QUE TRACTA DEL TEMPS I DELS GATS

Almenys això explica la qüestió dels gats, tot i que la resta no tingui cap sentit. El «Times» d’avui parla del parc municipal on tanquen els gats i gossos abandonats; hi han portat quatre vegades més gats que de costum, i el problema continua agreujant-se. I continuarà empitjorant cada vegada més.

I amb tot, els gats no són més que un aspecte secundari de la catàstrofe.

Quan m’he convençut que no m’havia tornat boig, he trucat a la meva dona per explicar-li la situació. Més d’un us dirà que no hi ha cap sistema vàlid per arribar a convèncer-se un mateix de si s’ha trastocat o no, però aquesta no és pas la meva opinió. Puc ben jurar-vos que, si més no, la meva salut mental té la mateixa consistència que podia tenir la setmana passada.

—On ets? —m’ha preguntat la meva dona—. Per què em telefones? Per què no puges?

—Perquè sóc al centre de la ciutat, al Waldorf.

—No és pas veritat. Ets al pis de sota. T’hi he deixat encara no fa tres minuts.

—No era jo, aquell; no era jo mateix, m’entens?

—No.

He esperat una mica. Ella també ha esperat. Finalment li he dit:

—No, és clar. Suposo que no m’entens.

—També t’he vist girar la cantonada del carrer 63 —ha afegit ella—. És que jugues a fet o què?

—Doncs…

—Què?

—Aquell tampoc no era jo. Creus que m’he tornat boig? Vull dir si et penses que pateixo una depressió nerviosa o qualsevol garambaina d’aquestes?

—No. Les depressions nervioses no et van.

—Aleshores, què opines?

—Em reservo l’opinió.

—Gràcies. T’estimo molt, saps? Escolta: quan m’has vist al pis de sota fa uns minuts, com anava vestit?

—No ho saps?

Ha semblat impressionada per primera vegada.

—Ho sé. Però m’agradaria que m’ho diguessis tu. Et sembla que és demanar-te massa? Digues-m’ho, i prou.

—Molt bé. T’ho diré. Portaves el vestit gris; el de l’espiga.

—Ja —he dit—. Doncs ara fes una cosa, vols? T’esperaré al telèfon. Vés a l’armari de la meva roba, obre’l i digues-me què hi ha dins.

—No estàs embriac. T’he vist begut altres vegades i no ets així. Portem dotze anys de casats. Han estat dotze anys de donar i rebre recíprocament, «en l’alegria i en la tristesa». I sempre ens n’hem sortit. Ara només et demano que…

—Molt bé. Em rendeixo. Aniré a veure què passa al teu armari. No pengis.

He esperat que anés i tornés. Ha agafat altra vegada l’aparell, però sense dir res.

—Bé Què?

Tot sospirant ha dit que sí, que havia obert l’armari.

—I l’hi has vist?

—El teu vestit gris?

—Sí.

—Sí.

—Gris, fent espiga. El meu únic vestit gris. En tinc un de color marró, un altre de blau i un de gal·les. Tinc dues americanes esport i tres pantalons de franel·la. Però de vestit gris només en tinc un: gris fent espiga. És així o no és així?

—Gris fent espiga —va dir ella amb un fil de veu—. Però pots haver-te’n comprat un altre.

—I per què?

—Com vols que ho sàpiga, per què? Suposo que t’agrada el dibuix d’espiga gris.

—No, no me n’he comprat cap més. T’ho juro! Escolta, Alice. Jo t’estimo. Portem dotze anys de casats. Tinc el caràcter tirant a ferm. No sóc gens voluble. No sóc ni romàntic, com segurament has tingut ocasió d’observar.

—Pel meu gust jo t’hi trobo prou, de romàntic —ha dit ella.

—Ja saps el que vull dir. No he comprat cap més vestit gris. Ni amb espiga ni sense. És el mateix que tenia.

—I és a dos llocs al mateix temps?

—Sí.

—Ja.

S’ha fet un silenci llarg. Fins i tot molt llarg. Finalment li he dit:

—Ara, voldràs fer el que et diré, encara que no tingui sentit?

No ha dit res al llarg d’un altre minut inacabable i al final ha deixat anar un nou sospir.

—Sí.

—Bé. Ara és un quart de tres. Una mica abans de les tres rebràs una trucada del professor Dunbar. T’explicarà alguna història abracadabrant sobre el seu gat i et demanarà parlar amb mi. Envia’l a passeig. Després agafes un taxi i véns a trobar-me al Waldorf. Sóc a la cambra 1121.

—Bob —ha fet la meva dona, indecisa—… Cal que li digui així, que se’n vagi a passeig? És el cap del teu departament, a la Universitat…

—Bé, no hi fa res les paraules que utilitzis. Pots dir-li a la teva manera. Però immediatament que t’hagi trucat, vine cap aquí. Ah!, i una cosa més. Si em tornes a veure en algun lloc, ignora’m. M’entens? Ignora’m. No em diguis res.

—Ja. Sí, sí, entesos. Et vegi on et vegi, t’ignoro i… i si et veig, portaràs el vestit gris?

—Sí. Faràs el que et dic?

—Sí, sí, és clar. No pateixis.

Potser semblarà estrany, però ha fet exactament el que li he dit. Hi ha dones de tota mena; a mi m’agrada la meva. He restat a la meva cambra (la menys cara, vuit dòlars diaris) i he esperat. He provat de pensar en algunes coses que ningú no ha pensat abans. Exactament a les tres i vint han trucat a la porta i he anat a obrir. Era Alice. Semblava una mica pàl·lida, una mica agitada, però la veritat és que l’he trobada molt maca: tan maca com sempre. I dominava la situació perfectament.

Li he fet un petó, que ella m’ha tornat. Però ho ha fet només perquè jo anava amb el vestit blau marí, m’ha dit. Si hagués portat el vestit gris no hi hauria hagut petó. Després m’ha preguntat seriosament si tots dos somniàvem alhora.

—Tots dos no pot ser —li he dit—. O tu o jo. Però això no és un somni, creu-me. Per què m’ho preguntes? M’has tornat a veure altra vegada?

Ha fet que sí amb el cap.

—De primer, deixa’m seure.

S’ha assegut i em mirava encuriosida. Als llavis li ballava un somriure un xic sorneguer.

Jo he insistit:

—M’has vist, doncs?

—Sí. Sí, t’he vist.

—On?

—A la cantonada del carrer 58.

—I jo? Jo també t’he vist?

—No. Em sembla que no. Jo era dins un taxi. Però no hauries de fer ús del singular. La pregunta adient fóra: «Nosaltres també t’hem vist?». Perquè éreu tres.

—Tots tres vestits de gris amb espiga?

—Tots tres.

M’havia fet portar una ampolla de conyac i n’he servit un dit per a cada u. M’he begut el meu i Alice ha fet el mateix al cap d’un moment. Després m’ha preguntat què estava fent i li he dit que em prenia el pols.

—Me les imaginava d’una altra manera, les cambres del Waldorf —ha dit ella—. Fins i tot les de vuit dòlars diaris. Si fos jo, la que m’hagués d’amagar, mai no m’amagaria al Waldorf. Miraria de trobar una fonda ben sinistra, com a les novel·les policíaques, de cinquanta centaus a tot estirar. Com està el teu pols?

—Vuitanta. Jo no m’amago pas.

—És normal, oi, vuitanta?

—És normal. És perfecte. Vull que quedi clar que tots dos ho som, de normals. Som dues persones normals, ordinàries, dues persones amb sentit comú.

—Sí.

—Com estava jo? Vull dir si jo…

—Nosaltres. Digues «nosaltres». Éreu tres. I suposo que també caldrà que et digui que, abans, encara prop de casa, ja t’havia vist. Ja sou quatre. M’he ficat corrents dins el taxi abans que no m’atrapessis, i quan he mirat pel retrovisor ja éreu dos. Això fa cinc.

—Oh, Déu meu!

—Sí, certament; i encara pots estar content de tenir la sort que tens, perquè si jo fos una histèrica… Quants sou, si em permets la pregunta?

—No ho sé pas —he mormolejat—. Potser cinquanta, potser cent, potser cinc-cents. De debò que no ho sé.

—Vols dir que, en aquest moment, és possible que Nova York sigui ple d’altres tu. Quan era petita m’agradava de llegir Alícia al país de les meravelles i d’imaginar-me que aquella Alícia era jo. Ara ja no cal imaginar-m’ho.

—Sí, suposo que tens raó. Digues-me, Alice… Només un parell de coses més i després intentaré d’explicar-te el que passa.

Li he servit un altre conyac i se l’ha begut d’un glop. Després ha dit:

—Oh, que bé! Tinc moltes ganes de sentir-te explicar-ho, el que passa.

—Sí, és clar. És clar, és clar. Ho sabràs. És a dir… en la mesura en què jo mateix… T’ho explicaré, naturalment…

—T’entrebanques —m’ha interromput Alice, sense poder amagar el seu desig de fer-me costat.

—Sí, oi? Ja m’ho sembla, ja. Bé, el que volia saber és… Quan ens has vist, quan ens has vist a tots tres, a mi i als altres dos jo, estàvem enfadats? Ens barallàvem?

—No, no. M’ha semblat que éreu molt amics. Però la vostra conversa devia ser tan apassionant que fins i tot havíeu interromput el tràfic sense ni adonar-vos-en. Perquè éreu tres bessons, però no uns bessons qualsevol: tres bessons calbs, de quaranta anys i, sense cap mena de dubte, professors de la Universitat; absolutament idèntics, no cal dir-ho, i tots tres lluint el mateix vestit gris amb espiga del qual ja segurament deu parlar tota la ciutat. Ah, sí! I a més a més portàveu l’armilla peluda i la corbata verda. Ves!

—No comprenc com pot fer-te gràcia, tot això!

—És que jo tampoc no tinc cap seguretat de no haver perdut el seny, comprens? Què et sembla una altra copeta? Ah, d’això… Ara que hi penso: li he dit al professor Dunbar que se n’anés a passeig, d’acord amb la teva fórmula.

M’ha tornat a posar conyac, i la seva mà no tremolava gens. Que ningú no em vulgui fer creure que un home arriba mai a conèixer la dona amb la qual s’ha casat: això no es produeix ni al cap de dotze ni de vint anys, a menys que passi una cosa que sigui impossible com en el cas nostre d’ara.

—Ha telefonat?

—Sí. Ja m’has dit que ho faria.

—T’ho he dit, però no em pensava que ho fes. A quina hora?

—Faltaven exactament deu minuts per a les tres. He comprovat l’hora.

—Ja. I què ha dit? Per l’amor de Déu, Alice, què ha dit?

—Si m’haguessis advertit que era important, hauria escoltat amb més atenció.

—Però en qualsevol cas l’has escoltat, oi? Per favor, Alice!

—Home! El problema és que, fins i tot en els seus moments més brillants, l’idioma que parla Dunbar només recorda l’anglès d’una manera remota. I avui m’ha semblat més excitat del normal. Està construint una mena de màquina ridícula al soterrani de casa seva: un desviador de camp o una cosa així…

—Ja ho sé, ja ho sé, el que vol fer!

—Aleshores potser que m’ho expliquessis…

—Ja ho faré. Sí, ja ho faré! El que passa és que jo mateix gairebé no comprenc del tot de què es tracta. Diu que ha descobert la possibilitat de corbar l’espai, d’estrafer-lo… No, no. No és ben bé això, però s’hi acosta. Nuar-lo, potser. Agafar un petit tros d’espai i fer-hi una baga…

—Em sembla que tot això que em dius no té cap sentit, Bob. Estàs excitat, trasbalsat.

—És clar que estic trasbalsat! M’he begut el seny! Maleït siga…! Què t’ha dit el professor Dunbar, Alice?

—Això va millor. Convé que t’esbravis, que cridis. És una mena de vàlvula de seguretat.

—Què t’ha dit?

—M’ha dit que el seu gat s’havia ficat entre… què redimonis era?… Entre dos elèctrodes o entre dues coses semblants a elèctrodes.

—Un vòrtex?

—Potser sí. Sigui com vulgui, el cas és que el seu gat s’ha ficat allà dins i ha desaparegut. Pluf! Adéu gat! Aleshores Dunbar s’hi ha ficat ell mateix —val a dir que, per a mi, té amb prou feines l’estabilitat emocional d’una criatura de sis anys— i no ha passat absolutament res. I el que vol és que agafis immediatament el cotxe i et plantis al seu soterrani per dir-li què en penses.

—I què més?

—Jo què sé! —ha dit Alice arrufant les celles—. Res més. M’ha dit que tot això no té res a veure amb la desintegració atòmica ni cap cosa semblant, perquè si no s’hauria produït una explosió formidable i ell ja no hauria pogut explicar el que m’estava explicant. Suposo que s’ha pensat que era un acudit molt enginyós, perquè s’ha posat a riure. L’humor estúpid que fan servir els professors amb els seus alumnes. Oh, perdona’m, Bob!

—No t’amoïnis. Res del que em diguis no em podria ofendre, ara.

—Aleshores és quan l’he enviat a passeig. No amb aquestes paraules, és clar. Li he dit que passaries la nit a Hartford, a casa del teu germà, i quan m’ha demanat el seu número de telèfon li he dit que feia uns dies que li havien tallat la línia. Aleshores m’ha demanat l’adreça i ha dit que t’enviaria un telegrama. I s’ha acabat. Ara et toca a tu.

—Ara em toca a mi —he repetit. I m’he apropat a la finestra per mirar el carrer.

—Et cerques tu mateix? —ha preguntat Alice.

—Un acudit ben dolent.

—Perdona’m, Bob. De debò que ho sento. —Alice s’ha aixecat, se m’ha apropat i m’ha agafat la mà—. Ja sé que estàs ple de cabòries. Per què no me les expliques?

—Em creuràs?

—En aquest moment estic disposada a creure el que sigui.

—Bé. Torna a seure. Vull que t’asseguis i que em miris. —Ella ha obeït, i posant el colze al braç del silló m’ha adreçat una mirada sostinguda, recolzant el mentó a la mà—. Jo sóc el teu marit, Robert Clyde Bottman. D’acord?

—Fins aquí, d’acord.

—I tots els altres que has vist avui eren també jo, el teu marit, Robert Clyde Bottman. D’acord?

Ella ha afirmat amb el cap.

—I què en penses, de tot això?

—Ah, no! A mi no m’atabalis! Així que provo de reflexionar-hi em comença a rodar el cap i perdo la xaveta. Què en penses tu, de tot això?

—Espera’t, que t’ho diré. Veuràs. Aquest matí, a dos quarts d’onze, tu has sortit de casa per anar a comprar. Jo estava corregint unes proves. Poc després de marxar tu han trucat a la porta. He anat a obrir i… era ell. El primer.

—L’home del vestit gris fent espiga?

—Exactament. I de moment no m’he sorprès pas massa. La seva cara m’ha semblat familiar, però no m’he reconegut; de fet ningú no sap el seu veritable aspecte vist des de fora. Però aleshores ha vingut el pitjor: he descobert que el visitant era jo mateix. Jo mateix! No una còpia, ni una disfressa, ni una imitació, ni una caricatura, ni una prova que el dimoni existeix realment, sinó jo mateix. Jo era jo. Ell era jo. Tots dos érem Robert Clyde Bottman. Tots dos érem la mateixa persona, la mateixa persona real. Ho comprens?

Per primera vegada he pogut llegir als ulls de la meva dona una ombra de por, gairebé de terror, quan ha mogut el cap d’una banda a l’altra per contestar:

—No, Bob; no ho comprenc.

—Escolta. Ell m’ho ha explicat tot. 0 jo, m’ho he explicat tot, si t’estimes més. I mentre ell parlava han tornat a trucar a la porta. He obert, i a l’entrada hi havia un altre jo. Ja érem tres! Ens havíem embrancat en una profunda discussió filosòfica quan han trucat novament el timbre. Ja érem quatre!

—Bob! Explica!

—Sí. Escolta’m bé. Situa el dia d’avui en el Temps. Què passa quan comença el dia de demà?

—Doncs que avui esdevé ahir. Tothom ho sap, això! Però el que vull és que m’expliquis el que passa. T’ho prego, Bob. Em sembla que no suportaré la situació gaire estona més.

—Si estic intentant d’explicar-t’ho, Alice, creu-me! Però ens cal parlar del Temps, primer. Què és el Temps?

—I jo què sé, Bob! El temps és el temps. Passa.

—I segons com t’ho miris, jo tampoc no en sé gaire més. Ningú no en sap gaire més. Però durant segles i segles el Temps ha estat el problema més gros dels filòsofs; un problema que s’han anat passant l’un a l’altre com si fos una pilota de futbol. Jo em moc amunt i avall d’aquesta cambra. El Temps passa. He estat a diferents indrets d’aquesta mateixa habitació, i cadascun d’aquests indrets estan relligats entre ells per la meva existència concreta, física. Què li ha passat a l’home que jo era fa dos minuts? Aleshores existia. Ha desaparegut, i ara existeixo jo.

—Bestieses! —ha rondinat la meva dona—. Tu no t’has mogut d’aquí en tota l’estona.

—Perquè jo estic relligat a mi mateix en funció del Temps. Suposa’t que el Temps sigui un aspecte del moviment, no hi ha Temps. 0, si t’ho estimes més, pensa en un camí en termes de moviment. Tu et mous al llarg del camí, i tot allò del que ets conscient es mou simultàniament amb tu. Però res no desapareix, tot és al mateix lloc, sempre, ahir, demà, al cap d’un milió d’anys: és una realitat de la qual només som conscients en la transició vacil·lant del moment, de l’instant present.

—No t’entenc en absolut. I no et crec més del que t’entenc, tampoc. Què vols dir? Que tenim un destí preestablert, un futur predeterminat?

—No, no —he dit amb impaciència—. No es tracta d’això. El camí no resta pas immòbil. És fluid, canvia constantment, però nosaltres no ens hi podem parar al bell mig per discutir la qüestió, perquè ens estem movent al llarg del camí! I abans d’anar més lluny haig de dir-te una cosa: aquests altres jo…

—Simplifica —ha dit Alice amb un fil de veu—. Anomena’ls senzillament «els homes de gris».

—D’acord. Els homes de gris, doncs. Els homes de gris m’han dit el que ha passat avui.

—Abans que no passés?

—Abans i després. No hi fa res. Aquí rau la paradoxa, precisament. I és per això que el nostre cervell no pot comprendre el problema. Les paradoxes no hi caben, en el nostre cervell. L’home més il·lògic resulta lògic en termes de paradoxa. I això és el que ha passat avui. Jo he corregit les meves proves. Tu has tornat a casa. El professor Dunbar ha trucat i ha parlat del seu gat. Jo me n’he anat corrents a casa seva. M’he emportat un equip de transistors, he trobat el lloc on s’havia cremat el circuit de Dunbar, l’he rebobinat. Perquè vaig ser jo, saps?, el qui va bobinar-lo quan vam construir l’aparell. Tremolava d’excitació quan…

—Tu? Eres tu, el qui tremolava d’excitació?

—Sí. Bé, hi ha algunes coses que aconsegueixen de commoure’m, saps? Tu no pots ni imaginar-te l’emoció que sents quan veus que estàs corbant l’espai: ni que sigui una part d’espai molt petita. En aquell moment no pensava en el temps. En passar per la porta he agafat el gat del professor i l’he entrat a la casa amb mi. El fet és que hi havia tres gats, a la porta, però gairebé ni me n’he adonat. He agafat el que hi havia al pedrís i l’he entrat. El professor no cabia a la pell de content. La cosa no podia ser més clara: la deformació de l’espai havia portat el gat fora de la casa. Aleshores he tornat a ajustar els transistors, he connectat novament la força i m’he posat jo mateix entre els elèctrodes. Era natural, oi?

—I tant! El més natural del món. Claríssim! Quan penso que és a persones com vosaltres que hem confiat l’educació de les futures generacions…!

—Això ha passat avui a les cinc de la tarda.

—I ara són tot just dos quarts de cinc. —Alice ha arronsat les espatlles—. Ha passat avui, però no encara. Per l’amor de Déu, Bob! Que sóc una dona, només! Podries parlar-me amb una mica de seny?

—Però si ja ho faig! Cal que ho acceptis, el que et dic; no hi reflexionis: accepta-ho. La curvatura s’ha produït en el Temps, d’això no hi ha dubte; i segurament també en l’espai, atès que totes dues són dimensions inseparables. Només disposàvem de tres-cents amperes, però, i per tant els efectes han estat molt petits: una baga minúscula, un nus molt petit en el Temps, que ha desaparegut de seguida. Però el mal ja estava fet. El meu temps particular, la zona de temps que afecta la meva vida individual ha deixat de desenvolupar-se normalment: s’hi ha produït un hiatus de cinc hores. Altrament dit, aquestes cinc hores meves es repeteixen sense parar, contínuament, eternament, i a cada nou cicle em torno a trobar al mateix lloc… No; ja veig que no m’explico, oi?

—Em sembla que no —ha dit Alice amb una veu més aviat trista—. Has dit que això ja ha passat.

—Sí, però la baga m’ha tornat endarrere abans que no passés. Me n’he anat de dret a casa, he trucat a la porta, m’he obert i m’he fet entrar. Aleshores jo m’he dit…

—Prou! —ha cridat bruscament Alice—. Deixa de parlar dels dos tu alhora. En tot cas a l’altre tu anomena’l «l’home de gris».

—Entesos. Doncs l’home de gris m’ha dit el que havia passat. Només Déu sap les vegades que aquestes cinc hores deuen haver-se repetit!

—Tu no te n’adones, de les repeticions?

—Com vols que me n’adoni? Jo només tinc consciència de l’ara, no de l’abans ni del després. Com vols que me n’adoni?

Alice ha mogut el cap sense dir res.

—De tota manera —he prosseguit gairebé desesperadament—, avui, en el meu avui, en el nostre avui, aquest matí, he decidit de parar-ho, tot això. Calia que ho fes! Ens tornaríem bojos si no ho parés. Però els homes de gris no volen que ho pari.

—Per què?

—Perquè tenen por. Tenen por de morir. Volen viure, tant com jo. Jo sóc el primer jo i per tant el jo veritable; però ells també són jo: diferents moments de la meva vida conscient, però al capdavall, jo. Però ells no poden influir la meva conducta, no poden privar-me de fer el que vulgui. Quan els he dit que se n’anessin se n’han hagut d’anar. Si em contradeien podia significar-los la mort. Per això se n’han anat. Però alguns han restat a l’aguait sota l’escala i d’altres en altres llocs. I tots eren jo. Encara et sembla que estigui mig boig?

—Calma’t, amor meu —ha dit Alice amigablement—. Què has fet aleshores?

—M’he posat el vestit blau marí en lloc del gris. He baixat per l’escala d’emergència, he sortit pel pati de la casa del costat, he agafat un taxi i he vingut a refugiar-me en aquest hotel.

—Però, Bob; si les coses són així —ha fet Alice, que començava a compartir la meva angoixa i el meu terror—, aleshores vol dir que qualsevol de vosaltres, qualsevol home de gris, pot anar a casa del professor Dunbar i ocupar el teu lloc.

Jo he abaixat el cap.

—Ja hi he pensat. No sé si se’n sortirien. Però per estar-ne més segur m’he endut l’aparell de transistors. Els caldran deu hores de feina, pel cap baix, i una pila de material electrònic de primera per fabricar-ne un altre. No hi ha dubte que poden reparar el circuit, i potser aconseguiran la força necessària per a un gat, però no pas per a un home. Gairebé podria jurar-t’ho. No pas per a un home.

—Però, i si ho aconsegueixen?

—No ho sé. De debò que no ho sé. Res no tornarà a ser mai com era abans. Quants Bottman correran pel món?… No puc pas dir-t’ho, de debò.

—I si arribes a sortir-te’n i ho pares?

Alice potser no m’entenia, però sigui com vulgui em creia. Podia llegir-li els ulls: reflectien una por humida, profunda i tendra.

—No et puc pas respondre —he dit arrosant-me d’espatlles—. No ho sé, tampoc. No hem fet res més que tocar lleument l’espurna d’un gran misteri. Només podem fer una cosa: esperar. D’aquí a mitja hora seran les cinc. No caldrà que esperem gaire.

Hem esperat, doncs. De primer hem provat de parlar, però no ens en sortíem. Hem callat, per tant. Quan faltaven cinc minuts per a les cinc, Alice s’ha alçat i se m’ha apropat per fer-me un petó. L’he fet tornar a seure amb suavitat.

—Em cal estar sol, ara —li he dit.

Podia passar qualsevol cosa, i jo esperava. Esperava més espantat del que havia estat mai i com mai més no tornaria a estar-ho. Després han tocat les cinc. Hem comparat els nostres rellotges. Hem trucat a recepció per tal de comprovar l’hora. Eren les cinc i cinc. Alice ha esclatat en sanglots i jo l’he deixada plorar, perquè sé que les llàgrimes fan bé. Finalment hem decidit de tornar a casa.

Hi havia molta gent i un gran enrenou, al hall, però no ens hem aturat. Després he pensat que segurament algun dels tres deu haver recordat que a mi el Waldorf m’agrada molt, i deu haver-hi fet cap; però en aquell moment no ens hem detingut a veure què passava.

Hem agafat un taxi. Durant el trajecte ens hem topat set vegades amb set grups diferents de gent: els típics grups de gent que es formen a Nova York quan hi ha un accident.

—Aquesta ciutat, avui, sembla un camp de batalla —ha comentat el taxista.

Jo no he contestat. Ni Alice ni jo no dèiem ni una paraula. Però no hem vist cap vestit gris fent espiga ni mentre anàvem amb taxi, ni davant de casa, ni dalt del pis.

No feia ni una hora que havíem tornat quan ha arribat la policia. Dos homes de paisà i dos més d’uniforme. Parlaven com ho fa inconfusiblement la policia i volien saber si jo era tanmateix Robert Clyde Bottman.

—Sí. Sóc jo.

—A què us dediqueu?

—Sóc professor de física a la Universitat de Colúmbia.

—Teniu alguna cosa que us identifiqui?

—Home… sou a casa meva i, per descomptat, tinc la documentació en regla.

—Teniu alguna fotografia vostra?

He estat a punt de preguntar-los si s’havien begut el seny, però Alice, amb un somriure amabilíssim, els ha posat a les mans el nostre àlbum de records fotogràfics. Això ha semblat que els satisfeia, però no completament. En realitat mai no ho estan del tot, de satisfets. Volien saber com era que, en tres indrets diferents de la ciutat alhora, tres amics meus que estaven parlant amb mi s’havien trobat de cop i volta que jo havia desaparegut. Així: pluf!, i adéu Bottman.

—Com a mínim cal que siguin quatre, de germans bessons.

Després han trucat al Comissariat, on els han dit que el nombre d’homes calbs i vestits de gris amb espiga que s’havien fos de cop i volta a les cinc en punt de la tarda arribava a seixanta-vuit. I la xifra augmentava sense parar. Els policies m’han mirat de fit a fit una bona estona, sense dir res.

Després s’han posat a discutir l’un amb l’altre si calia detenir-me o no: l’un deia que sí i l’altre s’hi oposava. Han tornat a trucar al Comissariat i, finalment, després de dir-me que no sortís de la ciutat sense comunicar-los-hi, s’han acomiadat. Una mica més tard algú ha tornat a trucar a la porta: era el professor Dunbar.

—Ah! Ets aquí. Menys mal! Em giro d’esquena un moment i et fas fonedís. Tanmateix, Bob, crec que caldria reparar aquest circuit.

Alice, amb el seu millor somriure, li ha promès que l’endemà al matí jo aniria a casa seva i repararia el circuit d’una vegada per sempre.

Tot caminant cap a la porta el professor Dunbar ha dit:

—Per cert que he vist una cosa que m’ha sorprès. Quan he sortit de casa fa un moment, a la porta hi havia ben bé un parell de dotzenes de gats. I tots eren exactament iguals que Prudence.

—Prudence és el gat del professor —he explicat a Alice.

—0 sigui, que Prudence ha tornat, saps? Confesso que m’agraden molt els gats. Del que mai no m’havia adonat és que s’assemblin tant.

—I jo diria que nosaltres som els gats, professor Dunbar —ha dit Alice.

—Sí, senyor. Molt ben dit. Mai no m’havia aturat a considerar les coses des d’aquest punt de vista. Però suposo que deus tenir raó. Bé, amics meus. Demà serà un altre dia!

—Gràcies a Déu! —ha sospirat Alice.

Dunbar se n’ha anat i Alice ha fet un parell d’ous ferrats per dinar. Després han comparegut els periodistes. Ens han atabalat amb preguntes, però nosaltres hem perjurat que no sabíem pas de què ens parlaven; i ens hem permès de fer una mitja rialla d’escepticisme quan ens han volgut parlar d’uns individus vestits de gris amb espiga que es feien fonedissos de cop i volta. Durant uns quants dies l’afer ha tingut molt de ressò, potser fins i tot més que no pas els plats voladors, i jo no m’he sentit gaire còmode a classe. Però Alice diu que això no durarà gaire.

La seva teoria és que jo i el meu vestit gris amb espiga serem oblidats ràpidament davant el problema que els gats plantejaran als nostres contemporanis. El professor Dunbar viu a North Bronx. Quan hi he anat per tal de reparar d’una vegada per a sempre el circuit —i això ha estat, ja, l’endemà al matí—, he pogut comptar més d’un centenar de gats movent-se amunt i avall pel barri. I n’hi ha molts més, no cal dir-ho, que jo no he vist. Alice afirma que el gats que no es fan fonedissos —pluf!— són molt més interessants que no pas els professors que, de cop i volta, s’esvaneixen en l’atmosfera. Alice afirma que si l’home ha estat capaç de viure amb l’àtom també pot aprendre a viure voltat de gats. Sigui com vulgui, el cas és que no hi ha ningú capaç d’aturar el progrés i que, tard o d’hora, algú altre farà un nus en el Temps. I només de pensar-hi m’agafen esgarrifances.