VI. ¿QUÈ FEM AMB ELS MOROS?

En la narració de la història dels valencians qualsevol dels pobles vinguts de fora, dels visigots als mateixos catalans, podien —i poden encara— eludir-se fins a gairebé silenciar-los mitjançant estrafolaris jocs malabars de filologia, literatura i història. Darrerament la genètica evolutiva també serveix per a donar garsa per perdiu en mans d’activistes de les xarxes socials i d’impostors disfressats de científics competents. Amb els musulmans —els moros, com habitualment se’ls anomena i se’ls anomenà ja des dels primers temps de la conquesta del XIII— la maniobra no és que haja resultat difícil sinó impossible. Nou-cents anys de tota mena de peripècies de la vida per aquests verals havien d’impactar, vulgues no vulgues, en la mirada, en la consciència i en la memòria dels estrictes contemporanis seus que combregaven almenys una vegada l’any a l’església, i dels qui continuaren combregant a l’església per Pasqua o en altres avinenteses festives quan els moros ja havien buidat el país, després d’haver-los embarcat a tots cap al nord d’Àfrica.

Però mai no s’ha sabut, mai no hem sabut, inserir-los amb seguretat i convicció en aquesta seqüència narrativa. Ens resulten massa incòmodes. Fa la impressió a vegades que, davant el que haguessen de patir d’ençà que Jaume I va posar els peus a les terres valencianes, traginem una soterrada consciència de culpa, emmascarada d’actes festius, com ara les pacífiques filades de moros i cristians amenitzades per músiques contundents, d’hipèrboles sobre els mèrits materials i espirituals de la «civilització àrab», i d’una mena de teleologia que fa d’Occident un club cristià no adequat per a musulmans. La «invasió dels àrabs» va ser una anomalia, mentre que la dels romans, que ens van llegar l’embrió de la llengua i del codi civil, entrava dins unes coordenades lògiques i acceptables. Els gots hi posaren una mica de color i, com que finalment es cristianitzaren i es llatinitzaren, també podien encabir-se en el relat dels orígens. Fet i fet, romans i germànics a penes havien alterat la vella soca prehistòrica. Amb els prosèlits de les mesquites les coses ja no estaven tan clares, des del moment que parlaven àrab i pregaven a Al·là i al seu profeta Mahoma. Traure’ls de solar patri significava recuperar la normalitat. Això és la Reconquista española, tot un programa ideològic justificatiu de la destrucció d’al-Àndalus. Els guerrers posaren l’espasa al servei de la causa, les elits culturals, la ploma. Una ploma que, lluny de posar punt final al combat ideològic amb l’expulsió del segle XVII, el prosseguí fins a aconseguir ser una de les ensenyances escolars bàsiques i erigir-se en un dels eixos centrals de la història d’Espanya. I això que, entre els valencians, els nou-cents anys d’islamisme, com bé va recordar Enric Llobregat, representen l’etapa cultural més llarga del país, per damunt de la ibera, la romana o la que inaugurà la conquesta del XIII.

Derrotar els moros, expulsar-los, sotmetre els que no havien marxat, batejar-los a la força i tornar a expulsar, ara definitivament, els que s’havien quedat, no és precisament una exemplar conducta col·lectiva que puguem exhibir alegrement sense una mica de recança: la recança de recordar que els valencians són el que són gràcies també a una doble neteja ètnica, la que es forjà el 1492 amb l’expulsió dels jueus, precedida pels pogroms de 1391 i les obligatòries conversions, i la dels moriscos, el 1609, també precedida pels baptismes de 1521, formalitzats a corre-cuita i en les sèquies a càrrec dels agermanats redemptors. Joan B. Perales, el continuador de les Dècades d’Escolano, mereix el nostre respecte per avançar-se a reconèixer el rosari de vexacions que culminaren amb l’expulsió decretada per Felip III: «Una de las manchas que la Historia no puede borrar de la decantada hidalguía de los cristianos, es la injustícia y poca humanidad que usaron con los vencidos del pueblo musulmán, lo mismo en la conquista de Valencia que en la de Córdoba y Sevilla… hasta la expulsión total de los moros, llevada a cabo con más saña y censurable encono que conveniencia política». Certament eren enemics de la fe i els cristians els avorrien, però els vencedors «dejáronles reducidos a tan mísera condición, que más bien parecían esclavos de los conquistadores, que hombres libres, dueños de sus bienes y sus conciencias».

Julià Ribera, que lloablement dedicà tota una vida a la investigació del passat islàmic de València, amb el seu esperit conservador i catòlic no podia anar tan lluny com Perales. Admirador d’Ibn Khafaja, sabedor com pocs del seu temps dels aconseguiments culturals dels andalusins, trau a la llum un elenc extens de famílies nobles fins aleshores dins el pou de l’oblit i fa unes primeres passes sòlides en el terreny de la toponímia. L’homenot de Carcaixent havia de lamentar tant la desaparició violenta d’aquella civilització rutilant com l’expulsió de 1609, després de gairebé quatre-cents anys de dura explotació dels moros. Ara bé, en última instància ells en tingueren la culpa a causa d’aquella seua obcecació en l’Alcorà, que feia perillosa la convivència amb els cristians. La solució final, per bé que dolorosa, va ser una lúcida i necessària mesura d’estat.

«Con el peso de sus desventuras, con amarga aflicción a cuestas, dejaron los moros vencidos nuestras felices comarcas: unos buscando en tierra islámica la fortuna que aquí tuvieron la desdicha de perder, otros llorando con tristeza el abandono del país natal, de donde violentamente se los despedía. Huéspedes desasosegados e inquietos, hicieron lo bastante para que no les pudiésemos aguantar sus muchas desenvolturas. Los buenos deseos de hacerlos nuestros hermanos en costumbres y religión no bastaron para que abandonasen antiguos odios y diferencias, que hacían peligroso su trato y vecindad; pero árabes, moros o cualquier apellido que se les dé, criaturas de Dios habían de ser para que apreciáramos en ellos alguna bondad y virtud, y no hemos de negar que al fin y al cabo nos inspiran algún afecto y simpatía, al menos la que suele acompañar a la conmiseración de sus desgracias».

No té preu aquest text de 1887, publicat a El Archivo de Roc Chabàs. Tot ell transmet a la perfecció l’ideari de Ribera i els prohoms de les lletres, i de la política, al tombant del segle XIX. El paternalisme davant aquelles criatures de Déu s’erigeix sobre el fonament inqüestionable que eren uns «hostes». Venien de fora, no podien reclamar cap dret sobre la terra. Eren estranys i Ribera els observa a la manera de l’entomòleg com un fascinant objecte d’investigació, però sempre aliè i una mica exòtic. I sobretot això: feren prou perquè els férem el que els vam fer, tot i la voluntat d’acceptar-los com els nostres germans. Les seues «desenvolturas» impediren la convivència i els condemnaren a l’expulsió.

Si a Perales, un liberal consegüent quan escriu el desgreuge set anys abans de la «dissertació» de Ribera, li hem de concedir el valor de l’anticipació, a Josep Torró, un segle després, li hem de reconèixer el de la insistència en la tragèdia que s’acostava amb l’expansió de la societat feudal catalana. El títol del llibre El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana, que Torró ha dedicat als primers anys de la conquesta, entre 1238 i 1276, és prou explícit de les seues intencions: dominació d’uns, resistència d’altres, i en l’endemig una paraula tan forta com «genocidi». Un genocidi semblant al que els castellans posarien en marxa a les Canàries o Amèrica. En un exercici de depuració del llenguatge —dels termes i els conceptes historiogràfics—, desmunta les visions sacralitzades de la conquesta i el naixement del país. La presumpta «tolerància» dels conqueridors no és més que una actitud d’autocomplaença, solapadament justificativa del que al capdavall consistí en la destrucció de la societat andalusina, no tan brutal com a les Illes, però d’efectes similars. En aquesta mirada ha desaparegut per complet qualsevol rastre de la «sang». Torró substitueix l’apel·lació a la raça per categories racionals, que disposen d’una acreditació documental o arqueològica suficientment consistent. Ara bé, la crua exhumació dels fets de la «reconquista» —que tindrien la seua continuïtat devastadora en el «descobriment» d’Amèrica—, no la planteja en termes d’un problema moral: «no pretenc, de cap manera, concebre l’estudi de la conquesta i la colonització com una condemna moral, ni molt menys com un acte de contrició». Però sense la comprensió del que s’esdevingué, encara que dolga, deixaríem «el camp obert a les justificacions irracionals d’aquesta realitat i a les seues previsibles conseqüències». ¿Ha nascut un país o una colònia?, es demana Josep Torró. I ell mateix contesta: «totes dues coses, sens dubte, però abans que res la segona: la colònia és la raó de ser de la patria del criollo». Una resposta com aquesta deu incomodar bastant, i no solament els ultrancers de l’autoctonisme visceral.

Havia de ser un poeta, i no un historiador, qui, des de la perspectiva literària si més no, tractara de buscar vasos comunicants entre el Sarq al-Àndalus i el país que en resultarà l’endemà de la victòria dels «rojos guerrers d’ulls lluents com espases». Amb El paradís de les paraules, Josep Piera rescatà un planter de poetes admirables, que, vistos com uns estranys, no comptaven gens ni miqueta en la cultura històricament manufacturada al país. Però escenaris com Russafa, l’Albufera o el Xúquer, encabits en versos colpidors, eren massa entranyablement valencians per a mantenir-los exiliats de «l’imaginari col·lectiu en llengua catalana». I així es consagrà a unes adaptacions que feien d’Ibn Kafaja o al-Russafí poetes més familiars que exòtics. Diu Piera al pròleg: «Sempre he pensat que els valencians (i la gent de les Illes també, és clar) ens incorporem a la tradició escrita catalana —a la civiltà dels catalans—, com a conseqüència de la desfeta de dues altres magnífiques cultures prèvies i veïnes: la dels trobadors occitans pel nord i la dels àrabs andalusins pel sud». Piera s’adonà que aquells poemes escrits en àrab no sols traduïen un goig estètic sinó que, com tot art, constituïen un testimoni de les passions i dels somnis d’aquella gent, i pagava la pena transportar les paraules originalment escrites en àrab en un català accessible i, sobretot, evocador d’unes vides i d’una història passades.

L’arc de valoracions tan dispars, les que van de Perales o Ribera a Torró, juntament amb la recent vindicació de poetes i cantants, indiquen que els musulmans són d’alguna manera uns desllorigadors essencials de la identitat nacional dels valencians. La consigna «abans moros que catalans», difosa durant aquella Transició democràtica que reté plàcides exèquies al franquisme, il·lustra tant el pes d’un passat indefugible com el recurs desesperat a una filiació genètica absurda a càrrec de les lluminàries del regionalisme blaver o, com ara s’autodefineixen ben cofoiament, «tricolor». Segons qui eren i quants n’eren abans de 1238, i qui seran i quants en seran després d’aquesta data emblemàtica, la singularitat dels valencians pren uns contorns ben determinats. El més curiós no és que la discussió en termes de «personalitat», «geni» i «caràcter» presidís els altercats erudits i les bronques mesocràtiques del XIX i de la primera meitat del XX. Aquests eren els vocables en ús, i el pati intel·lectual no donava per a gaire més. El més curiós i preocupant és que, quan el conjunt de les ciències socials ha fet passes de gegant en el coneixement del passat dels valencians, i ha descontaminat el vocabulari i els conceptes dels prejudicis etnicistes, encara circulen a lloure aquests termes i els moros siguen l’excusa perfecta per al credo autòcton ultrancer: el de l’ADN immutable i immarcescible.

El debat, des que els erudits començaren a posar fil a l’agulla de la història regional, per allà a començaments del segle XIX, consistia, a grans trets, a dilucidar si els moros havien estat uns opressors forasters o una benedicció del cel producte de la terra. Els qui agitaven la bandera de l’opressió hi veien bàsicament uns estrangers, separats dels «espanyols», per abismes de llengua, religió i costums. No els regatejaven mèrits culturals i agrícoles, però com a orientals que eren, en una barreja inextricable d’àrabs, siris, egipcis i berbers, no podien en absolut deixar ni una sola empremta en la idiosincràsia valenciana. A més, n’havien vingut un grapat només, cabdills militars i tropes acantonades en les ciutats i ciutadelles fàcilment defensables. Si els visigots havien cedit al catolicisme, obrint les portes als matrimonis mixtos, en els seguidors de Mahoma aquesta possibilitat quedava cancel·lada d’entrada. Al cap i a la fi, havien eixit d’Aràbia per propagar les virtuts de l’islam, amb l’Alcorà en una mà i l’espasa de la guerra santa en l’altra. Pasqual Boronat ni els concedia les virtuts agràries. El poc que van ser capaços d’aprendre, ateses les limitades capacitats intel·lectuals dels moros, ho van poar dels espanyols:

«A todos los apasionados que se muestran capaces de creer en una civilización mahometana, y hasta preferirla ¡ciegos! a la cristiana, se les puede preguntar: ¿Qué trajeron de África los invasores del siglo VIII? ¿Qué han hecho prosperar en África cuando regresaron de aquí? Nada ciertamente. Luego lo que en España adelantaron no fue por mérito de ellos, sinó nuestro; lo debieron todo a la imitación de lo que veían, a la cooperación de la gente bautizada».

Poques vegades, entre Vinaròs i Guardamar, s’ha escrit un pamflet tan voluminós i abrupte com el de Los moriscos españoles y su expulsión. Les invasions almoràvits i almohades del segle XII no farien sinó emfasitzar l’estrangeria mahometana. I estranys serien percebuts pels mateixos musulmans valencians: «estos feroces estrangeros —escriu Vicent Boix dels almoràvits que cauen com a voltors sobre la València del Cid—, orgullosos con su dominación, habían podido domeñar la altivez y el espíritu caballeresco de los árabes, antiguos señores de la capital, y ayudados por otros advenedizos hambrientos, derramaban la sangre de los musulmanes, con el mismo odio con que vertían la de sus comunes enemigos». Teodor Llorente pensava, si fa no fa, el mateix. A l’hora de triar entre àrabs i berbers, cronistes, lletraferits i gasetillers es decantaren pels primers en un altre maniqueisme que presumptament pivotava sobre la civilitat d’uns i la rudesa dels altres. Però la tria besllumava més aviat un bon doll de prejudicis ètnics, covats per la visió heroica, catòlica i espanyola de la reconquesta, i esperonats per les primeres passes del colonialisme al Marroc. Julià Ribera dedicà un gavadal de pàgines a la qüestió marroquina, sense apartar-se ni un mil·límetre de la posició del bon colonitzador espanyol i europeu, el que prefereix la infiltració amistosa al soroll dels canons, i temorós que França s’apoderara de tot el pastís.

Per poc que es furgara en els arxius i es deixaren a part les fabulacions sense la més mínima coartada documental, els atributs concedits als musulmans havien de canviar de dalt a baix. El positivisme, enfront de la retòrica pomposa i vàcua, té la virtut de mostrar fets concrets i dades irrebatibles; les explicacions són unes altres calces, però. Per a Roc Chabàs, Josep Sanchis Sivera i Julià Ribera, que són els que porten la batuta de les investigacions entre la Restauració borbònica i la segona República, abans de 1238 els homes i les dones que vivien en el futur regne practicaven l’islam i parlaven l’àrab, però eren tan valencians com els cristians que el repoblaran després. I el catàleg de virtuts en els camps de l’economia, la ciència i la cultura eren dignes de tots els elogis. Igual Úbeda se sent tan fascinat pels ibers com pels moros, i no estalvia l’elogi de l’«obra immortal» que procuraren en benefici dels valencians:

«la transmissió dels caràcters racials als seus descendents, com és el temperament apacible amb sobtes de furor; la sobrietat; la credulitat; l’esforç esgotador en el treball; la afició per les festes de guirigall, focs i color; el plaer per la venjança; el rite quasi religiós de l’hospitalitat; l’instint bèlic que s’encén com l’esca quan es posada en perill la llibertat o la integritat del territori propi. Moltes d’estes qualitats s’han perdut pel tracte amb pobles estranys quan han imposat nous hàbits i han refrenat moltes de les admirables condicions naturals que vàrem heretar dels musulmans. Malgrat tot, encara l’habitant del camp conserva pures i intactes les seues condicions ètniques i els seus atavismes per a bé seu i de la seua Pàtria».

Ben mirat, el País Valencià de les primeres dècades del XX gaudia encara de les lleixes agràries dels moros, la més decisiva de les quals era l’entramat de sèquies que regaven les hortes fecundes, encara que Ribera afirmà en un memorable article que el sistema de regs no va ser obra dels àrabs. Martínez Aloy va més lluny encara, quan sentencia que la barraca, encarnació de l’ànima valenciana, «le huele a berberisco», mentre que Antoni Mitjavila atorga als llauradors «una sensualitat africana».

Si bé van venir pocs àrabs, el gruix de la població el constituïa el vell tronc ibèric, posteriorment romanitzat i adobat d’empelts visigòtics i finalment islamitzat. Una conversió religiosa que no podia sinó afligir uns canonges com Chabàs i Sivera i un catòlic d’upa com Ribera. L’honestedat intel·lectual els obligava a aquest reconeixement, però mentre que a Sanchis Sivera li servia per a accentuar els trets autòctons dels moros valencians, desitjosos d’independitzar-se, en sintonia amb els regnes cristians, d’una dominació estrangera, a Julià Ribera li servia per a efectuar una afirmació d’espanyolitat. L’embolic que es fa Ribera amb els moros és tremend. Quan convé són estranys forasters, pertinaços en les seues pernicioses «desenvolturas», i quan convé són digníssims representants de la raça espanyola, sense mai preguntar-se com es va arribar a expulsar del solar patri uns espanyols com ells:

«El elemento árabe, repetimos, entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles. La mayor denominación que se les puede dar no es la de árabes, sino la de españoles. Son de raza hispana, aunque en algunas familias se mezclara la sangre extranjera y, además, fuesen musulmanes. Ahora bien, ese elemento árabe, aunque poco numeroso, trajo una lengua e impuso por su fuerza militar ciertas costumbres y modas asiáticas, una organización política y una religión, y ésta se difundió más que la raza. Al aceptarse la religión, vino ésta a colorar de tal modo la sociedad andaluza, que todos parecieron árabes, como una pequeña cantidad de anilina roja es suficiente para enrojecer las aguas de un estanque, sin que la composición química de las mismas se llegue a alterar sensiblemente».

Curiós, si més no, aquest volantí de la raça a la química, que li concedeix un cert crèdit «científic».

Els moros valencians, com la resta de moros espanyols, trobaren uns còmplices inesperats en els mossàrabs, que també volien espolsar-se de damunt els fanàtics berbers. La raça, la «sang», la memòria mai no extingida d’un passat comú i independent, s’imposava als vincles de l’arabització. D’aquest component sanguini, i no de res més, brollen les grans creacions dels moros del país: «formada la sociedad mahometana —diu ara el canonge Sivera— con sangre exclusivamente cristiana, había de producir todas las disciplinas propias de la raza, por lo que siempre alcanzó la región valenciana un florecimiento excepcional».

Sanchis Sivera, i un poc abans Julià Ribera, no feien més que posar-se a l’altura de la producció intel·lectual contemporània, des d’uns pressupòsits teòrics un pèl més precaris i regionals. Si els uns invocaven els aris, d’altres els gals, els visigots, els lusitans o les glòries de l’Imperi Romà, els valencians també tenien el dret a apel·lar als seus ancestres racials. La qüestió, i no de fàcil determini, era cap a quin cantó mirar sense alterar l’espanyolitat, ja dominant en el discurs historiogràfic i polític, ni difuminar per complet la peculiaritat regional. La solució la trobaren en els moros, que posaven un matís particular a la soca ibèrica comuna compartida per tots els espanyols. La genètica remotíssima els salvava, de passada, d’assignar un lloc a la intromissió catalana. Com bé va fer observar Pau Viciano, la lectura biològica del passat saltà els murs de l’erudició per instigar algunes de les comptades escaramusses del primicer pensament polític valencianista. Ignasi Villalonga, Joaquim Reig o Antoni Igual situaven el principi de tot en els ibers, però foren els moros els qui, a partir d’aquella gent que havien assimilat romans i visigots i no a l’inrevés, perfilaren la cultura del país i donaren una personalitat peculiar al poble valencià.

A poc a poc, cronistes, erudits i aficionats a la cosa local anaven construint la imatge del moro com la del llaurador dòcil i industriós, que acceptà mansament el seu destí. Don Teodor, en la seua València, ja deixà anar que «durante dos siglos y medio habían vivido los moros, tranquilos y resignados, en los campos que fecundaban con el sudor de su frente», mentre que Roca Traver deia que, «dada su natural inclinación al ahorro y la proverbial laboriosidad del agricultor valenciano —entendida no en función de la raza, sinó de la tierra que la demanda y la exige—, lentamente el mudéjar rehizo su vida». Els versos de l’Himno regional testimonien el tòpic suat i confortable de la «sensualitat» refinada i uberosa del moro valencià. I l’arxiu, la recerca documental, prompte ho ha havia desmentir.

L’indigenisme, amb els matisos pertinents segons on posava l’accent identitari, si en els ibers, en els moros o en una barrija-barreja evasiva, fou hegemònic fins que Joan Fuster el fumigà amb les seues meditacions volterianes. El valor de Nosaltres, els valencians, o un dels seus valors, és aquest, el d’haver prescindit del recurs als aborígens i de les fabulacions de la genètica recreativa. El tall de 1238 va ser brutal i irreversible. Tot el que va passar anteriorment no es pot eludir, per descomptat, però el país valencià modern inicia la seua singladura amb la conquesta i la colonització del XIII, que significà abans que res la ruptura radical respecte de l’època islàmica. Hi ha qui creu que aquest és un llibre menor, en comparació als seus assaigs. Pot agradar més o menys dins la vasta obra fusteriana, però no se’l pot despatxar com un llibre poc consistent i, per si fóra poc, «essencialista». Sobretot tenint en compte la borumballa historiogràfica i etnicista sobre la qual hagué de bastir el seu discurs.

Fuster, però, vacil·là a l’hora de situar els adeptes de l’islam en la trama del que és i ha estat el País Valencià. Pau Viciano ho ha detectat amb la seua habitual perspicàcia. Les apreciacions poc condescendents envers els moros les anà modificant amb el pas del temps cap a d’altres de més ponderades, però enrere quedava el sever enjudiciament a què els havia sotmès, cosa que donà peu a un enfilall d’imputacions insostenibles fins i tot entre doctors universitaris. La dilatada persistència dels musulmans al país, advertia a Nosaltres, els valencians, hauria laminat la cohesió col·lectiva, sobre el rerefons d’una dualitat originària d’aragonesos i catalans, amb l’afegit dels jueus i d’una immigració mai no interrompuda. En l’heterogeneïtat ètnica i cultural residia una de les raons més poderoses del fracàs del País Valencià com a comunitat nacional. Moros i cristians partien de pressupòsits socials, religiosos i lingüístics incompatibles, que mai no convergiren en un sol i únic projecte compartit. Atès que sense els vençuts l’agricultura i les rendes senyorials els esperava un futur ben magre i, doncs, no se’ls pogué expulsar a tots l’endemà de la conquesta, els cristians «hagueren de resignar-se a acceptar la permanència d’indígenes, mà d’obra imprescindible». Al País Valencià, aquest fenomen adquirí «una configuració estranya i d’efectes enormes», determinants i distorsionadors. Una pagesia explotada, que és el perfil majoritari dels moros valencians, i enrocada en el seu islam, el seu àrab i els seus costums, es convertia en un factor més, i no dels negligibles, d’un primer fracàs de modernització del país liderat per la burgesia mercantil i comercial de les ciutats.

Joan Fuster també queia en la trampa, parada per historiadors precipitats, d’atribuir al llaurador musulmà una presumpta fidelitat passiva al seu senyor, de manera que «semblava un còmplice del mateix feudalisme que l’oprimia: el feudalisme avorrit pel cristià lliure». Vet ací el moro esquirol, que fa costat a la noblesa propietària per interessos egoistes en la guerra de les Germanies. És una de les idees més absurdes que es propalà abans i després de Fuster sense cap document acreditatiu, però que féu forat. Conscientment o inconscientment, s’imputava una maldat més als moros: la de l’enemic de classe dels llauradors valerosos que s’alçaren contra el jou feudal. S’entén així millor el bateig expeditiu d’aquests col·laboracionistes amb turbant, i, al remat, l’alegria col·lectiva que en suscità l’expulsió: per venuts als senyors i per infidels entercs. L’expulsió, contemplada des d’una estricta contemporaneïtat, fou una «sort», perquè ens hauria alliberat de greus conflictes protagonitzats per una minoria ètnica irreductible en el si d’un país nacionalment anòmal: «Si el plantejament “nacional” del segle XVI hagués perdurat fins els nostres dies —i hauria perdurat, si no hagués mitjançat l’expulsió—, avui el País Valencià seria una altra Algèria. No ens hem pas d’enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso», diu Fuster el 1962 a Nosaltres, els valencians. És l’assagista pragmàtic, adverteix Viciano, i no l’historiador el qui sosté aquesta visió presentista. En descàrrec de l’assagista cal dir que el seu era un exercici de síntesi del que els historiadors aspergien en els seus estudis, ficat en una prosa brillant i convincent. Anys a venir, arran dels estudis de Pierre Guichard i Robert Ignatius Burns, més els filològics de Carme Barceló, Fuster comprengué que els moros del país no podien despatxar-se d’una manera tan simple. Tant la multisecular presència islàmica com els buits demogràfics provocats per l’expulsió havien de tenir unes conseqüències profundes en la història del País Valencià. I aquestes conseqüències eren precisament les que reclamaven investigacions urgents.

Després de Nosaltres, els valencians ja no havia de ser possible escriure despreocupadament, com ho féu Julià Ribera a propòsit d’una família de notables musulmans: «¿quién va a saber lo que habrá sido de las generaciones posteriores, si fueron a esconderse en algún rincón apartado del Africa, o alguien de acá pasea por estas mismas calles aquella misma sangre, bautizada, sin acordarse de tales historias?». O sí que seria possible. Malgrat la teràpia antiromàntica contra l’ortodòxia historiogràfica regional dictada per Fuster, l’apel·lació als fluxos corporals no van desaparèixer del tot, perquè ara i adés serien revisitats pel furibund anticatalanisme de la Transició. El racisme que sustenta aquest anticatalanisme no té res d’original. Beu d’ací i d’allà, en un aiguabarreig que va del Mein Kampf a les divagacions ditiràmbiques de Claudio Sánchez Albornoz, tot un «liberal» i republicà exiliat. Com Simonet, Asín o Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz sostenia que no es pot entendre la civilització andalusí —ell i els altres, òbviament l’anomenen hispanomusulmana— sense el substrat indígena de la població hispanoromana, o espanyola, com els agradava dir. Tot en al-Àndalus —ell i els altres prefereixen l’Espanya àrab— era superficial i artificiós, un tel que no pogué mai esborrar la «contextura vital» del poble espanyol. Els escassos elements racials asiàtics i africans, sostenia Menéndez Pidal, es fondrien en l’element indígena, de manera que la gran majoria dels musulmans espanyols eren, fet i fet, iberoromans o gots, retocats per la «cultura muslímica». Don Claudio ho eleva a la categoria de tesi amb la seua perícia de medievalista reputat. Segons ell, l’Homo hispanus existeix de temps remotíssims, i cap invasió, conquesta, catàstrofe ni infusió exterior no havia pogut modificar l’«herència temperamental» espanyola. Per això Sèneca, Marcial, Viriato o els il·lustres poetes que escrivien en àrab compartien una mateixa «raça» espanyola, d’acord amb la seua «singular contextura psicofísica». Sánchez Albornoz, que havia llegit a fons Julià Ribera, s’enfadà amb Américo Castro per haver emfasitzat la influència semítica, i en la monumental rèplica que fou España, un enigma històrico, isqueren encara més malparats els jueus que els musulmans. El tuf racista de l’arenga de Sánchez Albornoz quedà camuflat sota l’aparença d’un debat d’alta competència erudita. Fuster féu saltar la llebre en tres articles de diari tan divertits com demolidors, que després recolliria a Contra Unamuno i tots els altres. Castro passaria per un moderat i Albornoz per un exaltat, però ambdós «eren llops de la mateixa llopada —“nacionalista”, si val una expressió proverbial tan rústica—», apunta el de Sueca. A l’un i l’altre no els obsessionava més que la construcció ideològica d’Espanya.

Don Claudio i don Américo no deixaven de ser uns «intel·lectuals». Conservadors i espanyolistes, però homes pastats amb les lletres i l’erudició. L’amenitat està garantida en les seues plomes fogoses i gràcies al trànsit per una vasta bibliografia. Fins i tot l’improperi i la insolència guarden la forma literària, gairebé sempre al límit de l’ofensa, i quan don Claudio la traspassa la serveix amb estil més o menys literari. En canvi, en el subproducte de l’anticatalanisme historiogràfic tot és barroer i de baix sostre especulatiu. Tira al dret sense la més mínima cautela i en redaccions i formats que en alguns casos i tot no obtindrien el graduat escolar. Pel que fa als moros, s’ha d’exagerar la seua demografia i la immutabilitat racial i lingüística, per tal de rebaixar i anul·lar si cal el pes dels catalans en la repoblació del XIII. Tot s’hi val: callar documents comprometedors, mal interpretar-los i fer gala de la ignorància més feridora possible. La maniobra dels San Valero, Ubieto, Cabanes, Aparicio, Gómez Bayarri i altres confrares del blaverisme irascible, vist amb el pas dels anys, acreix encara més els seus trets fal·laços i ridículs. Com que Ubieto sabia que no podia adduir el subterfugi mossàrab, perquè a la València de 1238 no en quedava ni el record, acudí a l’argument sempitern dels musulmans usuaris d’un romanç propi, en un refregit de les càbales que havien divulgat erudits com Carreras Candi, el pare Fullana, Nicolau Primitiu o Almela i Vives: «Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el reino de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de Jaume I», amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d’haver demostrat res de res. «Fenómeno de reconquista»!, és el màxim a què podia arribar un llenguatge flatulent, mancat per complet de substància teòrica. Totes i cada una de les tergiversacions que matusserament confegí en un llibre il·legible, com és Los orígenes del reino de Valencia, no resistiren la mínima crítica historiogràfica i s’enfonsaren com un castell de naips. El que menys els interessava a tota aquesta colla d’historiadors capciosos eren precisament els andalusins. En retirar-los la clau bàsica de la seua identitat cultural, la llengua àrab, i assimilar-los per mitjà de la sang a una estirp genètica mil·lenària, els negaven la pròpia especificitat i els reduïen al paper de comparsa de la història en majúscula, que no és altra que la d’Espanya i els espanyols. L’al·lèrgia anticatalana no provenia d’unes conviccions profundament valencianistes, sinó d’una inflamació de nacionalisme espanyol, d’assidu encuny excloent i agressiu.

L’abans moros que catalans presentava una objecció palmària davant la qual feien orelles de cònsol els corifeus de l’eslògan: si els moros, i les mores molt més, que es van retre a la host jaumina eren usuaris d’una llengua pròpia romanç, ¿per què Jaume I feia servir intèrprets a l’hora d’entendre’s amb les aljames locals?, i ¿com és que tres-cents anys més tard s’aferraven a l’àrab i els predicadors que volien catequitzar-los fracassaven a causa precisament de la muralla de la llengua? La veritat és que entre 1238 i 1609 la sort dels vençuts havia caigut en els llimbs. I això des d’immediatament després de l’expulsió. Resolta la conquesta i repartit el botí del territori, els moros passaven no ja al paper d’actors secundaris sinó de fantasmes que de tard en tard feien acte sobtós d’aparició. Incomprensiblement, el terç de la població quedava segrestat del guió de la història valenciana, tot i les primeres temptatives d’aproximació dutes a terme per Leopold Piles i Francesc Roca Traver. Potser no era tan incomprensible, comptat i debatut: la història l’escriuen els vencedors i, com ja ho he dit, els moros produeixen urticària col·lectiva perquè el seu destí està marcat per la tragèdia. I com menys l’esventem, millor. El defecte més gran de tantes aproximacions com es feien als fidels de la mesquita, causant d’incomptables prejudicis, consistia a haver-ne fet el retrat a partir del negatiu de la fotografia del cristià. Calia estudiar-los des de la seua pròpia especificitat i no com uns figurants subsidiaris dels vencedors. El responsable del viratge fou un historiador francès: Pierre Guichard.

A més de posar en relleu el trets orientals de l’organització social dels andalusins, basada en el parentiu, Guichard insistí reiteradament en la idea de la ruptura entre l’abans i el després de la conquesta cristiana. El daltabaix fou de tals magnituds, que no és possible concebre cap mena de continuïtat. Eren dos mons antagònics, completament diferents. La llengua els separava, la religió els oposava i el sistema econòmic els distanciava. La impugnació comprenia també l’àmbit de l’herència «racial» immutable.

Guichard, abans de tot, apostà per augmentar el nombre dels àrabs i berbers que van travessar l’estret de Gibraltar. Els trenta mil guerrers que solien admetre’s, ell els elevà a cinquanta mil, tot i reconèixer que les xifres deien ben poc, amb l’escassa informació disponible. Enfront dels probables quatre milions d’indígenes, la proporció tan desigual obligaria, segons les tesis tradicionalistes, a mesclar-se amb ells mitjançant unions amb atractives i riques hereves del país que els permetia, a més, integrar-se en una societat culturalment superior. Les unions asseguraven la transmissió genètica de l’Homo hispanicus que volia Sánchez Albornoz. Pierre Guichard, però, posà en dubte que la invasió fos protagonitzada exclusivament per un exèrcit de «cèlibes». Pau Diaca, mig segle després de Guadalete, remarcava que àrabs i berbers havien penetrat a la Gàl·lia «amb les seues dones i els seus fills, com per quedar-s’hi definitivament». Els indicis, doncs, suggereixen justament el contrari, que foren faccions de tribus i clans les que s’establiren en el solar ibèric. Les seues pràctiques, basades en la poligàmia i l’acaparament de dones en detriment de la societat vençuda, i l’adjunció també d’indígenes a través de lligams de clientela o d’aliança, afavoriren la multiplicació demogràfica i la seua consolidació en detriment dels hispanoromans. Res més lluny de la realitat pensar que el mestissatge se situava en el centre de l’assimilació nacional dels conqueridors. Als àrabs i als berbers, apuntalats sobre llinatges endogàmics i agnaticis, de transmissió masculina, els interessava ben poc el passat sanguini de les dones. Per això els descendents dels matrimonis mixtos, quan n’hi hagué, es consideraven, postil·la Guichard, purs àrabs i es comportaven com a tals.

¿I al País Valencià, qui són els que vingueren, àrabs o berbers? El predomini berber sembla que fou aclaparador. En realitat anem a les palpentes perquè les notícies referides al territori valencià abans de l’any mil gairebé es poden comptar amb els dits de la mà. Això no obstant, les poques que tenim a l’abast indiquen la preponderància de les colònies africanes. Al-Ya’qubi, que escriu a la segona meitat del segle IX i pretén reflectir la diversitat ètnica d’al-Àndalus, diu: «De Tortosa, tot dirigint-vos cap a l’oest [segons l’orientació que els àrabs donen a la Península], aneu a un país anomenat València. És una comarca extensa i bella, on s’establiren unes tribus berbers que no reconegueren l’autoritat dels omeies». I afegeix que «aquests berbers posseeixen un gran riu que du per nom el Xúquer (Šuqr)», on es troba Djazira Šuqr, Alzira. Entre els conspicus llinatges berbers citats per les cròniques destaquen els Bani Gazlún, que pertanyien a la tribu dels Nafza. Els detectem a Xàtiva, i als segles XI i XII residien en alqueries de la Vall d’Uixó, per bé que el seu establiment era ben anterior. També haurien fundat l’alqueria de Benicarló, de la qual tenim notícies ja de l’època califal: el topònim Benicarló, a voltes donat com a romà, és una deformació de Bani Gazlún, convertit en Benicasló o Benicastló l’endemà de la conquesta. Sembla, així mateix, que poblaren Benassal, si el nom del poble el fem derivar d’Aban ‘Assál, malnom que significa venedor de mel. I de la tribu i el clan amb què batejaven els pobles, podem passar al de les persones, que també reflecteixen l’origen ètnic: el nom complet d’Abú l-Hasan, un savi nascut a Bairén (Gandia) a mitjan segle XI, era Abú l-Hasan ‘Umar ben al-Hasan ben ‘Abd al-Razzaq al-Bayrini al-Nafzi, amb un Nafzi que tradueix inequívocament la pertinença a la tribu originària del Magrib. I als peus de Bairén, en l’alqueria de Beniopa, va nàixer el 1082 un altre personatge: Ibrahim ben Muhammad ben Jalifa al-Nafzi.

Això no lleva l’adveniment de grups procedents d’Aràbia. Al-‘Udri parla d’un districte anomenat dels Bani Kinána, tribu qaysí o àrabs del nord, en contraposició als iemenites o àrabs del sud; en les rodalies de Gandia abans i després de la conquesta hi havia l’alqueria de Benicanena, i segurament respon a un assentament primitiu qaysí. Però la marginació política del balad Balansiya en el conjunt d’al-Àndalus i el silenci irritant de les fonts, apunten cap al pes majoritari dels nord-africans. El pols del país s’inscrivia en una llarga decadència que s’arrossegava d’ençà de la crisi de l’Imperi Romà. El Saguntum esdevingut Murus Veteris —Morvedre, o «mur vell»—, i el possible significat de Madina al-Turab com a Ciutat de la Pols amb què geògrafs i autors àrabs anomenaven València, són dues clares expressions del retrocés urbà i de l’atonia econòmica general del territori. En canvi, les zones on els àrabs sense cap mena de dubte predominaren —les valls fluvials d’Andalusia, la regió de Toledo i la vall de l’Ebre—, són testimoni d’una acceleració urbana portentosa, sobre la qual s’assenta la brillant civilització omeia.

L’arabització lingüística dels berbers, com la dels cristians que romanen a al-Àndalus, només era qüestió de temps. Abans del segle XI, és a dir, quan les tempestes polítiques interiors posen fi al califat per donar pas als taifes, el canvi de llengua ja s’havia efectuat del tot. Guichard suggereix que també havien perdut consciència del seu origen, o almenys feien esforços per oblidar-lo. Si calia, manipulaven les genealogies per reivindicar-ne l’ascendència àrab, i no els recava gens ni mica de titllar els altres berbers que venien, almoràvits i almohades, de bàrbars. Els Banu Qasim, reietons de la taifa d’Alpont, que s’enorgullien dels seus ancestres àrabs, en realitat procedien de la tribu berber dels Kutama. La sang, també entre els musulmans, era un indicador infal·lible de prosàpia.

Si, amb totes les precaucions possibles, el territori valencià abans de l’any mil mostra un perfil ètnic berber, que se sobreposa a una població indígena camí de l’arabització lingüística i la islamització religiosa, amb la desaparició del califat de Còrdova aquest perfil s’accentuarà encara més. El Sarq al-Àndalus, la zona oriental, va anar a parar a mans de grups militars i funcionaris d’origen esclau, que havien estat educats perquè ocuparen càrrecs en l’exèrcit i la burocràcia estatal. N’hi havia de nascuts a les terres de la futura Catalunya, però solien procedir de més al nord gràcies a l’actiu comerç esclavista, que tenia en Còrdova un dels grans mercats compradors. Els més preats eren els blancs europeus, els saqaliba, però també hi abundaven els negres, els ‘abib. Molts d’aquests sacàlibes d’origen servil els trobem, doncs, a les terres valencianes: són els Mubarak i Muzaffar de València o el Mujàhid de Dénia dels primers taifes. Cal suposar que aquests personatges no vingueren sols, sinó acompanyats de seguicis ben nombrosos i adeptes sense els quals difícilment haguessen aconseguit el poder.

L’arribada de nous contingents nord-africans és ben plausible, encara que se sosté més sobre precaris certificats arqueològics i toponímics que documentals. Els símptomes i els canvis que es produeixen contemporàniament abonen una represa demogràfica mai no vista al País Valencià des de l’època imperial romana. València ix de la boira per tenir des de llavors un pes i una veu decisives en el conjunt d’al-Àndalus. D’altres madines, com Dénia, Xàtiva, Alzira, Elx o Oriola, experimenten també una progressió formidable. Però les bases són agràries. Si abans de l’any mil el camp ofereix la imatge d’un espai apagat i sovint buit, ara es multipliquen els indicis d’una recuperada vitalitat. No hauríem de descartar el creixement intern, d’augment de les taxes de fecunditat i ampliació dels membres de les famílies pageses. Això no obstant, la toponímia suggereix l’arribada massiva de magribins. Només cal fer repàs del nombre imponent d’«alqueries» i «rafals» amb l’arrel «beni» o les seues variants. I no són els únics. Els diversos Atzaneta enllacen amb la tribu Zanata, Senija amb els Sinhája, Favara amb els Hawwâra o Azuébar amb els Zuwáwa. En qualsevol dels casos, doncs, els testimonis de la profunda petjada impresa en el paisatge i el component humà pels berbers deixen poc marge per al dubte. Almoràvits i almohades la deixarien encara més vistent.

En vespres de la conquesta catalanoaragonesa el territori enclavat entre el riu de la Sénia i el Segura era un país musulmà pels quatre costats, amb els seus matisos regionals ineludibles, però lligat a les vicissituds històriques d’al-Àndalus. Quan comencem a poder comptar, a comptar el nombre dels seus habitants, és just quan el terrabastall de l’empresa militar ha provocat fugides, morts, reduccions a esclavitud i transvasaments. Els balanços sempre són aproximatius, més creïbles com més abaixem la lent d’observació. De Borriana, diu el rei al Llibre dels fets que n’isqueren set mil trenta-dos moros. No deixa de ser admirable aquesta precisió. Jaume I degué manar computar-los «per tal que sàpien les gents quants homes havia en Borriana». Als veïns s’hi havia afegit una gentada de les alqueries pròximes, creient que darrere de les muralles hi trobarien protecció. El 28 de setembre de 1238, cinc anys més tard, els qui partien de València camí del sud pujaven a cinquanta mil. Ara més que comptar, el rei alfarrassa i, com a Borriana, aquest zel aritmètic trasllueix la voluntat, una mica fatxenda, de quedar davant el món i la posteritat com el vencedor de multituds mahometanes. De segur que en serien menys, tot i que cal sumar un nombre ingent de refugiats als quinze mil residents que s’han calculat per a València.

L’aixecament armat d’al-Azraq, un cabdill de la Marina, va empènyer Jaume I a decretar l’expulsió de tots els sarraïns del regne. Però com que la realitat era més avara que el desig, hagué de plegar-se davant la necessitat que algú treballara les terres i pagara les rendes als cavallers i a la mateixa corona. Les reserves demogràfiques d’Aragó i Catalunya eren massa limitades per a omplir simultàniament Mallorca, Eivissa —Menorca no cauria fins a 1287— i tot el País Valencià. Cert és que es dugueren a terme evacuacions forçades per tal de concedir als colonitzadors del nord les millors i més productives terres, allunyar els musulmans de la línia de la costa —llevat de la Safor—, de València i les seues rodalies i dels centres urbans, on se’ls concentrava en ravals exclusius. Ara bé, malgrat l’abast dels trasbalsaments encara s’hi quedà una massa enorme, constituïda en la seua gairebé totalitat per pagesos, entre les cent mil i cent cinquanta mil persones.

Ni els cristians mai no van dissenyar cap projecte integrador, ni els musulmans mostraren cap anhel de rebre la joia del Déu vertader i renunciar a l’islam. Fins i tot els que queien per un motiu o altre dins l’esclavitud, renunciaven a l’esquer de la conversió que potser els acurtaria el temps de captivitat. En canvi, esperaven delerosos l’enfranquiment, aconseguit sovint mitjançant la solidaritat pecuniària dels coreligionaris, per retornar a les pràctiques col·lectives de l’aljama valenciana d’on provenien. La «sang» dels musulmans i, si volem, les restes cromosòmiques preislàmiques, a diferència dels jueus, amb prou feines «contaminaren» la cristiana perquè no hi hagué matrimonis mixtos llevat de casos excepcionals, i més durant l’època morisca que mudèjar, irreductibles els moros en les seues creences i pràctiques quotidianes. Els pocs que s’atreviren a franquejar l’abisme es trobaren amb tot d’entrebancs. La societat receptora senzillament no els volia. Sospitaven que els movien interessos que poc tenien a veure amb la fe, com ara eludir un deute, el suplici, la captivitat o la pena de mort.

Hi havia un fons de veritat en els recels. Sabem que no pocs dels «batiats», és a dir, batejats, que compareixen per les corts del justícia tornaren a la fe de Mahoma tan bo pogueren i després de fugir o marxar cap a territori sota l’islam. El baptisme l’havien acceptat com a solució transitòria amb què evitar un dany físic i a voltes la mateixa mort. Els Furs preveien que el postulant, abans de rebre el sagrament, havia d’estar lliure de deutes i culpes, mentre que el concili de Tarragona de 1246 exigia als capellans molta cautela a l’hora d’administrar-lo, i sempre després dels interrogatoris necessaris per a conèixer la sinceritat de la intenció. Una disposició anterior establia que als musulmans que fugien a l’Església i sol·licitaven el baptisme no se’ls negaria, però de seguida serien retornats als seus senyors. «Renegat» i «tornadís» figuren entre els insults habituals dirigits als moros conversos de la primera generació, prohibits amb poca eficàcia per Jaume I. No cal dir que barreres infranquejables del menyspreu i els prejudicis impedien qualsevol operació matrimonial amb cristians o cristianes.

De manera puntual i escadussera tenia lloc alguna conversió, més o menys voluntària. Si el moro era un conegut del rodal, la cerimònia esdevenia un autèntic fet insòlit, un esdeveniment que tenia lloc en l’església parroquial davant els ulls encuriosits del veïnat. El senyor o algun prohom distingit hi actuava de padrí i subministrava al neòfit a voltes fins el mateix nom i cognom. El futur, però, que esperava al tocat per la gràcia de l’Esperit Sant no era massa falaguer. La conversió sonada d’Azmet Adnaxe el 1401, tot un alfaquí de la vall d’Alfàndec, i no precisament per persuasió del seu senyor l’abat de Valldigna, a qui potser no li féu cap gràcia, sinó per l’eloqüència de sant Vicent Ferrer, té un final poc edificant. Isabel Maça, la viuda, que també acceptà el baptisme junt amb el marit, va comparèixer davant el batle general del regne el 8 de febrer de 1437, per tal que rebés complida informació «de sa viduïtat e encara de sa miserabilitat e pobrea». Adnaxe es trobà, doncs, més aviat amb les portes tancades de la integració. De la confortabilitat i respecte que mereixia entre els seus la direcció d’una de les sis mesquites de la vall d’Alfàndec —el nom que rebia la Valldigna durant la tardor medieval—, relliscà cap a la indigència més cruel. Així les coses, la perspectiva de la conversió tenia ben poc atractiu. Isabel Maça seguí les passes del marit, però no sempre succeïa així. Aixa Algibudi, embarassada d’una nena, es negà a fer-se cristiana, tal com havia fet el seu espòs Azmet Abenrage de la moreria de València, batejat com a Pere de Centelles. Els intents de persuadir-la fracassaren tantes vegades com ho intentà. Un dia de 1377, a la llum del dia i en un carrer de València, el neòfit Centelles escometé Aixa perquè prengués la creu. La dona continuà mantenint-se ferma en la seua decisió. Centelles, davant nombrosos testimonis, li enfonyà rabiós el coltell que duia. Els metges no pogueren fer res per la vida d’Aixa ni per la criatura que havia nascut prematurament a causa del part accelerat. Les dones eren els més ferms bastions de la fe alcorànica. El més sorprenent és que en alguna ocasió la demanda de baptisme esbossa, o almenys així ho advertien els més suspicaços pels anys posteriors a la conquesta, una opció perillosament especulativa, d’escassa motivació espiritual: d’Obaidal Guirlandet, un lladregot també de Valldigna, es deia durant les Germanies que «és home de mala vida, car ni és bon moro, e moltes vegades és volgut fer cristià, e com lo volen acceptar ho refusava, burlant-se de la llei cristiana».

La revolta dels agermanats canvià la sort de les aljames del país, ja bastant deteriorada en relació a les condicions que una a una havien pactat tres segles abans, quan passaren al domini dels nous amos i senyors cristians. Com a convertits al cristianisme, les politges de l’assimilació devien haver funcionat millor que mai, però calien els lubrificants del convenciment dels uns i la generositat dels altres. «Más moros que nunca», deploraven els informes que començaven a circular cap a les altes esferes de l’estat, l’Imperi dels Àustries que girava entorn de l’eix de Castella, no ja la Corona d’Aragó. Teòlegs, inquisidors, buròcrates i validos miraven de buscar una solució al trencacolls morisc, enmig dels aires sufocants de centralització monàrquica i uniformització religiosa i lingüística. «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño», afirmava José Estevan, un bisbe d’Oriola que supurava tírria antimorisca. Intentaren la predicació, però l’homilètica i el catecisme s’estampaven contra la roca del monolingüisme obstinat de les morisques, i les insuficiències dels nens i dels homes; els sermonadors, a més, solien ser castellans i la llengua que feien servir encara els quedava més lluny a uns oients gens ni mica predisposats. Per a la tasca pastoral calien capellans preparats, parròquies operatives i recursos suficients. I ganes, abans que res. I no hi havia res de tot això. Escolano apunta que el patriarca Ribera, en una visita pastoral a les reserves morisques, dessolat «hallólos protervos y tan bisoños en la ley como niños de teta». Més moros que mai, en efecte.

Les fugides cap a Barbaria, i a Granada també fins a 1492, s’alternaven amb l’emigració legal durant la baixa Edat Mitjana. Es tractava d’un degoteig lent però constant. Des del sendemà de les Germanies no hi ha més que evasions desesperades, solitàries o en massa. L’estiu de 1532 entre la platja de Cullera i Tavernes fondejaren impunement les galiotes de Barbarossa i es varen endur dues mil persones; de l’alqueria de la Xara, a la Valldigna, totes les seues seixanta cases queden buides. Vuit anys més tard els evadits pugen a deu mil. Ara el punt de concentració és Polop, a la Marina, i fins ací acudeixen moriscos de fins Aragó i Castella.

Les marxes es fan amb connivència, doncs, dels corsaris nord-africans. Les acusacions de quintacolumnistes adreçades contra els moriscos augmenten en consonància amb l’avanç turc cap a les costes occidentals del Mediterrani. Sempre havia surat la por que els moros s’afegissen als seus germans de religió en un intent de recuperar el país per a l’islam. Desarmant-los, com es féu el 1563, no n’hi havia prou. La idea d’expulsar-los cada dia reclutava més adeptes. La proposta que l’inquisidor Ximenes Reinoso elevà al rei el 1587 feia feredat. Els moriscos havien de ser deportats «a las costas de los Macallaos y de Terranova, que son amplíssimas y sin ninguna población, donde se acavarán de todo punto, especialmente capando los másculos grandes y pequeños y las mugeres». La massiva castració col·lectiva en aquelles terres inhòspites posaria punt final a un maldecap que s’arrossegava massa segles. Reinoso encara els donava la possibilitat de sobreviure, no de perpetuar-se, mentre que el doctor Fidalgo, prior de Calatrava, apostava directament per muntar-los a tots «dentro en baxeles barrenados, sin remos, timones, jarcias ni velas, y desta manera los embiassen a Africa». Els indis americans sabien millor que ningú com les gastaven els conqueridors castellans.

La decisió es va prendre el 1609. En el més complet secretisme de la cort reial, sense que als valencians se’ls demanara l’opinió. El 22 de setembre es publicà el decret, però els mecanismes d’un operatiu tan complex eren ja tots previstos i a punt per a posar-los en funcionament. En tan sols tres dies els moriscos havien de ser als llocs d’embarcament. Els únics que en quedaven exempts eren els menors de quatre anys. Els fills de cristià vell i morisca menors de sis anys també podrien romandre-hi i la mare amb ells, però si el pare era morisc i la mare cristiana vella, ell seria expulsat i els fills menors de sis anys podrien quedar-se amb la mare. En tres mesos que durà l’operació embarcaren 111.396 moriscos valencians. Els recomptes són bastant fiables, però no hi eren tots. Hi falten si més no els morts, els fugitius i els revoltats de la Mola de Cortes, que resistiren fins a 1612, a diferència dels seus coreligionaris de les valls de Cofrents, Pop i Laguar, ràpidament aixafats.

El país perdé de sobte un terç de la seua població. Haurien de passar molts anys perquè es pogués recuperar del desastre, i increïblement pocs perquè els moros, després de gairebé nou-cents anys d’habitar, treballar i viure al país, foren liquidats de la memòria col·lectiva. La «sang» dels cristians de natura no havia quedat indemne del tot de contaminació muslímica, però almenys s’havia evitat la transfusió general capaç d’alterar de dalt a baix la «raça» dels valencians. I això sense la castració que reclamava Reinoso.

Però no van ser pocs els morisquets que restaren al país, sovint com a esclaus domèstics i jornalers. Entre tres mil cinc-cents i quatre mil nens i nenes, instruïts de pressa en la fe de Crist, foren arrancats dels braços dels seus pares i les seues mares. Si bé a vegades els progenitors hi consentiren, preveient el viatge terrible que els esperava i la incertesa del futur, la majoria dels casos es limità a una pura acció de rapinya i segrest. No degué ser fàcil la seua inserció, com succeí amb els lliberts i els conversos. Per bé que els cognoms eren els dels seus amos i tutors, sobre ells pesava l’estigma dels orígens, la maleïda sang dels moros, i el matrimoni amb el cristià de tota la vida degué quedar avortat quan els prejudicis s’imposaven a la necessitat. D’altres reeixiren i fundaren famílies amb fills que, una vegada més, posaven un poc més de varietat genètica entre els valencians.