LA BOTIGA MARCIANA

Aquests són els informes que va rebre el sergent de la policia novaiorquesa Tom Bristol, junt amb l’ordre d’esbotzar la porta i d’entrar a la botiga. Els manyans de Centre Street tenen fama de ser capaços d’obrir qualsevol cosa que sigui tancada, i la seva fama no és immerescuda. Però aquella porta no era una porta qualsevol. Per això Bristol, per anar a obrir-la, va voler que l’acompanyessin dos homes uniformats, proveïts de palanques de ferro i de tota mena d’altres estris que poguessin ser-los útils. I abans, també, va voler estudiar minuciosament la relació dels fets.

Estava demostrat que totes tres botigues havien obert les seves portes el mateix dia i a la mateixa hora; a més a més —i això era una altra prova, deia tothom, d’una intel·ligència superior i ben organitzada— els locals havien estat llogats el mateix dia, i les escriptures havien estat totes signades a la mateixa hora. La botiga de Tòquio s’obria en el lloc més cèntric de La Ginza. Abans, el local havia estat ocupat per una joieria-rellotgeria, que era potser la segona o tercera en importància de tot el Japó; l’empresa en qüestió havia rescindit l’escriptura d’arrendament, negant-se a donar a la premsa cap mena d’explicació. Tot i això, hom va saber més tard que el preu que els joiers havien rebut per la renúncia al seu contracte de lloguer havia estat el de cinquanta diamants: cinquanta diamants de tres quirats cada un i tan exactament iguals, tan magníficament idèntics en la seva perfecció, que els especialistes de tot el món van considerar el fet mateix de la seva existència —desconeguda fins aleshores— com un veritable esdeveniment, únic en tota la llarga història del món de la joieria.

La botiga de París havia estat instal·lada, no cal dir-ho, en el faubourg Saint-Honoré. Era difícil de trobar, en un lloc com aquell, un local lliure; l’escriptura d’arrendament d’un famós empresari d’alta costura fou comprada per quaranta milions de francs. L’empresari (el nom del qual ha estat guardat en secret per desig exprés del govern francès) sembla que va fixar el preu per broma, ja que no tenia cap intenció de cedir el seu local. Però quan el representant dels compradors va signar-li un xec sense dubtar ni un segon, agafant-li la paraula, ell no va tenir més remei que signar el contracte.

La tercera botiga era la de Nova York i havia estat instal·lada a la Cinquena Avinguda. Al cap de trenta anys d’activitat, trenta anys dels quals els deu darrers havien anat esdevenint cada vegada menys rendibles, l’antiga i coneguda casa Delbos havia decidit d’abandonar la seva lluita en contra dels mètodes moderns de comerç. El local que havia ocupat estava entre els carrers Cinquanta-dos i Cinquanta-tres, a la vorera est de l’avinguda. La propietat era administrada pels coneguts agents Clyde & Abrahams, els quals alliberaren amb gran satisfacció la companyia Delbos d’un contracte de lloguer signat l’any 1937 i s’apressaren a doblar-ne el preu. La Slocum Company, agent dels llogaters —els quals directament no intervingueren per a res en els tractes amb Clyde & Abrahams ni més tard tampoc amb l’empresa decoradora Trevore— acceptà l’augment de lloguer sense dir ni ase ni bèstia, i va signar el contracte pagant un any a la bestreta. El qui dirigí les negociacions fou Arthur Lewis, un dels socis més joves de la Slocum Company. Wall Clyde, de la Clyde & Abrahams, va fer-li remarcar que, al seu parer, la Slocum feia un mal negoci. Lewis va arronsar-se d’espatlles, tot dient que ell es limitava a complir les ordres que tenia; però afegí que si hagués actuat pel seu compte, mai no hauria acceptat un lloguer tan exorbitant.

Va ser el mateix Lewis el qui dirigí també les negociacions amb Trevore: va lliurar-los els plànols i dissenys per a la transformació i decoració del local amb tot detall, i va acceptar el preu sense dir ni una paraula. Tot amb tot, va voler deixar ben clar que obeïa unes instruccions ben precises: tractar exclusivament amb les empreses que hom havia triat prèviament i pagar el preu que aquestes demanessin sense discutir. Per la seva banda, però, la Slocum Company detestava aquests sistemes —i Lewis volia que quedés ben clar també—, i de cara al futur mai més no les acceptaria.

Al llarg de la investigació que va iniciar-se després dels fets, el senyor Samuel Caradine, de la Trevore Company, va fer a mans dels investigadors els plànols originals que els havien estat lliurats pel senyor Lewis. Havien estat dibuixats a mà sobre un paper groguenc molt fi, però alhora molt sòlid. Dos perits en elaboració de pastes de paper, l’un d’ells el químic en cap dels Tallers Harlin, han examinat ja aquests plànols, però han estat incapaços d’identificar el paper i confessen no haver-ne vist mai cap de semblant. Del que diuen que estan segurs és que la primera matèria emprada per a la fabricació d’aquest paper no és fusta ni les habituals desferres de draps. En aquest moment hom analitza alguns dels seus fragments als laboratoris Crestwood.

D’ara endavant només parlarem de la botiga de la Cinquena Avinguda, ja que de fet totes tres botigues tenen una història força semblant. En tots tres casos els fets que envolten tots els afers del lloguer i de les transformacions dels locals presenten unes circumstàncies gairebé idèntiques; en tots tres casos els fets que s’esdevingueren presenten pràcticament els mateixos trets, llevat dels condicionaments propis de les diferents àrees culturals on es desenvoluparen. En tots tres casos, també, i cal remarcar-ho expressament, la decoració dels locals palesava un gust absolutament fora del corrent, resultava d’una originalitat i una audàcia sorprenents, alhora que harmonitzava sempre perfectament amb la fesomia general del paisatge urbà que els servia de marc.

Pels treballs de decoració i restauració del local, la Trevore Company va cobrar més de cent mil dòlars. La façana estava recoberta per tot de plaques d’acer inoxidable, a manera d’un joc d’escacs. Els aparadors foren engrandits, i la vella porta de roure tallat fou substituïda per una magnífica porta de bronze. Hom va pintar l’interior amb una magnífica combinació de vermell i negre, adornant el parquet i les parets amb cortinatges i estores d’un groc mostassa brillant; els taulells i les prestatgeries eren de cristall i bronze. Tots els decoradors que posteriorment han estat consultats coincideixen en l’excel·lència dels resultats. Ningú no dubta que totes tres botigues foren dissenyades i decorades seguint uns criteris estètics verament originals, fins i tot detonants, però sense caure mai en la vulgaritat ni en l’extravagància cridanera. Cal remarcar, però, que el senyor Ernest Searles, cap del departament de decoració de l’Associació de Veïns de la Cinquena Avinguda, va descobrir-hi unes concepcions angulars i un tipus de simetria mai no utilitzades fins aleshores pels decoradors americans.

Tant en la botiga de la Cinquena Avinguda com a les altres dues, el motiu ornamental central el constituïa una reproducció en cristall del planeta Mart que, a tocar dels sostres, girava exactament a la mateixa velocitat i direcció que l’anomenat planeta roig. Ningú no ha estat encara capaç de determinar quin és el mecanisme que mou aquests globus. Tots tres, que mostren en la seva superfície un mapa de Mart tan detallat com estrany, foren instal·lats a les botigues pels propis llogaters, després d’ultimada del tot la resta de la decoració i de la posada a punt del local. La façana que dóna a la Cinquena Avinguda cridava, tanmateix, l’atenció del vianant des del primer moment: és un model d’elegància i bon gust, però sempre dins una línia d’austeritat molt llunyana de l’ostentació, sempre dins la línia de la sobrietat funcionalista. La darrera cosa que fou instal·lada, al frontispici de la botiga, va ser el rètol amb el nom de l’establiment: Productes marcians. Eren unes lletres daurades, en relleu i d’uns quinze centímetres d’altura. Avui sabem que aquelles lletres eren d’or massís.

Totes tres botigues van obrir les seves portes al públic a les deu del matí del dia 10 de març. A Nova York, el rètol de la botiga feia vuit dies que era instal·lat, i havia provocat una enorme curiositat tant entre el públic que passejava per la Cinquena Avinguda com a la premsa. Tot i això, cap periodista no va poder obtenir la mínima informació abans del dia de la inauguració.

Aquell dia, quan els aparadors van quedar oberts al públic, la gent va poder admirar els quatre objectes que hom hi tenia exposats. Probablement molts dels lectors d’aquest informe deuen haver tingut ocasió d’examinar, o si més no de veure, aquests quatre objectes dipositats en els seus vistosos suports de vidre, emmarcats en vellut negre com si fossin joies de gran valor; i en un cert sentit no hi ha dubte que ho eren. Hi havia un rellotge, una màquina de calcular, un motor fora borda i una caixa de música. De tots quatre, només el rellotge tenia l’aspecte del que era; es tractava d’un meravellós instrument de precisió que funcionava, com molts d’altres rellotges, accionat per les variacions de la pressió atmosfèrica. El disseny, però, els materials i sobretot la seva bellesa superava de molt qualsevol cosa que el mercat normal pogués oferir.

La màquina de calcular era un cub negre d’uns set o vuit centímetres. En la seva part exterior, feta de material sintètic o d’una mena de matèria plàstica desconeguda, hi havia aquells estranys jeroglífics blancs i daurats que avui ja tothom anomena «l’escriptura marciana». La màquina era sensible al so de qualsevol veu humana i calculava seguint les instruccions vocals. Els resultats sortien per una petita obertura situada en la part superior, i quedaven impresos en un paper molt semblant al que hem esmentat més amunt. Teòricament, un tipus de calculadora com aquesta avui podria ja ser perfectament construïda; però, segons sembla, només hi ha dues fàbriques capaces de fer-ho: una a Alemanya i l’altra al Japó. I el cost seria enorme; de fet caldria esmerçar-hi molts anys de treball experimental per aconseguir una màquina que, com la de la botiga marciana, fos capaç de fer tota mena d’operacions de càlcul seguint només ordres verbals.

El motor fora borda, que funcionava per energia atòmica, tenia poc més o menys les dimensions d’una màquina de cosir elèctrica; estava construït amb una mena de metall blavós i pesava prop de sis quilos. Per mitjà de dos endolls simplíssims era possible d’acoblar-lo a qualsevol tipus d’embarcació, de cotxe o, en definitiva, a qualsevol tipus de vehicle. Desenrotllava una potència de quaranta cavalls i encloïa en el seu microcosmos un generador atòmic capaç de donar-li una autonomia de gairebé mil hores seguides. Un silenciador, del funcionament del qual hom no ha trobat encara ni tan solament l’explicació teòrica, feia el motor molt menys sorollós que qualsevol fora borda. De fet, a les botigues, els tècnics encarregats de les demostracions pretenien que no es tractava pas d’un silenciador, sinó d’un control del soroll que feia que el seu to no pogués ser percebut per l’oïda humana. Els competents enginyers que han estat consultats són de l’opinió que l’explicació donada pels tècnics no és versemblant.

Malgrat les immenses possibilitats d’aquest motor atòmic, el que va moure l’enrenou més gros va ser la caixa de música. Tenia si fa no fa la mateixa mida que la màquina de calcular i havia estat fabricada a base d’un material sintètic groguenc i indeterminat; al damunt hi havia uns jeroglífics d’un color gris fosc que feien d’adornaments. En la seva part superior sobresortien dos petits pius: prement l’un d’ells l’aparell es posava en funcionament, i prement-lo novament, s’aturava. El segon piu permetia de passar d’un tipus de música a un altre. Hom podia triar entre vint-i-dues categories musicals: música simfònica dividida en tres seccions cronològiques; música de cambra seleccionada en tres seccions més; piano sol, violí amb acompanyament o sense; música folklòrica pertanyent a set cultures diferents; òpera, subdividida en tres grups: música sola, música i cant (és a dir, tota la partitura de l’obra) i fragments seleccionats; música religiosa de cinc cultes diferents; cançons populars dividides per seccions nacionals seleccionades; música instrumental per a vuitanta-dos instruments diferents; cinc categories de jazz i tres categories de música infantil.

Els venedors de cadascuna de les tres botigues afirmaven que la caixa de música tenia un repertori de més de dotze mil seleccions musicals diferents, fet que, no cal dir-ho, mai no va poder ésser verificat i que ha estat posat seriosament en dubte pels entesos. De la mateixa manera ha estat considerat un engany el fet de poder regular per ordre verbal tant el to com el volum. De tota manera, el senyor Harry Flannery, enginyer consultor de la Radio Corporation of America, ha declarat que una caixa de música d’aquest tipus podia ser perfectament construïda amb els coneixements tècnics actuals, sobretot amb motiu dels descobriments de l’electrònica dels transistors. Com en el cas de la màquina de calcular, també aquí la teoria resultava menys sorprenent que la tecnologia. Tot amb tot, el senyor Flannery va haver d’admetre que un repertori de dotze mil obres musicals —si la xifra era certa— ultrapassava de bon tros les possibilitats de la tècnica i el coneixements actuals. Per la nostra banda hem interrogat tots els testimonis que hem pogut fins ara, i hem establert una llista provisional de les obres interpretades per la caixa de música de la botiga de Nova York: fins al moment actual els títols que hem anotat passen de tres-cents.

Aquests eren els quatre objectes exhibits als aparadors de les tres botigues. I hom podia examinar-los i provar-los a l’interior. El rellotge valia cinc-cents dòlars, la màquina de calcular quatre-cents setanta-cinc, el motor fora borda mil sis-cents vint i la caixa de música set-cents. El preus eren exactament els mateixos —al canvi legal— a Tòquio i a París.

Abans d’obrir la botiga al públic —exactament un dia abans, si volem ésser precisos—, diversos anuncis d’un quart de plana —apareguts només al «New York Times», això sí— comunicaven sense gaires circumloquis ni eufemismes que els habitants del planeta Mart inaugurarien l’endemà una botiga a la Cinquena Avinguda, on serien exposats i venuts al públic, prèvia demostració del seu funcionament, quatre productes de la indústria marciana. Hom explicava en els anuncis que aquest petit nombre de productes posats a la venda tenia només com a objectiu temptejar la reacció dels compradors terrestres. Els industrials marcians —deien els anuncis— no tenien pas la intenció de trasbalsar l’economia terrestre, sinó que, ben altrament, tenien el desig que les relacions comercials entre Mart i la Terra quedessin establertes des del primer moment sobre unes bases autènticament amicals.

L’anunci afegia, finalment, que hom acceptaria comandes per a qualsevol dels quatre productes, garantint el seu lliurament en un termini de dotze dies, i expressava el desig que aquest dia marqués l’inici d’unes relacions cordials, fructuoses i duradores entre els habitants d’ambdós planetes.

Val a dir, però, que aquests anuncis no eren pas la primera notícia publicada als diaris sobre les botigues marcianes. Gairebé tots els comentaristes n’havien fet ja esment al llarg de diverses columnes, referint-s’hi com al pla publicitari més agosarat, imaginatiu i sensacionalista de l’era de l’espai. Molts dels editorialistes més coneguts asseguraven saber de molt bona font —tota la ciutat era un niu de rumors— que al darrera de l’operació hi havia la General Motors. D’altres parlaven de la General Electric, de la Radio Corporation i d’una dotzena llarga de grups financers de primer ordre. Hom va citar també el nom d’un jove i brillant home d’afers, d’un modista d’alta costura de París i d’un armador grec posseïdor d’una immensa fortuna. També hi havia qui parlava d’una maquiavèl·lica conjura dels industrials alemanys que, d’aquesta manera, pretenien d’envair el mercat americà. I no cal dir que, per a més d’un, es tractava d’un nou estratagema de la Unió Soviètica inventat per destruir el capitalisme. Hi havia, però, el problema, que si els enginyers eren capaços d’acceptar la preparació tècnica i científica de la Unió Soviètica, els decoradors no estaven disposats a acceptar de cap manera que els russos fossin capaços de decorar amb originalitat i bon gust. Sigui com es vulgui, el fet és que abans d’inaugurar les botigues ningú no va prendre’s les coses massa seriosament; però després, quan la gent va veure funcionar les màquines i va descobrir les seves enormes possibilitats, els fets van canviar totalment i tota la ciutat va semblar commoure’s. I fins el país sencer.

El dia 10 de març les tres botigues van obrir les seves portes a cadascuna de les tres ciutats. A Nova York, el 10 de març era dilluns. Les botigues romangueren obertes fins al divendres següent, i després van tancar. Totes tres. I sembla que definitivament.

Però al llarg d’aquests cinc dies, milers de persones envaïren la botiga de la Cinquena Avinguda. Les demostracions se succeïen sense parar. Hom va anotar milers de comandes, sense acceptar mai, però, cap acompte ni pagament anticipat. A Nova York, el personal de la botiga el componien un home i cinc dones, tots ells alts, agradables, eficients. El seu aspecte real, però, és una qüestió encara molt debatuda, ja que tots sis portaven una mena de màscara d’un material semblant al plàstic que els cobria totalment el rostre. I era curiós perquè això, lluny de fer-los repugnants, els donava un aspecte agradable. Uns guants de la mateixa matèria cobrien també les mans de tots sis, de manera que no hi havia ni un centímetre de pell que els quedés a la vista.

L’endemà de la inauguració, John Mattson deia en la seva columna del «News»:

El professor Hugo Elligson, el famós astrònom, va fer una visita a la botiga enviat pel «Life». Heus aquí un resum del seu article:

És possible que la Unió Soviètica pensés ben altrament. Perquè al cap de dos dies que la botiga era oberta, van presentar-se dos funcionaris de l’ambaixada i oferiren als venedors un milió de dòlars (americans, s’entén) pel motor fora borda de mostra. Els marcians refusaren l’oferta amablement, però amb tota fermesa.

Des del dimecres, tota la premsa nord-americana donava titulars més destacats als Productes marcians que no pas a les notícies internacionals. La crisi de l’Orient Mitjà ocupava una petita columna retolada amb simple negreta, i l’afer de Formosa va anar a parar, en el «Times», a la pàgina disset. Una dotzena d’autoritats havien ja donat les seves autoritzades opinions al públic. La circulació esdevenia impossible a la Cinquena Avinguda, i l’ajuntament va recórrer a l’ajut extra d’un centenar llarg d’urbans per tal de regular el trànsit i fer possible l’activitat comercial de la gran artèria novaiorquesa. L’Associació d’Amics de la Cinquena Avinguda va demandar judicialment Productes marcians, al·legant que la botiga privava el normal desenvolupament del comerç i dels afers.

I la situació era la mateixa al Faubourg Saint-Honoré i a la Ginza.

Aquell mateix dimecres, la indústria americana va despertar-se plena de pànic. Tots els consells d’administració del país foren convocats d’urgència. Els grans magnats de la indústria van ficar-se al primer avió que van trobar i es plantaren a Washington; les accions de les grans empreses d’electrodomèstics i les de les indústries electròniques, i sobretot les de la indústria de l’automòbil, van baixar més de vint-i-sis enters. El fabricant més important de cervells electrònics i màquines de calcular va veure com els seus títols queien en un sol dia cent vuitanta enters. El mateix corrent de pànic va esclatar a les borses de Londres, París i Tòquio.

L’endemà, els serveis secrets dels Estats Units van mobilitzar l’FBI i tots els cossos de policia de l’estat de Nova York per tal d’investigar i provar de descobrir què i qui hi havia al darrera de Productes marcians, on havien estat fabricades aquelles màquines, si havien estat importades i, en aquest cas, si havien estat legalment satisfets els drets duaners d’importació. La Sureté i la policia de Tòquio van prendre les mateixes mesures de seguretat aquell mateix dia.

No cal entrar en detalls; n’hi ha prou si resumim els fets dient que, en tots tres casos, les autoritats encarregades de la investigació van treballar en va. Els comptes bancaris provenien d’importants dipòsits efectuats per persones vulgars i corrents, que no es distingien gens ni mica de milers d’altres persones vulgars i corrents. Els intermediaris havien rebut per correu instruccions ben precises i plens poders per realitzar les seves comeses. I prou. La investigació, però, no va donar-se per acabada fins divendres a la tarda.

Però el divendres al matí, totes tres botigues havien quedat ja sotmeses al control i vigilància de diverses forces de la policia federal i de la policia local. Concretament a Nova York, la policia secreta de la ciutat havia establert ja una guàrdia permanent durant les vint-i-quatre hores del dia des de dimecres a la tarda, molt abans de rebre les ordres de Washington. Però cap dels empleats no va abandonar el local, ni després de tancar les portes ni en cap altre moment. Al vespre, les cortines amagaven els objectes dels aparadors. I a les deu del matí les cortines tornaven a alçar-se.

Durant tot el divendres, als cercles governamentals de Nova York i Washington hom va discutir llargament sobre la possibilitat o conveniència d’intervenir, bé fos per mitjà d’una ordre judicial o simplement a nivell d’investigació policial directa a la botiga. Però el govern no les tenia totes i no s’hi acabava de veure amb cor. Si tot l’afer no passava de ser un muntatge publicitari d’algun important grup industrial, el departament estatal que ordenés la intervenció seria la riota de tot el país, a més a més de córrer el risc, gens menyspreable, que la part perjudicada entaulés un contenciós davant els tribunals. Infinitat d’agents de la policia secreta havien entrat i sortit de la botiga un fum de vegades, intentant trobar alguna cosa que justifiqués la intervenció d’algun organisme legal, però mai no havien trobat res. Ni que fos una excusa.

Divendres al vespre, a l’hora de costum, la botiga de la Cinquena Avinguda va tancar les seves portes. Van abaixar les cortines. A les onze no quedava cap llum encès. Però a les tres de la matinada la porta de la botiga tornava a obrir-se.

A aquelles hores la Cinquena Avinguda estava deserta. Havien quedat a l’aguait quatre membres de la policia local, dos agents federals, dos membres dels Serveis Secrets Centrals i tres detectius privats contractats per l’Associació Nacional d’Industrials Americans. Cap dels onze homes no va tractar d’amagar-se. La botiga només tenia una entrada. Davant per davant, a l’altra banda de la vorera, hi havia els quatre cotxes dels vigilants.

Per la porta de Productes marcians van sortir els sis empleats, carregats de paquets. En aquell moment precís, un gran automòbil negre va aturar-se a tocar la vorera, davant la botiga. El xofer va obrir la portella del darrera i els sis venedors hi van entrar amb els seus paquets; tot seguit el cotxe va arrencar, allunyant-se ràpidament. La policia havia rebut l’ordre de no intervenir per res ni detenir ningú, però de seguir els membres del personal de Productes marcians on anessin i d’informar per ràdio dels seus moviments. Els quatre cotxes-policia, doncs, es posaren en marxa i van iniciar la persecució del vehicle negre.

Tenim una descripció exacta d’aquest vehicle. S’assemblava a un Continental, però amb algunes variacions; l’amplada era la mateixa, però en canvi feia uns trenta centímetres més de llarg. Tot el xassís tenia un aspecte més aviat estrany, semblava més arrodonit que els turismes corrents, però no hi ha dubte que era més gran que qualsevol cotxe esport conegut.

En arrencar va enfilar directament cap a Central Park, respectant escrupolosament les limitacions de velocitat; va sortir del parc a l’altura de la Setena Avinguda i el carrer 110, va seguir cap al nord agafant el carrer 155 i va anar a sortir a la Harlem River Speedway. Quan entrava a l’autopista, dos cotxes més de la policia van afegir-se als perseguidors. En acostar-se al pont de George Washington començà a accelerar, i quan va deixar enrere la rampa d’accés el cotxe corria ja ben bé a cent vint quilòmetres per hora. La policia va posar en marxa les seves sirenes, i hom va ordenar per ràdio que d’altres cotxes policials barressin el pas del vehicle negre a l’altura del carrer Dyckman.

Fou en aquell moment que el Continental perseguit va obrir dues ales laterals d’uns dos metres aproximadament i va posar en marxa els seus motors a reacció. Semblava ben bé que els altres cotxes s’haguessin quedat aturats al bell mig de l’autopista. És difícil d’establir amb exactitud la seva velocitat en aquell moment, però no hi ha dubte que era molt superior als dos-cents quilòmetres per hora. El vehicle va aviar-se en un obrir i tancar d’ulls, va enlairar-se ràpidament i va desaparèixer cap a l’est. El radar va copsar-lo un parell de vegades: volava a sis mil metres d’altura i a una velocitat sorprenent fins i tot per un avió a reacció. Les Forces Aèries foren immediatament alertades i una colla d’avions s’enlairaren al cap de pocs minuts, però ja no van trobar ni rastre del cotxe negre —o de l’avió negre, més ben dit—. El radar tampoc no va poder tornar a detectar-lo.

Els esdeveniments de París i Tòquio s’assemblen molt als de Nova York. I ni en un cas ni en l’altre tampoc cap empleat de les botigues no va ser detingut.

* * *

Aquest és, poc més o menys, el resum de l’informe que el sergent Bristol va examinar abans d’encaminar-se cap al centre de la ciutat a forçar la porta de Productes marcians. L’informe, tanmateix, no vol dir res de nou: ell sabia, de fet, força coses més. Certament que la seva especialitat era entrar i escorcollar, i prou; però com gairebé tots els habitants de Nova York, Bristol no havia deixat de pensar ni un moment, al llarg d’aquells deu dies, en tots i cadascun dels aspectes d’aquella mena de trencaclosques que era l’afer dels Productes marcians. La seva formació professional el feia refusar qualsevol conclusió que ell mateix no pogués verificar directament per la vista, el tacte o l’olfacte; però, a despit d’aquesta formació, la seva imaginació ensumava que al darrera de la porta esfondrada de Productes marcians podia trobar-hi milers de possibilitats. Era encara prou jove per sentir-se excitat davant d’una tasca com la que li havia estat encomanada, i des de les primeres hores del dia la seva excitació no havia fet més que anar creixent moment per moment.

La policia local i l’FBI havien decidit d’esperar dissabte a la tarda per entrar a la botiga, i aquesta decisió havia estat comunicada també a París i a Tòquio. De fet, la botiga de Nova York fou oberta algunes hores més tard que les altres.

Quan Bristol va arribar al xamfrà del carrer 52 i la Cinquena Avinguda l’esperaven, com a mínim, una dotzena de personatges: el cap de policia, l’alcalde, el general Arlen Mark, cap de l’Estat Major, un coronel dels Serveis d’Investigació Militar i diversos oficials de l’FBI. Més d’un centenar de badocs s’havien situat també davant la botiga, continguts pel cordó policial. El cap de policia estava de molt mal humor i va acusar Bristol d’haver arribat tard.

—Seríeu capaç d’arribar tard al vostre propi enterrament —va remugar.

—He rebut ordres de ser aquí a les set del matí, senyor. A les set en punt —va dir Bristol—. I que jo sàpiga encara no han tocat.

—Bé. Feu el favor de no discutir. I obriu aquesta porta!

Però això era molt fàcil de dir. Quan van arrencar la làmina de bronze, a sota van trobar-se amb un gruix d’acer de considerable resistència. El van fondre i van fer saltar el pany a cops de martell. Van trigar gairebé una hora a obrir la porta i, quan van aconseguir d’entrar, tal com havia passat a Tòquio i a París, la botiga era buida. El globus de cristall que reproduïa el planeta Mart havia estat pulveritzat; els fragments havien estat llençats en una paperera, i foren enviats a Centre Street per tal d’analitzar-los. De la resta, hom no havia tocat res i tot continuava al mateix lloc on era: la prestatgeria, la decoració, les cortines… i fins i tot les lletres d’or del rètol, que elles soles valien una veritable fortuna. Ara bé: els vuit objectes (els quatre de l’aparador i els altres quatre que eren utilitzats per a les demostracions) havien desaparegut.

Les patums congregades a la botiga van estar-hi furgant pam a pam, examinant-ho tot, més d’una hora, xiuxiuejant entre ells de tant en tant. Algú que va gosar fer la inevitable referència a les empremtes digitals va guanyar-se un moc del cap de policia:

—Quan la gent va amb la pell coberta, no acostuma a deixar ditades ni empremtes de cap mena —va botzinar.

A les nou totes les patums havien guillat, i Bristol va poder posar-se a la feina. Dos agents de l’FBI que havien restat de prevenció, miraven fer en Bristol i els seus ajudants sense dir res: amb muda admiració, diguem.

Bristol —i ja ho hem reconegut abans— era un especialista en el difícil art de l’escorcoll. El sergent era pare de tres fills, tenia una dona a la qual s’estimava força i era moderadament ambiciós. Feia temps que havia decidit de convertir en ciència la seva especialitat, i portar després aquesta ciència fins al nivell de perfeccionament rigorosíssim. Per començar, va fer instal·lar a la botiga uns enormes projectors que la il·luminaven amb tres mil wats complementaris. Com que la botiga només tenia la seva peça central, un petit despatx i el bany, el resultat fou tanmateix considerable. A més a més, tant ell com els seus ajudants s’afegiren al cinturó potents llanternes portàtils.

—L’objectiu principal de qualsevol escorcoll és trobar allò que hom cerca —va dir Bristol als agents de l’FBI.

—I sabeu què és el que cal cercar?

—No. Ningú no ho sap. I en algun sentit això facilita les coses.

El primer que va fer va ser treure totes les cortines. Havien escampat a terra uns quant llençols blancs, i van raspallar acuradament les cortines per les dues bandes; després les doblegaren plec per plec i les arraconaren. La pols fou recollida i etiquetada. Immediatament van escombrar el parquet una primera vegada; i van tornar a netejar-lo una segona vegada passant l’aspirador. També la pols d’aquesta neteja va ser tamisada, empaquetada i etiquetada. I encara van tornar a passar l’aspirador resseguint cada centímetre quadrat del parquet, de les parets, del sostre, de les motllures i dels mobles un per un, canviant de bossa cada vegada. I aquestes bosses, novament, van ser lligades i etiquetades. Després van desmuntar tots els mobles, examinant-los peça per peça, esbotzant els entapissats de les cadires i les butaques, analitzant gairebé fil per fil la roba esquinçada i el tou de dins. Els coixins van ser punxats amb agulles i el seu contingut va quedar pràcticament laminat. I, una vegada més, tot va quedar empaquetat i etiquetat.

—És gairebé una feina mecànica —va explicar Bristol als agents del govern—. Pura rutina. Les anàlisis químiques i microscòpiques les fem després a Centre Street.

—I per cada investigació féu un escorcoll complet?

—Per cada investigació d’aquesta mena, sí. Però penseu que de problemes d’aquesta envergadura només ens en topem un parell o tres de vegades l’any.

A les dues de la matinada els homes de l’FBI van sortir a comprar cafè i entrepans, i van convidar Bristol i els seus ajudants. A les quatre tot l’encatifat era en camí cap a Centre Street, les rajoles del bany havien estat arrencades una per una, tota la instal·lació de plom era fora i cada centímetre de canonada havia estat analitzat, i tant el vàter com la banyera i el lavabo eren de panxa enlaire i havien estat «pentinats» mil·límetre per mil·límetre. A les sis de la matinada del diumenge, quan tot just apuntava el dia, Bristol supervisava una per una cada peça o cada tros de fusta o metall que anaven arrencant els seus homes.

La cosa va aparèixer en una taula del despatx, un moble modern de línia sueca que havia estat fornit pels decoradors, fet de fusta blanca i proveït d’un llistó pla que cobria els seus cantells. En arrencar el llistó, Bristol va trobar-hi una pel·lícula d’uns dos centímetres de llarg per tres mil·límetres d’ample. El detectiu va examinar el microfilm a contrallum, servint-se d’una lupa molt gran, descobrint que contenia setze imatges completes i un tros de la que feia disset.

Dos minuts més tard era dalt del cotxe, junt amb els homes de l’FBI corrent a tot gas cap a Centre Street. Només aleshores Bristol va permetre’s el luxe de manifestar una opinió:

—He llegit a la premsa que són molt meticulosos i ordenats. Però fins i tot la gent ordenada pot perdre alguna cosa, de vegades. Tot i que siguin marcians —va afegir amb una veu prima.

I ni que sembli mentida, els funcionaris del govern no van fer cap mena de comentari.

* * *

Ningú no ha oblidat l’enrenou que va moure l’èxit de Bristol, i són molts els que pensen que el sergent arribarà lluny. De fet ja ha estat ascendit, i no hi ha dubte que els historiadors del futur li reservaran un lloc important en les seves obres. Es tracta d’un home honest i assenyat, amb una intel·ligència metòdica capaç de ser comparada a la millor intel·ligència metòdica.

Tothom recordarà també el professor Julius Goldman. Cap del Departament de llengües semítiques de la Universitat de Colúmbia, era considerat com el filòleg més important de l’hemisferi occidental, si no del món; i a ell més que no pas a cap altre devem tot el que avui sabem sobre l’escriptura cretenca primitiva. Ell fou també el pioner de les brillants —tot i que no reeixides— recerques consagrades a l’escriptura etrusca. Junt amb el professor Jacobs, de la Universitat d’Oklahoma, és la primera autoritat en matèria de llengües aborígens d’Amèrica i sobretot en el coneixement dels dialectes indis. Segons diu la gent, no hi ha cap llengua important, sigui viva o sigui morta, que el professor Goldman no sigui capaç de parlar amb tota fluïdesa.

Potser tot això és una mica exagerat. El que sí és cert, però, és que aquell mateix diumenge el professor fou cridat amb urgència a la Casa Blanca i, conduït a Washington, va ser col·locat al cap d’un equip que componien els cinc millors filòlegs del país. I al cap de trenta hores havia aconseguit de realitzar la tasca que li havia estat encomanada. Podem dir, per tant, que va ser capaç de fer honor a la seva reputació.

Malgrat tot, per la gràcia de Déu, o de qualsevol de les forces inconegudes que determinen el nostre destí, també és cert que el professor va comptar amb un auxiliar decisiu: una «Pedra de Roseta», si podem anomenar-la d’aquesta manera. Sense aquest ajut és molt possible —i Goldman fou el primer que ho va reconèixer— que l’escriptura marciana mai no hagués estat desxifrada. Com ja deveu saber, la «Pedra de Roseta» és el que ha permès als filòlegs d’interpretar els jeroglífics egipcis, ja que es tracta d’una pedra que dóna alhora el text criptogràfic i la seva traducció a determinades llengües comunes. En el nostre cas, la «Pedra de Roseta» era una de les imatges del fragment de microfilm descobert per Bristol i que presentava un tros d’inscripció marciana i un fragment de text en anglès. El professor, partint de la hipòtesi que l’una era la traducció de l’altra, va poder començar els seus treballs de recerca. Tot i aquest ajut, però, no hi ha dubte que es tracta de l’exemple més extraordinari de reconstrucció d’un llenguatge criptogràfic que hom ha conegut al llarg de tota la història del llenguatge.

Aquell dimarts —el dimarts següent a l’escorcoll de la botiga—, el president dels Estats Units va convocar un Consell de Ministres ampliat a la Casa Blanca. Ultra els membres del gabinet, hi havia reunides quaranta persones més, entre les quals s’hi comptava el professor Goldman. I Goldman no era pas l’únic que tenia els ulls embotonats i feia cara d’anar curt de son. Tots aquells homes eren posseïdors d’un informe, potser una mica més gruixut, però no gaire diferent del que teniu a les mans. Cadascun d’ells l’havia llegit i havia reflexionat seriosament sobre l’afer.

El president va obrir la sessió passant revista als fets, va fer esment d’algun dels parers emesos pels tècnics i després va dir:

—Què n’hem de pensar, senyors? Les nostres tímides exploracions de l’espai ens demostren que el cosmos ja no és només un terreny del domini exclusiu de la ciència-ficció o dels somiatruites. Fins ara no hem arribat encara a cap conclusió ferma, però espero que al terme d’aquesta reunió n’haurem tretes algunes sobre les quals serà possible de recolzar la nostra acció futura. No cal que us recordi, per descomptat, que alguns dels grans cervells dels Estats Units continuen considerant les botigues marcianes com una gegantina presa de pèl. Si això fos veritat, aquesta mena de joc de carnestoltes hauria costat als seus organitzadors uns quants milions de dòlars, esmerçats sense profit. Ben honestament haig de dir-vos que em veig obligat a refusar aquesta hipòtesi, i que tampoc no em veig amb cor de defensar els qui pretenen que es tracta només d’una descomunal campanya publicitària. A nivell personal jo he arribat a certes conclusions, que vull reservar-me fins que puguem haver escoltat altres opinions.

Com tots sabeu, ha estat gràcies a la competència i eficàcia de la policia de Nova York que hem pogut trobar un fragment de microfilm a la botiga de la Cinquena Avinguda. Ni a París ni a Tòquio no ha estat descobert res d’importància. Tot i això, m’he permès d’invitar els ambaixadors de França i del Japó a aquesta assemblea, atès que també els seus països han estat elegits com el nostre. I no vull pas dir que precisament aquests dos països estiguin més interessats en l’afer que no pas alguns altres, ja que potser…

El president va dubtar un moment, i després va arronsar les espatlles amb una mena de gest de cansament.

—En fi! Em sembla que el que correspon ara és cedir la paraula al professor Julius Goldman, de la Universitat de Colúmbia, el filòleg més important del país, la contribució del qual a la solució d’aquest problema ha estat inestimable.

El professor Goldman va començar dient que les seves descobertes no eren pas personals, i que tanta part com ell hi havien tingut els seus col·legues absents de la reunió. Entre tots sis havien preparat una memòria que ell llegiria en nom de l’equip. Però abans de res volia projectar el microfilm per tal que l’assemblea es formés el seu propi judici.

La sala va quedar a les fosques. Al capdavall de tot, damunt la pantalla instal·lada expressament per això, aparegué la primera imatge. Hom va poder-hi veure aquelles ratlles verticals que tothom anomena ja els jeroglífics marcians. Després d’una segona imatge semblant, aparegué la «Pedra de Roseta». En rengle inferior esquerre hi havia aquesta inscripció en lletres majúscules:

Compost químic per als mascles de raça blanca de setze a dinou anys.

I a la línia següent, també en anglès, deia: Advertiment general. Davant qualsevol temptativa de fugida o de resistència, caldrà estimular de manera permanent el nervi trigemin.

I al dessota:

Cambra d’alimentació: femelles de raça groga de set a deu anys.

I com a darrera línia, un vers anglès:

He viatjat a bastament pels reialmes d’or. Després d’aquests textos anglesos hi havia els jeroglífics, arrenglerats per columnes.

En la foscor de la sala va alçar-se la veu del professor Goldman:

—Aquestes imatges són les que van donar-nos la clau interpretativa, tot i que desconeixem el veritable abast d’aquestes inscripcions. Les autoritats mèdiques que hem consultat són del parer que una determinada forma d’excitació del trigemin pot ocasionar en l’home un dolor insuportable. En aquest context, la cita del vers de Keats no té cap mena de sentit; almenys nosaltres no ens veiem amb cor de trobar-lo. És un problema que cal ajornar. Però ens fa por que sigui insoluble. Com podeu veure, la resta d’imatges ja són jeroglífics.

Van tornar a encendre’s els llums. El professor Goldman va mig aclucar els ulls pel contrast amb la fosca, va eixugar-se les ulleres i va reprendre la paraula.

—Abans de presentar-vos el nostre informe, i tot demanant-vos un xic de paciència, vull dir algunes paraules sobre el llenguatge. Quan nosaltres, els filòlegs, penetrem el misteri d’una llengua antiga, no podem pas dir que hem desxifrat un còdex, com podria ser el cas d’un criptògraf. La filologia i la criptografia són dues ciències molt diferents. Quan hom desxifra un còdex pot llegir el seu contingut. Quan hom desxifra una llengua no ha fet res més que donar el primer pas d’un camí llarg i complex. Cap home, cap grup d’homes no ha penetrat mai els secrets d’una llengua antiga; això és sempre una tasca d’abast internacional i demana la dedicació de diverses generacions.

Dic tot això perquè no voldria pas desil·lusionar-vos. Partim d’unes dades molt minses: uns quants mots i unes quantes xifres. Ens trobem davant una llengua totalment inconeguda, que no s’assembla a cap de les que coneixem. I només hem disposat d’unes quantes hores per estudiar el problema. Consegüentment, tot i que hem pogut deduir algun significat d’un parell de fotografies, ens han quedat força espais en blanc i un bon nombre de punts dubtosos. Tenim uns quants elements que juguen al nostre favor: en primer lloc els nostres llenguatges presenten un desenvolupament lògic, i és possible que aquesta regla tingui una aplicació universal; en segon lloc, aquests textos amb els quals ens les havem parlen de la vida a la Terra; finalment, sembla que hem tingut la sort de topar amb una forma d’escriptura alfabètica composta, pel que hem pogut deduir, per quaranta signes fonètics, almenys trenta dels quals són consonants. Aquestes formes consonàntiques impliquen una base d’articulació que no és del tot aliena a la nostra, és a dir, que parteixen d’una estructura física semblant, ja que els sons d’emissió vénen determinats en bona mesura per les característiques físiques de les criatures que els produeixen. La qual cosa no vol pas dir, i tots els meus col·legues estan d’acord en aquest punt, que hi hagi cap mena de relació entre aquest alfabet amb el qual ens les havem i qualsevol llengua coneguda fins ara a la Terra. Per la meva banda, no penso pas referir-me al que pugui pensar sobre l’origen d’aquesta llengua. Aquest no és el terreny de la meva especialitat. Ni forma part del meu objectiu.

El president va fer que sí amb el cap.

—Ho comprenem molt bé, professor Goldman.

I Goldman va afegir:

—Projectarem la traducció a la pantalla, ja que és més fàcil de llegir-la que no pas d’escoltar-la. S’entén més bé.

La sala del Consell va quedar novament a les fosques i sobre la pantalla va aparèixer el text següent:

Traducció parcial i provisional de les dues primeres imatges del fragment de microfilm lliurat als sotasignats per a la seva traducció:

«— — cobdiciós lasciu — (consagrat a? practicant?) — (la mort? assassinats?) en massa — (temps) generació (o generacions?) (de?) assassinat — (fàcil? voluntari?). O bé quan es complau — — — (títol?) (que es vanta de?) (autodefinint-se?) l’home (o la humanitat?) (s’assembla o pot comparar-se a?) (s’identifica amb?) malaltia (o plaga o virus?) enfront de (meravellós?) (ric?) planeta (o globus?) — — —.»

La veu del professor Goldman va interrompre les reflexions de l’assemblea.

—Aquesta és la primera imatge. Com podeu veure, només hem aconseguit una traducció incompleta i molt imperfecta. Comptem amb molt pocs elements. Els mots que apareixen entre parèntesis i amb interrogant són fruit del que podríem anomenar una hipòtesi quantificada; és a dir, no es tracta de suposicions, sinó de deduccions, però fonamentades en una quantitat d’elements no prou significatius. Passem ara a la segona imatge.

«Força (o violència) compresa (o combatuda) — l’home (o número u) de la (força o potència o enginy… o energia) atòmica — — — (estació de l’espai o petit planeta) — — (paraula que significa no-possessió i que segurament es refereix a l’estació de l’espai) — — — (espai exterior?) (buit?) negació (braç llarg?) (arma?) (o armes?) — — — — (superstició?) (ignorància?) (estupidesa?) (novetat?) — — —.»

La inscripció va romandre sobre la pantalla i la veu de Goldman, monòtona, cansada, sense inflexions, va explicar novament:

—Quan posem diversos mots entre parèntesi, l’un darrera l’altre, vol dir que no tenim la certesa de quin és el més vàlid. De fet, només hi ha una paraula veritablement traduïda…

La veu es va fondre. Sobre la pantalla van aparèixer els noms dels sis filòlegs. Es va encendre el llum, però el silenci que planava damunt l’assemblea semblava perpetuar la fosca anterior. Finalment, el secretari d’Estat va alçar-se i, adreçant una mirada al president, que assentí, va demanar al professor Goldman:

—Voldria conèixer la vostra opinió, professor. Creieu que aquests jeroglífics són una enganyifa? Creieu que són reals? Són originaris de la Terra? Ens les havem de debò amb marcians? La paraula no em fa cap por: sé que tothom la té al cap tot i que no gosi pronunciar-la. M’agradaria conèixer la vostra opinió.

—Jo sóc un home de ciència, senyor. Ho compreneu, oi? Estic avesat a no emetre opinions quan no tinc prou elements de judici per fer-ho. Com ara, per exemple.

—Vós sabeu més de tot això que qualsevol altre home sobre la Terra! Només vós podeu interpretar aquest trencaclosques!

—No pas més que vós, senyor —va fer Goldman suaument—. Heu pogut llegir el text com jo mateix.

—Però vós l’heu examinat com a filòleg —insistí el secretari d’Estat.

—Sí.

—Aleshores, com a filòleg, creieu que aquest llenguatge és originari de la Terra?

—Com voleu que pugui respondre a la vostra pregunta, senyor? Davant uns fets tan inconsistents, quin valor creieu que tindria la meva opinió?

—Digueu-nos almenys una cosa, doncs: advertiu en aquest llenguatge alguna relació amb algun idioma de la Terra?

—No… Cap —va respondre Goldman amb una mena de somriure agredolç.

Va tornar a caure, feixuc, el silenci. Un dels secretaris del president va distribuir còpies de l’informe entre els assistents. El silenci esdevingué més dens, mentre els assistents llegien el document. Després, l’ambaixador francès va demanar la paraula.

—Senyor president —va dir—, il·lustríssims membres del gabinet, distingits senyors. Tothom sap que el meu govern va consagrar la reunió d’ahir a l’estudi d’aquest mateix problema. Tinc ordres, si les circumstàncies ho exigeixen, de presentar-vos una proposta. I penso que ho exigeixen. Demano formalment a l’assemblea de convocar immediatament l’ambaixador de la Unió Soviètica.

La requesta no va xocar ni va sorprendre ningú. Hom convocà l’ambaixador soviètic. I és evident que ell mateix esperava la invitació, perquè va comparèixer al cap de molt pocs minuts. L’ambaixador va rebre una còpia de l’informe, el llegí, i la sessió va continuar, perllongant-se fins dimecres a les tres de la matinada. Durant aquest espai de temps comparegueren trenta-dos especialistes, als quals hom demanà la seva opinió o el seu testimoni. La sessió quedà suspesa després durant cinc hores. En ser represa havien estat convocats també els representant de l’Índia, la Xina, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya, i la sessió va durar fins a les sis de la tarda de dimecres. L’endemà les Nacions Unides van convocar l’assemblea general en una sessió extraordinària. Per aquella sessió, el professor Goldman, ajudat per filòlegs japonesos, xinesos i russos, havia deixat enllestida una traducció completa, tot i que encara provisional, que va ser distribuïda a tots els delegats de l’assemblea general de les Nacions Unides. És la mateixa traducció que després va publicar tota la premsa internacional.

El dissabte, tot just una setmana després que el sergent Bristol hagués forçat la porta de la botiga de la Cinquena Avinguda, el primer ministre de l’Índia feia el seu discurs a l’assemblea general de les Nacions Unides.

—És tanmateix irònic de constatar —va dir amb una certa tristesa— que nosaltres mateixos, nosaltres, que hem estat condemnats per un altre planeta, una altra cultura i una altra raça, no puguem fer gran cosa més que acceptar la veracitat d’aquestes acusacions. Quantes vegades hem estat a frec de fer real aquesta destrucció vaticinada pels pobles de l’espai! I ara, malauradament, ens cal abandonar, potser per sempre, el somni d’un futur presidit pel signe de la pau. Potser ens servirà de consol pensar que, d’ara endavant, ens caldrà unir-nos per lluitar junts contra un enemic vingut d’un altre planeta en lloc de destruir-nos mútuament els uns als altres. En el fons del meu cor ho desitjo molt de debò, i us anuncio des d’ara que el meu país renuncia —una mica a contracor, no vull pas negar-ho— al pobre escut protector d’aquella neutralitat que havia defensat tan aferrissadament. Senyor, l’Índia és al vostre costat. Els seus milions d’habitants participaran en la defensa comuna de la mare Terra. Les nostres indústries, els nostres recursos de tota mena són a la disposició del món, i espero que tindrem prou temps de construir-ne d’altres.

Després van prendre la paraula els delegats de la Unió Soviètica i dels Estats Units. La Xina i vuit països més van ser admesos a les Nacions Unides sense que ningú exercís el dret de veto. I tot això no era més que l’inici d’una colla d’accions de tipus polític el resultat de les quals fou, al cap d’un mes escàs, l’establiment d’un pla internacional per a la construcció de quatre grans estacions de l’espai que orbitarien la Terra, d’una poderosa flota de ginys nuclears espacials i d’una base militar defensiva a la Lluna, controlat tot per les Nacions Unides. Va entrar en vigor un pla de tres anys per a la defensa de la Terra i, contra els pronòstics més pessimistes, la formació d’un Estat Major general que va posar les bases d’un govern mundial dotat d’autèntica sobirania i compost per representants de tots els països del món.

Al cap de menys de tres mesos de la descoberta del sergent de detectius Bristol, havia estat redactat un codi mundial i sotmès a l’aprovació de l’assemblea general de les Nacions Unides. Les naus de guerra rovellant-se pels ports de tot el món, els canons esdevinguts peces de museu i retirats de la circulació, els projectils teledirigits convertits en pintoresques antiguitats, les armes lleugeres transformades en objectes decoratius… tot plegat testimoniejava la veritable eficàcia del govern mundial que començava.

I menys d’un any després, la Culpepper Motors, un dels complexos industrials més importants de la Terra, va anunciar al món que havia reeixit en la construcció d’un motor atòmic igual que el dels marcians. Els habitants de la Terra van treure pit. A partir d’aquell moment, cada vegada que fitaven la petita taca vermella que representava Mart en l’espai, ho feien amb una confiança major i amb menys sentiment d’inferioritat i de por.

Perquè s’havien adonat que ara tenien un altre nom. Havien descobert que formaven la nació humana. Era tot just el començament i, si voleu, un començament fet de tempteigs, de vacil·lacions, de dubtes… Però era un començament. I arreu del món, d’un cap a l’altre de la Terra, els homes van celebrar aquest començament de mil maneres diferents.

A la residència de Franklin Harwood Plummer que, situada al bell mig d’una propietat de mil cent acres, al comtat de Putnam, prop de Nova York, oferia als seus estadants vuitanta-tres estances comptades, aquest començament va celebrar-s’hi també en l’estil propi de l’indret i de les circumstàncies. El senyor Plummer tenia els mitjans de donar grans festes i àpats poc comuns, i no se n’estava pas; però tot i que els seus banquets aplegaven la gent més important del país, mai no tenien cap mena de ressò a la premsa. És clar que això s’explica, entre d’altres raons, pel fet que el senyor Plummer dominava econòmicament la major part dels diaris. Fet i fet, però, la recepció d’aquell vespre era extraordinària, fins i tot per a l’aristocràtica residència de Putnam, car hi havia tres-cents vint-i-set convidats, sense comptar el propi senyor Plummer i els seus divuit col·legues del consell d’administració de la Culpepper Motors.

A cinquanta-vuit anys, el senyor Plummer era el president de la Culpepper Motors. La societat tenia un valor net oficial de quinze milions de dòlars, però si algú hagués provat de sumar els interessos econòmics que posseïen tots i cadascun dels membres del consell, s’hauria trobat amb una fortuna que ultrapassava qualsevol fortuna imaginable. S’hauria trobat amb una riquesa, una quantitat de possessions i d’influències i un poder tal, que fins i tot li hauria semblat mancat de sentit. Res no hauria pogut definir millor el senyor Plummer, amo i senyor absolut d’aquest gran imperi industrial, que la història de la seva vida…, Va començar la seva carrera, trenta-cinc anys enrere, treballant de torner al vell taller mecànic de Lewett; i no havia estalviat cap lluita, cap violència ni cap trampa o engany per atènyer la seva actual fortuna. La història recent d’Amèrica ha conegut alguns casos semblants, tanmateix, però podríem comptar-los amb els dits d’una mà.

Plummer no era acceptat ni en el seu propi ambient; tothom el temia i el respectava, no cal dir-ho, però essent com era un home sense família i sense història universitària, continuava essent un estrany entre els seus, un home violent i desconcertant. Era alt i gros, fort, vermell de cara i blanquinós de cap. Feia una estona que, en el gran menjador, massa gran i excessivament recarregat de mobles, s’adreçava als seus invitats parlant-los d’ell mateix. I acabava de fer esment, com si fos un acudit, al fet que ni tan solament havia après a jugar al golf. I els seus tres-cents vint-i-set convidats, junt amb els seus divuit col·legues, tot just si s’havien pogut aguantar el riure.

—No, us ho ben juro —continuava dient el senyor Plummer—; no sé jugar al golf, ni sé jugar al tennis, ni sé navegar. Tota la vida he estat allò que la majoria de vosaltres anomeneu un home ocupat, i la meva preocupació fonamental ha estat sempre la de fer diners. Fer diners i prou! El meu fort no han estat mai les citacions, no cal que us ho juri, però sempre recordo l’única observació de tipus metafísic que va fer un home que es deia Calvin Coolidge i que, d’altra banda, no tenia el mínim sentit de l’humor. Aquest home, a la gent com ara jo, va fer-nos un gran servei en declarar que, als Estats Units, la gran norma de conducta per a les consciències, és aquesta: el negoci és el negoci.

El senyor Plummer va somriure. I el seu somriure s’encomanava: era com la ganyota alegre de l’home que ha reeixit contra tota esperança i que torna al seu poble al volant d’un fabulós Cadillac lluent i ple de cromats i d’accessoris innecessaris.

—M’agrada de fer diners —va dir sense cap èmfasi—. He estat acusat de delir-me pel poder. Bestieses! Només em deleixo per una cosa que pot dir-se en un mot molt simple i eloqüent: el profit. Mai no he cercat res més i aquest serà sempre el meu únic objectiu. Els divuit col·legues que s’asseuen al voltant meu aquest vespre semblen enrojolar-se de veure’m tan groller i tan baix de volada; en canvi, jo agraeixo a tots els possibles déus de no haver sofert mai la inhibició pròpia de l’educació i els bons costums. Hi ha dues coses que m’agradaria d’explicar-vos. En primer lloc, la qüestió dels diners: n’he fet a bastament. No només he aconseguit d’assegurar el futur de la Culpepper Motors; no només he estat capaç de fornir-li un status econòmic que permet que els seus beneficis creixin d’un any per l’altre —potser doblant-se, fins i tot, cada cinc anys, de manera que les accions de cadascun de vosaltres poden esdevenir una inversió en or—, sinó que a més a més he aconseguit d’aplegar sota aquest sostre la més meravellosa col·lecció d’éssers humans que la humanitat pot oferir. No cal pas que us expliqui el que això significa per a mi: el que significa haver pogut conèixer i treballar amb les tres-centes vint-i-set persones que aquest vespre m’escolteu. No us costarà gaire d’imaginar-vos-ho.

Segonament, vull fer-vos saber que, si he dit el que he dit, ha estat per tranquil·litzar tots aquells qui han col·laborat en la nostra empresa i que han estat pagats per la seva cooperació: per tranquil·litzar-los enfront dels qui no han acceptat cap mena de compensació econòmica. Els qui han cobrat podrien ressentir-se, potser, d’una mena de complex de culpabilitat. A aquests vull dir-los-hi: bestieses! Ningú no fa res només per diners; sempre hi ha d’altres motivacions. I sé molt bé el que em dic! Jo vaig ficar-me i vaig promoure tot aquest afer pensant en els dòlars (i en els centaus de dòlars), i el mateix van fer els meus col·legues del consell d’administració, els quals, malgrat això, se senten tan perfectes com els mateixos sants del calendari. El que és cert, però, és que tots hem canviat al llarg de l’afer. Els meus col·legues poden deixar de desitjar la meva mort. Me’ls estimo molt, tal com són ara. La qual cosa és molt diferent de com era en començar l’empresa, ara fa dos anys.

Entre vosaltres s’asseu un home anomenat Jonas Wayne, de Fort Fayette, Kentucky. És manyà: un manyà d’Amèrica pel que fa a treballar els metalls. Sense ell la nostra empresa hauria estat molt més difícil, o potser fins i tot impossible. Malgrat això, mai no ha volgut acceptar ni un cèntim, ni tan sols per a les despeses. Jonàs és un bon creient i deia que treballava per a Déu i no pas per a mi. Potser tenia raó. Qui ho sap! Prop seu s’asseu el senyor Orendell, l’ambaixador de França als Estats Units. No és, tanmateix, un home ric, i ha estat reemborsat de les seves despeses. No cal que hi hagi secrets entre nosaltres. D’ara endavant viurem i morirem amb el cor a la mà, com en el si d’una comunitat com el món no n’ha coneguda d’altra. El professor Julius Goldman —voleu alçar-vos, professor?— ha estat una peça clau en el nostre afer, com tots sabeu. Si no li va costar gaire de desxifrar l’escriptura marciana, el que sí, en canvi, va ser una tasca difícil fou la d’inventar-la. Va portar més hores de feina això que no pas la construcció del motor. El professor no va voler els meus diners; i no pas perquè sigui un home religiós, sinó perquè, com ell diu, és un home de ciència. Komo Aguchi, el físic, que s’asseu a la mateixa taula del doctor Goldman, va acceptar cent mil dòlars, emprats per tractar de guarir la seva muller que s’està morint de càncer. Algú gosaria judicar-lo? No és més pràctic consagrar els nostres esforços futurs a tractar de guarir el càncer?

I què en farem, del sergent Tom Bristol? És un policia honest o no ho és? Va rebre quatre-centes accions de la Culpepper Motors: cent per a cadascun dels seus fills. Volia que anessin a la Universitat, i aniran a la Universitat. La senyoreta Clementina Arden, probablement la millor decoradora de la Terra, i fins i tot de Mart, va demanar-nos quaranta mil dòlars pel seu treball de decoració. Era un preu raonable. La senyoreta Arden és una dona de negocis que sap molt bé el que vol, i ningú com ella no sabria vetllar pels seus interessos. Deixant de banda el fet que va haver de renunciar a molts d’altres contractes per tal de complir amb nosaltres.

En fi, benvolguts amics, senyores i senyors! Ja no tornarem a reunir-nos. El meu pare, que va ser un obrer tota la seva vida, va dir-me una vegada que si jo aconseguia mai d’obrir una botiga, per petita que fos, deixaria de dependre del bon o mal tarannà d’un burgès. Potser tenia raó. La qüestió és que, gràcies al vostre ajut, finalment he obert tres botigues. El cost total, si teniu ganes de saber-ho, ha estat de vint-i-un milions de dòlars. I la inversió ha resultat d’allò més rendible, no m’avergonyeix gens de dir-ho. El profit de la Culpepper Motors en els propers tres mesos haurà quintuplicat aquesta quantitat. I a més a més d’això, resulta que les nostres botigues han reeixit en un propòsit que d’altres homes molt més savis que nosaltres mai no havien aconseguit de realitzar.

Això és tot el que volia dir-vos. A molts de vosaltres us sabrà greu, potser, que la nostra obra no quedi perpetuada en algun monument que recordi a les properes generacions la nostra proesa. A mi també m’hauria agradat que les coses anessin d’una altra manera, però el que no pot ser, no pot ser. Sóc dels qui pensen que quan la riquesa d’un home arriba al punt que pot esdevenir-li una càrrega, el millor és que aquest home no s’exposi a la curiositat pública. Guardeu, doncs, el nostre secret; guardeu-lo perquè, a més a més que ningú no us creuria, si l’expliquéssiu la gent es riuria de vosaltres…

* * *

Va passar el temps. I un dia hom va preguntar-se què és el que calia fer amb l’única cosa de valor que els «comerciants de l’espai» (com tothom els anomenava ja) havien deixat al seu darrera: les lletres d’or massís. Finalment, les de la botiga de la Cinquena Avinguda van ser exposades en un aparador de vidre a l’edifici de les Nacions Unides. Aquesta és la raó per la qual els visitants dels museus nacionals de França i del Japó —i els delegats de les Nacions Unides— tenen sempre davant el nas, i en lletres d’or, aquest advertiment: Productes marcians.