VIII. SANG JUEVA A LES VENES

La reivindicació jueva, a diferència de la mossàrab o qualsevol altre desvari, no ha comptat amb gaires adeptes. Més amunt de l’Ebre, i sobretot del Llobregat, ha gaudit de més simpaties i «Sefarad» ha donat fins i tot un rendiment literari gens menyspreable. Enric Moreu-Rey, un dels millors coneixedors de l’antroponímia catalana, creu que «quasi tots nosaltres descendim de jueus», i aquí el «nosaltres» es refereix als portadors de cognoms catalans del Principat, les Illes i el País Valencià. Sens dubte, una mica de sang hebraica s’infiltrà en les venes dels súbdits dels reis de la Corona d’Aragó, però d’ací a pensar en una transfusió massiva hi ha un bon tros. Els fets, tal com va esdevenir-se la tragèdia jueva a casa nostra, no l’avalen de cap manera.

La vinguda dels jueus a terres valencianes seguí els mateixos itineraris que els de la colonització del XIII, de resultes de la conquesta de Jaume I. Certament n’hi havia abans de 1238, gent culta i actius agents econòmics. Ben tocats per la cultura i la llengua àrabs, degueren sentir una distància insalvable respecte dels que anaven a convertir-se en els nous amos del territori, i optaren també per anar-se’n, al darrere de l’elit intel·lectual i econòmica que havia dirigit el país fins llavors. El reemplaçament fou immediat. El rei necessitava els jueus, les ciutats també. L’un, per al reclutament de quadres de l’estat en expansió, i les altres per a la lubrificació del no menys expansiu capital mercantil, les transaccions monetàries i la multiplicitat dels oficis urbans.

No sorprèn gens que Jaume I es prodigue en salconduits —«guiatges»— cap a personatges distingits, posseïdors d’habilitats comptables i administratives. L’11 de juny de 1247 en lliura un a favor de tota una família extensa de Sidjilmasa, al regne de Fes, encapçalada per Salomó Benammar, i ampliada a «omnesque generaliter alios iudeos et iudeas qui vel que causa habitandi vel populandi per marem vel per terram venire volueritis in terris nostris Maioricarum, Barchinone sive Valentie vel alia iurisdictione nostra», a tots els jueus i jueves que volguessen venir per terra o mar a poblar Mallorca, Barcelona i València o qualsevol altre domini reial. Ara bé, majoritàriament procedien del nord, de Catalunya i Aragó, i probablement en proporcions semblants als immigrants cristians. Si fou així, els contingents catalans més que duplicarien els aragonesos. El 1244, Jaume I atorga als jueus de València el costum de Barcelona. L’atractiu d’una ciutat tan important de la cristiandat havia d’imantar necessàriament aquests homines viatoris per excel·lència. El Llibre del Repartiment —un indicador orientatiu, res més que això, perquè el repoblament fou més complex i dilatat en el temps— indica que se n’instal·laren noranta-cinc a la part assignada als homes de Tarragona, i cinc a la de Montblanc. La previsió, doncs, d’una jueria amb més de cent famílies manifesta les intencions reials de comptar amb una «aljama» sòlida, plena de mercaders i homes de negocis, ben preparats en els dominis de la burocràcia estatal, i amb ramificacions familiars per tota la Corona.

Al cap de trenta anys ja s’havien aixecat muralles amb els seus portals per a la clausura del barri hebreu. No cessaven de fluir, doncs, homes i dones de l’estirp de Moisès cap a les terres valencianes, i en un moment o altre dels temps medievals en trobem a Albaida, Alzira, Alcoi, Bocairent, Borriana, Castelló, Cocentaina, Corbera, Dénia, Gandia, Llíria, Llutxent, Morvedre, Novelda, Onda, Ontinyent, Pego, Sant Mateu, Sogorb, la Valldigna, el Verger, Vila-real, Xàtiva i Xèrica, a banda Alacant, Asp, Elda, Elx i Oriola, el sud del país que s’incorporarà al regne el 1304. Pocs, però, són els llocs amb suficient entitat demogràfica per a la constitució d’una «aljama», o la representació col·lectiva, entorn d’una organització administrativa pròpia i dels eixos clau i imprescindibles de la sinagoga i el cementeri. Jueus i cristians eren rebuts a la frontera amb els braços oberts, perquè l’oferta de «terra i llibertat» era superior a la demanda d’interessats a embrancar-se en una aventura plena d’incerteses. Els reis no deixaren mai d’encoratjar famílies del Principat a baixar a poblar les aljames valencianes. N’hi ha que s’hi sumaren atrets per les franqueses, i d’altres empesos per circumstàncies dramàtiques, com l’atac als jueus de Girona el 1285, que es traduí en les oportunes llicències d’emigració cap al sud. El més significatiu és que a vegades actuaren també com a agents colonitzadors a les ordres del rei. Si Samuel Abinninop, seguint les ordres de Jaume I, establia musulmans a Alcúdia i Favara, i Aaró Abinàfia concedia propietats als pobladors de Cabdet i les riberes del Guadalaviar, Vives Abenvives, ara a instàncies d’Alfons el Franc, s’havia d’encarregar de poblar les valls de Gallinera i Alcalà.

Als jueus catalans i aragonesos aviat se n’afegiren d’occitans. Un bon grapat havien parat uns anys a les viles i ciutats del Principat, però d’altres hi arribaren directament sense cap estació intermèdia. Aquests desplaçaments, que es detecten des dels primers compassos de la repoblació de la Catalunya Vella, prengueren un abast considerable al llarg del segle XIII a causa de les mesures restrictives que la monarquia francesa dels capets posava a les activitats financeres hebraiques. El juliol de 1246, Lluís IX va prohibir el préstec a interès i manà el retorn de totes les penyores que els havien garantit. El Conqueridor en sabé traure profit mitjançant la concessió de privilegis als que acudien a habitar a les aljames, antigues o recentment fundades, del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. La presa de Mallorca i València acceleraria la davallada des de terres occitanes, i encara més l’expulsió dels hebreus del regne de França decretada per Felip el Bell el 1306. Fa la impressió, a més, que les grans famílies planificaven la seua irradiació, en el sentit d’establir una xarxa de contactes en una geografia com més dilatada millor. L’èxode, quan no hi havia pel mig constrenyiments i actes de força, era alhora també un moviment de capitals i oportunitats que oferien els territoris de nova colonització.

L’opulència demogràfica de les jueries al llarg del Trescents es correspon amb el creixement del conjunt del regne. Sens dubte les aljames s’omplien perquè les circumstàncies animaven les famílies a la prodigalitat generativa. Allà on han pogut reconstruir-se famílies, sempre d’una manera parcial i fragmentària a causa de l’escassetat de fonts documentals, com ara Gandia, s’ha observat que el nombre dels seus integrants superava el de les famílies cristianes, les quals amb prou feines posseïen dos fills. En canvi, entre els jueus, i després els conversos, era més habitual tenir-ne tres o més, almenys en un 40% de les llars. En les dels més rics cal afegir els servidors i les servidores domèstics.

La pressió s’accentua pel degoteig permanent de nouvinguts i la circulació d’un lloc a un altre. Jaume II, el novembre de 1320, autoritza sis jueus de Sogorb a traslladar-se a València o a qualsevol altre lloc. El veí acabat d’instal·lar sovint és un futur emigrant. El moviment es detecta de forma aleatòria, mai en censos de balanços exactes. Des de 1333, la jueria de València ha desbordat els seus antics límits; la de Borriana ha crescut tant, que Jaume II consent la construcció d’una sinagoga i un cementeri; la de Xàtiva s’ha ampliat amb l’addició de noves cases. Gràcies a un procés criminal instruït el 1380 sabem que Mossé Tudelli, un sastre de València, va nàixer a Castella, i que degué traslladar-se de menut amb els pares quinze o setze anys abans. No va ser l’únic, però: Mossé Ravaia, que s’hi aveïnà el 1377, venia de Sevilla, o David Abenxuxén, que rebé un permís de residència durant tres anys junt amb la dona i els fills, de Toledo. A Gandia, els germans Isaac i Mossé Abenrodric, el 15 d’octubre de 1384, voluntàriament es desaveïnaven de la jueria per, deien, «estar et habitar en altra part», tot al·legant que «a cascun sia llegut segons Fur de València d’anar, estar e habitar en qualsevol lloc del regne, donant fermança de dret si alguna cosa li serà demanada». Ara bé, quatre anys més tard ja havien tornat a la vila a desplegar de nou els seus negocis, entre els quals figurava en un lloc destacat el préstec a interès. Dona, una veïna d’aquests dos germans, casada amb Bonet Façan, era filla de Sahom Aboraix de Sevilla, mentre Jucef Mascaran, que el 1390 apareix també com a habitant de Gandia, havia nascut a Múrcia. Exemples escollits que no són sinó la punta d’un iceberg immens.

Però, ¿quants n’eren? Solament podem fer-hi conjectures. Mossé Tudelli vivia amb la dona Cristall i dos fills en un pis minúscul, migpartit per compartir-lo amb una altra família de sastres. Si només disposava de tan poc espai, fins al punt que cosia en un «menjadoret», no era per pobresa sinó per saturació de la jueria de València. La imatge resultant és la de l’atapeïment, que afavoria condicions lamentables de salubritat. La manca de solars, com també el desig de viure en cases més grans i ventilades, explica l’eixida del call per a viure entre cristians, malgrat les ordenances locals que ho prohibien. En efecte, sense estrèpit, i amb l’escàndol dels més primmirats i intermitents problemes d’urbanisme, els jueus havien anant comprant o llogant cases de les parròquies veïnes de Sant Andreu i Sant Tomàs. La barreja en uns mateixos carrers amb els cristians, que inquietava les autoritats laiques i eclesiàstiques, esperonà els plans per a l’ampliació de la jueria, fins a doblar gairebé l’extensió primitiva. Just en aquells moments, en vespres del pogrom de 1391, s’estima que hi havia entre 2.500 i 3.000 habitants, cosa que suposaria un 10% o un poc més dels 30.000 habitants que tindria la capital. Les quaranta-dues cases —«focs» en la terminologia medieval— de Gandia fregaven l’11%, mentre que la resta d’aljames —Alzira, Borriana, Castelló, Elx Morella, Morvedre, Oriola, Sogorb, Xàtiva, Xèrica— es quedaven bastant per sota. La suma de tot plegat situaria els jueus valencians entorn dels 10.000 en el moment del desastre de 1391. Aquest deu per cent de cada lloc era una mena de «sostre», perillós de superar. Depassar-lo hauria disparat les alarmes d’una presència excessiva de jueus en el fràgil ecosistema social que fermentava dins els recintes urbans. Un deu per cent els permetia sirgar amb una relativa discreció i fondre’s en l’enrenou urbà.

Com que compartien un mateix espai, l’espai de la ciutat, els uns i els altres estaven condemnats a entendre’s. Entaulaven múltiples i diversos negocis econòmics, acudien a consultes mèdiques independentment del credo del professional del ram, compartien les mateixes passions lúdiques, habilitades per les múltiples formes de la cultura popular, tocada d’un paganisme atàvic, i estenien les complicitats fins als més íntims espais domèstics, incloses les perilloses malversacions de la carn. Malgrat que els frares mendicants, d’un costat, i els rabins, de l’altre, s’entestaven a fer dels murs de les jueries barreres infranquejables, la vida diària donava ara i adés ocasions per als encontres. La lleu singularitat genètica hebrea era ignorada pels contemporanis, per descomptat. Res de l’aparença externa no els diferenciava de la majoria cristiana. Vestien com ells, parlaven la mateixa llengua i presentaven uns trets fisiognòmics semblants. Això dels nassos campanuts només servia als pintors i als escriptors per a magnificar la perversitat dels qui mataren el Nostre Senyor. La vespra de Pasqua de 1380, Periconet, un nen que viu a la plaça de la Figuera de València, a tocar de la jueria, ha caigut en terra fulminat per una pedra. Dues dones acudeixen a socórrer-lo, però dubten de la filiació religiosa del xiquet. Per això una d’elles, abans que res, «alçà-li les faldes e guardà aquell en lo membre». Després de comprovar que no estava circumcidat, una d’elles «torcà-li la sang e pres aquell als braços e mès-lo dins casa sua». Sense aquesta marca i sols després de l’escorcoll pogueren arribar a la conclusió que Periconet era dels seus.

La densa sociabilitat entre jueus i cristians no es traduí mai en matrimonis. La legislació foral els prohibia, i les lleis de l’Església els condemnava. Abans hauria calgut la conversió del jueu; no la del cristià perquè l’apostasia era castigada severament, fins i tot amb la mort a la foguera, exactament igual que les relacions sexuals dels jueus amb cristianes. Les conversions, però, foren excepcionals i quan es dugueren a terme els neòfits es trobaren amb més entrebancs, començant pels de trobar esposa o espòs, que quan s’aferraven a la Torà. Menyspreats pels cristians vells i detestats pels antics coreligionaris, sentiren el pes de la marginació, exactament igual com passava amb els musulmans convertits. L’aposta pel baptisme, doncs, distava de ser cap atractiu sinó una aventura plena de riscos que podia acabar, com passà més d’una vegada, en la més cruel pobresa.

L’endemà dels pogroms tot canvià radicalment. Tan sols continuà amb una certa vitalitat l’aljama de Morvedre i un grapat de famílies resistint enmig d’un ambient més hostil encara que abans. Molts foren morts, d’altres fugiren a la primera ocasió, o ja no tornaren si havien tingut la sort de trobar-se en terres estrangeres els dies de juliol en què les colles de redemptors i insensats perpetraren els assalts. Salomó d’Estella, un ric de Gandia —que prengué el nom de Bernat Oliver després del bateig—, deixà en testament el novembre de 1394 al seu germà Samuel i al seu nebot Mossé mil sous a cadascú, els quals paraven per algun lloc de Castella i, puntualitza amb un deix d’amargor, que «cuit que a present sien cristians, e si cristians són, no sé com se han nom». Portugal, Granada i el nord d’Àfrica esdevingueren destinacions preferides pels conversos que volien fugir i, allà ben lluny i sense que ningú sabés que havien ingressat en l’Església de Roma, abraçaren de nou el judaisme. Les fugides a vegades eren interceptades. Gabriel Fenollosa, Nicolau Marrades, Pere Pardo, Manuel de Pròixida i Martí de Torres —portadors tots ells de cognoms il·lustres de la burgesia i la noblesa de la capital que els feren de padrins—, i altres cinc més, tots ells segurament ben joves, com que havien perdut els béns i les famílies, intentaren embarcar-se al Grau de València en una nau que els havia de dur a terra de moros, però foren sorpresos i empresonats pel governador. Més sort va tenir el gran rabí Isaac ben Seset Perfet. L’obligaren a convertir-se i prendre l’hàbit de dominicà, però finalment fugí a Alger cap a la darreria de 1392 o els primers mesos de 1393. Sens dubte comptava amb còmplices lleials i contactes solvents. Les evasions continuaren, però n’han quedat traces sobretot de les que fracassaven. Encara el 26 de juny de 1466, Melcior Miralles, el capellà del Magnànim, reportava que al Grau de València «en una nau biscaïna, foren atrobats CL cristians novells, entre hòmens e dones, que anaven a Constantinoble, al turc, per tornar jueus, als quals fonc atrobat molta gran cantitat de moneda».

Junt amb l’emigració clandestina, en detectem una altra que corre pels camins de la legalitat, abans i després de 1391. Per raons de proximitat, Múrcia i el seu regne era escollit sobretot pels jueus d’Elda, Novelda, Elx i Oriola, però també de Xàtiva, València, Morvedre i fins i tot de Mallorca i Girona: entre 1384 i 1411 s’hi aveïnaren trenta homes, alguns amb les seues famílies, i una dona. Els qui no en tenien, no es veien amb cor d’emigrar o simplement desitjaven continuar vivint en la que al capdavall era casa seua també, s’hagueren de resignar a acceptar la nova condició de «neòfits». En la capital del país la singularitat podia passar una mica més desapercebuda, menys obsessionant que a les petites viles, on tothom es coneixia amb pèls i senyals. La multitud, els més de 40.000 habitants ja, esvaïa l’origen i podia fer menys amoïnosa l’existència. Amb el benentès que la podia esvair, però no eliminar del tot. A València sempre hi faltaven braços per a treballar i, sobretot, capitals i liquiditat per a tirar avant les finances municipals. Convenia deixar-los en pau i no insistir, cada vegada que acudien al notari a signar un document, a posar al costat del nom i el cognom el qualificatiu molest i aflictiu de convers. Sobretot calia deixar en pau els més acabalats, que amb els seus diners sufragaven les angoixes de la hisenda municipal i d’un munt de ciutadans honorables. Els capitals conversos injectaren diners en les finances públiques i els negocis privats. La relativa facilitat de la inserció en la trama econòmica i en les xarxes de sociabilitat de la capital explica, ben a les clares, l’empadronament de conversos de tot el regne i la vinguda d’altres de més lluny encara, com Barcelona o Menorca: entre 1391 i 1419 n’han passat per les oficines d’aveïnament de la ciutat de València cinquanta-dos, però foren molts més els que s’hi establiren en alguna de les dotze parròquies, només que domiciliats com a «habitadors» o «comorants» per comptes de «veïns».

Sobre els conversos, però, recaigué des del primer dia sospites que podien ser cristians per fora, però jueus per dins. No és tan fàcil tampoc canviar de religió, amb els seus rituals, festes i singularitats culinàries de la nit al dia. Tampoc ningú, ni els magistrats ni els nombrosos pastors de l’Església, es preocuparen d’instruir els recentment convertits i, sobretot, les recentment convertides, perquè eren elles, les mares, les àvies, les germanes, les filles i les ties les que s’aferraven més obstinadament a les creences i a les pràctiques atàviques. A voltes els bisbes miraren de capgirar la situació, per mitjà d’inquisicions punitives en comptes de mesures persuasives, sense resultats. Als regidors de la cosa pública no els feia gens de gràcia, perquè temien que els seus veïns descendents de jueus buscaren un lloc més tranquil on pagar els impostos, en uns temps durs, precisament de greu recessió demogràfica. Les queixes dels jurats de Gandia arribaren a la cort el desembre de 1461, i el mateix Joan II estirà les orelles a l’inquisidor del bisbe per les «grans vexacions» que els seus comissaris infligien als conversos de la vila, «de què es podria seguir depopulació e altres danys d’aquella».

Les suspicàcies romanien ancorades en les profunditats del teixit mental contemporani. La desinhibida participació en els afers econòmics de la col·lectivitat no pressuposava l’extinció definitiva de la diferència. Així les coses, els matrimonis entre cristians vells i cristians nous no podien de cap de les maneres quallar. El transvasament genètic era nul atesa l’endogàmia de grup. Com menys s’ho esperaven, a partir de 1391, els antics jueus ara convertits ja podien ser notaris, jurats en els consells municipals, ingressar en algun convent o participar en el comerç internacional i en la subscripció de deute municipal. Als més emprenedors se’ls presentaven oportunitats impensades per a amassar fortunes immenses, però no acabaren de legitimar-se socialment perquè encara tenien vedat trobar espòs o esposa a l’altra riba dels «cristians de natura». Els conversos continuaven sent en certa manera uns «externs» a València i al seu regne de la primera meitat del segle XV.

La trajectòria dels Roís —Najarí, abans de la conversió— bé que il·lumina aquesta externalitat. De la riquesa i la preeminència que van atènyer aquests mercaders dóna compte que fos Gil Ruiz de Lihori, el governador del regne d’Aragó, qui els va apadrinar. Quan el 1417 Martín Ruiz, tot un donzell, és a dir, en l’escala inferior de la noblesa, jura la ciutadania de València ja ho fa com a Martí Roís, el primer pas per a la valencianització del llinatge i l’auge formidable de les transaccions mercantils i financeres. Però la tanca ètnica és encara infranquejable. La seua dona Blanquina serà una conversa, filla de Rossell de Bellpuig, com ho seran els cunyats Gabriel Torregrossa i Pere del Mas i el pare d’una de les seues cunyades. Blanquina li dóna quatre fills, tres mascles i una femella. Malgrat les immenses riqueses de la família que mercadeja amb mig Europa, els homes sols poden trobar esposa en el medi convers: Gonçal, el primogènit, amb una Blanquina, filla de mercaders barcelonesos o mallorquins, i Martí amb una Torregrossa de la ciutat, mentre que el tercer, Gil, va romandre solter. El fet transcendental, una novetat que degué ser ben sonada en la València dels anys quaranta del segle XV, vingué de la mà de la filla. Gràcia es va casar amb Joan de Cornet, ciutadà de vella i acreditada soca cristiana: començava la transfusió de sang conversa, que és com dir de sang jueva. La següent generació rebla l’ascens amb dos enllaços esbalaïdors més: Blanquina, la filla de Martí, es casa amb Joan d’Íxer, donzell i fill del senyor de les Almoines, a la Safor, i Maria Joana, filla de Gonçal, ho fa el 1497 amb Gaspar Amat, el racional de la ciutat. Curiosament, si més no entre els Roís, són les dones les que fan de pont, per bé que perden el cognom en el moment de signar el contracte nupcial.

Els homes, en canvi, no sols s’han de resignar a casar-se amb dones del seu grup sinó que han de fer front a les urpades de la Inquisició. El tribunal castellà no tenia res a veure amb aquella inquisició episcopal de baix sostre. El Sant Ofici era un instrument d’estat eficaç, una màquina poderosa destinada a posar fi a qualsevol ambigüitat religiosa i, no cal dir, a tota dissidència. De seguida els Roís estigueren en el punt de mira dels inquisidors. El festí suculent de la «banca Roís» podia servir justament per a la posada en marxa del tribunal a València. Martí i Gil no s’ho pensen dues vegades i, aprofitant les festes de l’Epifania de 1487, fugen a Milà, l’un via Barcelona i l’altre pel port d’Alacant, tot deixant amb un pam de nas els inquisidors i ben furiosa sa majestat: «se’n són anats d’aquesta ciutat molt cautels e secrets», tal com li comunica el mestre racional a Ferran el Catòlic. Gonçal s’hi queda perquè és malalt al llit, i si salva la pell és perquè testimonien a favor seu un mestre en teologia i tot un bisbe auxiliar de la diòcesi de València.

La fugida dels Roís fou precedida i continuada per molts altres que no les tenien totes. Els més rics i acabalats degueren tenir la sospita que la Inquisició els preferia a ells més que als miserables. El Sant Tribunal tenia una particular flaca per la confiscació de béns, amb la venda dels quals tenia marge per a operar i pagar el personal. L’ambaixador de Barcelona a la cort reial avisava el 1482 que molts dels conversos als quals els havien obert diligències, «processant-los de mal cristians […] estan per buidar aquella ciutat e dispergir-se per universum mundum».

Els inquisidors filaven tan prim que diferenciaven entre conversos, aquells que havien abraçat el cristianisme en un llunyà 1391 o poc després, i cristianos nuevos o tornadizos, jueus convertits més recentment, arran sobretot de l’expulsió de 1492. Tots els enquadrats en aquest segon grup eren immigrants, atès que des de 1403 cap jueu no podia residir a la ciutat de València. Entre 1505 i 1507 el Sant Ofici confeccionà un cens de conversos, cosa que posa en relleu la voluntat de conèixer fil per randa la genealogia de tots ells amb la finalitat de perfeccionar l’eficàcia repressiva. Per bé que no es conserven els quaderns de totes les parròquies, el resultat, analitzat escrupolosament per Josep Maria Cruselles, retrata a la perfecció la intensa mobilitat del grup. Més de la meitat —trenta-tres declarants— provenien de la mateixa Corona d’Aragó, sobretot del regne d’Aragó; de Castella n’havien arribat vint-i-dos i tres de Navarra. Tal com havien somiat els conversos de primera generació, ells també confiaven a fondre’s en la massa, en el soroll de la ciutat més poblada de la Península Ibèrica, després d’haver estat citats i a voltes punits pels tribunals dels seus llocs d’origen, però no s’imaginaven que en l’exili els esperava un altre mal tràngol d’interrogatoris i vexacions.

Per a la major part dels encausats, València es presentava des del primer moment com la destinació escollida. Potser algú hi comptava amb coneguts, qui sap si amb algun parent llunyà, però en devien ser pocs. Sense cap lligam previ, els nouvinguts només sabien que València era una gran ciutat, i amb un port on atracaven naus que salpaven cap a moltes parts del món. El fet que un tant per cent elevat trobara casa a la parròquia de Sant Joan del Mercat, ben allunyada de l’antiga jueria, on es concentraven encara els vells conversos de primera generació, revela la manca de vincles de parentiu i afectius amb aquests, profundament inserits en el teixit social. En canvi, els «tornadissos» conformaven la immigració miserable i amarga, escopida cap als carrers de més impregnació popular i de preus immobiliaris més baixos.

Per a d’altres, València era una estació més de pas d’uns periples inversemblants, i podia o no esdevenir destinació final en funció de l’atzar i els colps de sort. Rodrigo de Villena, un pobre ataconador de Huete, es féu cristià a Cartagena; després se n’anà a viure a Alcalá de Henares, per poc temps perquè decidí regressar a Huete; d’ací es traslladà a Uclés i finalment anà a parar a València, on s’estigué almenys dos anys abans de ser interrogat per la Inquisició. D’altres hi van romandre perquè s’hi sentiren segurs o no tingueren més forces per a tornar a posar-se en camí. Juan Sánchez, un sastre d’Albarrassí, o Antonio García, un sabater de les parts d’Alcalá de Henares, foren dos dels que pretenien pujar a un vaixell després de batejar-se a València, però a la fi decidiren quedar-s’hi. N’hi ha que, batejats com aquell que diu al mateix moll, tornaren d’on havien vingut per, passats els anys, repetir el trajecte, ara que ja tenien una certa coneixença del medi local. Les distàncies recorregudes per Gaspar Oliver eren encara més llargues: va nàixer a Balaguer, el batejaren a Roma i al cap de cinc anys vivia a València amb l’ofici de corredor. Els desplaçaments incessants, o el retorn al lloc de provinença, sovint traduïen la impossibilitat de trobar marit o muller a causa de la seua doble condició de cristians nous i immigrats. Les reserves amb què formar parella en aquest medi tocat pel desarrelament per força havien de ser reduïts. En fi, la suma de totes les confessions projecta la imatge d’un moviment intens i d’allò més divers, protagonitzat per famílies humils i executat pels marges dels dispositius socials i fiscals. Amb el desig de defugir el pes d’un estigma, l’exili els havia de portar al mateix cau del llop.

Però, ¿quina va ser la freqüència dels matrimonis mixtos? Si comptem les execucions, les fugides, els estocs limitats i la intolerància ambiental, els intercanvis degueren ser escassos. Algun genetista ha apuntat que, en el cas dels valencians, el rastre genètic jueu se situa entorn del 15%. Amb els testimonis històrics a la mà, costa d’acceptar-ho. No és creïble. ¿Com una minoria que no devia depassar les cinc mil persones pogué entremetre’s genèticament tant? Només unes fecunditats extraordinàries i permanents podrien explicar aquest influx, però senzillament la demografia no ho avala en absolut. Un grup concentrat sobretot a la capital del regne, pertanyent majoritàriament a les capes subalternes de la societat, amb aportacions foranes des de la darreria del segle XV d’individus i famílies miserables, encalçades per la pobresa, la inestabilitat laboral i la marginació, no disposa de les condicions necessàries i imprescindibles per a exercir una influència d’aquesta envergadura.

La «tolerància i la llibertat» de les terres del rei de la Corona d’Aragó, esgrimides com a factors per a la mescla entre jueus convertits i cristians de soca, a més de ser una benèvola exageració, entropessà, doncs, amb les enterques reticències de sempre. Els jueus rarament es decantaven per l’apostasia i quan la massa es batejà per la força l’endemà dels pogroms, l’endogàmia ètnica continuà sent l’eix prioritari de les operacions matrimonials. Sota les pressions ambientals, i en particular amb la Inquisició espanyola, la minoria esdevingué més minoria encara. Molts abans simplement havien marxat, d’altres fugit, nombroses famílies no pogueren assegurar la taxa de reemplaçament perquè els estocs es reduïen i el parentiu actuava a la contra, i els implacables agents inquisitorials purificaren al foc les ànimes dels més porfidiosos. Però malgrat tot, alguns matrimonis arribaren a concertar-se. Van ser necessàries el pas de dues o tres generacions d’ençà del 1391. Si els conversos es mostraven com uns ciutadans virtuosos que feien prosperar la cosa pública i s’esforçaven a demostrar que eren virtuosos cristians, ¿per què, doncs, no podien ser també bons marits i excel·lents esposes? Les dones converses foren preferentment les que foren posades al servei d’aquestes aliances. Per descomptat que ni hi havia «amor» ni atracció al darrere de les bodes. Els cadells, primer de les grans famílies, i després de cercles inferiors, superaren el fàstic de compartir llit i taula amb filles, nétes i besnétes de jueus per disposar així del capital líquid dels dots suculents amb què els progenitors les casaven. Els diners feren més per la mixtura ètnica que la catequesi.

En el sac de l’ascendència jueva s’han ficat noms tan il·lustres com el de Roís de Corella i Ausias Marc. És veritat que hi havia homes i dones indubtablement conversos, a Gandia i València sobretot, que duien aquests cognoms. Però no tenien res a veure amb els cavallers lletraferits i les seues famílies. L’embolic parteix de l’omissió d’una dada fonamental: els Corella i els Marc, com tants cristians vells, foren els padrins i les padrines dels jueus que van ser invitats a prendre les aigües baptismals sota la persuasiva raó de conversió o mort, i els nous cristians que van rebre la il·luminació de l’Esperit Sant agafaren els cognoms, i a voltes el nom i tot, dels seus patrocinadors. Això no obstant, quan se’ls presentà l’ocasió d’aparaular bodes amb cristians de natura, prou que l’aprofitaren. Les unions començaren per les altures i a poc a poc anaren davallant cap als sectors populars.

Tothom sabia, a la València de la segona meitat del Quatrecents, que Lluís de Santàngel era fill d’un jueu mercader de Daroca. El seu pare, també anomenat Lluís, s’hi va aveïnar el setembre de 1436. El carrer dels Castellvís, on era sa casa, entre la plaça de Vila-rasa i el carrer del Mar, s’enclavava dins els límits de l’antiga jueria. Encara buscà, per consegüent, la proximitat dels antics coreligionaris. Els deu anys, en principi, obligatoris i continus de residència van ser avalats ni més ni menys que per dos jurats i el subsíndic de la ciutat. La immediata ascensió meteòrica es materialitzà en els matrimonis dels seus fills: Jaume amb una Centelles, Galceran amb una altra dona de les famílies nobles, després de fracassar la mediació del mateix rei per al seu ingrés en la carrera eclesiàstica. Isabel de Sant Jordi sí que ho va aconseguir, però el filtre de la filiació hebraica era més sever que el de l’esclavitud islàmica. A part que les coses havien canviat, i molt, en mig segle a la València de la Inquisició. Lluís, en canvi, es casà amb la filla d’un jurista convers, però no del medi local sinó de Barcelona. Una maniobra perfectament calculada que atenuava la condició hebraica del qui es convertiria en el banquer de Colom i que, a fi de neutralitzar qualsevol insídia, aconseguiria de Ferran el Catòlic un document acreditatiu de «neteja de sang». Amb ell o sense, gràcies a la seua enorme influència política i fortuna immensa pogué casar els seus fills en un graó superior de l’aristocràcia del regne: Jeroni ho féu amb una Pròixida, Ferran amb una Fenollet, Alfons amb una Després i Lluïsa amb un Vilanova, que serà virrei de Sardenya. Per si quedava cap sospita, Lluís de Santàngel morí com un cristià exemplar. El seu testament del 19 de desembre de 1497 és una exhibició d’ars moriendi i de pura ortodòxia de la fe, «invocada la gràcia e adjutori de Nostre Senyor Déu e de la gloriosa Verge Maria, especial advocada mia». Hi demana que el seu cos siga soterrat «en la mia capella la qual jo he fet e constituïda en l’ecclèsia o monestir de la Sancta Trinitat, fora los murs València constituït»; en totes les parròquies i convents de València seran dites trenta misses, a part la que cada dia es dirà a la seua capella. Conscient per pròpia experiència que sense una bona formació difícilment podrien els seus fills conservar la posició guanyada contracorrent pels Santàgel, lligada als negocis mercantils i als càrrecs de la cort reial, els manà que estudiaren «gramàtica, lògica e philosofia moral… E senyaladament, vull e man que lo dit Alfonso estudie en dret civil e canònic e que sia doctor en algun ofici en la cort, en manera que puixa ésser beneficiat més del que jo li lleixe e puixe viure honradament en servei del rei e reina, nostres senyors».

Els plançons dels Santàngel i d’altres llinatges encimbellats transvasaren, doncs, saba hebraica. La consciència d’aquests empelts híbrids que campaven a lloure pels carrers de València es féu palesa amb la limpieza de sangre, sense la qual no s’accedia a dignitats i oficis en l’Espanya del Barroc vigilada pels senyors inquisidors. Ara bé, la puritate sanguinis mai no arribà al nivell d’obsessió i d’efectes tan desastrosos com a Castella i Portugal. Àlvar de Vic registra en la nota del dietari del 17 de desembre de 1628 el lliurament a Lluís Sorell, cavaller de València, de l’hàbit de Calatrava a mans del seu pare Jaume Sorell, comte d’Albalat. Abans calgué vèncer les objeccions posades a una branca dels seus avantpassats, atès que per a entrar a l’Orde, entre altres requisits, hi havia el de no tenir ascendents jueus o penitenciats per la Inquisició. I, diu Vic, que «hubo dificultades que obligaron a segundas apretadas pruebas con particulares interrogatorios, cuyas diligencias, junto con la bienquista doctrina de teólogos doctos infundada en los testigos, averiguaron la verdad gloriosamente ay [sic] de los antepasados muertos que más cerca la infestaron por el cuarto de Santángel, con detrimento notable de las muchas casas calificadas a quien toca». No és massa clara la prosa, però prou que posa de manifest la dèria per la «infecció» que causaven aquests antics jueus convertits. La besàvia paterna de Jaume Sorell era, en efecte, Isabel de Santàngel, casada amb mossèn Joan de Vallterra, i aquesta Isabel era al seu torn besnéta de Lluïsa, la filla de Lluís de Santàngel. Si haguessen furgat en la genealogia dels Sorell no haurien trobat tampoc uns orígens precisament llustrosos per als valors de la València del XVII. Els Sorell, a primeries del XV, eren uns modestos tintorers que feren fortuna en negocis com els de la usura camuflada dins l’embolcall del crèdit censal. En qualsevol cas, davant els enllaços concordats dels Santàngel s’entén per què encara al segle XVIII corria la brama que havien «emporcat» la noblesa valenciana. Més que el nombre impactava l’excel·lència dels llinatges corromputs. La sang, doncs, ara i adés apareix com una de les més habituals obsessions dels qui grapegen el passat per a justificar el present.