X. LA NACIÓ AMBIGUA

La filiació catalana, i en menor mesura aragonesa, no podia ser discutida per ningú als segles medievals. Només calia mirar enrere cap als progenitors, els avis o els rebesavis per trobar-hi les arrels. Els fets eren massa recents o obvis i els records no s’havien esborrat de les memòries familiars. El pare de sant Vicent Ferrer, notari, era de Palamós, i Pere Marc, el pare d’Ausias Marc, fill d’un cavaller de Barcelona, mentre que Bartomeu Galceran, un senzill i anònim prevere de Vila-real, recordava el 1427 al seu testament que el seu avi era de Bonastre, «damunt Altafulla, prop de Tarragona», especificava amb un coneixement detallat de geografia local, i feia memòria de la seua extensa parentela repartida entre Bonastre, Tarragona, Valls i Barcelona, a més de Vila-real, Nules i Borriana. Els jurats de València, en una missiva dirigida als seus col·legues de Barcelona, no tenien cap recança a afirmar que «entre aqueixa ciutat e aquesta, qui tan insignes, sots senyoria d’un rei e senyor, són, tan propinquament situades, los habitadors de les quals tan promiscuament, ultra ço que entre molts d’aquells és deute de parentela, han entre si…». El deute de parentela, encara ben entrat el segle XV, no podia ser obviat, i havia de ser ferment de concòrdia i unió entre les dues capitals de la Corona.

Ramon Muntaner fou un empordanès que acabà els seus dies com a jurat i veí de la ciutat de València. Ell era un exemple de les primeres generacions de colons que, tot i que jurídicament valencians, no podien sentir-se sinó catalans. És de sobres conegut el passatge de la seua Crònica on, en narrar la conquesta de Múrcia per Jaume II, es refereix als pobladors d’Oriola, Elx i Alacant, i encara de Múrcia i Cartagena, com a «vers catalans e parlen del bell catalanesc del món». Per aquesta mateixa raó, tampoc no resulta estrany que en testaments redactats a primeries del Trescents a la capital del nou regne es destinen almoines per al rescat de «captius catalans oriünds de la ciutat de València». A la fi del segle, el 28 de desembre de 1389, Àngel Gabriel, com a col·lector i administrador de «les almoines de l’espital appellada dels Catalans» de Roma, estén una procuració a favor de Martí Descortell, veí d’Oriola, per demanar i rebre en totes les viles i llocs del regne de València qualsevol lleixa o almoina llegades en testaments o en altra manera a la dita institució. Els exemples són innombrables, i recentment Agustín Rubio els ha recollits i encara n’ha transcrits de nous a El patriciat i la nació, un llibre il·luminador del «particularisme identitari» dels burgesos regidors de la ciutat de València segregat pel discurs i l’acció política.

Contínuament, a més, baixaven pobladors de les terres de les comarques del Principat. Les classes dirigents del país, sobretot les de la capital, duien llustrosos i inequívocs llinatges catalans. Per això el barceloní Gabriel Turell, en el seu Recort, una història de Catalunya i la Corona d’Aragó acabada el 1476, afirma a les clares que «los valencians són haguts per catalans, car tots los més llinatges, de Catalunya proceexen, e València és tenguda per filla de Catalunya».

Probablement, foren els mercaders el sector que amb més rotunditat reivindicà la pertinença a la «nació» catalana. De portes endins la singularitat de cada territori se sustentava per la constitució d’un ens autònom avalat per un ordenament jurídic particular. Però de portes enfora de la Corona d’Aragó el matís regional resultava no sols superflu sinó contraproduent. Era preferible actuar associats sota la marca unitària de «catalans», que no pas sota el triplet catalans, mallorquins i valencians. A Tunis, Constantinoble, Palerm o París, especialment en moments de discòrdia o davant qualsevol problema que afectava la integritat de la persona i els béns del mercader, el distintiu indivís català pareix que donava més força, més seguretat, més facilitats per obrir-se camí. Podia englobar en alguns casos fins els mateixos aragonesos. Tots eren percebuts com a súbdits del rei de la Corona d’Aragó, però nacionalment catalans. Els Borja també. Així que desembarquen a Roma, acompanyats per un veritable exèrcit de compatriotes àvids de poder i riqueses, els italians exclamen: «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!».

Des de València la percepció no variava gens tampoc. El 24 d’octubre de 1374, els jurats agraïen al cònsol i als mercaders catalans de Sevilla les informacions sobre els moviments de les galeres del rei de Granada, «car per aitals certificacions guarda hom sos amics e sa nació de prendre dany». Al cap de sis anys tornaven a escriure, ara a Pere el Cerimoniós, perquè mirara de donar remei a les represàlies del rei de Portugal contra mercaders de la ciutat: «amb naus armades, ha preses en ses mars algunes fustes carregades de mercaderies de catalans passants per les dites mars, anant o vinent a o de viatge de Flandres, hoc encara que d’algunes fustes carregades en major partida de mercaderies d’altres persones e en alguna poca partida de mercaderies de catalans, ha fetes traure e retingudes les mercaderies dels catalans e lleixades anar les mercaderies de les altres persones amb les llurs fustes, entre les quals mercaderies així preses e retingudes hi ha de mercaders d’aquesta ciutat en moltes e grans quantitats e valor».

Els litigis, en efecte, es repetien amb freqüència enutjosa. La xarxa de consolats per tot el Mediterrani donava suport logístic, però no podia evitar les hostilitats contra els mercaders de la Corona així que es deterioraven les relacions amb els altres països al menor incident, ni encara menys les habituals operacions de cors que malmenaven el trànsit marítim. Arran de la presa d’un vaixell amb béns de mercaders del país davant les costes de Marsella per part de Diago Sánchez, un patró de nau castellà, els jurats de València, una vegada més, adrecen el 30 de setembre de 1403 una lletra missiva al cònsol dels catalans en la dita ciutat, perquè, si la nau hi arribava al port marsellès, «vullats fer amb diligents obra e cura que ell [Diago Sánchez] torn als dits nostres mercaders catalans tot ço e qualsevol coses, mercaderies e havers que d’aquells haja preses». El mateix dia en despatxaran una altra de ben semblant al mariner castellà, expressant-li la seua estranyesa, perquè el tenen com un car i lleial amic: «tro a la jornada de hui no havem sabut que per vós sien estats maltractats nostres mercaders catalans».

Mercaders catalans, valencians i mallorquins, fins i tot quan aquests últims s’havien separat de la Corona d’Aragó i gaudien d’un estat propi, no tenien cap escrúpol a reconèixer-se formant part d’una sola nació. Una nació conjunta que podia adoptar fins i tot el nom de Catalunya. A la primeria del segle XIV, el ciutadà de València Bernat Vernis negociava amb Sevilla, i en la seua nau transportava productes de «mercaders de Catalunya», i això volia dir de Barcelona, Mallorca i València. En termes semblants s’expressava un company seu, Arnau Bertran, el qual compartí afers «ab los mercaders catalans de Mallorques e de Catalunya» i reconegué l’autoritat del «cònsol dels mercaders catalans de Sibília». Bertran no tenia cap dubte que «els mercaders de Catalunya» eren els «de la senyoria del rei d’Aragó».

Com en els estats moderns, els reis i les ciutats utilitzaren els enfrontaments exteriors com a pretext per a la reafirmació de la identitat nacional. El primer que feren els jurats de València quan el 6 de juliol de 1343 els arribà la notícia que Pere el Cerimoniós havia derrotat Jaume III de Mallorca i incorporaria el regne a la Corona d’Aragó, fou celebrar-ho amb vols de campanes, missa en la Seu i sermons. L’assumpte de Mallorca, en realitat, el contemplaven com un afer intern, perquè mai no s’havia acabat de pair la independència del regne de Mallorca des que Jaume I el separà dels territoris peninsulars. No així succeïa amb Castella, rival permanent i amenaçador. Els deu anys de guerra declarada entre 1356 i 1366 enfortiren la identitat i la consciència col·lectiva. La propaganda circulava de l’administració central a les administracions locals, però també feia el trajecte invers de baix cap amunt. A frec de demonitzar l’adversari amb una adjectivació contundent, es reforçaven els lligams solidaris dels Pirineus al Segura. I justament un terme que s’utilitzà fou el de la «nació catalana», sobretot a la frontera valenciana del sud.

El rei de Castella, tan bon punt començaren les hostilitats, ordenà represàlies contra els mercaders de la Corona d’Aragó. Els jurats de València, en les actes del Consell publicades per Rubio, se’n fan ressò així: «tots e sengles mercaders catalans los quals havia trobats en la ciutat de Sibília, hoc encara en Múrcia, eren estats preses […] e totes les robes, e coses e mercaderies de aquells escrites, emparades e segrestades». No deixaven d’afegir, a tall d’advertiment i a fi de reforçar la seguretat, que el monarca castellà es preparava «per damnejar catalans» amb un petit estol de vaixells de guerra. La nació catalana «excloïa» els altres, els castellans, els enemics seculars.

Havien passat més de vuitanta anys i la memòria d’un conflicte brutalment destructiu persistia en la memòria dels valencians. El 1449, els prohoms d’Oriola dirigiren un memorial al rei en el qual invocaven els esforços i els patiments dels seus avantpassats just en aquesta guerra. Segons ells, només quedaren en vida cinc-cents supervivents dels set mil combatents que feren front al setge del rei de Castella, després d’haver menjat fins i tot carn humana, de manera que «no·s llig del setge de Jerusalem a ençà vassalls per senyor haver fet tant grans serveis e pesats tals martiris e congoixes com los d’Oriola han fet per servei de la Corona d’Aragó», en un document tret a la llum per Juan Antonio Barrio. Resulta ben significatiu que no situaren l’èpica local dins l’àmbit del regne sinó en el de tota la Corona d’Aragó, una mena d’apologia poc habitual ja entre els dirigents urbans contemporanis. Els d’Oriola, però, tenien una raó militant per a aquest discurs dinàstico-nacional: compartir frontera amb un veí perillós i amenaçador, i haver de patir les incomoditats de pertànyer a la diòcesi de Cartagena, estrangera al cap i a la fi. Setze anys abans, el 1433, els jurats es queixaven al Magnànim «que no solament per lo dit bisbe que a present és [de Cartagena], e encara per tots los passats qui contínuament són castellans […] han acostumat favorir als de nació castellana, desfavorint als de la nació catalana».

Les victòries dels sobirans eren celebrades pels prohoms de la capital del regne com triomfs de tota la nació: «… quanta és la gràcia que Déu ha feta al senyor duc e a tota nostra nació!», exclamaven els regidors de València en assabentar-se, el juliol de 1392, de les victòries a Sicília de l’infant Martí, duc de Montblanc i futur rei. Aquí subjau, però, la idea de la «nació dinàstica», vinculada a la figura del rei i, per tant, inclou també el regne d’Aragó. Una inclusió que perfectament emergeix en la petició elevada ara, el 1462, al mestre de Rodes, el català Pere Ramon Sacosta, que «en les gràcies i beneficis sien preferits los de la nació vostra, que són tots los naturals dels regne d’Aragó, de València e del principat de Catalunya, més que los altres d’estranyes nacions». No cal dir que les derrotes eren també compartides conjuntament, i qualsevol mancança que afectara el renom i el poder nacionals. No pot ser més explícit el plany de València dirigit a Palma pel cors que infestava el Mediterrani i perjudicava la normalitat i seguretat del tràfic mercantil: «Santa Maria! ¿E on és la vigor de la nació catalana, que faïa tributàries totes les altres nacions circumveïnes, e ara hòmens de no-res e ineptes nos fan tals e tants dans e ultratges, no sens vituperi de tota la nació e de tota cristianitat?». De la «nació dinàstica» d’adés hem passat a la «nació mercantil», reservada als Països Catalans. La paraula «nació» es prestava a diferents usos i aplicacions, a diferents ampliacions, exclusions i limitacions, segons els contextos i els interessos en joc.

Des de Catalunya, i de Mallorca, lògicament la identitat lingüística quedava fora de tota sospita. Un bisbe de Barcelona com Francesc Sapera reconeixia en una sessió solemne de les Corts de Catalunya, per allà el 1413, que «València fou poblada, aprés de la dita conquesta, de ciutadans honrats e altres persones, en molt gran nombre, de la ciutat de Lleida». Uns anys després, el 1438, Pere Tomic assegurava a les Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Catalunya que l’èxit de la colonització valenciana es produí gràcies a les «mil dones e fadrines que lo rei féu venir de Lleida e d’Urgell, e a totes donà marit dins la ciutat» de València. Historiadors d’arreu de la Corona d’Aragó com Gabriel Turell o Gaspar Roig, italians com Lucio Marineo Sículo o tot un humanista com Joan Lluís Vives, bé que recolliran la llegenda. A partir del segle XVI esdevindrà un argument repetit en totes les cròniques i escrits dels humanistes i posteriors il·lustrats. Zurita ho refereix als seus Anales de la Corona de Aragón, mentre que als Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Cristòfor Despuig fa dir a un personatge seu que, tot i la participació d’aragonesos en la conquesta valenciana, «les forces y potència principal tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa».

Des de la capital del regne també s’havia assumit la fonamental participació lleidatana en la primitiva població. Els jurats es queixaven el 1392 als seus col·legues de Lleida de la imatge negativa que Nicolau Eimeric havia donat de la ciutat en un sermó seu. Segons el procel·lós inquisidor, els heretges camparien a lloure per València. Com que era una falsedat, els dirigents de la ciutat demanen la corresponent rectificació puix que «desitjar devets que aquesta ciutat, en què hagués e havets gran part, sia purgada de tal fama o infàmia». Més de cent cinquanta anys després de la conquesta i el repartiment als colons, les continuïtats devien ser aclaparadores perquè, més enllà del formalisme que exigia una lletra missiva, els prohoms reconeguessen sense ambages la gran responsabilitat lleidatana en el ferment humà que integrava la capital del país. Dos segles després, l’evidència ja s’havia convertit en criteri historiogràfic. Gaspar Escolano, que escriu el 1610 les seues Dècades, després de fer la nòmina dels llinatges que acompanyaren Jaume I, passa a relatar el que ja es considerava un fet incontrovertible, més o menys el mateix que ja havia escrit Pere Antoni Beuter seixanta anys abans:

«No sólo estos esclarecidos linages, con los demás arriba referidos, y los que dexo de referir, dieron principio a la famosíssima y nueva población que se hizo en Valencia en la toma della, pero aún con particular advertencia acudió el gran rey don Jayme a mandar que viniessen mugeres para la cría de los que havían de suceder a aquel rebaño de leones que avían escogido a Valencia por su covil […] Y porque antes que se entrasse la dicha ciudad, el rey mandó echar bando en su Real que la que primero se señalasse en la entrada y toma della por fuerça de armas, le havía de dar pobladores, peso y medida. Fue el caso que como se dio a partido (y no tuvo lugar el bando) se huvo de ventilar qué gente le avía puesto en mayor peligro en el sitio, de ser entrada, para premiarla con la mesma moneda que si se siguiera el efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la batería del adarve, quando se batía el muro con el trabuco, la redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguose ser naturales de Lérida, y entonces se decretó que diesse Lérida peso y medida a Valencia, y mugeres para casar con los pobladores, repartiendo con ellos y ellas el rey tierras para bivir. En cumplimiento desto, llegaron de Lérida y su comarca trezientas donzellas, que trayan por cabeças siete casados con sus mugeres de la mesma ciudad, que fueron, como lo escrive Beuter: Beltran con su muger Berenguela y cinquenta donzellas, las más de la parrochia de San Martín; de Alcaraz, Guillem y su muger Berenguela, con quarenta; de Algayra, Francisco con su muger Remonda, o Ramona, y cinquenta donzellas; de las Borgias, Pedro y María, con sesenta; de Vall de Molins, Ramon y su muger Dolça, con quarenta; de Çarroca, Domingo con Ramona, su muger, y treynta y quatro; de Pradas, Bernardo con Floreta, y veynte y seys, que por todas fueron trezientas las mugeres. Y casaron con soldados valerosos por manos del rey, mejorando de dote las feas porque tuviessen por satisfechos los maridos. La memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel esquadrón de amazonas, para que della quedasse eternamente, mandó el rey ponerla de piedra en lo más alto de la portada de la iglesia mayor que sale al palacio del Arçobispo, con los rostros de los hombres y de sus mugeres esculpidos y el nombre de cada uno dellos debaxo del rostro o testa…».

La porta romànica de la catedral seria la confirmació escultòrica dels fets, contra les relliscades de la memòria individual i col·lectiva. Però possiblement també venien de Lleida les advocacions titulars de les parròquies erigides a la ciutat de València de Sant Andreu, Sant Joan, Sant Llorenç, Sant Martí i Sant Salvador. Aquesta mateixa geografia espiritual coincideix, al cap i a la fi, amb les massives migracions lleidatanes documentades des de 1270 cap als regnes de València i Múrcia, que provocaran preocupants buits de població al Segrià a mitjan segle XIV. Els pobladors lleidatans duien molts ingredients constitutius del naixent regne a banda de les devocions religioses, com ara el sistema de pesos i mesures i, no cal dir, una extensa nòmina d’antropònims que s’escampen pertot: Altet, Avellana, Borràs, Brull, Calvet, Castelldàsens, Claramunt, Conill, Espallargues, Ferrer, Font, Forner, Fuster, Gilabert, Giner, Jofre, Llobet, Martorell, Massó, Montsó, Ofegat, Ortolà, Sassala, Soquet, Sunyer, Tauler, Torner, Torrent i molts més.

Però caldria no subestimar l’aportació de catalans orientals. Per la simple raó de les deficiències demogràfiques de les terres de Ponent i del sud de Catalunya, amb grans espais encara buits. Les reserves d’aquestes comarques eren insuficients per a cobrir la simultània demanda valenciana i mallorquina. Ben diferent del que succeïa al nord del Llobregat, on dins un clima d’efervescència econòmica tot fa la sensació d’un «món ple». Al camp, els masos s’havien de migpartir en bordes, i les viles i ciutats no deixaven de rebre pagesos incòmodes amb les demandes senyorials, concretades en la remença i els mals usos. Contingents gens menyspreables d’aquests pagesos de remença deixaren la llar a la recerca de «terra i llibertat» a les Illes i el País Valencià. A més, ¿qui si no Barcelona, la ciutat més poblada de la Corona d’Aragó, podia desprendre’s de pobladors sense que es ressentissen les bases materials de la seua prosperitat? De fet, el major nombre de beneficiaris de cases de la ciutat de València —no necessàriament colons— consignats al Llibre del Repartiment procedien de la capital catalana: 502, per damunt dels 351 de Lleida i els 247 de Tortosa. I quan el rei en Jaume fa un primer balanç de la colonització el 1270 i es troba, astorat, que amb prou feines en tot el regne hi havia trenta mil persones, és a Barcelona a qui s’adreçà perquè li trametés veïns seus, millor sense terres per assentar-los al sud de l’Ebre. Enric Guinot, a partir dels cognoms toponímics catalans, aclaparadorament majoritaris enfront dels aragonesos, constata que dels set-cents noms dels veïns de València que ocuparen alguna magistratura o càrrec de la ciutat entre 1306 i 1316, quan ja disposem de documentació municipal, el 46% correspon a comarques orientals, molt per damunt del 25% de les comarques occidentals i un 17% de les situades als límits dialectals —Anoia, Solsonès, Conca de Barberà, Alt i Baix Camp—, mentre que la resta poden ser d’arreu de Catalunya. No és estrany en conseqüència que una de les confraries de la capital de més èxit a l’hora de captar adherents fóra la de Sant Narcís, instituïda cap als anys trenta del segle XIV per «alguns ciutadans e veïns e mercaders de la ciutat de Gerona e del bisbat d’aquella, habitants en la ciutat de València».

A l’una i l’altra banda del riu de la Sénia queia dins la lògica, doncs, que la identitat lingüística procedia dels gloriosos fets històrics de la conquesta. Sant Vicent Ferrer, en un dels seus exercicis habituals de prestidigitació oratòria, advertia als seus oients de la part de Xelva d’aquesta manera: «Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català». Quan Alfons de Borja, després d’una carrera portentosa d’ascensions, assoleix el papat, ho interpreta encara com un èxit compartit per tota la nació catalana: «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus; vicecancellarius, catalanus, capitaneus ecclesiae, catalanus».

Però alhora que se subscrivien aquestes i altres declaracions inequívoques de catalanitat, anava covant entre valencians, entre els dirigents valencians caldria matisar, una percepció separada respecte de Catalunya. Una incomoditat cada vegada més gran els duia a posar-hi matisos, a rebaixar l’entusiasme amb què es proclamava rotundament la pertinença a una mateixa nació, en tant que els valencians, en la seua majoria poblacional, es reconeixien vinguts del Principat. No es tractava d’una negació dels orígens. La genètica, a la tardor medieval, es reduïa a la memòria i el parentesc. I tant la memòria com el parentesc, destil·lats en pergamins, protocols notarials i genealogies familiars, mostraven una realitat que a ningú se li ocorria posar sota sospita. L’operació de distanciament, que desembocarà abans d’acabar el segle XV si fa no fa en una ruptura tàcita, era estrictament política. L’existència del regne de València es presentava com un component diferencial impossible de passar per alt, tal com succeïa al regne de Mallorca. El funcionament, a més, d’unes Corts per als «regnícoles» valencians, juntament amb les generals per al conjunt de la Corona d’Aragó, havien de canalitzar ben aviat un àmbit d’actuació política i fiscal propi. Ja el 1321, les universitats reials, és a dir, els prohoms i burgesos de la ciutat de València i les viles de reialenc, sostenien que el «regne de València és regne per si e no és obligat ne restret a usatge de Barcelona ne a furs d’Aragó, e el fur de València no u veda».

Les insidioses, complexes i sovint tibants negociacions de subsidis monetaris al rei acceleraven, tot alhora, la constitució d’una geografia tributària i parlamentària paral·lela a la del Principat i del regne d’Aragó. Els valencians, com els catalans o els aragonesos, contribuïen en les despeses comunes de la Corona, per damunt de tot les despeses derivades de les guerres continuades. L’ús del gentilici, si més no des de la dècada dels trenta del segle XIV, no transcendia l’àmbit de la fiscalitat discutida i pactada amb el rei ni tenia cap derivació sentimental o cultural. Però era el germen, o un dels gèrmens, carregats de futur, perquè els que en feien ús —els representants dels tres estaments i el mateix monarca— acostumaven a pensar el territori com un ens «polític» singular entorn dels mecanismes parlamentaris. Amb el pas del temps, aquest component prenia l’aire d’una reivindicació de parcel·les de poder en l’entorn del rei i en els llocs clau de la direcció i administració de la Corona i de l’Església. Les unitats administratives, advertí Benedict Anderson, tard o d’hora «generen significat». És contra les elits patrícies de Barcelona contra els qui anava dirigida més que res l’operació. L’eufòria econòmica que es respirava a València des de les primeres passes del segle XV donava ales a un projecte tan ambiciós. La coincidència amb els inicis de la profunda crisi en tots els àmbits de Barcelona no feia sinó accelerar l’allunyament mutu.

En el discurs de separació no entraven Saragossa ni el regne d’Aragó. No calia. Una obvietat lingüística s’imposava en l’esfera oral i escrita. Les aportacions de pobladors d’Aragó havien estat i continuaven sent notables. De les 6.248 persones que entre 1308 i 1526 passaren per les oficines de la capital a recollir la carta de ciutadania, d’«aveïnament», 681, més del 10%, eren aragonesos. Vingueren llauradors, bracers, pastors, els més diversos oficis urbans, encapçalats pels artesans de la llana, i fins a 110 mercaders: els conversos de jueus Santàngel, de Daroca, i Roís, de Terol, entre ells. Molts dels quals fundaren famílies perquè presumiblement es tractava de joves a la recerca de feina i matrimoni. A senyorius de l’interior el predomini corresponia a aragonesos, per bé que des de la perspectiva demogràfica en el conjunt del regne dibuixaven una minoria. Però els valencians no necessitaven distingir-se dels aragonesos. Ja ho eren, de diferents. Necessitaven distingir-se dels qui eren iguals o gairebé iguals que ells, ni que fóra domèsticament, en el si de l’estat de la Corona d’Aragó, perquè als afores resultava, de moment, prescindible.

Contra Aragó, o enfront d’Aragó, les elits polítiques valencianes per descomptat que elevaran un discurs particularista, per tal de reivindicar un mateix pla d’igualtat pel que fa al funcionament de l’estat. Però amb Catalunya el particularisme prengué uns tints més pronunciats i insistents, perquè era massa el que hi compartia, començant pel referent irrecusable i transcendental de la llengua. Inesperadament, ja abans d’acabar el Trescents, apareix la denominació de «llengua valenciana». Fra Antoni Canals estrenava el particularisme onomàstic el 1395, quan anunciava que havia traduït el Valeri Màxim «a nostra volguda llengua materna valenciana», una denominació que prendrà volada i es generalitzarà entre la nòmina il·lustre d’escriptors valencians del XV. A cap d’ells no li hauria passat pel cap negar la unitat de la llengua, ni tampoc perdre lectors catalans i mallorquins, sobretot després de la introducció de la impremta. Però ja els anava bé deixar anar això de la llengua valenciana. Devien sentir-se confortats, en sintonia amb el discurs reivindicatiu i entusiasta promogut des de la Sala dels jurats i Consell de la ciutat de València.

El particularisme onomàstic no era innocu. Responia a una estratègia deliberada que, junt amb altres reclamacions de caire polític, administratiu i fiscal, va ser posada en marxa per les elits del regne a fi de revisar, si no impugnar, les regles de joc de l’estat, el de la Corona d’Aragó: València era un «regne» que compartia «estat», és a dir, rei, tributs, fronteres exteriors, exèrcit, diplomàcia, burocràcia, corts i més institucions amb els dos territoris originaris i els altres que s’hi incorporaren. Però l’efervescència econòmica de la capital, la prosperitat dels negocis mercantils i la indústria llanera, tot reflectit en la demografia exuberant i l’urbanisme sumptuós, esperonava el programa privatiu. El particularisme onomàstic, la denominació de llengua valenciana, actuava com una mena cavall de Troia destinat a infiltrar-se en el sentiment nacional compartit per tal de desactivar-lo i fer-lo evolucionar cap a un particularisme identitari, just aquell que Tomàs d’Aquino condensà en el binomi «linguae seu nationes». Només així s’entén, verbigràcia, que els notaris que registraren les sessions del Compromís de Casp anotaren que les actes en qüestió havien estat escrites «in idiomate cathalani seu valentino». L’expressió «en idioma català o valencià» suposa el reconeixement explícit que català i valencià són la mateixa llengua, però el matís ja és tota una declaració d’intencions, impensable, o gairebé impensable perquè res no s’improvisa, abans de 1412.

El procés fou lent, més cautelós que estrident. Fa la impressió que durant molt de temps es movia en el terreny de les ambigüitats calculades. A vegades, els termes emprats sostenen una visió dels Països Catalans; a vegades, la nació inclou els dominis del rei i a vegades es restringeix als límits del regne. Les vacil·lacions, la manca de concreció, responen al cap i a la fi als vincles persistents, començant pels del parentesc, que nuaven encara moltes famílies. Hi havia llinatges nobiliaris escampats pel principat de Catalunya i el regne de València. Els testaments preveien lleixes i successions, tenint en compte tots els qui compartien una mateixa sang, perquè la família era un ens sagrat i el parentesc un codi inviolable. Quan Ausias Marc deixà el senyoriu de Beniarjó fora de la família, la branca de Barcelona, senyors d’Eramprunyà, impugnà la donació aferrant-se a una anterior clàusula testamentària de Pere Marc, el pare d’Ausias. Però més que l’èxit de la recusació del testament d’Ausias Marc de 1459, el més rellevant fou la decisió que havia pres el poeta abans de morir. Els parents de Barcelona de la generació anterior intermitentment actualitzaven els contactes, per mitjà de la correspondència i dels episodis familiars escandits per les bodes i les defuncions. Ara, tanmateix, quedaven tan lluny i potser fins i tot estranys, que Ausias els descartava com a possibles successors. No cal dir que la branca d’Eramprunyà obrà igual.

Dotze anys abans, el 1447, tenia lloc un procés judicial a la cort de la Governació de València, ben revelador del que estava succeint, també en el terreny de la jurisprudència. Berenguer Desllor havia presentat una demanda a la ciutat de Barcelona, d’on era ciutadà, contra el seu parent, probablement nebot, Bernat Desllor, ciutadà de València, per raó de l’herència que aquest havia rebut del seu pare. Isabel, la mare i tutora de Bernat, requerí a la Governació que la demanda no fos admesa per tal com, segons els Furs, «los ciutadans de València ni los habitadors d’aquella no puixen ésser trets a platicar o pledejar fora lo dit regne», per molt que Berenguer Desllor pretenga que Barcelona siga «pàtria veres per als valencians». Isabel havia requerit els serveis de l’acreditat jurista Pere Belluga, que és qui havia preparat l’escrit, i l’aval de Jaume Roig, mestre en medicina. L’alta instància del regne li donà la raó. «E posat —conclogué— que la ciutat de Barchinona sia pàtria comuna e la ciutat de València sia pàtria comuna, pot ésser veritat quant a una cosa, no emperò que lo ciutadà de Barchinona sia treit a pledejar en aquesta ciutat ne lo ciutadà de València sia tret a pledejar a Barchinona». Al cap de nou anys, la controvèrsia es repetí en termes semblants. En aquesta ocasió, però, era Lleida i no Barcelona l’antagonista. Els jurats de València protestaren per la pretensió del sotsveguer de la capital del Segrià de jutjar Mateu Dalmau, un ciutadà de València, sota el pretext que «la ciutat de Lleida és comunis patria així als catalans com als valencians». La raó que hi adduïen era un calc de l’argüida per Berenguer Desllor, és a dir, que els Furs estatuïen que «lo ciutadà de València no pot ésser forçat d’anar a pledejar o platicar fora lo dit regne».

Plantejaments d’aquesta índole no es podien inventar de la nit al matí. De fet, l’autonomia jurídica valenciana ja havia estat reclamada pels prohoms de la capital en una data tan llunyana com la de 1314, i una segona vegada set anys més tard, quan recordaren a Jaume II que «los habitadors de la ciutat e del regne no sien tenguts de respondre en alcun loch ne en neguna cort sinó tan solament en la ciutat de València o en los lochs en los quals habitaran dins lo dit regne, segons fur posat en rúbrica de jurisdicció “De tots jutges”». Als primers compassos del segle XIV, aquests mateixos prohoms posseïen ben segur la consciència d’una filiació històrica que feia de la conquesta i la colonització subsegüent les frontisses que, sense grinyolar, unien territoris sota el domini d’un mateix rei i en els quals s’estenia una mateixa llengua. Però no un mateix dret, perquè els uns es regien pels Usatges i els altres pels Furs, ni tampoc un mateix sistema judicial estructurat entorn de l’eix dels respectius tribunals de la Governació. Els advocats i els juristes hi acudien per donar fonament als interessos dels seus clients. Evitar despeses de desplaçament i de procuracions als ciutadans valencians devia ser un motiu gens desdenyable, tot i que mai present en l’argumentació teòrica contra la comuna pàtria. Ara bé, els arguments tenien una dimensió estrictament jurídica, avalada pel corpus foral. Mai no servirien d’impugnació de la nació dinàstica ni de la nació catalana, però reforçaven la tesi privativa.

Inesperadament va ser Francesc Eiximenis, un català de Girona, qui destapava les reticències, en una data tan reculada com la de 1383. Al mateix pròleg del Regiment de la cosa pública, després d’enumerar les diverses virtuts de la ciutat i el regne de València, diu a tall de conclusió: «Per totes aquestes coses e raons ha volgut nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial e elet entre los altres de tota Espanya. Car com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià». Una adulació tan ben triada prou que havia de complaure un auditori amatent. Això era precisament el que volia sentir la burgesia de València amb «cromosomes» catalans: arguments amb què fonamentar una consciència a part.

El patriotisme municipal anà a més, al ritme del creixement demogràfic i econòmic espectacular, que situarà València al capdavant de la Corona d’Aragó. Els jurats de la ciutat, prova del lideratge que exercien arreu del regne, havien treballat perquè Pere Ram fos el protonotari del rei Alfons el Magnànim, però la reina, fent cas omís dels manaments reials, acudia al seu propi protonotari, Ramon Sescomes. La queixa, dirigida el 25 de setembre de 1421 als missatgers de la Generalitat en la cort del rei, no pot ser més expressiva del que ja els començava a separar de les elits polítiques del Principat: «Oh! ¿Quina esperança poden haver los valencians d’ésser promoguts per confiança de servirs, si els ja promoguts, aptes, idòneus e suficients, no precedint demèrit o causa justa, són així palanquejats e sostreits de llurs oficis? Açò, senyors, nos ve de giny de catalans, que mai vetlen ne estudien en àls sinó en procurar-nos minves e deshonors e llançar-nos de tots oficis e beneficis». Tan sols nou dies després tornaven a mostrar la seua preocupació per les maniobres catalanes encaminades a traure Olf de Pròixida de la Governació de Mallorca. Ara l’interlocutor és el bisbe de Vic, i com a valencià que era li demanaven la seua intercessió prop del rei, després de dir-li que «bé creem que siats informat com aquests senyors catalans, en quant poden, s’esforcen e contínuament entenen portar a fi que nostres valencians no sien reputats, ne de aquells feta menció alguna, en haver oficis e beneficis, e no solament en Catalunya, ans encara en les Illes, e menys en casa del senyor rei. No creen que altra condició de gents ne deja haver sinó ells, e no solament en les parts damunt dites, abans encara en Aragó e en regne de València».

La preeminència de la Corona d’Aragó estava en discussió. Fins a la mort de Martí l’Humà, el 1410, la primacia de Barcelona com a capital política i econòmica no es prestava a objeccions. Després de tot, era el territori més ric i poblat, i així ho palesaven les contribucions monetàries a la despesa comuna de l’estat. Els qui van elegir precisament Martí l’Humà com a rei foren els consellers de Barcelona i ningú no ho va impugnar. Però com que això ja no va ser possible el 1410, la Corona entrà primer en un neguitós interregne, seguit d’una cruel guerra civil de dos anys, d’on se n’eixirà a empentes i redolons amb el Compromís de Casp. La direcció catalana havia quedat qüestionada, i ja mai més no es manifestaria amb la contundència dels temps anteriors. Pere Belluga, en el seu Speculum Principum ac Iustitiae del 1441, encara reconeixia la prelació de Catalunya en les sessions de corts, en tant que territori més gran i populós i la seua major antiguitat com a país cristià: «provincia Cathaloniae debeat praeferri, tanquem maio populosa, et maio provincia et magis antiqua tempore christianorum», però tot alhora els altres territoris, i particularment el de València, hi podien contraposar la seua condició de regne: «provincia Valentiana est regnum principis auctoritatem coronatum merito praextollendum provinciae». Les ambigüitats també tenallaven l’eminent jurista valencià.

La rivalitat política, la pugna pels càrrecs i els oficis, la competència per les prebendes eclesiàstiques, les intrigues a la cort, rere l’escenari del fracàs d’un model fiscal unitari per a tota la Corona, desmantellaven les recialles d’un projecte polític comú, i amb ell el sentiment de formar part d’una mateixa nació: «cascun regne e principat és per si e fa ab lo dit senyor rei e lliga ço que li plau e deu, e la un no lliga l’altre», diran els jurats de València, amb l’assessorament d’experts en dret, en una de tantes topades per impostos i jurisdicció amb Barcelona, per tal de sostenir que els acords signats entre un regne i el sobirà no podien obligar els altres. Per a Pere Belluga l’únic que pràcticament compartien els regnes de la Corona era el rei, per posar l’accent més aviat en la diferència fiscal, jurídica i legislativa de cada un d’ells: «in hoc regno Aragonum cismarino habemus tres generales provincias, scilicet, regnum Aragonum, Valentie et principatum Cathalonie. Et quamvis omnes sint uno rege et praesidatu, respectu tamen diversorum titulorum, quia ut Aragonum rex non est Valentiae, nec comes Barchinone […], imo habet suas divisas stationes et diversa fiscalia, iura et leges diversas, et sic de una ad aliam non inferatur».

L’estat de la Corona d’Aragó se n’havia de ressentir, de criteris com aquest. Al Principat les maniobres privatives no eren menys obstinades i incessants que al País Valencià. En una data tan reculada com la de 1363, de ple en la guerra contra Castella, el braç nobiliari postulava en el debat d’una sessió parlamentària que el territori, Catalunya, havia de ser defensat exclusivament pels súbdits i no pels «estranys», tot donant a entendre que com a estranys calia considerar els valencians i els aragonesos respecte dels catalans, perquè, malgrat compartir tots tres el mateix príncep, es regien per drets distints. A la primeria del segle XV encara era possible escoltar per boca dels prohoms de València, com hem vist, expressions relatives als «nostres mercaders catalans», referint-se tot just als mercaders de la ciutat. Quan cap a l’estiu de 1392 arribà la notícia dels èxits de l’infant Martí en Sicília, el Consell de la capital féu saber que eren en «honor e utilitat de la Corona reial d’Aragó e encara a tota la nació catalana». L’abisme que separava els regnes, obert al llarg del segle XIV i aprofundit amb els Trastàmara, desembocaria en una segregació de doloroses conseqüències per al futur.

A la fi de la centúria la consciència unitària s’havia esvaït gairebé per complet. Melcior Miralles, en el seu Dietari, encara raonava en termes d’exaltació nacional de la Corona d’Aragó, si bé ja sostenia una mirada separada entre catalans, aragonesos i valencians i emmarcava les notícies dins el relat de la història d’Espanya, entesa més aviat com la vella Hispània romana, com així faran Berenguer de Puigpardines, Viciana, Beuter o Escolano. La denominació de la llengua com a valenciana no feia sinó reforçar l’interessat programa de les elits rectores.

El particularisme atiat pels burgesos de la ciutat de València, difós en missives impecables confeccionades per l’escrivania municipal, era al seu torn fruit de les inhibicions unitaristes dels Trastàmara. La dinastia catalana havia divulgat el sentiment nacional compartit per tots els súbdits. No és menys important el fet que tan sols hi hagués un mestre racional, és a dir, un sol ministre de finances per a tota la Corona, encara que no reeixissen a edificar un sistema fiscal unificat per al conjunt dels territoris. Quan ho intentaren, les resistències de les oligarquies regionals, sobretot de les aragoneses, precipitaren el fracàs. Després de Casp, l’estat acusa una regionalització sense precedents. Ara cada regne disposarà del seu propi mestre racional i arxiu central. Amb el Magnànim absent, balafiant els recursos públics a Nàpols, les apel·lacions però sobretot les intencions i accions unitàries decreixen en freqüència i intensitat. Cada terra fa sa guerra.

La Corona d’Aragó havia estat un model viable i eficient mentre Catalunya la dirigí, políticament i econòmicament, per molt que des del punt de vista simbòlic la primacia correspongués a Aragó. A mesura que el Principat reculava fins a tocar fons durant els deu anys de guerra civil entre 1462 i 1472, la Corona d’Aragó es retia als interessos dels sectors dirigents de cada una de les seues parts. És ací on entren en lliça els efectes dissolvents del patriotisme municipal de València, elevat a la categoria de patriotisme regional, segurament en consonància amb el patriotisme municipal de Barcelona. Efectes que indubtablement un estat fort hauria rebaixat i fins i tot neutralitzat si hagués cregut en les seues possibilitats indivises. Al Magnànim només el preocupava que li arribaren els subsidis per a costejar aquella bogeria napolitana, i millor negociar-los separadament amb cada regne que de forma conjunta. Exactament com farà el seu germà Joan II, amb l’agreujant d’immiscir-se en assumptes castellans i navarresos i renunciar al paper d’àrbitre que li corresponia com a rei en l’escissió de Catalunya. La introducció de la Inquisició castellana per la força i contra la jurisprudència dels regnes ja diu quina era la idea que Ferran el Catòlic tenia de la Corona d’Aragó. L’oligarquia valenciana s’acomodà perfectament a aquesta situació. La reivindicació privativa era un estímul polític, en consonància amb el seu paper econòmic creixent en el si de la confederació durant el Quatrecents. València volia i es mereixia estar a l’altura de Saragossa i Barcelona. Ara bé, a final de segle, la valencianitat reclamada pels seus dirigents s’ha convertit més que res en una decoració retòrica i complaent sense gairebé cap rerefons polític. Barcelona ja havia deixat de ser un rival. En el si de la monarquia hispànica dels Reis Catòlics ho serien a partir d’ara Sevilla, Burgos o Valladolid, però contra aquestes ni altres ciutats València no intentarà reivindicacions privatives i diferenciadores. No hauria tingut cap sentit, perquè les distàncies, enormes, hi eren. En canvi, els intel·lectuals donaran la cobertura historiogràfica, cultural i ideològica al nou projecte hispànic. Miralles, Viciana, Beuter, Escolano, Porcar, podien ser anticastellans no antiespanyols, o millor «antihispànics», i amb la seua ploma començaven a dissenyar un altre imaginari col·lectiu per als valencians. A Catalunya passava un fenomen semblant, fins i tot un pèl més precoç, amb Jeroni Pau i el seu De fluminibus et montibus Hispaniarum, dedicat a Roderic de Borja, Joan Margarit i el seu Parapalipomena Hispaniarum, Pere Miquel Carbonell i les seues Cròniques d’Espanya o Francesc Tarafa i el seu De origine et rebus gestis Regum Hispaniae: els títols són la clara expressió del canvi de perspectiva territorial —la Hispània romana— patrocinada pels humanistes i els seus brots.

El patriotisme municipal de València, que havia nascut com una afirmació enfront de la ciutat de Barcelona i del principat de Catalunya, servia i servirà per a l’edificació del regne d’Espanya. Escolano es congratulava que els valencians haguessen deixat per fi de ser reconeguts com a catalans: «por más de trescientos años han passado los deste reyno debaxo del nombre de catalanes, sin que las naciones estrangeras hiziesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». El rector de la parròquia de Sant Esteve, cronista i predicador, sabia que Catalunya havia aportat la massa fonamental de pobladors del regne i, doncs, també la llengua. Però no li acabava tampoc de fer el pes d’usar la denominació de «catalana» per designar la llengua del País Valencià. En canvi, diluí la identitat lingüística sota la fórmula de llengua llemosina, que per la seua ambigüitat també estava cridada a difondre’s i a triomfar segles a venir amb la Renaixença.

La tria a favor del castellà per part dels escriptors és símptoma dels canvis que s’operaven tan ràpidament en el trànsit del segle XV al XVI, inimaginables l’endemà de la conquesta. El regne va esdevenir lingüísticament un «país català» en funció d’uns estrictes i meditats criteris polítics. L’atzar i fins i tot el caprici dels parlants no comptaren per a res. Les diverses institucions, en particular els òrgans regionals i municipals i les instàncies judicials, optaren després de ser pres el territori pel romanç català. No ens consta cap reivindicació en pla d’igualtat per part dels pobladors aragonesos, un dret que d’entrada no se’ls hauria pogut negar. Les corts judicials dels primers anys palesen certes vacil·lacions, la inclusió de frases o expressions aragoneses, que desaparegueren ràpidament amb la consolidació definitiva de les comunitats locals. Però la tria de la llengua era una opció, com dic, declaradament política, no fruit de l’espontaneïtat o del predomini d’un grup o altre de pobladors. Fins i tot a les zones de colonització aragonesa, el català s’infiltrà en la documentació oficial, i els notaris registraven encara al segle XV amb total naturalitat documents en català per a veïns de les comarques de l’interior on el castellà aragonitzat predominava sense contestació. La tria estava carregada de transcendència, perquè ben d’hora havia de conferir «identitat» tant als immigrants permanents com als que ja havien arrelat per sempre al país. Aquesta llengua romanç i no cap altra era la llengua de les instàncies administratives, amb la qual es confegien els documents des del Consell municipal fins a la Cancelleria reial, i és el que propiciaria a fi de comptes que els valencians acceptaren ser inclosos dins la nació catalana. ¿Hi havia res més significatiu que ho posara de manifest i que ho actualitzara permanentment? Les filiacions —l’herència de la sang— s’esvaïen amb el pas dels anys, no la constatació de compartir amb catalans i mallorquins una mateixa llengua.

Però cal ser prudents. Si bé la llengua era important, encara no era decisiva. Al cap i a la fi, tenia enfront l’aragonès castellanitzat, que sempre serà la segona llengua dels reis fins a Martí l’Humà i la primera, i pràcticament única, dels Trastàmara. Això a banda, el llatí continuava sent llengua bàsica de la burocràcia i la diplomàcia, i hegemònica en l’àmbit espiritual i eclesiàstic. La unificació lingüística dels països de parla catalana mai no va ser completa, com tampoc no ho va ser el teginat fiscal. Una part important dels súbdits, a més, feia servir l’àrab —cent trenta mil valencians, pel cap baix, una tercera part de la població exclosa de la ciutadania i, doncs, de la «nació» política!—, i fins a 1492, per bé que més restringidament, l’hebreu. Massa competidors, en qualsevol cas.

La impremta, tan decisiva en l’embrió d’una identitat nacional, no jugà precisament a favor d’un espai català únic de comunicació escrita. Les obres impreses al regne apareixien sota la denominació de llengua valenciana; les impreses al principat, sota la de llengua catalana. Els impressors valencians començaren a traure dels seus tallers llibres castellans, posant l’ull en un mercat hispànic que, en dilatar-se sota el programa polític primer dels Reis Catòlics i després de la monarquia dels Habsburgs, assegurava beneficis suculents. Una obra escrita en castellà disposava potencialment de més lectors que una obra escrita en català. La demografia més robusta de Castella era un atractiu gens desdenyable per als editors, i segurament també per als autors. Valga d’exemple La Celestina, de la qual només en quinze anys, entre 1514 i 1529, se’n feren tres edicions. El castellà, absent de les impremtes valencianes fins a 1506, al cap tan sols de quatre anys ja ha pres l’avantatge al català i al llatí.

Tot alhora el terme «Espanya» i el gentilici «espanyol» eren objecte d’un ús cada volta més freqüent i satisfet pels humanistes i els erudits cap a la darreria del segle XV, d’acord amb l’exhumació de la cultura clàssica i la història clàssica, que incloïa la recuperació dels noms llatins de les províncies de l’Imperi Romà. Si Pere Miquel Carbonell manufacturava les seues Cròniques d’Espanya, un lletraferit anònim, ocult sota el nom de Berenguer de Puigpardines, escrivia el Sumari d’Espanya. Tant en l’un com en l’altre Espanya cobrava un significat més que res geogràfic, el de la vella i prestigiosa Hispània romana, però la geografia dels erudits preparava el camí a una geografia política, la que faria coincidir en el futur Castella amb Espanya. És en aquest context cultural i sociolingüístic que el castellà trau el cap. Tothom, els escriptors més que ningú, quedà enlluernat pel castellà imperial. «Entre muchas bárbaras y salvajes de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantísima puede ser llamada» la llengua castellana, diu Narcís Vinyoles. No era una qüestió d’estil, de suggestió melòdica, sinó de prestigi i, sobretot, de poder. La llengua, en la seua doble etiqueta valenciana o catalana, ja tenia la batalla perduda. La poderosa llengua d’Ausias Marc i Roís de Corella esdevé una mena d’aneguet lleig davant l’elegant i rutilant castellà. Beuter, el 1538, encara confia inicialment en el català, i així escriu la seua Primera part de la Història de València, per desistir tan sols tretze anys després en l’empresa i escriure’n la segona part en castellà. Diago o Escolano ni s’ho plantegen.

Mentre que les elits valencianes van necessitar més d’un segle per espolsar-se de damunt el gentilici català, la renúncia a usos significatius de la llengua catalana en l’esfera pública, i fins i tot en àmbits privats, es va produir en l’espai pràcticament d’una generació. El català parlat i escrit al País Valencià encara tenia salut, però presentava massa símptomes preocupants. El recanvi va ser tan ràpid que encara avui dia no tenim la resposta adequada per a explicar-lo. El que sí que queda fora de dubte és que es produí en uns temps de progressiva politització de la consciència lingüística. Quan l’Edat Mitjana declinava, el sentiment de formar part d’una comunitat de llengua evolucionava cap al sentiment de pertànyer també a una comunitat política, sota el paraigua uniformitzador de l’estat modern. La «llengua valenciana» no servia de base per articular cap comunitat política en l’horitzó d’una monarquia hispànica que es jugava també el poder i el prestigi en el camp de la llengua espanyola.

Fóra pertinent, davant aquesta desafecció lingüística, fruit de la desactivació del concepte de «nació valenciana» com a projecte polític d’exercici de sobirania, demanar-se si València i el seu regne arribaren mai a configurar-se com una comunitat moral plenament conscient, com un àmbit compartit de definició comuna i d’identitat i lleialtat bàsiques. A la nació valenciana, que és en definitiva aquest espai de solidaritat i responsabilitat col·lectives, li va faltar un projecte polític ambiciós perquè quedà frustrat a mig camí. Les elits dirigents i intel·lectuals, que havien engegat un pla de distanciament respecte dels catalans, el cancel·laren ara davant una monarquia que desplaçava el centre de gravetat cap a l’interior peninsular i, ja des dels Reis Catòlics, posava els fonaments per a un estat absolutista i per a un imperi tan gran on, el regne, quedava relegat a la condició de subalterna perifèria. Una consciència a part sense traducció política amb prou feines depassà l’àmbit de la retòrica i la lírica. A Catalunya, des de l’endemà de Casp, fermentà el desig d’una sobirania pròpia, controlada per les institucions del Principat, i desembocaria en la guerra desesperada contra Joan II o en les guerres contra Felip IV. En l’última oportunitat, en la tria entre Àustries i Borbons, la classe dirigent valenciana abraçà en bloc d’escasses fissures la causa que liquidava el regne privatiu, els furs propis i la llengua en els seus usos públics i institucionals. Ni hi havia ni hi hagué possibilitat mai per a una «nació» pròpia dels valencians. O els valencians es consideraven també catalans, «per deute de parentela», com ho havien fet sense manies fins al segle XV, i amb totes les ambigüitats calculades que aquesta definició comportava, o s’agregaven a una Espanya que s’erigia en únic espai de sobirania i en àmbit d’identitat i lleialtat bàsiques.

Si bé es mira, les consideracions de Benedict Anderson sobre el nacionalisme dels «criolls», amb totes les precaucions possibles, presenten certes analogies amb el cas valencià. A la classe dirigent del regne li mancà la «màgia» de convertir la «causalitat en destí», és a dir, la voluntat d’usar el relat dels orígens separadors de Catalunya per a l’erecció d’una comunitat política sobirana. Si al segle XVIII, quan emergeixen els nacionalismes moderns, ja no és factible sinó el relat espanyol, propietari exclusiu d’una única sobirania impossible de compartir, és perquè els dirigents valencians, i al darrere seu els intel·lectuals, havien anat preparant el camí des que la «comunitat imaginada» passava de ser la nació dinàstica dels sobirans catalanoaragonesos a la nació dinàstica dels sobirans castellanoespanyols.

Després del desastre d’Almansa, en efecte, la Corona d’Aragó desapareix per als erudits, més enllà d’alguna vaga i esparsa referència i, per descomptat, sense cap rerefons reivindicatiu. Per a tots ells no hi ha més pàtria cultural i política que la d’Espanya, encara que es resisteixen a fer-la des del biaix de Castella. Ara bé, Espanya, com ho era també França, en la seua gènesi i en la seua prossecució, era un projecte excloent, necessàriament per a la seua supervivència com a nació. La construcció de la nació espanyola implicava també la seua pròpia narrativa dels orígens i esborrar les traces d’altres possibles nacions en competència. Quan els pensadors i lletraferits valencians, des de l’entronització dels Borbons, exhumen els orígens valencians mai no ho faran com una refutació d’espanyolitat, sinó com una esplèndida celebració unitària que, passats els anys, condensaria el vers de «per ofrenar noves glòries a Espanya».

La presumpta catalanitat originària del País Valencià no podia sinó distorsionar el discurs hegemònic. El que els prohoms de la fi del Quatrecents obviaven, per una incomoditat «criolla», al XIX i bona part del XX serveix de lubricant espanyolitzador. Catalans en vingueren perquè els annals i els documents prou que ho avalaven. Però calia diluir, esvair, emmascarar, dissimular l’aportació bàsica. És fàcil entendre el recurs a la llengua llemosina, l’epifania de les connexions fantasioses amb els mossàrabs, les conversions anteriors a la conquesta, la racial continuïtat ibera, la irrellevància musulmana o el poti-poti colonitzador, una amalgama de gent indestriable. Antoni Igual trobà una fórmula enginyosa: si fins a 1238 havien passat pel País Valencià ibers, romans, visigots i sarraïns, l’endemà de la conquesta de València vingueren «nobles», «eclesiàstics», «comerciants» i «poble en gran nombre», és a dir, primer grups ètnics i després classes socials, de les quals pagava la pena ignorar la procedència.

Necis no ho eren, astuts bastant. Llevat dels més obtusos, tots els que agafaven la ploma per escriure versos, sainets o un apunt historiogràfic sabien que l’aportació catalana havia estat considerable, probablement superior a l’aragonesa. Es resistien a anomenar la llengua catalana pel prejudici de sempre, i s’aferraven al simulacre del llemosí. Josep Martínez Aloy, en la part que redacta de la Geografía General del Reino de Valencia, deixa constància del «canvi de llenguatge» que suposà la conquesta de 1238. Atès que Catalunya i Aragó foren els països d’on sorgí l’empresa militar, el català i el castellà serien «las dos lenguas neo-latinas que se disputarían la supremacía oral y escrita en el Reino de Valencia. El triunfo para nadie fue completo porque ninguno de ambos idiomas pudo conseguir la exclusiva, pero los catalanes se llevaron la mayor y mejor parte». Ara bé, per tranquil·litzar la consciència dels lectors, sentimentalment hostils a qualsevol referència de catalanitat compartida, s’apressà a advertir en una actualització del desassossec lingüístic de mossèn Gaspar Escolano:

«aquella lengua romántica, y también hermosa, que nos trajeron los catalanes, desprendióse pronto de su tutela, fué adquiriendo forma propia, y quedó convertida en lo que hoy llamamos, por antonomasia, lengua valenciana, la lengua de nuestra legislación foral sapientísima, aquella en que cantaron poetas inmortales, la lengua popular de los tiempos modernos que ponen en labios del esforzado marinero, del rústico huertano, del industrial activo y del honrado labrador, palabras de piedad, de amor y patriotismo. Ha perdido mucho terreno en punto á original pureza, pero ¡qué suavidad adquirió su accento! ¡qué singular dulzura la del habla valenciana cuando esparcen sus sonidos las brisas del Mediterráneo, las perfumadas auras de los jardines y el ambiente reposado!».

El perquè de tot plegat no entrava en les reflexions d’aquella colla d’erudits. Rascar una miqueta sota la capa de les perfumades aures dels jardins, l’ambient reposat i les brises mediterrànies que espargien els sons de la parla valenciana, s’hauria traduït en una prosa menys confortant i més aspra. Hauria significat prendre esment d’una narrativa dels orígens que no estaven dispostos a assumir.

Sí que ho va fer el valencianisme polític anterior a la República i d’ací saltà tímidament a les ciències socials. Els aires de renovació aportats per una generació jove, atenta als treballs historiogràfics, arqueològics i lingüístics que s’elaboraven a Catalunya, els allunyava de l’ortodòxia romàntica i els féu replantejar-se el discurs dominant. Som davant les primeres passes de Manuel Sanchis Guarner, Joan Beneito, Emili Gómez Nadal o Felip Mateu i Llopis. La guerra civil ho frustrà tot, i homes com Beneito i Mateu i Llopis, o el mateix San Valero, abraçaren el bàndol victoriós i feren carrera universitària. El valencianisme tornà a la catacumba i, una vegada més, l’espanyolitat s’imposà en el guió historiogràfic des d’unes càtedres addictes al règim.

El vendaval de Nosaltres, els valencians esbalaí tiris i troians. La radicalitat de la reflexió efectuada per Joan Fuster el 1962 no tenia precedents, o almenys no s’havia presentat sota un format tan sòlid i coherent. Tant la «conformació demogràfica i econòmica» com «les proclivitats de conducta i ideologia» del País Valencià eren resultat «d’unes determinants anteriors». És per això que, com a punt de partida, calia remuntar-se a la seua genealogia. I justament des d’una perspectiva genètica, el país disposava d’una «acta de naixement» inequívoca i rotunda, proporcionada per la conquesta de Jaume I. L’acta simbòlicament se situa en el 9 d’Octubre, dia de l’entrada del rei a la ciutat de València:

«Sense excepció, les successives generacions valencianes hi han vist el principi de llur estirp. De valencians, indiscutiblement, bé que n’hi havia abans de la vinguda de Jaume I: n’hi ha hagut sempre, sobre aquest tros de geografia on ara vivim —almenys d’ençà que apareix el topònim València. Però nosaltres, els d’avui, som uns valencians que datem del XIII. Potser el nostre dret a dir-nos valencians no serà major ni millor que el dret que, en el seu temps, van poder-se arrogar-se ibers, romans, gots i sarraïns, establerts a la mateixa terra. El fet és, tanmateix, que entre ells i nosaltres hi ha una absoluta, o gairebé absoluta, solució de continuïtat. Som “uns altres”, i tenim l’acta de naixement a la vista».

Una declaració com aquesta feia miques la tradició historiogràfica regional. A tots els pobles anteriors, dels ibers als musulmans, prou que els corresponia la seua quota de responsabilitat en el fil narratiu de la història valenciana. Però l’«anatomia de llinatge», títol significatiu del primer capítol de Nosaltres, els valencians, es principiava amb l’esdeveniment polític transcendental de la conquesta jaumina. Fuster ficava en el sac d’un «cert amateurisme etnogràfic i arqueològic» els intents de liquar els efectes traumàtics en la composició ètnica de la demografia autòctona.

No es podia concedir cap credibilitat a l’argument de la perdurabilitat gairebé eterna de la població del país, a males penes entelada per successives elits governants, ni tampoc a la quimera d’una llengua resultat d’una evolució autàrquica. Fuster hi contraposà l’amplitud considerable de la romanització i l’impacte profund de l’islam. Però, sobretot, hi contraposà la colonització cristiana que assentà en les comarques valencianes tongades de pobladors del nord. La minoria inicial, per raons òbvies de reserves demogràfiques d’Aragó i Catalunya i la rapidesa amb què s’efectuà la conquesta, lentament esdevindria hegemònica. La preponderància d’uns o altres, aragonesos i catalans, fixava una primera frontera lingüística interior, encara que localment els assentaments sovint foren mixtos. El balanç final, però, seria del tot favorable als catalans, gràcies a un corrent immigratori mai no interromput que consagraria i accentuaria la catalanitat dels valencians.

Joan Fuster passava revista als avatars de la llengua, l’acceptació no coactiva del català com a llengua hegemònica, i al fet insòlit de la «inesgotable voracitat vernacularitzant» dels valencians, que durant segles havien assimilat afectuosament les filtracions humanes castellanes i aragoneses. El 1962, malgrat tots els problemes i la castellanització inherent, el País Valencià continuava sent un «fet català» en la seua realitat fonamental: «dir-nos “valencians”, en definitiva —conclou— és la nostra manera de dir-nos “catalans”».

La frase encara cueja. Una onada sísmica d’un pensament com aquest, dit amb el convenciment i solemnitat amb què ho féu Joan Fuster, probablement ningú no l’havia proclamada des que Ramon Muntaner havia escrit allò de «són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món», referint-se als pobladors de les contrades meridionals que s’incorporaven a la Corona d’Aragó el 1305 després d’haver pertangut a Castella. La interpretació de Fuster era un dissolvent actiu enfront dels relats dels orígens vehiculats entorn del «per ofrenar noves glòries a Espanya». Traslladada al camp de l’acció política, torpedinava la línia de flotació del nacionalisme hegemònic entronitzat des d’Almansa.

Les reaccions vingueren per la banda de l’autoctonisme conservador, engreixat amb les canongies del règim. Tot fum de canyot, però. Les rèpliques no passaven de la recitació de les deliqüescències habituals d’ibers i mossàrabs. Faltaven estudis concrets que avalaren o refutaren l’anatomia de llinatge argüida per Fuster, però la universitat valenciana, en particular els estudis medievals, miraven mentrestant cap a una altra banda. Si es feia algun recompte concret, fora del clos universitari, les dades recopilades mostraven la superioritat de la quota catalana de pobladors sobre l’aragonesa.

La somnolència en la qual s’havia instal·lat la qüestió del repoblament es revifà de sobte amb els primers titubeigs democràtics. Poques vegades han anat de la mà tan estretament la política i la història. Les decisions transcendentals que havien de prendre col·lectivament els valencians, entorn del nom del país, de la llengua i dels símbols, recollits en un estatut d’autonomia per perfilar, es jugaren en bona part en el camp de la història. Se n’eixiren amb la seua no els qui hi posaren la meticulositat i la prudència de les anàlisis contrastades de les fonts documentals, sinó els qui hi posaren una gesticulació més grandiloqüent i una major vociferació estentòria. Per a tal propòsit disposaven dels altaveus de la premsa i dels mitjans de comunicació, a més de les poderoses maquinàries polítiques hostils al valencianisme civil.

A primeries del segle XXI la història, la lingüística l’arqueologia i la prehistòria han tombat l’una darrere l’altra les quimeres de l’ADN intacte des del Neolític i de la llengua impol·luta heretada dels ibers. Però les revifades intermitents de l’autoctonisme alerten que una cosa és la batalla científica i cultural —guanyada sense pal·liatius—, i una altra ben distinta la batalla social i política. Qui sap si l’herència «bizantina», l’atracció pel bizantinisme estèril i enfastidit, és més important del que sospitem en la «sang» dels valencians.