a la nostra investigació. Tots els trumfos! Ara, això sí: top secret. Mai no t’ho recalcaré prou sovint.

I ara anem per feina. Perquè dono per suposat que acceptes, veritat? El primer pas serà el següent: l’any 1937 vivia a Berlín un professor jueu (almenys per meitat) anomenat Hans Goldbaum, que era el cap de l’Institut de Terapèutica Infantil. Va publicar una petita monografia sobre l’avaluació de la intel·ligència infantil, en la qual afirmava que podia determinar —i nosaltres n’estem convençuts— el coeficient d’intel·ligència d’un infant durant el seu primer any de vida, abans que no aprengués a parlar. La seva exposició anava acompanyada d’unes taules de càlcul i estimació tanmateix impressionants, i els resultats obtinguts havien estat minuciosament controlats. Malauradament no coneixem prou bé el seu mètode com per poder aplicar-lo pel nostre compte. Altrament dit: ens cal necessàriament l’ajut del professor per poder portar a terme la nostra tasca.

Pel 37 va desaparèixer de Berlín. Cap al 1943 hom tingué notícies que vivia a la Ciutat del Cap, i fins ara. T’incloc la seva darrera adreça. Vés-hi, estimat Harry (ara sóc jo qui parla, no en Mark). Si ja és fora, cerca’l i troba’l. Si és mort, informa’ns immediatament. Fes el que calgui, però informa’ns.

Estic segura que acceptaràs l’encàrrec. T’estimem molt i et necessitem,

Jean

Per correu aeri

La Ciutat del Cap, Unió Sud-africana

20 de desembre de 1945

Senyora Jean Arbalaid

Washington, D. C.

Estimada germana meva:

Déu meu, quines bestieses! De l’alçada d’un campanar! Si aquesta és la nostra arma secreta, estic disposat a llançar l’esponja ara mateix. Però, en fi, una missió és una missió. M’ha costat més d’una setmana de seguir l’enrevessada pista del professor a través de la ciutat, i tot plegat per acabar descobrint que havia marxat cap a Londres l’any 1944. Es veu que els anglesos el necessitaven, ves. Me’n vaig immediatament amb la màxima celeritat possible cap a Londres.

Vostre,

Harry

Per tramesa diplomàtica

Washington, D. C.

26 de desembre de 1945

Senyor Harry Felton

Londres, Anglaterra

Estimat Harry:

El que vaig a dir-te és terriblement important. Suposo que a hores d’ara ja hauràs trobat el professor, i estem convençuts que, malgrat que amaguis la teva mandra darrera aquesta aparença de ximpleria, ets prou llest com per valorar la importància dels seus mètodes. Embarca’l en la nostra aventura! Persuadeix-lo! Li darem tot el que ens demani i podrà treballar amb nosaltres el temps que vulgui.

Vet aquí, a grans trets, el que farem. Ens han assignat una zona de tres-centes vint hectàrees al nord de Califòrnia, i allà volem establir-hi un «entorn» (naturalment sota custòdia i protecció militar). Al principi el món exterior quedarà absolutament bandejat. Serà un ambient permanentment controlat i absolutament tancat.

És en aquest ambient, és en aquest «entorn» que volem educar un mínim de quaranta infants fins a dur-los a la maduresa: una maduresa de la qual en sortirà el més-que-home.

Quant als detalls de l’organització d’aquest ambient… Bé! Penso que això pot esperar. El problema més urgent són els infants. Dels quaranta, deu seran nascuts als Estats Units; els altres trenta els trobareu el professor i tu cercant-los d’un cap de món a l’altre.

Cal que siguin nois i noies: meitat per meitat. Els menuts han de tenir entre sis i nou mesos i és imprescindible que presentin, tots ells, un coeficient d’intel·ligència molt alt, coeficient que podreu determinar fàcilment alhora que comproveu si el sistema del professor és tanmateix eficaç.

Cal que hi siguin representats cinc grups racials: caucasians, indis, xinesos, malais i bantus. Som conscients de l’arbitrarietat d’aquesta classificació, compteu, per tant, amb un marge raonable de llibertat quant a la tria dels representants de cada grup. Els sis infants caucasians hauran de ser europeus. Et suggerim dos tipus nòrdics, dos de l’Europa central i dos mediterranis. I podríeu aplicar un criteri semblant en les altres zones.

Ara bé: res de jugar a lladres i serenos, res de fer l’agent secret i res de raptes. Dissortadament, el món és ple d’orfes de guerra i de pares prou miserables com per ser capaços de vendre els seus fills. Tan bon punt descobreixis un infant ben dotat intel·lectualment i submergit en una situació d’aquestes, compra’l! El preu no té cap importància. No vull sentimentalismes ni escrúpols. Pensa que els menuts, entre nosaltres, només rebran afecte, amor.

Quan en compris un, tingues ben present que li estàs donant vida i esperança.

Cada vegada que trobis un infant que reuneixi les condicions, informa’ns immediatament. Sigui quan sigui tindrà avions a la seva disposició. Des d’aquest mateix moment posem en marxa la maquinària per tal que als infants no els falti res durant el seu viatge cap a Califòrnia. Tenim previst el problema de les dides. Rebràs ajut mèdic tan bon punt el demanis. I sobretot tingues present que volem infants sans, tan sans com sigui possible atenent les contrades que has de recórrer.

Sort, Harry! Confiem en tu. Rep tot el nostre afecte, i bon Nadal!

Jean

Per tramesa diplomàtica

Copenhaguen, Dinamarca

4 de febrer de 1946

Senyora Jean Arbalaid

Washington, D. C.

Estimada Jean:

Em sembla que la malaltia del top secret s’encomana. Deu ser per això que he esperat la primera tramesa diplomàtica per poder resumir-te les meves diverses aventures. Per mitjà del meus telegrames xifrats —és un dir!— ja us he informat de com el professor i jo hem treballat a fons el mercat internacional de criatures de bolquers. T’haig de fer saber, però, estimada germaneta, que aquestes compres a l’engròs no em proven gens. Però, és clar, he donat la meva paraula!… Compliré, doncs, la meva missió i et serviré les comandes.

Per cert: suposo que t’haig de seguir enviant la mercaderia a Washington, malgrat que el teu «entorn», com vosaltres l’anomeneu, ja estigui acabat. Si hi ha contraordres, avisa’m.

No vaig tenir massa problemes per trobar el professor. Vaig anar al Ministeri de l’Exèrcit tot tibat dins el meu flamant uniforme —he trobat un sastre excel·lent, dins la millor tradició anglesa—, i amb les butxaques plenes de les més inversemblants credencials i recomanacions que vau tenir l’amabilitat de proporcionar-me. El major Harry Felton fou rebut amb tota mena d’atencions, la qual cosa no priva que em trobi molt més ben vestit de paisà. El nostre home estava encarregat dels orfes de guerra i vivia a les extraordinàries ruïnes de l’Extrem Orient, on tanmateix hi ha la més meravellosa mostra dels estralls que poden fer els bombardeigs, em pots ben creure. El professor és un homenet sorprenent que ha aconseguit de commoure les meves fibres afectives. Ell, per la seva banda, em penso que, de mica en mica, està aprenent a suportar-me.

Vaig convidar-lo a dinar. I acceptà. Però el meu sentiment de frustració fou enorme quan vaig comprendre que ho havia fet només gràcies a la teva reputació. No em pensava pas que, en determinats cercles almenys, la teva fama hagués arribat tan lluny. El professor em mirava amb una mena de deferència reverencial, i això només perquè tu i jo compartim el mateix pare i la mateixa mare.

Després vaig engegar-li tot el discurs, sense amagar-li el més mínim detall. Tenia la certesa que la teva reputació s’esfondraria allà mateix, però m’equivocava de mig a mig! Goldbaum m’escoltava amb l’orella parada, la boca oberta, vibrant-li totes les fibres del seu ésser. Només em va interrompre una vegada, i va ser per preguntar-me no sé què sobre la noia assamesa i el noi bantu. I les seves preguntes eren d’una precisió i una agudesa gairebé empipadores. En acabar el que tenia per dir-li, ell es limità a moure el cap; però no en prova de desacord ni molt menys: estava senzillament encantat. Aleshores vaig preguntar-li què en pensava, de tot això.

—Necessito temps —va dir-me—. Cal pair-ho, tot el que m’heu dit. Però el projecte és meravellós: meravellós i molt audaç. No és pas que la idea sigui nova, val a dir-ho. Jo mateix hi he pensat moltes vegades, com tants d’altres antropòlegs. Però portar això a la pràctica, amic meu… La vostra germana és una dona extraordinària!

Va per tu, noia! Naturalment jo vaig començar a picar abans que el ferro no es refredés. Vaig aprofitar per dir-li que necessitàveu el seu ajut, en primer lloc per triar els infants i més endavant per treballar en el Centre, en l’«ambient».

—Sí, sí, ho veig clar —em contestà—. I suposo que vós també ho enteneu, oi? Aquest ambient, l’entorn, és essencial. És la pedra de toc del projecte. Però com podrà canviar-lo ella, l’entorn humà? L’ambient és la totalitat, l’edifici sencer de la societat humana: amb els seus mites, les seves malalties, els seus ídols, les seves supersticions indesterrables, els seus somnis i els seus fantasmes. Qui pot canviar-ho, tot això?

I per aquí va seguir la cosa. Els meus coneixements d’antropologia no són ni mitjanament acceptables, però en canvi he llegit tots els teus llibres. Les meves respostes, doncs, en el terreny científic, no hi ha dubte que mancaven de consistència; però el que també és veritat és que el professor va aconseguir d’arrencar-me una descripció gairebé completa d’en Mark i teva. Després va dir que hi pensaria, en el vostre afer. Vam quedar citats per a l’endemà, ja que volia explicar-me el seu mètode per determinar la intel·ligència dels infants de menys d’un any.

Vam retrobar-nos, doncs, tal com havíem convingut, i m’explicà el seu sistema, els seus mètodes. M’insistí molt en el fet que ell no realitzava tests en el sentit propi de la paraula, sinó simples avaluacions a les quals donava un bon marge d’error. Alguns anys endarrere, a Alemanya, havia reeixit a confegir una llista amb cinquanta característiques observades en determinats infants. Després, a mesura que els infants creixien, els examinava d’acord amb els mètodes normals i comparava els resultats amb les observacions primitives. Això va menar-lo a determinades conclusions que va sotmetre a verificacions constants al llarg dels quinze anys següents. T’incloc un article d’ell, inèdit, on trobaràs els detalls del seu mètode. Per la meva banda només puc dir-te una cosa: a mi, els seus treballs m’han convençut del tot. Després vaig tenir ocasió de veure com examinava cent quatre infants anglesos per arribar a la nostra primera troballa. I puc ben jurar-t’ho, Jean: és un home extraordinari, un fora de sèrie.

Al cap de tres dies del nostre primer encontre, va accedir a col·laborar en el projecte. Però no sense haver-me dit abans, amb molta gravetat, el que et transcric (i que vaig anotar-me paraula per paraula):

Vet aquí el teu home, Jean; un fora de sèrie, com ja t’he dit. He transcrit les seves paraules al peu de la lletra. Tot sovint em parla, també, dels problemes de l’ambient: del seny, de la intel·ligència i de l’amor que calen per a bastir-lo. No m’aniria gens malament que me’n diguessis alguna cosa, d’aquest afer.

T’hem enviat ja, doncs, els quatre primers infants prodigi. Demà sortim cap a Roma i després anirem a Casablanca.

Però a Roma hi serem, com a mínim, un parell de setmanes. M’hi podries escriure, oi?

Amb tota la meva serietat, i no gens tranquil,

Harry

Per tramesa diplomàtica

Via Washington, D. C.

11 de febrer de 1946

Senyor Harry Felton

Roma, Itàlia

Estimat Harry:

Només unes quantes idees. De moment, el primer que volem dir-te és que ens ha impressionat molt la teva reacció davant el professor Goldbaum: estem molt contents que se’ns uneixi. En Mark i jo, entretant, hem treballat dia i nit per posar a punt l’ambient. Vet aquí, en línies generals, el que pretenem fer.

Tota la zona —unes tres-centes vint hectàrees— serà voltada d’una gran tanca de filferro i posada sota la custòdia de l’exèrcit. A l’interior construirem «la llar de tots». Hi haurà al voltant de trenta a quaranta professors o «pares de grup», com nosaltres en diem. Només acceptem parelles que estimin de debò els infants i que estiguin disposades a lliurar-se en cos i ànima a l’empresa. No cal dir que aquestes no són pas les úniques qualitats que exigim.

Atès que tenim la certesa que, en un moment donat de la història de la seva evolució, la civilització de l’home va espatllar-se en un punt o altre, volem intentar de refer les estructures sociològiques de la prehistòria. Això no vol pas dir que tots cohabitem indiscriminadament, però intentarem de fer entendre als infants que la paternitat és comuna, que tots som els seus pares i les seves mares, no pas per la sang, sinó per l’amor.

Els ensenyarem la veritat i, quan no la coneguem, no direm res. Callarem. Entre nosaltres no hi haurà mites, ni llegendes, ni enganys, ni supersticions, ni dogmes, ni religions. Ensenyarem l’amor i la solidaritat, i donarem afecte i seguretat a bastament. Els trametrem també el saber de la humanitat.

Al llarg dels nou primers anys afaiçonarem l’ambient només nosaltres. Els infants llegiran els llibres que nosaltres haurem escrit, i viuran l’atmosfera i les circumstàncies que també nosaltres haurem creat per a ells. Només aleshores els permetrem d’entrar en contacte amb el món exterior i conèixer-lo.

Què et sembla? Massa simple o potser massa ambiciós? La veritat és que això és tot el que podem fer, Harry, i estic convençuda que el professor Goldbaum ho entendrà perfectament. És molt més del que ha fet mai ningú pels infants.

Que tingueu sort tots dos, Harry! Per les teves cartes jo diria que fins i tot tu has canviat. En Mark i jo, no cal dir-ho, ens hi trobem força, de diferents; i d’una manera ben especial. Quan et parlo de tot el que estem fent, de cop i volta em sembla que no hi ha res d’especialment rellevant: com si m’adonés que tot plegat no va enlloc. Agafem un grupet d’infants superdotats i els oferim amor i coneixements. N’hi ha prou amb això per arribar fins a aquelles facultats de l’home que ell mateix ignora i que mai no ha sabut emprar? Qui sap! Ja ho veurem! Envia’ns els infants, Harry, i ja ho veurem!

Ben cordialment, Jean

* * *

A començaments de la primavera del 1965, Harry Felton va arribar a Washington i dirigí els seus passos directament a la Casa Blanca. Acabava de fer tot just els cinquanta; era un home alt, d’aspecte agradable, prim i un xic curvilini, el cap començava a grisejar-li. Com a president de la Board of Shipways, Inc. —una de les empreses d’importació i exportació més importants dels Estats Units—, tenia dret a una bona dosi de consideració i respecte per part d’Eggerton, que era en aquell moment el secretari d’Estat. En qualsevol cas, Eggerton, que era tot el contrari d’un imbècil, no va cometre pas l’error de voler intimidar Felton.

Ben al contrari, va rebre’l amb el seu somriure més cordial, i tots dos s’assegueren, sols, en una de les saletes de la Casa Blanca protegits de possibles orelles indiscretes. Brindaren tots dos, recíprocament, a la seva salut i van encetar la conversa.

Eggerton deixà caure el supòsit que el seu invitat devia saber bé prou el motiu pel qual havia estat cridat a Washington.

—Doncs em temo que no —respongué Felton.

—Teniu una germana tanmateix notable.

Felton va somriure.

—D’això fa temps que me n’he adonat, paraula —afegí.

—Veig que vós també sou molt discret, senyor Felton —comentà el secretari d’Estat, reprenent la conversa—. Si la nostra informació és correcta, ningú, ni tan solament els vostres parents més pròxims, no us han sentit parlar mai del més-que-home. Sabeu guardar un secret, tanmateix. Perquè vós sí que el coneixeu, l’afer.

—Potser sí. O potser no. Fa molt temps, de tot això.

—De debò? Aleshores voleu dir que no heu sabut res de la vostra germana, aquest darrer temps?

—Des de fa gairebé un any.

—I no us inquieta, això?

—Creieu que hauria d’inquietar-me? La meva germana i jo hem viscut sempre molt units, sabeu? Mentalment, vull dir. I el seu projecte sembla massa absorbent per deixar lloc a les relacions socials. Ja en èpoques anteriors havíem passat molt de temps sense saber res l’un de l’altre. Això de cartejar-se fa una certa mandra, oi que m’enteneu?

Eggerton va fer que sí amb el cap.

—Comprenc.

—Haig de pensar, doncs, que és ella la causa que jo sigui aquí?

—Sí.

—Està be?

—Que jo sàpiga —va fer Eggerton suaument.

—Aleshores… Puc fer alguna cosa, per vós?

—Podríeu ajudar-nos, si volguéssiu —digué el secretari amb la mateixa suavitat—. Us posaré al corrent de la situació, senyor Felton, i potser aleshores voldreu ajudar-nos. Si podeu, és clar.

—Qui sap!

—Pel que fa al projecte, suposo que en sabeu tant com qualsevol de nosaltres. O potser més, ja que hi vau col·laborar en els primers moments. Comprendreu, doncs, que un projecte com aquest cal prendre-se’l molt seriosament, o fer-s’hi el gran tip de riure i arrencar a córrer. Fins avui això ha costat al govern més d’onze milions de dòlars, la qual cosa, podeu estar-ne segur, no ens fa riure gens. Ja sabeu, però, també, que la condició essencial del projecte era que aquest es realitzés en el més absolut isolament. I empro aquest mot i no cap altre, d’una manera molt precisa, perquè tinc bones raons per fer-ho. Per reeixir calia crear un ambient únic i absolutament isolat, raó per la qual vam acceptar de no enviar-hi mai cap observador que visités la reserva durant un període de quinze anys. No cal dir que al llarg d’aquests quinze anys hem tingut nombroses conferències amb Mark Arbalaid i la seva muller, la vostra germana, i també amb alguns dels seus companys, el doctor Goldbaum entre d’altres. Però en el curs d’aquestes conferències mai no era possible de conèixer cap mena de detall concret sobre el desenvolupament de l’afer. Hom insinuava que els resultats eren molt esperançadors, que justificaven àmpliament l’esforç i la dedicació esmerçats, però, a part d’això, ben poca cosa més. A desgrat de tot, nosaltres complírem el que havíem promès: isolament total. Però, com era lògic, passats els quinze anys del pacte ens adreçàrem a la vostra germana i al seu marit per advertir-los que ens disposàvem a enviar a la reserva una comissió d’observadors. Aleshores van demanar-nos un ajornament del termini —essencial, segons ells, per a l’èxit de tot l’experiment—. I se’n sortiren. La seva eloqüència va reeixir a convèncer-nos i els atorgàrem tres anys més. Fa pocs mesos que aquest nou termini va acabar-se. La senyora Arbalaid va tornar a venir a Washington i va demanar-nos un nou ajornament. Vam negar-nos-hi, és clar, i davant el nostre refús va acceptar de rebre els nostres observadors i donar-los-hi entrada a la reserva deu dies després. I va tornar-se’n a Califòrnia.

Eggerton va fer una pausa i va fitar Felton.

—Bé. I què vau trobar?

—No ho sabeu?

—Ben cert que no.

—Doncs bé —va fer el secretari d’Estat lentament—. Quan hi penso he de confessar-vos que em sento com una mena de brètol estúpid, però alhora estic espantat: tinc por. Ara bé: quan a més a més en parlo, em sento molt més ridícul que espantat, paraula! Breu: vam anar al lloc i no hi havia res.

—Ah!

—No sembleu gaire sorprès, senyor Felton.

—Res del que fa la meva germana no em sorprèn realment, sabeu? Voleu dir que la reserva era buida, que no hi havia ningú?

—No. No és ben bé això el que vull dir, senyor Felton. Tant de bo ho fos! Tant de bo tingués aquest caire tan agradablement humà i natural! No sabeu què content estaria si haguéssim descobert que la vostra germana i el seu marit eren un parell de vividors intel·ligents i sense escrúpols que havien aconseguit d’estafar al govern onze milions de dòlars. Això fóra reconfortant, comparat amb la realitat. Perquè el que passa, senyor Felton, és que no sabem si la reserva és buida o plena, perquè no hi és.

—Què dieu?

—Senzillament això. La reserva no hi és.

—Vejam, vejam —va fer somrient el senyor Felton—. La meva germana és, tanmateix, una dona extraordinària, però tot i això no la crec capaç de desaparèixer amb tres-centes vint hectàrees de terreny a l’esquena. No és el seu tarannà.

—No trobo encertat el vostre acudit, senyor Felton, haig de confessar-vos-ho.

—No, no, és clar que no. Perdoneu. Però, és tan absurd el que em dieu! Com pot ser que una propietat de tres-centes vint hectàrees, de cop i volta deixi de ser on era? Suposo que això formaria un forat immens!

—Si els diaris ho sabessin, el forat encara seria més gros. I els seus sarcasmes foren pitjors que els vostres, senyor Felton.

—Per què no proveu d’explicar-vos? —digué Felton.

—Ho provaré. Provaré no pas d’explicar-me, sinó simplement de descriure el que ha passat. Veureu. La reserva era situada al Parc Nacional de Fulton: una zona un xic feréstega, semirodona, amb molts pujols i plena d’arbres. Estava absolutament rodejada d’una tanca de filferro, amb soldats armats que guardaven tots els accessos. Jo mateix vaig voler acompanyar els nostres observadors: el general Meyers, dos metges de l’exèrcit, Gorman el psiquiatra, el senador Totemwell de la Comissió de les Forces Armades, i Lydia Gentry, la pedagoga. Travessàrem el país en avió i els seixanta darrers quilòmetres els vam recórrer en dos cotxes oficials.

S’arriba a la zona reservada a través d’un camí fangós. El soldat que hi havia al final d’aquest camí ens va fer signe que ens paréssim. La reserva era davant nostre mateix. I mentre el soldat s’apropava al primer vehicle, la reserva va desaparèixer.

—Així? —la veu de Felton era tot just un murmuri—. Sense cap soroll? Sense cap explosió?

—Ni sorolls ni explosions. Davant nostre hi havia un bosc, i un moment després només hi havia una enorme extensió grisa de no-res.

—No-res? El no-res és una paraula. Vau entrar-hi?

—Ho vam provar. Els millors homes de ciència dels Estats Units han provat d’entrar-hi. Jo no sóc valent, senyor Felton, us ho ben juro; però vaig reunir el coratge suficient per gosar d’apropar-me a la línia del que havia estat el bosc i tocar aquella superfície grisa. Era dura. I freda. Tan freda que, en tocar-la, va escaldar-me aquests tres dits.

Eggerton va posar la mà davant els ulls de Felton.

—Aleshores em vaig espantar. I no he deixat d’estar-ne, d’espantat. —Felton va fer un lleu signe afirmatiu—. Tinc por, autèntica por —sospirà Eggerton.

—No cal que us pregunti si heu intentat altres coses, és clar.

—Ho he intentat tot, senyor Felton… Fins he intentat —m’avergonyeixo de dir-ho— de fer ús d’una petita bomba atòmica. Hem fet intents raonables, però també hem fet bestieses. Hem passat moments de veritable pànic. I ho hem provat tot.

—I a desgrat de tot ho heu mantingut en secret?

—Fins ara, senyor Felton.

—Avions?

—Des de dalt és impossible de veure res. Només com si una mena de boira espessa cobrís tota la vall.

—I els especialistes, què en pensen?

Eggerton va somriure i va moure el cap.

—No saben què pensar. Heus-ho aquí. Al principi alguns deien que es tractava d’una mena de força magnètica. Però les matemàtiques, en aquest cas, no serveixen per a res. I després hi ha la qüestió del fred. Aquell fred terrible! Jo m’embolico, és clar. Però els savis i els matemàtics també s’emboliquen. Tant com jo, senyor Felton. No puc més, sabeu? Per això vaig demanar-vos de venir a Washington a parlar amb nosaltres. Vaig pensar que potser vós en sabríeu alguna cosa.

—Potser —digué Felton movent el cap.

Eggerton va semblar que es revifava. Va remoure’s al seient, excitat. Tremolava d’impaciència. S’abraonà endavant empès per l’atenció i obrí uns ulls com taronges. Felton va treure’s una carta de la butxaca.

—És de la meva germana —va dir.

—Però si m’heu dit que no rebíeu carta d’ella des de fa un any!

—Vaig rebre-la fa gairebé un any —replicà Felton amb una certa tristesa a la veu—. Però no l’he oberta. M’envià aquest sobre segellat amb una carta breu en la qual només em deia que es trobava bé, que era molt feliç i que l’altra carta la llegís només quan fos absolutament necessari. La meva germana és així. I, a més a més, ens assemblem força. Suposo, és clar, que és absolutament necessari llegir-la, ara, no trobeu?

El secretari d’Estat va fer uns violents moviments afirmatius amb el cap però no va dir res. Felton va obrir la carta i la llegí en veu alta.

12 de juny de 1964

Molt estimat Harry:

Fa vint-i-dos anys que no ens hem vist. Massa temps, per a dues persones que s’estimen i s’avenen com nosaltres dos. I ara que t’ha semblat imprescindible llegir aquesta carta, el més probable és que ens caldrà resignar-nos a no veure’ns mai més. He sabut que tens dona i tres fills, meravellosos tots quatre. Això encara és més dur: pensar que no podré veure’ls ni conèixer-los mai.

El que m’entristeix és això. Només això. Per la resta, pots ben creure que tant en Mark com jo som feliços; i estic segura que ho comprendràs fàcilment.

Pel que fa a la barrera —sé que hi és, ara allà, altrament no hauries obert aquesta carta—, pots dir-los-hi que és absolutament inofensiva i que no farà mal a ningú. És impossible de fer res per travessar-la perquè es tracta d’una força negativa: te’n diré alguna cosa més, però, de segur que no sabré explicar-t’ho gaire millor. Ben cert que els nois podrien traduir-t’ho a un llenguatge intel·ligible, però vull que aquest informe sigui el meu informe: no el d’ells.

De fet, és ben estrany, això. Els nois. Continuo parlant d’ells com si encara fossin criatures, quan en realitat els infants som nosaltres i els adults són ells. Malgrat tot, és ben cert que han conservat les millors qualitats infantils: aquella netedat i puresa que tan aviat es perden en el món exterior.

I ara caldrà que et parli dels resultats de la nostra experiència, o almenys d’alguns. Sí, tanmateix només podré parlar-te d’alguns resultats, Harry, perquè m’és impossible de narrar-te la història de les dues dècades més extraordinàries que l’home hagi conegut mai. Tot el que hem viscut és alhora increïble i perfectament vulgar. Vam fer-nos càrrec d’un grup d’infants meravellosament dotats, i vam omplir-los d’amor, els oferirem seguretat i vam ensenyar-los la veritat; tot amb tot crec que ha estat l’amor l’aspecte més important, i de bon tros. Al llarg del primer any quedaren excloses del grup les parelles que no eren prou capaces de donar-se als infants del tot. Tanmateix no era gens difícil de donar-se i estimar-los. I a mesura que passaven els anys esdevenien els nostres fills, en el sentit més profund del terme. Els infants que naixien de les parelles residents, s’unien senzillament al grup. Ningú no tenia un pare o una mare; havíem compost una societat en el si de la qual tots el homes eren els pares de tots els infants, i totes les dones eren les seves mares.

No, no va ser gens fàcil, Harry. Nosaltres, els adults, vam haver de lluitar contra nosaltres mateixos, i fer la pròpia autocrítica constantment, i canviar-nos per dintre… I fins i tot fer-nos malbé les entranyes fins a arrencar les arrels del més petit egoisme, per tal de poder oferir als infants un ambient com mai no n’hi havia hagut d’altre, un entorn fet de veritat, fet de seguretat i de seny; un entorn que no existeix enlloc del món.

Què et diré d’aquell infant indi dels Estats Units que va compondre, quan tenia cinc anys, una esplèndida simfonia? O d’aquells altres dos menuts —un bantu i una italianeta— que, a sis anys, construïren un aparell per a mesurar la velocitat de la llum? Et creuràs que nosaltres, els adults, vam escoltar sense gosar respirar com aquests bordegassos de sis anys ens explicaven que, atès que la velocitat de la llum és arreu una constant que no rep cap influència del moviment dels cossos, és impossible de mesurar la distància entre les estrelles comptant per anys-llum perquè aquesta dimensió és diferent en el nostre pla d’existència? I no me’n facis massa cas, perquè sóc conscient que m’explico molt malament. En totes aquestes qüestions em sento com un immigrant analfabet quan el seu fill ha pogut, per fi, començar a anar a escola i assimilar, al marge del pare, totes les meravelles del coneixement i de la ciència. Comprenc alguna cosa, però tan poca cosa!…

No em veig pas amb cor d’explicar-te, una darrera l’altra, totes les meravelles que m’han fet descobrir aquests infants a l’edat de sis, set, vuit o nou anys… i no puc deixar de pensar en aquelles pobres criatures, torturades i nervioses, amb coeficients intel·lectuals de cent seixanta o més alts! Els pares van pel món exhibint-los com fenòmens extraordinaris, presumint de llurs qualitats, però alhora lamentant i queixant-se que el destí no els hagi donat fills més normals. Doncs, bé! Els nostres infants ho eren, de «normals». I continuen essent-ho! Potser són els primers infants normals que han existit mai sobre la terra! Només que els sentissis riure o cantar una vegada ho entendries de seguida. Si poguessis veure com són d’alts, i forts, i bells, i àgils!… Et ben juro que mai no havia vist una qualitat humana tan perfecta. Mai!

I a desgrat del que et dic, estimat Harry, estic ben segura que moltes coses seves t’escandalitzarien. Gairebé a tothora naveguen d’una banda a l’altra completament nus. El sexe, per a ells, mai no ha estat un problema, sinó un fet natural i agradable. Se’n serveixen i en gaudeixen amb la mateixa senzillesa com nosaltres estimem un bon plat o un bon glop de vi. I amb més naturalitat, ben cert, perquè no han sabut mai què és la golafreria i no coneixen les úlceres ni en el cos ni en l’esperit. Es besen i es fan carícies i fan tota una colla de coses que el món considera reprovables, inconvenients, obscenes…, però tot el que fan ho fan amb una gràcia infinita i una profunda joia. Sense cap malícia, ben cert, perquè ignoren què és la malícia. Estic segura que et preguntaràs si tot això és possible, Harry; però aquesta ha estat la meva vida en els darrers gairebé vint anys. Estic vivint amb nois i noies que no tenen maldat ni malalties, que poden semblar pagans o déus, segons quin sigui el teu punt de vista.

Però la història d’aquests infants i de la seva vida quotidiana l’explicarem a tothom quan arribi el moment. Per ara, tot el que t’he dit només vol demostrar una cosa: que són éssers extraordinaris i amb unes qualitats i capacitats que ningú no pot ni somiar. En Mark i jo mai no hem dubtat dels resultats de la nostra experiència. Teníem la certesa que si érem capaços d’organitzar i bastir un ambient centrat sobre el futur, els infants anirien més enllà que qualsevol infant de l’exterior. A set anys resolien ja fàcilment problemes científics que només són abordats a nivell superior o universitari. Però això ja ens ho pensàvem, i ens hauríem sentit terriblement decebuts si hagués passat altrament. El que esperàvem era una altra cosa. El que esperàvem era l’insòlit: l’eclosió total de l’esperit humà, que el terrible llast del món exterior no deixava surar.

I un dia l’insòlit arribà. Va començar per un petit xinès, quan érem a l’any cinquè de la nostra experiència. Després va ser un americà, més tard un birmà. Però, encara que sembli estrany, ningú no va entendre que passés res d’extraordinari, ni vam copsar l’abast real del fet, fins al cap de dos anys: quan ja teníem cinc casos.

Era un dia que en Mark i jo ens passejàvem pel parc, ho recordo amb tot detall: un dia californià deliciós, clar, fresc, net. En un giravolt d’un dels passeigs vam topar amb un grup d’infants asseguts a la gespa. Potser eren una dotzena. N’hi havia cinc que seien en cercle, amb un sisè al mig. Els caps gairebé es tocaven. Hi havia rialles suaus i mostres d’alegria evidents. La resta dels infants seguien l’escena a uns tres metres de distància, també asseguts.

En arribar nosaltres, els nois del segon grup van posar-se els índexs sobre els llavis demanant-nos silenci. Ens vam quedar allà, sense dir una paraula. Al cap de deu minuts, la menuda que seia enmig del cercle va fer un salt i començà a cridar tremolant d’alegria: «Us he sentit! Us he sentit! Us he sentit!». Hi havia en el seu to de veu l’expressió d’un veritable triomf: la seva actitud era la de l’infant que acaba de realitzar una cosa d’importància decisiva. Mai a la vida no havíem sentit un crit de triomf semblant: ni entre els nostres infants. Aleshores, tots els altres se li acostaren i la cobrien de petons i abraçades, tot saltant i ballant al seu voltant. Nosaltres ho miràvem tot sense massa sorpresa: ni tan solament no ens sentíem excessivament encuriosits. Perquè era, tanmateix, la primera vegada que ens trobàvem davant un fet que ultrapassava les nostres previsions i fins i tot la nostra comprensió, però val a dir també que estàvem preparats des de feia temps per acceptar qualsevol esdeveniment d’aquest tipus.

Quan els infants se’ns acostaren per tal de rebre la nostra felicitació, vam limitar-nos a fer que sí amb el cap, a somriure i a dir-los que era meravellós. «Ara em toca a mi, mare —va dir-me un petit senegalès—. Gairebé em surt, ja. I ara que n’hi haurà sis per ajudar-me, em serà més fàcil, oi?». «Esteu contents de nosaltres, veritat?», va fer un altre.

Vam assegurar-los-hi que estàvem molt contents, que allò era molt ferm, i vam esquivar discretament qualsevol altra pregunta. Després, al vespre, en Mark va reunir els nostres companys per explicar-los-hi el que havíem vist.

—La setmana passada vaig presenciar una escena semblant —digué Mary Heugel, la nostra professora de semàntica—. Però estaven tan embadalits que no em van veure.

—Quants eren? —preguntà Goldbaum amb els ulls mig clucs per l’atenció.

—Tres. El que feia quatre s’estava al mig i els caps es tocaven. Vaig suposar que era un dels seus jocs i no en vaig fer gaire cas.

—No fan res per amagar-ho —va dir algú.

—No —vaig dir jo—. Es creuen que ja ho sabem.

—No parlava ningú —afegí en Mark—. N’estic cert.

—I malgrat això, escoltaven, sentien alguna cosa —vaig dir jo—. Reien com si es tractés d’una broma divertida, o com riuen els infants quan juguen al seu joc preferit.

Va ser el doctor Goldbaum el qui va trobar la clau del misteri. Greument i seriosa va dir:

—Jean, tu sempre has dit que érem capaços d’obrir aquella zona mental inaccessible i immensa que hi ha en nosaltres i que ens té barrada la societat. Doncs, bé: crec que els nostres infants l’han oberta. Crec que estan aprenent a escoltar i a sentir els pensaments.

Va fer-se un llarg silenci. Després Atwater, un dels nostres psicòlegs, declarà neguitós:

—No m’ho crec. No m’ho puc creure, vaja. He investigat totes les proves i he llegit tots els treballs i tots els informes que han estat publicats sobre telepatia; també he analitzat el material de Duke i tota la resta. I sé prou bé, com tots vosaltres, que les ones del cervell són tan febles que seria tanmateix fantàstic de pensar que poden esdevenir un mitjà de comunicació.

—Hi ha també el factor estadístic —la intervenció era de Rhoda Lannon, la matemàtica—. Si en l’home hagués existit de debò aquesta facultat, encara que fos només potencialment, alguna vegada se n’hauria donat almenys un cas. Em sembla totalment obvi.

—I qui diu que no s’ha donat? —digué Fleming, un dels historiadors—. Qui seria capaç de dir-nos quants telèpates poden haver-hi entre tota aquella gent fuetejada, penjada o cremada per bruixeria al llarg dels segles?

—Em penso que estic d’acord amb el doctor Goldbaum —declarà en Mark—. Els infants estan esdevenint telèpates. I no perquè em digui res ni la prova històrica ni, per descomptat, la prova estadística. El que compta, aquí, és l’ambient. La història no ha conegut mai una situació com la nostra: mai ningú no havia educat uns infants extraordinaris com els nostres en un ambient extraordinari com aquest. A més a més, és molt possible —més que possible, probable— que la telepatia sigui una facultat que, o bé es desenvolupa durant la infantesa, o queda bloquejada per sempre més. Suposo que el doctor Haenigson em farà costat si afirmo que les repressions mentals són molt freqüents en els infants.

—Molt més encara —contestà el doctor Haenigson, el nostre cap de psiquiatria—. Jo aniria més lluny. En la nostra societat cap infant no escapa a la necessitat d’interposar barreres mentals constants entre ell i el món. Sectors sencers de la ment queden bloquejats des de la primera infantesa. És una regla constant en la societat humana.

El doctor Goldbaum ens fitava amb una mirada estranya. Jo anava a dir alguna cosa, però vaig imposar-me silenci. Al cap d’uns minuts el doctor Goldbaum va dir:

—M’agradaria de saber si entenem ben bé el que hem fet. Què és l’ésser humà? És la suma de tota una colla de records tancats dins el seu cervell; un conjunt de records l’estructura dels quals es fa complexa i es perfecciona més i més a cada nova experiència. No sabem encara l’abast que pot tenir aquesta nova facultat que els nostres infants sembla que han començat a desenvolupar; però imagineu per un moment que els permeti de participar a tots en la totalitat de les seves experiències. Què pot suposar, això? Per descomptat que entre ells no podrà haver-hi mai més mentides, ni enganys, ni necessitat de racionalització, ni secrets, ni sentiments de culpabilitat, ni vergonya. Però per descomptat, que suposarà també molt més que tot això.

Va interrompre’s un moment per mirar-nos. Ho començàvem a entendre. Em recordo de les meves pròpies reaccions en aquell moment: admiració, sorpresa, alegria… però també angoixa. Un sentiment tan intens i tan punyent que va omplir-me els ulls de llàgrimes.

—Veig que ho compreneu —prosseguí el doctor Goldbaum—. Mireu. Jo sóc força més vell que qualsevol de vosaltres. He tingut ocasió de conèixer i de viure els anys pitjors i més terribles de la història de la humanitat. Quan vaig haver de veure totes aquelles monstruositats em preguntava: què és la humanitat? Serà tanmateix alguna cosa més que un simple accident, un atzar produït per la commoció de l’estructura molecular? Un fet fortuït i d’insòlita complexitat? Estic segur que tots vosaltres us heu fet la mateixa pregunta. Qui som? On anem? Quina és la nostra manera de viure? On és el seny o la intel·ligència d’aquests pocs grams de carn malalta, que es passa la vida lluitant en contra del món i d’ella mateixa? Matem, torturem i destruïm com no ho fa ni ho fa fet mai cap altra espècie. Exaltem el crim, la falsedat, la hipocresia i la superstició; fem malbé el nostre propi cos amb drogues i aliments nocius; enganyem els altres i ens enganyem nosaltres mateixos. I només sabem respirar odi: odi per cada àtom del nostre cos.

Però avui s’ha esdevingut un fet nou. Si cadascun d’aquests infants pot llegir realment en el pensament dels altres, tots tindran només una sola memòria que serà la de tots. Compartiran cadascuna de les seves experiències, dels seus coneixements i fins i tot dels seus somnis. I així esdevindran immortals. Perquè quan un dels infants mori n’hi haurà un altre que s’afegirà al conjunt, i després un altre, i un altre, i un altre. La mort deixarà de tenir sentit, i perdrà tot el seu horror sinistre. La humanitat, aquí, entre nosaltres, començarà a realitzar el seu veritable destí, començarà a esdevenir un tot, una meravellosa unitat: farà realitat, gairebé paraula per paraula, allò que deia el vostre poeta John Donne, el qual intuïa, com a tots ens ha passat alguna vegada al llarg de la nostra vida, que no pot ser veritat que cada home sigui una illa. Hi ha hagut mai un home, capaç de pensar, que no hagi entrevist com entre ombres que la humanitat no pot ser res més que una unitat? No ho crec pas, francament. Hem viscut com entre tenebres, cadascun de nosaltres fent front a l’existència només amb el pobre cervell, per acabar morint i emportant-se amb ell tots els records d’una vida. No és gens estrany que hàgim aconseguit tan poques coses. L’estrany és, al contrari, haver-ne aconseguit tantes. Però podeu estar ben segurs que tot el que hem arribat a conèixer, que tot el que hem arribat a fer no té cap mena d’importància al costat del que seran capaços de realitzar i d’arribar a crear aquests infants.

Com pots veure, Harry, el vell professor ho havia comprès tot des del començament. Perquè tanmateix no era més que el començament. Al cap dels dotze mesos següents, van quedar units tots i cada un dels nostres infants telepàticament als altres. I al llarg dels anys tots els infants que naixien a la reserva aprenien dels altres la manera de vincular-se al conjunt… Només els adults vam quedar-ne exclosos per sempre més. Nosaltres representàvem el passat, ells representaven el futur: la seva vida es desenvolupava al marge de les nostres, tot i que ells sí que podien llegir els nostres pensaments, i no se n’estaven pas. Però no podíem veure’ls ni sentir-los en nosaltres com entre ells es veien i se sentien.

Ja no sé ni com parlar-te dels anys següents, Harry. En el si de la nostra petita zona de reserva, resguardats del món, l’home esdevenia el que estava destinat a ser; però només sé explicar-t’ho, ja ho veus, de manera massa imperfecta. M’és molt difícil d’imaginar (i amb més motiu d’explicar) què experimenten els infants. Cadascun d’ells viu en el cos dels altres trenta-nou companys, cadascun té la seva pròpia personalitat i la de tots els altres, alhora que tots els altres són una part integrant de la seva pròpia personalitat. I estant cadascú en tots els altres, tots viuen alhora i sempre com a home i com a dona. Potser podrien explicar-t’ho els infants? No ho sé pas, ja que segons sembla aquesta transformació cal que es produeixi abans de la pubertat, i quan es produeix els infants l’accepten com una cosa ben normal i natural. De fet, ho accepten com la cosa més simple i natural del món. Som nosaltres els qui vivim d’esquena a la naturalesa! De fet ells no han arribat a entendre mai com podem suportar la nostra soledat, ni com podem viure sabent que la mort ha de representar, per a nosaltres, l’extinció definitiva.

Als infants va costar-los una mica d’arribar a llegir els nostres pensaments. Sort d’això! Al principi només podien comunicar-se quan els seus caps estaven en contacte físicament. De mica en mica van anar aprenent a dominar la distància, però fins als quinze anys no aconseguiren de penetrar en la ment de qualsevol home de la terra. Gràcies a Deu! A quinze anys els infants estaven ja prou preparats per acceptar tot el que descobrien. Abans d’aquesta edat, els seus descobriments haurien pogut matar-los.

Vull parlar-te dels dos nois que van morir d’accident, l’un als nou anys i l’altre als onze. És tot un exemple. No va haver-hi, em pots ben creure, grans manifestacions de dol. A tots els seus companys va saber-los greu, això sí; però no era en absolut dolor o angoixa el que experimentaven. No hi havia plors, ni llàgrimes… ni aquella sensació que s’havia produït una pèrdua irreparable. La mort, per a ells, és un fet radicalment diferent: res més que la simple desaparició del cos; l’esperit és immortal, perquè sobreviu en els altres de manera conscient. Quan els adults vam parlar d’alçar una tomba per als dos difunts, amb una làpida que servís de memorial, els infants van limitar-se a somriure. No hi veien pas cap inconvenient, ens digueren; ho acceptaven si de debò ens servia a nosaltres d’algun consol. Però el doctor Goldbaum morí no gaire temps més tard i aleshores sí que el dolor fou profund i terrible: perquè era la nostra mort la que havia afectat al vell professor.

Exteriorment, cadascun d’ells conserva la seva pròpia personalitat, els seus trets característics, les seves peculiaritats i maneres de fer. Els nois i les noies fan l’amor sense cap tipus d’inhibició, però les seves experiències personals són compartides per tots. Ho pots entendre, això? Jo, no, paraula! Tot és tan diferent, per a ells…! Només la devoció i la dedicació total d’una mare envers el seu fill pot comparar-se d’alguna manera a l’amor que es tenen els uns als altres. Però també en aquest cas les coses són diferents, entre ells. El seu amor té un sentit molt més profund que no pas l’amor maternal.

Abans de la transformació, sovint apareixia la petulància pròpia de l’edat, s’enfadaven, es burlaven els uns dels altres. Després, mai més no hi ha hagut el més petit enfrontament ni la més mínima topada. Quan algun d’ells té dificultats —i faig servir les seves mateixes paraules—, els altres l’ajuden a retrobar-se; quan algú es posa malalt, el curen. A partir de l’any novè, les malalties van desaparèixer; bastava que tres infants unissin les seves ments per identificar-se amb el malalt i guarir-lo.

Suposo que entens, Harry, que faig servir aquestes expressions perquè no en disposo d’altres. Sóc ben conscient que les meves paraules diuen molt poca cosa. Després de tants anys de viure amb els infants nit i dia, tot just intueixo (i de lluny) el que pot ser la seva vida. Sé molt bé com són exteriorment: lliures, sans i feliços com mai cap home no ho ha estat abans. Però la seva vida interior continua sent un misteri.

Un dia ho discutia amb una de les noies, Arlene, una mossa simpàtica i riallera que vam trobar en un orfenat d’Idaho. Tenia aleshores catorze anys. Parlàvem de la personalitat. Jo li deia que no entenia massa bé com li era possible de viure i treballar individualment, sent alhora una part integrant de tantes altres persones que, per la seva banda, formaven també part d’ella mateixa.

—Però jo continuo sent jo, Jean, i mai no podria deixar de ser-ho.

—Però, els altres també són tu?

—És clar. I jo sóc ells.

—Però, qui comanda el teu cos?

—Jo, naturalment.

—I què passaria si els altres volguessin dirigir-lo ells?

—Per què haurien de voler-ho?

—Suposa’t que fessis alguna cosa que ells desaprovessin —vaig dir lamentablement.

—I com podria fer-ho? És que tu pots fer coses que desaproves?

—Em temo que sí. En sóc molt capaç. I ho faig.

—No ho entenc. Si són coses que desaproves, per què les fas?

Aquestes discussions sempre acabaven igual. Nosaltres, els adults, només tenim les paraules per comunicar-nos. Ells, en canvi, a partir del desè any havien elaborat ja uns mètodes de comunicació tan superiors a les paraules, com les paraules poden ser-ho en relació amb els signes muts dels animals. Si un dels infants observava alguna cosa, no li calia pas descriure-la als altres: perquè els altres també l’observaven a través dels seus mateixos ulls. Fins i tot quan dormien somniaven junts.

Però, en fi, Harry. Tu deus tenir els teus propis problemes, i jo podria continuar així hores i més hores sense aconseguir mai de descriure’t uns fets que em depassen totalment. Em sembla que el millor que puc fer és limitar-me a explicar-te el que ha passat, que és allò que inevitablement havia de passar. Breu, que quan els infants tenien deu anys havien après ja tot el que nosaltres sabíem, tot el que podíem ensenyar-los-hi. De fet ensenyàvem a un esperit únic: l’esperit de quaranta infants prodigiosos, la intel·ligència dels quals havia trencat totes les cadenes, havia superat totes les traves i repressions; un esperit tan racional, tan pur i tan àgil que, per als infants que el componien, nosaltres només podíem ser objecte d’afectuosa commiseració.

Entre nosaltres hi ha l’Axell Cromwell, el nom del qual no et serà desconegut. És un dels físics més importants del món actual, i un dels principals responsables de la primera bomba atòmica. Després de la guerra va venir a viure amb nosaltres, com el qui va a viure en un convent: per fer penitència. Ensenyava física als infants, junt amb la seva dona. Al cap de vuit anys, eren els infants els qui ensenyaven física a Cromwell. I un any més tard Cromwell ja era incapaç de seguir els seus raonaments matemàtics. Quant al seu simbolisme, era evident que estava lligat a la seva pròpia estructura mental i ens resultava a tots absolutament intel·ligible.

Vet aquí un exemple. En un dels extrems del nostre camp de beisbol hi havia una pedra que potser faria més de deu tones. (En aquest sentit cal que et digui que les facultats atlètiques i les reaccions físiques dels infants són gairebé tan notables com la seva extraordinària capacitat intel·lectual. Han batut tots els rècords esportius en tots els terrenys, i sovint han arribat a superar les marques mundials per més d’un terç. No sé si t’ho creuràs, però els he vistos deixar endarrere els nostres millors cavalls de curses. Es mouen amb tanta rapidesa que, al seu costat, tots nosaltres semblem tortugues. I els agrada el beisbol d’una manera especial).

Però tornem a la pedra. Havíem parlat més d’una vegada de volar-la o arrossegar-la amb un dels nostres tractors, però mai no ho havíem arribat a fer. Un dia, de cop i volta, ens vam trobar que la pedra ja no hi era. Al seu lloc només hi havia una pila de sorra vermellosa que el vent aplanava ràpidament. Vam preguntar als infants què havia passat, i ens digueren que havien reduït la pedra a pols; i ho deien amb tanta de simplicitat com si s’hagués tractat d’apartar un palet de riu d’una puntada de peu. Com s’ho havien fet? Doncs, senzillament, havien afluixat l’estructura molecular de la pedra que, en perdre la seva consistència, havia esdevingut pols.

Això és el que van explicar-nos, i no cal que et digui que no vam entendre res. És clar que també volien mostrar a Cromwell de quina manera només amb el pensament era possible d’aconseguir un resultat com aquell, però puc assegurar-te que Cromwell era tan incapaç de seguir els seus raonaments com qualsevol de nosaltres.

Més coses, encara? Van construir una central atòmica que ens dóna tota l’energia que necessitem. Han instal·lat en els nostres cotxes i camions el que ells anomenen «camps lliures», i ara tots els vehicles poden volar amb la mateixa facilitat que corren per terra. El poder mental dels infants els permet de penetrar en els àtoms, de reordenar els electrons, de transformar els elements al seu gust. I tot això és, per a ells, tan elemental, que tot just semblen petits jocs de prestidigitació destinats a divertir-los o a enlluernar-los.

Ja saps una mica, doncs, com són els infants. Ara cal que et digui coses que has de saber.

Quan els infants arribaren als quinze anys vam celebrar a la reserva una assemblea general. En aquell moment eren cinquanta-dos. Perquè cal tenir present que tots els infants nascuts dels membres de l’equip s’havien unit al grup i havien crescut amb ell, tot i que els coeficients intel·lectuals fossin inicialment inferiors. L’assemblea tingué un caràcter molt seriós, ja que trenta dies més tard havien d’entrar a la zona reservada els observadors del govern. Michael, nascut a Itàlia, va parlar en nom de tots els infants. Per dir el que volen dir, amb una sola veu en tenen prou.

Començà dient-nos com ens estimaven i com valoraven tot el que havíem fet per ells exercint de pares i mestres alhora.

—Us devem tot el que tenim i tot el que som —va dir—. Sou els nostres pares, sou les nostres mares, sou els nostres mestres… i us estimem molt més del que sabríem explicar-vos. Fa molts anys que som conscients de la vostra paciència, del lliurament total de vosaltres mateixos, perquè hem penetrat els vostres pensaments i coneixem els vostres patiments, els vostres dubtes, els vostres temors constants. També hem penetrat el pensament dels soldats que guarden la nostra reserva. Penseu que les nostres facultats no han deixat de créixer ni per un moment, i avui som capaços de penetrar en la ment de tots els homes que viuen sobre la terra.

Coneixem tots els detalls d’aquest experiment des del nostre any setè. Sabem per què sou aquí i quin és l’objectiu que perseguiu, sabem també per què hi som nosaltres, i hem reflexionat molt sobre el nostre futur. També hem procurat d’ajudar-vos, precisament perquè us estimem tant. Hem fet el possible per alleugerir-vos de la vostra càrrega feixuga, per dissipar les vostres angoixes, per conservar-vos tan sans com ens ha estat possible, per calmar aquell insuportable malestar fet d’angúnies i malsons del qual vosaltres en dieu dormir. També hem fet tot el que hem pogut perquè us uníssiu a nosaltres, però aquí sí que hem fracassat. Aquest sector del cervell on neixen les nostres facultats mentals cal que es desvetlli abans de la pubertat; si no els teixits canvien i les cèl·lules cerebrals perden tot el seu potencial evolutiu. (El cervell queda, aleshores, tancat per sempre més sense remei). Això és el que més ens entristeix: perquè vosaltres ens heu llegat l’herència més meravellosa de la humanitat i nosaltres no hem estat capaços de donar-vos res a canvi.

Jo el vaig interrompre.

—No és pas veritat, això. Vosaltres encara ens heu donat més que no pas nosaltres.

—Potser sí —afegí en Michael—. En qualsevol cas, gràcies per dir-nos-ho. Però sigui com vulgui, la veritat és que ara els quinze anys s’han acabat i d’aquí un mes vindran els observadors.

Vaig moure el cap.

—No. Cal impedir-ho.

—I què us passarà, aleshores, a vosaltres? —va preguntar en Michael mirant-nos un per un.

Entre nosaltres, els grans, n’hi havia que ploraven. Cromwell va dir:

—Nosaltres som els vostres mestres, som els vostres pares, però sou vosaltres els qui heu de dir-nos què cal fer. Sabeu que és així.

En Michael va fer que sí amb el cap; després d’un moment va dir-nos què havien decidit. Calia mantenir la reserva. Jo havia d’anar-me’n a Washington, junt amb en Mark i el doctor Goldbaum, i compondre-me-les per obtenir un nou termini. Més endavant ells sortirien en grups i anirien pel món recollint nous infants per educar-los a la reserva.

—Però, per què heu de portar-los aquí? —preguntà en Mark—. Podeu arribar a qualsevol lloc on siguin, penetrar en les seves ments i fer que esdevinguin una part més de vosaltres mateixos.

—Però ells no poden arribar fins a nosaltres —va dir en Michael—. Almenys de moment. Estarien sols, serien intel·ligències fragmentades. I què penseu que faria la gent de fora, la gent del vostre món, amb uns infants com aquests? Què és el que els ha passat, al llarg de la història, als qui deien que sentien veus i als qui hom acusava d’estar posseïts pel dimoni? Potser alguns els van fer sants, però la majoria els van portar a la foguera.

—No podeu protegir-los? —va demanar algú.

—Algun dia podrem fer-ho, de segur. Però no pas ara. Som massa pocs. Primer caldrà educar molts altres infants aquí: centenars d’altres infants. Després serà el moment de crear altres zones de reserva com aquesta. Tot això demana temps: molt de temps. El món és molt gran i els infants que hi ha són innombrables. Cal anar amb compte. La gent va pel món submergida en un univers de por, i això els farà més por que qualsevol altra cosa que hagin conegut abans. Es tornarien bojos de por i només se’ls acudiria una cosa: matar-nos.

—I els nostres infants no podrien defensar-se —va afegir el doctor Goldbaum tranquil·lament—. No són capaços de fer patir cap ésser humà i menys encara de matar-lo. El bestiar i els nostres gossos vells són una cosa, però…

(Aquí el doctor Goldbaum es referia a un costum que els infants havien imposat a la reserva. Teníem gats i gossos entre nosaltres que, quan envellien o agafaven qualsevol malaltia inguarible, els infants els feien adormir plàcidament per ja no tornar a despertar-los. Després ens van demanar que els deixéssim fer el mateix amb el bestiar i l’aviram).

—… els homes en són una altra —continuava dient el doctor Goldbaum—. Ells no poden fer mal a cap ésser humà i molt menys matar-lo. Nosaltres sí que som capaços de fer el mal sabent que el fem, però aquesta és una facultat que els infants no tenen. No poden matar ni poden fer mal. Oi que tinc raó, Michael?

—Sí. Teniu raó —con vingué en Michael—. Cal realitzar la nostra tasca pacientment, lentament. Cal que el món ens ignori fins que tot estigui a punt. Em penso que necessitarem encara uns tres anys més de temps. Pots aconseguir-nos tres anys més, Jean?

—Els aconseguiré! —vaig dir jo.

—I us necessitarem a tots, és clar; necessitarem l’ajut de tots vosaltres com mai. Tot i això, no farem res per retenir ningú contra els seus desigs, no cal dir-ho. Però us necessitem com sempre us hem necessitat. Confiem en vosaltres, us estimem… i us preguem que no ens deixeu.

* * *

Ens hem quedat tots. I suposo que la nostra decisió no et sorprèn, veritat, Harry? Gens. Com podria cap de nosaltres haver abandonat els infants, com podrà ningú deixar-los mentre ens quedi una engruna de vida?

Em queda molt poca cosa per dir-te, ja. Vam obtenir els tres anys de coll. El que ha passat després ja ho saps. Pel que fa a la barrera grisa que hi ha al nostre voltant no té cap mena de complicació: procediment elemental. Això és, almenys, el que diuen els infants. Pel que he pogut entendre, no han fet més que desplaçar la reserva en el temps. No gaire, saps? Menys d’una deumil·lèsima de segon. Però el resultat és que, per a nosaltres, el vostre món existeix en el futur, separat del nostre per aquesta mínima fracció de segon. Tenim damunt el cap el mateix sol, bufen sobre nosaltres els mateixos vents i, des del nostre cantó de la barrera, veiem el vostre món inalterat. Però vosaltres no ens podeu veure. Quan gireu l’esguard envers nosaltres, el present de la nostra existència encara no s’ha produït… i en el seu lloc no hi ha res: ni espai, ni color, ni llum. Només el mur impenetrable de la no-existència.

Nosaltres podem passar del nostre món al vostre: del passat al futur. Jo mateixa vaig provar-ho quan vam fer l’assaig de la barrera. Se sent com una petita esgarrifança, com una lleu sensació de fred, però res més.

Hi ha una manera de tornar a entrar, és clar; però no et sabrà greu que no te la digui, oi?

Aquesta és, doncs, la situació, Harry. No ens tornarem a veure mai més, però puc ben jurar-te que en Mark i jo som feliços com no ho havíem estat mai. L’Home canviarà, esdevindrà aquella realitat que era el seu destí, conquerirà amb el seu amor i la seva saviesa tots els universos. Per fi la humanitat arribarà a conèixer un món sense guerres, sense odis, sense fam, sense malalties, sense mort: no era això, tanmateix, el que l’home havia somniat des de sempre? Nosaltres, Harry, tindrem la sort de viure-ho. No podem demanar res més.

T’estima molt la teva germana,

Jean

Felton va acabar la seva lectura, i un silenci llarg, molt llarg, s’arrossegà entre els dos homes.

* * *

Molta estona després el secretari d’Estat va parlar:

—Suposo que enteneu que cal fer el que sigui per trencar la barrera, veritat? Suposo que ho enteneu. Cal provar-ho una vegada, i una altra, i una altra… Fins que puguem entrar. Ho enteneu, veritat?

—Sí.

—Ara que la vostra germana ens ho ha explicat, les coses seran més fàcils.

—No ho crec —va dir Felton amb una engruna de veu—. I jo no diria que ens ho ha explicat.

—Potser no. A vós i a mi, potser no. Però posarem en marxa els grans cervells. Ells ho resoldran. Sempre ho resolen tot.

—Aquesta vegada, qui sap!

—Oh, sí! N’estic segur! —El secretari d’Estat movia frenèticament el cap amunt i avall—. Cal detenir això com sigui, ja ho enteneu, és clar. No podem pas tolerar l’existència d’aquesta mena de cosa, d’aquesta societat sense Déu, sense moral. És una amenaça. Un perill per a la humanitat sencera. Aquests nois tenien raó. Haurem de matar-los. És una malaltia. I l’única manera de guarir una malaltia és exterminar els microbis que l’encomanen. L’única manera. Cap més. Ho enteneu, veritat?