LA FORMIGA GEGANT

Hi ha hagut innombrables hipòtesis sobre la manera com tot això s’acabaria. Els uns han dit que arribarà el moment, tard o d’hora, que hi haurà massa homes sobre la terra; els altres afirmen que acabarem per massacrar-nos mútuament, predicció que l’existència de la bomba atòmica fa més que plausible. Innombrables hipòtesis, excepte la que arrenca del simple fet que els homes som com som. És evident que podem trobar el mitjà de nodrir la gent que sigui, i fins i tot que som capaços de trobar el mitjà de no liquidar-nos amb la bomba: en sabem molt, de tot això. Però el que mai no hem sabut és canviar-nos nosaltres mateixos o canviar la nostra manera de fer.

Veureu. Jo no sóc cruel ni malvat. O, almenys, no especialment. Tot el contrari. Sóc un home normal, un ésser humà corrent; tinc una dona i uns fills, i m’entenc força bé amb els veïns. Sóc molt semblant a una colla d’altres homes, i actuo igual com ells actuen: fins i tot amb la mateixa exacta manca de reflexió. Us resumiré la situació en quatre paraules.

Com que, a més a més, sóc escriptor, vaig dir-los a Lieberman, el conservador del museu, i a Fitzgerald, el delegat del govern, que m’agradaria escriure una història. Tots dos van arronsar les espatlles. «Som-hi, doncs —van dir—. Però no cregueu que això canviarà les coses».

—Vostès no creuen que això espantarà la gent?

—Com voleu que espanti ningú, si no us creuran?

—Puc servir-me d’un parell de fotografies.

—Ah, no! Res de fotografies.

—Però això no té cap sentit! —vaig dir jo—. Em deixeu escriure la història, però refuseu la publicació d’unes fotografies que testimoniarien el que vull dir i farien que la gent em cregués.

—Tampoc no us creurien. Gens ni mica. A tot estirar dirien que heu trucat les fotografies, i això ho complicaria tot. Serviria per confondre encara més el públic. I si ens en volem sortir, la confusió no ens ajudarà gens.

—I què és el que ens ajudaria?

No semblaven pas disposats a contestar aquesta pregunta, senzillament perquè no sabien què dir. Heus aquí, doncs, el que va passar-me. Sense retòrica ni frases fetes.

Cada estiu, el mes d’agost, quatre bons amics i jo anem a pescar una setmana als llacs de Saint-Regis, als Airondacks. Cada estiu lloguem la mateixa cabana i anem d’una banda a l’altra amb canoa; i de tant en tant pesquem alguna truita. La veritat és que no en sabem pas gaire, de pescar; però ens agrada jugar a cartes tots cinc, ens agrada de cuinar a l’aire lliure i, sobretot, ens agrada de «fer panxing», que és el que fem la major part del temps. L’estiu passat hi hagué certs afers urgents que van retenir-me a la ciutat, i vaig arribar al llac amb tres dies de retard. A fi de rescabalar-me —i perquè, en realitat, feia molt bon temps i la calor durava més del normal—, quan els meus amics van tornar a la ciutat, jo vaig decidir de quedar-me encara un parell de dies més. Davant mateix de la cabana hi havia un gran prat cobert de gespa, i em va semblar que era una bona ocasió per practicar el golf (sobretot en els cops d’aproximació) durant tres o quatre hores diàries. Per això, quan allò va aparèixer, jo tenia el pal de golf als peus del llit.

El primer dia de quedar-me sol, per sopar vaig obrir una llauna de fesols i una altra de cervesa. Després em vaig estirar damunt el llit amb un llibre, un paquet de cigarrets i unes quantes preses de xocolata que feien més de tres unces. No tenia res a fer: ni telefonades, ni visites, ni diaris. En aquells moments em sentia tan feliç com pugui sentir-se’n un home en aquests temps tan eixelebrats.

Encara no era fosc del tot, i la finestreta que tenia sobre el capçal del llit deixava entrar prou llum per llegir. Anava a encendre un altre cigarret quan, en voler incorporar-me, vaig veure allò als peus del llit. La meva mà estava a fregar del pal de golf i, amb un sol moviment, vaig tenir-ne prou per fer-li donar la volta i fer-lo caure, amb un cop violent i precís, sobre el cap d’allò i aixafar-lo. Això és el que volia dir abans, fa un moment. Jo puc tenir molts defectes i moltes qualitats, però les meves reaccions són les d’un home: les d’un home vulgar i corrent. Estic segur que qualsevol home, blanc, negre o groc, a la Xina, a l’Àfrica o a Rússia, hauria fet exactament el mateix que jo vaig fer.

Del que primer em vaig adonar és que havia quedat xop de suor; després em va venir ganes de perbocar. Quan vaig sortir a fora va venir-me al cap que això no m’havia passat des de l’any 43, quan vaig fer aquell viatge a Europa dins una immensa banyera que havia usurpat el nom de Liberty Ship. Aviat em vaig trobar millor; almenys prou bé per tornar a entrar a la cabana i donar un cop d’ull a allò. No hi havia dubte que era ben morta, però jo ja havia decidit que no em quedaria a dormir sol a la cabana.

No podia pas tocar-la amb les mans nues. Vaig agafar-la servint-me d’un tros de paper d’estrassa i la vaig ficar dins el meu cistell de pescador. Va anar a parar al portaequipatges del cotxe junt amb la resta de les meves coses. Després de tancar la porta de la cabana, em vaig asseure al volant per dirigir-me a Nova York. Gairebé a l’entrada de la ciutat vaig parar el cotxe a la carretera mateix: volia dormir un xic, encara que només fos una hora. En arribar a casa tot just apuntava el dia. Quan la meva dona va despertar-se jo ja m’havia afaitat i m’havia dutxat i canviat de roba.

Tot esmorzant vaig dir-li que havia tornat perquè no m’agradava estar sol; i com que ella ja ho sap —i també sap que passar-me una nit al volant no em costa gens— no va marejar-me gaire amb preguntes. Després de menjar un parell d’ous, beure’m el cafè i fumar-me un cigarret vaig entrar al meu despatx. Mentre encenia un altre cigarret em mirava de cua d’ull el cistell que havia quedat damunt la meva taula.

La meva dona va treure el nas, al cap d’una mica. Només va dir-me que el cistell semblava que deixava una mica de sentor, i que millor seria baixar-lo al soterrani.

—Vaig a vestir-me —digué—. Com que els nens encara són al camp, havia quedat amb l’Anna per dinar. Jo no podia pas preveure que tornaries avui. Però no em costa gens, si vols, de desfer el compromís.

—No cal, no. Aprofitaré el dia per fer algunes coses que tinc penjades.

Em vaig tornar a ajeure, fumant-me, encara, uns quants cigarrets més; finalment vaig decidir-me a trucar al museu, demanant a la centraleta que em posessin amb el cap del departament d’entomologia. Segons m’informaren es deia Bertram Lieberman. Tenia una veu agradable. Vaig dir-li que em deia Morgan i que era escriptor. Molt educadament em digué que havia vist el meu nom imprès i que coneixia alguna de les meves obres. Són exactament les paraules que un escriptor sol sentir quan s’adreça a una persona ben educada.

Vaig demanar a Lieberman per veure’l i em contestà que tenia un matí molt ple. L’endemà, potser?

—Em temo que haurà de ser avui sens falta.

—Ja. Necessiteu alguna informació urgent?

—No. Tinc un exemplar per ensenyar-vos.

—Ja.

Aquest «ja» no era més que una pausa: l’interval neutre que és capaç de reservar-se un home ben educat. Era una expressió que us plantejava una pregunta i us donava una resposta sense dir-vos res de res. Calia, tanmateix, l’entrenament de molt de temps per aprendre a modular-lo.

—Sí. Estic segur que us interessarà força.

—Un insecte? —va fer suaument.

—M’ho penso.

—Ja. Molt gros?

—Grossíssim —vaig respondre.

—A les onze? Podríeu ser aquí, a les onze en punt? A la planta baixa. Entrant a mà dreta.

—Hi seré.

—Una pregunta, només. És mort?

—Sí. És mort.

Altra vegada el maleït «ja»!

—Us espero a les onze, doncs, senyor Morgan.

Entretant la meva dona ja s’havia vestit. Va obrir la porta del despatx i va dir amb fermesa:

—Treu-me del davant aquest cistell. Fa pudor.

—Sí, amor meu. Me l’enduré ara mateix.

—Em pensava que voldries fer una becaina, després de passar-te la nit al volant.

—Doncs, mira… És curiós però no tinc gota de son —vaig respondre—. Em sembla que donaré un volt pel museu.

A la meva dona, segons deia, el que li agradava de mi era això: que mai no em cansés de visitar llocs com els museus, les comissaries de policia i els clubs nocturns de tercer ordre.

I deixant de banda el que ella pogués pensar, val a dir que un museu és un dels llocs més interessants i insòlits del món, excepció feta dels hipòdroms. No em negareu que era ben insòlit que trobés, al despatx del senyor Lieberman, no només al «cap de casa», sinó a dos personatges més que m’esperaven. Lieberman era un home d’uns seixanta anys; tenia la cara ossuda i els trets més aviat durs. El delegat del govern, Fitzgerald, era baixet; tenia els ulls d’un blau molt fosc i portava ulleres amb muntura d’or. Se’l veia dinàmic, però en cap moment no va dir-me quin Departament del govern representava. Quan parlava del govern deia «nosaltres», i prou. Hopper, el tercer home, tenia aspecte de gran senyor: elegant i d’un tarannà acollidor i afable. Era membre del Senat dels Estats Units i s’interessava per l’entomologia, tot i que abans d’aquell matí jo hauria estat capaç de jurar sobre la Bíblia no només que una combinació així no existia, sinó que mai no podria existir.

L’habitació era quadrada, espaiosa i moblada amb molta senzillesa; tots els espais de paret lliures eren coberts d’armaris i prestatges.

Ens vam saludar donant-nos la mà. Després, Lieberman va preguntar-me tot assenyalant el cistell amb el cap:

—És això?

—És això.

—Ho puc veure?

—Endavant! No em fa gens d’il·lusió de dissecar-lo per decorar la sala d’estar. Us el regalo.

—Gràcies, senyor Morgan —va dir ell.

Obrí el cistell i donà un cop d’ull al que hi havia dins. Tot seguit es redreçà sota l’esguard inquisitiu dels altres dos. Va abaixar el cap.

—Sí.

El senador va romandre amb els ulls tancats una bona estona. Fitzgerald va treure’s les ulleres i es posà a netejar els vidres acuradament. Lieberman va estendre un tros de plàstic al damunt del seu escriptori, va treure la cosa del cistell i va dipositar-la sobre el plàstic. Els altres dos ni es mogueren. Contemplaven la cosa asseguts.

—Què diríeu que és, senyor Morgan? —em preguntà Liberman.

—Oh, no hi entenc gaire, jo, sabeu? Em pensava que l’especialista éreu vós.

—Per descomptat; és clar, que sí. Però m’agradaria saber què us sembla a vós. Només això.

—Una formiga. El que em sembla és això. És la primera vegada que veig una formiga de quaranta, cinquanta centímetres. I espero que sigui la darrera.

—Un desig ben natural —va dir Lieberman movent el cap amunt i avall amb suavitat.

—Puc preguntar-vos com la vau matar, senyor Morgan? —va dir-me aleshores Fitzgerald.

—Amb un pal. Un pal de golf, vull dir. Havia anat a pescar amb uns amics al llac de Saint-Regis, als Airondacks, i portava els pals de golf per entrenar-me una mica. Els cops curts són la part feble del meu joc, sabeu? I com que tenia la intenció de quedar-me un dia o dos més a la cabana després de marxar els meus amics, vaig pensar que podria practicar cinc o sis hores diàries. M’enteneu, oi?

—No cal pas que us justifiqueu —va fer, somrient, Hopper, però amb una ombra de tristesa als ulls—. Alguns dels millors jugadors de golf tenen el mateix problema.

—Ja me n’havia anat a dormir, i estava llegint una mica quan vaig veure aquesta cosa als peus del llit. Tenia el pal de golf a l’abast i…

—Comprenc —va interrompre en Fitzgerald.

—Tinc la impressió que eviteu de mirar-la —va dir Hopper.

—És clar.

Aleshores Lieberman va preguntar-me:

—Us sabria greu de dir-nos per què vau matar-la, senyor Morgan?

—Per què?

—Sí, per què.

—No us entenc —vaig dir jo—. No veig pas on voleu anar a parar.

—Seieu, senyor Morgan, per favor. Proveu de reposar una mica i tranquil·litzeu-vos. Estic segur que tot això ha estat molt penós per a vós.

—Encara no he dormit, des d’aquell moment. I m’agradaria de dormir una mica i saber la mena de malsons que tindré, abans de dir-vos fins a quin punt ho ha estat, de penós.

—No volem pas inquietar-vos, senyor Morgan —va dir Lieberman—. Però creiem que hi ha aspectes d’aquest afer que són d’una importància cabdal. És per això que us pregunto la raó per la qual l’heu morta. Perquè bé deu haver-hi alguna raó. Teníeu la impressió que volia atacar-vos, potser?

—No.

—Va acostar-se? Va fer algun moviment sospitós?

—No. Era allà. Hi era, i res més.

—Aleshores, per què?

—Són preguntes inútils —intervingué Fitzgerald—. Tots ho sabem, per què va matar-la.

—De debò?

—La resposta és molt senzilla, senyor Morgan. L’heu morta perquè sou un ésser humà.

—Com?

—Sí. M’enteneu, oi?

—No. Gens.

—Aleshores, vós per què diríeu que l’heu morta? —va preguntar Hopper.

—Tenia molta por. I encara en tinc, si he de ser-vos ben sincer.

—Vós sou un home intel·ligent, senyor Morgan —va dir Lieberman—. Deixeu-me que us ensenyi una cosa.

Va obrir la porta d’un armari encastat a la paret i va mostrar-me vuit flascons de formol dins cadascun dels quals hi havia un exemplar idèntic al meu, tots ells mutilats pels efectes d’un cop violent i mortal. Jo no podia dir una paraula. Mirava, i amb prou feines.

Lieberman va tancar la porta de l’armari.

—Totes en cinc dies.

I va arronsar l’esquena.

—Una nova raça de formigues —vaig mormolar jo estúpidament.

—No. No són formigues. Veniu.

Em va fer signe que el seguís fins a l’escriptori i els altres dos també s’hi aproparen. Lieberman va agafar un estoig d’instruments de dissecció d’un calaix, va posar allò cap per amunt amb unes pinces i assenyalà la part inferior del que, en un insecte, hauria estat el tòrax.

—Diríeu que això forma part del cos mateix de la formiga, senyor Morgan?

—Evidentment.

Servint-se de dos dels seus instruments va pressionar sobre una petita fissura gairebé imperceptible. El tòrax va obrir-se com si fos el ventre d’un avió de bombardeig. Era una mena de butxaca, una bossa, com un receptacle que portava allò i en l’interior del qual s’hi veien quatre petits estris, o instruments, o armes; cadascun d’ells tindria uns cinc centímetres de llarg, més o menys. Eren uns objectes molt bonics: tan bonics com solen ser-ho les coses útils, i que han estat creades amb amor. Tan bonics com ho hauria estat la mateixa criatura si ella no hagués estat un insecte i jo un home. Amb l’ajut d’unes altres pinces més petites, Lieberman va treure els instruments de les minúscules gafes que els subjectaven i me’ls va allargar. Vaig agafar-los tots quatre amb les mans, els vaig sospesar, palpar, examinar per sota i per sobre i finalment vaig tornar-los a deixar sobre l’escriptori.

Quan vaig tornar a mirar, ara, la formiga, vaig adonar-me que, de fet, no podia dir que me l’hagués mirada abans. Mai no mirem amb atenció les coses que, d’entrada, ens semblen horribles o repugnants. És impossible de veure res a través d’un tapall d’odi o d’avorriment. Però ara que l’aversió i la por havien perdut intensitat, en mirar allò veia clarament que no era en absolut una formiga, tot i que ho semblés. En realitat mai no havia vist una cosa semblant. Ni en somnis.

Els tres homes no em treien els ulls de sobre. De cop i volta vaig sentir la necessitat de defensar-me.

—Jo no ho sabia! —vaig mig cridar—. Què podeu esperar que faci un home quan es topa amb un insecte d’aquesta mida?

Lieberman va moure afirmativament el cap.

—En nom de Déu, digueu-me què és!

Lieberman va treure del seu escriptori una ampolla i quatre gots. Vam beure sense afegir-hi aigua. Mai no hauria dit que Lieberman tingués al seu despatx un whisky tan excel·lent.

—No ho sabem —digué Hopper—. No ho sabem, què és.

Lieberman assenyalà amb el dit l’esvoranc fet en el crani pel qual supurava una substància blanquinosa.

—Matèria cerebral —va dir—. En gran quantitat.

Hopper abaixà el cap.

—Una criatura d’una intel·ligència superior, potser —aventurà.

—Per la seva estructura evolutiva, és un insecte —diagnosticà Lieberman—. No sabem gairebé res, de la intel·ligència dels nostres insectes. No té res a veure amb un tipus d’intel·ligència com la humana. Es tracta d’un fenomen col·lectiu, com la integració de les parts diferents que componen el cos humà. Cada part del nostre cos posseeix la seva pròpia vida, però la intel·ligència és una resultant del conjunt. Si això fos cert per criatures com aquesta…

Vaig ser jo el qui trencà el silenci. Els altres s’acontentaven mirant allò.

—I si això fos cert?

—El què?

—Que tinguessin aquesta mena d’intel·ligència col·lectiva de la qual parlàveu.

—Ja! Bé. No sabria què dir-vos. Això depassaria els nostres somnis més folls. Per a nosaltres seria una realitat tan monstruosa… Tan monstruosa com pot ser la nostra realitat per a una formiga ordinària.

—No m’ho puc creure —vaig fer jo lacònicament.

I Fitzgerald, el delegat del govern, va replicar-me amb molta calma:

—No és pas que nosaltres ens ho creiem. És una simple hipòtesi.

—Si aquesta criatura és tan intel·ligent, com és que no va utilitzar contra mi una de les seves armes?

—Creieu que això hauria estat una prova d’intel·ligència? —va preguntar Hopper amb suavitat.

—A més a més —afegí Lieberman—, és possible que cap d’aquests instruments no sigui una arma.

—No ho sabeu, doncs? És que no en portaven, les altres, d’instruments?

—En portaven —digué Fitzgerald.

—I per què? Què són aquests instruments?

—No ho sabem —va dir Lieberman.

—Però podeu saber-ho! Tenim homes de ciència, enginyers…! Bon Déu! Som a l’època dels grans progressos científics! Feu desmuntar aquests instruments!

—Ja han estat examinats.

—I què heu descobert?

—Res.

—Voleu dir-me que és impossible de saber com estan fets, com funcionen, per a què serveixen?

—Això mateix —replicà Hopper—. No sabem res, senyor Morgan. Per als millors tècnics i enginyers dels Estats Units, aquests instruments no tenen cap sentit. Ja coneixeu l’antiga anècdota. Què passaria si li donéssiu un aparell de ràdio a Aristòtil? Què en faria? On trobaria l’energia elèctrica? I si no hi ha emissions de cap mena, què podria agafar a través del seu receptor? Davant d’aquests instruments, ens trobem com Aristòtil davant l’aparell de ràdio. I no és pas que siguin complexos. Són molt simples. L’única cosa que passa és que no sabem per a què serveixen.

—Però de segur que són una arma d’algun tipus.

—I per què? —va preguntar Lieberman—. Reflexioneu una mica, senyor Morgan. Aquí hi ha alguna cosa que no va. Vós sou un home culte, intel·ligent, i en canvi no podeu concebre un esquema de civilització en el si de la qual les armes no siguin un element de primera necessitat. Com és? Perquè és evident que una arma és un fet anormal, senyor Morgan. És un instrument que mata. Avui no ho veiem així perquè les armes han esdevingut el símbol del món on vivim. És això, la civilització, senyor Morgan? No creieu que, més aviat, el concepte d’arma i de civilització haurien de ser essencialment incompatibles? No podeu imaginar-vos uns esquemes mentals que no acceptin, o que ni tan solament coneguin, la idea d’assassinat? Nosaltres ho veiem tot a través del prisma de la nostra subjectivitat. Per què un altre ésser, aquesta criatura, per exemple, no ha de poder veure el procés de l’activitat mental des d’un altre prisma? Una criatura d’aquest tipus s’acosta a un ésser del nostre món, i la maten. Per què? Quina explicació té, això? Digueu-me, senyor Morgan, quina explicació podríem donar a un ésser autènticament racional sobre aquesta…? —i assenyalava allò que reposava mortalment ajagut damunt el seu escriptori—. Us ho pregunto molt seriosament. Quina explicació hi ha?

—Un accident —vaig dir amb una engruna de veu.

—I els vuit flascons que hi ha a l’armari? Vuit accidents?

—Em penso, doctor Lieberman —objectà Fitzgerald—, que per aquest camí correu el risc d’anar massa lluny.

—Sí. Per a vostès potser sí. Estan deformats per l’ambient on es mouen. Però jo he rebut una formació essencialment científica, i el meu món és la ciència. I com a científic intento ser racional. La idea del bé i del mal, l’esquema del que anomenem ètica o simplement moralitat, és una funció de la intel·ligència, i no hi ha dubte que el pitjor mal fóra la destrucció de la intel·ligència conscient. És per això que almenys hem acceptat, des de fa molt temps, la norma del «no mataràs», encara que només sigui de llavis enfora. Però per a una intel·ligència col·lectiva, per a una civilització com la que han bastit potser unes criatures com aquesta que tenim al davant, la idea de l’assassinat podria ser una cosa tan monstruosa que hagués esdevingut impensable.

Jo em vaig asseure i vaig provar d’encendre un cigarret. Em tremolaven les mans. Hopper va intentar d’excusar-me.

—Potser hem estat un xic massa durs amb vós, senyor Morgan. Però en aquests darrers dies hi ha vuit homes que han fet exactament el mateix que vós. Tenim por d’haver caigut en el parany de la nostra pròpia naturalesa.

—Però, digueu-me d’on vénen aquestes criatures?

—No hi fa res, el lloc d’on puguin venir —va dir Hopper gairebé desesperadament—. Potser d’un altre planeta, potser de les entranyes de la pròpia Terra, potser de la Lluna o de Mart. Què més té! Fitzgerald creu que provenen d’un planeta menor, ja que els seus moviments, aquí donen la impressió de ser molt lents. En canvi el doctor Lieberman opina que si es mouen tan lentament és perquè mai no han descobert la necessitat de moure’s més de pressa. Però el seu problema és un altre: han de fer front a l’assassinat. Només Déu pot saber quantes en deuen haver mort en altres indrets: a l’Àfrica, a Àsia, a Europa…

—Aleshores, per què voleu amagar la situació? Acabeu amb aquests assassinats abans que no sigui massa tard!

—Ja hi hem pensat, ho podeu creure —va dir Fitzgerald—. Però, què passarà si donem a conèixer el fet? El pànic, la histèria. Fins i tot la gent dirà que la culpa és de la bomba atòmica. No podem canviar: som el que som.

—Potser marxaran —vaig dir jo.

—Sí. Potser ho faran —afegí Lieberman; i abaixà el cap—. Però si són més enllà de la maledicció de l’assassinat potser han superat també la maledicció de la por. Potser han arribat al grau suprem de la sociabilitat. Què fa la societat amb els assassins?

—Algunes societats els condemnen a mort, i d’altres els consideren malalts i els tanquen en llocs aïllats on no puguin seguir matant —va dir Hopper—. Evidentment, quan l’acusat és tota la humanitat les coses són diferents. A més a més, ara tenim bombes atòmiques i d’altres ginys, i les estrelles són ja al nostre abast…

—Jo em decanto a creure que se n’aniran —va interrompre Fitzgerald—. Potser no han escapat a la maledicció de la por, doctor Lieberman.

—És possible —va admetre Lieberman—. Així ho espero, almenys.

Però quan més voltes hi dono més clar veig que la por i l’odi són dues cares d’una mateixa moneda. De fet no he deixat de pensar-hi, no he deixat d’intentar de recrear el moment en què vaig veure allò als peus del meu llit, a la cabana. Provo d’arrencar de la meva memòria una imatge clara de com va anar tot, provo de reconstruir si al darrera d’aquella cara negrosa i de les dues antenes que el vent movia suaument recordo que hi hagués algun signe de temor, algun símptoma d’odi. Però com més es van aclarint els perfils del record més perfectes se’m reprodueixen les imatges d’una dignitat i d’una serenitat sobrehumanes. Ni odi, ni por.

I com més temps passa, com més intento de submergir-me en el meu treball, més punyent se’m fa la impressió de viure una situació en la qual «l’acusat és tota la humanitat», com va dir Hopper. Jo tampoc no experimento ja cap mena de sentiment d’odi. Com un criminal incapaç de seguir vivint amb tot el pes del seu crim a sobre, només desitjo que el Tribunal em jutgi.