CATÓ, EL MARCIÀ

A Mart només tenen un sol idioma, i aquesta és una de les raons per la qual els idiomes de la Terra resulten més fascinants. El hobby de la senyora Erdig era l’estudi de l’anglès. Tanmateix l’anglès gaudia encara d’una certa popularitat, però darrerament el que creixia cada vegada més era el nombre de marcians que estudiaven xinès; no gaire temps abans l’idioma que havia fet furor era el rus. Però la senyora Erdig continuava mantenint-se fidel a l’anglès: segons ella no existia cap altra llengua que tingués la seva varietat d’inflexions, els seus matisos ni la seva riquesa expressiva.

Agafem, per exemple, la paraula righteousness (rectitud, virtut, dret, justícia). Precisament aquella nit n’estava parlant amb el seu home.

—Ves, quina bestiesa! —estava dient—. No acabo d’agafar-li el sentit. Se m’escapa tot just quan sembla que ja la tinc. I saps perfectament que estúpid et sents quan una paraula terrestre se’t mostra inaprehensible.

—No, no ho sé —va dir el senyor Erdig, distret.

La seva especialitat era el llatí —que havia après a través de les infreqüents retransmissions de Ràdio Vaticà—, i amb això en teniu prou per fer-vos una idea de quina mena de marcià era el senyor Erdig. El nombre de marcians especialitzats en el llatí devien arribar, a tot estirar, al miler. I encara amb prou feines.

—Estúpid. Senzillament estúpid —repetí la seva dona.

—Oh! Per què?

—Ho saps perfectament, per què. I m’agradaria que deixessis de fer-te l’enze. Com a mínim tots esperem —i em penso que tenim dret a fer-ho— de sentir-nos superiors a aquests salvatges que viuen al tercer planeta. No comprendre una de les seves paraules em sembla una provocació.

—Quina paraula? —va preguntar Erdig.

—Ni m’escoltaves! Righteousness.

—Home! Ja sé que no puc pas vanar-me dels meus coneixements d’anglès, però em sembla que recordo el significat de l’arrel right.

—I righteous ja vol dir una altra cosa; en qualsevol cas se m’escapa el sentit de righteousness.

—Has consultat el diccionari Lqynn? —va preguntar el senyor Erdig, donant voltes encara als seus propis problemes.

—Lqynn és un cretí!

—És clar, és clar. Per què no parles per l’intertator amb el jutge Grybyg i li ho preguntes? Té fama de ser un expert en verbs anglesos.

—Ni m’escoltes ni em fas cas! —va cridar la senyora Erdig exasperada—. Fins i tot tu hauries de saber que righteous no és un verb. És com si parlés amb la paret!

El senyor Erdig s’alçà del seu seient —diguem més aviat que va fer el moviment equivalent, ja que les articulacions dels seus set membres no s’assemblaven gens a les d’un ésser humà— i va demanar perdó a la seva dona. De fet l’estimava i la respectava.

—Ho sento —va dir—. Ho sento de debò. Però, tinc tants problemes! Sense voler em perdo en els meus propis pensaments. I a més a més estic un xic deprimit, de vegades.

—Ho sé. Ho sé —digué la seva dona immediatament entendrida—. Portes una càrrega massa feixuga. I em faig càrrec de com et pesa, tot això.

—Una càrrega que mai no he desitjat.

—Ja ho sé. —Ella va fer un moviment de cap—. Et comprenc molt bé.

—Sí. —El senyor Erdig va deixar anar un sospir de cansament—. Hi ha marcians i marcians. Més d’un s’ha passat la vida intrigant, conspirant, subornant i servint-se de tota mena de tripijocs per tal d’entrar al Consell Planetari. Però aquest no és el meu cas. Jo mai no he desitjat aquest lloc, mai no he fet res per tenir-lo.

—No cal ni que m’ho diguis.

—Ja saps que fins i tot volia refusar el càrrec.

—Però no podies pas fer-ho —la veu de la senyora Erdig regalimava tendresa—. Ningú no l’ha refusat mai. Hauríem esdevingut uns marginats. Els nostres fills no haurien gosat aixecar mai més el cap. I a més a més és un honor, no? L’honor més gran de tots. Tu ets jove, encara; només tens dos-cents vuitanta anys, ets a la flor de la vida. Ja sé que són obligacions que pesen. Però cal que aprenguis a suportar aquesta càrrega de la millor manera possible, sense enfrontar-te constantment a tot el que no t’agrada.

—No m’hi oposo pas, a tot el que no m’agrada —va dir el senyor Erdig lentament, però amb fermesa—. En absolut. Només m’oposo al que és injust. Al que no està bé.

—Qui sap el que està bé i el que està malament.

—Aquesta vegada ho sé. Ho veig molt clar.

—Cató, veritat? Suposo que és ell?

—Aquest vell imbècil! No entenc com no li veuen el joc. És que no s’adonen que és un solemne brètol?

—Alguns suposo que sí, que se n’adonen. El que passa potser és que ell només fa que expressar un sentiment col·lectiu.

—Ah, sí? Doncs, mira —digué el senyor Erdig—: puc ben jurar-te que bona part d’això que anomenes sentiment col·lectiu ha estat obra d’ell. Ahir encara, sense anar més lluny, es posà dret en plena sessió, demanà la paraula i, escurant-se la gargamella, com fa sempre, va posar-se a bramular: «Cal que la Terra sigui destruïda!». La mateixa cançó que ha estat repetint al llarg d’aquests darrers trenta anys. I aquesta vegada, imagina’t, ha tingut la barra de repetir-ho en llatí: Terra esse delendam. Aviat es pensarà que és de debò el mateix Cató.

—T’ho hauries de prendre com una mena d’homenatge a la teva persona —va dir la senyora Erdig sempre amb la mateixa calma—. Al capdavall tu ets el primer llatinista de Mart. I tu vas ser el primer a motejar el Censor amb el nom de Cató, i el mot li ha quedat. Tothom l’anomena Cató, ara. No em sorprendria gens que fins i tot hagin oblidat el seu veritable nom. No et sents satisfet de la teva influència?

—No és pas aquest, el problema —va fer, sospirant, el senyor Erdig.

—Ho dic per animar-te, home.

—Ja ho sé, ja m’ho penso. No m’hauria d’enfadar. Almenys amb tu. Però el fet és que els Consellers cada dia somriuen menys i se l’escolten més. Recordo molt bé el dia que Cató va començar la seva campanya contra la Terra: tothom reia, es donava cops de colze i movia el cap commiserativament. La major part de l’assemblea creia que havia perdut el seny i que calia dur-lo urgentment al psiquiatre. Després, de mica en mica, aquesta actitud ha anat canviant. Ara se l’escolten seriosament… i l’accepten. Saps que demà vol posar-ho a votació?

—Doncs, bé: que ho faci. El Consell decidirà el que jutgi necessari. El millor que pots fer és provar de dormir i descansar força aquesta nit. Anem?

El senyor Erdig va alçar-se i va seguir la seva dona. Ja eren al llit quan ella va dir:

—M’agradaria que haguessis triat l’anglès, per estudiar. Per què righteous resulta confús?

* * *

Quan el senyor Erdig va arribar, gairebé tots els membres del Consell Planetari de Mart eren ja al seu lloc. Mentre s’obria camí cap a l’escó, enmig dels altres representants, no va passar-li per alt una certa fredor, una mena d’estranya reserva a saludar-lo. La senyora Erdig hauria dit, probablement, que el que passava és que era exageradament sensible i que així no aniria mai enlloc; però el senyor Erdig no es deixava enganyar. Es vantava de la seva intuïció psicològica i de l’encert amb què era capaç de jutjar els sentiments del Consell. Tot donat i beneït, tenia la certesa que aquell seria el gran dia de Cató.

Quan s’asseia, el seu amic, el senyor Kyegg, fent un moviment de cap va confirmar els seus obscurs pressentiments.

—Em sembla que penses el mateix que jo, Erdig —va dir.

—Sí.

—Bé; ce qui sera, sera —va fer sospirant el senyor Kyegg—. El que hagi de ser, serà. Una llengua parlada només per un grapat de gent del continent europeu, però molt elegant.

—Ja sé que França és al continent europeu —va tallar-lo secament el senyor Erdig.

—Ja m’ho penso. Va ser el vell Fllari el que em va convèncer que l’estudiés amb ell. Necessitava diners, pobre home.

El senyor Erdig va adonar-se que les paraules de Kyegg s’enfurismaven cada vegada més, i sense cap motiu. Kyegg era una excel·lent persona; feia més de dos-cents anys que el senyor Erdig el coneixia, i hauria estat pueril que el seu mal humor el fes renyir amb un amic, precisament en el moment que el cercle dels qui podia anomenar amics seus s’anava empetitint.

En moments de tensió com aquell, el senyor Erdig tenia el costum d’arrepapar-se al silló i contemplar l’enteixinat del sostre de la sala del Consell. Era un espectacle que el relaxava. Com la majoria de marcians, el senyor Erdig posseïa un sentit estètic molt fi, i mai no es cansava de contemplar la bellesa de l’arquitectura marciana ni els meravellosos paisatges del seu planeta. Crear bellesa i gaudir d’aquesta creació eren, val a dir-ho, les preocupacions dominants de la societat marciana. Ni el mateix senyor Erdig no hauria gosat mai de posar en dubte la superioritat dels marcians sobre els terrícoles en aquest terreny.

Els plafons de la Sala del Consell representaven el cel de Mart durant la nit. Eren d’un color blau porpra profund i envellutat i tan ple d’estrelles com un arbre és ple de flors per primavera. La llum argentada de les estrelles del sostre il·luminava la Sala del Consell.

«Que perfectes i meravelloses són les coses que creem enmig de les que vivim! —pensava el senyor Erdig—. I quina sort d’haver nascut marcià!».

Compadia tota aquella pobra gent del tercer planeta. Com és que els altres no podien compartir els seus sentiments?

El so de la campana automàtica que anunciava el començament de la sessió el va arrencar del seu embadaliment. Ja no quedava ni un sol seient buit.

—Ja hi som —va dir el senyor Kyegg—. Fixa’t: ni una sola absència.

Hom començà llegint l’acta de la sessió anterior.

—Cató serà el primer a parlar —xiuxiuejà el senyor Kyegg.

—No costa gaire d’endevinar-ho —va respondre el senyor Erdig assenyalant Cató amb el dit.

Efectivament, el braç de Cató (o el membre, o el tentacle: com més us agradi) ja s’havia alçat demanant la paraula.

El president la hi va atorgar.

* * *

En el si del Senat romà, Cató el Censor cloïa sempre els seus discursos demanant que Cartago fos destruïda. Cató el Marcià ho feia millor: començava i acabava els seus parlaments dient que calia destruir la Terra.

—Cal que la Terra sigui destruïda —començà aquesta vegada també Cató, i va fer una pausa per esperar que els aplaudiments es fonguessin—. Com és que un any darrera l’altre no em canso de repetir aquesta frase que la majoria de vosaltres vau considerar, la primera vegada de dir-la, com un al·legat cruel i sanguinari? Us ben juro que el primer cop que els meus llavis van pronunciar-la, va encongir-se’m el cor i se’m va fer un nus a la gola. Com tots vosaltres jo sóc un marcià, i considero la violència com l’atribut de la bèstia. Penseu; penseu, doncs, en el que devia costar-me de compondre aquesta frase i pronunciar-la per primera vegada, fa tants anys, en aquest recinte! Poseu-vos en el meu lloc i penseu en el que hauríeu sentit vosaltres mateixos. Recordeu el que vau sentir. Creieu que fou fàcil, en aquell primer moment, creieu que ha estat fàcil al llarg de tots aquests anys? El paper d’un patriota mai no és fàcil. Sí: empro a consciència un mot que ha estat la Terra qui ens l’ha ensenyat: un patriota. Un mot que, avui, està carregat de sentit per a tots nosaltres.

—Le patriotisme est le dernier refuge d’un gredin —comentà el senyor Kyegg càusticament—. El patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El francès, tanmateix, és un idioma ple de sentències.

—Potser sí, però aquesta cita és anglesa, si no et sap greu —va corregir-lo el senyor Erdig, gairebé impertinent—. Patriotism is the last refuge of a scoundrel. Samuel Johnson, em penso. Degà dels homes de lletres i segurament el talent més notable del món literari del Londres de fa dos segles. —El senyor Erdig se sentia prou desagradable com per tornar-li la pilota al senyor Kyegg—. Londres —va afegir—: la ciutat més important d’Anglaterra, que és una illa situada a uns quants quilòmetres del continent europeu.

—Sí, sí —va fer amb veu feble el senyor Kyegg.

—… No només perquè estimo Mart —anava dient Cató—, sinó també perquè estimo la vida i tot el que significa. Fa ja gairebé mig segle que vam captar els primers senyals radiotelegràfics del planeta Terra. Nosaltres, els marcians, no coneixíem la paraula guerra: la Terra va ensenyar-nos-la. No sabíem què volia dir matar, destruir, torturar. De fet, quan vam començar a analitzar i comprendre els diferents idiomes de la Terra, fins i tot vam dubtar dels nostres sentits i de la nostra capacitat d’anàlisi. Sentíem el que deien, però no volíem creure el que sentíem. Ens negàvem a creure que pogués existir una raça intel·ligent que es lliurés a la violència, a l’assassinat, al bandolerisme organitzat… A unes formes de brutalitat que depassen la imaginació de qualsevol marcià…

—No ha canviat ni una sola paraula —mormolà el senyor Erdig—. Sempre el mateix discurs, una sessió darrera l’altra.

—El que sembla és que ha après de declamar millor, no et sembla? —va dir el senyor Kyegg.

—No ens ho podíem acabar! —cridava Cató—. Qui podia creure’s una cosa semblant? La nostra raça té per norma la bondat i l’amor i la sinceritat. Vam provar de racionalitzar, d’explicar, d’excusar. Però el dia que els nostres receptors van captar els seus primers programes de televisió ja esdevingué impossible per a nosaltres de racionalitzar, d’explicar o d’excusar. Hom pot dubtar de la veracitat de les seves orelles, però en canvi els ulls ens forcen a mirar la veritat cara a cara. Els fets ens imposaren allò que la nostra sensibilitat refusava de creure. No cal que us recordi, suposo, ni que vulgueu passar revista a tot allò que hem vist al llarg de quinze anys terrestres de televisió. Assassinats, assassinats, assassinats! I violència! He vist tanta mort i tanta violència, que només podem pensar una cosa: que això constitueix l’essència, l’objectiu, l’únic pensament dels homes de la Terra! Home contra home, nació contra nació, pares contra fills… I sempre mort i violència!

—Sort que no volia passar revista —rondinà el senyor Erdig.

—És un avantatge de conèixer un discurs paraula per paraula —va dir el senyir Kyegg—. T’estalvies d’escoltar l’orador.

Però els membres del Consell sí que se l’escoltaven. Potser massa i tot.

—I la guerra! Era una paraula que la nostra llengua ni coneixia quan va arribar-nos de la Terra. La guerra, sempre la guerra: guerres grans i petites, guerres de tots contra tots, fins que la meitat del món no sigui res més que un immens cementiri i fins que l’atmosfera mateixa faci pudor d’odi i de sang!

—Una frase tanmateix brillant per a un Cató, no trobes? —va dir el senyor Kyegg al seu amic; però el senyor Erdig no va dignar-se contestar-li.

—I després —va continuar Cató amb veu baixa i amb un to més sinistre— vam veure com feia explosió la seva primera bomba atòmica. La seva televisió va mostrar-nos com provaven una vegada i una altra aquesta arma monstruosa, com emmetzinaven la seva atmosfera i com tothom s’afanyava a construir noves armes per a noves guerres. Ah! Recordo molt bé la calma amb què els nostres filòsofs van acollir la situació. «Deixeu-los fer», deien, «deixeu-los fer fins que es destrueixin ells mateixos». N’esteu segurs que ho faran? Pel que Mart significa per a cada marcià em nego a fiar-me dels filòsofs!

—T’està mirant a tu —va dir amb veu baixa el senyor Kyegg al senyor Erdig.

—Els filòsofs! —repetí Cató ple de menyspreu—. N’hi ha un que el conec molt bé! És l’home que, per riota, i volent exhibir els seus coneixements de llatí a les meves costelles, va posar-me Cató per motiu. Doncs bé! Accepto content el malnom. I jo, Cató, us dic: cal que la Terra sigui destruïda! I això no pas a causa del mal que la Terra s’ha fet des de sempre i continua fent-se a ella mateixa —estic d’acord que aquest és un problema que només afecta els terrícoles—, sinó a causa del mal que, inevitablement, un dia la Terra ens farà a nosaltres. Tots els marcians sabeu que no m’erro. Hem vist, impertèrrits, com llançaven els seus primers satèl·lits artificials; no hem fet res mentre situaven en l’espai els seus projectils d’exploració, i ara, ara —els nostres astrònoms us ho confirmaran si voleu amb pèls i senyals—, han enviat un coet teleguiat a la Lluna!

—Això ja s’acaba —va sospirar el senyor Erdig.

—Quant de temps penseu encara que podem continuar encreuats de braços? —udolà Cató—. És que permetrem que aquest meravellós planeta nostre esdevingui un desert atòmic sense que siguem capaços de moure ni un dit? No penseu que ha arribat l’hora de destruir aquesta plaga amb la mateixa energia i fermesa que destruïm qualsevol nova i terrible malaltia? Us dic que cal que la Terra sigui destruïda! Però no el mes que ve, no l’any que ve, sinó ara mateix! Cal que la Terra sigui destruïda!

Cató s’assegué. I la seva peroració no fou acollida, com altres vegades, amb signes d’escepticisme i aplaudiments isolats, sinó amb una tempesta de crits d’assentiment i amb una aprovació entusiasta i massiva.

«Seria estúpid per part meva de considerar-me un filòsof, pensava el senyor Erdig mentre s’alçava per parlar, però malgrat tot suposo que dec ésser-ho, encara que menor». I va assegurar als membres del Consell que no els prendria gaire temps.

—Jo no sóc pas un d’aquests individus que, tot i saber que no tenen res a fer en la discussió —va dir—, s’entesten a parlar per tenir almenys la mínima satisfacció de veure’s citat en el procés verbal.

Tots sabeu el meu absolut desacord amb Cató. Ho he dit categòricament infinitat de vegades. Però no som a l’inici d’una polèmica, sinó que estem arribant al final d’un llarg debat. La veritat és que mai no hauria pensat viure prou com per veure aquest Consell prendre l’acord de destruir la Terra, però la vostra aprovació de la tesi de Cató em sembla evident. Només he pres la paraula perquè m’agradaria de parlar-vos d’alguna de les coses que us proposeu destruir.

Nosaltres, els marcians, mai no havíem tingut en compte el gran privilegi de la nostra longevitat fins al dia que vam començar a escoltar el que passava a la Terra. En aquest Consell tots som prou vells per recordar aquella època en què cap poble de la Terra no coneixia encara la ràdio ni la televisió. Penseu que aleshores la nostra vida era tan rica com ho és ara?

Moltes coses han canviat per a nosaltres durant aquest parell de dotzenes d’anys terrestres al llarg dels quals hem pogut escoltar, i després veure, la vida dels nostres veïns de l’espai. La nostra vella —i bella— llengua marciana s’ha enriquit amb centenars de mots nous arribats de la Terra. Els idiomes de la Terra han esdevingut per a milions de marcians un hobby deliciós, alhora que una forma d’enriquiment espiritual. Els jocs de la Terra ens distreuen i ens diverteixen, fins al punt que el tennis, el beisbol i el futbol ens semblen ja esports propis i creats per a nosaltres. Tots recordeu la monotonia i l’ensopiment que anava esgruixant totes les nostres manifestacions artístiques; l’art de la Terra va donar-nos nova vida, noves formes, noves idees, noves tendències. Les nostres biblioteques són plenes de milers de llibres que tracten de la Terra, dels seus hàbits, dels seus costums, de la seva història; a més a més, gràcies a la pràctica dels terrícoles de llegir llibres i poemes per ràdio i televisió, avui disposem pràcticament de tots els tresors literaris de la Terra.

Voleu citar-me algun aspecte de la nostra vida que no reflecteixi la influència de la Terra? Els nostres arquitectes han imitat les seves construccions. El nostres metges han trobat a la Terra tècniques i mètodes que han aconseguit de salvar moltes vides marcianes. Les simfonies terrestres són tocades en les nostres sales de concert i la música de la Terra ha inundat l’atmosfera de Mart.

I no he fet més que recordar-vos alguns dels tresors que la Terra ens ha donat, perquè la llista fóra inacabable. I tot això ho hem rebut de la Terra. D’aquesta Terra que vosaltres us proposeu de destruir. Oh, no vull pas rebatre les afirmacions de Cató! Té tota la raó en el que diu. La Terra continua essent un misteri per a nosaltres. Mai no hem respirat l’aire de la Terra ni hem trepitjat el seu sòl, mai no hem contemplat les seves immenses ciutats ni ens hem passejat pel seus boscos feréstecs. Només veiem un lleuger reflex de la seva realitat, com una ombra, i aquesta ombra ens desconcerta i ens espanta. Si els comparem amb nosaltres, els habitants de la Terra viuen molt poc. Neixen i moren en un parpelleig nostre. Encara no sé com han estat capaços de fer tantes coses en tan poc temps. Ni ho sé, ni ho comprenc. Ni vosaltres tampoc, és clar. Nosaltres només veiem com s’alcen els uns contra els altres, plens d’odi, plens de temor i de rancúnia; nosaltres només els veiem matar i destruir; i restem perplexos i confosos. Com és que aquests éssers capaços de construir tantes meravelles poden destruir amb tanta lleugeresa i inconsciència?

Però, creieu de debò que destruint resoldrem el problema de la Terra? Hi ha més de dos mil milions d’homes, a la Terra: tres vegades el nombre d’habitants de Mart. Podrem tornar a dormir mai en pau, somiar en pau, si els destruïm?

La resposta de Cató al senyor Erdig va ser molt breu:

—Podrem tornar a dormir mai en pau i somiar en pau si no els destruïm?

El senyor Erdig s’assegué i va comprendre que allò era la fi de tot.

* * *

—No som pas nosaltres els responsables. No és com si ho féssim directament —estava dient-li aquella nit la senyora Erdig al seu home.

—És exactament el mateix.

—Però si tu mateix m’has explicat la situació. A la Terra hi ha dos països, com ells els anomenen: la Unió Soviètica i els Estats Units d’Amèrica. Són els dos països més poderosos del planeta, i tots dos armats fins a les dents amb vés a saber quantes bombes atòmiques, disposats a saltar-se l’un al coll de l’altre en el moment més impensat. Conec prou bé la història de la Terra per saber que, tard o d’hora, la guerra esclatarà, encara que només sigui per accident.

—Potser sí.

—Nosaltres no farem res més —va dir la senyora Erdig, tranquil·litzadora— que accelerar una mica aquest accident inevitable.

—Sí. Ve’t aquí on hem arribat —va dir el senyor Erdig abaixant el cap i lluint-li als ulls la tristesa—. Guerra, crueltat i injustícia són paraules que hem après de la Terra: paraules estrangeres, abominables. Per a nosaltres fóra el desideràtum de la immoralitat armar-nos per fer la guerra, o simplement pensar en aquesta possibilitat. Però un accident és una altra cosa, és clar. Fabricarem un coet, el dotarem de càrrega atòmica i l’enviarem a l’espai. El farem orbitar al voltant de la Terra, passant per damunt dels pols, i anirà a caure en ple desert d’Arizona, als Estats Units. En el pitjor dels casos matarem unes quantes vaques i algunes serps: no ens haurem embrutat les mans. Uns minuts després que hagi explotat la bomba, la Terra començarà la seva pròpia destrucció. Però els culpables no serem pas nosaltres, és evident.

—No m’agrada que parlis així —digué protestant la senyora Erdig—. No he sentit mai cap marcià parlar d’aquesta manera.

—No em fa cap goig, ser marcià.

—Erdig!

—Em remou l’estómac.

Hi havia una certa agror a la veu de la senyora Erdig quan va dir:

—No entenc com pots pensar-te que ets l’únic que té raó i que tots els altres s’equivoquen. De vegades em sembla que protestes només per ganes de protestar, o potser perquè t’agrada de mostrar-te desagradable. El meu parer és que el deure de tots els marcians és, primer de tot, pensar en la nostra seguretat i defensar la nostra civilització en contra de qualsevol cosa. I no veig que sigui tan terrible precipitar un esdeveniment que, en qualsevol cas, tard o d’hora acabarà per produir-se. Si la gent de la Terra fos d’una altra manera tot seria diferent, és clar. Però…

El senyor Erdig ja no l’escoltava. La seva llarga experiència conjugal li havia ensenyat que quan la seva dona posava en funcionament aquella mena d’onada de raonaments i de «proves» la cosa podia durar indefinidament. Mentalment, doncs, va retirar-li la paraula i va deixar que el seu pensament vagabundegés, com feia sovint, amunt i avall dels prats verdejants i de les blaves extensions brillants dels mars de la Terra. Quantes vegades havia somiat en aquests deserts inabastables d’aigua inquieta i misteriosa! Que meravellós i terrible havia de ser! Al seu planeta no n’hi havia, de mars. Per això li costava tant d’imaginar-se els grans oceans de la Terra. Però no podia pensar en els oceans de la Terra sense pensar en els habitants de la Terra, en les grans ciutats de la Terra.

De cop i volta va sentir una punxada al cor: un dolor agut i irresistible. En aquell vell i ja inservible llenguatge de la Terra que tant havia arribat a estimar, va murmurar:

—Magna civitas, magna solitudo.

* * *

El coet, amb la seva càrrega atòmica, ja havia quedat enllestit. Per a la tecnologia marciana no havia estat més que un joc d’infants. A les esglésies de Mart (més ben dit, als seus equivalents) hom va recitar una pregària per les ànimes dels dissortats terrícoles, i el coet s’enlairà en l’espai.

Els astrònoms van seguir la seva cursa i els matemàtics van guiar la seva trajectòria. Malgrat el lúgubre propòsit i el terrible destí del coet, els marcians no van poder evitar una onada d’orgull. La precisió i l’eficiència dels savis de Mart era, tanmateix, admirable. El coet, després d’orbitar la Terra pels seus pols, havia aterrat en el cor mateix del desert d’Arizona a menys de deu quilòmetres del punt previst.

L’atmosfera de Mart és tènue i clara, i hi ha milions de marcians que disposen de telescopis de gran qualitat. Milions d’espectadors, per tant, contemplaren l’explosió de la càrrega atòmica, i la immensa majoria van continuar enfocant la Terra per tal de veure esclatar l’holocaust de foc i flames que assenyalaria l’inici de la guerra atòmica entre les nacions de la Terra.

Tothom esperava, però el que esperaven no va produir-se. Els marcians eren éssers civilitzats, i de cap manera gent assedegada de sang, però tot i això se sentien amb mal gust de boca: tenien por.

Per això molts van continuar mirant i observant fins l’endemà al matí, fins que el cel de Mart va quedar tenyit de lila i vermell pel naixement del Sol.

Però la guerra no havia esclatat encara sobre la Terra.

* * *

—M’agradaria de saber què redimonis deu haver passat —va dir la senyora Erdig aixecant els ulls del «Vanitats» que llegia per segona vegada. La veritat és que no esperava pas cap resposta; el seu home, en aquells darrers temps, es mostrava cada dia menys comunicatiu. Per això va quedar una mica sorpresa quan va contestar-li:

—No ho endevines?

—No sé per què et dónes aquests aires de superioritat. Ningú no pot endevinar-ho. Tu ho saps?

Ell va sortir amb un estirabot:

—Envejo els teus coneixements de l’anglès, encara que només sigui per poder llegir novel·listes com Thackeray.

—És força distret —va admetre la senyora Erdig—. Però mai no podré acostumar-me a aquesta mena de malson que és la vida a la Terra.

—No sabia que la consideraves un malson.

—Com vols que la consideri, doncs?

—Suposo que tens raó —va sospirar el senyor Erdig—. Malgrat tot, m’hauria agradat de llegir La guerra de les Gàl·lies, de Cèsar. Mai no l’han donada per ràdio.

—Potser encara ho faran.

—No, no. Ja no podran fer-ho. S’han acabat les emissions radiofòniques des de la Terra. I la televisió.

—Home! Si no comencen aquesta guerra i no s’exterminen els uns als altres, tornaran a les retransmissions.

—En tinc els meus dubtes —digué el senyor Erdig.

* * *

El segon coet marcià va explotar al desert de Sibèria. Altra vegada els habitants de Mart van restar pendents dels seus telescopis hores i hores, esperant. Pràcticament tothom vivia pendent del coet, excepte el senyor Erdig. Semblava que havia perdut tot interès per aquell afer que havia esdevingut l’obsessió dels seus compatriotes, i consagrava la major part del seu temps a l’estudi de l’anglès; es passava hores i més hores embadocat amb les novel·les i els diccionaris de la seva dona, i els seus progressos —com ella explicava als veïns— eren veritablement esbalaïdors. Havia arribat a saber ja prou anglès per poder mantenir una conversa normal.

Quan el Consell Planetari de Mart va reunir-se i prengué l’acord d’enviar un coet sobre Londres, el senyor Erdig ni havia assistit a la sessió. Va quedar-se a casa llegint un llibre: un llibre anglès de la seva dona.

Com tants d’altres dels costums recents del seu home, aquesta actitud absentista molestà la senyora Erdig. Va pensar que era el seu deure de tocar-li una mica el crostó i de recordar-li els seus deures envers Mart i els marcians. Va posar un èmfasi especial a lamentar la seva manca de patriotisme: era una paraula, patriotisme, que aquells dies estava molt de moda a Mart.

—Tinc coses més importants per fer —respongué finalment el senyor Erdig, davant l’allau de paraules.

—Per exemple?

—Llegir aquest llibre, posem per cas.

—Quin llibre?

—Es titula Huckleberry Finn. És d’un nord-americà: Mark Twain.

—Sí, ja el conec. És una ximpleria. No té ni cap ni peus.

—És possible…

—I no veig la seva importància enlloc.

El senyor Erdig va moure el cap i va continuar llegint.

I aquella nit, en encendre l’intertator, s’assabentaren, com la resta dels marcians, que havia estat llançat un coet contra la ciutat de Londres…

Va passar tot un mes abans que la primera bomba atòmica no caigués sobre el planeta Mart. Després van seguir-ne d’altres. I la guerra no havia esclatat encara a la Terra.

* * *

Els Erdig tenien la sort de viure en una regió de Mart on encara no havien patit l’impacte monstruós i anorreador de les bombes d’hidrogen. Podien, doncs, mantenir una aparença de vida normal, i el senyor Erdig no havia hagut de renunciar —ni hauria sabut fer-ho— al seu vell costum de llegir almenys una hora abans d’anar-se’n al llit. Com que la senyora Erdig, per aquells dies, no tancava mai l’intertator ni per un moment, ell es retirava a llegir a l’equivalent marcià del que nosaltres anomenaríem unes golfes. I allà s’estava, precisament, aquella nit especial, quan la senyora Erdig va entrar com una tromba al refugi per informar-lo, esverada, que la primera flota d’astronaus terrestres acabava de posar-se sobre Mart. Els soldats terrícoles es disposaven a conquerir Mart, on no hi havia resistència possible.

—Molt interessant —va fer el senyor Erdig.

—Però, és que no m’has sentit?

—Sí, sí; és clar que t’he sentit.

—Són soldats! Soldats armats que vénen de la Terra!

—Ja. Bé…

Va tornar a agafar el seu llibre. I quan la senyora Erdig va veure que, per tercera vegada, tornava a llegir aquella ximpleria titulada Huckleberry Finn, va fugir de les «golfes» desesperada. Es preparava, rabiüda, a donar el gran cop de porta darrera seu, quan el senyor Erdig digué:

—Per cert…

La senyora Erdig va girar-se.

—Què passa?

—Te’n recordes que fa un temps vas dir-me —començà a remolejar el senyor Erdig exactament igual que si no fos veritat que els soldats de la Terra haguessin començat la invasió de Mart en aquell mateix moment— que et costava de capir el sentit de la paraula anglesa righteous?

—Però, per l’amor de Déu!

—És que em semblava que et preocupava tant…

—Però és que no has sentit el que et deia?

—Sí, dona, sí; és clar que t’he sentit. Això de les astronaus de la Terra, oi? Doncs estic llegint per tercera vegada aquest llibre —tanmateix un llibre ben notable— i he trobat aquesta paraula, que em sembla que no té res d’obscur. Res en absolut! Un home righteous és un home honest, pur, assenyat, sant, bo, just… Sobretot just. Cató el Censor ho era, d’aquesta manera. Sí. I també Cató el marcià, em penso. Pobre Cató! Una d’aquestes bombes d’hidrogen el va sofregir, oi? Un home molt righteous, tanmateix.

Sacsejada per convulsius sanglots gairebé histèrics, la senyora Erdig va fugir definitivament de les «golfes». El senyor Erdig va sospirar i va tornar a la seva novel·la.