VII. LA VALÈNCIA ESCLAVA: TORRE DE BABEL ÈTNICA

El mercader Husua Toquea era l’home més ric de la jueria de Gandia. La conversió forçada de 1391, quan prengué el nom de Joan de Cabrera, no alterà la prosperitat dels seus negocis. Tan bé li anaven, que fins i tot es permeté el luxe de comprar una esclava de pell negra, la qual segurament provenia de llunyanes terres africanes. Tant podia ser de «llinatge» d’etíops com del reialme misteriós de Tombouctou, o qui sap d’on. Ella degué integrar el botí humà que experts traficants coneixedors de les rutes del desert duien fins als ports del Magrib, la Cirenaica o Sicília per vendre’l a mercaders dels Països Catalans. Aquests redistribuïen la «mercaderia» arreu dels dominis del rei de la Corona d’Aragó i fora també de les seus fronteres. El negoci esclavista era insegur, infestat com estava el Mediterrani de corsaris, però si eixia bé reportava guanys fabulosos. Nicolaua, perquè aquest és el nom que li posaren a l’esclava, anà a parar, doncs, a la casa de Joan de Cabrera. La seua dona Gràcia —Soli mentre pregà a la sinagoga—, la necessitava per a pujar una progenitura integrada per dos fills i sis filles.

Nicolaua trenca el vel de l’anonimat no pels serveis que acompleix en els quefers de la família conversa de Gandia, sinó per tristes peripècies de l’amor venal. L’esclava practicava la prostitució, la que es feia subreptíciament a esquena del bordell municipal, gestionat per les autoritats de la vila. Com a conseqüència d’un dels seus encontres, va parir una criatura. La fadrina, perquè fadrines eren la immensa majoria de les esclaves, va comparèixer davant el justícia —l’oficial que presidia el tribunal i emetia sentències en matèria civil i criminal— per reclamar que el presumpte pare s’implicara en la manutenció del nadó. Nicolaua imputà Antoni Gallac, un jove artesà de la llana, de la primera generació de conversos locals. L’1 de juny de 1414, Gallac presentà al seu torn una queixa davant ni més ni menys que Alfons el Jove, el duc de Gandia. «Aquella dita creatura —protestava el paraire— no era son fill per moltes raons, e especialment com en lo dia que la dita esclava degué concebre, se jagués carnalment ab sis hòmens o pus de la dita vila». Gallac ni negava la fornicació ni se n’avergonyia. Entrava dins la normalitat fisiològica masculina esbravar les fiblades de la carn en els encants de les «dones mundàries». El duc va fer cridar altres tres joves, Vilarnau, Fitor i Jamonet, com «tots haguessen jagut amb la dita esclava en un dia mateix». Els tres insistiren que «la dita creatura no podia ésser per res llur» amb l’argument que conegueren carnalment Nicolaua «en les festes de Nadal proppassades, e no abans ni aprés». De desembre a juny tan sols havien passat sis mesos. La memòria lúbrica de Gallac, Vilarnau, Fitor i Jamonet en qualsevol cas és admirable. El duc, com que no podia «dir ni jutjar de qual dels sobredits la dita creatura podia o devia ésser fill […], per ço que la dita criatura no perís de fam e que aquella se nodrís», sentencià que «los sobredits quatre bestraguessen o pagaren per egual lo salari de la dida». Alfons el Jove donava més fe a la paraula d’una esclava que a la d’aquells menestrals. El duc hi afegí que seria menester esperar un any a fi que «raonablement se pogués conèixer per semblança o similitud de la faç de la dita creatura» a qui dels quatre «podia ésser donada per fill». No es pot donar una sentència tan prudent i sensata, tenint en compte que la demandant era l’esclava d’un jueu batejat.

Si finalment Gallac fou el pare, la mescla africana i hebraica donaria al nounat uns trets ausades singulars, a part la coloració de la pell, com de «codony cuit», que diuen alguns documents referits als llors o mulatos. Si foren els altres, també la singularitat del valencià o valenciana acabat d’arribar al món estava garantida. Val a dir que conjuminacions d’aquesta mena, a partir d’un dels dos components esclau o enfranquit, eren bastant habituals durant els segles medievals i els primers compassos dels temps moderns. Entre les paternitats fora de matrimoni de tot un Ausias Marc hi ha el Felip, que tingué de la seua esclava Marta. Però sobre la ingerència de l’esclavitud en la «sang» valenciana es va erigir un mur espès de silenci, afortunadament trencat per estudis en els últims anys, tot i no haver traspassat cercles universitaris. Cronistes, erudits i glossadors de les bondats pàtries exhumaren l’aportació sarraïna, mossàrab o hebraica, amb l’inventari de bondats o inconvenients, però callaren davant la més que probable aportació de la massa esclava que acabà els seus dies entre els Ports i el Baix Segura i, per descomptat, entre Salses i Alcanar. Fa l’efecte que l’elusió no és producte de la incomoditat que significa reconèixer la taca moral enorme per haver contribuït els valencians, i de quina manera tan eficaç, al comerç d’humans sovint capturats per mitjà de la violència, transportats ignominiosament i venuts al millor preu possible. En canvi, l’elusió provindria, en primer lloc, de l’«èxit» de la inserció social de la generació posteriorment immediata, la dels lliberts i els bords, que de seguida feren mans i mànigues per amagar els ancestres. Com els conversos, s’imposava ometre la filiació originària, perquè no hi havia condició més degradant que la d’esclau. I en segon lloc, del fet que tots aquests esclaus enfranquits i la seua progenitura aconseguiren esmunyir-se només entre les classes més humils. I els humils no tenen memòria. Les excepcions, les sorprenents excepcions, no fan sinó confirmar la regla.

Els esclaus inundaren la ciutat de València, i des de la capital s’espargiren per tot el regne, tant al camp com a la ciutat. Els empraren en els més diversos oficis, sobretot en els més durs i esgotadors, com la serra de troncs i taulons dels tallers de fusteria, però també en d’altres que exigien coneixements especialitzats, com els requerits en la botiga dels apotecaris. Amb tot, la principal ocupació de la població esclava fou la domèstica, raó per la qual la mà d’obra femenina superava la masculina. Els grans «albergs» nobiliaris i els casalots burgesos completaven el servei amb una nòmina nodrida d’esclaus i esclaves. Els palaus episcopals, els monestirs, qualsevol institució eclesiàstica i caritativa, deixaren els escrúpols morals a banda i els incorporaren a l’equip de treball diari. Els rics llauradors en foren així mateix assidus compradors. En fi, tot aquell que disposava d’un capital a l’abast, i empès per la necessitat, la inversió o els patrons culturals, els que van del prestigi a la moda, el col·locaren en l’adquisició de captius i captives que, a mesura que baixaven els preus, aconseguien penetrar en llars més modestes. Venien de tot arreu, dins una geografia dilatada que anava de les costes de Guinea a la desembocadura del Don, per bé que l’espai anirà modificant-se amb els pas dels anys al ritme de les conjuntures polítiques i militars. Javier Marzal ha inventariat les vendes d’esclaus entre 1375 i 1425 registrades als protocols notarials que han sobreviscut a la devastació del temps. El nombre queda molt lluny del volum total, però això no obstant reflecteix la diversitat acusada de procedència. I encara falten uns anys per a l’inici de les depredacions portugueses sobre la costa atlàntica africana, que «ennegriran» notablement la població esclava.

Els esclaus van ser presents al regne d’ençà de la mateixa conquesta. Llavors el gruix del reclutament provenia de presoners de les comunitats musulmanes que no pactaren la rendició, i de les que es revoltaren poc després sota el comandament d’al-Azraq, «el blau de la Marina». Un sobrenom que, ha suggerit algú, s’explica pel color dels ulls del cabdill rebel i que indica la probable descendència remota d’un antic esclau —eslau, d’on prové al capdavall la paraula—, d’aquell també intens mercat que convergia en el califat andalusí. La quantia de captius reportada per les conquestes mallorquina, valenciana i menorquina creà no sols un actiu comerç intern entre els Països Catalans, sinó que esperonà l’exportació, sobretot cap als mercats ligur i occità.

No per acabades les accions militars, els esclaus islàmics deixaren d’arribar al país. Ara la font de subministrament provenia del comerç, les guerres exteriors, el cors i el pillatge brutal. En una sola operació, l’estol d’Alfons el Magnànim caigué per sorpresa sobre l’illa dels Quèrquens, davant les costes de Tunis, i capturà tots els habitants, més de tres mil persones sense distinció d’edat o sexe. Però més habituals eren petites i intermitents càrregues, apilades amb altres articles que els mercaders anaven a cercar a les costes africanes. Si un musulmà o musulmana del país cometia delictes greus també podia caure en la captivitat. Sovint ho feien per evitar el càstig previst, no tant en l’ordenament foral com en la Xaria. Abans que morir dilapidades, per casos d’adulteri, o que els tallaren el puny, per reincidència en robatoris, dones i homes preferien perdre la llibertat. Confiaven amb el temps poder-se pagar el rescat. Tots els captius hi confiaven. Els qui millor ho tenien eren precisament els fidels de la mesquita. Les aljames musulmanes es mostraven solidàries, amb la previsió d’almoines i ajudes per a la redempció. Granada i Barbaria no quedaven tan lluny i la immensa majoria somiava a tornar-hi. Les conversions al cristianisme foren en conseqüència ben rares, i d’aquesta manera es restringien a casos anòmals els matrimonis mixtos amb descendents capaços d’integrar-se en la societat sense la marca ètnica i confessional.

Una d’aquestes excepcions mereix una atenció particular per anar lligada a un poeta com Jordi de Sant Jordi. Si sabem res de cert de l’ascendència del qui ingressà en les files selectes de la cavalleria és gràcies a la seua germana Isabel, la qual va topar amb l’oposició radical del monestir de la Saïdia de València quan hi va demanar l’ingrés, a la primeria de 1416. El rei i la reina hi van intercedir, feren gestions en l’entorn del bisbe, creuaren missives irritades amb l’abadessa i només al cap de quatre anys d’un enutjós estira-i-arronsa pogueren vèncer l’obstinació del capítol i Isabel feliçment prengué l’hàbit cistercenc. Les monges al·legaven que a la casa fundada per Teresa Gil de Vidaure, la qui donà dos fills a Jaume I, només entraven «gentils dones». Atès que la postulant no reunia els atributs adequats, amenaçaren d’abandonar la Saïdia «ans de soferir que tal persona fos admesa en llur convent». No cal dir que exageraven, perquè no estava en les seues mans sinó en les de les seues famílies i l’Orde el trasllat a un altre monestir, el més prop del qual es trobava a Xàtiva. Però el desafiament revela el nivell d’indignació de la Saïdia en bloc. Una carta dels jurats de València, que també hi hagueren d’intervenir, dirigida al rei esclareix la raó de tot plegat: «les dones qui són admeses en monges del dit monestir són donzelles de gran estat, ço és, filles de nobles hòmens, cavallers e notables ciutadans. E, segons nosaltres sabíem, lo dit Jordiet e germana d’aquell eren fills d’un moro catiu qui aprés fon cristià e llibert». Tothom devia estar-ne al corrent, inclòs el mateix Alfons el Magnànim, que sabé apreciar les virtuts d’en Jordiet, i per això arribà a ser cambrer seu. Els noms dels progenitors, Joan Jordi i Maria, prou que insinuaven l’ascendència esclava. Ambdós i els seus fills descriuen una trajectòria d’èxit social extraordinària. València era una ciutat oberta a començaments del XV, a diferència de la de final de segle tenallada per la Inquisició espanyola. Però ni Jordi ni Isabel no pogueren deixar l’herència de la sang. No tingueren fills, l’un per morir tan jove i l’altra per tancar-se en el convent.

La minva d’esclaus sarraïns, autòctons o forasters, va ser coberta per l’adveniment d’esclaus orientals. Tàtars sobretot, però també russos, circassians, búlgars, bosnians o albanesos, i fins i tot sards rebels contra el rei i grecs ortodoxos: València, com Barcelona o Palma, eren torres de Babel ètniques. Més que anar a adquirir-los directament als ports bizantins o del mar Negre, els mercaders d’aquí els compraven en Sicília i Nàpols o en qualsevol plaça dominada per genovesos i venecians, més ben equipats de capitals i de tècniques nàutiques. De Tana, Sebastòpol, Trebisonda o Caffa, a la península de Crimea, eixiren milers i milers d’esclaus amb destinació a l’Egipte mameluc i a les ciutats del Mediterrani occidental, fins que l’avanç turc a mitjan segle XV estroncarà les transferències. El més nombrosos foren els tàtars. A València suposen el 60% dels 597 esclaus orientals consignats pels notaris entre 1375 i 1425. Quan no els havien capturats en la guerra, els mateixos pares els havien venuts per escapar de la misèria. El cavaller castellà Pero Tafur, que trepitjà els carrers de Caffa cap als anys trenta del Quatrecents, quedà esbalaït per les malvestats que cometien els tàtars, «ansí como vender padre á fijo ó hermano á hermano; é destas cosas é de otras peores acostumbran allí todas aquellas naçiones de la Persia; é quando salen de la çibdat, buelven contra ella el rostro é arman el arco é tiran la flecha contra el muro, é dizen que va asuelto del pecado que cometió, é aún dizen que este vender de los fijos non es pecado, porque es un fructo que Dios les da de que se pueden aprovechar, é aún, que allá donde van, les fará Dios más merçed que allí».

Els tàtars no conformaven un grup ètnic homogeni. Les quatre branques principals, la d’Altai, Sibèria, el Caucas i la d’Europa, se subdividien al seu torn en diferents rames. Els perfils físics, doncs, registrarien diferències notables enllà de l’únic patró mongoloide. Però una fesomia «tartaresca» podia resultar sospitosa si la persona en qüestió es traslladava a un altre lloc sense cap document acreditatiu dels seus orígens. Miquel de Salars, un jove teixidor de València, es desplaçà a Xàtiva a practicar el seu ofici, per a més tard creuar la frontera i instal·lar-se a Villena. Però, vet ací que, com «alguns, o per joc o per deveres, afermassen que és tartre e catiu fuit de qualque senyor», el ficaren en la presó. Els jurats de València, requerits pel pare, intercediren per ell el setembre de 1374, i el descriviren, en efecte, com un xicot «de poca estatura ab la cara queacom grossa e plana, quasi a disposició de faç tartaresca».

Des de mitjan segle XV les línies del comerç d’esclau acusen un canvi de direcció. Si fins ara el tràfic havia privilegiat els recorreguts est-oest, amb els fluxos nord-africans, pòntics i balcànics, a poc a poc s’imposen els recorreguts inversos, oest-est, fins a esdevenir hegemònics cap a la darreria de la centúria. La caiguda de Constantinoble el 1453 a mans turques, i la de Caffa el 1473, a mans tàtares, sentencien el que havia estat una de les línies més actives del comerç medieval. Les noves rutes comptaven amb un precedent estremidor: la reducció a l’esclavitud dels indígenes canaris abans de desaparèixer per complet de les illes i el seu reemplaçament per castellans. Un cas aterridor, que fins i tot s’escola en la correspondència dels jurats de València. El mes de juliol de 1441, en una queixa proferida contra un comissari reial i el seu notari, tot carregant les tintes, deien que les gents de la ciutat se sentien «pejor tractades e ab menys inhumanitat que no serien en terra de canaris». València en va rebre bastants, no tants com Andalusia i Castella, però suficients per a despertar l’atenció de Jeroni Münzer. Al seu pas per la ciutat, a finals del XV, presencià una venda d’esclaus de Tenerife. «Hi havia un mercader —diu—, que en va dur en una nau vuitanta-set, dels quals moriren catorze, per no suportar el mareig i el clima. Els altres van ser posats a la venda. Són homes bruns, però no negres, semblants als bàrbars. Les seues dones estan ben formades, amb membres forts i bastant llargs; però són bestials en els seus costums, perquè fins ara no han viscut sota cap llei, sinó que són idòlatres… Abans tots anaven nus, però ara usen vestits com nosaltres».

Sens dubte, la devastadora experiència canària proporcionaria bones ensenyances als portuguesos en la seua davallada per l’Atlàntic fins a les costes de l’Àfrica negra. El desplegament d’un comerç regular, organitzat i feroçment rapinyador, unirà per primera vegada el graner africà d’esclaus negres amb els ports mediterranis, i capgirarà gairebé per complet els trets de l’esclavitud. De la diversitat de procedència passem a la uniformitat ètnica, i la multitud d’homes i dones capturats abaratirà notòriament els preus dels esclaus. Les dimensions colossals del negoci descansaven sobre una xarxa internacional dominada per toscans i genovesos, que redistribuïen els captius des de les terminals de Lisboa i Sevilla. Només el florentí Cesare di Bardi importà a València el 1489 i 1497 dos mil esclaus negres. A part el comerç legal i el cors institucionalitzat, fiscalment controlats, hi havia tot un contraban il·legal ordit per portuguesos i castellans, que prosperà sobretot cap a les terres meridionals, entre Alacant i Guardamar.

Per a molts València era tan sols una estació de pas; per a d’altres la ciutat i el regne esdevenien el solar definitiu la resta de les seues vides. Des del moment de l’entrada en la casa del propietari, començava el procés d’integració, de coneixement dels costums i, no cal dir, de la llengua del país. Els qui aprenien el català amb més rapidesa ho tenien de segur més fàcil. Jordi, després de quatre anys d’estada a València en casa d’un llaurador, encara era incapaç d’expressar-se, i per això calgué recórrer a altres dos tàtars com ell, anomenats Jordi també i Joana, perquè feren de «torsimanys» de la confessió d’aquell en un procés judicial de l’any 1380, «com los dits Jordi e Johana fossen assats paladins et sabents parlar en nostra llengua». Un altre tàtar que fugí del seu propietari vint anys després, a qui posaren el nom de Joan, avisaven els jurats de València en una missiva adreçada a les autoritats locals de Moya, en el regne de Castella, era «paladí en son parlar català, com de poquea a ençà se sia nodrit ací».

El treball, el temps de servitud, tard o d’hora alliberaria l’esclau, llevat de pocs casos d’amos obstinats i mesquins. D’una manera o altra es convertien en membres de la família i anaven assumint tasques compromeses i funcions de gran responsabilitat. Ni es pot descartar el sorgiment d’afecte, sobretot quan pel mig l’esclava paria fills de l’amo. A voltes la relació amb l’esclava anava en detriment de l’esposa i podia llançar a perdre el matrimoni. El juny de 1407, Gràcia acusà el seu marit Joan Rossell, un convers de jueu, perquè, «postposada tota temor de Déu e de la senyoria terrenal, rompent e menyspreant amor e honestat conjugal, de gran temps ençà haja tengut dins son alberg e tinga a present dues esclaves públicament per amigues, l’una de les quals li ha parit dies ha una criatura, e l’altra és prenys de present». Però encara resultava més escandalós que Rossell pretengués que la seua dona «servís e obeís al voler e manaments de les dites esclaves» i que la «senyorejassen». Rossell acabà per tirar-la de casa, sense voler-la alimentar i sostenir, de manera que a Gràcia li calgué «anar quasi mendicant per cases de sos veïns e amics, no sens gran vergonya e tristor». D’una manera o altra, doncs, els esclaus i les esclaves modificaven les relacions entre marit i muller, de la mateixa manera que les modificaven els fills o els criats. Les baralles devien ser usuals. El protagonista de l’Espill viu un infern domèstic per culpa de les esclaves de la dona, afavorides per ella en detriment de les seues:

Resulta impossible saber quants bords nasqueren mentre l’esclavatge estigué vigent, però en degueren ser molts i ells són uns altres responsables de la mixtura ètnica dels valencians. Joan Palomar té una esclava que du per nom Nicolaua, i el setembre de 1440 reconeix que després de la mort de la seua dona «s’és jagut carnalment ab la dita Nicolaua moltes e diverses vegades, així de nits com de dia, e moltes e diverses vegades fahia dormir la dita Nicolaua ab si en son propri llit». Nicolaua té uns 25 anys, «e és blanca e prou gentil, molt graciosa e servicial e molt endreçada». De la relació ha nascut Lluïset, i Palomar admet que és seu. Trenta anys abans, quan el paraire Ramon Salvà va donar la carta de llibertat a Mateua, una musulmana batejada de 30 anys, li va advertir que sota cap concepte tingués relacions carnals amb el seu gendre, si és que no volia patir de nou el jou de la servitud, mentre que tres anys abans, el 1413, la tàtara Caterina declarava davant el notari Domènec Barreda i requerit pel seu amo Romeu Esteve, que havia tingut quatre fills de quatre pares distints: «la primera vegada se’n prenyà d’en Bertomeu Forner, pintor, del qual prenyat parí una nina, la qual huy en dia era viva, e la qual de present tenia e havia tengut e criat lo dit en Bertomeu Forner, pare d’aquella. E la segona vegada se’n prenyà de l’honrat […] de Lloris, habitador de Xàtiva, del qual prenyat parí un fill, lo qual era mort. E la terça vegada se’n prenyà d’un hom castellà de la ciutat de Toledo, al qual deien en Miquel, e parí un fill, lo qual morí. E la quarta se’n prenyà d’en Joan Palomar, veí de la Foç, del qual propdit prenyat parí un fill pocs dies ha passats, lo qual és mort. E les dites coses eren veres així com dit havia, si Déu li hagués l’ànima». Aquest «si Déu li hagués l’ànima», suggereix que Caterina agonitza després del quart part i que el seu amo vol espolsar-se de damunt qualsevol deure de paternitat, en particular del xiquet que havia retut l’ànima al cap de poc de nàixer. A Palma, a Perpinyà, a Barcelona, a tot arreu hi passava el mateix: Bernat Amat, un patró de nau barceloní, contribuí a la recuperació demogràfica catalana dels últims compassos del XIV amb quatre criatures procreades fora del matrimoni, en un curt interval de temps i cada una fruit d’una mare esclava diferent: Pau, de dos mesos, el tingué amb Margarida, turca; Pericó, de 5 mesos, amb Maria, probablement musulmana; i Guillem i Constança, de 6 mesos, amb Crispina i Constança, ambdues tàtares.

No és estrany que, atesa la proliferació de bords, Francesc Eiximenis arremetés contra ells. Fills de relacions adulterines, tenien predisposició «genètica» a caure en tots els vicis que perjudicaven el funcionament de la comunitat. El menoret gironí n’enumera cinc, de vicis: el primer és «ergull, e pompositat e entrecuidament […] e desvergonyiment, car cuiden més valer que los altres e no volen conèixer llur natural defalliment»; el segon, «que són grans monsoneguers», és a dir, mentiders; el tercer, «que són fort luxuriosos, retraent a la rael d’on ixen, car així com per luxúria hòrrea e criminosa són concebuts, així llur prava naixença los inclina a aquella mateixa llegesa»; el quart, «que són hòmens extremats, car o són paürucs o desesperats», i el cinquè «que són així com la mula, que en tota manera se han a mostrar reversos, e reganyats e dolents». Mal que li pesara, Eximenis hagué de reconèixer que de bords, però, «n’hi ha alguns haüts e n’hi ha e n’hi haurà qui són estats hòmens excel·lents». La diatriba anava dirigida contra la freqüència de les conxorxes libidinoses fora del matrimoni, que afectaven tant la població esclava com la lliure. Entre els molts i interessants documents exhumats per Javier Marzal hi ha el cas de Caterina, l’esclava del ciutadà de València Simó Despont. Corria l’any 1383, i Caterina, que feia quinze anys que treballava a casa de l’amo, després d’haver comès «fornicació» s’havia quedat embarassada i havia tingut una filla. Sota cap concepte aquesta dona no va voler revelar la identitat del pare. Per si mai apareixia el progenitor, Despont sol·licità al justícia civil la taxació de les despeses en l’alimentació de la petita que havia hagut d’assumir, per tot el temps que l’esclava «l’ha alletada, nodrida e alimentada, ni d’ací avant alletarà, nodrirà e alimentarà».

Homes i dones que havien estat esclaus, per tal de no romandre sols en la vellesa, concertaven matrimonis. És ben probable que la major part d’elles ja no poguessen procrear. Els propietaris les volien a casa mentre fossen joves i conservaren les forces per a les feines domèstiques. Igual passava amb els homes. Quan es carregaven d’anys i xacres, només eren una nosa i calia vestir-los i alimentar-los. El millor era enfranquir-los i que ells mateixos es guanyaren la vida. A Barcelona, i segurament a València també, molts dels casaments celebrats fora del medi etnogeogràfic, es tancaven amb forasters, com ara castellans, navarresos, occitans, albanesos o alemanys, gent sense arrels i sense recursos. És com si amb aquesta mena d’unions, va advertir Fabiana Plazolles, els barcelonins evitaren la dissolució de la «sang» autòctona en l’estrangera. Era preferible donar als que venien de fora dones socialment i biològicament estranyes a la societat, que no dones de les famílies pròpiament ciutadanes. El pinyol «identitari» queda així preservat. O, si més no, il·lusòriament preservat, perquè sempre apareixien esquerdes inevitables per on s’esmunyien lliberts, conversos i emigrants, entre els quals n’hi havia que grimpaven cap a les altures de la consideració i el prestigi social.

En el full de les bondats de molts amos, dels bons amos, caldria posar aquesta possibilitat de trencar el cercle infernal de la marginació. Imbuïts dels valors de l’espiritualitat cristiana, no sols alliberaven els seus esclaus abans d’hora sinó que fins i tot es preocupaven de casar-los convenientment i que no quedaren a la intempèrie. Això ho feien quan sentien la mort a prop. Enfranquir un esclau per via testamentària era, al capdavall, afegir un mèrit més, i dels més significatius, per quan el dia del Judici Final pecats i virtuts serien pesats en la balança inapel·lable. Bernat Sanç convocà el notari el març de 1425. Estava malalt i sabia que més prompte que tard lliuraria l’ànima a Déu. A casa tenia tres esclaus: Joaneta, Caterina, tàtara, i Bernadet, «de nació de moros» i fill d’una antiga esclava seua. A tots tres els donà carta de llibertat i mirà que comptaren amb un futur realment esplèndid, molt per damunt del que era habitual entre els lliberts. A Joaneta li deixà un dot colossal de 8.000 sous, diners que serien gestionats per la seua esposa Maciana fins que fóra «col·locada en matrimoni». Maciana també s’hauria d’ocupar de totes les necessitats de Caterina mentre romandria soltera. Però les disposicions més colpidores són les referides a Bernadet, batejat amb el nom de l’amo. Bernat Sanç li encomanà a la dona que, a més de proveir-lo de menjar, beure, vestir i calçar, sa o malalt, com a Joaneta i Caterina, li ensenyaren «lletra o ciència per a ésser prevere». Quan Bernadet ho aconseguís, cada any li serien lliurats 360 sous per caritat i sosteniment de la seua vida. L’amo li demana que «pregue Nostre Senyor Déu per la mia ànima» cada volta que, ja capellà, diga la missa.

Joaneta, amb els seus 8.000 sous, podria casar-se amb qui volgués. No amb cavallers i patricis, per descomptat, però amb homes dels llinatges més conspicus de les professions liberals i dels oficis artesans. Certament, el més habitual són els matrimonis entre lliberts, però llibertes amb algun peculi reunit atreien fadrins i viudos amb pocs o limitats recursos, als quals els importava més un dot plausible que el llustre ètnic de qui havia de ser la mare dels seus fills. La lliberta Maria es descriu ella mateixa en el seu testament d’agost de 1447 com a viuda del mercader Berenguer Martí. En aquella València de gents que van i vénen, d’aveïnaments periòdics, de trasllat de domicili d’un barri a un altre i de canvi d’oficis, de pestes intermitents que s’engoleixen famílies senceres, d’arribada de forasters a la recerca de feina, esposes i esposos, tot plegat sobre el rerefons d’un mercat abundant i creixent d’esclaus i esclaves, la marca de la captivitat devia diluir-se potser fins i tot a la primera generació de lliberts. Sempre que aquests, és clar, es mantinguessen dins els rengles de la menestralia i sense fer gaire soroll. Isabel de Sant Jordi va pretendre volar massa alt. Les monges de la Saïdia consideraren l’ingrés al seu monestir de la filla d’uns esclaus moros intolerable, un insult a la seua sang tornassolada. La València del quinze podia ser una societat promiscua i de mixtures, però cada un havia d’ocupar el lloc que li corresponia per naixença i condició.

És per això que no caldria idealitzar la sort dels lliberts. Les Isabel de Sant Jordi, les Joanetes i els Bernadets van ser dels poquíssims gronxats per la bona fortuna i, sens dubte, els amos o les ames hi van tenir molt a veure. La integració en l’àmbit laboral s’albira com una cursa d’obstacles. Alguns gremis prohibien l’afiliació dels lliberts. Encara el 1597, quan l’esclavitud ja havia reculat notòriament perquè el negoci s’havia traslladat a l’Atlàntic i Amèrica, el gremi de sabaters de València instava cada un dels seus afiliats a no tenir a casa «ningun aprenent que fos aquell esclau, ni negre, ni de color codony cuit ni fills d’esclaus». Hi ha indicis per a sospitar que no pocs lliberts, sense qualificació professional i ocupats en tasques ocasionals, vivien pitjor que quan es devien a un amo. La misèria en la qual es movien creava situacions de mancança insoluble, adverses a la procreació i propícies a la delinqüència: Joan Negre, antic esclau d’un notari, saltejador de l’Horta, després de ser ajusticiat el 1489 va ser esquarterat per a exemple d’altres lladres. Les barreges ètniques es veieren limitades per compactes barreres socials i severes duanes econòmiques.

Els negres hi afegiren la marca de la seua indefugible visibilitat. Era difícil caure més avall en el pou de la marginació. Quan algú volia fer mal a un altre, llogava un negre perquè la infàmia fos més gran. ¿Què és el que fa al capdavall la «vella» i «rabiosa» Viuda Reposada per aconseguir l’amor de Tirant i que aquest refuse el de Carmesina? S’empesca el joc perillós de fer passar Plaerdemavida per Lauseta, l’hortolà negre del palau, disfressada amb «les vestidures» del Corpus i una carassa que li han fabricat com la del pobre captiu. La princesa i les seues donzelles baixen a l’hort, on Plaerdemavida, sota la disfressa, comença a festejar-la, amb la paraula i amb unes mans hàbils que tempten els pits i davall les faldes, mentre Carmesina profereix grans rialles. El ximple de Tirant, que aguaita amagat des de la cambra de la Viuda que mira a l’hort, és incapaç d’advertir la simulació. El món li cau als peus. L’ofensa perpetrada per la seua esposada encara el mortifica més per la condició fastigosa de l’amant: hortolà, esclau, «comprat e venut», moro i, per si fóra poc, negre, i el fa exclamar, abans de tallar-li el coll:

«Oh adversa fortuna! ¿En què t’he jo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant, e en amar só lo més malfadat home que jamés visqués? Que ara que havies lligat en matrimoni tal, e de tan gran dignitat, que atesa la condició mia jo n’era mereixedor sinó per esguard de mos treballs e ab l’ajuda tua jo el m’havia percaçat, e tu, per avilar-me, has permès que jo sia estat deshonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemic de la nostra santa catòlica fe. Oh senyora Princesa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que hages volgut pensar que, aprés que a ta requesta m’has lligat, que m’hages tan agreujat que no hi tingués temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui et só marit, a qui més l’interès toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés un tan abominable crim».

Per molta ficció que traspua l’escena, situada en la llunyana Constantinoble, Martorell posa per escrit els valors socials de la seua pròpia societat. «El cas nefandíssim» acaba ni més ni menys que amb l’embaràs fingit de Carmesina, quan la Viuda Reposada li posa un drap de cap sota la roba a l’altura de la panxa. La possibilitat d’un mestissatge horroritzava els contemporanis, i Martorell sap traure tot el rendiment possible als prejudicis racials dels seus lectors.

Molt rarament una negra lliberta es casava amb homes de pell blanca. Formaven com una mena de societat a banda. Els dies de les desfilades dels oficis, en festes assenyalades o en honor d’algun il·lustríssim visitant, desfilaven els primers, sota una bandera de tafetà vermell i groc. Mossèn Pere Joan Porcar, prevere de Sant Martí, en el seu dietari de la València barroca esmenta alguna d’aquestes processons cíviques animades per la bullanga dels guineans. Devien posar a la parla local un matís particular, una musiqueta especial:

Així fa una de les estrofes de la cançó que Porcar va compondre en alabança de mossèn Francesc Jeroni Simó, un prevere de Sant Andreu la mort del qual als 33 anys provocà una onada de pietat popular. Pere Joan Porcar s’adherí a la presumpta santedat de Simó, objectada pels sectors oficialistes de l’Església, i féu aquesta cançó en «totes les llengües», que incloïen a més del «negre», el valencià, el castellà, l’aragonès, el català, el mallorquí, el portuguès, el biscaí, el francès —occità més aviat— i el morisc. La competència poliglota del prevere beneficiat de Sant Martí és més que dubtosa, i en general no són més que variacions pintoresques del seu valencià diari, però suggereix el batibull de dialectes que sonaven per la capital del regne. Dos segles abans, Porcar hi hagués agregat el «tartaresc», si més no.

Però a partir de la darreria del XV, quan els portuguesos ja havien habilitat vies marítimes directes amb la pedrera d’esclaus africans, que evitaven la ruta terrestre del desert, els negres constituïren el col·lectiu majoritari. A Sueca, cap a la ratlla de 1500, les cent deu famílies que hi vivien, pageses gairebé totes, es repartien trenta captius negres. Com que tornar era pràcticament impossible, s’havien de «valencianitzar» a la força. Això significava, com per a tots els esclaus a fi de comptes, aprendre la llengua, encara que fóra en l’argot «negre», acceptar el sagrament del baptisme i rebre el nom d’un sant i formar una família després de rebuda la carta d’«alforria» o llibertat. La valencianització completa, a diferència dels altres grups, fallà en aquest tercer requisit. No hi hagué transvasament de cromosomes dels negres i les negres a la població blanca. Però a vegades, la identificació amb la família dels amos era tan profunda, que acabaven amerant-se dels ritus domèstics, i en el cas de les famílies converses, d’aquelles pràctiques que s’entestaven a mantenir malgrat la pressió ambiental. En un dels expedients de la Inquisició consta que Felipa, «de natura de los negros», treballadora de la seda, hagué de ser abjurada perquè en casa de Joan Celma «le mostraron hazer las cerimonias».

No sembla tampoc que mentre havien romàs en captivitat les dones haguessen estat objecte de consum sexual per part dels seus amos, encara que no cal descartar-ho. Com a Barcelona, els homes es decantaven cap a les rosses, fossen euroasiàtiques o eslaves. Les regles socials, els prejudicis contra els negres, prou que limitaven els intercanvis genètics. Jaume Roig, per boca del protagonista de l’Espill, elogia la dona «molt rossa, blanca, polida e ben sabida», mentre Bernat Metge, una mica abans, destacava «especialment la carn lluent e clara», uns ideals al cap i a la fi comuns arreu de l’Occident europeu. L’atractiva donzella blanca i de llarga cabellera rossa contrastava amb la de pell negra, nas aixafat i cabells curts i crespats. La princesa Carmesina, que inflamarà l’amor i el desig de Tirant, és la síntesi del cànon de la bellesa femenina:

«que més se mostrava angèlica que humana […] car estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplendien com si fossen madeixes d’or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap; e estava admirat encara de les celles que paria fossen fetes de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d’espessura de pèls, mas estant ab tota perfecció de natura; més estava admirat dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per graciosos esguards, parien que portassen ab si ferma confiança; lo seu nas era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era d’extrema blancor de roses ab lliris mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall. E estava més admirat de les mans, que eren d’extrema blancor e carnudes que no s’hi mostrava os negú, ab los dits llargs e afilats, les ungles canonades e encarnades que mostraven portar alquena, no tenint en res negun defalt de natura».

Els cavallers les preferien rosses.

Els poquíssims matrimonis creuats no acreditarien un flux genètic sòlid, i es dissoldria ràpidament en la indigència social i econòmica on els arraconaven. Pobres com eren, els era més difícil, a més, que els seus fills arribaren a l’edat adulta. Salvar la trinxera dels prejudicis constituïa tota una heroïcitat i una anomalia esbalaïdora. Jeroni Sòria fins consignà una entrada en el seu dietari al cas del negre Jaume Ros, que el 29 de juny de 1552, el dia de sant Pere, cantà missa. Mossèn Jaume fou un antic captiu del notari Mateu Ros, el qual l’havia criat des dels deu anys. L’arquebisbe de València, Tomàs de Villanueva, es negà rotundament a la professió de Jaume pel color de la pell, i només un breu del papa li donà la llicència pertinent. Els diners eren la clau que obrien tots els panys. Ningú no s’ho volgué perdre, i «molts cavallers e moltes dames y lo bisbe de palàcio» foren presents en la cerimònia. Sòria no s’està de comentar «que des que València és València, may és estat tal, e per ço ne fas memòria, y no hi hagué sermó».

No, la València de sempre havia estat una València blanca. Havia metabolitzat, més a contracor que res, jueus convertits i orientals que també acceptaven la fe de Crist. Els uns i els altres no alteraven l’homogeneïtat ètnica, la dels homes i les dones blancs. Però els negres en quedaren al marge fins que desaparegueren per complet.