II. AL PAÍS VALENCIÀ: EXPANSIONS, INVASIONS, COLONITZACIONS

A poc més de seixanta restes òssies es limita el rastre fòssil que fins al moment va deixar l’home de Neandertal. En els seus orígens aquest Homo neandertalensis era un foraster al territori valencià, i degué arribar, tal com suggereixen les troballes de la cova del Bolomor, a la comarca de la Safor, fa uns 400.000 anys, encara que el primer testimoni fefaent, un parietal humà, és molt més posterior, fa uns 130.000 anys. Les anàlisis genètiques indiquen que tenien la pell clara, i que molts d’ells eren rossos o pèl-roigs. Disposaven d’un nas prominent i d’un front ample. Eren més baixets i corpulents que l’home de Cromanyó, però també més forts. Humans l’un i l’altre, constitueixen dues espècies genèticament diferents i, en conseqüència, divergiren en els camins evolutius. El seu nombre degué ser reduït, molt poques colles per a les vastituds d’un espai immens. Ací i arreu d’Europa. Amb tot, a Catalunya i al País Valencià s’han trobat més de quaranta jaciments de neandertals, una de les concentracions més importants del món.

Aquells humans arcaics es dedicaven bàsicament a la caça, una tasca, o millor, un treball per a la supervivència, que els obligava a la mobilitat constant, fins on trobaven la carn i els vegetals amb què aprovisionar el grup. Als conills i els ocells els havien pres la mida, però res com una cabra, un cérvol o un cavall. L’esgotament i l’estacionalitat dels recursos vegetals, i sovint el seguiment de les grans bandades d’animals, els empenyia, en efecte, als desplaçaments incessants. Ells foren, probablement, els primers que es feren una idea de la geografia variada entre el riu de la Sénia i el Segura, dels seus accidents i de les seues muntanyes, de les badies i els penya-segats, de les balmes i les dreceres per arribar més prompte a un indret. Els seus coneixements tecnològics eren precaris, sobretot com més reculem cap enrere, i en la limitació de les eines i útils cal veure-hi una de les raons d’una demografia permanentment exsangüe, que a la fi accelerarà la seua extinció.

Si l’home de Neandertal arribà al País Valencià després d’un llarg periple per Europa, també ho féu el qui ocupà el seu lloc. Fa aproximadament 25.000 anys, quan ja disposem d’un registre arqueològic solvent i dóna inici el Paleolític Superior, s’establiren grups de cromanyons que devien provenir de les planures del centre d’Europa. El trajecte descrit pels uns i els altres ja està marcant, comptat i debatut, la que serà la constant geogràfica més repetida de les diverses onades de pobladors i colonitzacions al llarg de la història: de nord a sud, després de superar la cadena muntanyenca dels Pirineus. Som al davant potser de la primera revolució tecnològica i industrial que han conegut aquestes terres. Per començar, els nous inquilins pintaven i tenien preocupacions religioses i una cura inèdita pels morts, molt més que els neandertals, manifestacions que revelen la capacitat d’abstracció, de desplegament d’un conjunt d’idees que no tenen res a veure amb la satisfacció de les necessitats bàsiques de menjar i reproduir-se. I per als efectes de procurar-se l’alimentació, venien més ben armats i, sobretot, havien progressat enormement en el llenguatge. És possible que els neandertals haguessen desenvolupat alguna forma primitiva de comunicació, però no fins als nivells prodigiosos dels seus competidors. Al cap i a la fi, la llengua és la que havia garantit als humans moderns —els sapiens sapiens— des de la seua eixida de l’Àfrica explorar les rodalies i avançar cap als confins de la Terra, adaptant-se a les diverses condicions ambientals i aplicant noves tecnologies que consenten aquestes adaptacions.

Les competències superiors en les tècniques de cacera, més depurades i evolucionades, permeten ser més selectius i donar preferència als grans mamífers que campen a lloure, com ara cérvols, cavalls o rens. A la cova del Parpalló, entre altres, deixaran unes exquisides mostres d’art parietal, amb l’elenc dels animals perseguits i preferits en la dieta quotidiana. Com aquell qui diu, el país entra en la prehistòria de la mà dels cromanyons, amb les seqüències de l’Aurinyacià, el Gravetià i el Solutrià, entre el 25.000 i el 15.000 aC. L’arrelament definitiu dels immigrants, afavorit durant el punt màxim glacial per un clima més benigne al sud europeu, afavorí la fixació de territoris cada vegada més definits. Això no implica que, com a caçadors que continuen sent, no deixen de caracteritzar-se per la mobilitat intermitent. Del Parpalló, observatori privilegiat per la qualitat i la quantitat dels materials, s’han salvat les restes del que potser és una jove que va viure entorn del 21.000 abans de Crist, que constitueixen el primer testimoni de l’home modern d’aquestes terres.

Un aire de família, de similituds remarcables, s’estableix de la Perigord occitana fins a la Gibraltar andalusa. La unitat, però, no lleva ja certes particularitats regionals en la cultura material i en les habilitats pictòriques. De fet, sembla que la Safor, amb Parpalló, Bolomor, Malladetes i Meravelles, actuà com a centre d’irradiació cultural vers els territoris orientals occitans i el nord italià. Aquest probable primer esbós de geografia sud-europea, traçat entre el 21.000 i el 16.500 abans del present, val la pena retenir-lo. Fa la impressió que assistim a la delimitació primigènia de zones permanentment en contacte pel que fa als fluxos de població, de petita i gran escala, les unes com a emissores i les altres com a receptores. Ací dins hi caben tant les transhumàncies de l’Alt Arieja fins als Ports de Morella, com la colonització del XIII o les immigracions de gavatxos a l’Edat Moderna cap a Catalunya i en menor mesura al País Valencià. El turisme de masses d’avui dia a la recerca del sol i les platges del Mediterrani seria la darrera versió d’uns itineraris que es perden en la nit del temps.

Amb la irrupció del Magdalenià, a partir aproximadament del 16.000 aC, es noten encara més les innovacions i els corrents culturals que per aquestes mateixes dates tenen lloc a la regió franco-cantàbrica. La millora dels útils apunta cap a una major eficàcia caçadora, alhora que la producció artística s’incrementa. Tot fa suposar que, en relació al desenvolupament cultural i la complexitat del pensament, s’aprofundeix en el procés de regionalització. Cada vegada quedaven menys espais buits.

Les societats de caçadors i recol·lectors tenien un sostre de coneixements tècnics impossible de superar, malgrat els milers i milers d’anys que s’hi aplicaren amb tenacitat. Dit d’una altra manera: quan l’arqueòleg troba el primer registre ceràmic, aquest és tan perfecte que resulta gairebé impossible d’identificar-ne el creador amb cap terrisser indígena. Una vegada més, cal recórrer a l’aportació externa per donar una explicació plausible al fenomen. Si l’onada cromanyonesca és important, la neolítica és decisiva. En primer lloc, per l’abast pròpiament demogràfic, i després per les repercussions culturals i econòmiques implícites.

L’«onada d’avanç», la tesi formulada per Ammerman i Cavalli-Sforza, proporciona el model explicatiu més coherent com hem vist. Del Creixent Fèrtil sorgiren grups d’emigrants en tal nombre que determinaren el poblament sencer d’Europa, d’acord amb un procés en el qual els efectes sobre la composició genètica anaven minvant a mesura que augmentava la distància respecte del punt de partida. L’assumpció de les innovacions portades pels colonitzadors, cap allà el 5.000 aC, per part de les poblacions epipaleolítiques valencianes, descriu tot just el procés de neolitització. De la caça i la recol·lecció es passà a la ramaderia i l’agricultura, amb tot el conjunt de canvis accelerats que arrossegaven en l’àmbit econòmic, cultural i polític i en la fisonomia del paisatge. Ni el forment ni l’ordi, com tampoc l’ovella, la cabra, el porc, la vaca o el gos, mai no s’hi havien criat en estat salvatge. Els van portar de fora. Ara bé, el procés fou molt complex i lent, on resulta molt difícil esbrinar el pes del substrat indígena. Fins a on arribaren els contactes entre les poblacions autòctones i els grups neolítics colonitzadors ara per ara és impossible de precisar. Això no obstant, potser l’empenta expansiva dels darrers marcaria les línies bàsiques de les relacions. A la llarga, els de casa acabarien diluint-se dins uns grups al capdavall molt més dinàmics en tots els àmbits. Si fou així, és més fàcil pensar en petits grups de colonitzadors, fins i tot en elits capdavanteres, que en masses compactes i organitzades, res d’invasions sorolloses. Els primers que s’assentaren i s’apropiaren del territori, aviat en convencerien més dels seus per traslladar-hi la residència, tal com passaria tantes vegades en el futur.

El progressiu poblament de les illes mediterrànies, de resultes d’una mobilitat acusada i el domini d’una navegació que ja no és exclusivament de cabotatge, posa en relleu la cadena de contactes i influències des dels primers compassos del Neolític. L’Egeu, Creta i Corfú, l’Adriàtic, la difusió de l’obsidiana de les Lípari per Sicília i la península italiana, el poblament de Còrsega, Sardenya i les Balears, són etapes d’un viatge que ha necessitat dos mil anys per al seu acompliment. Les relacions mútues inaugurades entre regions tan llunyanes propicià en el marc del Mediterrani Occidental, des de l’Adriàtic fins a Portugal i el nord d’Àfrica, l’anomenada Cultura de les Ceràmiques Impreses, amb un grau de perfecció com no s’havia assolit mai fins aleshores. Abans de coure els vasos hi gravaven sobre la pasta blana diversos motius mitjançant la tècnica de la impressió. Com que sovint hi feien servir per la vora una conxa de Cardium edule, també es coneixen els atifells com a ceràmiques cardials. Per descomptat que la producció terrissera era més variada i, també, sotmesa a l’evolució del temps. Cap al final del Neolític, a meitat del quart mil·lenari, les ceràmiques són esgrafiades i suggereixen, de nou, relacions estretes amb àmbits mediterranis de fora de la Península Ibèrica.

Tots els indicis assenyalen que als inicis del tercer mil·lenari la població experimenta un creixement notable. Això vol dir que l’agricultura i la ramaderia definitivament són les fonts primordials d’alimentació i que, per tant, s’han produït també dràstiques modificacions dels ecosistemes. La crema de vastes superfícies de bosc fou el preu de l’agrarització. L’aparició de la metal·lúrgia refermà els contactes amb l’exterior i suposà el final de la talla del sílex. Les coves ara, durant l’Eneolític, més que com a llocs d’habitació serveixen per a rituals funeraris. Per primera vegada podem comptar, ni que siga morts: no menys de cinquanta a la Cova de la Pastora d’Alcoi; uns cinquanta més a les Llometes, també d’Alcoi; entorn dels trenta a la Cova de la Barcella de la Torre de les Maçanes; uns vint a la Cova del Camí Reial d’Albaida, entre les troballes més significatives. Aparentment són xifres modestes, però ens posen davant la pista de poblats compactes que aglutinaven nombroses famílies i que anaven fent-se passos decisius cap a l’emergència de les societats urbanes. Les mandíbules i els cranis, alguns d’ells trepanats, revelen que hi predominava el tipus mediterrani gràcil. No menys difós és el tipus euroafricà, més gran i robust, i d’una més acusada dolicocefàlia (de crani allargat). Els braquicèfals (de cranis arredonits i curts) presenten una freqüència menor. Les dades no difereixen gaire de les trobades en altres indrets de la Península Ibèrica i així es mantindrà en segles posteriors, durant l’etapa romana i més avant encara. Tant podem atribuir-ho a la importància del substrat indígena, com a la possessió d’uns trets antropològics semblants per part dels nous immigrants, sense descartar tampoc que un nombre escàs d’aquests últims a penes pogué alterar res dels trets corporals.

Les convulsions demogràfiques i genètiques provocades per la neolitització, donaren pas, doncs, a una etapa més assossegada, en què lentament i profundament arrelà la població i cristal·litzà la primera xarxa d’hàbitat estable i densa del país. La mecànica interna orientava ara el ritme del creixement. Això no vol dir que el territori quedava al marge del tràfec i el tràfic europeu en general i mediterrani en particular. Només que ja no presentava aquest caràcter de ruptura, de radical novetat que trencava amb les estructures anteriors. Des de la fi del Neolític fins a l’emergència ibera els impactes forans es poden definir tant en termes d’influències com de colonitzacions. N’hi ha que provenien del sud de la Península —la cultura argàrica—; d’altres de l’interior, tot inaugurant també vies de desplaçament fonamentals i pràcticament mai no ininterrompudes fins a l’actualitat, i d’altres de més enllà dels Pirineus, com l’anomenada Cultura dels Camps d’Urnes, que arribà de l’Europa Central cap allà el 1.200 aC, si bé bastant molt més diluïda que a Catalunya i Aragó. Allò que sostenia aquesta singularitat regional derivava en bona part de la mateixa configuració del país, un llarg corredor paral·lel al mar, obert sense cap obstacle decisiu pel nord —l’Ebre ja no ho era— i el sud, i amb vies accessibles cap a l’interior peninsular.

Els prehistoriadors discuteixen si som davant immigracions reeixides o adaptacions culturals degudes a poderoses influències d’un grup pròxim. Tot i la falta de dades sòlides, la penetració dels Camps d’Urnes la degué sostenir una significativa aportació humana procedent d’Europa Central. El trasllat es faria en el si de petites comunitats de pagesos que travessaren els passos més accessibles dels Pirineus orientals, i allò que les caracteritzava era la incineració dels morts, dipositats en urnes ceràmiques enterrades en necròpolis. Portaven, és clar, la seua o les seues llengües que, aventuren els lingüistes, s’imposarien a les locals, atesa l’escassetat de pobladors i el prestigi cultural dels nous immigrants.

Més ben conegudes, fins al punt de quedar per primera vegada esmentades pels escriptors de l’antiguitat, són les arribades successives, des de mitjan segle VII, de fenicis, cartaginesos, i un segle després de grecs. Tots bastiren ports, factories, bases per a les seues estratègies d’expansió comercial o militar. Els grecs hi afegiren, als petits establiments, una ciutat considerable citada pel mateix Estrabó: Hemeroskopeion. No cal desestimar la «naturalització» de molts d’aquests colonitzadors i, doncs, la fusió tard o d’hora amb els indígenes. I segurament és així perquè aquestes cultures, lluny de limitar-se a una presència purament depredadora del territori i dominadora, s’obrien a una ràpida aculturació amb les gents que l’ocupaven, tot preparant la transició al món ibèric.

Ja Miquel Tarradell i Enric Llobregat avançaren la hipòtesi de l’origen meridional de la cultura ibèrica i de l’arribada al País Valencià com una aportació forana que s’imposà a l’autòctona. Tot i els matisos, el registre arqueològic confirma que cal rastrejar-ne l’aparició a l’Alta Andalusia, com a resultat de la influència que sobre el substrat indígena d’arrel tartèssica exercien comerciants i colons orientals. És pel sud valencià per on la cultura ibèrica penetrà, i si bé en alguns casos hi ha continuïtat entre els jaciments de la darreria del Bronze amb materials de procedència meridional i fenícia i els pròpiament ibèrics, la major part eren poblaments nous, i quan ho feien sobre emplaçaments antics, la continuïtat entre ells no sempre queda testimoniada. A vegades, els talls són tan cridaners que es fa difícil concebre la implantació de la nova cultura com un desenvolupament local.

La brillant cultura ibèrica, tan enaltida amb raó segles a venir pels cronistes valencians, descansava sobre peus de fang. Altrament no s’entén la ràpida romanització de les tribus que integraven aquest poble. S’han barallat diverses raons per explicar la progressiva assimilació al sistema de vida romà. Totes —de caire militar, econòmic, prestigi…— hi tenen part de responsabilitat. Però no s’ha prestat gaire atenció al factor humà, a causa de la impossibilitat de documentar-lo. La mateixa fundació de València el 138 aC obeïa a la necessitat d’establir soldats llicenciats —sembla que itàlics, no de la capital— que havien combatut en les guerres contra Viriat. I no seran els últims que vindran, ja que les guerres republicanes, que causaren la destrucció sobtada de la jove ciutat, obligaren a trametre-hi més remeses. Gaspar Escolano, tot i que la seua fiabilitat és escassa a mesura que retrocedeix en el temps, assegura un pèl exageradament que «los romanos fueron los que más tiempo habitaron el Reyno, trayendo a él familias y colonias enteras de gente de Roma, que para que las cadenas del amor estuviesen más travadas entre ellos y nosotros, se vinieron a rebaños a arraygarse en este paraje». Curiosa, si més no, la identificació d’aquest «nosaltres» amb els pobladors que reberen els romans. L’establiment d’itàlics degué repetir-se en altres colònies i municipis, com ara l’Alcúdia d’Elx, Sagunt, Llíria, Xàtiva, Dénia o Alacant. Les restes de la cultura material, ceràmica sobretot, confirmen la filiació ultraalpina dels colonitzadors. A més a més, els seus habitants consumien vi i oli d’aquelles terres, i sens dubte participaven d’una manera de viure feta segons els motles romans, molt més oberts a l’exterior.

Durant els primers compassos de la romanització les distàncies entre ibers i romans eren enormes, no cal dir-ho. Hi havia un tret evident que els separava. Els ilercavons, els edetans del centre i els contestans del sud parlaven i escrivien en iber; els colonitzadors de València eren usuaris exclusivament del llatí. La dualitat de llengües no devia excloure fenòmens de bilingüisme. Si n’hi hagué, els capaços i els interessats a fer servir les dues llengües havien de ser els indígenes. El bilingüisme cedia, si més no des del punt de vista de l’oficialitat —el registre administratiu i culte—, a un monolingüisme llatí. La dualitat, que beneficiava la llengua del poder i de l’exèrcit d’ocupació, operava com un primer mecanisme d’exclusió que duria inexorablement a la desaparició de l’iber com a llengua, pràcticament ja al segle I.

La presència de grans contingents militars estacionats permanentment a la Península al llarg del segle II, precipità els canvis en la societat indígena. Calia abastir els legionaris acantonats. Un exèrcit és un gran estómac i un consumidor de tota mena de béns i productes. Els soldats bevien vi, menjaven tot el que podien, jugaven, reclamaven prostíbuls, s’aferraven a les supersticions. En fi, feien circular els diners. La relació dels soldats amb dones indígenes prompte deixà de ser una raresa. Els matrimonis mixtos es posaren en marxa. Massa anys lluny de la terra nativa feia que els soldats, si no l’oblidaven, almenys hi perdessen els lligams. A una edat adulta o provecta resultava més fàcil i més segur arrelar al lloc, on les coneixences habilitaven esposes, habitatges, l’obertura de negocis. L’exèrcit romà, d’altra banda, era també el nucli ideològic i cultural on nombrosos hispans integrats en les tropes auxiliars aprenien el llatí i es familiaritzaven amb els costums llatins. A zones més endarrerides europees, allà on els legionaris eren una estricta minoria dominant, les invasions bàrbares mostraven que la romanització havia estat una pàtina, una esplendent façana, que s’esfondraria en un tres i no res. Així, les cultures cèltiques preromanes i d’altres tornaven a aflorar amb una força renovada. Al País Valencià no hi hagué cap revifalla de la cultura ibera. Els signes de Roma, inclòs el paganisme, s’havien imposat pertot.

Encara més que els itàlics i d’altres immigrants de l’Imperi, els visigots constituïen una elit militar, assentada tardanament al país i amb poc temps per a engegar el que a males penes es registrava en altres regnes germànics: la fusió amb els valencianoromans. La freqüència de les barreges matrimonials, esperonades per la conversió dels invasors arrians al cristianisme, augmentava entre els esglaons superiors d’ambdues societats, entre capitostos gots i membres de velles famílies senatorials. Entre les classes subalternes de les dues bandes l’interès de lligar-se amb un estrany reduïa dràsticament els enllaços.

Quan per fi es decidiren a fer-ho, la immensa majoria s’adherí a les ensenyances de l’Alcorà. Deixà de tenir sentit la diferència entre valencianoromans i gots, perquè ara se situava, pel que feia a la població autòctona, no en la marca ètnica sinó en la religiosa, entre conversos i cristians. Amb la irrupció dels prosèlits de l’islam s’instal·lava una altra minoria aliena al país, la que es movia impel·lida per la guerra santa, però que, al contrari que els visigots, disposarà a partir del 711 de segles per endavant per capgirar el sistema social, polític, econòmic, religiós i lingüístic com vuit-cents anys abans ho havien fet els romans amb els ibers. La gran novetat de la massiva infiltració és que, a pesar que prové del Pròxim Orient, aquesta vegada no seguia el Danubi cap a Centreeuropa i baixava al País Valencià pels passos dels Pirineus. En aquesta ocasió pujà de sud a nord, després d’un llarg periple per les velles rutes del nord d’Àfrica i de guanyar l’estret de Gibraltar.

Els especialistes insisteixen en el fet que per a un recanvi genètic, és a dir, per a l’entrada de gens nous en una població ja assentada, és necessari que la proporció de gens colonitzadors siga important respecte de la població receptora. El nombre absolut d’individus immigrants és menys important que la proporció. La balança únicament s’havia decantat probablement favorable cap als forans durant el Neolític. El més probable és que els primers segles de dominació islàmica la massa indígena, la vella soca ibera empeltada de llatins i germànics, romangués aliena a la casta militar àrab i berber. Per primera vegada disposem de xifres probables, si bé per al conjunt peninsular. Enfront dels quatre milions d’hispanoromans, es calcula que d’àrabs en devien venir uns 50.000 i el doble, potser el triple, de berbers. Al País Valencià, atesa la posició perifèrica en relació a l’epicentre cordovès, la minoria encara devia ser més accentuada. Uns 25 o 30 indígenes, o més, per cada foraster, per molta potència reproductora que aquests últims poguessen vantar-se, no permetien cap substitució determinant de gens. Com s’havia esdevingut amb els gots, les elits foren les primeres a barrejar-se: Teodomir —un membre de l’alta administració visigoda que conservà poder, béns i rendes en un extens territori al sud del País Valencià i Múrcia— casà una de les seues filles amb un membre del Banu Jattab, família de renom entre els nouvinguts.

Ara bé, encara que les proporcions tal vegada no arribaren mai a invertir-se, sí que s’alteraren considerablement a favor dels semites d’Aràbia i Síria i sobretot dels berbers del Magrib. Escolano prou que s’adonà de la transcendència de la penetració islàmica, a diferència dels gots i dels altres pobles germànics que passaren per la Península com una exhalació:

«… la furiosa avenida de los moros sacó a todos de su posessión; y dándoles un xaque mortal, se quedaron arraygados en este Reyno por más de quinientos años: con que tuvieron espacio para fundar nuevos pueblos, y dar nuevos nombres a los antiguos, tomándolos del que tenia la cabeça de la familia, o aduar, a quien le havía cabido el fundar o poblar alguno de estos lugares. De aquí es que casi todos los pequeños de este Reyno tienen los nombres moriscos, como son Beniarjó, Benimamet, Benimaclet, y otros infinitos que comiençan por ben».

Els historiadors que se n’ocupen han encunyat el terme «berberització» del país. N’hi ha que sostenen que el procés manifesta una gran precocitat, d’altres prefereixen retardar-lo per a després de l’any mil i la constitució dels taifes, que trauran les terres valencianes per fi de la posició marginal i endarrerida en el conjunt d’al-Àndalus. La toponímia i les genealogies que es documenten a partir del segle XI donen suport a la nodrida arribada d’africans, passats abans pel filtre de la conversió a l’islam. En vespres de la conquesta cristiana, si més no des de la perspectiva de les fonts escrites cristianes, els andalusins valencians conformaven una massa unitària, no clivellada entre àrabs, berbers i indígenes que van abraçar la religió de Mahoma. Les diferències persistien, sens dubte, preferentment des de l’orgull de les famílies poderoses, però el conjunt de la població havia esdevingut monolingüe, en àrab regional per descomptat, islamitzada per complet i adherida a un sistema de valors i formes de vida pròpies de la cultura musulmana. De mossàrabs, presumptes irredempts del cristianisme primitiu i usuaris d’un parlar romanç, sempre uns grupuscles irrisoris, si n’hi quedaven, eren tan discrets que no van deixar cap rastre documental, des del segle XI si més no.

La conquesta feudal i cristiana, pel seu impacte i la rapidesa del recanvi genètic, s’assemblava més als paràmetres de la revolució neolítica que al lent i acumulatiu procés andalusí. Mossèn Gaspar Escolano ho diu acudint al ditirambe i a la prosa engolada del Barroc. Bon punt finalitzada la conquesta, el rei en Jaume poblà la ciutat i regne de València amb tres de les més bel·licoses «nacions» que mai havien hagut al món, a saber, aragonesos, catalans i provençals, i «lo que se deve mucho estimar —continua dient—, que estas primeras plantas no fueron las tiernas y holgadas, que en sus tierras se quedaron, gozando de sus deleytes, sino de las más fuertes y robustas, y dexando el regalo de sus casas, vinieron al trabajo de la guerra; edificándose ciudad y nuevas casas en que morar, no con ladrillo y cal, ni con piedras y picos, sino con sangre de sus venas y azeros de sus armas». No hi hauria dominació segura del territori sense el recanvi sanguini. Però el lligam literari entre casa i sang, amb el complement de les armes, cobra una dimensió «política», més enllà de l’exclusivament estètica, en tant que reclam d’una possessió perenne assolida per mitjà de l’estirp i la força.

La primera generació, com no podia ser d’una altra manera, presentava el perfil d’una minoria aclaparadora. Jaume I trameté una carta a Barcelona per a demanar-li colons: «no trobàrem que en tot lo regne de València hage poblat de cristians ultra XXX mília hòmens», els deia amb preocupació als consellers de la ciutat, quan «ben deuria haver cent mília». En acabar el segle XIII, potser s’acomplí el desig del rei, els cent mil colons, dels quals 20.000 corresponien a la capital: tot un èxit, però, si considerem que el 1238, abans de l’entrada triomfal del Conqueridor, València reunia unes 15.000 persones. Sorprèn les distàncies geogràfiques que alguns aventurers recorregueren per aconseguir un bocí de terra o una casa. Certes notícies circulaven més de pressa del que sembla, preferentment entre els desposseïts de tot. Fins hongaresos s’apuntaren a l’empresa de l’extermini islàmic amb aval vaticà. Però com els bascos, els sicilians, els castellans o els occitans, no posaven sinó color europeu a la «croada». El nucli fonamental provenia dels països que la finançaven i la protagonitzaven: Aragó i Catalunya. Les llistes de cognoms donen un saldo aclaparador favorable a la segona. Entre 1306 i 1319, verbigràcia, més del 90% dels consellers de la ciutat de València posseïen cognoms catalans.

Pacificat el territori i dotat de les institucions polítiques, administratives i judicials imprescindibles, funcionaran dues societats paral·leles. Tres, per ser més precisos, perquè els contingents hebreus que davallaren també del nord no eren gens menyspreables: aproximadament el 10% de tots els centres urbans més importants del regne, fins que el 1391 la majoria de les jueries seran liquidades enmig de pogroms nefastos. Cal afegir el contingent esclau, una massa important que incloïa africans negres i blancs, europeus enemics de la Corona d’Aragó, com ara sards i grecs, orientals, encapçalats pels tàtars, i musulmans de tot arreu, inclosos els del mateix país. Moros, jueus i cristians, però, no es podien ignorar, ja que vivien els uns al costat dels altres. Tots ells estrenyien contactes econòmics i lligams d’amistat còmplice. Però no es barrejaven. Per als esclaus no hi havia llibertat si prèviament no acceptaven el baptisme. Als qui ho feren, se’ls obrí un badall per a accedir a matrimonis amb cristians —valencians— acreditats, sobretot a la segona generació. En el cas dels moros i els jueus, les conversions foren purament testimonials. En aquest ambient de militància religiosa irreductible, els cristians superaren la demografia islàmica, des de la darreria del segle XIV si més no. Les pressions ideològiques, l’arraconament en zones menys productives, el degoteig de fugides cap a països islàmics, la minorització política, tot plegat dóna compte del reflux musulmà. Ara bé, els sarraïns sempre mantingueren cotes altes de pobladors, mai per sota de les cent mil ànimes, concentrades més que res al sud del Xúquer.

La desfeta de les jueries el 1391 consentí inesperadament un bon grapat d’encreuaments. Els escrúpols cediren a tomballons als interessos mutus. A diferència del que succeí a Mallorca, on brollà i s’enquistà la qüestió «xueta», els empelts resultants foren metabolitzats sense escarafalls. Pocs o molts, entre els valencians d’avui dia deu giravoltar algun cromosoma hebreu.

Els gens ibers, presumptament mantinguts incòlumes davant l’arribada de romans, visigots, àrabs i berbers, i conservats en els moros que restaren al país després de la conquesta, ho van tenir més difícil que els hebraics per a la perpetuació. Si finalment van resistir els setges genètics, definitivament abandonaren el país amb l’expulsió dels moriscos de 1609. L’adéu d’aquests altres valencians completa la neteja ètnica començada pels Reis Catòlics amb l’expulsió dels jueus el 1492. Entre 125.000 i 130.000 moros eixiren del país, més del 30% del conjunt de la població. La pèrdua demogràfica prengué la magnitud d’una autèntica catàstrofe. Cap pandèmia medieval no havia provocat aquest Hiroshima demogràfic. Caldrà més d’un segle per a omplir-ne els buits.

A partir d’ara el recanvi genètic a penes pateix modificacions substancials. Primer, perquè el gruix de valencians receptors presenta, malgrat crisis i retrocessos, un gruix compacte i nombrós. I segon, perquè les diferències dels gens d’aquests amb els dels nous immigrants —mallorquins, murcians, andalusos, castellans, aragonesos, els pocs occitans, tan nombrosos al segle XVI— són molt menors que en èpoques històriques anteriors, quan xocaven ètnies, cultures, organitzacions socials, llengües i religions alienes i hostils. De totes maneres, les successives aportacions foranes, determinants en la tendència de creixement demogràfic fins a l’actualitat, mostren de nou que la mecànica de la població valenciana es caracteritza per vigorosos i intermitents canvis que desmenteixen qualsevol miratge d’estancament o de puresa racial mil·lenària. En alguns casos la substitució ha estat tan radical que ha suposat la desaparició de la llengua catalana, concretament al Baix Segura, i en altres està seriosament amenaçada o ferida de mort, com a la ciutat de València, Alacant o Elx.

Els primers compassos del segle XXI han exacerbat com no succeïa des del XIII el flux de material genètic nou i diferent. Indígenes sud-americans, àrabs, magribins, xinesos i asiàtics diversos, subsaharians, eslaus, nòrdics… Ja no es tracta del corrent tradicional nord-sud, o la inversa. La globalització ha alterat de cap a peus les pautes tradicionals que havien caracteritzat els desplaçaments cap al País Valencià. Ara vénen de qualsevol punt del planeta. I en pocs anys, als primers compassos del tercer mil·lenari, s’han comptabilitzat més d’un milió d’estrangers. No ens enganyem. No s’hi troben de trànsit, per molt que els adults somien tornar al solar patri. Els lligams tard o d’hora s’esvairan, i els fills aviat no tindran més referents que els «valencians». ¿Els «valencians»? Més aviat els «espanyols», si observem com s’està efectuant la integració en la societat d’acollida. Però aquest és un altre assumpte. En un futur no gaire llunyà un valencià «genèticament» encara serà més irrecognoscible del que al capdavall sempre ha estat.