L’AFER KOVAC
Com de costum, l’assemblea anual del Directori havia estat convocada per a les nou del matí del dia 10 de desembre. Les nou del matí és una hora prou raonable per començar una jornada de treball, i el 10 de desembre havia estat elegit —i d’això ja feia un quant temps— com una mena de garantia contra la seducció de les paraules. Cadascun dels directors volia ser a casa per les festes de Nadal —o l’equivalent d’aquella època—, i per estudiar els punts de l’ordre del dia disposaven, per tant, de dues setmanes exactament i ni una hora més.
Al principi, aquesta mesura havia obligat els directors a no moure’s de la cadira durant nits senceres; de vegades les sessions es perllongaven fins al punt que els directors restaven a la sala de consells durant vint-i-quatre o quaranta-vuit hores seguides, sense prendre’s ni el temps de dormir. Però els anys no passen en va: amb el temps tot va anar ordenant-se i l’organització sistemàtica va reemplaçar la improvisació dels primer temps. Les sessions diàries s’aixecaven a les quatre en punt de la tarda, i hi havia anys que l’assemblea fins i tot podia ser clausurada un o dos dies abans de la data prevista.
Actualment, la reunió del Directori havia esdevingut una qüestió purament rutinària. A la sala del Consell, agradable i espaiosa, el gran rellotge ornamental esgranava musicalment les darreres campanades de les nou quan el darrer membre del Directori s’asseia al seu lloc. Els directors se saludaven amb un amical moviment de cap, i quan a alguns dels amics els tocava d’asseure’s de costat intercanviaven unes paraules cordials i afectuoses abans de començar. Regnava una gran tranquil·litat; ningú no es mostrava preocupat o inquiet davant la perspectiva de la llarga reunió que anava a començar.
Hi havia exactament tres-cents directors, tots ells asseguts en confortables butaques que, disposades en rengles semicirculars, donaven a la sala tot l’aspecte d’un amfiteatre de minses dimensions. Un passadís central separava la sala en dues ales i menava a una mena de pòdium central, d’uns sis metres de diàmetre, des d’on l’orador que l’ocupava podia girar-se en qualsevol direcció i veure la totalitat de l’assemblea durant el seu discurs. El nombre de tres-cents era totalment arbitrari, i havia estat adoptat després d’una colla d’assaigs i errors fins a deixar-lo fixat d’una manera estable, atès que semblava un nombre força adient per treballar; val a dir, però, que la sala era gairebé sempre mig buida. De tant en tant hom parlava de reformar l’«amfiteatre», però ningú no es decidia a fer-ho; i les butaques buides, amb el temps, van passar a ser considerades com una part de la decoració.
En la composició del Directori hi havia el mateix nombre d’homes que de dones. Ningú no podia entrar-hi abans dels trenta anys; però com que el retir era absolutament voluntari, molts dels membres passaven dels setanta anys. Les dues terceres parts rondaven la cinquantena. Atès que el Directori tenia a les mans una empresa d’abast internacional, no era d’estranyar que en el seu si hi estiguessin representades totes les nacionalitats i races del món: hi havia homes negres i blancs, homes bruns i grocs i d’altres que exhibien totes les possibles pigmentacions intermèdies. Com a les Nacions Unides —tot i que els components del Directori eren massa modestos per fer ells mateixos aquesta comparació—, el Consell tenia diverses llengües oficials (i un sistema de traducció simultània); però, de fet, l’idioma emprat habitualment, o amb més freqüència, era l’anglès.
Així, doncs, el president, que era nat a la Indoxina va obrir la sessió en anglès (idioma que, diguem-ho de passada, parlava molt bé i amb una gran facilitat); després de donar la benvinguda a tots el membres del Directori i d’anunciar que, aquell any, no hi havia cap absència, va dir:
—En començar la nostra assemblea anual —i podríem dir que això ja forma part del procediment— caldrà que abordem una qüestió moral que és, alhora, un afer legal: el problema del senyor Steve Kovac. Sempre tractem aquest punt abans de passar a l’ordre del dia, perquè tots som del parer que el problema del senyor Steve Kovac no té res a veure amb cap tipus d’ordre del dia ni és una qüestió de negocis: és, simplement, una qüestió de consciència. Un problema de consciència que ens afecta precisament a nosaltres i només a nosaltres. I deixeu-me que això us ho digui en veu baixa, perquè és un secret d’aquesta assemblea: el seu únic secret. La resta, tot el que discutim en aquestes sessions del Directori, tot el que votem, aprovem o refusem ho farem públic en acabar, ja ho sabeu. Però el món no sap res del senyor Steve Kovac; i cada any, al llarg de tots els anys de la història d’aquest Directori, hem anat acordant que el món no havia de saber res del senyor Kovac. Cada any, al llarg de tots els anys de la història d’aquest Directori, el senyor Steve Kovac ha estat la víctima d’una acció cruel i criminal comesa pels membres d’aquest Directori. Cada any, al llarg de tots els anys de la història d’aquest Directori, hem pres novament la decisió de cometre aquest crim una vegada més.
La veritat és que la major part dels membres del Directori no van commoure’s ni van tan solament reaccionar davant aquestes paraules. Però, sobretot entre els membres més joves, homes i dones, hi hagué un moviment de malestar i d’estranyesa manifestat bé fos per l’expressió de la cara o per les seves protestes incrèdules o sufocades. Els membres del Directori no eren pas gent insensible, evidentment.
—Aquest any, com sempre —va continuar dient el president—, l’afer del senyor Steve Kovac serà el nostre primer punt de discussió, ja que és impossible de passar a qualsevol altre aspecte dels nostres objectius sense haver pres una decisió sobre aquest afer. Ens caldrà decidir, com cada any, si continuem o no mantenint la nostra criminal conspiració contra el senyor Kovac.
Una dona jove, assistent per primera vegada a l’assemblea del Directori, va alçar-se completament crispada i vermella d’ira per demanar al president si podia fer-li una pregunta. El president li va atorgar la paraula.
—Haig d’entendre que parleu seriosament, senyor president —va dir—, o és que esteu emprant un llenguatge figuratiu i retòricament rocambolesc per alliçonar els nous membres d’aquest Directori?
—Hauríeu de saber, senyoreta Ramm, que en aquesta assemblea no hi té cabuda la retòrica, ni molt menys les imatges rocambolesques —va respondre el president amb un to gairebé paternalment recriminatori—. Estic parlant molt seriosament, us ho ben juro.
La jove va asseure’s novament. Va mossegar-se el llavi inferior i abaixà els ulls. Immediatament després s’alçà un home també jove.
—Digueu, senyor Steffanson? —preguntà amablement el president.
L’home tornà a asseure’s sense dir una paraula. Els consellers més vells es mostraven greus, pensatius, atents; però no gens impacients.
—No tinc cap intenció de defugir el debat i contestaré amb molt de gust qualsevol pregunta que m’adreci l’assemblea —va dir el president—. De tota manera, deixeu-me que, abans, us digui encara alguna cosa més sobre aquest enutjós afer. Hi ha dues raons que fan que, cada any, ens replantegem col·lectivament aquest problema. En primer lloc hi ha el fet del crim que hem comès per acord de l’assemblea: un crim mai no pot deixar-nos indiferents; cal que hom ens el recordi amb una certa insistència; un crim premeditat és una amenaça mortal que es dreça permanentment contra els fonaments mateixos de la moral humana més elemental… Déu ens ajudi si algun dia aconseguíssim de bandejar-lo de la consciència! Segonament tenim el cas dels nous consellers del Directori, als quals ens cal informar de l’afer del senyor Kovac. Aquest any tenim entre nosaltres set membres nous. És a ells que m’adreço, però no només a ells, ben cert. Perquè el que dic interessa a tots els meus col·legues, membres del Directori.
—Steve Kovac —va començar el president— nasqué a Pittsburgh l’any 1913. Tenia onze germans, dels quals només quatre visqueren prou temps per arribar a esdevenir adults. Això no era gens excepcional en aquells temps de misèria i d’ignorància, i si a més a més tenim present que la medicina es movia encara a uns nivells tanmateix primitius.
John Kovac, el pare de Steve Kovac, era obrer metal·lúrgic. Quan Steve tenia sis anys, a la fosa on treballava el seu pare va esclatar una vaga molt important: els obrers demanaven un augment de sou. Suposo que tots els membres del Directori saben què és una vaga, i per tant no insistiré en aquest punt.
La mare de Steve va morir durant la vaga; un any més tard el seu pare va caure dins un tanc d’acer en fusió. La senyora Kovac morí de tuberculosi, una malaltia aleshores inguarible. El cos del senyor Kovac es dissolgué en l’acer líquid. Faig esment d’aquests esdeveniments perquè tingueren una influència profunda i decisiva en el caràcter i la conducta de Steve Kovac. Orfe des dels set anys, va créixer com un animal a la jungla. Van tancar-lo en un hospici provincial, on ben aviat fou considerat com un ésser intractable i malvat. L’apallissaven a diari, li privaven el menjar i el sotmetien a tota mena de càstigs, sota l’autoritat d’uns dirigents antipedagògics, ignorants i cruels. Al cap de dos anys de viure en aquella mena d’infern, va aconseguir de fugir.
Aquests fets us donaran una petita idea del que fou la infància d’aquest home excepcional: un home infrangible d’esperit i de caràcter, un home de gran geni creatiu i incapaç de sotmetre’s davant res ni davant ningú. Malauradament, la mentalitat i la personalitat d’aquest home havien sofert un xoc, un trauma irreparable. Ha estat realitzada una anàlisi psiquiàtrica de tot aquest procés mental, i teniu una còpia de l’informe a les vostres carpetes. També hi trobareu un altre informe que descriu els sofriments i malaurances que va haver de patir Steve Kovac entre els seus nou i els seus vint-i-un anys, mentre lluitava aferrissadament per tal d’aconseguir sobreviure i arribar a l’edat adulta.
Hi ha nombrosos detalls sobre aquest període de la seva vida, detalls que hauré de passar per alt. Ja comprendreu que tindrem encara força punts a tractar, quan situem el problema en el seu context psicològic.
En aquest moment el president del Directori va fer una pausa; va beure un glop d’aigua i va donar un cop dull a les seves notes. Els membres més joves del Directori aprofitaren l’avinentesa per fitar breument l’informe psiquiàtric; els més vells no van fer cap moviment, capficats en els seus pensaments. Tot i que mai no perdia el seu interès, la qüestió els era prou coneguda.
—Als vint anys —va reprendre el president—, Steve Kovac treballava en una fundació d’acer dels afores de Pittsburgh. S’havia fet amic d’un home anomenat Emery. Aquest Emery vivia sol, sense família i sense mitjans de subsistència. Havia estat minaire i patia d’una malaltia de pulmons molt freqüent entre els de l’ofici. L’única cosa que posseïa en aquest món era una pòlissa d’assegurances de cinc mil dòlars. Kovac va acceptar de mantenir el seu amic i aquest, a canvi, l’anomenà beneficiari de la seva pòlissa. En aquells temps, a la mort del cap de casa una pòlissa d’assegurances era, tot sovint, l’única possibilitat de sobreviure.
Quatre mesos després d’aquest pacte, Emery moria. Ha corregut l’insistent rumor que Kovac va precipitar la mort del seu amic, però d’això no hi ha cap mena de prova. El que sí és cert és que aquests cinc mil dòlars foren el punt de partença de la fabulosa fortuna de Steve Kovac. Vint-i-cinc anys més tard, les seves rendes netes atenyien gairebé els tres mil milions de dòlars. Probablement era l’home més ric dels Estats Units d’Amèrica: un dels grans magnats de la indústria de l’acer i de l’alumini, que alhora controlava les grans empreses de productes químics, mines de coure, ferrocarrils, refineries de petroli i dotzenes d’empreses subsidiàries. Tenia aleshores quaranta-sis anys, l’any 1959.
La història de la seva ascensió a la riquesa i al poder és tanmateix única en la seva època. Kovac havia esdevingut un home fort, poderós, dominador… però torturat per dins, corsecat per l’insadollable desig de venjança. Volia venjar-se de la fam i de la pobresa, de tots els patiments i injustícies de la seva infantesa… Volia venjar el seu pare i la seva mare… A causa del traumatisme psicològic de la seva infantesa, el seu desig de poder esdevingué patològic. Kovac arribà a ser un paranoic. I això fou el motor del seu imperi, que anà construint sistemàticament, monolíticament. Tant li feia adquirir diaris com línies aèries, emissores de televisió o editorials… I el que posseïa ho controlava. Això li permetia de restar amagat, inconegut per al gran públic. No trobareu gaires al·lusions a Kovac en la premsa dels anys cinquanta.
És tanmateix sorprenent que a l’època dels grans trusts un imperi individual assolís una volada com la de l’imperi Kovac: indubtablement és la gran prova del seu geni creatiu, de la seva energia arrasadora. Era, ho podeu ben creure, un home ambiciós, sense escrúpols, que no coneixia ni la pietat ni la compassió. La seva regla era destruir qualsevol cosa que obstaculitzés el seu camí; i el que no aconseguia de destruir ho sotmetia a la seva voluntat d’una manera o altra. Va destruir vides, fortunes. Els paranys, la calúmnia, el joc brut formaven part de la seva estratègia contra els seus competidors; quan no podia comprar, subornar o corrompre, recorria a la violència. Corrompia individus, subornava parlaments, comprava governants. Fou així que aconseguí bastir aquella monstruosa estructura de poder i de riquesa que abastava els racons més llunyans i ignorats de la terra.
I aleshores, a quaranta-sis anys, en el cim del poder i de la glòria, va saber que tenia un càncer.
El president del Directori va fer una pausa per tal que les seves paraules produïssin l’efecte que volia. Tornà a beure un glop d’aigua. Tornà a ordenar els seus papers.
—Ara —digué després—, si m’ho permeteu, us voldria llegir un fragment del diari del doctor Jacob Frederick. Suposo que la major part de vosaltres coneix a bastament l’obra del doctor Frederick. En qualsevol cas, tothom sap, això sí, que temps enrere —força temps enrere— fou membre del nostre Directori. Deixeu-me que us recordi només que el doctor Frederick fou un del pioners en la lluita científica contra el càncer, i que la seva tasca cal situar-la no només a nivell mèdic, sinó també, i sobretot, a nivell científic. El fragment del seu diari que vaig a llegir-vos està datat el 12 de gener de 1959.
—Doctor —m’ha dit—, vull la veritat. De fet ja la sé. No sou pas el primer metge que veig. Però vull sentir-la dels vostres llavis sense retòriques.
En qualsevol cas no pensava pas amagar-li. Kovac no és un d’aquells homes als quals hom pot mentir fàcilment.
—Molt bé —li he dit—. Teniu un càncer. Un càncer inguarible. No crec que pugueu durar gaire.
—Quant?
—Fa de mal dir. Un any, potser.
—I si m’opereu?
—Això podria allargar-vos la vida un o dos anys, en cas que l’operació reïxi. Però això vol dir patir i vol dir incapacitat física.
—I no hi ha cap possible tractament?
Kovac semblava tranquil, la seva veu no tremolava. Calia un llarg entrenament, anys d’entrenament, per atènyer aquest grau d’autocontrol; però dessota la seva calma exterior ja hi endevinava un home esfereït, desesperat.
—Per ara, no.
—I tota aquesta gent que promet el guariment per mitjà de règims especials, què?
—De prometre, no costa gaire —li he dit—. Ara, us ben asseguro que no hi ha res a fer.
—Doctor —ha fet ell amb decisió—, jo no vull morir i no estic disposat a morir-me. He treballat vint-i-cinc anys per arribar on sóc. He plantat l’arbre. Ara vull menjar-ne els fruits. Sóc jove i fort i tinc al davant els millors anys de la meva vida.
Kovac, parlant així, resultava del tot convincent. Fins i tot per a mi. No té per costum de demanar les coses, ja es veu: les agafa. Refusa fins i tot el que és inevitable. Però els fets són els fets. I els teníem al davant.
—No puc fer res per vós, Kovac —li he dit—. Ho sento.
—Sí. Ho fareu —m’ha respost amb calma—. Us he vingut a veure perquè sabeu del càncer molt més del que pot saber qualsevol altre metge del món. Almenys això és el que m’han dit.
—Esteu mal informat. Cap home no pot saber més que els altres homes. Els meus coneixements i descobertes són fruit d’una tasca comuna.
—Crec en els homes, no en la multitud. Crec en vós. Per això estic disposat a pagar-vos a vós uns honoraris d’un milió de dòlars, si sou capaç d’aturar el mal i aconseguir de fer-me viure el tros de vida que em pertoca.
S’ha tret la cartera de la butxaca, i m’ha ofert un xec signat per valor d’un milió de dòlars.
—És vostre… si visc.
Li he dit que tornés demà. I porto hores i hores rumiant en tot el que un milió de dòlars podria suposar per al meu treball, per a les meves recerques, i gràcies al meu treball i a les meves recerques per a tota la humanitat. He rumiat gairebé fins a la desesperació, però amb escassos resultats. Només se m’acut una idea. És fantàstica, però Steve Kovac és un home fantàstic.
El president del directori va fer una nova pausa i va fitar interrogativament els membres més joves. L’havien escoltat amb una atenció gairebé hipnòtica. No hi hagué cap pregunta, cap comentari.
—Seguiré llegint, doncs, el diari del doctor Frederick —va dir el president.
—Doctor, si esteu disposat a vendre, jo estic disposat a comprar.
—Creieu de debò que podeu comprar la vida?
—Puc comprar el que sigui. Sempre és un problema de preu, només.
—Podeu comprar el futur? —li he preguntat—. Allà on hi ha la curació del càncer. Voleu…?
—El compraré, ja que vós esteu disposat a vendre’l —ha dit sense dubtar-ne gens. Sé molt bé amb qui tracto. Feu la vostra oferta, doctor Frederick.
I l’he feta, per més fantàstica que sigui. Li he parlat de les meves experiències i dels efectes del fred en les cèl·lules canceroses. Li he explicat que, en l’estat actual de les investigacions, encara no havia reeixit en cap cas de guariment, però en canvi he fet progressos enormes en la producció i l’aplicació d’un fred intensíssim, o bé, per dir-ho científicament, en les experiències d’hibernació dels organismes vius. Li he detallat gairebé una per una aquestes experiències, explicant-li que de primer havia començat per les granotes i les serps, sotmetent-les a baixes temperatures i suspenent després els efectes del fred per tornar-les a la vida algun temps més tard; li he explicat que després havia experimentat ja amb rates, gats, gossos i —molt recentment— simis.
Ha seguit fil per randa tota la meva informació, gairebé anticipant-se a les meves paraules.
—I com els retorneu la vida? —ha volgut saber.
—No els la retorno pas. La vida no desapareix dels seus organismes. En absència de calor, el que podríem anomenar el procés de maduració i envelliment de la vida queda en suspens, però la vida segueix existint. El temps i el moviment depenen molt íntimament l’un de l’altre; sota els efectes d’un fred intens el moviment s’alenteix i fins podria aturar-se del tot (almenys teòricament); i això val per a qualsevol tipus de moviment, fins i tot per al que es dóna en el si de l’estructura atòmica. Quan el moviment desapareix, el temps s’atura.
—És dolorós?
—Suposo que no. La transició és massa ràpida.
—M’agradaria d’assistir a un experiment.
Li he dit que en el laboratori hi tenia un simi hivernat des de feia unes quantes setmanes. Kovac ha vingut amb mi al laboratori i ha assistit a la reanimació del simi. L’experiment ha estat un èxit; l’animal no semblava pas trobar-se pitjor que abans de ser hivernat.
—I el cervell? —ha preguntat Kovac.
Jo m’he arronsat d’espatlles.
—No ho sé. Mai no he fet l’experiència amb un ésser humà.
—Però creieu que podria anar bé?
—N’estic gairebé segur. Però necessitaria renovar l’equip, perfeccionar-lo. Si pogués disposar d’alguns diners podria millorar els resultats… diguem que en una proporció considerable.
Kovac ha assentit amb el cap i ha tret el xec de la cartera.
—Aquí teniu els vostres honoraris, i carregueu-me també tot el material que calgui. Compreu tot el que necessiteu i feu-me enviar les factures. Gasteu tots els diners que vulgueu, però compreu el millor que hi hagi al mercat. No hi ha cap sostre, sense límits. I quan em desperti, quan ja hagi estat descobert el remei eficaç per guarir el càncer, afegiré un altre milió als vostres honoraris. No sóc un home generós, però tampoc no sóc mesquí quan compro el que necessito. Quan ho tindreu a punt?
—Tenint en compte la prognosi de la vostra malaltia, no podem pas anar-nos-en més enllà de cinc setmanes —li he dit jo—. Ho tindré tot a punt en aquesta data. I vós?
—Jo, també. Em caldrà resoldre un bon nombre d’afers tècnics i legals, però ho enllestiré. Tinc molts interessos, i molt importants, com segurament deveu saber, i em caldrà arranjar-ho tot. També m’ocuparé de la vostra responsabilitat des del punt de vista legals. I se n’ha anat. Probablement és el pacte més insòlit que mai ha estat establert entre un metge i el seu pacient. No puc deixar de pensar, però, en una cosa que m’obsessiona: ara disposo d’un milió de dòlars per invertir en les meves investigacions.
El president del Directori es va interrompre per a netejar-se els vidres de les ulleres. Va escurar-se la gorja i, una vegada més, ordenà els papers que tenia damunt la taula. Després continuà el seu relat.
—Com podeu veure, el pla era simple, però coherent. En aquell moment la malaltia de Kovac era inguarible, però el doctor Frederick havia trobat el mitjà de conservar-li la vida i d’aturar el mal fins al moment que la ciència no hagués descobert un remei per guarir-lo. El senyor Kovac no havia estat mai un home indecís, ni molt menys poruc. Analitzada la seva situació, va fer-hi front optant per l’única possibilitat que se li oferia. Prengué, doncs, les mesures necessàries per assegurar el desenvolupament, i fins i tot el progrés, de les seves empreses mentre durés el seu son, i perquè tornessin a les seves mans amb ple dret en el moment de despertar-se i tornar a la vida.
Altrament dit, va concentrar tots els seus interessos dispersos en un únic hòlding. Anomenà un Directori que administrés i governés aquest hòlding mentre ell no hi fos, es constituí ell mateix en president in absentia, i va posar la direcció en mans d’un president suplent fins a la seva tornada. Va elaborar una colla d’estatuts i reglaments annexos disposant que cap president suplent no podia ostentar el càrrec més de dos anys seguits, i que el Directori havia de renovar-se anualment en la proporció determinada; i va dictar també un munt d’altres disposicions i normes, totes les quals tenien només un únic i mateix objectiu: garantir-li a ell el control absolut de l’empresa. I donat que ell no era pas mort, sinó simplement absent, va crear una situació sense precedents en la història dels negocis i les finances.
El seu hòlding quedava lliure de tots els entrebancs i problemes que en les altres grans societats crea la mort del propietari. Fins que no torni el senyor Kovac, el hòlding és immortal. No cal dir que el doctor Frederick va esdevenir immediatament membre del Directori.
—En fi —va concloure el president—: suposo que tots hem entès que acabo de referir-vos, senzillament, la manera com va néixer aquest Directori.
Arribat en aquest punt, el president es va permetre el primer somriure del dia.
—Alguna pregunta? —va demanar.
Una dels membres novells, representant del Japó, va demanar la paraula per saber per quina causa, si la situació era la descrita pel president, calia que restés en secret per a la resta del món.
—Fins ara hem cregut que era preferible així —digué el president—. Aquest Directori té a les seves mans un poder gairebé il·limitat per construir, per fer avançar el progrés, per assolir un grau de desenvolupament mundial fins ara mai no somiat. Però té també un poder de destrucció gens menyspreable ni negligible. No hi ha dubte que els Estats Units o la Gran Bretanya podrien conèixer, potser sense perill, el fet que aquest Directori és l’obra de Steve Kovac; però donar la mateixa informació a la Unió Soviètica o a Xina podria comportar seriosos perills. Recordem només una cosa. Des que vam establir una zona de lliure intercanvi a la Unió Soviètica i vam anomenar tres dels membres més importants del govern rus per formar part d’aquest Directori, la nostra situació va canviar de cap a peus. Des del moment que tinguérem a les nostres mans el control de totes les fonts d’energia de la Terra, tot va ser diferent: així és com ens fou possible d’evitar el que semblava la imminent declaració de la Tercera Guerra Mundial.
Quan això va produir-se i arribats ja en aquest punt, ni l’extensió del nostre imperi ni la xifra dels nostres guanys podien seguir mantenint-se en secret. No cal dir —va fer el president amb modèstia— que quan empro el possessiu «nostres» no em refereixo a nosaltres, sinó als nostres predecessors que foren els qui resolgueren el problema. Les nostres reserves financeres eren superiors al Tresor dels Estats Units; el nostre potencial industrial superava el de qualsevol de les grans potències mundials. Em podeu creure si us dic que, aquest Directori, sense mai no haver-s’ho proposat ni haver fet res més que seguir la seva pròpia dinàmica, de cop i volta va trobar-se que dominava el món. I en aquell moment esdevingué desesperadament necessari d’explicar qui érem i què representàvem.
Un altre membre novell, originari d’Austràlia, va alçar-se per preguntar:
—Si em permeteu, senyor president… Quant de temps després de la visita del senyor Kovac al doctor Frederick va passar, d’això que dieu?
El president abaixà el cap.
—Va ser el mateix any de la mort del doctor Frederic: vint-i-dos anys després d’haver-se iniciat el tractament de Steve Kovac. En aquells moments cinc tipus de càncer havien ja lliurat els seus secrets a la ciència. Però hom no coneixia encara cap remei per a la malaltia de Kovac…
—I durant tots aquests anys la malaltia del senyor Kovac es mantingué en secret?
—Sí. Durant tots aquells anys —va respondre el president; i després va reprendre la seva història—. Era un moment en què, a criteri d’aquest Directori, el món havia arribat a la cruïlla de la crisi i de la inevitable presa de posició. Un moment decisiu. I si dic un moment, és precisament perquè tot el poder del Directori era a les seves mans només temporalment.
Nosaltres no teníem exèrcit, ni esquadres, ni aviació: només teníem a les mans la major part dels mitjans de producció. Sabíem molt bé que no havíem pas impedit la guerra, que a tot estirar l’havíem retardada. L’objectiu d’aquest Directori era d’administrar unes empreses, no pas prendre el poder; en qualsevol moment, doncs, les instal·lacions i les fàbriques que posseíem o controlàvem podien ser-nos arrabassades per la força. I fou aleshores quan els nostres assenyats predecessors decidiren de llançar una campanya mundial de propaganda per convèncer tothom, totes les forces i totes les nacions, que érem com una menà de Parlament secret que disposava dels millors ressorts de la humanitat per controlar el poder i la saviesa: un Directori constituït per governar la humanitat sencera.
I la nostra campanya fou un èxit total, ja que les emissores de televisió, els diaris, la ràdio, el cinema i el teatre, tots els mitjans de comunicació ens pertanyien. I durant aquest curt moment favorable vam llançar el nostre atac. Vam emprar les mateixes armes de Steve Kovac: ho hem d’admetre, si volem ser honestos. El Directori va actuar com ell mateix ho hauria fet, però per motius radicalment diferents.
Vam utilitzar la corrupció, el joc brut, la intriga. Ens infiltràrem en els Parlaments de tots els països. Subornàrem els caps de l’exèrcit. Vam destruir tots els exèrcits i les marines de guerra i l’aviació militar en nom de les superarmes, per a destruir més tard les superarmes en nom de la humanitat. Quan no podíem comprar o manipular un cap de govern l’incloíem en el Directori. I sobretot, no vam parar fins haver arribat a comprar, arreu del món, el control de totes les fàbriques, de totes les explotacions agrícoles, de totes les empreses mineres que tinguessin un mínim d’importància.
Vint-i-nou anys li calgueren al Directori per assolir aquest resultat, però al cap d’aquest temps el nostre planeta era un complex únic de producció dedicat exclusivament a fabricar coses útils i, si em permeteu d’expressar-ho així, dedicat a fabricar felicitat. Subsistien, en aparença, les estructures nacionals, però ja aleshores no eren gaire cosa més que purs esquemes formals, amb menys incidència real de la que podien tenir en el seu temps, a nivell nacional, els vells estats dels Estats Units. Les guerres, els exèrcits, les bombes atòmiques no eren ja res més que un mal record. L’edat de la raó havia començat, l’edat del seny i de la producció orientada al bé de tothom, la producció per a la vida; la humanitat només tenia un codi i un objectiu: l’home. Esdevinguérem criatures de la llei, iguals davant la llei i respectuosos amb la llei. I aquest Directori no ha estat mai un govern, ni ho és pas en aquest moment. No és més que allò que volia ser: el Consell d’Administració d’un hòlding.
Però avui els interessos del hòlding i els interessos de la humanitat han esdevingut inseparables. I aquí rau, precisament, la nostra enorme responsabilitat.
El president del Directori va eixugar-se la suor i va beure uns quants glops d’aigua. Un membre novell, aquest dels Estats Units, s’alçà i digué:
—Però, senyor president, el remei del càncer, de tots els tipus de càncer, fou descobert fa seixanta-dos anys!
—Efectivament —va admetre el president.
—Aleshores, Steve Kovac…
El membre novell es va interrompre. Era una dona molt bonica, d’uns trenta anys, intel·ligent, física d’anomenada mundial i excel·lent intèrpret de música clàssica.
—Ja veieu, amiga meva —va dir el president, amb una familiaritat que només podia excusar els seus anys i la seva dignitat—: aquest és el problema que ens va caldre afrontar. Quan fem una llei per a tota la humanitat, i ens hi sotmetem, ens cal respectar-la. Fa seixanta-dos anys, Steve Kovac posseïa el món, totes les seves riqueses i tota la seva indústria; havia esdevingut, sense saber-ho, un dictador tan poderós com cap altre dictador no havia somiat mai arribar a ser-ho, un tirà més gran que tots els tirans junts, un rei i un emperador capaç d’anorrear tots els altres reis i emperadors del món…
Mentre el president parlava, dos dels membres més vells del Directori sortiren de la sala. Retornaren uns minuts més tard fent rodar una mena de cadafal damunt el qual hom podia veure un objecte rectangular d’un metre i mig d’alçària, dos de longitud i un d’amplària, recobert tot ell amb un llenç blanc. Van deixar l’estrany artefacte davant el pòdium, i s’assegueren novament al seu lloc.
—… sí, era l’amo del món. Penseu-ho. Per primera vegada a la història, la pau i la justícia governaven les nacions. Les ciutats eren reconstruïdes, els deserts esdevenien jardins, les forestes entraven en la civilització… La pobresa i el crim eren ja fenòmens del passat. L’home, posat dempeus, estenia la seva mà cap a les estrelles, dominava l’univers.
I això, tot això, pertanyia a un paranoic salvatge, cruel i despòtic: Steve Kovac. Aleshores com ara, estimats col·legues, aquest Directori es trobava enfrontat al problema d’aquest home al qual devem la nostra existència, l’home que sense voler-ho ha agermanat el món i ha ofert als homes un nou pla d’existència; sí, l’home que va donar-nos el dret i l’autoritat per governar i administrar, l’home les propietats del qual administrem. Aleshores com ara, estimats col·legues, ens enfrontem amb Steve Kovac!
Gairebé teatral en la seva entonació i el seu gest, el president del Directori va baixar del pòdium i, d’una revolada, va retirar el llenç. Els ulls de tots els membres del Directori fitaren gairebé hipnòticament aquella mena de taüt on, sota la tanca de vidre, submergit en un fred que ultrapassava qualsevol idea del fred, hi havia un home jaient en el qual no era ni la vida ni la mort, sinó la pausa artificial que havia trencat l’encadenament del temps. Era un home ben plantat, alt, fort, la cara bruna emmarcada en una abundant cabellera blanquinosa. Semblava dormir un somni lleuger, confiat: com si somniés amb una feliç impaciència en tot allò que faria en despertar.
—Heus aquí Steve Kovac —va dir el president—. Dorm, sense que res no canviï per a ell, un any darrera un altre. És així mateix com el veieren els nostres predecessors fa seixanta-dos anys quan, per primera vegada, tingueren a les seves mans el remei per guarir-lo i tenien el deure d’arrencar-lo del seu son. Ells van cometre el primer dels seixanta-dos assassinats consecutius. No van fer res per complir la seva promesa, el seu deure, la seva obligació legal, que era també, alhora, una obligació gairebé sagrada. Els podem comprendre? Podem perdonar-los? Podem perdonar el Directori que, després d’aquell primer fet, ha anat prenent la mateixa decisió una vegada i una altra? I sobretot, podem perdonar-nos nosaltres mateixos si sollem el nostre honor, violem la llei i passem per sobre d’aquesta obligació sagrada que hem heretat?
És una qüestió que de cap manera no vull posar a discussió. Mai no la discutim. Els fets han estat presentats a l’assemblea, que decidirà per votació. Així, doncs, els qui estiguin a favor de despertar el senyor Steve Kovac que alcin la mà dreta.
El president del Directori va esperar. Els segons, llargs i pesants, anaven trenant minuts. Però cap mà no va alçar-se. Els dos membres més vells del directori van cobrir el taüt i empenyeren el cadafal cap a fora de l’amfiteatre. El president va beure un glop d’aigua i va dir:
—Us llegiré l’ordre del dia.